Teatre, cinema d’autor i salt a l’estratosfera

Molt bones, benvinguts un dia més al Babilònia. I el que farem serà, abans de representar-vos, que avui estem gairebé al ple. Gairebé. Gairebé, eh? Gairebé. Ens falta la Lourdes, però tenim la Rosa. Hola, bona tarda. Què tal? Molt bé. El Jaume. Sí. Com estem? Bé, bé. I el David, que s'ha reincorporat tres setmanes. Sí, per motius diversos. Bueno, cap problema. Estem aquí, no marxem, eh? Vull dir, cada dissabte, com sempre, puntuals, de 7 a 8. A les 7 de la tarda. Exacte, avui jornada de reflexió a Galícia i al País Basc. Aquí no. Encara ens queda una mica. El 25 de novembre, diuen, no? Esperem que... El 24. El 24, vaja. La reflexió serà el 25. Exacte. Molt bé, doncs avui tenim un programa prou variat amb diferents temes, com sempre. Començarem parlant d'una recomanació que ens farà la Rosa, de teatre, el Voice Don't Cry, des del Teatre Tantarantana, que realment s'ha d'anar al teatre, això és evident, encara que la situació estigui com estigui, però ens hem d'escurar una mica la butxaca, a veure si de mica en mica no deixem aquest hàbit, que és maco per anar-hi. Al cinema tindrem valor de lei, mata'ls suaument, parlarem també de Muert entre les flores, I Passatge a la Índia, aquest clàssic de David Lean, que el recuperarem també, que és una pel·lícula peculiar per recordar-la tant en quant. Al món de la literatura, La delicatés, farem una simbiosi també amb la pel·lícula i el llibre. La mecànica del cor, un peculiar llibre també de Mathieu Malsier. I el diccionari vintage, que el recuperarem amb el Jaume una altra vegada. A veure què tal. Quina barra. Recuperem el món de cartografies contemporànies, que serà una... que s'acaba a l'octubre, molt aviadet, i que recomanarem des d'aquí. I, per últim, a la part del tema, parlarem dels reptes de l'home arran d'aquest senyor que s'ha tirat directament des de 39.000 metres d'alçada, per dir alguna cosa. Milles o no sé, quilòmetres. 39 quilòmetres. Ho he dit bé, no? Sí, exacte, no? I directament ja... Quina impressió, no, trobar-se allà dalt i mirar cap al buit, cap a la terra. Sí, sí, sí, parlant clar quin cade. Jo crec que hi ha altres maneres. És com la pel·lícula que dèieu, no? La de mata el suaument, en aquest cas, no sé si és massa suaument, però... Quina agonia! Seria mata't directament, no? No cal dir això, no? I ens queixem quan anem a Portaventura i diem, ah, quina cosa em fa l'estómac? Allò se't posa l'estómac de... Allò de més de quatre cavalins que sóc que he pujat aquí... Va arribar a mil i pico, eh? Mare meva, uf. De fet, la velocitat, sí, sí. Però ja ho comentarem per a caigudes abans d'hora, eh? Ja no podia més. La caidita, no? Això és la caidita, no? Com deia el xiquito de la calzada. Molt bé, Rosa, Boys Don't Cry. Vinga, som-hi. A veure, Boys Don't Cry és l'obra de teatre que estan fent, a partir del dia 18 d'octubre, l'estan fent ja el Tantarantana us el recordem que és un teatre jo no diria de petit format ni molt menys tots els teatres són molt vàlids i una miqueta ells també han fet l'SOS i penso que ho hem de recollir i hem de fer aquesta recomanació perquè sempre han portat obres molt interessants que estan una miqueta fora dels circuits comercials són obres que ens fan reflexionar sobre la problemàtica actual que està vivint l'ésser humà i la nostra societat I val la pena més. Normalment és també gent relativament jove, que malgrat això té moltíssima experiència i té molta motivació per fer teatre, no? Mira, Boys on Cry, l'autora és Victoria Spoonberg, el cognom és una miqueta, vull dir, no és autòcton, però ella és d'aquí, és una noia molt jove, que ha escrit aquesta obra. La dirigeix la Glòria Balanyà i té un repartiment de quatre actors, Francesc Garrido, Armand Villem, Maria Pau Pijem i el David Anguera. Ja us dic, la fan des del 18 d'octubre fins al 18 de novembre i val la pena perquè tots sabem com estan ara una miqueta els teatres i més aquests que no tenen tanta repercussió o no surten les crítiques en els diaris tan sovint, no? i es mouen una miqueta, doncs, pels amics, no?, ells tenen el carnet d'amics d'altantarantana i la difusió que ells poden fer, doncs, a les xarxes socials, o via internet, o via els correus i tot això, eh? Us faig una miqueta de resum de l'obra perquè us feu una mica la idea, eh? Mira, són dos homes que són antics amics de l'adolescència, es troben després de molt de temps de no veure's, eh? L'un ha triomfat, exergeix el poder polític, eh? L'altre és un artista, la vida no li ha anat tan bé, ell se sent fracassat i perdut i necessita ajuda. Aquests dos vells amics tornaran a coincidir en situacions oposades sota la mirada d'una dona que els coneix bé, d'aquells temps en què sonava Boys on Pride, The Cure, Les Martins i el Marí Brissard. M'estic posant nerviós, eh? Vinga, va, traiem les entrades ja. Ja estima perquè això del Boys Don't Cry de The Cure és magnífic, eh? Sí, doncs és això, eh? Bé, són icones d'un passat de molta complicitat amb moltes expectatives i grans ànsies de futur. Avui, però, aquests nois... Bé, no aquests nois. En general, als nois els toca ara plorar. Demanar és molt difícil ajudar també. Un fa de mirall de l'altre. Què vol dir tenir poder? Mm-hm. I què vol dir no tenir una bona feina en una societat que reclama a l'home una professió d'èxit? És no tenir poder. És una bona reflexió. I tant. Els dos homes s'entraran en una dialèctica vertiginosa, plena de projeccions i desitjos reprimits. Tornar-se a trobar amb un antic amic pot ser una excusa perfecta per enfrontar-se amb el millor o amb el pitjor d'un mateix. Déu-n'hi-do. Doncs sí. Penso que és molt interessant i hem de veure-la. Hem de veure-la i promocionar-ho i ajudar precisament amb aquestes apostes que s'estan fent encara de molta qualitat. Molt bé, del Teatre al Cinema. El David ens parla de Valor de l'EI. Què tal, aquesta peli? Molt bé, em vaig entendre molt agradablement. La vaig començar a mirar una mica així amb recansa, però després em va anar seduint. Perquè és un gust en prova típic, en què... en què, curiosament, el gènere de l'ésser humà es deixa de banda i el que preval en la trama, bàsicament, és el caràcter de la persona, de l'individu. I, a partir d'aquí, tots els personatges, d'alguna manera, siguin o no siguin positius o tinguin un caire positiu o negatiu, respecten aquest aquesta potència de personalitat, en aquest cas, d'aquesta nena. Inclús l'edat també, podríem dir, com a element que podria ser pejoratiu perquè et tinguin en compte a l'hora de fer-te cas. I encara és una persona que ho té tan clar i sap gestionar les eines