Sardanes i art a l’Empordà + Cine a fons: Woody Allen, Todd Haynes, Eastwood, Puro Vicio i Vengadores, amb B.B. King i Piaf

un còmic i ja està. Estàs tota l'estona fent tràilers així inventats. Tràilers solcats. Fins a la setmana que ve. Moltíssimes gràcies, una abraçada molt forta. Adeu! Fins a la setmana que ve. Fins a la setmana que ve. Fins a la setmana que ve. Exactament així. És com això del bas i del got. És una diferència important, eh? Hem de diferenciar. Molt bé, què hi farem? Tot sigui per la societat. Clar que sí. A veure, que ara hi imagino un tom interessant, esperem. Home, em faria més il·lusió les properes, els del 27. Sí, a mi també, a mi també. Però a mi m'ha tocat aquestes municipals. No crec que en toqui les següents. No, home, no crec que seria molta mala sort. Home, sí, d'un que li van tocar quatre seguides, eh? Què dius ara? Mala sort. No, home, no. No, diuen que conegnes. Home, diuen que paguen, eh? Uns dinerons. Sí, clar. I donen un bocata, si vols, i tot, eh? També. Un bocata, no ho sé. I un pollastre alàs, i així. Clar, clar, et donen cosetes, no? Molt bé, doncs avui el que farim... Bueno, presentem el Jaume Vidal, com estem? Hola, què tal? El David Montaner. Hola. Com estem? I jo sóc el Francesc Ramos, o el Xesco Ramos, com vulgueu dir-m'hi, no? I ja està. Des que es vol presentar ell, ens presenten. Clar, clar, clar, clar. És que no hi ha d'una altra manera, com no em presenta ningú, ningú m'estima, doncs clar. Doncs res, doncs parlarem avui de, sobretot de cinema, bàsicament, però sí que abans farem una mena de... A més, és curiós, no? Anirem a veure, a parlar del món de l'art i de la música, però no a Barcelona, que és el que diem, sempre és l'epicentre del món. Ens anem, en aquest cas, a l'Empordà, hi ha Figueres, eh? Vull dir, que és el que diem. Ens anem cap a la zona de Tarragón, ai, de Girona. Vam fer, sí. No, no hi vaig anar, el Gaudí. Vaig anar... El Dalí, el Dalí. Ai, el Dalí. Vaig anar a veure l'Empordanès, que molt bé, eh? Hi ha votors de tot, de tot, vaja, fins i tot el Dalí. També hi ha el Museu de la Joguina. També, sí, però aquest ja l'havia vist, jo. Sí, ja havia estat. A mi, permeteu-me que comenci d'una manera, diu, autoritats, pagesos, ciutadans, sou benvinguts en aquest espectacle. Esperem que us faci picar de mans. Hem preparat una cantata amable, sense mal gust, renecs, fetge ni sang, i tot seguit, companys, faré d'oracle. Bé, eh? Molt bé. Això d'on pertany, què és, això, exactament? Això és la segona part, que no tota, però la part final del que va ser precisament tota aquesta presentació de la sardana de l'any, de la millor sardana de l'any, no? D'acord. I qui deia aquestes paraules era en Quim Lecina, un actor que coneixem abastament, no? I què és el que feia aquest senyor? Doncs anava paral·lelament a música i també tres corals, eh? Doncs anava dient tota una història, que en definitiva aquesta història porta per títol dels ou ferrats a la cendra, cantat a Emporranerra, no? Però ja amb un segon, ubiquem això perquè la gent no s'aclari. És a dir, això és una mena de taquedas. La sardana de l'any que es va fer a Figueres... Sí, durant tot l'any. Durant tot l'any, les emissores, aquesta també, doncs van passant sardanes que es van presentant per ser les guanyadores al mes de maig, no? Sí. I llavors, doncs això es va votant a nivell popular, no? I quan arriba, doncs, a aquestes dades, doncs aquestes votacions es comptabilitzen i s'en trien, doncs, deu, que són les que es presenten en aquest dia, no? I llavors, les deu sardanes guanyadores, o sigui, guanyadores a vot popular, doncs són Núria, de Dani Gasulla, la Sigetana, de 50 anys, de Jordi Paulí, Emocions, de Jaume Riu, Estimar és el camí, que aquesta va ser la guanyadora, després hi faig una mica d'incís, Unint mans, sempre, de Xavier Pinyol, a la Feti, de René Picamal, Punt contra dansa, aquesta de David Espanyol, Estanyol, perdó, gràcies, companys, de Joan Manel Panyos, Terrassa, Seu de Gara, de Joan Marís, Joan Lluís Moraleda, i Sils, terra balladora, Olivier Marquès. Aquestes deu sardanes, doncs, són les que vam escoltar en un principi, i llavors la sala s'omple de gent d'arreu de Catalunya, no?, i aquesta, i entre ells ja estava jo, esclar, i per això jo puc durar a fer això. I llavors, al final, doncs, es vota, doncs, quina és la que t'agradarà més, i tot, no?, Sí que hi ha producció, no?, d'aquestes deu, ara explicaré un petit detall, perquè va ser, o sigui, més enllà del que va ser l'espectacle, també són aquells comentaris, els desencisats, uita, quina colla de vells hi ha en aquesta sala, perquè aquella sala és gran, és gran, allò, eh?, vull dir, allò, o sigui, l'auditori aquell d'allà a Figueres, però el gran i antic, eh?, vull dir, escolta, una cosa, un teatre, vaja. I llavors, hi va haver algú que va dir, dius sí, però fixeu-vos els que presenten, tots els joves, i els músics també. Què és el que ens està passant a nivell sardinístic? Que les persones aficionades, diríem que van fent-se grans, i això és inqüestionable, però paral·lelament, eh?, doncs es presenten moltes persones, doncs, a aprendre a tocar, i en definitiva acaben que tots els que creen són molt joves, no?, o si no molt, força joves. Pot ser que els castells us hàgim menjat el terreny una mica. Què vols dir, els castells? Sí, que amb el boom dels castellers... No, jo tampoc m'apuntis a mi, jo m'apuntis a tot, eh? No, no, no, no, però... Més curiós, perquè jo, jo me'n recordo de petit, veies moltes més sardanes que no pas avui dia, a qualsevol festa popular del poble o així, pum, ja es arrencaven una sardana, no? Però es fan, eh? Sí, potser sí. No, no, potser sóc jo que no m'hi trobo massa. I llavors, doncs, per exemple, no, home, no passa un mes que sí, que hi hagi un, això, una tocada de sardanes, vull dir, és així, home, això... El que passa és que sí que la gent s'ha fet gran, sí que hi ha poca gent que hi va, i evidentment, segons a quins barris ho fas, si vas a Barcelona em veuràs, vés allà a la catedral i cada diumenge em veuràs. És que a la catedral de Batxera no fa gaire una pleca de sardanes, i hi havia molta gent jove que ballava, eh? Ara n'hi ha una cosa, que el Jaume em matarà. Ai, ai, ai. Passa com amb els toros, no? Sí. Cada vegada hi ha menys públic. No ho sé, aviam, jo ara seré sincer. A tu no t'agrada? A mi no m'agraden massa les sardanes. No, però no vol dir res. Què vol dir això? No, no, no, no. Ojo, jo la defensaré a mort tota la vida, eh? Perquè trobo que és una tradició d'aquí i que s'ha de mantenir. Ara bé, a mi particularment no m'agrada ballar-les i escoltar-les. N'escolto una i les escolto totes. Em quedo així. Sóc sincer, ara. Em quedo una mica en marge. I si a més a més no entens massa música, que és el que em passa a mi, doncs et quedes i dius, bueno, aquesta m'ha agradat, però... Igual és el pitjor. Per mi comença el flaviol i he posat en hora i ja està. I tot segueix igual. No, no, ja ho sé. Ja ho sé. Llavors... Però hi ha una semblança important. Sí, hi ha molta semblança. Hi ha com una disciplina que no... que tanca massa. Clar. L'època