Teatre a Cornellà, llibres, cinema i El Capital

Gràcies. Doncs un dissabte més estem aquí a Babilònia, estem amb la bona companyia sempre dels nostres companys, amb la Lourdes Batlla, què tal? Hola, què tal? Què vols dir, que ho estàs tu de ben acompanyat? Jo estic amb la Lourdes ara. Hola. El David Montaner, com estem? Molt bé. Molt bé. I el Jaume, com sempre, Vidal, aquí amb nosaltres. I el que us parla el Xesco Ramos, que estem aquí per tornar... un dissabte més a intentar promocionar el que és el món de la cultura, el món de les arts, i ho farem en un principi amb una notícia que ens donarà el Jaume sobre el teatre, crec que a Cornellà pot ser? A Cornellà. Oi que sí, veus? És que jo soc d'allà. A nivell literari tenim dos llibres. Parlem del Maestro del Prado, de Javier Sierra, i del llibre de l'Anthony Weber de la Segona Guerra Mundial, que el David ens farà una petita ressenya sobre el tema. Sí, petita, perquè si la faig gran... Sí, no, per això. Ja sé per on me les tiro, no? A veure si la cosa va una miqueta millor. Bé, doncs, cinema tenim tot novetats, gairebé. Ayer no termina nunca, Iron Man 3, Grandes Esperanzas, Stoker i El Capital. I, per acabar, el tema serà sobre una mica la joventut i una miqueta aquesta mena de... El Gran Capital, que han fet un remei, que dius que tot és novetat, això. El Capital? No, bueno, no és nova, fa de sis mesos, bueno, jo. Molt bé, molt bé. Queda puntualitzat. Queda marcat, sí senyor. Jaume, parla'ns d'aquesta notícia de Cornellà. Sí. No, que tenim teatre a Cornellà aquesta setmana. Resulta que allà s'ha organitzat un grup, i aquest grup, doncs, fixeu-vos que el... El títol, a veure si l'agafem, perquè a mi m'ha costat per això dir-ho, diu Cort enllà de Taguerboll. Llavors dius, ostres, quin títol. Cort enllà, cedo a Cornellà. Això sí, això a Cornellà. L'altre ni idea. Doncs mira, Llobregat a la inversa. Anda. Vaja, que bo això. Molt bé, jo ho sé, ho he descobert avui i dic, home, això està molt bé. Bé, doncs aquesta és una situació d'això. Nosaltres, els que vivim a Cornellà en aquests moments, doncs ens fa una proposta d'imaginar-nos que anem a parar un any molt avançat, no? I llavors aquest any, que em sembla que ho diu aquí, però no recordo ara quin any és, posa-li 40 anys endavant, no? I llavors resulta que allà hi viuran unes persones que no tenen ja res a veure amb nosaltres, que viuen unes experiències molt diferents. En definitiva, aquesta és la història de la pel·lícula. Jo conec el seu actor, alguns dels actors, no hi ha dubte. Pel·lícula de teatre. Eh, perdó. Gràcies. Aquesta obra de teatre. Llavors, bé, ho volia fer saber. Això serà dissabte i diumenge. El dissabte a les 8 del vespre i el diumenge a les 7 de la tarda. Molt bé. I podeu anar a veure aquesta obra de teatre, que serà formidable segur, perquè està fet per cordollerencs. Home, seguríssim. No hi ha cap dubte. Exacte. No hi ha res com tirar-se flors a un mateix. Home, aquí les fotos veuen molts edificis en runes. Aquell que està el casat a l'església, també. On ho fan, Jaume? A quin lloc? A l'auditori. A l'auditori, sí, sí. Però gran, eh, va d'aquí. Hola. 700-800 persones. Sembla això la passió d'Esparraguera. Un auditori que l'altra setmana recollirà els premis a Cornellà que donem als cornellanencs que s'ho mereixen. Il·lustres. Que s'ho mereixen. Es devenen il·lustres a partir d'aquell moment, això sí? Sí, això sí. Es devenen forces vives. Estàs tu nominat? No, no, a preguntar-t'ho Estic així, eh? Oh, la llàstima, ja que volíem anar allà Això serà com lo dels catalans d'avant Aquest home no té allà No, no, i tant, eh? Home, ja que volíem anar allà a cridar I com un rotllo fans, no? Allà, tirar-nos pel terra Jaume, Jaume De tota manera De tota manera El que representa tot el muntatge Per entregar aquests premis Tinc un minut de glòria Ah, sí? Oh, mira. Molt bé. Entregues tu un premi. Entregues tu un premi o alguna cosa. No tant com això. Entrevisto una senyora. Ah, molt bé. Que li donen un premi. Molt bé, no? Està filmat i tot això, sí. Apa. Minut. Està bé. Tot és començar. Però no és il·lustre encara això. Encara et fixo en la Telecinco. I allò de presentador. El Sálvame. El Sálvame, no? Personat per Jaume Vidal, allà barallant amb tot Crist amb l'Israel Pantoja. No m'ho imagino. No m'ho imagino. No, no, jo tampoc. Molt bé, si més no a nivell de voluntat, no, això no vol dir que no saps... Jo veig més els singulars. També, també. Allà sí. Sí, veig més allà. Amb una costa més. Molt bé. I llavors vaig estar, i això és la segona part, vaig estar en el d'això, en el Museu d'Art Modern, perdó, de... D'això d'allà a Tarragona, molt petitó, però molt bé, eh? Jo n'hi he estat. No hi has estat? Mira què n'hi he vist de museus en la vida, eh? Té la Maria, tio, molt bé, molt bé. I no sé, em va semblar un muntatge petitó, si vols tu, però caram, tu, que bé. I a més a més gratuït, o sigui que... Això és molt important. Molt important, sí, sí. No sé, tens un petit traç del que és l'art modern. I llavors també vaig estar en l'entrega de premis a la sardana guanyadora del 2012. O sigui, durant l'any es fan moltes sardanes, no? Fins a dues i trescentes, fins i tot, no? Noves? Sí, sí. Ara sí que hi ha producció d'això. Sí, sí. Per això ho dic, perquè és que pot semblar que no, que això està com mort i tal. Jo no hagués dit mai? Exacte, no ho haguessis dit mai, oi que no? Bé, doncs, de totes aquestes, els programes, el d'Aquí Sant Just també, que fan, o sigui, els programes dedicats a la Sardana, doncs van fent eleccions, i tothom hi participa, tothom que és aficionat a la Sardana, evidentment, i llavors, doncs, van a parar a una finalíssima, que és la que es fa una vegada, una vegada vaig anar a Granollers, que vam estar junts amb la Lourdes, i llavors, doncs, va sortir una guanyadora. Va estar molt bé, el festival, perquè allà també es va fer un espectacle posterior i aquí es va combinar. Sabeu aquest Almut d'això, el sec Almut i d'allò... de la part de l'Ebre, que canten. És un grup que canta molt bé. Sónem. Ah, sí, calla. Aquests, combinats amb la... Amb la sardana, la cobla i tal. O van tocar tres o quatre peces, que no t'ho perdis. Jo tenia un xou, però vas a la bé. Molt bé, molt bé, molt bé. Aquests nois fusionen això. No sé com es diuen ara. Ai, és que no me'n recordo mai. Però és un grup català que fusiona la sardana i altres ritmes, també, que tenen a veure amb temes més ètnics. Sí, sí. Oi, qui ho ha de dir, això? Ja apareixerà. Ah, això. El Quico, el Célio, el Noi i el Mut de Ferreria. Ah, això, això. Aquests són, d'acord? I, bueno, molt bé, a més porten un rotllo entre ells i es van puntualitzant. En fi, espectacle per avis, val a dir-ho, però al cap i a la fi els avis també hi som. Em refereixo que hi ha gent jove que li anava a la sernana. Menys mal que ja va assumint la seva condició. Clar, Jo ja estava preocupat, eh? És la meva com l'Anna Obregon, eh? Que mai es fa gran, no? Que ja està a punt de jubilar-se i és com, apa, tota feliç, no? Sembla allò, no? Però marxió masculina. Que no sé quin dirà, diu, no havies d'haver dit això. No, home, no. Això com es diu el complex de Peter Pan? No ho sé, a la inversa, no? Són els que no volen créixer. Els Peter Pan són els que no volen créixer. Per això ho ha assumit, això. Per això, per això. Bueno, avui ho ha assumit, eh? No, que és broma. D'acord, doncs. Vale, doncs, comencem pel tema, seguim pel tema literari. Tu acabes de fer uns esmenys molt interessants, Jaume, i jo em vaig a carregar una cosa. No tot ha de ser bo, aquí estem fent una mica de crítica, no? De tot. I hi ha llibres dolents, i hi ha pel·lícules dolentes, i hi ha de tot, no? I hi ha un senyor que jo llegeixo per morbo. És un tema de morbositat meva. Bé, ja jo soc marada al tema de l'art, soc historiador de l'art, no tinc que tirar-me tampoc més flors ni agafar la iaia per dir més que... I hi ha un senyor que es diu Javier Sierra que té obsessió per fer llibres vinculats amb obres d'art. És a dir, va fer allò de la Santa Cena, va fer tot un panegírico al voltant del Nord de Da Vinci i tot això que va ser una cosa una mica... en el que deia que apareixia la Maria Magdalena, el sant sopar famós, que hi ha el Xenaco, lo deia de Milà. I és mentida, perquè és el Sant Joan Baptista, perdó, que està allà, vull dir, que té uns trets, sempre es representa amb el cabell llarg, amb trets de jove, llavors, clar, és il·lògic, perquè hi ha 12 més un 13 i no hi ha més. Si fossin 14, podíem donar el dubte que fos potser la Maria Magdalena. Però... Leonardo va fer una imatge una miqueta femenina i a partir d'aquí aquest senyor ja s'ho ha muntat. Qui és Javier Sierr? Javier Sierr és un periodista que col·labora al IV Milenio de l'Icar Jiménez. I llavors, clar, no és que faci un estudi ni seriós ni ambiciós, sinó que sempre li busca la part oculta al món de l'art. I aquí el que ha fet és plantejar el mateix amb una sèrie d'autors i d'obres molt conegudes de Mossos del Prado. I ha creat un personatge, un llibre que es diu El Maestro del Prado, i és una mena... És novel·la? És novel·la, però una miqueta com biogràfica. És a dir, ell se'n va anar a Madrid quan tenia 20 anys... Bé, és una mica com autobiogràfica, però una mica falsa, eh? I llavors ell el que fa, explica, és que se'n va al Museu del Prado i allà es troba una persona, un senyor, que li va explicant coses de quadres de l'època. I llavors, clar, llavors es posa amb Rafael directament, entra amb Velázquez, entra amb El Bosco, entra amb una sèrie de gent, amb Botticelli, clar, un que ha estudiat les coses amb la serietat del que seria la història de l'art i la historiografia com d'humana, a mi allò no és que em grinyoli, és que em va posar dels nervis, directament, d'acord? Llavors, és el que a mi m'emprenya moltíssim, perquè jo crec que l'art és una cosa seriosa. Ha de ser didàctica, però també seriosa. El que no pots fer és crear mites i falsedats perquè després la gent digui, ah, mira, però si resulta que allà passa això. No, això és una fantasia. I això ha passat a vegades... Una ficció. Una ficció, exacte. Vull dir, ha passat a vegades amb la Catedral del Mar, que hi ha coses que no són certes, i la gent les dona per certes. Ja. A los Pirates de la Tierra... Coses que són molt poc certes i les donen per certes la gent. I llavors, clar, jo això no vull dir que la gent tingui un rigor, però com a mínim que no enganyin a la gent en general. Vull dir que en aquest cas sigui així. Fins i tot amb sensacions de dir, a veure, com et passes? És a dir, hi ha un quadro que és el jardín de les delicies, del bosc, no sé si el teniu present. És un quadro que es ve moltes imatges, moltes figuretes, no? I és un tríptic, és a dir, s'obre, i quan tu tanques el tríptic, hi ha una altra pintura al darrere, per entendre'ns, no? A l'etapa. A l'etapa. Clar, ell obra i tanca. És a dir, com que obres i tanca en un museu? No pots tocar un quadre. Està no prohibit. Més enllà de prohibit. És a dir, són 50.000 alarmes, i més en un quadre... Però això és del sentit comú. Clar. Això és que algú que no sigui destruidor de l'Arsa, que no pots anar a grapejar el Guernic allà... Clar, és que arriba el límit de dir, no, ara ho hauràs tancat, i ho tanca. No, home, no... No, home, no. Quina formació té? Ell és historiador? Ell és periodista. S'ha format llicències, suposo, no? Exacte, moltes. Per això mateix, que arriba un moment que jo em posava molt nerviós i pensava que s'ho va estar enganyant a la gent. I a mi això m'emprenya. Quan s'enganya en qualsevol matèria, eh? Vull dir, jo crec que és una errada, no? I això, per això dic que s'ha de dedicar a la gent que s'ho llegeixi, que, sisplau, que s'ho llegeixi, com una fantasia que després agafi aquesta obra, se't vagi, que sigui la Wikipedia, i que llegeixi la part de la iconografia, de l'explicació més coherent i que deixi de banda, i l'altre que s'ho plantegi com una mena de divertimento i tal, però bueno, unes bajanades... Perquè una cosa, l'objectiu del llibre per aquest senyor és com treure-li més punta dels quadres? Sempre. És un senyor que li agrada el misteri. Col·labora al cuarto milenio. Sí, el que vosaltres deieu. Però vull dir, és com dir, veiem, jo veig això que no es veu directament i tal i qual. Això és, ho estudia, s'inventa coses, va més enllà. Hi ha coses que sí que tenen rigor, no negaré. Hi ha coses que estan vinculades amb l'apocalipsis nova, perfecte, sí, d'acord. Però clar, no ho vinculis allò, home, això perquè no té sentit. Vull dir, hi ha una manera d'aquesta combinació. Però bé, és un llibre per mi fallit. Crec que la gent... És una advertència, insisteixo, des del punt de vista... una miqueta rigorós, però que s'ha de fer aquesta ratència. A mi em fa pensar en articles que surten al diari, de tipus científic, que són articles així com molt cridaners, amb uns titulars... I a l'hora de la veritat busques l'article i no és consistent. Exacte. En el sentit que és molt sesgat. Llavors t'hauries d'anar a alguna revista científica i això es fa molt, també. Clar. Terapia, ara curarem el càncer de no sé què. Sí, sí, això és molt perillós. Llavors mires i dius, bueno, a veure un moment i tot això. També seria un estil d'això. Sí, sí, sí. És que això passa a qualsevol facet. És que, clar, la ciència ficció ha comportat moltes coses dolentes, també, el que seria la ciència o fins i tot la tecnologia. Vull dir... Em refereixo que tot això s'ha de tenir en compte d'aquesta manera, però com la gent té el costum d'agafar un llibre i fer-ho com a fil parlanda del que realment és, doncs s'ha de vigilar més. Hi ha una obsessió pels templaris, per els rosacruces, per el no sé què. Sempre és la mateixa història, sempre repeteix els mateixos clitxers, no? I això ja va allà, dius, basta. No em vols això, eh? David, parlem de coses sèries. Parlem de la Segona Guerra Mundial, que és un llibre com Déu mana, un senyor historiat. Sí, home, és... Déu-n'hi-do aquest home, eh?, el que ha escrit. I tant. ara per fi ja ha volgut fer un compendi ja aquest home es dedica sobretot ha anat escrivint capítols s'ha especialitzat en la segona guerra mundial també va escriure un segona guerra civil prou interessant però la seva especialitat és més la segona guerra mundial i sempre ha anat escrivint capítols per exemple jo m'he llegit la caiguda de Berlín i el dia D també sé que té la batalla de Creta té Stalingrad en té diversos més no? I ara n'ha escrit un que és la zona de Guerra Mundial i abarca des de les causes, tot el conflicte i una mica pel més les conseqüències, no massa més. I bé, dona una visió molt general i a l'hora detallada també. Òbviament, o sigui, quan parles de la zona de Guerra Mundial no pots endinsar-te molt amb batalles concretes i explicar-les al detall. però amb 1.300 pàgines dona per detallar, perquè el més important, doncs, inclús s'hi fiqui i t'ho detalli. Aquest home té la virtut, és que novel·la... No és que novel·li, a veure. No, novel·la pot donar indicis a que hi hagi coses de ficció. No, no en refereixo a això, sinó que té la probabilitat com per incloure passatges molt particulars d'individus dintre d'un conflicte tan gros com aquest. I això també l'humanitza i li dona un dinamisme que sobrepassa el fet de l'assaig històric purament, no? Això està molt bé, eh? Sí, el fa molt pedagògic a la gent que d'alguna manera vulgui introduir-se en el tema, no? Si suposo que els veritables historis no llegeixen, o sigui que se'l llegeixen però com un divertiment o no, o pas com un anàlisi d'estudi, no? Però pels que som així, doncs, aficionats al tema, doncs està molt bé. I ens parla de tot el conflicte i més enllà, o sigui... I fa caure molts mites, no? Un d'ells, per exemple, és el de l'Estàlin, per exemple. En què, bé, el dictador, diguem-ho així, soviètic, realment va ser el gran manipulador de tota la cúpula mandatària de l'època, no? I era el que realment tenia. Es tirava i movia els fils i s'ho va fent... Home, va haver moments que els va passar... angonioses, quan va tenir els nazis a les portes de Moscou gairebé, no? I jo crec, crec, ho insinua una mica el llibre, que ara està a punt de... De que el palessin. De que el palessin, sí, sí, de que se l'endugessin en un altre... Com a mínim ell, el que passa és que va saber jugar molt bé amb les pors, que a tothom li tenia molta por... perquè hi havia un moment que va desaparèixer del mapa allà l'estàlid no estava per enlloc i quan el van anar a veure hi ha qui diu que va ser una jugada per veure qui estava realment al seu costat i qui no i realment la cosa estava fotuda bé de la part dels alemanys cal destacar per exemple i és de sobre esconegut no? que hi ha qui ho ha dit, que va ser el millor exèrcit de la Segona Guerra Mundial. O sigui, ja parlant a nivell bèl·lic, no? O sigui, soldat a soldat, per la formació que van tenir, per la manera que van estar organitzats, òbviament els va superar la gran producció de material que els Estats Units va poder ficar al conflicte. Però a nivell estratègic, tàctic i d'ensinistrament de l'exèrcit eren insuperables, no? O sigui, era un exèrcit bestial. No hi havia ningú, ni tan sols els japonesos estaven tan ben preparats com ells, no? Passa que els japonesos van sobtar pel factor sorpresa, però per la resta, en condicions molt més bèsties que es van produir el Pacífic, que no pas aquí. El conflicte, d'alguna manera, està molt més mitificat per la part occidental... cap a la resta, no? I quan realment la part oriental, vull dir, el front soviètic i el front pacífic, va ser molt més bèstia que no pas la part occidental. El desembarcament de Normandia va ser molt heavy, però va ser molt més famós la part oriental, una matants. Clar, que també cal dir que els soviètics no tenien cap mirament d'enviar carn de canó a morir al conflicte. No tenien cap mirament. La pel·lícula de Clint Eastwood, les cartes aquestes de Digojima, això no tractava aquest punt, la part més oriental? Sí, però eren concepcions diferents. Els japonesos tenien una concepció d'honor, que el soldat ha de morir, o sigui, no es pot rendir i que ha de morir en la defensa del seu territori. En canvi, els soviètics era per l'ambició de l'Estàlin i per l'ambició dels propis. L'Stalin manipulava els seus propis generals i els feia que, evidentment, aquells tenien la por al cor. Sabeu que si perdien una batalla se li podien anar la vida amb ells, no? I llavors, per exemple, el Zhukov, que és un famós general, doncs era un pallo que no tenia piedat. I si tenia que abocar, jo què sé, un milió d'homes, per dir alguna cosa, eh? Sí. Amb aquella batalla els hi abocava. Encara que considerés que ja se'n perdien 500.000 en el fet aquell, no? Era igual. Aquí el fet era... sortir guanyador de la batalla contra... També cal dir que els nazis van collar els soviètics però gairebé els tenien com a infrahumans. No arribava a punt dels jueus però els van matxacar vius. Clar, quan va ser al revés, que els soviètics van entrar a sac a Alemanya, doncs es van produir... És un tema que està molt ocult i no s'explica gairebé mai, però les violacions massives de dones alemanyes justament en l'entrada dels soviètics a Alemanya va ser esfereïdor. Va ser esfereïdor. Igual que els japonesos van practicar el canibalisme, però no per supervivència, sinó com una estratègia sistemàtica contra presoners de guerra i contra poblacions indígenes dels uns quins llocs. Déu-n'hi-do, eh? Inclús entre els seus propis companys. Aquells que no se venien a practicar el canibalisme eren a la vegada canibalitzats. O sigui que diu... Això és la història de la història. I això s'ha tingut amagat, això es va voler amagar per no, diguem-ho així, remoure més la merda, diguem-ho d'alguna manera, i inclús per les pròpies familiars de les víctimes, no? i s'ha sabut ara, a cap de setanta i pico d'anys, no? Però és barbara. Jo recomano el llibre, però òbviament només perquè estigui interessat al tema. Clar, però a part d'això, per tot el que està desvetllant també, no? Perquè estem parlant d'un senyor seriós que no s'està inventant res, que contrasta la informació... Òbviament, ell no... És un llibre prou divulgatiu Com perquè no hi hagi referències literàries. El llibre no ho pretén, això. No ho pretén. Però se sap que hi ha una documentació al darrere que hi ha un coneixement. No ho està dient banalment ni perquè sí. Clar, si tu vas i algú li exigeixi escolta, tio, demostra'm això i et dirà, doncs mira, tal, tal, tal, tal. Seguríssim, seguríssim. Això m'ho crec, d'aquest senyor m'ho crec. Sí, sí, sí. Recomano un llibre, però de totes, totes, això sí, són 1.700 pàgines i no és llegeix d'avui per demà, sinó has d'anar... Molt de moviment tàctic, ja et dic, la guerra es va decidir, bàsicament, inclús per part dels soviètics, que tenien molt de material dels nord-americans, però això no se sap. Sí. Això no se sap. La majoria, molts camions i molta mobilitat, perquè bàsicament era mobilitat de les tropes per portar-les d'aquí cap allà i feien servir molt transport americà. I va ser el factor decisiu perquè els americans hi van bucar el resto i a partir d'aquí... doncs van poder derrotar els nazis. A mi m'agradaria dir una cosa, que sobretot on t'ho vaig pescar, per dir-ho d'una manera, o vaig arribar com a conclusió, va ser la pel·lícula Cabaret. Cabaret és una pel·lícula que és l'Isa Minelli. Sí, sí, sí, ja sé de què vaig. Llavors, allà hi ha una relació a tres i tal, i hi ha un d'això, un aristòcrata, I paral·lelament, doncs, hi ha altres persones, oi? Allà, sobretot és en aquella festa jardí, a la primavera, i li diu, ei, diu, això com? Primer, diu, aquí del que es tracta és de... Perquè hi havia gent a Alemanya que no estava d'acord amb què pujava. Diu, tu, d'allò que ens fa por en aquests moments és el comunisme, que ja estava imposat i tal, no? i ho deixa que s'organitzin i que vagin allà i que els eliminin. És que el problema de la societat Alemanya, que intentant que no vingués el comunisme, l'enemic els va venir per darrere, que eren els nazis, no? I llavors... I què passa? Jo he sentit, per exemple, a Anglaterra, el famós... Ai, no sé com és... Sé que es deia el Mosley, el pare d'un dirigent de fins fa poc de la Fórmula 1, que era el Max Mosley, el seu pare va ser un dels... que van voler resurgir a Alemanya i imposar una dictadura fetxenda. Què va passar allà? Que la gran potència dels sindicats que hi havia i el gran moviment obrer que hi havia a Alemanya van fer front físicament a tot l'inici de moviment paramilitar que es produria a Alemanya. Ai, que es produria a Anglaterra. Això els va apurar, els van posar en ridícul i ara van tenir més nassos d'amagar-se. Cosa que a Alemanya... diguem-ho així, la gent va ser una actitud molt més passiva i els nazis van començar a fer política de fets consumats i la seva violència ningú va tenir, diguem-ho així, el valor d'aturar-la, no? Amb mètodes policials i tal, i doncs es van imposar i es va acabar tot. Interessant, molt. Molt bé, farem un petit descans, però abans de res volia comentar que no hem fet esment, és que fa una setmana va morir el Fer d'Holanda, que tinguem present. I el Constantino Romero. I el Constantino Romero, exactament, cadascú va ser la vessant, l'endemà, l'endisme, però un costat d'aquells anys 70 tan divertits. Ja n'hi he vist dues aquests dies, eh? Sí, sí, ha fet allò de Santos Inocentes. I el Crac 2, ahir. I el Crac també, exactament. I l'ha fet per la tele. Em podem parlar perquè em va deixar desconcertat, aquella pel·lícula. És curiós, eh? Aquest García, jo no sé, què vol explicar. Ui, el García és que jo és un personatge que a vegades fa una cosa que dius, mira que ve, t'ha fet canción de cuna i te deja, com ho dius, dius mio, què és esto, vaig a dormir, O et fa l'avi que dius, bueno, s'aguanta prou bé, no? Vull dir, que hi ha pel·lícules que no saps ben bé, és un tio... Però Santo Inocentes, genial, però vaig tenir que treure la pena de l'emprenyada que vaig agafar de la causa i tal, no? No podia suportar-ho. I el Constantino Romero jo vaig poder conèixer-lo en una època determinada de la meva vida. Era un senyor, com la gent diuen, tot un senyor, un senyor cavallarós, agradable, molt bona persona... allò de la seva veu és inimitable, és a dir, el to de veu és un do. Jo l'he vist fer una falca de publicitat i al moment estava feta, no calia tornar a repetir ni molt menys, perquè donava igual, tenia un catxer molt elevat, això tot sigui dit, però s'ho mereixia. Una persona que venia, quan obria la boca venia. I a part d'això, una persona molt clara, molt bona persona, molt directa i molt agradable. No anava de vivo, que hagués pogut anar amb tot el que ha estat aquest senyor dins del que cal. Però bé, i per últim, per una miqueta re, farem dos minutets i fem a vegades no sé, efemèrides. Avui, potser no sé si coneixereu aquest senyor, fa 70 anys, Albert Hammond. Carai. Albert Hamon és aquest senyor que cantava l'Espinita i aquelles coses. Que sent la mentida d'aquest senyor ha llegat una mica mort, no? No s'ha de recordar. Sí, ara et poso una cançó que et sonarà, una que es diu Nunca mai plou al sur de Califòrnia. Sur de Califòrnia, sí. Amb anglès, però bueno, l'Espinita, eixa a mi la culpa, bueno. És un tio que ha fet tantes cançons, és un senyor que es guanya la vida amb això, però a gent importantíssima, però a gent, vull dir, parlo de fins i tot gent internacional, compositor, sí, sí, sí. Però, bueno, va quedar una miqueta en segona filera, però aquesta cançó... Com els diu aquella que cantava... Ai... El Roy Orbison. Sí, exacte, que cantava, però més aviat composava, bàsicament, no? Sí, que composava per altres molts. Sí, sí, una cançó de l'any 72, perquè ja té 40 anys, no? Com passa el temps, teu meu senyor. I, bueno, exacte, no? I escoltem aquest It Never Rains... Concretem! Exacte, It Never Rains in Southern California. Not on board a westbound 747 Didn't think before Decided what to do All that talk of opportunities TV breaks and movies Blank truth It never rains in Southern California Seems I've often heard that kind of talk to Paul It never rains in California Bona nit. Bona nit. Veus com era coneguda, David? Sí, sí. Això és un hit del verano. Però és que el David era molt petit, eh? Clar, jo també. I el Xesco Tabraca. Però és que els gustos, l'olor i els sons és el que et queda més. Exacte. Això va ser molt famós amb el famós. Sí, però és que la posaven contínuament. Constantment, eh? Sí, sí. El dit del peu se'l posava a la boca. Qui se'l posava la boca? El David. Ara ja no arribo, eh? Ai, Déu meu. Ara ja no arribo. Millor callarem. Se'm trencaré l'espinada. Molt bé, Lourdes. Parla'ns d'Ayer no termina nunca, que tinc ganes de veure-la. Això sembla una pel·lícula de James Bond. Podria ser. Jo penso que el títol aquest es pot aplicar a moltes coses, eh? I en coses que no s'acaben mai, no? Bueno, l'última de la Cuixet... podria ser ben bé una obra de teatre, eh? Vull dir, és una pel·lícula protagonitzada per la Candela Peña i el Javier Cámara. Els que l'hem vist a l'última de la Modover dius, ostres, quin canvi de registre, és que no té res a veure, no? I és una pel·lícula que us l'imagineu sempre en un mateix escenari, no us desvalaré aquí per si la voleu veure, sempre és el mateix escenari, amb un banc així de pedra, tota com molt freda la imatge, no? i tenim el Javier Càmera i la Candela Penya, que són una exparella, que han perdut un... se'ls va morir un fill, no? I la pel·lícula comença amb el retrobament de la parella, perquè la Candela Penya li escriu una carta i diu que vingui. Ell, el Javier Càmera, està a Alemanya treballant. La Isabel Cuget aprofita per posar coses de la crisi. Bé, imagineu-vos, ella està a Alemanya, això no va gaire bé... aquí ens trauran, ens desnonaran, però la pel·li va de, sobretot, comencen a parlar, tota la pel·lícula és un diàleg continu entre ells dos, sobre el dolor. Més que el dolor, sobre, a partir de la pèrdua d'aquest fill, com dues persones amb la mateixa situació viuen aquest dol. Una Candela Penya, que el dolor i el dol és, per dir alguna cosa, exactament igual de quan es va morir el fill, i el Javier Càmera, doncs, sembla que hagi fet una mica més de camí en aquest dol, no? Llavors, tota la pel·lícula té a veure també amb que ella li tira encara que, perdó, ella li tira encara que, escolta, que tu has refet la teva vida, t'has anat a Alemanya, t'has casat, tal, en canvi jo m'he quedat aquí, em vas deixar, no?, I tota l'estona és una reflexió i una expressió bastant potent de la Candela Penya sobre el dolor que sent per la pèrdua d'aquest fill, per la pèrdua del fill, per la pèrdua del marit. El marit se'n va i li diu, és que no em vas deixar cap tipus de marge perquè ni em senties el que et deia, no? Mare meva. I llavors el Javier Càmera intenta explicar com ho ha viscut ell i... i per què va marxar, i bé, tota la pel·lícula és el comentari continu dels dos, una hora i 40 minuts. La pel·li, a veure, jo si l'hagués de comentar, diria, a veure, arriba un punt que dius, ostres, que sortim d'aquí, ja, perquè és que... És angoixant, o què? No, però és que l'escenari és tota l'estona mateix... Vull dir, això ho fas amb una obra de teatre i ja ho saps que estaràs tota l'estona allà. Però el contingut és molt potent per mi. El guió és de la Cuixet, la direcció, evidentment, i la producció és seva. I penso que és una bona reflexió sobre el dol i sobre el dolor i sobre les maneres que té la gent de viure'l. I el fet de pensar, home, com aquest ho viu d'una altra manera, doncs aquest passa, no? O s'ho ha agafat. Mira, tu ha perdut el fill, jo m'he quedat aquí, en canvi ell ha refet la seva vida. I està molt bé el diàleg. Ara, és una pel·lícula que saps que vas a veure això. Vull dir, segons com per dir, vaig a veure una pel·li... Si estàs aquell dia xafat, no t'hi vaig. No, el diumenge a la tarda potser no. Però jo penso que és una pel·lícula molt potent i molt ben feta... Ja us dic, la Candela Penya està genial. El Javier Càmera, en principi, a mi em semblava que no acabava de donar el to, però a mesura que passa la pel·lícula acaba sent molt creïble. I, bueno, jo la recomanaria en quant al contingut i a la reflexió que fa. És una pel·lícula trista, com us podeu imaginar. És una pel·lícula en què ells estan sempre, com us dic, en un mateix lloc, en un mateix... amb una mateixa roba, no hi ha cap cosa de fora, només a la part final de la pel·lícula que es veu on estan situats. I, bueno, una miqueta seria això. En aquest cas ha primat una mica el diàleg, però sobre el que seria, evidentment, l'escenografia, els exteriors i tal. Hi ha directors que ho fan això. El Derek Jarman ho feia, això és molt típic del Derek Jarman, que agafava un mateix espai, no posava cap tipus de decoració. No fa gaire vist una pel·lícula que es diu Terès? de l'any 86, que va sobre la Santa Teresa de Livio, no sé com es diu aquella, l'assemblada que veieu jo explicaré amb més profunditat i va passar alguna cosa semblant, eh? Jo penso que se l'ha jugada bastant en quant a, no sé, vosaltres què en penseu, en quant a que ella, vaig sentir una entrevista que li van fer perquè en el festival de Màlaga, si no recordo malament, li van donar a la Candela Penya un premi especial i també la pel·lícula, i ella deia, ostres, amb el temps que estem ens costa molt fer pel·lícules a nivell econòmic i tal, jo espero que la meva pel·lícula tingui molta sortida, me l'han demanada als Estats Units perquè la passi i tal. Se l'ha jugada bastant amb el sentit que per mi no és una pel·lícula fàcil, no és una pel·lícula... Vull dir, ha estat a tots els cinemes, però no és una pel·li per dir, anirà, jo penso, molta gent. Però, bueno, jo la recomanaria. Però és la Coixet i té molta fama, i poc o molt, doncs, una miqueta la gent arrossega un públic, no? Juga molt amb la seva sensibilitat que té la Coixet, no sé, ara parlàvem d'aquesta Mi vida sin mi, em sembla que es deia... Ah, i m'ha agradat tot. Després, aquella que va fer amb Altamar, que no recordo el nom, amb aquella plataforma per tolera... amb el Tim Robbins la vida secreta de les palabres exacte molta sensibilitat a flor de pell jo pensava a la Candela Penya que li van donar si no recordo malament un Gaudí I un d'allò per una pistola en cada mà, no? Doncs jo, de veritat que està més genial aquí. Sí, no, no, és que és com tota... Aquesta pel·lícula potser encara no estava estrenada, potser de cara a l'any que ve potser li plantegen donar-li un gaudi o un golla, no? Perquè, bueno, perquè és una dona que sempre que ha fet... Bueno, quan sortia també amb l'Almodóva ho feia molt bé, quan sortia pel·lícules amb altre nivell, no? Però és una noia que sempre ha sigut molt resolutiva, no? Amb pantalla, amb molta força, molt de caràcter, no? ha fet personatges a vegades de prostituta, de drogadicta, ha fet coses molt potents, no?, i ja li va. Jo pensava, el tema no és nou, perquè obres de teatre o pel·lícules de dos, una parella que ha perdut un fill, doncs n'han fet moltes, no?, i ara... Però, bueno, la manera de tractar-la potser és relativament especial. El plantejament. Sí. Molt bé. Doncs canviem de terres. Ara no té res a veure el que parla el David del que realment ha vist la Lourdes. A l'Iron Man 3, que és show business, allò espectacle, efectes especials. Mira, a vegades em venia bé de gust veure una cosa d'aquestes, però potser espero algun producte de més qualitat. Jo crec que aquesta franquicia està esgotada. Una mica esgotada. No estava bé la primera. A l'Iron Man 1 estava bé. Va estar molt bé. I la segona també s'aguantava molt bé. Va estar molt bé. Aviam, sincerament. si agafem una mena de robot antropomòrfic com aquell en aquest cas farcit d'un ésser humà complet perquè tenim aquella famosa del Paul Birheben que era Robocop allò era molt més interessant allò estava molt més ben parit que no pas... el cúmul d'efectes especials que es basa la pel·lícula i l'atractiu d'un personatge punter i mediàtic i estrellós com és el Tony Stark protagonitat pel Robert Downey Jr home aquí clar, si barreges molts diners, alta tecnologia glamour i violència, ja està tens un còctel de proporcions ja brutals a nivell de guixeta Llavors, li han estat traient la punta, a part d'aquesta franquícia amb els vengadors, que potser ja quedava més diluït perquè, vulguis o no, ja li donava un toc més de barreja al fet que hi haguessin més altres superherois, no? Algun de més interessant, altre de més de percebut. En aquest cas, amb l'Iron Man 3, ja és, diguem-ho així, risalt... hi ha coses que ja dius per favor uns individus que d'alguna manera es posen incandescents com si fossin lava ja sé que dintre del món dels superherois diguem així que l'Iron Man és el que possiblement és un punt més creïble perquè ja no es basa en uns superpoders diguem així sobrenaturals sinó simplement és un enginy que té el pallo de construir-se una armadura amb tecnologia potser que avui en dia no és possible, però bueno, diguem-ho així, d'alguna manera és més factible, no? Però clar, si aquí ja hi fiquem uns éssers que mitjançant un derivat científic es converteixen en una mena d'éssers superiors, però perquè són incandescents i tal, ja no m'ho passo, no? ja no me'n passo, la cosa ja grinyola. És una miqueta més així. Si el protagonista, el Robert Downey Jr., ja està desbordat i fa... És una mena de, com t'ho diria, d'alpa xino, ja que es desmadra. Sobreactuat. Jo crec que aquest noi és molt més bon actor del que realment està fent aquesta franquícia. El que passa és que aquí té un producte que dona de menjar a base de bé. I tant. Jo és que el que veig és que no sé per què s'ha de tornar a revifar el Batman. És a dir, s'ha de fer un Batman molt popero, molt pop, molt salvatge, als anys 80-90. S'ha fet el Batman més fos del Christopher Nolan i tal, amb aquestes tres, que no està malament, però torna a aparèixer un altre Spiderman. Ai, m'estic liant, Batman, una altra vegada. Em sembla que... O no, perdó, m'estic liant. No, perdó. Un altre Superman. Superman, no? I un altre Spiderman, també ha aparegut. Sí, jo he vist l'altra... Aviam, el Spiderman el trobo... Per què tornem constantment a fer un remix d'un remix d'un remix tan ràpid, amb una velocitat? No, aviam, si tu fas un producte amb una manera de direcció i una argumentació que el producte final és novatós i t'està explicant alguna cosa més enllà del que normalment te n'han dit, val, trobo, fins i tot, dius, bé, en canvi a la fi això és un negoci i, com ja sabem que no estem parlant de cinema d'autor, Doncs mira, és vàlid. Ara bé, per exemple, jo vaig veure la darrera aquesta de Spiderman i no li veig cap volta ni solta, perquè els productes que no fa tant de temps que va fer el senyor Sam Raimi amb el Tobey Maguire, jo crec que allò és un producte que, si em dius d'aquí 20 anys, està prou bé i allò no s'aguanta. Ara bé, em dius, ara, per exemple, que estrenant una del que es diu l'Home de Ser, que ja li donen un toc més existencial... amb una plantilla d'actors molt potent, dius... Com a mínim m'ha ficat el dubte al cos. Com a mínim. Ja en parlarem. Però la d'Espiderman, aquesta del tercer de l'Iron Man, no l'hi veig. Ara bé, em dius, per exemple, que va fer el Thor, que la va dirigir Kenneth Branagh, home, li va dotar d'un aire mitològic, perquè, evidentment... Thor, Odin i Atlàteres, doncs ja se li dona... La mitologia ja ve, ja ve. Doncs encara tenia prou sentit. I tenia un ritme i una trampera que era un producte prou digne. Ara estrenant Thor 2, tinc entès, no ho sé. I aquí ja no la fa... La de Thor és molt recomanable. Està prou bé. Perquè què li dona? Una àurea romàntica amb aquesta línia de simonònica i tal? No, és diferent. El tema és una miqueta... Està molt de moda. o dint i tal, està en el segle XIX, no sé si busca com el Kenneth Branagh, que és un tio que sap moltíssim d'ambientació. Per això t'ho he preguntat. Bueno, li dóna un punt així Shakespeareà. Vale, vale. Ubica en un període determinat. Amb molts efectes especials, això sí, òbviament, perquè és un producte dirigit a un determinat públic, però està en un producte prou correcte, no? Sí. Però que ja dic, ara era un mantresa aquesta per mi. Ja es faça, però a base de bé. Bueno, doncs, parlàvem de remex. Digue'm, Jaume, digues. No, jo el que crec que és... També l'he vist, aquesta pel·lícula. Ah, sí? Sí. I jo el que crec és que és una pel·lícula que la valoració que donen quan l'estàs veient i al final, evidentment... T'ho passes bé, t'ho passes bé. Sí, sí, no està malament. És que el bé i el mal es veu que s'arregla fora de nosaltres, no? Vull dir, és com si nosaltres, espectadors, doncs veiéssim allò una mica com la política, no? Segons quina conversa tindran, vull dir, s'arreglaran les coses o no. No depèn de nosaltres, depèn d'una heli. Clar, llavors dius, caram, mentota... Exacte, ha de ser una cosa, és el que dius tu, quan pot tenir alguna singularitat, hi estic d'acord, però a mi em va sobre això. Quina és la conclusió que va treure, per exemple, el meu net, que anava amb ell, evidentment, no? I llavors ell va dir, diu, aquest és el més fort, però encara n'hi ha un que és més fort. Diu que és aquell de pedra, com se diu aquell? Sí, no m'ha... Ui, jo ara això ja no... Un que és de pedra i que d'allò, si ho va dir ell... Bé, un que en cas més fort que aquest, diu. I aquí del que cal... És qui és més fort. Esclar, que si et surt un de més fort, guanyarà amb aquest i aquest, que és dolent, eliminat, ja fora, no? Esclar, si tu entres en aquest terreny... És entrar en un terreny i creure't aquest terreny. Bàsicament, no? És un espectacle. I jugar amb això, no? Sí, sí. Mira, sincerament... El Hull. Ah, el Hull. I jugo més amb el Peter Jackson i els Hobbits, per exemple, en què hi ha la fantasia d'Esborda. Però allò està molt ben fet, allò. Sí, per això mateix. I que és un producte seriós. Vull que el senyor Peter Jackson té alguna cabronada i hi fica algun element gore pel mig. Cosa que per mi ja la desvalida per poder anar a veure amb nens. Per què és gore? M'entens? Perquè prové del gore. Sí, per això. I aquí té un problema. Però si no, el producte és majestuós. Això sí que hi entro perfectament, no? Sí, sí. Ara bé. Ha acabat. Claríssim. Parlem de remakes, el que dèiem. Seguim parlant de remakes perquè parlem ara de Grandes Esperances, que jo vaig poder veure fa uns dies. Dickens. Exacte. Tornem a Dickens. Aquest Dickens s'ha repetit, hi ha una versió de l'any 30 i escaig, no me'n recordo, una del William Wyler, em sembla, de l'any 50 i escaig. Fa poc, bueno, fa poc no, als anys 90 i alguna cosa, no me'n recordo d'ell, però ella era la Gwyneth Paltrow, van fer una versió, però actual, és a dir, van actualitzar el mite, no estem parlant del segle XIX, estem parlant de la Londres, estem parlant d'una cosa més actualitzada per ambientada dels Estats Units. És la sinopsi, perquè no recordo el tema. Sí, no, a veure, el tema és molt senzill. Estem parlant d'un nen que viu amb el seu tiet i la seva tieta, perquè sense part és orfe, d'acord? I llavors és ferrer, treballa com a ferrer amb el seu tiet, que és ferrer, justament. I llavors, en un moment que va veure la tomba de la seva mare, es troba amb un convicte que fa el Ralph Fiennes, per ser que ho fa de meravella, com sembla aquest home, i a partir d'aquí l'espanta, però li demana menjar i tal. Bueno, qüestió calent l'ajuda, per por, però a la vegada també perquè és bon nano, no? I això aquest senyor no oblida mai. I llavors, quan aquest noi va creixent, va creixent, va creixent, quan té uns 17 o 18 anyets, rep una notificació d'un notari conforme algú el vol promocionar, el vol patrocinar, el vol convertir en cavaller. Llavors, ha d'anar a Londres i aquesta persona, us podem imaginar qui és, és aquest convicte que ha prosperat. a fora, a les Amèriques i que llavors com a agraïment per aquest ajut que va tenir en aquell moment el va convertir en senyor Dickens totalment però no és tan senzill perquè pel mig ell ho fa perquè ell ha perdut una filla que realment no és morta i pensa que és morta però no està morta i una mica vol tenir com un fillol per dir-ho d'aquesta manera I llavors ell va a Londres i es troba en un àmbit absolutament de grandesa, de diners i tal, encara que bé, el final de la pel·lícula és previsible, que és tornar als orígens una altra vegada per X motius, i pel mitjà tot un drama que evidentment... té a veure amb la mort d'aquesta persona. A veure, no estic desvetllant res, perquè simplement és el llibre. És un llibre que tothom s'ha llegit més o menys i qui no puc ha vist una sèrie de televisió, perquè n'han fet... Però em refereixo que en aquest cas una miqueta... L'havia vist l'Oliver Twist. Una que va fer fa poc el Polanski, va ser? Sí, el Polanski. Però la pel·lícula està molt bé, la dirigeix el Mike Newell, que és el que va fer quatre bodes i un funeral, per allò, per tenir una mica la idea. Està molt ben ambientada, planteja la brutícia del Londres d'aquell període. Jo crec que estem parlant... No m'he equivocat, però jo diré que a finals del 18, no? Principis del 19. O principis del 19. És que tinc el dubte, no t'ho sé ubicar del tot. No és l'època victoriana encara. No, és que no és victoriana. I tampoc porten perruques. Per això és que em va provocar una miqueta de sensació de... No ho situo gaire. Potser el millor també és una zona que tampoc controlo gaire, però me'n dona igual. Però refereixo que és una miqueta d'aquest període, no? I a més ho fa molt bé. Sabeu que quan vas a un funeral té moments una miqueta així irònics, no? O és una comadieta, no? Sí. Ja està una mica passadeta. Sí, està passadeta. Ja l'he vist en el fa massa i dic, uuuh, com me li ha passat molt bé. A la seva època va estar un... Sí, va ser una bomba. Però ara la veus una mica despassada. Però la vaig mirar en el fa massa i vaig dir... Exacte. Però, bé, com a mínim veus que hi ha una mena de cunyeta, hi ha unes intencions, no? La pel·lícula està bé, s'aguanta molt bé. A més el nano, que és el Jeremy Irving, que és el nano que ja ha crescut, també ho fa molt bé. És un nano d'aquests que tindrà futur. I l'Helena Boham Carter, que fa un paper molt peculiar, com sempre, de persona embugida, no? Un bitxo raro. Sí, per una cosa determinada. I que està vinculada justament amb aquesta filla d'aquest convicte. Però bé, la pel·lícula s'aguanta molt, molt, molt bé. És molt amable de veure i, per tant, jo crec que val la pena. Qui l'he vist i la veu a Howard Zinn? Sí, i ara aquí... Tots venen caure ja embobats amb aquesta i ara dius, escoltia, és que clavaí cap al Tim Burton. Sí, sí, clar, és que un per l'altre, eh? Vull dir, no sé què és més friki, no? Ostres. Jaume, Stoker. Stoker, sí. A Nicole Kidman. Encara està més hermètica? Encara li hem posat a la cara més coses perquè es quedeix més tiesa? Sembla que no. S'ha naturalitzat una mica. Perquè semblava una pepona. Sí, sí. A Austràlia estava aquella pel·lícula. Allò era, dius, nena... Està a un punt de rebentar. Com et treguin la pinça d'arreu al clatell, et penja tot, eh? Es veu que sí, oi? Es va tocar de tot. Bueno, tot no ho sé, però ja... No ho sé, jo crec que sí, ja de pas... Amb lo guapa que era. I tant. A Aix-Waixat estava. Ostres, sí. Allò era... Però era molt més jove, eh? A Morin Rouge, és espectacular. Era molt més jove. I Aix-Waixat... Però estem parlant d'anys, eh? Aix-Waixat. Sí, quan les carnes que estaven ties, estaven... Què? Això d'Estoque? No, aquesta ja ho sabeu, ja... Segueix guapa. Segueix guapa, segueix guapa. N'hem parlat molt guapa, eh? Però molt, eh? A més a més, penso que el paper que fa en la pel·lícula aquesta, el personatge que interpreta, és molt adient per ella, perquè no deixa de ser una persona, crec jo, i t'hi fa pensar, que degut a l'èxit que ha tingut, l'èxit també genera aquesta degradació, diríem, a nivell físic, fins i tot, no? M'imagino, doncs, els moments que la pel·lícula en parla hi bastant, molt, diria, fins i tot, Aquests moments que dius, és que no tinc res a fer i no sé pas com agafar-me la vida o com omplir de contingut mínim a aquesta hora d'esmorzar, a aquesta hora de sopar, o bé fins i tot preparar-se per una festa que s'esdevindrà al cap d'una estona. Aquí és on per mi està la gran potència d'aquesta pel·lícula. El Patxamboc, que va fer Oldboy, sobretot és una de les referents, jo no la recordo, o menys. Hellboy, eh? No, Oldboy. Ah, Oldboy. Ah, això dius Hellboy, vale, vale. Oldboy. És una persona que li preocupa molt, jo penso, com aquí diu, diu que no es pot negar l'existència del mal, no? Llavors, lògicament, això ho pots atribuir a moltes coses. Però bàsicament la pel·lícula, i tu has parlat ara fa una estona de l'època victoriana, jo no sóc un expert en això, però el que està clar és que es tracta de persones d'una riquesa comprovada que se'ls ha permès fer el que vulguin i que en definitiva no han fet res a la vida, no? Educar una criatura i no educar-la. O sigui, portar una criatura al món i no educar-la. Llavors això genera una problemàtica, no? és la problemàtica que planteja aquesta família d'aquest compromís, crec jo, que hem de tenir amb tot allò que aportem en el món i que si no ho fem bé realment pot ser destructiu, en definitiva, vull dir que se'ns pot arribar a destruir. Paral·lelament crec que almenys a mi em va arribar aquesta valoració aprofita per fer com una dissecció de la burgesia i el seu comportament, no? I les conseqüències, al cap i a la fi. Crec que és una pel·lícula psicoanalítica, amb tots els conceptes, vull dir, ja no estem parlant de l'Adi ni o de o d'allò de l'herència que es diu, que si venim d'això... De la genètica. De la genètica, sinó que estem parlant de l'entorn, d'allò que hem creat i de la manera que ho hem creat al cap i a la fi i al mal que ens fa, no? Llavors, jo la vaig trobar supera. D'alguna manera, et sembla que la burgesia s'hagi aristocratitzat, no? Sí, d'això també em parlo. Ara que m'estic llegint el llibre... Estem com estem. Sí, ara que m'estic llegint el llibre aquest de Maria Antonieta, d'alguna manera, aquella època... Molt bé, això. Els burgesos... No, no, els burgesos pencaven. És que eren... Comercials i tal, i pencaven. I van dir, collots, hem d'estar mantenint aquesta pendilla de grupos, que no estan fotent res. A veure, d'alguna manera, tu llegeixes la bibliografia d'aquesta dona, una tia només... Era superficial, només volia festa, volia novetat, volia... Era un esnop, en definitiva. Totalment. Llavors, clar, ara està passant-se d'alguna manera, quan tota la burgesia, diguem-ho així, ha mecanitzat tots els seus negocis i que d'alguna manera els negocis rutllen sols en quatre petites intervencions d'ells, ells ja d'alguna manera diuen, eh, de conya, ara ja puc dedicar-me al que realment he aspirat, a suplantar l'aristocràcia. Per què? Perquè ja tinc una petulella d'esclaus, d'alguna manera, que ja em va bé per quatre xavos. Tinc els mecanismes socials ben agafadets que quan m'interessa deixo una un i estivo l'altre, I així, si la cosa es desmadre, bé, per qui control les regnes, no?, d'alguna manera. I llavors, ja tota la maquineta funciona i jo em puc dedicar a la sueto i a la vida contemplativa, no? Recorda la vida de crueltat insuportable dels germans Cohen, que ja ens ho plantejava, això. Ah, sí, que era del George Clooney. Sí, d'alguna manera, és això. Una mica com l'Iron Man. Les qüestions bàsiques no les solucionen. Nosaltres, com dius tu... Però és que el David ens anirà molt bé per aquest comentari que ha fet, i l'Urdes vull que m'ajudi perquè ella l'ha vist per parlar i per rematar, queden 5 minutets, amb el tema del capital, del Costa Cabres. No l'he vista, no l'he vista. La friso, la friso per veure, però quan puguis. Quan puguis. El senyor que ho fa és un tal que no coneixia, es diu Gat El Malé, no coneixia. Sí, és conegut. Ah, però a mi m'anava perdut, eh? Em sembla brutal aquest home. Més que nada porque se beneficia a la hija de la Carolina de Mónaco. Ah, sí. Ah, sí, és veritat, és la parella, no? Ah, sí, no ho sabia, veus? No, no ho sabia. No, i he fet altres films, eh? Molt interessant. Vale, vale, no, és que a mi em va xocar a Gabriel Baen, que està co-soberbi, com sembla aquest home, no? I, bueno, justament estem parlant d'això, d'aquestes grans èlits, vinculades, en aquest cas, amb el tema bancari, dels actius tòxics, d'aquell moment previ a tot el cataclet que va haver-hi, no? I és d'una contundència, d'una claredat, d'una brutalitat. I d'una tan freda, no? Tan freda, sí que sí. De dir, m'interessa això i per sobre del que sigui, si has d'acomiadar X persones... Al final s'acaba quedant... La dona li diu, com facis això, sense dona... Però vigila, que aquí hi ha una trampa al final. Jo això una cosa vaig estar discutint amb una persona. Hi ha una trampa, eh? Hi ha una trampa. Ell no porta corbata. Fixa't en el detall, eh? I fixa't que hi ha un rebombori excessivament teatral. I sembla... Saps que ell constantment al llarg de la pel·lícula va tenint com... Flashos. Flashos de què faria. Va pensant. I aquí jo crec que... No dic res, però jo estic per això. Però jo crec que aquí és un fals final. No, però el contingut de la pel·lícula... Però el contingut és aquest. És a dir, la cruesa que dius tu de la noia que diu... Si ets president, jo me'n vaig. I ell diu... Bueno, ja veremos lo que hago, no? Me lo voy a pensar. Vull dir, m'entens? És una persona freda, calculadora, tant se li en fa, és a dir, tenint milers i milers de milions d'euros de beneficis, es carrega a 10.000 treballadors. Sí, però la clau és que diu... Per exemple? Fixa que hi ha una frase molt contundent al principi de la pel·lícula, diu, si jo tinc molts diners i tinc un cert prestigi, la gent em valorarà. O sigui, posa tot el valor seu respecte a això. I llavors, a partir d'aquí, pues vale todo, no? Sí, sí. És que en aquest cas, no és el tema que diguis, és que vull tenir diners, no? És que els diners, com a símbol de poder, és a dir, com a passar... Sí, em valoraran. Clar, és el que dèiem, a veure, aquesta burgesia aristocràcia, però vull arribar amb un estatus social absolutament intocable. És que aquesta gent acaba quedant-se sola. És el que li ha passat a la Maria Antonieta. A més, a més, es queda sola dels mateixos propis. O sigui, arriba a un punt que Volen crear-se el seu clima tan íntim, tan íntim, tan íntim, tan íntim, que tota l'acord que els voreja... Ella es queda sol, eh? Clar, clar, tota l'acord que els voreja, que els voreja, ja se senten rebutjats i marxen. I és un moment que dius, ostres, tots aquests que realment m'han de ser recolzant... se n'han anat, i l'únic que fan és conspirar contra mi, que és el que es va passar amb ells. Quan veig la pel·lícula de la Sofia Coppola no tira res més. No, ja l'he dit. Ah, ja l'has vist? A mi m'ha posat molt nerviós aquestes modernitats, ho sento, eh? La modernitat que soni música house a la festa. Això ho viu, jo no em vull basar amb això. Jo ho sento, però em va semblar... Quina és la pel·li? La vaig aconseguir per la Maria Antonieta. Però aquesta, l'has vist la pel·li, tu? Sí, la veig era el seu, no fa temps. Ah, vale, vale, vale. Mira, per dir que a mi no se m'aguanta per cap lloc, eh? Home. Bueno, mira, vull veure els fets. Vale, vale. No me'n recordo massa i la vull tornar a veure. Bueno. Escolta, permeten, saps per què et fa tan de mal a tu això de la música? Per això no em faràs gaire mal. El seu estil visual d'aquesta pel·lícula, Stoker, és molt reconegut, però amb prou feines s'esmenta el seu treball amb el so i la banda sonora. Diu, sí, la qüestió visual pertany al règim de la consciència. i la sonora, el de la inconsciència. Ah, doncs mira. Això fa tant de mal. Ja, però això ja és una mica, és el que diem, és una música que té a veure amb els sentiments, no? Però quan t'estan ambientant una època molt concreta, no surten mai d'això, no hi ha cap mena de retorn, el que seria, a buscar, no sé, a vegades hi ha pel·lícules que agafen coses del futur i les posen al passat, no, no. I llavors, què passa? I aquí, sense cap tipus de motiu, et posa aquest tipus de música. No ho sé. Però part d'això, part de la música, és que és en general la pel·lícula. És que aquesta senyora, a mi, és una cosa personal, ho sento. Però, clar, bueno, callo. Que vagi bé, tu. Perquè és una gran idea. No, no m'enfado, no m'enfado amb la cospedal. Això jo també. Avui no he pogut dir res. Avui no he pogut dir res. Que vagi bé. Que vagi bé. Adéu-siau. Adéu-siau.