Sant Pau modernista, Canal de la Infanta i cinema

d'elles, ja t'ho dic ara. Queda un minutet. Alguna cosa que se t'hagi quedat al dintre? Algun discurs que tinguis pendent de... Catalans i catalanes! No, no, no. Prou, prou. Xavi Roldán, moltes gràcies per tornar a ser aquí un cop més, com cada setmana. Gràcies per convidar-me. Jordi Domènec, gràcies per aplicar aquell punt subrealista al programa que te'n necessita. Subrealista, eh? Total. Subreal. Subreal. Amb P. Subreal. Sí, clar. Com ho diries, tu, perdona? Subrealista. Però bueno... No, no, però s'ha de dir... És la més muda, no? Clar. Llavors jo diria subreal. M'agrada més la gent que diu això és subreal. Soprir el tornament. I Carlos Giacomelli soc jo i no val la pena. No, millor que no. Al contrari, demano disculpes. Ens veiem dijous vinent, de 8 a 9, ja sabeu on som, a la 98.ufm. Ens esperem al telèfon 93 302 361. Truqueu! Adéu! Doncs un dijous més, en aquest cas coincidint amb el dijous 13, que no vol dir que tinguem mala sort, eh? És els divendres, eh? Divendres, o dimarts. Divendres a la tradició en gros taxona, no? I a la Mediterrània és dimarts. A dimarts, exacte. Però el dijous, no, avui no tindrem mala sort i que no, perquè és el que diem, no? Estem molt bé tots. Estem amb la Rosa, què tal? Hola, molt bé, bona tarda. Diu, no hi ha per que hi caigui res, perquè sobre el jardí aquest. Exacte. Aquesta persona que parla és el Jaume. Què tal? Què tal? Abans de la introducció. Sí, sí, sí. És que la gent no ho sap, ho deu saber, però abans de començar el programa ja portem una bona xerrera aquí nosaltres. Ja m'escalfem amb motors. Amb motors, per a dir, no? Estem ambientats. Molt bé. I el que us parla, doncs, el Gesco Ramos, que és aquest senyor que està darrere de la peixera, que ningú l'estima, entre aquests aparells... Oh! Sóc el calimero. Sóc el calimero. Sóc el calimero. Els aparells t'estimen per això. Sí, no, no, i a més, quan allò, quan és a l'estiu, aquí fa calor, eh? Sí. Engegament acondicionat i anem sortint, però vull dir, quan això s'ambienta... Es pateix a la ràdio, es pateix. Però com que ho fem amb tant de carinyo... Exacte, no hi ha cap problema. És un patiment, eh? No ho direm en castellà, aquella cosa que es diu... No, no. Deien sis, però contento, eh? Bueno. Ja sé, ja sé, ja s'imagina. Molt bé. Doncs avui tenim, com sempre, dos nostres apartats al Babilònia. Començarem parlant d'art, no? I les roses parlarà de la visita a l'Hospital de Sant Pau, el recent estrenat Hospital de Sant Pau, que es paga, que jo sempre critico aquestes coses, però bé, cadascú que crec que ho porto. I els homes parlarà d'una exposició vinculada amb la literatura, no?, que es diu El canal... De la infanta. De la infanta, exacte. Més que literatura, la pràctica. La pràctica. Ja ho veuràs, ja ho veuràs. Ah, molt bé. Doncs serà molt interessant, seguríssim. A literatura parlarem d'un conte, un conte coreà, que això no es dona cada dia, que es diu La gallina que somiava amb volar. Ah, sí, la gallina. I de no, el Jaume ens parlarà també d'un recull d'articles molt interessants, vinculats amb el món també de la literatura, i altres temes que, com sempre, el Jaume, amb la seva tasca de maroteca, que sempre agafa els seus retalls... Sí, sí, té, porta aquí una recull d'articles superinteressants. És magnífic, aquest estudi que fa dels diaris, i això val la pena, no? Comentar-ho. Cinema, doncs tenim novetats, bàsicament de la 2014, estrenes i altres que són de l'any, no? La isla mínima, Caminant entre les tombes, Omar, French Women, i com és en francès? Rosa? Sous les jupes de filles. Vale, és que jo... No, és que sap francès ja, oi? És que la Rosa domina molt i jo és un desastre amb el francès. I jo sé jugar molt anglès i al final acabarem parlant de Kings of Summer, que es noti el domini de l'anglès i del francès. Very good. Very good fandango, com es deia. Jo què? Jo m'hauré de quedar... Francès, tu, en català, en castellà. Exacte, exacte. Amb rus, amb rus. I tindrem com a convidada de fons, amb aquestes músiques que posem, a Luz Casal, que avui compleix 56 anyets, de res. I també escoltarem un tema dedicat també a un dels grans compositors... Bueno, sí, anava a dir anglès, però és americà, encara que va fer molta vida a Londres, Neil Young, que compleix 68 anys amb un tema que es diu Heart of Gold, que és un clàssic de la música folk de l'any 72, que escoltarem quan arribem a l'Equador del programa. Doncs comença la Rosa parlant de la visita a l'Hospital de Sant Pau. Molt bé. Què te va semblar? És el recinte modernista de l'Hospital de Sant Pau, que de fet és l'hospital restaurat, reformat, perquè el que han fet és triure tots els elements que tenien afegits de quan era una clínica, era un hospital, i s'ha recuperat el que era l'origen, els pavellons tal com estaven. És una visita que he pogut fer aquest estiu, i com que tu comentaves el tema del preu, sí que és veritat que es paga l'entrada, és veritat. Però bé, a l'estiu jo aprofito per recordar que es fa la promoció de la Ruta Modernista, l'Ajuntament de Barcelona, i llavors pots visitar tots aquests monuments o espais modernistes a meitat de preu, al 50% de preu. Ah, perfecte. Clar, llavors val la pena, eh? De totes maneres també és qüestió de mirar quan fan la jornada de portes obertes o... No, a veure, si t'ho expliquen, hi ha un guia i tal, em sembla magnífic, eh? Jo això no ho criticaré mai. Sí, amb guia, amb guia. El que passa és que jo recordo que quan vaig anar, que era un moment de portes obertes, prèviament al començament del cobrament... és que sense guia et demanaven 10 euros o 8 euros, sense guia per això que era car, em semblava excessiu clar, cap problema, no? però home, com a mínim que t'ho expliquin, no? la gent que li falta la base, si no, home, és maco visualment és molt espectacular però va bé que et vagin dient cosetes home, sí, sempre guanya moltíssim més de tot, no? doncs mira han estat 4 anys d'obres per rehabilitar-lo, per recuperar-lo i a partir de febrer del 2014 és quan s'ha tornat a obrir el públic de turista, visites culturals. És una de les obres capdals del modernisme, el va dissenyar i el va construir. el Lluís Domènech i Montaner. Recordeu que ja vam estar parlant també l'altra setmana de la visita que vam fer nosaltres també a l'Hospital Pere Mata, el psiquiàtric també de Reus, que també era dissenyat per ell. Ell va dissenyar també les tres obres capdals del Lluís Domènech i Montaner, d'aquest arquitecte. Que són, clar, quan veus les tres obres veus que realment sí que tenen molts punts en comú i molts elements constructius i decoratius que són una miqueta recurrents, no? I és bo que vagis a veure-les les tres. Sí, perquè a més són maquíssims. Bé, jo no sé si ho trobo i em penso que a tots ens pagava moltíssim. És molt maco de