que té a mà que a la gent li fa cas i no té més remei que sotmetre's perquè és demolidor, no hi ha escapatòria. I la trama potser és coneguda ja, és d'una nena que li assassina el pare i contracta un algusil perquè persegueixi l'assassí del seu pare. I juntament amb un rànger de Texas que es troben pel camí, que apareixerà i desapareixerà, la trama arriba fins a un clímax, molt tòpic, no?, de tots aquests westerns. No cal dir més perquè tothom que n'hagi vist de western ja sabrà per on vull anar, no?, sense allò que hagués de ballar al final, no? Però, bàsicament, el que em va sorprendre sobretot és el personatge del Guasil, no?, l'altre. El de la nena ja el veus marcat de bon començament i ja veus que quins derroters tindrà, no? En canvi, el de la Guasil, doncs, et sorprèn, no?, sobretot el... Va canviant. Sí, el cop de gest final, doncs de... Em permets? Sí, et permeto. Jo voldria destacar una cosa que crec que és molt important. Aquest film que està inspirat en un que va realitzar, si no recordo malament, Howard Hughes. No l'he vist. I que va interpretar el John Wayne, i que és la mateixa pel·lícula. Quan es va estrenar aquesta segona dels germans Cohen va generar una polèmica que per mi cada vegada esdevé més lògica. És la polèmica del respecte més absolut que miraves aquestes pel·lícules amb aquests personatges que tinguessin o no raó estaven fets a ells mateixos i a canvi els germans Cohen el que fan és qüestionar-ho. O sigui, ho posen, ho desmitifiquen. I penso que això és bàsic. Sí, sí, no, no, està clar, no? El personatge del... No sé si es diu Alguazil o un altre nom en català. Eh... Aquest personatge veus que, hòstia, Pallo voreja molt el que és la llei i la delinqüència, no? Jo crec que la majoria de vegades... Està més enllà que aquí. Està més enllà que aquí, no? Clar, la facilitat que li dona precisament la llei per vulnerar-la, no? Per saltar-se-la. Per proximitat envers una noia que ho té molt clar, no? I que es marca un camí i el segueix sense abandonar el fil que m'ha marcat. Ostres, jo crec que això el fa posar... el de l'Ata, com un pall una mica així, dropo, mandrós, o que realment és poc professional, d'alguna manera, i l'encarrila una mica cap a on realment ha d'anar, no? I, ostres, molt bé, molt bé. Perfecte. I una altra que... Sí, sí, digues, digues, David. També vaig veure Moni Ball. Ah, Moni Ball. Jo també la vaig veure, aquesta pel·lícula. A mi m'agrada molt, eh? Molt interessant. Mira que em feia lluio, eh? Aquella del béisbol, no? Sí. Però no et parla del joc en si. No. No et parla... de les bambelines del joc, del que es manega, dels mànagers dels equips, com fan i desfan els equips, i on, per exemple, l'entrenador és un jugador més, és un pelele que simplement el fa sortir i el fa entrar, i punt. I el que em va sorprendre molt és que el Paio diu això no va bé, no? L'escena aquella que estan tots els els controladors de jugadors d'altres equips discutint quin han de fitxar i quin no han de fitxar i a més amb uns arguments molt porils i molt poc professionals la nòvia és molt lletja El tio estava primit. Quin comentari, m'hi cachis. Com si ell fos aquí un pis bosnat, o un George Clooney. És el Brad Pitt, no? No, el que fa el comentari no és el Brad Pitt. Ah, no, no, és aquell. És veritat, no me'n recordava. Llavors, clar, llavors s'ajunten el menjar i la gana. I en aquest cas el tio coneix un individu que ha fet un mètode científic a més basant-se en estadístiques que la béisbol són tot estadístiques són fets reals, el que fa un jugador al camp i pallos que jo en molts aspectes del joc no heu destacat en res però en un aspecte molt concret són boníssims però la gent no ho arriba a percebre i això només ho saben els entesos no, ho saben els que s'han parat a mirar-ho van agafant pallos que els interessa per col·locar-los en llocs estratègics d'un equip perquè donin el 100% del que realment saben fer i com a equip, com a individualitat, com a gran estrella, com a equip, comencen a funcionar i a engranar-se. Que s'han vingut a inspirar aquí a casa. No, el problema no. La diferència està... No, la diferència està... És que realment els hi falta... Tots són engranatges petits, els hi falta un bon engranatge. Llavors, hi ha un equip que realment es percep del mecanisme... I clar, amb jugadors bons, diguem-ho així, clona el sistema i triomfa. I triomfa. Molt bé. Jo tinc que dir que la pel·lícula en si em va sorprendre, eh? Sí. Jo pensava que seria més Made in America, lògicament és una idea... Més crime, més esportiu... Això, no? Però en canvi hi ha un rarafons interessant i molt ben plantejat, no? No recordo qui és el director ara mateix, però ho porta molt bé com a pel·lícula. A mi em sorprèn el que acabes de dir, perquè, esclar, llavors es tractaria que el principi de tot, perquè tingui el 100% de validesa, és la mecànica i el col·lectiu. I automàticament, després, el que és capaç d'agafar els elements més vàlids és el que tindrà èxit, no? Però jo em pensava que anaves cap a una altra banda, que després en parlarem d'això, de dir, no, diu, és que reparteixen els jugadors de manera perquè la competició sigui... així d'atractiva. No, no va d'això. És com una fórmula, sembla com una fórmula o geomètrica o matemàtica o econòmica. Necessita un pallo que encara que jo què sé, és que jo no hi entenc d'aquest joc. És que a més que matemàtica és estadística. És un tema estadístic. De probabilitat? No del tot, és una combinació. A mi ets molt dolent batejant però ets molt bo recollint la pilota de terra. i millor volen un tio que sàpiga recollir la pilota impressionantment bé però clar, allò no llueix en un joc però és igual, és la feina bruta però tu vols que facis aquella feina bruta la facis perfecta exacte, i els vint i pico de partits si ho fas això, comportarà que guanyis els vint i pico de partits definitiva, quan xutes a gol fas gol el que importa és el final, el resultat final i que cadascú estigui al lloc que li correspon i tant, i tant Jaume, mata'ls suaument. Ai, mare, sí, ara estem amb el cinema. Sí, sí, sí. Oh, encara no. Espera't, espera't, home. Encara hem de parlar del passatge a la Índia també i tot. Sí, mata'ls suaument. També, també, és veritat. Sí, aquesta mort entre les flors, penso que són completament compatibles amb aquesta, sí. Perquè mort entre les flors és una pel·lícula que em va sorprendre perquè s'atreveix a parlar, probablement també, com hem parlat fa un moment... d'estratègies ben muntades, doncs també parla d'això. A més a més és dels germans Cohen, també. Exacte, també. O sigui que estem parlant de cinema d'autor