Simone Weil i la revolució espiritual; “Nit i Dia” i la moral del thriller; i clàssics de cinema: Heat, Eyes Wide Shut, Spotlight i Underground

ADIUS DOSER 98.1 Doncs comencem un dijous més a la Babilònia, aquí amb la companyia de nou masculina. Què passa últimament amb les nostres dones de la Babilònia, Jaume? Fàcil més que una sopeta de fira. Jo no estic buscant ja... Estic buscant ja... Relleu? Sí. No, relleu no, però que n'hi hagi més, no? Clar, clar, clar. És quòrum femení, home. Home, no. Home, relleu no, carai. No, que no. Ja sabem que la Rosa i l'Urdes són insubstituïbles, eh? Vull dir que això està claríssim. I rei, la setmana que ve som que tenim Parc i la Rosa. Una altra vegada. I ja està. Doncs el que fem és, un altre dia més, començar amb el món de l'art, de la cultura, amb el David Montaner. Què tal? Buones. El Jaume, que ja l'hem sentit, eh? Sí. El Jaume Vidal. Sí, què tal? Ja que us parla el Xesco Ramos, darrere de la peixera, com sempre, apartat del món, eh? En plan Calimero. I el que hem de fer és parlar, començar a parlar, a veure què és el que farem avui. Parlem per un costat d'un article que el Jaume ens vol presentar realment curiós. Sí. I vull dir que una cosa que ens queda dient, ostres, això és que no controlem gaire, però crec que després d'això controlarem molt. És una cosa així com Simone Weil i la revolució espiritual de França. Vull dir, és un tema punyent. I després parlarem de cinema i el que farem serà una mica barrejar pel·lícules antigues, amb actuals, amb una sèrie que el David ens comentarà que es diu nit i dia, que es veu que és una cosa espectacular, no? O curiós, a si més, no? Que tinc un tèxic laborós. Perdona, jo no he dit això, eh? Ah, bueno. Ja s'escapa bé. Està bé, llavors, no? Sí, està bé. Vale, doncs llavors no li dic que sigui espectacular. Si està bé, cal que digui res, oi? I pel·lícules, bueno, tenim una supernovetat, perquè això del cas Fritz Bauer, Jaume, això és com que no està ni estrenat, com el que diu la cosa, o sí? Sí, sí. Ah, vale, vale, vale. Això s'ha estrenat i vendres i ho he ordinat. Ah, vale, vale, vale. Però, bueno, és novetat allò de... No, ara, per estrenes, estic una mica apretat i no... Apretat, vale, vale. No m'escapo de l'apretada, jo. Un avi tribulat. Sí, sí. Doncs parlem també d'Spotlight. Bueno, però no com avi, sinó per altres qüestions, també. Descanyen, per totes vegades. Doncs parlem també d'Spotlight i també de clàssics dels anys 90, en aquest cas, ens mourem amb Heat, amb Underground, amb Ice White Shoot i amb El Puente. Heat també? Sí. A mi m'agrada. A mi m'agrada molt, Heat. És una de les que no hi havia comulgat en el seu moment quan la vaig veure i ha vist una segona vegada i comulgat. Val Kilmer també, a mi? Sí, Val Kilmer també surt per allà i surt un altre, no me'n recordo ara. Sí, l'Alpachino i Rebellino també i surt un altre també bastant conegut, però bueno, també ara mateix no... El que sortia amb Reservoir Dogs. Far a Vacation? No, l'altre. L'altre així més guapot, així més... El Márcim. No me'n recordo. Sí, el Márcim. Sí, sí, el John Márcim, senyor. Michael Márcim. Aquest ho fa molt bé. Fa molt bé, també, eh? Dóna... Ho fa molt bé, exacte. També sortia aquell llibre. Però comencem amb aquest article que el Gemma ens vol comentar i ja està. Doncs endavant. Sí, es tracta d'aquesta senyora que es diu Simone Weil i la revolució, com deies tu, espiritual de França. Esclar, jo vull confessar primer de tot que no sóc ni molt menys un expert en història ni en res, no? Però m'ha cridat molt l'atenció. Ara ha tret un llibre, l'edició... Edicions de 1984, eh? Doncs que porta per títol l'arrelament, una història del malestar europeu i una proposta per renovar la vida laboral i política comuna. En definitiva, estem parlant d'una època que pertany, doncs, abans de la Segona Guerra Mundial, eh? Vull dir, no és que sigui precisament la victòria de la Primera Guerra Mundial i la possibilitat d'humilitat a Alemanya. van acabar emborratxant, o sigui, van acabar d'emborratxar França, que ja posseria tota l'Àfrica Occidental, Indochina i part de la Polinèsia. Simone Weil, que havia nascut l'any 1909 en aquesta França tan superba, en una família jueva que havia fugit d'Alsàcia a Lorena, quan l'havien accionat als alemanys el 1874, el seu pare era... el seu pare, perdó, el seu pare era metge de París i la seva mare ho havia volgut ser. La filla, acumulada per l'amor familiar tan culta i tan burgès, que això també compta, eh?, va resultar d'un dels pensadors, o sigui, un dels pensadors més lúcids i originals del segle XX, de qui no podien deslligar pensament i biografia, perquè a ell sempre creava vessant-se en el que anava vivint. O sigui, aquesta va ser una senyora molt experimentada, precisament després de llicenciar-se en filosofia a la Sorbona, a la 1931, va destinar-la a fer classes en un liceu femení, eh?, d'Occitània, i aquí va combinar la feina i l'institut amb les visites dels cercles obrers, que en aquell moment podien, o sigui, patien bestialment la crisi del XXIX, i que va ser sempre l'eix de les seves reflexions, perquè hi veia els esclaus del seu segle, en definitiva, no? O sigui, clar, la filosofia, jo crec que almenys jo la concebeixo d'aquesta manera, eh? Vull dir, l'esclavitud probablement ha existit sempre, fins i tot ara, no? Actualment segueix, i cada vegada més. I ella, doncs, ho assimilava. Val a dir que aquesta senyora va ser una inspiradora molt potent de persones que, posteriorment, han tingut un pes en la història, a nivell de filosofia, a nivell d'aportar elements que ens facin més comprensibles com són les coses. I probablement, si se'ns fan més comprensibles, això vol dir que som capaços de saber diferenciar aquest bé i aquest mal, en definitiva, i quan la nostra decisió pot ser la lluita, doncs, de la manera que ens apuntem, doncs, en el bàndol més correcte i, a més a més, molt més ben assabentats. Anna Arendt, que precisament amb la famosa pel·lícula de... no fa gaire es va estrenar, i que aquí en vam parlar bastament, perquè a mi em va impressionar moltíssim, aquesta senyora, precisament, i després parlarem del mateix cas, aquesta senyora, precisament, va assistir, va ser una convidada d'un hort en el procés que es va fer, doncs, en el senyor Adolf Eichmann, aquell senyor que el van agafar, doncs, a Sudamèrica i el van portar, precisament, a Israel. I llavors, la senyora Anna Arendt, doncs, va anar allà. I el que va treure, precisament, d'aquell judici és que, en definitiva, el mal és banal. O sigui, la característica és la banalitat, no? I per què ho va dir, això, doncs? Perquè, esclar, la persona transformada, amb el braç, ejecutor, d'un ordre superior, sense ni conèixer-lo i sense qüestionar-lo, diu, no, no, no és persona, és sicari. És engranatge. És engranatge, és, en tot cas, vull dir, és, bueno, és el braç, no?, que ejecuta. I llavors, jo crec que va ser molt interessant, no? Aquí, el que, o sigui, el que tinc aquí... Això és perillós, eh? Fiques l'afirmació. Clar que ho és, vull dir, i les queixes que vaig generar, no? Clar, llavors... No t'ho perdis. Estàs, diguem-ho així, d'alguna forma, no responsabilitzant totes les actuacions que van fer aquesta gent, perquè, a cap de la fi, com eren un engranatge, ells només es movien perquè algú els movia. Llavors, no hi havia cap mena... Acabes de dir una cosa que jo penso que és interessantíssima. Una de les qüestions, per exemple, a nivell d'equilibri mental, és precisament la vulnerabilitat de moltes persones davant del fet de decidir. Però quan hi ha una persona que decideix per ells, per bèstia que sigui allò que li proposen, eh?, doncs ho poden fer. Llavors, aquesta senyora, el que feia... O sigui, el que va destacar és això. Va dir, oh, aquest senyor, no vaig veure res més que un fanàtic total i absolut d'una agressió constant contra una raça, però que podria ser contra tot el món, no? Després ja parlarem d'una pel·lícula que he vist avui aquesta tarda, que és el cas del senyor Bartler, Fritz Bauer, que va ser un jutge jueu, també, que va marxar d'Alemanya, lògicament, quan hi va haver l'esclat del nazisme, i quan ja va acabar la Segona Guerra Mundial, va tornar allà. Llavors, el senyor Denauer el va posar de jutge principal. Era una estratègia política. I llavors aquest senyor, i això és molt important, aquest senyor va fer un paper bàsic, precisament per agafar el senyor Edgman, no? Que en la pel·lícula de Hannah Arendt no en parla d'això, oi? Bé, doncs, seguim el discurs. Sí, sí, sí, segueix, segueix. I llavors, tu ha apuntat aquesta data que jo tinc, perquè, esclar, a mi em va sobtar molt quan vaig veure aquesta pel·lícula i després he llegit alguns treballs i tal, no? Molt bé, doncs, ella, o sigui, aquesta senyora Weil, experimentada dins el camp del que era la revolució, espiritual, curiosament. Què voldria dir espiritual? Aquesta és una altra de les preguntes que jo també en faig, no? Espiritual vol dir que tingui una sintonia precisament amb el que podria ser superar tots aquells inconvenients que ens dominen i ens fan pols? Podria ser això. Podria ser, és probable. Clar, voldria dir, estem parlant d'esprit, llavors, en definitiva, d'un esprit que ens mou cap a la recerca d'una justícia, no? O d'una superació, també, no? I d'una superació. I d'una superació, clar, vull dir, és... Molt bé, no? Podria ser un alè, exacte, com més interior, no? I a partir d'aquí, bueno, aplicar-lo en aquesta societat que es mou, clar, és que, ojo, és que això... Tot això és prou complex. Clar, el que no podem confondre mai és amb el tema espiritualista, és a dir, el concepte que ha de veure amb altres mons, no? Vull dir, això no? Vull dir, amb altres submons, no? Però quan una persona es proposa anar a la recerca d'anar al seu propi interior i trobar allà una sintonia que realment, oi, conformi a títol individual, doncs, un benefici espiritual, el cap i a la fi, doncs jo penso que seria la clau o el principi o la llavor per una espiritualitat aconseguir el cap i a la fi entre tots plegats. Jo penso que... I hi ha molta gent que es tira tota la vida buscant aquest element espiritual. Exactament. A nivell individual. Exacte. I llavors probablement arribarà a la conclusió que així hauria de ser per part de tothom. Bé, doncs, diguem a les altres persones que aquesta senyora Buell, doncs, va tenir influència. Com hem dit, la Hannah Arendt seria una. I llavors també tenim aquí Incer Borg en Bachman, també. Ella es va veure ahir influenciada, precisament, per aquesta senyora, que també buscava el dolor i anava a fons de les coses. Als ulls de Bachman, Buell era una mística que escrivia per ella mateixa. Creu que Buell sempre posava el focus en l'exència de Déu i en el patiment perquè només la derrota ens ofereix un estat d'ani òptim per comprendre el món i perquè només des de la derrota pot donar-se testimoni. És una conferència que va fer sobre ella. Bachman explicava que Buell havia sentit compassió pels jueus perseguits. Això és fals. I és un dels punts més foscos i incomprensibles de Simone Buell. Com va passar en bona part de l'esquerra occidental. Veia en els jueus la imatge del Burgès. El fet de morir l'any 1943, quan tot just es començaven a saber detalls dels camps de concentració. O sigui, és determinant, precisament. en va morir abans, no? Però Buell coneixia les lleis que els privaven els jueus i l'accés, precisament, en els llocs públics. Ella mateixa va haver de fugir de França i no va i no va alçar mai la veu. O sigui, en definitiva, va haver de buscar. Llavors, hi ha una senyora que es diu Maria Zambrano. Aquesta és d'aquí. O sigui, és de l'estat espanyol. És coneguda. I a part del seu compromís polític i de la seva vida en el Xile compartien un gran interès per la tradició mística, especialment per Sant Joan de la Creu. Totes dues van tenir la mateixa intuïció. Creien que calia girar els ulls cap a Orient com a punt de referència. Que és curiós tot això, eh? Sí, és que ha dit buf. I llavors, Raquel Vespalov, que una ànima molt pròxima a Simone Weil, va ser també aquesta senyora, que va néixer el 1895 i va morir el 49. La filòsofa d'origen ucraïnès, crescuda entre Ginebra i París, jueva com Bale, també va exiliar-se a Nova York, que va publicar la seva obra principal de l'Iliade Vespalov. Havia anat treballant al poema homèric quan se m'acaba a la Provença. En definitiva, que n'hem descobrit... Diu-n'hi-do, eh? Doncs persones d'una qualitat que d'aquelles que... I és el que diem, i dones d'aquella època que estaven sorgint en aquest aspecte dins d'un món que el món de les lletres era com... encara seguia sent molt masculí, estem parlant d'això, de finals del XIX, principis del XX, l'esclat realment, d'aquelles primeres autores. Això també és bàsic, eh? Home, clar. Destaca d'una manera... de la Wilkie Collins, de la Jane Austen, d'aquesta gent que encara que es mogués amb una línia potser una miqueta més georgiana i més victoriana i tot això, però és l'esclat també d'aquestes dones que comencen a plantejar unes inquietuds, no? I quan realment les dones s'accepten, no? dins del que serien els àmbits, encara que hi havia en èpoques anteriores que sí, però que realment quan esclata és això, a finals del XIX, i tiren cap al vint. I les sufragistes. Les sufragistes, clar. Aquesta pel·lícula magnífica. Sí, l'he vist, no fa gaire que la vam veure, per ser molt interessant, eh? A veure, molt bé la pel·lícula, hi havia cosetes que vam comentar, però la pel·lícula... Sí, exacte, però que molt bé, que molt bé. Doncs bé, el cas Plisbauer, i llavors tanquem aquest tema, doncs és precisament un jutge també alemany que va arribar, va ser el fiscal general Bauer, que va rebre doncs la prova fonamental