Teatre (Quim Masferrer), Expo "Escoles d'altres mons", Ken Follett i Oscars: El hilo invisible, Lady Bird, Get Out, Perfectos desconocidos i Blade Runner 2049

Fins demà! Comencem un dia més aquí a la Babilònia amb la companyia sempre, no grata, gratíssima, d'aquests col·laboradors, companys, amics... Amb unes ganes que t'agafa. Totalment, una cosa que t'agafa el cos, no?, directament. Quan ens trobem, no?, ens abracem, ens toquem, no?, ens passa de tot. Bueno, bueno, bueno. Bueno, tocamientos pudicos, eh?, vull dir, no fem cap cosa estranya. Molt bé. Tenim, com sempre, la fermosa presència de la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda, què tal? Una nit vespre allà, uf, no tan fermós, però, bueno, molt ben cuidat el senyor Jaume. No, però que té molt d'èxit, eh?, entre les senyores, l'únic que està a casa a mi no diem res, que la Teresa encara ens dirà alguna cosa. Què dius, tu? Que, home, i tant, com et miren, eh?, que he anat pel carrer amb tu, eh? Jaume, Vidal, com estem? És el Sean Connery del Baix. Exacte, exacte. Anda, que no. Exacte. Molt bé, molt bé. I el nostre particular Harrison Ford, el David Muntaner. Sí, però ja està liquidat. Serda. Bueno, bueno, però, bueno, és el que diem, s'ha tret uns quants anyets, eh?, això de la teva de la barba i tal, i això. Sí, sí, que és veritat, és rejuveneix. Clar que sí, és allò rejuvenit, no? I a mi em deien que jo era el germà i ets de Ben Affleck, imagina't. Ostres. A mi, una amiga m'ho deia. Quina vista. No, però encara. És que jugàvem amb unes amigues meves, amb una amiga que ja no hi és, pobreta, i doncs parlàvem de los parecidos razonables, no? Llavors ens trobàvem sempre semblances, no? I tinc una amiga que semblava la Meryl Streep, no? Ella semblava, no me'n recordo qui era, i a mi em deia que jo era el germà lleig de Ben Affleck, no? Dic, vale, perquè l'Affleck és molt guapetón, i jo no arribava tant, dic, sisplau, que era més jove, eh?, ara he perdut molt. Però bé, és el que hi ha, mira, doncs fem bromes amb això amb el món del cinema. Sí, no, no, no. És el que tenim. Bueno, Xesco, Xesco, Ramos. Xesco, Ramos. Et presentarem. Presente. Doncs avui parlarem de moltíssimes coses, no? Parlarem de teatre, parlarem de cinema, parlarem de llibres, parlarem d'art, no? I començarem parlant de teatre, que ara presentarem una mica el sumari, i ara començarà el David a parlar d'una vegada a temps, de l'Oriol, perdona, m'has dit? Del Quim Masferrer. Del Quim Masferrer, perdona, avui anava a dir l'Oriol Masjuan. Parlem d'una exposició amb el Jaume, d'aquí de Can Ginestà, Escoles d'altres mons, que tenim al celler, i també el David ens parlarà d'un llibre, d'una columna de fuego, del Ken Follett, que després del Polàuster, pobret, m'agafà un amparador i vaig buscar alguna cosa fàcil de llegir, no? Sí, sí, sí. I que sigui ràpid. I segueixo encara, eh? Sí, sí. I tenim cinema. Bueno, hem vist unes quantes pel·lícules dels Òscars, ja futures. A més, jo ja adevanto que la setmana que ve segur que en veureu un parell més i probablement les veurem totes abans que es donin els Òscars. I, bueno, comencem amb tres pel·lícules directament dels Òscars. El Ilo Invisible, que ens parlarà la Rosa i una mica l'hi faré un cop demà jo. Jo parlaré de Lady Bird, aquesta pel·lícula també nominada la millor pel·lícula, els Òscars, que és una autèntica coseta, petita, però molt interessant. El David ens parlarà de Déja-me salir i que a partir d'aquí, doncs, tindrem aquesta relació. Però aquesta fa molt de temps, oi? Que la van estronar. Déja-me salir, sí. Sí. L'única està nominada també, als Òscars. Jo una pel·lícula com aquesta, però que m'heu explicat, jo no la valoraria. Bueno, ara el David que la té més fresca i jo també una mica la vaig veure, doncs una mica valorem també aquesta idea, esclar. Perfectos desconocidos, d'Àlex de l'Iglésia, ens parlarà el Jaume i també parlarem de Quiero ser Italiano i farem un apunt de Blade Runner 2049, que l'he vist i, bueno, és el que tenim. Bueno, ja parlarem sobre el tema. Ara ens has deixat aquí, ja, amb la intriga. És una pel·lícula buïda, és a dir, és molt maca, de fet, m'ha fet en espaciós, però està molt ben feta, però la pel·lícula dius, però home, on està tot el que hi havia a la primera, no? Jo crec que no és comparable, però bueno, això ja parlem després, si us sembla. Comencem amb temps d'aquesta obra de teatre que el David ha pogut veure, el Capitola, em sembla, no? T'has comentat? Dissabte, oi? Dissabte. Puc anar-la a veure, sí, sí. Endavant, sí. Molt bé, doncs el Quim Masferrer és conegut per tothom que miri TV3 els dimecres al vespre, que fa aquest programa que es diu El Foraster, de gran èxit, no? Sí. I es veu que està fent el Club Capitola, allà a Camp Pistoles, a la sala Pepe Rubianes, una obra de teatre que ja té uns quants anys, i la Rosa m'ho ha confirmat, no? Sí, jo la veig veure ja fa un any, almenys, sí. Sí, sí. A la sala Bat. Sembla que ha estat més antiga, em sembla que... Sí, sí, ja apostava temps. Del 2012 o així. Sí, sí, sí. I bé... Ah, però està molt bé que la tothom de fer. Sí, sí. I és d'un individu que, bé, que té el temps comptat ja, i queden 90 minuts de vida. A mi més. Bé, i esperem. I... I tant. Més que res, si no, no arribes al cotxe. Ui! I aquest individu, doncs, bé, la palanca, la parquen allà davant de l'escenari, perquè és tal qual, i se li engega un cronòmetre darrere, a un d'una hora i mitja, i vinga a descomptar temps, no? I durant aquesta hora i mitja, aquest individu, doncs, bé, amb un punt força escèptic, primer, i després es va deixant anar, i va deixar... Bueno, diguem-ho així. I qui l'engresca. Bueno, s'engresca sol. És un monòleg. No li cal massa, sí, és un monòleg. I no li cal massa, massa, que el punxi massa, no? Hi ha una mica d'interacció amb algun, amb el públic, amb el respectable, diguem-ho així, però no, no massa, no massa. Diguem això, que ell mica en mica es va esbarant i acaba passant comptes, doncs, amb tothom que creu que ha de passar comptes, té molt present, doncs, la situació actual, molt present. Hem dit més o... No, no, no, no, no, diguem-ho així. L'estat de la qüestió. Diguem-ho així, buida el pap, d'alguna forma, no entens? Buida el pap. Però en tota comèdia, en la seva línia. Sí, sí, sí. La gent no para de riure en tota l'estona. Jo reconec que jo soc molt complicat perquè em facin riure el teatre. Molt. O sigui, ha de ser alguna cosa, veritablement... Que t'ho has de creure, vaja, perquè entraria en el joc. Com es diu? I la... I l'aridad. Sí. I l'arant. I l'arant. I l'arant, o com si, com es diguis, igual. Que ha de ser alguna cosa així, no? Poca gent em feia riure així. Potser el Rubianes o algun d'aquestes. Sí, el Rubianes era molt... Sí, home. I darrerament ja no tant perquè ja l'havies vist diverses vegades. Clar. Per on t'anava. A mi em provoca... Escolta aquest home em provoca, bé, un estar de benestar, per dir alguna forma. Et dona bon rotllo. Sí, et dona bon rotllo. Sí, doncs, Bé, em vaig anar allà a assentar al cinema, m'havia pres dos cerveses abans i em va agafar una mica de soneta. Això també va bé. Ah, això és important, eh? Una mica preparat. Sí, això també va bé. Però bé, em vaig anar... Em va relaxar. Sí, em va relaxar. Mira, els quatre gats vaig anar a fer anys i anys. Ah, molt bé. Sí, molt bé, no? I em vaig relaxar i vaig anar veient el que ens anava explicant aquest home. Bé, però bé, és un relat existencial. Quan algú