Teatre, llibres i cinema: de Delibes a Sorrentino

grans de la temporada, també. Sí, és una pel·li d'aquelles que t'hi has de ficar i si no et fiques t'expulsa directament, però si t'hi fiques doncs et captura perquè és una pel·li que embruixa molt i que t'estira cap a dintre. Exacte, exacte, és això. Bueno, no sé, t'agafa amb uns tentacles i t'estira cap a dintre a base d'això, d'una sèrie d'imatges, de sons, de llums, de colors... que t'entren per la vista i se't graven el cervell d'alguna manera estranya. Estàvem parlant de pèrdua de la voluntat una mica, això és el que et passa amb la peli, que desconnectes i et fiques en aquest món una mica com et podria passar amb un linch, tot i que la peli no té una estètica linch, però no és tan abrosa, tot i que és malrullista, però no tan abrosa, perquè és tot el contrari, és una peli molt lluminosa i molt colorida. Sí, sí, sí. Però, bueno, sí, sí, t'has de deixar emportar i et captura. Jo, és una pel·li que em sorprèn que hagin estrenat el cine, les sales comercials, em sorprèn moltíssim tenint en compte... I va tenir molt d'èxit a Sitges, eh? Molt bona acceptació per part del públic, que també és sorprenent. Sí, sí, és molt sorprenent, és molt sorprenent. Però, bueno, també que tingui acceptació en un festival, sigui Sitges, o sigui... O sigui, a Cannes no estranyaria gens, no? A Sitges s'estranya més. Però encara són friquis d'alguna manera o altres són friquis. Però que l'estrenin a les sales comercials és una cosa estranya i un gran logro. Pel·lis molt més convencionals i molt bones també no s'han arribat a estrenar. És una gran notícia que s'estreni aquesta Upstream Color darrera proposta segona i darrera proposta del Saint-Carruz. i amb la qual ens acomiadem, mira, ens acomiadem per tot lo alto, amb el pavelló ben alto. Vale, doncs... El Carles ens ha aixecat la ceja. Bueno... Pavelló, en què pavelló? No, les dues, així. Exacte. Bueno, Carles, moltes gràcies per ajudar-nos. Tu, Carlos, també per portar el pes sobre les tres espatlles d'aquest programa. A tu, Xavi, per acomiadar-me. Vale, i sobretot a vosaltres que esteu a l'altra banda, com sempre, donant-nos suport i escoltant-nos. Moltíssimes gràcies, ens veiem la setmana que ve. Adeu, siau. Adeu. Un dijous més comencem la Babilònia, que avui tinc la gent desmandada per aquí. És que el que diem, el públic no sap el que passa abans d'obrir la llum, aquest pilotet que teníem aquí, però aquí estàvem amb una festa i parlant d'unes coses amb una profunditat que algun dia ho explicarem quan fem la versió X de Babilònia. Com és el make-in-off? El make-in-off. Bueno, però un make-in-off una mica jo, Nacho Vidal, eh? Oh! Ui, ui, ui. Ui, ui, ui. Ui, ui, ui, que ja no m'escolten. Molt bé. Doncs res, tornem a comportar-nos com a persones. Molt bé, també. No, però aquest punt que tenim així que ens surt a vegades, eh? Bé, doncs comencem parlant de teatre, com parlaran les noies del programa, amb la onada. Són les teatreres. Les teatreres, sí, sí, eh? Vull dir, se lo ven todo, eh? Una cosa... I molt bé, parlant de l'onada del Lliure de Gràcia, i també la Lourdes ha vist Dones com jo, no com jo, com ella, de Té de Teatre, el Teatre Auditori de Granollers, un teatre espectacular que tenim. Que consti. Que consti, que consti. A la capital del Vallès occidental. Oriental. Oriental. Ai, ai, ai. Ai, ai, ai. Ai, ai, ai. Ai, ai, ai. Ai, ai, ai, ai. Ai, ai, ai, ai. Ai, ai, ai, ai, ai. Ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai Sabadell, Sabadell. La de l'occidental. I Terrassa, que és capital? No, no és capital. Sí, però se la disputen allò amb Sabadell, normalment. És algo episcopal. Terrassa sí que és el centre religiós, per dir d'aquesta manera, i Sabadell és el centre polític administratiu. Literatura, viejas historias de Castilla la vieja, Miguel de Libes. El David ha descobert el Miguel de Libes i està encantat. I és el que dèiem l'altre dia, hem de descobrir-lo. Aquella gent, sobretot gent jove que no ho coneix tant, sobretot que entra en una literatura amb un nivell i una qualitat. Si la naturaleza és la resposta, qual era la pregunta? Rosa, Jorge, Wagensberg. Sí, senyor. Parlem d'això. En les preguntes. Molt bé, molt bé. Uns llibres que també ens llegeixen aquestes dones, de debò, eh? Jo em vaig caçar amb totes. En sèrio. La cara. La cara. La cara. No feies aquesta cara, David, escolta'm. No, no, tu sabràs, tu sabràs. Tinc un punt musulmà i mira, faig el meu harem, me les emporto. Bé, seguim. Ui, ui, ui, malament anem avui. Avui no acabarem mai. Exposició d'art La Lourdes Pitarra, 1864-1866, al TNC, al Bastíbul, també un personatge peculiar del teatre... Vinga, Lourdes. Bé, comencem amb l'obra a l'onada. Dèiem que ja havíem fet la pel·lícula, potser el 2006 o 2007, i és una obra de què ens parla. La idea és que estem en un institut de secundària, no?, i hi ha un professor que li toca fer un crèdit, ens podem imaginar com un crèdit variable, sobre tot el que té a veure amb el narcisme. I comença l'obra, que es pregunten els estudiants i ell, com pot ser que hi hagi hagut el narcisme, com pot ser que la gent s'hagi, entre cometes, apuntat a això, i com pot ser que la gent que vivia allà no s'enterés de tot el que passava. Llavors, l'obra de teatre jo penso que és molt didàctica, també, perquè comença dient, bueno, a veure, quina de les coses podríem fer perquè tinguéssim més, per dir alguna cosa, més efectivitat en tot el que fem, no? Perquè siguem més resolutius, tal. I ja s'escriu a la pissarra la primera paraula clau, que és disciplina, no? Com més disciplinats siguem nosaltres, més resolutius serem, més aprofitarem el temps, més tal, no? I llavors comencen, per exemple, ja amb disciplina només, per exemple, de postura, no? La postura corporal física, no? De respiració fins i tot, no? De mantenir l'esquena així recta. Això. Llavors, clar, tot això relacionat també amb la disciplina a nivell acadèmic, no? Bueno, després entra amb l'altra paraula clau que jo penso que és la que surt en segon terme, que és la de comunitat, no? Comunitat. La de comunitat, no? Llavors, clar, perquè nosaltres puguem ser també com millors, què podem fer? Tenir en compte la comunitat. Per exemple, si tu saps de matemàtiques i tu m'ho expliques a mi, i en canvi tu ets molt bo amb història... El grup, la idea del grup, de pertanyar a un grup. De tota manera, clar, quan es planteja aquest segon terme important, no?, que el veus a la pissarra, disciplina, comunitat, clar, llavors també hi ha l'altra part de dir, escolta, David, tu no em vas dir que m'explicaries mateix perquè jo he explicat no sé què en un altre i vam quedar amb això, no?, comença una miqueta tota la idea que val i la comunitat, però... una mica d'edició, faig això, tu també has de fer això per mi. Això es fa molt actualment, és el truque famós, això es fa molt habitualment. Tu comparteixes... Sí, hi ha el banc de temps, aquestes coses. Exacte, t'ensenyen rus i tu ensenyes castellà a aquesta persona, si tens la capacitat, vull dir, això es diu truque, i actualment es fa bastant. Sense pagar diners, hi ha un feedback entre persones per ensenyar-se coses dies dies, perdona. Bueno, re, llavors hi ha tot el procés, és que si la gent no vol anar a veure, bueno... Hi ha tot el procés a partir del qual uns alumnes que no tenien res a veure amb el nazisme acaben tenint, podíem dir, o acaben estant absorbits per aquest tipus d'idees, de tal manera que la gent de fora, bueno, després volen, entre cometes, agafar gent de fora i també portar-los cap a aquestes idees, i si no fan això, no són ben vistos pel grup aquest, diuen. És que, bueno, arriben els temps una miqueta... No violència, perquè no s'arriba a veure violència. L'obra de teatre, sobretot, no es veu. Però sí que et fa una miqueta de respecte, una miqueta força respecte, no? Perquè parteixen de la idea que tu explicaves, Lourdes, que ells estan valorant la classe. Com va ser possible arribar a un país com Alemanya a tenir aquelles idees, aquell narcisme, que tantíssima gent... Gent culta. Gent culta s'hagués apuntat, que la gent no ho qüestionés i que ningú hagués estat possible d'aturar-ho, no? I clar, i tots els alumnes diuen, és que avui dia això seria impossible, no? I el profe diu, segur que seria impossible, això? I és també una mica aquest punt que s'hi fa pensar. Dic, mira, jo els hi faré veure, no? I un exercici que dura una setmana només. Sí. Una setmana, i dius, amb una setmana com cada dia, amb una pauta, no? Marcada. Marcada. Fins i tot arriben a marcar el pas. És un pas una miqueta així com d'exercici físic. Quan s'aixequen. Per no deixar d'imitar també una mica una marxa militar, eh? Mhm. I com van... El tema era uniforme, també. Tots estan d'acord. Preguntin als grecs amb això de l'Amanecer Dorado, que és aquest grup neuràfic. O França, la Marina Pérez, també. El que jo volia comentar és que a la pel·lícula, a l'hora de teatre no es veu tant, però a la pel·lícula... dins del grup que inicialment hi ha en aquella classe hi ha alguns sobretot dos alumnes que ja no segueixen el segon dia o el tercer ja no hi van perquè veuen que allò per ells és una barbaritat i després hi ha també el típic que ho comentàvem que està dins del grup i el pitjor que li passa és al final quan veu que no es pot agafar allò ell el que vol és que li diguin què ha de fer I sentir-se útil, també. Quan se sent que en realitat allò és un exercici, es queda penjat al món, no? Jo estava pensant en la típica idea de les persones de... No sé si em va recordar el documental aquell del Bolling for Columbine. Sí. No, la idea aquesta de gent que està sense feina, sense tal, i el recluten, no? La idea era... Són més vulnerables per formar part o d'una secta o d'un moviment com aquest. Bueno, en temps de crisi que és ara, totes aquestes cosetes són les que tiren amunt, eh? Predicadors pel... Sí, això és el que priva. Amb la promesa, no? Què triomfuen ara? De donar-li contingut a la vida, no? La gent que no es troba com la vida una mica amb vida. Sí, molt sol. Què triomfuen als anys 20 i als Estats Units? Les escriu vol comedis, per exemple? Sí. Comèdies en què la vida era molt maca, m'ha editat Guapetón, que era el cari gran... I una situació rocambolesca. Avui dia triomfa en ocho apellitos bascos. Dic que l'Eduard Farelo, que fa de professor, jo el vaig trobar genial. Molt bé. Molt bé. Tot nanos joves, perquè aquests actors i actrius, no sé si... Els protagonistes han de ser joves. És un institut. I veus una miqueta les relacions entre ells i les sinergies que es creen entre ells. Jo que he vist després la pel·lícula, A veure, com a anàlisi del tema, ho trobo clar, més profund i millor plantejat a la pel·lícula. També perquè tens més capacitat de moure d'anar a l'espai. També dura més, o sigui, l'obra de teatre cada dia... Clar, a la pel·lícula jo veig que tota la relació que es veu i fins i tot al final està molt més complet que a l'obra de teatre. Clar. L'essència... L'essència és la mateixa. Ara, a la pel·lícula sí que hi ha violència. Al final, tot aquest assumpte pot acabar amb violència. La pel·lícula ja acaba amb violència. Fantàstic. No deixem el teatre. Lourdes, parlem de dones com jo, de teatre, el Teatre de Granollers. Aquesta obra la van començar a fer el Romea, va estar a l'hivern, no sé si... Tres mesos i ara estan fent bolos. De les teatre, no? Sí, sí. I, bueno, és una obra que, bueno, surten quatre actrius, perquè sabeu que la Miriam Iscla... Ai, la... Sí, la Miriam Iscla, perdó, ha sortit ja de teatre, que ha estat fent Barcelona i això. Queren cinc abans. Sí. I l'obra comença... Bueno, la idea és que representen quatre dones al voltant dels 50 anys, val? I l'obra comença quan una d'elles, en aquest cas és la... Com es diu? La Roca, la... Agata Roca. Agata Roca. Es veu que arriba en un lloc, en un despatx de 30 metres quadrats, al Raval, ha deixat el marit, ha deixat el fill i es vol instal·lar allà. I l'únic que vol fer és veure la tele, veure partits de futbol, veure pel·lícules i menjar pizzas. I tu comences la batida i no entens res i la tia està superdeprimida. La idea és que després apareixen les altres actrius i els personatges de les altres actrius. I què figura aquí són? Família o amigues? Són amigues de... Hola. Són amigues d'adolescència. Però la idea és que els personatges són una és una biòloga però que està treballant en un pH de l'autopista. L'altra és arqueòloga i està fent feines de casa, i una de les coses divertides de l'obra és que es dedica a robar flams als supermercats. A robar flams! Després, la que s'ha anat de casa és arquitecta i també està sense feina, i l'altra és mestra i l'han acomiadat. O sigui, situació de crisi actual, el context és la crisi actual, però que té a veure amb la crisi personal que arrosseguen totes elles, no? Llavors, la idea és que a través de... Perdó, a través de la situació que es veuen que s'ha aïllat de, diguéssim, estar a la casa sola, les altres van allà cada vegada per veure què li passa, no? I ella l'únic que vol és que marxin. Llavors, a través de la crisi personal d'una, les altres reflexionen sobre elles mateixes i hi ha situacions divertides, no? Com la de dir que és arqueòloga i que tot això... I l'obra de teatre... té a veure amb... Bé, amb la idea aquesta de la crisi actual, d'acord? I també té a veure amb la idea dels somnis perduts, no? Elles quan està allà diuen tenim 50 anys, som invisibles pels homes, hi ha escenes molt divertides, no? Som invisibles i els somnis que teníem fa 20 o 30 anys, perquè recorden coses, se'ns han passat. És una reflexió sobre això. Sobre l'edat i sobre la vida. Acaba amb una cosa positiva de dir, nosaltres ens hem dedicat molt potser al marit, als fills, als altres, potser ara ens dedicarem només a nosaltres. És una obra que està bé. No és la típica de teatre, d'aquelles de riure tota l'estona. És més reflexiva. Sí, però té trossos molt divertits. Molt bé, molt bé. Doncs, Jaume. Hola, què tal? Bona tarda. Se'ns ha incorporat el Jaume, cap problema. Ja ho sé. Ha anat aquí, sicilosament, perquè ningú l'escoltés. Molt bé, doncs, ara passarem a la literatura. I ara, Jaume, a veure si tenim per aquí alguna cosa. Però abans, per escoltar una mica de fons i per dir-ho que fem l'Olimpiada de les Efemèrides, és una cosa molt senzilleta. Avui Marvin Gaye hagués complert 75 anys si no l'hagués matat el seu pare, directament. Perquè Marvin Gaye era un dels millors cantants de música soul, El seu pare era un predicador, d'aquests que abans parlem d'aquest tema, i el Marvin Gaye era un senyor de color i tal, que va evolucionar, es va considerar un dels millors cantants, i el pare, que creiem que tindria una problemàtica de salut mental, va pensar que el seu fill era l'encarnació del diable. I amb una baralla li va fer un tret i el va matar. Això està marcat, no? I fa 30 anys que aquest senyor, que feia una música meravellosa... Vull dir, amb una música tremendament elegant, i des d'aquesta nit de línia del sou va morir justament per un homicidi, un fratricidi, no? Es diu això? No ho sé. No ho sé, clar, perquè un fratricidi és entre germans. Ah, perdó, entre germans iguals. Parricidi és quan el fill mata el pare, ara quan el pare mata el fill hauríem de pensar... No sé si aquest senyor amb aquesta veu magnífica que tenim per aquí al fons, eh? Cantava molt bé aquest home. Però bé, és el que hi ha. La vida és així. Jaume, el tindrem de fons, eh? El que cantava era precisament connectat amb l'infern, aquest senyor? No, no, no. Aquest home parlava de coses una miqueta vinculades amb el sexe. Bàsicament era com molt sensual, era com el Barry White, que tenia aquesta línia de què treballava... Allò, what's going on, no vull dir què és el que passa amb tu i què és el que et faré i tal. Molt sensual, no? Però bé, per això imagino que, clar, imagino que depèn de quin personatge s'ha anat per aquí la pinça, no? Jaume, què ens vols comentar? Comenta's alguna coseta. Sí, vam veure l'obra de teatre. Ja l'heu comentat? Sí, aquesta ja l'hem comentat una mica. Si vols fer cinc cèntims... Doncs bé, jo us vull fer una mica de propaganda, perquè aquí a Collbató hi ha una cosa que se'n diu fins al dia 6 d'abril, o sigui, fins diumenge... Hi ha una cosa que se'n diu Collbató Negre. Precisament vaig tenir oportunitat d'estar amb el senyor, que és per altre costat d'un exguàrdia civil, que s'ha reciclat a inspector, a detectiu i tal, i que a més a més escriu aquest senyor. I a més a més això és una trobada que s'ha fet amb un senyor de Collbató, és clar, si no de quina manera es podria fer... i a més a més amb alguns cineastes de Sant Moll. Total, que el... Un escriptor local. El complement de tot això és que aquí a Collbotó, concretament, doncs existeix aquesta setmana tot un seguit de films i de passejades pel poble i fins i tot de coses culinàries i tal, que posarà aquest Collbotó a un punt que probablement desconeixien totalment, no?, En definitiva, Coll Botó Negre, si us hi voleu arribar, això és una cosa que va des de les 4 de la tarda fins... Ah, molt bé, però es pot trobar aquest llibret o... Sí, aquest llibret és el que jo... Es pot comprar o es pot adquirir, no? El llibret no, és que el senyor m'expliqui, sinó que aquí... Com es diu el senyor? Aquí... Ui, com s'ho diu? Ah, vale, vale, perdona, no posa aquí el llibre, no posa aquí la informació. És probable que sí, però no ho sé. Cap problema. Collbató Negre, si ho busquem, ja m'ho dius, eh? Ho busquem, sí. I ho diem per promocionar, doncs clar, la literatura local, no?, que sempre és bo i, bueno... Literatura, cinema, hi ha cursmentratges, perquè de mogudes a nivell cinema no només és a nivell del que s'estrena, sinó que, a més a més, hi ha mogudes diferents de cursmentratges i tal. I a Sant Boi n'hi ha més, eh?, la veritat. Bé, doncs sí, us ho aclareixo després. Cap problema. Es diu Sánchez, però no me'n recordo. Ja ho busquem. I passem a un gran de la literatura espanyola. David, viajes i històries de Castilla a la vieja. Sí. Miguel de Vives. Les ulleres, les ulleres. Perdoneu, eh? És que és l'edat ja, que ja no sé ni el que escric ni el que bec. No, aquest és el segon llibre que llegeixo d'aquest bon home, del Miguel de Libes. I aquí ell estava molt aferrat a la terra, perquè sembla, i sobretot molt a la seva castella, no? Cadascú mireu d'on és, i en aquest cas ell ho sentia molt. El món era un món rural, òbviament, i bàsicament aquí el llibre parla d'un personatge... que marxa del poble, un poble d'aquells que està al mig del no-res, que a mi a la distància d'un poble el següent és de, jo què sé, de 8-9 quilòmetres, o sigui que allò va estar enllunyat, no? I és un poble molt particular. És molt descriptiu, el llibre, perquè l'escriptor s'hi recrea. Jo suposo que totes les descripcions d'aquest llibre estan basades en fets viscuts per ell, perquè... perquè no pot ser d'una altra manera descriu perfectament si hi ha una part del poble que és molt àrida en què l'orografia del poble destaca per un tipus de color de pedra i allà n'hi ha tres pedres negres contrasten amb tot el paisatge ell fa una descripció del per què, d'on creu que poden venir està molt bé el llibre parla molt bé dels personatges del poble quatre gats, òbviament però que amb quatre línies et fa un retrat perfectament. Un retrat magnífic, no? Això és la capacitat d'aquests escriptors, no? De fer descripcions magnífiques amb quatre línies. Era un gran coneixedor de Castella, dels pobles, de la ciutat també, però sobretot dels pobles. Però hi ha peu, eh? tant perquè li ha passat la infantesa com perquè després el cap de setmana li agradava moltíssim com l'Espinàs que fa aquests llibres era coneixement directe no, molt bé i ara és un gran defensor després també a nivell a veure, ell després va treballar en el norte de Castilla que és un diari de Valladolid i un dels motius per què després va deixar la direcció va ser precisament perquè ell sí que s'enfrontava amb l'establissement per la defensa del campo castellano que deia ell perquè l'anaven deixant i s'anava abandonant el camp Realment fa esmena a tot això i bàsicament jo em vaig quedar molt sorprès a l'últim llibre és un llibre adjunt que va publicar ella anteriorment que es diu La caza de la perdiz roja I realment, això ho he averiguat a posteriori, però no te n'adones. Tu penses que és un capítol més del mateix llibre, no? I és la relació d'un home que acompanya un caçador que és... Perquè el protagonista, diguem-ho així d'alguna manera, que fa tots els contes i totes les narracions, és un home que ha estat 50 anys allunyat del poble. Va venir un dia que ja es va cansar, va marxar i al cap de 50 anys hi torna. Evidentment, ell ja gran, no? però encara hi ha personatges de quan ell era jove, i és curiós perquè molts personatges sembla que siguin els mateixos, però no, són els fills que es deien com el pare, però segueixen mantenint els mateixos tics i les mateixes formes de fer que els pares. Per tant, sembla que el poble no hagi canviat en 50 anys. Són els fills en lloc dels pares. Els mateixos privilegis i tot, suposo, no? No en parla massa d'això. No, parla més aviat... No, parla de la gent... Hi ha un capellà, però és un capellà molt així... Molt proper, no? Molt proper al poble, no? I aquest últim capítol parla amb el Barbas, que és el caçador del poble, no? I fa tot un, com es diu això? Un panegíric. Un panegíric d'una filosofia de la cacera. De la cacera. Clar, tu dius, no, jo tinc una amic que és caçador, un assassí, no sé què. No, aviam, no jutgem tant a la primera, perquè les coses s'han de conèixer molt bé. I t'hi has de ficar amb tot aquest món. Jo m'hi he ficat una mica, perquè tinc una amic que ho és, I aquest llibre, l'últim, La caça de la perdiu vermella, ostres, és que retrata, no tot, òbviament, perquè hi ha coses que hi ha un salt de temps que no és equiparable, però moltes de les coses que surten aquí... És que ho viu, no? Ell fa una crítica absoluta que molts coneixereu, els ogeos que es diuen, que és allò que sortia de los santos inocentes, que és que els senyoritos estan allà postats i va una banda de gent i va espantant tot l'ocellam i els hi van apropant en vez i l'únic que s'han de fer és apropar, apuntar i disparar, que és el que li feien el don Cisquito, no? Doncs ell, evidentment, d'això en renega. Diu que, per exemple, la Pardiu l'has d'anar a buscar, l'has de pujar a la muntanya, l'has de baixar, l'has de perseguir. Jo fins i tot, ara particularment, aquest amic meu... O sigui, jo hi he vist dir... Aquesta Pardiu s'ha guanyat la llibertat, no? No vaig més a per ella, no? Perquè li va costar tant caçar-la... que va desistir, va dir, no, no, deixem-ho estar, que se'n vagi, no? Sí, l'altra niña tret va dir... No, no, no, va haver-hi un moment que va dir, no, no, mira, m'has guanyat, m'has guanyat, no vaig a per tu. És que això és l'home amb la natura, cosa a cosa amb la natura. Inclús despotricava d'anar amb escopeta, dius que abans les perdius les agafàvem a la mà, anaves amb el gos, i el gos, sí, evidentment te la mostrava, i tu anaves així, i la... Saves, no? Això d'anar amb escopeta, doncs... Doncs és una mica... Més artificial ja, és més forçat, però bueno... I és una relació ja diferent, és de desequilibri, de desequilibri, llavors sí. Sí, sí, sí. No, no, jo ho recomano molt. I a més un amor a la natura impressionant, és impressionant. Per això dius, ell va a caçar, però amb un respecte... Hi ha un llibre que és d'un diari d'un cafador, que també el tinc jo... El tens fixat ja. Sí. Molt bé, farem aquí un estudi en profunditat del Miguel de Libes. M'encanta, m'encanta. Jo ja sabeu que soc una seguidora, no? És el meu autor favorit. Jo ho he llegit, però no ho recordo. Tindria que posar-me més al dia, eh? Us animem. Jorge Wagensberg, si la naturaleza és la resposta, qual era la pregunta? Rosa, contestem això. La pregunta, aquí està, la pregunta del milió. Bueno, el subtítol és... Toma. Comencem pel primer i no acabem fins la setmana que ve. De fet, són frases, són el que es diu aforismes, pensaments, reflexions, sobre diferents temes de la ciència, de la vida o del món. Els té una miqueta organitzats al voltant del tema de la realitat, la vida, el coneixement i la civilització. És al voltant d'aquests temes. A veure, no hem d'oblidar, mireu, us centrem, que el Jorge Wanserberg és físic, ell havia treballat de professora, crec que ja està quasi jubilat, segurament. Doctor de física i professor de teoria de los procesos irreversibles a la Universitat de Barcelona. Ell havia estat director del Museu de la Ciència, del Cosmocaixa, el que hi ha del Caixa Forum i de fet encara de la Fundació La Caixa encara està allà i sabeu que el Cosmo Caixa per exemple és el que hi ha allà del Tibidabo ha estat premiat com el millor museu d'Europa perquè és molt innovador tot el que es fa allà doncs en bona part va ser gràcies al temps que va estar ell de director d'aquest museu a més ells també es defineix com a museòleg ah Sí, a part de físic, de científic, com a museòleg també. Llavors això eren pensaments que ell tenia, coses que ell pensava que podien tenir relació o no, idees per anar dient. A veure, podem dir moltíssimes coses perquè parlar... I a més és veritat també el que diu aquí... que pots llegir-lo, si vols, al llibre... Ai, perdona, aquests aforismes, d'un en un, o, per exemple, el lleixes un, tanques el llibre, mira, i el deixes estar, i ja et tornes a agafar d'aquí quan vulguis un mes o dos mesos. I si vols. O també el pots llegir de dos en dos, o de tres en tres. Com epigrames, no? Sí, sí, una cosa així, com unes màximes, que dius, bueno, jo aquí tinc aquestes reflexions i vosaltres ja ho agafareu. No tenen rima, no? De fet, a mi aquest rima me'l van regalar l'any 2003, que res l'acabava de publicar, i a més és una col·lecció també de la Fundació La Caixa que es diu Metatemes o Libros para Pensar, conjuntament editorial Tusquets, jo sí que me l'havia començat a llegir, el tenia per la meitat o així, i mira, i ara és quan l'he acabat de llegir. Mira, l'he agafat de nou, dic, ostres, que el tenia aquí i tal, i li ha fet gràcia. I llavors... Comentes algun d'aquests textos, no? Sí, és la que estava mirant, que jo he marcat alguns, és que no està per pàgina, és que realment estan numerats un per un, i la idea, ell deia, mira, és qüestió de saborejar-los, no? Diu, llegeixes un, el penses una miqueta, o no... O després continues llegint una altra, o penses o documentes, o lo que sigui. Mira, per exemple, és que és mils, no? Per exemple, un exemple, el 130 diu, la materia inerte és mansa, la materia viva és conservadora, la materia intel·ligente és revolucionària i la materia civilitzada... fluctua entre la inerte, la viva o la intel·ligente. Per exemple, això és més sobre la ciència. Per pensar-ho. Ara vaig a seure i vaig a... Sí, exacte. O nosaltres posar-nos a discutir-ho durant mitja hora. Clar, també, també. O per exemple, quan parla sobre l'assistència de Déu, de les religions i tal, comença... La idea de Dios es universal en todas las culturas porque fue favorecida por la selección natural para todos aquellos seres que habiendo accedido al conocimiento e intuyendo que este era útil para vivir en la incertidumbre, entraron en pánico al caer en la cuenta de que no conocían aún nada. i així continueu tota l'estona amb coses d'aquesta un exemple molt divertit ell fa un pròleg que ho explico una miqueta el per què és un entreteniment però no és un entreteniment sense sentit la ciència moltes vegades és això i ell el que està amb això és una miqueta posant l'èmfasi en què hem de pensar més preguntes diferents perquè les respostes i si sempre ens estem fent a la societat a la ciència, a tots els àmbits, a les mateixes preguntes vol dir que estem al mateix punt Es tracta de buscar preguntes diferents. Llavors sí que començarem a buscar coses noves. I així és com també es progressa i és com s'avança. Un exemple explica que hi havia, per exemple, un pilot d'avió, d'aquests super ultra ràpids, d'aquests que trenquen les barreres del so, i un cirurgià. Llavors ell es planteja, dius, mira, a veure, això és com una simulació, no?, que estan prenent una copa i tal, i llavors el de l'avió li explica, el pilot li explica, ostres, doncs mira, l'altre dia volant i tal, diu, he trencat la barrera del so amb l'avió i tal, no?, i llavors li explica, no?, diu, com l'onda sonora, diu, trencava els vidres de gel, no?, clar, llavors el cirurgià es queda pensant, dic, ostres, dic, i això? I això no es podria fer... diu, mira, ¿puedes repetir-me això? Dice, tu sabes cómo romper cristales a distancia y a través de un medio fluido sin que este se ve afectado? Clar, la cirurgia ja està pensant, ostres, a les operacions de ronyo, de pedra, en general. Doncs això és el que després va donar, va donar peu a això, de poder fer, que avui dia ja ho tenim super superat, aquestes operacions de manera neta, de manera nocua, indolora pràcticament sense penes postoperatori no s'imagina aquesta trobada entre aquestes dues persones la ciència o la forma d'avançar una miqueta seria això anar llançant preguntes anar pensant més que les respostes sobretot anar buscant preguntes i temes diferents molt interessant allò per pensar i per donar-li el coco a vegades les neurones que treballin més que treballin més Molt bé, doncs, abans d'entrar a la part de cinema, la Rosa ens ha comentat una cosa d'un documental? Ens ho expliques ara, si vols? Sí, una petita menció, si voleu, ja que comencem amb el cinema. Falta una coseta de l'Urges, del d'Art, però no, no, dies, dies, dies tu, Rosa. El documental del mes. Aquest mes és d'un documental de... de Dinamarca, d'un director... Danès. Danès, això, dinamarqués anava a dir. Danès. Que es titula Yuga, una família S.A. I és, bueno, és una... Sobre la història d'un senyor japonès que té una empresa. Ell és bo que al matí treballa a corres o no sé què. Però ell té una empresa, després, una empresa pròpia, que es diu, bueno, en japonès, Hashemashitai, vol dir et vull animar. I és una empresa que joga persones amb el que tu necessitis, ja siguin familiars, amics, o sigui, pots jugar a un marit, una família sencera, un empleat, un jefe, un germà, que tu vulguis. Molt bé, fantàstic. Pita bé, pita bé, pot ser curiós. Es veu que és habitual al Japó, és molt habitual això. Sí, sí, jugó a un marit. I provar-lo, i si no va, foda-lo. Jaume, vols comentar alguna cosa? Sí, que ja he trobat el nom d'aquest senyor, d'aquest escriptor. De Collbató Negre, que parlàvem abans. Exactament. Es diu Vicenta Corratxan i ve molt ben acompanyat per aquests senyors del cinema que es diuen Laura Dalmau, Jordi Bignol... Manuel Carrigosa, i també aquí he trobat la Tatiana, aquesta també la conec, una xicota molt joveneta, molt bé, que fan cursmetratges, i vaja, vull dir, és una festa que s'ha muntat entre 4 o 5 amb diferents especialitats. Però tot amb el cinema negre. Molt bé. I el lloc on podem veure això i tal, que és aquí a Coibator directament, no? Molt bé, fantàstic. O sigui, tant avui dijous, divendres, dissabte i diumenge, hi ha fins i tot l'escenificació d'un crim, ja. Molt bé. Magnífic. Doncs, Lourdes, comenta'ns aquesta exposició de Pitarra, breument, i després ja passarem al cinema. Què t'ha semblat aquesta exposició al vestíbul del TNC? Primer, és un homenatge al Pitarra. També hi ha hagut unes conferències. Aquesta exposició dura fins de l'1 de març al 30 d'abril. La idea és que tu entres al vestíbul del TNC i hi ha tot de cadires de boga, d'acord? i a cada cadira de boga hi ha, com si diguéssim, un pòster, i us comento una miqueta de què va. Bueno, la idea és explicar des de... L'exposició es diu Pitarra 1864-1866. Dos anys, no, tres anys. Sí, i clar, tu dius, bueno, i per què han agafat això? Perquè a Pitarra va néixer el 39, no? Exacte. La idea és que a partir del 1833 endavant... comença per dir alguna cosa a expandir-se al teatre català. Llavors, aquí obro això, perquè si aneu a l'exposició el veureu. És un desplegable. És un desplegable. Aquest temps jo, el pots obrir. Llavors, el que hi ha són això que us deia. La idea és que comença parlant ja un carrer que és el paral·lel, i comença a parlar a partir del segle XX, tots els canvis urbanístics del paral·lel, i posa molt èmfasi en que només hi havia un teatre, el de la Santa Creu, s'acaba amb aquest monopoli, i a partir d'aquí van proliferant tota una sèrie de teatres, etc., i és a partir d'aquí quan en Pitarra comença també a... Per dir alguna cosa, ser famós amb les seves obres. L'Arnau, el Teatre Espanyol... Exacte. Després hi ha un altre carrer que està marcat al Terra. Al Terra tens, per exemple, paral·lel, hi ha les cadires amb els rètols, no? Passeig de Gràcia, no? Llavors, del Passeig de Gràcia, doncs, per exemple, comença a posar com es van formar els jardins del Passeig de Gràcia, com va aparèixer el Teatre Tívoli, després els camps Alicis, etcètera, etcètera, i va fent tot un recorregut Que interessant, això. És molt xulo. Llavors, a cada... Si voleu, us en llegeixo un perquè hi ha una idea. A part, les il·lustracions estan molt ben, penso, molt ben aconseguides. Per exemple, al número 4 n'hi ha 35, n'hi ha 35 rètols. Diu, a la ciutat de Santa Creu, segons un reial conveni, durant un quart de mil·leni va ser l'únic Coliseu. Llavors diu, però el 1833 a Barcelona no es vol que hi hagi un teatre sol i el Monopoli l'hi ha pres. Llavors a cadascun hi ha la il·lustració amb una mica com perdida vers o d'això. I després dedica un, com si diguéssim tot un espai a pitarra, no? Explica l'any que va néixer, el nom de Federic Soler... Però aquests textos són seus? No, no. Aquests textos no. N'hi ha alguns que sí. Quan parla de l'obra de teatre aquesta que es diu... A veure si... L'Equella, no. L'Equella de la Torratxa. Sí, però no, aquests textos normalment no són seus. No són seus. Algunes il·lustracions fan referència a algun llibre seu. I molt bé. I després parla del lloc aquest on hi ha els rellotges, com es diu. Gràcies. Què vols dir? És una botiga? Sí, la botiga que està al carrer Escudellers. Que està al carrer Escudellers, que està tot ple de rellotges. No sé com s'anomena. La rebotiga de Pitarra, que era on es trobaven molts dels intel·lectuals de l'època. Com uns quatre gats, per entendre'ns. Ara és un restaurant, no sé si ho anat mai. Jo hi havia anat per casualitat i entres al restaurant i veus tot ple de rellotges. I és una exposició gratuïta, tu vas al vestíbul, accedeixes i ho pots veure. Llavors també el TNC ha fet, ha tornat a representar l'obra a l'esquella de la Torratxa. Es va fer per primera vegada en 1864. Doni-do. i l'ha fet a la sala Tallers el 7, 8 i 9 de març d'aquest any. És una sarsuela de l'època... Divertida, és una gatada, és el que feia ell. Sí, la idea és que és un poble petit i hi ha unes eleccions, no? Llavors resulta que l'alcalde, el que hi ha, vol que guanyi un conegut seu. I són els intríngulits de què fa per tal que surti aquest. Llavors es comencen a treure draps bruts del mateix alcalde, es parla de l'honor, del caciquisme, i bueno, és una sessona divertida. Però jo el que volia dir és un homenatge al teatre, no? I el que va representar aquella obra en aquell moment el teatre, perquè el teatre era més que tot pels privilegiats. Fins i tot aquí expliquen que hi havia els actors que anaven a representar-ho a Palau. I el fet que pogués ser més popular, no? Tot el que va representar a nivell del teatre català. I en català. És el que deia, perquè fins al 1860, fins a l'aparició de l'Acadèmia de les Bones Lletres, que va ser una acadèmia que va aparèixer, que vigilava el català, no es podia fer teatre en català. I és dels primers que comença a escriure. I el moment de la Renaixença, que és el moment en què realment es llença tots aquests artistes, l'Adrià Gual, que és posterior i tal, que fan el nou teatre català i la nova literatura catalana, Jacín Verdaguer, Narcís Uller, Joan Maragall, això ja és una altra història. Però que realment és dels pioners de, diguem, enllançar-se a fer teatre català en un moment en què el concepte de l'obligació des de Madrid de l'espanyolisme com a llengua oficial, doncs es mantenia. Sí, que no és novetat, això. No, no, no. És una mica el que deia la Rosa, diu, és que hem de pensar en revolució, no pas sempre pensar en les mateixes coses. Evidentment, això ja ho tenim situat, ara ja sabem que hi ha hagut etapes diferents durant tots aquests anys. Mare meva, i es repeteix, és cíclic. Bueno, val la pena. Val la pena, si no, veure l'obra de teatre que ara estan fent. Estan fent doña Rosita, no? Sí, sí. Està allà a vestir-ho. Molt bé. Doncs passarem al cinema. Abans farem un petit esment. Perdó. Dies, dies, ja, home. Estava aquí. He fet el llibre de la Rosa. Sí. Ja no sé què m'agrada. Diu, quizá fuera un homo erectus el que un día de repente se quedara embobado delante de un arcoíris. Ah, mira. És maco, eh? Molt maco. Sí, sí, que és això, no? Ens quedaria seguríssim, no? Molt bé, doncs res, passarem a parlar del cinema. Deixem un minut per fer un comentari. Abans ho comentem entre nosaltres. Fa dos dies va morir el pare de la música de ball, de la música de ball dels 7 anys i 80, de la música House, que es diu, que és el que actualment encara sona, no? És el Frankie Knuckles, un senyor que pati una diabetes amb 59 anys, va morir. I res, vull posar un minutet, perquè no tenim més temps, una miqueta malament. perquè sapigueu una mica com va començar a fer-se la música, perquè estava la música disco dels 70, que tothom coneixem, que hem ballat, però a partir d'aquí va haver-hi un canvi en una tipologia de música molt més electrònica, molt determinada, i és el que 30 anys després encara se segueix fent, i aquest va ser un dels pares. Ara tornem. Fins demà! Doncs com deia, el pare de la música House va a mort. Casa. Casa, sí, sí, la música a casa. Això prové perquè això provenia de la música Chicago, es va crear un grup de gent de color. De Chicago. De Chicago, capital. I aquesta gent pertanyia allà a una mena de música negra que va evolucionar cap a aquestes formes musicals, no? I llavors això prové de la discoteca que tenia el Frankie Knuckles, que es deia The House. Ah. Allà, llavors es diu Musicahouse perquè va néixer amb aquesta discoteca. Curiós. És allò, molt curiós. L'arròs ens ha donat caramels. Molt bé. Doncs bé, comencem el cinema i ara deixo parlar una mica a mi. Exacte, exacte. No ho sé, no ho sé. I així ja és. No ho has parat, exacte. Bueno, vale, jo, ja callo. Comentarem-ho per sobre. Jo veu que cada dia el sálvame. Doncs el que farem serà comentar dos pel·lícules dels anys 90. Estic amb aquest repàs meu friqui de les pel·lícules internacionals. I he pogut veure Drags of Cowboy, de Gus Van Sant, ja l'havia vist. Aquella pel·lícula de Matt Dillon, Kelly Link, la Heather Graham, molt joveneta. I el James Legros, que no li tinc perdut aquest home, són quatre drogadictes. Drugstore Cowboy fa referència al cowboy de les farmàcies d'allà, no? És a dir, perquè robaven drogues vinculades amb drogues sintètiques, que siguin les pastilles o els àcidos i qualsevol tipologia que fos farmacològica, que tenia altres usos però que ho convertien en droga directa, no? i com s'inicia tot un període de degradació, fins a la mort d'un d'aquests personatges, i com la reacció al canvi definitiu de Matt Dillon, per exemple, per intentar salvar-se d'una caiguda en picat, un món fosc de maltractament generalitzat, en aquest cas a la dona, a la seva companya, a la companya de l'amic, perquè és el jefe. És una pel·lícula, Gus Bansant, jo crec que és de les primeres que va tenir una gran presència, Sé que aixuta, que et distancia totalment, no? Però bé, una pel·lícula que val la pena recordar, eh? I és això, simplement són lladres de drogues i com es posen i a partir d'aquí es considera una de les primeres pel·lícules grunys, eh? Aquella moda que va aparèixer amb el grup Oasis i Blur, no? Aquesta tendència... O el xarxaport. Exacte, o el xarxaport, és estètica... Sí, sí, estètica bruta, aquella música que sonava una miqueta guitarrera, no? Exacte, exacte. I va ser una època molt concreta, vull dir, d'aquesta tipologia. I l'altra, Europa a Europa, de l'Agneska Holland, que això és una cosa magnífica, vull dir, és això, la història d'aquest nen, que és jueu, i com sobreviu a tot el procés de la Segona Guerra Mundial, estan a diferents bàndols, començant pel bàndol bolxevic dels russos, passant a ser un nazi directament per intentar salvar el cul, parlant clar, i com al final torna a trobar-se amb el seu germà, perquè la seva família és morta, i com torna a ser un jueu, i com diu que se'n va a viure a Palestina, a Jerusalem, i com renuncia de tot això que ha passat, però que ho va fer per sobreviure. Que, de fet, és el que ha estat sempre. El que passa és que, esclar, a vegades... La pel·lícula és una pel·lícula que haurà passat el temps, però es pot veure perfectament, està molt ben ambientada, ell ho fa molt bé, és un nano que també s'apreu de pista, que és el Marco Hofsneider, que he vist per ahir fotografies i no em recordo a cap pel·lícula posterior. Seria fent pel·lícules, però així cap coneguda. Per tant, una pel·lícula molt interessant. I llavors, de novetat, he pogut veure la gran belleza, que m'ha semblat una pel·lícula monumental, meravellosa. M'ha recordat moltes coses, a la vegada, la pel·lícula. A mi m'ha recordat d'una forma... banal, direm, el felini de la Dolce Vita. Això és el primer que m'ha provocat. És aquesta sensació que m'ha provocat en un principi. Hi ha una grandesa d'aquesta Roma amagada. No és la Roma visible, sí que et presenta el Coliseu, però són aquests palaos. No és la Roma turista. I sobretot la futilitat de la vida, la... A veure, aquest senyor, el senyor que porta la pel·lícula... Paolo Sorrentino. És el director, però... El Toni Servillo. El director, l'actor. L'actor. És aquesta ser mundà. És a dir, jo he viscut, treballo, vull dir, he treballat per... Bueno, he treballat, he treballat la meva vida per no fer res, no? I és magnífic com presenta tota aquella... societat, no? Aquest estrat social... Decadència artística. Decadència absoluta. Artística, cultural, personal... Que no és precisament decadència artística, sinó que és decadència humana dins el món de l'artista. Exacte, exacte. I és això, no? Va ser una pel·lícula gran per aquesta capacitat, no? De com presenta aquesta nimietat. És una cosa que, no sé, és una sensació estranya, no? Quan veus la pel·lícula en si mateixa, no? Però bé, crec que és recomanable, l'heu vist vosaltres, la vostra opinió, no? Sí, ja vam comentar aquí també que era impressionant, no? Les escenes nocturnes, la ciutat buida moltes vegades, no? Tremendament, magnífica. La música que acompanya tot. La música està molt bé, m'agrada molt el muntatge, m'agrada molt com mou la càmera, és una elegància bestial, no? I molt feliç, hi ha moments que dius, ui... t'agafa com un rampell perquè dius, recorda, no? Val a dir-ho que els crítics no tots estan d'acord amb aquesta sintonia magnífica, eh? Clar. Però les escenes de diversió, de ball, de... Les festes, sí. La pots equiparar a les escenes dels Guateques, de la Dolce Vita, amb una altra línia, amb un altre format, però són equiparables al sempre. I els passejos nocturns per la ciutat, encara que sigui per dins d'aquells palaus, la decadència de la noblesa, aquells que es venen per fer de nobles, per fer de contes. També la crítica feroxa a l'Església. És que és tot una... Hi ha una cosa que has dit fa una estona amb això de la sintonia grunge, has dit, no? Això és un altre món. Però el que també és molt cert és que amb la victòria en definitiva del capitalisme en general i de la burguesia com a cultura... Un cop ha acabat la Segona Guerra Mundial, lògicament van passar uns anys que tot això era inqüestionable, però va arribar a un punt que no, que tot això... I en Fellini va ser, home, Fellini, Visconti i fins i tot el senyor De Sica, no? Si estem parlant d'Itàlia i després això ho pots fer ample en molts països, fins i tot aquí, eh? Vull dir, en Berlanques i tal. Llavors, esclar, vull dir, el que es va destacar, i Felini penso que és el valor que té, és precisament l'avoïdor d'aquesta cultura, d'aquest concepte de vida, no? En canvi, el Sorrentino el fa això, el Sorrentino el fa això, fa una cosa superior, entra en el camp de l'art i diu... Bé, l'art és magnífic, però com viuen aquells que el gaudeixen, fins i tot aquells que el creen? Exacte, però les converses a vegades són converses buides, o que no tenen sortides, és a dir, quan s'intenta aixecar el nivell, vull dir, a partir d'aquí pam, es talla perquè no siguem tant d'aquesta manera, no? En definitiva, hi ha una cosa que per mi també és molt valent. Podem arribar a tenir la il·lusió, diguem-ho entre tot, de trobar una persona que és capaç d'haver creat una obra impressionant i tenir el convenciment que aquella persona ens aportaria enormitats a nivell de conversa, a nivell de relació i tal, i potser no és així. En definitiva, això també queda... de reflectir d'aquesta manera. Jo també el que veig és que el protagonista, la meva idea és que ell veu que aquesta vida és una buidó, com tu deies, té molta pela, però ell ho té clar, que la seva vida és una buidó. En canvi, quan s'ajunta amb el cercle d'amics, sobretot de la dona aquella que li tira la cavalleria per sobre i tal, Ells fan, no sé fins a quin punt són conscients. O sigui, ell està clar, jo ja sé que la meva vida no tinc molta pela, però m'estic foment de fàstic. Però els altres, no sé fins a quin punt se n'adonen massa d'aquesta buïdor, perquè quan ell els fa reflexionar... Clar, s'ho prenen fatal, i diuen tot, tio, que m'estàs dient. Llavors, la postura aquesta de jo vivo una vida molt bona, però no vaig més endins, jo la veig més amb la gent del voltant seu, però ell ho té clar, que està perdut, tio. Però aquí entra la decadència, que deia el Jaume. Això en castellà es diu estió. Jo tinc el concepte clar que és l'estió d'aquest nivell social, d'aquesta... banalitat d'aquesta buidó que sí, que parlen, que comenten que quan fa falta es fa mal i quan no, doncs no fa mal i dona igual, i si no es passarà la festa allà ballant i mira, passa el temps i què guai, no? Tot això, bueno... Compte que precisament quan això que dius tu quan li diuen a la... A la noia. A la mare, sí, a la noia, li diu tot el que li diu, en definitiva això és el que hem assimilat fins i tot les classes més maletes, eh? Sí, sí. Molt bé. Qualsevol li diu amor a pare, diu... Com s'aixecaria a la lluvia. No, no, igual, igual. Molt bé, tenim 10 minuts. David, parla'ns d'Ocho Pellidors Vascos. I el Jaume, si he vist alguna pel·lícula, quan acabi el David, ens comentes alguna pel·l. Sí que l'he vist, sí. Vale, perfecte. Doncs David, Ocho Pellidors Vascos, què tal? Només confirmar el que va... La Rosa, no?, que va comentar, que era molt divertida. Una comèdia, bé, l'ús de... Sobretot de... que destaca les diferències culturals i els tics individuals de la gent que viu en un lloc o en un altre, òbviament. Aquesta Espanya és rica de matizos. Exageradíssim, sí. Ja els agrada dir això, no? I el que passa és que després, quan toca, hi ha una uniformitat darrere que la imposen, no? Però realment, inclús està diria com si la pel·li l'estigués veient un observador de Madrid, no d'aquí, eh? Sí. Dóna la sensació aquesta. El director, perdó, és Bach, el director? No, és Emilio Martínez Lázaro. És de Madrid, no? No sé d'on és. No, no, perdoneu, és que ara se m'acorda. Bach no ho és. No, Bach no ho és. Però podria tenir una divisió tant de Madrid com d'Andalus, fins i tot. Sí, perquè entra molt... De Quina, de Catalunya, sí que no. No. que a l'andalús es diu Rafa. Sí. I la noia del País Basc es diu Amaya, que també podia dir-se Maria, perquè també n'hi ha Maries. I hi ha de tot, com aquí, no? No, s'ha de dir Amaya. És això que dius, anem a agafar... Però bueno, ja se sent que és una comèdia i tots els tets s'exageren i es fan tòpics i de tot, no? Ara bé, si entres... com vam entrar tots allà dintre la sala, doncs t'ho passes la merda bé. Rius. Rius, perquè, evidentment, són escenes exageradíssimes, no? El carrer Lehalde fa un paper genial, però genial, de basc d'aquells que ja només l'arriña no el supera, no? Sí, sí, sí. Sí, sí, no, no, té tots els tòpics allà de... A mi m'encanta la Carmen Machi, no? La Carmen Machi també, clar, la Carmen Machi fa de... I no explicaré... De Anne Gartiburo fa... Sí, però ella és una dona que fa molts anys que viu allà. Fa molts anys que viu allà, no és basca, òbviament, no és de Càceres, em sembla. De Càceres, diu, sí. Però, bueno, ho porta tot la mar de bé, no? Ja, ja, ja. No explico més perquè... És com una mica l'anfitriona, no? Que el rep també, que entenc que ell ve de fora i que se sent una miqueta desplaçat. Hi ha una escena que també és típic de les promos que fan, que està cantant el Dani Rovira, que és el protagonista, que està cantant al mig d'una plaça del poble. Bilbao tiene un color especial, no? Sí, bueno, allò és una mica agafat amb pinces. Vale, vale. És que clar, jo vaig dir, què fots cantant? Si havia de tenir un color especial cantant Bilbao, i tots cantant els Bilbao. Clar, per això que la vull veure, però no vaig una mica desperdiven. Sí, bueno, allò és potser el que grinyola més. És plushet, no? És el que promocionen, eh? Sí, perquè... A la tele? No, per mi el millor és el tu-a-tu dels personatges. Allò és on la pel·lícula guanya tot. Sí, sí, sí. Hi ha una frase que diu el Carles, diu, sí, home, sí, això és que són del sud, d'ahí, de Álava, de Vitoria. Que havia sortit ella, que la seva filla havia sortit, havia tingut un nòvio, un nòvio del sud, i diu, ah, sí, del sud, i diu, sí, sí, d'ahí, d'Álava. Ah, vale, el sud és això. Ah, vale, per ells, no, per ells... No, clar, és com deien, si Barcelona, els arrabals de Bilbao, no? Clar, clar. O també les terres de Ponent, de Lleida, que és una cosa que per nosaltres ens queda una miqueta lluny. Ponent seria Portugal, no? Exacte. Però allò de la Franja, que és aquell espai que és indeterminado, amb el Chapurreau. Quan parles de la Franja, ningú sap bé allò. És Chapurreau, no sabes de què va. Ara diuen que el director s'està preparant una que es diu Nueve Pellidos Catalanes. A veure si riem tant. Jo ho he llegit com en sèrio. A veure si riem tant. A veure si pot ser. Sí, perquè clar, que això és una altra. Molt riure entre bascos i candalussos. Llavors riure en els altres. Què passa? Clar, nosaltres ara ens ha fet gràcia veure tota la situació dels bascos. Però aquí nosaltres... El que a mi em agradava ser... Ens riem molt de nosaltres mateixos. Sempre som molt irònics. Jo tinc amics d'allà... precisament nois catalans que s'han casat amb noies allà, i l'exemple aquest de la noia basca, de mala hòstia, que sempre està de mala llet, és que quadra. Però inclús la meva amiga, que ella no entra... A veure, si la veus dius, hòstia, quina queda mala llet, però no, ets una encantada persona... Però és que m'ho explica d'amigues seves, que realment la relació amb els nois és molt violenta, ja. És molt... No violenta de garrotada. No, no, però... Sí, sí, és molt violenta. No, inclús d'actituds... D'actituds no... Mira que ets burro. De dominació, de dominant, d'actitud dominant... Sí, no, no, però inclús... No, desqualificador. A veure, la pel·lícula queda molt clar quan li diu tota la estona a mi alma. Ai, mi alma. I ell li dic... Quan penses en mi alma, no lo dices, dices la hòstia. El que és vasco, no? Allò que dius. Però li diu ella, li diu ella, perquè ella sí que està continuant amb la passió. No, molt bé, la pel·li molt bé. Molt bé. Jaume, què has vist? Jo precisament avui he vist la pel·lícula Ferragosto. Ah, Ferragosto. Jo l'havia vist. Quina meravella, tu. No, no, dies, dies. M'he quedat així boca badal. La veritat és que ignorava, tot i que... No sembla que l'he vist, però no, jo penso que hem vist coses diferents amb altres. Perquè això de tenir... Oi, quina cosa més guapa, tu. Perquè, no sé, és italiana, ja ho sabeu, no? Vull dir... Llavors hi ha quatre aies allà molt maques, oi? Sí. A mi m'agradaria que m'expliquéssiu una cosa perquè no l'hi he entès. A veure, a veure. Al final de tot, eh? Vinga, vinga. Quan una de les senyores té els 3.000 peles a la... 3.000 llires. Sí. 3.000 euros. Depèn de quina època. És la mare, és la mare la que s'acaba quedant o és la... És igual qui els té, els diners, perquè és un acord que han pres entre elles per donar-los-hi amb ell. És el que ha tingut la paciència, santa paciència d'aguantar... És el fill el que les aguanta tota l'estona. Que no és el fill de totes, sinó que és el fill d'una. Esclar, perquè això no falla. M'ha semblat molt interessant, francament... Però una mica de què va? És a dir, aquestes quatre dones... És quatre caràcters dominadors fins a l'última pregunta. Senyores d'una edat... Sí, dominadores, totes elles, malgrat que hi pugui haver una diferència entre elles, i és. Psicològicament no són elles, no són iguals, no? Però el que és cert és que són dominadores. Llavors, on situes això? A Itàlia contemporània, doncs, no n'hi do, tenen feina aquests, eh? Però a mi no és una Itàlia siciliana. Sí, més aviat. El matriarcat és contundent. Nàpoles o Calabria o per allà baix, això, eh? La veritat és que m'ha semblat molt rica de batitzos, eh? Molt, molt. L'he vist avui, vaja'm. Bueno, i una cosa, Ferragosto fa en relació al dia festiu de l'agost, que tanca tot, Itàlia. Sí, sí, sí, ho diu. I el dia 15 és el Ferragosto. Sí, sí, és que ho esmenten, això. I jo he viscut el Ferragosto a Itàlia, perquè va coincidir una verona amb una gent, i és que no hi ha res obert, ni cap museu, ni cap cosa, tot és tancat tot, és a dir, és el dia que aixapen. Perdona, encara que sigui... Perquè és el dia de Santa Maria, són molt religiosos. Encara que sigui en un minut, precisament avui també... Tens un minut. Sí, només hi ha estat en unes converses sobre autisme i el que recomanaven és precisament que nosaltres també hem d'entrar al món d'ells, que no ens pensem que són ells que els hem d'adaptar nosaltres, no? Doncs penso que la pel·lícula aquesta connecta molt bé amb tot això. O sigui, de quina manera les iaies ja són conscients del que estan fent, ja. El que passa és que, bueno, els hi han acceptat, potser, no? Sí. Vull dir, ho han arribat a trobar tan natural perquè, en definitiva, allò que demanen se'ls dona o allò que desverren l'altre ho accepta com a normal, no? És molt interessant a mi això, trobo, perquè, esclar, llavors ens hem de plantejar tots plegats què és el que fem, no? M'agafo el que tu deies. Sí, sí, molt bé. El llibre ha estat com recorrent avui, oi? Sí, sí, ha anat molt bé. Perfecte, doncs res, ens queda jo 30 segons, si vol dir alguna coseta més. Ja hem parlat massa, no? Prou, eh? Tant d'informació que hem donat avui. David, se n'ha de parlar de l'único superviviente, que no ens ha donat temps, eh? I ja acabem de comentar coses. Molt bé, avui hem fet ple al final, i això, i ens trobem la setmana que ve. Que vagi molt bé. Adéu-siau. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Now the night Throw its cover down It won't be again And if I'm right It's the only way El Just a la Fusta. Parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic està omplint gairebé cada dia. Si volem veure un d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà. Amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. La penya del morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'exterràdio. També parlem de televisió, esports, bandes conores o fins i tot notícies positives. Cada setmana connecteu amb el casal de joves de Sant Just, fem un caràcar amb nois de segon d'ESO i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i agentes de concert al cinema. Smooth. Yes. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, l'smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. El Jordi va tenir un accident de cotxe als 26 anys. El seu germà va morir i ell va patir un traumatisme crânioencefàlic. Diuen que havia plogut, conduïa el meu germà, ja es veu que vam relliscar, i venia un cotxe de cara, i pum, un mort, i l'altre quasi. Jo vaig ser que vaig tenir menys culpa, però jo no el conduïa, tant va ser culpa del meu germà o culpa de l'altre, però jo, per mi no va ser. Sí, podem evitar-ho. Servei Català de Trànsit. Generalitat de Catalunya. A les contes d'Aviu Desvet... Sintonitzes la ràdio d'Esmer, la ràdio de Sant Just, 98.1. Bona nit