sobre el punt on es trobava doncs el senyor Adolf Eichmann, i llavors ell va maniobrar de manera que aquest senyor doncs posa agafat presoner i en definitiva fos jutjat. El que pretenia el senyor Bauer era precisament portar-lo a Alemanya, tal com va ser el procés de Nuremberg, portar-lo allà i realment pronunciar-se a tot el poble alemany en contra del que va representar aquesta època. però això, el que planteja la pel·lícula... Però això, igual que el que dèiem abans, l'Adolf Eichmann era això, era un engranatge dins de tota la maquinària nazi, no? Per això ho he lligat amb la Hannah Arendt, que és la que va descobrir, que bueno, això... Val. Llavors, el que es va trobar va ser que va haver de fer trampa, per dir-ho d'una manera, a nivell legal, però a nivell legal, per exemple, amb aquest debat que tenim ara entre Catalunya i Espanya, també, no? Vull dir, però com carai es pot arribar a anul·lar una llei que s'ha aprovat en el Parlament Català i el Parlament Català té la seva legalitat? M'entens, oi? Doncs, ell va haver de traicionar, diríem, aquesta legalitat, que és el que en aquests moments semblaria que sintonitzaria el poble català amb els seus representants, traicionar aquests reglements precisament per tirar endavant doncs un valor que millorarà tot plegat. Ell el que va dir va dir un estat injust que comet de forma diària dotzenes de milers d'assassinats dona dreta qualsevol a la defensa pròpia. Això què va dir-ho? Per a veure? El Bauer. Ah, Fitt Bauer. Si l'estat t'està agredint per molt que sigui un estat tu tens de dret a defensar-te. Clar. Deixa't d'òstres. I per això van ser rehabilitats tots els que van intentar atentar contra el Hitler. Aquest va ser un dels que es va rehabilitar. aquest va actuar a favor de tot això. A partir d'aquesta premissa han dit no, no, això no pot ser. Aquesta gent no. O sigui, pel fet de que fos un estat allò era un estat injust era un estat d'assassí. Per tant, aquesta gent estava fent el correcte. Sí. Val. I llavors, bueno, la història és explicar tots els mecanismes que va haver d'utilitzar aquest senyor precisament perquè el Hedgeman perquè hi havia interessos a dins d'Alemanya que no... que ja no, que ja els havien no perdonat, però no toquem que encara arribarem nosaltres. Es veu que la mort, la seva mort també va ser bastant polèmica. Sí. Bona polèmica, va ser curiosa perquè el van trobar mort a la banyera. No. Doncs això és el que no, eh? Això és el que jo tinc aquí a la notícia. No, però això és el que no passa. Això és precisament el que es veu al començament de la pel·lícula. Sí. I això ho salven. A no ser que aquella mort... Ah, podria ser que llavors expliquen la seva mort... El van trobar mort a la banyera de la seva vivenda a l'1 de juliol del 1968. I l'atopsia deia que tenia una gru de bronquitis i una presència de somnífers però no va haver indici que l'haguessin assassinat ni res de res. Simplement el que passa és que casualment es veu que... Que no fos un suïcidi. Què? Que no fos un suïcidi. No, ja en parlen d'això. No, tampoc és bo que no. Sí, ja en parlen. Perquè no havia tret suïcidi. És bo que no havia tret suïcidi. No, no. Ell mateix quan li diuen diu, tinc una pistola que vols que et digui. Acabo abans, no? Acabo. Eh, vull dir... No ho sé. El que diuen és que es veu que la instrucció al seu substitut va sol·licitar una obducció que no sé què és. Però la van ignorar la fiscalia de Frankfurt i pel que no se sap van donar el cadàver perquè enseguida s'incinarés. Cosa que ell... Bueno, sí, sí. Ell era de tradició jueva tot i que no era creient i ell desitjava que la incineressin que és el que està prohibit. Diguem-ne que això és el que tenim al començar la pel·lícula i llavors ja tot al llarg de la pel·lícula és un desmentiment que això fos ni un suïcidi ni la pròpia mort. I al final de la pel·lícula el que tenim doncs és precisament una actitud. ell guanya però al mateix temps el guanyen i llavors l'actitud i ajudat per un altre l'actitud és dir seguirem lluitant amb les armes que puguem però que en definitiva lluitarem perquè la vanya quedi lliure de tota aquesta història d'aquesta en renou molt bé jo penso que ja ho hem deixat molt bé molt interessant doncs seguim parlant en aquest cas d'una sèrie i el David ens parla de nit i dia que és la sèrie que han fet a TV3 l'estan fent encara? no ja s'ha acabat jo no l'he pogut seguir però la pots seguir si mires el TV3 a la carta des d'allà pots enganxar-la i veure-la jo l'he anat seguint així perquè vaig començar a veure-la que ja havíem passat com crec que 4 o 5 capítols i la vaig enganxar a toro passat i tinc un reproductor per poder gravar sèries però amb aquella franja horària també me'n gravo una altra clar que és el Ministeri del Tempo i a la vegada no puc gravar dues com això de la carta va molt bé és un invent perquè pots arribar a veure tot el que són de TV1 i TV3 que són les estatals en canvi TV5 i això no ho fa fins i tot els nostres programes podreu escoltar per veure gravar el Sálvame i tot això que vols que et digui això que et diguem és cert a radiodesvern.com a la part del podcast que es diu el Ncast doncs allà entrareu i Babilònia busqueu Babilònia com a programa o qualsevol programa de Ràdio d'Esvern i busqueu la data i ara em sembla que l'últim es va posar em sembla que va ser la setmana passada vull dir que anem anem cada setmana i podem sonar a qualsevol aparell de ràdio 24 hores al dia exacte i a qualsevol punt del món vull dir que potser ens hagués de Sud-àfrica no? que miracle que miracle això sí que és fort on hi hagi una connexió d'ESL sí arribem arribem Jaume ai David la sèrie està bé si veus els crèdits d'inici de la sèrie et dona a pensar segons què que després realment no es plasma no? i li volen donar a nivell de presentació una morbositat que després realment no la té la sèrie no se centra tant en el morbo que puguin despertar els assassinats que es cometen com tipus CSI no les he vist però més o menys crec que sé de què van i tot això sinó la pel·lícula ai la sèrie perdó se centra més en les trames personals i relacions interhumanes dels personatges la trama que se suposa principal que és la d'un senyor una persona un individu que es dedica a assassinar i aies que li diuen el mata i aies doncs bé sí és l'eix vertebrador però el que realment vesteix tot això és les relacions entre els personatges i és aquí on la Clara Segura per mi és una actriu de raça sí per tant és un thriller estem parlant d'un thriller no? sí es podria vestir com un thriller però jo crec que té la característica de sèrie sí no no perquè realment el thriller sí està bé la sèrie tota la trama de principi i final doncs és la recerca de qui carai és aquest assassí que mata les iaies però llavors hi ha un punt policíac també imagino amb aquestes trames sí amb aquesta trama i ella l'actriu protagonista és una metge