Teatre, cinema i natura: del Crèdit al Most

Fins demà! Ara escoltes ràdio d'esperm, sintonitzes ràdio d'esperm, la ràdio de Sant Lluís, 98.1. Bona nit, estem una altra vegada aquí al Babilònia per començar una altra aventura del món de la cultura. Semblat com un pareado que es diu en castellà. Sí, un rodolí. Un rodolí. Estem aquí amb les madams del Babilònia. Hola. Vull dir, aquesta nit segur que, bueno, que... No, no penso malament, eh? Vull dir que... Que aquesta nit em convideran a una aigua, no? Vull dir, no, home, no... Res, res, no me'l pensem, que aquí totes estan emparellades, que després les coses es saben tots. Lourdes, què tal? Molt bé. Millor de la gola? Millor, ja se'm pot sentir millor i tot això. Fantàstic, molt bé. Rosa, què tal? Hola, molt bé també. Molt bé, no com sempre? Una rosa i una de rojo, no? La més de veritat. Sí, sí, sí. Molt bé, doncs estem aquí, com sempre, per intentar explicar-vos una miqueta de què va això del món de la cultura. Cesco, perdona, i tu què tal, com estàs? Ah, sí, jo soc el Cesco, hola, què tal? És que no me'n recordo mai de mi mateix, és que no m'estimo gaire. No, sí que t'estimes, i t'estimem, va. Sí, sí, però és clar, com ja vaig amb el pinyó fixa, ja dic, no, igual, aquest senyor que parla, perquè s'ha de presentar. Molt bé, doncs tenim el tema de, comencem amb teatre, l'Esperada Lourdes és una obra del Sergi Belbel i el Jordi Garceran, El Crèdit. I després parlem directament de literatura. Farem una mica de combinació d'un llibre que ja que estem l'any que ve celebrant el bicentenari del setge, el tricentenari, jo ja li he tret 100 anys, del setge de Barcelona el 1714, doncs parlem d'un llibre magnífic il·lustrat del Guillem Ponguilupi de Francesc Xavier Hernández Carmona. I també parlem de teatre i parlem justament de teatre llegit, no vist, amb una història d'una escalera de l'Antonio Boroballejo i la senyorita Júlia d'August Strindberg, que també parlem del teatre de la crueltat, que és una cosa que també... La semana passada parlàvem Rosa del teatre de l'absurd, em recordes? Sí. Avui parlem de la crueltat, que explicarem què és això. Molt bé. Posarem una miqueta de música, recordarem lògicament a un dels grans del rock que ens ha deixat aquest dilluns, que era el Lúrit, que vam morir amb 71 anys, escoltarem un dels seus grans temes, i també la Rosa es parlarà d'una activitat excursionista al Santuari de Bellmunt. De cinema tenim bastant de parlar, eh? Tots volem el millor parella, de la Marcoll, parlarem del Gran Gatsby, recuperarem la pel·lícula, però no de l'antiga, sinó del Bas Lurman, On the Road, de Walter Salles, Gloria, de Sebastian Lelio, El Gran Blau, El Gran Azul, de Luc Besson, I al final la Rosa ens parlarà del Most Festival, que no vol dir que sigui Mas Festival, sinó ens tindrà una cosa a veure amb el tema del cava i dels vins, no? I té la seva gràcia i és molt simpàtic. Escoltarem de fons una banda que segur que vosaltres coneixeu. Sí, sí, sí. Als anys 70 hi havia un grup que es deia Chic, que es ballava, que era música dance, així una música de ball molt divertida, és potser els pioners de la música dance. I ho dic perquè justament faria 60 anys Bernard Edwards, que va ser un dels millors productors de música disco dels anys 70, 80 i 90. L'únic que ens va deixar fa uns anyets, però hauria complert avui aquesta edat, i va ser un referent del que va ser després d'anar Summer, els grans grups, la viola Wills, els grans cantants dels 80. Molt bé, doncs sense donar més voltes, perquè m'enrotllo com una persiana, parlem del crèdit. No del crèdit que em vas deixar l'altre dia a Lourdes, que em vas deixar uns diners. Sí, però no ho diguis a ningú. Ah, perdó. Ui, que estem per antena, no m'he donat. Jo deixo d'apuntar en aquest moment. Exacte. Parles d'aquesta obra del Jordi Galceran. Sí, aquesta obra que l'estan fent a la Villarroel va començar, em sembla, a mig setembre i dura fins al 22 de desembre. És una comèdia dirigida pel Jordi Galceran i dirigida pel Sergi Belbel. A veure, de què va la comèdia? Bé, amb dos actors de luxe, jo penso, eh? Amb el Jordi Bosch i el Jordi Boixaderes. Molt bé. M'heu portat aquí el d'allò perquè es pugui veure. Sí, sí, sí, bestial. A veure, l'obra va, en realitat, que el Jordi Boixaderes va i li demana un crèdit al Jordi Bosch, que és un director de banc. I l'obra gira al voltant d'això. És com el que passa avui en dia. Tu vas a la caixa i et vas a demanar un crèdit, però la majoria de vegades no tens molt èxit. Però resulta que el Jordi Boixaderes és una persona molt insistent, i va un dia, i va un altre, intenta convèncer-lo, diu, a veure, tu m'has de donar en crèdit, i aquest senyor li diu, però, a veure una cosa, si tu no ets ni client d'aquesta caixa, a més a més, no tens res per avalar-ho, no?, I l'altre li diu, bueno, tu tens, és la meva paraula. I diu, home, així no podem funcionar. Llavors, el que demana el crèdit, doncs arriba un punt en el qual ja no sap com fer-ho i li fa un xantatge, no? I li diu, bueno, doncs si tu no em dones el crèdit, per dir alguna cosa suau, m'enrotllaré amb la teva dona. Llavors, a partir d'aquí, una cosa generalista... És un particular, no? És un possible client que entra, però com a particular. Això és important, el que tu dius, perquè no és una persona, una empresa, que vagi demanant... Jo necessito diners per poder pagar quatre coses i tal. Llavors, a partir d'aquí es desencadena una situació. Jo penso que l'obra, en realitat, he llegit que havia estat preparada pel torneig de dramaturgia catalana i aquesta obra durava 40 minuts, d'acord? i és com la primera part de l'obra en la qual vas a demanar el crèdit. La segona part de l'obra, que no és real, vull dir, l'obra és tota contínua, però com que siguin dos temes, la segona part és quan a partir d'aquest li diu que s'enrotllarà amb la seva dona, trontolla tota la vida del director de caixa, que és una persona que ho té tot, no?, la família, diners, tot establert, i a partir d'aquí... comença a haver-hi una relació interpersonal entre ells, de manera que es veu molt la vulnerabilitat del director de Caixa. Volem dir, escolta'm, i de fet l'escenari també és molt xulo perquè l'escenari és rodó, no? I arriba un punt en el qual inicialment tu veus, bueno, va donant voltes per tal que els actors no estiguin molt d'esquena tu, no? Perquè tu estàs al voltant. Sí. Vol dir que igual, perdó, el Jordi Bueixaderes està 10 minuts d'esquena tu, però després ja no ho està. Però... A la segona part de l'obra resulta que el que estava en el lloc del director acaba sent el que ha anat a demanar el crèdit, no? Perquè és com si el fet del xantatge que li fa trontollar la vida, bueno, se separa, tota una sèrie de coses, és com si aquell fet fes que canviessin una mica els papers, no? llavors jo què penso? penso que és una obra