veure, perquè a més és que és un concepte diferent d'hospital, no? Era una ciutat dins la ciutat. Una ciutat hospitalària dins la ciutat de Barcelona. La idea aquesta de que els hospitals... han de ser un lloc on realment la gent es cuidi, es guareixi i es recuperi i es posi bé. Llavors, per això ell va pensar que necessitaven espais. Per això va pensar, mira, fem pavellons així, individuals, cadascú després ja es feia especialitats, no? O fins i tot, bueno, llavors encara estaven separats, no? Les dones a una banda, els homes a una altra, no? Les dones a l'esquerra, els homes a la dreta, em sembla. Sí, sí, sí, sí. I, bueno, doncs és superinteressant. De fet, ha estat declarat per l'UNESCO Patrimoni Mundial. L'any 97, el 1997, ja està declarat fins i tot Patrimoni Mundial. D'un valor arquitectònic impressionant. Impressionant, impressionant. Val la pena tot, mirar la construcció com ho fan. El que sí que és interessant és que un dels patrocinadors del que quan va ser a l'hospital, de fet a l'origen de l'hospital en si, era l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau, que va començar el 1401, no aquest, sinó quan realment va començar. Al carrer hospital. Exacte, aquí va estar l'origen de l'hospital. És molt interessant també... Perquè només entrar, mentre t'esperes que et vingui a buscar el guia, hi ha un audiovisual que es va repetint. Ah, i t'ho va explicant tot. I t'explica llavors l'origen de la institució de l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. I permeta'm un comentari. Tots els museis que corren al voltant de tot l'edifici és la història de l'Hospital de la Santa Creu des del 1400 fins... O no, abans. Em sembla que és des dels primers hospitals que van haver a Barcelona fins a l'Hospital de Sant Pau. Que és molt curiós perquè vas veient una miqueta el que va fet el rei, que va... presentar aquest hospital, és molt interessant. És la seu, el que era abans l'antic hospital de Sant Pau, és on hi ha la seu de la Biblioteca de Catalunya. Exacte, exacte. Sí, senyora. I que ara, a més a més, hi ha a la part del carrer hospital, també, no de la biblioteca, sinó una mica pels jardins, i així hi ha també el que és el teatre de la biblioteca, que s'estan fent obres de teatre, també hi ha una companyia que es diu, ara no me'n recordaré, però que estan fent obres molt bones. També hi ha l'escola de la Massana, Sí, també, exacte, és aquell espai. Exacte, i la capella, també, que l'han obert fa poc. És gòtic, que també són nous gòtics. I han obert la capella, no fa gaire, que està al costat mateix, pel mateix que a l'hospital, i allà es pot, ara es fan exposicions d'art, i de fotografia, i t'hi pots veure, una miqueta retocada, però també val la pena, no?, perquè és una cosa que fins ara estava tancada al públic. Sí, sí, sí, sí. Doncs és molt interessant. Mira, una curiositat per exemple, és que el segle XX ja va ser quan es va fer l'inici de la construcció del nou hospital, d'aquest que ara coneixem. Aquest és el que ara es pot visitar en pla en processi turisme, després hi ha l'hospital actual, però el que és el modernista es va construir gràcies al llegat del banquer Pau Gil. Sí, senyora. Clar, llavors veus que pertot arreu hi ha les inicials, que dius, ostres, i això què deu ser, què deu ser? Casualment, bueno, no sé si casualment o no, però com que es deia Pau, suposo que li va fer molta il·lusió patrocinar també la construcció d'aquest hospital. I per tot arreu surt això, i també surt la creu, no és tan sovint com l'havia Gaudí, que Antoni Gaudí sí que sabeu que era molt més religiós i té un sentit molt espiritual també, no?, de les construccions que ell feia. Aquí no, el Jus Domènech i Montaner és un home, no ho estan creient, està imbuït per això, perquè és la cultura de l'època, està molt imbuït a la societat. Es diu que aquesta creu és la creu de Sant Jordi. Sí, que és la creu més... Que és aquesta combinació, que no és el que diem, no és la creu gaudiniana, exacte, no? Té un punt religiós, però també té un punt homenatjant a la ciutat de Barcelona, no? I a Catalunya. Sí, sí, fins i tot és curiós també en relació amb això, perquè veieu que els pavellons estan... A veure, no és que estigui simètric, però sí, a banda dret, a banda d'esquerra, veus com van anant, es van construint pavellons. I ara... Deixant un espai central com una mena de Rambla, un espai per passejar, perquè pugui moure's bé, que passi bé l'aire, que estigui encarats pel sol al sud, que hi hagi aire a sac i això dels malalts a recuperar-se. A la part central de tot aquest espai, del recinte, hi ha un edifici també que era la sala de cirurgia. Exacte, sí que ho és, sí que ho és. Doncs casualment o curiosament està tapant l'església. Si mires des de l'entrada... A la capella, senyora. Ens ho van explicar. Mira, no sé si era coincidència o va ser molt sa casualitat, però clar, l'horrorà li va dir, home, aquí hi hagi una església. Però ell, doncs mira, va col·locar a davant aquest pavelló de creu una mica reivindicar el que és la ciència, no? Aquí és la ciència el que realment està... El que cot... Està... Sí, sí, sí. guarint, no?, amb els malalts. Llavors, bueno, és molt recomanable, no?, a més també és entranyable perquè, clar, també el guia pregunta, bueno, no sé, vostès havien alguna vegada visitat l'hospital o ja, no sé, havien tingut algun contacte, no?, i sempre hi ha que t'explica, bueno, però ja havia vingut a visitar no sé qui o algun malalt, algun familiar, no?, I per mi, mira, era molt curiós perquè jo sí que havia anat com a pacient. Havia anat molts anys. Com a pacient, sí, per l'asma havia anat que estic superbé. Em van curar molt bé. I havia anat com a pacient externa, no? I me'n recordo que era una xulada. A veure, home, tu estàs malalta, no tens ganes d'anar a l'hospital, no? Però eren visites externes i la veritat és que era una xulada poder anar a aquest hospital. Se t'oblidava que et trobaves malament. Una mica malalt va bé per venir aquí. Mira, és trobar-li la part humà que era la part positiva de la vida. Era una sort poder anar allà. I sobretot si era això, visites externes. El que diem abans que vam fer la sortida de Reus, l'Institut Pere Mata va ser a Previ el que seria l'Hospital de Sant Pau. Sí, una miqueta com el... Va ser el banc de proves. Exacte, el banc de proves, diguem, per després ampliar, perquè si us fixeu, els interiors que hi ha dins de l'Institut Pere Matas, que és preciós, és el mateix que trobem a l'Hospital de Sant Pau, però molt més encara magnificat, no? Vull dir, hi ha coses semblantes amb les decoracions... Aquelles il·lustrades que vam veure en forma de vidre, no? Sí, amb la ceràmica, així interior com vidre. Exacte, i això ho trobem allà. Tot això va ser com un banc de proves que, clar, arribaran al límit de la... Sí, hi ha alguns aics, també. Les figures decoratives de vegetals, amb motius vegetals, de flors... És magnífico, això. Molt bé, és una passada. S'ha d'anar a veure... S'ha d'anar a veure... De reunions... De reunions... Perquè, clar, hi ha moltes utilitats, tenia moltes utilitats de diferents estàncies, no? Clar, a l'edifici que estava a l'esquerra era l'antiga biblioteca Can Bo, i estava tancada. Llavors, ara l'han obert, i és un plaer veure aquelles sales que hi ha a banda esquerra, quan entres a banda esquerra, allò és preciós. I allò no es veia abans. Ara ja dic que està totalment nula d'objectes d'hospitals, o sigui, de pràctica hospitalària. Per exemple, han retirat tots els aïres acondicionats, tots aquests aparells que penjaven de les façanes. I ara està preciós. Està preciós perquè és tal qual és tot. I als interiors n'hi ha un parell de pavellons que es poden visitar també per dins i val la pena mirar-lo. Avui dia es dedica a turisme, que és la font d'ingressos, perquè imagineu el que és. conservar i mantenir, això, eh? Sí. És car, és car. I també és dedicar, el tenen llogat a institucions, o, per exemple, a la Casa Àsia. S'ha anat allà. Allà també té allà les seus. No, que és d'un idó. Deixen la Casa Àsia, que estava la Casa Baró de Quadres, al Puig i Cadafalc, i se'n van allà al Domènech i Montaner. Vull dir que és d'un idó. No, no, no, escolta, a mi m'encantaria canviar de cases, però d'aquest tipus, eh? Guaita, eh? Alguna cosa semblant també relacionada amb la ONU, també... Coses així, institucions. Algú també d'Ibèria, vaig veure, o una companyia d'avions, algú vaig veure per allà i vaig dir, no sé què pinta això aquí, però bé, mira, és una forma també de patrocinar i de promocionar l'espai, no? Els sostres també, les cúpules, és que s'ha de veure, les imatges o les estàtues que estan allà a les façanes, és molt maco de veure, és un passeig, és molt agradable. Doncs molt bé, doncs, recomanadíssim. I ara el Jaume ens parlarà d'aquesta exposició. El canal, sí. De la Infanta. Bé, jo penso que, per començar i per situar-nos, doncs és... El canal de la Infanta tenia un quilometratge de 17,5, gairebé, eh? Sí. O sigui, 17,5 quilòmetres de recorregut tenia aquest canal. Això no és, Jaume. I sortia de Molins d'Ebrell, passava per Sant Joan d'Espí... Llavors passava per Cordellà i arribava fins a l'Hospitalet. L'objectiu de la construcció d'aquest canal era convertir l'agricultura pobra de la Vall Baixa, o sigui, allà precisament on nosaltres fins i tot, sense ser pagesos, teníem un camp, evidentment els pagesos són els que dominaven i els interessats en aquest fet, i que va permetre introduir també aquest canal el maquinisme a la comarca. Què vol dir el maquinisme? Doncs que en definitiva allà el que es va fer, i curiosament molt a prop de casa, o sigui allà on vaig néixer jo, que el meu api precisament li va fer una casa al costat d'aquest canal, tant per la part de dalt com per la part del costat, perquè hi havia dues derivacions, Un anava directament a Sant Vicent, cap a l'Hospitalet, i l'altre anava fins al Prat, fins a desembocar el riu, un llobregat, clar. Sí, sí, sí. I llavors, doncs, just allà, a casa meva, allà on el meu avi va construir una casa, que avui això està ubicat en el carrer Alps, i això ja no xisteix actualment. Sí que xisteix perquè es va fer, però ja no funciona. Doncs allà mateix hi havia una fàbrica que es diu Es... que hi és encara a nivell físic, però que ja no funcionava, que es deia Can Rosers, i que aquesta fàbrica tenia un munt de talers, no? Vull dir, es feia molt de teixit. Llavors, doncs, aquest canal va... O sigui, va dividir Cornellà, igual com el pont del tren... de Cordellà també hi vivia a Cordellà i només passàvem per un pont estretot que no hi havia gaire manera de passar-hi, doncs ara no, tot això ja s'ha fet ample i diguem que aquesta divisió... Ho han tapat, no? O no es veu, no? Aquesta divisió. Exacte, han descobert allà i l'han deixat penjat, doncs el canal també partia. Llavors es van construir tot un seguit de ponts que van fer que aquesta divisió ja no existeix. Bé, jo voldria dir que és un testimoni històric de primer ordre, sense el qual no es pot entendre la realitat de Cornellà i de la comarca. Evidentment, això ha estat a Cornellà, però aquesta exposició ja havia estat a l'Hospitalet fa qüestió d'un any. Diu, i aquí del que es tracta és de reivindicar la seva memòria... la preservació, recuperació i, si s'escau, la realització dels elements que encara hi ha del canal, que en definitiva ja són més aviat pocs. Com sabeu, a vegades jo ho puc haver esmentat, doncs jo pertanyo també, estic dins d'un grup organitzat per la defensa del patrimoni que es diu Lorenz, i des d'aquest grup el que fem és reivindicar el que existeix. Poques coses s'han conservat, és veritat, però al costat mateix de l'Oroski encara hi ha un petit reducte del que això era en funcionament, i també abans d'entrar a Can Mercader es va poder conservar un tros de pont d'aquests ponts que jo deia... que si el voleu fer el recorregut no és que sigui una meravella això, però sí que és un testimoni d'aquesta història. Val a dir que aquesta exposició, malauradament, a mi em va passar parlar d'ella la setmana passada, que hagués estat a dient perquè haguéssiu tingut temps d'anar-la a veure. On es fa? Allà al Marta Mata, no, ja s'ha caducat la volia. A la Biblioteca. A la Biblioteca Marta Mata, en definitiva, l'antic cinema titan. Sí, home, tant que sí. Quantes pel·lícules no les vaig veure jo allà, no? Clar, clar. En definitiva, doncs, m'ha semblat parlar-ne, perquè penso que aquestes coses són interessants. El cinema Pisa encara hi és? No. No, i és físicament... Però no... Està tancat, no? Jo recordo més el Pisa que no pas el Titan. I tapiat. Va plorar, allò. Tapiat. Mira que era gran aquell cinema, eh? Una bestiesa aquell cinema, recordo jo. En vam fer quatre, després quatre sales, que és de Cornellà, doncs... la que vaig gaudir, després vam fer allà l'Adozki, i posteriorment tenim aquests Esplau, que diu que és el millor que hi ha al món, gairebé. Jo és que el tema de les sales comercials, dels centres comercials, jo aquí no entro, perquè pots trobar que t'entrin allà 40 nens amb les crispetes i et fot la pel·lícula en l'aire, i a mi no m'agrada, eh? Jo ho evicto al 100%. Val a dir que les pel·lícules que tu vas a veure i les que vaig veure jo... És molt difícil que ens passi això. Però que també és complicat que un centre comercial les posin, també, no? Serà més difícil, no? Sí, però pots trobar, com alguna vegada m'he trobat, que descuidat sense saber massa bé què està passant aquell dia, me'n puc arribar allà i hi ha una cua quilomètrica. Per exemple, aquest dilluns que fèiem festa a col·legi, els nens, Impossible, vull dir, ja hi viure cua per veure que siguin els boxtrocs o com se digui. Boxtrols. Els boxtrols aquells i tal. Però bueno, i també dia de l'espectador, imagino, no? Sortirà més econòmic, no? El dia de l'espectador, no hi vagi, els tres dies aquells... Terribles, no? Sí, bueno, has de veure això. Clar. Ara m'han assegurat que a Cordellà, en el de Lleola Dorski, tornarà a obrir quatre escales. Ah, bueno, a veure. Espero, confio, que tal, que facin rigor cultural. Exacte. Però si estem parlant de centre comercial et pujaran els pericoles comercials. Potser alguna vegada, alguna que dius, bueno, que a vegades sembla que sigui comercial, però no ho és i te la fot. A vegades sí que hi ha pel·lícules així bones que també arriben al públic. Exacte, que no cal que sigui, exacte. La isla mínima que avui parlaràs tu. Aquesta està passant precisament allà. O sigui que, bueno, algunes d'aquestes vaig a veure, clar. Molt bé. Doncs passem a la literatura i parlem una miqueta d'un conte coreà que es diu La gallina que somiava amb volar. Està en castellà, en català no sé si esties el llibre. És una... ho diré ara, una baixa escriptora coreana que es diu Sun Mi Wang, vull dir, busqueu-lo per internet perquè serà complexa, la gallina que soñava com volar, ho dic perquè serà més fàcil perquè el nom costarà retindre'l, no? Són cent i poques pàgines, és un llibre que porta deu anys als llibres més venuts de les llistes coreanes, ha venut més de dos milions de còpies d'arreu del món, I és curiós que un llibre aguanti tants anys, potser potser les mancances d'aquella zona potser no són les que tenim aquí, aquesta capacitat d'apertura tan espectacular que ens arriba tot allà, potser arriben menys coses. Però encara i així, és un conte que sembla... podríem dir, no infantil, però no deixa de ser un conte com a tal, però que té unes reminiscències al darrere, crec que una miqueta adultes. Tu pots llegir com una cosa lineal, com a tal, et quedes amb la informació, o li pots buscar què més hi ha. Explico la base, no explicaré tot perquè, si no, clar, se'n va a no risc la història, però veus el que passa amb les deu primeres pàgines. És una gallina, no sé com es diu en català, ponedora. Que posa ous. Una gallina clueca, que es diu, no? Que posa ous. Que posa ous, la que posa ous. Has de dir que això... Fabrica ous. Fabrica ous, directament, no? Sí, a vegades... Productora d'ous. Sí. Sí, però jo, a veure, sense tenir un coneixement molt gran i sense presumir de res lingüístic ni tal, però l'aponedora és aquella que agafava, o sigui, que escalfava els ous, en definitiva. És que anem per aquí, anem per aquí. O sigui, ella els podia fer o no, normalment sí, però llavors ella feia cloca, com dius tu, i en definitiva s'escalfava fins que rebentava i sentien els pollets. Clar. però aquesta pobreta sí que sortien els pollets era per reproduir-se per tenir pollets és que per aquí va la cosa perquè ella és una gallina que simplement posa els ous però no els pot escalfar perquè es produeixi el fenomen que sortia el pollet i ella vol ser mare I aquí hi ha un problema. Llavors, pobra meva, arriba un moment que, per desgràcia, els últims ous que fa són ous que no tenen ja el que seria la pell. Perdona, però ja ho és de mare si és la que posa els ous. Sí, però els hi treuen. Si no ho escalfen. Els hi treuen. Això és la injustícia social. Exacte, anem per aquí. En aquest cas, el que és la mestressa agafa i s'ho emporta. Llavors, ella, com no té l'opció de poder posar cap, llavors s'ha de buscar la vida. I llavors arriba un moment que resulta que se n'adona la que porta a la granja, que la granjera, vaja, que, bueno, escolta, em diu, posa els ous, però ja es posa tan malament que la pell, que seria la cascara i tal, està malmesa, vull dir, és tova, per tant, ja no serveix ni per posar ous. No és la millor manera. Exacte, i pobreta, doncs, què fan? Bueno, doncs, vinga, la portem allà i la sacrifiquem. El dubte era on ens la mengem o on la sacrifiquem. I aporten un lloc on es sacrifiquen, no? Però ella, vull dir, les posen allà, aquelles que no serveixen i tal, i llavors ella se salva gràcies a l'ajut d'un ànec reial, una setmana de qüestions, no? I ja ho deixaria aquí. Aristocràtic. Sí, i llavors se salva i, clar, queda lliure. En pedigris. Clar, queda lliure. És xulo, és molt maco. Llavors queda lliure, com a tal, i a partir d'aquí, què passa? Està donant voltes i es troba un ou amb un niu. I comença a mirar on estàs, si hi ha una mare, què és el que hi ha, què passa, que no sé què, i bueno, el comença a escalfar-lo. I a partir d'aquí no dic res més, perquè hi ha tota una sèrie de connotacions, hi ha el perill d'un personatge... Aquell hi ha una qüestió també de raça. Vindrà amb el... No vull liar-la. Vindrà amb el... Amb el pollet. No cal que ho aclareixis del tot, però hi ha una qüestió d'aquestes. I també hi ha un perill exterior, que és la comadreja. Com dient, vigila el que fas, que la societat... Aquest perill el correm nosaltres també, ja ho saps. Per això dic que és molt simbòlic, és que és el que diem, al cinema... Com es diu Madreja? En català? Sangonera. Sangonera, sí? Ah, vale, vale, és que no, no sé com... No, però a l'animal es diu sangonera? L'animal? Ah, no, no, no ho sabia. La casa l'has vist, tu? Sí, sí, sí. Sí, sí, sí, que va... No, no, no, en aquest cas no té cap sentiment. Clar, estem parlant que aquests animalots parlen entre ells. No, no, no, però és una comadreja, és una mena com de... És una mena com de... És un mamífer, és com si fos una nútria, exacte, però de terra. Que va per l'aigua. És com una rata gran, d'aquestes. Va per l'aigua? No, no, no, va per terra. És per terra, és de terra, és del camp. Com a dreja, eh? Sí, sí, sí. A veure, sí, ara potser hauria d'aclarir la diferència que hi pot haver. Exacte. Jo, pel que tinc entès, és una mena com si fos com una... entre una mofeta, una cosa d'aquestes, és un animal d'aquests. No, per la olor, sí, però per la forma física, és com un esquírol. Sí, és de la família aquella de les Martes. Sí, com un esquírol gran, una cosa d'aquestes. Però que és carnívor. Bé, ja ens hem entès. Amb el que hem dit, amb la part ignorant, concret... Exacte, no vull dir res més, però en aquest cas per no complicar la cosa o no desvetllar. Ara havíem de fixar un viòleg o un viòleg també al programa. Bé, doncs, és això bàsicament, no? A partir d'aquí, doncs... Bé, això ja faltaria aquí tenir 50. Nosaltres fem una mica de tot, però clar, si estem més especialistes. Doncs res, doncs és això. A partir d'aquí, doncs, bueno, doncs, llegiu. És molt curtet, és un llibre encantador, i a partir d'aquí, doncs, a veure què traieu, no vull anar més enllà, perquè si no esballem qui neix, què passa, què succeeix amb el món, no? És com un... Sí, sí, sí, però hi ha molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt. És a dir, de principi, doncs, aquesta mena de... de dir, ets una més feta social, ja no serveixes per res en aquesta vida, ja ets gran, a partir d'aquí s'escapacitada per ser mare o no s'escapacitada per ser mare, el perill de ser mare, les connotacions també racistes, que pot comportar el fet de ser o no ser o estar dins un grup o no dins un grup, l'acceptació, el retorn, una altra vegada aquest galliner, a veure si t'accepten però no t'accepten perquè ja ets diferent, Oh, aquí hi ha... Però per infinitat. I a més, ja no dic ja, evidentment un final que dius... Ja està. Jaume, parla d'aquest recull d'articles que em comentaves. Sí, em fa molta gràcia. Vull parlar d'una poeta coneguda com la noia del mocador que es va cartejar amb el president Companys quan era un adolescent. O sigui, quan tots dos eren adolescents. Vaja, vaja. Aquesta senyora actualment té 94 anys i recorda de memòria l'últim poema que va incloure l'última carta que li va escriure al senyor Companys i el transcrivim a partir de la seva pròpia veu. O sigui, la veu serà la meva. ara, però vull dir que... Sí, exacte, aquesta senyora que devia tenir... Devia, quan va morir, quan va ser l'any 40, no? Sí, 40. Abans. No? No, abans. Bueno, anem per aquí, per aquí més o menys. Sí, va ser molt poc. Jaume, hauràs de pujar 8 octaves la veu cap amunt per imitar la senyora corresponent. Gràcies. 94 anys. Benvolgut president. Avui el sol s'ha adormit a l'aposta. Ho haurà volgut apostar? Sí. Ha apostat si la claror seva arriba més enllà d'on no ha arribat. Ha corregut prats i marges, viles i poblats. S'ha ficat per entre escletxes, finestres i forats. S'ha trobat davant d'unes reixes que mai s'havia fixat, que més enllà d'aquelles reixes pogués estar habitat. I ha vist unes cares tristes d'uns homes molt honrats que per defensar un poble estaven allí tancats. I la claror, tafanera, per satisfer els seus afanys, ha descobert que allí hi havia el president Lluís Companys. Llavors, emocionada que fins allí hagués arribat, ha dit a tots aquells homes ja teniu la llibertat. Els homes que allí hi havien han sentit, ja teniu la llibertat. Tots han saltat d'alegria, tots d'alegria han plorat. I enllaçats tots per les mans, atents a un sol llunyà de tamborina, han entonat a grans cants la preciosa Santa Espina. Jo penso que... Molt maco, eh? Són coses d'aquelles que dius, ui, està bé això. A més a més... Bueno, Lluís Companys estava casat, tots ho sabem, eh? Vull dir, va tenir una filla, que tenia les seves problemàtiques, i un fill, i tal. Però ves per on? Doncs aquí apareix, a 94 anys, doncs una persona que va tenir, doncs això, vull dir, ja parla, després de la guerra, precisament molt poc abans de morir. Em sembla que era molt interessant. Però és un carteig el que van tenir o és més enllà d'una relació epistolar? Jo diria, pel que expliquen aquí, hauria de llegir tot l'article, que no recordo ara mateix, però que no, que es van conèixer i que bé, que tenien aquesta compenetració moltes vegades. Jo penso que sí. En les seves cartes i quan hi vaig parlar... El president sempre em deia que estimés Catalunya i em desitjava sort, però l'hauria necessitat més ell. De tota manera, tots sabem que Lluís Companys pràcticament va renunciar a salvar-se, perquè tenia la filla que s'havia desorientat en el seu control i ho necessitava. Sí, el fill, sí. I automàticament ell el van anar per treure'l d'on el van agafar i ell va dir que no, que ell no marxava. Vull dir on vaig jo i deixar aquí... El Juset, bé, bé, li deien el Juset. El Juset. De tota manera, aquesta pregunta que m'acabes de fer ja us la contesto el proper dia, eh? Encara... Fantàstic. Doncs passarem ara a la part de cinema. Abans el que farem serà, com dèiem, recordar un dels cantants més oblidats de la història. És un senyor que es deia Neil Young, va formar part d'un grup que es deia Crosby, Estil & Nash. Young, Crosby, Estil & Nash, que van ser molt coneguts als 60 i als 70. I hi ha una cançoneta que va arribar aquí i va tenir bastant d'èxit, que es deia Heart of Gold. Escoltarem ara mateix. Fins demà! Fins demà! Doncs el que dèiem, un dels cantants més... Tinc la Rosa que està tota l'estona taranejant i cantant. És que és una llàstima que la música folk, que és aquest concepte, Bob Dylan, tota aquesta gent que va sortir en aquella època als anys 60-70, és una música meravellosa que s'ha de recuperar, si us plau, recuperem-la en general, no? Que és una sensació de pau i de felicitat. Exacte, no? És una època, aquells finals dels 60's, aquell moment del happy flower, no? Aquesta història de la solidaritat, del món, no? També de les drogues, tot sigui dit, no? Vull dir, d'altres mons. Digues, digues. Deixa'm contestar una mica la pregunta que feia. Diu que... En l'única vegada que es van trobar cara a cara, i com a record, Companys va regalar a la jove Conxita el mocador que portava la butxaca, avui en dia conservat al Museu d'Història de Catalunya. Per això, la Conxita Julià és coneguda com la noia del mocador i simbòlicament apareix en el monument al president republicà que es troba al passeig Lluís Companys de Barcelona. Julià ha continuat escrivint poemes tota la vida, gràcies als quals ha guanyat nombrosos premis. Part dels seus records els va recollir el llibre Passejades amb el pare. Molt bé. Jo crec que a vegades amb aquests temes s'ha de ser elegant, no s'ha de ser matosser a vegades dient aquell i aquell que estàvem... No, home, escolta, la vida és complexa. I en tot cas, si parlem de la culminació de la parella, ja sabem quina és, no cal exagerar-la ni pervertir-la. Exacte, ni molt menys, no? Ni buscar l'extrema fidelitat 100%, no? Jo crec que tenim ulls, tenim sentiments, tenim vista, tenim sensacions al voltant, no? I crec que això s'ha de... D'una forma on altres poden demostrar. Sí. S'ha romantitzat. S'ha romantitzat. Ai, és entre aquesta cançó. I tal i bé. Estem aquí amb un ambient. La tardor. Rosa, la isla mínima, que això no és gent romàntic, eh? Ostres, no. No, no, en absolut, en absolut. Ara, molt ben parida, que diria. Sí. Molt ben feta, molt ben feta. Sí, sí, sí. Bé, tota una sorpresa, eh? Molt bé, diuen que sí que va ser una miqueta. La veritat és que sí que és tota una sorpresa. Jo el que sí que vull aportar sobretot és una curiositat més, que és la productora d'aquesta pel·lícula, es diu Sacromonte Films, és una productora d'audiovisuals, pel·lícules, germetratges, tot això, que té la seu, a Granada, també a Sevilla, però sobretot a Granada, I llavors aquesta pel·lícula en concret, l'Isla Mínima, l'ha pogut rodar amb el patrocini, amb la financiació de Triodos Bank. Això és interessant. Triodos Bank, us recordo que és la banca ètica. És un banc. És que em sonava molt i ara estava perdut. És una entitat financiera, però que es dedica a banca ètica. O sigui, a finançar projectes de tipus escultural, com pot ser aquest, d'una pel·lícula, una productora d'audiovisuals. projectar relacionats amb el medi ambient amb petites cooperatives que, sobretot, que treballin per algun valor. No només fer un negoci i ja està, sinó ajudar la gent que vol engegar un negoci, no de grans pretensions. Home, en aquest cas, no? Però sí, sí, és molt interessant la tasca i el paper que està fent aquesta banca ètica i és a dir, Quitiós Bank, a més, és de la seva Barcelona i és de les més De les que més coses... És espatial o catalana, només? És... A veure, Tio dos Bancs, si no m'equivoco, té l'origen a Bèlgica. I si no és Bèlgica, és un país així de... A mi em sembla que és europeu, eh? És una proposta europea. I aquí el que passa és que ja amb el temps es van expandint i llavors ja van posar el seu també aquí. Sí, sí. Però la idea és... O sigui, ve d'un país d'així... Jo creia que era així aquí i no. Paixos baixos. Jo diria que és... Ah, molt bé. Dinamarca? No, jo diria que és Bèlgica. Sí, sí, sí. Va néixer allà i allà tenen... L'únic que acaba és concretar-ho, això, però vull dir que la pregunta... Sí, sí, sí, és molt interessant la tasca que estan fent, eh? Doncs bé, han comptat amb aquesta financiació... Home, i és que Déu-n'hi-do, eh? La de... localitzacions que surten allà als aiguamolls en Castellà són les marismes a Huelva després els pobles algunes ciutats és que no es veus que tot és l'ambientillo aquell de poble així a veure la pel·lícula els anys 80 bueno els anys 80 és que això és molt important és els anys 80 fa 5 anys només que s'ha acabat la dictadura i que tenim democràcia aquí a Espanya. A tota l'estat espanyol. A tota l'estat espanyol. Clar que sí. I llavors és molt interessant situar-lo, perquè no només ja pel tipus de com van vestits, el vestuari de ser vestit, perquè dius, ostres, quines pintes. Clar, és que als anys 80 es vestia així, no? I ens portaven els cabells d'aquella manera. Tots tenim fotos, eh? I les doies de com anaven vestides. Sí, clar, Déu-n'hi-do, no? És també perquè... Eren molt jovenets, llavors. Però es vestien així, eh? Unes criatures, ja veus. Digues, digues. No només per això, sinó també per la... Doncs per això, no? Perquè fa cinc anys que s'ha acabat. I també perquè es veu... Els dos policies... A veure, la història està molt clara, no hi ha hagut uns... De moment, al principi, són una de les aparicions. Dues nenes, dues adolescents, després ja, mira, sí que... Bueno, sí que apareixen, ja n'hi ha popetes, les cadaves... La història és, bàsicament, jo trobo que el PSC són els dos policies que venen, que es desplacen, ara no me'n recordo si és que venen, venen de fora, no? I es desplacen a fer la investigació, primer a veure les desaparicions i després ja, finalment, els assassinats, no? És molt interessant els papers d'aquests dos policies. Un de més jove, el Raúl Arevalo. Està fantàstic fent el paper de policia. I l'altre, em penso que es diu Manolo Iago. És un policia. És el contrapunt, no? El contrapunt. A veure, al principi ja es veu que entre ells no s'entenen gaire bé. Home, es suporten, es toleren, no? Però... Hi ha una certa tensió allà. Companys de feina. Sí, sí, sí. Però l'altra policia, aquest que es digui jo, que porta més portavigot i porta una miqueta una estètica, una miqueta que recorda una miqueta l'estètica franquista. Sí, sí, totalment. I, de fet, ja veus quan van fent les investigacions, les... com es diu, els interrogatoris, una miqueta... A veure, no és un interrogatori que te l'agafen allà a l'oficina, perquè ells no tenen una oficina, sinó ha de ser in situ... quan en van a una casa o quan es desplacen a un lloc o al mig del camp trobant amb un, doncs allà li han definit l'altre i llavors no sé què, i tu, i això què saps tu d'això, no sé què va, però digue-ho, doncs veus la forma que té de fer aquest interrogatori l'altre, però tot es va veient de mica en mica, no per l'interès en cap moment, és tot seguit, té allà en Vilo, i va evolucionant la pel·lícula et va anar donant dades i pistes per on van les coses i tu ja vas veient i sobretot ja estic marcant la figura d'aquest policia perquè em va quedar molt l'atenció molt, molt és un reclata d'Espanya el seu funcionament, la justícia com ve també el periodista del Caso que és qui una miqueta aixeca la llebre li diu al seu company tu ja saps qui t'es de company Tu ja, pregúnta-li, pregúnta-li per la comissaria de Vallecas. Però és que aquests polis, bueno, existien, evidentment, no? Amb tortures, exacte. Colinques i li traien la veritat, li traien tot a aquella persona i confessaven el que fes falta. Quanta gent aquí a Via Lletana ens ho han explicat, no?, el que han passat allà dins, no? Però és interessant també l'adaptació, perquè dius, jolín, fa servir els mitjans, home, no tan descaradament i no d'una forma tan violenta, però sí que fa servir aquelles tècniques d'interrogació ara en benefici d'una causa més justa, que són unes noies que són les vulnerables, que són les que han estat agredides. I trobo que això és interessant, aquesta transformació és un missatge també molt positiu. A més, de fet, ja ho veureu, que ell està una mica malaltó i tal. Aquell amb el temps ja saps que acabarà, no es veu a la pel·lícula. però sí que hi ha com una sèrie d'auguris i tal, i saps que està malalt, que ja està força malalt i que acabarà. Que és una forma de dir-ho, aquests policies, aquest sistema, aquesta etapa de la història també està encarada, no? Bé, escolta'm, fantàstic. Tothom molt recomanable, jo crec que val la pena. Els personatges... Magical Girl també és una pel·lícula també recorrent, penyola, però aquesta és més densa, és més intel·lectualitzada, per dir-ho d'una manera. A canvi, aquesta és aprofundit sobre un fet puntual que és l'Espanya bàsica. I les relacions, sobretot les relacions entre els personatges i les forces que n'hi ha, les forces vives. de poble, que es deia abans, des del terratenent, que és el que contracta la gent, la gent que es guanya la vida com pot, gent des de gent més miserable, més humil, aquesta nena especialment pertanyava a una família superhumil, superhumil. A més, a l'època de la fèria, perquè són les fèries, i ja venen més visitants. Està, de debò que està molt bé, està molt bé. Doncs vinga, seguim, que ens agafa una mica el temps. Hi ha una altra pel·lícula que volem comentar que es diu Caminando entre les tombes, d'una sorpresa absoluta. Jo a l'altre dia em tornava boig veient la pel·lícula, em vaig quedar on dient què és això. Vull dir, m'esperava una cosa liviana, d'estar per casa, sabent crear una temàtica fumuda, complexa, com a tal, però em va sorprendre gratament. Jo vaig dir, qui és aquest director, no el coneixo de res, vaig començar a buscar... És un tio que es diu Scott Frank, I clar, vas dir, és que no em sona res. I he fet una pel·lícula solament, una el 2007 que es deia The Lookout, que tampoc l'he vist jo, i abans havia fet capítols de la sensació en de vivir i coses d'aquestes horroroses, sèries d'aquestes de joves, i dius, clar, anava una mica perdut. Una mica el referent era que era el retorn d'aquest Liam Neeson, potent, clar, vull dir, amb aquesta gran contundència que té com a personatge, com a física, aquest home, no? I és que la pel·lícula aixeca totes les expectatives que et pots arribar a imaginar. Jo crec que és una de les pel·lícules que he vist últimament més crues més seques, vull dir més aixutes, aquelles pel·lícules que dius, pel·lícula americana però que no ho sembla del tot americana. Romanticisme. No, no hi ha romanticisme. Aquí no hi ha en cap moment no es parla... Home, sí, a veure, hi ha situacions determinades, però perquè és un vincle, no? Justament. Però és que és tan salvatge tot el que passa dins d'aquest conjunt La premissa és un policia de Nova York, que és el Liam Neeson, que per la seva condició d'alcohòlic fa una malifeta quan estava la policia i deixa el cos de la policia. I es dedica a fer com d'agent, d'aquests una mica així a l'ombra, no un detectiu... Senyor Marlou, vaja. No, perquè el Marlo té llicència i no té llicència. Llavors, ell fa com uns casos una miqueta així com molt amagats, molt que serien bé, amb negre, no?, que dic jo. I són casos vinculats amb gent que està dins del món, potser el millor de la droga, d'altres mons, una miqueta que no serien els habituals, que no s'encarregaria un detectiu privat a l'ús. I entra dins d'una xarxa molt curiosa d'una silla d'assassinats produïts a dones de traficants. Mm-hm. Clar, hi ha partits com dient, home, a veure... Deixo córrer, això. No, clar, dius, home, què passa aquí, no?, què succeeix? Però és que la trama que hi ha pel mig posada, qui fa aquests assassinats, la forma en què es fa, el límit on s'arriba, com es mou ell, què és el que passa... es converteix en un thriller, en una categoria, de debò, eh? A vegades es tenia una mica d'estómac, eh? Dius, bueno, hi ha un moment determinat que dius una mica de sang, eh? Que es mou per allà, però és que ell ho fa molt bé, es rodeja de secundaris, que són aquests que vas veient de tant en quant, però tampoc anomenaré i tal perquè tampoc se'm desterminats, ho fan bé, un xicot de color que està per allà enredant, i dius, ostres, si passa per aquí l'has enterat, d'acord? Deu ser molt llarga. No, no, no, amb 90 minuts, vull clavadets. Però escolta, amb una gran sorpresa, de debò. La veurem. A mi em recordava la forma directa del crash. Ui. La forma directa de fer cinema. Aquesta manera clara, contundent, directa, no cal posar floritures, i amb un dinamisme que dius pim-pam, pim-pam, pim-pam, i ell està magnífic. Ell està... cara de pobret meu, no? Vull dir, què ha passat a la meva vida, no? I... Magnífic. Val la pena, val la pena, eh? Perfecte. Omar, Jaume. Sí, Omar té una pel·lícula que podeu veure aquest cap de setmana aquí a Sant Feliu, al cinema Baix, eh? I llavors, doncs, bé, vull dir, les hores us ho diré. Sí, comenta'ns, les pel·lícules. Perquè, sí... El divendres teniu oportunitat de veure'l tant a tres quarts de sis com a les vuit com a les deu del vespre i llavors el dissabte i el diumenge doncs exactament igual o sigui que aquí l'horari és el mateix els quatre dies que passen les pel·lícules divendres, dissabte, diumenge i dilluns La pel·lícula El Mart és una pel·lícula que ens parla de Palestina i l'organització per, en definitiva, alliberar-se del joc que representa Israel. I llavors ens parla de les militàncies en la clandestinitat. Jo crec que difícilment es pot aconseguir un trem tan potent com el que concebeix aquest film a nivell de mostrar les grans dificultats que representa la clandestinitat. Què vol dir això? Vol dir que una part de la teva vida no hi ets i l'altra part de la vida és com si sí que hi ets i vius una vida normal, la qual comparteixes amb tothom la vida quotidiana. Sí, sí, el dia a dia. Difícilment s'ha fet una pel·lícula tan contundent com aquesta. Potser li podem trobar l'inconvenient cap al final que gairebé es transforma en una mena de solució que té com a argument la defensa de la militància italiana. per defensar-se de tot això i en definitiva com a tal militància el terrorisme com a argument però que bé encara que això hi sigui al final seguim un seguit de trets que fins i tot supera algunes de les que hem vist una que es deia no sé què de Maria no me'n recordo ben bé ara però era també de... de la militància de la manera que prepararan els militants i el que serveix precisament per portar una bomba i anar amb un autobús i bum i de la manera que aquestes persones en definitiva entraven en la dinàmica de dir el dia que et diguin som-hi i has de ser i punt, no? No sé. Molt dur, sí. Molt, molt, molt interessant. Però és molt dura, dius. Molt dura, exacte. Vull dir, és d'aquelles que tu parlaves que no hi ha cap mena de concessió, amb aquesta pel·lícula del senyor... Caminant entre les temps, Liam Nilsson, sí. Liam Nilsson, doncs aquesta tampoc, eh? Tampoc, no? Duresa. I llavors hi ha un component que també podria tenir una semblança amb el que ha dit ella de la... de la d'això de la isla mínima, perquè, esclar, estaríem parlant també de la construcció d'un personatge que també té aquesta missió policial de detectar aquells que poden estar dins d'una militància i treure d'ells, doncs, bueno, vull dir, treure més enllà d'ells mateix, o sigui, la llista de tots els que estan organitzats i tal, no? I evidentment aquest és un personatge molt poc molt dolent. Vull dir, molt feixista, vaja. Molt bé, doncs escolta'm, Omar. Recordem aquesta pel·lícula. Rosa, tenim 3-4 minutets per parlar-nos de French Woman. 5 minuts. Vinga, et deixo 5 minuts. Ja està, si jo ho explico aquí pim-pam, ja està. Digue'ns això una altra vegada en francès. En francès? Ostres. Que ens agrada, que ens agrada això. Anda que no. Anda que no. Digue'm en francès. Digue'm en francès. En castellà o en català. Sur les jupes de filles. Seria sota les faldilles de les filles de les noies. Ah, molt bé. Ja està. Quina diferència de títol, eh? Sí, sí, és molt diferent. De fet, sí que la vaig veure en versió original. Ah, molt bé. Però tu t'ho imagines? Val la pena. Ai, Déu-n'hi-do. Doncs és una pel·lícula de dones, eh? Sí que surt algun home, però, bueno... Però no està sota les faldilles. Però que deuen sortir... Bueno, sí, però és que sota les faldilles n'hi ha homes i n'hi ha dones, també. Clar, també, també. Sí, sí, sí. Clar, perquè és la història d'Eus amb una història. Durant un període de temps d'11 dones que viuen a París. 11. A veure, és una película coral. Al principi van sortint d'una en una o de dos en dos, de dues en dues, com es relacionen. Algunes perquè són companyes de feina, una és la CAP, l'altra és la... o col·laboradora, o perquè arriba a la feina a portar una carpeta al seu marit i no sé què, d'acord? És això. I d'altres treballem amb una altra banda, d'altres que es coneixen per no sé què, perquè són veïnes, perquè són l'amiga de no sé què, d'acord? I és una miqueta la història d'aquestes dones, ja dic que es transcorre a París, és una passada, la localització és molt judíssima, a les mitjans de París. És durant 28 dies, que de fet és el que dura el període. Ah! Sí, sí, sí. Ho estava pensant i pronòmic. Casualment, o sigui, expressament està fet així, no? Molt bé. Però, bueno, és una miqueta des de la... lo típic que també abans comentàveu, no? Des de la que té, doncs, la que està soltera, la que no té cap amiga, no? Hi ha una que és una alta executiva, bueno, dirigeix una empresa superimportant de sondejos a França, mhm. però està sola, no té cap amiga, no té ningú, només es dedica a la feina i li ha d'encarregar a la secretària, doncs, que li busqui amigues, imagina't, i això ja només és divertit, no, jo, l'hi ha de buscar amigues, no?, buscar a les del institut, a veure si algú la vol veure... O sortir amb elles, de la festa, no?, a la nit... Després hi ha també la noia que també és una rosa maquíssima que fa de cangur, d'una altra parella, dels nens d'aquesta parella i resulta que aquesta és homosexual, és lesbiana, no? La història també de com lliga també amb altres dones, no? o de la que sí que està casada i el marit li ha fet el salt o no li ha fet el salt, no? Bueno, pues en fi, una miqueta és això. No li posa res, més aviat li treu. És una miqueta això, no? Són històries soltes, vull dir... Sí, sí, sí, són soltes, però que al final, ja et dic, entre elles sí que es coneixen, o de dos en dos, o de tres en tres, o al final les van coneixent... Però hi ha vincles. I arriba un moment que ja sí que acaben totes més o menys totes plegades. A mi això m'agrada molt. Per això acaba molt arrodonida la part. pel·lícula. I veus que el que podia ser històries una miqueta tristotes o una miqueta així com per desanimar-se, doncs bueno, al final, el típic de l'amistat o de la companyonia, d'aquesta complicitat també. Doncs veus com es supera això, no passa res, es fan riuen de tot això i hi ha un cap endavant. A tu què t'ha passat? Que no tens nòvia? Doncs ja, ja, ja. A tu què t'ha passat? Que el teu home no sé què, o que tu t'estàs veient amb un casat i resulta que ara no... Doncs hem fet, clar que sí. I està molt bé. Actrius? Importants? Home, sí, mira, Geraldine Tach, la Vanessa Paradís. Oh. La Isabel Atgeny. Vaja. I, bueno, alguna més. La Isabel Hiper, no? Crec que sempre surt dalt arreu, les pelicoles franceses. No, no crec que no, aquesta no. Les més importants són aquestes. Aquesta és més brutal. L'Ambardier. Molt bé, però bueno. Juli Ferrer, Silvita Stutt, Marina Hans. Bueno, hi ha dues o tres que són les que tenim referència. Però la Isabel Atgeny, també. Fantàstic, molt bé. La veritat és molt fresca i està bé, està bé. Una comèdia molt actual. Una mica quan la comences a veure penses, ui, jo n'he vist gaire la sèrie de sexo en Nova York, però clar, de seguida penses, ai, mira, sembla això, però a París. Però sempre amb més elegància, és que París és París i les pel·lícules franceses. Jo crec que aquesta pel·lícula no trigaran gaire els americans, els nos americans, en fer la seva versió. La versió oculte. La versió és més cute, més la vera, més l'estorra. American Woman, ja està. Faran això i aquesta versió. Molt bé. Doncs es queda tres minutets i res, jo sabem comentar una pel·lícula per recomanar, més que per explicar la pel·lícula en si mateixa, perquè la pel·lícula s'explica molt ràpid. És un pel·lícula que es diu The Kings of Summer, que va sortir justament a l'estiu una mica abans, però va ser una mica la sorpresa per mi del millor que vaig veure al llarg del juliol, vull recordar el juny. És una pel·lícula de tres joves, de tres nanos, que són de tres famílies, no diríem desestructurades, però gairebé. Una perquè ho és, l'altra perquè tenen uns pares molt peculiars, molt peculiars. Vull dir, no ho explicarem com, però és que dius, no pot ser, és aquests que t'estimen tant però no t'estimen gens. de cara a la galeria sí, i llavors decideixen fugir, marxar de la societat, que l'està marcant, són preadolescents, estem parlant de nens de 14-15 anys, i se'n van, el que fèiem quan érem jovenets, et montes una cabana, por ahí, i llavors fas vida, i és el que fan, se'n van a fer vida. És una pel·lícula, amb una frascó. Aquests tres nanos, que no diré els noms, perquè tampoc són nanos que imagino que amb el temps ens sentirem a parlar, hi ha un nano molt peculiar, que seria el que diríem un friki ara, per dir-ho d'aquesta manera, per la seva forma de ser. És un nano molt intel·ligent, però a la vegada té un problema d'empatia social, vull dir, és una persona que és una mica portada cap al seu món, no? Però, bé, és el que diem, no?, cadascú s'entenen amb la seva història i es mou en un espai natural d'una gran bellesa. Sembla com una pel·lícula que a vegades, depèn de quins enfocaments, crema la càmera i és com si estiguéssim en una pel·lícula dels anys 60, això una mica també com Hair, no?, vull dir aquesta línia. Hi ha una sensació com del retorn, no?, a aquesta natura que tant ens agrada, no?, o d'on venim nosaltres. I això és el que m'agrada de la pel·lícula. Aquesta frescor, aquesta alegria, aquesta joia de vivre, no?, que es diu en francès. I llavors... Què vol dir això? Joia de viure? Sí, l'alegria de viure. És un concepte molt francès, no?, és l'alegria de viure a la sèrie, no?, l'estar en aquest món, no? I bé, doncs, bàsicament, recomanable, molt recomanable. Imagino que avui en dia ja, en aquest cas, doncs, jo l'he recuperat de temps enrere, però que es pot agafar, trobar un DVD i que val la pena, eh? Molt bé, molt bé. Molt bé, ens marxem, ja ens queda enrere poqueta cosa, eh? I, bueno... La setmana que ve hi tornem, eh? Home, clar que sí, clar que sí. I parlem amb una cançó molt maca de Christopher Cross, que es diu Sailing, que és una de les balades més magnífiques dels anys 80, també d'aquelles cançons que hem ballat seguríssim allò en los agarraos, d'aquella discoteca. Gràcies, Cesc, per la selecció musical d'avui. Bueno, bueno, avui té una selecció. Molt bé, fantàstic. Sempre bé, però avui especialment. Fantàstic. Doncs vinga, ens escoltem la setmana que ve, d'acord? Que vegi bé. Adeu-siau. Adeu. El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill-out, el smooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més sual. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda.