Rostres, Ànima i Sosa; 'Magical Girl' i més

No, probablement no. El dia que em diguis que s'impreocupa. Els tècnics de Sò som així. Passem de tot. Exacte. Bé, doncs tens alguna cosa que vulguis fer aquest cap de setmana que vulguis recomanar? Potser torno a veure Frozen. Ja ens ho explicarà la setmana que ve. Moltes gràcies. Fins dijous. Ràdio Tastel Fins demà! Doncs bona tarda i benvinguts un dijous més al Babilònia. Estem aquí amb la Rosa Alcalà, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. Com estem? I amb el Jaume Vidal. Hola, bona tarda. Què tal, Xesco? Doncs molt bé, estem aquí, eh? Com sempre, a la peixera, vosaltres. Xesco Ramos, què tal? A la peixera, Xesco Ramos. Llavors, ara és quan apareixen... A la bateria, no? Es diu la bateria, la guitarra, doncs. I ara és com si veiéssim una càmera i llavors amb la boca faig així... Com els peixos, eh? Com els peixos, clar. Directament. Ho fas molt bé, eh, Xesco? Sí, bueno, gràcies. Sembla que t'hagis dedicat. Tota la meva vida, no? Un que és polifacètic, una persona que és polifacètica, eh? Un que té cara de rap, no? Aquelles cares tan lletges del rap, que és així. No, no, encara, bueno. No, que va quedar una persona molt presentable. Que bon gust, oi? Bueno. Sí, això sí, això sí, això sí discutible. Em traureu els colors i això no pot ser, ja tenim una edat tots i això dels colors va quedar amb 15 anys i ja això ha quedat lluny. Molt bé, doncs començarem parlant, mira, justament de rostres i d'art, no?, amb una exposició del Joan Vidal, que hi ha actualment a Cornellà, i que comentarem que hem estat tots tres i que vam poder gaudir moltíssim d'unes peces tremendament especials i magnífiques, vaja, que s'han de descobrir. També parlem de la Miracle Serra, que és l'exposició que tenim aquí al celler de Can Ginestà, que el Jaume ha pogut visitar-lo i que ens farà una crítica al respecte. Després passarem al món de la literatura i parlem d'un llibre que es diu Ànima, d'un senyor que es diu Wakda Moawet, un senyor que és libanès, que abans li comentava la Rosa en privat, amb micròfon tancat. Doncs bé, un llibre tremendament potent, no sé com explicar-ho, intentaré explicar-ho d'una forma suau, però crec que serà problemàtic, no, que ens donarà a pensar. I també parlarem d'un article del diari Ara amb el Jaume que és la malaltia de la normalitat. Les malalties de la normalitat. De la normalitat. Santiago López Petit. Fantàstic. Ara el Jaume ens ho explicarà també i que sempre es fa reflexionar sobre moltes problemàtiques. Aquesta és una bona proposta, sí. Està llegint així una mica. Fantàstic. I avui, dins de la part de cinema, tenim peculiaritats, vull dir, sempre parlem de cinema a cinema, i avui tenim dos documentals, que això també és curiós i que és menys vist, i la Rosa s'ha dedicat a veure documentals, i això és magnífic, perquè s'ha de reivindicar el documental. Sí, sí, sí, un gènere que és molt interessant. Exacte, que és molt més realista, molt més proper que les pel·lícules, que de fet són ficcions, i això t'ensenya. Exacte, és la realitat, és la realitat actual, el que estem palpant cada dia. I ens parlarà d'una grandíssima cantant sud-americana, Mercedes Sosa, la voz de Latinoamèrica, és com es diu el documental, i escoltarem música avui de Mercedes Sosa, de fons. Pararem després ja de cinema més... Però també parlarà, perdó, de les mestres de la República, que és un altre documental, més endavant, però pel mig el que farem serà parlar de certes novetats, com Màgic al Guel, Kingsman, també és una altra novetat, d'interviu, aquella pel·lícula nordcoreana, i també acabarem amb una d'aquestes pel·lícules que el Jaume deia, no, m'ha acabat d'agradar del tot, no?, de Sant Jacxenó, que és una pel·lícula que té un referent, no?, que la passaven ahir a la seguretat. Exacte, i que tant com la recuperen... No, la primera era, la primera. Nos recuperen sempre cinema, i sempre va bé d'ons no ens tenien en compte. Si us sembla bé, comencem una mica a parlar d'aquesta exposició, Rostres i Estats de Consciència, del Joan Vidal Llargués, que hem estat l'altre dia. Jo us escolto perquè jo estic completament implicat en tot això. En tot cas, limitaré la meva activitat a explicar algun aspecte de la seva personalitat. Clar, fantàstic. Rosa... Bueno, home, primer l'hem de situar, no?, és una exposició, recordem que s'està fent a Cornellà, en concret és a l'espai del Club Social, l'espai 3, i està al carrer Marquès de Cornellà, número 15, als baixos, i aquesta exposició, doncs, la podem gaudir d'ella fins al 20 de maig, eh?, Millor, fins i tot, si pot ser a hores convingudes, comentava el Jaume, pel fet de poder gaudir també d'una mica d'explicació, una mica de guia. S'actuant els dimecres, em puc adaptar, però donarem el telèfon també, que és el 659 96 10 16. Millor, perquè és clar, si no, és que hi ha una obligació d'estallar tota l'estona i altres coses també tenim. Vull dir, amb hores convingudes, doncs, sereu atesos. Molt bé, doncs l'exposició porta per títol rostres i estats de consciència i de fet la majoria dels quadres són pintures totes, són quadres, alguns d'ells de gran format, Déu n'hi do les dimensions dels quadres. I sobretot és la imatge d'un rostre. Això es va una miqueta a la idea recorrent o que s'està explorant o que s'està treballant, la idea del rostre d'una persona, del rostre humà. Un rostre que està expressant molt de dolor. En la majoria dels quadres és dolor el que s'està expressant. I patiment. Exacte. És una forma molt original de pintar, amb molts colors. Això sí que és veritat que ens va impactar molt. El colorido és impressionant. Com treballa la gama de colors, com agafar, per exemple, un quadre i treballar els blaus, des de l'ila, blau més fort, blau més cel, va baixant o va pujant a l'intensitat del blau, o, per exemple, els colors terra o els ocres, com també treballa amb això, el ros, el vermell... Els verds, els blaus, ja ho he dit, un domina molt bé la tècnica del color i per això li dona una miqueta alegria, no sé com dir-ho, dins del que està expressant, com el fet d'utilitzar els colors. Jaume, a veure tu com ho veus això? Pateixo, però estic serè, o fins i tot un hombre. Això ho identifica ella, eh? Vull dir, penseu que és el meu fill, eh?, que encara ho hem dit. Sí, és el Joan Vidal, ella que és el fill del Jaume Vidal, el nostre company. Ell ho identifica així. Diu, bé, però com pots veure, hi ha com una acceptació d'aquest dolor, perquè allò que se'n diu en problemàtiques mentals... doncs tenir consciència o ser conscient del que realment tens, no? i acceptar-ho com a normal clar, ell és el que ha seguit un procés que veritablement el que acaba aconseguint és que bé, doncs això és el que hem de tractar i a partir d'aquí jo puc ser doncs una persona que porto tot aquest dolor o tot aquest patiment a un punt de serenol a qual ho plasmaré amb una imatge que serà un rostre Dit així seria, eh? Sí, és una bona... És una bona, no? Jo vull donar la pinzada una miqueta potser més artística, no?, amb aquesta línia, no?, el que jo em va comportar, no?, vull dir, en aquest cas, vull dir, fent un judici plàstic, no?, que és la qüestió més, més en aquest cas, que potser em tocaria a mi, no?, vull dir, amb aquesta línia, no?, No, jo, a mi el que em va frapar sobretot és el tipus com toca la pinzellada. Això és absolutament magnífic. Té una línia que fora de qualsevol pintura realista, acadèmica, com vulgui dir, que és la línia més habitual, entra en una línia que, evidentment, la gent perquè s'ubiqui una miqueta seria aquell període final de Van Gogh. Vull dir, aquest postimpressionisme, aquesta línia Van Gogh, aquesta línia Gauguin, aquest tipus de color... Aquest domini absolut del color i dels cromatismes i aquesta pinzellada tan marcada que el que fa és crear, com ell diu, estats de consciència, però la vegada també el que et fa és donar-te un conjunt de serenor i d'harmonia. Carai, si t'escoltés, escolta, salteria d'alegria. És evident. Doncs que escolti la ràdio, que escolti el programa. I crec que hi ha una cosa importantíssima, des que la història de l'art és història de l'art, i també des del Renaixement, perdó, des de l'època romànica, la representació de les cares i de les mans representa els estats d'ànim de les persones. Llavors, ell ha utilitzat la cara amb tot el seu potencial, fins i tot que el que fa, crec jo, a vegades és... Aquesta cara li treu el que és la màscara i llavors busca l'interior. Llavors, aquest cervell, aquests ulls, aquesta gairebé visió orgànica de la cara diu moltes coses. I llavors és quan l'artista, en aquest cas... Va més enllà i aporta els seus elements vinculats amb la mitologia, amb els déus, amb la serenor, amb les pors, amb el dolor. I tot això es combina. Hi ha quadres que dius, sembla que aquí no hi ha tant, que no hi ha tant de dolor potser, però aquí sembla que hi ha més misticisme. I això ho vas notant a mesura que vas veient constantment les peces, no? I crec que és una experiència. A més, són unes imatges que no deixen indiferent, que això és el més important. No és que diguis, ah, vinga, una altra exposició, on veus que fan uns retrats. No, no, no, no. És que jo crec que són més aviat retrats de l'ànima, crec jo, no? Que això és molt... És que clar... És que ho són, eh? Clar, i no hi ha... Bé, jo no ho coneixo, i mira que n'he vist, eh? He vist amb la meva vida, vull dir, molt d'art i molts segles, no? I en l'actualitat jo això no m'he trobat. Per tant, a mi em va xocar amb el seu moment, que ja a casa teva vam parlar, vam dir, què és això, Jaume? Això s'ha d'exposar, s'ha de veure, no? I és el que intentem, que has donat a conèixer en Joan. Des que vosaltres aquell dia que vam visionar-ho, vam valorar-ho i tal, i això s'ha d'allò. És una tasca que jo penso que entre tots, perquè esclar... Portar un esforç, vull dir, una persona sola per assolir precisament una obertura com la que ha fet el Joan, doncs jo crec que necessitava la vostra opinió, la vostra... Sí, que sí, que jo tal. I ara, esclar, vull dir, el que estic observant és això, ja ho he vist. Allà hi havia un xicot que també és pintor. Sí, sí, sí. Itàlia ho va dir i diu, molt bé, i tot és millorable, això no hi ha dubte, però molt bé. Però molt bé, la impressió és molt bona. I a més, estem aquí a Sant Jus, és un poble que estima moltíssim el món de l'art, i Cornellà està aquí al costat, és a dir, si hi ha gent que tingueu problemes, agafeu el tramvia, allà a les aigües, la parada a les aigües, la que és la línia 1, em sembla, i la 2, les dues per allà, surts allà mateix... creues la carretera de Cornellà, em sembla que és allò, i tires recte cap endavant i ho tens allà al costadet. Carrer Marqués de Cornellà 15. Sí, exacte. És aquesta. Doncs fantàstic. Vam comptar també amb la presència del mateix autor, del pintor, que això va ser molt interessant també, l'explicació una miqueta de la seva intervenció... I el que tu deia, Xesco, no?, que ell ens explicava que feia anys que havia treballat el tema de les màscares. Li feia gràcia aquest tema, i dius que havia pintat moltes màscares. Les ha pintat. Les ha pintat, no? Moltes. I que sí, Jaume. I, bueno, tota aquesta... A veure, no influencia aquest gust també per la mitologia, per altres cultures, per llegir, que li agrada moltíssim llegir, és molt hàbit de la lectura. Sí. Ell va passar, va parlar també del budisme, va passar a l'hinduisme, i això li ha generat un altre coneixement, una cosa molt, per ell, més complexa i probablement més correcta. Vull dir, és una definició que ell acostuma a fer. Bé, estaria bé que un dia poguéssim venir aquí i que s'expressés en aquestes paraules. Cap problema, evidentment. Sí, sí, sí. A veure si pot venir estaria molt bé, eh? Fantàstic. Bueno, seguim... Torna a dir el telèfon, ja, perquè la gent pugui venir... No, sí, més que res, perquè és una llasta perquè la gent potser vol anar allà i es trobar a la porta tancada, millor que truquin. Sí, 59, 96, 10, 16. Molt bé. Doncs res, això, us ho apunteu i si qualsevol cosa, doncs, bueno, truqueu i una mica ho donarem a aquest telèfon de contacte. Com si truqueu aquí a Ràdio Sánchez, també us podran atendre i jo de seguida... Fantàstic. D'acord? Molt bé, i ara, ja que estem parlant d'art, parlem de l'exposició que tenim aquí al celler de Can Ginastà, que és l'exposició de Miracle Serra, que el Jaume ha anat a veure. Què tal, aquesta exposició? Bé, vull dir, avui, molt refinat. Una cosa molt ben presentada. Fantàstic. Francament, vull dir, la sensació que tens a l'entrada, i ho estem parlant, de fruites, però després dius, no ben bé, de fruites, però les llavors de les fruites, no?, I llavors la veritat és que, bé, vull dir, hi ha un conjunt de quadres i fins i tot hi ha un quadre màgic que aglutinaria totes les variants, no?, amb un llum molt ben presentat. La veritat és que la presentació m'ha interessat molt. Llavors, tota persona que tingui, doncs, això, el plaer d'això, de veure de quina manera, doncs, el nostre planeta, doncs, tracta el que representen, doncs, totes aquestes coses que tenen a veure amb el vegetal, doncs, ja penso que està molt ben harmonitzat. Qui ho fa, això, és la Mercè Miraclea. Miracle Serra? Miracle Serra, perdó, sí. Sí? Perdó. El mengem-nos l'art, aquest és el títol que porten. Molt bé. Està bé, que divertit, no? Sí, llavors, doncs, la veritat és que molt interessant. Bé, jo penso que està en aquesta línia que aquí, aquesta sala d'exposició, doncs acostumes a trobar, no? Sí, sí, sí. En general, doncs... Una varietat de matisos a nivell artístic, francament reixit. Si no m'equivoco, em sembla que a partir de l'abril, a partir de Sant Jordi, crec que s'obre una exposició d'autors a Sant Just. I amb el qual es veurà tota una mena de... repertori de tot tipus, de pintura, gravat, escultura, de tota la gent coneguda d'aquí, no? I bé, i ja ho veurem, perquè és probable que jo faci la presentació. Ja que estem en tipus. Ah, molt bé, ja ens diràs. Jo també voldria fer una empobriació, ja que estem amb l'art. A Caixa Fòrum hi ha una exposició en aquests moments, no em pregunteu detalls perquè no els sé, que precisament és l'expressió de persones amb problemàtiques autistes. Ah, no ho sabia, això. Ja ho sabreu, perquè jo hi aniré, esclar, lògicament. Seria que estava això de Pixar, però no ho sabia. Ah, ja això, també m'han dit això. Això és interessantíssim, també. També l'hem de fer seguiment. Sí, sí, anirem. Bé, avui estem parlant de temes, el que dèiem, no?, realment en profunditat i seguim amb aquesta línia, perquè ara ens toca parlar de literatura, d'un llibre que jo encara estic una miqueta frapat, vull dir, aquest migdia he pogut acabar-lo per rics motius i anava... El tramvia desesperat, vull dir, estava com dient, uf, mare de Déu, senyor, amb quins jardins em poso jo, no? Però bé, jo crec que és com tot, no? Jo crec que tot això que sigui el que fem aquí, parlar en general de totes les arts possibles, no? És el que diem, coses que no t'han de deixar indiferent. A vegades el fet que una cosa et colpegi no vol dir que sigui sempre meravellós. També pot ser que et deixi tocat i que et baixi una miqueta la moral, no? És un llibre que es diu Ànima. Es diu així. No és que sigui català, és en castellà, però es diu Ànima. Que en llatí seria llavors. Sí, exacte. El llatí té un vincle després amb una població de Mèxic, vull dir, però això és lo de menys, però aquesta paraula Ànima diu moltes coses al llibre, vull dir, evidentment, és la base llatina. L'escriptor és Bagda Mouawet, és un nom raríssim, és un senyor que és al Líban, és un fill del Beirut, jovenet, no és gaire gran, I el planteja, primer de tot, dir que és un llibre que ha guanyat el Premi de la Crítica dels llibreters catalans i espanyols, però no com l'altre, ha donat el premi. Per tant, a partir d'aquí, parlem d'un llibre amb bona base. Què cal per llegir aquest llibre? Doncs, en un principi, situar-te en una esfera diferent a l'habitual, és a dir, tota la història està narrada fins a un punt determinat, al final, per animals. És a dir, els animals, amb els seus estats propis, és a dir, des d'una aranya, un gos, un cavall... Una rata, des de la seva visió, està mirant a un personatge en concret que passa per una mena de road movie, cap a una mena de fugida endavant, per entendre'ns, d'una situació que li ha passat a la vida. Absolutament insuportable. Llavors, a partir d'aquí, la cosa va esdevenint, va passant, va passant, va passant, passa una sèrie de qüestions, fins que arriba al final, que en aquest cas descobrim tot el que passa, perquè ell està fent aquest viatge, aquesta mena de camí. Bé, el fet, és a dir, això passa al minut, al moment de estar molt ràpid, no hi és que aquesta persona pateix l'assassinat de la seva dona, d'una forma absolutament truculenta, que no crec que sigui només adient explicar-la aquí, perquè entraríem dins de la línia de jo macabre, no?, Morbós, vaja. Totalment morbós. Està involucrat la mare i fins i tot el fill que està a l'úter. Amb això ho dic tot i no ho vull seguir, perquè em sembla una borrada. Però bé, ja et deixa absolutament descol·locat. Llavors, inicia aquest home la recerca perquè vol conèixer, perquè sap qui és l'assassí, Ens movem en una zona també d'aquestes inhòspites, entre el Quebec, les reserves índies de Canadà i dels Estats Units, en una zona on és molt curiós perquè totes les poblacions es diuen El Cairo, Atenes. Vull dir, són les poblacions del Nou Món que van agafar noms d'Europa i els van americanitzar. Llavors, quan vas a posar-li Atenes, li diuen Athens, que és Atenes en anglès, o no ho sé, o no m'acordo ara, però tot són poblacions, per exemple, el Nou Madrid, dius, ostres, vull dir que són situacions... Noms de ciutats europees, allà que també ja et descol·loca una mica. Bé, doncs aquest home sap qui és l'assassí, però no poden fer res, perquè està protegit per la reserva índia. Per tant, aquest senyor és indi, indi de la india o de los índios... De los índios, sí. Mojawis, no sé com es diuen aquests índios, no? Sí. I llavors ell va en recerca d'ell, li vol veure la cara, vol saber qui és. Per tant, ell el que fa és buscar-li, no el vol matar, vol mirar-lo a la cara i dir-li tu per què has fet això. Llavors, en aquest camí passen moltes coses. Moltes coses, insisteixo, sempre amb aquesta visió. A més, el llibre es complica perquè estem parlant de la zona francòfona del Canadà, Però quan es troben amb els personatges anglesos, parla en anglès i no hi ha traducció. Per tant, o saps anglès o vas malament, també. Per tant, és un llibre amb una certa erudició. Per tant, ja vas una miqueta que dius, buf, no? I et vas trastocant. Dureses, sí. Exacte. Insisteixo, està patint una depressió absoluta i total. És a dir, ell, amb el que està patint... És increïble el que arriba a fer aquest home, aquest nano, per subsistir, dona igual, no li importen certes coses, reacciona a vegades d'una forma salvatge i tal. I tot això el porta, imagineu-vos... a buscar un vincle, imagina't, amb Beirut, la problemàtica de la guerra entre cristians i palestins de l'època de Beirut, parlo de l'any 1990 i pico, no estem parlant de l'actual problema gas a Cisjordània. Exacte, que és l'altra problemàtica que va haver-hi també, que també hi havia problemes i tal. I es veu que allò va ser encara més salvatge del que passa ara. Llavors apareix un personatge allà al mig, vinculat amb la seva família, que resulta que feia coses semblants a lo que feia l'assassí. I la venjança és absolutament tremenda. La seva pau l'aconsegueix fent el que li han fet a la seva dona, fins a una línia, utilitzant aquests animals que són els testimonis, són els testimonis de la mort d'aquesta persona que li fa com a mínim quedar-se tranquil. Però pel mig passen una sèrie de coses que jo, absolutament, et quedes esquerratibat. No us ho recomano si és excessivament sensible la persona que vol llegir. Has de saber posar-hi aquella distància. Has hagut de llegir molt? has de tenir una capacitat de separar-te, perquè jo encara és així que jo, ja sabeu que jo he vist moltes coses, pel·lícules salvatges, que no sé què, perquè m'agrada canviar i a vegades coses molt romàntiques, doncs igual, jo soc molt canviant amb això i m'ha provocat una sensació potenta. Però bé, molta gent l'està llegint, molta gent, a banda d'això, és un gran llibre, a banda d'això, però clar, és el que diem, no? Vull dir, potser et quedes amb aquests detalls, però en canvi la seva línia mental i argumental té molta lògica. I perquè un llibre sigui gran hi ha d'haver una combinació perfecta entre forma i contingut. Exacte, i això ho té. Així que, ja diem, no és per estómacs delicats, vull dir, perquè ens quedem potser millor amb aquestes coses que potser és allò més baix de la humanitat, però que també hi ha més coses per seguir. Jaume, parles d'aquest article... Sí, avui precisament, jo la veritat és que amb tota la bona i l'estima que em proporciona, ho dedico a persones que puguin tenir aquest punt, que diu, fixeu-se bé, la fatiga, en definitiva, allò de dir, ostres, que malament, no? Diu, el nostre cos diu, prou, no puc més, i s'escapa. La malaltia ja s'està convertint en un arma contra aquesta societat injusta. Davant el moviment desbocat del capital, l'única manera de continuar vius és posar-nos malalts. Llavors aquí hi ha un trosset que diu viure és no perdre el tren perquè suposaria caure fora i morir socialment. Viure és treballar la teva pròpia vida i alhora acceptar el dia rere dia que aquesta mateixa vida no val res. És estrany, doncs, emmalatir si la nostra vida en moviment s'ha de sotmetre al moviment d'un capital desbocat? Avui això ja és obvi, el segrest del temps de treball, estès a tota l'existència, ens introdueix dins una presó oberta i autogestionada per nosaltres mateixos. Bé, jo penso que n'hi ha prou, després incidirem. Insisteix més en el model social en què vivim, aquest capitalisme que, en definitiva, desnaturalitza el que, en definitiva, els homes hem après, que és treballar per, en definitiva, gaudir del nostre propi esforç. i que això sigui el gaudir d'altres persones per la qual tu treballes, però esclar, quan això es perverteix en aquesta societat que ens toca viure, la veritat és que llavors això es torna molt dolent. Com deia, les malalties de la normalitat, i aquesta és una reflexió que ens proposa Santiago López Petit. Molt bé. Fantàstic. També no haurem una cosa que el teixi en un petit article que l'any passat va haver un 37% d'absència laboral. És molt, eh? És molt. La gent està arribant a límits de pressió a vegades laboral tan gran que comporta això, eh? Vull dir, que comporta que la gent no pugui més, no? I que peti. O això o m'agafa alguna cosa. Llegeixo una petita. Diu, fa dies que la queixera del supermercat on acostumo a comprar no hi és. I l'últim dia que la vaig veure mig plorava mentre amb molt d'esforç passava per la màquina electoral el codi de barres dels productes. Em va dir que no podia tornar a agafar la baixa perquè li havien dit que l'acomiadarien, en definitiva. És que en nou dies es poden acomiadar avui en dia. Avui, precisament, una de les informacions que es donava a nivell televisiu és que allà al Japó, doncs aviat les persones que despatxen els ôpers, els que despatxen els bancs i tal, no seran persones, sinó que seran... fixeu-vos en quin avantatge és aquesta i que generarà tot això encara serà pitjor perquè encara hi ha gent amb més problemes perquè no podran treballar i això comportarà una pobresa això és molt delicat arriba moltes voltes Molt bé, doncs el que farem ara serà començar per el tema, diguem, del món del cinema, però Rosa, abans escoltem, per presentar la Mercedes Sosa, aquest solo le pido adiós, que és un tema meravellós, un clàssic, i bé, doncs a partir d'aquí ens parlarà Rosa d'aquest documental. Vamos a cantar todo junto, gracias. Vamos a cantar todo junto, por favor. Gracias, muchas gracias. Solo le pido a Dios Que en la larga me sea indiferente Que en la reseca muerte no me encuentre Mas si hay solas sin haber hecho lo suficiente Solo le pido Fins demà! Fins demà! Bona nit. Doncs, bueno, és el que diem, no? Ai, Mercedes Sosa, que és, bueno, grandíssima en tots els aspectes, no? La negra. La negra. No passa, hem tingut un problema d'aquests visuals, no? Que se'n va la llum i apareix la llum. Sí, però ràpid, ràpid se soluciona. Molt bé. Bé, doncs... Mercedes Sosa. Cap problema, doncs això. Parlem del documental, no? La negra. Bueno, el documental es diu Mercedes Sosa, la voz de Latinoamérica. Amb ella també se la coneixia com la negra. La negra Sosa. Crec que era pel tipus de veu que té. Té una veu així com molt forta, molt de negra. És una mica Aretha Franklin, però amb versió... És que és una veu molt greu. Molt potent, molt potent. I molt maca. Un xorro de veu impressionant, no? Fixeu-vos en què diu la cançó com comença, solo le pido a Dios que el dolor no me sea indiferente, que la reseca muerte no me encuentre vacía sin haber hecho lo suficiente. Bueno, és un missatge impressionant que sempre està vigent, sempre el compromís, la lluita al posar-te al costat del més desvalgut de la gent del poble. Ella va néixer l'any 35, ella procedia d'una família molt, molt, molt humil, que va passar, bueno, de totes colors, el seu pare treballava a les mines. Ella va néixer a l'Argentina, en una ciutat que es diu Tucumán. Ah, Tucumán. Tucumán, és Tucumana. Per allà baix, eh?, per la zona de la, no de la Pampa, però aquella zona baixa, molt baixa, eh? Sí, sí, sí. I el seu pare té una feina molt dura, molt dura, molt dura, que era la feina que no volia fer ningú, allà alimentant amb la calor que feia alimentant aquells forns d'aquelles mines i d'aquelles... Sona molt inhòspita. Bueno, van passar fatal. Però en canvi, veus, els seus pares van voler que els seus fills estudiessin i la seva mare no la deixava entrar a la cuina perquè ella estigués estudiant i pogués tenir un futur millor. Això t'agraït també la figura aquí dels pares. Doncs ella va prendre contacte amb tota la gent que feia tot el tema de la cançó latinoamericana. És una bona zona representant del folclor argentí i de tota Sud-amèrica, pràcticament. És una gran dama. La gran dama total. Una de les més grans, Xabella Vargas, Mercedes Sosa... Moltíssima gent, clar, en aquest documental. El documental el fa el seu fill, el condueix al seu fill. Fabián es diu... Fabián Matos, és el seu fill, i condueix l'entrevista a gent que havia actuat amb ella, que havia coneguda, que havien cantat junts, que havien fet coses juntes, no? Per exemple, Fito Paes, Pablo Miranés, Vinicio de Moraes, Milton Nascimento, David Birn, Moltíssima gent. També es veu com sobretot Clamida que ja era més coneguda internacionalment perquè va ser un èxit impressionant. Fins i tot va arribar a cantar en algun concert amb el Pavarotti, amb Sting, amb Serrat també, fins i tot amb la Shakira. Moltíssima gent. I va ser superconeguda. De seguida amb el seu país, amb la dictadura, amb les diferents dictadures que van tenir, va ser perseguida. Va estar amenaçada de mort. que és el que ella deia, i això en el documental també es veu a veure jo. Jo només faig poemes i canto cançons. Amb el Batista em sembla que va tenir molts problemes, eh? Sí, sí, sí. I després també amb el Videla. Bueno, amb el Videla va ser quan ja... Ella, bueno, quan es va exiliar, va haver de marxar a viure a fora, vivia a París. I des de París, clar, ella omplia els estadis. Però ella sempre... A l'Olimpia. A l'Olimpia, és un clàssic, eh? Perdó, hi ha un disc de Mercedes Sosa a l'Olimpia, de París, que allò és per morir-se, eh? Un disc de fa vint i pico o trenta anys, eh? Sí, sí, sí. La Xavella també tenia... Sí, sí, sí. La Xavella, tota aquesta gent. Home, i jo ara estava pensant també... Bueno, ara us ho diré perquè he tingut una mica de... El cantant xilè Víctor Jara. Víctor Jara, clar. Víctor Jara, de fet, ella també canta algunes cançons que el Víctor Jara, xilè, també havia cantat. Són aquestes cançons, no protesta, cançons, consciència. Sí, sí, sí. Consciència, senzillament, d'acord? Llavors, clar, ella era molt reconeguda internacionalment a nivell... I ja volia venir, ja volia tornar a cantar a l'Argentina fins que al final ja ho va aconseguir, penso que va ser l'any 82, que llavors estava el dictador d'Alvidela, i ja va aconseguir venir. Llavors, això, hi ha companys seus, cantants, que ho deien, no?, diu, això ja va ser una prova que la democràcia estava començant a venir a l'Argentina. Perquè després ja va ser dos anys després d'aquest concert, que ja per fi va aconseguir actuar de nou, De fet, ja va tornar a la democràcia a l'Argentina. També va tenir un èxit impressionant, moltíssim públic, moltíssima gent. Continuava amenaçada, perquè continuava amenaçada. A l'estatus, a l'establishment, no els liderava aquesta persona, era per ell general, no en grata. Però ella era una lluitadora nata i continuament sabia el que perseguia. Finalment, ja ho dic, es va tornar a obrir tot el tema aquest allà a Argentina. Ella va tornar a viure, per fi, al seu país. Després va patir una depressió molt gran per diferents motius. Home, penseu que el seu primer marit també havia mort. Després hauria estat amb una segona persona que no li havia anat per saber les coses. Bueno, ella va tenir el seu moment de debilitat, va estar uns quants anys amb una depressió molt forta, a més la veus en les imatges que ella es va arribar a engreixar moltíssim, tenia la cara molt, molt inflada, com estava pobra, molt desanimada, no tenia ganes de res. Fins que van tornar a trobar-li amb ella la gent que la va estar cuidant. Que l'estimava. I que l'estimava, efectivament. És que es parla molt de l'amor. Amor. A-M-O-R. Es parla molt d'això, no? I la van tornar a connectar amb tot el que significava per ella totes les cançons i tota la gent que l'estimava. I tot el poble, que ella sabia que de fet era tot el poble. Ella la cantant del poble, ella es deia... La cantora del poble. No em digueu, jo no soc ni cantant ni... Soc la cantora del poble. Torna una altra vegada als escenaris i recupera. Però canta molt bé, no? Canta molt bé. Home, una passada. És que és una veu potenta però cristal·lina a vegades, no? No, no és. És de les, com dirien, grans desconegudes. És a dir, és molt coneguda, però a la vegada desconeguda, en quant al que seria la influència de la música. Per exemple, l'Epidòdiós és una cançó que Anna Belén va immortalitzar aquí, és a dir, la va agafar d'ella i la va portar aquí. i la coneixem per anar a Belén, no? Però és clar, són aquests artistes, aquests cantants que estan molt vinculats, però ja et dic, molta gent, no?, moltes cantants, també mexicanes, de boleros i tot això, vull dir, aquesta gent, jo què sé, la Paquita del Barri, aquesta gent que són molt més locals, no?, tenen unes cançons magnífiques i unes veus meravelloses, i clar, és el que diem, com aquí tenim cantautors, que potser... Potser ha sigut més fàcil el vincle Espanya-Sud-Amèrica que no pas Sud-Amèrica-Espanya, encara que tenim moltes referències, però bé, que també crec que coses que estem fent ara aquí tampoc se n'ha sabut tan gaire allà o que s'han fet, però bé, això és lògic. Està molt bé. Una de les últimes col·laboracions que ella va fer va ser amb un cantant d'allà, que es diu René Pérez, és un rapero té una cançó maquíssima crec que recordar que el títol és Canción para el niño de la calle i és preciosa cantant, es un niño de la calle es un niño, es vive en la calle en la miséria això el rapero cantant d'aquesta manera i ella quan comença a entrar amb la seva veu també a la cançó quan és impressionant no fa rapero, llavors ella no fa res no, ella fa més folk, més tipus folk exacte, però això són futuristes Però fa una fusió maquíssima. La modernitat amb el que és una mica la música més no clàssica, sinó més antològica d'aquell país, de les tradicions. I això també es fa aquí, vull dir que això és molt bé. Sí, sí, sí, de debò que val la pena. És una preciositat a la gent, els dos germans d'ella, que també expliquen coses de la seva vida, les vivències... Molt entranyable, ja es va morir l'any 2009, o sigui, relativament fa poc, fa molt poc, passis anys només. Sí, sí, sí, em sonava de poc a mi també. I sí que jo penso que hem de reivindicar una miqueta la seva figura, per tot el que la suposada de Latinoamèrica, de la reivindicació de la llibertat i de la... A l'època de la cançó protesta espanyola, bàsicament, i lògicament de la catalana, que és una línia paral·lela, Mercedes Sosava venir bastant i va actuar com Joan Baez i tota aquesta gent, Bob Dylan, parlant de diferents, però Mercedes Sosava ser una de les que van venir més d'una ocasió i han col·laborat també amb cantants espanyols, com deia la Rosa, i d'altres països. Però molt bé, molt bé, és una gran i se l'ha de descobrir, eh? El director del documental és el Rodrigo Vila, que és el seu fill, és qui fa tota la conducció del documental, i suposo que la idea igual va ser d'aquí també, però és el Rodrigo Vila. Bueno, doncs per no trencar el tot d'avui, que anem una miqueta amb aquesta línia així, una miqueta... No diguem trista, però... No, però em refereixo una miqueta així com més pensats. Bueno, també és necessària, no? No, clar que sí. Al final potser parlen d'una comèdia, mira, per trencar una mica, no? Però ara si no parlen d'un altre drama, que és Màgic al Guel, aquesta pel·lícula dels Goya, no? Que ningú, entre comentes, havia vist, no? Va passar pels cinemes d'aquella manera, no? I bé, i va passar, i va ser nominada, i va guanyar la Bàrbara Leny. que és l'actriu principal, el millor Goya. I és una pel·lícula també que et deixa... Jo també anava... Quan vaig a la pel·lícula em vaig quedar acupsat. Feia temps que no veia una escena que vaig fer un vot. És a dir, què dius? Ostres, que et deixa recol·locat en un món que no t'imagines. Bé, són quatre personatges bàsicament. És a dir, és el Luis Bermejo, el pare la Bàrbara Leni el José Sacristán que apareix més aviat cap al final apareix, va esquitxant però és al final exacte, els tres quarts d'hora finals és José Sacristán llavors quan el veus dius home, no sé qui li hagués donat jo al Goya sinó al, com es diu, al Gutiérrez el que va guanyar a la Isla Mínima a l'altre, al policia dolent No me'n recordo el nom. Es diu no sé què Gutiérrez i, clar, no sé què és millor. El secundari, vols dir? Sí, exacte. Jo crec que la sacristan s'ho hagués guanyat per aquest paper que fa amb aquesta pel·lícula. Bé, és una pel·lícula... Mira, per entendre'ns, aquest Daniel Vermut, que és aquest director, que em sembla que és la primera cosa que fa, o la segona, no gaire més cosa, perquè ens situem tots, és Jaime Rosales. És a dir, estèticament parlant... Que no es perverteixi. Sí, exacte. És un Jaime Rosales de la línia de la soledat. Aquest tipus d'estètica. No partim pantalla, però molt plap, quiet, passa per davant. No hi ha una pla seqüència, tipus Birman, no? Compta molt el que diuen i el que fan. Exacte, sí, sí, sí. És molt important. Aquelles intimitats... Una pel·lícula que no és d'una gran bellesa, ni molt menys, perquè és molt íntima. Llavors parteix de la base d'aquest senyor, del Luis Bermejo, que té una filla. No dic res més, no? Hi ha una problemàtica amb aquesta situació, vinculada amb la salut, la salut física, en aquest cas, no? I degenera amb una altra història paral·lela, amb la qual sí que veiem una noia, que és Barbara Lenni, que té una problemàtica molt greu mental, d'acord? I a partir d'aquí, uns vincles que es barreja aquest element amb una mena de... pràctica, anem a dir-ho d'aquesta manera, vinculat amb el sexe. Que no es unifica una cosa amb l'altra, Jaume, eh? Vull dir, que en refereixo que no té res a veure, però és una persona amb una problemàtica que utilitza el seu cos per una cosa determinada, que no t'ho deixa ben clar, perquè és una pel·lícula que guanya més pels seus silencis que per allò que explica. És molt fort. I a tot això hi ha tota una problemàtica que apareix al sacristan per allà donant voltes amb una imatge de professora, alumna, professor, perdó, alumne... Com a ninfomania, però d'una altra manera. Ai, molt bé, però més finet, vull dir, és d'una altra manera. Més fin, clar, sí. Llavors, l'aparició de José Sacristán en aquell espai final, a més hi ha un nom, és a dir, en la primera part té un nom, apareix una pantallana que diu pam, i l'altra es diu pam, vull dir que t'ho separa amb dos parts, una mica irregulars, però com a tal, i és quan apareix el Sacristán, perquè ho donen voltes, no? i dius, mare de Déu, senyor, i és quan la pel·lícula, que és una pel·lícula molt lenta, que sembla que no passi res, que dius, bueno, això cap a on em portarà són dues hores de pel·lícula, dius, cap a on anem, de cop i volta la pel·lícula fa un gir, no és que agafi dinamisme, és que agafa tota la mala baba que t'imagines que pot sortir i la posa allà. No calia, potser. Oi, i amb aquesta cançó jo em poso molt malament, eh? Vull dir, ara ja em poso aquí a plorar, ja la liem avui. Calia o no per això? Calia. Calia. Jo crec que és una gran pel·lícula. Com a tal, no direm experimental, però si Jaime Rosales em sembla que és necessari el que fa, el que fa de Vermut ho fa, perquè només ho fa molt més evident. És la mateixa estètica, però molt més clar i molt més evident. En definitiva, la conseqüència dels desajustos socials en què vivim. Exacte. I et dic, no ho vull explicar perquè el moment que jo expliqui què li passa a la nena, què li passa a la Barbara Lenni, que és la guanyadora, què li passa al sacristan, trenco la pel·lícula. Per tant, no puc dir res. I perquè es diu màgica al Gael, tampoc ho puc dir. Què vol dir, màgica? No, però sí, al principi ja es veu això. Això és una miqueta. A tu ja has vist la pel·lícula? L'he començat a veure. Ah, vale, perdona. Ah, vale, vale, vale. Tinc un petit problema tècnic, però aquestes coses passen. Em sembla que ho venia en el DVD amb el Mundo, no? No, amb el País. Jo tinc el del País, sí, però és que el meu DVD no funciona bé. Ai. I, bueno, llavors, fins que aconsegueixi un altre DVD, la vaig com més a veure, però, clar, se'm quedava allà parada. I sí que l'he començat a veure. I què et va semblar? Interessant, de moment, molt interessant. Per això sé que apareix els coses aquí estan. La nena, la filla, pobreta, maquíssima, la nena, la nena de 12 anys, està amb l'entona. I el tema dels nics, que ella té tres... Bueno, són tres noies, tres amigues, tres nenes de 12 anys, que totes ja tenen un nick, o sigui, tenen un sobrenom, amb japonès. Clar, perquè són aquestes nenes que els agrada molt tot el tema de la curva. Bé, el tema almenys... O la d'anime. Anime, el manga, aquests dibuixos japonesos, no? I elles es posen un nom, doncs això... Saki Komi Kuko, aquesta cosa, no? I llavors ella un dels esitjos que té a la seva vida és tenir el vestit de la màgica... De la màgica Alguel. Que és un personatge de l'anime. Un vestit que l'ha fet una dissenyadora japonesa. Que val una pasta. Que val... 6.000 euros. 6.000 euros, amb gens són 800.000 gens, no sé què hi ha euros, són 7.000 euros pràcticament. No, no, no direm molta més cosa, però molt bé, perquè és ensenyar perquè es diu així la pel·lícula, però és que... Hi ha una pel·lícula d'Anesa que també el pare, absolutament convençut, que ha de satisfer en la seva filla amb allò que desitja, precisament a partir de... Sí, és això, ja ho veig. Ja n'hi he vist alguna. És molt curiós els desitjos de la nena, no? Quan estava amb el seu papa, vull fer, no sé què vull fer, està bé. És molt tendre, la nena és molt tendre, ho fa molt bé la nena. Clar, té ganes de viure, té ganes de créixer. No sé com es diu la nena, no sé què, no me'n recordo ara, però la nena ho fa molt bé, molt bé, molt bé. Doncs és recomanable, per veure-la. Jaume, Kingsman. Sí, això no té res a veure, eh? Riurem o no? Riurem una mica o no? Bé, aquesta... Jo una de les coses que faré serà fer una petita anècdota per situar-vos amb la impressió que vaig rebre. Jo quan nosaltres a Cornellà fèiem un cinema d'autor i ens embolicàvem la terra de la gran promesa... amb el senyor Pasolini, els seus 120 dies de Sodoma, i tot això, doncs, que això ja veus tu, era una complexitat i tal. Una vegada, doncs, no sé com va anar, vaig parlar amb un amic meu i em va dir, no, jo gairebé prefereixo el Janins Bonn. i em vaig quedar totalment descol·locat, no? I llavors, doncs, amb el temps, més o menys, ho he entès, tot i que jo no he deixat de tenir, doncs, aquesta sintonia, doncs, amb les obres d'art, diríem, més compromeses a nivell de rigor, oi? Sí. Doncs bé, doncs la pel·lícula aquesta jo penso que supera en el propi James Bond, el que passa és que hi ha unes mancances, no? Intenta anar més enllà i crec que no ho aconsegueix. Els efectes són bons, els efectes, no? Els efectes especials, jo he vist alguna cosa per la tele i s'urbulen el Colin Firth per a donar voltes, eh? No, no, i amb una eficàcia que... Sí, vale, no? Perquè és que em vaig tocar a dir que és això. Sí, sí, sí. Recordar. És molt espectacular. Una de les crítiques que se li fa a la pel·lícula és que quan arribes a la meitat perds esbrangida, perquè ja gairebé ho has vist tot, i en definitiva ja és tot tant com una mica esperat que no t'acaba de sorprendre fins al final, i esclar, llavors no estem parlant d'una obra rodona. ja el veieu, és una pel·lícula per passar una estona i els dolents són molt dolents els bons són boníssims i són Kingmans d'aquests que això són reis vull dir homes reis amb una preparació enorme per combatre en el terreny que sigui i guanyant segur perquè tenen una habilitat però és un solament o hi ha diferents? Hi ha el pigmalió i el que l'aprèn. El pigmalió, que és el Colin Firth, i l'altre, el noi, que no sé com se diu ara, el Matthew Bowne, oi? Doncs aquest és el nou, que és més jovenet, i acaba com... bé com, per exemple, la Guerra de les Galaxies, no? És com un Batman i un Robin, no? Buah! Bèstia, no? Molt bé. Però recomanable, o què? Sí, és molt distreta. Distreta, no? Està ben valorada a nivell crític i bé, vull dir, jo ja he explicat el que he explicat i que quedi clar que... Jo prefereixo una altra cosa, però aquesta la vaig veure amb molt de gust perquè estava molt ben valorada i dic, vinga, a veure, no ens perdem el que es fa avui, també, no? En definitiva, la tecnologia i tot això. Està utilitzant amb lents, amb ràpids, amb salts i està molt ben fet. Bueno, el senyor del discurs del rei, el veus ara amb això, diu, què fa? Quin canvi, no?, de registre i de personatge. I d'aquí va passar el Mamma Mia cantant cançons d'Ava, dius, què ha passat aquí? I ara fa això, que fot vots i dius, bueno, és un tio bastant versàtil. Polifacètic també, exacte. Va fer també l'última, no l'última, no l'anterior, sinó l'última del Woody Allen. I el Jackson també, Lee Jackson. El Samuel Lee Jackson. Sí, sí. El dolent, dolent. Sí, sí, sí, aquest sempre li fa el paper, vull dir, agafa'n sempre per fer de dolent tot. I en el que sense aquell, eh?, sense aquella característica. Sí, en quant a execució, però no en quant a tracta. A tracta, no? I, bueno, queda com una mica prou bé tot això, no? Fantàstic, fantàstic. Un divertiment. Ah, molt bé. Rosa, les mestres de la República, que això pinta bé. Uah, una passada també, una passada. Uah, un documental també magnífic, magnífic. Aquesta és una directora, és de la Pilar Pérez Solano. És un documental que es va fer a iniciativa i patrocinària, tot això, de la FETE UGT. FETE és el sindicat de mestres, de talladors de l'ensenyament de la UGT. Els textos de la veu en off que es van sentint són de la Josefina Aldecoa. També, molt interessant, per tant. Sí, sí. I el que es fa és... De fet, és un homenatge a les mestres que es van educar i que es van formar i que van anar a treballar a les escoles durant la República. Tot partint de la base del moviment pedagògic, que era l'institució libre d'ensenyança, Imaginer de los Ríos, que era qui va impulsar. Promocionar això. Impulsar i va començar a crear, a més també s'havia creat la residència de senyoritas. Tot això era un moviment molt renovador de l'ensenyament. Llavors reivindicava la figura del mestre i sobretot de la mestra en femení. amb el sentit que els mestres tinguessin estudis universitaris, que no valia fer un curset i ala, vinga, a les escoles, perquè clar, no es donava importància a la tasca dels mestres, no? No se li donava. No se li donava. I en canvi eren meros cuidadors. I no, això no és l'ensenyament. L'ensenyament és educar amb valors, educar per preparar ciutadans, ciutadans que siguin amb esperit crític, educar-se amb els valors de la igualtat, de la llibertat, de la solidaritat, de treballar pel bé comú, amb una escola laica. Això era molt important. I llavors, clar, s'afavoria molt la figura de la dona, també, que pogués estudiar. Clar, estem parlant... anys 30, en tot el moviment feminista també, que demanaven el vot per la dona, que la dona tingués cada cop més presència a la societat, que participés a la vida política també fins i tot, social, d'educació, de sanitat a tot arreu. I llavors aquestes mestres es van preparar, no només dones, però sobretot la menció d'aquestes dones, perquè va ser quan per primera vegada van agafar aquest paper tan important A més, amb una il·lusió enorme, amb moltes ganes, amb una gran vocació de dedicar-se a l'ensenyament, de ser dones lliures, dones independents, que no havien de necessitar que vingués el seu marit ni que tingués una persona o un home que les cuidés o que vegiés per elles o que signés per elles. No, no, elles eren independents i eren les que anaven després als pobles a educar i ensenyar a la gent. I no només als fills, no només als nens, moltes vegades també a les famílies. Perquè, clar, imagineu-vos el que era arribar a un poble... Allà amb els pagesos, l'alcalde, el museu... I anar a trencar contra tota l'educació que hi havia fins a... Llavors, l'educació era separada de nens i nenes i, en canvi, amb la institució de llibre d'ensenyança i amb l'educació que es feia a la República, era la coeducació. És a dir, nens i nenes junts a la mateixa aula. Amb el compartir i amb el conviure. Perquè les dues persones formen part de la societat. I això sí que ho reivindicaven molt les mestres. Anaven dient molts noms de mestres, que jo ara no me'n recordo, i deien com era la meitat de la república, o sigui, la meitat de les ciutadanes eren les mestres. Però eren les dones. I per tant, la república en aquell moment no podia permetre's rescindre de les dones. Les necessitava també, per tots els aspectes de la societat i de la política. Això era tot l'estat espanyol, esclar. Clar, a tot l'estat espanyol. De fet, parlava que era la ideologia socialista dins de la República. Això no treu que en alguns punts pogués tenir una incidència més forta i en altres més fluixa, per dir-ho d'una manera. Però aquesta era la pretensió republicana, lògicament. Exacte. Aquí, per exemple, tot aquest moviment de renovació pedagògica, tot això, aquí una figura capdalt és la pedagoga Rosa Sensat. I Rosa Sensat, després sabeu que hi ha moltes coses, no només als carrers, hi ha l'associació de mestres que és Rosa Sensat, l'escola d'estiu de mestres que és Rosa Sensat, és una figura clau de la pedagogia aquí a Catalunya. I el senyor Piaget també hi té molt a veure. Sí, exacte. De fet, era tot el tema dels mètodes d'ensenyament, els mètodes renovadors, ja et dic, és el que les deia la renovació pedagògica, el mètode Montessori, de lectoescriptura, el mètode Piaget... Bé, tot això que a mi recorda molt, perquè jo recordo que he fet la carrera de magisteri i em vaig dedicar uns quants anys també a exercir la carrera. És superinteressant això. I la història de la pedagogia és el que estudiàvem. De fet, en el documental hi participen tres, quatre, cinc, recordament quatre persones, quatre dones que són professores de facultats. d'o bé facultat de pedagogia, o bé d'escoles de magisteri, o bé de diferents universitats, des d'Alcalà, l'Universitat d'Alcalà, l'Universitat de València... N'hi ha quatre universitats. Tots són professors que expliquen aquesta història de la pedagogia, el que va suposar la figura d'aquestes mestres. Jo penso que en aquests moments, que tal com parlàvem abans de començar el nostre espai, doncs sembla que tot plegat està com amb una turbulència, que hi pot haver canvis, francament... Impensables fa quatre anys i en canvi ara sembla que tot això es bellugarà cap a un altre estadi de coses. Jo penso que recordar aquests aspectes és molt interessant. Sí, perquè precisament el dia és molt actual perquè s'està encarregant tot i cada cop veiem que estem perdent més de tot el que s'havia avançat en aquella època en quant a educació i en quant a avançament social. Després ve l'altra part, clar, a continuació, quan ja arriba el franquisme, que aquí també, doncs imagineu-vos, no hi ha el desastre total, la hecatombe total, la persecució i la depuració d'aquestes mestres, o sigui, amb assassinats, o sigui, assassinades, fusellades. Fins a projectar. Sí, exacte. O també depurades. Per exemple, potser la plaça havien d'anar a exercir. Si són d'aquí, potser les enviaven a Múrcia o més lluny, si és que podien exercir. O a parades apartades, separades del cos de mestres... i no podien exercir fins que no demostressin que eren efectes al règim i que no sé què, unes històries. I és molt emotiu el testimoni d'una senyora ja gran, que ja és de Cangas de Unís, d'Astúries, i explica com els seus pares, el pare i la mare eren mestres, a la república havien estat mestres, els havien afuixellat a tots dos, ella era molt petitona, es va quedar amb la tieta, la tieta també, després de la bona que va matant també. i amb cara i en tot i així no podies ni plorar ni podies posar el dol no te'l podies posar no podies vestir de negre tampoc ni podies parlar del que havia passat diu ara un cop que han passat els anys jo tu el que no haig pogut cridar llavors ara ja sí que ho crido i és per mi un orgull poder explicar tot això és que no tenen en compte la història la memòria històrica és importantíssima i això és el que ens fa ser vius perquè si no, si matem el passat i ens oblidem l'importància que un país va endavant si té ciutadans amb educació, amb formació amb cultura això és l'importància per això és la història per recordar el que ha passat per ser cíclics, per intentar evitar caure en aquelles coses per això és la història la pedagogia, el coneixement tot això està aquí la base I José Final de Cousa, recordo que és un pedagoga també molt important, que jo tenia que fundar una escola. I té molts llibres també de pedagogia i novel·les també que parlen de tema de mestres. Molt bé. Com estem molt tristos avui... Ai, estem una mica seriosos. No, estem seriosos. Estem així reflexius. No, estem reflexius. Doncs vinga, acabarem parlant d'una comèdia. Què us sembla? Trenquem una mica. Vinga, parlem d'Interviu. Aquesta famosa pel·lícula que és una comèdia... Aquella pel·lícula que va tenir tants problemes perquè el govern nord-coreà va prohibir a la Sony que aquesta pel·lícula la posés en marxa, perquè era una comèdia. I es fotia... I són molt seriosos. Clar, clar, allò no és una dictadura, allò és més enllà d'una dictadura, allò és un imperi dictatorial, no sé com dir quina paraula, no? I llavors, bé, el senyor, el senyor, el senyor, com es diu? És que a més, és l'actor i és el director Seth Rogen, que no és conegut visualment, si que el veus saps qui és i tal, ha fet un despropòsit absolut. Heu vist Resacorn en Las Vegas? Vosaltres? S'ha intentat, s'ha intentat. Resacorn en Las Vegas està considerada, i no és conya, una de les millors comèdies de la seva època, amb aquesta línia de cosa... No podem ser comodiades. No podem ser d'aquesta època. Jo m'ho vaig passar molt en la primera, m'ho vaig passar molt, vaig veure moltíssim. Llavors, és aquesta sensació que estàs ben acompanyant a la R2 en Las Vegas, però amb una temàtica més determinada. James Franco és el partener, és a dir, és el presentador d'un canal de televisió, el qual és un programa d'aquests nocturns, tipus Època Cròniques Marcianes, o això que fa la Bonafuente, en l'aire, aquests programes late nights, que es diuen, late shows, perdó. I llavors, el que fa és, no sé, és molt bo... Porta a Rob Lowe. Te recordes del Rob Lowe? De l'actor? I clar, el porten allà, que el Rob Lowe també s'ha estirat fins al màxim, no? I diu... La cara. La cara, tot és allò, sembla una papona, allò. Tot estirat allà. I llavors diu... Anem a descobrir, però així com un morbo, que és calp, no? Llavors, clar, és aquest... Aquests programes basura, entre cometes, no? Aquests programes tipus així, clar. Llavors, la gran novetat era portar Rob Lof i que es tragués la perruca, no? I llavors que es veiés que està calp. Ja veus la tonteria, però eren coses d'aquest tipus. O portar l'Eminem, que és un rapero que es va carregar als homosexuals i dir que és gai. A mi... M'entresa que vull dir, juga moltíssim amb aquests elements inicials. Això és secundari. Però què passa? Que arriba un moment que se n'assabenten que aquest programa, el seu, el veu el dictador de Còria del Nord. Ara sí que l'hem pifiat. I diuen, ostres, el que podem fer és fer una entrevista, que això mai ha aconseguit una entrevista aquell nano... és un tio que va morir el pare, i ella sembla que es diu, com es diu? Ja me'n recordo. El Wong Simlu, o és com es diu, tot nom i tal. Llavors, clar, com parlen amb l'oficina d'aquesta gent i diu, doncs anem a Corea del Nord i anem a conèixer què és el que passa. Bé. Es munta un Cristo, jo és que em tornava boig, de debò, eh? Des que al dirigent li encanta la Kate Perry amb una cançó que és molt rara, vull dir que és així com molt afeminada, bueno, clar, el pinten de totes les maneres que et pots imaginar aquest bon home, no? I el James Franco és que fot un paper, és que increïble, amb una mala bava, amb una... Molt bé la pel·lícula, està molt divertida, a veure... És una obra d'art, eh? No et passarà la història com a tal, però rius i tan enfots d'aquell desgraciat, que és un desgraciat, parlant clar, aquest d'allà, que fa patigant a la gent i tal. És boníssim. Hi ha una escena, ja acabem, que ens agafa el temps, per exemple, que quan passa per allà, no? Diu, home, però si tenia un supermercats i tenia un nens grassonets, no? I brotípic, no? Supermercat amb un nen grassonet així saludant, no? Clar, quan el tio es fot i el supermercat és tot de cartòpedra. Clar, perquè tot s'ho gasta ell, llavors a la població li fa passar gana. M'entens? Vull dir, coses d'aquest tipus que està molt bé. Però bé, una comedia divertida, que entenc que estiguin picats aquells d'allà, perquè és molt salvatge, però molt ben feta, vull dir que val la pena. Molt bé. Bueno, doncs es queden 30 segons. Que serviran per dir que adeu-siau. Exacte. Esperem que us ho hagi passat molt bé. I mira, com teniu tota l'estona la Mercedes Sosa... Ens acompanyem amb ella, d'acord? Ai, ai, vinga. Adéu-siau. Que vagi bé. Adéu-siau. Fins demà!