sap que li queden 90 minuts, doncs, doncs, pot passar d'un escepticisme a una desesperació i, bé, a una resignació que hem de fer, no? I, bàsicament, l'obra és això, amb el seu toc particular que té aquest actor periodista, diguem-ho així. Sí. Doncs, que li dona un plus, diguem-ho així. Si fos un altre, doncs, seria d'una altra forma que li dona... Aviam, cal dir que, evidentment, està dirigit i per les porres. Es diu porres, no? Quan algú... Quan un actor improvisa o deixa en algun text Ah, vale. Un text en el... Sí, en castellà són morcilles. Sí, bueno, ho agafo així o morcilles. Però no sé en català com és. Sí, sí, o morcilles. Sí, en català són morcilles. Sí, Putifarrons. Putifarrons. Està bé. Doncs, evidentment, aviam, està dirigit a un públic català i pro-indep. Clar. Està clar, no? Sí, sí, no, no, però és que ningú... És que clar... Gent de Ciutadans i del PP, doncs, no els veuràs, aquesta obra de teatre. No. Perquè coneguent l'actor que protagonitza la representació, doncs, ja saps el peu de cac a calça. I és com si ara no sé... I potser no ho entendrien. No, poder no. Tira, tira, tira, tira, tira que no es faran fora. Sí, no. Però no per bon. No, no, exacte. Però bueno, no, però estic cansat que cada matí se'ns carreguin els catalans per sistema i altres elements. Jo que realment fa molt de temps que no anava al teatre, doncs, mira, va ser una vetllada agradable. Molt bé. No, acompanyat de la meva dona. Molt bé, molt bé. Fantàstic, molt bé, genial. Sí, sí, és que sempre aquesta dona... Clar, potser, un apunt només, que precisament per aquest poc temps que li queda, precisament, aprofita per explicar tot el que té això en el papi, no? Sense posar cap represàlia. Ah, no, no, no. Diu, mira, per el que me queda en el convento, no, però jo a la venga. Sí, sí, i té una miqueta aquest aire, no, de frescura, per això, perquè diu, no hi haurà censura, no hi ha repressió, jo dic les coses tant com les penso o com sé que vosaltres que al públic també les penseu, no? Hi ha un moment que va davant de banda ensenyant el cul, literalment, a totes les institucions que, d'alguna forma, relativament de fa poc o de fa temps ens estan fent la guitza, jo què sé, Telefònica, la Renfe, tots aquests, no? Doncs va fent... I pregunta profunda, té el cul pelut? No, fa pinta de ser peludillo, deixa el cul. Al principi, ensenya els calçotets, però al final ja... Es baixa els pantalons, no? No, no, és una pregunta importantíssima per el taracnà de la novel·la, de la teatre, no? Clar, i llavors jo quan el vaig veure no tenia encara aquest aire tan independentista, sí que tocava el tema, per suposat, no? Perquè sempre ha estat... Va canviant, imagino. Clar, jo per això m'imaginava, dir que ara ja sí que ha de ser de pleno, no? Sí, clar, clar, aviam, és una constant al llarg de la... Però bueno, però és recurrent, és recurrent d'alguna manera, no? Un petarrot, oi? Sí. Molt bé, doncs vinga, si se la tornem a fer, doncs tornem a veure-la, clar, perquè com a fem bolos, no? Val la pena, val la pena, pas una mona. Ara a principis de mes que ve està... Està encara allà. Ah, però el 4 de març em sembla estar, eh? Ah, vale, llavors ja s'acaba. Molt bé. Jaume, parles aquí del celler de Can Ginastà, d'aquesta exposició per a les escoles d'altres mons? Home, que jo quan n'he vist l'anunci dic, ostres, què és això? I, bueno, són 50 fotografies fetes a diferents països del món, i això vol dir que el 50%, no, que carai, del 50 al 70 o el 80% són escoles de molta misèria, vull dir, de països que no... que, bueno, que no existeix l'escola, eh? Però em sembla que n'hi ha un parell que sí que es veuen els alumnes asseguts com era tòpic, no? No sabria què dir-te d'entrada i he pensat, però què és això, no? Vull dir, és que no, no, en fem de qualsevol cosa altra vegades, no? O ho transformem i ho fem. Llavors, bueno, me les he mirat totes i he vist poques diferències, la veritat, eh? Miseria d'alguna, molt ben presa, o sigui, molt ben agafada, això sí que és veritat, però la veritat és que ho he trobat bastant transcendent, és la meva opinió. No, no has vist gaire interès. Jo he passat així per sobre, he fet així, he fet un requiebre, i he pensat, dic, home, interessant ha de ser si et pares i ho veus amb tranquil·litat i vas llegint tota la informació i tal, però que és el concepte artístic, com tu bé dius, fotogràfic, no hi ha un interès artístic fotogràfic, és l'interès de contingut, no? És aquesta cosa molt més social, no? Perquè seria una exposició amb aquesta intenció, no? Però bé, més com tot. Seria l'ideal, doncs, que hi hagués escoles i que fos que... Ah, això mateix, seria aquesta la qüestió. Bueno, sort que aquí les tenim més maques, no? Sí. Això que deies ara. Home, hi havia un documental que estava... No fa poc estava... Bueno, sí, els nens es podien veure també, i no sé si el documental del mes, que era el camí per anar a l'escola. Fan de TV3, això. Ah, i ho fan també en TV3. No sé si encara ho fan, però ho havien fet. I llavors és això, no? A uns fills els agradava. Les dificultats que tenien els nens, hosti, per anar a l'escola, jo què sé, a la Xina, a Mongòlia, a la cellva, a l'Amazònia, que dius, hem de fer a peu, la tira de quilòmetres i amb uns perills per a marinera. Jo vaig veure una que... Impressionant. Jo vaig veure un capítol només en què els pares trigaven tres dies per portar els nens a l'escola. Però és que ja els deixaven allà durant tot el curs. Clar. Però és que salvaven torrents, barrancs... Mare meva. Sí, sí, sí, sí. Era una superació. Has vist això? Jo vaig veure una... Allà menjaven... Bueno, allà vivien. Allà vivien. Era com un internat, però és que era l'única forma de poder anar a l'escola. Jo vaig veure una d'uns nens que anaven... Eren de Bolívia. Em sembla que era, no sé si era aquest o un altre espai en què el que dius tu per arribar allà havien de dues hores d'anada i dues de tornada per anar a l'escola, eh? I era a Bolívia o era als Andes, no me'n recordo. Anava per a algun lloc d'aquests. I era una bastésa. Perdó, i ara m'he recordat d'uns d'altres també que hem de passar un pont com de corda. Sí. Però era com una tirolina, crec, i un precipici. Sí, sí. L'única manera de poder passant davant de l'altre. Passant davant de l'altre, no? És que això és una bastésa. Que dius, hòstia... No, no, és el que diem, no? Que no ho deixes passar. No, no, no, clar, clar, que dius mala meva. Molt bé, doncs David, ara tornava a parlar d'un llibre, d'aquest Tochano, del senyor Ken Follett. Tochano perquè és grandet, no? Sí, però és... És un reader digest de la novel·la. Exacte, no? Sí, el Ken Follett és... I aquest de que anava, perquè jo m'he... Cap de serveis secrets, entre cometes. Ficció, perquè van ser altres. Els altres dos sí que són reals, però ell no, la figura té. I bé, a partir d'aquí, bé, ens parla també de la matança de Sant Bartolomé que va passar a França, que també, evidentment, tot això, la guerra de catòlics i protestants doncs estava molt ficada, i sobretot la gran potència d'aquella època que era l'imperi espanyol, amb Felip II al capdavant, i la novel·la s'entra més aviat en la part, en Sevilla, que era la... diguem-ho així, el port d'entrada de les Amèriques, sobretot, allà estava els arxivos d'Índia i tot el que seria. Pensem que el riu de la Quibirga es podien entrar, els baixers podien entrar fins a Sevilla mateix. És veritat. I doncs allà era un port molt gros de barcos per descarregar, per carregar, hi havia molta... entrava molta plata, entrava molt de material de ferro, i bé, i després una mica els Països Baixos també tracta. La novel·la, aviam, la prosa d'aquest home és molt simple. Sí, molt, molt, molt simple. Entra molt fàcil. Molt simple. Però bé, quan tens ganes de llegir senzill, que no... Ah, i és molt addictiu, perquè t'explica anècdotes, històries, i això enganxa molt. Aviam, el Paul Auster, perdó, que era el llibre que m'havia llegit abans, doncs... És esquerp. És molt dens. molt dens. És aixut, que tot. Molt dens. Molt interessant, o sigui, 10 pàgines d'aquest llibre t'explicava més coses que tota la novel·la del Ken Follett. Però ostres... Ja t'ho dic jo. A mi em posa molt nerviós per la hoste. Me'l vaig acabar, 900 pàgines de... Mare de Déu senyor. Era monument, eh? Era a punt d'honor, eh? Parles de mi, de l'Esterita Castro, però és que això... Era a punt d'honor. Adonis, sí, no sé què és. Però, si veus el que... Crec el llibre del Ken Follett és d'una durada similar, d'una... Però... Escaldeja, això és que vas tirar milles, tirar milles. Entra molt ràpid. I ara m'he començat la Catedral del Mar. Ah, de L'Elefonso Falcó, és d'un estil també, eh? Sí, sí, sí. Aquest tema li he llegit jo també. Sí, jo també. Està bé. Però bueno... Bueno, és una altra cosa que no està bé. Bueno, hi ha cosetes que no són reals, et diré quines són. Quan tu parles de la peli, et diré, això no és cert. Ai, del llibre... Ah, hi ha peli d'aquell... Bueno, hi ha una sèrie, perdó. Hi ha una sèrie que no sé si exactament la van fer a... Tres? O no, on la van fer? La van fer a algun lloc. Però hi ha una sèrie, hi ha una sèrie. Però, a banda d'això, refereixo a quan parlis del llibre, doncs tu ho comentes i jo et diré alguna cosa. Crec que les que jo crec, des del punt de vista una mica més històric, que no són certes. Exacte. I de la història en si mateixa, una mica he pogut esbrinar que sonaven... Clar, és lògic, estem parlant d'una cosa novel·lada. Sí, home, hi ha... Com es diu això? Clar. Hi ha... Hi ha llicències. Exacte. L'autor es pren. Els pilares de la Tierra, el que en fol·let també, quan parla de la construcció i tal, hi ha cosetes que dius, home, que vols que et digui. Hi ha coses que caurien. A mi jo ho impolaran, però tu no. Clar, que caurien, vull dir, perquè és lògica, vull dir, tal com es plantegen, la forma de construcció per trams i tal, has de construir una base. Bueno, una sèrie de coses que jo em vaig fer una mica nerviós, però bueno, que ja està, però que s'accepten, perquè és una cosa que quan saps una mica d'un tema, doncs sempre busques la punta, això és lògic, és normal. Molt bé, doncs fantàstic. Recomanem el llibre per l'estiu, que sempre va bé, aquestes cosetes, no? Estàs suant i t'agafen la soneta, doncs mira, jo em va bé, perquè em poso a llegir al llit i allò que, ai, ja em faig algun cop de cap i ja està, ja tanco el llibre. Allò pam, ja fots el llibre. Adéu. Molt bé, doncs passem al cinema i el que farem serà una mica, doncs parlarà de tres pel·lícules que estan nominades a la millor pel·lícula, que això és important, perquè mira, ja n'hi ha un vuit, que ja anirem parlant, d'una d'elles no parlarem ja, que és Dunkerque, que hem parlat moltíssim, d'aquesta és una de les millors, i parlarem... Està disputat, no?, aquest any? Sí, sí, jo crec que seran els tres anuncies a les afueres, es van portar els BAFTA, i segur, i la Francesc McDermott, que se la veig ja. I té el seu inconvenient, aquesta pel·lícula. Sí, jo és una pel·lícula que no puc parlar encara, la setmana que ve en parlarem, si et sembla, t'ho vam parlar, però jo la setmana que ve la veig segur, vull dir que la vull comentar, aquesta, els tres anuncies a les afueres, que realment és una pel·lícula que frapa. Però, bueno, avui en parlarem de tres, que ens dirà molt bé, El i lo Invisible, parlarem també de Lady Bird, i parlarem de Deja més Salir, per tant, tenim tres per comentar, i després ja seguirem parlant d'altres pel·lícules que estan vinculades amb altres moments. Rosa, El i lo Invisible, tu explica, i jo et dic cosetes, jo et poso la part potser més estètica. Hi ha coses, per anar traient, hi ha coses. Cogent-se, d'entrada sembla un argument senzill. Molt senzill. Ai, mira aquí. Una fulla de guió. El cinema ple de dones que venien a veure també, dones de certa edat, que venien, amb la història que és un modisto, que és un modisto, anem a veure, a veure què tal. S'en venen moltes, de tres inestres. I a l'hora de les 5 de la tarda més encara. Perfecte, ja tenen temps d'anar a fer el sopar. Això està molt bé, que és molt bonic de veure el cinema ple de gent. Ostres, a mi m'encanta. Jo quan vaig al Cinebaix, perquè vas al Cinebaix, jo pots dir-ho, que és propaganda, és al Cinebaix, i jo sempre ho dic també, jo sempre ho dic. És que és el cinema que tenim per dir. Jo no necessito temps per anar més al Cinebaix. Home, no, perdona, tu tens un altre cine més a prop, ara. Bueno, sí, també, també hi vaig, però bueno, bueno, depèn. A mi em sap greu dir-ho. Aquesta sí, aquesta sí. Em sap greu dir-ho. Aquesta sí que la faran. Jo he anat un cop al cine al teu poble i deixàvem el que desitja la neteja del cine. Toma, ja. Però és que això no té res a veure amb mi. No, no. Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts. No, tampoc. No, tampoc. És que és privat. Ah, perdó, perdó, perdó. És un cinema privat. No, home, és un cinema privat. És una empresa privada, no? Era entrar a la sala i trepitjar crispetes, però mares de crispetes. Però què passa aquí? Que no passen l'escombre? Mare meva. Que horrorós. Posats a dir, jo tinc una crítica del cinema s'esplau, mira per on. Perquè la gent parla moltíssim, no sap estar callada, i menjar crispetes i de tot amb una mala educació impressionant. Ho sento, però jo cada cop que hi ha anat, cada cop que hi ha anat, passa això, eh? O sigui, el correllà a l'esplau és fatal. Ho sento. No, perquè és rotllo de centre comercial i el públic. I sembla que estiguis al saló de casa teva i això no és. I en públic no és tan... Bueno, la gent es pensa que està al saló de casa teva i jo a casa teva no ho comporto. Jo és que sempre que vaig a l'esplau em poso malalt. Ja. No, d'entrar a sortir, d'entrar a sortir a aquests llocs, fa fred, fa calor. Ah, bueno, clar. Acabo fatal. Sí, sí, jo ens procuro no anar-hi massa. Bueno, deixem... A mi m'agrada més l'Eroski de Cornellà i les sales que hi havia. Sí, sí. Ara ja sé que també n'hi ha. Ara tornen a obrir, no? No, ja l'han obert, ja. Ja m'he decidit. Molt bé. Home, veus aquest millor. Bueno, doncs això és el que hem de reivindicar, el cinema de tota la vida. Va a estallar la logística, parlem de cinema. Vinga, el cinema... Avido Invisible. Bueno, director, el Paul Thomas Anderson, protagonista principal, Daniel Day-Lewis. Molt bé. Clar, ja comencem per aquí. L'última. L'última, això ho diu. Bueno, ja es va retirar un temps. Això ho diu, clar, això mai no ho sabem, no? Sí, mai se sap, ja se sap. N'hi fotin la pasta sobre la taula. Fins la pròxima, no? Home, perquè es veu que fa una feina molt bèstia, no? De caracterització, de preparació, és un desgast també físic, sí, és un tio molt canero en aquest aspecte, no? I bueno, ja el coneixem tots en totes les pel·lícules que ha fet, no? Mi Pie Izquierdo. Mi Pie Izquierdo. En Nombre del Padre. En Nombre del Padre. Lincoln. Lincoln, exacta. De Boxe, del Último Moicano. Sí, sí, no, no. Mi hermosa lavandería, que la tinc per veure, la vull descartar, la vull tornar a veure. Sí, sí. Uy, però això és una cosa... Ha quedat una miqueta ochentera la pel·lícula, eh? Sí, quan te la miras... Una habitació amb vistas també, és un... Ah, sí? No sé si és un secundari, la tinc també per tornar a veure. La edat de la inocència, per exemple. André, aquesta pel·lícula que bona... Gans of the New York. Uh-huh. Of New York. No és la que més més. Pozos d'ambició també. Bé. Bé, bé. I alguna més que segur que ens deixem, d'acord? Bé, doncs, El Irre Invisible. Buah, mare meva. De modistos. Bé, no és el modisto, és una casa superglamorosa, superglamorosa, de molt prestigi de Londres. És el modisto Reynolds... A veure si ho dic bé. Woodcock. Woodcock. Woodcock. Saps què vol dir, no? Woodcock. Bosque madera, què? Pitja de madera. Ah, està bé, ja. Woodcock era el que em faltava a mi. Ah, està bé, està bé, està bé. Coc és tallonsi. I Woodcock és madera. I Woodcock és madera. I jo quan vaig a veure vaig dir Mr. Woodcock, i vaig dir, ostres, vaig a la traducció automàtica, no? Sí, sí, digués-hi. Bueno, aquesta casa de modes, bueno, de alta moda, però de molt alta moda, perquè té clientes, les princeses d'Europa, pràcticament, i l'alta societat d'anglesa i de més països, no? La regenta, ell, juntament amb la seva germana, la Ciril, que és la Leslie Manville. Magnífica. Que ella no s'ha casat, ja no ha tingut parella, ni res, s'ha dedicat també només a això, al costat del seu germà, pel que necessita, en tots els aspectes, tant a nivell personal, com de secretària, com de portar els contes, bueno, una mica dirigit també. I ell és la part creativa, no? És el geni que està fent allà que tota estona s'està treballant, està dissenyant models, pensant en la persona, no vol soroll, ha de ser tot molt tranquil. perfeccionista. Ni amb la torrada, eh, vigilà. Ni amb la torrada. A veure el soroll que fas quan untes la mantega, li untes la mantega al pa, el pa torrat, ostres, ni això. Ni això, ni això. Clar, ell viu en el seu món, és exquisit, és exquisit i és el geni, no? Llavors veiem el seu nom, en el seu món, i les dones que passen pel seu món, normalment les agafa com a models, o com a inspiradors, com a font d'inspiració, i després normalment ja es converteixen en amants, no? Però veus que, clar, duran poc temps. Com Picasso, no? Ah, exacte. És que te'n recordes d'anar a Picasso, exacte. Però, clar, duran poc temps. Així que comença una mica ja la convivència, i el tio ja es mostra com és de quixos i de puñetero. Doncs, clar, la relació, a la que veus que la dona ja vol una relació una mica, bueno, doncs, d'afecte, senzillament, no? Ja no... Doncs, clar, ell, com que ja diu, o ell la s'acomiada o la germana, que ja dic, la germana serveix per tot, eh? La germana se n'adona i diu, què et sembla ja? Què sembla ja? Toca a dió. Doncs, vinga, va. D'acord, toca la faig fora, doncs, ja està. La germana diu, ala, ja te podes ir. I normalment això li funciona. Clar. Normalment això li funciona. És un tio fred que, bueno, té una mica la seva necessitat, entre comillas, cobertes, però no té cap problema en que anar canviant de dona, no té cap problema, eh? i puntó, no? Jo dic que és un soltero empedernido, i ho diu. Sí, sí, però també és curios, no?, que parla tot d'aquests, no?, problemes, aquella relació materna, no?, amb la mare, no? Exacte. I com encara la troba a faltar, que dius, aquí hi ha una carència, a nivell... Vamos, cap s'arriba al nivell de la mare, no? Exacte. Exacte. I troba a faltar la mare. Però jo crec que en aquest cas la imatge de la mare que està allà i la imatge de la germana que li fa tot és com si fos... La mare. Bé, sí, la mare, però com si fos també una mica aquesta aquesta visió totalment masclista de la dona que li fa tot, a menys, evidentment, el sexe, que evidentment ja estaríem entrant en un incest, no? Lògicament... Com si el fos un inútil, senzillament. Exacte. Llavors, la necessitat... Exacte. Llavors, això ja ho té, complert-li. L'únic que, bueno, l'altra part, i ara segueix tu, no és una miqueta... Però clar, és una persona que només és bona amb el seu. Amb el seu, clar. Dissenyant, vestint, cosint, és molt bo. Ara, per la resta de la resta, és que ni per relacionar-se, ell no va a cap festa, no el convidis a una festa, a la presentació, a lo millor el vestit és per un casament o és per una presentació en una posta de largo, doncs no vol, és que no és el seu món, ell no vol. O sigui, el seu és estallar, tancar, i hoixar... Màxim, quan rep a les seves clientes... Això té un problema, aquí té un problema també de relacionar, no? Exacte. És una mena que sí, quan rep a les clientes és educat, és una persona que... Sí, un tracte molt... Exquisit, exacte. Però és aquesta cosa falsa, aquest paper de cel·lòfant que passa a Sirius Plof, no? El que en general fan també la cultura anglesa també és això, no és molt educada, molt portes, molt polisman, no aquest, no? Sí, sí. Molt polida, però en realitat no hi ha cap proximitat. El que li està dient és una separació, una distància, i cadascú té el seu espai. Totalment. Vamos, un Kingsman, no? Sí, sí, sí. A mi aquesta hi ha una... Igual, igual. Sí, sí, sí. Bueno, construeix molt bé el personatge, eh? Sí, sí, sí. Fins que arriba ja la... L'Alma. L'Alma, que és la Vicky Krieps. Molt bé. Fantàstica, genial. Ja t'ho diu tot, la primera vegada que estan junts i que es miren, que han sortit a sopar o alguna cosa, no? I ella li diu, perquè veu que ell l'està mirant fixant en els ulls, i ella li diu, no juguessis, si vols jugar això, juguem. Diu, però no juguessis això, que jo guanyo. I efectivament li aguanta la mirada i és el que ha de baixar la mirada. Aquí ella t'està dient mort i dius, ui, això promete. Això promete. Ha trobat la orma de su sapato. La veus que ella és una persona delicada, perquè no la veus que sigues una tia fortota, ni, no, no, però té una aparència així, però juli, la tia, eh? No, què passa aquí? Si apostem, apostem, i si ens fiquem en aquesta relació, ens fiquem tots dos, que és això que aquí jo poso tota la cara a la graella i tu aquí de, hombre, no. Però encara i així no és una entrada a 220. Sí, m'estàs... No, és com tot molt a poc a poc. A poc a poc. I aquesta cosa que van entrant, es va vestint, es va creant, es va tallar les peces i es va tallar les peces. Hi ha un moment que la cosa se'n agraeix una miqueta. És que és això el que no es pot explicar, considero. Pots ser una mica com aquella pel·lícula d'Algún Carguay, la de Shandomar? No. No, no, no, no, no. No, no, ja ho sé. Jo no l'entitud, eh? Sí, però dic amb les relacions. No, jo era una... Mira, saps el que passa? A l'igual que a Purovicio, que és el que... Amb la poc a poc que van, no? Sí. A l'igual que a Purovicio, que és l'anterior. Estava esperant aquest moment, jo. L'anterior del... Jo soc molt d'aquest senyor, eh? Jo soc molt seguidor. Aquesta no la vaig veure, no la tinc pendent. Era una cosa lenta i psicotrònica, a la vegada, és lenta i de tant en quant hi ha la mena d'al·lucinació, bum, i tornava a ser lenta i et mories, és una opinió molt ràpida. Aquesta és elegant. La pel·lícula té un muntatge amb una elegància, no amb una gràcia. Té un ritme absolutament... És meravellós com mou la càmera, és meravellós com presenta les puntades, no? És un gaudi impressionant. No es pot dir una altra cosa. Tota la feina de totes les cosidores. Les cosidores. De totes les cosidores. senyores més grans. Es veu bastant, no excessivament. Amb el bé que treballa i amb el zell que treballa. La contenció, eh? Et submergeix amb la professió aquesta, amb l'art, aquell de cosir i de dissenyar. T'ho ensenya, t'ho ensenya. I el fet de tenir la casa al mateix edifici, o sigui, és un edifici, un immoble així maco de cert prestigi, que té la casa, té el pis on ell dorm, viu, i on té el taller, ho té tot, i on rep a les clientes, i té els vestidors, té tot, la sala de, com es diu, de desfilades també, que fan desfilades de... Però com sempre passa amb les clientes puguin triar i puguin encarregar, fer-se encàrrecs. I com sempre passa amb els clientes del Thomas Anderson, tot això va embolcallat d'un element malaltís. I ja ho deixo aquí. I no vull entrar més. No ha sigut la rosa, jo crec que no hem d'entrar. No, no, no, no hem d'entrar, però és... Aquesta pàtina que sempre el Thomas Anderson entra. El perquè fa que una parella continuï o no continuï, no? Quins fills, invisibles o no, fa que una parella d'alguna manera hi hagi aquesta interdependència o no, o es vulgui continuar i per quin motiu, no? Oh, calleu, calleu. Sí, sí, sí, no, no, no, bé, bé, bé, bé. Està molt bé i sobretot com evoluciona tot això amb molta, amb molta... Amb molta calma, molt diseccionada. La música, aquell piano que no para. Oh, quina meravella. És que està molt bé la pel·lícula. És que és molt bo que et realitza tu. És molt bo, és molt bo, és una canya. Jo crec que ha arribat al límit per mi de l'excel·lència. ja, vull dir, és una pel·lícula elegante, home. Pel·lícula elegante, mira això, i a partir d'aquí pots entrar o pots entrar més o pots entrar menys. Però, evidentment, i a més, tenen un treball de contenció magnífic. El que fa el Daniel Day-Lewis és d'Òscar, ja, que li donguin, per allò que jo he vist. I el poble Tomat Anderson, ostres, eclèctic el tio. Molt eclèctic, et tocava tot, home, després de Purovicio fer això. O Punx Drunk Love, per exemple. Que jo entenc, eh, Purovicio, eh, com un element de pel·lícula diferent, eh? Punx sí, aquest està molt bé. Jo era molt friqui, també, eh? I Magnolia, el de Magnolia. Jo a Magnolia estic enamorat d'aquesta pel·lícula. Jo estic més del Punts Drunk Love. Sí. Bueno, és un altre concepte, és un punt més urbà, diríem, nosaltres és una altra cosa més d'aquella manera, no? Jo la que no vaig entrar, jo sap el Jaume, és en Purovicio i no permania, eh? Vull dir, no vaig entrar en aquest món, és a dir, els mons que crea el senyor Anderson, que crea una mena d'un espai, una mena de microcosmos allà, aquest em va semblar molt ben ambientat, eh, com sempre, però no vaig entrar. Igual que aquí és una ambientació meravellosa i entres, allà no vaig poder, no vaig sentir res davant d'aquella pel·lícula, no? No sé, passa vegades, eh, que això t'esfora, no? No, jo no. No, jo no l'ho he vist. Però no nego que sigui una pel·lícula que agradi al públic en general i a un sector determinat, eh? L'anterior tampoc. la que era del... la que sortia, el Chris Seymour Hoffman, que feia de... The Master. The Master no l'he vist. Ah, jo tampoc l'he vist, The Master, veus? Ara que penso... Sí, la teia estava pensant, dic, aquesta no l'he vist, l'única que n'he vist d'ell. Bueno, ja l'agafarem. Bueno, doncs seguim amb aquestes pel·lícules als Òscars. Jo comentaré, bueno, bastant ràpidament perquè tampoc podem desvetllar... Bueno, tampoc és que sigui una pel·lícula amb gran profunditat. És una d'aquestes pel·lícules, que es diu Lady Bird, d'una... Bueno, sobretot el que té la pel·lícula és que una cosa molt important, que és una directora, és de les poques directores nominades, em sembla que és l'única, no em vull equivocar, aquest any als Òscars, però que sobretot m'ha estat d'acord que Greta Gerwig, que és com es diu, que és nord-americana, aquesta senyora, és actriu i és la primera pel·lícula que fa. I dius, mare de Déu, senyor... Com fa, exacte, una pel·lícula així, una primera directora, o director, no importa, però en aquest cas, com es planteja una obra... És com una mica Estiu 1993, no? Com es fa una pel·lícula, vull dir, una primera pel·lícula amb tot allò que et pot generar, una perquè sigui més natural, l'altra perquè sigui més determinada. Aquesta pel·lícula la interpreta una noia que se ho va conèixer, que es diu la Saoirse Ronan. Sí. La coneixeu, la va fer... Exacte, la Lovely Bones, d'això que va fer. I ella, i la mare és una tal Laurie Metcalf. Sí, Rosant. Rosant. O Rosant. Rosant, la germana de la Rosant. Exacte, la germana de Rosant i la mare del Sheldon Cooper a Big Bang Theory. És una persona, una dona molt coneguda, també una gran secundària i una gran... Exacte, copa d'olpí i tal. Bé, la pel·lícula et planteja que estàs a Sacramento, Califòrnia. És a dir, aquest espai que dius és Califòrnia, mola, però és d'aquests pobles, aquesta cosa més poblerina, i una nena, una noia que està a l'institut, està a punt d'acabar, està a punt de graduar-se, es diu graduar-se? Sí. Quan van a l'institut? Quan acabes. Quan acaben de... Sí, la graduació, és que com amb això del canvi, exacte. I bé, doncs, ella l'únic que vol és anar a la universitat, però anar a l'altra banda, anar a la zona oest, anar a Nova York, no? Vull dir, on està la modernitat, clar, per ell, ella veu que això és una miqueta, doncs, bastant de poble i el que està bé. És una pel·lícula d'aquelles que diries, vaig a veure una pel·lícula de la típica noia d'institut, pel·lícula d'instituts, d'amigues, tontes, perdoneu, amics tontos, la mateixa, que estan allà, és veritat, sí, aquestes pel·lícules que dius no tenen cap contingut, d'institut, de niñatos i niñates, allò que dius, eh, i tal. Me gusta este, me gusta este. Exacte, no té més base i a partir d'aquí comença la pel·lícula i vas veient aquesta noia que ja es fa dir, Lady Bird, no, ja té un nom, eh, que ja es dona ella mateixa perquè té una personalitat pròpia, que va amb un col·legi una mica així de cristià, que té les seves, els seus plantejaments, no, no té la cruesa, eh, a lo millor de pel·lícules com aquesta, amb els diàlegs de tres anuncios a les afueres, que cada vegada que la Francesc McDermott deixa anar una frase, és com una pedra que et deixa estabornit, però no un punyal, no un punyal, però te la fot, eh, vull dir, i sempre és meravellós, això ja parlem la setmana que ve, però en refereixo al que seria aquesta noia, doncs, no deixa, vull dir, va comentant, no, coses i a partir d'aquí, doncs, una mica es descol·loca la gent, no, és aquesta intenció d'arribar fins a aquest espai, fins a aconseguir arribar a Nova York, d'acord? I a partir d'aquí tot el que passa a casa seva, amb la seva mare, amb el seu pare, amb els seus germans, no, té un germà que és, que és, ho diré ara, que no és fill natural, que és, bastardo, que és un fill natural, precisament, no, vull dir que és, adoptiu, merci, se m'ha dit la paraula, però allò, pum, a l'altre punt, sí, exacte, allò, ups, és artificial, que de goma, no, vaja, vull dir, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, és fil biològic, perquè és hispano, vull dir, que em refereixo que és sud-americà, i que, clar, és Miguel, clar, i llavors diu, no em quadra que ella és pel roja, vull dir, hi ha unes combinacions molt peculiars dins del que seria la família, que generen unes reaccions a part de la mare, del pare, no?, de les amigues, i el que sembla una cosa, és com a estiu de 1993, una pel·lícula que sembla que no hagi de passar res, passa moltes coses, molt ben portada, amb un dinamisme molt correcte, no és una pel·lícula preciosista, ni maca, ni elegant, no, és una pel·lícula que et planteja aquest tema, però t'entra molt bé, llavors vas entrar en la pel·lícula, dius, mira que bé, quina cosa més tonta però que agradable, i quina cosa més curiosa però que ben parit, i que vau fer ella, no guanyaràs res, jo us ho dic, eh? Us ho dic així d'antemà, no? Massa trencadora. No, no, jo crec que és massa senzilla, vull dir, massa senzilla, tot en general. Igual que estiu en 1993, que no l'han agafat els Oscars. Exacte, exacte, que era allò que dius, hi ha molta cosa, però a la vegada no acaba d'entrar, crec jo, amb els paràmetres, del que serà els Oscars. 1993, creus que no agafa la volada? No, no, sí que l'agafa. Sí, però no és l'estil que volen els Oscars. Exacte, m'entens? Jo no sé que fa aquesta pel·lícula posada com a millor pel·lícula als Oscars. és el meu punt de vista, eh? Bueno, és una quota, han d'omplir una quota, suposo que s'ha de cuar. I és un cinema que té un tuf una mica més independent d'en tot, aquesta idea, no? No són uns premis, això és un mercat. Sí, llavors no poden tenir només pomes, han de tenir pomes, peres, taronjes, plàtans. Per això, per això. I aquesta posa és el plàtan, per dir alguna cosa. Però és una bona pel·lícula, per tant, bueno, encara que sigui aquesta línia, val la pena destacar-la, i per tant, Lady Bird, quan podeu-li fer una ulladeta i a veure què us sembla. Però insisteixo, penseu que és una pel·lícula americana sobre noies i gent que es mou amb un institut i nois, vull dir, és aquesta la idea i a partir d'aquí el que passa. Però bueno, és diferent a lo que habitualment és. David, ja que estamos, déjame salir, que és una de les que tampoc el Jaume deia, jo no entenc per què aquesta pel·lícula ha d'estar i jo tampoc ho entenc gaire, en el fons, eh? Et dono una raó, eh? Exactament això. Sí que ho has dit, sí que ho has dit. i llavors, però veiem, la pel·lícula, aviam, és que té molta mala llet, molta mala llet. Llavors dius, ostres, sobte que estigui als Òscars, eh? Un cop les visten, a cart sobte més, eh? Perquè dius, hòstia, això, són... Però clar... Bueno, un publicat aquí dins. Sí, no, no, no. La pel·lícula, aparentment, sembla el típic film, com aquella, los padres de ella, coses d'aquestes, no? Sí, sí, sí. En què la noia, una noia blanca, doncs, en aquest cas, s'enamora d'un noi negre. I som parella i hi ha un... Veus que hi ha un enteniment, ostres, amb potència, no, allà? Que bé. Sí, sí, ostres. I ella, doncs, no sé per quin motiu, bé, va, anem a veure els meus pares, no? A presentar els pares, ja. A presentar els pares. A presentar els pares. A l'agració ja és més seriosa, ja és més formal, ja. Tu l'has vist, Rosa? No, no, no, però sé de què va ser. Ell té els seus dubtes, ell té els seus dubtes. Passa que l'has vist també. No, però clar, i ho anem a veure els meus pares amb la intenció ja de presentar els pares, no? I la relació ja és en plan sèrio, no? Ell té els seus dubtes, no? Perquè, bé, clar, ella és negre, però negre, negre, i els pares... No, home, no, vull dir... No és cafè amb llet, és negre, negre. És negre, negre. No, home, no que ets de l'Àfrica congolenya, però... Ja, ja. Sí, és bé, diguem-ho així. No és marro, és negre. És alegre del WhatsApp, no? Sí, sí, però bé, enrotllat, a més, molt bon fotògraf, amb un ull fotogràfic molt bo, molt bo, amb una capacitat molt bona, i d'alguna forma, bé, no les té totes, però és que clar, els teus pares són blancs, home, clar, ho veus, ai, sembla que tingués més prejudicis que no fan, no? Sí, no, però ho veus bé, i bé, i en filen, que els pares viuen, doncs, el típic, amb una urbanització, allà d'aquestes així, a la muntanya. Ah, no viuen en una plantació? No, no, a la muntanya, bé, i cap allà van. Ostres, clar, el primer punt de vista, el primer cop de vista, ja tenen un petit incident, diguem-ho així, a la carretera, i la trobada que té amb el policia torn, dius, hòstia. La cosa no està gaire fina. No, aquí on estem entrant, la gent de color, no acaba d'encaixar massa. Però de si ja t'adones que passa alguna cosa? Sí. De si ja t'adones que passa alguna cosa? Sí, sí, sí. Amb els negres passa alguna cosa? Sí. Però bueno, per pensar, bueno, el típic poliracista, que sempre te'n pots trobar algun per aquí i per allà, no? D'això en podem parlar. Però el poli no és de la colla? No, no, no, han tingut un accident que se'ls ha enxocat amb un cèrvol d'alguna forma i el poli ha vingut allà a veure què passava. Bueno, i però i quan es troben els pares, ostres, quin canvi sobtat, perquè els pares, ostres, són enrotllats, que bé, ostres, perfecte, no hi ha cap mena de nota racista allà, no, no, perfecte, ostres. Vinga, va. Que pero, mira, molt bé. Sí, sí, molt bé, parlen de tu i tal. La mare és, la mare què eres? Psicòloga o psiquiatra? Hòstia, me'n recordo. És psicòloga. Psicòloga. Sí, psicòloga, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, psicòloga, sí, sí, sí, sí, sí, i ell es queda així com pensant, ah, bueno, vale, no? Però a partir d'aquí ja comença el malson. Les estrals ja surten. Comença el malson, però brutal, o sigui que dius, es convertís en una pel·li bona. Agárrate'ls als machos. On hem entrat? On hem entrat? Allò, pel·li bona. Ja no us explico què ve a continuació. Sí, home, ja ens ho has deixat clar. No, no, no, no us ho he deixat res clar. No, no, no us ho he deixat res clar. Així entrem allò en un món, en un món com puro vicio, que dius tu, oníric, no, oníric, d'alguna forma, en què les aparent... O sigui... Tot canvia. No, però les percepcions que dius, ai, es fan realitat. Sí. D'alguna forma. Sí, que tot el que tu vols ho plasmen tot. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, i tota, tot allò que dius, ai, aquest paio em fa mala espina. Tranquil, que realment té raó, fa mala espina. Sí, sí, tot allò d'allà es converteix en realitat. Aquelles reunions que tenen, eh, prèvia, aquelles reunions amb la gent allà, aquell branch, com que uns li diguin allò, i tal. Una selecció, allò. Exacte, allà dius, ui, ui, ui, ui, s'està ponint la cosa calentita. Diguem-ho així, de males maneres, és un negoci. Sí. És un negoci. Ja està. Ja està. Queda clar, però què vol dir, de males maneres? Ui, ui, ui, dir-ho bastament, per dir-ho. És un negoci. Sí, sí, sí. I hi ha qui és la mercaderia? Tràfic de... I ja està. Sospito, sospito, sospito, tràfic de... Molt interessant. Molt bé. Clar, per això el títol és Deixa'm sortir. Deixa'm sortir. Deixa'm sortir, surto corres, perquè si no aquí... Molt bé. Doncs bueno, perfecte, doncs mira, ja en parla de tres, la vegada en parlarem unes quantes més. Evidentment, el film és una alegoria, és una metàfora del que remena la societat nord-americana, una persona de color o d'un altre estatus social o homosexual o alguna minoria, sí, es pot arribar a trobar. Els homosexuals també, els digui allà. No, amb aquesta pel·lícula, bueno, no sé. No, aquesta pel·lícula no. No tracta el tema. Però ho pots extraforar, la persona que és diferent. Bueno, a les tres anuncios a les afueres ho diu clarament. Diu, què passa? Que nosaltres, pot ser que et trobis... el Woody Hardson diu que aquests policies poden ser que estiguin en contra de les negres o en contra dels homosexuals, vull dir que una cosa o l'altra. Sí, sí, la colla que té allà. Fa aquesta equiparació, com dient o un o l'altre els agrada... Exacte, vull dir que és molt bèstia el plantejament, però bueno, la repressió i els diferents a por ellos. Aquesta Amèrica profunda que diu Estela, el que hi ha per allà, eh? Bueno, van votar el Trump i ja està, és que no hem de dir res més. Jaume, perfectos desconocidos, els mòbils sobre la taula. Ja no ens movem de la taula allà, tu, el mòbil sobre la taula, i ja està. Sí, sí. I són set persones, tres matrimonis, un de més gran i dos de joves i bé, vull dir, comença així jugant. I un amic que es solte, bueno, solte, o que ve sense parella. Ves sense parella. Sense la parella. L'has vist, està. Sí, no, no, però explica, explica que està, uf. Aquest és el principi. Qui és el solter, perdó? És un de... El pepón nieto. El pepón, sí. Vale, vale. Bueno, solter, que va sense la parella. Va sense la parella. Se sap que té parella, però va sense... Vale, vale. I després sabrem el per què. Molt bé. Llavors, el que fan, bueno, això que passa, aquesta manera que tenim, i ara és la meva versió, oi? Sí, clar, clar. Aquesta manera que tenim que quan ens trobem ens ho passem de conya i tot això no, vull dir, esclar, fins i tot allà. Sí. Després veurem que hi ha aparellaments, fins i tot, no? Doncs, vinga, comença la gresca i amb ganes de jugar, amb ganes de tocar els pebrots a tothom, per dir-ho d'una manera, eh? Doncs, llavors comencem amb que n'hi ha un que planteja doncs posar els mòbils allà de sobre i a veure què és el que ens assabentem, no? N'hi ha un que fa un pacte amb un altre i... Ai. I deia que he tingut jo. Marce. Quin merder. Encara sortirà pitjor, no? El pacte que no passi. Hi ha moments que fa gràcia, hi ha moments que fa gràcia. Però vas veient que t'ensenyen molt una cosa que es diu lluna, eh? Eh? Que s'està posant especial. Sí, de tant en tant la foquen, sí. I llavors ja sabeu que aquest paio sempre juga amb coses d'aquestes extrafísiques. Sí, sí, sí. i la veritat és que quan es produeix un canvi molt clar, la veritat és que et sobta, et quedes, fins i tot, tan bé que estava jo amb els altres, tu, encara que es peguin i tal, no? Perquè arriba un moment que la cosa es posa... No, segur, però... És que allà fa el passat de tot, que et dius socorro, però com han... Què ha passat aquí? Quin guió, tio. Sí, que s'ho carreguen tot. I queda... Jo la poso al costat del cinema clàssic espanyol, la qüestió és deixar ben empanyat a tothom, que som una birria total, no? I llavors això ho deixa estar un cop, un cop ja ho ha fet, no? Vull dir, quan ja ho ha fet, tots queden retratats allà com res, només n'hi ha un que no, que és el Fernández, aquell, oi? L'Hernández, aquell ho fa bé, eh? Sí, el de Fernández, el pacient, el pacient no, sinó pel calmat, no? i, bueno, perquè la seva dona, la Belén Roeda, està superalterada, està histèrica. Aquella és la Belén, sí? Sí. Està molt alterada. Jo crec que és el personatge clau de tot. Sí? És ella. Tot s'inicia pel seu estat de desexperació, que està enfadada amb tot, està mosquejada amb tot, amb el seu marit, amb la seva filla, amb tot, està rebotada amb els amics, molt crítica a ella, molt per sobre de tots, de tothom, i és ella una miqueta també la que... Hi ha un punt de dolçó que és quan la filla parla... A més, és l'anfitriona perquè és casa seva. Home, el pare. Sí. Direm-ne que em va sorprendre molt, no em va agradar perquè hi veig coses que són com de sempre i no, però, hòstia, em va deixar com un gust irrinint, no? Sí, mare meva, no? Sí, sí, sí, sí. Saps que la idea no és original d'ell, de l'Àlex de l'Eglésia? És una adaptació d'una pel·lícula italiana. Això sí. Sí, senyora. Sí, sí. I que es veu que la pel·lícula italiana acaba com el Rosario de l'Aurora. Sí, també. Bueno, aquí no pensis. Però, segons ell, va sortir una vegada ell, sembla ser que un... que diu que acaba millor la d'Àlex de l'Eglésia que no pas la seva. Ah, vale. Segons diu el propi director italià que va sortir dient és que diu la d'Àlex encara acaba prou bé per com acaba la meva. Sí, no? Per tant, sembla ser que l'Eglésia és més bèstia encara. La adaptat més al gust aquí del públic. Clar, més a la italiana. Els italians tenen una capacitat rapidíssima d'exaltar-se, vull dir que això ho tenen bastant fàcil, no? Per tant, a mi em faria il·lusió el dia que la vegi intentar trobar la italiana encara que sigui amb DVD o com fos. Sí, i en italià seria divertit, no? Sí, sí, sí, perquè a veure realment com ho van dient allà de mamà. Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé. Veus, és el que diem. A mi em va agradar una seqüència que aquesta, la Benroeda, agafa amb un altre i el llibre... Fot allà una... Ungec d'hòstia. Ungec d'hòstia, no? Ungec d'hòstia. Hòstia, tu. Molt bé. I s'assaventa tothom, perquè, esclar, és a davant de tothom. Sí, sí, sí, sí. Com està la dona? Com està? Per això dic que jo crec que la que està a ella és triònica, que està descontrolada és ella. És ella, no? I és l'alma d'aquella reunió i del que va passant, també, una mica, que és una mica la instigadora, la provocadora, perquè té un estat de nervis i d'ansietat o de criticar-lo tot i de posar-lo tot sobre pates amunt. Molt bé, a veure si la podem rescatar per algun lloc. És el que dic, no? Bé, a mi em deixareu dos minuts i ja deixo per l'espai tu, Rosa, tranquil·lament. Que vulguis, el temps que necessitis. Com més aquests pel·lícules que hem parlat molt i tampoc és qüestió de parlar-ne més, del Blade Runner 2049, del Denis Villeneuve. Estic completament en desacord amb tu. No, no consideres... És una meravella, aquesta pel·lícula. No, a veure, jo crec que és una pel·lícula, com deia abans que parlava amb el David, a nivell, evidentment, clar, no està, però no faltaria. Vull dir que em refereixo a nivell d'efectes especials, a nivell de muntatge, a nivell de concepció... De contingut. Estètic i tal, però és que el contingut, que en un principi, dius, bueno, pot anar cap a una línia determinada, acaba no portant-te res. I llavors acaba sent la persecució gairebé d'aquest home, del Ryan Gosling, no?, per intentar trobar una mica el seu passat, no ho sé. I llavors, a mi em falta informació. Em falta més coseta, més alguna cosa que m'ompli més, no?, en aquesta part més de concepte. És un tema conceptual. Tu la vas trobar, aquesta, també, oi? Sí, a mi em va fer el pes. Però conceptualment... Em va descol·locar una mica, eh? i encara l'estic descol·locat, eh? Les coses siguin com són. A veure, jo crec que en general... No, no, no, si no surts d'aquest film dient, ostres, és com l'Enraner, de baixa estuosa. No, no, no. És una altra cosa. I no m'ha encaixat, o sigui, les peces no m'han encaixat encara. Ben-Araner té un element estètic meravellós i únic, que és increïble. I sap diferenciar-ho de l'original. Exacte. No, no, això sí, ho respecta absolutament. No, és com els original, però diferent. Sí, però a mi en canvi, per exemple, em pesa, no, aquella música repetitiva que intenta imitar Evangelis i no aconsegueix ni la missa en la meitat. Em pesa moltíssim la potència que tenen els personatges principals, no, lògicament Harrison Force i la Raquel i tal, la Rachel i tot això, i aquí a mi els personatges, tant el Ryan Gosling com la criatura aquesta que apareix allà com si fos una holografia i tal, l'Anna de Armes, doncs a mi no m'acaba de fer el pes. Vull dir, són personatges que tenen, que el Ryan Gosling sí, encara, però no sé, i tota l'estètica que dius, molt bé, és una estètica diferent, entres en un altre àmbit i a vegades, t'ho digui en sèrio, pensava, dic, ai, mare meva, estic veient una revisió de Mad Max futurista. El personatge que no m'encaixa massa és el del Jared Leto. Sí, també, a mi aquest em sobra absolutament. Que no vull dir que sigui dolent, però jo crec que el que diu el David això té raó, has de veure una pel·lícula oblidant gairebé l'altra, oblidant bastant. Jo crec que si la compares, com jo he fet per desgràcia més, la tinc recent, vaig veure la versió del director, vaig veure la revisió que va fer i, clar, a mi em sembla haver-ne una coseta magnífica amb tot el concepte que pugui haver, encara que tinc un element que sigui potser una mica més antic, però és allò que dius, pom, una pel·lícula. Molt llotxentera, eh? Exacte. Sí, sí. I aquí em sembla un ritme lentíssim, lentíssim, molt lent, molt lent, jo vaig entrar en aquesta cadència. Sí, sí. No, no, que entres, eh? No em treurem l'aigua clara amb això. No, jo crec que és aquelles pel·lícules que segur que la concepció que tenim cadascú del món ciència-ficció i aquest element, jo crec que a mi em va quedar... No, no, no, no. Però bueno, respectable per tothom, eh? Vull dir... El que sí que em va demostrar... El Nacho es va a dormir al cinema. Jo ho dic perquè va dir-ho, diu, vaig dormir mitja hora, diu, però encara seguim al mateix lloc, no? Clar, fem broma, però és així, eh? Tot i que les històries sempre són universals i que es repeteixen, sí que cal dir que el món es complica més. Sí. O sigui, per poder... És com si l'essència que està dintre, al voltant, hi hagués cada cop més bola de llana, no? Sí, sí, sí. Però l'essència està dintre, és el mateix. Això no varia mai. Però... I és el que, d'alguna forma, trobo jo que... I això el Jaume ens ho pot dir, perquè evidentment és més gran que nosaltres i pot veure la vida com era quan era un nen i avui dia, i potser avui hi ha més accessoris, hi ha més ratlla per sobre, no? L'essència es manté, però hi dius, hosti, costa més de veure l'essència. Abans potser era el que era un fill de puta, doncs, o sigui, sí, l'identificava ràpid. Clar. Això actualment és horrible. És pervers. Sí, no, no, pervers sí. Sí, perquè no li identifica. No hi ha cap interès, vull dir, m'entens. Si no l'identifiques ràpidament com abans poder... Avui costa més identificar els malparits, perquè van vestits d'una pàtina de respectabilitat i de... Aquí la pel·lícula també t'ho mostra una mica, no, tot això? No, no, sí, això sí. Si hi ha elements de pes per aguantar la pel·lícula, s'aguanta molt bé la pel·lícula i és... Si no estigués l'E-Riner... No, exacte. La llotgeria... Ah, però això és trampa. Clar, però és que jo per mi que tinc un referent, és com si dius, si no estigués de primera vegada de les grans de l'Àxies, no puc veure la sisena. És una altra història. Ah, que no ho és és vàlid per les sèries o per les... Clar, això, quan t'has de agafar és una altra història. Sí, sí, sí, no, no, sí, això ho sé, jo soc conscient, però no puc evitar-ho. Ja. Llavors, clar, si ho pogués evitar, ho evitaria, però com és una cosa, que és una pel·li que tinc aquí... Més ni el mateix director... Clar, exacte, exacte, això sí, i això està clar. I un director amb prou vàlua d'aquesta... Sí, no, no, no. No t'has trobat mai allò que et puguin preguntar. I com ho saps tu que aquesta és bona i l'altra no? No, clar, clar, evidentment. És que clar, és que això són per comparació, per desgràcia, però a vegades també... Poses en joc un sol a mi. Clar, clar, clar. I pensem que a Brilhanger quan va sortir va ser una pel·lícula denostada i considerada una pel·lícula que a mica en mica ha guanyat el seu element de culte. Per mi ha guanyat aquella. Clar. Les pel·lícules que realment fa el Ridley Scott és per apagar i va monosco. No, últimament sí. Apagar i va monosco. Les últimes són horroroses les que s'està fent, eh? Vull dir, són pel·lícules que dius però què estàs explicant-me, no? I sobretot aquesta nissaga o una altra vegada aquesta nissaga de l'alien prèvia. O ets un impostor i que algú va fer les pel·lícules que tu no eres. Sí, sí, sí. O realment se t'ha buidat el dipòsit. Exacte. O va tenir una època molt determinada que va tenir una llum determinada Jo no ho crec, això. Jo no ho crec. Jo puc entendre que hi hagi un procés senil que no et fa veure les coses com diria. Ja, que dius ara. Per exemple, Woody Allen. Rosa. No, però... Quiero ser italiano. Quiero ser italiano. Dos minutets. Dos minutets. No, no, no. Tranquil, tranquil. Si continueu, que no... És perquè entrem aquí. Sí. Vinga, dos minutets, Rosa. No, no, ràpid, ràpid. No. A veure, és una comèdia. A veure, ho dic perquè la vam fer per la tele em va fer gràcia me la vaig quedar a veure. quina, quina? Que es diu, l'altre dia era el títol com Quiero ser italiano. No, jo no. No sé si era a la vuit o no. A la dos. A la dos, a la dos. A la dos, a la dos. A la dos, a la dos. Però que el títol original és l'italiano. Ostres, per què aquesta mania de canviar els títols d'aquesta manera? És que no té res a veure. Típic a l'hespany. L'italiano. I què feia? És francesa, és una comèdia francesa que el director és l'Olivier Bagú de l'any 2010. M'encanta. I em va fer gràcia perquè, clar, el protagonista, l'actor, el Cat Merat, ha fet moltíssimes comèdies, però una de les que a mi m'havia agradat molt que era Bienvenidos al Norte. Ah, sí? És molt divertida. Jo la vaig trobar molt xula, molt divertida, molt ben feta. Doncs dic, ostres, me la quedo a veure, perquè promet que pot estar bé. I sí, sí, la veritat és que va estar bé. Era molt, molt divertida, però era una situació d'enredo una mica, també. Ell és un argelià que, bueno, la seva família està vivint a Marsella, però ell està vivint a Nizza. A Nizza. A Nizza. Treballa a la Maserati, de comercial, de venedor d'automòbils, a més, amb molt d'èxit, però que l'ha fet passar per l'italiano. Es diu Dino Fabrici. Perquè ell es pensava que d'aquesta manera trobaria feina i, de fet, és així. Clar, llavors té tot el nom, tot el seu nom, de Dino Fabrici. O sigui, té una identitat inventada, no? Té una nòvia, també, que ja fa un any que la cosa va molt bé, també. Però, clar, ni la seva família sap que s'està fent passar per l'italià, ni la seva novia tampoc sap que no és italià, ell es diu Murat Ben Saud. Viu amb una farsa total. Però viu amb una farsa total, però el tio és feliç i, bueno, i, a més, molt bé, no? Amb molts amics, a la feina molt bé, molt bon rotllo, molt bé, no? I tant. Però, clar, amb aquest enredo de mantenir aquesta mentida, no? Amb la seva família, amb la novia, amb la feina, que al final, clar, tot esclata, no? La comèdia és això, quan esclata, no? O li arriba un parent que el delata. El delata. Bé, doncs aquí és una miqueta tot, no? Tot el joc, no? Que es busca amb aquesta... Això, el jefe s'ha de jubilar i ha de dir quintes dos comercials, els càrrecs, es quedarà a la banda del posicionari, no? Exacte. De la Maserati. I, clar, aquí una mica ja comença l'altra i comença també a burxar, a investigar un miques fins que ja... Hòstia, és que és, no? Aquí ja. I, bueno, és la reacció després... A veure, sobretot també perquè el seu pare de pregària, aleshores... Bueno, està bé, no? Les dificultats que pot trobar una persona que no té les papers clars... Molt bé. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis.