Viatges (Xina, Ruta Càtara/Occitània, Extremadura), Cinema (Visconti: Senso, Dunkerque, Estiu del 93), Llibres (Montserrat Roig) i l'exposició “David Bowie Is”

98.1 Ràdio Posped 98.1 Bona tarda I som una altra vegada i tornem, eh? Ja estem aquí, eh? Mare meva, ja han passat 3 mesos, eh? Com pot ser això? Tant ha passat, fill. Mare meva, gairebé 3 mesos han passat, eh? Sí, sí, sí, ja ha passat. Bueno, doncs tornem a estar aquí a Babilònia amb un ple allò, eh? A 5, com a mínim, eh? Sí, sí. I no hi ha novetats i tampoc hi ha baixes, això vol dir que ho estem fent bé, ens ho passem bé, tots plegats, per tant ningú ha fugit, eh? Que això és aquelles coses que a vegades poden passar amb el món de la ràdio i tal, no? I estem començant amb la Rosa. Hola, què tal? Molt bé, encantada de tornar. Guapíssima. La Rosa ve tota de rosa. Ja és el tema que no tenim la imatge perquè està guapíssima, com sempre. Fins i tot, gràcies. Vosaltres també. Clar que sí. Ole. El Jaume, com estem? No, jo no estic bé. Bueno, tu estàs molt bé, com sempre. Tu estàs millor. Tu estàs molt bé, eh? Perquè ens hem agafat a tots grans, ja, si no, la cosa... El senyor Marcelió al programa. El què, el què? El senyor Marcelió al programa. Exacte, exacte. Ah, sí? Hòstia, mira què dius. Sí, sí, sí, sí. Ah, quina gràcia. Quina gràcia, no? Quina gràcia, exacte, no? El Nacho, que ha repetit el Nacho, eh? Vull dir, això vol dir que... El Nacho està molt content d'estar aquí i nota la diferència amb l'any passat. L'any passat, el primer dia, estic pensant el primer dia, dic, Hòstia, com que hi ha el món, ja, no? Si un dia em deixes el programa i el porto, jo, faig totes les veus. Que tots et envidàvem, no? I ara l'avant del món, tu, ara l'avant del món, sí, sí, sí. Tots envidàvem amb cara com dient ahir, i aquest, i aquest... Sí, no, no, va ser un dia, aviam, va ser un dia molt maco, però també, clar, va ser una mica... Molt intens, molt intens. Però mai hem tingut una actitud de jutge. No, al contrari, no, no, fantàstic. Això va ser fantàstic, però clar, un mateix... Es posa el llistó en alto i dius, ostres, no, no, no, no. No, no, molt bé, molt bé. I el David? El David, que no... El David, bueno, doncs el tenim per aquí, espera que no sona gaire d'aquest micròfon. No. A veure? Ara? Ara millor, ara millor. No, no, si no és el micròfon, és que se'm rebenten les oïdes. Vale, doncs està molt bé. No té, no té, no té. No té? No té, no va, falla el puto. Vaja, bueno, això és el que passa. Tu baix una miqueta, què tal? Millor. Millor, millor. Pugeu-vos als altres, eh, si us queda curt i tal, perquè estem parlant de tècnica. Sí. Però això és a ràdio en directe. Sí, sí, el que hi ha. És les coses del que tenim. Millor, David? Sí, perfecte, ara sí. Vale, fantàstic, molt bé, xato. Sí, sí, sí. Molt bé, doncs seguint com sempre, no, vull dir, que em refereixo que, a part d'agualt de simpàtics i de guapos, doncs fent el que fem. L'única, mira, aquest any comencem una miqueta... Tu també estàs molt guapo, eh? Ah, sí, hola, soc el Xesco, és veritat. Sí, sí, sí. Va, clar. El hueso, se está quedando el hueso. David, et deixes el més principal, a més a més ens estimem, tio. Clar que sí, clar que sí. Clar que sí, evidentment, això està claríssim, això no s'ha de posar ni en dubte, eh? No et posis seriós o espatlles. No, no, sí. Bueno, però que quedi clar que no som una secta, eh? Vull dir que a vegades la gent pensa, aquests raros de la ràdio s'ajunten i fan coses estranyes i fan sectes i tal. Nosaltres parlem-hi, però. Clar que sí, clar que sí. Molt bé, doncs el que farem serà fer una primera part dedicada una miqueta als viatges, ja que he començat a l'estiu, no? He començat, perdó, he acabat d'estiu i hem anat de viatge, més o menys per aquí, uns per allà. Doncs, bueno, començarem directament per tot allò, eh? Sí, sí, sí, perquè comencem parlant de Xina, imagineu-vos, el Nacho s'ha anat a la Xina, perquè, clar, hi ha diferències també socials, perquè el Nacho està forrat, perquè això encara que... He a perdir-ho, eh? Sí, jo he rebutjat ofertes allà de, bueno, de millors cadenes, però que a mi la passa. Exactament. Jo prefereixo estar aquí, o hi ha més companys... Va dir, escolta, amb això tonrat. Diu Catalunya Ràdio, per què? Però si la feia cap de 500.000 persones a... Sí, sí. La COPE, per què? Per què la COPE, no? La COPE, no. Ràdio, teletaxi, hombre. No s'ha agradat la COPE, no, no. No parlo serena, hombre. Bueno, basta la COPE, no, sisplau. No parlem d'aquesta cosa que hi ha al món de les zones. Bueno, parlem també de la Ruta Càtera, parlem d'Extremadura, una mica, eh? Hem de fer allò, eh? A més, va ser Extremadura l'11 de setembre, però bueno, això ja ho intentaré amb el seu moment. Però vam fer un visc a Catalunya, eh? Al mig de la plaça del poble d'allà de Càceres, eh? I tu te'n va aplaudir, oi? Bueno, doncs no m'ha fet mala cara, eh? Jo t'ho dic jo, però bueno, d'Extremadura... Sí, sí, sí. No vam fer un visc a Catalunya, visc a Extremadura. Ah, d'acord. Ah, clar, home. Com a diplomàcia, abans de totes les coses. Primer a Extremadura, jo. Com el Jaume ha fet un viatge per Cornellà, bàsicament, es parlarà molt de cinema, una estoneta, perquè com ja cascarem bastant, no? Bueno, escolta'm, Jaume, aquí no passa res. Escolta'm, jo fa dos anys, bueno, va ser a Espluga, es pot haver-ho. Caro diario. Caro diario. Exacte. Ei, que hi ha coses per descobrir, eh? No, tenim una exposició molt guapa allà, ara, eh? Per això, per això. Recordant els anys 60, fotografies de la... de... com es deia, això, el cinturón rojo. Ah, sí. Això en recordeu, d'això. Sí, això em sona. Però això encara... encara ho... i ara encara més, eh? Ho revifaran. Encara ho faran. Bueno, bueno, perfecte, perfecte. Ja ho recordo. Ah, sí. És el que tenim. Per tant, parlarem d'es d'Ascenso, del Visconti, d'Estiu del 93, aquesta pel·lícula de sorpresa a tothom i que, bueno, que una miqueta, doncs, anirem comentant i d'un quer-que. I després parlarem una miqueta també de llibres. L'hora violeta, de la Mossa Larroig, ens parlarà la Rosa, el David d'Anatomia d'un instant. I també parlarem de la gran exposició del David Bowie East, eh? Que tenim aquí al Museu de Design de Barcelona i que s'acaba ja. Per tant, hem de córrer. Sí, hem de parlar ja perquè si no... Sí, sí, anem a parlar i ho vol anar a veure. Perquè, sí, sí, ens faltaran tres dies, perquè acaba el 24. Sí, el 25, el 25 és festa, encara està, doncs, aquest cap de setmana, si hi ha algú que és festa a Barcelona i a molts puestos, doncs, mira. I ho recomanarem ferventment, eh? Jo crec que és una passada, és una passada. Bé, fantàstic, doncs, apa, a la Xina. Llàstima que no tinc música xinesa, si no te la posaria. Ja la tocarem nosaltres. Eh? Bé, bé, encantant, si de cas. Bé, és... molt bé, doncs, home, és un viatge no barat, però bé, que s'estalvia. Que jo, de fet, el que faig és estalvia per a viatge. No gasto a guinada. No gasto a guinada. Això no es pot dir, eh? Clar, després apareixen les contes a Suïssa, Andorra... Tot això... Bé, doncs, aviam, és un país que, sobretot per la gran cultura que té, clar, tu veus allà un país amb una civilització que és superpotent. És la primera vegada que et trobes amb una civilització tan potent com la nostra, però que no és la teva. No és la civilització occidental, diguem-ne, no? O sigui, hi ha com un pol de cultura allà que ha fet uns descobriments increïbles durant tota la història, que durant... quan aquí érem una edat mitjana, estàvem a les fosques, allà tenien la civilització més gran del planeta, i això es nota. Tu vas veient allà el pòsit cultural que ha quedat allà i en monuments universals, com si són la muralla, la ciutat prohibida... Sí, sí, jo, o sigui, quan va anar a Marco Polo allà, nosaltres estàvem als estats, diguem-ne, italians, als ciutats d'estat italians, estàvem una miqueta més amansades, però la resta estava una mica, bueno, doncs, de mitjana potente. I ells tenien una civilització molt forta. Tenien papel moneda, que havien descobert la pòlvora, que havien descobert un munt de coses. Després vam venir aquí, molta cosa va venir aquí. Bueno, d'aquells tiempos, clar, ja no hi ha aquesta civilització, però està començant a tornar d'una altra manera, clar. Això és un país també que és, a part de culturalment molt potent, a nivell d'economia i a nivell d'ànsia de poder mundial, és un país que està allà, que pot arribar a ser la potència mundial, perquè no ho és encara, però, clar, va en camí. Un país enorme, o sigui, tot és enorme, en què, de veritat, o sigui, de veritat, hi ha molta gent, hi ha molta gent, o sigui, aquesta sensació de tu t'estàs movent en espais que estàs ocupats completament per la gent, en què vas a fer moltíssimes cues, fas moltíssimes cues, un país molt comunista, això sí, o sigui, amb la doble vessant, paciència, cuers a tot arreu, gent organitzant les cues, gent organitzant la gent que organitza, vull dir allà, hi ha gent organitzant per tot, gent amb megàfons allà, cridant en xinès, allà... Tampoc entens, no et pots organitzar, si no ho entens. Perquè et moguis, bueno, però tu ja veus que t'estan posant a la fila, no? A la renglera, amb la justiculació, i ara... Després, després de tot això, es colen, no? Vull dir que tu tens una fila allà perfectament feta, i està ben vist, o no està mal vist, no sé com és el tema, que et passen per allà a la fila i es posen al davant, i tu et quedes allà amb una cara, doncs clar, són xinos, i bueno... És un costum que tenen, són costums diferents, no? Sí, sí, la resta molt tranquils, gent que no es veu allò, ni inseguretat, ni res... Que té garantida la jornada mínima, no? No sé el que té garantit, però bueno, allà la gent es veu que és molt ràpid, per tot arreu, i bueno, a l'estiu fan vacances tots, igual que nosaltres, i llavors a l'estiu, jo no sé com serà la tardor, però bueno, està ple de xinesos per tot arreu, turistes occidentals pocs. De fet, jo diria que no és un país pensat pel turisme, o sigui, té unes meravelles... Turisme intern. Sí, té unes meravelles que qualsevol del món pot apreciar, però no està dissenyat allò pel turisme, que es digui, no, no, saps que allò com a Barcelona està convertint una mica part temàtic, malauradament, doncs no, allà, això està per ells, i tu estàs allà una mica, bueno... Deixen estar, però, vull dir, et cobren el mateix que amb ells, o ells amb tu, vull dir... T'accepten d'alguna manera, no? No es passen, no tampoc, a nivell de breu. No, és el mateix tu que ells i no es passen, no, diguem-ne, una cosa... El consum, a nivell de gasto intern, no és car, no? Clar. I quines ciutats vas estar visitant, o...? Bueno, vam fer una ruta llarga des de... no sé... Fes, fes, no, no, fes. Sí? David, no ho sé. Ah, vale. No, no, que simplement era que més a prop del micrófons. Temes tècnics aquí. Molt bé, al directe. No, això normalment es comença per una ruta, clar, això és molt llarg, i tu has de sortir i entrar per un aeroport internacional. Llavors entres per Beijing i surts per Shanghai o per Hong Kong, o al revés. Nosaltres vam entrar per Beijing, Pequín, una ciutat molt maca, molt neta. Mira, això és una cosa que em va sorprendre, perquè... Bueno, o sigui, això té una doble vessant, diguem-ne, no? Tot està més net del que sembla, i com és una mica usual a Àsia, que jo ho he vist en més llocs, no hi ha papereres. Per tant, tu penses, on, nassos... Exacte. Què fan amb el que tu tens normalment a les mans, no? Dius, està, el paper de no sé què, tal i igual. Jo ho passaria malament, eh? S'ho deuen quedar i no ho llencen al carrer. Tot això està més net del que sembla, no fa mala olor, una cosa que, bueno... Però, claro, això ho explicarem. Por otro lado, está aquel costum, que tu, si els veus aquí, també ho fan, si estan de turistes, i al seu país ho fan, bueno, ja con toda la parafernalia, que és que estan acostumats a escupir. Ells fan el soroll aquell... Sabeu... O sigui, saps com quan se sent un primer... Regurgujita. El trueno. Soy un ruido que no faré aquí en escena. I després se sent... Plac. Ai, ai, ai, ai, ai. És un estil, sembla l'artilleria, no? Això és... Però se sent, eh? Vull dir, se sent, se sent... Ai, com que són tants, oi? Ja, ja, ja. Imagina't. I tira en esquivant... Et quedes... No, a tu no t'ho tira. O sigui, tira al costat. Ai, ai, ai. Et quedes una mica així, que és un costum una mica raro. Sí, sí, sí, sí. Per nosaltres és raro, eh? Dependran com les altres. Perdona, no cal de la Xina. Aquí també hi ha algun porquet que fa aquestes coses. Sí, però ara aquí... Però és que allà ho fa tothom. I coses com que es poden... O sigui, vas en un taxi i es posen allà a fumar. Amb el lletrero al costat allà a la guantera del taxi que hi pone prohibido fumar. I el taxista fumant. Una mica són taxistes, una mica torrentes, no? Hi ha una sèrie de coses que dius... Tolente. Tolente. Això és encara com era... Llavors, a nivell cultural, molt bé. L'única pega... Mira, jo us posaria que això... Mira, trenco una llança aviam si algú canvia. Els guerreros de Xi'an. Els guerreros de Xi'an, que sembla que ha de ser una cosa impressionant... No és tan xulo? És xulo, molt xulo, però això és com si fos una exposició mal comissaria, que hem parlat de vegades de coses d'aquestes, no? Ostres, què dius? Tu arribes allà i els guerreros de Xi'an estan en una espècie de tangar d'aviació, tan gran com un camp de futbol. Sí. O sigui, un rectangle. I estan, diguem-ne, a sota, no? Diguem-ne, llavors hi ha una alçada aquí de 5-10 metres, hi ha unes baranes per tot el que seria el rectangle del camp, i tu ho veus des de dalt. O sigui, no pots baixar i acostar-te als guerreros de Xi'an. Jo he vist els guerreros de Xi'an més a prop, quan els van portar al fòrum, que vaig passar allà per sota i es mirava i tal, que aquí. Llavors, què passa? Els guerreros de la barana de dalt, i estan tots allà, eh? Hi ha un munt de guerreros, i això és impressionant. Però clar, els guerreros de dalt, hi ha una quantitat de xinos impressionant, que t'has de fer allà, allà, fer-te espai allà, i clar. Deixa'm virar, que no ho veus. I dius, ostres, una cosa que si estigués ben parida, què m'acusaria, t'ho desvirtuen. O sigui, no sé per què ho tenen així, i bueno, aviam si... No ho sentirà ningú, no? Perquè aquesta gent no ho sent, però aviam si ho poden... No venen per aquí, també, Barcelona. Ah, no, però vull dir que s'organitzen l'exposició, no ho sentiran, però és una pena que una cosa així no hagin pensat en fer una cosa més, no sé, més agradable pel visitant, no? Que ja dic, ho veu de lluny, ho veu una mica així, i així, la quantitat, l'afecte de la quantitat que hi ha, perquè hi ha, jo què sé, en aquesta nou, igual hi ha 6.000. Clar, és brutal, no? Però, a l'hora s'està tal, sobretot amb tanta gent... I a nivell gastronòmic, què tal? A nivell gastronòmic, és semblant aquí, eh? Sí? És semblant aquí. El xinès d'aquí, vols dir? Sí, però no et fa allò, quan aquí és molt refrito, molta història, allà no, allà tu t'ho prens, és el vapor, no et fa mal, però semblant, vull dir, els ingredients principals, diguem-ne, si el puyastre, que si el pató, que si, saps tot allò, bambú, gos, no... No es veuen ni gossos pel carrer, eh? Però, bueno, això, això ara hem fet l'home, no? I bitxos, mengen cuques i escorpins, això, no? Això és més exòtic, més cap a Tailàndia, no? És més cap a aquesta dina, no? Sí, i a Tailàndia, igual és pasturista, eh? La tarda no menja aquestes coses, es menjava, suposo, però... Allò que fan a la llibertat, que ja és viajaros, pània, pot anar allà el bitxo, allà... Però són els puestos allò al carrer, però ells no mengen això, a més a més, bueno... I formigues tampoc, eh? Formigues, molt recomenable de la muralla, la muralla és justament impressionant, a més a més que tu estàs allà, se'n va en un monument que dius, això és una meravella, o sigui, t'entra la sensació de meravella, i veus aquesta hora, a més a més està entre les muntanyes i tal, i això és guapo. Això sí que seria xulo veure. Sí, sí, i una altra ciutat, que un poble que es diu Pinjao, és com si fos un poble medieval, però en comptes d'un poble medieval de