molt divertida la veritat és que és molt divertida és un tema actual, és tipus Método Gronkheim que també és del mateix autor que parla del sexe masculí de la feina, de tal però penso que la primera part aquests 40 minuts que hi havia l'obra en realitat eren els 40 minuts el que passa que ara s'ha anat allargant per tal de portar-la al teatre penso que perd intensitat per mi I perd una mica de, per dir alguna cosa, de fons, no? L'obra inicialment és important perquè és el que està passant actualment. Després deriva molt, per mi, en una espècie de Bodeville, no? És divertit i tal, però penso que perd intensitat. És que a vegades és millor una cosa condensada i curta, no? Que això passa... el parlo d'un Woody Allen que acostuma a fer pel·lícules de 90 minuts clavats, és un exemple, que no potser allargar per allargar pel fet lògicament més comercial. Una obra de teatre de 40 minuts és molt poquet. És com un entremés d'aquella època que es diu jo, parlo del teatre clàssic, que són obres que duraven mitja horeta només, i era justament a l'intermig una mica per alegrar la gent. és un exemple terrible, però és això, no? L'obra està molt ben feta, no cauen en aquell histrionisme, o sigui, fa riure, però no és una actuació histriònica, no? No és forçat, és natural, és més o menys espontant. Els dos actors jo penso que ho fan molt bé, i després l'han estrenada a Madrid el mateix dia, el mateix dia que van estrenar aquí, i he buscat... I qui ho fa? Mira, a Madrid he trobat que el paper del Jordi Bosch el fa el Carlos Hipólito, Ah, molt bé. Sí, sí, sí. I el del buixadero el fa Luis Merlo. Ostres, Déu-n'hi-do, quin nivell també. I també va estar estrenada a Bilbao, o sigui, els tres llocs simultàniament. A veure, és una obra recomanable, és un tema d'actualitat i és divertida. Vull dir, té tots aquests ingredients, tenint en compte això que jo distingiria com una mica unes dues parts, no? Ja. Fantàstic, però escolta'm, recomanable, és que tot el que sigui el Sergi Belbel, que ho toqui aquest bon home, jo crec que té una capacitat de fer un teatre, bueno, serà un clàssic, ja és un clàssic, jo crec, del segle XX i XXI, del teatre català, això és molt important. I és molt jove. Sí, és molt jove, encara ens pot sorprendre molta cosa. I tant, i tant, però molt bé, estem molt justets de genis, últimament em refereixo al món de les arts i jo crec que aquest és un dels genis del teatre català. Català, hispà, europeu, vull dir que anem més cap enllà. Sí, contemporani. Molt bé, doncs parlant de teatre justament, i mira, a un que li agafa aquestes dèries, doncs m'ha agafat per llegir teatre, mira, cadascú té les seves manies, no? I bé, doncs hi ha agafat un parell d'obres, intento ser allò eclèctic, barrejar coses, no? I ja que estem parlant de teatre, doncs segur que l'ha sigut llegit, no? Començaré per la més antiga, que potser és la que menys és coneguda, però potser menys de la memòria, que és la senyoreta Júlia, de l'August Strindberg. Aquest senyor és un senyor suec i és una obra de l'any 1888. És una obra que planteja una relació, igual que en aquella època, aquesta relació entre el que seria el senyor i el criat, o la senyora i el criat, en aquest cas. La señorita Júlia és una dona, una noia jove, que ve d'un nivell social elevat, no? I té una relació... amagada, amb el noi, amb el jove, no? Vull dir, criat, vull dir, el servent, per entendre'ns, no? D'aquesta manera. El servent té una doble vida, és a dir, una doble vida en una relació amb una altra noia, que es diu Cristina, que és del seu mateix nivell social. Però, esclar, resulta que aquest noi vol estar amb la senyoreta Júlia perquè ell té ínfoles, no? A més, ell diu que, a temps enrere, ben venent de família aristocràtica. Per tant, ell vol una altra vegada... arrelar amb la que seria l'aristocràcia o la noblesa sueca d'aquell moment. Es parla del teatre de la crueltat. Per què? Perquè és una mica el previ del teatre de l'absurd, que abans parlàvem. El teatre de l'absurd, la cantant Calva, l'Eugène Lionescu, Samuel Beckett i tal. Estem parlant amb aquestes situacions una mica... no diguem paròdiques, però sí una crítica social amagada i tal. Aquí hi ha aquesta crítica social, però el tracte de la qualitat és perquè hi ha moments de l'obra que et copsa. Vull dir, copsa amb l'aspecte que de cop i volta ella li diu ara fes-me un petó a la sabata. Saps? Vull dir, hi ha unes línies... que ja, de cop i volta, l'espectador, parlem de l'espectador de Simononik del segle XIX, home, avui en dia, no és que t'estranyi, dius, té un punt sadomasoquista, un punt bondaixa, aquest punt fetichista, exacte, en aquella època, imagineu-vos, no? I a més, a final de segle, que va ser una època... Tot un escàndol. Exacte, llavors, eren aquestes línies que jugaven a l'erotisme, un punt, m'entens, més enllà, no?, aquest fetichisme inicial, no?, per dir alguna cosa, no?, per posar un exemple, no?, perquè hi ha dos o tres moments, no?, O un moment, per exemple, en què ell li diu obertament que se suïcidi, la boca el suïcidi, no? Suïcida't, no? No li diu clarament, però llavors ell diu, ah, doncs tampoc és mala idea, no? Bueno, hi ha uns com... Sí, hi ha una modernitat amagada i no deixa de ser, en el fons, el que... Jo crec que jo, quan la llegia, m'estaven recordant l'Igmar Berman. L'Igmar Berman, a vegades, seré vulgar, no? Te la fot d'aquella manera que dius... Mare de Déu, senyor, ara què passa? Ara com sortim d'aquí? Doncs fa el mateix, aquest home. Llavors, per tant, jo crec que... També s'ha de tenir en compte els antecedents del propi país. Jo crec que ja venia d'aquest senyor aquesta forma de fer un realisme, diria que brut, directe, a vegades... Situacions límits. Situacions límits, no? Situacions molt fortes. Aquí arriba situacions límits, però, a veure, d'una manera... A mitges, no? Però, bueno, situacions com a mínim copsaven a la societat de l'època, que això és una altra història, no? Però, bueno, és una situació. L'obra en si mateixa és bastant minimalista, són tres personatges, vull dir, no es mou molt d'aquí. Cosa que al contrari, no? Història d'una escalera d'Antonio Boroballejo de l'any 1947. Estem parlant justament del teatre de la realitat, no? De la realitat social, no? D'una Espanya molt concreta, molt determinada dels anys 40, no? I és aquesta història d'una escala, amb tres actes que passen... Un escala de veïns. Exacte, un escala de veïns, no? Tots ells, gent treballadora, gent normal, no? Hi ha una persona que despunta una mica, no? I les interrelacions entre ells, no? Vull dir, hi ha tres actes, el primer és 40 anys enrere, l'altre són 20 anys enrere i l'altre és l'actualitat, no? I es veu com evolucionen aquests pares, fills, no? Vull dir, aquestes relacions, no? I tot passa d'escala. Llavors és meravellós, a part que és una obra, és un clàssic, jo crec que és potser dels millors obres de teatre que s'ha fet, crec jo, des del meu punt de vista a Espanya, vull dir a nivell, i a l'estudio Uno Mítico, que jo el tinc per cas i el vull recuperar, es veu que és brutal, amb el Bódalo, amb una sèrie de gent molt magnífica, no? Llavors, és totalment recomanable, és magnífica. Ens adonarem de moltes mancances que avui en dia potser el millor caldria, no? És a dir, el que és una miqueta el civisme, el que és la solidaritat entre veïns, entre persones, no? Els valors. Els valors, no? Les enveges, els odis, no? Vull dir, l'amor. Sentiments humans. Exacte, no? Universals. Això. I atemporals. Exacte. I és el que s'està perdent avui en dia. Llavors, crec que és molt bo tant en quant dir, tornem enrere en una època difícil, crua, amb la que, clar, lògicament l'Espanya de la postguerra i de la guerra, doncs clar, que vols comptar, no? És que, a més, és veritat, és que era així. La gent feia molt de pinya. Clar. Molt de pinya. Perquè, clar, quan no tens res, en necessites per sobreviure en tots els aspectes, no? Aquesta és la qüestió, no? I qui més qui més ens havia perdut un familiar, un ésser estimat, i era aquesta companyia, aquesta unió, no? Aquesta força que era el que era. Mira, l'altre dia l'Arturo Pérez Reverte, amb aquest programa que fan... A més és la veritat. Sí, clar, sí, sí. Vist i comprovat. Aquest programa de Salvados, que fa el Jordi Évole, l'Arturo Pérez Reverte va sortir, no? És un indignat, però de molt de cuidado. I llavors va fer un comentari, perquè el vull lligar amb això justament, que va dir que estem vivint... La pobresa del miserable, diu, ostres, a veure, com pot ser aquesta assimilació? I li va dir, explica't, no? I va dir, està molt clar? És a dir, la gent està passant molta gana, hi ha molta gent que està passant-ho fatal, però el sistema li està donant petites coses perquè digui, mira, almenys avui li he pogut donar al meu fill un tros de pa. Potser de massa de millor. Llavors, d'aquesta manera, l'anestesien aquestes persones perquè no surtin al carrer i es revolucionin. Vull dir, en aquella època no hi havia res. En aquella època no hi havia cap ajut. Era simplement la gana, lluitar per aconseguir. La gent o sortia o no sortia. Però aquí és el que diu, i això té molta raó, perquè la gent demana ajuts perquè la gent no pot arribar, però mentre es tingui no sortirà al carrer i dirà, basta, derroquem el sistema, derroquem aquest govern, derroquem el que faci falta. També s'estan fent moltes coses com els típics menjadors socials, totes aquestes coses... Que està molt bé, ojo, eh? Que van bé, però sí que estic d'acord amb tu, que és com una mica tapar una miqueta i dir, bueno, de moment com avui jo menjo i dinar, doncs no em revelo, estic d'acord. I que una persona té moltes més necessitats, no només és el menjar dia a dia. I encara un adult dius, mira, jo puc aguantar amb la roba que tingui, doncs una temporada, dos, tres, quatre, les que faci falta, no? Però i les criatures? No només és donar-li un plat de menjar a l'escola. No, no, no, són moltes coses. Necessiten roba, necessiten llibres, necessiten moltes coses. Però és que és un plat de menjar, però que aporti vitamines, proteïnes, calci, perquè pugui créixer aquesta persona com Déu mana, que no vingui amb unes mancances, perquè si bé, des de petit, clar, després això no es pot recuperar, no? Te n'adones després, te n'adones després. Clar, clar. I abans de passar a la part musical i que la Rosa ens expliqui aquesta superexcursió sobre el santuari de Bellmunt. Quina expectació. Que s'ho va passar molt bé. Ara ens ho explicarà. Vull comentar un llibre, simplement com a comentari, perquè és complicat explicar el llibre perquè s'ha de llegir, s'ha de veure, s'ha de tocar, s'ha de palpar. És el 1714, El setge de Barcelona. Perdó, El setge de Barcelona. És una obra, hi ha uns quants d'aquests que han aparegut, però és del Guillem Ponguilupi, i Francesc Xavier Hernández Carmona. És un llibre il·lustrat, de les antigues, que jo parlo dels anys... del segle XIX, no? És meravellós, no? Hi ha unes infografies i uns dibuixos que et deixa claríssim tot el que va passar. Hi ha una petita història inicial, 3 o 4 fuig se t'explica des del 1700 fins al 1714... d'una forma claríssima, i de ser a partir d'aquí et fa un estudi minuciós, però amb imatges. És a dir, t'amplia, per entendre'ns, cada petit paràgraf d'aquesta història base, però t'asamplia més informació sobre aquell moment que està passant i amb imatges, però imatges totalment didàctiques, com eren les monedes que es va fer per l'arxiducar-les, com era la infanteria catalana... com vestia la coronela, com era el panor de Santa Eulàlia, coses que dius que interessant, coses que són impossibles de trobar-les per internet o que costaria molt per dir-ho d'aquesta manera. I a part d'això, tot això queda rematat amb una mena desplegable, amb els punts més importants o més interessants que van succeir els fets i amb un mapa molt clar que et superposa on estava la muralla i tot això, amb el plànol actual de Barcelona. Llavors, clar, et deixa molt clar on estaven els diferents punts, que clar, per desgràcia, en 1114 no es queda gairebé res, per no dir que no es queda res, vull dir, el carrer Bornet amagat allà al Born... van trobar, ho comentàvem amb la Lourdes, un dels baluars, que hi havia molts, però justament allà a la Barceloneta, era el baluar de Llevant, es deia, però l'empresa d'assassir de pisos va dir, ah, bueno, molt bé, ja ho deixarem aquí perquè es vegi, a final va tapar-ho tot, i la plaça va cobrir, és una llàstima, perquè es veia perfectament com la línia de la muralla, superinteressant. Però bé, el que hi ha. És un llibre molt recomanable, molt. I, bueno, simplement és aquesta la idea. Sí, llavors farem un petit descans o descansaré jo. Després callo, ja deixo parlar a les dones. Vull dir que després diuen que els homes parlen poc i les dones parlen molt. Avui ha sigut al revés. Molt bé, farem un petit esment. de Lou Reed. Lou Reed és un dels personatges més importants del rock dels anys 60-70. Va morir amb 71 anys, va patir un trasplantament de fetge i llavors no va superar-ho. Bé, És com tot, no? Una vida realment al límit. No vol dir res que el trasplantament de fet se tingués a veure, no? Però la seva experiència en la Velvet Underground va ser totalment salvatge. Drogues, sexe, rock and roll, millor dit, però amb uns nivells altíssims. Però a la vegada va crear un grup alternatiu vinculat amb Andy Warhol, amb el pop art i tal, que van crear un tipus, un so, una manera de plantejar que després va ser importantíssima per al que és el punk, per al que és el rock dels anys 70 i per al que és el grunx dels 90, que són els diferents formats de música. I no s'entendria, insisteixo, la música pop, la música rock dels últims 30 anys sense l'Urrit. I una de les coses més conegudes és, com no, aquest walk on the wild side, caminant pel costat salvatge de la vida, que és on ell es va moure molts anys fins que li va passar factura i l'edat és el que diem, a vegades no perdona. Escoltem a l'Urrit. Polly came from Miami FLA hitchhiked her way across the USA plucked her eyebrows on the way shaved her legs and then he was a she she says hey babe take a walk on the wild side said hey honey take a walk on the wild side Fins demà! Fins demà! Fins demà! Sous-titrage ST' 501 Fins demà! I és que els genis tampoc calia que cantessin amb una gran veu, eh? No, no. Perquè simplement ell anava parlant, anava fent, no? No sé, és una cosa molt especial i era una mica la senzillesa aplicada a la música, no? Però bé, és el que tenim. Deliciosa la cançó. Sí, deixarem de fons la cançó, perquè és molt maca, i així la rosa l'inspirarem perquè ens parli en aquest moment místic, no del santuari. Vaig fent conya, però s'ho va passar molt bé, i ja no esticarà ara. És un esforç i està en forma. Home, i tant. Jo m'he fixat, escolta'm. Venia jo molt ràpida avui, venia jo molt lleugera. Va fer un comentari masclista, eh? Ai, Xesco. Sort, sort que ets ràpid de reflexes. Sí, es falta el David, es falta el David. L'hagués tret punt al David. Clar, directament, directament. Molt bé. Com som, com som. Mira, és una excursió que em fèiem al Club Excursionista de Sant Vicenç. Bueno, sabeu que tota la cultura d'excursionisme a Catalunya està molt, molt arrelada, eh? I jo diria que pràcticament tots els municipis tenen un Club Excursionista, eh? Aquí a Sant Jus sabeu que hi ha les Ceres també, que és, bueno, anava a dir Centenària, no sé si Centenària... No ho sé, però més de 50 porten seguríssim. Porten molts anys. Jo també feia fa uns quants anys que també havia anat amb ells d'excursió. I si encara més o menys els segueixo, sé que fan també excursions molt maques. I ho fan molt bé. I val la pena. És una forma d'oci també molt sana, molt desportista. I això també suposa una mica de fer país i conèixer el teu país. Aquesta vegada, això va ser dimensió passat, vam anar a Vidrà, i a partir de Vidrar vam fer una excursió, així en plan era una mica un itinerari una mica encert aquesta vegada, perquè vam tornar a Vidrar una altra vegada, i el punt principal era pujar fins al santuari de Bellmunt, que està en una alçada de 1.245 metres. Sí, sí, el desnivell total que vam fer... Va ser de 552 metres, no era molt, però bueno, d'un i dos són pujadetes, baixadetes, per curriols, per pistes de muntanya. Que xulo. Molt maco, molt maco. I la veritat és que les vistes, la vista panoràmica des del Santuari de Bellmunt, bueno, és una passada. Tens una vista des de Montserrat, el que fàcilment es reconeix, clar, és Montserrat sobretot, no?, per la silueta que té, el Pedraforca també. Ah, que xulo. Sí, sí, sí, és maquíssim, va molt la pena. Després, a més, hi ha una creu molt curiosa, que és el que és el santuari, hi ha una cafeteria, i després hi ha, a dalt de tot, una mica d'una roca, davant del santuari hi ha una roca, llavors pots pujar fins a dalt, t'enfiles allà a dalt, que és on tens tota aquesta panoràmica. I tens també una creu, que és de metàl·lica, enorme, no sé si tinc per aquí una foto, després ja ho l'he ensenyaré, i crec que una mica fa competència amb les antenes, perquè hi ha diverses antenes per allà de TV de comunicacions, no? I és curiós, això, sí. Molt bé. I hi havia, a més, és curiós, perquè nosaltres anàvem a peu, però hi havia una cursa, una cursa de muntanya, o sigui, corrent, eh?, corrent. I hi ha aquestes persones que arribaven allà, és que ja ens van explicar una mica així, mentre que passaven d'allar, no?, corrents, que portaven 32 quilòmetres allà, eh?, corrent. Ostres. Déu-n'hi-do. De pujada, clar. De pujada i baixada. Ah, pujada, baixada... Per draceres, per curriols, per camins per tot arreu. Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé. I el santuari per fora és modernet o... No, és una construcció, és una casa. Sembla una casa. Ah, vale, vale. Que no és res que digui, ni que diguis, això és gòtic. Jo per dins no el vaig veure i no me'n recordo si està obert. No me'n recordo. Hi ha companys que sí que van estar una mica més estona per allà. Jo tampoc l'ubico com algú artístic important. Hi ha un excés perquè hi ha una pista i es veia també una mica d'aparcament allà baix. O sigui que ha d'haver-hi algun excés també per carretera. A més vam veure després gent que havia pujat amb sandàlies. O sigui que estava molt dit que podies arribar perfectament també des del cotxe. I vull dir si algú té interès i una miqueta d'audir. Fantàstic. Val la pena, eh? Nosaltres no vam fer aquests 32 quilòmetres, nosaltres vam fer uns 11 quilòmetres en total, i després vam anar també, bueno, diferents llocs així macos, com van ser, per exemple, la Tosca dels Agullats, que a més s'explicava la història, i un salt d'aigua xulíssim, que és el salt del Molín, penso que es diu. Sí, salt del Molín. És una cascada que es forma, és un riu que, bueno, és un afluent que va per al Ter després, I és una cascada maquíssima, i a més et fora una miqueta d'allà, un llac allà, i és una xulada, sí. És que la natura és, a veure, és el que diem. A més, un paisatge preciós, també, perdoneu. Sí, sí. Com que estem ara a tardor. I ara és una bona època, eh? Comences a veure els canvis de calor. No fa calor, no es camina bé. i passes per zona un brívola tota l'estona pràcticament perquè estàs caminant pel bosc i ja tens tota una catifa a terra tota una catifa de fulles més que groguenques, sí hi havia groguenques verdes també, però sobretot així ja vermelloses i maquíssim, maquíssim val la pena jo, no sé, és una miqueta de... doncs, bueno, no sé això animar a anar a posar això a l'exclusionista o en grups d'amics i sortir a la natura Clar, és que el tema de l'activitat cultural a vegades no es planteja el tema de la natura, vull dir, i em sembla que és igual de cultural. Et pot culturitzar igualment pel coneixement de la natura pròpia, per la botànica, pel coneixement ornitològic, vull dir, que és tot un procés, però sembla ser que no. I sempre hi ha... Bueno, per exemple, a Granollers, el centre excursionista té bastanta activitat, eh? Sí, sí, sí. I el de la Garriga també. Tenen les típiques activitats, com tu dius, no? De sortides de diumenge, però només fil de migdia. Sí, més senzilletes, més entrant familiar, fins i tot. Unes que segueixen un GR i estàs tot el diumenge, després hi ha els que... escala Déu n'hi do ara amb vies ferrades ara en proporció no hi ha molta gent però sí que van funcionant força bé d'escalada també fan excursions d'escalada i temàtiques que dic jo també les temàtiques també perquè per exemple al novembre es fa la típica de tardor que llavors sí que encara estarà i és per la carrotxa I està allà més tot el paisatge, tot el paisatge allà de Tardó. Vam fer-la una vegada per la fageda nosaltres, no? Sí. Per la fageda d'allà... D'on era allò? La fageda d'en... D'en Jordà. D'en Jordà. Sí. Però no era Tardó, era... Era primavera, oi que sí? Era primavera, però vam veure tota verda, preciosa, eh? Sí, era molt maca. I al Nadal, al desembre, doncs es fa també la... la sortida del pessebre, que és anar a col·locar el pessebre allà a la muntanya. Hi ha un membre del grup, o un, dos o tres, que se n'encarreguen de fer, dues o tres persones, de fer un pessebre, però amb material... Reciclat. Biodegradable. Ah, vale. Clar, perquè es deixa ja col·locat. I la idea és que amb el temps es desfaci, que no suposi cap escombraria per la... Si no, tot el contrari, un material biodegradable, ja sigui possuro, ja sigui pedres, ja sigui fusta... I la gent va vestida de pastorets? Sempre hi ha algú que porta la gorreta, que porta l'armilla, la barretina. Jo vaig estar cagant. I sempre hi ha algú que porta i que treu la sorpresa de l'ampolla de cava. Això no pot faltar, no? Molt bé. És per col·locar el pesebre a la de desembre. I això jo sé que molts grups excursionistes ho fan. Mai millor dit, per col·locar. La polla de cava per col·locar. Molt bé. Està clar. Després d'aquest moment, d'aquesta activitat tan xula, ens anem a parlar de cinema. Lourdes, tots volem el millor per ella. Marc Coll. Aquesta pel·li, doncs bé, la vaig veure aquest cap de setmana, és de la Margoll, com diu el Xesco, i l'actriu principal és la Nora Navas. A veure, la idea de la pel·lícula una miqueta és que aquesta persona, la Nora Navas, doncs, ha tingut un accident. Tu, quan comença la pel·lícula, no saps què ha passat, però veus que camina amb dificultat, que a l'hora de parlar s'entrebanca una mica i tal, no? Llavors, al voltant, jo penso que la Marcoll, el tema de la família, bueno, com va fer la pel·li Tres dies amb la família, no? Sí, que està molt bé aquella pel·lícula, eh? Sí, que ja va ser tot un descontinent. Amb l'Eduard Fernández i tal. Sí, sí, sí. Doncs tracta, bàsicament, això. Aquesta noia que està, entre cometes, en una situació X, després d'haver tingut aquest traumatisme, explica una miqueta com la tracten, com la tracta el marit, com la tracten les germanes, amb el sentit d'una miqueta com la idea de la dependència. Ella veus que el marit fa el que pot, l'ajuda, li cura el genoll, i les germanes també, però potser es veu una miqueta de dir, ella té la idea que ja es buscarà la vida, ells ho fan amb bona fe, però... Fins i tot, a vegades, el que diu ella no té molt interès, perquè com té una mica de problema de parlar, ha perdut la feina, doncs no és que la tractin amb menys preu, però sí una mica de dir, bueno, tu com no estàs al 100%, Amb bona fe, no? Llavors ella es revela bastant contra la situació. En principi no verbalitza massa el que li passa, però intenta fugir, no? Com a mínim. Llavors apareix una amiga de fa molts anys i aquesta amiga li diu, bueno, nosaltres podríem marxar a fer la volta al món i tal. I ella el que vol és marxar de la situació, no? També perquè ella no acaba d'assumir, penso jo, la situació que té. Entenc que és una limitació física, no? Sí, no és molta, no és molta. O sigui, té el genoll fet pols, llavors camina malament, té problemes de memòria una mica, però bueno, és una persona que... Però de sempre, o és un accident? No, després tu veus que ha tingut un accident de cotxe. Llavors, la idea jo penso que també passa pel sentit que ella no acaba d'acceptar que no està com abans. Que tu les mancances. I a la gent que està al voltant també li costa veure-la com abans. Una miqueta la pel·lícula va d'això. Molt bé. I ella intenta com una miqueta ser independent, no?, i buscar-se la vida i fer una miqueta el que... Valdràs per si mateixa. Clar, una cosa molt curiosa, no? Clar, ella se'n va a dormir super d'hora i una nit se li gira l'atruita i diu, escolta, amb tu jo me'n vaig... Li diu el marit, jo me'n vaig de farra al Liceu que hi ha una amiga, no? Sí. Per dir alguna cosa com diu, vull fer alguna cosa fora. Perquè té una vida com molt més aposentada, és advocada i, clar, perd la feina. Després ha de buscar feinetes, però recomanades per una germana, o sigui, una miqueta... La idea d'una persona que ha patit una situació X i que no està com abans, com la família la tracta amb tota la bona fe, eh? Però al final ho supera o... Potser una sobreprotecció, no? Al final és com si... Potser una sobreprotecció que no és positiva per ella. Al final la pel·lícula és com si ella fugís una miqueta, no explico el final, però com si sortís de la situació. Queda una miqueta així com obert, però em refereixo quan diem, surto com a mínim, que és una llàstima. Jo vaig trobar superbé ella, una actriu que penso que té amb la mirada i això ja, tens una miqueta el que li passa. Té una projecció a aquesta noia. I una pel·lícula, com les de la Marc Coll, molt propera, podies ser tu, per dir alguna cosa. És com tres dies amb la família, no? Com veus la història del pare amb les filles, dius, bueno, és una història molt comú, no? Hi ha directors com el Cesc, vull dir que és que t'ho fan tan... és tan urban, tan proper que et pugui passar, vull dir que com el Leon de Aranoa també, és un tio que dius, home, és que són coses, situacions que potser uns en barris, altres en ciutats, altres en família, però sempre, vull dir, que cadascú li pot tocar la seva fibra, no? També a la pel·lícula es veu molt la soledat de la persona que ho està passant, no? Amb el sentit de dir, ostres, és que no estic igual que abans, no? També enganya la gent dient que va treballar quan no hi va, perquè la gent... El famílies, eh? Fins que era un punt que ara s'enteren, no? Però es passa el dematí dormint al sofà, una mica una... Una mica de situació. Una història així. Però, bueno, jo la recomano i val la pena, eh? I tant que sí. A veure, si anem a català... I tant. S'ha de promocionar, com sempre. L'anterior de tres dies amb la família era genial. Clar, clar, clar. Sí, aquella família burguesa que es reuneixen perquè ha mort una tieta o... Jo no recordo gaire, però em sona que era la situació. És per això, clar, es troben els membres de la família... Una peli anterior, volies dir, no? D'ella, d'Era Marcos, de la directora. És aquesta. Que es troben a Girona perquè han d'anar a l'enterrament d'aquest familiar. Llavors es retroba família que feia temps que no es veien. Els tiets, cosins, no sé què. El pare amb la filla. Exacte, els nòvios, els Sí, sí, era més costumista, era més interior. Els sogres, la relació entre ells, com es poden veure i no es poden veure, no? I aquesta, una mica així, en plan, molt bé, així ja, no? Doncs passem d'una pel·lícula petita, petita, entre cometes, a una pel·lícula molt gran, molt gran, molt gran, no? A veure si la Rosa l'ha vist. L'Urdes l'ha vist a Gran Gatsby, la versió de Buzz Lorman, l'última del 2013. La de Leonardo DiCaprio. No, aquesta no, la clàssica. Sí, per suposat aquesta no. Ah, no, no l'has vist. Bé, doncs és totalment el contrari, seguríssim, perquè tenint la referència de l'altra pel·lícula de la Marc Oll, doncs el gran Gatsby, sabem que és la pel·lícula de Robert Redford que va fer als anys 70 i poc, em sembla que és... Va ser la novel·la d'Scott Fitzgerald. Exacte, i que va ser premi no sé què també, vull dir que va ser una pel·lícula, va ser un llibre, perdó, i un escriptor molt conegut a l'època, de gran èxit, i la pel·lícula en si a l'època va tenir molt de ressò. Per a mi, jo recordo veure l'original i em va cansar, em vaig avorrir bastant, les coses com siguin, em va cansar potser l'estètica. És que a mi em temo que em passarà això. Però què passa? Noor, noor. Jo anava amb una por que passava la mare, adéu senyor. No, però és Bas Lurman, és Moline Rouge, és Austràlia, la pel·lícula Austràlia, és Romer-Julieta, clar. Dius, què va passar aquí? Per mi, la primera part és bestial, després ja sí que agafa la línia més de la pel·lícula clàssica, no? Però bé, és la història d'aquest misteriós Gatsby, que viu amb aquella opulència bestial, crea aquelles festes brutals, tot per aconseguir l'amor d'un amor perdut que viu a l'altre costat d'una abadia. Del llac. Allò és Long Island, a Nova York, amb un Nova York dels anys 20, al moment del Charleston, de l'Art Deco, dels cotxes, de la màquina. És meravellós. A més, aquest senyor té una capacitat brutal... d'ambientar, ja va fer un morint roig, ja va agafar el París de final del segle XIX, ara fa l'Amèrica del 1920, que és preciós, que és Art Deco al 100%. I és que fa aquesta història... Clar, no he de dir que a Prió és el Gatsby, ho fa de conya. I el Tobey Maguire, que és l'altre noi pobret, que es troba amb la situació d'una mica i tal, un món peculiar, però tampoc no és explicar perquè realment la pel·lícula, si l'expliquem, estirarem quatre hores. Tothom una mica sap que era el gran Gatsby, no? I a partir d'aquí, aquesta relació impossible entre el Gatsby i aquella noia que va tenir una prèvia relació i que al final s'havia casat amb un altre potentat que viu a l'altre costat. És aquest intent d'aconseguir l'amor, però al final tot acaba malament, una mica... Crec que és una pel·lícula o llibre en aquell moment que et deixava entreveure que sí, tu pots evolucionar a Amèrica, vull dir, pots arribar a l'American Way of Life, pots aconseguir el màxim, però sempre has de ser legal, no? I si no ets legal... et passo per la... Exacte, llavors, això és el que passa, justament el Gatsby, com ha aconseguit aquest poder, doncs... No se sap ben bé, no? Aquells negocis, no? A l'època de la llei seca. Ah, exacte, exacte, és alcohol. Vull dir, bàsicament el que mouen i tal, però també hi ha màfia... Hi ha un moment que diu, si cal, se'l pèl·la, vull dir, hi ha comentaris que et deixen rebre que no tenia res d'aquests escrúpols mentre això estava passant d'aquella manera, no? Jo em va semblar bestial, insisteixo, la part, diguem, d'ambientació dels valls. És molt espectacular. Molt, molt, molt. I a part jo trobo finet. Finet. Vull dir, no és un espectacular d'aquells que dius cansa perquè tinc ja moltes escenes i... és molt peculiar la música. La música és una barreja de música actual. Sí. Barreja de la música actual amb la música antiga. El que feia sempre, em va fer el Molín Ruix, també, que sonava la cançó de la Madonna quan estava penjada que era el Molín Ruix. L'any 88 que ha de sonar la Madonna. Vull dir que en refereixo que són coses d'aquelles que t'ho plantegen. Però és que jo crec que és una barreja perfecta entre el Molín Ruix I l'altre que va fer, que es deia Austràlia, la veu veure, Austràlia? No l'he vist, que sortia la Nicole Kidman. La Nicole Kidman no l'he vista jo. I el Hugh Jackman. Està bé o què? L'havies visto? És una pel·lícula... Són tres hores, eh? Són tres hores. No, mira, hi ha una escena amb el Hugh Jackman que jo em moria de riure perquè és una escena eròtica. No, no, però aquesta escena és que és divertidíssima perquè és que jo em moria. Que Nicole Kidman està determinat moment determinat perquè estan en una mena de tenda de campanya i tal, no? Clar, hi ha com una mena com de allò, queremos però no queremos, no? I clar, el senyor Jackman surt amb la sama camisa fora, càmera lenta, surt el senyor... Agafa l'aigua, no sé què, es mulla, no? L'altre, que veus que se'l queda mirant, no? I no pot dir que no. I és brutal, la càmera. Home, en una situació... Què, què, ja? Sí, sí, però és que la càmera es converteix amb els ulls d'ella, no? I llavors es ve perfectament com està mirant fins a arribar el de Jonsi, sí? I torna a pujar cap a dalt. És boníssima aquella escena. Dura 30 segons mirant-la. I la pel·lícula ja està bé, però és una pel·lícula Laurence d'Arabia, que dic jo. Potent, eh? Vull dir, de 3 hores sobre la història d'Austràlia, no sé de coses. Que m'enrotllo. On the road, Walter Salles. La rosa està com dient, la veuré. Ens l'hem apuntat, les dues. A Austràlia. Però no es veu res més, eh? Se ve el torso i ja està. No busqueu res més, eh? I el culillo. A ella res, ella no se li veu ni res. Bueno, ella tocava també, perquè sempre és al revés, eh? Som-hi, on the road. Ai, on the road, vinga. Està desentrada. A veure, on the road, no sé si ho pronuncio bé. Sí, sí, on the road. És del Walter Saller. És una pel·lícula francesa, de nacionalitat francesa, i té dues hores de durada també, que Déu-n'hi-do. Està basada en la novel·la del Jacques Kerouac, del mateix títol, a la carretera. Els actors són impressionants. Fins i tot arreu va aparèixer Vigo Mortens, eh? Que Déu-n'hi-do també, continuem aquí. Sí, sí. Avui estic en minoria. Avui és que ens has presentat, que tenim aquí les dues senyores. Vull quan vingui el David. I aquí nosaltres estem plorant dels micros. Clar que sí. És la història d'un escriptor del mateix Jacques Kerouac. El que passa és que aquí a la novel·la és el personatge del Salt Paradise. És un escriptor novel·le que comença i tal, que té moltes inquietuds, que té moltes ganes de conèixer el món, de trencar motius, de fer coses diferents, de viure moltes experiències, en tots els sentits. I llavors coneix un altre noi, que és el Dean Moriarty, això és el personatge de ficció, però en realitat va existir, són personatges que van existir. Ah, no ho sabia. Sí, sí, que és el Nick Cassidy. I llavors és una miqueta autobiogràfica. És tot el viatge que van fer aquests dos nois amb la xicota, no de l'escriptor sinó de l'altre noi, que a més havia estat una mica a la presó i tot, vull dir que és un noi que sí que trencava tot, trencava amb totes les situacions. Doncs és el viatge que vam fer per carretera, amb cotxe, amb furgoneta, mirant això amb diferents mitjans de locomulsió i passant per diferents estats i era el que de fet era la mítica ruta, la ruta 66. I a més que va ser, va suposar això, tot una... Ai, tota una referència. Sí, sí. La Lulesa ens deia... Una llegenda, és mític, això. Com és que no l'has llegit? Jo tampoc ho he llegit i tinc ganes també de llegir-lo, no? Però, bueno, es veu que el llibre, la novel·la aquella, del Jack Kerouac, és un clàssic, i és de la generació bit, que li deia... Sí, sí, sí. I, bueno... I fins i tot, també, i això m'agrada lligar-lo amb l'altra pel·lícula que fa poc que estava bastada de cartellera, que és el Montpetit, aquesta pel·lícula catalana, del cas d'aquell nen que viatja sol amb aquella cadira de rodes i se'n va per tot el món. Doncs quan està començant a preparar els preparatius d'un dels seus viatges, entre la documentació que ell té per allà, guies de viatges i tal, veus també el llibre del Jack Kerouac. I això és perquè el seu pare, el seu pare d'aquest nano, de protagonista, ve a tenir uns 50, 50 pocs anys. I és precisament formar part d'aquesta generació una miqueta, que es van inspirar en aquell... En aquell aire de llibertat, de no tenir por, de viatjar, de viure la teva vida i de viure intensament. A la pel·lícula i a la novel·la és diferent. Fan experiències de tot, des de drogues, sexe, alcohol, experiències, literatura, amistats, amors, desamors... Misticisme, no? I tot això, no? Sí, una mica tot. Molt bé, fantàstic. Però si la tinc ganes de veure, mira que se m'ha anat passant allò, va passant, i m'he comentat alguna vegada que amb el Jaume també. Molt bé, i a la The Road passem, ens anem a Xile, amb el Sebastián Lélio i Glòria. Glòria, bueno, totalment diferent, eh? A veure, és que a vegades quan estàs en una onda, no? Sí, no, clar, dius. A veure, aquesta pel·lícula, com molt bé diu el Xesco, és una pel·lícula xilena, el guió és del mateix director, també, del Sebastián Leilo. Yo me lo guiso, yo me lo como. Sí, intervé una altra persona, el Gonzalo Maza, L'actriu que surt es diu Paulina García i aquesta actriu li van donar a l'os de plata al Festival de Berlín. La pel·lícula és una miqueta, la idea és d'una dona de 58 anys, no?, que està separada, té els fills fora de casa, el marit no ho saps ben bé perquè no apareix, però que, bueno, treballa i llavors ella, doncs, un dia a la setmana o dos s'arregla, tal... i se'n va a un lloc, a un ball, on hi ha gent grandota també. I al final acaba coneixent un tal Roberto, que és un home d'uns 65 anys, i comencen a tenir una relació. Aquesta persona, aquest Roberto, està separat, però a l'hora de la veritat... manté una dependència molt important amb la seva ex-dona i amb les dues filles. Es veu molt perquè al principi estan els dos allà xerrant o algú truquen al telèfon. Ah, és que les meves filles, tal, que no sé què. I clar, tu t'imagines que les meves filles tindran... Però tenen quasi bé 30 anys, no? Llavors, la peli... Sempre són les nenes. Sí, la peli... Exacte. No és que vagi ben bé de la relació, sinó que parla, jo penso, de la... de la soledat que té aquesta dona, no? Però una soledat que sempre va acompanyada d'un tirar endavant, no? Vull dir, ella, bueno, doncs se sent sola, perquè veus que truca als fills i diu, què, com d'acord, no li fan ni cas i tal, i va veure'ls i tal, no? Però ella, doncs, un dia a la setmana va, intenta conèixer gent, sempre tira endavant... i el personatge d'ell dins de la pel·lícula és important però és important en el sentit que té una decepció respecte al que esperava d'ell d'aquesta persona I llavors també és una pel·lícula que l'altre dia ho comentàvem, no? És una actriu que diríem nosaltres és molt natural. Sí, molt natural vol dir... Bueno, en el cinema estem acostumats que les actrius sempre són guapes, majoritàriament. Potser es permet una certa llicència, es permetia una Beth Davis, una, però normalment... I en aquest cas no, és una persona que podries trobar al carrer També hi ha la idea, aquesta naturalitat és realment d'ella o és una naturalitat molt ben... Fictícia, no? Fictícia, molt ben tecnificada a nivell directiu, no? Una miqueta hi pot haver... Això és molt complicat, eh? És fàcil sobreactuar, però és molt difícil ser natural actuant. Sí, no ho sé. I si s'aconsegueix és bestial, això. És una de les coses que parlàvem, que a part que tinc un rostre bastant normal, ella la interpretació que fa és que, com dèiem abans, pot ser la teva veïna. Llavors també la pel·lícula, a part de la soledat d'ella, és com si el fet de sortir amb aquesta persona, hi ha trossos com si tornés una miqueta a l'adolescència. Els dos tornen una miqueta a dir... Ai, doncs mira, ens agrada molt, jo què sé, aquests versos, ens encanta. I una miqueta... També parla com de la separació, podríem dir així, entre el que tu ets, els 60 anys, els 50 i escaig, o entre el cos, que tu ja ets... La veritat és que ella està superbé, eh? Però... I l'ànima teva, no? Vull dir, de dir, bueno, jo tinc 58, però potser la meva ment... És de 18, no? La separació aquesta entre el cos i l'ànima quan tens una certa edat, no? És una pel·li bastant recomanable, la gent diria que és lenta, que és molt contemplativa, però és reflexiva, no? Aquesta edat, què és el que busques, què és... I llavors acaba també tirant... per l'opositiu, no? De dir, bueno, escolta'm això, a mi no... No em convenç o no m'ha anat bé, però és molt xulo perquè acaba la pel·lícula, no? Tornar a dir, bueno, doncs jo em torno... S'acaba en un casament, em torno a posar superguapa, me voy a poner el mejor vestido i me'n vaig al casament i... És així, és una pel·lícula bastant vital. És una miqueta la demostració que es pot viure a tenir la teva edat. Exacte. És anar envellint I anar passant els anys, anar vivint els anys, doncs això, en funció de l'edat que tens en cada moment. Sense recórrer cirurgies tèctiques, apostissos... Sí, no cal. No val la pena. Però sí, també molt recomanable. Molt bé. Doncs ara, en qüestió de dos minuts, la Rosa ens parlarà del Moss Festival. però deixeu-me que faci dos minuts, perquè em vull carregar una pel·lícula, me la carrego, i llavors marxem, fora. I em vull carregar un clàssic, un clàssic dels 80. Hi ha una pel·lícula que es diu El Gran Azul, no sé si us suena, de Luc Besson, que era una mena com de pel·lícula mítica dels 80, amb el Jean-Marc Barr, amb el Jean Reno i amb la Rosana Arquet. Jo, més a sobre, la vaig veure amb la director Scat, és a dir, la versió del director, que dura tres quarts d'hora més. La pel·lícula dura com 160 minuts, no? Tothom l'ha considerat una pel·lícula mítica. No sé per quin motiu. Va guanyar no sé què, quina història. Em sembla el pestinyazo més gran que m'he fotut a la cara amb els últims... No, no, t'ho dic en sèrio, perquè a mi a vegades em fa ràbia. És a dir, Luc Besson és un tio que és el quinto elemento, és un tio que ha evolucionat molt bé, no? Pretem fer una pel·lícula ambiciosa amb un tema estúpid fins al morir-te, que és que tant el Jean-Marc Barck com el Jean Reno competeixen per qui aguanta més temps sota l'aigua, sense respirar, vull dir, farà un concurs d'aquests, no?, i llavors els metres que arriben fins a baix. Pel mig d'arro, Sant Arquet, que no sap ben bé què vol fer amb la seva vida, i tal, i pretén ser una pel·lícula visual, el mar, no?, les ones, i no sé què, i els dofins, amunt i avall, i dius, però què és això que estic veient? De debò? A mi em va ofendre. Ofendre amb l'aspecte de dir una pel·lícula que tenia moltes perspectives, no? I que és una d'aquelles... A veure, pel·lícules les 80 bones, doncs aquesta, no? Una direcció d'actors terrorífica. El Jan Reno, que jo soc un seguidor del Jan Reno de la vida del senyor, em va semblar que estava estúpid i tonto. Vull dir, unes temàtiques paral·leles sense cap tipus de sentit. Vull dir, la mare que és italià, la mama que li enganxa menjant espaguetis i li fot la bronca. No ho sé. pel·lícula estúpida, i per això dic que tota aquella gent que diu que el Gran Azul és una magnífica pel·lícula, per mi em sembla terrorífica, però bueno, i a part la música té briega però bueno, ho deixem aquí Bueno, carregada està Sí, carregada està, carregada està, vull dir, jo sé d'una persona que coneixem tots que és seguidora d'aquesta pel·lícula no és ni el Jaume ni el David, vull dir que no els tenim aquí Que quedi clar Que consti en acte Exacte Molt bé, i ara ens queden... Mira, tenim... Oh, que bé! Tenim... 5 minuts, no? Vinga. 4 minuts, pots parlar-nos del Most Festival, que hem de córrer cuita. 4, 4, eh? 5 no? Vinga, doncs a veure ja... A sobre els perdonem. Vinga. Vinga, aprofitem-los. Vinga. A veure, és que m'ha semblat molt curiós i molt atractiu, eh? Es diu... És el Most Festival. Most ve de raïm, eh? De vi, de cava, tot això, que celebra a Vilafranca del Penedès. Home... Home, home, la capital del vi. Sí, sí. Sí, sí. Doncs els dies del 7 al 10 de novembre, o sigui que la setmana vinent, ho tenim aquí mateix, està molt proper. I doncs és un festival de cinema, però relacionat amb temes de vins, no? De la terra, dels vins, aquesta forma de viure, la cultura del vi, el donar valor també, tot això, no? Faran entre copes, segur. No, no, no, perquè són pel·lícules actuals. Ah, vale, vale, perdona. Això segur que entre copes va ser d'alguna altra edició. L'edició del 2013 no, són de pel·lícules actuals. La majoria són de pel·lícules de l'any 2012 a 2013. D'acord, d'acord. Passava que eren diferents pel·lícules anteriors. Mira, han fet diverses seccions. Digues. Hi ha, per exemple, la secció de Gran Reserva. Aquesta, per exemple, sí que us explico quatre pel·lícules i són en diferents espais. És una que es titula When Pig Have Wings, crec que és quan els porcs tenien ales. Aquesta pel·lícula és d'una història a Gaza, d'un palestí que es troba un porc, però clar, ells no poden, ells són musulmans, ni se'l poden menjar ni res. I clar, pensen desfer-se d'aquest animal i al final pensen, ostres, no... i podria intentar, amb el que els costa ja sobreviure, podria intentar vendre'l i, home, almenys tindré uns uganys, no? Imagina, pobre, intentant amagar allà, que els veïn no vegi que té un porc, que és un musulman. Un altre, Le Weekend, que aquesta pel·lícula és del Regne Unit, hi ha la història d'un matrimoni que van tornant a París, a reviure una miqueta el seu viatge de noces, a veure si una miqueta recuperen la... A veure, hi ha aquella il·lusió, aquella relació amorosa i una mica història, aquelles vivències, no? Aquesta una miqueta vindria a ser la... Antes de la nochecer, que aquí ja hem comentat. Ah, sí, sí, sí. Com si els fossin uns nous possibles de Pi i així, no? Una altra és dels Estats Units i diu Frances Ha, i és una noia que vol, encara ja té 27 anys, però vol ser ballarina d'un ballet d'aquests de Nova York, no?, de Brooklyn. I bueno, però veus que encara com lluita i com intenta, no? I aquesta pel·lícula fa moltes referències a pel·lícules, per exemple, de Woody Allen, o fins i tot del Kevin Smith, o de Lubitsch, bueno, està bé, aquesta va pintar molt bé. I l'altra alemana es diu Lore, Lore, I també és la història d'una noia que, quan arriba el tercer rai, allà a Baixa, on hi havia dos, mira de marxar en un joc segur, junt amb els seus quatre germans, i escapa a la casa de la seva àvia, en el mar del nord. O sigui, pinten molt bé tots els quatre. Aquestes són de la secció que es diu Gran Reserva. Després hi ha una altra secció, que no us desirem ni molt menys totes, però és una que es diu Cullita 2013. Aquesta sí que és en competició i és sobre producions internacionals d'audiovisuals relacionats amb el món del vi, del cava, del camp, de la campanya, de la campanya, tot això. Una altra secció es diu Brot. Sí, clar, tots són termes que deuen amb la vinya, no? I és una mostra de curtmetratges. L'altra secció es diu Minimost, i això és per cinema infantil, cinema d'animació infantil i tal. I després hi ha alguna sèrie d'activitats paral·leles, no? Aquest any els premiats són tres actors, el Pere Arquilloé, amb el Pere Most, perdó, amb el premi Most, que es diu, el Pere Arquilloé, la Candela Penya i el Sergi López. Ah, molt bé. A més a més, quan es fa la projecció d'una d'aquestes pel·lícules, sobretot les de Gran Reserva, però penso que amb les altres també. Si entreu a la web, tot això està allà, eh? Sí, fantàstic. Doncs es fa una degustació de vins o de caves de distintes marques, no diré aquí les marques, amb formatges. Ah, que bo. Una mica poso un maridatge, una degustació. Doncs jo dic que pinta molt bé, pinta molt atractiu. És una combinació molt peculiar, no? És molt rastronomí. enologia, cinema... Molt bé, és que això d'unificar l'art amb la gastronomia és magnífico. Sempre està molt bé. Molt bé, doncs res, se'ns ha acabat el temps, tenim 10 segons, diem adeu, ens deixem la mà, que no ens vegi ningú, però bueno, ens escoltem dijous que ve, perdoneu. Adéu, fins ara. La diuda es perd en la ràdio de Sant Just 98.1. El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. És una cosa molt dura, la pujada de l'Iva. Està marxant pel curte de feina i veus que són gent més o menys preparada. L'única solució jo veig que ha de ser alguna cosa revulsiva com el que va passar a Islàndia. Cal posar optimisme on no n'hi ha. El Juden està al costat d'ells perquè hem de trobar alguna solució, que sigui que sigui que estigui davant. El principal són els interessos de Sant Just. Sempre he fet acosta a algú que té alguna pregunta o que té alguna resposta. Perquè n'hi ha d'esperança, no? Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Smooth. Yes.