Tambors de Calanda, Auschwitz i Toledo: viatges, memòria i cultura (Lemaitre, Delibes, The Bodyguard i A Bronx Tale)

. Benvinguts un dijous més a la Babilònia, després d'aquesta Setmana Santa llarguíssima. Hem estat dues setmanes, eh? Amén. Jo espero, desitjo, que tingueu mono de nosaltres, perquè hem vingut amb més ganes que mai, amb tantes coses. Aquí ja amb un nivell, perquè avui parlarem de Polònia, parlarem de Toledo, aquí viatges la gent, allò a tota vesta. És que si no, que farem a casa. Això és cultura, eh? Cultura, cultura, però les cultures meravelloses, eh? Cultura bàsica. Els tamors de Calanda i tot, per res, imagineu-vos, eh? Aquí serà sonat, serà sonat. Sonat, sonat, sonatíssim. Hòstia, si que ho és, i ja... Sí, sí, sí. Doncs avui tenim la, com sempre, magnífica companyia de la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. Com estem? Gràcies. Bé, molt bé, ja he tornat a... Fas que era descansada. Fas que era descansada, sí, senyor, sí, sí. Jaume, no et posis gelós. Estic d'acord amb el magnífico, jo. T'anava a dir la fermosa faç... Ja, ja, ja, ja. La fermosa faç del Jaume. Jo només estava d'acord amb que és magnífico. Vale, vale, però tu també, eh? La teva també, Jaume. Tu també ho ets, i tu ja ho saps. Aquí són tots molt guapos. Jo sóc un humanot, com deia el Josep Plano. Perdona, un humanot que li donen premis per algú serà. No, perquè s'ho proposen més de cap. No, perquè val la pena i ets una persona... Bueno, ja està, aquí... Va, tira, tira. Tudem els colors, no? I el Nacho... Aquí el bellíssimo Nacho, com un ángel caído. Hola, com esteu? Com que diguis més, ja. Mare de Déu, senyor. Hola, bueno, i ara ja... Aquí falta, falta algú més? Falta algú més? Falto jo. Ah, doncs bueno, que també has fet que avui s'ha fet alguna cosa que està diferent. Jo t'ho he dit, o no t'ho he dit. Jo crec que és la crema del súper, que no diré la marca. Sí, sí, algú així, sí. Que va molt bé, sincerament, i és barata, i va la coña. I és allò que dius, no, sí, mira, ho he aplicat un poc de crema, ¿cierto? Perquè està un poc així com resseco, tot allò. I vaig dir, doncs, bueno, vinga, vaig a aplicar-me crema al cos. De fet, sí, senyor. Bava de caracol. Al Lidl, al Lidl. Al Lidl. Que té molt bona, eh?, cosmètica, eh?, barata i cosmètica molt bona, eh?, no és broma, no és conya, eh? La Cienesta que van dir. Sí, sí, sí, no és broma, eh? Vull dir, qualsevol llistat ho veus i dius, home, és que val la pena. L'espuma d'afaitar? Des de llavors no s'agno, abans s'agnava com un porc quan m'afaitava, i des de llavors ja no s'agno. És una cosa meravellosa. És perquè em vas aprendre, home. Clar, clar, també és això, imagino. Bueno, ja parlar de la vida íntima de la gent, no? I no parlem de les tovalloletes humides pel cul, no, això tampoc. Ui, quin debat, quin debat. Quin debat. Són molt útils. Quin debat. S'ha de tirar, no? No, no, no, exacte, mai, jo mai ho faig. No, no, t'ho juro per Déu. Ni que posi que és molt agradable, és igual, es escombraria sempre. Exacte, jo sé les mescombraries allà. Jo un dia en un sopar m'està parlant una estona amb uns amics d'aquest debat, no? De les tovalloletes, sí, tovalloletes, no. Ja. T'ho juro. Clar. Bueno, jo no et dic jo gaire. No ho sé, pot ser un altre dia. Molt bé, doncs després d'aquest tema, després de la setmana electoral que hem tingut i tot això, i de les eleccions i tal, que estem fins als nassos de tota aquesta gent, home, doncs aquests temes una mica així, doncs més potents, no? Com que estem fins als nassos? Ah, no? T'ho no s'has cansat de parlar de política, Jaume? No, però jo m'han sorprès amb això. Per tant, no pensava que m'hagués de definir. Ai, jo ja estava, mira, dona igual, mira, no dona igual, no vull liar-la. Ja està. Doncs, el que dèiem, parlem del que hem de parlar, que és de Babilònia, l'únic que sí que podem dir que respirem tranquils, això sí, durant quatre anys respirarem tranquils, a partir que s'ho supri com vulgui. Ja m'ha oblidat el que ens ha dit el Gatxo, no? Exacte, home, evidentment, no hem d'aguantar aquella cosa, d'aquells tres, de l'altre costat, que allò hagués sigut horrorós, allò hagués sigut terrible. que Vox farà no sabem què, però bueno, no parlarem d'això. Babilònia, Babilònia. Babilònia, va. Doncs res, parlem de cosetes vinculades amb les sortides i tot això, parlem justament avui de viatges, parlem dels tambors de Calanda, que ja ens explicarà no sé quina paraula has dit abans, la rugida... La rompida. La rompida, això. Es diu així. Es parlarà de Polònia, d'un espai... Un espai... Polònia real, eh? Polònia real, o sigui, no, no, exacte. Perquè la Polònia de ficció és molt divertida i tal, i el lloc que vaig anar jo és absolutament el contrari, que és el camp d'estermini d'Axovic-Birkenau, que és, bueno, Caracòvia i el camp d'estermini d'Axovic-Birkenau, que és veritablement impressionant i que ara parlem. Sí, fantàstic. La rompida, ara parlem. La rompida ha sigut a un... A l'espai de Vox, no? Que és broma, no? Toledo, no. No, no. No, que va. Bueno, Toledo no és Vox? No. No, és que t'hi ha la manxa. No, però no és territori. La comunitat autònoma d'aquell. Va ser com Toledano encara no, però és una zona així bastant... Bueno, ja està. No, és Andalusia on va... Toledo. Toledo, sí. No hi ha, però hi ha molta gent d'allà. Bueno, hi ha per tot Espanya. Sí, no, sí, sí, sí. D'aquí també, a Catalunya també ha entret. També, a un escó. Molt bé, parlem d'un llibre, que és la segona part d'una altra que es diuenos de Mosallà, allà arriba, que és Els colores de l'incendio. Ja parlem, de Pier Lametre. Parlem de teatre, Senyora de Rojo sobre Fondo Gris. Sí, molt bé. Rosa. I de cinema, ui, el cinema avui serà una festa. Sí, perquè... Una cosa... Perquè... Imagineu-vos, parlem d'una pel·li que és una història del Bronx, que aquesta encara s'aguanta, tot bé. El jove ens vol parlar del guardaespaldes, el de la Wagner Hilton... Has de posar la cançó, eh? No sé, has de posar la Kevin Costner. Espero, si ens funciona a l'Spotify, ho posarem. Jo us parlaré del regresso de Mary Poppins. Bueno, ala. Deixa-ho anar. Home, que és pitjor. El Jaume ens parlarà de rock rus amb l'Eto, que dius, ara aquí ja ens hem tornat tots una mica raros. Això va ser. I la Rosa ens parlarà d'una pel·li que es diu, Call me by your name, d'una relació peculiar entre dos senyors, un jove i un senyor més gran, i altres coses que passen, i jo, si puc, us parlo de sospir, ja, per rematar, no del Dario Argento, sinó de la versió del mateix senyor, que és el Luca... Guadagnino. Guadagnino. Que, bueno, que una mica ho comentarem. Per tant, comencem... Tu comencem a parlar dels tambors de Calanda, a veure si els trobo. Sí, tu et trobes. I si no, que el Jaume, no sé, agafi alguna cosa contra la taula, no? És curiós que no està en un tema ja... De efectes sonors. Sí, sí, sí. No està en un tema d'oïda, és molt curiós quan sents la primera vegada, i com continuï i tal, és un tema més de vibració. De fet, el sentit de la festa, que és una festa que és patrimoni, declarada patrimoni immaterial de la humanitat per l'UNESCO, com determinades altres manifestacions, bueno, cantades, o que tenen a veure amb el so, és patrimoni, alguna cosa immaterial. De fet, com es fa per commemoració d'un suposat, jo dic suposat perquè això, de moment no sé si científicament està demostrat o no, que quan moriria Jesús va haver-hi un terratrèmol, això ho diu la Bíblia, jo no sé si està demostrat científicament o no, però bueno, en tots casos va haver-hi un terratrèmol, com una mica d'un signe apocalíptic o diví o una cosa d'aquestes, i llavors es reprodueix en el moment, a les 12 del migdia del divendres sant, es reprodueix... Del migdia o de la nit? No, del migdia, del migdia. Ah, del migdia. Sí, no, correcte, correcte i no. És a dir... Ah, doncs explica, Sí, la ruta del bombo i el tambor, que es diu així, la ruta del bombo i el tambor, que són uns pobles, el 90% dels pobles fan la rompida a mitjanit el dia del pas entre dijous sant divendres sant, a les 00.00 comença el divendres sant, llavors fan la rompida, els pobles que estan per allà, Íjar, Alcorissa, Estercuel, tots aquests pobles del costat, però Calanda, pel que sigui, és l'únic que ho fa al migdia del divendres, llavors, aquesta festa va ser molt popularitzada per, per Bunyuel, perquè Bunyuel es va, o sigui, va néixer en aquest poble, va ser de les cofradies que tocaven els tambors des de, diguem, tierna infància. Per això va quedar sordo, el poble. Correcte, no m'estranya, i després, que no és un tema d'oïda, bé, bé, això que diuen del terratrèmol, el terratrèmol, al final, aquesta rompida dels tambors, el que fa és sentir una vibració interior que és impressionant, de fet, recomanen que si tu tens algun problema cardíac important, que no vagis, perquè, clar, comença a vibrar-te tot el cos i sense el cor que vibra també, o sigui, és una vibració del cos, que tu tinguis en compte, nosaltres estaven just allà a la plaça en un lloc molt privilegiat perquè vam anar molt d'hora, llavors, i allà, la plaça està plena, doncs, igual n'hi ha, doncs, entre tambors i timbals i van 500 persones, sobretot a la plaça plena, diguem-ne, la passació una mica així, triangle gran, o sigui, el públic està allà contra la paret, diguem-ne, perquè cada cop, sí, i cada cop que entra més, clar, més... No, no, més gent amb tambors, et van empujant contra la paret i estàs allà, bueno, llavors, comença, normalment va una personalitat, va estar a Ana Belén, a Ana Belén, va fer la primera rompida perquè posen un tambor molt gran, tan bo, llavors comença, no? Clar, aquell moment, perquè es fa un silenci, no?, primer allò, un minut de silenci i tots esperen allà, clar. Això és divendres, clar. Correcte, llavors, sona, sembla la primera campanada o alguna cosa així del rellotge que fa la toci, plum, totes fa el plum i tot fa plum. En aquell moment, sents una cosa que no esperes com una cosa que entra per dintre, no?, i és una sensació molt, molt estranya que si podeu veure alguna vegada, o sigui, no és un tema d'oïda, perquè no et fa mal la oïda, no surts allà amb jo, saps quan sortíem de les discoteques, amb molèsties o no, amb nuestra juventud, no, no surts amb molèsties. Fa dos dies. Però sí, fa dos dies, correcte, us heu de recordar, però sí que surts una mica alleujat perquè et dius, ostres, és que m'estava vivint tot, m'estava vivint tot, de fet, la dona va dir, jo ho portàvem allà un quart d'hora i va dir a la dona, jo no aguanto més, no, no, no, no, i dins, vamos, salir aquí, és que està tal, una mica sugestionada, no? Després ja els tios, o sigui, totes les cofredies trenquen. I ja tenen dones com homes, no allà toquen els tambors? Sí, sí, sí, moltes, moltes dones, moltes dones i nanes joves i tal, i el que passa és que és un tema, clar, les dones toquen més aviat els timbals, però clar, el tema de tocar el tambor és fotre molta força, no? Jo, plou, plou, plou, així amb el braç, i potser és un tema més de força masculina, no per res, no? Però ja la tindrà la força física, no? No hi ha tantes dones fent el que és el tambor fort, però el timbal sí, el timbal sí que hi ha moltes, aguantant allà i tal. Suposatament el que ho fa per devoció està tota la nit aguantant, no tothom aguanta tota la nit ni molt menys, suposo que eren molt pocs els que aguantin. Però tota la nit què serien? Hores, no? Sí, sí, quantes hores estem parlant? El silenci que es diu és l'endemà, o sigui, el dissabte sant, sembla que a les 4 a la tarda o alguna cosa així, no sé quan és, i estan toquen des de les 12 al migdia tot el dia i tota la nit donen voltes pel poble amb els timbals, el pas és que s'aturen, evidentment, ara s'aturen uns quants i hi ha uns que continuen i els veus allà amb les pizzas allà, amb el tambor posat i les pizzas allà menjant. Són coses més... Sobre la marxa, com a la volta ciclista, no? Sí, la volta ciclista també. L'avituallament. Correcte, es van aturant, van entrar en uns, surten en uns altres, no és tant, suposo que el que més aguanta algú, sí que aguantarà tota l'estona d'una l'ip, com a una penitència o així, però suposo que van canviant, no? i realment és molt curiós, sobretot això, no?, la força, una cosa tan primitiva i tan especial que té aquesta... a l'inici, no?, i després, clar, la rompida, com s'apodera de tu, la vibració que no esperes, no?, esperes su vida i al final és vibració i és una sensació molt estranya, molt recomanable una vegada a la vida, no?, no sempre tampoc i ja està. I, bueno, això sí que... Que no hi torna més aquest tu, que no torna ja. Calanda, Teruel, està aquí a tres hores i mitja de cotxe, heu d'anar a d'hora perquè hi ha poc aparcament i hi ha molta gent i si aneu d'hora agafareu el lloc i com deia Guardiola, no?, si veu molt d'hora, molt d'hora, fareu molta feina. Molt bé, doncs això... I has dit que és festa, que és patrimoni immaterial. Patrimoni immaterial de la humanitat per l'ONESCO, declarada per l'ONESCO. Igual que al costat hi ha la passió que és el drama de la cruz de la Corissa, que també vam veure, que també és patrimoni immaterial de la humanitat, que és com una passió com l'adolesa, però a l'aire lliure que puja anar a un turó petit que es diu al calvari i tal, que bueno, que està bé, això no està tan bé ho vam veure tan bé, però veritablement allò d'estambol sí que és una cosa significativa i que té un interès bastant universal, diguem-ne, és una cosa especial. Em permets? Bueno, molt bé. Us permeto? Sí, permeten una cosa. De la manera que ho has dit, diu, ha quedat ja això de Calanda com un fet, a més l'ha valorat, com has dit, l'UNESCO, sí? L'UNESCO, sí. Llavors, això no és qüestionable. Això està ja per sempre. Suposem que sí, clar, perquè si s'ha arribat, no ho trauran. Ara ja no ho eres, clar, no és com les estrelles Michelin, saps? Que diuen, ah, doncs ara si cau la qualitat et traiem l'estrella. No, no, és patrimoni sempre. Sí, sí. Molt bé. com el d'allò, com se diu, el que ha fet l'obra de teatre, el Carsecristan. És patrimoni cultural, ja. També de la humanitat, molt bé. Si no de la humanitat, però sí de nosaltres, el cotidiar i de cada dia. O Toledo, per exemple, després quan jo ho expliqui, també ho és patrimoni artístic. Sí, què et passa a tu? No sé on passa. que no trobes el d'allò? No, no, seguiu parlant, seguiu parlant. Ah, sí? Estic intentant buscar els tambors de Calandam, això. Ah, ah, ah. La rompia, la YouTube, això. Si el pots punxar des del mòbil al YouTube i ja... Ja està. Però aquest any, per cert, Anna Belén, guapíssima, eh? De 67 anys. Un cervell superbé. I està guapíssima, eh? Sí. Imagino d'ella, del meu costat, deia, Anna Belén, vull a ir a prendre un autògrafo amb la mujer al lado, que és un fan. Vete, vete, vete. Escolta, es podia escoltar malgrat els tambors, això? El què? Això, que tu diries... Sí, perquè això era abans. Clar, quan es preparava, perquè ja va aparèixer, clar, ja va aparèixer, va al seguici d'autoritat, s'arriba, anava fins al bombo grande, diguem-ne, i s'esperen allà cinc minuts a que arribi l'hora. Llavors allà va i saludava tothom, i d'ai, mira, Anna Belén, i això, no? I després ja no, va sortir plorant, va sortir plorant allà, eh? A veure si és un problema de cables, intentarem solucionar-lo. Aquesta introducció, aquesta introducció, si ja hi ha una mica festiva, el que acabem de fer i tal, és perquè ara necessitem fer força, perquè veritablement parlarem de la ciutat de Cracòvia, i a 50 quilòmetres de la ciutat de Cracòvia està el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, li diuen el monument commemoratiu, això també és patrimoni universal, humanitat de l'UNESCO, amb més la O, el patrimoni de l'horror de la humanitat, diguem-ne. I això sí que és un tema de la humanitat, perquè això s'escapa del tema que fossin alemanys, nazis i tal. És una prova de si deixes que la humanitat arribi a determinat punt, poden passar aquestes coses, però poden ser alemanys, catalans, qui sigui, saps? No hem de permetre això, no és un tema d'un poble, és un tema de l'ésser humà contra l'ésser humà, no? Catalans, espanyols? Espanyols, qui sigui, per comparar. Sí, catalans també. Catalans també. També. Vull dir, clar, que totes les... Qualsevol poble, qualsevol ètnia és susceptible, però el que vull recalcar és que no és un tema del poble alemany. Per exemple, es diu, no, és que els alemanys són molt cabezes quadrades, i només no. No són aquests. això és la humanitat que és capaç, si se la deixa arribar a determinades fites, o sigui, o sigui, o sigui, a determinades fites, poden acabar de veure l'altre, no com una persona, sinó com un... Com un inferior, o com un insecte. Com un insecte més aviat, perquè al final es matava amb gas, perquè amb el gas que mataven les cucaratxes, és la granació màxima, de dir, jo t'agrado fins a que siguis un insecte, perquè així més fàcil matar-te, no? Vull dir, perquè ja no tinc... que no hi ha humanitat a tu. Sí, sí, primer l'anul·lació, com tot, anul·lació de drets, anul·lació de tot, de menjar, de lo bàsic, de les coses bàsiques, però bueno, amb la intenció... I arribar a matar-los, no? Exterminació. Amb l'intensió clara, de dir, hòstia, jo transformo en un insecte, en un... Sí, sí. Com ho sé dir, a l'imanya, no, no sé dir la paraula... Bueno, un insecte que és una plaga, diguem-ne, que tu tens a casa teva, i llavors el que fas és cridar l'exterminador. Jo tinc termites a casa, però com són insectes i és una plaga, doncs l'exterminador amb gas i s'escarrega. El colmo de l'anul·lació. Això, això, els baixo aquí... Home, en tenim una de pel·lícula aquella del Chalto, aquesta, home, com se deia allò... La marabunta. La marabunta. Doncs això, com a Rufina marabunta. Doncs és agafar aquestes persones, baixar-les a aquest nivell, perquè així els butxins, bueno, no tenen... O sigui, és més fàcil per ells matar-los. Bé, sentant-nos a la visita, la visita, hi ha dos camps que es visiten, que és Auschwitz I, que és el camp original. De fet, Auschwitz tenia tres camps principals i uns 40 secundaris, perquè era un complex important, diguem-ne, no només eren camps d'extermini, sinó que hi havia camps de treball, perquè hi havia una fàbrica allà de l'Egefarben, que feien allà calços sintètics o alguna cosa així, i llavors hi havia un camp específic que donava a treballadors esclaus per la fàbrica que era Monobits, i al portant de Monobits hi havia 40 o així camps, i després estava el primer camp de concentració i d'extermini que era Auschwitz I, on estava el doctor Mengele, i on es van fer les primeres execucions, però després es van donar perquè es va construir el Chisbirkenau, que és el camp aquest que surt a les pel·lícules que entren a la tren, que surt a l'Extra Slinder i tal, que és el camp d'extermini pròpiament dit massiu, allà van construir a nivell industrialitzat, com si fossis una granja que van matar porcs, una cosa així, molt gran, molt industrialitzat, per matar gent, amb moltes càmeres de gas, amb molts crematoris, amb molt d'espai, molts barracons, i al final aquest camp va ser que es va quedar amb tota la persecució de la toquesa d'àrea d'Auschwitz, i Auschwitz I es va quedar, bé, només per els experiments més de Mengele i com camp de concentració com Ante Sala Prèvia a un altre lloc. Llavors visita a Auschwitz I, visita a la que és la visita al museu, que es diu, que veritablement és un recorregut pel camp que està ben conservat, està en els barracons, està bastant cosa, i vas entrar en els barracons i en els barracons vas veient diferents exposicions que han muntat allà, amb fotografies de la gent del camp, amb objectes, llavors hi ha moments, hi ha moments de la visita, o sigui, la visita normalment, ja el lloc té un... és molt feixuc, allò és una cosa molt, molt ja comprenedora, però hi ha moments de la visita que la punta aquesta de sensacions puja brutalment, doncs quan entres i veus el tema dels objectes, sobretot a mi, em va impressionar, que això m'en queda a tots, el tema del cabell humà, clar, tu vas allà darrere una urna enorme de, bueno, una instal·lació de vidre de 20 metres, a l'altre costat, tot ple de cabell humà, perquè es veu que quan vam fotre al camp, o sigui, vam evacuar al camp, els nazis no van tenir temps de destruir els magatzems, hi havia uns magatzems que seien que anar a ull, que anar a dos, que era, els magatzems on guardaven totes les maletes, totes els efectes personals de la gent que matava el cabell, tot això, ho guardaven allà, i van, bueno, van haver de marxar corrents, i això, els russos quan van entrar ho van veure i es va conservar, i tu hi veus allà molts objectes, hi veus allà raspalls de dents, hi veus una altra escena molt forta, que és quan veus tots sabates de nens, que això et quedes, hòstia, sabates de nens petits, eh? Sí, sí. ara dius, hòstia, clar. O sigui, tu vas passant i normalment ja la visita està feta amb una delicadesa extrema, el guia... Està guiada, visita guiada. Sí, sí, sí, ha de ser guiada, per força. El guia era alemany, ho va dir, en germà i tal, el grup era menys heterogènic, no hi havia cap jueu, ni res, doncs, bé, però això sí, saps allò que les guies fan a codi digital, una cosa hiper sèria, ell explicant tot, tal, molt seriós, hiper, hiper seriós, perquè ara ja estava explicant. Llavors, això, es fan el recorregut, et baixen a les eres on te'l vas a fer el Maximilian Kolbe, aquest sacerdot que era monje franciscano, que el van portar ja, detingut, per una sèrie de, bueno, delictes, perquè era monje franciscano, ell i uns altres i tal. I va haver-hi un intent de fuga del camp i llavors, quan havien aquestes coses, els alemanys anaven a la barraca on estava, el que s'havien intentat fugar i deien, bé, doncs, doncs, vas a matar a 10, en castigo, i ells va a ferir per un pare de família que estava ja, que va estar pregant total a nit, dient, que el señor, perquè jo, ho he de ferir d'aquí, per mi mujer, per mis hijos, tal y qual, i ells va a ferir, van a la CSS i van a dir, jo, quere ocupar su lugar. I la CSS van dir, venga, sí, tú no, tú sí, i el van a fusillar, el van a fer santo després, i ja, a la cela, un pequeño altar i es mostró on estava. Bueno, i vas continuant, i al final de la visita, que és una cosa que allà ens hem quedat impressionant, nosaltres pensàvem que, de fet, les càmeres de gas i els crematoris de Birkenau, de l'altre camp, del camp gran, els alemanys se'ls van destruir completament, perquè no quedessin proves. Però, les primeres execucions es van fer a Auschwitz-U, hi havia una càmera de gas com petita, diguem-ne, te prometes, i allà van fer les primeres execucions i va començar, bueno, van agafar un centrisme, potser van matar ja 20.000 persones i després ja la van tancar, la van deixar com un refugi antiaeri i van portar tota la industrialització de la mort, diguem-ne, la van portar al camp gran de Birkenau. Però aquesta s'ha quedat, per tant, entres a una càmera de gas i després, quan surts de la càmera de gas, hi ha dos crematoris. En aquell moment, tothom que estava i tal, en aquell moment tothom que va entrar es va callar, es van quedar callats, muts, tothom, tothom. És molt impactant. Però i a això que anava gent que vull dir, jo anava molt de respecte, perquè a mi és un tema que sempre em... Però hi havia gent que sense faltar el respecte, però sí que estava una mica, parlava, feia una brometa entre ells, saps allò, quan estàvem per les parts de la visita més, veiem fotografies, exacte. Però en aquell moment, tothom es va quedar callat. Impactat. algú molt impactat i els altres, però tots callats. Això és el que em va... O sigui, hi havia un lleterero a l'entrada que et diu preguem els visitants que tinguin en compte que aquí, en aquest post van morir milers de persones, tinguin respecte i tal. Però jo no sé si la gent va per al lleterero o no i tal, però jo crec que és automàtic. Tu entres allà dintre i és automàtic. I és un lloc terrible. com a lloc és... Són quatre parets. Quatre parets. Quatre parets tancades i tal. Vull dir, no... Amb un terra i amb un sostre, no? Sí, sí, sí. És com un túnel. Un cup. És un túnel, un túnel llarg d'uns 20 metres o així i veritablement no és un tema allò aïllat, allò amb comportes. No, no, no. És una entrada. Les portes suposo que no estan i tal, no? Hi havia, suposo, algun tipus de càmera perquè està obert, no? Però entres a dintre i es veu coses molt fortes que no sé si comentar-les aquí però es veuen les ungles a la paret, eh? Les quedes, et quedes dispersos i veus els crematoris, no? Jo quan vaig sortir allà dius, hòstia... Bueno, perquè veus el que ha passat. De veritat que gent sensible, molt sensible, potser no és recomanable aquesta visita però si sou una gent més normal en aquest sentit diu que aguanteu aquestes coses... O mentalitzada el que ens ha de veure amb... O mentalitzada és... Són moments puntuals, eh? Són moments puntuals. O sigui, no és un... un recorrido de l'error. No és un recorrido de l'error No és un recorrido de l'error i no se creen i està tot amb una exquisitez vull dir, aquí no... No hi ha res, no hi ha cap cosa perquè no, és allò que t'ho mostren i ja és el moment com tu m'ha dit i ja està. I quan surts allà vas a l'altra part de la visita que és el camp de Birkenau que aquest és més aviat escenogràfic ho hem vist a totes les pel·lícules heu vist la... la via aquesta d'aquesta música que està posant ara a la llista de Cinder quan entran que es veu el tros de via i és com una instal·lació així és com unes... bueno, tot hem vist el camp aquest, no? Diguem-ne. Llavors entraven dintre, la via entrava dintre del camp és enorme, enorme, a més es conserven totes les alambrades i tal, es conserven molts barracons. Es pots visitar un barracó perquè veus com dintre del que són unes plataformes de fusta ja posaven a tres persones en cada plataforma de fusta jo lliteres i està bastant envellit, diguem-ne, però et fas l'idea de com... Llavors aquest no impressiona tant, impressiona en el moment que saps el que va passar ahir però bueno, és un espai obert i veus l'enorme que era, vull dir, com aquesta industrialització no arribava. I l'altre és més impressionant pel tema aquest, per aquests puestos que passes, pel pel cabell, per la visita a la càmera i tal i l'altra personagrafia. Jo crec que una vegada a la vida, jo no tornaré, penso, però una vegada a la vida és recomanable per prendre consciència i si has estudiat una mica aquesta història, a mi aquesta història personalment m'interessa bastant i ja vam parlar del llibre aquell de Primo Levi, d'un supervivent d'allà, de Monowitz. Vull dir, sempre... Jo crec que val la pena, val la pena. Sí, a veure, jo no aquest, però sí que fa, no sé, potser ja fa 15-20 anys que vaig anar a Berlín i llavors vam aprofitar, vam anar a visitar també, no me'n recordo del nom, un camp de concentració que hi havia molt a prop de Berlín, potser estava una horeta de camí o menys, no me'n recordo. també vam fer la visita guiada, vull dir, no es veu tanta barbaritat, potser, o que amb el temps potser també heu oblidat coses. Sí. Jo me'n recordo que sí que era molt impactant, no? I allò que dius tu, si tens molta sensibilitat, el guiaia ens ho va dir, si en algun moment no us trobeu bé o pel que sigui veieu que no, doncs no passa res, m'ho dieu, sortim i ja està. Gajau? Està a Múnich o no? No me'n recordo, era molt a prop de Berlín, era molt a prop, és també ser molt impactant, moltíssim, perquè també hi ha el que tu dius tu, hi ha els catres, les lliteres, hi ha vitines amb el pijama, aquell de ratlles que portaven posar, també aquestes coses, no? Això deu ser un camp... I el que sí que me'n recordo sobretot, a veure si ho trobes, perquè no sabia que avui comentaries això, si no sí que ho hagués buscat. Aquest és un camp... El que sí que ens van estar explicant que allà a Alemanya, i que allà sí que són alemanys, com el que tu comentes d'allà a Polònia, però aquí a Alemanya sí que són ells alemanys, i que és obligatori, és una visita obligatòria didàctica per totes les escoles, no me'n recordo quin nivell escolar ens van dir, i llavors és obligatori, o sigui, tots els nens alemanys, nens i nenes, han de passar obligatoriament i han de fer aquesta visita, almenys un cop durant l'any... Hi havia escoles, en alguns llibres hi havia escoles també. Perquè és una manera de recordar el passat, que ells coneguin aquest passat. Aquest deu ser... I que no és... que això no es torni, que no pugui mai tornar a passar, però que ells ho coneguin, que això va passar. Aquest estava a prop deu ser d'algun camp per presons polítics, perquè tema d'extermini i tal ho van portar tota Polònia, perquè no volien... Segurament, segurament. Però si és... Ja ha passat anys i ja amb el temps... Si és de Hau, és un dels camps més mortífers, allò, per presons polítiques, allò, de manera tots els comunistes, tota la gent aquesta, quan Hitler va arribar al poder, que van fer una neteja dels carrers, diguem-ne, o sigui, van ja, comunistes, intel·lectuals, segur que homosexuals, gent d'aquesta. Sí, sí, segur que... De Hau, De Hau va ser terrible, eh? No sé si recordeu la pel·lícula aquesta dels rebels de swing. Ah, sí? Sí, que hi ha un... que s'allesta a les joventudes hitlerianes o no sé què, llavors, un encàrrec que le fan és, parlen de coses molt fortes, eh? Que va repartint les cendres, per dir, a mi ha matat un comunista, jo crec que encara no jueus, per l'època que és, encara no, ha matat un comunista o algun d'aquests i tal. I ell porta la capsa amb les cendres a la família, però la porta com dient, toma, mira lo que hemos hecho con tú, saps? I quan veu això, el tio li entra una crisi i ho deixa tot i es posa a plorar i tal, no, perquè li fan fer això. Clar, clar, clar. Hauríem de tirar en marxa, portem mitja hora. Sí, eh? No, que portem 30 minuts. Vale, doncs ja està. Jo ja he parlat prou i ara deixo el testimoni a la resta i bueno, però si podeu una vegada... És molt poc radiofònic. Ah, vale, vale. Vale, però això és la rompida d'aquest any, de 2019. Clar, però el problema d'aquí, de sentir-ho per la oïda, és que no s'aprecia, perquè és un tema de vibració. Clar, per això, per això. Un tema de vibració, perquè aquí tu sens i dius, bueno, no sé sempre, però no, és vibració, comença a vibrar-te tot el cos, però tot el cos, i el cor, comença a vibrar-te el cor, de veritat, i hòstia. I l'Ana Belén, que està una mica explicant amb aquest fons constantment de brub, brub, que sentiu, que això són els tambors, que estem explicant aquí i tal, però una mica perquè, bueno, una mica per posar, clar, és molt difícil, a vegades al món de la televisió, ai, de la televisió de la ràdio, és molt difícil aportar el que és el que se sent i en viu, però bueno, com a mínim fer la idea. I per Toledo, què tal, Rosa? Vinga. Per Toledo molt bé també, també és patrimoni de la humanitat a nivell artístic, artístic, artístic, artístic, artístic, i bueno, és que de fet és una ciutat museu, és que és una passada. Sí, totalment. El casc antic, que jo l'altra part ja no la vam visitar, però sí que el que és el casc antic, és una confluència de cultures, de fet el seu origen és romà, la van fundar els romans, era la Toletum romana, després dels romans van venir els vicigots, els gots, i després ja els, bueno, se suposa que aquests ja eren cristians, no? i després ja la invasió d'àrab, de la península, llavors va ser molts segles de cultura àrab, i a més en convivència també dels jueus, ja els cristians, jueus, àrab, després ja amb el temps ja sabeu què va passar, que ja arriben els reis catòlics, i llavors, per motius diferents, els jueus ho emboliquen tot, els jueus fora, els araps fora, i llavors es quedaran només ells, els cristians, però ja està. Tot arregladet. Llavors això té una riquesa d'arquitectònica, cultural, d'artesania, és un tipus que... Les espaces de Toledo, les damesquinados, tot això, no? Hi ha edificis xulíssims, hi ha edificis cristians, la catedral, per exemple, és maquíssima de veure, no està... En principi ja tenia dos torres així paral·leles, però al final només van acabar una, així amb espinacles i tal, molt xula. La visita amb audioguia vam estar com dues o tres hores, vull dir, perquè et recrees allà veient la de riquesa, la de coses que tenen. Com es diu allò, aquell forat, no me'n recordo mai, que està, quan passes per la, pel clar histori, ai, perdó, per la girola, dones la volta, hi ha una cosa, el transparente. No sé. Això no deia l'audioguia? No me'n recordo. No me'n recordo. Vale, vale, vale, perdó, no me'n recordo. Ara pensava que igual parlaves de la cúpula aquella o de la línia interna. Sí, és que hi ha un moment que hi ha una mena que li diuen el transparente. És que et perds una de coses que n'hi ha. Després hi ha també la sacristia, el claustre, allà guarden també coses del greco, bueno, coses, vull dir, pintures del greco, tenen l'espòlio, l'espòlio, és una meravella. Tenen uns quadres allà, és que és una passada tot, no? Doncs això tens cristianes, tens mezquites, per exemple, la mezquita del Cristo de la Luz, que aquesta és autèntica, és del segle, no sé si van dir, segle XII o així, vull dir, autèntica àrapa, feta pels àrabs i dedicada al culte dels àrabs, dels musulmans. Després tens sinagogues també, hi ha dues que es poden visitar, n'hi ha més, però hi ha dues que es poden visitar que val moltíssim la pena, que és la de Santa Maria la Blanca, i l'altra és la del Trànsito, però que ha fetes a l'estil Mudéjar. Clar, perquè eren els àrabs que són qui s'havia construït, qui eren els àrabs? Eren bons albanyils, eren bons paletes, eren bons arquitectes, mestres d'obra, llavors sempre li encarregaven les feines als àrabs. I llavors, però ho feien amb l'arc de ferradura, i bons avenistes, a la seva manera, avenistes, bé, els artesonats, els artesonats, els sostres, bueno, preciosos, i les lleceries que fan, que són un adorno, eren amb elements, sempre això ho recargaven molt, que són elements molt senzills, molt barats, i en canvi el resultat és maquíssim, perquè ja veus, amb el totxo, construïem totxo, construïem guix, i amb la fusta, i feien meravelles. Preciós, és una passada, tota l'art Mudéjar que n'hi ha. Hi ha una iglècia també, que és Mudéjar, que és la de Sant Sebastià de la Raval, que també és preciosa, van poder entrar per l'ins, mira, al final ens van quedar amb una missa, a les 20 al vespre, que fan, amb la Setmana Santa, amb la Ocabra, amb la novena, no sé què, doncs ens vam quedar amb la missa, perquè ja t'estaves mirant aquella iglècia, i ja feien la missa de les 8, doncs mira, ens vam quedar amb la missa de mitjoreta, doncs bueno, i és una passada, no? O tenen també, bueno, a part les muralles també, que està tota murallada, després tenen l'Hospital de Tavera, que això val molt la pena també, que és d'estil, no es gentista, perquè tot això va ser, amb l'arribada del rei, perdó, de l'emperador, Carlos V, que era, bueno, l'emperador d'Alemanya, era primero d'Alemanya i quinto d'Espanya, no? Carlos primero d'Espanya i quinto d'Alemanya, això, perquè vam estudiar, clar, clar, doncs això, que és aquell estil, amb aquest bloc de pedra tan grosses, tan quadrades, i després, al final, aquells dintells que fan com uns faig de pedra, sí, ja me'n recordo, sí senyor, sí, sí, sí, bueno, és impressionant aquest hospital, amb el plat interior, també així, amb porxat, i l'únic que jo no vaig entrar, em sembla, no vaig entrar, però... Conserven una botica, o sigui, una antiga farmàcia, tal com era a l'època, perquè clar, era dedicada a hospital, amb estarros, amb es pot de vidre, de ceràmica, una passada preciós, després, tot el que havia estat, les sales de la infermeria, doncs ara era, o la biblioteca, clar, perquè després ja era la gent noble que l'havien agafat, i llavors vivien, no me'n recordo qui ens van dir, un personatge d'aquest així noble, no? milles reines o reis, i també és superxulo, és moltíssim, allà també tenen quadres del greco, tenen el batisme de Sant, del Gesúl Cris, a mans de Juan Bautista, i d'altres coses, i Sant Agustín, em penso que era també, tot aquests sants, no? Preciós. Després ja també tenen la casa museu del greco, que realment no va ser la seva casa, però bueno, es van pensar que amb el seu moment que ell la podia haver comprat, però és igual, no importa, la casa és preciosa també, d'estil també árabe i tal, i ella sí que tenen també molts quadres, tenen aquelles que són les vistes de Toledo, que amb aquell pala, no?, de l'època, que ja ho sé que és tal qual, i té tot el que lleuen a l'apostolado, que són tota la sèrie de quadres que va fer el Jesucrist al mig i després els altres deixebles, no?, els altres apòstols, amb Sant Pedra, amb Sant Pau, les llàgrimes, quadres de les llàgrimes de Sant Pera, perquè sabeu que Sant Pera va negar tres vegades a Jesucrist, doncs són les llàgrimes, vam veure un aquí, un altre a la catedral, vull dir, que va fer diverses versions d'aquest quadre, no?, per exemple, molt maco, i després, doncs clar, el senyor, l'enterrament del senyor d'Orgat, que no era conde d'Orgat, era un senyor, vull dir, no tenia cap títol nobiliari, el tenen exposat, que és un supergran, tot i una pres, preciós, i és una passada, també és preciós, i entres només a veure això, perquè està a l'església, però allà ho han separat, el que era la iglesia de Sant Otomé o Sant Román, i també és una passada, també és una barbaritat, vull dir que és una visita en tots els sentits, i després el que està molt bé és fer les visites guiades, Clar, Toledo té 12 colines, 12 aturons, i clar, és pujar, baixar, pujar i baixar, i a més carrerons, que eren el barri Jueu, el call Jueu, i ara, feta així amb aquesta arquitectura de carrers molt estrets, que és com una mica, és laberíntic pràcticament, no sé com, que al final allà el segon, tercer dia, pues hi ha més o menys t'orientes, però quan arriba, i ara pa on t'hi tiro, doncs va molt bé fer les visites guiades, perquè a més són gent d'allà, que en sap moltíssim, a nosaltres el guia, em recordava una mica el Xesco, quan fa aquestes visites per Barcelona, o així molt amè, i molt dit xarachero, que era d'allà de Toledo, jo visc aquí a la plaça Zocó d'Ober, que és l'antic Zocó Árabi, i tot això, clar, t'explica molt una vegada. S'ho sap perfectament, clar. I la visita noturna també és molt xula, perquè et porten a veure, doncs a Casas Jueves, per exemple, els sòtanos aquells, que podien fer servir, clar, era tota l'època dels conversos, que de cara a fora, tu t'havies convertit, i ja estaves practicant la religió cristiana, i adoraves a la Verge Maria, i tots els anys, però, clar, de portes endins, encara molts d'ells continuaven practicant els seus rites, amb la minval, la no sé què, bueno, t'ho expliquen, per ser una de la sinagoga, la de Trànsito, és també el Museu de la Cultura Jueva, i també és molt interessant tot el que tenen allà exposat, doncs a la nocturna la visita notúna és molt xula, et porten a veure això, et porten a veure unes restes també d'un aljibe molt xulo, i tot el tema del Toledo romàntic, de l'època de Becker, amb els cobertizos, que els cobertizos són els plats que feien els convents, normalment eren de monges, per passar d'una banda a l'altra, que com que no podies créixer l'edifici, no podies créixer cap a... Doncs què feien llavors? Cobrir el carrer, i construïen aquí, o sigui, construïen a sobre del carrer, i els cobertizos és això, és molt interessant, perquè tu estàs passant a sota, és un carrer, però bueno, el tens cobert de cop i volta, el tens cobert. No plau, vaja, històries de Becker, de Gustavo Adolfo Becker, que va viure una temporada, uns quants anys allà a Toledo, i va revolucionar Toledo, que el sevillano allà, bueno, vean, i diu que es va inspirar bona part de les seves trimes i legendes, allà a la ciutat de Toledo, després al Paco de Lucía també es va comprar una casa, que es diu Entre dos Aguas, ah, mira, clar, perquè de fet Toledo és d'estar també una mica, per ser vist a película, ja parlem un altre dia, però resulta que va viure molt poc temps allà, perquè clar, quan va veure que estava a 50 metres d'un convent, i clar, resulta que allà a les nits, bueno, les campanes no paren, i a totes les hores sonen les campanes, i el bo que els dos mesos va dir, mira, em vinc la casa, jo aquí no aguanto, i ara és un hotel, ara és un hotel que pots anar a jutjar-te si vols. I és un de les campanes també. Però és un de les campanes. Clar, però tu ja ho saps i va sonar-hi tot. També l'encant de les campanes. Jo no vaig a dormir allà, jo estava al portavisagra, que era més a baix, al costat de les portes de visagra, que són dos torreons així també, de l'època de Carlos V. I l'Alcácer és visitable, no? Es veu que sí, però jo no, d'entrada no tenia gaire interès, no tenia gaire interès, perquè a més és el Museu de l'Exèrcit, no sé què. I arquitectònicament, no. És de l'època també de Carlos V. Sí. I bueno. Sí, però està molt retocat, una cosa molt rara. A l'Alcácer de Segovia, és més a Cinc Castillos, però agrada més, el de Segovia. Aquest jo tampoc em vaig anar a Toledo, no m'ho van recomanar, i ningú ens va dir que... No, no, no. Vam fer tot l'altre que tu has explicat més o menys, però... Tens tantes coses per veure que al final... I el que és molt xulo és fer la vista panoràmica des de fora, és clar, des de la carretera que puja fins al parador, que van pujar fins al parador també, i la vista és impressionant, allò és. A veure, jo vaig anar amb tren des de Madrid a Toledo i des de la sessió del tren tens una vista meravellosa, sobres del tren que has de pujar, tota la màquilla llavors tens una vista de l'Alcácer, no sé què, és preciós. Tens una vista de la sortida del tren que és al·lucinant, que vas dir, ostres, quina vista més maca, no t'esperes, no? Perquè està baix i llavors està pujant. Molt bé, molt bé. Val molt la pena, val molt la pena. I es menja molt bé també. Sí, sí, això sí, mare meva. El coche frito, las torrijas, madre mía. I tenen unes pastisseries por ahí. I las confiterías novenas. Oh, las confiterías. Hi ha una en una plaça, no me'n recordo, que ja em vaig fotre de confits, no em diguis aquest típic. Eh, preve esto, preve lo triosita. Ah, això, això. Las marquesínas, la marquesita, las... Una cosa, ara, és tot, però sucre 100%, és una cosa, vull dir, és potencial. Bueno, però com deia el guia, el guia diu, mira, és que ja pujat els toledanos i ja portem el gimnàs a sobre. Clar, clar, clar, has de pujar i baixar contínuament. Clar, clar, per això ho dic. I després ho compensem amb els mazapans. Clar. Molt bé. Vas menjar cotxe millor, o sigui? Sí, clar, el cotxe frito, molt bo, molt bo. El cotxe frito és molt bo, eh? És boníssim. Ara, el cotxe frito a ple estiu no ho facis, eh? Jo vaig fer-ho a Salamanca a la nit i vaig passar tàig suant com un camell, eh? Vas dir que és a més a 40 graus que estàvem aquell dia i a la nit estàvem a 25 i vaig dir, ai, però jo crec que parla del cotxe frito, jo crec que parla del cotxe frito. Ja em va fotre a mi, vam ja el cotxe frito a les nassos, no? Suant, però no parava de suar, mira que jo sóc de poc suar, no sóc persona. Fes la digestió. I aigua, i molt delicat. És com qui vas tu, ja, si vol menjar una fabada al ple amè d'agost, que dius que no és el moment. I a la nit, i a la nit, tot a la nit. I a la nit, no? Que vas dir, mare meva, quina nit vaig passar? Bueno. Són els riscos de la vida de turista, això. Fames a ple estiu, no cal, eh? Bueno, però també mola, eh? En tot cas ha de venir de... Home, pitjor si dors acompanyat, no? Avui n'hi menjar. I si no la cassoleta, i si no la cassoleta, perquè són. A la nit, també. Ostres, allò... Vem diria, però la cassoleta, bueno, no vam rebentar perquè dius no ho volem, això, però allò era... Proximo. Què sé què era allò? No sé, no? Era allò que era de mongeta blanca, mongeta, chorizo, la puta aquella de què era? D'anac o de no sé què, era anac, era anac, allò era greix, però com 2.000 calories per anar a dormir, eh? Déu-n'hi-do. Bueno, doncs, ja que estem una mica truculents, seguim parlant de coses truculentes, hi ha un llibre, ja sabeu que jo he llegit una miqueta el Pierre Lametre, que és un senyor bastant fosc, és un llibre francès, que ha fet una sèrie de llibres que estan vinculades amb diversos personatges, que tampoc entrem, que ja m'ha explicat més d'una vegada aquí, el David i jo almenys que l'han llegit, però bueno, són uns assassinats una miqueta passats a voltes, i a partir d'aquí, el nom surt com es diu, el Camil, que és l'inspector, Camil Verhoeven, que és el que s'encarrega una miqueta de controlador d'això, amb uns personatges molt peculiars, que són el contrapunt, una miqueta divertit, de les situacions portades al límit, però el senyor Pierre Lametre va escriure un llibre que es veia Nos vemos allà arriba, que fa poc s'ha fet una pel·lícula, per cert, no farà costat d'un any, que la pel·lícula estava molt bé, perquè era molt fidel al llibre, i és un element contrari del que seria el que hem vist fins ara. del thriller passa a una història vinculada amb la Primera Guerra Mundial, que és aquesta de Nos vemos allà arriba, que no és d'aquí llegit, ho dic perquè hi ha una referència, en què hi ha dos personatges, els quals, un per salvar l'altre, al que ha de salvar-lo una bomba, li destrossa tota la cara, és a dir, li deixa sense mandíbula inferior, per exemple, i llavors, a partir d'aquí, ell, l'altre estova sempre compromès a ajudar-lo amb tot el seu procés, i resulta que aquest nano acaba sent un déspota, aprofitant la seva desgràcia, la seva pena, doncs, acaba sent una persona bastant així, i ho dic perquè aquest home està vinculat amb una família concreta, que és la família Pericó, és la que es diu Pericort, i la segona part, que és el llibre que he llegit, que es diu Los colores de l'incendio, és una miqueta, doncs, seguir, i llavors, aquest nano, que la pel·lícula i el llibre que hem vist, que hem llegit, doncs, al final, per una decisió, aquest nano que té aquesta problemàtica que ha donat a la guerra, resulta que el seu pare morirà, i és on comença el llibre, és a dir, el fill s'ha suïcidat, el pare mort, per una mort natural, s'entén, i llavors quedarà la filla, i aquesta filla reprèn la història, segueix la història, i entrem en el període d'entreguerres, el període dels anys 20, fins als anys 30 i pico, aproximadament, i llavors, el que sembla una història que no ha d'anar molt més enllà, com sempre fa el senyor Lametre, l'enfosqueix d'una forma terrible, en aquest cas, el que planteja ja és que, per exemple, això passa a les 10 primeres pàgines, és a dir, l'enterrament, a partir d'aquí, aquesta dona, que és rica, perquè el seu pare té un banc, el banc pericor, que és molt important i molt d'allonsis, té un fill, i en el moment de l'enterrament, el fill decideix llançar-se per al balcó, que ja, a partir d'aquí, et crea allò que fa el per Lametre, que això té molta mala baba, de cop i volta te la fot, però d'una forma que dius, ara què ha passat aquí? I llavors, és el que fa ja és trist la situació i et duplica aquest element, i llavors aquí t'ho planteja. I a partir d'aquí, es comença a moure una mena de taranyina terrible, al voltant de, què passa amb aquesta dona, una dona rica, que és heredera d'un banc, i a partir d'aquí, els interessos, el que fa una persona que té una relació una mica oberta, el que fa el seu cunyat, el que fa una altra persona, que no vull entrar més en matèria, i vas veient tot el que han fet. Per què s'ha tirat pel balcó aquesta criatura de 10 anys? Quin motiu hi ha al darrere? Què és un motiu truculent? Com se la volen carregar, l'amens de poder, i com aconsegueixen definitivament a ella deixar-la en un costat. La deixen pobra com una mala cosa. Però vindrà després el que vindrà després. Ella mourà també les seves taranyines, i ja veurem què passa. No vull dir-ho. Però és una història de venjança brutal. En general, per una banda, per l'altra, per tot arreu, i és una cosa que veus, ostres, ara què passarà? Ara què li dirà? ara què buscarà? Per què fa això? Ho està fent amb bona intenció? Tant ell, l'altre, com ella. És a dir, per què ho està fent? És a dir, quines intencions? Allà ningú és bo. Ningú és bo. Ni el nen. Això és un espòiler com una casa. Com una casa. L'acabo de liar. Però no, però és veritat, no, però a més d'aquest espòiler com una casa, encara que ho hagi una mica dit, és que és tan enorme tot això com es remou, que realment, doncs, és un llibre, insisteixo, ara, és molt important llegir el primer. I jo crec que faltarà una tercera, una tercera part d'aquesta trilogia que bàsicament estarà vinculada, crec, a la Segona Guerra Mundial. Em permets fer-te una pregunta? Sí. Aquesta, o sigui, de la manera que ho has explicat, si més o no, sí, sí, sí, jo el que interpreto és que tota la foscor mental que tenim, sí, i ja vaig bastant allà, és precisament perquè ens han passat moltes coses d'aquestes, no? Clar, sí, és que per aquí bona cosa, és a dir, ella ha passat per un tràngol importantíssim al llibre anterior, i és que el seu marit era un estafador de quatre parets de nassos, i estafava amb l'enterrament dels morts de la gent de la Primera Guerra Mundial. Imagina't, es feia ric, doncs, agafant taïts, vull dir, barats, no enterrant-los, cremant-los, vull dir, clar, és que clar, és que tot el que fa aquest senyor és com molt truculent, però que també està basat en coses que van passar a l'època, no està fent... Segur. Clar, vull dir, m'entens? Clar, llavors, ella ja viu en una situació complicada, no? Vull dir, el seu pare és una mena de gran gerifante que no té tampoc escrúpols, conviu amb una persona que inicialment sembla que sigui molt bona persona i després resulta que aquesta persona fa altres coses, no? Que no són gens correctes, no? a nivell sexual, és a dir, hi ha moltes coses que dius, ostres, quin horror, no? És a dir, què està passant aquí? Però bueno, això ja és la metre, per tant, no ens hem d'espantar. L'únic que no ho fa d'una forma fosca, ho fa d'una forma elegant, és aquesta línia d'aquests llibres més elegants que fa ell i bueno, i la veritat és que està xulo. Bueno, xulo, a veure, no és un llibre amable, però clar, però és un llibre que et fa reaccionar, és com una pel·lícula que et dius, eh, què ha passat aquí, no? Doncs això és el que passa amb aquesta literatura. És que la xuleria té diferents versions. Clar, clar, clar, que és una cosa molt determinada, no? Fem una cosa, com ens queden 12 minuts, Jaume, parles una mica de la història del Bronx i del guardaespaldes i si ens dona temps el Rosa ens acaba de parlar de l'hora de teatre, és que avui ens ha agafat el temps. Millor que parli de... Sí, com vulguis, eh? O si vols parlar de la... Home, és actual i... No, és que no has parlat, per això dic que una miqueta per tenir... No, jo ja escolto, m'agrada molt. Com digui, doncs parlo una mica de la teatre. No, no, no, ho explico rapidet i ja està. Més que ara és perquè encara està en cartellera, jo diria que estava fins al dia 11 de maig, si no m'equivoco, al Teatre Romea i, bueno, doncs penso que sí que val de la pena encara. Senyora de Rojo sobre Fondo Gris. Exacte, Senyora de Rojo sobre Fondo Gris, que és una novel·la de Miguel de Libes. Sí, oh, sí, no n'ha conçut, Sacristán, llavors dices, hombre, aquí s'ha de veure, no? Clar, de fet, José Sacristán ja era amic de Miguel de Libes, eren amics, i ell ja en alguna ocasió ho va intentar portar al teatre, però Miguel de Libes deia que no, que era conscient que era un tema molt personal, i ara no diré per què, que no, però fins que ja al final sí que ho va aconseguir i de fet ja va tenir el seu permís, no? Però després de tot, tot i així ho ha fet amb el temps, ja ho ha fet ja, bueno, ja sabeu que Miguel de Libes ja va morir també un soliloqui, no és un monòleg, però si et diuen que és un monòleg que si tu et diriges al públic, de fet no, és un soliloqui que està parlant amb si mateix, és un pintor, és un pintor que, bueno, està en crisi perquè ja no crea, no està motivat, i no, que de fet és el altre ego de Miguel de Libes, eh? Com va ser que es deia això? Un soliloqui, un soliloqui, un soliloqui, sí, igual que ja va fer en 5 hores amb Mario, eh? També era amb el personatge de l'Anna, de la Menchu, doncs aquí és el senyor qui ho fa, i a dir que és l'altre, l'altre, jo, l'altre de Miguel de Libes perquè el que fa és explicar un moment molt crucial de la seva vida, era quan una de les seves filles i un jove estaven a la presó perquè eren, on havia gent que havien estat participant en partits i tal, i llavors era l'època franquista de repressió i llavors tenia aquesta filla amb aquest, amb aquest gendre a la presó i a la vegada la seva mujer, la seva dona, l'Anna, bueno, li van detectar una malaltia que d'entrada no se suposava que seria tan dolent el tema, bueno, també un tema d'hospitals i d'operacions que pensaven que sí que podia sortir-se i que al final no i total, el resultat va ser que va morir amb 48 anys i ella era el pilar de Miguel de Libes, era el seu pilar de vida, ell sempre deia que l'escrivia per ella, perquè ella s'ho legís i que ella li corregís i que ella li... i clar, quan li va faltar ella, com que no tenia motivació per continuar vivint ni res per l'estil, i llavors és això, la senyora de Rojo és ella, és ella, sobre el fondo gris, el fondo gris és l'època que els hi va tocar viure, tant a nivell polític en què s'estava vivint a Espanya com a ells personalment, clar, aquesta tragèdia personal que van viure, no? Està feta amb molt de respecte, a la scenografia és molt senzilla, és gris, clar, és gris, hi ha una cadira, una mica de taula, una mica, com si fos una mica l'estudi d'aquest pintor que té ja els quadres com ets abandonats, no? Que no pinta, però que està allà. Que no pinta, sí. És bo que a l'estrenes també van anar molt, o no tots els fills, però bona part dels fills i fins i tot també alguna neta de Miguel de Libes també ha anat a veure-ho, no? I va haver una de les filles que li va dir, no?, al José Sagristán que després la van a veure, va dir, dius que esta noche he visto a mi madre en el escenario, no? que en el sentit que ho estava fent molt bé i que realment, no? I el públic, bueno, el públic, doncs encantat, el públic sempre acaba de pot dret aplodint i molt bé, bueno, és això, però penseu això, que és un... i ella es deia Ángeles de Castro, que era el seu puntal. Fantàstic. Molt bé. Bueno, Jaume, de què ens vols parlar? Veus com això era. Que acaba, si val la pena. Jo només tinc dos... Gràcies, Jaume. Un cavallero. Tens desxorrades. Són dues. Espera, espera, espera. No, no, que el teu també està molt... Parla primer de guardar espalda. que ja ha buscat la cançó. Silenci. Silenci, que ara l'escolteu. La Whitney Houston. és que ho sento. No, no, tranquils, tranquils, encara, encara, encara, però un segon, un segon. Espera, que encara hi ha un to més alt. Sí, sí. Me'n recordo. Ara. Ara, ara. Bueno, bueno, bueno, bueno, bueno. Això era... Va, fem el coro. Las lentas, las lentas. Las lentas. Ah, grap. Estiumpava, estiumpava, eh, amb aquesta cançó. Vaja. Bueno, se intentaba. Se intentaba, bueno. Ràpidament. Se m'està mirant amb ell, eh? Aquesta banda sonora és de les més venudes de la història, eh? Ja, ja. A banda de la conya que hem fet aquí nosaltres i aquesta cançó és una de les cançons més milionàries. És a dir, és una del top 10 de les cançons que tothom coneix. Vull dir, I will love you, com es diu això? I will love... Ai, Dios. No em surt. I will always love you. I tal. I són dels temes, insisteixo, més importants. I no hem de negar que la Gwyneth Houston cantava com els àngels. Sí, pobres. Tenia una veu única. Vull dir que això... O sigui, ja home, parla de... Ja no cal amb ella, ja ho tenim tot. Ja home, no. Parla, parla. Parla. Jo precisament el que volia era... Kevin Korn, eh? Volia sentir la cançó. Salva-la. Jo que volia era escoltar la cançó i donar aquesta versió de la vida tan maca com la que dona aquesta dona quan canta, no? Vale, vale. I a més a més, doncs és una dona que d'això sí que no me'n recordo. Ara com a trió era una petardeta, eh, poboreta meva. Actuava fatal, eh? Actuava, no. Molt malament. Sí, bueno. Cantava com els àngels, però actuava bastant fluixeta. Jo no sé ella la pel·lícula que és veritablement. Ella és cantant, també, no? Ella és cantant, famosa. Ah, ella és la porta d'espaldes, eh? I ella és el que la protegeix de... No me'n recordo de què, però bueno. Però ella és allò que sempre fa la mateixa cara per tot. Estigui enamorada, estigui trista, estigui preocupada. Bueno, és una mica com la Madonna, també, quan actua. Jo sé, se l'ha anat també de costat, aquesta, no? I també una mica Lady Gaga, eh? Però bueno. Jo volia senzillament destacar... Bueno, mitges, millor. Lady Gaga. Destacar una pel·lícula que no és res, però que veritablement, quan la veus... Vale. Jo també. No, no, no. A mi no em desagrada. Jo soc defensor de moltes altres coses, molt millor, segons el meu criteri, que no pas el que veiem aquí, però que et deixes portar per aquesta emoció. I el cinema, probablement, té aquesta virtut, no? Trobes una xicota com aquesta i un actor com l'altre, que tampoc té res de particular, el Kevin Costner. Si més no, almenys a mi m'ho sembla. vaig veure ahir ballant-ho com molts lobos i li falta molt, eh? Ja per haver-hi bo. Havies après-ho que m'agubia tant. És una cosa... Però veus? Jo no puc. Però fixa... Mira com el cinema pot ser però m'agradat. Clar. Ara, per veure la Guàrdia Espanyol... Però m'agradat és bona. No, a vegades no és bona. És com Pretty Woman. L'altra vegada... És com Pretty Woman, oficial y caballero. Ara, nos tiramos ya. Sí, sí, sí, sí. Però les veus... Els poden agradar les pel·lícules més potentes i més allò tal, però aquestes també. I aquestes també, eh? Sí, sí. A mi em mola aquestes coses queques. A mi, home, la teva jornada el regreso de Mari Poppins, per exemple, vull dir que... Per exemple, que ja parlarem un altre dia. Però oficial y caballero encara s'aguanta, eh? Oficial y caballero té dos Oscars, eh? Sí. O té... La T, la millor cancion original, que és la del final, la que va a la moto, i se la lleva... I el... Exacte. I el negre, el sergent negre, l'1-7 júnior, sembla que és, aquest té un Oscar també. És veritat, tens raó, tens raó. Per el que les sirviu? O què? Això és el que hi ha. Bueno, jo, per aquesta pel·lícula... Què més hi havia? Què més de Guardaespaldas? O una història del Bronx, directament? Sí, no, perquè aquesta ja ho hem deixat clar, no? No, no, no, ja no cal res més. No, és un pel·lícula de broma. Luego te pongo otra canción de la Búñe de Houston. Te pongo el rantullo, digas, digas. Bueno, doncs ara ens posem una mica més seriosos. Aquesta del Bronx ja l'havia vist, però la veritat és que qui era i tal, digui, ah, Robert De Niro. És l'única que ha fet que jo sàpiga. Com a director, dius? Sí. No ho sé. A mi no em sona cap més. Però potser sí, eh? Però gairebé ho podem mirar, però ho mirarem. Però que dolç que és aquesta pel·lícula. Que dolça. Precisament, del que parla Robert De Niro en aquesta pel·lícula és de la manera que, sense voler, influïm sobre els nostres fills. O sigui, com els eduquem, no? I llavors, esclar, com que els volem educar, no permetrem de cap manera que hi hagi una figura, en aquest cas un gànster, que pugui destrutar tot el que ell vol fer amb el seu fill. O sigui, això és entranyable per mi, no? Em va semblar molt, però que molt interessant. I llavors, com al final de la pel·lícula, i això trobo que és encara millor, com ell accepta la influència positiva de l'altre, que ja s'ha mort i ja l'an... d'allò. i llavors la pel·lícula queda amb una harmonia que al cap i a la fi tots ens eduquem, tots tenim una influència sobre l'altre i encara que ell va tenir la influència del gànster, mai a la vida va ser un gànster i al contrari, va ser una persona molt... molt vàlida. O sigui, crec que qüestiona això de l'educació recta i sense... sense cap mena de variació. Per això em va agradar i la volia destacar. D'acord? Té una altra, eh? Té aquesta pel·lícula, la Maestria del Bronx, que és el 93, i té una altra que es diu El Buen Pastor. No sé si us recordo. Jo em sona. Ostres, em sona molt. Em sona. Però jo no l'he vist, em sembla. No. És gairebé igual que aquesta. Són les... Sí, les dues úniques que té com a director. Ell també interpreta? No. No, no, només és productor de les dues, de la Maestria del Bronx i del Buen Pastor, és productor i director. No, no, aquí el pare és ell, eh? Ah, també. Ah, bueno. No, i tant. Ah, no sabien, no? Robert de Nigro. Tal com la nostra documentació no s'ha enganyat. Sí. Molt bé, doncs si us sembla, mira, es queda un minutet, doncs posem de nou la Wingroom amb una altra cançó, eh? De dins de guardaespaldes, Jaume, eh? Posarem Rantullú. Vicioso. Això és una cosa, això és impossible, perquè aquesta criatura puja a quatre octaves i es queda tan tranquil·la, eh? Sí, sí. Vull dir, per mi del disc a banda d'aquell anterior. Un minutet, ens acomiadem. Fins la setmana que ve. Molt bé. Vinga, fins la setmana. Vinga, adéu-te. Ah. I know that when you look at me, there's so much that you just don't see, but if you would only take the time, I know in my heart you'll find. A l'escoltes l'àdio d'Esbert, sintonitzes l'àdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. of www.scotts.org. Vinga, adéu-te.