Sèquia de Manresa, clàssics al cinema i Olor de colònia

Un cast de cara a joves que fan la funció inicial de fer de jovenets desdrebrados que se'n van al mig del bosc, com ara el Chris Hemsworth, que el tenim també a les cartelleres protagonitzant Tor 2, com Christian Connolly o Frank Hans, o la presència de dos veterans de l'audiovisual americà, com són Richard Jenkins i Bradley Whitford, fent una autèntica parella d'or absolutament descacharrante que dona un contrapunt molt divertit en aquesta pel·lícula que de veritat és imperdible si sou fans del gènere seguríssim i si no també aneu tots a veure la cabanya en el bosc perquè a més s'ho mereix. Només estar en un cine em sembla que en el Florida Blanca és on l'estrenen. Però, en fi, aneu a veure-la perquè és una autèntica gozada. Amb la cabanya en el bosque i amb l'Andriubert ens acomiadem fins la setmana que ve. Prometo que estaré més en mi mismo, estaré més compuesto i farem un programa una miqueta millor. Moltíssimes gràcies per ser aquí. Adeu, fins dissous que ve. Passeu bé. Bon camp de setmana. A l'escoltes, ràdidas. Doncs benvinguts un dia més al Babilònia, que avui comença una de les edicions potser més tranquil·les, no? Perquè estem solets, tres persones, eh? Vull dir, portem setmanetes, eh? Que no estem major... El ple, el ple és veritat, sí. Sí, sí, sí. No, i no és cap crítica, eh? No, no, no. Aquests constipats i aquestes coses... No, no, no. La setmana estava en llitat. No, però ja ho... És el que diem tots... És el que diem, tenien tots causes majors... I l'anterior tenia mitja família també, eh? Cap problema, cap problema. Si falto jo malament, perquè jo estic aquí al darrere també, a la peixera, i clar, i si no, jo no moco això. Els comandaments no van sols. No van sols, no? Vinga, vinga. Exacte, home, per primera vegada. Gràcies, gràcies. No, aquí tenim a la Rosa, alcalà, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. i el David Montaner. Hola, què tal? Però jo les cognoms, per si ens fitxen, eh? Catalunya Ràdio, RAC1, eh? Clar, clar, clar. I d'aquí poc donarem ja el currículum, tal com està tot amb aquesta vida, ja. Amb una nàmina... Exacte, no? Ai, ai, home, està tot... Molt bé. Avui tenim un programa que parlem de tres temes concrets. Un estarà vinculat una miqueta amb el tema de l'oci, que la Rosa s'ha passada a parlar d'una excursió. Avui es torna a parlar d'una altra excursió perquè és el que dèiem l'altre dia, que no tot ha de ser art quan fas alguna sortida. També pot ser coses vinculades amb la natura. I es parlarà de la sèquia que hi ha per Manresa, que això ens ho desbatllarà. Després, a la part de literatura, farem una mena de compendi entre literatura, teatre i cinema, perquè parlarem de dues obres de teatre que hem pogut llegir, Unes Pigmalions, del George Bernard Shaw, que podem parlar també de My Fair Lady, les pel·lícules que, evidentment, estaven vinculades amb aquesta pel·lícula, i La mort d'un viatjant d'Arthur Hiller, que també hi ha una pel·lícula magnífica, el d'Esteen Hoffman, que tothom recordarem. I a la part de cinema, comencem per una sèrie, Olor de Colònia, farem la crítica d'aquesta sèrie catalana que fan a TV3, I després parlarem de la vida d'Abel, de Blink Ring, de la Sofia Coppola, que paquemàs en aquesta vida. Parlarem d'un Star Trek, del David, que ens ha vist una de les... L'he vist les dues, eh? A les dues. Sí, però no, no, però he recuperat la primera. No hem dit mai, però el David ve en plan trequi, eh? Ve aquí amb les seves samarretes, les orelles del Doctor Spoke... És una mica raro, eh? Els dits, que saluda si em has dit... No hem dit mai, però algun dia pensarem en fotos. No, no, que és broma. A la web de l'emissora. A sobre que té un treball sèrio, que tindrem un problema. Però l'entén lliure, ja se sap. Llavors parlarem de La bicicleta verda, d'una pel·lícula de la Rèvia Saudí, que també és molt interessant, i reprendrem el final Atrapado en el pasado, que també és d'aquelles pel·lícules... En el tiempo. En el tiempo, oi. Ja no sé ni el que dic. Avui posarem una cançoneta d'una cantant que de ben segur que recordarem, potser alguns més, altres menys, la gent que li agrada del country, doncs la Bonnie Wright. Avui compleix 64 anyets. Sembla que no, però hi ha una edat. I també amb la Dolly Parton. Exacte. Però la Dolly Parton és de plàstic, directament. Però no cantava malament. No, no cantava malament. Per cert, sabíeu que la famosa cançó, potser això sap el David, de la Whitney Houston, el I Will Always Love You, aquella cançó famosa i tal, era de la Dolly Parton? Sí, sí. Era del 74, és una cançó, és una balada country, que la Whitney Houston va fer una revisió i va vendre milions i milions i milions i milions. L'altre no es devia... L'altre no, l'altre va passar la cançó, home, va ser un single de la Dolly Parton. Bueno, això no ho sé, això no sé si era d'ella la cançó o seria d'algun... No ho sé, no ho sé, això no sé com funcionava. Hauríem de mirar-ho, però bueno, que la cantava ja aquella senyora, no? I també escoltarem de fons una cosa curiosa que no ho sabia jo, m'he imaginat per on. L'any 99 sortia el disc més venut de la història dels Estats Units. I tu em diràs, no, no, és un disc d'Alvis Presley, no, és el Michael Jackson, el thriller, doncs no. El disc d'èxits de l'any 71 al 75 dels Eagles. És el disc més venut de la història dels Estats Units del segle XX. I del món. del món no crec, però als Estats Units seguríssim, vull dir, perquè en aquest cas, i el motiu és perquè justament en el 99 deien que se separaven, i llavors van fer un gritted hits d'aquests de grans cançons, i es van separar forrats, i es van separar forrats, no, forradíssim, es veu que van vendre no sé quants milions, no he pogut esbrinar, però és curiós perquè jo pensava que el més bennotat havia sortit el Thriller de Michael Jackson, o algun disc d'Alvis Presley, d'aquests d'Exit, també, que són molt renombrats, no? Curiós. Però, bueno, són coses curioses, no? Mira, allò que... Escoltarem de fons temes com Hotel Califòrnia i el New Keating Town i aquestes cosetes tan xules que queden molt bé per escoltar de fons. Bé, ja callo. Rosa? Em toca. Caminando por la feque de Manresa. Vinga, explica'm. A veure, és un recorregut, es pot fer a peu, es pot fer a cavall, es pot fer en bicicleta. És una sèquia que ja acaba a Manresa i es va construir en el segle XIV... per portar aigua del riu Llobregat, des de Val Sereny fins a Manresa. Això són 26 quilòmetres de sequia. Déu-n'hi-do, eh? Per tot això, els manresans van haver de demanar permís, si no m'equivoco, va ser a Pere III el Ceremoniós, el rei, per dir, sisplau, mira, tenim un problema de sequera, ja fa 3 anys seguits, que no podem... Bé, és que ni aigua per consumir, eh? Ni aigua de boca, eh? Aigua potable, sí. Per beure, per la gent, no? Per consum domèstic. I, per suposat, ni pels camps ni res, no tenien aigua, no? I llavors van aconseguir aquest permís del rei per poder construir aquesta sèquia. Bé, és superinteressant. Vas veient com van salvant una miqueta, que no hi ha gaire desnivell, un desnivell total de 10 metres, que això és molt poc, i tota l'estona veus com si fos plana, però veus com passa l'aigua, va desllissant-se l'aigua, però no