Besalú, en comptes de Besalú, diguem-ne, a la Xina. Que guai. Llavors seria... Com Barcelona. Com, bueno, com quan van a Marco Polo en allà, perquè més o menys és a l'època, i les cases estan igual, el bo és que no és estil Brujas, però Brujas es veu com renovat i tal, es veu una cosita una mica més allò fake, més cartofiedra. Difícic. Però aquí no, aquí està, aquí s'aguantan, o sigui, les cases s'aguantan, i tu veus que jo, que la viga està una mica podrida, la cosa, tu notas allò que no han arreglat, vull dir, perquè clar, no està pensat tant pel turisme, però les cases s'aguanten, i llavors té aquesta característica quan estàs d'entra, tu sents allò, cosa molt vella, molt antiga, l'olor i tot, i es conserva molt cases d'aquestes de gent de calés, de comerciants, de gent, però hombres, diguem, de l'administració d'aquella època i tal, dintre-se dintre, en els patis, que és una casa xinesa antiga, i és molt, molt, molt bo, molt interessant. Per tant, bueno, recomanable, no és caríssim, però no és barat. No, però bueno, però és un viatge, jo no és un viatge que s'ha de fer un cop a la vida, aquests viatges que dius a Xina, a Austràlia, a Canadà, aquests llocs que... Jo vaig a estar a Vietnam i també, és impressionant, val la pena, val la pena anar a mirar una cultura tan diferent que la nostra. A mi això m'agradaria. Però bueno. Doncs ja està, que m'he parlat aquí un tros de problema. No, home, no, cap problema. És que Xina és gran, és que Xina és gran, val la pena. És molt de Xina. És benja trossos. Bueno, doncs seguim parlant de viatges, no? Ara no, clar, després d'això queda una mica ridícula. Ara Extremadura, no? No, no, tot és maco. Tot és maco. Esto en el barrio chino de Cáceres, no? A veure, parlem ara de la ruta Càceres, aquesta ruta que vam fer una miqueta entre els col·legues sectaris de la ràdio que hem dit, no? I vam anar cap allà i bueno, com a part vosaltres que ja parla d'Extremadura i bueno, ja està, doncs això, vam començar a Carcassón i a partir d'aquí vam fer uns quants llocs que ens anaven... com es diu? L'Aude, no? L'Aude, exacte. No sé com es diu, la sona de l'Occitània. L'Otde. L'Otde, no? Molt bé, molt bé. Bé, jo no havia estat mai, jo havia passat de passada per anar a Itàlia i ja no me'n recordava, clar, vas per autopista, no veus res, clar. Però ja només entrar i més si condueixes vas fixant-te en coses, sí, només a travessar França, jo conduint no havia travessat així per allà i ves tota aquella zona abans d'anar bon que és tot, fa com una mena d'estanys a la bona del mar que és preciós. Sí, és molt maco, eh? És preciós, jo no hi havia vist mai allò i després ja vam entrar per dintre cap a Cargasson en cotxe i bé, potser el que menys em va agradar va ser Cargasson. Ja. Sí, sí. Bé, el poble vols dir o el que seria la ciutadella? Potser han invertit diners en arreglar la ciutadella, no? Mira, et dic una cosa, la ciutat està envellida, però està envellida amb les modalitats, és que és horrorós perquè tenen les modernitats que puguem tenir aquí, però allà fa molts més anys que tenen aquestes modernitats i llavors estan envellides de les modernitats, cosa que aquí encara són noves i sembla que estigui el mateix i dius, però aquí està tot nou. No, no, però és que aquí ens hem pujat al carro més aviat, fa més poc. I perquè jo vaig fer un matí i em vaig escapar a la seta de matí i coses que feia jo i em vaig anar a voltar per a banda de dalt que no vau pujar on estaven els canals i tot això i allò sí que era decadent, eh? No és que sigui nivell baix ni res, que està com envellit. És com envellit, no? A més, aquesta percepció, no?, d'aquests finestrals, no?, de fusta que estaven com deixats, no?, vull dir que no estaven ni pintats. Com si la gent no es molestés a agafar i pintar-ho. Sense fer manteniment. Exacte. Això és una ciutat decadent, per això es diu així. Exacte, perquè si això agafes i pinta solament una miqueta el que són aquests finestrals, amb colors vius, amb uns colors determinats, ja et canvia. Però això no van fer-ho, no? Canvia un món respecte a Narbon, per exemple. Clar, exacte, Narbon. Allà està molt més cuidat, sembla que la gent tingui més cura de la seva ciutat, dels carrers. És molt més agradable. Sí, és el voltant del canal, estava tot ajardinat, tot maco. En canvi, Carcassón, és com si s'hagués centrat tot a la ciutat d'Ella i tornades a l'altra. I el que més és, bueno, per la gent perquè visqui, ja està, no? Clar, clar que sí. Bé, i que viuen del turisme, ja ens ho han dit també, no? Perquè allà tampoc no tenen indústria, i viuen o del turisme o del vi, ja està. Exacte. Que és una vinícola, eh? Em va agradar molt. Molt macos els paisatges, no? Quan anàvem per la carretera, anar, per exemple, a l'Agràs o a l'Astust, la carretera, els paisatges de Girassols, les vinyes, i els poblets també són molt macos. Sí, els castells sobretot, que és el que més destaca en aquestes zones. La zona Cátara, clar, és això. Tampoc vam pujar masses perquè feia... Bueno, vam pujar Foix, eh? El de Foix vam pujar... Sí, el de Foix, sí. El de Foix era el Occità, no? Que està per a l'hora de tot. No, el Foix està més cap aquí. Però el castell sí que estava... A veure, hi havia un que eren quatre, que eren les Tours, que eren quatre, que està una miqueta més en runes i tal. Es podia pujar, però allò sí que tenia... Era només el que era la torre. Allò era per fer-ho a les 9 del matí, havent esmorzat bé. Però vam anar a un mirador que vam pagar un eurillo i vam contemplar-los perfectament, que van preciós. Tenia una vista magnífica dels quatre castells, així una mica abandonats. I potser el que estava millor era el de Foix, no? Que realment... A banda de la ciutadella, no? Però el de Foix sí que vam pujar, vam gaudir de tot, no? Ens ho van explicar aquell nano, doncs molt bé, va explicar-ho molt bé i vam tenir una mica de coneixement. A mi potser és la que més em va... I l'abadia de Fontfrè. Exacte. L'abadia, l'abadia. Déu, el poble... Jo saludo aquí tothom, eh? Perdoneu, eh? Perdoneu, eh? Perdoneu, però se m'ha escapat. No, però és veritat, no? Vull dir que jo Foix... El poble en si està molt cuidat i el castell està molt cuidat. Sí, està més equilibrat. El més equilibrat, no? Sí. Però, bueno, ja està. I la ciutadella... No, després això, l'abadia de Fontfrè. Ah, sí, de Fontfrè, de Fontfrè. Molt bé, molt bé. Va sobtar, eh? Està molt ben cuidat. I la guia... O sigui, et donen una mena de tablet. Una audioguia, sí. Una audioguia. Videoguia, sí, exacte. Perquè és una tablet amb uns auriculars i vas passant. I detecta, va per Bluetooth i et detecta uns punts determinats quan tu arribes, pam, i ja se t'engega el que t'ha de comentar d'aquell punt on estàs. I podies ampliar més informació, encara, volies posar més, més, més... Sí, sí, està molt bé. Està molt ben parit, allò. Potser les guies, així, que no siguin guia... Les visites que no siguin amb guia més complertes que he vist. No, recordem que l'abadia de Fontfrè, de Fontfrè, que és com a conversió en català, bàsicament, doncs, bàsicament, això, és la mare del Císter Senc. Vull dir, del Císter, no? Per entès? És l'edifici mare. Per tant, l'edifici mare de Poblet, de Vallbona... És curiós. Clar, clar. Ho vaig veure més... Més actual. Més monumentalitat a Poblet, per exemple, o a Sant Escreus que aquí. Però perquè és reial. Ojo, amb això. El monestir de Poblet és el reial monestir. Ah, vale. I la reialesa aportava diners. I aquí no era. Allò era al principi, allò era... Tema de portar. Els principis són més austers, normalment. Exacte, i estem parlant d'influències... Sí, sí, tu vas a Poblet. ...de Sant Benet, de la pobresa... Aquí hi ha molt... El Císter, en un principi, volia ser pobre. A Sant Escreus tenen dos claustres, per exemple. Clar que sí, però és que aquí hi havia moltes aportacions, eh, dels reis catalans, dels comptes que van... Però el Gran està allà enterrat, no? Clar, exacte, i uns quants més, no me'n recordo ara, però hi ha 3 o 4. No, dic a Sant Escreus. A Sant Escreus? No, a Sant Escreus, és que els dos són reials monestirs. Sí, sí, sí, però a Sant Escreus és on estava el rei aquest que ara li van fer l'autopsi, ara fa poc, per el Gran. Sí, per el Gran, sí, per el Gran, sí, per el Tercer Gran. Bueno, per res, i Cabrespin, per exemple, la natura també, que hi ha moltes grutes, moltes coves, vam anar a les de Cabrespin, hi ha moltíssimes, però bueno, vam decidir per aquestes. Per exemple, hi cap la Turre i Fel dintre. Quina por. Amb una gofre, amb una gofre, que és una esquerda, una esquerda gegant. No, no, o sigui, tu arribes i entres per la part de dalt. Un abisme, jo era un abisme. I hi ha un abisme espectacular i hi ha, doncs, hi ha una passarel·la que a la punta té el terra de vidre. Una passarel·la amb el sol, amb el terra de vidre. De vidre. I que es mou. O sigui, allà és antivertigen. Perquè es mou. Tal com està feta. Ah, no, això no és un per què. No, no, perquè quan va molta gent es mou una miqueta. Es mou, allò trontolla. Trontolla perquè hi ha molta gent, però clar, tu veus que està agafat amb una mena de pilar fins a baix del tot que es perd allò en l'abisme. Allò és de vertigen. I dius, ah, sí, aquí n'hi ha, a sota que hi hauria 200 metres o una bestiesa. Bueno, de fer l'interessant va ser que quan ens van explicar que l'havien descobert des de baix. Des de baix, sí. Que de fet, eren uns espeleòlegs que venien d'una altra ruta i van anar d'un riu i van anar a parar allà. Però espectacular, eh? Però coincideix que la part de dalt està a la vora de la superfície. O sigui, van haver d'excavar poc per poder entrar a la part de l'entrada per la part de dalt. Però espectacular, eh? Sí. Jo em vaig quedar... Si veus, aquesta zona és d'alloc que dius, vol la pena anar-ho a veure. I tant, i tant. Això m'ho apunto, eh? Això m'agrada a mi... Molt guapo, molt guapo. Doncs és una zona que està molt plena de coves, eh? Tota banda de la sort de França. Molt bé. Molt bé. Doncs mira, he fet una mica de rapasset, no vam veure tot, perquè ens n'ha faltat queribu, parpectiu, no sé com es deia... M'hi de poa. M'hi de poa, clar, però és que això és per fer un altre viatge. Això sí, eh? La grass. A nivell gastronòmic em va decebre una mica. Bueno, una miqueta sí. Sí. És que és diferent. Ells no tenen el concepte primer, segon i postre. Ells tenen primer o segon, segon o en postre... No, però fins i tot això, no. Algú no ho dient. Ja no ho refereixo, això. Molt repetit. L'únic que vam provar així que dius, sí, és típic d'aquí és la gasolet, però per la resta no pots dir, ostres, és que hi ha una cuina amb potència de l'audi. El canard, el pato, una mica és el que usaven, que no estava malament, però tens raó. Els primers, jo... Era molt tòpic. O pizza's o plats combinats. O la galeta aquella. O la galeta, exacte. Sí, però això ho he menjat l'altre dia aquí en un restaurant. Exacte. Jo vaig veure com molt senzill en general. No vaig veure una complicació gastronòmica massa gran, no? Però bueno, mira, és el que hi ha i ja saps que a França és molt diferent. A més, els preus s'obliquen ràpidament. I mira que estem al sud de França, que no estem a París, allò que diem que... Bueno, és el que hi ha. Però bueno. Bueno, mira, és una experiència. Molt bé. Ha estat una primera escapareta a França. Sí, sí, sí. Ja tu veiem a Extremadura. Bé, molt bé, molt bé. Ole, la J, extremet ja no. Bé, bé. La veritat és que, bueno, va ser un viatge una mica així d'aquests que apareixen, no? I amb un grup de gent vinculat a una agrupació i tal. I bueno, i em dius, vinga, jo m'apunto perquè jo els coneixia. I bé, bé, perfecte. I vam fer quatre dies, però allò a full, a tope. Vull dir, quatre dies, vull dir, vam fer A, B, autocar. Vull dir, clar, perquè no hi ha opció d'arribar a Càceres, d'una altra manera. I llavors vam estar a Càceres les tres nits allà i vam fer Càceres, vam fer Plasencia, vam fer un poble del Valle de la Vera, on està el Pimentón de la Vera famós. Vas comprar-ne, suposo. Sí, sí, clar, clar. Un poble que es diu Garganta a la Olla, aquests noms que tenen, que són les Casas Serranes, com ells deien, així pronunciades, la Casa Serrana, que ho diuen així amb molt d'orgull. Després, Trujillo, Guadalupe, que és una passada, el monestir de Guadalupe, és allò, mudéjar hispano, que dius, això no ho tenim aquí perquè aquí no van arribar els mudéjares, però, tio... I el parador, el parador, no sé si vau estar. Sí, sí, sí, hem passat. Nosaltres vam entrar a prendre un cafè i és guatxolíssim. Sí, també, que hi ha un claustre dins i tal. Vaig estar fa 15 anys, ja abans ho deia, però... Sí, sí, sí. I per rematar vam fer Trujillo i Mèrida, clar, imagineu-vos, no? Vull dir, tot era... El de Trujillo és... Té un alcazaba a la banda superior, allò, ja... m'encanta, això. Bueno, perquè era ara... Jo no sé si mi de Xina, eh, tanta gentada. No, home, no, no. Perquè era el setembre. Clar, clar, clar. Clar, a setembre hi ha menys turisme. És igual. Jo, jo, us ho deia, eh, per anar a Extremadura a Setmana Santa, val la pena, eh? Sí, clar, clar, clar. O tardor. S'ha de vigilar. Mira pel pont del Pilar. Clar, perquè allà el sol pica, però pica, fa mal. Sí, sí, és el sol aquest que vius, que és allò que entra a 35 graus, però allò sec, no? I arribes cobrint-te dos moments, diguem, de calor. Tu ets de Solomit, eh? Sí, sí, sí. Però s'ha de dir que tota aquesta primera part, que us he comentat això una miqueta, a banda de Mèrida, que és una altra, que Mèrida ja és el teatre, bàsicament, és l'anfiteatre, és una mica la coaducta de Trajano. Hi ha 4 o 5 coses que val la pena, que és una cosa més romana i que tothom ja coneix més. Tot l'altre, Trujillo, que la gent potser no controla tant, o Plasencia, o Plasencia té una catedral, que és que dius, bueno, és que dius, però com potser més, és molt tot del segle XV, és un gòtic del XV-XVI. Puro, puro i duro. No, puro i duro i molt decorat. Llavors, amb unes voltes d'estrella que dius, però bueno, això només no ho trobo a Anglaterra, no ho trobo aquí, això, vull dir, molt decorades, els d'Oraus tirant, els barrocs també, hi ha molta potència del barroc, però hi ha una meravella, allò de Guadalupe per fora, aquella decoració que té externa amb les decoracions mudègers i tal, allò és un únic, com és que jo no, no he vist mai a la vida un monestit tan maco per fora, amb aquest tipus de decoració, eh? Sí, sí, sí. Molta torres capsada, com elles diuen, torres motxades, no? Perquè l'Isabel de Castilla, per una sèrie de motius, tallava els marlets, no? Perquè, bueno, per deixar indefensa la ciutat, vull dir, en el moment de captar, no?, aquella zona d'Extremadura, i sobretot la zona de Portugal, teníem uns guies meravellosos, llavors ens va tocar un guia, un nano, magnífic, és a dir, de xapó, vull dir, de tot, li vam comprar dos números de loteria, a veure si li toca el meu. Ai! Sí, mira, perquè va sortir així espontani. Per poder tornar-hi. Sí, sí, sí, a veure si... Ho repartiràs pel grup, això, home. No, no, no, que li vam comprar a ell, li vam comprar a ell dos números de loteria. Ah, li vas regalar. Sí, li vam comprar un portavell de loteria, i després ens regalem-li dos, no, nosaltres, no, no, nosaltres no. Ah, per ell. Per ell, per ell, per ell, no, no. Perquè va fer-ho molt bé, i vam dir, bueno, escolta, amb diners queda raro perquè tal, vam fer-ho un regal, gastronomia... Què us tinc a dir? Allà em va passar allà... Los ibéricos y Baloco, clar, és que tot era ibéric. Migues. No era excessivament car, les migues, un dia vam fer les migues de això, de pastor, de tota la vida, boníssimes, i la cazoleta de Benao, de Benao, que és ciervo, no? El ciervo i el jabalí i tal, és molt típic, llavors tenen tot embotit de ciervo, bueno, de cèrbol, de port sanglà i tal, el pernil és excepcional, ara, intocable, tant a bar com a botiga, jo m'he demanat una tapeta, així, 18 euros. No és barat. És car, l'ibir que és car. Espectacular, jo m'he provat, però calidade, valia la pena, i el formatge també és molt bo, vull dir, en referència a tot, però que tampoc tot és tan barat com sembla. I el vi no ho hagis, oi? El vi també. Ah, bueno, el vi potser no és el més fort, que tenen, no és el seu fort, sincerament, tenen vins locals i tal, vam provar algun, un de Pitarra, que es diu, que està fet amb cellers de casa i tal, bueno, una miqueta àcid, potenton, potenton, però bueno, que em refereixo a tot l'altre bé, i no hem menjat molt bé, vull dir, que acabem molt correcte. I baratet, depèn de quines coses. El que et queda en plan de natura és anar a Montfraue, al Parc Natural, al Parc Nacional de Montfraue, que també és xulíssim. És que ens van dir que faltaven cosetes, no? També, clar, el Vall d'Algerte, quan els tenen els cil·larers, és clar, és que hi ha moltes coses, no?, que també vam dir, bueno, falten, falten, però bueno, vam fer el típic. Bueno, així teniu motiu per tornar-hi. Sí, i tant, i tant, i tant, però molt xulo, molt xulo. Bueno, se acabaron los viajes, hòstia, ya me ha arribat al, ya me ha arribat a l'Ecuador del programa. Aquesta frase, que tan odio dir-la, però que m'agrada dir-la. A la meitat, no? L'Ecuador, l'Ecuador, queda molt bé això. Això és molt antic, això deia en l'època de Sábado Noche, i tal, hemos llegado a l'Ecuador del programa. Això és radiofranquista. Ah. Eh, Jaume, i vine, perdó. Ho hem de canviar, doncs. Ara que torna, tot el franquisme i tot això. I tant, i tant, se'n tornem-hi, se'n tornem-hi. Ai, Déu meu, que pot ser l'últim programa aquest o demà, no ho sé. Que no, que no. Sí, també volen tancar les emissores? Que jo dic una cosa, que Sant Just pot votar, evidentment, eh? Sí? Clar que sí. Aquí, aquí no hi ha cap mena de problema per al referèndum. No ho sabíem, eh? L'Ajuntament s'ha posicionat. Molt bé. Faltaria. Molt bé, per això dir, que potser tenim tancs d'aquí dos dies aquí a la porta. No, no, no. Per això dir, que potser... Els tancs ja no serveixen per arribar. Parlant de tancs, ahir vaig estar veient això de l'Alemanya, el Tercer Reich, sí. Una sèrie de tres pel·lícules que han filmat. Ah. I està molt bé, eh? Però el cinema o és un documental? Sí, sobre la Guerra Civil, el Tercer Reich a Alemanya, lògicament. Llavors fan una dissecció sobre els, sobretot els perdedors, que són ells, no? I de la manera que ho van viure, trobo que aconsegueixen uns registres prou interessants, eh? No sé si és sèrie... Pel·lícula no és, perquè no ho han estrenat, això, eh? Clar. Però a mi me sembla molt bé. Hi ha una sèrie que es diu Hijos del Tercer Reich, igual és aquesta. Van tenir un bon perdre, les coses també cal dir-les, eh? Ah. Perquè d'on venien, on van anar a parar... És el que es veu cap al final. S'ha de tenir... Sembla que són tres, oi? Són tres episodis, per dir-ho. És una minissèrie, eh? Jo també la vaig veure l'altre dia. I ha tingut molt d'èxit a Alemanya, és una sèrie alemana, i amb molt d'èxit, i això explica una mica quatre o cinc amics, que abans de la guerra eren amics i tal, i al final acaben amb diferents, no? Un acaba amb la CSS, un altre acaba... Unes infermeres, un altre no sé què i tal, un és jueu, que aquest acaba pitjor que... T'anant bé com amb mal, com ajudant, perquè no hagi d'anar al front, com... Eh? Vull dir coses d'aquestes. Però bé, eh? On ho van fer, això? Per això... Això ho fan els canals aquests de... A la 8TV ho vaig veure jo. A la 8TV? A la 8TV? Vale, vale, vale. És que vas fer per recuperar-ho. Va ser la fusió. Es diu Hijos del tercer Reich, i és una pel·li així, és una sèrie, miniserie històrica a Alemanya, que va tenir una audiència a Alemanya, perquè això ja... Bueno, no és d'ara mateix. No és d'ara mateix. No és d'ara, però no... Però està molt ben fet, eh? Va tenir moltíssima audiència. Sí, sí, però molt ben fet. Sí, amb mitjans, eh? Amb calents. Bé, home, que ja està a les amics, doncs traiem-li... Home, home, recomanem cosetes, esclar, si es cau. Bé, doncs, hem dit que parlaríem del Visconti, oi? Sí, senyor. Ah, sí. Senso, vaig veure la pel·lícula Senso. Esclar, si posem Senso al costat dels Pons de Madison... Oh, ja, ja, ja, ja, ja soc dels Pons de Madison. Bé, cuideu què passa amb els Pons de Madison. No, per això... No, que no passa res. No, però vull dir que llavors, no, els Pons de Madison són petitons allà baix. Home, home, és un altre món, això. Però petitons, petitons, perquè es fa... En la calle no es ve mos, eh? als Pons... Con lo que yo lloré en el Pons de Madison. Eh, que sí? No lo dejes, no lo dejes, quédate. Obre la porta. Obre la porta. Queda't, queda't. Una angúnia allà, enganxat a la tele. Díaz, díaz. Ja serà un clàssic del programa. I tant, i tant, sí, sí, sí, sí. Val, doncs, sí, a tots els programes que estic, això de Pons de Madison té una importància vital. Llavors, aquesta és aquella pel·lícula que parla de l'espació i diríem que fins i tot, jo diria la sintonia amb la bogeria, no? O sigui, de la manera que un pot arribar a no controlar la seva pròpia vida i s'autodestrueix, no? Vull dir, aquesta és una realitat. El Visconti això ho fa molt bé. Això sí. Hem parlat d'això dels nazis quan va fer l'Ili Marlent i... L'Ili Marlent no és d'ell, no? No, és de les 20. Quina era? Mort en Venècia. Això, oh, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, aquí hi ha una autodestrucció també. La caiguda dels déus. Ah, dels déus. Crepusculs. Crepusculs dels déus. Això, això, això, va. Allò és una meravella. És una meravella també. Sí, senyor. Bueno, oi? Doncs, a mi la veritat és que em va agradar moltíssim perquè diu que estem molt mal educats perquè la televisió ens manipula i llavors jo el que trobo, si això és cert, no ho sé, però ho esmento. El que trobo amb el Visconti és que és molt, molt respectuós, és com si volés construïts a millor, no? I llavors ens parlen tots els seus èxits de tot el que representa, el que ens podem trobar en la vida al cap i a la fi. Senso és una meravella. Tant ell com ella treballen però d'una manera tan extraordinària ben bé. Ella, ella en sembla, ell és soldat militar, no? I ella és reina, no? vull dir, i això és o sí o no. És que no me'n recordo, és que estic buscant-li el cap a veure si em recorda la pel·lícula. Jo tampoc em recordo gaire. Potser no em recordo. Però va d'això, eh? Sí, sí, sí, és un vincle. Són, que deies tu, allà hi havia, allò és reial, perquè hi ha diners allà invertint-se. Aquí es nota que això és així també, eh? Vull dir que de quina manera lliga. Està perduda por ahí. Sí. Llavors, doncs, bueno, veieu-la. com tot el que és de biscòpti, perquè tot ho té, buah, magnífic, tot. Val, llavors vaig veure Dunkerque. Em sembla que l'heu vist. Jo l'he vista. Sí, jo també. L'hem vista a tots. No, jo no, però parleu-ne, parleu-ne, parleu-ne. A mi el que m'agrada més de Dunkerque és que parla molt poc, vull dir, no està basat en la paraula, però ben poc. No està basat, o sigui, no hi ha aclariments de paraula, tot és qüestió de fets i d'acció. Això està molt bé. I, a més a més, molt fora de, fora de càmera, o sigui, això que es diu fora de... Fora de pla. Eh? Fora de plano. Fora de pla, exactament. O sigui, saps el que passa, però tu no ho veus, no tens per què veure-ho, perquè ho saps, sigui pel soroll, sigui per la potència i tal. A mi em va semblar un exercici també molt potent. Molt diferent. Molt diferent. Novatós, per dir-ho molt clarament. que potser res està inventat, que imagino jo, no? Però és el Nolan. Però... És el Christopher Nolan. Ah, és aquest tio, aquest transmetre les pors dels... l'instint de supervivència que tenia els soldats allà. A més, ja es veu la picaresca d'un parell o tres que diuen, hostia, aquí no... I després hi ha un altre costat també que és molt interessant. El Churchill està anomenat diferents vegades pel... pel d'allò, com serà Kenneth Branagh, que és el protagonista, no? Però parla molt poc, però sempre que parla és com si et fes un decorat impressionant. Enric Cinqué. Sí, sí, vull dir una cosa, saps allò, fantàstica. És el Branagh, és molt Branagh. I el, per últim, sobre aquesta pel·lícula és posar-la al costat del soldat Ryan, prefereixo això que no allò. Molt bé. Què vol dir? Que allà és tot visible, tot és a pla, tot a dins del pla i en canvi aquí no, però també ho saps. És que és diferent. I trobo que això és important. És evident, és cru, perquè el soldat Ryan la primera part és molt gores. que no veuràs res cru. No hi ha sang i fetxes. No, però no cal. Ho sents tu. Per tenir l'angoixa de la situació no et cal sang i fetxes, que és el que aconsegueix. Perdó. És el terror psicològic, d'estar allà atrapat. Sí, és el terror de la guerra. És una miqueta les elipsis de l'Hijo de Saúl. Allò que veies de fons coses, notaves sensacions, no senties crits. No, perquè l'Hijo de Saúl, tu no veus molta cosa. No és el que no veu. Aquí això és més clàssic. Més clàssic encara. és més clàssic. I allò... Allò sí que és nou. És la idea d'estar allà. Allò sí que és una noua. La senyora, aquella que estan tots a dintre el barc omagats en espera que la mare o pugi i se'ls endugui. I comencen, ja a l'altra banda, uns soldats fent pràctiques de tir i anar fotent el casc a tir i dius, ostres... Tot un efecte, allò. És a l'estar corralat. O sigui, és que moriràs en la supervivència. Escolta, un forat. De clarós. És intentar sobreviure com sigui. perquè allà ja es tractava de sobreviure com fos. Perquè disparaven per tot arreu, per mar, per terra. Jo també. Des de l'aire també. Bueno, era impressionant. És que podies morir, és que contínuament moria la gent. Sí, tenies la percepció de la mort. Lo difícil era intentar rescatar-los. Si surto d'aquí és per culminar. I llavors venien, exacte, i la part ja més maca, venien a rescatar-los els propis anglesos amb els baixers privats. Home, la història és coneguda, no? Clar, per això. A veure, si m'ha escapat, i després si podeu veure també, en relació amb això ja la comentaré un altre dia, mireu també su mejor historia. Vale. És des de l'altra banda, des del Ministeri d'Informació Anglès, com feien les pel·lícules, ara, ara està també, està en cartellera, està en cartellera, està en cartellera, com feien les pel·lícules precisament per animar que la gent, doncs, bueno, que cregués que la guerra la podíem guanyar encara, que encara havien d'anar a rescatar, per exemple, es narra una de les anècdotes quan dues germanes també van anar a Marseo Baixera a intentar rescatar també els soldats allà a Dunkerque, val la pena també. La propaganda, no? La propaganda bèl·lica. La propaganda bèl·lica, llavors, qui la fan? Les dones i els homes grans, perquè els homes en edat estan a la guerra. Exacte. Jo també he de dir una cosa, també és interessant. Em feia gràcia veure la pel·lícula tal com s'havia rodat, que eren 70 mil·límetres. Mira que jo no sóc purista per res, no? Només dient-te que no sóc purista és que m'agrada molt anar al cinema del meu poble, que és el Cine Baix de Sant Feliu, sí. El cinema de la comarca. Jo també vinc al cinema de la comarca. Però aquesta no la feia perquè ja durant el mes d'agost el Cine Baix acostuma a fer vacances i em vaig escapar a veure el fenòmena. I ostres, nois. Les coses cal dir-les, no? S'ha de veure en el cinema. Les coses cal dir-les. Jo no he vist una sala darrerament com aquesta. Ni les multisales que puguen haver més nuotoses al Baix i Bregat no ho he vist. O sigui, la qualitat del so, de la imatge, del cinema en general és sobresalient. No sé com explicar-ho. Encara la fan el fenòmena. És un excel·lent. Sí, però no tan sovint com la fan quan la van estrenar. Has de triar una mica l'hora. Vale, vale. Posem-les cap un dia. Val la pena. Val la pena. No hi ha reserves. O sigui, és el primer que arriba o el primer que s'asseu. i allò és un... Sí, hi ha cua normalment. Hi ha cua. O sigui, allà la gent es posa la cua i has d'anar d'hora. Un apunt quan he citat això del so que volia fer jo. Clar, aquí a Dunkerque, en totes les pel·lícules en Nolan fa servir el soroll, o sigui, la banda sonora, diguem-ne, els sons, perquè també, en aquest cas soroll, d'una manera molt especial, diguem-ne, no? O sigui, no és secundari, és principal a la tècnica, diguem-ne. I aquí, més encara, aquí el que ha fet és, vaig veure jo, pujar el volum dels sons. Els sons fan una mica de mal, al cinema. O sigui, sents les bales plac, plac, molt altes, tot és molt alt. Jo crec que el que va buscar és, clar, els soldats estan allà en una situació una mica d'angoixa, d'absoluto terror, llavors, com si els seus sentits estiguéssim una mica ampliats, no?, per la por, una mica l'amigna li està enviant allà les substàncies, llavors tot ho sent més alt, tot ho sent més clar, més nítid, no?, quan es tira l'estuc aquell, que jo, és una de les escenes de la pel·lícula, que fa la sirena aquella que li posaven a l'estuc, que feien un forat perquè fas, i això, clar, era terror puro, terror puro, i això se sent molt, i això ha jugat bastant bé. De tota manera, jo crec que s'ha quedat una mica mitja aquesta pel·lícula aquesta, perquè, no sé, clar, hi arriba un moment en què dius, bueno, ja, clar, la història ja saps el final, hi arriba un moment en què comença a repetir-se, dius, bueno, va, ja s'enfonça el vaixell, surten nedant, no sé què, les actuacions estan una mica a servei del conjunt, i per algunes coses, molt bé, però en conjunt no sé si és de les més reïsides d'ell, jo... També et diré que potser això del so és una manera de compensar potser la falta de cruesa del film. No, evidentment, no hi ha cap... Sí, com no hi ha una cruesa bastial, el terror te l'ha de fer passar d'una altra forma. Això sí que ho aconseguis. Llavors, això sí, a través del so, perquè quan comença que hi ha en aquell, un franc tirador que comença a batre soldats, sí, sí. Clar, ostres, sens un pom! Clar, a més, estàs al cinema i... Hi ha moltes pel·lícules de por que bàsicament és el so, el que provoca els ensurs, no? Vull dir, el pum, la sortida, vull dir, a banda de l'imatge, no? Hi ha una qüestió que penso que lliga perfectament al que tu dius. És una pel·lícula més emocional que més racional. Sí, clar. Per què? I llavors el que et desperta a la pel·lícula són emocions. el soldat que troben a la quilla del barco ensorrat, que dius, ostres, sí, sí, sí. I és el terror furt, és l'angoixa de dir, no, no, jo, què feu tornant cap allà? Els hem d'anar cap a l'altra banda, cap a Anglaterra. Sí, sí, és brutal. Bueno, per dir, per alimentar una mica més el que és raonament. Què més? A l'estiu del 93 volies recomanar-la, no? I bàsicament perquè porta una bona... Sí, porta una bona marxa. jo penso que és una pel·lícula d'aquelles que... Cinema català, diguem-ho. Cinema català, eh? Sí, sí. Llavors, és d'aquelles pel·lícules que és una realitzadora jove, nova i tal, i ha fet una diana total, no? Vull dir, perquè ha conjugat un seguit d'emocions, també, a l'entorn d'una nena que es queda sense mare i pare, oi? En el moment que es queda sense la mare, eh? Total, no? Sí. Òrfana, sí. I ella va... exacte. i llavors va a viure amb uns oncles, oi? Amb uns tiets. Perquè jo vaig dir, amb uns tiets, i a partir d'aquí anem seguint la nena. La nena és la que ens porta per tot el camp de les emocions, també, evidentment. El fil conductor, no? Exacte, el fil conductor, una criatura, difícilment pot interpretar a sis anys que s'ha mort la mare i que ja no la veurà més, llavors hi ha una cosa molt important que expliquen, diu, diu, explicat, o sigui, li expliquen moltes vegades perquè ella demana que li expliquin, no? Com mor a la mare i tal, i llavors el que diu un periodista, bueno, un critic, un comentarista, diu, i a nivell de cinema han fet un poema, no? També, vull dir, i a nivell d'explicació, com fa, doncs és que allò es transforma amb una mena de conte, eh? I el cinema el que ho fa és d'allò. Aquestes, ja veus, és així de senzill això, com acaba ja ho veureu quan ho veieu. Això no ho explico. A veure s'arriba als Òscars, no? Que està en aquest camí per representar. Però jo crec que això no li faran cap bé, eh? Si la porten allà. No ho sé. Però si cada cop va més enllà, però va començar la bisnaga d'or, després li van donar Berlín, també hi ha alguna cosa de Berlín? Li van donar Berlín, exacte, Berlín. O sigui, Òscars, clar, al final, és una velocitat, no? No, no, la final. Quin és el problema que jo li vaig trobar a aquesta pel·lícula? És que em va semblar que estava veient les pel·lícules del Marc Retxa. Ah. És un també català. Sí, sí, sí. Eh? L'arbre de la sidera. Sí, sí. Què és el que té per mi com a inconvenient el Marc Retxa i aquesta pel·lícula? Doncs que les actuacions et costa una mica de creure-les. Sí, són com una mica maters, sí. i llavors et quedes així. Cosa que potser l'Albert Serra, tot i sent amateurs, la cosa difereix. Jo penso que l'Albert Serra en sentirem a parlar-hi molt. No, és que jo li enganxi tot. A veure, no la liem, no la liem. Perquè tu parles de Marc Retxa, no parles d'Albert Serra. No, no, perquè jo he afegit Albert Serra. Ah, perdó, perdó, perdó. Jo he afegit Albert Serra. Ell diu que les interpretacions són molt amateurs i jo dic que les d'Albert Serra també, però és una altra manera de fer. Ja, el problema, el que et creus és la nena, però els altres queden com una mica i llavors vaig pensar amb el Marc Retxa, no, i vaig dir és que és igual, és aquest cinema lent, excessivament aturat, que no evoluciona d'una manera clara, eh, li costa tirar endavant. És que aconseguir que actors que siguin novells o actors que no siguin tan coneguts siguin creïbles no és tan fàcil com sempre, perquè són gent que ha de prendre un recorregut. Que ho aconsegueix perquè s'ha anat molt Ken Loa. Ho aconsegueix molt. Per què no? Ken Loa que agafa sempre actors molt novells i escolta, a mi són molt creïbles, eh? Però ja tenen un fons d'actor. Sí, però jo crec que aquest fons d'actor potser és molt millor aquest fons d'actor que el que es dona allà que el que es dona aquí, perquè és que jo crec que hi ha una manca a vegades de... Ojo, eh? És la tradició anglesa del teatre que ve, que subjau i que aquí també és prou bona, però jo crec que la generació que puja... Mira, de moltes pel·lòries de Ken Loa han sortit actrius que després han sigut la rapera. Ja. Clar, però han sortit del no res. Sí, sí, sí. Clar, és el que diem, però ja... Qui recorda, per exemple, un actor, o no, del Marc Bretxa? Clar, és aquest el problema. No, a part del Jordi Delvé, però que ja era consagrat. Clar, però perquè possiblement aquesta espontaneïtat d'aquesta gent ha estat ben portada perquè, però no haure la direcció del director. Que sí, que sí, que sí. la mateixa, vull dir, jo crec que és... Sí, segurament. Jo penso que el mental... És un director d'actors. El Ken Loa que em penso que l'encertes. L'encertes sempre. Allà hi ha una qualitat més clara que aquí. Exacte, l'aturat, la que perd els fills, el nano jove que és... totes les paquetes i tal. Jo ho veig així. No, aquesta última, ahir no sé què Blake, no? Sí, jo soc Daniel Blake. El Daniel Blake. Aquesta sí que és també. Això és una naturalitat impressionant. Diu, sembla un documental, sembla que les que estan filmant. Oi que sí. Que surt a casa i va cap a l'oficina de feina. I aquest home no ha fet mai una pel·lícula, vull dir, el que fa el actor principal i ho fa molt natural. Llavors això és el que falta, naturalitat, amb el cinema català i també amb el cinema espanyol. Passa moltes vegades això, eh? Això és el que, no sé com s'aconsegueix, però es pot aconseguir. Diguem que el que sí que és molt, molt, molt interessant és de la manera que la nena et transmet, per mi, unes constants que els hi pertanyen a les criatures a aquesta edat, a els nens. Els hi pertanyen, ni són tan bons, rumien quina una en farà, vull dir, molt bé això. I tant. És que tenen, d'aquí estarà la gestió de sentiments. Fantàstic. La gestió de les emocions, el ritme d'ella. Ens queden 12 minutets, avui, clar, avui tenim moltes ganes tots de parlar. El que sí que haurem de fer un esment, farem una cosa, si et sembla, Nacho, comentem en 3 minutets el David Bowie no per res, més que res, perquè com s'acaba, però per comentar-ho, perquè la setmana que ve ampliarem la informació, si et sembla, d'acord? Sí, sí, no. Ho dic més que res perquè també una miqueta que la Rosa parli del tema dels llibres, una miqueta, i el David, clar, és que hem de fer una miqueta d'espai, però... Sí, sí, sí. Tranquil, fins on arribem, per tant, us recomanem que us afanyeu i que, tot i que el preu de la... és una miqueta, bueno, no al que estem acostumats per aquí, que són, em sembla, 17 euros. I 190? Eh, 14,90 dies de cada dia. 14,90 dies de cada dia, però val la pena perquè és una exposició comissariada per el Victoria, l'Albert, de Museum, i d'alguna manera això es nota, no sabem per què, però es nota, vull dir, molt ben feta, molt ben pensada a nivell tot el decorat de l'exposició, diguem-ne, no? Tu no vas passant per allà i vas veient coses, sinó que estan preparades amb uns escenaris, amb les robes que portava a les diferents gires, que són impressionants, clar, a l'època del Clam, totes... Hi ha un vestuari allà que flipes, allà posat en un maniquí i tal, hi ha pantalles de televisió, sota allà el de Big Bow i entrevistes constants... Al final és brutal, allò del final que tens aquelles quatre imatges... Correcte, llavors entres en una sala enorme que està tota plena que fan allò els directes que feia i tal i estàs allà dintre i seus allà, pots seure tranquil·lament o pots ballar fins i tot, però ara, posen la música i el que vulguis, la disco aquella... I sí, sí, no, si t'agrada Big Bowie, vamos, fliparàs. i també una miqueta és el que deia el David, no? Vull dir, vas passant per les sales i també via bluetooth, pam, t'enganxa, que seria la informació que et passa també i tal, no? Però a mi el que em va frapar moltíssim són aquests escaparats, aquests escaparats que hi ha, que van passant coses, vull dir, que són diverses... Diorames, com diorames, però amb diverses pantalles que van passant i està corradíssim. Però corradíssim amb una realitat que te cagues, eh? La música no para de sonar constantment, vas escoltant tota l'estona... Vas passant, et mous un metro i sense una altra cançó. Sí, sí, sí. Per fans de Dave Bowie i pels que volen ser-ho, no? Exacte. A veure, sí, sí, evidentment, vull dir, està molt marcat... Els fans en potència. Però és el Dave Bowie dels anys 70, bàsicament. Sí, sí. Els 90, evidentment, quan ja no era tan conegut, però ni tan sols els dels 80, el de l'època de l'Ets Dents, de... Sí. De... De China. De la Xina. De la Xina. Aquesta cosa, no, és l'època de l'iPhone Mars, de les lligues tardes, de tot això, vull dir, de les sabates de plataformes... L'època Mas Petarda. Exacte. L'època glam. L'època glam famosa d'ell, no? I llavors, aquí disfrutes, perquè aquest tratxo, és magnífic aquest tratxo, que és totalment estàtic, no? I l'han de portar en redor, perquè l'han de moure. L'han de moure, sí, sí. L'han de moure, l'han de moure, i el t'hi comença a cantar i comença a cantar i, clar, llavors el retiren, és magnífic, perquè, clar, és una compendi d'art, de disseny, de coneixements, era un tio, era un copo... És un gran guió d'exposició. Has sortit el fill, no? El nom tan Jones. Exacte. Veus la genialitat... Ui, aquí s'està... Veus la genialitat que té, no? O sigui, tu veus una persona que té una... que és diferent de nosaltres. Exacte, exacte. Farem una cosa, Nacho, la setmana que ve ampliem més informació, en fer una mica així i tal, no? No l'hagi vist ja... Exacte, exacte. I, bueno... No, vull dir, la setmana que ve de temps, fins al dia 25 de temps. Val la pena, val la pena. Al Museu de Disseny. Al MUVA, no? No, no, no. M'estic liant. Això és al costat de la plaça de les Glòries, és el que es diu la grapadora aquí, vulgarment. Sí. Sí. A l'Akbar, el estat de l'edifici d'Akbar. Exacte. Ah, ja. Jo un altre dia vaig anar al Museu del Disseny, i ho explicarem, també. Vull dir, un dia vam anar aquí, l'altre dia vaig anar, i vaig veure les quatre plantes, i, bueno, deixa molt que desitja al Museu del Disseny de Barcelona. Sí, sí, sí. Que és una altra història. Bueno, Rosa. Tot per tu, Rosa. Si vols parlar de la Montserrat Roig... No, bueno, jo és que avui... Bueno... Tenim vuit minutets, vull dir... Aquest estiu, doncs així, rapidet i ja està, no? O s'ha de fer alguna cosa... No, no, no, ja està, ja està. Si vols per tu i el David, no sé, això ja podreu parlar. Jo a la setmana que ve. Sí, jo a la setmana que ve ja estem més tranquils i parlem de més cosetes. Vinga, vull intentar... Bueno, doncs llavors els comentaré una mica tots dos i ja està. Jo crec que cronològicament és abans Laura Violeta, eh? Perquè, de fet... És el tercer, em sembla, de la seva trilogia, no? Sí, perquè, de fet, és la història... Bueno, són diverses dones de diverses generacions, també, que t'expliquen les seves relacions de parella, entre amigues, entre mares, filles o les tietes, no? Les amigues i tot això. Bueno, i llavors jo crec que és bona part de la biografia d'ella, o inspirat, si més no, també a la seva vida o a les vivències de la seva generació, eh? De dones que, per exemple, ja estudiaven a la universitat. Que ja començaven a tenir alguna feina, eh? Fora de casa, no es dedicaven només a quedar-se a casa i esperar a casar-se i poc més, sinó ja tenien aspiracions professionals, no? Però, de totes maneres, jo encara ho veig molt supeditat als homes, eh? Aquí, per exemple, es veu també la militància, tot el tema de militància en el partit. En el PSUC. En el PSUC, quan estaven ells, no es menciona directament, però, bueno, ja se sap, no? Com ells sí que són una miqueta dirigents, o són una mica directius d'aquest partit, però, i elles, és una mica com una, encara com un paper secundari, no?, en aquest aspecte, però, bueno, ja s'ha fet molt, no?, amb l'aspecte de sortir de casa i d'estudiar una carrera i, bueno, una miqueta analitzar, fins i tot, la relació de parella, també, no? De voler ser, doncs, la idea que tenien en els anys, doncs, això que eren anys 70, no? De quin any ella va mostrar el treball? Ella, mira, ara ha fet 25 anys que va morir, va morir amb 40 anys, o sigui que... Ara tindria 65 anys. Ara tindria 65 anys. Això vol dir? Sí. De quin any? Ella... 50 i alguna cosa, no? Sí, 50. 50 i pocs. Ella va estar a la universitat a... Va viure tot el tema de la transició, també, del franquisme a la democràcia, molt jove, molt jove. En 69 va estar a la universitat, en 69 o 70. Sí, va estar a professora, també, va estar als Estats Units, va viatjar a Rússia, també, tenia un programa a la tele, un programa d'entrevistes... Va viure el procés de burgos... Una pena. Una passada, una pena, sí. Sí, sí, és una pena enorme. Una pena enorme. Doncs aquest seria l'hora violeta, no?, que és una miqueta l'hora de... una miqueta de... Però això, no?, de les dones, no? El color violeta, de fet, s'ha quedat, també, no?, com a representació de... Molt bé, clar que sí. Com a metàfora o representació del feminisme o de la reivindicació en general de la dona. En canvi, el digues que m'estimes, encara que sigui mentida, jo l'he trobat més maco. Més maco perquè és ja una reflexió o molta reflexió sobre el que és el paper de la dona, la dona i la literatura, la dona no tant en la política, sinó dedicar-se a la feina que ella vol, com, per exemple, a la feina de periodista, la feina d'entrevistadora, també parla del fet de voler escriure, no només ja escriure, sinó escriure la teva llengua. Perquè jo em trobo còmode i em trobo... I sé expressar-me la meva llengua i tinc molta més riquesa, no? Però fa aquesta reflexió, insisteixo, no hi ha com a dona, hi ha com a escriptora. Ja no és tant la visió femenina, sinó ja la visió d'escriptora, d'acord? Una miqueta explicar les dones com veien el món, per exemple, a Barcelona, a l'Eixample, a través del pati, no?, del quadrat que quedava. On ella vivia. On ella vivia, clar. Ella era burguesa. Era burguesa, clar. Era burguesa, una família benestant, educada en un col·legi privat, i ella, doncs, amb de monges, fins i tot. Sí, sí, les mongetes, com li deia ella. I després, clar, tota una mica, aquesta crítica o aquesta evolució, no? Està molt bé. Aquest és molt més... A més, són capítols molt curtets, que es fan molt bé d'eregir. És a qui la plantella, que té una cultura molt vasta, molt extensa, i s'impressionen les referències que acaba de fer d'escriptors, d'escriptores, de filòsofs, de filòsofes, impressionant. O sigui, té una cultura impressionant, eh? A més, cada capítol ve introduït per una cita, també, per exemple, del Josep Pla, o d'escriptors també en llengua castellana, en llengua anglesa. Ja he dit que, a part de fer reflexions del que és d'una literatura, sobre el fet d'escriure, també. Què significa escriure? Estàs narrant una imaginació? Estàs imaginant? Estàs revivint alguna cosa que no... O és una imaginació només? És un somni? És una invenció de la realitat? Bé, tot això va reflexionar, no? Sobre el fet d'escriure. També, per exemple, la televisió, la immediatesa, no? La rapidesa, que tot ho plantegen molt ràpid, però de seguida tot s'oblida, també, per exemple, el tema de la televisió. Com es relacionen els escriptors, també, amb la televisió. O com també el cinema ha influït, també, en moltes novel·les, no? Sobretot pel tractament dels temps, del temps narratiu, sobretot a les novel·les modernes, no? Més aviat. Bé, doncs, reflexions sobre la història de la dona, sobre la dona obrera, per exemple. No oblidem que ella era actriu, era periodista, era presentadora de televisió. Havia fet teatre, també. Havia fet teatre d'an molts anys, allà al cinema, periodista, també. Periodista, també. Escriptora. Escriptora, feminista. Feia classes, donava classes, també. Havia donat classes, també. Bueno, era conferències a tot arreu. Era un crac, i a vegades es veu que era una polvorilla, no parava quieta ni un minut. Vull dir, la llàstima és que el càncer la va... Sí. En una època en què no hi havia... Era un càncer de pit, que seguríssimament ara seria... Ara segurament ja sí que hagués tingut tractament, segurament, però llavors encara no. Ja, ja, segur. Sí, sí, sí. Una persona, bueno, polivalent total i super, super culta, no? I molt bona gent, per al vist. I es veu que sí que una persona molt noble. Molt noble que s'havia de pensar realment les persones nobles i les persones que valen la pena, no? No estava al costat dels poders, ni les tirant, ni de la seva pròpia classe burgessa, ni molt menys. Una persona molt senzilla, molt. Molt bé. Molt bé. Realment és interessant. Mossadar Roig és un personatge que jo fa poc vaig poder estudiar una miqueta per una sèrie de motius, no? Sí, tu també estàs, sí, no? I jo m'ho vaig passar molt bé. Vaig gaudir, però, moltíssim i vaig descobrir un personatge que jo coneixia alguna cosa, l'agulla d'orada, algun llibre que havia llegit, però, bueno, i la forma d'escriure i com es planteja i la sensibilitat tremenda que hi havia per a aquella època. Enreditat el dels catalans als camps nazis. Ah, adóna, aquest no vaig poder, aquest no vaig dir, quan tingui temps la llegiré tranquil·lament, perquè va fer un estudi també sobre aquest tema de nassos, arran d'un article a La Vanguardia, que va escriure La Vanguardia, em sembla que va ser, no em vaig equivocar, i va sortir... Doncs l'enreditat, ara. L'altre dia el vaig tenir a les mans amb una llibre. A veure si l'enxampo, perquè no tinc moment per llegir-me el com cal, però... Ha de ser interessant. Jo ara aniré pels temps de les ideres. Ah, doncs mira, molt bé, molt bé, eh? Molt xulo, molt xulo. Fuc una cunyada de 15 segons. 15 segons. Ara que hem parlat de dones, de feminisme, hi ha una sèrie que l'han donat 5 emis, ara el dilluns, que es diu El cuento de la doncella, de Ham and Stale, que va d'això, de les dones que viuen una situació en una societat una mica distòpica, espacial, però una sèrie boníssima, una sèrie feminista, clarament, en la que l'ha donat un papel fonamental i que ja en parlarem. Molt bé. Però la recomanem, de Ham and Stale. Ham and Stale. El cuento de la doncella. Ham and Stale. El cuento de la doncella. Fantàstic. El cuento de la doncella. Doncs aprofitar els canals aquests privats a veure si la posen por ahí, per veure'ls. Bé, deixem-ho així. Que la gent el busqui on vulgui. Ens queden 8 segons. Fins la setmana que ve. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu.