Teatre i òpera, cinema i Hong Kong: cultura i poder

Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia. Avui estem acompanyats amb dues dones espectaculars... perquè és que no tenim més homes, a part del present, no? I d'un home espectacular, també. Gràcies, gràcies. Home, hem tingut una floreta. Jo estic espantat, perquè la Rosa i l'Urdes són dues dones com cal, i bé, tots segur, i aquí, jo estic solet, una mica de por, però no, que sou un encant. Molt bé, tranquil, que tu estàs avançada de sobre. I tant que sí. T'he venut que creudes, també. Vaja. Aquí, que no es manqui l'àvia, pobreta. Exacte, exacte. Però, bueno, doncs, Rosa i Lourdes, benvingudes. Gràcies, Xesco. I res, doncs, avui tenim un programa magnífic amb molta informació i començarem parlant de teatre, de l'obra de la Villarroel, El poder absolut. Després parlarem de Titelles, amb la Rosa, que és el que diem, que a vegades són aquelles coses que dius... Vaig a veure Titellas, com sortiràs? Va acabar ser meravellós, no? Magnífic, preciós. Aquest Hansel i Gretel, no? Molt bé, ens explicaràs, i tant que sí. Parlem també de Vicentenari Wagner, l'herència wagneriana a Catalunya. No oblidem mai que Catalunya està considerada Barcelona un dels espais més estimats per escoltar Wagner. És veritat. És un lloc d'aquells que ja explica després una cosa vinculada al Liceu, que després quan parlis ho especificarem. De cinema parlarem de Salvatges, d'Oliver Stone, també parlarem de Todo es silencio, de José Luis Cuerda, i també farem una combinació de dos clàssics, clàssics una mica independents, Caravaggio, de Derek Jarman i El ventre de l'arquitecte, de Peter Greenaway. Parlarem de la mostra d'Alí, el Pompidou de París. Ja sé que no som temps per marxar a París a veure una exposició i tornar, tal com està la situació, però bé, potser el millor més endavant arribarà a Madrid, que tenim més a prop i potser és més econòmic. A persona no vindrà, però això ho explicarem també després. Literatura, El port dels aromes, de John Lanchester. I per últim tractarem un tema que realment és preocupant i que cada vegada els informatius ens donen més ensurts. Esperem que ara s'arregli el tema de la pobresa i els desonaments que cada vegada sembla ser que són menys, esperem que siguin cada vegada menys fins que deixin d'existir, perquè la situació és molt greu. Bé, parlem directament de teatre, poder absolut d'Urdes. Sí, doncs aquesta obra, com tu dius, la fan a la Villarroel, està dirigida per Roger Penya, el Roger Penya és el germà de la Vicky Penya, Per casualitat, en aquest mateix moment està dirigint No et vesteixis per sopar, que l'estan fent al condal, i també està dirigint aquesta obra, d'acord? De fet, aquesta obra que es diu Poder Absoluto ha estat escrita també per ell, o sigui, està dirigida i escrita per ell. És una obra que la va escriure fa uns 4 o 5 anys i la tenia com tancadeta, d'acord? I ell volia que el personatge que fa ara, l'Emili Gutiérrez Cava, el fes l'Enric Arredondo, que sabeu que és aquest actor tan bon actor que va desaparèixer, s'ha mort, no? Llavors, en aquest moment, ha tingut l'oportunitat de presentar-la i de fer-la a la Villarroel. Els dos actors, com he dit, són l'Emili Gutiérrez Cava i l'Eduard Farelo, conegut per tothom, que de veritat que donen la talla en tot moment, val? L'obra va sobre un dirigent, un polític austriac, l'any 1996, que pertany al Partit Popular i estan a punt de fer-lo president, que en aquest cas aquest seria l'Emili Gutiérrez Cava. Però té un passat una mica tèrbol relacionat amb el nazisme i l'obra va de com aquest polític corrupte, per dir alguna cosa, amb un passat corrupte, espera que una persona del mateix Partit Popular, que és l'Eduard Farelo, que és una persona jove, li pugui treure aquest drap brut que sembla que donarà la llum abans que l'agafin com a president. I l'obra sobre què va? Sobre el que diríem en castellà la trastienda política, sobre la corrupció, el xantatge que s'acaben fent entre ells, entre els dos personatges... sobre, per dir alguna cosa, tot el que faria una persona per aconseguir un lloc i volgués borrar tot el seu passat, no? Però, a part, arriba un punt en què les dues persones entren en un xantatge entre ells i, bueno, no dic al final de l'obra per si algú la vol veure. La veritat és que és una obra de dos personatges, com he dit, quan la comences a veure... és com una mica densa, però després vas entrar en els personatges i la veritat és que per mi l'aborden. És un diàleg... Déu-n'hi-do, no? Dos persones, només dos actors, només per portar endavant una obra així? És un diàleg molt punyent, eh? I l'obra dura una hora i, em sembla, i 15 minuts. Però la veritat és que veus que els personatges, sobretot el de l'Eduard Farelo, va evolucionant, no? Perquè, en principi, és una persona jove, com podem dir així, bastant tendra, que representa que no està ficada en problemes de corrupció, i al final de l'obra t'adones que no és ben bé així, no? Jo penso que és una obra superinteressant i que et dona molt per reflexionar sobre el món polític, no? A vegades aquest tipus d'obra pot ser una miqueta, pot ser de cop i volta agobiar o dir temes polítics, no? Però s'ha de dir que jo vaig veure una que era Nixon Frost, que la van fer al lliure, i va ser espectacular. També era un tema vinculat amb el cas Watergate, imagineu-vos, vull dir, llunyà, a la nostra... Podríem dir que aquí potser hi ha un vincle amb un partit polític de l'estat espanyol, però és que allò encara era més llunyà, però en canvi era tremendament interessant, perquè es parla una mica de la corrupció, de com netejar aquesta imatge. És el que diem. Jo crec que a vegades el teatre, el tema polític es toca molt poquet. I jo crec que s'ha de tocar més. No deixa de ser la política... Ai, perdó, la política. El teatre, una eina, a qualsevol nivell, no? Vull dir, que dins del món de l'espectacle no t'ha de ser comèdia o drama, no? Vull dir, també és indicat, perquè és un dia justament de reflexió. Sí, però no estem parlant de cap part. Exacte, exacte. És el fet polític, no és la trastienda que deia la Lourdes, que és la trastienda més negativa, potser. Sí que està clar que quan es parla de poder, que seria jo per mi l'eix central de l'obra, quan es parla de poder, doncs podíem dir que s'està disposat a qualsevol cosa per assolir un càrrec, en aquest cas un càrrec polític. I una miqueta l'obra va al voltant del poder tot el que hi pot haver, tot el que pot aparèixer. Penso que és una obra bastant recomanable. Està fins després del pont, no sé, el cap de setmana del 16 o així de desembre. I jo veure l'Emilio Gutiérrez Cava, que feia molt temps que no el veia, el vaig trobar realment genial. Aquest senyor és magnífic. Vull dir, ja des de la primera frase ja t'enganxa, no? I l'Eduard Farelo, jo també feia temps que no el veia, l'he vist bàsicament per la tele, no? Sí, és un assíduo d'alguna sèrie, em penso. Sí, no ho sé. Jo no el tinc gaire present, però, bueno, imagino que és la fornada que ve després, no? Jo crec que a Barcelona tenim molts bons actors que es van fraguant i que es van treballant i que amb el temps tornarem a tenir grans referents al teatre. És que potser hem passat una època tremendament gloriosa tant a nivell d'actors espanyols com de catalans. Jo crec que una miqueta és el que hem tingut. Però bé, que es van forjant. Jo crec que estava pensant, intentant recordar quan vaig veure aquí l'Emilio Gutiérrez Cava A Barcelona, i penso que va fer... Igual ha vingut més vegades, però fa un parell d'anys va estar a Caixa Fòrum amb un homenatge a Miguel Hernández, el poeta Miguel Hernández. I ell era un dels rapsodes, un dels que llegien els poemes. Després hi ha un presentador que ara no recordo quina persona era. I va ser un acte també magnífic, molt maco. I és que és un actor de primera... Per mi, molt entranyable. La veritat és que els dos actors omplen l'escenari, perquè en realitat us podria imaginar que no hi ha gairebé res més que les quatre parets, perquè de repente estan en un despatx tota l'estona. És difícil, vull dir, omplir amb dues persones i que generalment no te n'adonis que no hi ha cap personatge més al darrere. I la escenografia... Què tal? Hi ha molts elements, o és molt minimalista, no? És molt minimalista, és com si jo, per exemple, entro a un despatx, vull convèncer-te a tu d'una cosa, i bàsicament és tota l'estona el diàleg que tenim nosaltres dos. Molt bé, doncs on no hi ha personatges és a... Hansel i Gretel, no? Personatges físics. Home, no hi ha actors com a Talé, hi ha actors que són ninos. Clar, estan darrere. Estan darrere. Estan darrere, els autèntics, no? Ara no sé com es diu la persona, bueno, titellaire, no? Sí, titellaire. La persona que manipula, que fan aquestes titelles, que en aquesta ocasió era una persona sola. No tinc el nom, tinc el nom de la companyia, però és la companyia Titelles Trac Trac. a veure, sobretot el que sí que m'interessa és que és un teatre i així el vam presentar com el teatre més petit de Catalunya i es diu Can Ninot és un teatre petitet que està a Sant Cugat res, davant del monestir és molt fàcil de trobar el carrer hospital número 35 i és un teatre que es dedica a això tenen una programació estable de titelles el vam descobrir així un dia estàvem passejant per allà per Sant Cugat i tal I ens va fer molta gràcia i ens vam quedar. A les sis de la tarda feien aquesta representació. Després els diumenges al matí també la fan. Vull dir que la gent que tingui criatures i sense criatures també, perquè nosaltres anaven sense criatures. Clar, el típic que vas a comprar l'entrada i et diuen, bueno, i dos adults, i quants nens? No, no hi ha nens. Com que no hi ha nens? No, és que ens agraden molt les titelles. No cal, eh? Ah, doncs benvinguts, no? Ens van dir benvinguts. I tant. I, bueno, doncs és una preciositat perquè, a veure, és una... és una forma més de manifestació cultural i artística també, combina moltíssimes coses. En aquest cas, l'obra que representaven era Hansel i Gretel, el famós conte dels germans Grimm, si no m'equivoco, que ja sabeu que és la història dels nanos dels germans, un nen i una nena que estan jugant a casa a prop del bosc i després s'endinsen al bosc i allà es troben la casa de xocolata... però els nens, com nens que són, tenen gana i volen entrar a menjar alguna cosa, i la bruixa que hi ha allà es fa passar per una velleta, però és una bruixa realment, no? I una miqueta els fa reflexionar, amb els nanos, del poder de manipulació que pot tenir una tercera persona. Sempre tots sabem que amb els contes hi ha sempre una, no només una moraleja, sinó que hi ha tot una... Una forma d'advertiment, no?, cap a les nens i vigileu, no?, que a vegades, i sobretot els contes clàssics, després ja no, després això ja... I sempre és el personatge dolent, o com a mínim el que és una miqueta més capciós, no?, més complicat d'entendre. Sí, sí, sí, i els ninos, bueno, són una preciositat, són maquíssims, maquíssims, maquíssims, i a més tractats amb una ironia i amb un sentit de l'humor i amb una dolçó, bueno, impressionants, Jo penso que s'ha de reivindicar molt, també, que la gent que té criatures segur que ja hi va, i a les escoles també tenen molt d'acostum de portar-los a veure aquests actes. És una tradició que jo recordo que fa molt temps enrere era habitual, és a dir, als parcs, almenys aquí a Sant Just, jo quan era petit havia anat 50.000 vegades al parador que et feien, no? Vititelles, cada diumenge al demà tio gairebé. És una tradició que s'està recuperant, eh? Jo crec que un temps que va tenir la seva crisi, no sé per quin motiu... I crec que a mica en mica es va recuperant això. Sí, això em vaig sorprendre molt gratament, perquè ja et dic que és un teatret, és uns baixos d'un edifici que hi ha allà davant del monestir, i l'han adaptat i l'han arreglat per fer teatre, teatre de titelles, ja et dic que un teatre estable de titelles. Molt bé. I llavors, a més a més de fer aquestes actuacions de cap de setmana, clar, aprofiten i fan més coses, perquè si no... No, d'això. Tenen també taller de classes de teatre, que les fan amb anglès i amb català. Diu, mira, és interessant. I també, fins i tot, si vols aprendre a fer titelles, doncs també. Ah, que xulo. Interessant, eh? Si la gent que estigui es poden matricular, també. És una escola de teatre i de titelles, llavors. Tant per nens com per adults, eh? Doncs això està perfecte. Molt bé. A fer això i ja està. I a més, és una cosa molt maca. Una frase que a mi se'm va quedar, que és molt normal i és molt... A veure, hauria de... És així, no? Quan la bruixa li diu a la nena, no, li diu al nen, el nen el tenia allà engaviat, us en recordeu que l'engavia, i la intenció és engreixar-lo donant-li molt de menjar, perquè així un cop estigui ja ben grassonet, doncs el pugui fer servir allà amb aquella fórmula que ha de fer servir la bruixa, que necessita un nen viu, no? I llavors li diu, espera, que cridarem a la Gretel, diu, però la cridarem amb molta dolçó, perquè així, així sí que vindrà. I llavors li deia, clar, Gretel, carinyo, Vine, mira, que farem una cosa. Està bé, no? És un altre plantejament. Amb el temps que corren, que a vegades entre els nanos es parlen, sobretot ja quan van creixent una miqueta, es parlen d'aquella manera despectiva, no sé què. Et fa reflexionar sobre coses molt bàsiques, sobre uns valors de respecte, de carinyo, de tractar-nos amb correcció, no? Bueno, està bé, són missatges que tu com adult els vas veient, no? O veuen també la seva manera. Jo ara, al dir-ho dels contes i relacionar-ho amb els adults, estava pensant que la Fundació Àmbit, no sé si la coneixeu, és una fundació que està al carrer Rocafort i que fan cursos de creixement personal. Ah, sí. Doncs ja he vist la programació aquest any i hi ha diferents cursos, per exemple, o tallers, més que tot són tallers perquè poden durar dues hores, no? en el qual es parla d'un conte, per exemple, no ho sé, la que perotxeta vermella era un, no? Llavors, dins d'aquest taller, això que dieu, sempre hi ha aquests personatges, no?, el bo, entre cometes, que és molt bo, el dolent, i es tracta una miqueta d'analitzar a nivell més d'adult i d'això, doncs, els personatges dels diferents contes, perquè els contes... La veritat que s'hi pot treure molt de suc. Molt, molt, molt. I ara, al dir això, que érem per adults, he pensat que sí, sí. Molt bé. Sí, sí, és que és per tothom. Home, hi ha una obra del Bruno Betelheim, que és el psicoanalisi dels contes de fades. I tant, sí, sí. Ja s'analitza, bueno, tot l'intringulis que poden tenir aquests contes, no? És que hi ha, sobretot els clàssics, eh? I tant, els clàssics. Més que els actuals, potser, i tal, són... Els de Germans Grimm, els de Andersen, els de Hans Christian Arden... Això està molt estudiat, però és una tradició molt maca. És una gent molt jove i el director que porta això és el Tian Kusidó, que havia estudiat a l'Escola de Teatre, l'Institut de Teatre, té tota la titulació amb aquestes coses. Penso que val la pena donar una mica d'empenta. Com dèiem que hem d'equiparar les arts a un mateix nivell, jo sempre dic que és igual de bo una bona joia d'orfebre... que la Mona Lisa, per dir alguna cosa. I aquí estem comparant les titelles amb Wagner. Ara em direu, sí, quina comparació. Però jo crec que sí, no? Perquè la Rosa ens va comentar el bicentenari Wagner que es fa aquí a Barcelona. Sí, sí, sí, es fa a Barcelona perquè se celebra... Bé, el 2013 es commemorarà el bicentenari del naixement de Wagner i llavors s'ha fet un cicle... que l'organitzen entitats d'aquí de Catalunya que d'alguna manera han tingut relació o tenen relació amb l'obra wagneriana, no? Des dels Amics del Liceu, la TN Barcelona, la Biblioteca de Catalunya, Catalunya Música, Central Santa Mònica, el Liceu, la Fundació Guet... l'Auditori, la Museu de la Música, el Palau de la Música, la Societat del Gran Teat del Diceu... T'explicaré el per què. Déu n'hi do. Quan ho expliquis, t'ho explicaré el per què. Vinga, doncs ho vols explicar tu ja? Com vulguis, no, és molt senzill. A veure, no, des que el Liceu és Liceu, des de l'any 1848, perquè abans va estar al carrer Monció, era el principi del Liceu, des que està al Liceu a les Rambles, s'entén, doncs s'ha parlat que Barcelona... ara diré una paraula en alemany, jo tinc un alemany de Segovia, claríssim, i és que és el Bayruth del sud. És a dir, està considerada, Bayruth vol dir que és com la terra promesa, no? És a dir, no, no, és, bueno, sí que va néixer, però té una connotació, ara em balla al cap, eh? Bayruth és... Digues, digues. Bé, és que és on se celebra el festival que es fa... Exacte. És el festival més prestigiós que celebra el món sobre temes wagnerians, no? Exacte. I ha separat de Barcelona com el Bayruth del sud. Que va ser creat per ell, precisament, no? Això mateix. No sé si va neixer-ho amb aquesta ciutat. Exacte. És aquí on jo tampoc t'ho sé dir, però jo sé que es considera que és la... Vull dir, com t'ho has dit ben dit, la ciutat on es commemora constantment a Wagner i tal, doncs Barcelona seria com la segona ciutat més important d'Europa. que sempre al Liceu es fan obres de Wagner cada any per sistema, sigui a l'anell del nivell 1. Tot això es planteja com a tal. I per tant, és això que et deia, que és normal que totes les entitats culturals es recolzin a Wagner per un motiu purament de tradició. Des de fa 200 anys també. A Catalunya s'ha absorbit molt aquesta tradició wagneriana. I agrada molt Wagner. I al Liceu sempre està ple. I es troben a la programació, no?, normalment. Sempre hi ha obres... Sempre està, cada any, a l'Hort del Ring, em sembla que és. La Neida, el nivell 1, és? Ara, mira, al Liceu... Em sembla que sí. Digues tu, a veure quines obres són les que presenten, Rosa. Però és que hi ha dos o tres, hi ha una trilogia que sempre la fan al Liceu. No cada any, però gairebé, eh? Mira, al Teatre del Liceu, les que faran són les tres operes següents. L'Holandès Arran... Sí... L'Oengrin i Tristana Nisolda. L'Oengrin forma part d'aquesta trilogia que he dit jo. Han triat aquestes. Totes elles molt conegudes. Mira, aquestes estan fetes ja al setembre. Són molt llargues. S'ha d'anar d'espera. Tres hores i mitja. Al mínim, una òpera de Wagner. Tres hores i mitja d'actuació. Són cinc hores del Liceu. Digues, Rosa. Doncs mira, hi ha per exemple un cicle de cinema a la Filmoteca de Catalunya que ja va començar al setembre i que a més han agafat una pel·lícula o bé que la protagonista és la música de Wagner o bé perquè és un tema o una representació o una adaptació de les seves obres. Però sobretot perquè s'agafa la música. Ha estat molt utilitzada la música de Wagner a fer pel·lícules. Durant el mes de novembre estaran fent Infidelment Eva, que és del director del Preston Sturges. Al desembre faran Abismos de Passió, Cumbres Borrascoses, que es van traduir aquí, de Luis Buñuel, de l'any 53. La pel·lícula Ludwig, el Lluís II de Baviera, aquesta és una parçada, hi surt contínuament la música de Wagner, la pel·lícula d'Utchino Visconti, i el mes de febrer Apocal·lici 9, Com no, amb Francis Ford Coppola. Jo he dit la pel·lícula de Francis Ford Coppola, de l'any 79. Això, la gent que vulgui tenir més informació, hi ha una pàgina web que és del propi organització, que és la www.bicentenaribagner.cat i després ja sabeu que cada institució o cada centre té la seva web, per exemple, la biblioteca primoteca.cat i així. El Liceu també té la seva web, liceubarcelona.cat. Després també a l'Institut del Teatre fan un taller de dramaturgia també sobre... És un taller pràctic basat en l'obra Parsifal, que està impartit pel Carlos Padrissa, que és membre fundador de la Fura dels Baus i és el director d'una extraordinària tretologia wagneriana sota la direcció musical d'Estubim Meta. O sigui, que pot ser una cosa... Un nivell, eh? Un nivell important. És un taller pràctic, eh? Doncs per la gent, suposo que es vulguin apuntar, que es vulguin matir-ho a l'Institut del Teatre. Aquest es farà els dies 12, 13, 14 i 15 de desembre. Després tenim, que es fa també un curs sobre l'anell dels nivell uns, els amics del Liceu, ho fan. Són quatre conferències sobre cadascuns dels episodis de la tetralogia de Wagner. Llavors, ara, el 26 i 22 de novembre serà l'Horn del Rint, El 13 i 17 de desembre, la Valquíria. 14 i 21 de gener, Siegfried. I el febre, ja, els dies 12 i 19, el capvespre dels Deus. Que també, Déu-n'hi-do, la programació que s'està fent. I per aquí no corre un tal Roger Alier? Com a això de les conferències que comentaves? No, aquestes conferències d'Amics del Liceu són a càrrec del Ramon Gené. D'acord. No, ho dic perquè és un expert en òpera espectacular, aquest senyor. I això ja seria qüestió d'entrar a la pàgina web de cada... I buscar... i buscar perquè, bueno, igual si no... No vol dir que sempre... És un senyor que pot dir que és a la universitat però fa una assenatura que es diu Òpera i és un... Que estigui involucrat. Segurament estarà involucrat. Jo al comentar això a la Rosa de la Filmoteca vaig anar divendres passat, no sé si heu anat a la Filmoteca Nova. Encara no. Per fora l'he vist però no he entrat. És un edifici per dins, per mi, superguapo amb molta llum, etcètera, amb dues sales, bueno... I, bueno, a part d'això que vam anar i penso que és un lloc molt acollidor, també em va sorprendre, vull dir, de la manera que està al pàtig quan a preus, no?, un lloc amb el carnet de biblioteca, doncs, un divendres, dos euros. Oh! I la veritat és que ara m'he recordat que a la Rosa hi ha una bona programació que surt cada dia en el diari i això, però vull dir que és un lloc per anar-hi, vull dir que és molt acollidor, potser millor i tot que l'altre, aquesta bona miqueta, però amb una bona programació i amb un preu assequible. És que això és assequible. A mi el que em fa por és que tot aquest producte, que és magnífic, el que ha explicat la Rosa... segur que l'accés al Liceu és tremendament car. Depèn, eh? Igual pots trobar... Depèn de la zona, no? Jo sé que hi ha abonaments, no et trobem el preu ara, però hi ha abonaments, per exemple, per anar al diumenge al matí, que surt molt bé de preu. I si estàs... Jo havia agafat abonaments a la part de dalt, no sé si és el tercer pis, ho dic bé, i, clar, surt econòmic. A veure, surt econòmic molt més respecte, com sempre, a platea, no?, d'això. El que passa que ara no sé quins preus. Jo dic perquè vaig mirar per, no sé si la Tosca o la Bohem, que la fèiem, és un clàssic, lògicament, de l'òpera, i em feia il·lusió perquè no l'he vist mai. No, la Bohem, que no l'he vist mai. I vaig mirar i no vaig donar res per sota de 70 euros. Pot ser. I d'aquí fins a 300, 400. Pot ser. És probable, eh? És probable. Però bé, és el que diem, no? Però mira aquí jo al Liceu, a la Filmoteca o a veure si hi ha les activitats que fan els amics del Liceu aquí. I dues activitats més que queden, que aquestes ja són el 2013, perquè hem dit que el cicle ha començat el 2012, però que continuarà fins al març del 2013. Una és que es fa del febrer a març, és el simposi sobre Wagner al Conservatori del Liceu. També són conferències o masterclass i audicions comentades al voltant de l'obra de Wagner. Aquestes... Sessions aniran acompanyades de breus concerts a càrrecs d'estudiants al Conservatori del Liceu i interpretaran música de Wagner, o bé per a formació de cambra o solistes, amb especial émfasi en obres infreqüents o poc conegudes de la seva producció. I ja al març, l'activitat que queda és el concert de la Banda Municipal de Barcelona, que això es farà a l'Auditori, sota la direcció de Salvador Brutons, la banda municipal de Barcelona interpretarà els passatges instrumentals més populars de l'Ord del Rin, la Valquíria, Silfried i el Capvespre dels Deus. Bé, aquí déu-n'hi-do la programació. Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Que Wagner, qui vulgui Wagner, tindrà Wagner per no agurir-se. I tant, i tant que sí. Molt bé. Doncs passarem al cinema, però abans de parlar d'una pel·lícula, que és Salvatges, de l'Oribe Stone, farem un petit kit-kat, allò que es diu, i escoltarem la cançó que surt al final, que és una cançó dels Beatles, que és molt coneguda, que es diu Here Comes the Sun. Fins demà! Fins demà! Doncs aquesta cançoneta surt al final de la pel·lícula Salvatges. No és la versió dels Beatles, és una noia que tinc a investigar qui és, però canta molt bé. Però bé, no he tingut temps material, perquè la vaig veure ahir, i per tant no he tingut temps de buscar justament la cançó. Bé... Segur que la trobaràs. Segur, segur, seguríssim. Bé, estem parlant d'una pel·lícula de LibreStone. A partir d'aquí podem pensar en moltes coses, no? Pel·lícula violenta, pel·lícula vinculada amb el tema militar, pel·lícula vinculada amb els biòpics, moltes coses, no? Però, clar, estem parlant d'una pel·lícula que es diu Salvatges. Per tant, aquí em refereixo que hem de buscar el perquè d'aquest concepte, no? Ens hem de situar a Califòrnia, ens hem de situar la relació de la droga, estem parlant de la marihuana, sobretot, bàsicament, i els vincles que hi ha en Mèxic i aquest moviment que hi ha constantment, a part de possibles immigrants, també de droga entre la frontera Tex-Mex típica que hi ha allà, no? Bé, jo crec que és una pel·lícula encertada. Oliver Stone últimament està una mica barallat amb ell, perquè, bé, potser una mica repetitiu, i perquè ens fem una mica la idea del que estem veient, hauríem de pensar una miqueta en tràfic, de l'Steven Soderbergh. Aquesta estètica, aquesta lluminària... Oliver Stone és un forofo de l'estètica dels anys 60-70, i sap com aplicar a nivell formal, és a dir, a nivell de planos, a nivell de colorir la pel·lícula en si mateixa, aquestes imatges, sobretot amb el personatge de la noia, que és una noia que es diu Taylor Kitsch, ho he dit bé, i que realment, bueno, dins del que és el format d'una pel·lícula estàndard, li dona un toc independent. I això és el que aconsegueix Oliver Stone, no?, i que fa molt bé. Es nota que porta molts anys. La història molt senzilla. Senzilla no, és a dir, refereixo que senzilla a priori, però es complica, eh? Són dues hores i deu minuts de situació... Comença de forma molt punyent, hi ha unes imatges, gairebé gores al principi, que et tiren enrere una miqueta perquè dius que és això, que què estic veient, perquè es van tallant els caps d'una gent, però té un motiu de ser, i és que és una mica com realment, si no es paga o si hi ha una sèrie de vincles amb la droga, es paga amb la mort, i és una forma de matar... vinculada amb un ritual de la famosa Santa Muerte dels mexicans. Sabeu això del ritual, vull dir, de la veneració a la imatge de la mort, vull dir, amb la coroneta, vull dir que és aquesta imatge molt mexicana. Aquelles coses que és aquest vincle que no entens bé. Exacte, que és una línia, evidentment, no religiosa. és molt fòstic. Sí, és com tenebrista, una heretgia... No, no, no, no. Exacte, exacte. I ancestral, segurament. Potser és satanista, és aquesta línia, però vinculada amb la mort. Vull dir, no seria el diable, seria la mort com a eix principal. L'aspecte més negatiu. I, per tant, la venjança és la mort, no? I la mort no deixa de ser una catarsi, no? Per tant, té un sentit i una lògica. Tot això ve col·leció lògicament a com els mexicans tracten la situació. Hi ha com dos grups. Els joves són tres nois que són poc coneguts. Estem parlant de la Tyler Kitsch, del Blake Lively i d'Aaron Johnson. Però vistos, més o menys els hem vist amb alguna cosa. I aquest és un triangle amorós. Els dos nois no, però tots dos estan amb ella. Ella està enamorada tots dos i la comparteixen. I a partir d'aquí són dos nois que van investigar sobre el tema de la marihuana i a Califòrnia és legal. I fan una tasca fins i tot a part de social, és a dir, ho venen a farmàcies, per gent que té malalties, tipus com el càncer, i també ajuden. I amb els beneficis ajuden a Àfrica, fins i tot, però a nivell, diguem, de nens que passen gana, que refereixo a què fan la seva tasca, però també estarà per fosca, i és el que seria la venda de la droga a les màfies que estan vinculades. I a partir d'aquí és quan es crea aquesta situació. Per un costat, Els hi pots perdonar, però per l'altre estan col·laborant amb el tema de la drogadicció de forma il·legal. Per tant, ja salvatges entenem que va una miqueta, no?, en el fons. I quan entra en relació amb aquest càrtel o amb aquest grup mexicà dirigit per la Salma Hayek, que ho fa, de dolenta de morir, vull dir, més dolenta no pot ser, i tal... és quan llavors es comença tota una mena com de guerra, crea com una guerra real, és que és absolutament increïble com munta tota una paranoia el senyor Stone, amb el que ell també li agrada, no? I es crea una situació bastant forta, no? No explicaré gaire més. Hi ha dos finals, però dos finals vistos a la pantalla. Sí, possibles. Possibles, eh? Vull dir, ho deixo aquí. Però la pel·lícula val la pena, eh? Vull dir, insisteixo, pel·lícula potent, però que s'ha de veure i crec que és un referent del senyor Oliver Stone. Això sí, no vull explicar molta cosa més perquè la pel·lícula en si mateixa, vull dir, juga als blancs i negres a vegades, vull dir, hi ha escenes una miqueta una mica més truculentes, hi ha una escena molt potent de com una persona que sap que ha sigut un xivato com paga per la situació, però bé, Stone ja estàs acostumats a això, vull dir que tampoc, si heu vist assassinos natos, tampoc us, bueno, doncs tampoc us espantareu gaire si veieu aquesta història, no? Relaxem els salvatges. És un altre tema. El senyor Cuerda, tot el silenci. El senyor Cuerda, el José Luis Cuerda. Jo l'última que vaig veure, l'última que ha fet, que era Los girasoles ciegos. Sí, que està molt bé aquesta pel·lícula. Que tenia un bon record. Doncs la pel·lícula aquesta que anem a parlar ara, que es diu Todo es silencio, ha estat escrita pel guió de Manel Ribas. Aquest senyor ja havia col·laborat amb ell, també amb la Língua de les Mariposas. Amb la peça del Carpintero. Exacte, exacte. Molt bé, molt bé. La idea és que Manel Ribas, el productor Gerardo Herrero, que és un dels productors de la pel·lícula, li va encarregar de fer un guió per una pel·lícula, no?, sobre Galícia, perquè tant el Manuel Ribas com el José Luis Cuerda van llegir que José Luis Cuerda té una bodega potena a Orense i que es passen moltes temporades a Galícia. I el Gerardo Rey li van carregar un guió per una pel·lícula. Sí, és un guió. El Manuel Ribas ha fet un guió, no era una novel·la abans. Sí, però resulta que primer vaig començar a fer el guió però em quedava per dir alguna cosa curt i vaig acabar fent una novel·la. De tota manera, José Luis Cuerda va agafar aquesta novel·la... i va fer aquesta pel·lícula. És una pel·lícula interpretada per gent molt coneguda, el Miguel Ángel Silvestre, qui no l'ha vist, ajudeu-me, com es deia... El Duque. El Duque, allò de Sintetas no hay paraíso. Déu n'hi do el nom. Déu n'hi do. Van quedar bé. Després el Quim Gutiérrez, que és un actor català, que l'hem vist per la... Azul Oscuro, Casillagro... Aquesta Primo està genial. Després el Juan Diego, que per mi ho fa també genial... I després una noia que jo no la conec, que es diu Celia Freijero, que és una persona d'allà, de Galícia, una actriu d'allà. Després la pel·lícula comença situada als anys 60, més o menys. i comença amb dos personatges que un el fa el Quim i l'altre el Duque. Són dos amics d'aquests de tota la vida i viuen en un poble molt petit de la costa gallega que es diu Noitia. És un poble que a mesura que va passant la pel·lícula veus que bàsicament es dediquen al tràfic anys 60 de tabac. O sigui, es veu Es veu a la nit, a la nit, tu penses, és surrealista, no? Perquè a la nit veus tota una gent que l'apaga, evidentment. El Juan Diego fa el paper del mariscal del poble, eh? El que tothom fa el que ell vol. Ja li pega, eh? I els hi diuen. Li queda bé, li queda bé. Diu, ei, tots cap allà, val? I es posen en fila, arriben els barcos, els vaixells, i veus uns paquets de winstons. Ostres, a veure com anem. La idea és que la pel·lícula explica el trànsit del tràfic de tabac al tràfic de drogues. Més fortes. Més fortes. I llavors el que sí que es veu al llarg de la pel·lícula és que els dos amics, que són dos amics de tota la vida, acaben tenint destins diferents. Al Quim Gutiérrez se li mouen els pares, es moren d'una manera, el pare d'una manera, tant pot fer riure com plorar, no? Estan en el barco i diu, en un barco petit, vaig a provar si és veritat allò dels explosius. Ai senyora. El tira, i clar, a l'exposició és tan fort que el mata, no? Resultat final, que el Guillem Gutiérrez, que sempre ha viscut en aquest poble, la mare l'envia a un col·le així intern i torna sent policia. De tal manera que al llarg dels anys... Carai, quin canvi, no? Sí, al llarg dels anys ell torna sent policia, però és que el Duque, que és l'amic seu de tota la vida, ha passat a ser un narcotraficant. Ostres. I entremig tenim aquesta noia, aquesta actriu gallega, que en la pel·lícula s'anomena Leda, que és, per dir alguna cosa, està enamorada del King Gutiérrez, però acaba casant-se amb el Duque, amb el que dic jo. Llavors sí que és interessant veure com aquest poble està sotmès a aquest tràfit de drogues, com influeix a la gent del poble, de tal manera que el mariscal... té tota la gent, per dir alguna cosa, als seus peus, és amant de la mare del Duque, el marit veu que se'n va amb ella, no pot dir res, una situació de repressió tota l'estona respecte a que la gent viu d'això. Jo he llegit aquí, perquè pensava, aquests títols de la pel·lícula, per què no? I una de les coses que diu, diu... Diu, quan al parlar et jugues la vida, quan a parlar te juegas la vida, todo es silencio. Diu, l'èxit de les principals operacions de narcotràfic només són possibles si tot és silenci. O sigui, tots els personatges al llarg de la pel·lícula veus el que fan, però el que diuen... veus que no és exactament el que passa. És una situació bastant dura. Com de por, com de terror. De por, de no dir el que pensen, de dir mentides, de demagògies, de quedar bé, però tot referit a que estan coaccionats per la part econòmica del que suposa per ells el tràfic de drogues. Viuen d'això, però al mateix temps els té... totalment enganxats, no? I com no diuen res, perquè la dona aquesta, que és amant del Juan Diego, que és el mariscal, evidentment li veus la cara que posa quan el Juan Diego entra a l'habitació i és un poema, no? I llavors és com una repressió contínua del personatge, no? Que no diu realment. Només es veu al principi de la pel·lícula, quan són nens, els dos... diguéssim, els dos protagonistes, que sí que es queixen i diuen, ostres, ens estan fent netejar la bota per dins, ficant-nos dins d'una bota quan ens estem asfixiant, no? I la pel·li està molt bé, també està molt bé perquè hi ha molta simbologia, no? Veus el mar, les roques, he llegit que està gravada bàsicament a muros i tota la costa, no? I... Arriba al mar, sempre el mar deixa alguna cosa. Un dia deixa restes de fustes. Un dia, és bastant metafòric, deixa tot de maniquís. I els nens aquests, quan són petits, van allà i diuen què és el que em porta la mar. I és tota l'estona referit a la mar, com la viuen. I també hi ha una cosa molt simbòlica, i és que sempre que es troben els dos amics i la noia, es troben en una escola derruïda del poble, no? Amb la idea de què és el que pudo haber sido la nostra vida, no? En una escola... Us imagineu amb les parets negres, amb unes taules totes com demacrades, no? I sempre que han de parlar entre ells perquè ningú els enganxi, no? És que el Cuerta és molt poètic. Van anar allà. A vegades, quan fa les seves pel·lícules, té uns moments d'aquests que són molt macos. La veritat és que a mi, a veure, si heu vist, per exemple, els girassoles ciegos... Segueix una mica la poètica aquesta, que és molt crua la realitat, però li dona... Però és més realista, crec jo, eh? Sí. No sé com aquesta ho serà exactament, però... És bastant realista, no? També ho és, no? Bastant clara. Però li dona aquests toques així, com de poesia, no? De... A mi em va agradar, la recomano. Per mi el cartell no li fa honor, eh, el cartell, ho sento. El cartell quan surten ells tres, no? Sí, vestit així una mica moda ochentera, però no fa honor potser al que és la pel·lícula. A mi fa mandra, el cartell. El que passa que la pel·lícula comença en els 60 i va evolucionant cap als 80, quan hi ha el tràfic ja de drogues i potser per això. Però el cartell jo tampoc ho vaig pensar. Bueno, no sé si ho han fet per cridar l'atenció sobre que surt el Duque i aquests que són molt coneguts. Però és que no sembla ni el Duque. No, què va a la pel·lícula? i el cartell. I la caracterització, la pel·lícula. Jo quan vaig veure Miguel Ángel Silvestre, dic que és el Silvestre, no pot ser. Vull dir que no ho sé, no ho sé. A veure què tal, esperem que la cosa vagi tirant. Intentaré en cinc minuts explicar moltes coses perquè si no es tira el temps enzima i encara hem de parlar d'un llibre i hem de parlar del tema i tot. No, tranquil, vull dir que és el que a més que parlem no ens damos cuenta i no es vamos, no es vamos, no es vamos. Són temes interessants. I tant, i tant, clar que sí. Molt bé, doncs dir també que aquests dies a la Universitat de Barcelona s'ha fet la jornada d'Escarabatxo, per a aquella gent que no conegui aquest senyor, és el pintor més important del barroc italià, i el creador, per molts que diguin que no, del clarobscurisme, és a dir, d'allò que veiem a Velázquez i a Rivera i tal, és una mica l'inventor al mateix moment, però que ell va introduir-ho. Carabatxo va ser un personatge hipocondríac, complicat, homosexual, que va tenir una sèrie de problemàtiques molt importants a l'hora de fer les seves obres. Però, sincerament, a dubte, crec que és l'artista que millor ha pintat els joves, els efebos, vull dir, d'aquesta manera, les natures mortes, i a partir d'aquí Caravaggio, la pel·lícula Derek Jarman, que la van passar, que jo l'havia vist, Derek Jarman també era un director homosexual, i a partir d'aquí crec que li dona una pàtina molt especial. Jarman és el director de Caravaggio, de la pel·lícula Caravaggio com a tal, és un senyor que acostuma a fer unes scenografies molt minimalistes, espais molt nusos, no?, per deixar entreveure realment el que són els personatges, no? El que juga el senyor Jarman és a fer els quadros del senyor Carabatge, no?, aplicats amb escenes, vull dir, és absolutament espectacular com aconsegueix fer, bueno, doncs, moltes obres, vull dir, conegudes, no?, d'ell, no? La pel·lícula juga a la seva vida personal, és a dir, realment les seves relacions amb un noi i tal, com té un aprenent, és curiós, des de petit, des de jovenet, que el respecta com si fos un fill, és a dir, que davant d'aquesta qüestió, i com acaba morint a Sicília perquè marxa, perquè mata a un dels seus amants, ha de marxar fora, va ser al final de la seva vida, va morir d'unes febres i tal. Tot això ho planteja, insisteixo, amb una sensació com d'angoixa constant i que això jo crec que és una pel·lícula que s'ha de veure, s'entendrà perfectament quina és la seva vida, està molt ben portat, l'únic que es juga una miqueta a fer també a vegades unes fesses de carnes toltes, una mica donar-li un aire potser més com era l'època, la brutícia de l'època. les tavernes brutes, la brutícia del cos, que això també és molt important en aquella època que ja ni Déu agafava una banyera ni que els matessin. Això es veu molt bé. I una altra de les pel·lícules que vull comentar molt ràpidament, perquè està vinculada també amb el món de l'art i és un director també independent, és Peter Greenaway, amb la pel·lícula El ventre de l'arquitecte. És una de les pel·lícules i és l'única que em falta del senyor Greenaway. El senyor Greenaway sempre va cap a aquesta línia filosòfica, estructuralista, matemàtica, artística i tal... I crec que és un senyor que juga o tens un nivell a vegades quan veus una pel·lícula seva o et perds, no? I aquí juga una miqueta això. I és que el senyor Brian Dennehy, que és un actor que sempre ha fet coses molt cutres, entre cometes, i aquí li dona un paper principal, és un arquitecte estadounidenc que se'n va a Roma a presentar una exposició d'un arquitecte francès, que es diu, que potser no coneixerem la major part, Étienne-Louis Boulay. Per tant, i aquest senyor justament és un arquitecte revolucionari de la Revolució Francesa que feia arquitectura visionària i que no havia fet mai cap obra realment física. Això ho explico per què? Perquè està parlant, com sempre, la senyora Greyway, més enllà del que pot explicar i és una mica d'aquesta buidor que pot comportar l'arquitectura. Perquè ell juga, com deia, aquesta línia matemàtica, és arquitecte, és matemàtic, és moltes coses a la vegada, i et presenta unes situacions sempre, a vegades, inversemblants, que és el que fa, presenta una Roma impossible de reconèixer, a vegades, i també el que fa és aprofundir en la seva obsessió de la mort, del que és el podriment, no?, vull dir, una mica d'aquestes coses, no?, perquè aquest senyor està patint un càncer, no?, mentre està fent, i se li veu aquest patiment, no?, Això és molt difícil d'explicar, que és Peter Gineway, en dos minuts. Més endavant ja parlarem, perquè haurem de parlar d'altres pel·lícules, i crec que és un personatge que juga a moltes coses que tenen a veure amb el món de l'art, i realment un dia ho farem en profunditat. I per últim, abans de passar a veure què ens diu la Rosa sobre aquest llibre del John Lanchester, del Port dels Aromes, farem un esment molt ràpid d'una exposició que es fa a París, de Dalí. El Pompidou ha començat fa poc, una exposició que es diu així, Dalí a Palo Seco, amb 200 obres, 120 olis, escultures i dibuixos. Aquesta exposició rememora una que s'ha fet 33 anys enrere i que em sembla que la Rosa va anar a Barcelona, que abans m'ho comentaves. Sí, sí, sí, que havia vingut i tant amb l'institut. Exacte. Llavors estava a l'institut com alumna. Doncs aquella que vas anar a veure tu partia del Pompidou, no ho sé, però de París en aquell moment, va venir a Barcelona, la van veure a París 840.600 persones. Sí, hi havia cues. Exacte, un rècord bestial. Sí, sí. I aquí passarà el mateix. Estarà a partir d'ara fins a l'abril i a l'estat espanyol es podrà anar a partir del 23 d'abril fins al 2 de setembre a Madrid. A Barcelona no ens arribarà. Això passa a vegades. Però per fer un testet així molt ràpid podré veure el relat de Pablo Picasso del segle XXI, la cara de la guerra, el gran masturbador... l'aspecte del sexapil i la persistència de la memòria, que tot em recordarà aquells rellotges que es fonen i tal. Vull dir, l'humilloret, sense cap mena de dubte. Bé. Jo no sé si recordo bé, ara en el Museu Picasso hi ha tota una exposició d'escultures de Picasso aquí a Barcelona. Per gent que les ha vist ha dit que val molt la pena. No sé fins quan estan, sembla que estan fins al gener. És possible. En el mateix Museu Picasso? Sí, en el mateix. La part escultúrica de Picasso és poc coneguda, com la part de ceràmica, que també té una part de ceràmica interessant, que també es coneix molt poc, però bé, sempre es va directament als quadres. És el que dèiem, no? Les arts menors, entre cometes, a vegades no són. No és res, Rosa, carinyo, et deixo parlar. Tres minutets. Ui, Déu n'hi do. Anem allò, tota pastilla al final. És un llibre magnífic. Ho recomano, però fervientemente. A veure, es titula El port dels aromes. És una novel·la que ha escrit el John Lanchester. John Lanchester és un escriptor que, Déu n'hi do, perquè us feu una idea, ell va néixer a Hamburg l'any 62, Però va créixer a Calcuta, Rangún, Brunei i Hong Kong. Després es va educar a Oxford i també s'ha casat a Reno, a Nevada. Déu-n'hi-do, l'experiència vital que té aquest senyor. A veure, el port dels aromes és Hong Kong, la ciutat de Hong Kong. Hong Kong en xinès vol dir el port dels aromes. Ja és poètic en si. No ho sabia. No ho sabia. Doncs sí, és la primera curiositat que té i la primera poesia que té la novel·la. El port de Hong Kong no és precisament dels aromes. Tots sabeu que Hong Kong és una macrourbe impressionant. És la capital del poder econòmic financer de la Xina i, per tant, tal com s'està desenvolupant avui dia l'economia de la Xina, De fet, molta gent l'han descrit o l'han posat el nom, l'han batejat com el laboratori del capitalisme. De fet, moltes fórmules del lliure mercat, del lliure comerç, de fórmules d'economia s'han provat allà, també, a la ciutat de Hong Kong. De fet, és un conjunt d'illes, n'hi ha diverses illes que conformen Hong Kong, és una d'elles. Eren uns territoris que havien estat... se'ls havien quedat els anglesos després de la guerra de l'Opi, si no m'equivoco, i durant molts anys van ser els anglesos els que van fer l'explotació d'aquests territoris i on van començar a creure i a créixer i a desenvolupar d'una forma desenfrenada tot el tema de la indústria, l'economia, els serveis, empreses que es van crear per tot arreu, fins l'any 97, en concret l'1 de juliol del 1997, eh? que llavors va tornar a recuperar la sobirania d'aquests territoris, la República Popular Xina. Però amb tot i així, Hong Kong sempre ha gaudit d'una... De fet, és una regió administrativa especial dins de la República Popular Xina i disfruta d'un alt grau d'autonomia i conserva la seva economia capitalista, un sistema administratiu i judicial independent, el lliure comerç, la llibertat monodespressió, en fi, i sobretot tot al voltant, o al principi va ser tot al voltant del port, el port de Hong Kong era més impressionant com a centre de... I bé, la novel·la, imagineu-vos, ambientada dins de tot aquest procés, des dels anys 1800 i finals, bueno, seria el 1935 que comença, fins als nostres dies, fins als nostres dies llavors, són la història de tres personatges, com arriben aquests tres personatges a Hong Kong, perquè és una ciutat, és un pol d'atracció molt fort per tota la gent que ve, o bé va a provar fortuna, com ja pot ser el noi anglès, el Thomas Stewart, que ve allà una miqueta, no sabia ben bé a què, però va aconseguir formar Dorido a part d'una fortuna, va ser un home de negocis molt important, a la manera clàssica, i a la manera de gentleman que dic jo, no? En canvi, l'altre personatge, l'altre nano, el Matiu Ho, és un nen que és un refugiat d'una altra regió de Xina, perquè aquests períodes de guerres també fan que molta gent fuix de la Xina i se'n van cap a aquests territoris que estaven amb més llibertat, a Hong Kong. I és la manera tan diferent de com fa negocis aquest noi. Després es veu la relació que hi ha entre ells. no se sap, és tot l'entrellaç de la novel·la, al final com vas veient la relació que hi ha entre aquestes dues persones, i també amb una tercera protagonista, que és una dona, és la Dawn Stone, és una periodista anglesa també, que ja va parar també allà, perquè li fan una oferta de feina en el seu moment, i va parar també a Hong Kong, i al final es converteix en una peça molt important d'un imperi, que també ho ha format una altra gent, és també refugiat, però s'han fet àmuls de molts mitjans de comunicació, controlen moltíssimes indústries, moltíssimes empreses, i és fascinant veure com va evolucionant aquesta economia al llarg dels temps, i aquesta manera de fer, en els negocis, relacionar-se també amb el poder, allò que dèiem abans, la Lourdes ho explicava, amb aquest poder absolut, doncs com avui dia per poder fer negocis, i aquest últim l'any us veu, com han de subornar, subornar fins i tot a les autoritats, ja sigui local, ja sigui a nivell de... sobretot local, dels comitès locals que hi havia a la Xina en aquells moments, no? I també perquè hi ha bona part de l'economia o de lo que ell reflecteix a la novel·la és el control de les pròpies màfies, no? D'allà per poder-se fer un lloc, no? I és molt interessant, molt interessant. Llavors, és aquesta nova generació de yuppies, que abans els deia els yuppies, de xinesos, que són xinesos, amb traje, amb avió continuament cap amunt i cap avall, però amb avió transcontinental, que els hi diuen els astronautes. Ah, que bo. Sí, n'hi ha un... Clar, perquè es passen el dia per sobre dels núvols. És molt poètica. És novel·la, és ficció, però està molt ambientada en aquesta època i alhora té aquests tocs així poètics que una miqueta fa elevar una miqueta el que seria la duresa d'aquesta situació que et planteja, d'aquesta economia, d'aquest capitalisme tan desenfrenat, tan dur... tan competitiu, que deixa molt de banda segons com també a la persona, no? I, bueno, és molt interessant una mica aquest enfoc també. Clar, i també els personatges, no? La relació, els diferents personatges, vull dir, un empresari, un noi d'allà, no? Vull dir, la periodista, vull dir, són enfocaments, imagino, diferents, no? Sí, són molt diferents. És la forma, ja et dic, el que avui dia també moltes vegades es veia, no?, Quan un negoci, sobretot aquí es veuen els negocis així familiars, la forma que ho portaven els negocis els avis segurament no té res a veure com el porten ara els nets o els besnets. Abans es feien les coses d'una forma, amb els mitjans i amb els recursos que n'hi havia, amb una calculadora, amb un taulell allà per despatxar, no sé què, i em portaven molt les persones... O sigui, es veu com l'imperi es va fer a poc a poc, no? Granet a granet, al final, com s'arriba a tenir, aquest senyor ha posat un tema d'hotels, no? A més, ell entra com un empleat, però després veurà tot el que arriba a controlar, no? Però ell, des del punt de vista aquest, doncs això d'una persona amb classe, no?, amb categoria i tal, no?, que s'ha fet a si mateix. En canvi, després els altres veus que no, que són nanos, que, bueno, aquest sí que és un refugiat, que també ha estudiat, perquè ha pogut tenir uns estudis i tal, i després doncs s'ha dedicat a això, no?, a fer negocis, a en aquest cas és una empresa de fabricació d'aires acondicionats llavors té una visió de mercat molt interessant perquè diu pensem que serà un bon negoci ara només aires acondicionats en aquella època només tenien les empreses indústries, oficines, coses així però que ja preveuen que la Xina és un mercat emergent que té una potencialitat impressionant perquè hi ha moltíssims habitants a la Xina i també fa molta color és una oportunitat de negoci Si nosaltres comencem a fabricar ara i comencem a tenir ja les patents i els contractes tancats per fabricar-ho a les zones, ja ens assegurarem que tindrem aquest mercat. En el moment que ja d'aquí, no sé si fan un càlcul de 4 o 5 anys, als xinesos el seu nivell econòmic ja els permeti de comprar un aire acondicionat per casa, o sigui, per ús domèstic, una mica el que ens ha passat aquí a nosaltres, no? Fa, jo què sé, 5-10 anys, ningú tenia aire acondicionat a casa, bueno, algunes persones, no? Sí, però poca gent. Però no era habitual, no era un electrodomèstic habitual, en canvi ara és molt habitual. Sí. és cert i això se sap per les caigudes que tenen les companyies selectives a l'estiu quan fa molta calor és això és una miqueta la fórmula de com anar sortint de les crisis també veus que són crisis també han tingut crisis cíclica i també hem patit Déu-n'hi-do és com contínuament s'estan reinventant i estan mirant noves fórmules per sortir endavant I després de les guerres, com també es les fan, es les fan... Això a nivell històric es diu la idea de progrés, això. És a dir, hi ha un concepte que és l'evolució de les economies, lògicament dins d'un mateix concepte, el millor capitalista, o digue-li com vulguis, o feudalista en el seu moment, però existeix el que deies tu, com es feia fa 100 anys i com es fa ara, i com es farà d'aquí 100 anys més, no? Si no hi ha aquesta idea de progrés en un país, cosa que sembla que en aquest país s'ha tallat aquest concepte de progrés... Aquesta visió de futur. Exacte. Busquem altres formes. Alternatives, sortides per això. I això és el que realment crec que aquest llibre planteja, pel que ho expliques, molt bé i crec que seria la solució que s'ha de plantejar per sortir de moltes coses, no? I tal com estem tots en aquesta situació, no? Però, bueno, molt bé, és un gran llibre. Doncs no tenim temps a parlar del tema. Hem estat parlant de moltes cosetes, moltes cosetes, perquè és que ha sigut molt interessant i és el que diem, però, bueno, tenim altres dies per parlar d'altres coses, no? Evidentment, però mentre tant podem gaudir, és que no hem dit que estem escoltats de fons a la Billie Holiday, no? Que és trista, trista com ella sola, pobreta meva, i que va morir, doncs, lògicament, doncs, com ja sabeu, pel tema de les drogues, etcètera, etcètera, no? I res, doncs, se sonen de fons un disc que us recomano profundament, que es diu Songs for Distingue Lovers, cançons per amants distingits, vull dir, aquí no pot ser qualsevol cosa, sinó ser un amant com Déu mana. I bé, doncs amb això marxarem, ens queda en res un minutet, i ens acomiadem. I tant que sí. Vinga, fins ara que vagi bé. Adéu-siau. Adéu. Bona nit. Bona nit. Fins demà! Fins demà!