veus mai així un desnivell molt gran. Sí que salva, per exemple, hi ha diversos aqueductes, perquè ha de passar alguna torrentera, algun pont, no? I hi ha diversos ponts també, és una xulada. Nosaltres vam fer la visita guiada que sortia des del centre de visitants que hi ha a Manresa en el parc de l'Agulla, que és on acaba precisament aquesta seca, on s'emmagatzem aquella aigua i sembla que és com un llac. Però encara llac, no? Sí, sí, hi ha aigua, hi ha aigua, sí, és molt xulo per anar a passejar i tot, bueno, és un lloc d'esbarjo dels manresans, ja a més tenen allà el centre de visitants, tenen també un bar, així que ha fet allà una terrassa xulíssima que es diu El Berenador. Però que han fet com un passeig? És un àrea d'esplai molt xulo. Que han fet com un passeig que passa per la sèquia? Perquè la gent passegi? Sí, bueno, clar que la sèquia té una amplada, depèn del tram, té una amplada, potser té una amplada de 3 metres o més. Ah, però que la trepitzeu, vull dir que esteu dins... Tu vas al costat. Vale, vale, un camí lateral. Un camí lateral, un camí de ronda. Perquè a més, penseu, clar, és del segle XIV i això s'ha de fer un manteniment. Hi ha 11 persones que són els sequiaires, la figura aquesta del sequiaire, són 11 persones que llavors treballen en el manteniment d'aquesta sequia. Llavors van fent murs de ciment, ja intenten que sigui integrat amb el paisatge i tal, no? O netejar-la, quan és necessari netejar-la, si han vingut riuades, o fins i tot buidar el cap dalt, si ve amb molt de volum d'aigua, tot això ho han de fer. I hi ha aquestes persones que són... I a més, tot això és de la ciutat de Manresa. L'aigua és propietat de Manresa, és que això insisteixen molts. Això es fa servir encara? Sí, sí, i tant, i tant, sí, sí. És que veus l'aigua com va passant? La fan servir igualment, eh? Per veure, sobretot, per consum de la ciutat de Manresa. Llavors, per tots els terrenys que van passant... Mira, nosaltres, per exemple, el tram que et porten a aquesta visita guiada va ser... Vam anar els cotxes fins a Sallent, des de Sallent. Hi ha el CAT, que és el centre d'atenció turística. Va ser un invent que van fer el govern i el partit. Van crear vuit CATs, vuit centres d'atenció turística, repartits per les comarques de Catalunya, amb la intenció que fossin un pol de sortida... de comarques, no?, per una miqueta fomentar el turisme i tal. Aquest encara queda viu, és l'únic que queda viu de sa gent, d'aquelles comarques. Llavors, a partir d'allà, t'ensenyen un audiovisual, on contextualitzen una miqueta també tot el que era, fins i tot les colònies tèxtils, la revolució industrial, Europa, Anglaterra, després com va venir aquí a Catalunya... I a partir d'allà dius, home, una miqueta situant també, perquè sabeu que hi ha bona gent, també hi ha la mineria, també parlant una miqueta de les mines de cercs. És que és una miqueta, clar, una visió àmplia del moment, com era important també la ciutat de Manresa i tot això, no? És com una visió més històrica, no? És una visió històrica, més aviat. Sí, clar, exacte. I des d'allà ja et porten a començament a caminar, que llavors vas a veure el que seria la sequia. I fas un tram... Home, en total estàs caminant dues hores, però, insisteixo, es pot fer sencera, ja després ja ho explicaré, o ho dic ara... I a la primavera fan la transequia, que és el camí sencer, des de Balsareny fins a Manresa. 26 quilòmetres? Sí, sí, sí. No, no, i es fa, i es fa. És planet, és planet. Caminar un pèl ràpid són 7 quilòmetres l'hora. Sí. Calcules i... Sí, hi ha gent que en 3, 4 hores la fa. Sí, la pot fer. Sí, tampoc és tant. La pots iniciar des de Balsarell, o també altres persones ens van dir que també et pots afegir a sa gent, o en fi, hi ha diversos punts on pots començar per acabar llavors a Manresa. Llavors, aquelles aigües són propietat de la ciutat de Manresa, ningú pot agafar-les. Ara vull dir allà sí, però pagant una multa, i encara es diu la paraula multa, no es diu un cànon, per exemple. Ah, que bo. Es diu una multa, sí. Per què? Perquè era de la ciutat de Manresa, llavors sí... Imagineu-vos si algú l'agafaven, l'enxampaven, robant aigua, agafant aigua per regar el seu hort, les seves terres, no?, senzillament, no?, doncs estava multat, llavors la gent ho feia, clar, s'enginyava perquè fos de nit, feien com una mena, ens van explicar com un tub, que era com una... La trompa, li deien a ells la trompa, llavors xuclaven l'aigua, llavors l'anaven bombejant per tenir aigua. Però si t'enxampaven això era una multa i encara avui dia sí que per tots els territoris que passen sí que poden agafar aigua i avui dia sí que està permès, però han de pagar això a un cano que es diu una multa. Que bo. Sí, sí. Que interessant, eh? És molt interessant. És una pasillada molt agradable. A més, és tota la Pla de Bages. I tens unes vistes precioses. Vistes caminant allà entre els camps. És aquella zona molt maca. Amb les vistes de Montserrat allà, no? Que maco. La serra de Montserrat. És que és molt xulo aquella zona. És preciós. Hi ha llocs per dinar i així després. Sí, clar, depèn d'on vas a parar. Nosaltres com que vam fer només aquest tros, després vam fer una miqueta... Era una itinerari una miqueta circular per tornar al mateix lloc on havíem deixat els cotxes. Vam anar a veure també els aiguamolls de la Corbatera, que això ja està des del Llobregat, a l'alçada de Sallent. que estan una miqueta malmesos per tot el tema de... Clar, és que les mines de potassa van fer... A més, són molt polèmiques. Són molt polèmiques. Hi ha una sentència ara del Tribunal Suprem, crec que és... Bé, perquè estan fent molt mal a nivell mediambiental i dient que potser l'haurien de tancar fins i tot. I clar, hi ha molta oposició per part dels obrers i de gent que viu de tot això, no? Perquè està fent molt mal bé el medi ambient. Els acuífers els està salant. A més, tot el rebuig que crea la... Clar, perquè només aprofita la putassa. La resta és una sal que es podria aprofitar, però clar, té poc valor. Llavors no s'aprofita i es deixa allà muntanyes. És un coment a Cardona, si us en recordeu. Sí, sí, sí. Tota la part de sal que no s'aprofita es va fent una muntanya allà amb el problema que comporta. Sí, clar. És una llàstima. Bé, perfecte, doncs mira, una excursió peculiar, em refereixo que és allò que no plantejaries potser passejar per aquesta zona, potser ni jo, precisament, no coneixia aquesta obra hidràulica, no la coneixia. Va ser precisament quan vam estar, jo vaig agafar l'agenda, aquí porto la pàgina, vaig agafar l'agenda, mira, m'ho llegeixo tot... www.parcdelasèquia.cat Molt bé, molt bé. Ja ja tens tota la... Bé, ho sabia. És maco. Descobrim Catalunya, no? A la primavera podem apuntar-nos a fer la transèquia. I ara ja posats a fer propaganda. Farem un cul, eh? Les jornades del bacallà al Bages. Home! I hi ha també una sèrie de visites als cellers de denominació d'origen Pla de Bages. A veure si ens animem. Sí, sí. Bueno, hi hem de fer una, d'aquí aviat, que ja l'explicarem, ja l'explicarem aquí, perquè anem tots... Sí, aquesta serà d'enologia. D'enologia, serà més seriosa. Enoturisme. Enoturisme. Enologia. Enologia, clar. Esto... El tema següent serà... Exacte, deixem l'Anus i anem a parlar de Pic Balión, que també doni la boca que tenia. No, que és conya. Passem a la literatura, el que dèiem, aquest compendi que farem. Bé, doncs, jo he llegit un parell d'obres de teatre perquè, mira, perquè el que diem, no?, cadascú té les seves fricades i ho hem adonat per llegir teatre, no?, perquè... Sí, és agradable de llegir, a vegades, no?, i a més hi he agafat un bon recull de clàssics, no?, de clàssics, o també contemporanis, eh?, en aquest cas sí que ens hem quedat al segle XX, el 1912 en concret amb Pink Malion, que ha sigut un clàssic del cinema tant a la versió... clàssica, no sé si és una pel·lícula dels anys 40, 50, no la recordo ara, i després My Fair Lady, que has de fer l'adaptació més musical, us en recordeu, no? L'Audrey Hepburn i és el William William Holden, no, qui era ell? Espera, ara no me'n recordo. Ella és l'Audrey Hepburn, però... Bueno, dono igual, ja ens apareixerà, ja sortirà. La memòria que parlàvem abans. El que és curiós és que tu lleixes l'obra de teatre i és un calc, la pel·lícula, les pel·lícules, les dues, tant Pigmalion com l'altra, és un calc absolut. És que dius, com es planteja un teatre, vull dir que a vegades les llicències, no? Té molta relació el teatre amb el cinema, lògicament el cinema amb el teatre, no? Però hi ha tot un... Bé, hi ha un compendi de realment haver... A les dues pel·lícules que jo recordo haver vist, potser n'hi ha més versions, eh? Respectar al 100% el text de l'obra i sobretot el tempo, perquè està molt ben explicat. En refereixo que comença allà davant de... Em sembla que és de l'església de Sant Pol, a Londres, amb la pluja, que surt la florista, que és ella, no? Allà, que és la... Com es diu ella? Ella es diu Higgins i ella es diu... No me'n recordo. Bé, és igual. I llavors, a partir d'aquí, doncs com s'inicia tot el procés d'aquesta noia que parla malament. Clar, la llicència famosa de la lluvia en Sevilla és una meravella, això sí que és una llicència televisiva, televisiva, cinematogràfica, perquè al teatre no surt aquesta història. Vull dir que, vull dir, subvia la part, diguem, d'aprenentatge, queda obviada totalment, no? Vull dir, ella parla malament i llavors arriba un moment que ella parla bé, passa un temps, bueno... Com salt temporal. Exacte, salt temporal, evidentment, el teatre, llavors això té a veure amb els actes corresponents, primer acte, segon acte, tercer acte, i a partir d'aquí com salta el temps. Però d'una exquisitesa magnífica. El que té aquest senyor Bernard Shaw és un senyor que optava per aquesta mena de realisme social de principis de segle, molt típica dels Estats Units, que aquell principi hi havia una sèrie de... Era anglès, no? Sí. Sí, no, era anglès, no? Perdona, sí, és que perdona, és que he minat en un altre lloc. Perdona, sí, és anglès, perdó, sí, sí, sí, m'hi confusió. No, és que volia comentar-te, sí, perquè és que he minat Arthur Heeler, que és el que ve després, i he minat cap a un altre tema, tens raó. Sí, però igualment és el mateix. El realisme de principis de segle és una cosa que va ser un plantejament, un retorn, no?, tant a Anglaterra com a França, a diferents llocs, però bueno, això és una cosa que no es plana explicar-la. però aquest realisme social, no realisme com a concepte d'imitar la realitat, sinó socialment. Llavors, està molt de moda aquest tipus d'obra que una miqueta té a veure amb les classes socials i aquesta unificació de la classe social. Bé, recordem que el Higgins era un bord, vull dir que el que li ensenya té un amic que ve i tal, llavors la Pygmalion, que ell fa de Pygmalion, Doncs la noia realment és una pobra noia del carrer que va pujant i que fa una aposta entre ells dos, entre aquests dos coneixedors de la llengua i tal, no?, per a veure si davant d'una festa de nivell, doncs, cola. Cola una noia d'una classe molt baixa com si fos una princesa, no?, i gairebé, bueno, i gairebé, vull dir, no?, cola perfectament, no?, És el triomf, però amb aquest procés d'aprenentatge ella també apren a enamorar-se. Aquest és quan ella vol tenir alguna cosa més amb el Higgins i ell ho pren com si fos un experiment, com si fos un ratolí de laboratori. I això és el que ella li fa mal. I al final sembla que la cosa pot quedar bastant arreglada, la pel·lícula s'arregla bastant, l'obra et deixa obert. Com es deia l'actor. Bé, deixem-ho, no passa res. George Harrison o algú així? No me'n recordo. Rex Harrison. Rex Harrison. Ara, ara, sí, sí. Molt bé. Sí, sí, ara s'ha sortit. Juïta, tens raó, tens raó. I després, qualcom semblant passa amb la mort d'un viatjant. Aquesta potser la teniu més present. La pel·lícula, l'he vist? No l'he vist. Jo me'n recordo d'una obra de teatre, potser més. Potser el millor, sí, perquè és una obra de teatre excel·lent. És a dir, aquest sí que és americà. Una pel·lícula italiana, això. No, no, no. No, no, no. Però si fot una pel·lícula italiana, Muerte del viajante. La Muerte del viajante és el d'Asting Hoffman. No és italiana. Si han fet alguna revisió... Jo diria que hi ha una versió italiana. Com no fos potser. Del Dario Fo. La més coneguda és el d'Asting Hoffman, que ho clava perquè llegeixes l'obra de teatre i clar, jo tinc pres en la pel·lícula i llegeixes l'obra de teatre i deies, mare de Déu senyor, que perfectament està fet que bé ho ha fet d'Asting Hoffman a la pel·lícula. És això del revés, no? I en aquest cas ha servit més la pel·lícula per ambientar, perquè és una teatre que ja estem entrant dins del teatre una mica més contemporani, més cap endavant, on realment aquests sals temporals són molt més marcats, no? I s'ha de saber ben bé d'acabar la història per situar-te. I el cinema t'ho deixa molt clar. I el teatre no tan clar, perquè estem parlant d'un espai estàtic. I llavors han de crear amb diferents efectes, però ho explica molt bé a nivell escenogràfic, amb efectes de llums, d'ombres, d'espais laterals i tot això, com es generen històries de la història. És a dir, com es generen records de la infantesa, flashbacks i tal. Això en teatre és més complicat, en cinema també. Es fa, es fa. Però et refereixo a que és més complicat fer-te la idea llegint-ho, però si has pogut veure-ho a l'obra de teatre o has pogut veure la pel·lícula, t'ajuda moltíssim, no? I també és un, però vull dir, una calca absoluta, és a dir, el que és la pel·lícula del que és el de llavors, no? És un... Aquí estem parlant d'un... No sé com explicar-ho, no? És un realisme tremendo, és una pel·lícula... És un llibre, és una obra de teatre duríssima, duríssima. I és que no sé si sabeu què va la història, i és un viatxant... que té dos fills, no?, és un viatjant d'aquest a tota la vida de Déu Senyor, americà, que porta 30 anys fent això, i llavors, ell, doncs, bueno, doncs, arriba al moment que a principi de tot torna, ja, doncs, com molt atabalat, molt nerviós, ja té una edat, no?, sembla ser que pateix alguna mena de depressió profunda, té unes pors i unes coses ja imbuïdes per una sèrie de qüestions que va passar a la seva vida... I a partir d'aquí té dos fills, fills que han crescut amb aquesta línia dels dos nens pròdigos i tal, però que al final la seva vida no ha sigut com el pare esperava i el pare volia, exigia molt dels seus fills. Ell amb aquests viatges tenia romansos i amb altres dones. I llavors hi ha un moment en què un dels fills, per un motiu determinat, va buscar el seu pare a Boston per dir-li una cosa que té i es troba que està amb la seva amant. I a partir d'aquí aquest fill és quan ja deixa d'estudiar i tal. Hi ha uns conflictes interns i el paper de la dona, de la mare, que es diu Linda, que és com la dona tot terreny, que sap el que està passant però calla. Saps? No, vull dir, al contrari, no? No li crideu el vostre pare i tal. I és un conflicte, lògicament, de pare amb els dos fills, amb un en concret, sobretot, i per un altre costat, la lluita dels fills amb la seva mare per intentar que se n'adoni del que està passant, no? La situació arriba a uns límits, realment a vegades insuportables, que genera la mort del viatjant. Genera que ell agafa el cotxe, s'estrompa por ahí i mor. I a partir d'aquí, perquè són dos o tres dies d'una tensió bestial i al final... És un final que ja es podia preveure, no? Elíptic, eh? Vull dir, estem parlant que agafa el cotxe, se sent un soroll, i a la pel·lícula passa el mateix, eh? Sents un soroll, pum, un cop, no? I ja es donà entès que ha mort aquesta persona, no? Exacte. Però vull dir, que és una... A més, ell fa un paper a la pel·lícula brutal i aquí totalment despistat, no sap el que es diu a vegades. Demana, s'usplau, al jo de tota la vida de feina que ja és molt gran i que el deixin treballar a Nova York, no? I li diuen que no, que se'n vagi, que ja és un vell, que no es vegi per res. També es van als pocs escrúpols del sistema laboral americà, en aquest cas, no? I tot el sentiment de la família mitja, sempre pagant les lletres. El dient de tota la vida adaptats. Sempre adaptats i la lluita del dia a dia. Però és d'una gòbia a vegades que dius, ostres, pobre home. S'ha alliberat morint-se, no? Directament. És una alliberació absoluta. Perquè és que és això, perquè arriba un moment que ella no pot més, perquè vol tantes coses, que la família vagi bé, que els fills pifin, no sé què. Però clar, i també s'ha equivocat. S'ha equivocat pensant que els seus fills podrien arribar més enllà, quan els fills no poden arribar res més. Quan ella ha tingut relacions amb dones, no? Hi ha una cosa molt tremenda, i és que la seva dona sempre està cosint les mitges. Sempre està cosint mitges, surciendo, les que es diu en castellà, no? I en canvi es veu una escena paral·lela com li regala caixes de mitges a la seva amant. és aquesta comparativa que dius és molt fort, en una època en què les mitges eren molt sol·licitades, no oblidem perquè eren unes mitges no van res, però 150 hi havia poca producció de nylon exacte, m'entens? però és que si podeu agafeu, la pel·lícula és meravellosa i agafeu, si podeu és una obra de teatre molt digna i fer-lo una ullada perquè és que és frapant, està molt bé ens apuntem, ens apuntem molt bé Molt bé, doncs, bueno, ja hem parlat de cinema i, bueno, parlarem d'una sèrie. Jo m'estic llegint a una cosa. Jo ara m'estic llegint Anna Karenina i just quan acabi la novel·la, que trigaré, també cal dir-ho, em veuré la pel·lícula del Robert Wright i podem fer la comparativa. Això ho hem fet més d'una vegada. La Rosa ho ha fet dos o tres vegades i és molt interessant. Amb el passatge a la Índia. Perquè pots fer una comparativa, no? És molt interessant, sí. I en aquest cas, David, en aquesta pel·lícula d'Anna Karenina, no dic res, però és una magnífica adaptació. És una adaptació com teatral? Sí. Sí, és molt teatral, però molt ben feta. Vull dir, el típic, que veus que està parlant i veus que el darrer està movent a l'escenari, no? Però té un cop de modernitat, com li passava a Orgull i Prejudici, que també tenia aquest cop de modernitat una mica sent un clàssic, vull dir, sent molt clàssic, però era com bastant contemporani les formes de reaccionar. Doncs aquí hi passava alguna cosa semblant. Ja veurem. Molt bé, abans de passar al cinema i que la Rosa i el David ens facin un supercompendio de l'olora colònia, o no colònia, no és que faci en malo el por. Avui ens hem perfumat. Avui no, no, fan bona olor sempre, és la sèrie. Escoltarem el que dèiem, un tema així, dos minutets, de la Bonnie Wright i una, crec per mi, una de les balades més maques del country americà, que es diu I Can Make You Love Me. Fins demà! Don't patronize Don't patronize Fins demà! Cause I can't make you love me If you don't I close my eyes I'll do what's right Just give me till then To give up this fight You can make your heart feel something it wants. Here in the dark, in these final hours, I will lay down my heart and I feel the power to put you on. Doncs per qui la gent que no coneixia, bueno, imagino que molta gent coneix la Bonnie Raid, jo us recomano que us agafeu qualsevol CD d'ella. Hi ha un CD en concret de l'any 1989 que es diu Nick of Time, que us ho recomano perquè és una precisitat de disc i, bueno, ja sabeu, ja veieu com canta aquesta noia, no? Sí, és deliciosa. Molt bé, doncs amb aquesta musiqueta de fons i rematant a aquest tema, parlem d'olor de colònia. Ai, ai, olor de colònia. Què tal aquesta sèrie? Bé, nosaltres el que dèiem abans, el llibre... No, David, tu tampoc no t'has llegit el llibre. Hem de dir que està basat en un llibre del mateix títol, es diu Alcántara de Cugnom, ara et diré el nom, està per aquí posadet. Sílvia Alcántara. Sílvia Alcántara. Aquesta noia, si no m'equivoco, és de Porreig. Què diuen ells? Porreig. Porreig. Porreig. I, clar, és novel·la, és ficció, però ho dic perquè tinc una amiga que és una coneguda molt amiga que és de Porreig, I, a veure, tota la gent del poble, sobretot la gent gran, la gent de certa edat, de seguida reconegut els personatges. Ai, que bo. Clar, dius, home, encara que l'hagin canviat el nom, és igual, clar. I a ells s'hi ha fet molta gràcia, tant la novel·la com després l'adaptació, no? Sí. Perquè ells sí que veien això, no? A la gent del seu poble. A la gent del seu poble, clar, i els veien ja amb la cara i tot, no? Que bo. Doncs és la vida en una colònia tèxtil, en aquest cas és la colònia Viladomiu, Viladomiu, però que pot ser qualsevol de les que hi ha a la vora del Llobregat. On hi ha Viladomat? O Viladomat. No sé si també hi ha una a Viladomiu. Hi ha la colònia Vidal, hi ha la colònia Rosa... Hi ha 18, em penso... Ah, també. Hi ha 18 colònies textils que es van fer, es van construir a la bola del Llobregat, eh? I, clar, penso que més que res és l'interès que té, una miqueta, perquè, clar, reconstrueix una miqueta la vida de colònia, el treball, la vida centrada només a la feina, pràcticament, no? Home, és que l'empresa ho era tot en aquella època. Ho era tot, tot, tot. Et condicionava l'habitatge, et condicionava... Jo ara no fa massa... Ho vaig comentar al principi de temporada que vam estar a les mines de cercs. També hi havia una colònia ja obrera, minera, en aquest cas, no? Sí. Una colònia de colònies textil i allà era minera. I al principi els treballadors no cobraven en diners, cobraven en... amb uns vals emesos per l'amo, que només podien ser gastats en les botigues de l'amo de la mateixa colònia. O sigui, que després la cosa es va anar regularitzant i ja compraven diners, no? Però que al final dius, hòstia capullo, al final et sortia tot gratis. Clar, clar. Clar, tu ho tenies a comprar, però és que no... Clar, però no pagava res. No. Treies beneficis i de feia cap donaves amb espècies, no? Sí, sí, sí. Jo pel que veig era, era com un destí molt... Suposo que això ja... pel que he vist, la sèrie està ambientada ja als darrers anys ja de la colònia. Sí. L'any 50, comencem als 60, en què la cosa aquesta ja... Va aguantar 10 anys més fins als 70 i allà es van acabar les indústries tèxtils de Catalunya, no? Als anys 80 ja no en quedava cap ni una. Tot s'havia anat a Xina. Clar. Ara hi ha un petit rebrot, sembla ser, de la indústria tèxtil. Però més que res per la qualitat, no per la quantitat. Exacte. Sí, bàsicament. I marques això de més. A més estan dins. A mi em va fer gràcia pel... pels intríngulis, no? En aquell cas no són intrigues palacíques, intrigues colonieres. O colonials. Clar, això era un poble... que tothom convivia tant al poble com a la feina. Per tant, allà res s'escapava, res s'escapava als comentaris. Seria tot endogàmic, no? Sí, jo crec que sí. Enveges, per exemple, arribes a veure també enveges o ambicions, tot sota una capa que es portava molt bé, no els hi quedava un altre, que treballar i col·laborar. per portar endavant la fàbrica. Tot comença amb un incendi. I veus com són els mateixos treballadors que surten corrents que estan apagant aquest incendi en plena nit. És la seva feina, la seva vida. Després, en funció també del càrrec que tenen a la fàbrica, la majoria tenen un pis normalet, Però hi ha el gerent o el comptable o el cap dels comptables, que li donen el pis gran. I després hi ha la casa gran, que és l'home de confiança. Sí, vindria a ser el director. Geren és després quan entra amb la figura del nebot. El director és el propietari. Exacte. I tot això sí que queda molt clar, no? A més era molt agobiant, per exemple, jo penso també una miqueta la situació de la dona, no? Perquè es veu una mica, es perfila una miqueta amb aquelles dues germanes que viuen, que estan solteres totes dues, les dues treballen a la fàbrica, com o no, una està a la oficina, l'altra està en el taller... i veus una com intenta lligar, una perquè s'entén amb el director, una demà, una cosa així molt rara, i fa feinetes. Sota taula. Què passa aquí, no? Sí, sí, sí. És que allà no tens molta més possibilitat, és que dius, ostres, és que no n'hi ha homes tampoc, estan tots ja agafats. I l'altra germana soltera també, pobra, que intenta... Dins de la colònia, vull dir, hi havia opció d'evolucionar? Es podia pujar? Tenies que sortir d'allà. Els noves generacions, ja sé què feu. Sí, els noves generacions, sí, els altres no tenien més opció que estar allà. Tothom tenia el seu espai, és a dir, tu seràs sempre un peon i a partir d'aquí treballaràs sempre de manobra o el que sigui. El que li diu el pare, el pare del personatge... Aquest senyor gran que dius, quan la pugen de categoria, ja es posa com a cap de comptable i tal. El que s'estitueix el que s'ha mort, no? Exacte. El Climent. El Climent, exacte. El pare està allà a la porta de la fàbrica el primer dia que el seu fill entra a treballar, a més ja entra a exercir amb el trafic. El pare és el Jordi Manacolotxa, que és el Joan. Això. Ah, molt bé. Això. Per mi és un orgull veure entrar el meu fill vestit d'entrajejat amb un càrrec important. Quan jo vaig entrar a manobra i vaig passar tota la meva vida. I era generacions i generacions que es passaven allà. I els nanos de petits ja sabien que la seva funció era aquesta. I no s'ho perdeu l'educació de les nenes, també. És curiós, l'educació dels nenes no es veu. No. En canvi de les nenes sí, com estan fent les seves labors, hi ha el punt de creu, no sé què, quan fan l'exposició, que ve la mare superiora... la dona, l'esposa de l'amo de la fàbrica, clar, és que estava molt lligat. A grans alçades, a grans extrems, seria la realesa, no? La monarquia i l'església a nivell. Era una mica... Era això. Era una mica això, un virrell. Era un virrell. Sí, hi havia l'amo i la dona de l'amo, que eren l'amo... D'alguna manera, a dir, a mi em solucioneu els temes, però no m'expliqueu les coses. No vull saber-ne res. I la dona de l'amo, que per sota mà... movi els fils, diguem-ho així d'alguna manera i després es presentaran de les coses que van passant que són provocades per per la dona, l'amo, que arrossega una dona, un mal ditxo. Després fa gràcia, al final, com al final comença, s'envolupa tot. Hi ha fills bastards per aquí i per allà, així d'alguna manera. Sí, però a un principi no ho semblava, aquell senyor, feia la idea que era molt bona persona, que es preocupava pels seus treballadors, i després ja sí, per què es preocupa tant, per un treballador que va tallar un incendi. Una mica com la corta del faraó, no? També és veritat. El que passa és que, per exemple, la finalització de la sèrie, per mi és molt sobtada, no? Tot el desenvolupament... És molt precipitat, no? És molt precipitat, no? Sí, que dius, ostres, però hagués guardat cartutxos... Sí, i en seguida pim-pam-pam-pam, ja l'ha acabat. Almenys a la sèrie de televisió, no sabem la novel·la... No acaba igual el llibre que la sèrie, pel que comenten, no acaba igual. Bé. No, interessant, va ser interessant. I també és interessant la relació de la nena, la filla d'aquest climent, que és la més diferent de totes, una nena més rebel, una noia intel·ligent, desperta, amb ganes de trencar, de sortir de l'economia. per els estudis que planteja és anar a fer de secretària a Barcelona. Ja, bueno, clar. Però llavors ja era una fita. Sí, llavors era una fita. I que una dona s'atrevís a estudiar i a sortir ella sola a presentar-se a una prova de treball. Això era molt... I com van avortar la... tallar la relació que podia tenir una miqueta més amistat amb una monja que també era molt jovenet. S'ho agafen per la banda malament i es pensen que hi ha una mena de relació lesbia. Això ja és una qüestió personal, però això ma mare sempre m'ho explica, ja es havia criat en un col·legi de monges, òrfana, el típic de la Guerra Civil, els seus pares no d'això, i amb un d'això... I ella sempre m'ho diu, és que no podies tenir una amiga molt amiga, no podies tenir. Perquè me'l pensava. Jo perquè de seguida apareixen les monjes ja per separar-te. Oh, que fort. Clar. Sí, sí, és molt fort. O sigui, passava de dada. Quina pena. D'onida. Passava de dada. Molt bé. Doncs canviem una mica de rumb i ara comentarem una novetat. Ho faré ràpid, perquè és aquelles pel·lícules que dius, no, la pel·lícula s'anava passada, em vaig carregar, no sé què em vaig carregar, s'anava passada, te recordes? Què va ser? Bueno, ja me'n recordaré. Últimament em vaig carregant pel·lícules, mira, m'ha agafat per aquí. Carlos Golleros, del país. Doncs, The Bling Ring, de la Sofia Coppola. Bueno, però aviam, tu tampoc tens massa difícil, eh? Home, però la Sofia Coppola, digueu-me, digueu-me. Hòstia, tribal fàcil, no? Exacte. The Bling Ring és el nom que li va donar als medis de comunicació americans a aquest grup de quatre nenes, quatre adolescents i un noi, no? Quatre adolescents. Lluïda Marques i tot això. Sí, sí, sí, és que és una cosa molt peculiar. Ui, però van més enllà. Sí, clar, van més enllà. És a dir, són quatre noies, bàsicament està