amb totes les lletres. I llavors mata el suaument, que és aquell senyor que va fer, com deies, aquella pel·lícula tan extraordinària. L'assassinat de Jesse James pel covard Robert Fox. Ah, sí. No l'he pogut encara veure, eh? Allò és... Mira-la. Sí, sí. Ho farem. És genial. Em va enganxar a Calavella amb febre i entre allà la pel·lícula que és amb un... I deliraves ja. Amb un tempo molt relaxat. Sí. Jo estava dic... Com mola, no? I jo dius... Ei, que guai, no? En éxtasi, en éxtasi. Una mica Bob Marley, no? Potser vaig a la pasta de marihuana allà. Exacte, dius... Eh, què passa, no? El Dolby Sunrise, aquest Sunrise, fa meravelles. Bé, doncs, aquesta pel·lícula sí que ens posarà en contacte amb el que jo he esmentat abans. Probablement ho he esmentat per això, no?, perquè a vegades aquestes estratègies de dir, a veure com fem un muntatge que sigui així d'atractiu, que en definitiva garanteixi l'espectacle, aquí el que tenim és el que cal garantir és que totes aquelles persones que cauen en el desori, en el submón, doncs estiguin controlades, o sigui, que no facin mal... Doncs en els que no hi han caigut. Jo dic així de suau, no? Ja us ho podeu imaginar. I tant, és el que podria ser. Bé, doncs la pel·lícula, que és el que moltes vegades... O sigui, el que he pogut observar és que en algunes persones els hi molesta molt és que tota aquesta crueltat, fins i tot humana, aquesta manera tan cruel de viure, doncs estigui acompanyada d'un munt d'informacions i sobretot de la presència gairebé constante del senyor Obama, amb els seus discursos i tal. Llavors, sincerament, jo crec que això, puguis no estar-hi d'acord, pots no estar-hi d'acord, de malmetre, si és quan tens així, la figura capdalt d'un president com el que és, la veritat és que, malgrat que tu puguis no estar-hi d'acord, el que està clar és que el realitzador o el volgut fer així ha fet efecte de mostrar... tot un munt de trets que tenen a veure precisament amb la diferència i la preocupació pel poder de tot un seguit de gent que no té aquesta dificultat i que, vaja, vull dir que quan es produeix una desfeta com la que es veu aquí en la pel·lícula, amb el protagonisme de tres o quatre com a mínim, però més, doncs això l'únic que cal és assegurar que no passi d'aquí, que en definitiva si s'han de destruir es destrueixen. La pel·lícula, a més a més, argumentalment, és d'una elementalitat total, però compta, perquè el motor del per què es belluguen aquestes persones és el simulacre, és la representació, és el tenir una informació, que per això existeix la informació constant i la incidència vital del senyor Obama, no? I això crec que és bàsic. Jo no ho havia vist en una pel·lícula d'una manera tan... tan important. Aquell ha dit que faria una cosa, o que l'havia fet, i automàticament jo faré la mateixa cosa perquè, en definitiva, em cobreix les espatlles el fet que aquell altre ho hagi dit. Fins en aquest punt, no? Res a veure, sí, que millor ni ho ha fet. Però sí, es veu que sí. Però bé, encara que sigui així. És el que dius tu. El mercat dels futurs, no? És absolutament diferent de, per exemple, aquella famosa pel·lícula del Robert De Niro i el Mel Gibson, que un està a la policia i l'altre està com a atracador i que allà el que parla és de l'habilitat de dos personatges. Aquí no hi ha habilitat. No hi ha veritat. Aquí hi ha tret sentenciadors que s'han de fer i el Brad Pitt és l'executor per fer. Però què són? Gànsters? Són delinqüents? No queden determinats? Personatges fora de la llei? Pobres víctimes d'un sistema que té una capacitat informativa extraordinària fins al punt d'arribar a punts que ni se'ls escolta. Jo ho diria així. I els que són una miqueta gàngsters són els de mort entre les flors, no? Una mica, no? Molt, molt, molt. El Gabriel Byrne, que bé que ho fa, eh? Molt bé, molt bé. Sí, senyor Gabriel Byrne. John Torturro, bé, aquest és un estafador de poc amons, però que es fica amb uns embolics. El John Polito, que està genial, també fent de l'altre cap, de l'altre clan, que vol pujar i agafar la soberania de tota la zona. El senyor Finney, oi? Sí, el Freeman, també, el J.E. Freeman, Albert Finney, molt bé. I l'actriu és Marcia Gay Harding. Home, ha d'haver-hi una dona que... una gran secundària que doni sentit als homes és molt important no no perquè és un paper una mica perdem de dones a Passatge a la Índia vinga, doncs Mort entre les flors també, de fet el títol original era Miller's Crossing que és un bosc que és una part de la trama Jo d'aquesta pel·lícula és veritat que és als Estats Units, a l'època de la llei seca, la prohibició de vendre alcohol i totes les màfies que es muntaven al voltant d'això i tot el poder, la lluita entre els clans per dominar les zones. És molt curiós el personatge del Ganser que fins ara és qui ho està controlant tot, que és el Gabriel Birne, l'actor, que és un... Es un buenazo, es un bonoma. ¿Es un negociador o qué? Es un negociador, sí, pero es... A ver, el que vol es conciliar... Ell està convençut que té el poder i que el controla i que els altres el respectaran. La tonteria de conciliar, no veus la que munta? Sí. És a dir, ja et fa del contrari, no? Pot desconciliar els altres, crec. És típic en les pel·lícules d'Arts d'Escoen, no? Aquells trets directes al cap, a més, la forma directa de matar, no? I sanguinolenta. No arriba al límit de Tarantí, no? Les trames, com sembla que està passant una cosa, que l'argument va per un camí i en canvi veus que no, que els personatges són més intel·ligents i com tots estan a la guai a veure com li poden fotre l'altre, una mica amb rebuscadet, però bueno. I jo destacaria sobretot la fotografia, té una fotografia preciosa, preciosa, preciosa, ja des que comença amb aquella primera imatge. És que clar, jo una mica com deia el David, com totes les pel·lícules d'Escoen, comences dient, no sé si aquesta... Aquesta, mort entre les flors, t'enganxa des del primer fotograma. Per mi és de les millors, l'Escoen. Comença amb aquell got que l'omplen de whisky, amb aquells colors, amb aquella proximitat, amb aquell enfocament tan nítid, tan maco, que dius, ostres, m'agradarà la pel·lícula. I efectivament, la fotografia és preciosa tota l'estona. Això no ho fa altra cosa. No, no, això no ho fa altra cosa. després els comentaris que fan el director de fotografia és que sobretot va utilitzar el teleobjectiu així com hi ha d'altres pel·lícules el que fan és per exemple Arizona Baby el que fa és apropar molt la imatge cap al personatge perquè això et fa una sensació de ridiculitzar o d'enfatitzar la part còmica del personatge Aquí, en canvi, A mort entre les flors el que fa és allunjar el personatge. Això et dona una sensació més de profunditat, que la trama és com més eterna, que pot passar a qualsevol moment de la humanitat. I llavors t'allunya més i et fa una impressió més de... No de frialtat, sinó d'una visió... A veure, com a crític. Et col·loques en una posició crítica d'aquella... I et dona una sensació més seriosa, també, més profunda... que té més transcendència tot el que està passant allà. És una mica la càmera subjectiva, que es diu, no? Aquesta visió des de l'exterior. La visió més llana, des de l'exterior. Molt interessant. Doncs parlant de bona fotografia, Passatge a la Índia és una magnífica postal, això està claríssim. Aquesta em va facilitar. Sí, és d'aquelles pel·lícules que en un principi, dius, David Lean, comparació horrible amb Laurence d'Aràbia, dius, home, realment, després d'allò, què farà o què pot fer un director, no? Jo crec que se'n surt prou bé. Potser al final una mica se li en va una mica de les mans. És la meva opinió. És una pel·lícula de dos a les i mitja, pel·lícula Òscar, pensada pels Òscars, lògicament. És aquest concepte. És un llibre d'I.M. Forster. Tothom coneixerà Habitació amb Vistes, Morís, La Copa Trencada. És a dir, és un senyor d'aquell moment de la novel·la georgiana o victoriana, És que és aquesta línia d'entre el 1830 i escaig i tal, i estem parlant de la colonització anglesa a la Índia, lògicament. Clar, davant d'un principi espectacular amb unes imatges que se't cau tot per cada costat, realment entrem a veure si hi ha més xitxes, si hi ha més informació. El que diem, una noia jove, que és Judy Davis, magnífica, com sempre, amb la Peggy Ascroft, que és la seva futura sogra, fan un viatge a la Índia per justament retrobar-se amb el fill que s'han de casar. Ella no va gaire convençuda, entra dins d'un món, imagineu-vos l'Anglaterra victoriana, imagineu-vos la Índia caòtica dels primers trens a vapor, de la gent cridant pels carrers, clar, vull dir, si ara ja en si mateixa la Índia en si és caòtica per una sèrie de qüestions, vull dir, perquè hi ha una massificació absoluta en aquella època, imagineu-vos, no, encara? I això ho reflecteix molt bé, jo crec que visualment ho fa molt bé. i entra en una dinàmica, en un joc amb el qual sembla que la pel·lícula tindrà aquesta línia d'Evil Dean tranquil·la, pausada, de paisatges, de personatges, d'una història, el que diem, intimista, molt concreta, i arriba un moment que hi ha un fet que trenca la situació. I és un fet que té a veure amb una possible violació, però una possible violació i, a la vegada, un possible enamorament amb un hindú d'allà. Per tant, aquí entra tota la part del racisme... dels nivells socials, dels estrats... Les castes. Les castes. No arriba al 100% a veure com són les castes. Sí que ja el metge, per exemple, emmana al criat també que és hindú, d'una manera despectiva, i els hi crida, vull dir, és una forma de fer. I llavors és aquesta segona part on per mi una mica perd. Es converteix en una pel·lícula de judicis, de l'última mitja horeta. Això què ve? A que Judy Davis, que és la que s'ha de casar amb aquesta persona, amb aquest noi d'allà, vull dir, aquest noi que és un jutge anglès que s'ha quedat a la Índia per X motius i tal, té dubtes d'es casa i s'enamora d'un metge d'allà. D'una forma molt amagat, tot molt victorià, molt soterrat, no? I hi ha un moment que ella esclata en una excursió que fa i tothom pensa que aquest metge l'ha violat. i això és mentida, d'acord? I aquí és on realment... Una falsa acusació, no? Exacte, és una falsa acusació, també és aquell proteccionisme de l'època, com ella doncs es deixa emportar per una voràgine de la gent però després reconeix que no ha estat així i el que realment és que hi ha un enamorament però és impossible aquesta unió hindú-anglès. Hi ha tot un joc allà sota, no d'una forma clara, preclara, és aquesta elegància, eh? Tant del Link com del Forster en presentar les coses, no? Un racisme culte. Exacte. Doncs mira, perfecte. Perquè jo crec que aquí es planteja, David Dean fa la visió dels hindús, és a dir, la part positiva, no? La part positiva, no, vull dir la visió dels vençuts, mai millor dit, en aquest cas, perquè van ser colonitzats durant molts anys fins que va considerar independència. Però bé, crec que és una pel·lícula que s'ha de recuperar. I que val molt la pena. Sí, jo crec que hi ha una pel·lícula que encara... O sigui, jo aquesta la recordo fantàsticament bé. Hi ha una altra pel·lícula que és El cel protector. Sí. Si no recordo malament del senyor... A mi aquesta no em va acabar de convencer. Doncs a mi molt. De Bertolucci. Sí, Bertolucci. A mi molt. Sí? Sí. Com a Debra Winger i el John McAuliffe. Sí, senyor. Sí, sí. a mi molt aquesta la vaig trobar molt més potent o sigui sí, és cert, això sí és més potent més potent, contundent i amb un final i tal Mira, jo crec que parla del mateix, eh? En definitiva, quan tu estàs en una crisi no vagis a veure-te. No, no, no. Buscar l'equilibri que t'hi perds allà, no? És que t'hi pots perdre. També hi ha una... Perdona, perdona. Sí, sí, digues, digues. No, no, estic pensant que també hi ha una directora índia que es diu Dipa Ameta, que va fer una trilogia que això és fantàstic sobre l'Índia. Que és aigua... Que es diu aigua, terra i foc. I terra i foc, sí senyor. És impressionant allò. Molt bé, molt ben lligat. Doncs escolta'm, ja que estem parlant de cinema, passem a la literatura, però perquè hi ha un vincle, no? Una miqueta té el vincle. La delicatés? Sí. Jo, haig de confessar que jo primer vaig llegir el llibre. Molt bé. La novel·la és una novel·leta molt agradable de llegir. La vaig llegir en francès, però, bueno, resulta que estic fent classes de francès, doncs mira, la tenia com a lectura. Ui, i deu sonar bé, això, el francès, eh? Sí, sí, la delicatés. Sona més suau, més delicat. I em va agradar, em va agradar molt, perquè vaig pensar d'ho, ja veuràs, era una tonterieta... que després a la pel·lícula, sí, els que heu vist la pel·lícula ja veieu què passa, no? Aquella noia que s'acaba de casar, que el marit té un nano jove, també com ella, que té un accident, que es queda viuda de seguida, tot el que li passa a la feina, no? Doncs, clar, penses, ui, no ho sé, això serà una miqueta així dolçot, serà una miqueta nyonyo. La plaça del diamant, no? Sí, no, dic, ai, quines penes, no, quantes penes, dic, però com estem bé de penes no cal, no, i a més, I en canvi arriba un punt que veus com remunta tot això, no? El que podria ser una situació d'enfonsament personal, de no tenir ja ganes de viure. Bé, que no té ganes ni de sortir amb ningú, però ni amb nois ni amb noies, ni pràcticament fa una vida pobra d'Hermitana. No quedem massa bé, eh? No? No, que va, al revés, sí, sí. Bé, els primers no. Hi ha un que no. Però sí, sí, el cabelló. Penso que precisament és tot el contrari. I a la novel·la es veu molt més. També està en castellà i suposo que en català no ho he mirat però en castellà sí que sí que està també. És molt maco quan apareix aquest company de feina que és la persona que menys tu esperes i en canvi és la persona que li arriba. Perquè té molts valors. Té molts valors. Us explico un pla. Sí, sí, sí. Ella arriba... en el despatx, perquè ella el requereix, que és la que a la mare li fa un petó, no? És que era com sorpresa. Sí, l'element sorpresa, clar. Fantàstic, tu, allò, perquè, esclar, tot allò reverbera, reverbera. I estem una bona estona allà, ven agafats amb el petó aquell. Molt divertida, a més a més, eh? Sí, és que la novel·la també té molt sentit de l'humor. L'autor es diu David Fuenquinos, que és relativament jove, també, I la pel·lícula l'ha fet ell mateix, la dirigida, juntament amb el seu germà. Tot queda a casa. Per això també respecta molt el que és el sentiment i tota l'aurea que rodeja la pel·lícula. I respecta el llibre? És encantador. I el respecte? Jo trobo que per mi sempre és molt més... Depèn, però normalment una obra que en un principi era una novel·la que no estava pensada per fer... No sé si és aquest el cas. Jo normalment soc partidària de que s'ha de llegir les novel·les, perquè és molt més ric, és més àmpli, captes molt més matisos... S'explica d'una altra manera, és una altra forma, és essencial. Però com que és el mateix autor, el mateix escritor, el mateix director, home, sí que ho respecta força, però jo reconec que potser jugava amb avantatge d'haver llegit primera novel·la, i no sé, la gent que d'entrada no l'heu llegida, si la història realment arriba amb tanta potència... com arriba a la novel·la. Estaries d'acord que el final de la pel·lícula és d'una característica psicoanalítica molt profunda? Mira, jo no entenc molt profundament de psicoanalítica, valga l'expressió. El David sí que ho serà. Psicoanalítica, si no li he vist la film i me llegeix del llibre. Perquè ella torna cap al lloc, la bosalla materna, en aquest cas és la casa de l'àvia i tal. És com una renaixença. És un torn a néixer. Ella es torna a néixer com a persona perquè, de fet, havia tocat fons. Estava ja vivint allà al fons de tot, de tot, de tot. I quan ha conegut amb aquesta persona ha tornat a viure. Li ha tocat les tecles que li han despertat de nou a la vida. I és una forma de dir, bueno, torno no a l'úter perquè va a casa l'àvia, però sí que és tornar a trobar-se amb les seves arrels i a partir d'allà tornar a néixer, tornar a créixer com una flor, com si tornes a brutar, no?, una... Molta quietud i molts silenci, no hi ha cap rota. Jo penso que sí, que al final té aquesta característica, no?, tot allò que vius. La pel·lícula, de fet, la pel·lícula, la novel·la, pel que dius, és exactament igual, és un dol que se supera, no? Vull dir, com un supera. Exacte, la superació d'un dol, sí senyor. Doncs seguim parlant de cinema, però en aquest cas parlant de literatura, perquè justament hi ha un llibre que he pogut llegir, que es diu La mecànica del cor, que Luc Besson farà en breu una pel·lícula en 3D d'animació. I és que és un llibre que el vas llegir i dius, és perfecte. O és per Luc Besson, o és per Tim Burton, perquè és que és una petita novel·la realment encantadora. És d'un tal francès també, ha vist en francès, Mathias Malcier, jo el meu francès com una mica de Segovia, per tant no puc dir-te com va la cosa. Aquest senyor, el Mathias Malcier, també, a part de ser escriptor, és cantant d'un dels grups pot més importants de França, que es diu Dionysos, i a part d'això és director també de cinema. Ha fet una obra que es diu 38 mini-westerns, ni idea, no sé què és això, és una pel·lícula que hi ha per allà, i ha fet alguna cosa més, vull dir que aquest senyor és una amiga com allò multicultural. El llibre és un llibre també passat amb el segle XIX, és a Edimburg, Jack és un nen que neix amb el cor fràgil. En aquella època, a Dinbur, hi havia les típiques cases on es recollien les filles de les prostitutes o fills de les prostitutes perquè no estava bé quedar-se amb estat, allò que es recollien, aquests orfenats que amagaven. Neix amb el cor fràgil i la persona que s'encarrera d'aquest orfenat, una tal Madeleine, que és una mena entre vida i bruixa, li posa un cor en forma de rellotge, de fusta. Ja anem cap a un altre món. Dius, què passa aquí? I aquí hi ha tota una simbologia preciosa de l'amor vinculat amb aquest rellotge que es trenca, que salten les agulles, que es sacna quan es dona corda perquè s'enamora d'una noia. I aquí entrem amb l'exotisme aquest magnífic que es plantejava molt als llibres al final del segle XIX, que és un llibre actual, eh?, És molt típic que al segle XIX es parlés de l'orientalisme que hi havia a l'estat espanyol, és a dir, a l'Andalusia de l'època. I això ve a compte del següent. Estem a Edimburg i s'enamora d'una noia que ve de Granada, una bailaora, d'acord? I a partir d'aquí ell la persegueix, encara que la seva professora o aquesta bruixa, aquesta madame li diu no t'enamoris mai perquè el teu cor en forma de rellotge es trencarà. Clar, si et creus aquesta premissa, entrarem en tota una línia que realment és màgica, és magnífica. Quan ell va buscar-la, entrem en el món de les fires, aquest també del segle XIX, que és molt típic. Té un encant al llibre, va entrant d'una manera, és una història d'amor diferent, és una història d'amor Tim Burton. És que és Pessadell antes de Navidad, és aquesta idea. Per tant, perquè estem jugant, aquesta qüestió. A més, ella, per exemple, és molt torpe perquè no veu bé i no porta ulleres i ell li regala un ramillet de gafes, no? Com a regal, en comptes d'un ram de flors. Vull dir, és tot aquest joc entre mecànic, amorós i tal, i és que és magnífic per l'Uc Besson, perquè és aquesta fórmula que sempre utilitza ell. Exacte, exacte. Vull dir que és més aquesta línia. I és això, vull dir que una miqueta és un llibre a seguir a tenir en compte. Per tant, jo crec que la veurem amb cinema, la disfrutarem, serà un gust del cor. La mecànica del cor. Jo la setmana que ve... Matías Melzieu. Melzieu. Melzieu, amb Z. Melzieu. Melzieu. I abans de parlar del Diccionari Vintage, vull recordar que estem escoltant de fons, l'únic que hi ha moments que no la sent gaire, però és una qüestió que està tocant ara mateix un clarinet. Jo la setmana que ve parlaré Espero haver-hi molt acabat, del llibre que es diu L'Atlas dels Núvuls. Ah, d'acord, fantàstic. Que faran el film, cap a Genève a veure, faran el film dels germans Wachowski. Ah, ostres, doni-do. Matrix, no? Wachowski? Sí. Ara que m'ha vingut així al cap. No té res a veure, eh, el film aquest. Molt bé, doncs en parlem perquè serà interessant i valdrà la pena. Estem escoltant un disc directament de Nova York. La senyora Rosa se'ns va anar a Nova York amb una enveja que jo em moro, que no he estat mai, i va portar Jazz Score, que és un CD del MoMA, Sí, allà, a la botiga del MoMA la vaig comprar Exacte, de cançons Bé, cançons, no, de bandes sonores De pel·lícules, de jazz I aquí estan Once Upon a Time, Manana de Carnestoltes Manana de Carnaval, Crazy Girl Bueno, ja la tira, no? És una autèntica meravella Per tant, l'escoltem de fons, no? És un jazz elegantíssim Com ho és la Rosa, evidentment I a partir d'aquí, doncs, el Jaume Farem un break amb el Diccionari Vintage, no? Perquè, bueno, això de l'elegància depèn de quina paraula... És clar, és que tu ara has parlat de coses molt... Perdona, l'altre t'hi vas parlar de Cardà. Jo dic el que dic. Doncs... És que tu també. Molt bé, molt bé. I d'Andròmina. També, també. Bé, doncs avui parlarem d'allò de barra, sabeu? No és una barra de bar, d'això, eh? Que també... Ah, la barra del bar, la barra de pa... No, no. Això diu, la meva cunyada té una barra que no se l'acaba. Ah, de tenir barra. De tenir barra. De tenir cara. Sí. Sí, sí, sí. Ni més ni menys. De tenir cara. Ara això... Mireu, llegiré poca cosa, eh? Diu, expressions com quina barra s'associen a un sector determinat de la societat. Els conserges de la zona alta. Oh! És que això és didacte. No ho havia sentit mai. Jo tampoc. No ho sabia. Sí, tenen molta barra, aquests. Per què? Perquè qualsevol persona que no pertany a la seva, diríem, allò que ells estan cridats a atendre, doncs es comporten amb molta barra. Mira. No toca. No ho sabíem. Carai. Diu, de mestres que apareixen als llibres de Roland Dalt i en general tot de personatges malhumorats que semblen estar, o sigui, semblen satisfets de ser-ho, com el majordom del que queda del dia. És un altre personatge que també té molta barra, perquè en definitiva acaba transformant tot allò en una mena d'ideal quan no és res més que un esclau. A l'Anthony Hopkins, recordem-lo, eh? Sí, sí. Amb l'Emma Thompson... Sí. El penques, que també té barra. És com un sinònim, més o menys. Això mateix. Som pròxims a la barra, tant en el sentit propi com en el sentit figurat. Totes aquestes paraules funcionen com a substantiu vintage. Ets un barra, és que ets un galtes, però mira que arribes a ser penques... La vitalitat de la forma de l'originat adjectiu, barrut, barruda, també és un altre, és un barrut, t'aprofites de la situació. Com, no? No s'utilitza massa. No, ara no, és que això del vintage, precisament, és recordar paraules que desapareixen, però que han tingut per tothom un sentit, exactament. I llavors diu, això de... Això de barruda està utilitzat pel capità hot dog, precisament, del Tintín. I llavors, diu, són expressions que apareixen amb naturalitat en la literatura vintage del segle XX, de Josep Pla, Pere Caldés, passant per Montserrat Roig. Actualment se'n serveixen Enric Casasses, Jordi Lara, Esteve Miralles, entre altres. O sigui, que utilitzen aquests mots i nosaltres... els assimilem com a bons, podem no haver-los escoltat com dius tu, però d'allòs. Diu, a mig camí entre la barra i la patilla, entre el vintage i l'ús actual, es manté el terme estàndard cara. Té molta cara. Entrat per la cara, com que l'atreviment pot ser vist com un mèrit, com una mostra de valentia, tenir cara pot arribar a ser una virtut en certs llocs i a certes hores. En aquest sentit, s'ha originat una expressió que té clics, perdoneu el meu, molt viva, com pot ser Bifas, com es diu això? Bifas? Bifas, sí, el rostre, que té rostre, que també es diu moltes vegades. que en termes monetaris equival a una simpa. Marxa sense pagar, no? Sí. Molt bé. Doncs res, és una mica més llarg, això. Però aquest sí que s'utilitza, eh? Sí, aquest sí. Quina barra que fes. Anirem recuperant més durant les setmanes, et sembla, Jaume? I així anirem fent i tal. I això? És un divertit, sí. Aquí en tinc una altra que és molt maco. Digues dies. Kung-fu. Kung-fu. Tu t'hi vas identificar amb això. Sí, bueno... A mi m'agrada les pel·lícules del 70 de Karate, perquè em fan gràcia. Vull dir, perquè, home, hi ha coses interessants. Com es deia aquella sèrie que feia en la TV3? No, a la televisió espanyola, com es deia? Kung-fu? No, no, aquella cosa aquí a Azul. Frontera Azul. Ui... Ostres, això és molt bell, eh? El Lian Xampó. El Lian Xampó. El que feia promoció del Xampó. Eren uns garrers que feien uns salts impressionants. Mira, parlant de salts, parlarem després dels reptes de la humanitat, però jo abans vull fer ret. Durant dos minutets vull recomanar una exposició, sisplau, aneu-hi, perquè el 28 d'octubre s'acaba. i hem d'anar tota pastilla i tal. A veure, no és una exposició normal i corrent, no és allò que dir anem a veure una exposició de quadros que macos com pengen. Jo crec que ens hem d'acostumar a veure l'art dels últims 50 anys cap aquí, que això és més complicat, més difícil. L'art contemporani. Exacte. I jo crec que al Caixa Fòrum s'acaba el dia 28 cartografies contemporànies dibuixant el pensament. Jo crec que és una exposició que potser caldria que anés guiada i es pot demanar encara, pots trucar per telèfon i anar un cap de setmana, un dissabte, que t'ho explico una miqueta. Realment, si hem de fer una explicació, potser la li harem encara més, però jo intentaré llegir tres cosetes perquè s'entengui el que és. A l'ésser humà sempre li ha calgut projectar i construir estructures per entendre el caos que és la vida. Els mapes fragmenten la realitat i ens permeten presentar-la en forma de taules. D'aquesta manera traduïm i codifiquem l'espai físic, però també el coneixement, els sentiments, els esitjos i les experiències vitals. Clar, aquí estem parlant del món de l'art. És a dir, sempre, des que l'art és art i es considera com un element social i cultural, evidentment sempre hi ha una projecció de l'artista en les seves obres, la seva forma de plantejar, com veia... Picasso, les seves dones, per exemple, les seves mademoiselles de Vignon, per exemple, i altres artistes de l'I, com veia el seu món. Però en aquest cas estem en una època posterior, són autors d'uns vincles vinculats al que és el món del body art, és a dir, de l'art del cos, del que seria de l'art de la terra, que es projecta aquest art a la terra... a l'art pobre. Són diferents elements que és molt difícil explicar-los ara perquè no tenim temps, faltaria, però que s'entenen quan es veuen, materials més senzills i tal. I tota aquesta exposició està basada en diferents mapes que els artistes han fet. Poden ser mapes vulgars i corrents, mapes vinculats amb els estats mentals d'aquesta persona, postals, per exemple, que un tal Onkawara, que és un senyor japonès, enviava des d'on estava i deia estic aquí. És a dir, ell enviava postals i enviava els amics i deia estic aquí. Ja veus quina gràcia, no? Això es considera obra d'art. Per tant, és complex. Són les formes que cadascú tenia de plantejar la seva ubicació geogràfica, la seva forma de pensar i també com a vegades, anant una mica més enllà, podien arribar a patir alguna malaltia, fins i tot mental, i això s'aplicaven, per exemple, en videoart, hi ha alguna obra, en concret David Oconchi i tal, que realment, dius, home, després d'una hora i mitja, doncs, caminant amb una línia recta, dius, home, vull dir, aquí hi ha molt més que potser el millor un plantejament artist. Sí, era aquell que feia aquelles caigudes d'aigua. Que feien caigudes d'aigua? Sí, era a mi un pallo i li comença a caure aigua per sobre. És molt conegut, eh?, Potser ara no. El nom Jean-Pyke? No, no, és americà. Ah, és que poden ser americans. Bé, parlarem ara justament de... Sabeu com es diu aquest senyor que s'ha tirat? De caiguda? Sí. Mira, David, tu què estàs assajant? Baumgartner. És australià, no? És austríac. Doncs, si en deixo ambientar una miqueta durant 30 segons, perquè tinc el Jean-Michel Jart, fill del Maurice Jart, el gran compositor de cinema, que té una cançó que es diu Oxigen, que millor per entrar des d'aquesta línia. Des de l'estratosfera. Exacte, totalment, no? Doncs vinga, sentiu un minutet i comencem. I el David ens farà l'entrada, vinga. Bona nit. Ara entenc per què es va dedicar a la música electrònica, aquest home. Sí, a més... Ho feia bé. No, no, clar, és que... A veure, això és com el Mozart, que va dir, no, no, jo fugues, no, perquè el senyor ja va arribar al cel. Sí. Tenia el pare que va dir, no, no, mentes sonores de pel·lícules, no ho faig. No, jo l'he vist en directe i per molt en directe. El senyor Michel Jarre és massa prefabricat tot, clar, és aquest tipus de música electrònica. Sí, sí, sí, no, no, un gust de manera escrita. Però, en canvi, han registrat... Està molt bé, està molt bé. Molt bé. Doncs sí, ara aquest paio que s'ha llançat aquí des de lloc. La primera notícia que em vaig sentir això vaig pensar, dic, hòstia, un friki més, no? D'aquests que agafa i mira, per un afany de notorietat, es puja amb un globus, s'enlaira allà on Cristo perd el gorro, mai millor dit, i obre l'escotilla i s'hi llença, no? jo pensava, dic, home, hi ha mètodes més baratos de suïcidar-se, no? Però... Per fer un mètode més aviat, sí. Però, no, sembla ser que d'alguna manera el fet que aquest home s'hagi llançat, hagi trencat la barrera del so, deixar endavant els records, que crec que això és el més transcendent, no? I a més a més, quan vivíem en una societat quantificadora en qui qui compta més i fa més, aquell és el que guanya, no? Dius, sí, molt bé, però no anem per aquí, no? No sé fins a quin punt tot això serà d'alguna manera útil, no? Perquè totes aquestes dades que s'han anat enregistrant durant la caiguda, el tratjo que ha portat aquest individu al caure, jo no sé això si ha sigut, diguem-ho així, disfressat d'africada, a sota hi havia uns anàlisis científics per per avaluar altres coses que més endavant puguin ser d'utilitat en la conquesta de l'espai. L'espai no el conquerirem. Això ja ens pot anar fent la idea. No, impossible. Si hem d'abastar tot l'univers, ens extingirem com a espècie. Ens extingirem com a espècie abans que hàgim arribat. Si a Mart hem arribat ara amb aquell robotet, com el que diu la cosa, després de 40 anys de... d'investigació espacial. No, no facis cas, això és com la demografia. Durant milers d'anys, i gairebé no es va morir, no es va moure, però amb els últims 200 anys ha fet un salt disparat cap amunt. Amb això pot passar el mateix. O sigui que, si en un futur, igual que ara estem investigant pedres a mar, i el moviment del robot aquest, del vehicle, gairebé l'han de... Per cada moviment que fa, a mi és una setmana d'estudi... per calcular els inconvenients, si l'aquella pedreta entra encara... Això ara anem molt amb peus de plom, mai millor dit. Potser menys que fa un temps quan havien enviat altres vehicles a Mart, que realment es pot dir que aquest vehicle s'ha desplaçat molt més que la suma dels altres junts que havien anat abans, perquè abans era una mica més. Això fa molt el tipus de combustible que porta el vehicle i tal. que fa que no se li esgotin les bateries elèctriques ni res de tot això. Però a banda d'això, jo crec que el salt que ha fet aquest home s'ha quedat amb l'anècdota i punt. Jo crec que el que pensàvem és fins on més enllà hi podem arribar. Ara, evidentment, jo crec que tots els que estem aquí presents ens anirem a l'altre món, mai millor dit, i no arribarem a veure la petjada de l'home a cap altre planeta. Si més no, les circumstàncies econòmiques... Així ho prediuen, no? Per tant, el turisme espacial, tu creus que no arribarem, no? Home... A veure'l nosaltres, almenys, dic jo. Turisme? Home, pot haver... A la ficció, no, a la ficció encara. Bueno, perdó, hi ha gent que ha fet turisme espacial, gent que s'ha pagat la millonada... Pagant el que no està escrit, no? Clar, per això. Però turisme espacial, com ara pugui ser els vols de low cost, en companyies... Home, sincerament, si ja fa tremolar viatjar amb aviós... per anar d'aquí a Menorca, però d'alguna manera ja no et diguem una companyia d'aquestes jo seria incapaç a la càpsula aquesta que han enviat és molt curiós, perquè això que ha estat una càpsula que han llançat i ha arribat, o sigui, tècnicament com ha estat amb un globus d'eli un globus d'eli fins on arriba jo tinc una cosa, per internet corria i una persona sola a l'interior que tripulava sí, sí, perquè el globus a l'alçada d'una alçada es rebenta i cau tot avall Evidentment, si hi ha algú a dalt, pobret meu, doncs no. Uns estudiants de secundària d'aquí a Catalunya, jo l'he vist al projecte i és impressionant, van agafar i van elaborar, van fer el mateix, van enviar un globus a dalt de tot, a aquesta alçada, més o menys, amb una càmera fotogràfica digital, que anava enregistrant foto a foto tot el procés d'enlairament i mesurant unes coordenades. Fins i tot van haver de demanar permís a l'agència que s'encarrega de l'espai aèri a Espanya per demanar una finestra d'espai o dir-los a quina finestra d'espai podria anar enlaire el globus perquè tu no pots anar enlaire el globus així com així i va ser un projecte final de curs en què van estudiar tot des de l'enlairament del globus quin tipus de roba tenien que fer servir per la tela del globus quin aïllament tenien que fer servir per la càmera perquè no quedés tot gelat i allò és es fes malbé... O sigui, va ser un treball que jo crec que ni universitaris arriben a fer, eh? Xapó. Jo n'hi do, eh? I ho van fer uns estudiants de secultari. I anar resseguint amb un cotxe, amb els ordinadors, portant GPS, per anar seguint la senyal... Bueno, una virgaria. Jo aquesta història del Bang Mauter, com es digui, jo crec que una mica se li va posar com un llacet de misteri, no? és que quan trenqui la barrera del so, potser li bullirà la sang. És que la humitat del seu cos, vull dir, l'aigua, quan arriba a ser restat, també bull i potser el millor té un ictus i es queda allà. Clar, jo crec que tot això és cert, clar, evidentment estem parlant d'una bestiesa. Perquè també no anava nu... Però aquesta expectativa que pogués morir o no pogués morir, jo crec que això és el joc que també... Home, clar, que hagués pogut morir, evidentment. És l'expectativa que està creant la marca que està darrere de tot això, que hi ha una impressionant companya publicitària. I la millor marca del món per poder fer promoció, que és Red Bull. Això seria una miqueta la cirereta que corona després del pastís. En canvi, és el que es veu. Segur que hi ha tota aquesta feina de... anterior, com ha estat aplicant el David, que això no és cosa d'un dia, i en canvi el que ha sortit als mitjans de comunicació és el resultat final. A mi el que m'entristeix és que realment, d'alguna manera, tota la investigació o els afanys espaials s'està portant cap al camp de la privatització. Exacte. I en canvi s'està reduint despesa en agències espaials públiques, tipus la NASA o la ESA, que és i a Xina ja no ho sé perquè no ho conec massa i doncs d'alguna manera penseu que el projecte espai al d'anar a portar un home a la lluny a la lluna a la lluna doncs es va començar a olorar a principis dels 60 i al 69 ja estava un tio trepitjant la lluna s'ha frenat simplement què va passar? que es va bucar una de diners i una d'investigadors brutal allò va ser un pou de ciència i d'allà es van sortir els resultats si aquí no tu no hi inverteixes diners públics, els processos d'invertir en altres camps, diguem-ho així, doncs no. Tinc un amic que treballa en telecomunicacions i treballa en una empresa internacional i per la NASA i per satèrits de tota mena, d'Europa i tal, i és el que diu. Hi ha hagut una frenada absoluta a nivell d'inversions pel tema de la crisi, no solament a nivell europeu, sinó a nivell dels Estats Units. Per tant, estan fent moltes coses que estaven destinades al que seria el descobriment espallal, etcètera, etcètera, I a partir d'aquí, doncs, no s'està invertint. Per tant, la que deia el David, jo crec que l'única inversió que es fa és privada, si de cas, per coses més concretes, però el que és el genèric, el poder trepitjar Mart per dir alguna cosa, o poder trepitjar Júpiter alguna vegada per dir alguna cosa, això jo crec que serà molt complicat, no? I ara més, en aquesta situació econòmica. S'estan desenvolupant sistemes de coets nous i s'estan tornant els prototips tipus coets com el que va enviar a la Lluna, tipus model Saturn, per enviar. Perquè, clar, necessiten... A dalt hi ha una estació espacial internacional. Fins ara eren els transbordadors espai als nord-americans qui pujaven i baixaven càrrega, no? Això, aquest sistema ja ha quedat en desús i ara, doncs, o les agències espacials o són els russos, bàsicament... L'estació Mir, que, pobreta meva... No, la Mir ja es va cremar. Ja es va cremar. Són qui envien càrrega a dalt, perquè, clar, ja hi ha gent i els hem d'anar a teca, no? I han de pujar i baixar gent. I els baixen en coets. I l'escombraria espacial que hi ha, o espaial, com es pugui dir. És que es veu que al voltant de la Terra està donant voltes, tantes coses. Sí, no sé si recordeu el film aquell. Fetes trencades, que qualsevol dia no puguin caure, però estan dins de l'òrbita, però comencin a caure coses, ja veuràs. Recordeu el film aquell de Wally? Sí, sí, sí. Quan surt el coet... fot una pila de ferralla que queda tot escampat per allà. És mig cert, això, eh? Sí, sí, el comet està embolcallat gairebé d'una òrbita d'escombraria que l'envolta, no? I gairebé no tapa la llum del sol allà dintre. És a dir, que no està a l'àrea de la gravetat, vaja. No, arriba un punt que tu si deixes un objecte allà ja no cau la Terra, la gravetat ja no la trau, no? De tot el que hem parlat, jo penso que una de les coses que probablement ens haurem d'acostumar, perquè és el que està venint, és això, la poca inversió pública i el naixement, o potser ha estat sempre, privat. O sigui, el naixement de la inversió privada com a element d'això, de fundacions, potser, fins i tot... Bé, i a les fundacions, doncs, hem d'enganyar... Només cal veure... A vegades hi ha films que són premonitoris, per dolents que siguin, no? L'últim aquest del Billy Scott, el Prometheus, ja ens ho anticipava, no? O sigui, companyies privades, com la que surt allà de Wayland, no? Sí. Que són que s'encarreguen de promocionar viatges a l'espai, no? Clar, dius, bueno, vale, sí, però això tu no ho fas per la cara, per la teva cara bonita, no? Aquí tu, realment, a darrere, hi vols treure un rendiment. Del tipus que sigui, no ho sabem, no? Això és el que em fa por, no? No pels ideals propis de l'ésser humà, pel fet de recercar nous mons o pel instint d'exploració, tal com es va fundar d'alguna manera, per exemple, el National Geographic, que en aquest cas era la Terra, però ara a cara a l'espai. Esperem que, passat la tempesta econòmica, tot això torni a revifar. Sí, sí. Veurem com. Esperem. Esperem que sigui així, no? A veure què podem veure nosaltres. I tant. Doncs molt bé, hem acabat el programa número 5, eh? Sí. Ja portem 5 programes, eh? Sí, els vas apuntant. I tant, i tant. A veure si la setmana que ve fem un ple, el 5. Això, a veure. Ja estem amb la Lourdes i tots plegats, ahir n'entarem. I així per una vegada farem així, en plan... Sí, ja m'allà el ple. Molt bé. Doncs vinga, doncs hem acabat un dia més al Babilònia i fins el dissabte que ve. Adéu-siau. Vinga, reu. Adéu-siau. Gràcies.