Teatre, llibres i cinema: Williams, Tolstoi i Sorrentino

Acaba de començar el 2014 i ja tenim la millor pel·li del 2014. I punto. Sí, ja està. I no hi ha res més que es pugui dir. Ja podríem tancar la paradeta ja, eh? Sí, per mi sí. Ja està. Sí, xapem, eh? Xapem al siring i tu. Què vols que hi hagi millor que aquesta pel·li? És una autèntica meravella. Per mi no hi ha res. Per mi no hi ha res. Doncs ja està. Vale, i que aquesta setmana s'estrenen algunes coses guais. S'ha acabat el cine. Hòstia, mira quina risa. Puc recomposar el guió i fer... No us perdeu, que no s'ha acabat. Fem el que jo vulgui. Parleu de nymphoma. No, Inside Llewyn Davis. A propósito de Llewyn Davis, correcte. La millor pel·lícula que ens ha deixat en Nadal, sense cap mena de dubte. En versió original. En versió original. Podria ser una de les dues millors pel·lícules que ens ha deixat en Nadal aquest any, si no fos perquè la segona no l'hem vist sencera, hem vist la meitat. Ah, vols parlar de Nymphomana? Nymphomaniac? Nymphomaniac. És que no puc parlar de Nymphomaniac. És una pel·lícula, doncs, els nostres audients més informats sabran que és la darrera proposta de Lars von Trier, que era una pel·lícula que durava 5 hores i que no només li van retallar les escenes més picants, perquè és una pel·lícula sobre sexe, ara l'explicarem. Tot i que he llegit por ahí que la va retallar ell mateix, eh? Va dir, bueno, no, va, faig una versió més light. Jo el que he llegit ara... és que ell té una versió que és la que ha provat I que l'estrenarà només a la propera, no sé si Berlinale o no sé quin festival. Ah, sí? Sí, he dit una cosa d'aquestes. Doncs que no li surti el tiro per la culata, eh? Perquè no sé si... Bueno, no sé, no sé. No, no, no. Vull dir que als festivals de classe A només pots estrenar pel·lícules que no s'hagin estrenat abans, òbviament. Llavors aquesta... Clar, però tècnicament aquesta no... És una pel·li nova. Crec que ho ha anunciat... Haurà anat al registre de la propietat intel·lectual i haurà tornat a registre la pel·li? Estaria bé. Haurà pagat els 5 euros que costa el registre? Ha anat el senyor Bontrier i ha dit Hola, vengo con una pel·lícula nueva Esta tiene más pàgina I 5 euros, firme aquí És molt gracioso No només està retallada la pel·lícula De 5 a 4 hores Sinó que a més els distribuïdors Que són autèntics mercatxifles Han decidit estrenar-la en dues parts L'han tallat per la meitat però a més a Locafre i l'estrena en dues parts hem vist aquesta primera part i sincerament jo és com si no hagués vist res he vist una pel·lícula que crec que m'agrada molt que em dona molt bones vibracions que em fascina molt a nivell visual em sembla Però que no puc emetre cap mena de judici sobre aquesta pel·lícula perquè no sé ni de què va, no sé ni... Fixa't el que has fet, eh? Has vist la meitat d'una pel·li. Ara hauràs de veure la segona meitat. Però després, quan s'estreni la versió oficial, ho tornaràs a veure tot. Sí, ho faré. Has invertit 10 hores de la teva vida. En tetes. En una bona pel·li. Ah, perdó, en una bona pel·li. Ara se'n diu així. En una bona pel·li de Lars von Trier. Que es diu ninfòmana. Que es diu ninfòmana, exacte. Bueno, escolta, no sé. És la història d'una noia que relata les seves aventures sexuals des que va néixer. Sí, dic bé, des que va néixer no, però des que era molt petita. És una pel·lícula, doncs, forta, impactant, deslenguada, òbviament per públic adult, però que penso que és una proposta fascinant a molts nivells, em sembla. El gener arriba la segona part, el 24 de gener em sembla que s'estrena aquesta segona part, i jo em moro de ganes de veure-la, de veritat, t'ho prometo, però fins llavors no podrem emetre un judici seriós, no? Jo m'espero. Tu, Pau, tu l'has vista, la meitat de Nymphomaniac, i què, coincideixes amb mi? Sí, més o menys el mateix. És com estar veient una pel·li i anar al lavabo un moment i estar al lavabo durant un mes sencer. Hòstia, fent què? Què estàs fent al lavabo? Perquè clar, amb aquesta pel·li... Va, ho deixem aquí. 15 segons per acomiadar aquest fluzo que ha tingut la companyia inestimable del Pau Roldani i el Carlos Giacomelli. els controls del Marc Pere Arnau i jo mateix, el qui us parla, el Xavier Roldan. Moltíssimes gràcies per ser l'altra banda. Ens trobem dijous que ve a les 8 de l'estradi. Adeu! Adeu! Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, el primer Babilònia de l'any. Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, el primer Babilònia de l'any. Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, el primer Babilònia de l'any. Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, el primer Babilònia de l'any. Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, el primer Babilònia de l'any. Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, el primer Babilònia de l'any. Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, el primer Babilònia de l'any. Bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia, el primer Babilònia de l'any. Exacte, molt bé. Mare, mare de Déu, senyor. Jaume. Bueno, estem a puntos de plorar. Moltes gràcies, eh? No ploris que pot tomar-la. Ens falta la Lourdes. La tenim d'emissió especial. Exacte. I cada ben segur ens trobarem la setmana que ve amb ella, que ens explicarà altres cosetes, no? I tant, ja tenim ganes de sentir-la. I tant, seguríssim. Molt bé, doncs comencem un any més el que dèiem, no? Seguim aquí, és bo. Vol dir que encara no s'han fet fora. I això vol dir que ho fem bé, si no ja estaríem allò, doncs, mirau, a la sessió nocturna de les 5 de la matinada o directament al carrer, Jaume. Sí. Molt bé. Doncs, com sempre, seguim la mateixa línia, no hem canviat res, la mateixa sintonia, la mateixa gent maca que som aquí tots plegats, la Rosa, el Jaume, el David, el Cesco, la Lourdes que la tenim a la nostra memòria... No, no vol dir... Ostres, la tenim present, vols dir? Ostres, perdoneu... No, no em feu riure perquè si no la faré. Aquesta emissió especial. Jo explicaré. No, si ho escoltarà ella, si té internet, David. Que està de corresponsal, home. Exacte. Està veient el Tiovani. El Tiovani, el Teatre Lliure, home. Ja ho adevantem, perquè la setmana que ve tindrem aquesta obra de teatre del Chekhov. Però avui començarà la Rosa parlant-nos d'una obra del Tennessee Williams, La Rosa Tatuada. I després parlem de literatura. El David ens parlarà d'Anna Karenina, un llibre molt masculí. És una broma, eh? David, jo m'estic llegint El cielo ha vuelto, de Clara Sánchez, del primer planeta, que no l'ha acabat encara, i allò és totalment carn per dones. És així, eh? Ai, amb aquests tòpics, Déu-n'hi-do. No, no, no, és una cosa. Però és que la setmana que ve t'ho explicaré. Ah, d'acord, que l'estàs llegint, encara no l'has acabat. Perquè realment vaig dir, mare meva, com és que un Premi Planeta agafa un llibre amb tan poca qualitat, una, i dos, que vagi amb aquest enfocament tan masclista des del punt de vista de l'editorial, perquè se sap que en aquest cas la dona és més lectora que l'home. I és un producte totalment pensat per la dona. Ja, en aquest cas sí que seria un producte preparat, ja. Exacte, és això. El laborat. El típic del Premi Planeta, de totes maneres. No estem parlant-hi molt més d'unes sombres de Grey, que ja és un públic molt concret, però hi ha uns tocs, unes coses que dius que aquí hi ha una cosa estranya, eh? Però vull dir... Bé, això portarà polèmica. Sí, sí, tant. Ja ho diré després. Seguim, explico-ho ràpidament a l'entrada i ara, doncs, una mica al sumari. No, no, tranquil. El Jaume, l'àlbum del Cordill, ens explicarà què és això, que jo una mica no coneixia, i és Boca la Fnac, i hi ha aquestes... Coses d'avis. Molt bé, no, no. Però, home, la saviesa també hi és. Sí, però no passa amb mi, en el llibre. No, home, no, home, no. Llavors tenim el cinema, parlem de Gravity, parlem del Hobbit, la segona part, l'esolació d'Smog, parlem de la gran bellesa i el Divo, una pel·lícula que la Rosa ens ha dit que sorprenent, les dues pel·lícules, del Paolo Sorrentino. Les Bruxes de Zugarra Murdi, que ja parlarem a propósito de Lewin Davies, dels germans Coen, i acabarem fent una mica pel·lícules una mica més antigues, com a l'Os, o This Is It, un documental sobre Michael Jackson, i parlarem també del documental del mes, que també la Rosa ens farà un petit avenç sobre aquesta història. Rosa. Hola. Comença. Ah, la rosa, sobre la rosa tatuada. La rosa tatuada, exacte. Sí, sí, sí. No és el mateix rosa que rosa, eh? No. No, és molt difícil. És rosa. Les morenes també. Poden tatuar roses. Vinga, i tant. Digues. A veure, bé, és una obra de teatre que actualment s'està fent, l'estan representant també al Teatre Nacional de Catalunya. Sí, clar. És del Tennessee Williams. Us recordo que el Tennessee Williams va néixer en 1911 i va morir en 1983. Per tant, és un autor contemporani a Norteamèrica, va néixer allà als Estats Units. Va fer altres obres de teatre per situar-nos, doncs, d'arrepent, o sigui, de sobte, l'últim estiu, l'último verano, Dolce pàjaros de juventud, La gata sobre la taulada de zinc, El zoo de cristall. El zoo de cristall, la nit de la iguana... Déu-n'hi-do, eh? Déu-n'hi-do. O sigui, que és força prolífic, eh? A veure... Aquesta obra la van representar primer als Estats Units. Els protagonistes eren el Marlon Brando... i l'Anna Magnani, dirigida per l'Elia Kazan. Vull dir que és interessant, això, que té una història. Llavors, aquí els protagonistes són el Bruno Oro, que és aquest noi que fa totes aquestes imitacions al Polònia, sobretot conegut per això. També ha actuat, ha fet força obres de teatre. En concret, jo me'n recordo que dèver havia vist abans com feien els bolos, la gira, amb una obra que es deia... Ara us ho diré. Actuava també... Amb la Clara Segura. Ara us diré el nom. Era una obra així molt divertida. Sí, segurament deu ser aquesta, no, David? El Capitol la feien. És una que ja no et moguis. Una comèdia així de l'any 2005, més o menys. És que ho he estat buscant, perquè quan els veia, quan recordava... Sí, sí, sí. Que funcionaven molt bé tots dos actuant conjuntament. Sí, sí, sí. Jo crec que és aquesta, perquè després vam fer gira, jo la vaig veure a Sant Vicens, que van venir i tal per una festa major, i bueno, doncs... Vaig veure que funcionava molt bé, teatralment. En canvi, jo amb aquesta no funcionen tan bé, perquè és que el seu personatge, el personatge d'ell, és com una miqueta payassote. Ja. No sé, no acaba de... A veure, els personatges, tots els actors, les actrius estan molt bé. El pes de l'obra recau amb la Clara Segura, és la protagonista absoluta. Sí. No sé, no t'ho acabes de veure, no t'ho acabes de creure del tot. Està, insisteixo, està molt ben presentada, l'escenografia és preciosa, hi ha una casa a l'escenari, però una casa sencera, eh? A veure, una casa... no penseu, mira, no vaig mesurar els metres quadrats, però té el seu, el rebedor, té el seu dormitori, té una cuineta, té un lavabo, o sigui, molt mona, i segons com va girant, és tot un entramat que va girant, i veus segons on passa l'acció, tu veus una habitació, veus una altra, o veus si passa a l'exterior, que també hi ha tot un espai exterior. La scenografia, la posada en escena, jo la trobo magnífica, magnífica. El recurs també, per exemple, de cants, Així una miqueta com si fossin tots els personatges del poble que van cantant una miqueta imitant els cors de les tragèdies gregues. Jo vaig tenir la sensació que era com una tragèdia. Intentaven reproduir en plan de tragèdia d'aquests personatges clàssics que no importen en quin lloc del món passen ni en quina època i que sempre seran aters. Ella una miqueta representa la fidelitat a un amor. El seu amor al seu marit que estava superenamorada però després va morir. Va tenir un altercat a la carretera, era camioner, però a més a més transportava droga. La presenten com una cosa actual, com un tema així actual, però no ho sé, no acabes de sentir. I bé, després l'intenten fer veure... ella no ho sap però al final se n'adona que és que ell realment no era tan fidel com semblava i que aquell l'ha mort i que ella encara li guarda aquell dol o aquell més que el dol és el no voler sortir no voler relacionar-se amb ningú tot això li ha afectat força en el caràcter seu també d'ella amb la relació amb la seva filla veus que no la deixa sortir la nena de casa no perquè clar si al ball de l'institut ja ha conegut un mariner ostres ella vol sortir amb el mariner doncs no pot ser Clar, no t'ho acabes de veure, no ves com un tema actual o com una cosa així molt creïble. Bueno, vols escriure ell segurament que sí, però ara tot això està... Exacte, i més pensant d'on provenia. Ell havia nascut, vull dir, perquè el programa està molt bé, t'explica coses que et situen molt en aquesta obra i a l'època. Ell havia nascut a casa del seu avi, que ell era pastor, era pastor protestant, si no m'equivoco. I clar, hi ha una miqueta, no són trets autobiogràfics ni molt menys, però sí que una miqueta veus com situen això, eh? Parla del que coneix, en definitiva. I a més, ell havia tingut també una germana que havia tingut un problema de tipus de... de tipus mental, fins i tot, que ell pensava que l'origen era precisament per la repressió, per l'educació represora de la societat i dels seus pares. Diu, la meva germana tenia molta passió, tenia... molta sensualitat i tot això li van reprimir, no? I això després li va comportar tota una sèrie de problemes també. Ell estava molt unit a la seva germana i al final Bonopoble va acabar amb ella. O sigui, el va perjudicar amb ella però a tothom. Sí, sí, no? Però una història molt forta que explica després, no? És que el Tennessee Williams, els seus personatges són bastant atormentats, per no dir molt. Jo fa poc he llegit el zoo de cristall, justament, l'obra de teatre, fa qüestió d'un parell de setmanes, i també d'un i dels personatges. Quin patiment els dos fills d'aquella mare tan exigent, i aquella filla, aquella filla... Cada fill ella a partir de la base que té un problema físic, té una mena de mancància, una mena com de coixera. A partir d'aquí, tot el que comporta això, el que deies tu, que va posar en els seus personatges la seva vivència, el seu estat afectiu, psicològic, tot això. Tot això es veu. Llavors, tenc la sensació, jo almenys tenia la sensació, ja quan vaig veure aquella mare amb aquella nena, que no volia que la nena sortís, no?, aquella setmana. Ostres, penses, ui, em recordo una miqueta la casa de Bernarda Alba. No té res a veure, eh?, amb absolut, eh?, del García Lorca, de Ferico de García Lorca. Però sí que penses una miqueta, clar, mira, té una miqueta com si fos la intenció que fos aquesta tragèdia universal, que no té temps, que no té espai. I sí que t'ho recorda una miqueta, però diu, home, com que no arriba, no? I clar, després, les lleixes, insisteixo, el programa està molt bé, perquè t'explica fins i tot entrevistes amb l'autor, i t'explica què va ser quan ell va, precisament, havia estrenat aquesta, una altra obra amb... l'altre envia anomenat desit, la va estrenar a Roma, a Itàlia, amb l'Anna Magnani, tot això, li va prometre que li estiguria una obra per ella, perquè ella fos la protagonista, a l'estil d'una mica inspirant-se amb els drames de l'orca. de García Lorca i després ho veus si és veritat allò que he vist és que era així llavors ell va venir aquí a Espanya i es va instal·lar a Barcelona sobretot perquè a Roma tenia molta vida social i no es podia concentrar per escriure i també per això per estar més a prop del que seria García Lorca, la terra de Lorca la manera de veure, la manera d'aire després es va moure per Espanya l'entrevista sí que l'hi van fer aquí a Barcelona I una miqueta dius, mira, per aquí sí que veus aquests personatges atormentats. Ara, en favor de l'obra sí que haig de dir que han fet una adaptació, a veure, forçament, és molt divertida, a veure, molt divertida, és divertida, té moments que, ostres, es trenca una miqueta amb aquesta intenció de transcendència que es vol donar a les coses. I, bueno, doncs, és... És portable, la vas portar amb força bé. És llargueta, són dues hores i 45 minuts. És una miqueta llargueta, més un descans. Per hora de teatre? Estàs tres hores allà dins, pràcticament, no? Però bé, però s'entén així, Willy, em centra molt bé, eh? Sí, sí, sí. Llegit i vist i de cinema. Intenta fer una miqueta... Però en cinema s'han fet bones versions cinematogràfiques, molt bones versions, eh? Aleshores, Terenci Williams, molt bones. Clar, i sobretot és això, la títica aquesta, no?, a la comunitat catòlica. Veus on viuen elles, no?, que és una comunitat catòlica, ja són sicilianes, però estan vivint allà. És una comunitat que sí que s'ajuda, però hi ha molta hipocresia, no?, i tothom et confisca. I faci el que facis, clar, els veïns t'estan mirant si fas, si no fas, i clar, això és una resulta una mica opressiva, no? Veus també la capelleta que ella té amb la mare de Déu i tal. Bueno, mira, està bé, està bé. I pràcticament la totalitat de personatges són dones. O més és l'absència del marit, que no surt mai, o sigui, que després ja es veu que ha mort. Som omnipresents. I després, bueno, el mossèn, el mossèn sí que apareix com a personatge masculí, algun personatge així una miqueta que fa de cor i diu alguna parauleta, i després ja quan apareix la nova oportunitat que ella té a la vida, que és el rumor, el personatge d'aquest altre senyor nou, que també és sicilià... Però Tennessee Williams... I llavors, mira, tens una segona oportunitat a la vida, no et quedis allà, tancada, pensant i guardant... És un director de l'altre, queda un i de l'altre. Clar, és un dramaturg de dones, jo sempre ho dic, no? Vull dir que té la capacitat de fer uns personatges femenins amb una gran potència, deixant molt clar els paràmetres que vol presentar les seves obres, i jo crec que això és essencial, no? Vull dir, jo crec que en aquest cas, perquè... Perquè és una miqueta, a veure, ja és com tot, no? Abans parlàvem d'aquest comentari potser lleuger que he fet, dels llibres i tal, però és que que bé que en aquest cas, no?, tenen Sigolians en aquell moment, en aquell període, estem parlant dels anys 30, 40, 50 americans, no?, que realment és un moment totalment tancat, època McCarthy, les relacions, la dona a casa, la cama trencada, com el que es deia, en aquella època, no?, I, en canvi, dona una llibertat o dona una presència a la dona que és espectacular, les seves obres. I això és molt important, no? Vull dir que aquesta visió masculina del món femení és molt interessant sempre, eh? Aquella d'aquí a l'eternitat també és d'ell? És que em sona molt semblant. És el tranví enumerat desig. Sí, aquesta sí. Però hi ha una altra que jo vaig veure, no me'n recordaré. Bé, ja la buscaré. Sí, aquesta, però hi havia una altra que era magnífica, també, no? Que ja recordaré. Bé, Deixem el tema perquè hi hem de parlar de més cosetes i abans que el David es parli d'Anna Karenina, amenitzarem potser en un tema magnífic aquesta obra. No, faig el nom, però en sèrio, perquè posarem de fons ABA. No perquè ens agradi ABA, sinó perquè avui es compleix 32 anys de l'última actuació d'ABA. Imagineu-vos quin mite. Dentro de 32 anys segueixen un número 1. Treuen un recopilatori i apa! a vendre milions de discos. És molt fort, eh? Sí, sí, sí. Doncs, bueno, vinga, va, et poso... No, no, vull dir, et pots parlar a sobre, eh? Et poso d'en 50, David. Vinga, parla'ns d'Anna Karenina. És molt difícil, eh? Però què poses Transmetal? No, home, no, però, bueno, vam fer la broma, doncs vinga, va. Que és un llibre molt bo que he llegit jo i està molt bé. Està molt bé. És la segona intentona que vaig començar, i aquest cop vaig agafar la voluntat ja d'acabar-lo. Vaig començar a poc i en aquell moment no hi vaig enganxar, i ara sí, vaig enganxar-hi bé. Doncs el senyor Tolstoy ens explica amb aquesta novel·la... Un drama, doncs, universal. Sí, cert. Que pot passar a tot arreu. I que passa, i que passarà, i que això és... La carn és dèbil, diguem-ho així d'alguna manera. Molt dèbil. Doncs és allò que dius, que jo crec que encara passa, que molta gent es casa, bé, arrossegat per unes inèrcies que ell no controla i que d'alguna manera... Bé, es troba allà, allà, suposo, davant d'un altar, i t'ha tocado, no? I està qui en és, no? I és el que li passa a la pobra Anna Karenina, que Karenina ve del mot d'ell, del seu marit, que li diuen Karenin. Karenin, sí. Això ho recordo, sí. I doncs és la Karenina. La dona del Karenin. És molt típic, això. El problema de llegir un llibre així d'un autor rus, és que el mateix personatge l'esment en dues o tres maneres diferents. És veritat, això. Llavors, al principi, t'ho juro que et fas un lio i dius, ara bé, però aquest qui és? Fins que no agafes el fil, t'ho juro que... Complicat, és complicat. El llibre comença amb una disputa familiar en què el germà de la Karenina, diguem-ho d'alguna manera... L'ha enganyat a la seva dona amb l'institut triu. A més, t'ho descriu perfectament. El daltabaix que s'ho posa per la dona. El neguit de què ha de fer amb el marit, ara, si s'ha de separar, si no. És que és una novel·la decimonònica. Sí, sí, sí. Hi ha una càrrega allà. Era possible una separació amb aquella societat? Era complicat. Sí, sí, era possible. Es podia contemplar la possibilitat. Sí, sí, perfectament. Bueno, molt bé. El que passa és que era complicat i implicava un ostracisme per a la persona... Home, clar. Si era home, no. El dubte de cara a la dona. Bàsicament el dubte. De per què. Però com estàvem parlant de... Es veu que a Rússia, a l'època aquesta... però, bueno, sí, època imperial, doncs hi havia una miriada d'aristocràcia, de prínceps, de contes, de contes. Allò era inabastable. No m'estranya que passés el que passés, no? De revolució. Sí, sí. Que vingués de revolució i diguéssim, apa, fora. No m'estranya, sincerament, no? El bo del cas és que el llibre no se centra exclusivament. I jo diria que bona part de l'escriptura una part molt important més voluminosa està dedicada a una altra línia argumental que no pas la de l'Anna Karenina i el com de Bronski que és així com es diu l'alemà diguem-ho així L'altre és la història de l'Evin, que és un altre personatge que no té una relació de parentesc, que és un aristòcrata de camp, diguem-ho d'alguna manera, en què descriu perfectament tot el que és la vida del camp, el que implica treballar... tota una reflexió... Ell no treballava, però ho sabia explicar bé. No, no, ell treballava, ell treballava. Sí, sí, sí. No, no, no, no. És una aristòcrata avançat, diguem-ho així, a la realitat que envolta la vida urbana de Moscú i de Sant Petersburg. Bàsicament de Sant Petersburg. Aquest home ja reflexiona sobre la relació que ha de tenir ell realment amb els treballadors que li conrien la terra i el tracte que ha de tenir amb ells. Hi ha una mena de paternalisme que és inevitable... Suposo també producte de la mentalitat del Trotsky. Ara potser ja no ho és. El Tostoi. El Trotsky. Acabarem parlant de Lenin. Sí, sí. Però que realment l'home ja veus que com a mínim s'intenta esforçar, no? Tot i que la seva càrrega, la seva inèrcia de naixement i d'herència li pot, no? Però que Hi ha un esforç per millorar la vida dels treballadors com a mínim dels que li competen amb ell dintre les seves terres. I l'altra banda, doncs, és la vida regalada, diguem-ho, de l'Anna Karenina, en què, bé, abandona el marit, perquè, evidentment, s'ha enamorat fins a les tranques del Conde Bronski aquest, que és un noi guapot, i molt més reflexiu del que en aparència pogués ser però que realment diguem-ho així la relació de l'Anna Karenina un cop ha deixat el marit i ha iniciat una relació diguem-ho així quotidiana de parella amb aquest home doncs va agafar uns derroters molt negres i molt fonestos molt negres producte de la passió producte de la passió i de la gelosia per part d'ella en què com va comportant una mena de malentesos i de supòsits ficticis que no són realitat... No sap convertir, vaja. Per part d'ella... Bé, és com tot, és com aquell que dius, m'he ajuntat a... O sigui, la dona que se'n va amb un home casat. i dius, si n'ha deixat alguna, és possible que tu també et deixi. Llavors, clar, no és cert en aquest cas, però ella s'ho imagina i llavors li comencen a aparèixer uns fantasmes que la portaran, diguem-ho així, a una perdició. A un trastorn de la realitat. Tinc pendent de veure el film que va fer el Joel Wright. més ambientat en un entorn teatral està molt bé jo imagino totes les descripcions que fa per exemple del personatge aquest aristòcrata rural el camp com descriu quan sega en un camp aquest senyor és el Michael Fassbender a la pel·lícula i ell és la no és un noi així com pèl roig amb barbota Vaig veure un trosset molt curt, eh? Vaig confós jo ara. Ella és una actriu suec que... que no me'n recordo com es diu. Ah, doncs no m'estic confonent de pel·lícula. No, no, no. Vale, vale, vale. És la mateixa. Bé, no, però recordo que jo la vaig veure i em sembla que estava molt bé la pel·lícula, eh? És aquest senyor, aquest Albright, aquest, d'unidor, eh? Pasa que la novel·la és molt... és voluminosa. Clar. Suposo que no és com Garripa. No, no, no, no, allò és molt més voluminós, segur. Aquí en aquest cas ho és, perquè Déu-n'hi-do, però... tot i que hi ha moments de molta descripció... Sí. Que... la fa una mica més aixuga, però no, no, no, vas enganxant i vas... Però és un clàssic, són d'elles clàssics, vull dir, això, i abans feia amb la broma, però no està aquí, segur. I aquí tothom em sembla que l'hem llegit i... Ara m'estigui llegint una altra, totalment a l'inrevés, per desintoxicar-me una mica, no? Seria una miqueta cuetanida de Madame Bovary i de la regenta, aquí... Ostres... Jo crec que sí, perquè estem parlant de 1.800 llargs... Això està ambientat al 1860. Correcte, aquesta línia realisme, però que tira cap a aquest naturalisme. Està ambientat al 1860, por ahí, por ahí. Estem parlant d'aquest moment, de la restauració de les monarquies i tal. I després aquí a Espanya, de Clarín, la regenta també. Exacte. I a Catalunya, a la Feverador, no té res a veure, però bueno, no, vull dir, Ignacius Uller és 1870 i pico, 80. Sí, per aquí val. Cada zona té la seva diferència. La nostra era que en aquest cas la burgesia era la que estava aixecant. És curiós, una anècdota, és que els aristòcrates, així com a Estat Units moltes vegades... La de la parada de metro. La burguesia americana, que ja que no hi havia aristocràcia, delatrejava les paraules perquè els criats o esclaus negres no els entenguessin. A Rússia era el costum entre l'aristocràcia parlar francès. Ah, sí, cert, cert. Parlàvem francès perquè així no els entenien. I no els entenien. Ah, també. Per gairebé era com una llengua nadiua dels portes històcrates. Sant Petersburg és un petit versall, és tot. És aquesta còpia que volien de les cors barsellesques, no? Tenien aquest gust tan recarregat, no? Aquest rococó final, no? I ho van exportar. I també els costums, eh? Curiosament, jo crec que al final el Tolstoi... O sigui, fa una crida al tornar a les arrels rurals de Rússia, diguem-ho així, perquè el protagonista aquest va entre un lloc i un altre, i al final ell es casa amb una noia, un aristòcrata de Sant Petersburg i se l'endú al camp a viure allà. I és on realment es realitza tant ell com ella, no? Molt bé. Molt bé. Doncs canviem de registre, Jaume, i parlem de l'àlbum del Cordill. Ens expliques què és això? Ja parlem. Jo trobo el calendari a Zaragozano, i també és un altre. Sí, a Zaragozano. Mon pare el comprava. No, no, el quiosc el pots trobar i el pots comprar també. Aquesta és una gent del Manac del Cordill, que es diu. L'escriuen el Frederic Vendrell, en Carme Cossí, Sol Scots, Alfredo Lecter i havia Doretes. I bé, doncs explica coses de l'època, esclar. Cada mes hi ha 3-4 punts de... de proposta que pots fer precisament perquè les coses vagin molt bé. Jo, el que m'ha semblat més interessant és el que pertany cap a Últims de Més, que diu que a la natura hi ha instints, a la vida casolana hi ha costums, ho ha dit en Galer, metge grec. El costum és la segona natura dels humans, i si volem saber qui som... fem atenció als nostres costums. Hem de procurar adquirir-te de bons i saludables. Un per al matí, per exemple, és prendre un got d'aigua en dejú. Vull dir que pot ser un. Sempre ho he fet. I un per la nit és relaxar el cos i calmar la ment cada dia abans de posar-te a dormir. Això és bastant més difícil que beure aigua. Això costa molt. Ja ho sabia, que diries això. Però bé, potser no m'hi ha una parella al costat, a vegades ajuda, eh? M'ho depèn. No, jo ja m'enteneu, per on anem? Prepara així més... Bueno, s'admeten idees, va. Sí, després d'una excitació, doncs un... Mètodes... Entra, eh? No, com es diu, desestressant. Desestressant? Això ho he sentit bé, Jaume? Després d'una excitació? Vale, jo he parlat del relax... O sigui, tu vius una experiència realment punyent i automàticament et quedes en una situació favorable per dir que bé. D'això se'n diu cau. Hi ha dues opcions. O cada nit baralla i acabes rebentat, o cada nit fas... Orgia. L'acte. Orgia, no? Perquè acabes atabalat. O baralla o amor. Acabaràs com dient, què faig? Falten mans. Home, millor l'amor que la guerra, no? Clar, sempre, sempre. Val a dir que hi ha èpoques que hi ha, és això també, no? Primer la guerra... Ai, és quan és... Quan és més lluet la teva vida, no? Que quedi clar que aquí no fem orgies, perquè el dèiem d'orgies i, clar, com som 5 o 6 aquí muntem unes festes... És un tren de la felicitat. Quan acabem fem una, sempre, no? La setmana que ve, que ara estarem a gener, doncs us parlaré del bisbe de la Seu, que és molt important, també. Ah, ja, sí. El bisbe de la Seu, és curiós, és curiós, això. No, surten cosetes que dius, doncs és cultura. I tant, no, no. Que sí, que sí, que sí. I ara deu tocar els tres mons aquells, oi? Ara, ara no. Ara la Rosa ens farà amb un minut. Perquè ja vam mal de temps. És que hablamos demasiado. Que largo me lo fiais. Em sobra amb un minut. Comenta'ns que Antonia Fons ha separat, Rosa. Oi que sí? Quina pena. de moment han finalitzat la seva trajectòria com a grup després de 17 anys són molts anys penseu que ells van començar tocant a les festes de festa major a l'estiu a Mallorca per tota la illa I, clar, feia una musiqueta així molt de pachanga, no sé què. I per això els coneixen tothom i són molt coneguts, no? Ja teníem molts seguidors. O sigui, que ja van anar fent una miqueta la seva trajectòria, amb una creativitat molt important, no? Amb les lletres del Joan Miquel Oliver, que és impressionant, no? La revolució una miqueta que ha suposat, no?, també, a l'hora de fer lletres així molt de... I per aixecar panorama del rock català, o del pop català, que estava molt baixet una altra vegada, aquesta l'època sau, tot allò, sang traït, que va ser molt potent, va haver una baixada, i ara, gràcies a aquesta gent i altres... Ara hi ha molts grups. Ara hi ha molts grups molt bons, vull dir que estan aixecant... Traquets, Mishimas, Manel... Exacte. És que hi ha molts, ara hi ha molts. Ara sí, ara podem dir que hi ha un bon caldo de cultiu. Clar, és un caldo de cultiu impressionant, no? Una miqueta és això, una miqueta posar el mèrit que tenen, i això... Fantàstic. A mi és que em resulta molt... A veure, molt graciós el parlar salat, no? Sí, sí, sí. I res, una miqueta, deixeu-me un trucet de tots els motors, que tenen cançons molt emblemàtiques, com Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser Alegria, Potser A Ens caducaven, ens dedicàvem, quasi sempre els dies. Ens sexuàvem, ens gastronomíem. Que bo, no? A vegades és complicat seguir els... T'ha passat a Mallorca i quan parli molt ràpid i molt tancat no t'entenes de res. I mira que som catalans, no? Vull dir, catalans vosaltres, vull dir que anem allà, vull dir que cadunidor. Molt bé, i avança... I Antonia Font és el nom d'una amiga seva, d'una companya de la facultat. Ah, molt bé. Existeix de debò, és una persona que existeix de debò. L'Antònia Font va sortir. La van entrevistar, sí. Va ser orgullosa, eh, mare meva, perquè s'ha fet coneguda. Està aquí també, al diari Ara, va publicar un quadern d'aquests, una miqueta, doncs, recuperatori de tots els àlbums que ha fet aquesta gent, dels seus components d'Antònia Font, d'aquesta noia, que, bueno, d'allà som gent més madura... d'on venien cadascú, tots es van conèixer ja, bueno, tots van començar sobretot allà a la facultat, i després van presentar l'amic, el Pau de Bon, que va ser llavors el cantant... Doncs molt bé, abans de començar a parlar de cinema, que tenim bastant de parlar de cinema, escoltarem res durant un minutet o un minut i mig, una desaparició, que a vegades posem la cançó de gent, cantants, que ja no hi són. En aquest cas, la part d'un grup, no? Eren els Everly Brothers, als anys 50-60, abans d'una bomba, als Estats Units, i de segur que aquesta cançó, que és una cançó molt lenta, l'hem ballat tots, potser més el Jaume, no ho sé. No, en sèrio no. És cançons d'aquelles que tothom segur que hem ballat. És una lenta, molt coneguda. Una garra. Sí, una garra. Que es deia All I Have to Do Is Dream. I aquí posem de plorar, entre cometes, la mort de Phil Everly, 74 anys, que es va deixar per la qüestió de 3 o 4 dies. És que ja sabem que això és un directe, lògicament, i hem tingut un problema. Ara, ara. Aquesta, aquesta, aquesta. Dream, dream, dream, dream. Dream, dream, dream when I want you. In my arms when I want you. And all your charms, whenever I want you All I have to do is dream Bona nit Bona nit. Doncs què millor aquesta canzoneta, que és una mica així com de balancejar-se per parlar de Gravity, no? I tant. Que començarà a parlar justament de cinema ara mateix, i amb una de les pel·lícules que jo considero que en un principi, doncs, quan comences a veure el film, dius, ai, quina cosa, no? No, expliquis espoiler. No, no, no. Ja tornem a ser en 2001, d'acord? Tornem a ser en aquesta estètica, aquesta imatge, aquesta recerca, no? Bé, solament surten dos actors, que és Sandra Bullock i Joss Cluny. Joss Cluny surt d'aquella manera, vull dir... Ja m'has explicat. Home, no, t'has d'explicar perquè ja hauré d'explicar. No surt només el pregunto, surt d'astronauta? Sí, clar. Vaja, hombre. Llavors, clar, la qüestió està amb el següent, que és una pel·lícula que està molt ben vista de cara als Òscars, diuen que a la Sandra Bullock li donaran... Jo li donaria... ¿Cómo no ver-li la cara a Sandra Bullock? Perquè, clar, va amb tota l'estona amb el cas... Ja només que es veu la cara, eh? Però que, bàsicament, el 60% de la pel·lícula va amb el cas d'astronauta. Pobreta, sí, fa carones, fa cares, clar, però tampoc és una gran actuació, ni molt menys, encara que sonen campanes. Però també la veu, la veu també... Sí, però és una d'aquelles nòvies de Hollywood que mai li han pogut donar res perquè aquestes perigües s'ho estan dolentotas sempre. Encara que cau molt bé aquesta nena, aquesta noia, no? O que ella molt bé amb el seu moment, no? I llavors bé, jo crec que la pel·lícula en si mateix, Alfonso Cuarón, és el que dèiem, la profunditat de Fils dels Homes, d'aquella pel·lícula, aquí no apareix. Aquí estem parlant d'una situació determinada a l'espai, amb un espai exterior, mai millor dit, perquè ells estan fora de la nau, ja no dic res més, i es crea tota una disbauxa absoluta de coses que passen, de fets simptomàtics, de xocs, de sortides, de que ai, que em moriré, que no em moriré, que em passarà, que no em passarà, que no sé què. Tot això vinculat al 3D, que això també és important, perquè Gravity la pots veure en 3D, també. És un 3D molt ben fet, És una pel·lícula que es va gravar amb una càmera de presurització, ho dic bé, directament, vull dir, no és allò que sigui un... Bé, el muntatge, vull dir, evidentment és el que és el decorat, no?, per entendre'ns, però la Sandra Borges va tirar no sé quants dies donant voltaretes per allà amb aquella cambra, no?, de llonses, i realment és real, no és allò que sigui un muntatge infogràfic, no?, sinó que bàsicament va ser això, un treball real de gravitació autèntica, no?, I bé, la pel·lícula en si està bé, però clar, és molt repetitiva. És molt repetitiva perquè la situació, clar, o és aquí o és allà. Que té interès? Sí. Que està molt ben feta? Molt ben feta. Que la Sandra Bullock me deixa un Òscar? No. que hi ha un final que no explicarem que té una certa gràcia no gràcia pel que és perquè és imaginable, dius això passarà però és curiós el que fa ella, no? No ho direm. No, no, no. Més coses encara, tio. Ja està, ja no dic res més. Però la pel·lícula val la pena i... S'ha de veure. Són 90 minuts. No, però que mai només són dos? 90 clavats. Vull dir, clar, no podem fer res més. O és el Clooney o és la Sandra Bullock. El majordom, vull dir que no. Aquí no hi ha gaire misteri, noi. Molt bé. Doncs David Jaume, El Hobbit, l'assolació de Smoke. Bé, és el drac aquest. De segona part, no? Sí, molt més moguda que la primera. Sí? Sí, un pèl més, sí. Jo la primera no l'he vist. Ah, doncs un pèl més moguda. La primera té un punt més de gràcia, més de conte, perquè, clar, t'ha d'engrescar i t'ha d'enganxar. És el que fa la primera, agafar-te una mica, t'explica la història de com era el regne aquest dels nans i tal... Que això a tu t'entusiasma. Jo encara me'n recordo des que et conec. A tu sempre tot això del senyor dels anils. Això sempre m'ha quedat una mica... Però igualment el nivell d'aquestes no són com les del senyor dels anils. No és el mateix, eh? No perdem la vista. És un conte. El Hobbit és un conte. I el senyor dels anils és una novel·la. I l'expertensió ja de l'obra literària no és el mateix. Pensar que el senyor Tolkien... Va intentar agafar el Hobbit a posteriori de la seva publicació i va intentar novel·lar-lo, millorar-lo d'alguna manera, fer-lo més a l'alçada dels senyors en ells. No ho va arribar a fer. Es va quedar tal com està, no? Per tant, el senyor Peter Jackson li fot moltes porres a la pel·li, eh? Moltes, es veu. Jo m'he llegit un cop a Hobbits fa molts anys i no el tinc molt present, també. Jo expressament no me l'he volgut llegir. Volia anar una mica més així... Introdueix coses del Silmarillion, introdueix cosetes del Senyor dels Anells, de les cartes aquelles del Tolkien que va fer, unes cartes a part... per fer una mica de fama xambrats. Què són, això de porres que has dit? És el que es fica al teatre, moltes vegades, que els actors introdueixen frases que no estan en el guiu. Sí, que en castellà es diu morcilles. Sí, i aquí... Deixeu porres en català, sí, sí. Doncs això, el film... Home... Hi ha un moment del film que és com allò, Buster Keaton, essència pura, allò que baixen a molts barrils pel riu, dius, la mare del Tano, quin santilbanqui, això és amb el Cirque du Soleil, d'alguna manera. Està molt ben fet tot. Hi ha una tècnica espectacular. És magnífica. Clar, aviam, no li busquem un missatge a part de la lluita entre el bé i el mal i perquè s'ha acabat el bròquil. I ja està, no? És un conte juvenil, i a part d'això. I ja està, no? Vas a veure un espectacle visual. Clar. No ho busquis més. I també mediatitzada el 3D, també, no? Perquè es pot veure en tres dimensions, em sembla que la primera es podria veure. Sí, jo particularment no. No, no, no, no és per això, però clar, una mica mediatitza les accions i els moviments. Va dur una setmana, eh? A les sales del Cinebaix, el 3D va durar una setmana. A la segona setmana ja ho van treure. I en 2D, i no sé què està durant ara, perquè jo vaig anar, no sé si encara està. Com a mínim dues setmanes. Jo vaig anar el dia 30 i encara estava. I em sembla que una setmana més segur que va durar. O sigui que el 3D el van tenir una setmaneta perquè a molta gent no li agrada. A més t'enfosqueix la sala. Et mareja. A mi marejar no, jo he portat un parell de vegades. Jo parlo amb una condició meva visual, no ho percebeixo el 3D. Ho veig normal, i per anar a veure normal amb unes ulleres que m'enfosqueix la pantalla. Sincerament. Que te les enfosqueix bé, eh? Sí, sí. A mi no... Jo he vist una solament i no em va agradar gens. No m'aporta res. Que dius tu més fosc, a mi no em va provocar una reacció que diguis, ala, no sí, doncs com, ah, que m'ataca. Jo crec que la veritable revolució del cinema últimament ha sigut la digitalització. El que està molt bé, ja ho vaig comentar, el Cosmo Caixa, el Planetarium, ara hi ha una, ara me la concessin 3D o 4D, que està molt bé, que és el Viatges de Darwin. Sí, bueno. Allò sí que està molt bé. Diuen que Gravity, per exemple, en 3D és que està espectacular. Gravity, amb 2D, que jo l'he vist així... O com es deia en aquest avatar, no? Avatar. Diuen que també. Gravity està molt ben parit perquè tota l'estona està flotant coses i llavors et veu que passa per aquí el bombolígraf, com passa per allà un cargol, no? I és expressament. Clar, I ho fan molt bé. Però, clar, és molt elegant, no? I, a més, quan ella entra dins de les naus, ella entra amb tota pastilla corrents i tal, fan penys, no? I, bum, surt disparat. No, no, estem explicant coses tècniques, bàsicament, no? Vull dir, i quan a l'espai vam fent... Clar, és que està molt ben pensat, però ben fet. És un bon 3D. Cosa que a vegades dius, ai, vinga, anem a buscar el momentet 3D perquè surti el bitxo. Jo crec que en aquesta segona part de... Estava tan ben fet que no vaig veure aquelles pel·lícules tan clarament que et llencen un rocot així al mig de la pantalla. No, no, vaig veure molt ben... Jo no em vaig... Jo em vaig veure la història i ni em vaig fixar allò que dius, hòstia, com es nota que això ho han fet pel 3D. No, no ho vaig percebre, no sé tu, però no. No, jo tampoc ho vaig veure en 3D. El que passa és que té delicte que una història tan curta com és el Hobbit me l'estirin 3 en 3 films. Clar, però això és un tema purament comercial. La mare que us va matricular en 2, potser encara grinyolava, però 3 i és massa. Jo amb aquesta pel·lícula ve que li falta, vull dir, està ben feta, tècnicament, és magnífica, però li faltan cosetes. Els efectes especials són tan bons com els senyals anells. Crec que li falta qualitat. No, aquí... Aquí hi ha qui... No, això no és això, això no és cert. I el maquillatge tampoc és tan bo com els seus anells. És que últimament han fet un sistema de digitalització. Ja ho veiem, això. Ja no ho diré més. Tan bo que es veu la trampa. Ah, doncs això serà. I els 48 frames per segon que en la sala que jo veig eren, no, em sembla que no. però encara ho exagera més. O sigui, ho veus tant que veus que allò dius, hòstia, però això no és cert. Diguem-ho així, el senyor dels anells... donava la distància aquesta que moltes vegades els 35 mil·límetres doncs s'havia donat a la pel·lícula, no? És que estava molt ben fet, eh? I llavors... Les senyores anells, era per la perfecció, crec jo, dels efectes espacials. Vull dir, com ho veurem ara, i ho veurem d'aquí 40 anys, i diràs, està ben fet, això. Sí, estava molt ben fet. És que no hi ha una altra opció, no es pot anar més enllà. Hi ha un abans i un després en moltes pel·lícules. Sí, sobretot el Gollum. Clar, exacte. i altres pel·lícules si no és gràcies al Hobbit i al Senyor dels Anells l'estètica d'aquestes pel·lícules no seria la mateixa jo crec que hi ha un abans i un després amb aquest tipus de cinema allà sí que tenia sentit fer 3 films són 3 novel·les i gruixudes i crec que va fer curt saltava coses va saltar coses Allà va demostrar que era capaç de comprimir i ara està demostrant que és capaç d'estirar i que se li trencarà potser. Sí, i els personatges no tenen aquest carisma que tenien els senyors en ells. Jo pensava que s'entraria més en la figura dels nans i simplement... Va ser un detall. És un grup allà el que corre, no? En canvi, els senyors en ells anava analitzant més cadascun dels personatges. Sí, cada una de les èlies de la terra mitja i tot això, no? Molt bé, Rosa, la gran bellesa. Gràcies. Està molt bé. Gràcies, molt amable. I he vist aquest film, m'han dit que ha quedat fascinat. La Rosa, la Rosa, està fascinada. Sí, jo també, jo també. Jo també. El Jaume també el va veure... També, també. També l'heu comentat aquí. Jo la he vist, jo la vull veure. Ara m'he deixat... Vaig veure un tros, així, no sé, un tràiler, i veus uns... uns senyors grans allà ballant amb una discoteca. Sí, sí, sí. És una versió actual d'una cançó de la Rafaela Carrà. Comença així, comença una festa. És la festa d'aniversari del protagonista. El protagonista és l'actor fetitxe del Paolo Sorrentino. Es diu Toni Servillo. Sí, sí, però fa una cara així molt particular, aquest home. Sí, sí, té una cara molt característica. Després, en l'altra pel·lícula que jo us deia que... Bueno, el Xesco deia a la introducció que he recuperat, és Il Divo... I el debut també és el mateix actor. Pràcticament en totes les pel·lícules actua aquest senyor, el Toni Servillo, i és impressionant. La gran bellesa, ell, és un... Periodista. Periodista, no? Sí, podem dir periodista. Escriptor. Escriptor, que és dedicar... Bueno, ell va i explica que és el seu 65è aniversari i llavors crea una miqueta la festa d'aniversari. Un intel·lectual, a cap i a la fi, no? Sí, però és un mundano. Ell ho diu, que jo hi ha arribat a Roma, no sé si amb 27 anys... i de seguida es va veure arrossegat per tota la vida per tot el mundanisme que hi havia i ell deia que no només volia ser una persona mundana ell volia ser el rei dels mundans de manera que ell volia fer triomfar les festes Això vol dir que si ell no anava a una festa, aquella festa no triomfava. I ho va aconseguir, de fet ho va aconseguir, va ser un personatge superfamós. No sé si és un personatge real o no, això sí que no ho he pogut averiguar. Però és superinteressant tota la fauna de personatges que apareixen per allà, que és que no tenen desperdici cap d'ells i d'elles. Perquè al principi els veus que els presenta com una massa, no?, aquesta festa que diu el David, tots allà, allà, no sé què, no sé què, i després ja, mica en mica, els vas coneixent una miqueta, algun, no?, perquè després fa altres reunions, que si un sopar aquí, que si festa a casa de l'altre, que si... I llavors els veus, no?, i la passejada, doncs, nocturna. Roda molt a la nit, de nit, eh?, que és quan la ciutat està més maca. Aquest és a Roma, i clar, de nit és una passada. I aquí diu que li recorda una miqueta la Dolce Vita, no?, Sí, sí. Està inspirant. A dintre qui la va veure em va explicar que hi havia un tros fascinant i un pallo que es dedica a ensenyar els palaus per dintre i tot això. Sí, sí, sí. Una mica tòpic allò em va semblar. Et quedes tota l'estona que és impressionant, és que és la gran bellesa, és la bellesa. És la bellesa, clar, hi ha Roma, precisament. És com el llibre de l'Humberto Eco, no? Sí. Història de la bellesa. Història de la bellesa. I ara hem fet un cas d'història de la fealdat. De la fealdat, sí, sí. Molt bé, molt bé. És molt interessant el llibre. Aquesta és una pel·lícula per tornar-la a veure, perquè hi ha moltíssima cosa per fixar-te, hi ha moltíssima cosa. I trobaràs detalls, amb una visió se't poden escapar, la veritat és que sí, és molt, no sé, jo penso que és, o sigui, comparar, per exemple, aquesta pel·lícula amb la que parlàvem ara fa una estona, del Hobbit, no?, No, no, jo ni ho potser. No, digues, digues. Jo n'he vist cap de les dues. Vinga, solta-lo, solta-lo, hombre. Què t'ha fet pensar? A mi sempre, no sé, sempre m'ha semblat que és molt interessant situar aquelles obres i aquells productes. Jo penso que moltes... O sigui, per exemple, que va fer el Senyor dels Anells aquest, o sigui... El Peter Jackson. El Peter Jackson, que és el mateix que fa el Hobbit, no? Pel que jo sé. Sí, sí, sí. Bé, però és el mateix realitzador. Llavors, crec que és un home que treballa molt tota aquesta lluança que feies tu, precisament de graffiti, no? I l'ús de la tecnologia més punta i el servei, precisament, d'això que et quedis embaducat allà. Explovat allà. Exacte. Llavors, això, segons el meu punt de vista, això és un entreteniment... No hi ha cap mena de dubte. Impressionant. No hi pots demanar res. Focs d'artifici bestials. A canvi, això és el que diu la Rosa. Senzillament, tu la pots veure tres vegades i li aniràs descobrint aspectes humans que són molt profunds. Això et mostra la bellesa. Avui, perdoneu, avui llegia una crítica de... És complicat, eh? I és el que deia, un intèrpret musical el que ha de fer és un director de música, que toqui el piano, que toqui violí, que sigui director de música, el que ha de fer és transmetre aquella obra que el compositor va fer i la transmeti a l'espectador, tal qual, no? I que intenti ser el màxim virtuós en aquella transmissió. En canvi, hi ha diferència, hi ha directors que diuen... abans de tocar-la, analitzen què ha fet altra gent amb aquella peça i intenten fer alguna cosa diferent. Això és el creador. No, no, no. Vull dir alguna cosa diferent, vull dir què puc aportar allò aquí. Però això tampoc és, perquè moltes vegades el que es tracta amb música, sobretot, és ser fi de digne. Sí. És... és mentida de la finalitat original en aquest cas pel que m'esteu explicant i pel que he sentit el Polo Sorrentino t'està exportant la bellesa que ell veu per Roma i te l'està traspassant a través de la pantalla dels teus ulls el que em sembla és una mirada és una mirada que tu vas anant per amunt i avall com a leif motif són aquestes festes aquesta vida mundanal No hi ha efectes que l'autor posa pel mig, com pugui ser el Peter Jackson, amb efectes digitals i especials perquè tu quedes allà. No, l'entrada és la gràcia de saber filmar amb la llum adequada, de nit... Això també implica la teva tècnica... I que a Roma ho tens molt fàcil. Trasallà amb tu música ja és la teva tècnica de tocar un instrument. Encara ho complicarem una mica més per arrodonir el que tu estàs dient i el que jo vull dir, també. Sí. L'altra pel·lícula, aquesta dels Germans Cohen, aquesta que s'estrenat ara, a propòsit d'allò, aquesta encara és més potent com a novetat. O sigui, una mica que fan el músic o aquest director que tu dius, no? Diu, a veure què hi puc aportar jo de nou perquè precisament aquesta representació d'una obra clàssica sigui realment per a l'espectador més potent. Doncs els germans Coen, encara més que la gran bellesa, jo ho reconec això, també ho veig així, no? Però, evidentment, és molt més agradable la gran bellesa i molt més rica amb molts més matisos, no? Però l'altra és molt profunda, se'n va l'arrel, és tristota... és gris. Jo crec que aquí està, doncs, això es pot comparar tot. No ha agradat gaire, no? Quina? No, perquè hi haurà molta gent que és això. És genial, eh? Us asseguro que sí. Vale la pena, no? Uf, no pena ni pena ni res. Ara, si voleu, ja la comentem també. En quant a això de la gran vegesa, que no només és el paisatge en si, la ciutat en si, també són els propis personatges, eh? Clar. que això d'haver tenen una bellesa i res no és banal, tot té un sentit i ja dic, després els vas recuperant i vas veient que ostres, si més no per la raressa que tenen et quedes allà a bocabadat mirant, ostres, quina gent, quina impressió, quina fauna, quin mundillo, no? És molt important a la pel·lícula la música, la música és impressionant, sobretot música clàssica, jo trobo que està superencertada en tot moment, Acompanya moltíssim, eh? Per això dic que és un goig per molts sentits, no? Per tots. I després recomanar molt, ja et dic, jo penso que és un autor, un director, que per mi almenys ha estat una descoberta i penso que hem de mirar a veure quines coses ha fet. Ja et dic, vaig recuperar Il Divo. Il Divo és, com el subtítol, és l'espectacular Evita de Giulio Andreotti. Ah. impressionant també aquest és aquell que tenia lius en la màfia però ha de ser president a la república va repetir el govern com a president i va arribar com a cap de govern i després va arribar també la presidència l'ambició final era arribar a la presidència al Quirinal arribar al Palau i llavors t'explica una miqueta la història des que a més ho situa molt aquest sí que és més polític i situat des del que eren t'explica que eren les brigades roses en italià els segrets que van fer a l'Aldo Moro que Aldo Moro pertenia al partit que és la democràcia cristiana al mateix partit de l'Andreotti i com el van deixar directament així de clar com el van assassinar tot això Déu-n'hi-do. Però, bueno, és tot. Un ritme és molt més lent que l'altra pel·lícula, és molt més lent, però és molt interessant, també. Molt interessant, eh? El personatge és el mateix, amb les seves problemàtiques que sempre li feia mal al cap, doncs contínuament com està, allà amb l'Efervescena, allà amb els gots d'aigua... Sí, sí, sí. També li agrada passejar de nit, és molt interessant, també, els passejos que fan de nit per la ciutat, clar, rodejat de 20 quartesquenes. Sí. És molt recomanable. Penso que hem de seguir el Paolo Sorrentino, eh? Perfecte. Molt bé, ens queden 5 minutets. Jaume, acaba de rematar això de la propòsito del... era... del Lewin Davies, es diu, la pel·lícula? Sí, sí. Què tal? Acaba de fer-nos 5 cèntims? Esclar, vull dir, és tota una altra història, vull dir, és una altra... Bueno, no té res a veure amb això, però... ja que ell ha agafat aquest punt del que és creatiu i el que és un gran espectacle en tots els sentits, en tots els mitjans, i evidentment que els professionals impressionants, i que probablement, com ell deia, i el Peter Jackson segur que és això, doncs el que es proposa precisament és ser fidel al que són els espectacles complets i totals, i ho aconsegueix, no hi ha cap mena de dubte, no? I en canvi hi ha persones que són molt imaginatives, aporten sempre coses noves, i la veritat és que els germans Cohen, jo sobretot des de la pel·lícula, totes m'han agradat sempre molt, però jo la que tinc com a punt de referència és d'Esparavíacos, jo crec que allà fan un salt impressionant ja, A mi jo és una pel·lícula que no comulgo amb ella encara. Ui, doncs jo sí, perquè és que com més pel·lícules veig d'ells... No comulgo amb la tria del Bardem. Amb el concepte sí, eh? Doncs ho fa molt bé. Sí, però bé. Sí, però això ja és... Són gustos personals. Exacte, això a vegades pot ser, sí, probablement l'actor... És curiós, eh? Si mires la trajectòria dels Coen des que van començar... Sí, han variat molt, eh? I han anat afinant el llapis, eh? Però cada vegada afinen més. Sí, sí. És que és això que... Ires Arizona Baby, jo era... Sí, una cosa burda. Mort pur i dur, no? Està burdo. Ah, sí, sí. Ja, diguem-ho així, mort entre les flors, ja la cosa... Ja va millorar, allà. Fargo, també. Fargo va ser magnífic. Fargo va ser molt bé. Allà és l'entrada gran, a la porta gran. Sí. I a partir allà... Gran de bosqui... que us asseguro que aquesta és molt quieta, hi ha tot un plantejament de crisi també a l'entorn dels anys 60. És un pallo, una mena de trasunta d'això, del Bob Dylan, no? És la bohèmia però sense... és curiós, perquè això també ho podríem... vull dir, no hi ha les possibilitats com en la gran... la gran bellesa, que les possibilitats les tenen totes, són absolutament rics i poden gastar el que els dona la gana, punt. En canvi, aquí és tot el contrari, no? Són persones que volen ser, tenen la certesa que ells són, creatius, imaginatius, i no, és que la societat no està preparada per admetre aquests, els altres sí, o no. vull dir, és una altra història sí, hi ha una seqüència final que no és el final tot eh, no faig spoiler que va parar doncs amb un entès, amb música moderna i tal, i li diu, toca'm diu, bueno, però aquí tens el disc no home, però tu estàs davant, toca, jo vull veure't vull sentir-te, vull tal Diu, molt bé, tens capacitat, tens veu, tens tot, però això no va enlloc, ja ho saps tu, jo també ho sé, jo si vols et proposo una alternativa. És que és això, és les expectatives en tots els sentits com les posen sobre la taula. De l'estat a l'època i que no en lligava. Impressionant, molt bona. Bé, potser no us agrada, eh, jo. És com aquella descobrient de no sé aquí que vam fer també, no?, d'aquell cantant... Ah, sí, si no me'n recordo com es deia, sí, però era una... Un estil així. Sí, sí, no me'n recordo. Sàching i tal. Sàching, sí. Sugarman. Ah, sí, Sugarman, sí. Allò està molt bé. I jo, per mi, això és millor, eh? Sí. Jo crec que sí. Però allò és del Gus Van Sant, em sembla que és, no? No, no, no, em sembla que no. No era Gus Van Sant, sinó. Però allò va tenir un èxit clamorós. Era un paio que després va venir a tocar. Se'n va anar a Sud-àfrica, aquell paio. Era famós allà, però... Era un fet real. Jo crec que això no té res a veure. Això és un invent que fan ells i tal. Sí que té una semblança, eh?, per això, amb aquella pel·lícula. T'hi fa pensar moltes estrones, eh? Sachin no sé quant. Searching for Sugarman. Sí, aquí a la butxaca també ho fan. Bueno, ens queda un minutet. No podem parlar de les brujes de Zogarramurdi, però d'anar a setmana que ve, que moltes coses està del tinter. La Rosa ens farà un comentari ràpid al documental del mes... Sí, sí, només dic que comença el cicle del documental del mes ja, que el dia 11 dissabte ja es fa el Cine Baix. En aquesta ocasió es diu Casas para Todos. És una... Imagineu-ho, el tema de la bombolla immobiliària. Està dirigida per un alemany que es diu Gere Wetzel i és això, una miqueta com es va gestar tota aquesta construcció de vint d'habitatge, vint d'habitatge i després buits, moltes construccions d'aquestes, moltes promocions. Absolutament. Ara ho prendrem en els bancs, això. I tant, sí, home, això. Que ho aprenguin, seguríssim. Que no ho aprendran. Molt bé, doncs fins la setmana que ve, que ens tornem aquí a parlar de tot això. És que vull dir, és que el que diem, ens ha quedat cinc pel·lícules per parlar, però les parlarem la setmana que ve. S'acumulen, ja. Haurem de fer dues hores de programa al final, eh? Demanarem ja. I tant, que bé, la setmana que ve ho recuperarem. Adéu. Adéu, adéu. Bona nit. Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Junts 98.1. Fins demà! A mutual attraction. I can feel a mutual attraction. A mutual attraction. Your eyes, they told me that I was the one I... Fins demà! A mutual attraction. Hope you feel the same way too. Fins demà! Bona nit. Fins demà!