portada per una d'elles, que és la més llançada i tal. Tot és a un nivell social mitjà alt de la zona de Los Angeles, que tenen totes les cases maquíssimes, aquelles torres meravelloses que tenen amb aquella gespa... I llavors s'afegeix un noi que també és amant de les marques, és un noi gay, i a partir d'aquí fan pinya amb aquest grup. I llavors què fan? És a dir, que han assaltat les cases dels famosos via coneixement de xarxa social i via Twitter. Deia, no sé, la Raquel Waves o la Paris Hilton. Me'n vaig 15 dies a Londres a fer una pel·lícula. Compte tu per posar-lo en el Twitter. Llavors anaven a buscar allò. Era com una mena entrejoc una sensació, diguem, de risc, no?, que patien aquesta joventut, que a més anaven al límit, perquè, evidentment, clar, amb aquesta edat podien accedir als llocs de moda de Los Angeles perquè tenien diners i, bueno, i el que diem, no?, clar, diners perquè robaven. I què robaven de la casa? Doncs mira, robaven diners, robaven drogues, enganxaven cocaïna i tal, robaven això, però sobretot eren fetixistes, vull dir, agafaven coses de... Aquest vestida portava la Paris Hilton, pots comptar la Paris Hilton, amb la festa de no sé què. No arriba a l'extrem de Priscila, reina del desierto. No, sisplau, no, no, no, no. No, però d'unido, vull dir, si teòricament, clar, allò és el sabater i és el vestidor d'aquesta gent el que tenien, clar. A mi, jo... Però que igual passaven dies allà dins d'aquestes cases, eh? Sí, sí, sí, passaven espais, clar, hores, estaven... I va ser veritat, eren... I menjaven allà, i bevien, i tal. Però, clar, a mi el que em grinyolava... Que no solteixin alarmes, ni res. Clar, és que, a veure, jo... És que molt, perquè, per exemple, a casa de la Paris Hilton em van cinc cops. Bé, clar, a veure, jo ho sento, la forma en què entren... Jo també, moltes llums... No, però jo crec que un vigilant, unes càmeres, un gos, la dona de la teva, home, aquesta gent a casa, la senyora... Ves a saber la informació que pujava aquí a internet, no? A mi em preocupava el fet que, basado en hechos reales, però jo crec que les llicències cinematogràfiques eren molt àmplies, no? I a partir d'aquí crec que això és una errada, no? Que arribin allà, que obrin la finestra, que són cares, bàsicament, a l'estil del que es diuen els Glasses House, no? Vull dir, és una cosa molt de moda, que tot és vidre, no? Vull dir, del que feia el Philip Johnson, un tio que és molt conegut d'aquella època, i tots tenen... Pedrusco i el Cristal. Exacte, sí, sí. Llavors, no, però és que eren molt curiosos perquè arribaven i deien, a veure si està fet aquesta finestra. Feien així i obrien, no? Clar, aquí, a veure si té les claus sota allò, el felpudo i tal. Sí, sí. Aixecaven i estaven allà. A veure, jo no m'ho crec que la Paris Hilton deixi les llaves de debaixo del felpudo. Però, bueno, pot ser, almenys és una costuma americana i jo m'he perdut, no? A veure, això és una pel·lícula en si mateixa que presenta aquesta desídia d'aquesta joventut, no? I ho fa bé, la Sofia Coppola té aquesta tendència a fer pel·lícules anodines i tal, i presenta molt bé aquest plantejament. Molt hipster. Sí, molt hipster, exacte, és aquest el concepte, no? Però el muntatge també és hipster, és com tal, i la música és horrorosa, és que no hauria pogut agafar la pitjor música del món. De debò, ha agafat un rapero negre, no sé com es diu, o Razer, no sé com es diu. Quina cosa més horrorosa. El dia que la veieu, és que... No, ja, és que m'atre la ganes, tio. No, no, no. Després d'aquesta presentació... Com pot ser? La cançó inicial és com... És que tot el conjunt de la pel·lícula... Estan grans, eh? No, no, no, però si jo m'he passat cada cosa, que és el que m'he comió jo. Però és que jo crec que tinc la sensació que la Sofia Coppola està supervalorada, sempre ho he dit, i en aquest cas... Té alguna coseta que està bé... La Maria Antonieta es podia salvar certs moments. Això és potser el millor. El Lost in Translation, tothom diu meravelles, jo l'he vist. A mi em va agradar. Per mi em va semblar avorrida la pel·lícula. És una teoria de Morfu, però... Suposo que depèn del moment que la vegi, del moment vital o del moment del dia, fins i tot. Però és que aquí torna a fer el mateix, és aquest tempo relaxat, aquesta cosa que dius tal, és actuant malament, però és que ja és això, no? És aquesta teoria del mòbil... Bé, deixem-ho. La vida d'Adel. Ai, bueno, o Star Trek, el que vulgueu. Digues, la vida d'Adel. Novetats, novetats, novetats. Vinga. A veure, quina... De què va, això? Perquè no paro de veure lletres al metro. Aquesta pel·lícula ha guanyat la Palma d'Or al Festival de Can. Ja és una bona presentació. Tenim una referència bona. És una pel·lícula francesa i espanyola. Jo no sé de producció, segurament. El director és... Aquest senyor va fer... Sí, us recordo una pel·lícula que es deia... Aquí la van traduir com a Cuscús. Ah, sí. I que en francès era... Sí. Aquells senyor... Bueno, uns immigrants que vivien a França, en una ciutat francesa, de costa... i que es quedaven a l'atur, el pare treballava als estilleros, a les drassanes, i llavors es queda sense feina, ja amb 60 anys, que dius, ostres, què fem, o ens tornem al nostre país, o ens quedem aquí, i llavors munten un restaurant amb un vaixell, així que estava a mig de ruït, el restauren, el vaixell, i munten un restaurant, i fan un sopar ja xulíssim, i veus com preparen el cuscús, on el cuscús és una excusa, no?, però sí que el preparen, a més fan quantitats i quantitats, eh?, i com col·laborar tota la família, els amics i com fan això va ser maquíssima aquella pel·lícula doncs és aquest mateix senyor i la història, la història, doncs mira una miqueta amb el que dèiem abans de la història de la nena amb aquella monja que l'avança per a la seguida doncs aquí, a França dues amigues És una història de lesbiana, senzillament, no? Ara, sobretot, és una història d'amor. Molt bé. És molt maca. La pel·lícula és preciosa. La fotografia, com està l'illuminació, és una passada. És una obra d'art. Home, si l'han donat a... S'ha guanyat a cants, no? Ha guanyat a cants, sí, sí. Per algun motiu serà. Les dues actrius principals són... Jo, sobretot, trobo guapíssima, guapíssima i sensual la noia que fa d'Adèle, que comença amb... Bueno, se suposa que té 15 anys. Que se li ha sido... No, no, ella es diu també Adel. Es diu Adel... Espera, que això deu ser grec, no? És Xarcopoulos. Sí, grec. L'altre és... L'altre és Lea Seydou. L'altre sí que és més un nom francès. Hi ha una altra noia també. Bé, clar, és una miqueta la relació entre elles. És una relació d'amor, no? Sobretot, aquí el que sí que es veu... I això és veritat que el director ho comentava... I jo crec que sí, eh? Perquè això és el que d'entrada veus... I jo també vaig comentar a la sortida, no? Les dues provenen de... A veure, de capes socials diferents, d'acord? Sí. Una d'elles, la que és una miqueta més gran, la Emma, la Emma ve d'una classe social, ho veu sobretot amb els pares, una gent amb cultura, gent que té carrera, gent que viu en el món artístic, cultural, que de seguida, això ho veuen com molt normal, mira, porta la nòvia a casa, no sé què, amb una naturalitat impressionant, no? En canvi, l'altra noia, l'Adèle, és una família més senzilla, d'una capa social més modesta, sí que ella va estudiar perquè l'institut al liceu és obligat per tothom, després ja sé que vol estudiar mestre, que dius, mira, també és una carrera d'entrada, a veure, ojo, És molt loable, no? Jo també la vaig fer a la carrera, però bueno. Sí, sí, bueno. Vull dir, però bueno, d'entrada s'entén que és una carrera de les més... No senzilles en el sentit d'estudiar, perquè estudiades l'estudia moltíssim, no? Ja has de saber moltes coses. Sinó que, bueno, perquè com que les nenes ho tenen més a prop, perquè és la figura que elles veuen des de petita, no? La figura de la mestra. Ja està, senzillament d'aquest punt de vista, no? i és una família molt més senzilla en aquest aspecte, no? I veus que, a veure, no és que un accepting, és que la nena no els acaba de dir, jo crec que no els acaba de dir mai, realment, ella, com farà la seva vida, no? El que crida molt l'atenció, sembla mentida, però a mi encara em crida molt l'atenció, que a veure, que som francesos, és la societat francesa, hi ha un respecte, I ho veus, eh? A l'institut també ja quan es comença a veure una miqueta, perquè clar, ella, el típic, ella es pensa que el normal és sortir amb un noi i ja està, no? I quan comença a adonar-se que a ella li agraden les noies, no? I quan entre els seus companys es filtra una miqueta el tema... Clar, veus també la reacció, però dins de la reacció que puguin tenir, una miqueta així de rebuig o no rebuig, veus que hi ha respecte també. I sempre hi ha qui surt dient, escolta'm, que és la seva vida, que tu l'estàs agredint si li parles així, no? Vull dir que això és una classe també de honestedat i de respecte cap a l'altra, no? I de viure en llibertat i ja està, no? I cadascú sense... A més, ella mai a la seva feina mai tampoc no... No és que no ho expliqui, o sigui, intenta que tampoc no li interfereixi si està bé, si està malament, vull dir, si se sent bé o no s'està... Vull dir, en el sentit de com evoluciona la relació de parella, perquè és com qualsevol relació de parella, és un amor, té el seu moment d'enamorament, el seu moment algi, no sé què, passió, tot a tot. A més, les escenes de contacte, de relacions sexuals són superexplícites, no? I aquí diu que, clar, està feta... des del punt de vista masculí, perquè és un director, no? I diu, home, això... Però, bueno, no ho sé. Bueno, això, jo crec que sí, mentre sigui sensible, el director o la directora... Estan molt ben fetes, estan molt ben fetes. Clar, això no. Vull dir, és una passió, no? Fantàstic. Val la pena, són tres horetes de pel·lícula. Tres? Sí, sí, sí. Ui! 175 minuts per les 3 hores, però se't passen volant, eh? No, no, no, perfecte. Jo pensava que les pel·lícules més d'amor són més curtes, però no tan llargues. El director, penseu, una altra curiositat, que és francès, però és d'origen àrab, és d'atunes, d'atunes, i crec que és molt curiós precisament ells, no?, una miqueta amb la censura i amb el... l'època transigència amb el tema d'onosexualitat, en canvi ell sí que ha fet aquesta pel·lícula. És més sensible, n'hi ha tot arreu. Jo trobo que val moltíssim la pena. Molt bé. Doncs jo parlo amb dos minutets de l'última novetat i deixem el David que parli d'Estar Trek i d'Atrapado fent el tiempo. La pel·lícula que parlàvem amb la Rosa, de l'altre dia i amb el Jaume, La bicicleta verde, aquella pel·lícula del director Haifal Mansur, que vas fer amb el comentari d'Arabia Saudí, que era un cicle que em sembla que comentàvem... És un cicle al Cinebaix, el cicle de cinema àrab. Doncs bé, jo la primera que vaig d'escriptor he pogut veure i la primera en la frenta, magnífica, la pel·lícula, és una pel·lícula meravellosa, molt senzilla, vull dir, fet a revésaudí, una família de nivell social mitjà, amb una nena, no?, que és una mica rebel, no?, vull dir, rebel amb l'aspecte que tenen en compte, que us podria imaginar quina forma, amb els col·legis, doncs allà, clar, allà prenen el Coran, no tenen gaire més coneixement que no sigui el Coran, és a dir, no els ensenyen moltes més coses, no?, Exacte. I llavors, les de petites ja van mig cobertes i tal, no? Llavors, arriba un moment, que arriba saudita, surten, no és un burka, però no sé com es diu que és l'altre, que van amb els ulls solament, que s'ha de veure els ulls, la negra i tal, clar, jo penso amb els 45 graus que ha de fallar anar de negra. Déu meu, pobretes, no? I és molt clau perquè es veu això, l'interior de les cases i l'exterior. La dona vista dins de la casa, per exemple, la mare d'aquesta noia, ha passat totes les pel·lícules frissant pel seu marit, un marit que està a punt de repudiar-la per casar-se amb un altre. Però sí, sí, sí, però així directament. Repudiar-la, ell ve a casa, ell la donant quan ve, és un tio bastant... Me'n refereixo físicament maco, no? Llavors, la mare d'ell està buscant una altra dona. No t'ho perdis, la mare. Però, clar, com ja està permesa la bigàmia i el que faci falta, tampoc renega, però sí que la repudia. I l'altra és la seva dèria per dir... El dia de la boda jo vine amb un vestit vermell, no? És la seva il·lusió per dir... Mira lo que te has perdido, no? Perquè, clar, sempre van... Va, dins de casa no, però vull dir que una mica aquesta sensació... Això per un costat. Llavors, per l'altre costat, la nena, no? Igual el casament del seu... No, no, al final no va. Al final no va perquè tira la tovallola a ella. Ja no puc fer res, perquè amb aquesta societat masclista no puc fer res, no? I llavors, quan surten, no? Vull dir, cap a dins, no? Doncs ara no podem... quan surten cap al que seria la noia, té un amiguet, clar, això està mal vist, des de petit que tinguis un amic, amic, amiga, anem malament per allà, no? I ella vol una bicicleta verda, una bicicleta que veu, i la seva lluita és trobar la bicicleta, no? Però clar, està mal vist que vagi amb bicicleta, perquè pot perdre l'honra. Llavors la mare li diu que no en un principi i al col·legi li diuen que no. I llavors ella, per aconseguir aquesta bicicleta, entra en un concurs del Coran. No t'ho perdis, clar. I llavors es veu tot això. Però és que la pel·lícula té una senzillesa i a la vegada una cruesa amb les formes. És a dir, per exemple, la dona ve a uns amics a casa i prepara un couscous meravellós, no? Quan el porta, pica la porta, deixa el cuscús a terra, se'n va perquè els altres no la vegin, perquè va descoberta, no? I llavors el tio arriba, se'n porta, va cap a dins, li dona les gràcies, com a mínim, no? I llavors, quan se'n van, veus a la nena i a la mare menjant les restes. Però, clar, aquell plat que la gent ha fotut la grapa i ha menjat i mengen les restes, vull dir, s'esperen que se'n vagin els homes i llavors, clar, és un detall petit que, com no te n'adonis, te s'escapa. I això, la pel·lícula està plena d'aquests detalls, que tampoc és qüestió de desarmar-los, però és brutal, amb això, quina bestiesa. Però, bueno, jo crec que la pel·lícula és descobrir-la, és petita, és una pel·lícula meravellosa i endavant. Ens queden set minutets, David. Vinga, Star Trek i... Vaig recuperar l'altre dia l'any 2009, la primera del J. J. Abrams. I, ostres, quanta la potència aquesta pel·lícula. Molt millor que la darrera que n'ha