Teatre amb Dani Rovira (“Odio”), llibres (La illa dels tresors, Elevación, La Tierra Errante), cinema (Legado en los huesos, El viento nos llevará) i sèrie (“Bonding”) + Debat sobre “Paràsitos”

Bona nit Bona tarda a tothom Comencem nosaltres ja El jefe no No el sentim, està aquí Però com passa a vegades amb els jefes Que està inestant Bé, doncs nosaltres Si escorrem el control Ara El volia obligar que el presentessin És que no sabia com fer-ho No, el que ha passat és que imagino Que s'ha desconnectat o alguna cosa Perquè és que no em sentia Nosaltres tampoc I abans quan estàvem fent proves Si ho sentia Per tant s'ha hagut de moure això Ara sí que és de les presentacions Sí, sí, sí Ja m'he presentat Jo no us presento a vosaltres No cal, ja som molt coneguts Avui no estem solament amb la Rosa Alcalá I no ho dic pels altres companys No, és broma No va poder ser la setmana passada No, que sí, que sí Que ja ho sabeu És broma Estem aquí amb la Rosa Alcalá Hola, bona tarda Amb el Jaume Vidal Què tal, bona tarda I amb el David Montaner Hola, bona tarda Ja estem a l'equip Bastant falta el Nacho Que està també amb cosetes Que ja després del Nadal El tindrem aquí Gairebé segur Sí, sí Res, ens queda poc, eh Ja per marxar de vacances de Nadal Un programa Un programet El de la setmana que ve I ja arriben Ara arribarà el lot de la ràdio Ah, sí, exacte Sí, sí, sí Ja podem fer cua, ja I l'Aguinaldo I l'Aguinaldo I el Pica Pica Sí, la propina La propina El Pica anem a mi una altra cosa, no? Vull dir que ja diré jo Anda Per tant, res Com no ho fem nosaltres per la nostra banda Com no anem a fer un Pica Pica nosaltres Això és la que ho tenim bastant difícil Però no és una crítica constructiva Perquè ens n'han de parlar de crítiques Però crítiques de cinema D'altres coses, eh No en sabem fer Eh, no en sabem fer No, faltaria Això Nosaltres sempre constructives Però si podem endrapar Millor que millor, Jaume Això és el que tenim Com aquest dia allà, oi? Sí, sí, sí Oh, oh, oh Bé Doncs dit això Tenim avui Tenim teatre Tenim llibres Tenim cinema I tenim una sèrie, fins i tot, eh Ens mourem una mica Entre coses una miqueta Bé, potser una mica cosa friki I altres més serioses, eh Per tant, aquí tenim una mica de tot Comencem parlant de teatre Mira, començaré jo Aquesta vegada El Dani Rovira Que vaig veure a Odio Ho parlarem després Llibres La Rosa ha vist La illa dels tresors Que ja ens explicarà Que sembla un llibre interessant I el David Ja hi hagi un llibre que es diu Elevación Jo també l'hi he llegit Ja n'ho explicarà ell Vam comentar una mica la setmana passada Que vam tenir temps Però el David es farà la seva revisió I una que es diu La Tierra Errante Que també ja ens explicaràs tu I ja farem una mica de... La Tierra o les tierras? La Tierra La Tierra Errante Cinema El Jaume ha vist Legado en los huesos La segona part De la trilogia del Bastán Sí, que la primera diríeu Que se va ser molt dolent El Guardián Invisible És d'ella El Guardián Invisible Jo no l'he vist encara Vull dir, no he pogut veure-la El Guardián Invisible Avui la fan per la tele Avui la fan per la tele? Sí Ah, doncs mira A veure si tinc temps No ho sé Una generalista En el país Sí, però sí que la fan Deu-s'Espanyola Sí, sí, l'he vist Ara estava llençant el diari Abans d'entrar Ah, doncs mira Si esteu-s'Espanyola Potser la veig Perquè no ha tingut anuncis Potser m'enganxo I així la veig La tinc vista Perquè aquestes coses La Rosa es parlarà Del viento no es llevarà Sí Ja es parlarà ella De la pel·lícula I el David de Paràsitos Que també hem fet Algun comentari per aquí Però sempre és bo Veure la visió del David De Paràsitos Perquè la seva visió És com qualsevol altra No perquè sigui un paràsit Que no ho és El David No, no És Roma Bàsicament perquè Cadascú que hem vist la pel·lícula Hem donat una percepció I jo crec que Bueno, percepció Que té una lògica I una base i tot Però està molt bé Perquè és una pel·lícula Que té suc No és allò que diguis Ara venga va Sí, sí, té suc Ostres, allò que diguis Buf És molt potent, molt potent I a veure si podem parlar Després de 3 setmanes Això és com allò Com aquella pel·lícula La pera La pel·lícula que te volies parlar El pera el salvaje El pera el salvaje Que vas passar 4 setmanes Al final va T'ignoràvem, pobreta Sí, sí, sí Ignoràvem el peral I no sabien el que s'estava Ostres, s'estava perdent I parlaven d'aquesta sèrie Que es diu Bonding Que us ho perdeu Sona algo sexual això, no? Sí, senyor Que escanyero, escanyero Jo em vaig fotre un far de riure El Bonding què és? Allò que els lliguen? El Bondage Però en una altra manera Sí, és el concepte de Bondage Però és un concepte molt Que els amarren allà amb sogues És molt millennial el concepte Ja explicaria Si podem parlar És una setmana que ve Ja parlarem Sí, és una cosa que a mi no No, avui sí Que t'amarrin Però fa gràcia una miqueta Al conjunt també de la sèrie És una sèrie És Netflix, em sembla O s'HB Jo no me'n recordo Ara ho dono igual Ja parlarem si ens dona temps Vull? Bueno Bueno, doncs Apa, directament Tinc que parlar jo Avui no callo, eh? Avui no us deixaré ni dir hola, vaja Ostres Comença Començo Ahir vaig Bueno, va ser l'últim dia L'últim dia Després de vuit dies No segits, sinó diferents Que va fer Dani Rovira Conegutíssim Còmic Espanyol, no? Malagueny Per més referències Sí, sí, és de Màlaga, sí Bueno, xapelladors bascos Sí Xapellós catalanes Catalanes, també Vull dir a Los Japón Que vaig veure també la setmana passada Sí, la setmana passada ho comentaves Que vaig parlar I a més un tio que em fa gràcia Que vols que et digui No ho sé A mi és un personatge Que jo el vaig començar a seguir una miqueta Quan feia el Club de la Comèdia Per la tele i tal I llavors quan sortia sí que me'l mirava, no? I altres també que em fa gràcia I la Yolanda Ramos em fa molta gràcia, per exemple Vull dir a una sèrie de personatges d'aquests Que a mi em fan gràcia Perquè són Van una mica No una mica més enllà Perquè són aquests monòlegs políticament incorrectes Que dic jo I és com tot Mola, vull dir A mi em fa gràcia Llavors, clar També tinc que dir una cosa I aquí si no tens tan bé És a dir Una mica Un coneixement Mira, jo Quan vaig acabar Vaig dir Això és humor negre Andalús Humor negre Andalús Vaig fer aquesta barreja Perquè és un humor Molt típic català És a dir D'aquesta línia Vull dir Molt potent Fins i tot a vegada surrealista Però amb la gràcia andalusa Perquè quan fa El dege És molt andalús Sí, sí És molt allò I llavors Et deixen a coses Que dius A veure O tens algun vincle Amb família andalusa Jo tinc O una cosa Que no vol dir res O una mica Et pots perdre No, perquè connectes I ho enganxes I ho enganxes millor Perquè hi ha coses Que jo veus Que la gent no reia I jo I la persona que no Que també són de Granada Les seus familiars O meava I comparem de l'audiència Ens veiem uns fas de riure Això vol dir Que a Catalunya Som diferents Clar, sí, sí, no, no Ni millors ni pitjors Ni diferents Ni diferents Mai de la vida Aquí, aquí, aquí Sí, sí Doncs el Dani Rovira va sortir És un espectacle Que no té res de particular Em refereixo a nivell de decoració És el sur Arriba així amb la seva jaqueta Estil Rubianes Estil Rubianes Sí, sí, sí, exacte És aquesta línia No té res més Llavors hi ha un focus El darrere sí que té una mena de pantalla Que va utilitzar per 4 o 5 fotografies Que va posar por ahí Per certes coses Llavors ell Amb el seu taburet La seva jaqueta La seva ampolla d'aigua I ja està Minimalistes Sí, sí, sí I a més, el típic El típic que fa Bona nit, Barcelona I tal I clar, parlant català I tal Per guanyar-se el públic Sou el millor públic Que he tingut Que hi ha a la meva vida Exacte Sou el millor públic d'Espanya Anya, anya, anya Com dient A veure quin comentari faran Aquí, clar Aquesta idea d'Espanya Clar, mira, i clar I la gent va començar a riure Dius, clar D'on te vas Diu, no Jo no dic res I jo no digo nada A mi esto me pasó Però això comença així Però ja directament I dius, no et dóna temps Ja entra en faena Al teatre municipal De Girona De Girona Lo dijo bien Va dir Girona Va dir Girona I clar I vaig dir això Vaig veure un senyor Que estava al davant Assegut i tal Que mirava No, no, no Estava sentado I li dije El mejor teatro de España I de golpe Vaig a dar un ictus I se muere Però què vas dir Hola Però així a sac Vull dir Allò que dius No té Justament hem parlat Aquest tema anteriorment Vull dir I dius Què ha passat aquí Clar, vull dir I així comença I vinga A repartir llenya A tot Déu Evidentment A els burbons A tothom És un tio que és Afensor dels animals Es va carregar Aquelles persones Que tenen gossos Que li diuen Que són muy listos Però com va ser Tu perro listo S'acaba de comer-se Un mojón con pelos Clar Que dius Com va ser Que dius Aquestes coses Aquestes bestieses Vull dir A mi això Em fot uns fars de riure Amb aquestes coses Perquè em sembla Putantíssim I perdoneu Si algú ens escolta Com estem a una De les 9 o les 10 Estan dormint Parlava de pollas I de xochos Amb una tranquil·litat absoluta És a dir Amb una cosa A més A vegades Esos comentaris Que deies Bueno A ver Rallan Al masclisme Semblava el sargento de hierro Sí, sí, sí Clar Perquè jo no entiendo Allà en mi casa Con toda mi hermana Mi prima Película de Huck Jackman Ostres I el parquet Torre esbaladizo De golpe Clar Perdona Clar I jo I jo I jo I jo I jo I jo I jo I jo I jo I jo I jo Però la gent A tothom Era com una bola Una bola Una bola I mi perro Que tinc un perro Que se llama Rufo y tal. Llega el perro en el comedor, mi padre, mi prima. Estoy explicando això perquè va, yo de que va, porque es un monólog, ¿no? Y ya, es que es un millor explicar. Mi padre, mi prima, no sé qué. Y mi prima dice, te juro que tengo una prima monja. Te lo digo en serio. Hablando del celibato, como el que no quiere la cosa, y llega mi perro, Rulfo. Allí, pux, ¿no? Se acerca, se pone en medio a mirar, nos mira a todos, fijamente, y lo apareció ahí frente a la mímica, ¿no? Te imaginas al Rulfo. Y entonces hace un movimiento que lo apareció ya es buscarle para que no haya ningún punto ciego, que lo podamos ver bien todos. Se aseo, baja la cabeza, cataclum, cataclum, cataclum, va a ser el cap y es fa una autofalació allà al mig. Mira, clar, la imatge la dius, pero això va comportar una controvérsia. Y yo ahora lanzo la pregunta, ¿os gustaría llegar? La gente partint-se de riure. però és que va anar més enllà. I la segona pregunta, a ver, tu que has dicho que sí, seguro, d'aquí enfrente, clar, ya que es fot amb la gent i tal, ¿no? ¿Os avisaríais a vosotros mismos? Clar. Dius, home, yo soy vegano, proteína para mi cuerpo otra vez. Mira, yo pensaba, dic, tio, pero absolutamente escatològic, puta, clar, diu, i això és que, clar, imagina't, i això era un no parar, una darrere de l'altra, se metió com Messi. Bueno, lo de Messi va ser, no explicaré, perquè ja és una bestiesa. Es va comparar amb Hugh Jackman. Clar, si él es López, no? Jo soy súper López. Clar, i a partir d'aquí va començar a fer unes coses, bueno, brutals, no? Vull dir, ell va representar la cerimònia dels Òscars, amb una, lo típico, amb una pajarita, amb un smoking i tal. Jo també, però la imatge que està amb els pantalons baixats, que hi té un moment que es baixa els pantalons amb una de les galles dels Goya, no?, que va fer i tal. Vull dir, fa unes comparatives brutals. Hugh Jackman sortint de la platja, que veia així, supercatxes, no?, ell, en la revista Lectures, que lo pillaron ahí, saliendo, con la cara así, todo el pelo pegado y tal, vull dir, és que és molt bo, perquè fa aquestes comparatives i genera tot un procés d'això, i de tant en quant s'emprenyava a l'odi, no?, i s'emprenyava amb la gent, no?, llavors li cridava a un, i llavors, per això, llavors al final... que la gent vols dir-se al públic. Sí, el plat de conya. Tu, la del mòbil, que no sé què, perquè tenies el mòbil, no, no, i l'altra criatura, però estava allà, no?, i llavors hi ha un moment que pregunta a la gent sobre el tema de l'odi i després fa tot un... tota aquesta gent que ell odia, no l'odia, sinó que està fent un plantejament contrari, no?, és a dir, com l'admiro tant, sento un odi sa per aquesta gent, perquè són gent que admiro, i llavors a partir d'aquí demana, entre cometes, perdó a tota aquesta gent, i llavors canvia el discurs i parla del riure, del que això comporta a la societat, no?, i una miqueta acaba amb un petit conte, no?, una cosa molt petita, perquè ell diu que explicava contes quan començava amb aquest món, que en contes de fer, i diu, i és un conte molt petit que deia, em vaig despertar, me desperté, y todos teníamos azúcar en los labios, y cuando salimos a la calle nos besamos todos. i va acabar així, i va dir, que maco, clar, és que te lo comes, i dius, però que bé, tu, va fer un rodolí molt ben parit, és a dir, va ser els excessos i la tendresa al final, no?, per això dius, i com aguantar un monòleg una hora i tres quarts, sense descansar, meravellós, de debò, la gent amb peu rendida, jo, absolutament, molt bé, per tant, si torna una altra vegada, mira, ens apuntem i direm, amb tot l'amor del món anirem a veure odio, jo tornaré, home, potser ho dir ja no, perquè es veu que ja està acabant portant un any rodant-la, no sé si anirem a algun lloc més, però, però a què seria Catalunya, ja ho ha fet Catalunya i ahir marxava, però bé, ja amb un altre que vingui. Un altre espectacle nou. Doncs vinga, com l'he explicat, una mica l'he matxacat, cert, però clar, jo no la tornarem a veure, per tant, he fet un spoiler total. Molt. Vinga, Rosa, llibres, eh?, La illa dels tresors. La illa dels tresors. Sí, és un llibre que, bueno, de fet, segurament molta gent l'ha llegit, perquè el regalaven a les biblioteques, no sé què estaven commemorant, no sé si 25 anys ja de biblioteques públiques, de les biblioteques de la Diputació, i es veu que és un llibre per encàrrec, d'acord? Vull dir, què vol dir? És un llibre de contes, i llavors cada conte l'ha fet un autor o autora diferent, eh? Jo m'imagino que els hi han dit, va, penseu un conte sobre una, que hagi, bueno, una biblioteca de protagonista, que passi en una biblioteca o algú que va a una biblioteca, o que, bueno, és igual, o experiències vostres, o el que sigui, no? I, bueno, doncs els resultats són 15 contes molt distrets, estan molt macos, ja de tot tipus, no? Vull dir que no tots tampoc m'han agradat tant, no? Però, bueno, són interessants, mira, tenen des de contes de la Maria Barbal, Sebastià Banassà, Xavier Vox, David Sirissi, Najat, el H.M. Aquesta periodista escriu al periòdico, té articles sobre feminisme, sobretot Najat. No ho coneixo, Gironet també, el Pau Joan Hernández, el Francesc Miralles, que tenen un conte sobre la biblioteca, que també està molt xulo, la Núria Pradas, Llucia Ramis, Albert Sánchez Pinyol. Vale. Doni, l'Albert Sánchez Pinyol fa un conte que el que fa és futurista i parla d'una biblioteca, d'un nen net que parla amb el seu avi i està en posició en un futur, no? I hi ha Matxín, que és una miqueta com el que ho sap tot, no? qui coneix tota la veritat i tota la cultura i tal. I el nano, doncs, averigua que és que la gent, doncs, agafava llibres en prestes de les biblioteques i això, doncs, és bo que no estava bé perquè, clar, llavors es carreguen el que és la vida dels autors, no? Ah. Clar, això està claríssim que és una crítica directa de l'Albert Sánchez Pinyol al tema que des de les biblioteques prestin llibres de forma totalment gratuïta sense cobrar res i sense pagar cap cànon tampoc als autors. Clar. Bé, aquí està la polèmica servida, eh, a partir d'aquí ja. No sé, jo una mica la imatge que tenim tots de les biblioteques que pots anar-hi, doncs, això tranquil·lament, agafar un llibre, dos llibres, tres llibres, pel·lícules de... o DVDs o CDs o música, doncs, bé, ell això ho critica, no? Després hi ha un altre... Les editorials ho envien. Són les editorials com a tal, envien el llibre gratuitament. La veritat és que no sé com funciona. Tampoc no ho compra la Diputació. No, no, no. D'entrada, les biblioteques són... Bé, ara poden ser biblioteques municipals, però la lliuria, la xarxa que tenim aquí a la comarca són de Diputació. Però s'entrega, ho dona la lliuria. Sí, per fi, ara ja no accepten ni donacions. No, donacions no accepten, abans sí. Abans sí, de res. Sí, o sigui, que siguin llibres molt importants i que puguin ser per biblioteques de Catalunya o així tipus incunables o coses d'aquestes. Però, és com les discogràfiques a les ràdios, abans ho feien, portaven a l'NDP sencer. Perdona, i l'autor, deu cobrar alguna cosa, esclar, si ho envia? Bueno, en teoria, si no el compren i no hi ha un diner, en aquest cas, no cobra res. Ella té un contracte amb l'editorial. Saps què vull dir? Vull dir, per aquest llibre que són 17 euros, el percentatge no li donarà res perquè ells l'han regalat. Únicament quan és una venda. Exacte. L'editorial ha fet una inversió amb el que és la impressió, que això té un cost per unitat. Llavors, és el que ell regala com a tal a les biblioteques. Digues, perdona, Rosa. No, no, no, doncs ja està, que és a l'atenció perquè ell li fa aquesta crítica, no? Ja dic, li fot imaginació perquè a Sánchez Pinyol l'imaginació no té i ho fa d'aquesta manera, no? Com si fos, però si jo un món futurista i el nano no s'explica com és que hi havia un temps, no? Fa segles a la Terra que els llibres es prestaven i no es pagava res a la persona que els havia escrit, no? és la nota una miqueta així, no? No sé, queda molt estrany aquest conte, a mi no m'ha acabat d'enganxar, no, no. També hi ha una altra de la Care Santos, una altra del Mario Serra, la Sílvia Soler i la Colla Valls, d'acord? Déu-n'hi-do. A mi, bueno, ja et dic, a part d'aquests, per exemple, tots fan una mica de reflexió, no? Per exemple, la Maria Barbal, en el seu conte que es titula Clarianas, parla d'una nena que va a la biblioteca, és petita, i al principi l'acompanya el seu pare, llavors la deixa a la porta, ella entra, agafa els llibres i després el pare la recull, fins que ja arriba un moment que ella va sola, no? I després ella ho recorda de gran, que és una gran lectora, no? I recorda aquell moment de quan ella es va enganxar a la lectura, no? I que el pare l'acompanyava i tal. Per exemple, ella el llibre que agafava és el llibre de la jungla, i clar, hi ha lectures per cada edat, no? Clar. I parlar d'aquell mogli podria ser, doncs, el símbol actual del refugiat, no? Del que seria avui dia també un refugiat, una persona que no té res a veure i allà doncs li acullen doncs els animals, no? Acullen a un ser humà, no? Doncs imagina, no? És molt, m'acullen a unes reflexions molt xules. Per exemple, també l'obra del coronel Durana, aquest és del del coronel Durana, és del Pau Joan Hernández, també parla, per exemple, de l'òpera Ipaghiacci, una mica polèmica, perquè clar, se veu que al final acaben matant un crim passional, el que es deia, un crim passional, que avui dia es diria un crim masclista, no? Sí, sí, sí. Doncs també es fa una mica una reflexió sobre això. El conte de la biblioteca és molt maco també, perquè aquest conte, aquest és el Francesc Miralles, és un noi que està en un autobús, està viatjant, i, bueno, hi ha una noia també, no es coneixen, i, no sé, arriba un moment que hi ha una mica de discussió, ara no me'n recordo per què, perquè és que fa dies que ho he llegit i ara intento recordar-ho tots. Total, el que sé és que ell va aixer també de l'autobús i va parar en un poble així molt estrany i després resulta que és un poble imaginari també, vull dir que no existeix, és com una altra dimensió, no? Com Bricadón, i va a parar, sí, sí, avui sí, i llavors va a parar que resulta que és com una biblioteca també, però clar, ja no hi ha ningú més, només està ell, aquella noia també, que ve a ser com una bibliotecària, no sé, tot així molt de somnis, no? Molt oníric, com a surrealista, però que no pot sortir d'aquell somni tampoc, ell no pot anar a tornar a carretera a agafar un altre autobús, et creu una mica d'angoixa i dius, ostres, que situació, no? Bueno, cadascú posa això s'ha imaginat un conte a partir d'aquesta situació. Al més així, romàntic, no perquè hi hagi una història d'amor, sinó perquè la Sílvia Soler, ja com escriu ella, tenia aquella novel·la que era, ai, les nits d'agost, o una cosa així, era que passaven a les nits de Sant Joan sempre, i ho anava retratant cada any, doncs amb la família com celebraven Sant Joan allà al Jari de casa i tal, no? Doncs ve a ser una miqueta això també, així en pla, no? Doncs romàntic d'ideal, no? D'allà, bo, no? De Bonomia, no? I per mi, el més divertit, el que m'ha agradat més és el de Mario Serra, a Biblioteca Oral, que és una expedició, clar, no saps si és veritat o és una ficció, no? Una expedició que van fer a Maputo amb uns periodistes i amb una gent d'allà del país que els guiava per fer una mica un reportatge sobre la gent que viu de les escombraries, de les quantitats de... com es diu? un basurero, ara no me'n recordo. Una deixelleria. Una deixelleria. Sí, però en pla, allà, aquelles muntanyes... Un abocador. Exacte, això, els abocadors aquells tan enormes que hi ha que allà són els països de... Sí, que viuen d'això. Hi ha gent que... Esportem la porqueria en aquests països, no? Doncs hi ha com un altre sud... Bueno, sud món, un altre, no sud món, un altre... Hi ha unes persones que viuen d'això també, no? Sí, clar. I llavors ells van a fer aquest reportatge, no? A més hi ha fotografies, hi ha càmeres de fotografies i tal, i clar, es troben que hi ha gent allà que, clar, és que viuen d'això, no? I se'ls enfronten d'alguna manera, no? I passen un moment així una mica de por i tal, però bueno, al final, menys o menys poden sortir bé i hi ha una noia, bueno, hi ha de les pròpies noies que estan allà, el que diem abans, no? I sí que poden sortir bé del tema, però la història és molt maca i és molt interessant també. És un llibre senzillet d'aquests que dius per tenir-lo a la tauleta de nit i anar llegint un conte són curtets i és interessant, no?, aquest exercici perquè és molt maco, et deixa molt bona sensació al cos, llegir-te contes allò a la nit i tal, va molt bé, allò, sí, sí, i com cadascú ha pensat una història diferent sobre un tema d'una biblioteca, cadascú com ha pensat i com ho ha fet, no? Bueno, està bé, ja et dic, ho regalen a les biblioteques de la Diputació de Barcelona de la xarxa. Fantàstic, a veure si repinyem algun, millor dit. Si no, doncs ja us el deixo. Fantàstic, molt bé, David, dos llibres que tenim, digues. Diu que ja l'he llegit, doncs ja està. Ah, vale, vale. Sí, no, ja us estava dient, sí, no, ara, sí. No, és que estigui llegint quatre coses a la vegada, jo ara sense no tinc ja més. Vale. David, parlem d'Elevación i de la Tierra Errante també després. Doncs feia temps que no em llegia un llibre de Stephen King i m'ha sorprès, m'ha sorprès perquè és un llibre curtet, no és massa llarg. i normalment ho són, no? Sí, home, si mires el It, allò és horrorós. Sí, sí, és horrorós. I són, home, per exemple, la cementeria d'animals tampoc és massa llarg i és potser de lo millor que té ell. No fa massa me'l vaig rellegir i està prou bé. Sí, sí, està bé, però és el milloret aquest. Però darrerament, ara feia anys que no llegia, potser em vaig saturar una mica de Stephen King. És que és un Stephen King una miqueta retocat. És quin? Tira, tira. Aquest? Tira, tira, jo crec que sí. Vull dir que no és d'ell l'autor? Té 70 llargs, no 80? No, no té tant. Què vol dir? No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, però una persona, no, vull dir, no, però jo a una edat hi fa 4 llibres a l'any o 5 llibres a l'any, és a dir, és la bestiesa. Ah, el que comentàvem l'altre dia, sí, és que aquest any ha sigut a l'Elevació, ha sigut a l'Institut, que són 640 pàgines, ara m'ha arribat també un llibre que també fa uns comptes, amb un llibre, és a dir, amb un any, és molt prolífic, ni que tinguis 40. No ho sabem, no ho sé, jo sempre poso el benefici del dubte. Sí, sí, t'explico una cosa, comenta-ho i després ja et parlo. Però em va sobtar, vaig dir, va, no tenia així, vaig veure aquest, dic, vinga va, me'l llegeixo. Bé, ens parla d'un paio que està separat, que és dissenyador gràfic. Sí. No, fa aplicacions, fa païnes web i coses així. Viu, evidentment, l'entorn on Stephen King viu, que és main, em sembla, perquè... Sí, sí, main, main, sempre molt per allà. Sí, sí, sí, perquè hi ha voltant i és un paio que, ostres, té un problema, és un paio així, bé, de mitja edat, de grassonet, alt, tio sapat, no? Però que fa una colla de dies que nota que va perdent pes. I, clar, això el preocupa. Però això vaig pensar, ostres, com molta gent, no? No, en aquest cas no. Ell pesa el mateix vestit que despullat. Pesa el mateix que agafi una bola de ferro que no l'agafi. O sigui, el seu pes és el mateix. és com si tot el que ell agafa, diguem-ho així, li dona una certa ingravidesa i una pèrdua de massa i fa que tot pesi el mateix, però ell, si es puja la bàscula i agafa, jo què sé, un sac de patates, doncs si ell pesava abans el sac de patates 50 quilos, per dir alguna cosa, amb el sac de patates pesarà 50 quilos. I s'ha acabat. I s'ha acabat. I, clar, ostres, això no té lògica, no té lògica. I viu aquí a la terra. I viu aquí a la terra. I viu aquí a la terra. Sí, sí, clar, viu aquí. Salta a les lleis de la física de totes, totes. A partir d'aquí, doncs, l'escriptor ens envolta, doncs, de... bé, la seva relació amb unes noves veïnes que són lesbianes i que han acabat d'obrir un restaurant al poble. Mexicà. Al poble. Però, clar, un poble, a més ho indica, no? Votant, majoritànicament votant de Trump, home, doncs, el restaurant massa, massa èxit no té. Gairebé el Midwest aquest americà que està por ahí perdut per les muntanyes, clar, és... A partir d'aquí, la ment oberta d'aquest home, doncs, fa que que sigui capaç de... d'intentar guanyar-se... Perquè hi ha una de les dues noies que és molt escarpa. De ella manera. És molt escarpa. L'altra és més tímida, però l'altra és molt escarpa. Llavors, ell mica en mica intenta guanyar-se el... bé, el... no, no, o sigui, l'amistat d'aquesta noia. El tracte, no? El tracte, sí, com a mínim el tracte, no? Sí, sí, però fem pica i pala, eh? Sí, sí, perquè l'altre li va fotre unes canyes... Sí, sí, sí, sí. Un lladre, pobreta, vull anar a l'altra, bueno, ja, ja... Molt bé, però és que la manera que està explicat el llibre, ostres, és molt amè. No sé, si és ell o no és ell, m'és igual, ho ha escrit molt bé. Clar. No, no, t'hi ha que t'explico després això, a veure què pot ser. I a partir d'aquí, doncs, clar, ell fa uns càlculs, perquè ell cada dia s'aprima, doncs, no sé... mig quilo, cada dia. Cada dia mig quilo, mig quilo, mig quilo, mig quilo. I va amb progressió, o sigui, no és allò... Però físicament no s'aprima. No, no, això és veritat. Aparentment, ell és la pinta d'un tio fondon, segueix la mateixa espècie de físic. És com si... Pesa cada vegada menys. No es transforma. Sí, sí, sí. No, no, no. Està igual sent. Físicament, és l'aparença d'un paio, igual, com si pesés cent i pico quilos. I, clar, hi ha un moment que es fa una cursa, i hi presento. Perquè, clar, ell la força la té com un paio de cent i pico quilos. Això no ho ha perdut. Però en aquell moment deu passar cinquanta o... Perquè ho ha pesat cinquanta, seixanta. Clar, i té un avantatge allà muscular brutal. I, clar, ningú, quan el veuen que es presenta, diu, diu, va, un altre que li agafarà un atac d'acord. Jo, on vas amb aquesta panxa? Clar, amb una panxota així, pom, i, clar, comença la cursa, però una cursa dura. I el paio, doncs va fent, pim, pam, pim, pam. Al principi, va, queda dels dos últims perquè de què es tracta aquí? Es tracta que s'ha apostat amb la lesbiana que si guanya ell la convidarà, acceptarà una invitació seva a que vinguin a dinar a sopar a casa seva. I, si no, deixarà, que comença el conflicte, que deixarà que els seus gossos de la noia aquesta es caguin per tot el seu jardí i ell no dirà ningú. Que s'anirà del conflicte. Que s'anirà del conflicte. I, clar, és que no sé si explicar-ho. Per què no? Ah, no sé. Per què no? No sé. Qui no vulgui sentir que està prit la sovieria. Bueno, sí, sí, sí. Tira, jo vaig comentar indiferentment fins a un punt determinat. Indiferentment, indiferentment del resultat de la cursa, ella va sopar amb ell. Amb la seva parella. Amb la parella de la noia i van sopar. Sí, sí, van les dues per estar a dos. I a partir d'aquí tot fa un gir de 180 grups. Sí, es fan supercol·legues. Sí. O sigui, teníem més punts en comú. Clar. Sí, no le semblava. I era una curassa. I era una curassa. Ella estava, Rebeca, però en sèrie de qüestions. Sí, era una curassa. I a partir d'aquí, bé, ell segueix perdent pes. Clar. I ahí lo dejo. Jolín. És una metàfora tot el llibre, eh? Sí, sí, sí. Una metàfora. A part, encara no he pillat el que... No, no, no. El problema és que no. Ja, ja. Jo no, a mi no sé. No, no, no. Que jo no hi vaig trobar una explicació del tot coherent, del tot. Vull dir, no sé quina base ni empírica ni real. Bé, ell és un paio solitari. Sí, però jo no crec que vulgui anar més enllà que la... És que en aquest aspecte es fingués bastant bàsic, eh? Vull dir, em refereixo que, bueno, és la cosa irreal... Vull dir, si surrealista o irredent, no? D'aquesta persona acabi en els mundos de llupi. Elevança. Clar. De pura forma. Clar, elevança la feia cap, no? Sí, sí. Sí, podem parlar de redempció, podem parlar el que sigui, però tampoc hi ha elements de redempció en la vida com per parlar d'aquesta idea. No sé si volguéssim parlar d'una... No, no ho pretén. És una elevació, ja està. Hasta luego, Lucas! Molt bé. Pam, pam, al final allò... Servit està. Molt bé. Com fogo artificialito. Molt bé. No, l'únic que volia dir, i ara es parla de terra errante, era això, que bàsicament el que últimament hi ha un mosquetx, és que clar, aquest home té un fill que es diu Joe Hill, que és el que escriu també, i la seva dona es diu Tabita. Sí. I també escriu. Sí. Llavors, aquí creiem que podia haver... Home, jo, coneixem Stephen King, amb aquesta línia, és aquest home sempre obre moltes carpetes. Sí. I aquí és molt lineal. Sí. Obre el que seria això de les amigues, el metge, no sé què, però no sempre t'obre grups i gent, no sé què, i no acaba les històries. Sí. I és això, és com massa lineal, és massa... Que ve, que ve tira... És com els Mortadel i Filemon Barruès de l'època. Exacte. Aquest dies que no l'havia fet a l'Iganya. Ah, això mateix. Doncs una mica és al revés. Aquí és com molt estilitzat aquest Stephen King, no? Llavors, a mi és el que una mica... I el Joel Hill va per aquí. Alguna cosa que he dit del Joel Hill és més directe. És més... Això és el fill que li ha muntat, o no, o potser quatre negres, amb el recepte... Ell marca les pautes... Ah, llavors marca les pautes. Podria ser. Pot ser, pot ser, no ho sé. Jo ara m'estic llegint i ara ja sé si és amb el tema i acabem l'Institut, que és un altre que té escrit aquest home, que són 640 pàgines, que va per un tema... Aquesta no més Stephen King. Esteem a la mateixa, està molt bé, parla una mica de telequinesi, coses d'aquestes, una miqueta també, allò que aquestes coses una miqueta d'altre espai, telepatia, telequinesi... I a partir d'aquí ja veuré el que passa, però també està molt ben encarrilat tot. Per cert. Llavors és això. Faig un parènticament abans de parlar de la Tierra Rante, molt curt, molt curt. Sí. No us atreviu a llegir la Taranyina, del Jaume Cabré. Oh! Ai, no, és que ja me'n ja me'n cabré. Tens, ja. Ostres, Pedrín. Quin llibre més... Ai, em perdó, eh? Du lent. Ja pot ser. Va, no? A mi se m'acabarà amagant. Un dia vaig dir alguna cosa, no sé, aquest o un altre, i buf. Jo ho he llegit. Això que és? Sí, sí, sí. Horrorós. Horrorós, potser, potser. Ja entén. Hi ha unes literatures últimament que dius, hòstia... Ostres, em vaig quedar parat, no havia llegit res, i vaig dir, no pot ser. Ja pot ser, eh? Jo tinc mal record, ja m'acabaré d'un llibre de no sé què era, algú històric, i vaig començar a dir que és això, fora. Bueno. Seguim. La Tierra Rante. La Tierra Rante. Xi Xin Liu. D'acord. Xi Xin Liu. És un escriptor xinès, que, bé, és especialista en ciència-ficció, i ha escrit aquest llibre, que és com el llibre de la Rosa, doncs és una sèrie de contes, d'acord? Però tots de la ciència-ficció, molt originals, per cert. I tots d'ells, vaja. Comença la Tierra Rante, que és el primer conte, que ens parla, doncs, que es veu que els científics tenen calculat, avui dia se sap que el sol d'aquí x milions d'anys, molts milions d'anys, s'inflarà, perquè començarà a consumir altres... L'hidrogen se li acabarà i començarà a cremar heli, després altres subproductes d'aquesta cremació d'heli, i tot, i, doncs, es anirà inflant, es anirà inflant, inflant, inflant, i la seva infló, diguem-ho així, ens abarcarà on està la Terra, i quedarem tots... La Terra quedarà rostida. I això se sap que passarà, i és cert. Però amb el llibre aquest, doncs, juguen en què, no sé, el dos mil i pico, dos mil cent i pico, els calculen 400... Això passarà d'aquí 400 anys. I la Terra té 400 anys per buscar-se la vida. I què fer? Clar, no poden... És pel que diu el llibre. No, jo crec que tot està molt estudiat, o sigui, totes les dades que ens dona l'autor estan totes comparades amb dades científiques, no? Perquè no dona la sensació que s'ho inventi. No. Llavors, clar, dius que tots i que tots amb naus espaials, no hi ha lugar i no pot ser. Què fan? Doncs converteixen la Terra amb una naus espaials. Això es diu la Terra Rante. Li creen uns motors brutals. Ostres. Però d'11.000 metres d'alçada a cada motor. Sí, sí, sí. Però en fan com 10.000, clar, em mou tot un planeta. I, doncs, això, què fan? Doncs la desplacen de l'òrbita del Sol. Clar. Però t'ho explica molt detalladament tot el que passarà. I automàticament ja tenim més fred. I, doncs, l'expulsa. No, i doncs, la gent s'ha de viure a sota. sota Terra per conservar l'escalfor. L'expulsa de l'òrbita per fer un viatge de 2.500 anys. O sigui, hi ha 100 generacions de gent que patiran aquest viatge. I per anar-la a insertar en un altre Sol que tindrà més vida, més durada, i que formi part d'aquest sistema solar. I a partir d'aquí la Terra es torni a regenerar. Perquè, clar, el trajecte i l'expulsió implica uns cataclismes brutals a la Terra. Potser ens convé, això, no? En aquests moments. Bé, estaria bé, no? Un canvi. I això és el primer conte. Jo pensava que tot el llibre seria la història aquesta del trajecte. No, no, no. Perquè el segon conte no té res a veure. I el tercer i el quart. ja, ja... És a dir, ens ho has explicat el primer, només. Jo ho he explicat el primer. A partir d'aquí, a qual més original. Ja. Més original. Molt curiós. Sempre partint de... No, no, no, no. No parteix de la primera història. Són històries diferents de la Terra. una que si ens visiten els extraterrestres, una altra que ens visiten uns déus, una altra que la... Per exemple, l'exploració espaial arriba un moment que diuen bah, fem una cosa. No hem vist mai a l'interior de la Terra. Fem una exploració intraterrestre. Amb naus, amb naus que avancen molt a poc a poc perquè han de rascar roca i magma i tot i realment es dediquen a visitar a l'interior de la Terra. I? Bé, això. Van trobar roques i pedres i... No, però estableixen... Bé, troben coses interessants. I així, diferents llibres. No et sabria... Tinc una aquí. He trobat una llista d'una web que... Del mateix reddit. No, no, d'un comentari que fan. Sí, per exemple, expliquen que arriba un moment que la Xina, doncs, gairebé totes les històries són xineses. Doncs, d'un pallo que es dedica... que gairebé és un rodamont i arriba a... Però té un ingran invent i ningú li fot cas fins que arriba un moment que, ostres, algú li fa cas. I, per tant, que amb gràcies a aquest invent poden construir un reflector solar brutal de 30.000 quilòmetres quadrats a una òrbita de la Terra per donar més sol o provocar tormentes i, llavors, t'explica la vida d'aquesta gent com acaben sent mecànics d'aquest... Del planeta Terra. No, no, del planeta Terra, no, d'aquest reflector que està a l'òrbita i així t'explica històries. És que... no ho sé, està molt bé. Està molt bé. Bueno, jo el recomano, eh? O una altra. Per exemple, aquest ja és l'últim. Es diu l'Era Micro. És el típic... O sigui, l'home ha enviat diferents exploradors espaials a l'espai infinit, no? I allà, a veure si troben altres civilitzacions, o que sigui, no? I a cap de molts anys i milers d'anys, perquè, clar, amb la teoria de la relativitat, quan tu t'aproximes a l'obligat de la llum, diguem-ho així, i per tu el temps passa diferent en relació a la Terra, no? I quan per tu, per exemple, han passat, jo què sé, 30 anys, però a la Terra han passat milers i milers d'anys. I quan torna, ostres, està tot buit. Sí, n'hi ha res. N'hi ha ningú. Però resulta que no, resulta que la humanitat ha evolucionat, com vam veure que els recursos s'acabaven, van dir, no, ens hem de miniteoritzar i ens hem de tornar micros, petitons, de tamany microscopi, com una bactèria. i donarem. perquè així els recursos donaran de més i quan arriba allà se n'adona que la civilització, una ciutat, és com la palma d'una mà, per exemple, no? Sí, sí. Ostres, i a la punta d'una agulla hi ha cap milers de personetes i només mitjançant la tecnologia d'aquesta gent ell es pot comunicar amb ells, no? Per ell és el... Clar, ell s'acosta a la cúpula que estan clavades a terra com bombolles grosses. Clar, és tota una cúpula d'una ciutat, però una ciutat brutal, com pugui ser Nova York, una cosa d'aquestes. Amb un tís, imagina't. Clar, i ell que diu, clar, al final entra en un raonament i diu, sí, sí, això és el que la terra, això és l'evolució que ha de seguir i ell portava, ella la nau portava embrions humans per recolonitzar. Arriba a una conclusió amb tot allò. Molt bé, però és interessant això, eh? No, està molt bé. De llegir alguna cosa diferent també, que a vegades... Sí, sí, sí, està bé. Cinema, Jaume. Colonitzar la terra. Colonitzar la terra, sí, sí. Comencem amb el cinema. Com el Joel. Legado en los... Ui, ui, ui. A ver dónde vamos a ir. Legado en los huesos, la segona part del Guardián Invisible. És tot la història del que heu parlat. Clar, sí, sí, no té res a veure. Bé, suposo que... Sí, que vosaltres... És que jo ja havia escoltat i avui quan he vist la pel·lícula aquesta i vaig a veure què és això, perquè... és que no tenia ni idea, no? La veritat és que m'ha sorprès molt perquè la pel·lícula té un ritme molt bo, sempre van passant coses, no? I encara que no estigui molt ben fet i probablement, si la veieu vosaltres us trobareu... I jo m'he llegit els llibres. Val, tu has llegit els llibres. Sí, sí, sí. I llavors, doncs, parla de tot el que ens ha acompanyat a l'estat espanyol, concretament en aquesta part de Navarra, eh? Amb riguades i tal, no ho sé, ja he llegit el segon, ja l'heu llegit aquest llibre. Sí, sí, sí, però bueno, sí, sí, tira, tira, cap problema, no tallis. Total, que m'ho he passat bé perquè m'he assabentat de coses que diríem que des del propi poder es té molta cura que no se sàpiguen, no? i una part de la pel·lícula és precisament sobre el que és la d'això, l'Opus Dei, la seva organització, què representa, què persegueixen, com s'expliquen i la veritat és que, bueno, que acaben trobant un punt molt interessant. Ara queda la tercera part. La tercera part, no? Queda... I el quart llibre és una preqüela de les històries. Sí, sí. El que passa és que el que el que està molt bé aquesta noia és de la manera que com a com a inspectora, no? Com a inspectora, sí, sí. Doncs va descobrint diferents coses de la pròpia família. Això està molt bé, eh? Aquesta és la part més interessant del llibre, com remou les pistes una miqueta... És una família que té la marit. Sí, sí, sí. Deja-lo ser, eh? Tu has vist la primera? No. Que jo recordi, no. Mira, avui la fan per la tele. Ja, ja, igual... Ah, però la tres... Ja, ja, jo li faig veure una pel·lícula així i... No, no és de bruixa. Bueno, jo crec que no... Bueno, jo és que he vist el trailer, però no... Ho provaré, ho provaré, val. No, el que passa és que... Digues, digues, perdona. No. I llavors, el que m'ha agafat de la pel·lícula precisament és tota aquesta història que seria una reflexió sobre les nostres les nostres pròpies arrels, no? Arrels, eh? Vull dir, sí, sí, sí. I això crec que és molt, molt interessant, no? I bueno, vull dir... Encara que hi ha una part lleugerament, no sé si és el segon o me'recordo, màgica, és a dir, màgica atàvica, no? D'aquella zona en concret, no? Del que seria... Esotèrica. Esotèrica. Aquesta banda una miqueta de... Home, ja la seqüència està molt bé quan la mare va, doncs, a eliminar el nadó d'ella, que ha tingut ella. Allò està molt ben fet, eh? Vull dir, trobo allà al mig de la selva aquella amb una mena de gruta amb el psiquiatre aquell o digue-li el que vulguis, perquè aquí no li pots posar noms normals. No, no. Desacredícades a tot una... Tot un col·lectiu. Exacte. Un col·lecció. Sí, sí. Ràpidament, vull dir. Sí, oi? És una cosa que... Els personatges són... Són el tanto. Són potents. Sí, sí. Però has d'anar en compte i trobo que al final de la pel·lícula dius, caram, nena, com has estat superant tu tots els inconvenients que has tingut, no? Perquè, veritablement, això és superar els inconvenients, no? Clar. És com les famílies aquelles que el pare era el tacanyo, no? Que això s'ho expliquen moltes vegades, no? Sí. sobretot catalans, no? Que de l'home com alçada del bató. Això, vull dir que passava, no? I llavors dius, caram, ara m'explico per què tenim aquesta real tacanyota, eh? I tal. Sí, sí. Véem aquesta idea. Està molt bé. A mi m'interessant molt, la veritat, eh? Vull dir, m'ho he passat molt bé. M'ha de dir almenys que a algú li hagi agradat. No, no, no. No, però... Reconec que hi ha vegades que et desorienta, no sé, eh? Perquè va molt ràpid a canviar. Sí. Hi ha tres o quatre històries paral·leles, no? I de vegades dius aquesta quina és ara, no? Saps? Però no, no. Al final m'he aclarit, eh? Jo no sé si és el mateix director de la primera pel·lícula, però el que sigui és que les crítiques són millors. I a més, aquesta vegada estem en horàries i una sèrie de gent, no? Que està donant empaque. Hi ha un parell de personatges que donen més empaque que no pas els personatges... Personatges, vull dir, que no són tan coneguts, els principals de la Guàrdia Invisible. Per tant, aquí sembla que hi ha un treball més d'actors. Jo és que fa poc la vaig veure. I et dic, si molta gent l'hauria criticat molt. Deia que, per exemple, la Guàrdia Invisible que semblava és que, sobretot, quan deien els diàlegs, és que ho estiguéssim llegint-los. Sí, sí, sí, tal qual. Una sensació com de... La crítica més gran és aquesta. D'automatisme. Sí, és que ho estiguéssim davant. D'automatisme. Sí, que ho estiguéssim a teleprompter i ta, ta, ta, ta, ta. I comença a dir els prototípics analitzats, no sé què, no sé quant. Hi ha uns diàlegs com el robot. Això no és... Això és el primer que em van dir d'una crítica o sigui que m'ho ha dit, que va dir, és que semblen robots, però semblen que estiguin llegint el teleprompter, allò, la cosa aquella. Jo us vaig a dir, ostres, l'actriu aquesta no, acostuma a ser bastant... No, exacte, l'actriu, no? La mertatura. La mertatura, és una tia bastant bona. Dic, però el canvi aquí la vaig veure com molt encasillada, molt, no sé... Aquí és un poc el tema director. El primer director segur que és aquest de 3 metros bajo el cielo, aquelles pel·lícules de Pagafantas, és aquesta cosa una miqueta d'aquestes primeres pel·lícules que eren així del Mario Casas i tal, que eren pel·lícules panoses. I em va cridar a la tensió. Dic, hòstia, aquest tio dirigirà aquesta pel·lícula amb aquesta foscor i aquesta cosa? Podem saber qui és el realitzador? Sí, sí, que el David ho busqui i... Has de comentar alguna cosa més? No. No? Bueno, ha estat molt bé. Fantàstic. Molt fosca, eh, també. Sí, sí, sí, és allò, aquelles imatges, sí, jo t'ho imagino. Fosca, gairebé no veus res a vegades. Rosa, El viento nos llevará. Sí, ja està. No, ràpidament. Sí, sí, sí. És una pel·lícula de la Basquiat, que està a mi. El David també, que s'ha parlat de paràsitos. Sí, no, no, no, tranquila, és fes, hi ha temps. És una pel·lícula de l'any 1999, que d'alguna manera aquí reprenia una pel·lícula anterior que es deia A través de los olivos, que era de l'any 94. És una pel·lícula molt poètica, bàsicament és un poema visual sobre la mort, eh, la mort amb M-O-R-P. Sí. D'acord? Està, bueno, el festival de Venècia va guanyar, d'aquell any va guanyar el premi a la millor pel·lícula i també el premi especial del Jurat. A veure, està rodada l'Idam, com les pel·lícules del que ara està a mi, o almenys com la majoria, al Kurdistan, a la zona del Kurdistan, en un poble que es diu Siat-Daret. Anda. Sí, i és molt curiós perquè és un equip de rodatge o un equip de fotografia, o sigui, que vol anar a filmar una cerimònia que es fa en aquests pobles quan hi ha una mort, no? Sí. La cerimònia que es fa. I llavors van, perquè clar, saben que hi ha una senyora, una persona gran, una iaiaia, que està de 100, de més de 100 anys, que està allà mal altona i que ja no menja i que ja, és probable que mori, clar, ja estan, i llavors ells van allà, se llogen allà en una casa i clar, veus tota la manera de viure d'aquella gent, no? Aquella tranquil·litat, aquella plàzidesa, aquell que tot funciona, que tots són necessaris, que la gent es coneix, que s'ajuda, que vols que parlen amb respecte, no és que sigui tampoc idílic, que ells tenen els seus problemes, faltaria més, no? però el paisatge acompanya moltíssim, és un paisatge preciós, unes muntanyetes així, uns turonets així, molt macos, amb molt de cereal, que tots tenen ramats, el que ja són ramats d'ovelles, de cabres, no hi ha un altre, mira per exemple, gallines sí que veus algunes gallines, per exemple, vaques, no ho veus, són bàsicament això és cabres, ovelles, i la gent viu, això és una població rural, de camp, de viure, posa això, de recollir el cereal, de rentar-se un matx, i després pots tenir llet, poder fer pa, i una vida senzilla, una vida simple, si m'apures, ideal, però és un sistema que funciona, és una miqueta una reivindicació dels valors, també del ser humà i de l'origen de tot. No seran mai rics, però sí que seran feliços. Però seran feliços, efectivament, a més és una zona molt rica, és que en agricultura i en paisatge és una zona molt rica, la gent viu bé, vull dir que no passa en necessitat. Aquesta no la hi ha estat, molt bé. És molt maca. Sí que l'he vist, jo fa temps, si la vull recordar. Aquesta l'he agafat de la biblioteca, però jo sé que fa anys que l'havia vista i m'havia agradat molt i a la biblioteca de Sant Vicenç feia una miqueta una exposició, vull dir, exposició, un recull de pel·lícules iranianes i m'ha fet gràcia i m'ha fet gràcia i m'ha fet gràcia tornar-la a veure. i llavors, i llavors amb el de BD que tens a les biblioteques veu un documental, uns extras, que aquest documental està molt bé, es diu The Art of Living, l'arte de la vida, de viure, i és una entrevista que li fan amb a la Basquiat Rostami i algunes persones que han treballat amb ell a la producció o perquè una mica ho el comparen, un disc de cinema, i dura quasi una oreta també i està superbé aquest documental. Perquè et dona una visió del propi autor que a vegades et queda escurt quan no facis un cineclub amb una persona com a tal va bé aquests extras que et donen informació amb aquests documentals previs. Sí, sí, sí. De fet, és un poema però algun altre dia ja ho l'he dit. D'acord. Per què surt aquí, no? Del viento nos llevará que és un poema d'un poeta que es diu Foruc Ferroczat i bueno, que al final acaba així el viento nos llevará. viurem, viurem bé. Una cosa, parlem de lo que és i si ens dona temps al final. Si ens dona temps unes jaixos. Vale, vale, perfecta. Què, l'has trobat? David. L'he trobat. És el mateix realitzador que el Guardián Invisió. És el mateix? Sí, el Fernando González Molina. Va dirigir també Palmeras en la nieve. Oi, oi, oi, oi, oi. Bienvenidos al Lolita. Tengo ganas de ti, Mario Casas. Ara sí que veig. A tres metros bajo el cielo, no? No sé com es diu això. El barco, tres metros sobre el cielo, Mario Casas, Fuga de Cerebros, Mario Casas i Los Hombres de Paco també va dirigir. Buf. És que és una cosa molt justeta, eh? És molt justeta. Ah, i espera't, que està fent una sèrie que es diu Paraíso, una sèrie, i farà Ofrenda a la Tormenta també l'any que ve. Oh, Dios. La tercera, no? La tercera, sí. Mare meva, bueno, ja que està, doncs mira, va tirant. No ho sé, mira. És la que ja... Flaco favor. Flaco favor, que li han fet perquè això agafa un bon director, això agafa una mena, o d'una cosa d'aquestes... Jo entenc que no és el mateix trasladar un llibre al cinema, eh? Però, ostres, és que es va menjar trossos molt bé, molt importants. Sí, sí, sí. El paper, per exemple, que es fa el Francesc Orella, a la primera. Aquí també surt, eh? Sí. Ostres, és un paper molt més prominent i vital, fins i tot, per la trama, i aquí l'escapça, però de base de bé. potser aquí també he tingut a veure el guionista, que no sé si és el Guardian Invisible. El guionista em sembla que és el... Espera't. M'encatges. No, no, ara no ho veuré. No ho veuré. Vaig veure. Però, bueno. L'última pel·lícula de... Vaig veure el Lidlendès, aquesta, és totalment diferent. Sí, sí, sí, ho hem comentat. Jo, la semana que potser parlarem d'aquesta també, perquè jo la... Sí, tinc ganes de veure. però són tres hores i mitja, és allò que dius, i potser en parlem, eh? A veure si en tenim temps i en parlem. Sí, és un genèric amb la gent que ho hagin vist. David, tens set minuts per parlar de Paràsitos, perquè deixarem un minut perquè llegi el poema, i ens acompanyarem i ens acompanyarem, bueno, set, vuit màxim. Ostres. Per on comences? Doncs no ho sé. Mira, començaré pel final. Ole. Hi ha un... Al final, allò és una orgia. Sí. I no diré de què, però és una orgia. És una orgia, però no és sexual. No, no, no. Snop, quan ha dit no, es diré de què, ja s'entén. Hi ha un acte final, hi ha un acte final que hi ha un acte de... Com us diu això? De classisme. Sí, de classisme, de dir, hòstia, fàstic, no? Que tots, o molts, pensen, m'acaba un 19, jo estic allà i faig el mateix. Sí, sí, podria ser. Per dir, hòstia, quin paio, quin individu, per mi és la... Allò és el kit de la pel·lícula, no? És com l'habilitat d'uns desclassats, perquè els protagonistes, la família protagonista, els paràsits d'enguixi, són uns desclassats. Bueno, bueno, això de desclassats, parlem-ne, eh? Vull dir, perquè avui es va situant... Sí, sí, sí, clar. Però d'alguna forma, des de la perspectiva... Sí, però on viuen, com es remouen allà, és una sensació. Si són paràsits, és que s'estan intentant parasitar algú. Viure en un soterrani. Tu només pots parasitar algú que té uns recursos que tu no tens. Això està claríssim. Llavors, aquest algú, diguem-ho així, és un paio que està per sobre del bé, del mal, i tot. Ostres, amb un concepte moral molt bèstia, no? Parles del senyor de la casa? Del senyor de la casa. Vale, vale, vale. I llavors, el fet del detall d'haver unes calces a dintre del cotxe, ja... Ostres, el tio ho agafa gairebé amb el boli, no? Així com dient... Un altre, ostres, agafa les calces i... Hòstia, no, no, el tio agafa amb el boli, com que hagués trobat allò un... algú infectant. que no es pot tocar. No es pot tocar, no? Perquè les seves mans sagrades allò s'infectarien, no? I que fa un o l'altre, no? I clar, el primer que mira és agafar les calces i mira el xófer i diu, hòstia, tu et dediques a portar nenes aquí al cotxe, tío. L'acusa de... Clar. Sospita. Això tot ve donat per una trama de la família aquesta que es dedica... Oi, és una família que està habituada, està habituada a aprofitar tot allò que la gent no... o se'n descuida o no... No em fa cas. O no em fa cas i doncs aquesta gent diu d'això, de... de... del que els altres no aprofiten, ells ho aprofiten i li treuen un profit i fins a aquest punt penses, ostres, doncs està bé això. No, per què no? Escolta, és un modus vivendi doncs legítim. Clar, fins que al punt que, clar, ostres, treballen un xollo. Un xollo quan un dels de la família entra a treballar de... Professor. De professor d'anglès perquè un amic seu no pot amb aquesta família i, clar, allà les portes s'obren. Família amb molta pasta, eh? Una família però podrida, pasta. Bueno, podrida gràcies a ell perquè ell és un directiu d'aquests que sembla que fa molt i sembla que no fa res però, bueno, però és igual, guanya una pasta indecent, no? Sí. i la... Ostres, també de la marinera, eh? Com deixa el paper de la... De la... De la dona. De la cònjuga de l'home rica, no? Sí, bueno. Perquè és una... És una... una burgessada Totalment. que no té ofici ni benefici i... Està a casa i es dedica... La dona Florero. Ah, exacte. Sí, dona Florero perquè no sap ni portar la casa. No la sap ni portar. No ho necessita, no ho necessita. Necessita una cohorte de xatxos i de xatxes. No ho necessita. Ja té gent que ho fa, clar. Però, clar, és que... Tot amaga... Tot amaga... Sí. Tot amaga una història darrere. Ells també són paràsits d'alguna manera, no? Sí, sí, tots. Aquesta família adinerada són paràsits també, no? D'alguna manera. Bé, són paràsits de la feina que els hi facin tot. D'alguna forma, no? És una dependència. Sí. Interdependència. És dependència més, és crèdula. Ella i ell. Són crèduls. Ell no tant, però ella sí. Ella i ell no. Tot el que li foten és greu. I a partir d'aquí genera una reacció en cadena de coses per introduir-se als altres. Clar, clar, clar. Com a paràsits. Tot allò peta. És impossible d'aguantar aquella història. Jo no s'aguanta. O sigui, la pots aguantar un temps, però més ja no. I més quan... Clar, clar. Quan et trobes que hi ha altres històries ficades allà també. I llavors, hòstia, la teva història et xoca amb les històries dels altres. I hi ha un moment que allò peta, peta per tot arreu, no? I peta de la pitjor manera que pots arribar a petar. A mi em va sorprendre moltíssim moment del soterrani. És a dir, un moment que dius Ostres, allò que dius Què ha passat aquí? Què és això? De cop i volta dius Què se movió? Què és el que hi ha? Clar, i això és boníssim. Clar, és l'altra història amb la que xoquen. I és aquest canvi que et quedes com sorprès i després com evoluciona cap al final. Uu, uu, uu. I ho recomano aquesta pel·lícula. És total. És bestial. Està anomenada ja els dos casos, no? Va guanyar. Va guanyar. Va guanyar a Venècia. A Venècia, a Venècia. No, a Venècia no, a Canes. Ha sentit que està anomenada també. Va ser Canes. A Canes, Canes, a Canes. Com a millor pel·lícula estrangera, igual que Dolor i Glòria, de l'Almodóvar. Són aquestes dues que són candidates. No sé si aniran juntes o encara han de patir alguna selecció més. O alguna eliminació més, però sí, és una. Hòstia, el no sé Dolor i Glòria no l'he vista, eh? Jo l'he dit, està bé Dolor està bé, eh? Sí, però si compares... Trobo que anaves a començar pel final i veig que no. Sí, més no en aquesta... Bueno, pel final, diguem-ho així, és que el final és tot un poema. Sí. Bueno, que jo no l'he vista, no expliqueu el final. No, no, no, sí, és tot un poema. De veritat. És que hi ha com un epí... Epíl·lec? Sí, és un epíl·lec. El film... Hi ha un final i un epíl·lec. Hi ha un epíl·lec que t'acaba de rodonir la pel·lícula. Què? Te l'acaba de rodonir. Bueno, doncs mira, parlant de epíl·lecs, eh? Doncs la Rosa ens llegirà un poema. A veure si s'està quiet, això. Ah, vale, s'està quiet, diu. Ai, que es gira. A veure si s'està quiet. No, és que es gira, eh? L'he dit, l'he dit, l'he dit tu, que estàs, el tens així. Que no, no pots llegir-lo. No es posa, oi? No es posa, oi? És que es gira, es queda girat. No el deixa, perquè és un PDF. Sí. Vale, és que això pot passar a vegades. Ara l'intentaré, mira. En mi pequeña noche... Esa que es del viento. Sí, el viento nos llevará. En mi pequeña noche... Ay, el viento tiene una cita con las hojas de los árboles. En mi pequeña noche amenaza la ruina. Escucha. Hoy es la corriente de las tinieblas. Yo miro distante esta felicidad. Apegada estoy a mi desesperanza. Escucha. Hoy es la corriente de las tinieblas. Algo atraviesa la noche. La luna está roja y agitada. Y sobre este techo que a cada instante parece derrumbarse, las nubes aguardan enlutadas a derramar sus lágrimas. Un instante. Y después nada. Detrás de esta ventana tiembla la noche. Y la tierra deja de girar. Detrás de esta ventana, algo desconocido está pendiente de nosotros. Ah, tú, verde, todo verde, pon tus manos como un recuerdo encendido en mis manos amantes. Y como un cálido sentimiento de existencia, confía tus labios a las caricias de mis amantes labios. El viento nos llevará consigo. Eso sí que es una poema. Muy bien, muy bien. Es un poema muy maco. Es que la película es así. Es deliciosa. Es deliciosa. Es maquísima. Podría pasar a grabar algo. Ahora nos queda dos minutos. No, no, pues mira. El bonding. Oh, al fin, no podré parar res. Dos minuts. Res, res, us faig. És una sèrie que són 10 capítols. Dura cada capítol uns 15 minuts. És aquest rotllo d'aquesta època, de l'època YouTube, és a dir, pensat per la gent jove. Netflix, bonding, una noia que es dedica, una noia que estudia, universitària, a fer aquesta tècnica del bondage a senyors i senyores, dona igual, és a dir, treballa en un espai, ella amb el que fa. I llavors té un amic que, bueno, que és un amiguete, que, bueno, que en un principi no era gay, però després se n'adona que a la meitat de la sèrie és gay i llavors fan com una mena de parella, com una mena d'unió, diguem, de bondage, diguem, professional, no? I forza uns fars de riure. perquè és una cosa superràpida en quan, clar, són 15 minuts de, vull dir, que res, la sèrie te la pots veure en dues hores o tres hores, vull dir, és una cosa molt ràpida perquè són 10 capítols, 15 minuts cadascun, i vas veient la gent, el que dius tu, no?, les paranoies que té en l'àmbit del sexe, sense ser excessivament desagradable, eh? ni molt menys, no? I, bueno, i és molt bo perquè, per exemple, li diu, bueno, clar, li diu, a veure, s'entén aquesta línia una mica més potenta, li diu un senyor, no?, per què no en fas una pluja daurada? Ja sabem com serà això. Per exemple. I el noi, clar, com no és expert, clar, es posa nerviós i no li surt, perquè, clar, vull dir, clar, diu, és que, clar, jo no sé fer això, clar, i llavors, el típic, mira, llavors, clar, coses d'aquests que dius, però, bueno, les tonteries, però que no és allò que sigui vulgar, sinó que té gràcia, no?, té aquesta cosa, no? i són, així com joves, no?, nois que tenen així, doncs, ella té uns 20 anys, ja té uns 20 i poc, i llavors, clar, és aquesta cosa molt destinat a un grup millennial, així una miqueta, però fa gràcia, jo m'ho van recomanar, eh?, vaig dir, ostres, quin fart de riure, perquè és algo tonto i senzill i bàsic, però, bueno, mira, tant en quant per veure algo diferent també té gràcia, no?, per això dir que... Pròxima setmana ens parles de The Boys, eh? Sí, sí, sí, la setmana que ve, sí, que fa demanar un parell de capítols, oh, oi, oi, oi, que bé, que bé, que bé, que dolent el patriota. Ja he vist el trailer de la segona temporada. Ah, sí? Ja està en marxa, no?, que vaig dir-ho. Encara més bèstia que la primera. Sí, mare de Déu, senyor. Doncs en parlem, en parlem d'avós, ens hem de marxar, eh? Vinga, que vagi molt bé. Adéu, adéu, adéu. Durant la buiton, oh.