de la música clàssica, no? L'estructura típica de les sinfonies, no? Que comportava una semblança molt diferent, però sempre que la part del moderato, l'aligromano antropo, el no sé què... I aquesta línia a seguir feia que fossin molt repetitives durant segles el mateix concepte de sinfonia. Encara que tenien les seves diferències. I les sardanes potser també. I els sardanes el mateix. I això és el que passa amb les sardanes. Però és com una jota, eh? És la guitarra que comença a sonar i l'home que se li posa la vent aquí comença a cridar com un boig. I està molt bé. I veus una jota i et quedes de pasta d'un ià, tu. Clar, clar. És que... Sí, clar. O una sevillana. Estamos en lo mismo. A veure, aquí... Jo penso que el que cal interpretar és, per exemple, i a partir d'un anunci que es va fer, que la cervesa de Sant Miguel ara aportarà... Molt bé. O sigui, recolzarà la sardana en general, no? És un plus de modernitat, eh? Això és un plus de modernitat. Home, i tant. Aquesta és la qüestió. Està molt bé. Llavors, el que dius tu, diu... No, però que no me la toquin, que és d'aquí, és nostre. Clar. Com no hem d'estar d'acord amb això, oi? Vull dir, clar. Llavors, aquest va ser un anunci que es va fer aquest dia, que precisament ahir a la tarda es va signar aquest conveni i, vaja, vull dir que ara potser en tindràs més, de sardanes, no? Sí. Perquè si... No, a mi m'agrada. Sí, sí. Aquest element que fa festa. Sí. Fa festa. O sigui, veus unes sardanes i ja treus el cap a veure... I encara que no t'agradi, com a mi una estona te li estàs mirant com ballen, no? Sí, sí. El ball, sobretot, és interessant. I sobretot quan fan això, perquè hi ha mil històries a la sardana i tot el que es mou en aquest entorn, no? Vull dir, des de, jo què sé, a Cornellà tenim fins i tot una peça especial, que la Gallarda, em sembla que es diu, que es toca cada festa major, és a l'entorn d'un pou, vull dir, i, en fi, és tot una festa el que dius tu, no? És tradicional. No, no, no. El meu germà, o sigui, va estar molts anys fent sardanes i ens han ballat molt, molt. Passa que ara, bueno, fa anys que no en balla, però... No, però això no ho he dit tampoc. Però sabia comptar, sabia fer tot el fet que maneja aquest de... de ser un expert ballador, doncs... Pertenir a un grup, la qual es presentava... Sí, sí, la colla sardanista de Sant Boi. Qualsevol ball regional necessita un temps, un tempo, hi ha uns moviments, sigui la sardana, sigui la jota, vull dir, sigui la sevillana, la cararanya, el no sé què, la penadera, vull dir, tots tenen els diferents moviments i salts, per tant, això, en parlant d'altres tradicions, no? La munyeira, tot té la seva línia, no? Doncs llavors, el que dic a la part final, a part de tocar unes quantes sardanes molt interessants de concert, veus, aquestes ja són, probablement són més escoltables per un. Sí, perquè són... Ja es nota, hi ha una textura més profunda allà, no? Vull dir, sense sortir de mà. Com la música d'ens, i balades de rock o així, no? Clar, clar, clar. Aquesta combinació és cert, sí, sí, sí, clar que sí. I després, al final, com deia, doncs és això dels ous ferrats aquests a la cendra, i la cantata empordanesa, no? Que és música de Jordi Molina, i els textos que va dir el senyor Alesina, que jo he començat a dir-los, els tinc tots, eh, els textos, però no els espanteu, eh? No us espanteu, eh? Hi ha un programa de sardana aquí a Ràdio d'Esvern, eh? Vull dir, li passarem al... No sé com es diu ara... És que per la ràdio no es veuen les cares. Clar. Sí, sí, el David ha fet un ensurt quan dient marxo corrents, no? Però recordem que hi ha un programa de sardana aquí a Ràdio d'Esvern, i que el Jaume li pot oferir amablement aquest llibret. Segur que hi era, per allà, eh? Segur, segur, segur. I a més, t'he portat tres, i el deixarem per aquí, per veure... Ah, per ser de cas. Oh, m'ho he trobat, jo! Que estaria bé, no? I tant, i tant. Llavors, els textos són de Vicenç, Pagès i Jordà, que, com sabeu, és un escriptor, que, a més a més, és molt popular, i molt bo que jo n'he utilitzat algunes vegades coses, perquè és molt interessant, vull dir, aprofundeix molt bé. Bé, i llavors, tot això va estar molt ben cantat, molt ben representat, fantàstic, eh? Vull dir, realment, un gran espectacle. Fantàstic. Molt bé, i després... Seguim amb l'Empordà, no? Sí, seguim amb la... Perquè això era Figueres, ens n'anem ara a la mateixa Figueres, potser, no? La mateixa Figueres, allà mateix, gairebé, perquè estava al costat mateix. Bé, doncs, el nostre amic s'ha quedat una mica també. Ell també ha fet una cara així, ho ha dit, i a mi això no... Em sembla que avui anirem de pel·lícules que fem, i de tot, eh?, en general, a part de potser el franc tirador, però jo tinc un parell de pel·lícules que ja no vaig gaire animat, per tant. La sardana, el David, no, a mi aquesta exposició no ha fet molta gràcia. El puro vicio tampoc, eh? El puro vicio tampoc, tampoc, tampoc. És que és un home molt exigent, vol festa, ja. Les Boles de Canà, eh? És un quadre que es va recuperar d'una església, no em feu dir ara quina, ni em feu llegir tot el tema aquest, i llavors aquest senyor, doncs, ho va recuperar. La veritat és que l'exposició aquesta és rica de matí, és us hi ha de tot, hi ha escultures, hi ha pintures molt importants, de Tàpies, per exemple, que em va impressionar. A més a més, Tàpies, vaig trobar que ben enfocat en llums, és genial. I és que hi ha bons Tàpies. Però molt, eh? L'únic que... Escolta, vaig quedar bo cabalat, allà va dir, ui, ja està, ja m'hi compla. I a més, portes obertes, aquest dia, esclar, el que feia a la festa i tot. Però estem parlant del museu de l'Empordan. Del museu empordanès. I allà es feia, es presentava aquesta peça de Maria Llavaneres, que és la que veig jo aquí a sobre, que som-hi es presentava aquesta boda de Canà, i res més d'aquest senyor, o hi havia algú més? Hi havia alguna cosa més, sí. Però en general, era el museu que hi havia aquest apartat dedicat a aquest senyor, amb una exposició temporal o alguna cosa. Va, va, fantàstic. No, sí, aquesta era més aviat temporal. Temporal, vale. Tampoc vaig aprofundir si ho era, eh? No, bueno. El quadre segur que no, aquell està allà i ve allà, no? Però si hi ha un tríptic informatiu, segur que és una cosa puntual, com és el que tens aquí sobre la taula, eh? Sí. Segur que sí, segur que sí. Sí. Molt bé. I llavors sí que també hi havia uns altres dos, quatre, cinc quadres d'ell. Molt bé. I aquest és un autorretrat, eh? D'ell mateix. Sí. Que per cert té una cara així com bé, vull dir que es veu que és... Sí. Que d'allò. Llavors l'altre és el Los Olivos, portava per títol, l'altre és el paisatge, i després l'entorn de Lledó, i per últim joves, un jovent, una jove asseguda, vaja. Una noia molt bé. Que per cert molt bé també, eh? Vull dir, eren uns quadres que dius, cram, que d'allò... Jo els quadres ara, no sé, n'hi he après, probablement em faràs una bronca ara. No. Però jo el que procuro és, primer, mirar-me'ls així una mica de lluny, sí, eh? I llavors dic, ostres, quin efecte més bo, no? I llavors me'n vaig allà mateix, allà mateix... I descobreixes coses. I descobreixo com es fa això, no? Però sempre la impressió essencial és la distància, sempre. L'essencial com a obra acabada i com a resultat total. Però després ja... Ah, és que si no, series mal observador. D'acord. Clar, és que això és important. Os ho vaig fer a tot arreu, eh? I a més, a vegades, quan són quadres que t'ho demana, quadres impressionistes o quadres puntillistes que necessita de la distància per poder unificar aquests punts... O realistes, ara mateix no puguem, com el Tapiró... Exacte. O el... Com es diu aquest? El seu coetàni, el seu amic. El Maria Fortuny. El Maria Fortuny, tots aquests. A més, a més, tenen una vista llunyada, i una altra vista de molt a prop que pots percebre uns detalls bestials. Perfectament. I a part d'això, també hi ha un altre senyor que és menys conegut, però que van fer també aquí al Manac de Barcelona, una petita representació justament del realisme, es deia així a l'exposició. Un senyor que jo us recomano que si algun dia veieu alguna cosa que us pareu a veure, que és Pere Borrell del Caso. Es diu així aquest senyor que el que juga és una cosa que és el... en castellà es diu trampantoja, en castellà es diu enganyatall, és allò que sembla que surten del quadre. I és de la mateixa època, és el període de Maria Fortuny i de Piró i d'aquesta gent que feia aquest realisme tan pur, però és que jo us veia si és realisme, llavors val la pena també descobrir aquest senyor. Qualsevol dia faran qualsevol exposició. Hi ha un quadre, una escultura fantàstica de tu. Ostres, em vaig quedar emocionant. Sí, perquè és que està molt bé, era que molt moderna, allò no era de masses enrere, però molt ben fet, això és el que diem. Una impressió. Estan pràcticament nus, ells dos, però, escolta, amb una cara d'Antonya, amb una cara de felicitat, tot molt bé, molt bé, molt bé. S'ha de descobrir els museus aquests una mica més comarcals, el Museu de la Garrotxa, de l'Empordà, aquests museus són molt bons, tenen obres molt bones de pintors. De cases, com deia, de Tàpies. Exacte, de Baireda, de Berga, d'aquesta gent que són magnífics. Anomenen alguns, anomenen alguns perquè, igual, en veu cases, cases també. Ramon Casas, Santiago Rossinyol, també hi havia algú. Segur que a l'Escola d'Ulota ha d'haver-hi el Baireda, en Berga, qui més hi ha per allà, el Modest Urgell, tota aquesta gent ha d'estar-hi, perquè és que per aquella zona de Girona és com es va moure tota aquesta gent. Barcelona també, seguríssim. I de l'Enric Garassó, i, bueno, molta gent seguríssima. Molt bé, molt bé, per cert, molt rica, molts quadres, vull dir, tres pisos, vull dir, i a la part baixa. Bueno, a la part baixa hi havia així de fils de complicitat, això ja era una mica així, com, com t'ho diré jo, una mica fasteta, no? Vull dir, és una exposició d'una tal Begoña Ramos i la Célia Bela que, bàsicament, estava ben presentat. És sobre fil i senyores vestides, no? si veieu el quadre, bueno, tu sí que ho pots veure, doncs, a base de fils, o sigui, més que res, i sortia del quadre, és un quadre i paral·lelament sortia, allò del relleu, no? Sí, sí, sí, una mica col·lar. Molt ben presentat, sí. Molt bé. Bueno, no, és el que diem, que s'han de conèixer aquests llocs, insisteixo, estem molt acostumats a veure els museus de capital, però hem d'anar a veure aquests espais que també de capital de, diguem, de comarca, que també és el que som és molt gran allò, però diguem, els propis locals que són de comarca, això són importantíssims, com el de Montserrat, també, que és una meravella. Jo hi vaig moltes vegades. Clar, vull dir, és que dius, mare meva, és curiós, eh? Molt bé, vinga. Seguirem ara amb cinema, ara el Jaume ens farà un comentari sobre els dos grans... De pura visió. No, no, no, ens parlaràs de Budial ni de tot Heinz ara mateix, però abans vull comentar una coseta, i és que el dijous passat no vam tenir temps perquè justament i ara estem escoltant de fons a un senyor que es diu B.B. King, que és un dels mestres del blues, no?, que va morir el dijous passat amb 80 anys, no?, i és un dels grans mostres, no?, evidentment, doncs d'aquest, d'aquest panorama, però, clar, és una música, insisteixo, que comporta gent dels anys 50, 60, cap endavant, no? I avui també intentarem posar pel mig una miqueta d'una cantant francesa mítica, eh? Qui pot ser una cantant francesa mítica? No és l'Edith Piaf, no?, que aquest any, que jo no ho sabia, l'altre vaig jo a dir, home, doncs mira, ho posarem, a celebrar el centenari, vull dir, hagués complert 100 anys, eh?, aquest any, em sembla que no sé escapar el desembre, però estem celebrant una sèrie d'actes a França amb aquest centenari i escoltarem per aquí la Bien Gros, eh?, que jo, una estoneta, eh?, abans de marxar, eh? Doncs, Jaume, parles d'aquestes novetats de Woody Allen, que es veu que triomfa atacants, no?, em sembla, i el Todd Haynes, que a mi m'agrada molt aquest home. Això diu irracionalman, o sigui, home irracional, no?, suposo. Irracional o racional? Irracional. Irracional, sí. Ah, que, bueno, que Woody Allen, doncs, proposa una reflexió moral, com tantes vegades, evidentment, no?, o de les contradiccions i perplexitats humanes, després, quan parlem d'això, del clinizbo, del Frank Tirador, també, eh?, vull dir, hi entra perfectament, això, eh?, i llavors, molt bé, doncs, estem a la línia, ja us ho he comentat abans a vosaltres, ho dic ara a tots vosaltres que ens escolteu, delictes i faltes, i probablement també un punt amb Max Point, no?, o sigui, que et sorprèn, que hi ha un punt d'atzar, també, amb les coses, un gir que depèn de com, i tal, pot anar bé o no, depèn del policia si és llest o no, a vegades, oi?, quantes vegades n'hem quedat atrapats amb aquesta història, doncs bé, tots els crítics i els més exigents, doncs, remarquen, i això de més exigents ho poso en lletres grossa perquè després serà vàlid, no?, i llavors, doncs, també, doncs, cal tenir, doncs, molt present aquesta pel·lícula que porta per títol Carol, de Todd Haynes, en aquest blind shirt i en Roni, mare, i de què va això, explica alguna cosa de què va aquesta, o encara, sí, sí, no han volgut desvetllar-ho, no?, perquè és aquest home, té uns temes molt potents, eh?, vull dir, els tracta amb una, bueno, bé, doncs, aquí, en aquest cas, diu, és una novel·la sobre la passió amorosa de dues dones, la d'edat i medi social diversos, estaríem amb allò, també, aquella que no fa gaire que es va fer a França, no?, com es deia, aquella, el nom d'una noia era, Ariadne, no?, ara no recordo, potser jo no l'he vist, que va tenir molt d'èxit, sí, home, que una de les noies anava amb el cabell així, lilós, ah, que allà, sí, eh que sí? allà ja sortirà, ja sortirà, doncs, va d'això, a l'Amèrica puritana i en el medi social diversos, a l'Amèrica puritana de primers de, o sigui, primers dels darrers anys 50, o sigui, que això era, clar, de característica molt. I encanta aquest període, eh, és un home que és un especialista en aquesta època, aquí ja ho diu això, diu, no cal ni preguntar-se per què ho ha