Roma, salut mental i cinema: Ludi Rubricati, “No soy un monstruo”, “Ales de paper” i de “La Bruixa” a “Moonlight”

Doncs, com passa el temps? No, no, ho havies de dir, això. I per què et sap greu? Per què et fas gran? És bo que el temps passi, senyal que tot està viu, tot evoluciona. Aquest és l'únic programa que la persona que coordina no li deixen parlar. Xescu, hola! Hola, què tal? I si hagués el David aquí... Home, mare meva, va quedar pitjor. Però us deia que, clar, com passa el temps, perquè ja és l'últim programa. No, falta la setmana que ve l'últim programa de la temporada. Vull dir que ja hem fet la temporada 2016-17, a l'espera que a l'octubre... Farem com anant les sardanes. Em tocarem una de lluïment. També, exacte, pel final. Això és una cosa molt moderna. Molt d'ara, no? La riquis... No, no, no, no. Al setembre tornarem, si ens fan un contracte milionari, com el que teníem l'any passat, no? I llavors, a partir d'aquí... Com el cop milionari, que allà... El queixer va pujant, eh? El Messi, que ha vingut d'avió... Escolta'm, que els col·laboradors no cobrin, no vol dir que... Dimàxo de veu. Clar, que els col·laboradors no cobrin, no vol dir que la persona que porta el programa en general i que sempre fa les presentacions tingui un sou digne amb aquest espai. Nosaltres som espringaus, espringaus. Ai, Déu meu, senyor. Si aquestes parrets parlessin. Rosa, com estàs? Hola, molt bé. Molt estiuenca, molta ratlla. Encantada de veure't, clar que sí. Molt marinera. Marinera de terra. Clar que sí. De la sorra. Clar que sí. L'arena. El Jaume ve de blau, amb ratlletes també. També, molt marinera. Ah, sí, veig amb ratlletes. Sí, unes ratlles així i tal. I el Nacho ve com de militar, allò. Allò, l'agenda arencivia. Ens para quadrar, ja ho veuràs. És una barreja entre l'agenda arencivia i l'estalona, no? Això saps per què ho fa? Perquè li diem com ve ells. Com ve ells, com ve ells. Com ve ells, com ve ells. Vinga, jo, el Xesco. Ei, que la gent connecti la webcam, sisplau. que connecti la càmera. Jo vinc de tenista, que vinc amb pantaló blanc. Blanc, curtet, bermudes, amb el doblegatet així. Tu no sé si t'ho dir, però ho dic, uita, uita quines càmeres. Uita, uita, uita quines càmeres. Uita, uita, uita quines càmeres. Uita, uita, uita quines càmeres. Uita, uita, uita, uita quines càmeres. Uita, uita, uita, uita, uita quines càmeres. Bueno, vale, ja. Que això sembla una jaula de loques. Home, això no pot ser. Això, la jaula de les loques, aquesta pel·lícula tan bona. La caja full. La caja full. A més, la francesa. A mi em fa gràcia la francesa. Sí, clar. Perquè és més canyera. Perquè l'acabem fer el... Ai, Dios mio, què malament el cap. El Robin Williams era? El Robin Williams, sí. I l'altre. Estava molt bé, però feia gràcia la caja full. Bueno, anem a fer la presentació del sumari, si ens deixen. Sí. Comencem per art. La Rosa ens parlarà d'una fira... Perdó, una exposició... Sí, bueno, una fira romana. Això, Ludi Rubrikati. Vull dir, això ja veieu que no és suec, sinó que és lletí. Llibres. Com si estéssim allò, a aquella època. Ah, exacte. Molt bé. Llibres. No soy un monstruo. No, aquesta també. Això ho diré jo. Música, és una pel·lícula. És un llibre. I el Jaume, a les de paper, ens parlarà d'un llibre vinculat amb el tema de la salut mental. Això estem parlant en sèrio, abans hem fet broma, però aquí ens hem de posar més serios. I també farem una unió amb nit i dia, que el Jaume ens vol comentar aquest element. Un afegit. Un afegit, exacte. Cinema. El Nacho, amb la línia perillosa sempre... No, no, no, és problema. No. Avui menjarà, eh? És un provocador. No sé on tu ho ha fet. Personal Shopper, La Bruixa, la primera no la coneixo, però la segona l'he vist. És una magnífica pel·lícula que el Nacho ens aportarà. La primera no opinaré el mateix. O sigui, no opinaràs el mateix. Exacte, doncs fantàstica. Aquesta que n'ha estrenat ara, ja l'has vist i és bona. La de Persona Shopper? No. Molt bé, molt bé. A mi no m'ha agradat gaire. Però La Bruixa, sí. La Bruixa, sí. Ui, moltíssim. És genial. Seguirem parlant de pel·lícules una mica rara, rara, rara. És que és crudo, eh? Mira, aquesta la tinc apuntada jo, però no l'he vista. Aquesta també té la seva coseta per comentar-la. M'interessa la teva... Sí, sí, sí. Farem un comentari. Jo començo a recordar una cosa d'això. Que quan era petit em fotia dins el llit i m'amagava perquè tenia por dels fantasmes. I aquests ens sembla avui que ens muntaran un xoc. Ui, ui, ui, ui. Sí, aquests no tenen por, res. No. No. Aquí s'atreveixen amb el que sigui. És una pel·lícula amena. Dins de l'àmbit del gor és amena. No, no és res de particular. El que m'has parlat d'un clàssic, de dos clàssics, no? Testimoni de càrrec i El tren de les 3 i 10, La rosa de correspondències i probablement també... Si ens dona temps de La tortuga vermella. I bueno, si ens dona temps parlarem també d'altres pel·lícules una mica peculiars, La mort del Lluís XIV, Moonlight, no ho sé. Si tenim marge per parlar. Sí, una miqueta. Si tenim temps... Ja hem de parlar d'aquesta aquí, no? Sí, sí, però més que res allò... Apuntar-la. Mai millor d'hi tres coses. Rosa, l'Udi Rubricati. És això. Au, vinga. Aviando aquí todos. La festa aquí, la festa romana a Sant Boi de Llobregat. Molt bé. Vinga, sabeu que a Sant Boi hi ha unes termes romanes? Sí. Que es conserven molt bé. De fet, són les que millor es conserven de tot Catalunya. I passo tres vegades... Sí, des dels ferrocarris de la Generalitat, des del tren sí que es veu l'exterior, la façana. Estan molt bé, estan molt bé museitzades, les van saber, trobo, conservar molt bé i... D'acord. Bé, doncs, és una activitat que es fa un cop a l'any, aquest és el 12 anys que es fa, per, bueno, una mica per apropar el públic, a tothom, no?, a la ciutadania, al món romà. Cada any fan un tema. Un any van fer, me'n recordo, van fer sobre la infantesa, l'any passat era sobre la vida dels exèrcits en temps de pau, i aquest any era, el títol és Funus, la mort en el món romà, o sigui, com tractaven la mort els humans. Llavors, s'aprofiten els tres espais que tenen els tres espais museístics a Sant Boi, que són les Termes, Can Torrents i Can Barraquer, els tres espais. A les Termes hi havia la recreació de quatre escenes, seria, o de quatre llocs, el primer era una oficina funerària. Sí, no, no, en sèrio, eh? A veure, que segurament era així, era una oficina funerària, amb els productes que tenien, allà amb les tablilles, però s'havien fet una miqueta els dibuixos de les làpides, de la decoració interior de la tomba, de quin tipus de sarcòfag volies, o quin tipus de fèretres i de fustes i no sé què, o allò de teules, us recordeu que ells també feien molt el costum de fer aquest interrament com amb unes teules. Els esclaus també? Clar, tothom, el que passa que la diferència podia ser com ara els diners que et gastaves o que et podies gastar, senzillament. No ho sé, que és important. És curiós perquè, mira, sobretot ja ho, mira, clar, intenten situar-lo tot en el moment històric de les termes, en el moment cronològic. Les termes són del segle segon, finals del segon, principis del tercer, després de Crist, després de Crist, que això vol dir que ja hi havia el cristianisme. I llavors amb l'emperador Constantí es va introduir la idea de que, perquè abans els romans pensaven, com altres pobles, que la mort era impura, que en una casa on hi havia un difunt era, ostres, horribilis, no? fonestos, no? Però aquest emperador no. Aquest emperador el que fa és, clar, perquè el sentit de la mort és un altre, no? La mort en el món cristià és trobar-te allà amb Déu o fins i tot, bueno, no la resurrecció, no? Però vull dir, com una segona vida, la vida en el paradís i tot això, no? Excepte el cristianisme, eh? No n'abraça al 100%, segueix havent i... Clar, hi ha tota una part, a veure, com sempre, tota la part pagana o tota la part anterior, no? I estan convivint durant un temps, conviven les dues cultures o dues maneres d'entendre la mort, clar. Llavors, Constantia el que fa és donar-li... No ho estima gaire, vaja, pel que dius. Bueno, no, no, no, és un procés, com explica la Freny de la Rosa. Clar, mai és al 100% tot, és pur. Sempre hi ha una... Un punt. Una convivència, no? Fins que ja s'imposa una o no, o continuen convivint de forma més o menys clara o expressa, no? Per això es diu període paleocristia, no? Perquè és el moment previ al cristianisme, és aquesta cosa que no és ni cristianisme pur ni paganisme pur. Hi ha aquesta combinació. Clar, i abans, per exemple, a l'època si romana més pura, la gent que se n'encarregava de fer-ne d'enterrar morts era la gent més, doncs això, els ses claus, eren com els pàries, no? Gent que era un ofici que ningú no volia perquè tu estaves en contacte amb la mort i això no es volia, és una cosa impura, no? Clar, no es volar, aquest... En canvi, amb el Constantí el que va fer va crear el cos d'enterradors, no? Seria d'enterradors i li va donar una categoria d'ofici i fins i tot formaven part del clergat. A veure, com si fos un monjo així més senzillet, però, bueno, formaven part i tenien un sou i tenien un estatus, no? I els va donar una certa... un prestigi. Després ja va començar la corrupció, perquè, clar, si comença així tu pots vendre i... Com ara, no? Clar. És que això no canvia mai, és que és la història de l'ésser humà. És la nostra història, no? I fins i tot hi havia la... Es va parlar dels monjos, dels monjos parabolants, que això a la pel·lícula àgora sí que surten, són aquells que surten així de negres, vestits de negre, amb aquelles... unes cartutxeres així, com unes bales, que això era cronològic totalment, eh? Perquè la pel·lícula àgora també té cada pífia que no és exactament... no és estrictament cron... Sí, sí, no me'n recordo ara, però... Exacte, no? Amb l'època que descriu, no? Doncs això, era... Bé, era això, no? Per exemple, aquest tema, després en un altre hi havia com una botiga, una mica una explicació de la moda o del tipus de roba que existia, no? Des de la llana, el llit, no? Una miqueta amb les fibres naturals que hi havia llavors. Després, una altra parada que explicava, doncs, tema d'eines, sobretot eines militars i tal, o eines una mica així més relacionades. I una altra, que era com podia ser una vetlla, no? Un velatori, una vetlla d'un... En aquest cas era un nen petit que figurava que era un fill de la Calaplacídia. Calaplacídia va ser una... Bueno, va ser filla, germana, esposa, mare d'emperadors. Ahà. Que va estar vivint aquí a Barcelona. Clar, nosaltres ens sonava la plaça en Calaplacídia. És un gran, és veritat. I clar, va molt més enllà, no? Ella va ser... I el que passa és que va estar aquí presonera, els gots, els gots, els gots els van tenir prisionera a Barcelona, i una de les... Teòriques, no? No, una de les... No, càstig. Una degradació que li van fer va ser fer-li anar a peu des de Barcelona, on l'havien agafat, fins on tenia ells el campament que estava a l'alçada de Sant Joan d'Espí, que és on hi havia el campament visigot, o got, millor dit, goto, més gran, un dels més importants que va haver-hi a la península ibèrica. la van portar a peu com una mena de degradació, com una... Mira, doncs ara tu, ets molta emperadiu aquí, però... Perquè allà va arribar a ser emperadiu regent, mentre que el seu fill era menor d'edat. Perquè clar, el típic, que si mataven el marit, que si no sé què, que si després ella es casava amb el germà del no sé qui, i al final sempre era... I va ser el regne de gent. I és un dels períodes de l'època de l'imperi romà que no s'ha estudiat molt i que estaria molt bé també estudiar-lo. I sobretot, ens van destacar també pel paper important que va tenir la dona en aquell moment, a l'hora de governar i a l'hora d'estar als càrrecs. Això és interessant. I per exemple, de quin color anaven vestides? Jo ho dic perquè Gala, Gala Plasí, anava de color blanc. Anava amb la túnica blanca, amb el vel blanc i estava de dol per la mort del seu fill. un nadó de no sé si de quatre anys o no. Bueno, nadó no. Quatre anys no. De quatre anys no. Crec que sí, és que no me'n recordarà. Bueno, van ser tantes dades que... I en canvi, hi havia molta gent... Bueno, clar, el color blanc estava destinat a la gent, bueno, però a les altes, altes, altes esferes. O sigui, emperadors i patricis i poc més. La resta anaven de color negre quan era una mort, era un enterrament. Clar, anaven convivint encara les dues coses, no? Això a l'espai de les termes. Després, a Camp Torrents, allà en el pati, van fer... Bueno, hi havia molts tallers també per nens o per persones que ho volguessin fer, no? Que si de ceràmica, que si de... Bueno, ceràmica perquè algun objecte així relacionat, no? Que si de paper, també un retallable, jo què sé, la perruquera, fer un pentinat de com anaven les patrícies, no? Aquell recollit i tal. Doncs, es feia una recreació i una interpretació una mica, una dramatització del que seria un enterrament. O bueno, des que estan a punt que el senyor estava molt malalt i estava a punt de morir-se, fins que ja, com seria una miqueta, recreaven com seria una miqueta el fet després de netejar-lo, de posar una mica d'aquelles cremes, aquells ungüents, no? i com per exemple el cridaven, no? Es deia Lucius, doncs clar, per assegurar-se que estava mort, a part de mirar-li la respiració i tot això, l'havien de cridar tres cops, no? Doncs Lucius, Lucius, Lucius, tres cops. I així volia dir que ja sí que era mort i no. I a més, llavors un dels fills o de la família propera havia de recollir l'última l'er i guardar-lo allà amb una capseta, no? Clar, tot això ho veus amb molt sentit de l'humor perquè era molt divertit però sí que estàs veient exactament. I a més, l'han vestit tal qual de l'època, en plan una família bé, no? Clar, Lucius havia estat un borrachín i que era divertit, no? No era un emperador, era un borrachín, que era divertit, no? I li posaven la moneda i després... Un inflamable, no? Exacte, i a més ho deia, oi, quina pudor, quina pudor, David? Doncs i li posen una moneda a la boca perquè clar, ha de fer el viatge cap a la Bern i per arribar a la Bern ha de passar per a la Laguna Estigia i ha de pagar el caront, el barquer, li ha de pagar. Clar, llavors ha de portar la moneda, és que si no, llavors no pot passar i es pot quedar aquí en el món dels vius i tampoc és plan, no? Llavors, doncs tu, ha de pagar la moneda. Bueno, està molt bé, no? Veus la idea de llavors què passava llavors amb la vídua, no? Si heredaven els deutes o no, els amics, la gent que venia, com es feien les pompes fúnebres, o sigui, el desfile aquell, la desfilada, com es feia, amb l'ordre que es feia, les planyideres també surten, que està molt bé, i les persones que els hi paguen, a més veus com negocien el preu perquè vinguin a plorar, que sembli que ho senten molt i que coneixien molt el tifunt, bueno, doncs així estava molt bé també. Què més, què més? Bueno, ja està, i després ja el Camp Barraquer, que és el museu de Sant Boi, que a més ja també hi ha més restes també romanes, hi ha les restes del Clavegaram i, bé, després també d'una masia, clar, perquè això amb els segles a sobre han construït altres coses, està molt bé també de veure, i ara l'hi ha també la moció de Rafael Casanova, sabeu que està enterrat i va morir, va viure a l'última, al final i va morir a Sant Boi, i allà també feien, ai, ah sí, també una petita representació, també, però això era més pels nens, no?, d'un nen que volgués fer també allà una mica de representació amb elles i, bueno, també sobre la mort, no?, i així tallers i tal, molt bé, bueno, molt distret, molt agradable, a més tots els plafons explicatius, per suposat, a més en jocs, també jocs de taula sobre aquest tema, bueno, està bé, està bé, molt interessant, molt complet, és tot un cap de setmana, és tot un cap de setmana, és impossible morir-se avui, no, no, clar, clar, avui dia és una pestada, és que hi ha molts, molts, molts, molts, molts, si voleu un apunt molt ràpid, quan has dit això de les claus o la gent que abans, abans del cristianisme, la gent que enterrava els morts eren la gent de classe més baixa, m'ha fet recordar una història que vaig veure l'altre dia, es veu que al Japó, al Japó feudal, hi havia una casta que era la casta més baixa i es dedicaven a això, a enterrar els morts i, bueno, estaven els samurais, els senyors i tal, el curiós d'aquest cas és que al Japó, que és un país una mica especial, això, diguem-ne, ja no, aquesta casta no s'encarrega d'aquestes tasques tan baixes, però diguem-ne que la seva sang té una herència del que ha passat i hi ha hagut una mica de polèmica perquè es veu que hi ha llistes que maneguen les empreses tipus la Toyota, la Mitsubishi i totes aquestes i tal, maneguen llistes de Burakumin perquè diu que segons quines posicions no els interessa que estiguin perquè són com tenen una herència impura, no?, perquè la seva família durant molt de temps havien tocat els morts i això, clar, això està passant ara, ara ho neguen, les empreses ho neguen i diuen que no i tal però es veuen per la història que hi ha llistes aquestes, no?, negres, llistes negres, tu ets un descendent de Burakumin i llavors és plaça baixa i ja estàs contaminat per tu i per la teva descendència, no?, curiós, sí, sí, és molt curiós, per això del tema de la mort. Són molt tradicionalistes aquests senyors allà i segueixen molt amb uns ideals una mica crarcaics, però vols dir que no són una mica soques que creure això? és que clar, és el que hi ha, un poc és això, Japó. Molt bé, després d'aquesta informació tan xuli que l'ha explicat la Rosa i tal, hi ha el Nacho que també ens ha ampliat, és que no sabem i que anem aprenent molt parlem de llibres, jo parlem molt ràpid d'un llibre, més que res una recomanació molt interessant i el Jaume ens aprofundirà més en un altre. Jo parlo d'un llibre que és un thriller que es diu No soy un monstruo, és un llibre de la Carme Chaparro, és una noia catalana però que fa els informatius de 4, ara al migdia, és una noia molt simpàtica, molt eixerida i tal, i que potser va marxar de Telecinco sembla ser perquè ella era com molt encarcarat i 4 són com molt més esquerres, més escarrans i més oberts i ella tenia més ganes potser d'obrir-se dins del mateix grup però ja sabeu que això de vegades els grups televisius tenen un canal més, la sexta, és molt més escarrà i l'entena 3 és molt més de la dreta, per tant això ha sigut capta sota els públics, que això també va bé, és una captació més genèrica. Bé, dit això, a mi m'ha sorprès perquè és el primer llibre que fa aquesta noia, és un thriller, tornem a tenir la moda que està dels últims anys, que no és cap crítica, al contrari, és molt interessant perquè fins ara sempre la major part dels inspectors són senyors, últimament són dones i clar, insisteixo, sempre és una percepció, crec jo, que de la manera en què es planteja que entren en joc moltes més coses, sobretot una visió molt més clara, molt més directa i molt més real, sincerament, i això ho dic per llibres que he llegit de Dolores Redondo i tal, que sempre m'agrada molt més el paper de les inspectores que dels inspectors, vull dir, amb aquesta línia hi ha molt més respecte per representar la dona inspectora que no per inspector que acostuma a ser un burro i un tonto o més despistat o passen coses, en canvi, elles tenen molta presència i molta força i aquí és un altre cas d'una, no me'n recordo com es diu ara, Inés, no me'n recordo ara, però és un prodigi aquesta noia, és una noia que no dorm, que treballa, que viu, que està present, davant, no per demostrar res, sinó perquè realment sent tot el que està fent. què ve a explicar aquesta pel·lícula, ai, aquest llibre, perdó, doncs bàsicament estem entrant en un joc, que és el joc de les desaparicions infantils, no?, vull dir, un tema molt delicat, no?, amb el qual, doncs, clar, tothom es planteja automàticament que, evidentment, al darrere hi ha sempre un rerefons, no?, de pederàstia, d'elements que, evidentment, no?, vull dir, són nens de 4-5 anys que desapareixen, no?, amb unes constants semblants a nivell facial, no?, i que dius, ah, doncs mira, tots som morenus, amb no sé què, amb aquesta alçada, apareix la imatge d'aquesta inspectora amb el seu grup de treball, evidentment, no?, i apareix la imatge d'una periodista, que és una periodista una mica rotllo, sàlva-me, per entendre'ns, no?, que van a buscar allò, eh?, allò punyent, aquella cosa que sempre m'escarnaza i tal, no?, i tot això et va portant, doncs cap a una sèrie de desaparicions, no?, és molt llesta, vull dir, perquè per ser un primer llibre no és un llibre que sigui, evidentment, amb una lectura profunda ni molt menys ni amb un llenguatge excessivament complicat, és un thriller, per tant, és una lectura més planera, vull dir, no busquem grans paraules ni grans significats, però sí que per un parell de vegades et dona la volta i això és molt intel·ligent per part d'una primera, per un primer llibre, eh?, que això crec que, vull dir, que costa, vull dir, has de tenir una bona base de literatura creativa per poder engegar d'aquesta manera. Que no la veus a partir d'aquí, vaja. No, sí, exacte, vull dir que, dius, ai, que va cap aquí, pum, ai, ara no, però va cap aquí, cap aquí, i llavors, a l'últim capítol, que evidentment, no faltaria, no romperé el misterio, clar, dius, ostres, què ha passat aquí? i llavors dius, i et deixa descol·locat, absolutament, i jo crec que és un bon exercici de lectura, senzill, molt d'estiu, molt fresc, no fresc, a veure, ens entenem, vull dir que no és una cosa agradable, però la gent creia els thrillers, ostres, aquí té un thriller molt correcte i molt acceptable, vull dir que, que bé, tampoc se't s'ha de demanar grans coses, vull dir, però molt bé, molt interessant, jo m'ho va sorprendre, el d'aquesta noia, dius, bueno, és periodista, a més, ella és molt fineta, vull dir, així està, veus que va d'aquella manera i de tant en quant dius, zasca, vull dir, deixa'n un llenguatge que dius, toma, vull dir, vull dir, que no, no, no t'esperes, no t'esperes, amb aquesta contundència, exacte, que tampoc t'esperaries de la millor de certes persones que dius, o un tio que diguis, doncs aquest tio és... no, vull dir, no t'ho imagines, no, i no, no, i té una, bueno, deixa anar cada taco i cada cosa que dius, ostres, vull dir, aquí, però està bé, perquè està presentant el personatge, a personatges que són d'aquesta línia, no, i que són molt clars, la construcció del personatge és correcta, però com coneixes l'imatge, és com si coneixes un escriptor, qualsevol que saps més o menys com és, i a més, una persona que és presentador de televisió, presentadora en aquest cas, clar, que ja te la fas una mica teva, i a més una mica, a mi no em desagrada com ho presenta, ja tant en quant, doncs poso quatre, i la veig i tal, bé, doncs és això el que passa. Bé, recomanat. Jaume. Ales de paper. Ales de paper. Sí. Sí. Li preguntàvem amb la noia, és la d'això, ui, com se diu, la Paes. Apareixerà el nom, no preocupis, comenta, comenta, i després ja. La amiga Paes, sí. Doncs li preguntàvem, diu, per què Ales de paper? Diu, perquè en definitiva, les Ales de paper estan molt d'acord amb el que representa, doncs, algun tipus de disminució, no? O sigui, de vulnerabilitat, en definitiva, no? O sigui, amb això ja hi estem d'acord tots, crec jo, vull dir, se n'ha parlat molt de les persones vulnerables, perquè ho són, perquè hi ha problemes mentals, perquè hi ha disminucions d'altra mena i tal, no? Llavors, del que es tracta és de passar d'una etapa com la que es va produir fins fa 30 o 40 anys, no més, que aquestes persones s'aïllaven, es tancaven amb manicomis i tal, s'ha passat, doncs, a una dinàmica que, bueno, jo no puc més que potser presumir, per què no? El meu fill porta una vida totalment normal i això és una cosa que es pot produir, doncs, d'una manera no fàcil, però sí que es pot produir i això serveix com a exemple, no? Llavors, el que ha fet la Cristina Paet, ara sí que m'ha sortit el nom, és escriure, o sigui, si fins ara hem estat fins aquí, doncs, ara anem un pas més enllà. Ara tenim com bastant situat el tema de la problemàtica mental a nivell d'atenció hospitalària, a nivell d'atenció social i ens mancava doncs, allò que des del punt de vista social no arribava, que en definitiva és anar a les cases precisament amb persones preparades professional i emotivament, professionalment, jo sempre dic que no n'hi ha prou, jo crec que hi ha d'haver un afegitó que és precisament aquesta sensibilitat, no?, que cal per tractar persones que d'entrada et costarà entrar dins elles i proporcionar-los i des de l'acompanyament, i aquesta és la paraula clau, des de l'acompanyament proporcionar-los allò que necessiten precisament perquè puguin arribar a tenir doncs una vida normalitzada. D'això es tracta, aquest és un llibre que parla precisament d'això, parla de històries, de petites històries, de persones que d'entrada no volien cap tipus d'ajut, però que des de la insistència, professionalitat i sensibilitat, doncs, ja hi ha un bon bagatge de famílies que tenen el benefici d'aquesta professionalitat que diem. O sigui, que jo penso que tothom que vulgui interpretar i paral·lelament a partir de la interpretació, ella mateixa ser una mica més bona perquè jo crec que precisament el que parlàvem abans, doncs, que s'ha produït amb això de nit i dia, han fet dos episodis, s'ha protestat en la pròpia cadena de TV3 del tractament que es fa de la problemàtica mental i TV3 a dir que això quan és una ficció no hi tenen res a dir ni res a fer. Què és el que han fet o què han plantejat? Tu diràs, la pitjor manera que puguis imaginar-te que no cal d'incontrolitzar és que a més a més no els he vist encara aquests dos episodis. No sé si tu us veu o t'enfon jo no sé el David sí que ho segueix jo és que no tinc temps crec que aquest dia aquest dia que va estar aquí l'hi vaig esmentar i aprofitant que el llibre aquest està en aquest punt d'avançada d'evolució realment bonica bonica doncs llavors esclar aquests inconvenients existeixen les persones vulnerables no tenen la capacitat moltes d'elles de diferenciar el bé i el mal i la ficció de la realitat llavors esclar si tu fas una ficció lògicament poden esdevenir víctimes d'aquella d'aquella ficció i el que s'està demanant ja i ara farem una creuada una campanya precisament és que a veure tu i que sigui la TV3 per molta gent encara és molt pitjor això no? que no pas que no sigui una pel·lícula que vaig veure l'altre dia recomento 3 segons perquè vaig veure una pel·lícula molt nova no recordo qui és el nano es diu Reset et dura una hora i 15 minuts és una pel·lícula d'un nano també jove i tracta posa d'actualitat mira que et dic evidentment no t'has de veure però posa en tela de judici que jo em vaig tirar dels pèls l'atrapanació què vols dir? que tu creus que existia i que ara no es fa no, no és que juguen a la pel·lícula és una ficció evidentment però juguen a un hospital això sinó a l'Egypt sí també exacte però juguen en un espai determinat d'una opció que al segle XXI hi ha un senyor que fa aquesta tècnica evidentment demostrada que això és una autèntica sortida de lloc amb el que la pel·lícula en si mateixa demostra que per un costat pot funcionar per un altre no pot funcionar però al final genera una necessitat un dubte i a la vegada una dependència per a aquesta persona i jo em vaig quedar com dient mare meva per la pel·lícula és molt dolenta però ho dic perquè tant en quant surten uns temes que dius no cal és escabrós absolutament i fora de lloc i no estem parlant de rigor ni res particular és una pel·lícula insisteixo que no sé què intenta fer molt fluixa però que tampoc quan acaba no sé què m'has pogut explicar és que no s'ha agafat per enlloc jo aprofitaria per matitzar encara una mica més o sigui anar una mica més enllà tota aquesta manifestació que hi ha hagut amb la mort d'un personatge de la història d'Espanya i evidentment dels triomfadors de la guerra civil i tot això amb cants a la cara al sol i tal també hi va haver una moguda molt gran precisament reivindicant que a Europa no hi ha res de tot això bé jo tampoc sé si no n'hi ha exacte si no n'hi ha però és un bon argument moltes vegades per dir i això no té per què existir perquè aquesta diem-ne ideologia com tantes vegades es diu doncs és com qualsevol altre i perdoneu però per mi no eh vull dir també és una cosa que em sembla que ha de quedar no sé i que hem de treballar de manera que quedi clar que això no és el mateix que una altra cosa socialisme comunisme i tal potser sí que el comunisme hi ha qui també té els seus dubtes perquè lògicament en el moment que va existir en el món es va transformar en dictadura i llavors però això es pot discutir però és discutible exacte però que no no té una loc dies dies no entenc que que hi ha coses com tu apuntes també i jo m'hi refermo que hi ha coses que potser a nivell de ficció no cal això no cal no perquè podem fer víctimes això és com el que dèiem també fa una estona d'això d'internet o youtube o tal que et diuen tot un seguit de persones et diuen què pots fer en 8 dies per perdre 5 quilos no i penso que això és una és un atemptat a la integració de moltes persones que estan o aquest diumenge sí és un risc molt gran aquest diumenge a Quarto Milenio per la banda la captació de sectes mitjançant Facebook i internet i jo em xinava també dels cabells i pensava però com pot caure algú clar també s'ha depèn de veure com està a casa seva quin grau té hi ha moltes coses sempre vam buscant persones més dèvies o més vulnerables en aquell moment però fa una miqueta de no ser és més fàcil del que sembla jo he llegit llibres llibres amb qualitat d'aquest tema i bueno hi ha persones predisposades però no han de ser precisament un tipus de caràcter sinó persones que arriben a una situació a més a més les sectes diuen que busquen gent intel·ligent que tinguin calés i que siguin intel·ligents perquè per donar-se'ls calés i perquè una persona intel·ligent és difícil de conversar però un cop l'has convençuda és més difícil de desprogramar-la exacte llavors és més fanàtica encara posaven uns casos que jo no sé on deu estar la intel·ligència de tota manera amb tot això eh a mi permeteu no no perquè són tècniques de control mental i encara que la persona sigui intel·ligent o medianament intel·ligent diguem si és un espèrit superior no però si és una persona que dius mira aquesta és una persona mira no és un totxo una persona intel·ligent i tal doncs a vegades té algun problema en la seva vida té una feblesa té una situació i amb aquestes tècniques de control mental que fan ells t'acabes i a més són gent que potser són bona gent i que pensa que li expliquen no és que això és per fer el bé en el món i nosaltres en un projecte i tal i al final jo m'ho crec que et puguis acabar enganxant no és tan complicat i són gent que té aquest coneixement de veure entrar en informació encara que sigui via facebook i tal i veuen per on està el punt on poden entrar i clar són això evidentment són tècniques una manipulació ja que estem amb això també penso que encara podem anar una miqueta més enllà això per moltíssima gent és evident o sigui ho fem evident tenim la capacitat de veure doncs la negativitat de tot això llavors també ens haurem d'ocupar perquè jo penso que també existeix doncs aquestes coses que no són tan evidents que d'una manera o altra es van posant de forma subliminal i acaben tenint que les van entomant i el que acaben anul·lant és la intel·ligència trobo jo fins i tot perquè ui que divertit oh que maco quina vida més bonica sí sí sí vinga ja està Nacho comencem parlant de cinema a les de petit vamos a cargar-nos personal shopper vale mira ens ho carregarem ràpid perquè això tampoc cal fer sang i tal vinga i l'altre és una pel·lícula que està d'estrena ara mateix sembla que és el 2016 però l'ha estrenat ara aquí a Espanya la protagonista és la Christian Stewart que jo heu parlat bastant bé d'ella i tal i tot i això no ho fa malament ella el que passa és que jo crec que la història és d'aquestes bueno és una història una mica una barreja de dues coses que dius ella té una professió que és de personal shopper ella treballa per persones amb molts calés i amb molt d'estil gent a lo millor artistes gent actrius gent així i tal que no tenen temps d'anar a compres però que volen tenir un millor llavors ella va agafar un avió se'n va a Londres i se'n va a una botiga ja increïble i compra uns vestits increïbles ella li dóna en calés ella tria tres o quatre vestits i al final una persona que encerta bastant i tal al final la que li paga es queda amb dos vestits es fa l'arreglo dels diners i es queda amb una comissió i ella treballa això això és una línia de pel·lícula que es barreja en què ella té un germà que ha mort i que ella té una mica de poders d'evidència i el que està intentant és contactar o sigui ella se n'apareixen espectres i el que està intentant és forçar a poder contactar amb el germà mort aquesta història que al punt de partida dius com es barreja això i tal està desenvolupada d'una manera que amb una intenció pot ser massa ambiciosa diguem-ne de jo intento dir molt poc així evidentment intento dir molt per sota però si no ets una un mestre d'això doncs al final el que passa és que estàs dient molt poc de manera evident i molt poc per sota i la pel·lícula es queda una mica així és que dius ostres això això no arrenca vale sí m'està intentant dir alguna cosa suposo perquè aquesta tensió aquestes càmeres aquests silencis saps aquestes pel·lícules molts silencis molta càmera i es surt allà al balcó comença a mirar i es mouen les flors de la tardor allà i es mouen les fulles i tal això passa en Moonlight tira passa en Moonlight ai ja t'he de desexplicar jo estic posant en web llavors jo aquesta doncs bueno mira ha començat i tot i tot s'ha de dir que no vaig poder acabar-la espero acabar-la però és que ja va arribar un moment que vaig dir que no podies més jo demasiada sugerència i per què es diu personal shopper es pot saber per l'ofici d'ella per l'ofici d'ella ah perdona vale vale és que això he tingut un moment en blanc estaves pensant estaves amb la lluna plena estava a la lluna amb la lluna de València estava a punt de les temps i potser en aquest moment estava perdó no perquè ella treballa d'això ella és ella és una personal shopper per gent que té molts calés i per gent que té molt d'estil artistes altrius i tal i es dedica a anar això va per Europa o a París o a Londres i tal a les botigues més in i allà compra bostits i compra sabates i compra bolsos i tal i fa una tria i llavors li porta a la persona que està en qüestió i li li ensenya i l'altra li compra i li dona una comissió i aquesta és la barreja ara per què aquesta barreja per què s'ha triat aquest ofici i de cop i volta l'altra història és una barreja estranya que potser no queda massa bé com si fos dues pel·lícules en una jo volia fer aquesta pel·lícula però jo volia fer aquesta doncs junta-les que això no passa a La Bruixa això no passa a La Bruixa La Bruixa és una pel·lícula que jo ja he vist d'una vegada però l'ha tornat a veure ara per casualitat és una pel·lícula del 2015 jo no soc un fan del gènere del terror s'ha de dir no com a casa que m'ho fan veure bastantes coses que no parlarem convidem de tant en quant que jo soc molt de terror correcta ja la dark aquesta que han posat nova bueno la tengo explotada agrada el gènere por el gènere bueno a mi és així les pel·lícules potents de terror se veia el diablo tot aquestes pel·lícules psicològiques m'agraden i aquesta La Bruixa vas quedar o sigui et deixa clavado al sillón hi ha moments que és espeluznante perquè no és veritat és una història tan psicològica està molt ben parida està molt ben parida o sigui et fiquen en l'ambient clar aquest