forense que al principi de la sèrie està molt bé perquè et mostra tothom dius metge forense i pensa està tot el dia rajar morts no no no no realment no la majoria de feina no és fer autòpsies sinó moltes vegades és reconeixement mèdic a gent que malauradament dones que han patit exacte que la parella tonyinat o accidents de trànsit que has d'avaluar si aquell parell vostè mi o jo què sé allò com es diu la tigaza la tigaza o els cervicals moltes vegades passen consulta però com un metge de capçalera normal també simplement per establir però és el metge forense i és el que ha d'establir o sigui aquella persona té un parte de lesions han d'establir parte de lesions per assegurances no les puguin cobrar això m'agrada molt perquè era una faceta d'aquesta profeció això sí que ho sabia això sí que ho sabia pensava que el típic lo típic de les pel·lícules el metge forense és el cobre-morts i ja està i no a part d'això també hi ha un psiquiatre forense que també estableix doncs això si un pallo està dintre la seva racionalitat com cal o està fora de la realitat és que el forense és el que fa això sí però aquest no és metge aquest és psiquiatre o psicòleg ara no et s'hauria de dir a part d'això la sèrie doncs bé volta al voltant d'això hi ha diferents personatges secundaris i i i es basa amb això quina pega li veig o sigui la trama enganxa bé jo em va agradar força sí però si vas analitzant la sèrie té una càrrega moral molt bèstia molt bèstia és el que li comentava abans al Jaume no tots els personatges que fan malifetes acaben acaben pagant els acaben pagant les malifetes si ningú se'n va de rossetes per tant no hi ha redempció no no no no no no no inclús la protagonista que té actituds reprobables a nivell moral diguem-ho així doncs també el teu subia crucis particular evidentment no rec castanya com reben l'assassí d'allàia per dir-ho d'alguna manera això és molt típic eh dels últims llibres policiacs i tal hi ha la tira amb la qual el propi via crucis de la persona de l'investigador o del policia o de la policia exacte però també la la redondo diguem-la com es deia aquella de la trilogia del bastant també ella també porta un tulituli per dins la tia que deixa anar doncs permeteu-me que digui una cosa precisament la pel·lícula aquesta del senyor Bauer és tot el contrari no ja està bé i aquí hi ha bueno hi ha temptacions que vulguis o no doncs i està molt bé eh això m'estic llegint un llibre que quan l'acabi ho vull ho comentarem és un llibre de la Juliana Barro que ens diu Història d'un canalla és una cosa molt peculiar eh per la forma de ser d'aquesta persona del seu interior i com el fa reaccionar de forma social això és molt potent és que jo ho destaco precisament perquè malgrat tenir aquests punts foscos com tu acabes d'esmentar doncs ells tenen una característica de persones vàlides precisament per millorar tot el que és això és el que planteja també el film el diguem-ho ara ja ho podem desvetllar perquè la sèrie ja ha acabat però el personatge l'assassí d'alguna manera té un ofici de reconeixement que és és bomber i fins i tot surt per les notícies com un heroi no? sí, sí com un heroi rescatant una iaia el que no diuen és que després l'amiga de la iaia se la carrega vilment no? però però però sí, sí, sí també mostra doncs d'alguna manera perquè és que ho fa d'una manera molt veus suposo que aquí el film que has vist tu el Fritz Bauer mostra la justícia com un element amb una plom i unes amb unes bases sòlides no? sí tot i la disbauxa nazi diguem-ho així d'alguna manera però no, no que ells mateixos tenen una derivació no catalogada com a normal i conseqüentment amb possibilitat de càstig també com tu ho acabes de dir aquí què passa aquí hi ha un jutge diguem-ho així que és un ha sigut un jutge trepa diguem-ho d'alguna manera i sempre ha basat la seva vida a sobre de fonaments anant pujant sí no, no amb fonaments no, potser sí que no té el seu mèrit però la base principal és tot un un muntatge fals no, d'alguna forma i hi ha un moment que es troba enserronat i actua de la manera més més baixa pròpia dels delinqüents dels quals ell jutja no i llavors això fa que a la llarga doncs doncs els guionistes de la sèrie el passen per la picota no indiscriminadament però és que ho fan d'una manera que no hi ha no, però això també encara és doblement reprobable o sigui coi si un jutge la fa també la paga clar no li donis una sortida airosa o com a mínim no airosa però sí i dius mira va tu no t'enganxarem tu és com aquells que els deien com quan el el Hitler el Hitler va empresonar el como se deia Erich Baum que era el cap de la CSA que era l'antagonista de la CSS no el va justiciar simplement van entrar a la cel·la i li van deixar una pistola a un tauret i li van dir bueno ja saps el que has de fer ja tu doncs amb aquest jutge li fan d'alguna manera el mateix no li fan el mateix però ell s'ho fa si mateix els guionistes li poden en una coartada perquè s'acabi ell mateix diu no tio no jutge'l i humilí el com un com el que ell feia amb els amb els delinqüents que ell jutjava no humiliar-lo però sí passar pel mateix procediment que és el que realment la societat demana estàs dient que el suïcidi és un alliberament en aquest cas sí compta no no no no alliberament sinó que els guionistes li donen una via onrosa per acabar amb tot el seu patiment és que és una sèrie no és una pel·lícula és una sèrie has d'allargar has de provocar situacions límits és el que jo deia la diferència la diferència entre la sèrie i la pel·lícula és que la pel·lícula no et dona elements addictius la sèrie sí que et dona perquè clar d'un capítol a l'altre t'ho puguis anar enganxant t'hi enganxis jo puc reconèixer em va enganxar la sèrie i l'anava veient així que podia la vella una situació crítica crida molt l'atenció aquests límits que dius però després ho vas pensant i dius hosti heu fotut trampa tot i que si fan una segona temporada la seguiré veient perquè m'agrada perquè vist el panorama del que fan per la televisió així públic doncs és de lo millor que està no ens pas enganyarem sí és veritat hi ha sèries que destacen però perquè veus cada cosa que dius m'agrada jo seguia una que es deia Dexter i que la premissa era molt forta que era un hematòleg que era un especialista en sang dins de Miami i tal el tira una persona que no tenia empatia perquè havia patit una cosa de petit molt gran i molt forta i intentava formar una família i tal però llavors ella el que feia era exacte tenia un perfil molt peculiar amb el qual t'enganxava perquè aquesta persona matava aquella gent que la justícia no havia ajusticiat és un justiciero però amb unes connotacions unes connotacions no sé si de la paraula però possiblement perquè mata d'una forma determinada i concreta té un protocol i que ha de seguir i que el superentenia fins i tot imagina't perquè sap el que ha passat és una cosa que dius a veure està ben informat quan executa és que és culpable mai que executarà per gust ho fa per un motiu determinat però quan ho fa ho fa amb sanya i plaer ho fa com dient fora no sí sí no no exacte però el que provoca és una sensació com de tranquil·litat interna quan fa això perquè aquest personatge no està bé i perquè ha viscut una infantesa molt determinada i molt concreta que a la fi a cap pots arribar no a entendre però és molt fort el que diré ara però pots comulgar amb aquesta justícia totalment cega és molt fort no no no aquest paradigma aquest paradigma de la venjança està molt arrelat als Estats Units perquè la justícia d'alguna manera és és és un lliure mercat que qui qui té més diners és qui qui rep una justícia més bona i llavors els que els que han patit una justícia injusta diguem-ho així d'alguna forma ja els agrada veure aquest tipus de sèries perquè clar això els ah mira bueno però no a veure tu t'has de distància és com com és una pel·lícula de por no vol dir que jo ostres com molt això que vagi per la vida carregant mala gent que s'ha portat malament amb mi no és aquest el cas això és la diferència entre ser un nen i un ser un adult clar però que em refereixo que és això que tu el que veus allà t'està provocant una reacció ja ja ja i aquesta reacció digue-li com vulguis però quantes vegades veus home has pensat un personatge que surt per la tele que ha jo què sé matat això a molta gent no és així en sèrie o una persona que ha violat el violador de l'eixample no és que pensis però a vegades ostres doncs mira si el maten dona igual jo crec que aquest plantejament jo crec que tothom alguna vegada a la nostra vida hem pensat si tal tant se'n faria segur clar jo el que em referia això del jutge aquest no vol dir que estem tots és que ho trobava injust trobava injust que ell no passés pel mateix procés que la resta de delinqüents perquè ell també ho era i ja està a més si ets jutge i ets defensor d'aquest mètode coi t'hi vaja i això sí des de l'altre bueno doncs repassarem aquesta sèrie bueno val la pena i diem TV3 a la carta nit i dia primera temporada doncs ho podeu mirar i tal i això farem una cosa jo ara us bueno parlarem d'una d'una pel·lícula que podem parlar tots perquè és una pel·lícula que té una mica de temps i després us posarem una cançó i a veure si encerteu la pel·lícula del que parlarem després però abans d'una forma bueno jo crec que és una pel·lícula que està molt vista que és hit no i aquesta pel·lícula que potser no té tant doncs bueno comentar que és una pel·lícula de Michael Mann de l'any 1995 que té els protagonistes absoluts del Patxín i de Robert De Niro hòstia ja fa 20 anys 21 anys i la vaig anar a veure abans d'ahir i jo recordo que quan la vaig veure jo l'he vist solament aquella vegada que l'has estrenat i ara imagina't no l'he vist he vist trossos que fem per la tele però l'hem fet 50.000 vegades però no l'he vist mai sencera i vas dir la vull tornar a veure són pel·lícules que tinc un record que em vaig avorrir una mica però vista una altra vegada de la pel·lícula han ballit molt bé que això és molt important i aquesta lluita de titans entre el Patxín i Robert De Niro que diuen que mai van diuen que fins a una escena famosa no van coincidir l'escena famosa que es veu ell al clatell ell la cara al clatell que ara vull dir que és aquell joc aquest plano contra plano no és Robert De Niro el que està davant d'ell que em sembla que era la primera pel·lícula que coincidien en un repartiment sí perquè és que estaven en només alt tots dos eren estrellazos però d'aquells que et podies quedar trasposat clar però és que si aquella escena en aquella època està tan ben parit el Robert De Niro estava bé el Patxín no estava sobreactuat estava molt sobreactuat i aquí està sobreactuat aquí té un paper no no amb aquesta amb aquesta que dius tu amb aquesta sí el Robert De Niro està prou bé sí no no està molt tranquilet perquè les últimes que falles per dir nen baixem de persiana no no no les coses terribles jo comencies la nòvia de mi madre i no sé si jo és terrible però aquí estava bé però l'Alpatxín no l'Alpatxín no estava molt exagerat és que l'Alpatxín quan sobreactua és terrorífic però quan actua bé és un monstre ho fa de conya us digue'm en una que no s'haurà actuït no a veure últimament no l'hi veig a diria del Carlitos Güell estava bé a mi no m'ha molestat o és el Padrino a mi no em molesta quan surt ell el Padrino té algun moment que dius bueno però perquè també de tant en quant se'ls hi va però menys a Marlon Brando que tenia aquella cosa de dir hola hola per això jo no els tinc tant a dalt de tot no a veure a mi el Patxino no em mata però jo crec que considero que és un dins del que cap és un bon actor o dins del que seria no a passa si coincideix amb un paper que té tendències histriòniques aquella decència de mujer no aquella per exemple fa de ser però en aquest cas mala llet clar mala llet però té el seu punt és a dir es refereixo que no és un per dir no és meravellós però bueno aquí sí que està una mica histriònic va com una mica de bòlit per enganxar aquell que no l'enganxa mai també té una vida personal una mica xunga té molta mala bava de seguida reacciona i fot de ventallos a tot Déu vull dir és una persona que no té paciència vull dir és aquesta niña però la pel·lícula en si mateixa que és això un grup de saltabancos i tal liderat per Robert De Niro insisteixo com diu el David molt atemperat però també molt fred molt distant en general vull dir una persona amb un edat i no ha tingut mai una relació definitiva de parella troba una persona en aquell moment i li vol donar tot i li exigeix diu vine amb mi li obliga gairebé quan la troba una persona pensa que és també com una possessió d'ell llavors a partir d'aquí hi ha una sèrie de reaccions la pel·lícula jo al principi em vaig avorrir molt però quan l'he vist una segona vegada tinc d'assegurar que la pel·lícula en si té molt més té molta potència té uns bons un dinamisme que és el que és important hi ha una escena de tiros al carrer que és molt bèstia que està molt ben feta molt bèstia que vista després està molt ben parida la cosa i dius sembla com una guerrilla jo de ciutat però molt ben parida i bé i és una pel·lícula insisteixo que molta gent potser l'ha deixat indiferent en el seu moment jo tinc gent que no va entrar en aquesta pel·lícula però jo crec que revisada una segona vegada potser sí que entraríem sí jo el que crec és que és una pel·lícula que planteja molt bé la gran dificultat d'aquella persona que es posa contra la llei en definitiva contra l'ordre establert a partir d'una estratègia extraordinàriament refinadíssima per arribar a fer doncs els atracaments que fan no? llavors això que amb altres pel·lícules sobretot westerns i quan estem parlant dels westerns americans i tal que planificaven bueno n'hi havia que eren molt sofisticats també doncs jo crec que el que hi havia aquella famosa frase a mi sempre m'ha quedat diu home diu però amb els diners amb els diners que ens prenen diu podríem pagar doncs a un bon policia per dir-ho d'una manera i llavors el policia quan el veus des de l'altra banda diu amb els diners que teniu per deia em podriu pagar molt més bé no? perquè és clar compensem o sigui mireu de trobar aquest punt d'equilibri de vincle sí clar la lògica de la vida és aquesta també llavors doncs que això també surt amb aquella d'aquell del Robert Redford i el Paul Newman no? que també són dos atracadors el golpe el golpe el golpe no el golpe no un altre un altre un altre que són ells dos també el western aquell western dos hombres i un destí no? sí dos homes i un destí aquesta no em sembla Walter Hill exacte doncs allà també també existeix tu t'ho imagines només que ens uneixin la quarta part del que aprenem i com acaben amb aquella càmera lenta pom pom totalment allò allò és l'èxtasi de la violència exacte i de la manera que participa això que dèiem de la banalitat també vull dir connecta totalment això allà som una pila de gent i han anat a un exèrcit i a disparar tots aquí imagina la quantitat de bales que tindran allà per dues les persones i tant i tant en fi molt interessant ara es fer una juguesca que segur que la captareu no sé potser si potser no jo es poso una coseta per aquí si sona que no se vol sonar ara a què us sona això? sí que em sona però és una escena que es veu una noia està posant-se una arracada davant d'un mirall que se li ve un pit ah sí ah és guai és aquest moment en concret re durar un minutet estava fantàstica la Nicole Kidman aquesta cançoleta la pel·lícula en la que he vist més guapa a partir d'aquí ja va anar de baixa no de baixa no de bòtox que s'ha de fotre fins a dalt aquí estava magnífica fantàstica estava magnífica físicament sí física i i acturalment sí i Tom Cruise també més del que cap que Tom Cruise venia de fer unes pel·lículetes que bueno que estava acceptable és un paper més centrat que l'he vist sí sí però bé bé la veritat és que bueno amb aquest aspecte no ho negarem jo vull fer una petita introducció i a partir d'aquí vosaltres ja parleu i comenteu és una altra d'aquestes pel·lícules que he volgut recuperar perquè amb el Jaume s'ha tingut una miqueta de comentaris sobre aquesta és d'aquelles pel·lícules que jo sé que al Jaume li fa gràcia té molt contingut molta molla per parlar jo quan la vaig veure torno a insistir l'any 99 em va deixar indiferent clar jo venia d'apreciar un Stanley Kubrick que en general jo el considerava ostres jo he vist tota la filmografia d'Stanley Kubrick i això va ser l'últim que realment doncs vaig veure i en Vic acostumat a veure tota la potència que havia fet el senyor Stanley Kubrick amb totes les pel·lícules el resplandor passant per la taronja mecànica tot això em va semblar que volia provocar mira què et dic aquesta va ser la sensació que jo vaig tenir amb el seu moment i que no li va sortir bé després hi ha més temes lògicament però l'element provocatiu trencador que va ser la taronja mecànica o pel·lícules que ell m'entens aquí jo crec que no li va sortir bé la vaig notar flonja mira què et dic sobretot a la part tova exacte hi ha moments que dius ostres jo crec que no l'ha quedat rodó li falta el llacet a aquesta pel·lícula a partir d'aquí comenteu vosaltres i anem entrant sobre matèria si voleu però jo per mi sí hi ha escenes que pretenen ser escandaloses el tema de l'orgia no sé què i tal però jo crec que no sé en general sincerament Estanei Kubrick per mi és un dels millors directors però també pensem que des del punt de vista d'avui dia és un director dels clàssics jo crec que un determinat tipus de violència no te la mostraria mai a la pantalla no ell crec que és una persona més tot i que la taronja mecànica cosa que per exemple a mi no em agrada gens no hi vaig entrar en aquest film la resta sí inclús aquest Aigua Aixat aquí trobo que fa una coreografia de la naturalesa humana acollonant això ho té i no li veig la necessitat de trencar no crec que n'és a trencar aquí primer perquè jo crec que el film també crec que ell era conscient que ell era l'últim que feia no sé per què però em donava la sensació que jo era l'últim tot i que era un pallo que ja tenia en ment altres coses i tal ell volia fer allò que va fer l'Spilbert després home intel·ligència artificial sí sí però és que és com l'escriptor del Joc de Trons que per escriure un llibre el pallo ja està 3 anys tu o 4 o 5 llavors aquest per fer una pel·lícula clar això em va fer tan poquetes perquè les les volia fer tan perfectes segons els seus punts de vista que clar jo era un perfeccionisme gairebé malaltís i acabava bueno no acabava mai d'alguna manera però hi ha algú jo crec que hi ha algú de testament final aquest film no sé a veure la meva impressió és que gairebé totes les altres pel·lícules que va fer dic gairebé perquè aquella taronja mecànica em sembla que hi ha moltes coses fora de camp vull dir que tampoc s'espleiava no sí que esclar que sí que t'arriben perquè el fora de camp és un paper d'allò llavors jo el que entenc és que per exemple la taronja mecànica és és dir escolta el futur que ens espera és aquest perquè el que estem fent allà parla d'educació crec jo sí sí sí totalment la formació de determinats joves i de la manera que van pujant en definitiva no estava d'acord en que hi hagués una contemplació que fessin el que vulguis facis el que vulguis i a partir d'aquí ja trobaràs la la fórmula de moralment doncs formar-te no vull dir ell deia no això ens porta aquí per dir-ho d'una manera no llavors amb Barry Lyndon jo penso que fa una recreació històrica extraordinària sí Barry Lyndon és la seva gran obra històrica per entendre'ns jo crec que fa un plantejament a veure aquesta és per a mi la més preciocista sí preciocista i a la vegada clàssica en el concepte de cinema dins del que ell fa dels seus moviments de càmera les seves situacions vull dir això és el que a mi em frontolla però que amb aquesta jo tinc la sensació d'haver una pel·lícula noventera otxentera diria fins i tot saps el que vull dir que explico és que dius sí pretenen tenir suc però no arriben més enllà encara que tinc que dir una cosa que he vist una segona vegada la temàtica el concepte el que expliquen el que parlen em va arribar més em va entrar més però l'estètica a mi em va mancar una miqueta jo crec que sempre ha tingut alguna cosa especial Stanley Kubrick per crear un món en les seves pel·lícules aquí crec que aquest món en el moment de l'orgia sí que possiblement hi ha una mica de món hi ha una mica d'espai però tot l'altre és com molt Nova York una visió com que he vist en moltes pel·lícules jo crec que hagués pogut fer alguna cosa més fins i tot més claustrofòbic o més agobiant si vols dir la paraula no ho sé a vegades jo veig que es perdia per mi tu agafes sí agafa't el personatge del Tom Cruise i de la manera que va desenvolupant-se al llarg de la pel·lícula sí és on està això la claustrofòbia perquè esclar és una persona que s'ha educat s'ha format tornem a parlar d'educació i automàticament ell va seguint la seva vida ho té de conya tot li va de bé vull dir tal esclar i entra en un món en un món que és tot el contrari aquest món veritablement jo crec que existeix en aquest eixit social que vivim exactament igual que el seu igual que el seu i a dia d'avui segur que ha d'haver-hi espais no com aquests però ell crec que es creu que es forma part d'una èlit i se n'adona que no que no és una èlit que està al punt això sí que és veritat que realment per sobre que en definitiva és la burguesia sí que dius hòstia però si no aquí què passa aquí exacte jo pensava sí sí sóc un vindundi ja l'avís el que feia l'altre paper com es diu el cinipòleg el cinipòleg digui-la on t'estàs ficant i l'altre tampoc és per tant sí va una mica xulo és que allò és una mica l'elitisme i també l'exquisitesa de tot allò que envolta és a dir no solament clar són gent que segons amb el seu nivell perquè aquests són alts burgesos i és la línia que toca cap a dalt són gent que deu menjar i veure cada dia amb un altíssim nivell per tant quan és el sexe també ha de ser exquisit ha d'haver un ritual ha d'haver-hi alguna cosa com és el cas que planteja aquest element connectar amb els oncesos exacte sí sí sí a la fi de cap és això vull dir és sentir magnificat és com una novel·lea una novel·lea de l'arthur schnitzler perdó schnitzler que es diu que es diu trauma novel trauma novel trauma novel jo crec que una de les coses més interessants que planteja el pensat és precisament la culpabilitat a partir del no realitzar però que en definitiva condiciona la teva pròpia persona perquè hi ha com una mena de cosa segons jo crec que el públic el públic sempre en parla hi ha un una escala de valors i dret que tenim tots i com que ja hem experimentat precisament pel que tu dius tu hi ha persona que ho experimenta sense cap mena de problema amb tota la tranquil·litat moral i no hi ha bueno tot va de conya però hi ha un munt de gent que això no ni toca vores que no entra exacte ni entra quan parles d'aquest tema dius ui ja està no sí i llavors realment jo crec que el senyor Kubrick reflecteix ahi entra ahi entra però jo crec que li hagués fet falta més frescor vull dir a vegades s'encurseta massa no i intenta provocar però a vegades no ensenyar i cobrir i fer home més llibertat allà a la casa de disfresses allà aquell tros probablement es produeix el que tu dius allà queda com una mica d'allò i al final quan ja quan parla amb el cine hipòleg una mica a veure jo crec que no cal és a dir ja s'entén perfectament per on van els tiros i fa com una mica explicatiu perquè clar és allò que a vegades dic jo quan és una pel·lícula que tendeix cap a un cinema americada has de ser molt explicatiu perquè la gent no es perdi no caldria no caldria no caldria però pensa una cosa vull dir en definitiva el que està fent amb l'explicació del senyor sinipòleg sinipòleg és dir escolta tu no no que aquest sàbia que això és natural per ells clar clar estem parlant de moral exacte però jo crec que des del punt de vista suficient dient jo estava allà present és aquest el vincle la línia però no després el cop de moralitat final que això és el que dius ai ai ai ai sigues una miqueta més arriscat com ha estat amb altres pel·lícules que ha sigut molt més agressiu en aquest aspecte potser li falta jo crec que li falta una miqueta com de folle però no vol dir que sigui una pel·lícula dolenta he vist una segona vegada sincerament vull dir la pel·lícula és perfecta s'aguanta perfectament a dia d'avui i és una pel·lícula molt bona una pel·lícula potser per mi no de Déu però sí una pel·lícula d'avui si hem d'admetre que existeix el classicisme evidentment aquesta està a dins sí sí és a mena de dubte molt bé bueno Jaume parla'ns una mica de l'Spotlight Spotlight és aquesta pel·lícula que va tenir premis a Hollywood sí bueno va guanyar la millor pel·lícula no millor director millor pel·lícula millor pel·lícula no hi estic d'acord però bé això tampoc eh que no jo crec que és una pel·lícula molt americana molt clàssica molt clàssica també dins el que és aquest cinema americà que entra de puntetes amb tot un seguit de coses acaba acaba gairebé esbombant que tots plegats tenen un trauma però sembla com si els que formen part de l'equip aquest de Spotlight és com si haguessin anat tots a l'escola aquesta que hi havia tota que en definitiva es produïen els abusos i llavors home sí perquè de la manera que reaccionen com ho expliquen i tal ho senten és una cosa molt personal crec que això ho havien d'haver tret hagués estat molt millor perquè home tampoc hem de ser tant d'allò eh total que és una pel·lícula que es ressalta molt i molt el fet primer que hi ha un nou cap de responsabilitat dins el que és aquest grup d'Esportline aquest nou cap de responsabilitat és una persona que vol fer una feina ben feta probablement perquè és la seva és la seva aportació doncs en el lloc que tindrà que és Michael Keaton eh que és Michael Keaton molt bé que recordem que és aquest bon home sí però n'hi ha un altre a sobre ah ah d'acord perdona perdona és aquell altre el que entra de nou el Keaton ja hi és perdona sí sí sí i llavors aquest es diu Skraver em sembla sí sí sí sí perdona és que ara m'hi confós Roy Skraver Skraver sí sí sí val llavors el que és o sigui és interessant que es destaqui precisament que el fet que hi hagi una persona nova doncs les coses es posin en un to més alt i lògicament de fer un periodisme com cal que el que queda clar en la pel·lícula és que 20 anys en realitat ja es va produir aquest fet o sigui la mirada esbrinar que passava no i llavors el que el que destaca la pel·lícula és que i destaca a partir dels mateixos que ja hi eren en aquest equip o estàvem propers doncs en definitiva aquests senyors doncs bueno vam passar aquella oportunitat i ara la tornem a recuperar i ara sí que ho farem bé i fan una investigació molt interessant i això es pot atribuir a diferents costants primera perquè t'has quedat molt dolgut per tot el que t'ha passat evidentment com a mínim un parell d'ells és extraordinàriament explícit el fet que ells van ser víctimes i llavors doncs paral·lelament doncs el fet d'anar renovant els equips i això els americans hi estan molt d'acord doncs és el que provoca aquests dos elements perquè tot vagi cap a bé però quan justament fan els seus testimonis és molt fàcil caure en que aquests testimonis fossin encara més punyents i aquí s'ha d'agrair que Spotlight ho fa de forma molt educada és a dir quan el límit que dius això ja seria massa escabrós frenen tallen no tallen sinó que diuen ja entenem però malestiu ho difumina exactament no cal ser més explícit perquè ja és una putada el que t'han fet a la vida vull dir parlen clar vull dir que és el que hi ha per tant això és el que a mi realment m'agrada que és una pel·lícula molt atemperada i per això d'aquestes connotacions que diem de cinema com molt clàssicot amb aquesta línia molt ben fet jo crec que és allò molt correcte és una pel·lícula molt agradable dins del que seria el visionat no és una pel·lícula que estiguis allò tota l'estona i també jo crec que el treball dels personatges és molt correcte estan tots molt gens sobreactuats mira que Michael Keaton té la capacitat de tornar-se boig però ho fa d'una forma magnífica planera i bueno és que és una pel·lícula que recorda una miqueta el que dèiem és un exercici de com fer periodisme diguem d'investigació dins d'un diari això és aquest element i que una mica jo hem vist això a Zòdiac ho hem vist una miqueta a Todas las obras del presidente és aquesta línia però insisteixo molt més atemperada no tan esbuja no tan patidora com a Zòdiac que no parà a bandar que jo és una prima encara no entenc que et tires 3 hores i mitja de pel·lícula i dius però què passa on vols arribar i no arribem enlloc també vol destacar aquella pel·lícula la llargada la dificultat i el temps que van trigar a enganxar aquest pare però 3 hores i mitja cal i és David Fincher que dius hòstia tio a veure que hagués pogut fer una cosa és David Fincher oi que sí només l'hi ha jo ara oi que sí vull dir que que és una persona que té dinamisme quan va fer Seven ostres coi què m'has hecho aquí vull dir que ha quedat com un clàssic d'aquestes pel·lícules no bueno digues digues em sembla que també és bo destacar el fet que que l'equip en el seu conjunt doncs acaba tenint doncs unes grans dificultats oi però de la manera que porten la investigació per arribar a aquell punt de dir sí però necessitem un comprovant més això també passa amb la pel·lícula del Butler vull dir diu sí diu ja el tinc a punt diu serà de la banda d'ells de la banda d'ells o sigui la banda investigada no allò també em va semblar molt interessant no hi haurà persona que és capaç de passar-se tota una vida sense dir el que sap però si el poses davant de la realitat i la realitat és fer justícia en aquest cas fer ser just doncs automàticament s'hi posa i ho fa és clar no i que va bé també treure allò no fantasmes que surtin que surtin perquè si no el cos arreu al moment que no aguanta això allò fa creïble la pel·lícula i així doncs si us sembla que falta 5 minuts per últim parlem d'una pel·lícula també que va guanyar el festival de Berlín l'any 1995 de Berlín ho dic bé sí festival de Berlín que és Underground l'Emir Kosturika el coneixem aquest home no? amb aquesta bogeria que envolta i això és una pel·lícula jo he vist unes quantes un parell i aquesta sí que realment dius ostres no això és una pel·lícula com a veure totes són molt són molt esbojarrades el que anava a dir esbojarrades hi ha un trailer que havia vist dius hòstia sí doncs amb aquesta en concret comença a formar molt esbojarrada però estem parlant d'una història de l'antiga Iugoslàvia des del que seria la segona guerra mundial el que seria el moment de la pujada de Titus i moltes estan vinculades amb tota la part de Sèrbia i per últim la guerra dels Balcans de l'any 1992 vull dir passen aquestes tres guerres són com tres parts la pel·lícula dura tres hores i pico em sembla i al voltant de dos personatges de dos col·legues de tota la vida que es mouen no veig sí exacte té un punt el film què es diu? Underground Underground té a veure perquè durant un temps la pel·lícula passa dins d'un soterrani essencialment amb el qual un dels amics enganya l'altre dirien que estan en guerra perquè li interessa que segueixi fent armes per vendre el mercat negre i el té tancat el seu col·lega durant 15 anys amb el sofí allà baix i és una cosa increïble hi ha molts elements simbòlics el final de la pel·lícula és molt curiós perquè hi ha una mena com de tots aquells que ja han mort reneixen i llavors es posen a ballar en una de les seves festes amb aquella orquestra que sempre els acompanya de trombon i no per la música i l'estava buscant però no l'he trobat perquè és una cosa a gat negre a gat blanc també sortia exacte aquesta línia i em sembla que són els mateixos actors que tenen uns noms no me'n recordo com singers sí sí sí és aquesta línia aquest rotllo i tal i a partir d'aquí clar en aquest cas un el que fa és el paper d'un poeta patriòtic que és el Marco que és un d'ells i l'altre és el Negro que li diuen que és una mena de capità militar que també ha portat endavant això aquests dos es mouen per diferents situacions però un segon i llavors al final és molt bo perquè hi ha una simbologia de la separació definitiva d'aquesta Jugoslàvia hi ha una persona que es gira a càmera i diu estem assistint a la desaparició d'un país i es veu com es talla allò al terra i pum com es mouen que és el moment de la desagradació de la Jugoslàvia que desapareix com a país i es converteix en Sèrbia Montenegro amb els diferents punts el fet d'aquell que sigui Sèrbia no hi fica ideologia pel mig clar que hi posa i tant i bastanta i bastanta hi posa llavors hi ha un moment que barreja realitat en ficció perquè està gravant una pel·lícula amb la vida d'ells no sap si realment és pel·lícula o ficció hi ha un moment que no sap si estan morts o estan vius és una cosa absolutament que dius mare de Déu senyor necessito 40 ulls per mirar la pel·lícula perquè te'n vas vull dir que se'n va i les reaccions d'ells clar i el que vull dir és que si per exemple és whatsapp que hem parlat hi ha temps de pensar hi ha temps d'interpretar el personatge veus que tot és un relaxament vull dir la ment és important perquè arribem a conclusions aquí no hi ha possibilitat d'això aquest senyor el que fa sempre és es belluguen és com si estigui de festa sempre és com un teatre constant tipar-se vull dir això enganyar uns moviments de càmera increïbles una cosa molt peculiar és un petit geni però local un dia podria ser i no fa gaire d'això és veritat també això em sona l'únic que hi he vist el gato blanco gato negro no sé què més i l'underground però no me'n recordo hi ha una pel·lícula no fa gaire que sortia el maradona com una mena de símbol perquè recordava si ja no però no és això em sembla és una pel·lícula sud-americana aquesta que dius del maradona i que sí és xilena o perai o uruguai és la icona de maradona aquesta sí espera que a mi em sona sí que em sona sí no però no és el costurí això igualment ens queden 30 segons la setmana que ve David ho direm això de maradona ja ho queda pendent doncs vinga doncs quedem així fins la setmana que ve adeu-siau és que jo diria que sí és que jo diria dins la setmana que ve a a a a a a a a a a a a a a a a a