Roma, Saragossa i Elna; Polanski i Jack Ryan; cinema romanès; record a Michael Jackson i Ana M. Matute

I també s'estrenarà Foxfire, que és l'última de Lore Encantat, que és una mica més, però a mi m'agrada molt. No és una mala pel·li sobre unes nenes que fan un grup criminal. Què tenim? Tenim la nova del Vigalondo. Open Windows. Jo no donava ni un dólar per ella, més que per veure Sasha Grey, i resulta que ha guanyat el premi al millor guió, a no sé quin festival de por, al Fantastaporto o al nostre... Ah, però saps què? A mi els festivals de terror no mereixen cap mena de... No, a mi tampoc, però com a mínim és això. Jo li tinc ganes des del Vigalondo, doncs mira... S'haurà de veure. Què tal aquesta d'Uinem fatal de temps? Anem una mica per sobre. I un toque de violència, que tu no l'has vist però jo sí, que és una pel·li del Jason K. molt bona, molt xula i molt dura. Més coses? L'Onza Borgman, aquella que va guanyar Sitges, correcte. Correcte pel·li sueca, sí, correcte perquè està molt ben feta. Mira, ens tira la música, com els Oscars, en plan, vinga va, no ha pirat. Vinga, l'Amanecer del Planeta de los Simios, aneu a veure-la, evidentment. Home, dirigeix-me'n riffs, a més. Exacte, és Urgaria Dolman. Sextape, una de dos que han fet una amarranada i l'han gravat en vídeo i se'ls filtra a internet, no? Sí, exacte, queden 30 segons. Ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai Mira, perdis... Bueno, no t'he deixat... Està bé, està bé. El minyol és la del Daniel Monzón, per cert. Després de Celda 211. No ens podem allargar un quart d'hora més, no? No? Doncs ara, acabem en 10 segons... Moltíssimes gràcies per tota aquesta temporada. Carlos Giacomelli... Xavi Roldán... Adéu, ens trobem el setembre, ja us avisarem si és o... Ja veurem. Adéu. Adéu. Hola, ja esteu parlant? Ja parlàvem, ja estàvem dient. Això no és seriós, eh? No, no. Però saps què passa? Que ja és l'últim dia dilluns de la temporada, i avui ens podem permetre... Estem distesos. El que volem podem fer avui. Vaja, menys fer cap cosa rara d'aquí, eh? No, però... No podem fer cap cosa a l'estudi, perquè això després tot se sap. Doncs avui fem com dèiem l'últim programa de Babilònia i llavors fins a temporada que ve, que serà cap al setembre, no em vull equivocar, doncs començarem a tornar a fer la tercera temporada, 2014-2015, del Babilònia. Però mentrestant estem amb la Lourdes. Hola, què tal? Com estem? Molt bé. I amb el David. Bona tarda. Bona tarda. Ens falta el Jaume i la Rosa, que per motius persones han pogut venir, però bueno, des de les energies que ens emeten, doncs se'ns diuen adeu. El karma, exacte. A tota aquella gent que ens escolta dijous a dijous. Avui tenim una sèrie d'aportacions, curiosament, de viatges, perquè habitualment viatgem, però viatgem més cap a l'estiu. Avui parlem de Roma, parlem d'Elna i parlem de Saragossa. Fet aquí una mica més o menys, uns viatges ràpids de cap de setmana. Jo a Sarousa vaig estar un any per motius militars. Farem el comentari sobre el tubo, que ja he estat per allà i es veu que no té res a veure amb el que deuen viure els militars de l'època. No ho sé ara com és. Nosaltres t'explicarem. I llavors decidim. El David ens parlarà de Jack Ryan, cazador de sombres. Es deia la pel·lícula? Era Jack Ryan, cazador de sombres? Sembla que sí. Oi que sí? És que m'ha vingut al cap el subtítol. Parlem de la Venus de las pieles. Venus... com és allò? Venus infur? Infur, sí. Madre e hijo, memorias de mis putas tristes y amor sin control. I el David potser s'arrenca i ens parla una mica del conte de Monte Cristo. Sí, bueno, vaig per la meitat. Sí, clar que sí, perquè és un gran llibre. Sí, és un llibre del senyor Alexandre Dumas, pare, perquè també tenia un fill que es va dedicar a la literatura, però no sé si massa bon èxit. Massa bon èxit, no? No ho sé, no ho sé. Però això d'Alexandre Dumas no està ben dit, David. No, com és? Dumas. Exacte, és Alexandre Dumont. No, jo no puc ser francès. És com aquest pintor que és famós a l'Ingres, el Dominique Ingres, que és un tio molt conegut del segle XVIII. Clar, el típic, no? Jo vaig comentar una vegada i em va dir que és Angré. Comencem aquesta part viatgera del Babilònia, que no és molt habitual, però bé, que ens va bé perquè parlem de cultura, gastronomia, de moltes coses. i menys de sexe. També podem parlar de sexe. Perquè amor sin control va d'això. Això parlem al cinema. Però al viatge no, no hi ha hagut cap cosa rara. Que es gratis sabíem no. Jo tampoc. Vull dir que bé. Re. Roma. La ciutat de Terna. Però comencem però no acabarem. 4 dies a Roma donen una miqueta. Per molt poc. A veure, què he destacat a Roma? Primer, el Colosseu que impressiona sempre. Jo quan veig aquella construcció quedes allò com en una dada que diríem del que feien. Va ser una visita multitudinària, les coses a Colosseu són espectaculars de mitja hora a tres quarts, però és allò que no te l'acabes de donar voltes. Cosa molt interessant a la Basílica de Sant Pere. Nosaltres vam visitar els museus vaticans amb guia, que fan tot un recorregut per diferents llocs, sobretot per les sales de Rafael, que són impressionants. i després arribes a la Capilla Sixtina. De fet, abans de la Capilla Sixtina, en un pàtil, tenen uns plafons que t'expliquen tota la Capilla Sixtina, per exemple, tot el gènesi, com es va anar fent, després el judici final, de què consta, com l'has de mirar, que per una part es veu els que se'n van al cel, ajudats... I llavors te l'expliquen abans, perquè a dins de la Capilla Sixtina no poden explicar els guies, Van explicant al llarg de tots els museus, però quan arriben al cap de la Sistina no sé per què no els deixen explicar res. Llavors tu entres i com que ja tens la informació, jo l'he vist unes vegades. Jo és la meva deute, el meu compte pendent. Jo com m'expliquen com Miquel Àngel podia pintar aquella boveda amb aquella alçada i que li caia la pintura i tal. I la perspectiva, també com podia arribar encara jo. Molta gent no sap que, per exemple, als quadres baixos hi ha botigelis. Que molta gent no ho sap. No tot és Michelangelo. No, és que Michelangelo va fer el judici final i després una part del Genesi. Però és que va iniciar la Botticelli. Que passa que jo tinc entès, no ho sé, que el papa que hi havia en aquell moment, és que Michelangelo... Juli 6è, no sé. Juli 6è. Era Juli de Juli, Juli 2è. Crec que sí, Papa Guerrer. En principi Miquel Àngel feia altres coses a part de pintar. Va arribar allà i va dir si vols et pinto una mica. Després el papa el va tornar a reclamar. Em sembla que va estar 5 anys per pintar-la. Hi ha la pel·lícula del Charlton Heston. El tormento i l'èxtasi. Exacte. Jo m'impressiona molt sempre anar a veure el Moisés de Miquel Àngel de Sant Pietro in Vincoli. La imatge del Moisés de Miquel Àngel, aquella figura, amb aquella barba, amb aquella mirada. On està? Està a Sant Pietro in Vincoli. És una església petitona que estaria a prop del Colosseu. i la gent va expressament a veure això. Es veu que aquest Moisés està inspirat en una peça, perquè Miquel Àngel admirava Donatello. Donatello és previ, és florentí, i llavors a partir d'aquí va veure, em sembla que és un sant Tomàs, és una figura que és molt semblant que està asseguda, que té el cap girat també, i llavors per fer El Moisès es va inspirar en el moviment, lògicament, amb l'estructura muscular que hi feia sempre. I a partir d'aquí és molt curiós perquè veus les imatges i té un recordatori perfectament de la posició del cap. Aquest Moisès té dos cabells tot girat com mirat. Té dues banyes. És Moisès o Zeus? No, és el Moisès. Llavors porta les taules aquí sota i es gira es gira com per ensenyar-los a tot el paper israelià. Llavors la idea, deien això, que la barba és com si fos l'aigua i els cabells com si fos el foc. Bueno, jo no sé d'interpretació. Sí, això de les simbologies d'aquell període són realment complexes. Però sí, sí, podria ser perfectament. I un lloc que em va interessar molt, que jo no havia anat mai, és a veure unes catacumbes. Unes catacumbes que es diuen de Sant Climent, que estan com a les afores. Clar, la idea és que abans no podien enterrar els morts. Hi havia els de París. La idea que no podien enterrar els mos dins de les muralles, els entraven a fora... Hi havia uns 300 quilòmetres de catacombs, llavors tu entres, suposo amb les que vosaltres dieu, entres i hi ha com una sèrie, si diguessis, uns espais rectangulars on te posaven la gembra només amb una petita... A París és diferent. A París estàs una hora caminant sota terra, i si la boveda fa 4 metres, o potser cinc metres, són dos metres per banda de parets d'ossos fins a dalt del sostre, fent formes i tal, i un metre per passar al mig. Es veu que hi havia quatre milions i mig. Sí, de morts. Allà entre tots els ossos i els cadàvers, tu veus com uns rectangles, en els quarts allà, els nens, perquè veus diferents mites, i on... Clar, hi ha tota una part que no te la deixen veure, que sí que hi ha restes, però les que són visitables, No hi ha res. Però és impressionant perquè les parets són super altes. Llavors era un lloc de reunió dels cristians allà, com diguessin que estaven amagats. La fontana de Trevi estava sense aigua i reformant-se perquè tots els alumnes volien anar-hi. i molt interessant el barri del Trastevere, no sé si us sona. És una zona així, com si diguessis... Com Montmartre, a París, no? Exacte, com així. Més bohèmia. Més bohèmia, molt maca. Bueno, molt bé. I el castell de Sant Ángelo també. El castell de Sant Ángelo també, però per fora vam veure. La illa Tiberina. No, jo em refereixo a que si vol, l'any que ve, ho tinc previst, perdem deu dies per allà. Val la pena, val molt la pena. I a nivell de teca, què? Què vas menjar? Vaig menjar, què diries? Pasta i pizza. Pasta molt bona, pizza molt bona i la veritat és que res més d'especial. Un gelat, això sí. I un tartufo. Però és que el gelat és a Itàlia. El tartufo sabeu allò a la mà de l'envoi. Allò és bestial. Quan sortís allà amb unes lorces... O sigui que ara estem en procés de... De preparació biquini, no? A Florencia també l'any passat va ser una brutalitat els gelats. Era una cosa que jo em tirava de cap. Val la pena, val la pena. Una de les coses que impressiona molt és el Pantheó, que tothom ja té la imatge, amb aquella cúpula a la part de darrere. Al Panteó. Durant anys, no fa massa la Revista Nacional Geogràfic, sortia perquè compareven la cúpula de Florencia amb les diferents que hi ha al món. I fins no sé quan, la del Panteó, romà, està feta de formigó. A aquella època els romans ja domineven la tècnica de formigó. I és la més gran feta amb formigó. Perquè la de Florencia, la cúpula de Florencia, Està feta de totxo i hi ha una capa de plom. Bàsicament la Santa Maria de Fiori té tota una bastida interior. La idea de la cúpula en aquella època és impressionant com podien adaptar aquella forma esfèrica. Fins llavors no pots trobar cosetes, però a Grècia no en trobes. Hi ha alguna cosa de l'època micènica, però és una cosa molt primitiva, que es fa de forma concèntrica, però que és la estructura d'aquest cúpula com a edifici, és un romà totalment. Els d'enginyers civils romans eren de la millor que hi ha hagut mai. Només cal veure. Pons del Càntara, per exemple. Allà està. Allà està, m'entens? I no cau. Ja no dic arquitectura... A l'Aqueducte de Segovia, per exemple. Però mires i dius, jo me'n vaig d'aquí, perquè això dona una pinta de fragilitat i fa dos mil anys que està allà. Lògicament, eren els millors enginyers. I els pares, tot el que venia després. A l'època medieval, sobretot, quan no hi havia molts coneixements, que s'aprenien les capacitats dels arquitectes, o mestres d'obra, millor dit, perquè eren arquitectes, es basaven en llibres tant de grecs com de romans. Des de Vitruví passant per altres senyors que es dedicaven a aquests temes, en aquella època. A més, com vaig estudiar, és curiós perquè no només era això, sinó que era gent que sabia aparcelar. Els romans quan em veien en un lloc era enviar primer els agrimençors o algo així. Podria ser, em sona el nom, sí. Que eren els que parcel·laven tot i començaven a dissenyar ja les vies per civilitzar el territori aquell. I parcel·lar-ho tot i comptar-ho tot. Sí, sí, era una passada. Ens comentaven sobre el Vaticà, ara m'he recordat de la quantitat de gent que hi ha, que ens comentaven que pot passar 25.000 persones al dia. Els museus Vaticans anàvem com una mica en processó, no? Vull dir que és allò que si vas a l'estiu t'ho has d'aprendre molt tard. Vull dir, és un dels més... Quan és temporada baixa? A Florència vas a temporada baixa i tranquil·litat. Però escolta'm, ara no sé si era temporada molt alta, eh? Però bueno, val la pena, a Roma val la pena. M'han comentat, però ja no sé si és cert. Corria un mita que es veu que a Sant Pere de Roma hi ha fotos de tots els papes que hi ha hagut, imatges. I que només quedaven imatges, un lloc per col·locar-ne un o dos més. i corria la llegenda que quan s'acabés a omplir, jo era el fill de la Cristianitat. Això no ho vaig... Això m'ho va comentar algú. No ho sabia, això. Potser perfectament, perquè hi ha moltes llegendes d'aquest tipus. Molt bé, doncs estem esforçats de fons per ser el senyor Michael Jackson. Sí, avui fa 5 anys. 5 anys que ha mort, que va morir. Per tant, vull dir que, bé, doncs... El tenim al record, serà sempre, crec, i un dels genis de la música de ball. I després escoltarem a mig programa. És curiós, ara que ho dius. Perdó, em meto un comentari. I és que, en vida del Michael Jackson, normalment hi havia la realitat Michael Jackson Prince. I normalment el Prince se l'ensençava com a un gran músic. I ara, més aviat, està passant al contrari. La música que fa el Prince ja ningú l'escolta. Ningú l'escolta. Però Prince és molt bo. És que Prince se s'hi ha tret algo, no? Va traient coses, però les queden com molt localitzades allà. És una miqueta, doncs jo què sé, com molts artistes, que abans arribava tot i ara no arriba res, no? Ha quedat molt com un artista per minories. Exacte, com molt alternatiu, imagino. I abans era un músic de masses. Però clar, perquè feia música més comercial. Es veu que és un virtuós d'instruments. Crec que eren virtuosos en els seus àmbits. Tot amb la veu, tenint les veus prodigioses i úniques. El cinema es diu l'hàstic. L'ha posat en escena, l'altre era més... Sí, també, però era més quiig. També era espectacular. Però encara hi vaig veure el Disney's Note, que va ser l'últim documental, abans de la seva mort. I serà com fos, perquè era un divo, era un pedante, el tio anava... Però el tio com pancava? Això ningú li pot treure, controlava tot fins a caure exaust, tornava a repetir i feia i ningú li demanava res perquè era com un déu, però tenia darrere tot l'equip, però no s'atrevia, no gosaven passar-se el millor perquè també tenia els seus punts de personatge, s'enfadava i tal, però realment a mi em va cridar molt l'atenció Vull dir, com sucorrava, com 50 anys ballava d'aquella manera, com cantava igual de bé, perquè clar, cantant directe a fer les proves era espectacular. Vull dir, és un tio com 50 anys estava molt malmès per al tema sobretot del que són les pastilles per dormir, tot això i tal. Però en canvi, ell com a artista, seguia sent un artista, és com una casa. Aquest el va destrossar el pare, es veu. Aquella mà ha de passar a quatre pobles. Els grans potser encara ho van portar prou bé. Potser eren més grans, però ell el seu petit. Amb 50 clavats. Tirem endavant. Ara ens n'anem de Roma a Zaragoza. Que bé! Allà fan la broma, els de Zaragoza diuen que és l'única paraula que s'accentua tot. Zaragoza! Va ser un viatge que teníem pendent una mica per veure la ciutat, que jo feia anys que no havia anat, justament per una jura de bandera del meu cunyat a l'any 78. Jo vaig quedar una mica saturadet. I llavors el tornar va ser una mica amb una persona d'allà, sortint a portar els llocs... Es va fer una barreja entre cultura, gastronomia i una mica sortir de nit, així estic telefònic. Llavors entre Sant Joan i tot això ja va malament. La qüestió és que la part artística està prou bé, la cosa s'ha de descobrir, perquè a part de la pilarica, que tothom va a la pilarica i tal, Hi ha quantitat d'esglésies, mudejars, neomudejars... Des del segle XIV fins a l'actualitat hi ha moltes i molt interessants. És molt més maca. El pilar és espectacular per tot el que comporta. Quina gènere és? Barroc, puro i duró. Segle XVI-XVII, no? Sí, però exteriorment està bé, m'agrada exteriorment. Interiorment és una mica pastisset, perquè està molt repintat, però és imponent. És un barroc que tira cap enrere, que dius, ostres, què és això? I llavors, bàsicament, el que és molt curiós i molt simpàtic, això ara no passa res, però si sapiguessin els saragossans, o sabran, imagino, que l'altar major és el de la meva forment, i el que d'acord a tot el voltant de la Pilarica és de Carles Salas, que són catalans. Home, no ho sé, lo millor és mirar-ho d'una altra manera, perquè... Ho deuen saber, ho deuen saber. Ho deuen saber, ho deuen saber. Però diuen que ja no diuen res. No, faig broma, perquè és una cosa d'aquelles que fa gràcia, perquè dius... Úrgan don la llaga i tal. Diuen, sabeu que és tot aquí? Miraven així, perquè vam anar a amics d'allà, molt simpàtics, molt bona gent. La gent, en general, és molt bona penya. A Cambres, a la gent del carrer, una foto molt amable i tal. Això és molt important. La part de les esglésies modejers és interessantíssim, perquè hi ha esglésies precioses que, amb unes decoracions i uns detalls, és molt arabe, el concepte que hi havia allà. El tema de menjar, la veritat és que si et porten els llocs avians, com tot... Jo recordo el dissabte al migdia que vam fer dinar de tapes. I dius tapes a Saragossa. És típic, potser... A Granada. Exacte, a Granada, a Logroño, a Burgos, a Sant Sebastià... Va ser la millor vegada que he menjat tapas. I què és el típic d'allà per menjar? Allà vam menjar sardines ràncies. Està boníssim. És com si fossin sardineres o arenques. No, no, però li posen una història, ho posen amb tomàquet i no sé què més, i està boníssim. I els musclos aquells farcits, també. Els tigres, em sembla. Aquells que fan com rebossats. Com rebossats, sí. Això es veia bastant. Però també el que fan coses com una cosa que es deia sobrinos, que eren com solomillo, en foie i no sé què més, veia cosa com bastant elaborada. Aquí hem d'anar a aprendre les escopinyes. Aquí hem d'aprendre les gambetes. Fins al lloc ja t'ho coneixes. Fa 25 anys, quan vaig fer la mili, moltes vegades habitàvem aquest lloc. Anàvem a un lloc que sabien que ens fèiem pa amb tomàquet. Si enganxaves el camaré despistat et posava rodanxes de tomàquet al pa. I ara quedaves mirant, dient tu ets nou. Tu ets nou i no ens coneixes. I venia l'amo, no, estos pan con tomate que son catalanes. Que t'expliques, no? Realment és això, no? Que realment és un lloc, el que diem, no? Em deien, Tomà, és que el meu collet era bastant, tu em deies també que això del tubo, que és el famós barri, que anaven els militares... Sí, a vegades no anàvem massa, perquè no ens ho podíem permetre. perquè tampoc eren barates les tapes. Jo ens anàvem a altres llocs que ens eren més econòmics, on anàvem i d'aquest anàvem a el que es deia el rollo. No sé si encara està. No, és que és un espai que em va dir la meva companya, perquè això quan vinguem, perquè no vam tenir temps, entenem una cosa i l'altra no, però al final és impossible. Sí, sí, ara no me'n recordo massa, però si el tubo estava a la part tocant... És allà la Pilarica. El rotllo és pujant una avinguda molt ampla que hi ha en unes arcades, uns pòrtics al costat. Ah, sí? El Passeig de l'Independència. Sí. Pujant allà amunt, amunt, amunt, amunt, amunt, amunt. Ah, hi vaig estar també. Sí, hi vaig estar. I era un carreró travesser que eren tot de garitos de festa. Exacte. Cada dia no te n'adones. Que toquen la guitarra, que canten Jota, si no sé què. Bé, a l'època meva eren més aviat discos. Allà era festa quartabari, allà només hi anaven els soldats, a sortir de festa. A mi em van dir que el tema famós del tubo, que abans era bastant perillós, la gent d'allà, que era un barri fumut. Sí, era molt tipus rebel. I ara està la cosa guapíssima, uns bars com Gràcia. Jo me'n recordo, els rodats no entraven massa per evitar merders. L'experiència ha sigut molt maca per això. És molt més raonable, econòmicament tot parlant. És una mica més tranquil, que no tens la por que et fotran un clatelló. No serà molt car. Però realment tot és una ciutat que és bastant acollidora. Jo la pensava més lletxota. Què va ser a Zaragoza, el Pilar? Hi ha més coses per veure. I a part d'això, de museus també, que això ja no vaig entrar, el de Pablo Gargallo, el de Pablo Serrano... Hi havia una exposició allà. Vam passar perquè anàvem a veure el Palau de Sastaó, que és molt xulo, i hi havia una exposició de pintura espanyola del segle XIX, que a mi se'm va caure, però una bestiesa, Zuloaga, Maria Fortuñ, Rosinyols, catalans, sorolles... Vull dir, a més oberta al públic, una exposició de Goya, perquè ja tenen bastant de Goya... Home, doncs què vols que et digui? Barcelona potser és una mica més minsa amb certes coses determinades, no sempre, però que allà semblava que era com tot... era gratuït. Tu havies d'accedir a tot arreu amb una tranquil·litat per veure el món de l'art gairebé. I el que era bestial, i ja ho deixo perquè si no també aprenies, és l'Alhaferia. La Jateria és on hi ha la Diputació d'Aragó, on hi ha les Corts d'allà. El Parlament de Catalunya. Hi ha un edifici ara del segle X retocat, evidentment, que ets allà dins i dius que estic a l'ambre. gairebé, més autèntic, retocadet com tot, però amb unes decoracions, uns sostres d'aquests de mudéjaris, que se't cau l'anima al terra. I a més, el diumenge gratuït. Pots anar-hi i tal i això. Si aneu a Saragossa, sobretot a l'alfageria, que no falti. I la seu per dins és espectacular. Es van deixar entrar dos minuts, perquè fan misses constantment. I veus clar, o et quedes a la missa o no et quedes a la missa. però dos minuts i et persegueixen per dins, hi ha un quart de seguretat que et persegueixen. Vinga, fora, fora, se queda a la missa. Mentre es fan missa no deixen ningú. No, es fan constantment, perquè són molt religiosos. És el que anava a dir allà, molt de beatisme. I molt de militar, no sé si vas veure presència de molts militars. No. Potser la cosa ha canviat. Clar, ja ha canviat, perquè tampoc les militars són oficials. Clar, ara són de professió. Pensa que quan jo estava només a la carretera que va de Huesca n'hi havia Los Leones, la Academia, Sant Gregorio... eren 4 o 5 quartes, només d'aquell tros de carretera. A dintre hi havia més quartels. A la carretera que va a València, a Waterwell, més quartels. O sigui, allà el dissabte i al principi de fer l'Emili, que era obligatori anar tots de militar, tu arribaves al centre de Sargossa i hi semblava un altre quartel més de la gent de passeig que anava per allà. O sigui, era espectacular. Ara, jo suposo que al no haver quintes, la cosa ja ha baixat molt i la gent surt de paisà i no es distingeixes. Però, i més avui dia, que més o menys la moda de portar els cabells és de tota mena. I aquella època, si veies un rapat ja sabies que era un militar. La gent no rapava. I per acabar aquesta secció de viatges, Elna, ens anem a la Catalunya del nord. Seria per situar-nos tirant més amunt de Coll Lliure. Una miqueta més amunt de Coll Lliure, aquí a Argelés i Elna. I bueno, allà nosaltres vam fer una visita, primer vam començar per la catedral de Santa Eulàlia, després vam anar al museu que es diu Josep Nerró, que és un pintor que va estar també, ara ho parlaré, en aquests camps de concentració i després totes les pintures tenen a veure amb l'horror de la guerra. I després vam anar a veure el que s'anomena la maternitat suïssa d'Elna. A la catedral em vaig quedar molt impressionada amb el claustre que hi ha, molt ben conservat, de planta quadragonal. Seria planta centralitzada? Quadrada, vols dir? Quadrada més o menys quadrada. Ah, no, trapezoidal. Me'n recordo que té uns esbrassos com torts, oi que sí? Val molt la pena. Trapezoidal seria això. Després vam anar al museu aquest, el Joan, que jo deia... Ara no sé si és Josep? Sí, Josep Nerró. Llavors el que hi ha és una planta, en la qual tu comences que hi ha imatges, per exemple, de soldats, però tots són dibuixos. Ens estem imaginant al fons un color com de fusta i fet amb tinta xina, però no és ben bé pintura, són dibuixos. Com gravats. Alguns són gravats i alguns no, però llavors et pots imaginar les trinxeres, pots imaginar un camp de concentració, pots imaginar els ulls d'un nen amb estat bastant d'agonia. I llavors vas a visitar, que està com una mica a les afores, això que s'anomena la maternitat d'Elna. La maternitat d'Elna es va fundar sobre, va ser degut al 39, quan va caure a Barcelona, tota la gent que va voler marxar i creuar la frontera. En principi van quedar confinats a diferents llocs, però la major part de les dones que anaven per aquesta maternitat eren del camp d'Argelès. Un camp en el qual la gent A mesura que anàvem arribant allà no hi havia res. No poden estar més orgullosos francesos del tracte que van fer. No hi havia ni cabanes, venia aigua... A la sorra, allà, com pot. Sí, sí, era una passada. Llavors, aquesta dona que es diu Elisabet Heidenberg és suïssa, i va morir fa una setmana. Sí, el 2011. I aquesta va venir aquí a Espanya per la guerra civil. Venia a l'associació d'ajuda de nens de la guerra. Va arribar el 37 i va estar desplaçada cap aquí, cap a la Catalunya Nord. I llavors se'n van adonar que no fa falta córrer massa per adonar-se que les dones embarassades que estaven en aquest camp de concentració d'Àrgiles, la probabilitat que els nanos n'esquessin en certes... O es morissin. Un 90% dels nanos es morien. Amb aquella època. Llavors allò el que va fer és, a través d'aquesta exposició humanitària, hi havia com un palauet allà a mig abandonat va reclamar que l'arreglessin una mica i tot això a través de l'associació suïssa que ens venia a ajudar. Va establir tot un protocol de manera que la major part, suposo que no devia ser per totes, però les dones embarassades poguessin anar aquí i tenir els nens I em sembla que s'estaven fins que tenien un anyet o dos i els donaven de menjar. Allà posava vuit o nou mesos. La idea era que les dones que arribaven allà amb un estat nutricional, psicològic, primer que poguessin tenir els nanos... Tu quan arribes a aquest museu, que és el Palauet, que es explica la història i l'han rehabilitat, el primer que et trobes és de dalt a baix tots els noms, uns 600 nens, que van néixer allà. Diuen que aquí és on neixien els nens, però allò no era ni Sara de Pars ni res. Allò era una habitació, hi havia uns 50 llits, i llavors el que es dedicaven era, si la mare no podia nutrir aquest nen per les condicions que ella tenia, les altres que hi havien allà donaven de mamar aquests nens. I llavors també rebien a través del corredor humanitari que hi havia llet amb pols, llet condensada, etc. I es dedicaven a cuidar aquests nens, cuidar les mares a nivell psicològic. Llavors tu arribes allà i què trobes en aquest museu? Totes les imatges de mares allà amb els seus nens, aquests nens es posaven com a dins d'unes caixes, perquè no hi havia cotxets. o de cistells. És un homenatge a aquesta dona, perquè es veu que aquest palauet va estar durant la segona guerra mundial, quan es va acabar, També van néixer uns 100 nens de famílies ueves, però després aquest palauet va quedar tirat. Un vitraller amb bastanta pela el va comprar i després resulta que un home del poble havia nascut aquí. I llavors li va explicar la història i es va buscar aquesta infermera perquè aquesta dona se'n va anar i no va dir mai més res. Després se li van fer una sèrie d'homenatges, se li va donar la creu de Sant Jordi. I llavors tu quan arribes aquí, el primer que veus és un vídeo d'ella que explica com es va fundar tot allò. I bueno, val molt la pena. També s'ha escrit un llibre que es diu Evidentment es diu La maternitat d'Elna que l'ha escrit l'Assunta Montella I bueno, el que també impressiona és que a la part de dalt d'aquest palauet, o sigui, a la part de baix tens tota la part aquesta, la maternitat, i a la part de dalt són dibuixos fets per nens de com havien viscut la guerra, però recollits de molts països. Per exemple, nanos que han viscut la guerra de Vietnam. Com dibuixaven allà, jo què sé, soldats mos o gent que li tallaven el cap, no sé què. Hi ha tot un recull de les diferents guerres que hi ha hagut i com els nanos han interpretat aquesta guerra. Llavors hi ha hagut una parella de persones jubilades, ara no recordo els noms, que s'han dedicat a buscar aquests dibuixos i a concentrar-los allà. Jo penso que s'ha de visitar això de la maternitat dela. Penso que no està prou... No. I que és memòria històrica. I que val molt la pena saber els horrors que hi ha. Els francesos no deien res sobre el camp de concentració. Jo llegir tu saps millor que jo, però que llegir que es van tardar molt a deixar-los passar. I quan els van deixar passar, Després van dir que es van agafar amb un... com es diuen aquelles xarxes que posen al voltant de Filferro en aquest camp i no es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es podien moure d'allà. No es Deu n'hi do. O sigui, no et donaven alternativa. Doncs mira, convidem que la gent vaja a veure, està aquí a prop, no està molt lluny i que val la pena. Abans era típica l'excursió d'aquesta cotliure a veure la tumba del Matxado. El Matxado també va fugir i es va morir allà ell i la mare. Deu n'hi do. I no sé si va morir primer la mare o ell i no li van dir que un dels dos s'havia mort. Estaven els dos agonitzant. per diferents motius i això m'ho van explicar quan vaig anar a veure la casa on va viure l'Antonio Machado. Hi ha una casa museu de l'Antonio Machado a Segovia. I ens ho explicaven. Que es van morir els dos. No sé si va morir primer ell i al cap d'uns dies va morir la mare. Jo he trobat que 353.000 persones van marxar a peu des d'aquí. Veus les imatges amb la típica maleta aquella vella a peu cap a marxar. Si mires la pel·lícula del soldat de Salamina, allà es veu com la gent fugia cap a França i els amatrellaven els avions pel camí. Això és per desgràcia la història de la guerra. Molt bé, doncs ens queden 25 minutets encara i el que hem de fer és agafar un recordatori. Recordem que abans d'ahir ens va deixar Ana Maria Matute, 88 anys, magnífic oblidador rei guduc i la gent que vulgui llegir-lo és una meravella. I el que farem ara és reescoltar un minutet, perquè el temps ens agafa com sempre, d'un grup que fa 24 anys que es va separar, que ens ho va fer passar molt bé i que segur que quan escolteu la cançó sabreu qui és. Bé. I should have been with you instead. Wake me up before you go-go. Don't leave me hanging on like a yo-yo. Wake me up before you go-go. I don't want to miss you near that high. Wake me up before you go-go. Cause I'm not planning on going solo. Wake me up before you go-go. Take me down. Yeah, yeah. You took the grey skies out of my way. You make the sun shine brighter than the dark of day. Turned a bright spark into a flame. My beat's burning. I've never been the same. Cos you're my lady, I'm your fool. It makes me crazy when you act so cruel. Come on, baby, let's not fight. We'll go dancing. Everything will be all right. Wake me up before you go, go, go. Doncs ja ho tenim, no? Com es diuen, David? Guam. Guam, molt bé. I la cançó es deia Wake Me Up Before You Go Go, que a part ser d'aquí va sortir el famós Josh Michael, que ha triomfat el que ha volgut, però en canvi l'altre, l'Andrew Richley, que es deia aquell senyor, no va fer res. Va treure un disc quan es van separar a la poca estona, que anava així com de cowboy i tal. No sé què va fer, pobra home. Un grup que es deia The Commonards. Va començar com a Jimmy Somerville, va seguir després The Commonards i després van ser 3 grups diferents. Bronskivitz. Es van dir també al temps. I era una mica més techno, però la música estava molt bé. Era una mica així esbojarrada, però estava molt bé. Aquest, juntament amb els Pet Shop Boys, eren els que dominaven l'època. Era a mi uns altres. Sí, també. D'aquests encara estan en actiu. Estan en actiu. Però també és com diem, no? Va tenir uns 80s, 90s molt bons. I els mires i dius, oh tios, heu fet una fatxa. Però és que sempre han sigut així. Si m'han sigut aquestes carades impàvides... Ja té una edat. Si estan tots grassots... Un dia els vaig veure i és que no es mouen. Bàsicament el que toca el piano és com una mena de cosa que per molt que caigui mira que sona allò i és potentíssim. I en canvi l'altre també es mou una mica, però tampoc no gaire. És com el revival de Meccano, que se n'ha fet algú. No sé si va acabar això. Però què vols dir, la obra de teatre? No, no, no, no. El grup va tornar a revifar una mica. Bueno, van sortir l'any 2000 em sembla, però ja està, ja està. Ja està, no? I que sí. I van anar a Torroja a fer discos i tal. Però com a grup, no. No, no, no. Van fer un parell de teves, però no van tirar. Ara es volen tornar a ajuntar, però... El cinema està dirigit pel Kenneth Branagh. Jo crec que aquella pobra no està fent pel·lícules com les que havia fet al seu moment més àgit. Frankenstein o Hamlet, que eren espectadors, o molt sorers per no res, que eren comèdies simapures, lleugeres. Morir todavía. Te'n recordes d'aquella pel·lícula? És una pel·lícula que la vull repassar. Els amics de Peter. Que era un homenatge a Hitchcock. Està molt bé això. Però bé, aquest home té un saber de fer cinema que no és un qualsevol. Tu mires la Thor, per exemple, de la sèrie aquesta que van estrenar fa 3 o 4 anys, la primera, Clavadigy, i també... Hòstia, té un... té algo, allò, aquell film. Se li nota la seva empremta. Tot i que està encasellat per la trama, pel personatge i per tot plegat. però li dona una presència. Amb Jack Ryan també. S'ha ficat amb el cinema d'acció. No ho fa malament. Ell surt també com a actor, com un dels papers protagonistes, que és un mafió rus. I l'altre amant ens explica... Recordeu la saga Jack Ryan? Va començar a interpretar-la... l'actor aquest, que són tots germans, com es diu? El... Sí. Bueno, de igual. I en sortia el nom. No sé qui és. Sí. Ah, vale. I després la va interpretar el Harrison Ford. Sí, el Jack Ryan, sortia... La caza de Doctores Rojo, que sortia el Sean Connery i l'Alec Baldwin. Sí, senyor. Ah, vale, vale. I va ser el primer... Em sembla que estava basada en una novel·la, però no et facis de quin autor, eh? Després ho va interpretar el d'això, el Harrison Ford, amb diferents, amb peligro emminent, i un, dos o tres films de la saga, i es va tallar aquí. I després ho va, ara, han fet una mena d'orígens, però orígens seria enviatat als anys 70, perquè, tècnicament, seria més o menys per edat, no? Però bueno, enviantat ara, com si ara comencés el Jack Ryan, fitxat de la guerra d'Afganistan, i ficat en un calçaduret a la CIA per espiar un magnat rus de les comunicacions que intenta atentar contra els Estats Units. Només et diré que ja està, ja ha acabat, això vol dir que... És trepidant. És trepidant, no para, no para, no para. Perquè el dius, ui, quina pel·lícula més curta. No és curta, d'una durada normal. Bueno, hora i mitja o així. I dius, ostres, això vol dir que el film... Si va tirant... Està ben fotut. Està ben fet. Surten dos personatges, dos actors que dius, carai, que fan aquí, no? Un el Kevin Costner... Anda. i l'altre la Kyra Knightley. On? Què dius? Carai. Però què fan, cameos? No, no, no, són... Secundaris o...? El que fa la Chuck Ryan és el Chris Pine, que és el que va fer això de Star Trek, i el Kevin Costner i la Kyra Knightley i el Kenneth Branagh són les quatre potes en què se senta la trama del film. No, no, clar, són actors... Ostres, enganxo i amb força, no? Per molt que alguns ells estiguin en hores baixes, com el Kevin Costner, Però no deixa de ser un actor ostres en punx. Per mi se m'està a les baixes que ve en Cosme. No, jo no. No t'agrada mai. Però és que quina pel·lícula que ve en Cosme ha estat bé? Sí, però és avorrit de la pel·lícula que han mort. Bé, no ho sé. De guardaespaldes. No, a mi aquesta no és de les que m'agimés. No, és que a mi no hi ha res que digui, és Kevin Costner. Bueno, tampoc han fet grans pel·lícules allò, per lluir-se, no? Exacte. De papers diferents o... Més n'havien pel·lícules cutres, no? Exacte. Allò del water, com es deia, allò de l'aigua, no cosa bona. Waterworld. Waterworld, sí. I abans sorrar una productora... Que vas amb això, fill. A Kevin Reigns. Clar, clar. Però bueno, aviam. És d'aquells que a mi no em fan nosa. Hi ha gent que veu i diu ah, ulls corrents. No, a mi no. No, tot el que ha fet no m'ha desagradat. M'ha deixat sentat a la cadira, potser m'han mantingut indiferent, però ho he anat veient. I aquí va, qui fa el paper és el més... El més curtet. No té tanta presència. Té més presència ell, la Keira Knightley i el Kenneth Branagh. És el rebrot del paper de dolent. Ja li mola això. És un film bé. Sempre l'agafa el que és el Branagh. És el dolentós. Home, ara. Abans no. Molt sortit per no res, no. A Hamlet tampoc. A Frankenstein, el paper dramàtic. Però ja està. Si per l'estiu també una miqueta, si no hi ha un dvd que ja està a punt de sortir. Doncs ara anem a una cosa una mica més sèria, vull dir que no és tanta acció, al contrari. Són dos actors que apareixen solament per a l'escenari, que és la Venus de les Pieles. A Anglès venen un infurs i un austríac, i ara et dic perquè això, Venus impils. És perquè la forma, una mica, ho dic perquè és un llibre, pràcticament, que pertany al llibre de l'any 1870. De sis. I que està escrit per un senyor que es diu Leopold de Sacher-Massoc. I això de Massoc ens ha de sonar alguna cosa. Massoquismo. Exacte. Al llarg que Marquès de Sade es parla de sadisme, el senyor aquest és el que ens porta a buscar aquest element. És Roman Polanski, clar. Llavors anem amb aquest món, sempre del Polanski, que no saps ben bé si és realitat, si no és realitat, on el sexe té un... no el sexe explícit, sinó una mica la mentalitat, una mica aquests mons tèrbuls, no? Doncs, en aquest cas, Roman Polanski torna a agafar a la seva dona, l'Emmanuel Segner es diu, l'Emmanuel Segner, i un senyor que jo l'he vist alguna vegada, però on el tenia perdut, que és Mathieu Almaric, que és un magnífic actor, Ha fet pel·lícules franceses, bàsicament. I són ells dos sols. Arriba una actriu, que és l'Emmanuel Sejner, a un teatre on està l'autor. Justament allà s'acaben de tancar per marxar i tot això. Questa qüestió, que arriba ella, és una dona vulgarota, va així fet una mica d'aquella manera, vestida, maquillada excessivament. Quan arriba a dins, ella li comença a dir que ve a l'audició de la venus de les pieles, que és la que estan preparant. I a partir d'aquí, comença a tenir una mena de relació com d'aquesta desgraciada que ve aquí a fer l'audició. Llavors, ella comença a demostrar-li d'una forma o una altra que domina el paper. Mira que a mi també la Manuel Cegnera no m'acaba de rematar. Està bé, ho fa bé, però aquí fot un paperós, un paperet, un paper bestial. I és el següent, és que quan ella està imitant aquell personatge d'època, que és la filla cap, la dona dominant del que serà aquest personatge, vull dir, canvia de registre, de veu, de cara, de tot. És com dues persones diferents, la Bolgarota i aquesta persona. I mica en mica és un joc que l'autor, que és la filla cap, el director, se n'adona que aquesta dona sap moltes... vull dir que domina el paper i va entrar en un joc que al final es confon realitat amb ficció. I és aquesta combinació que acaba en té una relació masoquista amb aquell escenari que tòricament és fictici, que t'està representant l'obra a la vegada però que també estàs veient que tant a ella li va el paper de dominanta i a ella el paper d'assumís. i al final et deixa una mica de sabut que què ha passat. Per què ha passat tot això? És una qüestió purament... que les relacions de persones són molt complexes i aquests se l'han ajuntat i han arribat a aquest punt o hi ha alguna cosa més per part d'elles, sobretot, que sembla que hi ha un motiu de ser això. Bueno, la pel·lícula és immensa, és una obra de teatre, gravada per dir-ho d'aquesta manera, enregistrada. Sé que la van fer l'obra de teatre aquí, recordeu? El Joan i... Exacte, sé que la van fer. Ella qui va fer-ho, te'n recordes? És que no recordo el nom d'ella. Perquè ella era de Sebastiàl. No me'n recordo. Ho van comentar, però no recordo el nom. Us ho buscarem perquè m'agradarà saber-ho. El meu sorprèn el paper femení d'aquesta obra, perquè és immens. I aquesta dona, que a mi tampoc m'agradava gaire, que sembla que és una mica de sexy, involuptuós, ho fa que n'hi calcat. Tenim 13 minutets, hem de parlar de Madre i Hijo i de dues pel·lícules més. Lourdes. Madre i Hijo és una pel·lícula d'un director romanès, Kálim Péter Netzer. A veure, de què ens parla? Situa la pel·lícula a la romania actual? Tenim una dona d'uns 60 anys en la qual el seu fill ha agafat una parella, el seu fill té uns 30 i escaig, ha agafat una parella i viu amb una noia. Comença la pel·lícula i tu veus que té una dona de fer feines i aquesta dona de fer feines la té ella i també la té el seu fill. Llavors ella es dedica, ella està com infeliç, en el sentit que el seu fill ha marxat de casa, no ha acabat de tallar el cordó que es diu, i vol saber sempre què fa el seu fill. El meu fill, el llibre que jo li vaig regalar, tu veus si el té a la tauleta. Té com una sèrie de... Com un control absolut. El truca... Aquesta dona és una dona que té un cert nivell social i té aquesta vida fins que el seu fill té un accident en el qual una persona mor. Ella torna a treure tot el paper de mare, protector, etc. i intenta, per tots els mitjans que els ha fet, no vagi a la presó. També es veu molt tota la part aquesta d'un cert nivell social, d'una certa corrupció a nivell policia, de diners. Si jo tinc diners, puc canviar l'informe perquè jo et faig xantatge. Es veu també una miqueta aquesta idea de la societat romanesa. La situa ara, jo penso que és ara. Jo hi vaig anar l'any passat de vacances a Romania. Això que diu, si tu estàs a Bucarest trobaràs una ciutat moderna i quan surts d'allà la gent va en carro. Encarro pels carrers per traslladar-se a la mare de família amb els nens al darrere. I aquesta pel·lícula, la idea és que la mare pensa que com el protegirà i anirà a parlar amb qui sigui, recuperarà el fill a nivell de dependència. Aquesta dona té una certa dependència amb aquest fill, no acaba de deixar-lo. Jugo una miqueta el paper de dir que ell està acostumat a calamar-li solucionar els problemes. I una miqueta és el tira i afluixa entre ells dos fins que al final ell diu que he decidit que la meva relació, tal com la tenim amb la nostra relació, l'hem de canviar. I una de les coses per donar un detall és que no em truquis més. Si jo vull parlar amb tu ja et trucaré. Com trencar aquest vincle d'una forma bastant definitiva, vull dir. La pel·lícula és una pel·lícula en la qual hi ha totes aquestes relacions mare-fill que a vegades no acaben com d'estar clares. Molt interessant. Va guanyar l'os de Berlín. Una pel·lícula molt interessant, fosca. amb molt poques imatges externes perquè o estàs a la comissaria de policia o estàs a casa d'ells. I llavors el marit de la senyora aquesta per dir que algú no pinta res. Estan allà una miqueta a les ordres del que diu ella, una persona dominant. És una pel·lícula que val molt la pena. El cinema romanès val la pena. Aquella pel·lícula que anaves a l'avortament, 6 mesos, 3 setmanes... És brutal. Brutíssim. És com dir-ho. És com fosca. És com una pàtina estranya el que veus quan veus aquest espai. No sé, és algo peculiar. És una forma de fer cine molt concreta. El que fa molt el director aquest també és que inicialment tu comences a veure la pel·lícula i veus que la càmera es mou molt. I tu penses això, serà al principi. Doncs no. Tota la pel·lícula va movent. Saps que normalment ara no... No es veu molt, no? Com maridos i mujeres. Es veu molt com va movent la càmera i arriba un poc i dius potser que paris, potser que paris, però suposo que també vol lograr aquest efecte. Doncs ara ens en anem a una pel·lícula que ha tingut molt poc èxit aquí, ha passat sense pena ni glòria, que es diu Memòria de mis putas tristes, literalment. És un llibre de Gabriel García Márquez, no sé si algú l'ha pogut llegir. És una mena d'alter ego d'ell. Vull dir que és una mena com deien que és un alter ego. Estem parlant d'un personatge, un nonagenari, un senyor que compleix 90 anys, escriptor, que viu a Barranquilla, i que a partir d'aquí ell recorda aquest personatge, que no s'ha casat mai, que mai ha entès l'amor, 3 etapes de la seva vida. Bàsicament, la seva infantesa, la seva maduresa de 40 anys i la seva bellesa amb 90 anys. El Nexa d'Unió és la Geraldine Chaplin, que és la madame d'aquell d'una madame d'aquests carrers a Barranquilla. I com ell, des que era molt petit, per equivocació va entrar en un lloc i una prostituta, a més d'aquestes prostitutes caribenyes, negres, espectaculars, grasses, li va fer gràcia agafar aquest nen i simplement, al contrari, ella, violar-lo a ell. I la reacció contrària no seria de dir, mira, tinc pors. Al contrari, a partir d'aquí es va convertir, i em perdó amb un putero, tota la seva vida. A més, no volia saber res més de les dones. Llavors, la pel·lícula en si té un encant. És a dir, dins del que és la temàtica, que pot ser crua i tal, és una mica com es mou tot això. Surt molt curiós la Olivia Molina, L'Àngela Molina, quan és gran, és a dir, quan és jove, es veu quan és jove ell, quan estan junts, no? I quan es fa gran ell, com clar, amb Ballit, i es converteix amb l'Àngela Molina. I realment és una pel·lícula que té l'encant de les pel·lícules iberoamericanes. Curiosament està dirigida per un senyor que és Henning Karlsson, Jo crec que és una mena d'aquests alemanys, o danès, que han recalat allà com els alemanys a Mallorca, per dir alguna cosa. I s'han bebit, exacte. Aquesta sensació de llum i tal. Géraldine Chaplin, Oliver i Ángela Molina i Emilio Echeverría, que és el senyor gran que ho fa, que és magnífic i ho fa amb una categoria, amb una base. No sé, és com veure qualsevol pel·lícula de... El coronel la té qui l'escriva, com ho fa per a xocolata... És aquesta línia, aquesta estructura visual. No arriba. Però hi ha un punt, hi ha uns punts. I sobretot quan ell és molt dur, quan ell truca a la madame i li diu... Quiero una virgen menor de edad. A veure, hi ha una mica ja el que diem, el políticament incorrecte o el socialment incorrecte, no? I bueno, es parla d'un tema d'una forma molt genèrica, per què? Perquè en aquella època, segons el García Márquez, era habitual això, no? Vull dir, que en refereixo, no era... no passa res, no? Vull dir, que era, en aquest cas, dones que treballaven allà davant de la màquina de cosir i volien una millor vida prostituint-se per desgràcia, no? I llavors arran d'aquí va ser de qüestions. La pel·lícula, molt bé, amb la seva mida justa, I es queden cinc minutets per parlar de amor sin control. Quan llegeixes el títol aquest penses a veure què va ser. La idea és que la pel·lícula comença i veus un grup de gent com si estan fent una teràpia. Llavors ells estan fent una teràpia perquè són addictes al sexe. I tu penses que això serà un... La pel·lícula, el director és Stuart Blumberg, que és el que va fer Los Chicos Estan Bien. Llavors, surt el Tim Robbins i jo vaig pensar, home, anem bé, perquè et dona una certa... El de Mystic River. I després el Marc Ruffalo. La pel·lícula són tres personatges. El Tim Robbins que representa que és una persona gran curada d'aquesta edició, té una dona amb unes condicions normals. i té un fill. Després, el Marc Rufalo representa que porta 4 o 5 anys amb una teràpia. Aquesta teràpia té tota una sèrie de passos. I després, un altre que acaba d'arribar. La pel·lícula està tractada amb molta seriositat perquè penses que pot arribar. Està molt ben tractada, seriosament. Tu penses que pot ser addicte al sexe, doncs sí. Llavors comencen a dir a tu què és el que fa que siguis addicte al sexe. Per exemple, tu dius que ets xorrada, doncs no pots anar al metro. Perquè acabes amb metro, estàvem amb una noia, etc. Es frota o allò del frotter famós? No, només que vegi una noia o pel·lícula d'esport o el que sigui, no ho poden fer. Per exemple, el del personatge que és un així més divertit, no pot anar al metro. Cadascú té una sèrie de normes i les han de complir. La idea de la pel·lícula és que llavors tenen com mentors. Per exemple, si el Tim Robbins és una persona que ja està en unes condicions x bones, per exemple agafa un mentor i cada vegada que té problemes és com si fos una edició. Dius que no puc aguantar més i llavors truques o estàs en contacte amb aquesta persona. Parla molt de la connexió entre els individus que els passa el mateix. És la típica teràpia que podia ser d'això o podia ser de l'alcohol. I com aquesta connectivitat els ajuda a sortir una miqueta de tot això. Hi ha la pel·lícula que hi ha de Shame, no? Quedem al mateix tema. Aquesta pel·lícula està molt ben tractada i a vegades d'entrada penses que serà això o no. Un despropòsit, no? I la Winnie's pal, Robert. I la Winnie's pal no és l'amor del que s'enamora del Marc Ruffalo, però, clar, ell, en principi, no vol tenir cap parella, perquè pensa que tornaré, però està molt bé. I també, com a última cosa, el fet de com ets tu, com pot repercutir en els teus fills. O sigui, el fet de tenir aquesta edició, per exemple, repercuteix en el fill del Tim Robbins, el fill li diu, escolta'm tu... Això també surt en Infomaniac 2. Està molt bé, perquè li diu, escolta'm tu, no ens has tractat... Tot una sèrie de coses degudes a l'edició, que podria ser qualsevol tipus d'edició. En Infomaniac 2 també passa aquest tema, que se va a abandonar directament el seu fill per anar-se a por ahir amb una relació determinada. Molt bé, però res, ens queda un minutet, no? Temps per acomiadar-nos, agrair tots els milions d'ullents que ens escolten aquí a Radio Desvern. Doncs al Babilònia, faltaria que sí. Tornem dos anyets, tornarem al setembre. Tots cinc, si Déu vol. Aquella expressió. I sortirem amb més cinema, més música, més llibres... Exposicions... Parlarem del Conde de Monte Cristo, perquè l'hauràs acabat. Espero. Segur que sí, home. En davant del mes d'agost. I això, com sempre, un plaer. L'Urdes David, Rosa, Jaume, que no estem aquí, i el Cesco, com sempre. Un petó, una abraçada molt gran a tothom, i ens escoltem al setembre. Ens veiem. Adeu-siau. Adeu-siau. 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1. Bona tarda! Bona tarda! Baby, you're just no good. You're kind. You're kind. You're kind. Can't be understood. I treat you warm and nice. Two stays for a night. No matter what I do, you always say that same old way. Oh, stay sweet like you should. No, no. Doncs sí, amb aquests dos temes hem començat aquest Godiva Bona Parte d'avui. El darrer, per cert, Godiva Bona Parte d'aquest any. Bé, no d'aquest any, d'aquesta temporada, perquè al setembre suposo que tornarem i continuarem amb els nostres temes especials. Heu sentit ara mateix el grup de Mirets amb el seu tema Your Kind Ain't No Good i hem començat aquest programa d'avui amb el Jimmy Haskell and His Orchestra amb el tema Countdown Blast Off. Avui és un especial, un remix, una miqueta de rock and roll, soul i funky del que més m'agrada a mi, perifèric i vintage i continuem amb aquest estil tan especial. Reunint tots els elements que aquest programa i aquesta temporada espero que us hagin agradat i continuem. Ara mateix sonaran els The Gee Shepherds amb el seu Stubborn Heard. They would never fall. They couldn't be moved at all. They'd demand the upper hand. They'd remain unscathed. Spur the heart. You got me running. Fins demà! Oh, oh, oh, oh She listened to the loud music, threw her back to the bed, and stirred her heart, you hung around too long. I stirred her heart and took your love, gone and left you crying. Oh, I love you. Oh, I miss you. Oh, I miss you. Back to me is never hard. M'agradaria veure't.