a mi és que ja l'època m'interessa estem parlant de l'època de les Bruxes de Salem més o menys diguem-ne de bueno 1600 jo diria que ni tan sol 1700 1600 i pico o sigui ha arribat el My Flower no fa 20 anys diguem-ne estan les colones allà a Nova Inglaterra en una posició una mica complicada perquè estan allà dintre d'un fort i tal i bueno hi ha els indis i tot això tot l'ambient de Nova Inglaterra llavors hi ha una família que la desterren perquè els puritans feien això quan alguna persona aquest tio el desterren sembla al principi perquè és massa puritan és demasiado fanàtic pel que és la comunitat aquella és una mica perillós i desterren amb tota la família al bosc llavors la família se'n va al bosc i en aquest ambient tan feixuc en aquestes boires en aquest bosc ells allà ells allà patint perquè sembla que en el moment que ens desterren és com si tingués una maledicció perquè diguem-ne allà la terra no dona res perquè en Anglaterra el terreny és molt pobre llavors tot això comença a generar una dinàmica que no se sap que això està molt bé si és com una al·lucinació col·lectiva perquè clar arriba un moment que els tios tenen tanta pressió tenen tanta soledat tants problemes i tot això barrejat amb un fanatisme religiós brutal els tios són uns fanatis religiosos que resen cada dia tota l'estona estan parlant de Déu tota l'estona ells creuen que Déu es salvarà de qualsevol cosa que si passa qualsevol cosa comença a desenvolupar una història que sembla que hi ha una bruixa al bosc que al final sembla que sí però bueno ja dic en tot moment la part d'al·lucinació col·lectiva que està ajudant diguem-ne que potser sé que hi ha persones allà al bosc que tenen uns poders malèfics però que fan servir tota aquesta fe tota aquesta energia que pot ser molt negativa la transformen i allò comença a ser una al·lucinació col·lectiva una mica de todos contra todos diguem-ne amb coses com hi ha coses una mica com la mare que té gelos de la filla hi ha un moment allà que clar el marit el marit ja és com l'únic mascle diguem-ne i estan allà en aquesta dinàmica allà al mig del bosc i la filla que té un nom així francès no m'acord el nom ara Severin no me'n recordo té un nom així i llavors comença i tot i els nens petits els nens petits que al final acaben o sigui tracta tots els nens petits tracta tots els temes diguem-ne de la manera més psicològica i fent servir les coses com clar sí sí això és la cinta blanca és la cinta blanca podria ser la cinta blanca bueno però és una revisió és la cinta blanca però en versió colono no no no i no es veu cap escena allò gor i tal sí que hi ha alguna que fent servir només soroll sí però fa molta angoixa però fa molta angoixa a mi hi ha moments que em recorda una miqueta el Dreyer allò en moments que sense els crits i els murmulls amb un racó amagats i escenes que et van posant això el que passa amb els nens perquè com són nens ostres l'escena quan està aquell el nen que està maleït possejut una mica i tal i l'escena aquella no me'n recordava jo l'escena aquella quan se n'apareixen a la mare els dos fills que no havien d'estar allà i apareixen i està el cor ballar aquella escena quan acaba la Rosa la veu de mà sí bueno ja estava pensant i si puc avançar-lo avui també quedes així i al final al final és boníssim tot que fort no veritablement fa por i ja dic a mi les pel·lícules de por em fan gràcia moltes vegades i aquesta t'ha fet por i aquesta perquè és molt psicològica no sang i fetxa no sang i fetxa és molt psicològica i ho fan molt bé estan molt ben buscades totes les figures són de l'època perquè aquestes cares són dels nens els tios són de l'època i tal són personatges que no són molt coneguts no són d'actors tu creus encara més aquest efecte d'haver-se humilitud perquè clar si fos algú molt conegut no no si fos el Tom Cruise t'ho creus bona aquesta això ha estat molt bé sí senyor és molt important una persona un actor desconegut dóna credibilitat i tu en passes tu en passes i ostres dius vale vale una meravella perquè no és tan faci fer això i que no quedi ridícul i queda molt bé molt bé i de veritat que fa por molt bé fantàstic de conya molt bé doncs mira aprofitant la vinentesa ara Rosa tu vull fer un apunt amb això perquè jo crec que crudo podria enganxar d'una forma o una altra enganxar bàsicament per aquest element que una mica parlem d'una pel·lícula que té una proposta inicialment recordem que al festival de Toronto en què era la gent havia d'entrar i havien de portar les ambulances medicalitzades a emportar-se la gent i tot això s'ha de veure així és com allò que feien a l'impossible que ho deien tan bé que passava exacte fins aquí arribem és una pel·lícula que té moltes perspectives és una pel·lícula a veure dirigida per una dona sí Ducunó o Ducunau Ducumau o alguna cosa no me'n recordo ara el nom però ho diré un nom així com de Llonsis clar jo quan vaig veure la pel·lícula a l'inici vaig dir bueno ja tenia moltes a veure me'n prepararé de casa exacte portaré aquí una tònica per si em marejo o alguna cosa i que em pugi el telèfon al costat per a... exacte digue a veure no muntarem aquí un cris bé qüestió que la qüestió de la pel·lícula comença i tal bueno són dues germanes bueno inicialment és una germana la pel·lícula és molt molt molt freda visualment és una pel·lícula amb uns tons molt inicialment grisosos una línia així com bastant d'aquesta manera això està bé aquesta cosa sí aquesta cosa una miqueta malaltissa que ja planteja és el minut número 1 i la primera premissa això s'ho explico perquè passa el minut no passa res si no són els primers 5 minuts us adevanto la pel·lícula es diu crudo i la família és vegetariana i s'ho mengen cru tot bueno llavors a partir d'aquí dius bueno què passa aquí clar ostri clar llavors dius a veure què passa que serà el gos no bueno hi ha un moment en què curiosament són vegetarians i també això passa al minut número 4 ella la noia una de les filles són un matrimoni i dos filles tant una filla com l'altra la major i la petita van estudiar per ser veterinaris per tant curiosament vull dir treballen amb animals amb carn amb tot vull dir amb vaques no vol dir res els ajuden clar clar clar no en aquest cas no vol dir res que sigui vegetarià que no puguis treballar amb animals ni estirar amb els animals això no porta una cosa amb l'altra però sí que és veritat que a l'àmbit en què es mouen la carn és evident és a dir hi ha elements s'ha d'obrir animals vull dir es mouen amb la sang es mouen amb moltes coses clar tot això genera exacte una evolució de les persones en aquest cas d'alguna de les persones en concret sorprèn perquè la cosa s'amplia ja veureu com i quan no vull dir-ho i a partir d'aquí ja ens l'has explicat tota no home no no t'he explicat res no home no fill no llavors a partir d'aquí no home no és dolent eh i a partir d'aquí es genera una mena de situació entre les persones i coses que comencen a passar és un incretxendo va pujant pujant pujant pujant és veritat que hi ha una escena no negarem que l'escena entenc que algú es marejés ho entenc però t'has de plantejar que això és absolutament fals per tant el plantejament és dir vale tampoc és per tant ara estàs justificant la pel·lícula no la pel·lícula no és una gran pel·lícula és una pel·lícula fruixeta però aquestes a mi em recorda com de D'Action però D'Action era com evoluciona la set del vampiro diguem-ne i aquí no sé va per una altra banda hi ha moments puntuals allò que dius quan hi ha moments una mica d'escenes que hi ha moviment de persones que recorda una miqueta el Dario Argento ojo el rojo com has de dir aquella pel·lícula rojo no sé què rojo rosso no sé què porco rosso no n'hi ha una sí però porco rosso és una pel·lícula animada no no ja però altres és el Dario Argento és rojo no sé què i a partir d'aquí hi ha moments que dius recorda hi ha petits homenatges a Dario Argento no per la part gore sinó per la part estètica això està bé ha dit gore tu sí no hi ha moments aquesta és una mica no havia endevinat aquesta és una mica gore en cap moment la cosa en cap moment és partida i ja està i evidentment com el ja m'ho diu digues al final explicaré el final no que és broma però és veritat que de nou que quan arribes cap al final et dona un altre canvi i tot que dius saps què ha passat aquí no llavors entens moltes coses a menjar i ja està entens altres coses però la pel·lícula està bé no és per tant ni meravellosa ni molt gore ni per res és suportable està bé és acceptable està correcte ja està no tinc que dir res més correspondències si vol dir alguna cosa dic jo no jo tinc que dir res més al respecte deixa'm el crudo vull veure-la perquè volia veure-la hi ha moments que baixa molt el llistó hi ha moments que recorda això l'argento hi ha moments que recorda una pel·lícula més francesa hi ha una mica de tot plegat hi ha vegades que és molt gore hi ha vegades és que dius és com ja va fent allò saltos per tant no la veig jo una pel·lícula molt sincera hi falta bueno correspondències correspondències bueno passem a l'altre a les antípoles bueno una delícia de pel·lícula jo l'he trobat una pel·lícula mira començo per l'opinió personal clar que sí genial no m'hi podia estar a veure correspondències és una pel·lícula portuguesa la directora és una dona és la Rita Acevedo Gómez a més així amb la S que és que el portugués és una passada i m'encanta la musicalitat del portugués clar en versió original els fados no només els fados la parla la parla com parla és preciós és molt musical és molt eròtic digue-ho Rosa també jo de moment dic que és sí bueno sensual no eròtic no tant és broma si vol que em despertigui és que l'eròtica i sensualitat no té per què barrejar-se a veure jo crec que és una riquesa de llenguatge són paraules que es poden assumir vinga va anem a per la correspondència que m'esteu liant m'esteu enredant vinga que és una pel·lícula molt xula l'única pega l'única pega potser que és una mica llarga són 140 no quants minuts eren? 145 minuts jo com que ja sabia la durada a mi vaig aguantar molt bé a veure és la és que és molt visual és molt visual és la correspondència que van mantenir dos escriptors poetes i escriptors portuguesos perquè un d'ells es va haver d'axiliar al Brasil va haver de marxar durant la dictadura del Salazar i llavors ell el senyor va marxar ell es diu bueno sí perquè al final ja va morir Jorge de Sena i ella la que va l'escriptora que es va quedar a més era més jove aquell es va quedar al país a Portugal és la Sofí de Melo Breiner Anderen no es coneix cap a les dues no clar perquè vivim molt d'esquenes a la cultura lusa és veritat això és cert jo sempre ho he dit jo fa anys que ja vaig descobrir Portugal és una passada jo crec que a més sempre han viscut ells molt oberts cap a l'oceà són els primers que van emigrar i que van marxar cap a Amèrica no? i tenen una amplitud de mires jo quan vaig estar a Portugal una vegada i no són tan mediterranis com nosaltres exacte em vaig posar allà de cara al mar ostres i això guita tu és impressionant és una cultura molt rica és una altra color però molt diferent està molt freda molt freda l'aigua imagina't la correspondència tot és la correspondència de la literatura epistolà que van tenir entre ells dos tot aquest temps explicant la vida que feien els que estaven escrivint la situació del país no tant això no es parlava no es parlava i està fet en versió original vull dir és en portuguès també l'hem aconsegut en francès perquè hi ha actors que van recitant els poemes bàsicament vingues a recitar els poemes o la correspondència entre ells dos amb unes imatges precioses bellíssimes bellíssimes és molt delicada la pel·lícula i ja em dedico hi ha actors i actrius que van recitant alguns poemes però ho fan tot no em pleguen així rapsodes aquí quiet i ja està no vull dir amb situacions diferents i alguns ho fan també en francès són les llengües que després van estar traduïts a aquest poema algun també en grec també hi ha moltes imatges del mar és molt xulo des de diferents angres i en diferents moments o aquells patis aquells patis que semblen bueno patis així petitets però frescos amb aigua amb vegetació però és Lisboa allò o és a l'Algarve o... sí bàsicament no no bàsicament és Lisboa sí ella ja està vivint a Lisboa ja està vivint a Lisboa sí però sens de font sens el soroll i el brugit de la ciutat però ells estan per exemple en un pati que això és un remanso de pau no de pau val o per exemple si està en una habitació clar tots són pisos a Portugal és que tot és resuma seria en castellà antiguitat decadència una mica però amb la riquesa que això vol dir també i amb l'encant que això vol dir és una decadència però cuidada és com una pols no té res a veure a Cuba és diferent és una decadència també bastant controlada et fan les imatges de la cuina o quan comença la cuina que ella està fent allà com uns bunyols aquella imatge d'aquella paella amb aquell oli bullint bullint i com gens allà la primera massa que ja es va fent allò és que ja és poètic és una passada les cuines l'aire que té la cuina l'ambient potser unes flors o un gerro al costat de la finestra que això és com un bodegó és preciós de debò que és preciós no te desperdici és una pel·lícula jo tornaré a veure però és una pel·lícula que porta el seu ritme és un ritme és un ritme de poesia com poses la poesia amb imatges com ho fas com li poses cara com fas aquesta poesia després de crudo veure correspondències potser jo home per compensar avorreixes crudo per tothom aquesta directora aquesta directora bueno no sé si era molt coneguda però és que ja havia fet una altra obra que va tenir també molt d'èxit vull dir està catalogada com a de qualitat el cinema de qualitat no? de qualitat una pel·lícula que es diu La vengança d'una mujer això també s'hauria de veure perquè a tot arreu que he vist la informació que he llegit també està molt bé la pel·lícula la qualitat sí, molt recomanable doncs perfecte perfecte molt bé bueno Jaume parla'ns del el testigo de cargo hem de parlar dels clàssics aquí ara vull dir que no a veure tenim tenim tenim tenim 9 minuts 9 minuts i deixa'm dos per parlar de Moonlight dos tinc suficient només dos deixa'l deixa'l que s'esbrà el minut final perquè així no poden contestar mal no digues un rotllo Rajoy exacte emoció de censura no, doncs amb això estava pensant també precisament al veure aquesta pel·lícula de Testimona de Càrrec la meva allà on em vaig agafar d'una manera molt especial va ser amb la dignitat en què hi ha un senyor que treballa d'una manera tan eficaç i tan i tan entregat no? tot i la seva feblesa de salut no? que és el Charles Laughton això no sé vull dir ho vaig destacar precisament al començar ja una mica de comentaris que vam fer i tal crec que sí que és la gran qualitat i llavors jo penso que hi ha aquesta barreja entre l'advocat defensor que fa una feina molt ben feta amb unes amb unes situacions que en aquella època eren un bueno un primor ara no ara ho veus com una mica tou no? i després la capacitat d'actuació al cap i a la fi o sigui la ficció dins de la ficció de la Merlec Dietrich oh va el Tyron Power no eh no? jo trobo que no que no llueixo res és que jo no li he vist mai res al Tyron Power no jo tampoc i aquest dia el vaig veure hòstia tu i és que a més a més li allarga sembla mentida però li allarga massa el pla a vegades eh vull dir aquella expressió i la talla ja l'he vist i no no convenç jo el trobo a tou saps allò el trobo a tou aquest home sí llavors el que digui la capacitat o sigui l'actuació que fa Merlec Dietrich en un moment que dona la volta a tot el que és el judici aquell no? sí està molt bé llor molt bé peliculon com una casa això ara ha vingut al cap sí veus un blanc i negre tu perfecte un realitzador que a part dels plans del senyor Tyron Power insisteixo això no però és un peliculon d'aquells que ara m'ha vingut al cap l'escena de dins del jutge de la sala quan apareix ella i com ui sí tira sí bueno però quan ella també el porta fins al camp d'aviació que ell o el tren és igual molt bé i l'altre és el tren de les 3 i 10 sí perdó o és el de Gun Hill ara no ho sé és que hi ha dos és que hi ha dues pel·lícules són molt semblants sí bueno aquest és el del Kirk Douglas que és xerif i l'Anthony Queen és un gran però això és el últim de Gun Hill de Gun Hill és que ja l'he trobat com en sedeta i a la tele i tal no sí aquesta també trobo que és una pel·lícula d'aquelles que moltes vegades ho hem dit que els westerns és com si fos la història sagrada m'entens? aquesta és el pare que no vol sacrificar el fill cosa que per exemple amb horitzons de grandesa allà sí que el pare va un fill així no anem enlloc m'entens el que vull dir? sí molt interessant jo crec que molt interessant en parla en definitiva com qui va martir a l'arribada de la justícia en aquells termitòries que la llei del més fort i encara hi havia zones que representen que encara hi viuen i llavors el pare no se n'adona del que està fent no? però que veritablement està educant els seus fills sense que carai nosaltres som els reis del mambo el mambo i toques més sexperianes aquesta és més canyera per al moment hi ha una violació per a mi una mica una vuelta de tuerca perquè en aquell és una pericola de 50 o així era més tard és una violació el pare que vol defensar el fill a tota costa l'altre que vol justícia a tota costa però no matar-li sinó justícia bueno la dona violada i morta i assassinada és índia hi ha una conversa entre el xèrif i el pare de la noia dius és que és la meva filla li dius aquest paio ha de morir el que ha fet això ha de morir el nostre estil i no no jo sóc el marit i aquí qui domina sóc nosaltres i jo sí vull dir ha estat molt bé aquella seqüència perquè és clar vull dir el conflicte pot aparèixer ja fins i tot d'arrencada i llavors com aquí va allà vull dir de la manera que parla amb l'altre l'altre descobreix que és el seu fill el que veritablement ha fet aquell descosit i bé vull dir el pare totalment desbordat davant d'una mancança per part del fill que bueno que no podrà fer res molt bé molt bé m'ha agradat tornar-la a veure ai ai ai mira els gossos com estan el Nacho i la Rosa estan tirant-se el coll no digues no no molt ràpidament és aquesta pel·lícula Moonlight la guanyadora de la millor pel·lícula millor director millor pel·lícula millor pel·lícula els Oscars sí és que millor pel·lícula exacte vull dir pretensiosament massa premi per una pel·lícula com aquesta escoltes tot sigui dit però jo els companys evidentment aquí estem perquè juguem a ser crítics lògicament i va ser una visió com molt més intermitja una visió més com una pel·lícula correcta acceptable i jo potser l'he vist a lo millor amb uns ulls no sé no dic diferents o iguals no importa jo crec que jo vaig començar amb una visió com molt diem a veure que em vaig empassar jo aquí i jo la pel·lícula per mi va agafant un ritme poc n'hi ha perquè el ritme no és ràpid ni molt menys però realment hi ha en tres parts és quan ell és petit onet el nano que és el nano de color que pateix bullying i que també és homosexual i a partir d'aquí planteja aquest espai d'amagar dins d'un àmbit que és una mica poc habitual vull dir aquests suburbis una miqueta bàsicament viuen que altra feina hi ha que pensar en això per dir-ho d'una manera si ho tracta bé això és interessant exacte és aquesta la idea llavors és a dir quan és petit o quan és adolescent i quan és gran jo el ritme de la pel·lícula em va xocar perquè clar estem acostumats a veure pel·lícules és a dir ojo el que faré és un comentari racista si us plau les pel·lícules de negres tenim a Spike Lee tenim a John Singleton tenim una sèrie d'elements que són molt més canyeres Spike Lee jugava molt a les pel·lícules el Movedere Blues i aquelles pel·lícules inicials a ser molt canyero i molt clar i molt evident aquí jo veig certa poesia a vegades amb la càmera amb els moviments allò que deia abans que feia la broma i tal i això és el que trastoca una miqueta que una pel·lícula que 100% són persones de color a partir d'aquí hi hagi com una certa poesia innata quan s'ha acostumat a veure un cinema potser molt més agressiu o molt més reivindicatiu és aquesta la idea llavors clar a mi és el que em va provocar que he vist una sensibilitat en la pel·lícula en si mateixa que m'ha sorprès i això és el que m'ha sorprès més i que els personatges que fan tots tres potser el més poc creïble és l'últim vull dir quan ja ell es converteix en una persona més segura que és molt insegura a la vegada i aquella part és cert aquesta part aquella fragilitat l'arrossega tota la vida i a mi això és el que m'acaba de convèncer és a dir com veus l'evolució d'aquesta persona com hi ha aquesta visió és veritat que potser esperes potser una preclaritat més dels elements no ho trobes tan clarament i això és potser el que realment potser crec que l'espectador pot molestar el fet de dir és que no estem veient exactament què és el que arriben a sentir quan ho diuen tot amb els silencis les mirades i tal i jo crec que aquesta part que a mi em va cridar l'atenció ostres està passant t'has menjat tot el temps 15 segons la setmana sento la setmana que ve la setmana que ve sobre el programa no ho superdeu programa final no ho superdeu la setmana que ve vinga ens veiem que vagi bé que vagi bé adeu adeu Bona nit primer van ser les zones 98.1 FM després internet radiodesvern.com li vas seguir Facebook Twitter Youtube Instagram i ara obrim un nou canal comunica't amb nosaltres per WhatsApp 610 777 015 Radio d'Asa