fet, perquè és la seva època, recordem lluny del cel, no?, que també és aquesta època, no?, i en aquest cas és quan Dennis White, en aquest cas, segueix amb el tema de l'homosexualitat, però en aquest cas, en una època molt complexa, molt reprimida, no?, amb la Júlia en Mur, meravellosa, digues, digues, home. Doncs res, senzillament, que aquí estarem en una època que realment es condemnava precisament aquest tipus de relacions, i lògicament, aquest senyor ho exposarà, està claríssim, doncs, fent una crítica col·lectiva, com es pot arribar a fer una bestiesa tan grossa, no?, vull dir, sí, sí, amb aquella època, clar, vull dir, és el que es plantejava. Bueno, aquest Blanchet, serà magnífic, em refereixo, serà totalment creïble, no?, perquè, sincerament, té un punt, absolutament, a part de que segur que la vestiran i la posarà increïble, perquè aquesta pel·lícula de la Ventafox, que vaig veure l'altre dia, del Kenneth Branagh, i tal, la presenta en vestida d'una manera, a veure, no estils anys 50, ni molt menys, perquè no estem parlant... Són l'aquest Blanchet? Són l'aquest Blanchet, és la madrastra, vull dir, és la dolenta. Sí, vaig a un tràiler, és veritat. Però li posen un pentinat tipus anys 50, amb aquell pentinat i tal, i amb uns vestits que recorden una miqueta aquell període i està espectacular. A més, té un punt, l'aquest Blanchet, com bastant masculí, quan s'hi posa, s'hi posa, vull dir, que no sé realment quin paper farà aquí, si farà de dona desllongada o farà un paper, però vull dir, a l'Alevantafox fotia un paper amb una veu potentíssima a la dobladora, és boníssima, per cert, vull dir, en aquest cas, una vegada tinc a dir que la dobladora es menja a l'actriu, que genial, ho fa. A vegades això va així. La dobladora és molt bona, de l'aquest Blanchet, que és la que fa sempre la seva veu, però és que en aquest cas, amb el paper de marastra de fer una veu profunda d'aquelles amb la bava, i ostres, molt bé, molt bé. Per tant, és un personatge que m'ha agradat molt. M'ha sobtat les seves pel·lícules, no sé, m'han donat un cop de raresa, no? La primera que va fer es deia Poisson, amb aquesta va guanyar, no sé si va ser, no me'n recordo, quin festival, no? I recordo que era una història, que eren tres històries, totes començaven per H, una era Hero, l'altra era... Ai, no me'n recordo ara. Dona igual. Hero, Homo, i l'altra era no sé què. És a dir, era una història vinculada amb un nen que surt volant per una finestra, tal com sona. Una altra vinculada amb una història homosexual dins d'una presó de l'època dels anys, també, 50 por ahí als Estats Units. I l'altra era una història vinculada amb una mena de sèrie B, pel·lícula sèrie B d'un personatge que li sortia una mena de reacció química, bevia un producte i era una mena com de monstre. I també començava de Parac, no me'n recordo ara, però eren aquestes tres relacions. Llavors, era una història triple en paral·lel muntada que gairebé tocava, és a dir, era com una cosa gairebé artística, no era una cosa, un cinema normal i corrent, era una pel·lícula experimental, gairebé, però va ser tan copsant aquella pel·lícula que jo vaig dir, mare de Déu senyor, aquí tenim un monstre que s'hi tira cap a una línia de les tres, com es veu, i les tres històries ambientades als anys 50. No és massa prolífic, tampoc. No, no, però quan ho fa, ho fa bé, crec jo, vaja, vull dir que no sé què més ha fet ara, no recordo. Jo lluny del cel la recordo molt bé, el que passa és que no. És molt bona, és que et quedes amb les pel·lícules d'aquest tio. Tu recordes mínimament de què anava? És que això se m'ha... Jo recordo el Dennis Quite i la Julian Moore amb el qual, és a dir, es descobreix que ell té una vida homosexual amagada, i la Julian Moore que té dos fills ha de tapar, ho tapa, fins que al final no pot més i va ser el que arriba a un... Em sembla no sé si s'arriba a un assassinat o a un intent d'algú. No, no, no. O s'anava a mi a un altre lloc. No té una mena d'atracció amb un jardiner negre o alguna cosa així? Ell es posa... Es posa amb un tractament, eh? Vull dir, sí, sí, sí, sí, sí. Però i no hi ha un... No, al final, no acaba atacant... No hi ha un problema... No recordo. Bueno, dona igual. Vull dir, la base és aquesta, no? Vull dir, el descobriment, en aquest cas, d'aquesta vida, un senyor que és exitós, que em sembla que té un bon nivell social... No pot evitar, clar. Escolta... I si això surt, doncs clar, evidentment perdria el seu estatus ella com a dona, com a família i el marit, clar, i per tant no vol, per tant amaga per interès econòmic, per interès també social, tot això, no? I ell segueix les seves cosetes, por ahí. Aquí estaríem amb això que ja hem esmentat, eh? Vull dir, el senyor Todd Hayes el que planteja precisament és la realitat crua, no? I això agafaria també el senyor Clint Eastwood en aquest sentit, va dir, jo veus que és... Bueno, però és que a Norteamèrica és això, vull dir, aquell senyor se'n va, eh? Sí, sí, sí. I comencem ja... Sí, sí, sí. El Frank Tiradó, David, sí. El Frank Tiradó. Sí, la vaig veure l'altre dia. Després parlem del Purovicio, que també va per aquí. Sí, no, no, i tant, i tant. Ui, però Purovicio... Jo està. Jo el que em vaig quedar sobretot és que, bé, el Clint Eastwood és conegut a la seva ideologia, no sé si dirà conservadora, que no és reaccionària, eh? No. Que no és reaccionària. Exacte. Perquè també era conservador el Charlton Heston i en canvi en la seva època defensava els drets dels actors envers el famós que s'era de bruixes i ara no recordo massa però sé que estava ficat sempre en la defensa del més dèbil, diguem-ho així, d'alguna manera, no? Per mi va ser molt cruel, per exemple, jo que va fer el Michael Moore d'anar a casa seva i fotre-li aquell parany, no? I per això també el Clint Eastwood va amenaçar el Michael Moore en no sé quin lloc dient-li que si s'acostava a casa seva li fotria quatre tiros. Què? Dius, hòstia, i no ho va dir encara de... Sí, sí, de poca... No, no, no, ho va dir encara ser i l'altre també ho va pillar, eh? Jo aniré a la presó, però tu... A tu t'enganxo. Jo crec que als Estats Units la societat està una mica polaritzada. Hi ha una societat molt, molt, molt conservadora, molt, amb uns valors molt clars de pàtries, eglésia i família, i una altra societat més liberal, més europitzada, europitzada, més semblant a la nostra, no?, que potser es troba més als extrems, a la costa est, a la costa oest, i també hi ha... Això no és mai blanc o negre, no, no? tot són matisos, no? Pot haver-hi gent amb ideologia molt liberal, però que a l'hora s'estima molt el seu país i té altres factors que es pot tillar de conservadors, però que els assumeix com a naturals, no? però en aquest cas, i ho tenen molt clar, sobretot a la franja central dels Estats Units, doncs som, tendeixen a ser força més conservadors, i amb una ideologia molt, molt patriotera, molt de... de... Massa patriotera. Sí, sí, sí. Fins i tot. El que es diu el WASP, no? White, el blanc anglosaxó, protestant, i no sé què més, d'acord? I, doncs, això, què fa? Fa que, si la seva societat se'n va cap a una guerra, i a més, és una guerra que ells considera, en aquest cas, justa, perquè és com una represàlia del que els va passar l'any 2000 respecte als atacs a les Torres Bessones, no? Hi ha el Pentàgon, hi ha altres llocs, no? I, llavors, qui anava allà anava convençut que anava, cony, a buscar el Din Laden o a alliberar l'Irak, cosa que s'ha vist que, bueno, ja va ser una mica de muntatge, no? El Clint Eastwood, jo crec que fa un film molt reverencial respecte a la figura d'aquest personatge, que era el Chris Kyle, que és un personatge de Carniossos, que va viure fins a l'any 2013, que el van assassinar per què? Doncs, perquè per ells va ser un heroi aquest individu, literal, i un heroi no en el sentit, com podem entendre del còmic, no? un tio que... No, no, no, era un pallo, era un professional de la guerra, no? El tio va entrar ja gran a l'exèrcit, perquè en 30 anys va entrar a l'exèrcit i d'això, ets gran, no ens enganyem pas, va entrar al cos més dur de tots que hi ha, que és els sils, i els quals surts allà fet una màquina de matar, i directament se'n va anar a la guerra, no? I el primer que li va tocar fer va ser haver de matar un nen i una mare. I clar, dius, hòstia, comencem ja, comença fort aquest home, no? Després la cosa, evidentment, amb un començament així, el que més ja ja has d'haver més... Més suau. Més suau. Però era un individu que lluitava, lluitava dintre de la seva modestia, o sigui, la seva limitació de grau i de tot, doncs perquè... perquè els soldats fossin professionals i sàpiguessin, cony, en un moment que ens els estan pelant tots intentant entrar a les cases ens els estan pelant. Pere, que vinc amb vosaltres i us ensenyo com s'ha de fer, no? Jo crec que això, sobretot allà, amb la cultura del treball i de la feina ben feta que tenen, que hi ha de tot, com a tot arreu, doncs, per ells va ser, ostres, a més, un paio que, coll, que era eficaç. Va descobrir i va ensenyar els contricants, a més a més. Sí, sí, sí, a més era eficaç. El tio, no sé què dir, collo, és que portes tants abatuts com la resta de companys teus, no? Com la suma de tots ells, no? I això va esdevenir un mite, no?, dintre de l'exèrcit, no? A mi em va, tot i que el film el trobo ben fatot, tal, el que em va sobtar més, perquè jo no estic abasat que els americans són un poble, trobo jo, bastant individualista, tot i que tenen una consciència col·lectiva molt poderosa. I em va sobtar molt l'espontaneïtat popular que quan em veia el van matar, que ell, diguem-ho així, el van matar perquè ell, quan va acabar de la guerra, es va dedicar a un programa de reinsertor de militars que venien d'Irak, no? I els ajudava, doncs, com és un país amb una tradició d'armes molt potent i que potser aquí ho trobaríem una mica estrany, però allà no, és anar-los a fer un camp de tir, a fer quatre tets, perquè la gent així es desfoga una mica i fa una mica de reinserció. Doncs, un que estava francament malalt, doncs, devia estar en una crisi molt aguda, doncs, el va assassinar, el va assassinar amb ell i el seu amic. Però el que em referia és que va haver una mena d'espontaneïtat popular que en tota la comitiva, i això em va frapar molt, hòstia, en tota la comitiva que quan el cotxe a funder brenava cap al cementiri, i devia ser un trajecte molt llarg, no sé per què, doncs, espontaneament la gent es va agulpar a la carretera i a les autopistes i els ponts per acomiadar aquest heroi que d'alguna manera amb ells s'identificaven clarament, i a més a més amb un poble que no... Sí, sí, et crida l'atenció. Aquí sí que potser som més avasats a sortir al carrer i a tirar, bé, i a fer manifestacions populars, a més últimament no en podem donar fe, no?, de tot això. Però allà no, i això, hòstia, em va cridar molt l'atenció, molt, molt, molt, per l'arraigat, segur, a més banderes americanes per tot arreu, en el trajecte, per l'arraigat d'aquest conservadurisme, però que tampoc el veus que és un conservadurisme, diguem-ho així, agressiu. No, no, és passiu, però amb uns valors, no?, perquè ell representa un palló plantat, blanc, professional, i dius, hòstia, és que ho clava, no?, no crec que sigui un film faixenda, com... No, ha semblat sentir por ahí, és que la sensació de sempre de Clint Eastwood és que sembla que faci films faixendes i no ho són, és a dir, en cap moment, és el plantejament, és una línia, clar, però és que hem de partir de la base de, què és un conservador americà i què és un republicà americà si comparem amb un conservador espanyol o un conservador francès, és que no és el mateix concepte, és que són diferents idees. Atenció. A Estats Units diuen, per exemple, que el Partit Demòcrata és la dreta d'aquí. i la república i la república és ultradreta. Sí, sí, sí, sí. I es parla de republicà, imagineu-vos-hi, que els conceptes són molt perillosos. Sí, sí, sí, sí. Però, en canvi, tens un, per exemple, un Abraham Lincoln que va fer coses que aquí ni potser ni l'esquerra més escarrosa faria. Exacte, exacte. I un George Washington al principi de tot, amb una Constitució tremendament moderna, amb una època terriblement complexa, no? Llavors, clar, són coses d'aquestes que... Bueno, no sé si vas veure la sèrie aquella del... Ai, em surt. No el George Washington, el George Washington era un militar. Sí, sí, sí. No, no, un dels seus, ostres, ara no em surt. Ah, bueno, no ho sé. Que va fer una sèrie que està molt bé, ara m'ho recordo. John Adams. Ah, John Adams, sí. No l'he vist, a TV3. Estava molt bé. Aquell era realment el... El coco, no? El coco pensant. L'altre era el carismàtic, però... Perquè el John Adams va ser el segon president. Sí, clar. Vale, vale, vale. És que a mi em ballava ara que no fos... No ajudant, que era el segon president americà. Vale, vale, fantàstic. Bueno, escolta. No, no, a veure la pel·lícula en si a mi em va agradar moltíssim, eh? Vull dir, vaig considerar una pel·lícula absolutament rodona i claríssima. Molt més que, per exemple, el Gran Torino, que la vaig trobar remplona més no poder. Ui, no li toquis això al Jaume, eh? Doncs mira... No, mira, no va... No, no, no va... Ja sé. No, no, Escolto molt el que li... O sigui, que és el que li va interessar aquesta part final que diu ell, que la gent sortia al carrer i tal. Sí, sí, sí. No en va sobtar, no? És que era interessant. Demostra un col·lectiu que està integrat en les seves constants, en definitiva, no? Abans de parlar del puro vicio, Jaume, en la pel·lícula d'aquelles dos noies lesbianes franceses deia La vida d'Adèle, que teníem el dubte d'aquella pel·lícula. De l'Alia Sidú. I el que deies tu, David, t'anaves molt ben encaminat. És a dir, estem parlant d'aquesta pel·lícula Lluny del cel, del Todd Heinz, no? És veritat que apareix una afroamerica pel mig durant voltes. I ja merdem això. Exacte. Llavors, també el Jaume té raó. És a dir, que a ell el tracten per intentar que es convertessin en heterosexual. Per tant, tot això anàvem engançant bé tots, vull dir que... Això, encara que aquí ens sembla mentida actualment, perquè ja ho hem rebutjat de pla, una mica, com deia ell, també dos