Teatre (Les noies de Mossbank Road), Sardanes al Liceu, Llibres (Candela i Asimov: Robots i Fundació) i Cinema (L’angosta, Roma, Avengers: Endgame i The Sisters Brothers)

... Hola. Bona tarda. Hola. Són el que passa? Benvinguts a Babilònia, evidentment, a tothom. Perquè jo estic aquí darrere de la peixera i ve que es fan petons per aquí i fan coses molt rares aquests senyors darrere de la peixera. I llençem petons. I recollim petons. Clar que sí. També n'hi ha per tu. Clar que sí, gràcies, Rosa. Que la tenim, com cada setmana, eh? Un l'amor si posa. I més a la primavera, que estem al mes de les flors, al mes de les roses. Jo noto una miqueta així com de, no sé, una sensació com més, no?, alterats. Sí, jo a la primavera no s'entén tots. Clar, clar, clar que sí. Que, per cert, parlant de roses, aquesta setmana, passat, a la festa de les roses, a Sant Feliu, com sempre. Sí, a Barcelona també, al Parc Cervantes, també. Sí, sí, sí, sí. Molt maco, per ser una d'unidó. Vull dir, com sempre, plegat de gent, les paradetes, la gent, una miqueta a la fira de Sant Feliu. Jo aquest any tampoc m'he pogut. Sí, sí, i tot ple de les roses. Vull dir, el que diem, no?, Sant Feliu s'engalana, no?, sempre amb totes les rotondes i tot ple de roses. És molt maco, eh?, val la pena. Vull dir, jo em recomano. Per un altre any. Per un altre any. Sí, sí, que la gent s'ha... Això ho he d'haver visat la setmana abans. Sí, clar, és de Sant Feliu. Clar, que és de Sant Feliu. A veure si ho dieu amb temps. Clar, entre tots els que no vienen... No, home, no, pobre. Hem tingut el David Montaner, hola, xatúl. Hola. Hem tingut molt mal al Tonet, que és broma. I en Feinadet. I en Feinadet, també. Doncs el tornem a tenir aquí, com sempre. Algú que té la mania de posar-me feina a l'hora del programa. Però, bueno. Cap problema, cap problema. Bueno, li gravarem el programa, n'hi enviarem, perquè vegi que a aquestes hores tu has d'estar aquí. Igual que avui el Nacho no ve per la mateixa raó. Clar, clar, per això, per això. Es recupera ràpid, eh, per això. Sí, sí, sí, sí. Encara té bon repris. Encara té bon repris el David. I el Jamo Vidal, què tal, com estem? Jo estic a punt. Molt bé, no? Vull dir... A punt per... A punt per on que convinguis. Et veig molt bé. Sí. I que quedi aquí, perquè la cosa pot semblar estranya, si seguim més enllà, eh? Sí. Demà em faran una petita coseta i ja està. Demà hem un parxel a l'ull i ja està. Allò, oi? Sí, sí, sí. Com el tisner. Clar. I llavors tota aquesta banda no veu res. Fora, tot fora. Clar, no, home, no, però això no és res, no és res. Molt bé, sou gaire bé. I bé, doncs el que us parla el Xesco Ramos, que com ningú m'estima i estic aquí solet, doncs m'ho dic jo. Sembles el Calimero. Sí, exacte. Sí, oi? Encara no ha sortit de l'ou. Sí, sí. Sempre fent pena per aquí. Si amb 50 tacos he sortit de l'ou, anem malament, eh? Vull dir que ja, dius, ostres, ja anem fatal. Ja està crescudet, ja. Molt bé. Parrarem avui una mica de tot. Parrarem de cinema. Primer, perdó, de teatre. Parrarem de sardanes, fins i tot. De teatre ens parlarà la Rosa. Les noies de Mosbac, Mosbac, ho dic bé? Mosbac and Rout. Rout. Molt bé. Els joves ens parlarà de la sardana, que han anat a veure sardanes al Liceu. Això és l'últim, ara ens ho explicaràs, eh? Però Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, eh? Magnífic. Aquesta vegada al Liceu. Sí, sí. Parrarem de dos llibres antagònics, un de tres. Un Candela, no té res a veure, del Juan de Val, amb el que el David ens seguirà parlant d'aquesta... Segueix la sèrie Fundació? Ja acabo, ja acabes. No, no, és que no ho sé, no, no. Bàsicament. Vale, que vaig ja per punt d'honor, però ja estic una mica... Ens comentarà Robots e Imperio, i Fundación, i... Tierra. Tierra, molt bé. I cinema? Uf, cinema, aquí tenim unes coses potentíssimes, eh? Perquè la Rosa s'ha retrobat amb el senyor Giorgos Dantimos, amb l'Angosta, que deixa-ho anar. I jo m'he trobat amb la favorita, que també és el mateix senyor, no? Sí. Que és un... jo crec que veient, ja parlarem, Canino i l'Angosta. I una altra que va fer després, que no me'n recordo ara, que sortia Colin Farrell i Nicole Kidman. Com es deia aquella pel·lícula? Que tenia un títol molt llarg, no me'n recordo ara. Ara busquem. Doncs això és com una mena, com una estilització de tot això que ha fet ell, eh? A mi saps com recorda? I ara ho parlem tranquil·lament. La favorita és el que Stephen Friars va ser les Amistades Peligroses. Mira què dic. Vull dir, amb una comparativa, és a dir, Stephen Friars feia pel·lícules petites, feia... M'heu dit Font L'Ondet, Pricka Biorir, totes aquestes pel·lícules molt petites allà. Les Amistades Peligoses eren més hollywoodenques. Clar, evidentment. Vull dir que en aquest cas era molt més així, però venia de ser un director que feia coses molt locals, molt potents, no? I que llavors fa una pel·lícula de gran volada, i aquí és el mateix, amb una altra idea. Canino és una pel·lícula petita amb una gran potència, no? I l'Angosta deixa-ho anar també. Ja participa Colin Farrell també i altra gent. I en canvi la favorita és un gran... És, bueno, aquells escenaris, com es mou tot allò, aquell gran angular és brutal, el que fa. Ma mare la va anar a veure al cinema i va sortir a punt de vomitar. Home, clar. Dels moviments de càmera. És potentíssima, els moviments de càmera, i té un punt bizarro que és estil, eh? Això és l'Ontimos i tal, que a mi em mola moltíssim d'aquest home, eh? Bueno, parlarem. Potser el sacrifici del serp sobaix. Això mateix, això mateix, eh? Això. Aquesta la va veure el Nacho, ens la va comentar. Jo també la vaig veure. Crec que sí. Però rara com una cosa, eh? Vull dir... Com un gos merda. Sí, sí, totalment. Que és grec, aquest senyor. Sí. Sí, sí, sí. El David es parlarà de Los Hermanos Sisters, que també d'un i do, eh? Cinc estrelles, he vist per aquí. Jacques Audiar, em sembla que és, eh? Molt fort, molt fort. Vull dir que ja ens parlarà. Vull dir, podries anomenar com a principi que és un western, però... Després la cosa... Això tot és nou. Molt bé. Tot és una altra cosa. Fantàstic. Ja ho explico després. Fabulós. I el David es parlarà de Los Vengadores Endgame, eh? Que també d'un i do. L'han deixat molt bé, aquesta pel·lícula, últimament. No sé si realment hi ha algú que no sigui més. Sí, sí, han conclòs la saga amb molta força. Parlem de teatre. Comencem parlant de les noies de Mossbank Road. Sí, l'estan fent a la sala Villarroel. D'acord. Només us dic una cosa ja per començar. Aquesta obra de teatre estava en cartellera també l'any passat, d'acord? Estava tenint molt d'èxit. Tenia totes les entrades esgotades. Sí. I no sé si va ser ja, jo què sé, abans del setembre. I, bueno, no sé per quin motiu la van deixar de fer, eh? Però hi havia molta demanda. Llavors, per que la tornéssim a fer, no?, de repetir les sessions. I ja des de l'any passat, ja us dic, almenys des del mes de setembre, ja es va programar pel mes de maig del 2019. O sigui, molts mesos d'antelació. Deu-n'hi-do, no. Vale, doncs de seguida que han posat les entrades a la venda, bueno, no dic que estiguin esgotades, però deu-n'hi-do molt demanades. És una obra que està molt bé, està molt bé. La dirigeix la Sílvia Munt i l'autora és una dona també que es diu Amelia Wilmore. Crec que deu ser anglesa, perquè una miqueta per on s'ha... Bueno, anglesa nord-americana. Mira, això és igual, tampoc no ho he mirat i no té més importància. A veure, bàsicament és la història de tres noies que comparteixen pis durant la universitat. Les tres es desplacen a la ciutat per estudiar. Cada una és molt diferent, tant dels seus orígens com personalment també, no? I els gustos i tot. Però, bueno, totes es fan estimar molt, no? Elles, bueno, com posen allà un trio molt divertit. Ja dir, però molt diferent totes, sí? I cadascuna amb els seus problemes o no problemes, què els agrada més o menys estudiar, la idea que tenen de fer una carrera i què volen dedicar-se a la vida, fins i tot la relació amb altres persones, les relacions sexuals també, si són heterosexuals o si són lesbianes o no ho són, o hi ha qui no se sap ben bé tampoc què passa aquí, que això tampoc no importa, no? I, bueno, és una miqueta aquesta vivència d'aquests anys d'estudiant, l'amistat que van arribar a forjar i, bueno, que tot això els hi queda per sempre, no? És com l'època de la vida que tens aquella sensació de llibertat, de que controles la vida, de que domines, de que sempre estaràs bé, no? i que el valor de l'amistat és molt important allà a vore, no? Jo aquesta l'hi he agafat ara de gran, eh? Sí? De tot això que si jo no... Bueno, a qualsevol edat, a qualsevol edat. Bueno, amb aquestes noies l'experiència la van tenir doncs a l'època d'estudiant, ja està. Bàsicament, a veure, és molt àgil, és una comèdia, una estràgica comèdia que dic jo, molt, molt, molt àgil. Després sí que vas veient una miqueta l'evolució d'elles, perquè no només ja són aquests anys, després ja veus com es van fer una miqueta ja més grans i ja la vida doncs es porta, o les porta ja cap a, o bé, més enfocada cap a la vida familiar o cap a la... o cap a una professió d'èxit, de molt d'èxit, de triomfar, o no, o no, o la que posa més importància a la vida personal, no? Però, bueno, al lloc de la vida es van retrobant per moments claus i passen també coses i cops molt durs, cops molt durs també, perquè bàsicament... Les tres actrius són tres de molt reconegudes, la Clara Segura és una d'elles, que és la que fa de Raus, que està molt bé, molt bé amb el seu personatge, la Marta Marco és una altra, que també ho fa molt bé, molt bé, i la tercera, potser no és tan... perquè no és tan televisiva, però també és molt coneguda, espera que ara et dic el nom, la Cristina Genevat, mira aquesta noia, aquesta rosa, que ja fa una miqueta més de sèrie, que després és la que després triufa i assoleix un nivell econòmic molt potent. Mira, nosaltres teníem davant nostre els seients, perquè la Via Roel estava preparada amb dos seients a banda i banda de l'escenari, l'escenari queda al centre, queda al mig. On està això? A Carcarrer Villarroel. Ah, va, va, sí. A Villarroel mateix. No recordo haver anat mai aquí. Sí, no, segur que sí. I a l'altre Villarroel que està allà dalt, no, també? Bueno. A la part de Gràcia, no? Ah, no, això és el Lliure. Ah, el Lliure, sí. El Lliure, que tenen a Gràcia i tenen també a Montjuïc. Sí, això, això. Fins quan està? Doncs cada vegada, ens va fer molta il·lusió, teníem el Lluís Omar, que estava d'espectador i les estava mirant també, estava veient l'obra. I també va sortir molt content, també comentava que li havia agradat molt. Fins quan està? Doncs em penso que encara els hi queden dies. Dies o setmanes? No, no, no. Vull dir, dies en una manera així de parlar. Ah, bé. No, encara els hi queda una miqueta, sí. Jo, no sé, jo ho recomano molt, eh? Sí, encara tenim opció de cooperar. És una estona molt maca. A veure, és molt divertida, és molt maca, és molt vital, no? Però després, insisteixo, després és sèria també i passen coses, i passen coses de plorar, eh? Fins i tot. Però bueno. Ara t'ho diré. Sí. Ara t'ho diré. Molt bé. Ah, escolta. Sí. Teatre, a tu, a tota marxa. Sí, sí, sí. Sí. És a dir, teníem moltes ganes, l'any passat ens vam quedar amb les ganes de veure-les, i ara, bé, és una ocasió important. Sí, sí. Ah, ah. Molt bé. Ara, ara us ho dic. Abans ho dius? Si fa poc, sí. Si fa poc que d'allòs... Bueno, doncs això, la Sardana, tu... Molt bé. Mentrestant va mirant la Rosa, vas comentant, eh? Doncs això de la Sardana va per la trentena edició, o sigui que això no és broma. Ho diria, és sèrie. I això hi participa en una pila de ràdios, però una pila impressionant. Curiosament, la d'aquí a Sant Just, no. Ostres. Em vaig quedar sorprès, no la vaig veure. No pot ser això, home. Si més no, no la vaig veure. Ara agafem l'alcalde, que està per aquí. Sí, i l'hi direm. Sí. Eh? L'hi direm, l'hi direm. I llavors, doncs, es promocionen diferents sardanes, poden ser de totes, per exemple, del 2018, no? I van passant. I ho has trobat ja? Ah, d'acord. No, no, no ho volia interrompre. Fins el 22 de juny estan a la via. Molt bé. Perfè. Encara, encara ni un dia, sí. Bé, doncs, llavors es van promocionant cada setmana. Normalment les ràdios tenen un programa setmanal que està dedicat a la setmana, aquest també, evidentment, aquest de Sant Just. I llavors, doncs, es van d'allò. I es fa per votació popular, això, no? I quan ja s'acaba la temporada, que això s'acaba l'any, quan s'acaba l'any, vull dir, fins aquell moment, totes les que s'han estrenat, doncs, queden per judici, per fer un judici. I llavors, a més a més, encara no entenen prou que hi hagi el fet popular que proporciona les deu que són les guanyadores, no? Sinó que, a més a més, la guanyadora total és la que es presenta, doncs, allà on es faci aquest festival. Que es fa arreu de Catalunya i Andorra. Fa dos anys o tres que vam estar a Andorra, també. Sí, sí. I allà es va presentar i tal. Total, que és tota una fastassa del que representa la sardana per Catalunya, en general. Normalment s'omple en la sala, tot el liceu estava ple, eh? Hi ha molt de... És molt prolífic, no?, la creació de sardanes cada any. Se'n creen moltes, oi que sí? Bé, vull dir, si ho compares, suposo que, amb el que és el pop, no. No, però ser un... Al ser un folklore així, més aviat local, a nivell de català... Té el seu recolzament. Déu-n'hi-do, eh? Sí, sí, això té la seva empàra, no? Sí. I ho fa, evidentment, el deixar el govern. Bé, la Generalitat, amb el seu conjunt, va venir al Torra, va fer un discurs, va ser molt discret, i llavors també la regidora de cultura, també molt discret, aquella fins i tot va estar prou brillant. I llavors el que és el responsable de sardana. ara representa que s'ha tancat dues d'això, aviam com ho diuen, això, dues edicions, això. S'ha tancat la segona edició, l'any 30, quan fa 30 anys, no? I precisament per això ho es va fer allà. I llavors ara, a partir de l'any que ve, que ja ens van dir on es faria, concretament a Sabadell, a la Faràndula, doncs allà comença una altra edició, que serà la tercera, i que, evidentment, doncs és el que dius tu, no? Tindrà el concurs de moltíssima gent. Jo diria que la sardana està un pèl massa tancada amb ella mateixa, no? Vull dir, no hi ha alguna manera de fer més ample, doncs, els participants a nivell de tocar-la, no? I tots els que fan noves sardanes, doncs difícilment inventen. Què vol dir això? Vol dir que tot el que vam escoltar, les deu sardanes que vam escoltar, doncs tenen la característica de ser clàssiques, absolutes, de probablement, jo què sé, no sé quan es va inventar, que també en va parlar el Torre d'això, que feia, bueno, que ja ballaven així, agafats a la mà i tal, vés a saber, a lo millor, els celtes, a lo millor, no? No ho sé. Sí, bueno, vés a saber. Total, el que també és més interessant de tot això és que després se'ns presenta una d'això, una sessió que hi participen diferents, fins i tot aquests que canten, com se diu això ara? Les cremelles? No, això que fan amb Raúl Cramat, home, ara no em surto. Ah, les abaneres. Les abaneres, exacte. i llavors, doncs, m'encantava, hòstia, tu, sonava molt bé aquells tres de les abaneres que eren, ara us ho diré, tot això. Hi ha tot a grups. Sí, però aquest és dels que està valorat d'una manera molt porvó, es diu, no ho saps. Val. Bé, doncs, en aquesta segona part, quan ja van acabar i llavors es fa l'escrutini de totes les sardanes, vull dir, tots els que hem votat, dels que érem allà, que érem dos mil, doncs, llavors ens vam fer un d'això. Ens va encantar la novel·la de Beethoven, tio. Amb la sardana. Sí. Mira, però, i un cop vaig sentir una cançó acompanyat per la sardana amb el cor pelifònic de Bon de Puc Gretx, que són molt bons. I un cop vaig sentir una música moderna, però aquestes revius a mi modernes, no em feis dir quina, d'aquestes que sonen, jo que sé, és que no sé haver-hi dir-te quina. I en format sardana vaig pensar, ostres, sí, sí, sí, sí. També ens va encantar l'Ave Maria, doncs, intermezzo per una cantant d'òpera que molt bona, vull dir, també molt interessant. també busquen a l'Empordà una, és aquesta, aquesta noia, la Indira Ferrer també va cantar, molt bé, també. I llavors també, doncs, el que us deia, aquest d'allò de Puc Gretx, eh, el coro de Puc Gretx. la Polifònica de Puc Gretx. Uau, té una potència, tio, jo crec que s'escapa. Sí, sí, són molt bons. És que és portavall ja i té molta experiència. Sí, sí. Sí, sí, té molt de molt bon nivell. I també la Rusticana. Jo a l'Auditori també l'escola. La Rusticana també, sí. Això sortia al Padrino, eh? Ja ho sé, ja ho he dit. Ja ho he dit. És malosa, però vas a dir que està. Total, que vam estar tres hores allà amb un espectacle, francament, de qualitat. Molt bé. D'acord? Bravo. Fantàstic. Bravíssim. Si no estem d'acord, doncs també. I té una poida. Cap problema. La qualitat hi és, home. Sí, és superpàssic. I va ser passada si ho explico, no? Sí, sí, sí. O si ho he vist, si ho explico. Així ho ets veuré jo també. Molt bé. Està una tarda agradable. Fantàstic. Què? Vols un cinema ja no? No, no, encara no. Ara passem una mica els llibres. No és que estàvem mirant de posar alguna cosa, però, bueno, ja ho comentarem en privat perquè això públicament no es pot comentar. No. Bé, doncs parlem de llibres que seria, per un costat, parlem de Candela i després amb les antípodes totalment, els llibres del David que no té res a veure. Això és una... El friki. Sí, sí. No, no, no, també és friki això que estic dient. No, friki no, és molt costumista, és molt allò, una novel·la de... Aquest autor és un periodista taurí. A veure, és que el Juan de Val és un tio curiós. El Juan de Val aquest és a banda de periodista que ho és també i marit de la Núria Roca. Però taurí. En quin diari es creu? Sí. Sí, jo l'he vist. No sé exactament. Jo sé que últimament estava vinculat entre economia, anem malament. però, bueno, però per al tema aquest del rotllo taurí o tot això i tal, això sí que és cert. El que és molt curiós per una altra banda és que si pensem que potser una persona el millor que pugui ser diríem, no sé, més conservador o més... No, no, al contrari. De conservadorisme aixecat. Exacte. Doncs no, no, absolut. És només al contrari perquè amb la Núria Roca manté una relació oberta. Ens entenem? És a dir, i són conscients tots dos, eh? I una cosa que va ser molt criticada la pròpia Núria Roca va dir, escolta'm, com és possible tant com ella, és quan dius, escolta, que mantingui aquesta relació és una decisió matrimonial i ja està. Si ens ve de gust estar amb una altra persona, doncs punt. Què té a veure, perdona, la Núria Roca? És la seva dona. Ah, sí? Sí, sí, sí, és la seva dona oficial, és a dir, estan casats. Ah, oficial. Clar, clar, clar. Com si hi hagués... Bueno, oficial. Més tipus, no? No, no, vull dir que estan casats, vull dir que en aquest aspecte vull dir que no és una parella... Soc tradicional. Clar, però que després fan el que volen. Llavors, això és una cosa que dius, vale, té importància o no, però és una mica acceptable per molt poca gent i per altra gent sí, doncs és una parella oberta que es diu. Ho dic perquè això es nota moltíssim amb la novel·la, perquè realment quan parla de sexe no em pot dir una cosa que vagi a l'altra, però parla d'una forma molt oberta, a més parla bastant de sexe en general, no? I ho fa d'una manera molt natural. I això és el que dius, ostres, potser ve per aquí, que potser hi ha gent que potser té un altre concepte més amagat del sexe i li costa més parlar i més quan escrius, no? Candela és una noia que viu en una barriada, tampoc vull dir en un espai determinat, amb el que té un bar, un bar d'aquests de tota la vida, de menús i tal, i això, no? I a partir d'aquí, doncs, jo crec que seria un magnífic llibre que si l'agafés del Moldóbar i fes una adaptació serà la répera. Perquè les persones que es mouen al voltant són molt particulars, no? Doncs la seva mare, que per exemple té un ull de vidre, no? Vull dir, per un accident que va tenir i tal i això, no? Doncs té un ull de vidre, és una dona molt peculiar, molt determinada, la seva àvia que també és molt divertida. La noia que treballa amb ella, que es diu Loli, que té un fill que és una mena de poligonero, aquest així en plan que li agrada les artes marciales i tal i això, no? Clar, és una mena, un mosaic del que seria un bar de barri d'aquests de menú, vull dir, que són meravellosos i que no hi ha cap mena de problema, no? I ella, doncs una vida que amb el tema de l'amor no ha funcionat massa bé, té una mica de complexa perquè diu que està una mica grassoneta, sembla ser que, vull dir, és una mica aquest element que ella va tirant amb aquesta vida i llavors comencen a passar coses al seu voltant, no? Coses una miqueta al modoborianes, no? Per exemple, la primera que passa a les quatre pàgines que la mare posant les cortines de casa cau i es mata directament. Clar, a lo gèstia. T'has quedat sense mare. A lo burro, no? I llavors ella parla amb l'ull de la seva mare. Es queda amb l'ull de vidre que té la seva mare i llavors parla. Llavors és molt surrealista i llavors té coses d'aquest tipus que són absolutament fora de lloc, no? I en fi, a mi això em fa gràcia, vull dir, considero que és una cosa, gràcia no, perdoneu, no per la mort de la pobra senyora, sinó en general, clar, aquesta cosa és perpèntica, no? Hi ha uns quants llibres que ara han sortit que també estic ja fent una ullada, que és l'últim del Xavier Sardà que també va per aquí i que es diu Adios Muy Buenas que també té a veure amb l'àmbit de la vida de la gent que està enterrada amb un cementiri també d'aquí del litoral barceloní i bueno, hi ha una sèrie de llibres que van per aquí i a mi això em fa gràcia. Llavors ella va, llavors vas veient la vida d'aquesta noia, no té res més, és un llibre però molt ben escrit, costumista. Molt correcte, sí, costumista. El senyor gran que ve a dinar des de fa 20 anys al bar i que el cuiden i a la vegada doncs ell cuida la gosseta que és una gosseta molt lletja. Llavors clar, sempre té aquest contrapunt de l'humor, de, saps, la gossa es queda amastat i li diu ostres, que la passeja el senyor gran. Diu, però què? Diu, la teva gossa es lletja al gos que se l'ha tirat encara és pitjor. Clar, diu, però és que sortirà aquí. Doncs clar, uns monstres, clar. Vull dir, tota aquesta cosa que a vegades és perpèntica però que té molta gràcia, vull dir, en el fons, no? i que dóna vida, no? El comissari que va de machote i llavors és gay, vull dir, tot un joc que a mi em va fer realment certa... molta gràcia... Sí, patxoca. Sí, té un aire molt curiós, no? Per tant, és un llibre senzill per llegir així, doncs, una miqueta, crec jo que a l'estiu, són 100, un antepico de pàgines, no? I recomanable, vull dir, res profund, res de l'altre món, escrit correctament i ja està. Per tant, no donem-li més voltes, no? Bé, ja està, evidentment no destriparem el que passa més, no? El mateix Almodóvar, penso, no? És que té bastant Almodóvar, és que en el moment que, clar, és que hi ha el títol Candela ja mola, vull dir, em refereixo, m'encanta Candela el nom i a banda d'això ja quedaria bé, no? I els personatges que es mouen, home, t'imagines, no? Doncs no sé, que una podia fer, jo què sé, personatges que podia ser la Candela Penya, vull dir... Exacte, vull dir, ja és això, vull dir, ja entraria en aquesta línia, per tant, val la pena, val la pena, és un bon llibre i, bueno, molt simpàtic. David, entrem en la profunditat de Fundación, en la saga, si mou. Em vaig llegir el darrer llibre de la saga de robots i jo ens vaig, em vaig acabar el Fundación y Tierra que en tronca les dues sagues, la de Fundación i la de Robots. La de Fundación, ai, la de Robots Imperi, doncs, finalitza amb la missió diguem-ho així de... Bé, és que ara has de rebobinar. Recordar tota la història, no? Sí, no, no entrarem per aquí. Bé, bàsicament és que la Terra en una primera onada diguem-ho així va fundar 50 planetes fora de l'espai, a l'espai, òbviament, i aquests, doncs, es van independitzar i van agafar una potència econòmica molt forta. Amb les autonomies, bàsic. Més o menys. tant és així que durant un temps van sotmetre la Terra a la seva pròpia voluntat, a la seva voluntat, val, perquè ells van adquirir una tecnologia molt potent i la Terra, doncs, no, la Terra, diguem-ho així, d'alguna forma, es va tancar més en si mateixa, va, i literal, perquè les ciutats van quedar recloses en unes grans cúpules de cert i tothom feia vida a dintre i d'alguna forma la gent va anar adquirint una mena de claustrofòbia. No, de claustrofòbia no, d'agorafòbia. Teníem por als espais oberts. Això, això, provoca unes limitacions a l'hora de, de seguir explorant l'espai, perquè evidentment, tu, quan estàs, no hi ha més, més obert que l'espai exterior. Ja estic bé aquí. Clar. Llavors, però hi ha un que no, que va dir, no, no, o sigui, casualment, les novel·les són, les anteriors eren una mena de trames criminals, de thrillers, en què un, un policia terrícola, doncs, ha d'anar a aquests planetes a investigar, perquè, com normalment, els planetes aquests no es, no es produeixen crims, sinó que és una, entre cometes, societat gairebé perfecta, són els seus habitants viuen molts anys, són centenaris, però poden arribar a viure 400 anys llargs, i, en canvi, els terrícoles segueixen amb la seva vida curta, no? El fet de tenir, per això també els hi provoca una limitació, el fet de viure molts anys provoca que la teva vida la posis davant de totes les coses, i tu, d'alguna forma, també et tanquis. Diguem-ho així, que les, les, les barreres no són físiques, sinó, com vaig explicar a l'anterior programa, són mentals, com els, com l'àngel exterminador, no? Diguem-ho així, que els espaials són d'una manera de burgesia, però que viu enserronats en la seva, o sigui, la seva pròpia llarga existència, els hi conforma també les seves barreres a l'hora de poder desenvolupar i expandir-se més, perquè es van quedar els seus 50 planetes i de qui no els van treure. En canvi, i es produeix una mena d'anim aversió mutua entre els terrícules i els, els, i els espaials, com es diuen ells, i això provoca que en aquest llibre, Fundació i Terra, doncs, ai, Robots Imperi, això es porti a la màxima expressió, i la màxima expressió és la destrucció de la Terra per part dels espaials, d'una manera molt retorçada, molt retorçada. I en els dos robots protagonistes, que són el, hi ha un robot que és un humaniforme, o sigui, que és d'aparença com un home, però en realitat és un robot, no?, i aquest passa més aviat desapercebut. I en canvi, hi ha l'altre, un que es diu Giscard, que és un robot més o menys d'aspecte robòtic. Giscard Estel. Sí. Però que... Perdó. Però que mentalment té una capacitat que el destaca, que és que és capaç de llegir les ments humanes i robòtiques també, i les pot modificar a voluntat. Pot influir en la ment de la gent, però sempre ha auspiciat per les tres lleis robòtiques, per tant, ha d'anar molt en cura de no fer mal a ningú, o sigui, perquè, llavors, hi quedaria destruït si tu modifiques les tres lleis robòtiques, el robot queda... O sigui, si tu en vulneres una, queda destruït. Si un robot mata o causa danya un home humà, queda destruït. I, doncs, el llibre va de la trama aquesta entre aquests robots que saben que, diguem-ho així, el supervillano espaiall vol destruir la Terra i ells han d'impedir, han d'impedir aquesta acció. per sort i per desgràcia, el llibre aconsegueix la seva fita. Jolín. Sí, però això què produeix? Produeix el que d'alguna forma s'aconsegueix, que és que els éssers humans es treguin aquesta barrera física i, com la Terra està condemnada, d'alguna forma no tenen més nasos que marxar d'allà. Ja, espavilar-se i explorar altres opcions. això dóna pas a tot l'imperi, a l'imperi que més endavant explodirà. Mira quina música posada. T'hi posat de robots, de craftwork. Això és de robots, total. Llavors, l'altre llibre que és Fundació Terra, diguem-ho, anem 20.000 anys més endavant quan ja realment la Terra, ai, la Terra, perdó, s'ha establert un imperi humà, els espaialls han quedat enorreats, ja no se sap res més d'ells, i d'alguna forma aquest imperi ha caigut i la Fundació ha agafat el seu relleu. Llavors, el llibre ens parla d'un conseller d'aquesta Fundació que és la que segurament i té punts d'arribar a ser el nou imperi, val? Però que en realitat hi ha diguem-ho així, que hi ha un robot d'aquests dos, l'humaniforme, que ha anat sobrevivint durant aquests 20.000 anys i ha anat manipulant els diferents emperadors, val? i amb una feinada de 20.000 anys, o sigui, imagina't, quina feinada, per anar conformant, o sigui, ell no pot decidir pels homes, perquè vulneraria les lleis robòtiques, però ell ha de deixar-ho tot ben empantenat, tot ben planificat, perquè hi hagi un humà amb prou capacitat decisòria i amb una capacitat, hi ha gent que té una capacitat de, amb dades errònies o inconcloses, són capaços de decidir, de prendre la decisió correcta. Tu mateix. Sí, i aquest home és un d'ells, per tant, ell li dona tots els paràmetres, per exemple, què vols? Un nou imperi com el que hi havia abans, val? Product, o sigui, amb el que la tecnologia prima i és el que farà tirar l'imperi endavant, una altra opció és que que és la segona fundació que es basa precisament en un desenvolupament mental i de poder, no de raonament, però sí d'un poder que tenen capacitat de llegir les ments, o la tercera opció és existeix un planeta que es diu Gaia, en què realment és una comunió d'homes, natura i planeta en si tot plegat, m'entens? No m'acosta una mica d'interpretar-ho, però està molt bé. Sí, llavors, ha de triar entre una d'aquestes tres opcions. Òbviament, tria la darrera, perquè és el que realment aquest planeta, el concepte de planeta com a organisme viu, és per traslladar-lo a tota la galàxia. i llavors que sigui una galàxia com un nens viu, m'entens? A partir d'aquí, a partir d'aquí, hi ha una recerca dels orígens, perquè el planeta Terra es desconeix, es desconeix què se n'ha fet, se sap que... 20.000 anys després, ja ni se'n recorda, ja no queden ni restos. A més a més, el planeta va quedar radioactiu. I deshabitat, no? I deshabitat, òbviament, no? I no se sap què se n'ha fet d'aquest planeta. I és la recerca d'aquest home, d'aquest conseller juntament amb un científic i una gaiana del planeta Gaia. Jo el que t'anava a dir, encara no he vist cap dona. I una gaiana... Ai. Robot, home, el robot no té sexe. No, aquest sí, aquest té sexe. No, però s'ha parlat tota l'estona de què són els homes, els científics, els astronautes... No, no, en aquest cas hi ha una gaiana. Bueno, mira, clar. Una gaiana que decideix que l'acompanya. Clar, i és... Parlem de que ha d'haver una persona, un home que sigui capaç de decidir sempre... I el que vol a casa és que en el curs d'aquest camí es troben un dels antics planetes que havien sigut espaials. Ah. En què la culte... Eren gent molt, molt... Com ens diuen aquests que no volen contacte amb altres éssers humans? Els àmins. No, no, no. La patologia aquesta que no vols tu contacte amb altres... Agorafòbia, no? No, no. No, és... Entro... Espera. Sí, bueno. Sí, sí. Ara veiem. Ho han portat a un extrem tal que hi ha aquest planeta espaial que es deia Solària abans i han portat a tal extrema el fet de no tenir contacte amb éssers humans que han desenvolupat... Misàntrop. Misàntrop. Ah, Misàntrop. Han desenvolupat la tecnologia mèdica perquè tots ells són hermafrodites. No els hi calen altres éssers humans per autoreproducer. Sí, sí, sí. Clar, llavors, ja com els cargols, mira, ja està. Solució. Què feu? Ah, doncs bona idea, això, eh? Llavors, aquí no has de buscar parella... Aquí a mi mismo, jo me lo hago todo. Llavors, aquí no has de buscar parella i ets lliures de allò de l'angostia que ja us explicaré. A la lluna, a la lluna de la Terra, a la lluna, allà és on troben el robot aquest que té 20.000 anys. I els, d'alguna forma, els provoca tot perquè el vagin a buscar perquè ell s'està morint. Perquè el seu cervell robòtic, d'alguna forma, ja no és capaç de seguir avançant i processant més dades. Ja no pot seguir evolucionant i necessita la nena que és hermafrodita perquè té una capacitat cerebral molt potent per poder acabar de desenvolupar el projecte de galàxia, d'alguna forma. Mare de la. i això acaba. Que cosa. Home, s'ha de reconèixer que és un esforç molt gran llegir la novel·la i imaginar-te tot això. Home, i tant, i tant. En canvi, quan ves una pel·lícula ja estàs veient les imatges, ja estàs veient els personatges. Es farà la sèrie, diuen que són Sony o Apple, Apple, que ha fet el seu canal de sèries, farà la sèrie de fundació. Ostres. Però jo penso, dic, hem de fer la de robots perquè va tot lligat. Clar. No ho sé. No, però el món de les sèries i sabem com funciona, que a vegades també parteixen d'un punt de referència. Pot ser fascinant, eh? Sí. Pot ser fascinant. Bé, molt bé. Utopia o història. Exacte. Ah, i he començat, perdó, faig un apunt, m'he començat a llegir un llibre que ha escrit un amic meu. Són 600 pàgines. i el bo és que i reflexa elements de la seva infància en els quals jo també hi vaig pertanyar. Bé, la joventut. Ah, molt bé, molt bé. De moment ja, he començat, re, porto 25 pàgines, eh? Sí, sí. Ja, en una pàgina ja descriu dos nois amb el mateix mot que els hi posàvem a dos amics que eren comuns. I quantes pàgines del llibre? Home, això és xulo. S'ha desbordat, 600 i pico. S'ha posat, ja ho vinga. S'ha desbordat, d'aquí jull. Ja que s'hi posa, s'ha descriu molt bé. Sí, sí, és que hi ha aquesta capacitat, eh? Sí. Molt bé, molt bé. Doncs, passem al cinema. Ah, ja ho explicaràs. Sí, passem al cinema. Anem a parlar de l'angosta. Ostres, Déu-n'hi-do, això sí que... Això és la banda sonora de l'angosta, eh? Això sí que és fortet, eh? Això és la banda sonora, eh? Jo pensava que era més comèdia, però de comèdia, res de res, eh? A veure, divertida. Ojo, té moments irònics, d'ironia, però ja està, és durota, eh? Sí. És una distopia. Sí. És una distopia, eh? No és el món ideal, ni molt menys. Però, bueno, és una distopia sobre el món dels sorters i de les solteres, així de clar. Carai. Sí, és una ironia, una mica de... Que no saben trobar-se. Bueno, perquè més que no saben trobar-se és de l'obligació d'haver de trobar parella. És una societat on tenir parella és obligatori per poder viure a la ciutat i de gaudir de totes les avantatges i totes les comoditats de la ciutat és de tenir la teva parella i després si tens fills i tot això, doncs millor que millor. A més, tothom ha de portar el certificat d'apostació de matrimoni o de la parella a sobre, eh? O sigui, la teva documentació és aquesta. Com la que vivim nosaltres, no? Si tu ets aparellat. Bueno, més o menys, clar. Sí, sí, l'ésser humà és... La societat està vinculada, això. Em passa això, aparellat, a aparellar-se. Si estàs casat... Llavors, la gent que està soltera o que es divorcia o que se para o que et deixen... Sí, o es vidu. O es vidu, exacte. O sigui, torna a estar a la solteria, torna a estar a Sengel, sí. Doncs, els porten a un hotel i allà fan una estrada de 45 dies per trobar parella de nou. D'acord? En 45 dies has de trobar parella i has de sortir d'allà en parella. Si no, doncs, et fan fora, et llensen al bosc, prèviament t'han convertit amb l'animal que tu has triat i llavors et deixen anar cap al bosc i ja ho... Et converteixen en un animal. En un animal que tu has triat. Igual la gent però a mida animal, si tu tries un... Animal, sí, sí, clar. Una langosta, que és una langosta de mida humana. No, home, no. No, se suposa que és a mida normal, a mida natural. A mida natural no una reproducció teva. No, clar. Per exemple, el protagonista, el Colin Farrell, l'actor, Colin Farrell, él ya ho té... Colin Farrell o Jack Infini? No, no, Colin Farrell. Colin Farrell, sí. Ella ho té decidit quan va allà perquè no és tan fàcil trobar parella, no? I ella ho sap que ho té triat, ell voldria ser una langosta, una langosta, vull dir del mar, que estigui vivint al mar i tot això. El que passa és que hi ha un que li diu sí, però pensa que també segurament et pescaran i et posaran a bullir en una olla. Però aquesta transformació mai es veu. I ell de fet se'n va allà amb la seva mascota que és un gos i resulta que és el seu germà que no l'havia aconseguit per ella i clar, quan el va convertir en gos ell se'l va quedar al seu germà. Sí, és durota, és durota, perquè és l'origen. és que hi ha això, com la metamorfosi, però fins i tot fan uns teatrillos. Tampoc com el que acabes d'explicar. No, no, fa uns teatrillos també quan estan allà, és que sembla una convenció d'aquestes dels americans quan fan convencions per fomentar i animar-los a que venguin, a que facin ventes i tal, doncs hi ha uns teatrillos que fan i simulen, jo que sé, escenes de la vida diària que et pot passar si tu estàs sol, no? Per exemple, si estàs a dinar i estàs sol i te'n nuegues, ostres, no tens ningú allà, casques. En canvi, si tens parella, la parella ja de seguida, ja et fa la maniobra aquella de Hamlin, com us digui, i llavors ja et fa treure allò i ja et salva. Quin és l'afanya aquest perquè estiguis emparellat? Per quin interès hi ha en tot això? Perquè és l'única manera que pot... Amb aquella societat. La societat està basada en això, ja està. És aquí el sentit, a veure, el sentit és aquest, vist de nosaltres en el nostre punt de vista, no? Una miqueta la pressió. Jo crec que és la pressió que s'exergeix socialment sobre les persones perquè estiguin en parella. Però són parelles heterosexuals, òbviament. Sí, sí, sí. No, hi ha també homosexuals. Ah, pot ser homosexuals. Sí, sí, sí. Si tu ja quan arribes a l'hotel ja dius que si vols tenir... Ah, sí. Que et presentin o bé homosexual o bé heterosexual. No, no, perquè fins i tot et donen els nens i cal. Vull dir, els nens t'es donen ja. Sí, sí, és més evident el tema de la unió. Però això és a partir d'una edat. O sigui, hi ha una edat que... Ah, no importa. Ah, bueno, en l'edat no ho diuen. Bueno, no, si tens raó. Clar, un nen no el força a ser solter. No, no, clar. A ser parellant. Això, mira, això no ho diuen, això no ho diuen, però sí que és més majoritat. Tantè que és majoritat. Jo no ho diuen perquè l'equip des d'aquí un moment. Fins que casquis. Ostres, està emparellat. Però el que és molt fort també és que a més a més les parelles han d'estar basades en elements comuns. Ah, ah. En elements comuns. D'acord? Doncs o tots dos són miops o tots dos els s'englen el nas perquè hi ha una parella que precisament es forma així perquè a la noia li s'englen el nas així espontàniament. Però a vegades xoquen. Bé, xoquen. L'altre és que hi fa xocar perquè li regi el nas. Llavors, clar, perquè has de tenir una característica en comú. Que ja sigui física o sobretot física. Sí, exacte. Sobretot física. Però a vegades no engranen aquestes dues. vull dir que no van bé no funciona la parella. No, però clar, hi ha persones que potser sí que volen de tota manera fer parelles perquè no volen estar sols o perquè no volen que els comparteixin amb un animal i llavors fan que allò quadri com sigui. Ha de quadrar com sigui. I si no quadra i està en manting. Han imaginat que tu t'enamores una persona però no tens cap coincidència física ni d'aquestes que dius no et pots emparellar. Ah, no val. Ha de ser amb uns... Ha de ser que comparteixis. Exacte. Perquè a més ells també tenen un afredor Sí, entre ells. tenen un afredor entre ells molt corta, no? No, clar, si està criat així. I hi ha un tuf decadent a tota la pel·lícula sonant aquestes músiques. I de... Això sona aquesta canada al piano i més aquesta cosa decadent. És que és una mica... És una estètica no sé com dir-te, no? És que és molt difícil de veure, no? Com vesteixen. És com una mica rancic com una miqueta trasnojado. Sí, del del dels anys jo què sé. 50, 80. És com anar-te a viàrids, no? És com, per exemple... És aquesta cosa de viàrids. Sí, però decadent, decadent. És com la pel·lícula Brasil de Terry Gillian que és com modern però alhora... Oh, sí. És com... Sí, però no, no, no. És més... És que clar, és que l'atmosfera d'aquestes pel·lícules és molt popular. És que el que està fent és posar una miqueta ja et dic, irònicament o... d'aquesta manera així el que... que l'obligació de tenir parella. A veure, no sé, potser és, potser, potser també és per la formació del director. El Jorgos Lantimos és grec. Jo no he investigat res més d'ell, no? Ni de la seva vida ni de la formació que ha tingut, no? Però, bueno, Grècia també és una societat molt... O fins ara o fins fa uns anys també una societat com molt clàssica també, no? Molt... I no ho dic pels grecs antics. Però això ja fa pinta de la típica intromissió estatal en la vida i l'imà de les persones. Exacte. Sigui en l'aspecte que sigui, no? Per això és una distopia. Sí. I el bo de tot és que... Bueno, hi ha parelles que sí que es formen i parelles que no. A més, els que semblen que sí que ja quadren els deixen... Llavors passen a ocupar una habitació de matrimoni, una habitació doble, estan 15 dies allà i si la cosa sembla que funciona i va cap endavant doncs els envien 15 dies amb un llate amb un llate a veure si la cosa també acaba d'anar i llavors ja perquè puguin tornar a la ciutat i llavors a vida allà com a matrimoni. O sigui, la societat només s'entén com a parelles. Com a parelles. Ja està, la resta no hi compta. Fora, estan fets fora. Però el més fort de tot és que a més a més hi ha aquest personatge, a més és que la ressenya i el trailer ja surt que ell no... Al final ell no s'adapta a aquest sistema ell veu que no i diu mira jo i fuig se'n va d'allà. Però és que va parar al bosc i tot el que es troba al bosc també té la... Sí, el del bosc. Perquè hi ha gent que també ja s'han escapat també i que estan allà no estan convertits amb animals sinó que són persones encara. Mundo caza. Sí, el mundo caza aquest que també és tela també les normes que tenen entre ells també. Clar, allà tampoc no pots enamorar-te. No. Perquè si t'enamores o te'n xampan fent tapatons o fent el coit que diuen... Sí, sí. Hosti, que és una gran part de la pel·lícula. El càstic és molt bèstia. Aquesta segona part és molt important. Aquesta és una part és la part de la resistència que diríem, no? La part diríem dels anarquistes. Va per renovar tot el que no... Tot el que no sigui és tan parella i no, no. És aquest home... És que fins i tot aquests que s'han escapat que dius ostres, aquests haurien de viure d'una manera més flexida. també han fet les seves normes internes. Ho tenen tan assumit això que... Sí, sí, sí. És que l'Ontimo sempre és un tio molt profund. Les seves pel·lícules el de Canino també deixa anar part allò. El de Canino era molt bèstia el de Canino. La llamada també, no? No, no, no. No és d'ell. Ella ha fet aquestes quatre pel·lícules. Canino, l'Angosta, aquesta que ha dit la Rosa abans de no sé què, no me'n recordo ara. La de les cabres. La de les cabres, no sé què, de Salvatges i tal. i la favorita ha fet aquestes. No ha fet res més. Sí, sí. L'altra, potser, potser, potser, la llamada. Però quina dius? La llamada és aquesta de los Javieres? De los Javieres, no. No, aquesta no és. No, és una que parla de la capacitat dels humans per connectar amb altres... Ah, no, ja sé quina dius. Aquella que entra en aquella nau espacial. Sí. Vale, que també surt la Emily Blunt, em sembla que és. És prou. Sí, sí, sí. I el Jeremy Rémer. Exacte, però no, però allò és una altra història, allò va per una altra línia, és un altre concepte. Però, bueno, ja et dic, això de Canino, ja, és clar, és que és molt, molt... Si comencem a parlar d'altres pel·lícules d'aquest home, però sempre hi ha un rarafons molt potent, vull dir, amb allà unes impercepcions, en el cas de Canino, és aquesta cosa de com crear un microcosmos, no?, on aquell pare ha conformat un món caní a la seva família. És a dir, és molt bèstia, allò. És a dir, la submissió, bé, el desconeixement de la realitat, no?, és a dir, no, vull dir, és al·lucinant, és a dir, creen un microcosmos com si fossin gossos, no?, dius, ups, això és molt bèstia, no?, per tant. Jo ara estava pensant, no?, perquè, igual, mira, igual estic establint una relació que, a veure, aquest senyor és grec, i llavors està clar que té tota la cultura grega, clàssica, assimilada, i potser sí que recorda una miqueta algun dels mites, eh?, que també eren molt bèsties, i amb càstig, molt bèsties, potser, potser, potser, potser, potser, potser, potser, potser, potser, potser, potser, potser, potser, potser, potser, potser, potser, més contemporani, però sí que recorda potser alguns dels mites, una mica, i la vida dels déus, a l'Olimpo, el càstig, si l'home intentava, els homes o les dones intentaven, una miqueta anir més enllà o alguna cosa, per exemple, prometeu que va robar el foc als déus i després el càstig que va tenir, no?, mira, sí, potser sí que potser té una miqueta... A nivell temàtic, i de tot, no?, perquè dius, això no té tant d'edic, no?, res és novatós, sempre s'està copiant, això ho deia ja el Picasso, que deia, des d'Altamira, res, res, tot és copiat, o sigui que amb temàtica, ja... Anem a fer una cosa, encara que, ara quedaria bé més greu, perquè el David està veient la favorita, vull dir, que em refereixo que la veurà, recentment, no?, doncs ho deixem, si voleu per una altra setmana, més que perquè m'ha vingut al cap que he vist una altra cosa que m'interessaria veure, encara que la favorita és també una pel·lícula del Giorgos Lantimos, però és que, clar, si comences una mica a parlar, a vegades potser li destroso... Sisplau. I llavors és una pel·lícula que també deixeu anar, és magnífica, és potentíssima, però bueno, que ja comentarem amb el David, però sí que vull veure una... vull parlar d'una que tothom hem dit, però ningú l'heu vist, i jo la vaig veure l'altre dia, que és Roma, de l'Alfonso Cuarón, que tothom, amb el Roma, amb el Roma, què collons... Ai, perdó, passa amb el Roma. Doncs... Ostres, jo em vaig quedar una mica sorprès, vull dir que vaig quedar com no entenia res que passava, és a dir, Roma és un barri de Mèxic d'Efe, és l'any 60, és un barri superbé d'aquella zona que és lleugerament decadent, és un barri que era molt de palauets i de casetes de principis del segle XX, però que als anys 60 ella és una mica decadent, evidentment. I clar, ja estem parlant de la seva vida perquè es veu que ell prové d'aquella zona, d'aquella barriada, i per tant provenir d'una família. Bé, i és la història de les... en aquest cas, d'una de les serventes, que és, ara ho diré malament, Mexicalo, es diuen, aquesta ètnia... Mèxica. Mèxiques, exacte. I bueno... Són els que van donar nom a Mèxic. A Mèxic, exacte. I bueno, doncs, ètnicament, ja són més baixetes, meuranetes, tenen trets indis, vull dir, ja és aquesta estructura que no són els mexicans, que provenen, bàsicament, del que serien del nord, que s'han fusionat, no? Com estigatge. Exacte, que són més blancs, per entendre'ns, no? Més el que entenem com la idea més del caucàssic, no? D'allà. Clar, jo quan vaig començar la pel·lícula vaig dir, ostres, què és això, no? És a dir, la càmera és una càmera molt panoràmica, sempre molt poc vinculada, molt objectiva, no? i que és un blanc i negre, és un blanc i negre meravellós, té unes imatges brutals, té unes profunditats de camp que no s'acaben mai a la vida i dius, ostres, neorealisme mexicà. Clar, és el concepte que et trobes al primer punt, és a dir, és com veure una pel·lícula de Vittorio de Sica, en aquest cas, amb una càmera molt més objectiva i molt més freda, dins d'aquella casa, com es mou tot, no?, d'aquella manera i com planteja la pel·lícula amb una sobrietat absoluta, a vegades no s'entén el que diuen, però ho fa consciència, no tradueix les converses entre les mexiques, entre elles, per tant, no saps què estan dient, però quan li interessa, sí que llavors puja el volum per entendre'ns de l'àudio, de la veu, llavors estan enteres del que passa. Són dues hores i quart de pel·lícula que dius, sembla que no passi res, però van passant coses, van passant coses que en un principi no són per tirar coets, però estàs veient què passa amb aquella família, tant el que seria a la secretària, a la serventa, com el que seria aquella família de dona, marit, amb quatre fills, no? Ideal, inicialment, però que a partir d'aquí doncs passen coses, doncs que lògicament el marit abandona la dona, aquestes coses que evidentment passen al dia a dia, amb aquesta burguesia, però amb aquesta burguesia, no? El tracte sempre positiu a la noia, encara que no sempre, és a dir, hi ha un punt on un positivisme s'atracta bé al servei, però tant en quant, quan tu estàs de mala hòstia, parlant clar, aquest elitisme de pagar-ho amb la serventa, és a dir, i la veritat és que té una màgia, la pel·lícula, és lenta, allò que veiem Roma coma, doncs allò coma de quedar tirat, però té alguna cosa molt especial i entenc per què li hem donat tot el que li hem donat, perquè és que la pel·lícula és una balsa, jo què es diu, totalment, no cal que corris, tot va perfectament ordenat, un muntatge molt correcte, les cançons que sonen de fons sonen més bonita que ninguna de Rocío Júdor, que és Mèxic dels anys 60, i cançons que venien d'aquí i d'allà, tot això es barreja, no sé, té en sis, la pel·lícula té alguna cosa que et marca un cinema diferent, igual que Gravity, que és la prèvia, aquesta, era una pel·lícula amb una lentitud absoluta, doncs és una versió neorealista del Gravity. Però no, Gravity no era de lentitud, eh? Gravity tenia un punt... Però hi ha un un aixac a martillo, tio, que amb tot el que passa que dius, hosti, no para, eh? Ja, però el muntatge no és un muntatge amb una gran potència, eh? No, no, el que et transmet, no li cal acció, eh? No, no, clar, clar, aquí passa això, en un principi sembla que no, però al final hi ha una escena molt potenta de quan ella té un tel nen, no? Això és molt potent, molt, molt, molt. Mai vist al cinema, però molt, però és molt bon. És molt bon, no, no, és que és una cosa, és una petita, però clar, és una petita joia que és molt fràgil, de debò, no és broma, hi ha moments que dius, ostres, buf, quin avorriment, i a vegades, bum. Hi ha hagut gent que s'avorria, i llavors va pujant i va baixant, però arriba un moment que dius, entra, entra, perquè si no entres, malament ratlla, vull dir, que me n'inquieta. Hi ha pel·lícules avorrides, eh? No, no, no, evidentment, però hi ha percepcions de cinemes que dius, per què, per què frenes tant, no? Per què, per què en fas aquesta, aquesta, aquesta, aquesta, aquesta presa de dos minuts? Sempre hi ha un interessant que et poden dir. Sí, però... Té Òngelo Poulos en diàstic. No, no, clar, clar, clar, i si hi ha molt cinema sèrie que també té aquest punt. O aquella pel·lícula que s'ha de tots els matins del món. Exacte. Tot era viola de gamba i era genial. No, per això dic, això per aquí passa el mateix. Aquí hi ha càmeres quietes, hi ha moments molt tranquils, hi ha panoràmiques llarguíssimes, que dius, bueno, quan acabaràs? D'aquí mitja hora? Perdó, eh? És que la gent està acostumada a la pel·lícula que jo vaig veure l'altre dia que era Els Vengadores i, clar, li poses això que dius tu o La Favorita o coses així. No, els costa apreciar. Clar, clar, clar. Això que és. Ja ho sabia, jo, això. Ja teniu, hi ha nou minutets per parlar de Els Vengadores i de la Semana de Sister, una mica... Gràcies. Ja l'he parlat. No, no, però si hi he parlat poc avui. No, però m'ho veu. Tira, tira. Digues. Val la pena, Roma. M'ha agradat el... Sí, sí, sí, molt correcte. Digues, tira, tira. Vengadores. Bueno, jo la liquido en dos minuts. Vengadores. Sí, mana, però és que aviam, és que és el mateix. Ja la vaig a veure perquè aviam, he seguit la saga i vaig i va anar ara la conclurem, no? Bé, és un espectacle. És el que avui dia és el cinema que tothom va veure i ha rebentat guixetes a base de bé i, evidentment, està molt ben feta. És que només faltaria. Saps què ha passat? Què? Un, quan anaven a entrar al cinema l'havia vist ja i va explicar un detall que és com... Ho va rebentar tot. Ho va rebentar i li van fotre un joc de... Un joc de bufetades, això m'han dit, eh? No ho sabia, això, aquesta anècdota. Fort, no? Sí, sí, sí. No hi ha permets. No, és que hi ha molta gent... Pensa que... És una pel·lícula dividida en dos parts. La primera, que és Infinity War i aquesta, que és Endgame. I han deixat un any, un any d'entre una i l'altra. Clar, si ve un desgraciat i et rebenta la pel·lícula, potser se t'escafa la sang si ets prou calent. Doncs, la pel·lícula, bé, és la conclusió de la lluita dels Vengadores amb el senyor Thanos, que és qui té les gemes de l'univers aquestes, que només fent així amb els dits, xasquejant els dits, és capaç de niquilar la meitat de l'univers. Hòstia! Val? Per una raó, diguem-ho així... I per què ho fa? Per què ho fa? Doncs és perquè ell considera que hi ha massa superpoblació a l'univers i que així queda més espanyol. És com quan vas al perruquer i li toca a vostè aclarir el cabell. El Jaume no, que el té molt aclarit. Però li toca aclarir el cabell. Traiem el que fa no. A veure que començarà a fotre aquí bufes a tot Déu, eh? I llavors s'ha d'aclarir el cabell. I llavors ell té unes gemes que fas així i te l'aclareix. Doncs ho fa el mateix amb l'univers. Clar, això no pot ser. Els Vengadores però ho aconsegueix, a la primera part ho aconsegueix i aquesta, tots els Vengadores, clar, amb una depressió de cavall perquè ho ha aconseguit, no? I s'ha eliminat la meitat de les persones del món. I està al torn li surt una panxota que l'ample. Sí, sí, clar, perquè està depressiu total i és a dir que a la beguda, bé, als amigotes, una cosa de... Clar, no us explico el final però ja podeu saber com acaba. No, mare meva. Si m'apallissa. M'apallissaran. Sí, sí, sí. Efectes especials de tot i plen, el final és apoteòsic, et posa la pilla gallina amb la música aquesta del Silvestri, dels Vengadores i bé, allò és l'orgasme final. Però, però amb coets de tot, de tot. Impressionant. Impressionant. Bueno, haurem d'empalmar totes per seguir la dissaga i tal. Remata. Bueno, tens quatre minuts per parlar de Sisters Brothers. Els germans, aquests, els Sisters, aquesta és una pel·lícula que de cap manera jo recomanaré a ningú. Ah, vaja. Perquè estem aquí a l'estudi. Ni d'aquí ni d'allà. perquè és una pel·lícula d'un fredor i una contundència que fa tremolar. Vaja, vull dir, has de ser com un expert en veure entre les ombres, perquè la pel·lícula és molt fosca, a més a més, i trobar-te amb ell, però a la que hi entres la pel·lícula es fa gran, és com una dissecció del que és el món, de com funciona i el western en particular. Clar. O sigui, com a l'oest americà es anaven creant tot un seguit de ciutats, perquè es trobava or, perquè, eh, per les grans, d'allò. I llavors, doncs, aquí hi ha un, com sempre, que té la pretensió de controlar-ho tot, no? I tots aquells que volen anar per lliure, per dir-ho d'una manera, eh, tots els... Sí, els... Els versos lliures. Ah, sí, aquests que van sols, no? Doncs, llavors, aquests s'han d'anar eliminant. I té una... té la manera d'anar eliminant a un munt de persones. La pel·lícula l'interpreten dos germans, eh, que estan dins aquesta dinàmica. Però n'hi ha un d'ells que no és el... no és el d'això. El Joaquim... El Joaquim Fènic és l'altre. M'ha agradat molt el paper de l'altre. Sí, l'altre és molt bé. El Fènic és més la víctima, no? És... Hi ha una manera de trobar or? El John C. Reilly. Això. que hi ha una manera de trobar or que... que, bueno, que hi tira no sé quina mena de material, que crema. Mercuri, que crema, oi? No, crema... No, no, no. Sí, sí. El mercuri és per separar l'or de l'amalgama. Serà algun tipus de plom. Sí, tira això al riu i allò queden tots completament marcats. Sí, sí. Això, bueno, per això que m'ha sorprès. Sí, sí. Deu fer com una aleació. Sí, això. Però ho evoquen amb un vidó, eh? Vull dir, no creguis que hi pot una reacció allà, allà, allà, amb un riu així, controlat i tal. És molt bona. A mi m'ha donat una versió de com són les coses en general i la poca credibilitat que tenen per nosaltres moltes de les que vivim que aquests, doncs, bueno, van a parar-hi. Llavors, com que hi van a parar diu vale, no dic més més perquè llavors és com una mica de marra. És que és un final realment inesperat i perquè no li veus la punta en tota la pel·lícula i això com collons s'acabaran. Res a veure amb el Clint Eastwood, eh? No, no, això és més clàssic. Allò és clàssic. Amb mula, no? Sí, mula i tot, home, sin perdó. Deu ser una mena com aquella que vaig veure jo que es deia Bow and Tomahawk que és, hòstia, és un western però que acaba en cinema agora i canibalisme pel mig. Bé, no arribem a... No és aquest punt, no, no, no. No arribem a aquest punt. Però aquest disc, hòstia, surt també el Carl Russell que la vaig comentar i, ostres, què és això? Jo que és això, no? Què és això? Què és això? Què es veu? Sí, sí. Jo he trobat una lliçó de cinema i la veritat així ho dic però no ho recomano perquè tot això ja de bé em sembla a mi doncs com una predisposició a veure una pel·lícula. Aquest director és el Jacques Audiar el que va fer allò de tanto llorar mi corazón com era allò? Se paró. Se paró mi corazón, no? És una pel·lícula meravellosa que jo em tornava tonto una pel·lícula noir d'aquelles que dius quina posa més ben parida quina posa més ben parida de veritat, eh? No me'n recordo massa bé Jo no me'n recordo bé tampoc però tinc la... Recordo que l'aveu comentar, eh? Però que era un pel·lículon amb un ritme també que dius allò, unes moments lents allò que dius però amb una elegància amb una... Que ben parit és això. Tu has parlat dels grecs això parla dels westerns i el que segurament que va passar i molt el que passa és que ens ho han amanit tan dolç tot el que va passar no? És que al final això és el que hi ha Aquí no? Aquí són d'aquests que van matant a tothom, eh? I ja està Sí, sí I quan n'hi ha un que s'ha escapat van allà Són executors Executors total, eh? Fins que... Ostres, què passa d'aquí, no? Molt bé, doncs marxarem Ens falta un minutet justament escoltant la banda sonora de The Sister Brothers que justament és una versió de Tainted Love del tema de Soft Cell És molt bona la música també, eh? Molt curiosa, eh? Doncs amb això marxarem Fins la setmana que ve Adéu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau Fins la setmana que veu-siau L'adiu d'esfern, la ràdio de Sant Lluís t'ho haurem de ruït com tu.