estrenat. Jo aquesta darrera no l'he vist. Molt millor. La darrera s'han inventat una trama molt... Star Trek vol trames simples, no vol trames tan recomplicades. però no li veig la volta ni soltes. Dius, molt bé. En canvi l'altre sí, que presenta els orígens de com es crea el que és la famosa tripulació amb el capità James T. Kirk i amb l'oficial Spock i tota la tripulació coneguda, clàssica de... de la sèrie, no? Sí. I, ostres, hem de començar, que me'n recordo en el seu moment, quan estàvem al programa de cinema, el Francesc, va dir que, ostres, va elogiar aquest començament molt potent, molt potent, perquè s'està destruint la nau, el capità, que és el pare del capità Kirk, doncs s'està... ha d'estar ballant la nau i ell morirà, mentre s'està naixent el seu fill amb una llançadera que està sortint, i, ostres, aquell terror és potentíssim. A part de tota la trama, que està molt ben parida, amb els romulants atacant planetes. El film, qui no l'hagi vist, el recuperi en DVD. És la primera de la nova saga. Aquella està molt bé. Està molt bé. La nova, per mi, grinyola. Grinyola bastant. no sé com, però grinyola molt. Ara no la tinc... Mira, tinc més present l'última. L'última que no vas potser. Sí, sí, sí. Jo és que aquesta última no l'he vist. M'han dit que ja sé de tot, eh? Gent que estava contenta, gent que no tant, però més aviat que no. No està malament, però no és com la primera. No és com la primera. Sí, hi havia tota una primera saga, no?, amb unes bastantes... Sí, en el seu moment, als anys 60, van fer els anys... Sí, i després va sortir Star Trek, la nova generació, que això és l'any 90, que sortia el capital Patrick Stewart, que era... Són 10, no?, aquestes, des de la primera fins abans del J. Abrams, J. J. Abrams, hi ha 10 seguides, no? Sí, però en aquella època hi havia... La que feia el William... Com es deia? El William Slade? Sí. No, Shackner? Sí, Shackner. Sí, el Leonard Nimoy, que aquests eren la primera tripulació original de Star Trek. Després van ser substituïts per la nova generació, que eren actors més aviat desconeguts. Però, bueno, algun d'ells no, que és el Patrick Stewart, que era el capità Jean-Luc Picard, la Diana Troi, i altra tripulació que els que vam veure a aquella època la sèrie que feien per la tele són els que... Ens vam quedar més, no?, amb aquesta... Que a l'època que ella va començar a perdre va fer Taràntula, el Patrick Esteve. Sí. La pel·lícula més horrorosa del món que he vist. Però t'escrivís pitjors, per fer gràcia... No érem l'actor, perquè sortia Excalibur, per exemple. Però com ja estava de cap a caiguda, jo que vinga, Taràntula ja, vinga. Sí, sí, sí. I ara amb aquesta nova, els actors són podents. El Chris Pine, el... el Zachary Quinto, la Zoe Saldana, o sigui, són el Cal Urban, són actors amb renom, no? I bé, la pel·lícula no està malament. Però bé, i referent a l'altre, ahir vaig repassar aquesta que feien per la tele, que era atrapat en el temps. Sí, en el temps. Amb el Bill Murray, no? Amb el Bill Murray, molt bé, molt bé. És una metàfora, bàsicament, de la quotidianitat que ens... Normalment nosaltres cada dia... pot semblar igual, no? Doncs aquí t'ho fas, realment. Cada dia és igual i és el mateix dia, a més a més. És el dia de la marmota, no? És el dia de la marmota que el tio, un i un altre... A més, et penses, bueno, ara ja s'acabarà, no? No, no, no, no, encara li dóna més voltes, o sigui, és cargolar el cargol fins que es passa de rosca. Però és que li dóna el sentit, perquè és que dir, no, tio, fins que tu no sàpigues aprofitar perfectament aquest dia... No pararàs. Seguiràs repetint-ho un dia i un altre. És un càstig. No, jo crec que no va, perquè hi ha molta gent que potser la va considerar al seu moment una... una fàbula moral, no? Fins que no et portis bé perquè tu eres un malcarat i no et portaves bé, ets un tirà, un cregut, un egòlatre, fins que realment no t'hi aboquis amb la gent, doncs no te'n lliuraràs del càstig. Sí, es pot mirar des d'aquest punt de vista, però també es pot mirar des d'un altre punt de vista, més humanista, més... És a dir, no, no, tio, la vida són quatre dies... I d'alguna manera tu l'has d'aprofitar. Els americans tendeixen, eh? A donar-te lliçons de moral d'aquesta a les pel·lícules, eh? No sé, en aquest cas. Jo ahir ho vaig mirar des d'aquest punt de vista. Sí, vale, vale, perfecte, perfecte. Perquè el tio, ostres, arriba un punt, és que, bueno, aprofitem, va, anem a fer classes. Aquí ell, al final un punt que se n'adona que està enamorat de l'Andy MacDowell, no? I diu, pues, anem a sacar. Vamos a ligar, me la voy a ligar, pero por todo lo alto, tío. No allò de manera barrio bajera, que ho prova, eh? I sorrana. No, no, no. Por todo lo alto. El tio, bueno, la impressió d'allò més, no? Sap aprener a tallar gel. És correcte. Clar, un dia que el tio arriba allà, clar, ells... Tu has de mirar el punt de vista d'ells, que és un dia, no? El tio fa unes escultures de gel bastials, toca el piano ni que fos el liberatge. És una cosa que dius... Ostres, Pedrin, tio... Perquè el tio, clar, dia si dia també va aprenent classes de piano, no? Jo no et tallo. Algú ha vist el Behind the Candelabra, parlant del liberatge? Vaig veure un tros. Què et va semblar? Una cosa peculiar, eh? Molt peculiar. Em vaig quedar amb ganes, no la vaig poder acabar. És el Soderberg, eh? Sí, sí, sí. I està molt ben parida la pel·lícula. No, no, era liberatge. Liberatge. I això vaig comentar-ho jo, que es deia liberatge, que jo no sabia, perquè era polac. Hòstia, aquí ja no m'ha recordat. És polac, és polac, sí, sí. Bueno, era polac, sí, sí. A més, és curiós, vaig veure el primer tros... I que es veia que... Era un autor que igualment atreia un públic femení gran com a totes les reinones de Califòrnia. I una berreja de públic molt peculiar. La senyora Cinquantones, que la mare d'ell estava allà, i per l'altra banda tot de tios amb mustatxo amb pantalons ajustats anys 70 és clar, és aquest rotllo que estaven tots més calents el que és brutal és el Matt Damon és bestial el paper que fot i els canvis físics que li fan ho fan molt bé tots dos Michael Duran està deliciós jo crec que un Òscar hi ha i recomana veure-lo en versió original Sí, jo és que la vaig agafar en versió doblada, mira. No, jo la recomano en versió original perquè veus el Michael Douglas parlant amb pluma. I això no té preu. Això és cert, això és cert. No té preu, eh? Són actors que dius, no me la veuria mai amb aquesta tessitura i te'l veus. Jo em pensava que era un actor... era un pianista així molt conegut, però era un virtuós del piano. Era un virtuós del piano. Feia un xou, no feia concerts ni res. Jo quan estava a Ràdio Salut i hem de marxar allà, es feia un programa que era un programa solament musical, no? I la meva directora em deia, posa'm el liberéis, posa'm el liberéis, no? I els discos eren? Uns discos amb unes imatges, amb unes fotos, amb uns vestits de pells, amb unes coses terrorífiques, no? Molt bé, doncs ja se'ns ha agafat el temps i ni podem sintoniar. Acabem amb l'Hotel Califòrnia, eh? D'Alsí, que això és bona música, val? Fins la setmana que ve. Adéu-siau. Benvinguts al programa 40 de Godiu a Bonaparte. Avui, 40 suïcides i un reinol. Ens hem aixecat superpunquis.