Teatre, exili i cinema: de Gaudí a Boyhood

Doncs bona tarda, benvinguts un dia més a la Babilònia. Què tal, com estem? Molt bé, bona tarda. Avui tenim els tres col·laboradors més magnífics. També el David, eh? Quatre. Bé, l'ho juguis tu, eh? Ai, l'ho juguis. Però és que el que passa és que amb el David tenim sempre... Saps com és el David? Que sempre ens diem cosetes, no maques, no ens estimem moltíssim. Avui no ha pogut venir, però tenim la Rosa. Hola. Hola, bona tarda. Tenim la Lourdes. Hola, què tal? I tenim el senyor Jaume. Sobretot això no m'agrada. Queda molt bé, eh? Queda molt bé, això. Molt bé. Doncs vinga, sí, clar. És el que diem. Què sona per aquí? Ah, bueno, res, no passa res. Això és la tecnologia, la modernitat. És el directe. Aquestes coses després no es poden tallar. Comencem parlant, com sempre, amb el sumari, no?, habitualment que fem aquí al Babilònia, i el que farem serà comentar a principi teatre, parlarem de Temps, del Quim Masferrer, prou conegut, sota tarrant de la seva, del Foraster, que fa TV3, no?, i també, doncs, que va ser una mica el speaker de l'Avia Baixa, aquí a Barcelona, i que, per tant, també a sobre es va donar a conèixer. Bé, insisteixo, la tecnologia és una cosa que ens acompanya a l'hora del dia. I els sapastres no la dominen. No te preocupes, que jo també el tinc en marxa, el telèfon, que el tinc a treure ara, que no m'he recordat. Però com són i el meu... Ai, que malament hem començat, eh? No, però acabarem bé, eh? Va, acabarem bé, acabarem bé. Però com això és directe, no podem dir... Tornem enrere, no podem fer-ho, això. Llavors, clar, hem de tirar endavant, sigui com sigui. Seguirem parlant de teatre amb la ratonera... de la Sala Polo, que ho explicarem que és una obra coral molt interessant. Pararem també dins del món una miqueta més de l'art i de les rutes que fem de tant en quant aquí els companys a la Torre Velles Huard, de Gaudí, una de les peces de Gaudí més oblidades de Barcelona i menys visitades, però bé, que la Lourdes ens ho comentarà. I la Rosa ens farà un estudi, crec que molt exhaustiu, molt interessant, sobre la ruta de l'exili. Ens parlarà de moltes coses que no davanto res perquè, a més, ella s'ha documentat, com sempre, amb llibres, i serà un plaer escoltar tota aquesta informació que la Rosa ens comentarà i serà molt interessant, segur. Parlant de novel·les així com més al dia, més best-seller, una obra molt interessant que es diu El Paciente, de Juan Gómez Jurado, que és una sorpresa, que també comentarem més aviat. I de cinema farem una informació molt genèrica, des d'obres molt determinades i molt concretes de la nostra terra, que és l'endemà, a una selecció de pel·lícules que el Jaume es farà d'aquest estiu que ha estat molt prolífic en quant a bones pel·lícules a la televisió, perquè tothom feia pel·lícules, Passen a tota hora. Vull dir que hi havia de bones dolentes regulars per nens, una cosa increïble. I llavors passarem després a pel·lícules més actuals, com és El boyhood, El carmina i Ament, i una cita per l'estiu del Philip Seymour Hoffman, una mica la seva obra pòstuma, com a director i com a actor, en aquest cas. I res, doncs tindrem de fons Brian Ferry, recordeu que és el compositor principal i el líder de Brian Ferry, compleix 69 anyets. Ostres, tu! Sí, això el tindrem de fons. Que jove! Sí, que dura! I el nostre convidat serà Robert Palmer, un altre clàssic dels 80, que fa 14 anys va morir prou jove, realment també, i en aquest cas, doncs, una mica li fem un homenatge a un dels millors solistes, crec jo, dels anys 80. al nostre país. Perdó, el nostre país no, a Europa, que és anglès. No, ja no sé què dic. Rosa, Lourdes, temps. Temps era temps. Temps? Bé, doncs què comentar? Bé, l'estam fent al Teatre Vars, és un monòleg, Sí, del Quim Asferrer, com tu deies. Són 90 minuts el que dura l'obra i de fet és això, és la suposició que ell li han donat 90 minuts de vida. Imagina, llavors és el temps que dura l'obra, és el temps que ell li han donat de vida als metges. Figura que està en un hospital, s'està recuperant d'alguna cosa i ell ve a saludar la gent que hem anat a fer la visita. Recuperant o esgotant. Li acaben de dir i a veure de quina manera passen aquests 90 minuts. Està molt bé perquè en el teatre es veu el cronòmetre i quan comença l'obra, comença a baixar el temps. I jo penso que és una obra interessant des del punt de vista que és divertida, com no podia ser, però també té un aire així més tràgic, no? Llavors, què fa? Per una banda, es permet el luxe de riure's de moltes coses, volguem dir, com en queden 99 minuts de vida, Clar, està fora de qualsevol... Fa coses divertides, com per exemple, ara podria anar a signar una hipoteca, com la faré 20 anys. Diu que em vinguin a buscar. Llavors he fet una sèrie de trets d'aquests, i trets interessants com el fet, i a mi em va impactar molt quan parla amb Déu. És una crítica, però amb molta elegància. Amb molta elegància. Escolta'm, tu, per què jo? I per què no vens a veure'n? Diu, no t'amaguis, que ets tímid. Diu, n'hi ha cotxes, eh? Que poden ajudar. Diu, tens un director general que va fent de les seves, diu, potser haureu de fer un hero. Diu, perquè teniu massa... Bueno, hi han trets així, però bastant crítics, no? També amb Telefònica, amb Renfe... Però, per tant, és un monòleg, no? Sí, és un monòleg. Bàsicament. Hi ha algú més que surt a escena o solament és ell? Surt un senyor que és el que marca el temps. Que ja sé el temps, és la figura del temps. Sí, que va vestit de negre i va passant per darrere per dir, ei, el tanto que et queden 20 minuts. Interessant, però no porta la galla, no? No, però tu pots imaginar. No, no és la mort, més aviat és el temps. El temps que passa i el temps que ja, bueno, que se t'està esgotant, no? És interessant perquè, a part que li doni el toc d'humor, és aquella idea de dir... com em queda tan poc temps de vida, per una part és molt tràgic, perquè clar, quan li agafa ganes de plorar i diu no veuré mai més el mar, no veuré mai més i per altra banda diu no podré fer la migdiada, però per altra banda, clar, es permet ser luxe, és que jo vaig relacionar també amb la idea de dir com ja soc, em queda poc, puc fer una sèrie de coses que normalment no puc fer. De fet, és una miqueta la idea dels còmics o d'aquesta gent que fa aquest monòleg, com n'hi ha tants, de dir, faig crítica, però s'escuda amb això, amb aquest argument, senzillament. Com que ja no estaré, doncs mira, jo ara puc dir el que em sempre, fins i tot parla del tema de la consulta, clar, com no, també toca aquest tema, l'independentisme, com els diaris altres... ho comentaran en el cas perquè ell proposa una cosa molt bèstia que pot fer allà al públic que pot destruir el teatre fins i tot si no ningú parlarà de mi ni de nosaltres si faig això En aquest cas no quedarà la història, no? No quedarà, encara que sigui com un terrorista o com sigui, no? Exacte, és això. Clar, és aquesta la idea, imagino. I és per no desvejar, és per no desvejar molta cosa, no?, l'argument, perquè lo maco és anar descobrint que en un principi penses, a més, ell comença amb molt de silenci, ell està així com a batut, molt tristot, clar, perquè la notícia que li han donat és molt forta, no? Home, és que el tema és molt xungo. És molt bo, perquè diu, m'heu vingut a veure, no? Perquè, com si tu anessis a mirar un malalt, no? I tu et poses a sèrio i després diu, heu vingut tots junts? Però, vull dir, li va fent una miqueta això, diu, si no em dieu res, jo no us dic res, també. Una miqueta la idea, no?, de quan vas a veure algú, no? Està bé. Molt bé, escolta'm, doncs... Val la pena, no?, són aquelles... Molt tendre, també, és d'aquest humor així blanc, no?, que és molt tendre. Fantàstic. Molt bé, doncs passem d'una obra, vull dir, d'un monòleg, d'una persona, a una obra coral, no? Perquè a la feia cap, aquí estem parlant de vuit personatges, amb aquesta peça que comentaré, que és la ratonera, que actualment està a la sala Apolo, i que és una obra que, comentaré amb quatre dades, perquè és interessant, porta 62 anys triomfant a Londres, i l'han vist deu milions d'espectadors. Deu holing! és l'obra de teatre amb el secret teòricament més enguardat que és el seu final. Lògicament perquè saber qui és dels vuit personatges, estem parlant d'una obra d'Agatha Christie, qui és el dolent, doncs ja fa que ni t'apropis al teatre. Bàsicament perquè el joc està durant-li voltes en aquesta... gairebé dues hores que dura l'obra, doncs veure qui de les vuit persones és la possible assassina d'una sèrie de qüestions que passen fora i dins d'aquesta mansió Monkswell, que és una casa d'hostes, que això és una miqueta, estem parlant del Londres, de meitats del segle XIX, I per què dic casa d'hostes? Perquè el tema de l'hotel és una cosa bastant de segona part del segle XIX. El concepte de gran hotel és una cosa bastant nova. D'on sorgeix l'hotel? Sorgeixen aquestes cases victorianes angleses on s'allotjava la gent i que hi havia un servei d'habitacions i de cuina. I a partir d'aquí això es va extrapolar d'una forma més comercial i més industrial, però d'aquesta manera es van crear els hotels i les cadenes hotels. Però es va començar amb aquestes mencions. I és curiós perquè és un tracte molt familiar, molt directe, molt a l'estil anglès, per dir-ho d'aquesta manera. I a partir d'aquí són dues persones, marit i muller, que porten aquesta mansió, aquesta casa d'hostes, i sis persones que arriben. Cinc que arriben, més una afegida posteriorment, per motius, lògicament, de qüestions vinculades amb el misteri que hi ha. I tots són personatges molt peculiars, molt friquis, podríem dir, molt raros, no? Dels vuit hi ha tres aconeguts, potser potser no ens sonaran els noms, però ens hem de situar la Mariona Ribas, el Ferran Carvajal i el Xavier Bertran. Són actors catalans, la major part, però és en castellà, l'obra. I bé, cadascú fa personatges, un fa d'un italià molt excèntric, l'altre fa d'un jove també com molt mal educat a l'època, tenint en compte la moralitat d'aquell moment. Hi ha una senyora que és la senyora típica, clàssica, d'una edat, i que mira les formes, i que critica tot Déu, és com una senyora amargada. Vull dir, tots tenen un perfil que dius, qui serà l'assassí? I bé, a partir d'aquí s'explica una història determinada que genera tota una sèrie de dubtes, que et fa encara dubte més, i tot això es lia, es lliga d'una manera molt ben lligada, com fa Gata Christie, si heu llegit Diez Negritos... o assassinat a l'Orient Express, o no sé, hi ha... Bueno, totes aquelles obres d'Hércules Poirot i la Miss Marple, no?, que sempre era aquella detectiu o detectivesa que sempre estava allà donant voltes i trobava qui era l'assassí, encara que molt que s'amagués, no?, i era magnífic. És com el joc aquest del Cluedo, que hem jugat... Sí, és això que t'anava a dir, estava pensant, no?, en el Cluedo, és això, clar. És que la Tacrist és això, els seus llibres, és un Cluedo constant, no?, vull dir, la major part de les seves obres, i aquest és, lògicament, una peça interessant. Per tant, val molt la pena, quan s'estan acomiadant a l'assassí, que evidentment no direm, diu, si us plau, no digueu que jo soc l'assassí, perquè llavors la gent no vindrà al teatre. Llavors la gent aplaudeix i guarda el misteri. La complicitat, no? Que jo soc l'assassí. Sí, sí, sí. En masculí. Clar, bueno, a veure, jo parlo sempre... No, no, no. Està despistant, eh? M'esteu despistant ja, eh? Perquè jo havia entès una altra cosa i ara ja... El que parla és que és el que diem, tenim la costum de parlar sempre amb masculí. És un mala costum del llenguatge que ens aporta, no? Però no vol dir que sigui un home, ni molt menys. Inclou el masculí, inclou el masculí fa menys. Ni molt menys. El deixen gaire temps? O està posat o és indefinit? Vull dir, mentre hi vagi gent o està posada una data de... Jo juraria que no estarà gaire temps. Perquè ja fa molt, no? Perquè és que, a més, el Teatre Apolo no és un teatre de grans obres llargues. Vull dir que em refereixo sempre a un parell de mesos. Ara no t'ho sabria dir exactament perquè no tinc ni informació. Però justament el que és el paper m'ho vaig deixar amb el bolso d'una amiga i llavors no vaig poder... Vull dir, no em vaig recordar. Molt recomanat. No, no, no. Va ser una qüestió purament material. No penseu malament. Això de posar una cosa a la bolsa d'una altra... Molt normal, això. Bé, deixem el tema. Lourdes. Lourdes, jo. Torre velles guard, de Gaudí. Comenta'ns. A veure, a la Torre Vellasguar també li diuen la Casa Figueres, perquè la Torre Vellasguar inicialment al segle XV va estar ocupada pel Martí Lomar. El Martí Lomar resulta que era un rei que tenia problemes respiratoris, etcètera, i vam buscar a dins de Barcelona... un dels llocs que representava que podia haver-hi l'aire més pur, expliquen, suposo que en moda d'anècdota, que van agafar una cabra, això ens ho van explicar, i la van fer trossos, i llavors la van matar, la van fer trossos, i el lloc de Barcelona on... el tros de la cabra va aguantar més temps sense descomposar-se, és on van construir el castell de Martí Lomar, segle XV. Sí, sí, por ahí, por ahí. És curiós, això, eh? No ho sabia. Això ens ho van explicar, no? Llavors resulta que aquest castell va anar passant de mans en mans, fins que al final el va adquirir el senyor Jaume Figueres i la seva vídua va voler, amb les restes que quedaven, que no quedava gaire cosa, doncs construir la Torre Vellesquart. Llavors, està situada, podríem dir, a la part de baix del Tibidabo, si tu vas en metro, així ens situaríem per la Bona Nova, al carrer Vellasguar. Llavors, què trobes? Quan arribes a la torre, clar, trobes trets, podríem dir, de medievals, i són estructures molt rectes llavors com va estar encarregada Gaudí jo tinc aquí entre el 1900 i el 1909 perquè la fes llavors ho trobes amb una combinació de trets de Gaudí i trets medievals Llavors arribes, hi ha una agulla enorme, d'uns trenta i pico de metres, super recta, i a la part de dalt té una creu a la típica dels quatre costats, i entre la creu i ella hi ha la Senyera, vull dir, és un edifici típicament català. La senyera amb mosaic, o amb un trencadís? Sí, amb un trencadís, entre una part de l'agulla i la crem. Llavors el que em va agradar, que és molt xulo, és que les parets són de maó, però a més a més Gaudí va incrustar-hi pedres, pissarra, que ens comentaven que aquesta pissarra no és que estigui posat allà, no, no, està pensat, perquè hi ha diferents colors de pissarra. Llavors et trobes com amb una superfície rugosa, a la part de fora barrejada amb mou. La veritat és que l'estructura recta i les pedres al cerro d'unides li donen un toque més de gaudinià, no? Sí, sí, sí. Llavors a la part de fora hi ha uns bancs amb un trencadís que jo llegi que és del seu deixeble, Domènec Sogranyes, que ho va fer ell. Sí, d'acord. I llavors el que és xulo és quan entres a dins. Quan entres a dins ja és típicament modernista. Entres, hi ha una làmpara allà immensa i després hi ha un... També hi ha com una vidriera en forma d'estrella, li diuen la vidriera de Venus amb 8 puntes. Llavors tu el que fas és... Perquè aquella casa està habitada. Ah, no ho sabia. No, no, està habitada. Llavors hi ha una part de la torre que tu no veus i ja puges com dues plantes i el que és molt xulo és allò que li diuen l'habitació de música que és una habitació amb una sèrie de voltes però totes de maó. Sí, com molt industrial, no? Sí, com si fos la típica pedrera o la part de dins. Sí, la part de dalt, diguem, on estan els... Bueno, sí, les golfes, no? Exacte. És aquell espai. I això és el pis de dalt, dius, a dalt de tot? No, o sigui, seria el previ a les dues golfes. A les dues golfes. Llavors, clar, puges en una escala superampla i quan arribes a les golfes, recordeu que era on a vegades vivien els servents, etcètera, l'escala es converteix en una escala superprima i vas pujant a dalt i llavors... Cada cop més estret, no?, d'aquelles de cargol, no?, que es van... Es diu velles guard perquè, clar, quan estàs a dalt al terrat, la vista és... Sí, em sembla que veus tota Barcelona, no?, tota la... Sí, sí, sí, és molt maco. Està habitada, no? Està habitada des del 2013 que es fan visites i llavors pots fer visita guiada al matí o pots fer visita... Nosaltres anàvem amb els aparells i val molt la pena. A la part de baix hi ha un jardí molt gran... De fet, s'hi fan... Nosaltres vam veure que estaven preparant allà una espècie de bateig, a la part de fora, etcètera. Hi ha un bar. I és curiós perquè, jo dic, el contrast entre una cosa... I després hi ha molt ferroforjat a totes les... Diguéssim, a totes les finestres. Hi ha la lámpara de ferroforjat. Bé, jo penso que no és molt conegut... Però quan arribes allà, entre la zona, que estàs a dalt de tot, i veus l'edifici aquest, jo el vaig trobar impressionant. Bé, més que tot, molt original. O sigui, no una cosa molt vista, saps què vull dir? I llavors, quan puges a dalt de tot, si et situes a l'última terrassa, com si diguéssim, en una cantonada, Gaudí el que va fer amb les taulades és una forma de drac. I només la veus si estàs situada... En una posició concreta. Val molt la pena. Sí, sí. Per fora sembla més petit. Jo l'havia vist per fora, fa anys, que encara no es podia visitar ni res, i l'havia vist per fora i sembla com més petit, no? Però pel que tu expliques... Però no, a dins. I llavors, quan tu vas pujant tota la part dreta, que suposo que és on te viuen... Quan vas pujant tota la part dreta, no és... O sigui, tu vas pujant només per un cert circuit... De fet, tu no pots entrar a dins sense el guia. Que no és un guia, és la mateixa noia que et ven les entrades. Però no et deixen entrar a dins. Així és com tens tota una sèrie de números al llarg del jardí per anar escoltant tu sol o el teu aire. A dins no pots entrar. A l'interior vigila més, no? Bé, has d'anar amb la persona que s'acompanya. Val molt la pena, eh? Abans quan comentaves que deies... Té una forma així medieval, una mica t'estranyaves, no? Comentar-ho per ser gaudint. Neogòtic, no? He sentit... És el que diem, no? Vull dir, Gaudí va tenir una primera etapa, que ja sabem que és la Casa Vicenç, el Capritxo, una miqueta més, fins i tot una mica més àrab, amb la forma de treballar. I té una etapa neogòtica, que és el col·legi de les Teresianes, la cripta Güell, part de la cripta, aquella que vam veure... No, el celler Güell, vull dir, perdó, el que hi ha allà al Garraf, no? I bé, tot això té una mena de semblances, vull dir, que és aquesta part que és el que diem, que el modernisme està lligat amb allò neogòtic, l'únic que el senyor Gaudí el que feia és, com tu m'ho havies dit, la part sobretot del que seria el mur unifica el que és el maó de construcció amb productes de la natura. És a dir, amb pedra que és la pissarra. La treuen de Collserola. Clar, de Collserola. I llavors la van recol·locant i ell el que juga és aquest element natural d'utilitzar productes de la terra, en aquest cas... terra matèrica, vull dir, i fa la seva història, per tant, no és estrany el que expliques. I també és molt xulo, perquè les formes rectes, llavors, hi ha les canyeries de la casa per fora, llavors les canyeries tenen forma d'arbre. D'arbre, clar. O sigui, juga amb els elements típics de Gaudí, i les canyeries també tenen tota una sèrie com de pedres a sobre, o sigui... És que és curiós. Jo la recomano molt, eh? Perquè el que passa és que en un Gaudí, quan entres, és a dir, quan tu pots veure un Gaudí qualsevol, encara que sigui el més bàsic com aquest, però a mesura que et vas fixant en els detalls, no? Vull dir, és clar, és el que dius, tu tot no té un motiu de ser, tot té un element de connexió que vincula les seves obsessions. Molta llum a dins, saps? Molta llum, moltes finestres, allò de la llum natural, que sempre es parla, no? Sí, sí, sí, a ell li encantava, això. Molt recomanable. La unificació del que és l'extrema amb l'interior i aquestes coses, no? Molt bé. Molt bé, doncs, Rosa, ui, vale. Sí, sí, sí, ja estic disponible. Doncs, tienes todos los micrófonos del mundo per tu mateixa. Hola, hola, hola. No, sembla que sigui molta cosa i de fet sí que ho és, sí que ho és. Però bueno, ja faré una síntesi, una miqueta de tot. I ja veureu que al final queda rodonit, és un cercle. Personalment ha estat un cercle que no m'ho esperava i ja veureu per què. Tot va començar perquè al mes de juliol es va organitzar a Sant Vicenç, es va organitzar una excursió a motocard per anar a fer la ruta de l'exili. Aquesta excursió, de fet, les organitza l'Assumpta Montellà. Ella és una historiadora que ha estudiat molt tot el tema de la memòria històrica, de la Guerra Civil i de la postguerra. Està fent articles, sobretot, en el diari Sapiens, en la revista Sapiens. I llavors, arrel de tota la investigació que ella va fer de la maternitat suïssa d'Elna, va publicar un llibre que porta també aquest nom. Llavors ella organitza aquestes excursions, però no només per anar a visitar la maternitat d'Elna, que ara ja anirem veient què és, sinó el que fa és, i a veure són rutes que es diu ruta de l'exili, nosaltres per exemple érem gent de moltes edats, però ho fa molt també pels instituts. O sigui, qualsevol col·lectiu que estigui interessat, jo és que de debò sí que ho recomano moltíssim, perquè de debò que val la pena. Ella t'acompanya en tot moment i va comentant, no? I ja quan puges a l'autocar, clar, tu penses, ah, vinga, que bé, no, d'excursió, ha, ha, ha, no, ha, ha, el senyor conductor que salude, ha, ha, ha. Et comença a explicar ja. El que va suposar el moment del final de la Guerra Civil, quan ja avançaven els nacionals cap a Barcelona, i la gent va començar a marxar. Però a marxar a peu. I és el que ella ens va dir nosaltres, avui és diumenge, anem ben equipats, portem menjar, portem roba, portem l'autocar que ens porta. Diu que aquesta gent va marxar a peu. amb el que tenien i moltes vegades amb molt poques hores o a vegades amb minuts només per agafar el que podien necessitar per fer aquest viatge i no sabia si tornaries mai més a casa teva. És molt dur l'exili haver de marxar i amb aquelles condicions i a més que era... On comença això? On? Això comença, bueno, surt del municipi que ho demani, llavors ella el que fa és un recorregut per... L'ordre no importa, perquè segons les hores del dia i així per no passar molta calor a la maternitat d'Elna, llavors l'organitza. I nosaltres, per exemple, ho vam fer a l'inrevés de com ja ho tenia pensat, però no importa. És, per exemple, visites al Museu de l'Exili, que està a la Jonquera, és al MUME, És un museu que té una funció pedagògica, sobretot, i de recuperació de la memòria històrica, i també fan recerca històrica. Aquest museu està dedicat a la gent que es va exiliar. Llavors hi ha, des del típic, els plafons, alguna reproducció d'alguna escena, també hi ha gravacions o filmacions d'aquelles en blanc i negre de l'època, de la guerra... i també una miqueta les persones que també van patir aquest exili i el que van continuar fent, si eren fins i tot escriptors o músics, no? A veure, hi ha gent que es va exiliar en diferents condicions. Per exemple, no és igual a l'exili que va tenir el Pau Casals, per exemple, que no a l'exili que van tenir tota aquesta gent, que clar, ells pensaven que quan travessessin Espírit, molts van passar per la Jonquera, van anar... buscant el pas més senzill, i van anar a parar... Els francesos no havien preparat res i se'ls va desbordar totalment la previsió de persones, de gent. Llavors el que van fer és portar tots aquests espanyols, sobretot la majoria catalans, a la platja d'Argerès. Una platja, eh? Una platja, sense res. Ni aigua potable, ni tan sols aigua potable. ni menjar, ni tendes de campanya, ni mantes, res de res. Com si fossin animals, igual. És molt fort, de debò que és una experiència... És molt impressionant perquè et poses a la pell d'aquelles persones i, home, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. A més, és que era com un petit camp de concentració. De fet, era això, que després de seguida els van col·locar uns fills ferros aquells a la embarada i no podien ni sortir. Ni podien anar als pobles a pidular o a demanar menjar o alguna cosa. I la situació és molt forta. Malvivien, és que malvivien. I molta gent moria. I quan de tant en tant arribava un camió, potser portaven pa dur. o sardines, o arangada, o... Imagina, arangada, que només tenien per veure aigua salada al mar. Va morir moltíssima gent allà. I imagineu si hi havia alguna dona embarassada, els nanos que noixien, si és que aconseguien ella, morien de seguida. O sigui, una situació, però, bestial, no? Llavors, aquí va ser quan entra la figura, que ja va estudiar, la Junta de Montellà estudia la figura de l'Elisabeth Hayden Benz. Ella és una de debò que xapó, perquè a més hi ha una exposició itinerant també que si la voleu també es pot demanar pels instituts, pels ajuntaments o per les col·lectivitats. Ella era una mestra suïssa, que de seguida, clar, era catòlica i tal, i llavors de seguida que va haver-hi la guerra aquí a Espanya, va venir primer a València, va estar treballant allà a Burgesot com a voluntària de l'Associació d'Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra, i després quan ja la guerra va anar avançant, anaven perdent zones, llavors després ella va tornar al seu país i després de seguida la van cridar perquè anés a ajudar ja també els gelers, Ribers Altes, Barcares, Sant Sabrià, que era tota la zona on havien anat a parar tots aquests refugiats. Llavors el que es va muntar és una maternitat, perquè es va veure la necessitat que hi havia de les dones que estaven embarassades, en quines condicions estaven i en quines condicions neixien i morien aquelles criatures. Llavors van agafar una casa, això l'Urdes tu també l'havies vist, no? Al principi aquella casa, després van... Total, va ser una ja definitiva, una casa definitiva, un antic palauet que estava abandonat, el van aconseguir o comprar o llogar... i el van restaurar amb l'ajuda de tothom, de tothom pràcticament, no? I llavors anaven a aquests camps de refugiats i llavors recollien a les dones que estaven ja molt a prop del moment del parc i llavors se les emportaven allà, les alimentaven bé i llavors que tinguessin, a més amb condicions higièniques també, no? I llavors allà van néixer, no sé si eren 500... Mira, 597 nens van néixer allà. i llavors va ser una tasca era una illa de pau enmig d'un oceà de destrucció és impressionant se't posa la pell de gallina quan penses que malgrat tota la barbàrie que hi havia aquests voluntaris que van venir de fora, i en aquest cas aquesta dona suïssa, que xapó. Llavors, clar, he llegit el llibre, que es diu així, La maternitat d'Elna, la història de la dona que va salvar la vida a 597 nens, i també l'altre, que és el llibre ja una miqueta més de la biografia de l'Elisabeth, que es diu Elisabeth Eidenberg, més enllà de la maternitat d'Elna. Aquests dos ha escrit per l'assumpte Montellà. És una dona molt jove, jo pensava que seria més gran, la Sunta Montellà, l'escriptora i la historiadora, i és de l'any 58, o sigui, no és jove, una persona molt jove. Llavors, aquestes serien una miqueta el que es visita, no?, el Museu de l'Exili, la platja d'Argelès, la maternitat d'Erna, i després també vam anar a Colliure, a fer a visitar pel poble, i, clar, la tomba d'Antonio Machado, que ja sabeu també la història de Machado, que aquí alguna vegada ha sortit també, quan ell va marxar amb la seva mare, i com tots dos van acabar morint, tant la mare com ell, no?, D'acord, doncs això. Després resulta que també va caure a les meves mans, i això m'ho va passar el meu germà gran, un llibre que és d'uns periodistes de TV3, que ells havien fet ja un programa també de TV3, un documental, que es deia igual, no?, es deia Els nens perduts del franquisme, Aquest documental va ser Premi Nacional de Cultura 2001. Els periodistes són Ricard Vinyas, Montse Armengou i Ricard Belis. Ja he dit que és un equip de reporters de TV3, no? Llavors, després de fer el reportatge, després del documental, vam fer també aquest llibre, no? Perquè vam veure que teníem molt de material i que valia la pena també aprofitar-ho, no? Aquest llibre... Has dit nacional. Eh? Has dit nacional. Quan he dit nacional? Premi Nacional de... Sí, Premi Nacional de Cultura, per aquí a Catalunya. Sí, sí, aquí. Crec que era bàsic. No sé ben bé, ho hem investigat ara qui dona aquests premis, però jo he entès que deu ser alguna història en plan institucional, segurament. Ja ho podem mirar. Doncs aquest llibre es recull els testimonis de persones, ara que són persones grans ja, no? Que t'expliquen les seves vivències, no? T'explica què són els nens perduts del franquisme. Són nens fills dels rojos. Clar. Vale? no és que es perdien ni molt menys, és que els feien perdre. Els feien perdre. Ja fos perquè a l'hora de néixer en una maternitat o en un hospital els hi prenien, a les mares, o els hi deien que havien mort o no sé què, tot això que ara avui dia encara hi ha més documentals, no? O per exemple, fills de presoners, de presoners de guerra. Clar, els nanos on anaven a parar? Els sospicis, o a vegades a mans de famílies de l'altre d'això que no en tenien fills, o que de l'altre bàndol, no? Clar, perquè els cavangüinyars van quedar aquí, esclar. Clar, perquè ells consideraven que com que eren fills de... Home, que això no podien viure amb aquestes famílies, perquè, clar, els imbuirien d'una ideologia que era totalment equivocada i malaltissa. Ells pensaven que tot això era malaltia. I fins i tot hi ha estudis, que aquí, per això dic que és superinteressant aquest llibre, mèdics, a nivell psiquiàtric fins i tot, dient que el ser rojo, el ser comunista, és una malaltia mental. Però això no s'ho creien. Home, ho deien. Però és que amb això es basaven en això. I aquí hi ha informes mèdics, hi ha el psiquiatre, el Vallejo Najera, que aquest era el cap superior dels serveis psiquiàtrics, i amb això es basava moltes vegades els informes i el per què aquesta gent es justificaven després tots els experiments mèdics fins i tot per intentar fer rentats de serveis o històries d'aquestes. Sí, jo penso que una cosa és dir coses i l'altra és creure-se-les, i lògicament la determinació d'eliminar tota resta va ser potent. Aquesta és una de les malvestats més grans del món, no? Però això va passar en l'època hilderiana, el mateix concepte, no? El fet que la ideologia et crea és una incapacitat relacionada amb allò físic i allò mental. Però escolta'm, parteixen d'una base terrorífica, no? Jo voldria expressar, per exemple, l'assassinat aquest que hi ha hagut d'aquestes persones... Síria. Aquí no, aquí a Lleida. Ah, sí, aquests nanos, sí. Estan ferits. Estan ferits. No han arribat a morir, però està molt greu. Vull dir, de la manera que tal... Quina sintonia es pot trobar amb el fet que un jove, perquè de fet és jove... Avui ho han dit, no? Una miqueta la ideologia d'aquest noi. Sí, però jo penso que hi ha una barreja de moltes coses, no? Una cosa no porta a l'altra. No, no, no, però vull dir que diu què hi ha darrere, no ho sé, perquè els que han anat farint... Però caldria, jo penso, permeteu-me el matís, la diferència que hi pot haver és que ell ha actuat pel seu propi... Pel seu compte. Però ja se sap per què ha actuat així. Ah, no. Està en l'hospital psiquiàtric, l'han portat. Són suposicions, no? No, però el tipus de gent que ha apunyalat, tots tenen, no són, diguéssim, d'aquí. Ah, vale, vale. Per les víctimes, vols dir per les... Bueno, una mica, és que, clar, les notícies són tan sesgades... Sí, ara això, aquí s'ha de fer la reflexió, ara, no? Ara són conjectures, no? però que estem amb la mateixa constant. I aquest ha actuat pel seu compte, aquest no és com en aquestes barbaritats que tu expliques, que bé que els executors d'això, o sigui, el mateix que... El primer que va decidir callar la platja i que es molin aquí... Aquest m'imagino que Vichy. Vichy que estava ja en aquells moments en sintonia amb el senyor Hitler. Això va ser el govern francès que no va respondre com calia. I llavors, amb una disciplina gairebé, jo què sé, matemàtica, ejecutaven. Jo penso que això està passant ara amb tots els desplaçats que hi ha de Síria que ara han obert les fronteres, no amb aquest extrem, però també quantitat de gent que s'està desplaçant perquè hi ha guerra al seu país, que quan arriben a aquells llocs van fer un reportatge per TV3, és que n'hi tendes, alguns. Unes situacions que... És molt complexa. Rosa, has d'apuntar alguna coseta més? Una miqueta, sí. De fet, en el díptic de presentació del museu ja comença així, diu l'exili, el camí incert que s'obre davant dels que s'han d'allunyar per força del seu país. Comporta un trencament traumàtic i dolorós. Cap exili. Jo volia comentar una cosa. El llibre aquest, Rosa, és com un recull d'informació, representa que han fet aquesta gent, que a més a més han fet el documental, però és informació al llarg de tot aquest exili. De tota la investigació. Però són testimonis més aviat, no? El llibre aquest últim ja és en concret sobre el tema dels nens. Sí, però és informació que ells han buscat, han recollit número de nens, qui eren, què deien... Sí, perquè fins i tot, era el que això volia arribar també després a explicar-vos, eh? Hi ha algunes fotografies, hi ha testimonis de persones, d'homes, de dones, que ara ja són grans i que t'expliquen les seves vivències en els sospicis o si els havien adoptat famílies i els havien tret al seu propi nom i sempre li amagaven qui eren, no els veien. que de grans busquen les seves famílies, no? Vull dir, són documents, són testimonis, entrevistes, eh?, algunes són entrevistes, altres són aquests informes psiquiàtrics o aquests... Més i tot la llei mitjançant la qual es va arribar a promulgar, eh?, la llei, que mitjançant la qual li podies canviar, o sigui, esborrar el nom amb una criatura i posar-li el nom nou, eh?, perquè així el guanyaves per la causa, eh?, pel règiment. És una verbalitat. És molt forta, això, eh? Llavors, després n'hi ha també, i amb això ja vaig acabant, hi ha un llistat dels hospicis, dels llocs d'Espanya, que ells han investigat, on apareixen els nens. A veure si ho trobo. Les llistes d'escoles i nombre de nens el 1944. I aquí surten moltíssimes escoles i dient fins i tot el número de nens que hi havia. Llavors fins i tot surt una, que és la que a mi em va fer gràcia mirar-ho, que és la Divina Infantita de Guadix, que és on va estar la meva mare. Per exemple, és que era això, el seu pare el van estar a presoner, va estar allà, i després ja sabia que el van matar, i a ella la van portar d'òrfana allà. i després no va saber res més, i amb això, si em permeteu, ja és una puntualització personal, però avui penso que m'ho puc permetre. El viatge que vam fer a Guadix fa dues setmanetes, allà el típic és l'acostum d'anar al cementiri a fer la visita, I llavors vam descobrir una tomba, que no és una tomba, és semblant a la de Machado a Cotlliura, és un homenatge també que han fet a la gent que va caure, que li va tocar estar en l'altre bàndol, senzillament. I vam veure amb la bandera republicana i ens vam apropar allà i anàvem amb la família, també amb la meva mare, el meu pare, els meus germans i les netes, les nebodes i tota la família. I vam descobrir que en aquest homenatge, en aquella tomba, hi ha l'homenatge a les persones que van caure, que les van matar, I llavors vam veure el nom, efectivament, del meu avi. O sigui, del pare de ma mare. Imagineu-vos, va ser un moment super emotiu. Super emotiu. Tot el que jo havia viscut primer a França, amb tot aquest exili, tota aquesta gent, a la tomba d'Antonio Machado, viure-ho després personalment allà va ser molt, molt, molt emotiu. I la meva mare, bueno, super emocionada, pensant, bueno, ja tinc un lloc, ja sé almenys, Com a mínim, no? Ja sé que no està allà, perquè no està allà, no? Però, bueno, ja, veus, ha quedat recollit i està aquí. I allà estimada no sabia on estaven aquelles restes, no? Per poder donar... I almenys per això us deia que és una miqueta tancar. Sí, sí, un cercle. Per mi ha semblat... Ha estat una miqueta tancat tot aquest cercle, no? I de dir... Un viatge iniciàtic, no? D'aquests que es plantegen, no? I que tens allò al final. Que dius, és necessari la memòria històrica. I tant. Sí, jo li vaig dir a la meva cosina d'allà, que a més té un càrrec públic en aquest moment, un càrrec públic que és important, i em va dir per què cal moure tot això, no? Senzillament és per quedar-nos tranquil·les a nivells emocionals. I em diria que l'important és que tots ara convivin en pau i ja està, i ja se sap que aquestes coses s'han d'oblidar, s'han de perdonar i ja està, i hem de conviure. A veure, ser mica en mica aconseguim, aquesta demora històrica, amb el nou canvi de govern de l'estat espanyol, que ho tinguin més present perquè està totalment impossible. Amb els senyors del PP no han volgut mai remoure allò que potser a vegades pregonen, i sé que soc molt dur amb això, però bé, ja sabem que ens entenem amb quines ideologies es mouen a vegades. Bé, abans de passar al cinema jo faré un esment d'un minut per fer una recomanació d'aquelles d'acabar d'estiu, agafar un llibre d'aquests simpàtics, perquè estem tots encara amb la psicosi estiuenca i tal, i llavors agafarem un llibre simpàtic, agradable, un thriller d'un senyor que es diu Juan Gómez Jurado, una sorpresa d'aquelles que dius, agafes i dius, vinga, vaig llegir això per passar a l'estiu una estoneta. És un llibre que es diu El pacient, d'acord? I és, clar, aquest senyor, que és espanyol, lògicament, coneix perfectament com funciona tota l'administració americana i com es mou certs elements, perquè planteja que és un prestigiós neurocirurgià la persona que porta el llibre, allà als Estats Units, s'entén, i que llavors s'adopera una persona molt important. I resulta que hi ha un altre grup o una altra facció que el que fa és que s'agresten a la seva filla Perquè en el moment d'aquesta operació d'aquest personatge molt important, que no direm per no trencar el llibre, que de seguida es veu però tampoc és això, el mati a la sala d'operacions. Directament. És aquest element. Estem parlant de terrorisme polític, estem parlant de una sèrie de qüestions. I si no el mata, matarà la seva filla. Llavors, clar, és el que diem, no? El llibre té com un subtítol que diu no sóc un assassí, sóc un pare. Llavors, clar, és l'element no sóc un assassí, sóc un professional, però sóc pare. Perquè, clar, es troba que dius, a veure, o mato a una persona que èticament no és correcta o es carregarà la meva filla. i hi ha escenes molt potents, molt salvatges, estem parlant d'un personatge, el teòric assassí o el teòric segrestador, que és el segrestador com a tal, que no té contemplacions, per tant, no sé que diguis, no, al final s'ho pensarà, no, no, no, és a més, matarà la nena llançant-li rates femèl·liques, és a dir, directament amb aquesta línia, i a més... Té un control absolut, aquesta persona de l'home, mitjançant el mòbil, mitjançant l'ordinador... En el moment que hi toca qualsevol cosa tecnològica, ella el controla. Però està situat a aquesta època. Sí, sí, sí. Estem parlant d'aquesta època... No, perquè allò de les rates a mi em sona més... Clar, però és el tema ja... És una persona que està vinculada amb una tipologia militar de la zona de l'est, no? Vull dir, ja ens entenem amb aquestes formacions de... Com es diu això? De maltractament, no? De quan es fa... Bueno, no surt la paraula ara, quan... Bé, sí, de maltracte de presoners. És a dir, de càstigs que s'infligeixen molt així. Molt bèsties per sormetre'ls. Exacte, evident. Però el llibre és dinàmic, agradable, no. És molt potent, però és un bon thriller que d'entrada en quant dius, ai, vinga, va, algo que sigui així, vinga, pim-pam, no? I molt bé, molt bé. I a més, és curiós el personatge, qui és el personatge que s'ha d'operar. És molt curiós, perquè dius, ostres, però si per la forma d'explicar-ho és aquell, aquella i l'altra, no? És una cosa molt interessant. Jo convido que la gent s'ho mire, eh? Seguim amb cinema, Jaume, llavors et deixem a tu que parles el que vulguis. L'endemà, el Citat de la televisió... De moment, sí, podríem parlar de la pel·lícula de l'endemà, no? L'hem vist encara. L'hem vist, no. Bé, l'endemà és aquesta pel·lícula, com sabeu, d'Isona Passola, que ha fet una exposició de tot un seguit de persones que opinen en la situació que ens trobem en aquest moment, en quant a aquesta il·lusió que tots plegats... Jo crec que pretensió no, no, és una il·lusió que tenim... d'arribar a un punt d'independència que, francament, ens pugui permetre primer a votar, esclar. Vull dir, això és el dret a decidir i tot això, no? I llavors, doncs, enganyem. Vull dir, al darrere hi ha la il·lusió que podem arribar a un punt on la independència sigui factible a Catalunya. Llavors, la pel·lícula és una exposició de tot un seguit de trets que van a favor que això pugui ser viable. O sigui, veure aquesta pel·lícula és, en definitiva, si tens alguns dubtes, arribant al convenciment que això és... Això és factible perquè tots els que parlen ho veuen molt clar i, en definitiva, ho podem aconseguir. I, esclar, això vol dir que no hi ha dubtes aquí, no són preguntes el que hi ha en la pel·lícula, sinó que tot el contrari, el que hi ha són respostes. Respostes a tot un seguit de dubtes, com deia, que puguis tenir. En aquest sentit, la pel·lícula podria ser molt més ampla, podria ser molt més llarga, podria ser d'altres persones, que en definitiva n'hi ha moltes, que podríem parlar exactament d'això, però hi ha unes de molt concretes i aquestes són les que es van manifestant. Quina és la valoració que jo faig a nivell de cinema? Valoro molt positiu que el cinema tingui aquest sentit de ser útil, com per exemple en el seu moment hi va haver pel·lícules que eren útils al senyor Hitler. Nosaltres també, és lògic, ho podem aprofitar, amb una estètica, amb unes formes, amb una capacitat. Però, esclar, vull dir, ja he parlat de la ideologia hitleriana i la poso també al costat d'aquesta, que jo hi vaig trobar a faltar preguntes. I llavors, vull dir, preguntes vol dir que nosaltres, com a espectador, no ens hi poguéssim acabar d'afegir el que... El que no sabem, els dubtes... Sí, no només una cosa completament dirigida. I amb això no vull dir, ni molt menys, ja que hem escoltat a la Rosa, que no hi hagi una diferència entre una cosa i l'altra, entre una ideologia i la que aquí, si més no, en aquests moments, a nivell de Catalunya, està dinamitzant aquesta possibilitat, no? és molt diferent, no hi ha cap mena de dubte, però a vegades queda aquell punt de dir, però escolta, utilitzem la mateixa arma al cinema per convèncer, no? I això és el que, segons el meu criteri, és el que no ha de ser. No és un document... neutre o vàlid perquè tu puguis reflexionar sobre una realitat i fer-te la teva opinió. És la influència dels mitjans de comunicació, la influència del món de l'art, que això és un element també que un dia podíem fer una àmplia conversa, digues, Jaume. Soc molt conscient del que acabo de dir. No, no, no. Té molta... En època de guerres, el cinema s'ha utilitzat, ja sabem, per qüestions. Ve per fer feliç a la gent, ve com a testimoni polític. Això queda molt clar. Jo és que, si em permeteu, jo veig com el que diu el Jaume, si comparem que no és el mateix amb el d'Escòcia. O sigui, aquí, per una banda tenim la dinàmica de la por, amb que no tal, no tal. I per l'altra banda tenim un cert... però no massa d'allò a favor, no? I estem com molt en un extrem, no gens pedagògic, no és una informació de què passaria o perquè sí o perquè no, però de forma lliure, sinó que està com tan polaritzat que en realitat el ciutadà de peu diu, bueno, però jo és que jo podria saber bé això sense que tingués cap caire polític, sinó què passaria, què no passaria... Una miqueta trobo que la pedagogia d'això no s'està fent. No. No s'està fent. Això és cert. Llavors, clar, potser aquest documental està bé per tota la gent que pensa que això... que sí, no? Tirant davant. I llavors estic d'acord amb tu, no? Bueno, només volia comentar això. Sí, sí, sí, perfecte. Penso que hi ha coses que són molt més interessants. Per exemple, s'acaba d'estrenar una pel·lícula de l'Arcadi Oliveres, que s'ha fet un seguiment de la seva figura, la seva dinàmica i tal. Penso que aquesta sí que posa preguntes, perquè... el moviment que aquest senyor, doncs, tira endavant com un dels líders, amb la senyora Forcadas, doncs, la veritat és que està tenint, doncs, una influència molt gran, no? Vull dir, per reflexionar sobre tot un seguit de coses. Perquè, esclar, vull dir, tots sabem molt bé que a vegades determinades contestacions o, en definitiva, manipulacions... doncs poden ser molt interessades i el que cal i nosaltres penso que som, doncs, així de lliures, no? I penso que és una de les conquestes que hem d'aconseguir és que se'ns plantegi tot un seguit de qüestions i no que... Que sigui una línia directa i... Jaume, comenta-nos algunes pel·lícules d'aquest estiu que has vist, que m'has comentat que volies parlar d'algunes. Anem amb el temps no malament, més enllà de malament, però bueno, no. Sí... Bé, no, és que és molt fàcil, però això pot ser tan curt com pot ser molt llarg. No, no, tranquil, tranquil. Comenta, comenta. Jo la veritat és que la pel·lícula que més em va impressionar va ser aquesta del Nou Món, una pel·lícula de Terrence Malick, que hi ha el senyor Farrell, el Colin Farrell, la Kidzen, la Christian Bahl, el Christopher Plummer i tal... Però és que aquest senyor és una meravella, vull dir, és que jo quan vaig veure que ell estava al davant d'aquest projecte dic, home, això no es pot passar de cap manera, no? I llavors doncs la vaig estar veient i és una meravella. És precisament és de tot això que hem parlat, el que passa és que es pot utilitzar. el que ha dit la Rosa, el que jo tenim manifestat sobre la pel·lícula. Sí, sí, però amb una altra època, no? És en una altra època, que arribes allà, et trobes amb tot un seguit de gent, ja vas a veure com els controlaràs, no? Clar, això no val, vull dir, aquests estan aquí, nosaltres arribem, potser sí, que com es diu des de segons quins... punts organitzats, sectors exacte organitzats del teixit social que en aquella època ja existia, diuen, anem allà a salvar-los. Potser sí que la idea és aquesta, però esclar, per salvar-los, martiritzar-los, no, que és una altra... O hem d'eliminar aquestes constants que tenen ells perquè, si no, no arribaran... no sé, vull dir, a reaixir com a persones vàlides dintre un teixit social. Clar, tot això, llavors tot això va a l'inverse. Crec que és una de les pel·lícules bàsiques, com tot el que ha fet ell. És que és molt bo. L'última que va fer molt ràpid, allò, és impressionant. L'arba de la vida, no? L'arba de la vida. després ha fet una altra amb el Ben Affleck no me'n recordo com es deia l'última i aquella va ser una mica com repetició del concepte d'arbre de la vida amb una altra línia no és com es deia aquella pel·lícula és que penso que hi ha donant sempre moltes a tot això sí, sí, sí una pregunta darrere l'altra que diu aquell I llavors què us podria dir? Doncs, per exemple, de la reina d'Àfrica la vaig tornar a veure amb aquell goig. Que sempre provoca aquesta pel·lícula. Què és el que té la reina d'Àfrica? Doncs el mateix que té, Bagdad Café. Ai, calla, aquesta pel·lícula jo em torno boig. Vull dir... Jo l'he vist ara durant aquest estil. És el mateix, és que és tot el que no hem parlat avui durant el programa. Saps allò de dir, escolta, com ho fem per sobreviure? Perquè allà hi ha un ambient amb Bagdad Café... Us diré un petit secret. Si em voleu camalar de qualsevol manera... Estic parlant, ja soc a l'oburro, ja com ja... Fins i tot una mica a nivell sexual, poseu-me la cançó de Bagdad Café. Oh! Vale, vale, vale, Xesco. Os dic el nom, Jevet Estil, Calling You, es diu la cançó. A mi que la cançó... Jo és que em quedo tonto. No puc evitar-lo. És una de les balades preferides meves. Jaume, segueix. A partir d'ara ja ho sabem. Petits secrets del valorador. No ho sabrà ningú. Jo penso que aquesta és de les... Té una ambientació magnífica. Aquestes dues són de les més potents que he vist aquest estiu. I llavors, doncs, bé, vull dir, per exemple, Regals Profundes la van tornar a fer amb l'Alandat i tal. Esclar, aquesta després la va repetir el senyor Clint Eastwood, va fer un remake, i és més explícit i fins i tot més lògica, no? Però jo penso que aquesta té un encant... Té una cana especial. Sí, potser això que dius tu, o que hem esmentat avui, que hi ha com una mena de virginitat aquí, no? Ui, ui, això de nena. Sí, sí. Bueno, bueno, millor que hi ha tema. Molt bé, molt bé. Per què no, oi? I que sí, l'altre en canvi no. Que et preguntava si hi havia alguna més o seguim amb una altra. No, no, per re, no, per re. Ara hi ha vespre, ja està bé. És el que convé. Jo penso que aquest punt també cal. La televisió és una cosa que la pots anar seguint. Ahir, precisament, en vaig veure dues. Ja hi pensaré. Tira endavant. Comentem una mica. Jo comento ràpidament, bueno, comentaré una perquè l'altra no es donarà temps. Prefereixo comentar el Boyhood, que ja vas a comentar, i ara tindrem 3 minuts per la teva, Lourdes, que hem parlat d'una cita per l'estiu. Però bé, Boyhood, una pel·lícula de 2 hores 45 minuts, el director Richard Linklater, el que va fet antes de l'amanecer, antes de la tardecer, antes de la nochecer, que és una trilogia amb la Julie Delphi i el Ethan Hopke, ho dic bé, I llavors aquesta és una pel·lícula que durant 12 anys el Richard Linklater ha gravat. I és una pel·lícula absolutament magnífica. És a dir, és el dia a dia d'un nano que es diu Eller Coltrane, que és el nen que apareix a la portada. I el segueix a la portada, a la coi, ho diria ara. Al cartell, que no sortia. A la portada del llibre anava a dir, no hi ha llibre. Aquest moment. Exacte. Llavors, aquest nen, el director el va gravant juntament amb tots els personatges que l'envolten, que seria... Curiosament, la filla del Richard Linkleiter, que és Lorelei Linkleiter, que és la germana d'ell, i Amethan Hopke, que és el seu actor fetitx, i Patricia Arquet. Vull dir que són aquests quatre, hi ha més gent, però que, bàsicament, veus aquesta evolució, com van creixent, també els pares, que és la Patricia i l'Ethan, com van evolucionar, que són 12 anys, clar, Com a principi, l'Ethan no té canes i després té canes, no? O com la Patícia Arqued, per exemple, era més primeta i a mesura que va creixent s'engreixa, però és una qüestió purament anecdòtica, em refereixo perquè és la seva forma de sèrie, no? Llavors, la pel·lícula en si mateixa... és el que dèiem, és una pel·lícula que és sobre la vida mateixa, vull dir, no passa més enllà del que pugui succeir, aquesta evolució familiar, amb separacions, amb trobades, amb no sé què, però el que és magnífic és veure la gent que no ho sap o que no ho sapigués, doncs clar, és que com poden agafar actors perquè, clar, hi ha quatre o cinc o sis canvis que són clars amb les cares sota dels nens, no? Que siguin tan semblants, no? No, no, és que són ells mateixos que cada X temps el director ha anat gravant-los, però el més curiós és com tot això ho agafa i no canta, vull dir, en refereixo que no sigui que diguis, el que es va gravar fa 12 anys és diferent del d'ara, és magnífic. La té molt clara la gramàtica cinematogràfica. Exacte, la té molt clara i d'una manera... Sí, sí, sí, i llavors és magnífic perquè el mateix ritme, la mateixa forma de muntar, la mateixa forma de fer, la llum semblant, és a dir, és magnífica. Per tant, és una pel·lícula que recomano, ara no passen gaire coses. 45, però la pel·lícula t'enganxa, t'enganxa, té molta qualitat, és uns diàlegs, ja sabem el que fa l'Inglater, que no para de parlar la gent, això enganxa molt, però no passa res de l'altre món, vull dir que això també ho adevanto perquè la gent no vagi allà a veure una pel·lícula d'acció, no, és una pel·lícula de família, és una pel·lícula acostumista, què passa a casa, què passa a fora, què passa quan canvien de col·legi, què passa quan no se separa, quan arriba una nova parella a casa, però passen cosetes. Tres minuts, Lourdes. Tres minuts. Ho sento, ja. Bueno, aquesta pel·lícula, una cita per al verano, és l'única que va dirigir Philip Seymour-Horman. He vist que està feta del 2010 i l'han estrenat ara el 2014, suposo, per la mort de l'actor. És una pel·lícula entranyable, ell és un xòfer d'una limusina i té un amic i sempre van parlant. La idea és que ell és una persona molt solitària, molt introvertida, molt tímida, i sempre va amb el seu amic i la seva dona, fins que un dia coneix una noia, i s'enamora d'aquesta noia. La noia també és una noia que socialment és una noia bastant tirada cap enrere, etcètera, etcètera. Bueno, dius, bueno, i què va passar aquí, no? La idea és... Jo trobo que la idea és... Aquí, marro. Clar, ell... Bueno, pues tarda, eh? No, la idea d'ell és, jo penso que hi ha dues coses importants. Primer, com ens presentem als altres, no? La idea de dir, jo vull caure bé aquesta persona, què faig, no? Llavors ella li diu, escolta'm, a mi m'agrada, d'aquí el títol, a mi m'agrada molt anar en barco i m'agradaria que em portessis al tal llac i ens passeguéssim en barca. Primera cosa, no sap nedar. Oh! I llavors, gran part de la pel·lícula, ell diu, jo aprendré a nedar, apren a cuinar, etc. A part de la part aquesta més domèstica, és una pel·lícula que jo trobo important en el sentit de dir, podem millorar. La superació, no? Per una altra persona o per qui sigui, però la idea aquesta de dir, això ja sí, que a mi... No m'agrada gens. Una mica la pel·lícula va d'això, no? Jo, en aquest cas, milloro per aquesta noia, aprenc a nedar, que tu pots prendre en plan metafòric, no? Però sí que penso que és interessant, no? La idea de dir, no vull estar estancat, jo vull ser el millor de mi mateix. Un creixement. a nivell físic o d'actitud, però també a nivell mental. En aquest cas està motivat per aquesta noia, però també pot estar motivat per altres. Però penso que aquest, no sé, el Jaume, que també l'ha vist, com ho... Sí, sí, és que és molt entrenable. Jo penso que hi ha coses que tots hem... hem experimentat i com ens orientem per fer-nos agradable. A vegades, perquè la persona en aquella que tu t'identifiques, ja t'identifiques amb ella, però llavors ets tu el que has de fer alguna cosa. Esclar, la reacció que té ella, i la que té ella és gairebé contraoposada, i per això sempre es troben que no... Que no coincideixen. Sí, que no avança allò, perquè estorben, per dir-ho d'una manera. precisament per les decisions que prenen per conquerir en l'altre, no? I llavors fins que arriba al final, fins que no trenca la norma, no se'n surt. Però bé, una pel·lícula molt dolça, eh? Molt agradable. Molt bé, doncs bé, és el que diem, ens ha quedat en set temps. Bueno, estem escoltant de fons, com a mínim, la cançó de Robert Palmer, que no n'hem pogut escoltar abans. Acabarem amb això. Res, queden 10 segons. Per dir justament això, doncs adéu. Adéu. Que vagi molt bé la setmana que ve. Adéu, adéu. Adéu, adéu. Fins demà!