toros, no? És el mateix això que allò. dels americans en els anys 50 era això. Sí, sí, sí. Vull dir, i la persona... I Anglaterra. Clar. Ja, ja. Si no, miríem l'Alan Turing, també. Clar, exacte. Va. Clar. Perquè avui, perdona, faig una parèntesi, al Churchill, quan li van dir, perquè hi havia el coronel que comentava tots els genis matemàtics de Benchley Park, van dir, hòstia, és que aquest, a més a més, és homosexual. Clar. I li va dir, bueno, tranquil, no passa res. I l'únic que va de fer és tancar la seva porta del sud dormitori a la nit i ja està. Clar. No s'emmull ni per això. Sí, sí, sí. O sigui, ho ha de desdramatitzar totalment. Clar, clar. Ja està, home. No passa res, no? Després ho va pagar, pobra, no? Clar. I en Estic ho pensiu que les persones que sabien... I el Churchill era... O sigui, més conceudor que el Churchill no es pot ser. Vale. I anticomunista, però va dir, ah, ja està. Però aquesta gent acostuma a ser molt, molt permissius en pecats mundans, diguem-ho així. Mira, això és exactament igual. Tenim, des d'aquí a Catalunya, s'intenta convèncer-nos que tota la intel·lectualitat espanyola està d'acord que no ens han de deixar que anem a parar a la independència. I jo sé que això no és així. A mi no m'enganyaran. Vull dir, una persona que té... Clar, també és... A veure, també és sospitós que no aixequin la veu, no? No, no, no, no ho és de sospitós. No, no, però bueno, dius-hi per què. No. Però jo m'ho pregunto. Perquè no ha arribat el moment. Està anant. anem cap a aquest punt. I és el que, precisament, ahir ho vaig escoltar i hi havia un intel·lectual d'aquí que deia, ja ho veurem. I li preguntaven a la senyora, a la que teniu aquí, del PP, home. A l'Alicia Sánchez. A l'Alicia, diu, és que aquests no callaran fins al final, que no ho veieu, que no callaran. Em va semblar molt interessant. Mira, posa't això. Ens serveix també això, eh? M'estic llegint un llibre de... un que es diu Polítics a la Carta, que va de sopars que es fan en Polítics i el primer és l'Eleix Vidal Quadres. I quan li diuen què en pens? Li fan preguntes diferents, gent anònima. Què en pensa de l'Alicia Sánchez Camacho? I diu, home, Déu, mare, ara no anirem a baixar el nivell de la conversa. Oh, mare de Déu, senyor. Déu-n'hi-do. Sí que dius, vale. Ja va estar esposant a mella amb aquells morros, li diuen de tot, li diuen mona. Jar Jarvinks. Doncs ahir amb el Conill la vaig veure d'una estona. Marellet. Amb el Conill la vaig veure d'una estona i va estar a l'alçada d'un polític normal, eh? Sí, home, té de tot, té de tot. Clar, no, té un discurs superaprés i és una memòria magnífica. Els bons polítics mantenen una constant i els molts polítics de tant en tant desbarren i aquesta dona desbarra de tant en tant. És com el que hi ha a l'interior a Espanya. L'avui, calla, calla. No me'l cridis i és català, eh? No, no és català. Quin és el d'interior? El Fernández Dia. Com a jo, quan és català. No, és català. És el germà. No ho vol ser de català. Ah, bé, vale, vale. Està fet aquí. Clar, està fet aquí. Amb una Catalunya espanyola, ja està. Ja està. És molt fàcil. Sí, sí, sí. Això no hi ha cap problema. Molt bé. Bueno. Molt bé. I vamos al Puro Vicio, no? Al Puro Vicio. Va, vinga, 5 minuts. Inherent Vice, no? Que és com a estir de la pel·lícula en anglès. Madre mía, que coñazo. Parlar en clar. Mira, jo vaig, mira, soc seguidor del Thomas, com es diu? Paul Thomas Anderson. Jo també. M'encanta el Punk Drangleof. Allò del enviagado d'amor. És genial. Magnolia em va copsar, però em va donar la sensació. Boogie Nights, jo, a més, la pel·lícula té una música brutal, a part d'això. Pous d'ambició. Exacte. Bueno, això és de més... Ja, no ho fa. Aquesta no gaire. Però és un punt històric i tal. Però és que això, jo t'ho juro que no sé per on agafar-lo. És a dir, vaig començar amb molta il·lusió. Anys 70, Califòrnia, Beach, aquest rotllo, el moment surf, que es diu, tant de la música com de la història, però un surf ja, allò ja, trasnotxado, no és als anys 50, mantén surfing, no sé com dir, els Beach Boys, no, no és una línia ja del porreta, aquesta història. Joaquim Fènix, molt bé, això ho fa bé, no ho negarem, és un investigador privat, d'aquests i tal, però clar, cotxambroso, hippie i tal, que s'ha de moure en un espai, lògicament, amb el qual, sobretot, el d'aquest policia, que són aquests policies encara dels anys 60, que van vestits, tall de cabell militar, aquesta línia, que repudien aquest element. Es genera una història que en teoria comença a tenir un cert interès, però hi arriba un moment que a mi la història no m'interessa per res, és un simple, no diré ni un McGuffin, és una mena de sensació de presentar-te una, sí, com una societat anodina, és que no puc dir una altra cosa, i sobretot el que li passa a ell, que no saps ben bé, sí que ho saps bastant, quan és un estat normal, de normalitat, o quan està en un estat una miqueta, de tant en quant, sí que t'escandalitza amb el Chic Planet, no sé si faig la traducció, és el planeta de les vagines, és un espai on les noies fan unes coses vinculades a un conill i lingüis entre elles, llavors, et vol escandalitzar, és quan a aquest dius, a l'Anderson que li agrada tant en quant, tirar-te a sobre, a tralla, equip a mi crec que no li ha sortit bé, tinc aquesta sensació, Jaume, no ho sé, i la història, són dues hores i mitja, a mi no m'interessa res, crec que no va enlloc, l'estètica sí que és molt correcta, l'estètica meravellosa, la música en un principi sembla que va bé, però al final es converteix en una cosa repetitiva, jo crec que aquí li ha faltat Fueller, i l'exemple de la història és una pel·lícula que ha passat sense cap tipus de Pena ni Glòria, quan jo pensava que seria molt més psicodèlica, per el cartell, per la imatge, per la sensació i pel títol, puro vicio, m'esperava més xitxa, m'esperava més això, aquella dels Coen, com es deia, la del Jeff Bridges, el gran Levowski, bueno, sí, una línia molt més... No sóc massa fan d'aquell film, és molt mítica, però a mi no... Jo no hi entro massa en aquell film. El Levowski. No sé, Jaume, tu quina... ja sé que m'ho vas explicar, però tu què vas sentir en aquesta pel·lícula, que vas notar? No et va descontrolar? No et va deixar una miqueta fora de joc? Sí, jo potser parteixo d'una altra base que no és la teva. Jo normalment, quan una pel·lícula ja la crítica, que diu és aquest realitzador i està portat en l'extrem, automàticament a mi sempre em queda aquell punt de dir, bueno, doncs jo haig de veure què és el que agafo de tot això, no? Llavors, sí que pot ser... és molt interessant el que acabes de dir, la història no t'interessa, arriba un punt que no t'interessa, perquè el que dominen són altres aspectes, no? Exacte, és que és això. Sobretot la seva constant de viure completament al marge de tota lògica, exactament igual que el que es retrata, també, que això també és qüestió de dir-ho. jo el que em quedo i més enllà del que sóc capaç d'interpretar a partir de si és o no és bona com tu acabes de fer, ja que tu has dit que no, o sigui, que li ha fallat i tal, jo amb el que em quedo és que en definitiva l'intent que fa ell donant que el que ha fet abans és prou interessant, encara que hi hagi alguna que no tant, és que vol aprofundir sobre aquesta societat, o sigui, vol aprofundir, o sigui, podria ser exactament igual que el clonisme, parlem de contradiccions que tenim, quin món volem defensar, què són aquests inspectors o aquests privats, què miren d'esbrinar aquí, és com xinatou, no? vull dir, què fa? és que és igual. però és que aquí et col·loca en una zona determinada de Califòrnia... Estic parlant a nivell de contingut, ara, eh? Per això dic, però que aquí t'ubica a Califòrnia en un estat determinat, concret, en una època, saps? vull dir, és com molt concret, és un microcosmos, que evidentment es podria desenvolupar a altres llocs, però que tampoc té la potència, doncs això, per exemple, del Buggy Nights, per exemple, el Buggy Nights és una pel·lícula que et parla de les discoteques, el món del bici, de la vida en general, que és una cosa que té una semblança... Però ho fa des d'un punt de vista més festiu, el Buggy Nights. però aquest... Aquí no. Exacte. Amb un pornogràfic. Exacte, pornogràfic, festiu, potentíssim, vull dir, apresenta una societat totalment d'aquella època, vull dir, com molt bé... Ho fa molt bé. Aquí no. En canvi, aquí, exacte, li falta matèria. Aquí és com si ell... Sí. Jo el que agafo és... Ell s'ha radicalitzat, ja he dit. Exacte. Això, ens entretenim amb coses que no valen res. És un discurs diferent. D'acord? A veure, és un llenguatge molt personal, tot sigui dit. És una forma d'ensenyar-te un argument, vull dir, un guió, amb una altra manera. Això és cert. Això té molta vàlua. Però, realment, crec que la raó d'estat, vull dir, amb dues hores i mitja, no calia. No calia. Tens suficient per explicar-nos, per ensenyar-nos aquest món que m'ho has d'explicar, perfectament ambientat, tot sigui dit. Aquí, veus, aquí a mi se m'escapa la capacitat de dir, mitja hora més curta seria més bona, o una hora i mitja sí. Probablement sí, perquè per explicar això tampoc calen tants matisos com els que va presentant. Però, clar, vull dir, és la seva història, tu. Sí, sí, sí. És com Zòdiac. Exacte, Zòdiac em va semblar excessivament llarga. Hi havia un moment que dius, hòstia... Però per què tres hores d'això? Jo no sé si també volia fer veure que allò per ells també va ser molt llarg, però dius, bueno, no cal que m'ho pots transmetre amb elipsis o amb altres trucs cinematogràfics, no allargant la pel·lícula perquè em doni la sensació, sé que se'm fa pesada i és el que passava allà, no? Hòstia, paio. Val. És que la qüestió és aquesta, quina actitud tens tu? Doncs un respecte absolut per tot allò que concebeixo que són creadors, que es busquen les històries, que les argumenten, que tal, i et volen dir coses, et volen ensenyar, no et volen distreure només. I llavors a mi, amb aquesta constant doncs emmetre el respecte. Hòstia, però per exemple, amb liegat d'amor. És magnífico allò. Allò és que a més a més et distreu. Clar. Estàs allà, t'enganxa, però com... I és dinàmica. Sí, sí, no para, no para. És la millor pel·lícula de l'Adam Sandler. Sí, sí. Però en diferència, eh? No té res a veure amb el que ha fet aquest home mai. No, no. Bueno, Jaume, ens tens que abandonar... Que tingueu bon final de programa, que vagi molt bé. Fantàstic. A la propera. Molt bé. Adéu-siau. Adéu-siau. Seguim nosaltres, el David, i aquí el Menda, seguim parlant. Tu has vist una cosa també, dic cosa, en lloc de Chandeo, no, Los Vengadores, la era de Ultron, ja malament, no? Mira, vaig a dir una crítica que em va enganyar. Sí. Em va enganyar, em vaig anar amb el meu fill, perquè totes aquestes van fer-li. Sí. És llegada, no? Home, és una pel·lícula més d'acció. A punt de fer 8 anys, i clar, està això enlluernat amb tots aquests herois, no? Però es fa llarga. Es fa llarga. Però és llarga. L'han infantilitzat. Sí, la primer film, Els Vengadores, Punto Pelota, doncs, era un film, ostres, molt dinàmic. No s'entretenia amb res. O sigui, semblava que ho tingués tot acompassat, o sigui, els mateixos temps per un personatge, per l'altre, per l'acció, pel desenvolupament, per l'acció. Ostres, no donava la sensació que hi havia algú que allà s'allargaçava en excés. En canvi, aquesta sí. Aquesta per mi té un excés de presentació. No cal, ja ens coneixem els personatges, qui són cadascun. No és necessari, no? I després, hi ha un moment del film, hi ha un tros molt bo, que és molt poderós, que és quan es baralla l'Iron Man i el Hulk, que és potser el moment més bèstia. Més bèstia, no? Més bèstia, de tot el film, no? No cal, es podria haver estalviat tota la trama, tota la trama principal, perquè no té cap mena de volta ni solta, allò sí que és un macbuffin, i a més a més, mal fet, mal fet. Perquè jo, ostres, no ho sé, amb el film, amb l'altra, és que, diguem-ho així, ells, ells, diguem-ho així, que el que fa d'Iron Man, el protagonista que es diu Stark, la caga i munta un, una mena, es munta una mena d'android, sí, amb una personalitat pròpia i tal, que bé, que és de bé com paranoic i vol destruir-ho tot, no? D'alguna manera, que després sabrem que allò, bueno, ens deixa intuir que allò bé és com una mena de... Com una mena de... Algú fet expressament per alguna entitat tipus déus d'Àsgard, com el Thor, però en un altre lloc, no? Sí. Però dius, hosti, no té cap volta ni solta, no? Clar. Cap volta ni solta. Apareix per allà el d'això, el... el Nick Furya, com es diu el actor, el Samuel L. Jackson, ah, vale. Però tampoc quadra per allò, o sigui, és que dius, es centra molt potser en l'heroi més... més poc carismàtic que és l'Ui del Falcó, sí, que dius, home, bueno. Però i són aquests actors que fan aquestes pel·lícules per alliberar-se quatre múls? veritat, per a mi llarga, llarga, llarga, llarga, no? I vaig anar, jo, amb expectatives, perquè la primera havia estat molt bé, clar. la crítica que havia llegit la deixava perfecta i dic, hòstia, però després et trobes amb un nyap bastant gros. És que a vegades passa això amb les crítiques que depèn si interessa molt la pel·lícula perquè hi ha campanyes de publicitat al darrere, llavors la deixen pels núvols. Jo pensava que ja era l'últim, suposo que han d'anar a revistes especialitzades per buscar. I encara hi ha així tampoc tu creguis, eh? No, no, no, no. Perquè el Fotogrames jo vaig ser de comprar-lo perquè al final era... Però com pot ser que diuen que són cinc estrelles? Fotogrames ja és una revista informativa per saber què és el que s'ha estrenat, què és el que s'estrenarà, quins rodatges són i ja està. Ja han d'anar, hi havia el Callars do Cinema a la versió espanyola però la van retirar. El dirigido por i el dirigido por però l'he comprat alguna vegada, dius... Ja, però el temps enrere els fotogrames estava la Núria Vidal, estava el Terence Imoix, hi havia molta gent que sabia fer coses que no van... Sí, la Lluja Torres també. Exacte, però va començar la cosa al Vicente Molina Foix, vull dir, va començar la cosa a liar-se i el que deies tu, no?, pel·lícula cutre-cutre, al costat veies pàgines en ser de publicitat i li posaven quatre o cinc estrelles i els nens a veure dius, hòstia, però com pot ser això? i ja t'ho calaves i per això jo vaig deixar de comprar-la perquè a mi ningú em compra. Vull dir, a sort que compres una revista que et val uns diners, arriba un moment que dius... Clar, i això dius, hòstia... Doncs ja acabes, no? Te la foten una o dues vegades. Clar, però a més no te la fotaran. Molt bé, doncs canviem de registre perquè jo he vist una pel·lícula que teca, vull dir, jo que tela, tela, Somos lo que somos, vull dir, té nassos la pel·lícula i jo em vaig quedar sorprès. Somos lo que somos. Somos lo que somos. És una pel·lícula que ha passat així, que ningú ha vist o molt poca gent ha vist i jo l'altre dia, a vegades... Això és americana, és americana. Sí, sí, sí. És una revisió d'una pel·lícula mexicana, que es deia Somos lo que hay. I clar, i jo em vaig sorprendre perquè jo de tant en quant el que faig és que m'agrada veure, bueno, o qualsevol pel·lícula que no has pogut veure de festivals o que han estat presentades però s'han estrenat un any després o el que sigui i que no han guanyat aquests festivals. Hi ha pel·lícules de certa qualitat. és una pel·lícula que va passar pel Festival de Sitges de 2014 i pel Festival de Canes de 2014, no ara, sinó de 2014. És una pel·lícula de 2013 però es va estrenar aquest gener passat. Llavors, l'altre dia em va acabar les grans al DVD d'aquesta pel·lícula i a partir d'aquí la vaig encolomar i vaig dir vaig veure aquesta pel·lícula perquè, bueno, tinc aquestes referències a veure què tal. Thriller, terror thriller, no? Vas dir, bueno, no sé què significa aquest concepte, és nou per mi, a veure què passa. Ostres, el que dius, en què jardines me meto, no? Vull dir, que tu sempre m'ho critiques, dius que tens un estómac, no? Doncs sí, vaig haver de tenir estómac per tregar-me això. Bàsicament, perquè la pel·lícula està molt bé, no està malament la pel·lícula, però el tema és molt fotut. Entres a la pel·lícula, comença amb un inici absolutament espectacular, vull dir, en reflex, perquè quan el que seria el concepte de pel·lícula, bueno, ben feta, vull dir, no podem negar-ho, és a dir, hi ha una dona que surt despistada, no? I, bueno, i arriba un moment que pateix una agrupada de sang, no? Vull dir, de cop i volta, no? I llavors cau en una mena de sèquia, no? I allà, doncs, es comença a omplir d'aigua, no? I queda allà, vull dir, totalment, però molt ben fet, a una imatge sanitària, vull dir, ostres, això comença ben parit, no? Llavors, ja es transposa en una família que ja, clar, que és el pare d'aquesta senyora, dos filles grans i un nen petit, i és una família molt rara, molt rara, dius, aquí ja, no és normal, el pare és el tipus més raro del món, no sé qui és aquest noi, el tinc per aquí apuntat, perquè és que és un senyor, un home, però és que té una cara, ja, és que, Billy Seish, Billy Saje, ni idea, però és un tio que, no és que et soni, però clar, és el tipus de cinema americà amb un punt independent, que això mola, no és la típica americana, que dius o no, el director és un tio que es diu Jim Mikkel i que tampoc ha fet gaire més coses, bé, per què dic això? Vaig començar a passar coses rares, no? I veus que aquestes criatures amaguen coses, no? Vull dir, comencen a aparèixer gent al poble, desapareixer, bé, tot es comença a embolicar i apareixer allà una mena de policia, també un metge forense que controla coses, plou molt perquè hi ha una terrible, una mena de gran tempesta de la zona de les americanes, no? Pel riu comencen a baixar ossos, no? Humans, vull dir, es crea tota una atmosfera que dius, mare de Déu, senyor, i en aquella casa passa alguna cosa, el pare és super ultra religiós, hi ha una història que prové d'aquesta família a temps enrere, pateix una malaltia molt rara, que és una malaltia de culo, que jo no he sentit mai, que és una mena com de Parkinson i una cosa estranya, però provocada per una cosa, és a dir, no per una malaltia genètica o neuronal, sinó provocada per menjar una cosa determinada. Hòstia. I a partir d'aquí es genera tota una mena d'història tremenda que té un final, un desenllaç esgarrifós. No es pot dir d'una altra manera. Però la pel·lícula encara hi ha així, dius, que bé s'aguanta la pel·lícula. Sí, sí, sí. Dius, que aquestes coses, dius, la cosa pot arrengar per on vulguis, eh? A més, tots ho fan un paper absolutament magnífic, vull dir, molt atemperat, ara, és el que diem, vas a tregar Quina. I no m'estranya que sigui una pel·lícula mexicana, perquè els mexicans fan pel·lícules de terror i d'aquestes característiques molt vinculats amb màgies, amb avantpassats, amb canibalisme, amb tota aquesta línia que es barreja tot, doncs això és molt típic dels mexicans. Com hi ha una que m'han dit, com es diu? Babaduc? Babaduc, també l'he vist, això és boníssim, això és boníssim, però aquí no passa res. No, ah. Vull dir que no, a veure, que no hi ha sang i fetge, és terror amb l'estat pur, és a dir, la por que genera els propis fantasmes. Hòstia. D'una mare i un fill. I és una obra d'art, i és una ajudanta de l'art Esbontrier. Hòstia. Amb això t'ho dic tot. Per tant, és una pel·lícula aixuta, danesa, vull dir, dius, anem a veure aquí, no? I és una obra d'art, és molt bona, molt bona. Jo crec que és una pel·lícula que val la pena recuperar, a la veu d'allà, vull dir, que és aquestes coses, no? Però, bueno, és el que diem, que el cinema del terror també té les seves pel·lícules bones, eh? I, per tant, és el que diem, no? Que és una cosa que s'ha de tenir en compte. Sí, sí, sí. Bueno, doncs, David, el que farem serà marxar amb aquests tres minutets. L'he dit Piaf. Sí, l'he dit Piaf, l'Havien Rous, amb aquests cent anys, eh? I, bé, el que farem serà, això, pues, acomiadar-nos fins al dijous que ve. Molt bé. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. Adeu-siau. C'est lui pour moi, moi, pour lui dans la vie. Il me l'a dit, la juré pour la vie. Et dès que je l'aperçois, alors je sens dans moi Mon cœur qui va. Des nuits d'amour à plus finir, Un grand bonheur qui prend sa place, Des ennuis, des chagrins s'effacent, Heureux, heureux à en mourir. Quand il me prend dans ses bras, Il me parle tout bas, Je vois la vie en ronde, Il me dit des mots d'amour, Des mots de tous les jours, Et ça me fait quelque chose. Il est appris dans mon cœur, Une part de bonheur, Dont je connais la cause. C'est toi pour moi, Moi pour toi dans la vie, Tu me l'as dit, Pas à jurer, Pour la vie. Dès que je t'aperçois, Alors je sens dans moi, Mon cœur qui bat. Sous-titrage Société Radio-Canada, Sous-titrage Société Radio-Canada, Ràdio de Sant Just, Ràdio des s'encontinuï là, Y para Jusk, Ràdio des s'encontinuï là. Ràdio des s'encontinuï là, Ràdio des s'encontinuï là, El Just a la Fusta Parlem de tot el que passa a Sant Just Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anàvem amb ell que fins ara mutis 400 pisos per vendre Si se l'ha pagat de la seva butxaca ningú li pot dir Busco sempre aquella notícia una mica positiva Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia