Violència de gènere, Alella i MUHBA; i gran bloc de cinema: L’Irlandès, El viatjant, Les niñas bien, Marilyn i més

Babilònia Benvinguts un dia més a Babilònia, un dia més amb la companyia dels magnífics companys d'aquest programa. Ens falten dos. Estan malaltons i amb cosetes. No és tan magnífic. Exacte, però som els tres magnífics nosaltres. Això sí. Tenim els altres. Els altres som cinc magnífics. També som magnífics, però avui estem aquí i ens tirem flors nosaltres. Com que els avis i les avellà no hi som. Tenim la grata companyia de la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda, nit. Bé? Molt bé, sí, sí. Molt bé. Moltes coses per explicar. Fantàstic. I el Jaume Vidal, que s'ha acabat de posar les ulleres i això ja és un perill. Ara ja veu més bé. Tinc ganes de mirar una cosa. Ara ja ho veu tot. És com allò de dir, em poso les ulleres per escoltar millor. Això és una cosa molt arquetípica, no? Ah, sí. Que es diu una vegada. I us ho sé, com estàs de la vista i de l'avui i de l'avui. Sí, sí, fatal. Ja no sé qui em poso, no? Ja que us parla darrere de la peixera, el Cesco Ramos. Hola, Cesco. Exacte, no? I res, doncs avui, com sempre, parlarem de moltes cosetes interessants, divertides, altres més serioses, com tot. Bé, estem amb la setmana, ja sabem què hem parlat, doncs la setmana de la dona, doncs una mica ens ho comentaràs tu. De la comemoració, exacte, no? Exacte, de la comemoració, un dia dedicat a la lluita contra la violència de gènere, contra la violència envers les dones. I aquí hem vist alguna coseta relacionada amb aquest cinema femení, farem un comentari. I en molts municipis han fet també pel·lícules, han fet debats, han fet xerrades, han fet la conferència, s'han fet el manifest, la proclama també, contra tot això, perquè és consciència de la gent. Hi ha hagut també molts programes a la ràdio, diferents emissores... Penso que s'ha fet una cobertura molt, molt àmplia, eh? Sí, sí, necessari, eh? De mirar d'implicar tota la societat, eh? Homes, dones... A l'altre dia vaig veure que des que hi ha, que es comptabilitza per desgràcia, doncs aquesta lacra, han mort 1.027 dones, eh? Doncs això és terrorífic. I també es va comptabilitzar als òrfans, no me'n recordo la quantitat, però bueno... I també això s'espera i dògicament els nens que han mort per culpa d'aquesta violència. I ara només ens saltaven aquests que van en contra... Clar, és que s'ha de falta d'aquesta manifestació. Perquè mira, perdona, vull dir, és que són idiotes, per no dir alguna cosa més gran. Vull dir, semblen tontos, és que semblen... És que, ojo, no em diguis això, és que no em diguis què fas, què pintes amb aquella manifestació. Vull dir, ja poques ganes hi havia amb aquell govern de Madrid, i per parlar, perquè ja sabeu que és PP, Ciutadans i Vox, i a sobre aquests desgraciats es presenten amb una pancarta diferenta, amb tota la idea que ja sabem quina porten aquests senyors. I bueno, bueno, bueno, bueno. I jo el dilluns... Després hi faltava... I a mi el dilluns jo em vaig posar els pèls de punta, perquè no sé si ho heu veure, allò d'aquella senyora, la Nàdia, aquesta dona. Sí, sí. Doncs una senyora que havia patit, no i la violència de gènere, sinó per defendre la seva germana, el desgraciat que va fer allò, doncs va disparar trets, i li va donar l'esquena i la va deixar a Minus Vàlida. I avui s'ha encarat aquesta dona, amb l'Ortega Smith, amb el de Vox, no? I l'altre no l'ha fet ni cas. Vull dir, l'ha mirat amb cara de... No, no l'ha mirat, com d'aparta, no? Vull dir... Que no són els nostres, oi? Clar, una persona minusvàlida, que ha patit per això i que l'estava dient, clar, tot el que li he de dir, el que s'ha de dir, perquè ja està bé de deixar obertura a aquesta gent, que es pensa que realment tot és acceptable i que es consideren democràtics aquests... Perquè no es consideren democràtics, perquè democràtic seria el que va acceptar el Parlament Espanyol i el Parlament Europeu. Que ha estat tothom a favor, d'intentar eliminar això. Ells no, per tant, ells no són demòcrates i, per tant, no tenen dret a dir res, les coses com siguin. Bé, ja... Amb això sóc radical. I van en contra de la dignitat de les persones. Totalment, totalment. De la integritat i de la dignitat. Entre altres, moltes coses, però aquest tema, a mi m'engarrativa, absolutament. Sí, sí, queda clar, eh? És que no, no, no... És que pots fer un manifest, o pots dir si m'adhereixo al manifest, o m'adhereixo i punt, i no fer res més, però ja està, però almenys ho reconeixen. Sí, sí, però és parlant d'una violència familiar. Això aquí està justificat tot. Clar, i dius, vale, pot haver una violència familiar? Clar que potser ja pot haver-hi la versió contrària, però, home, aquest està molt clar és que hi ha un percentatge altíssim, d'un 90 i escaig per cent, que és aquest, que és que, vull dir, encara hi ha homes que estan fent el que estan fent amb les dones. Ostres, és que a mi això... No sé com li donen pàbulo, el que es diria, perquè, clar, estem en una democràcia en general i perquè tothom s'ha d'escoltar el que s'ha de dir. Però no, pertany amb això. Sí, sí, totalment d'acord. T'acordeu, aquella pel·lícula Te doy los ojos? Ah, sí. Te doy mis ojos amb la Aizia Arbol... No, Aizia volia dir no. No. No, no, no, no, no. Era Lluís Tossar i ella és... No me'n recordo ara, però, bueno, és un pel·lículon... És preciós, aquella pel·lícula. Sí, sí, sí, és una estia gàstia. Que bé que està... Que bé un retrat. Ella, quan veu que surt... Sí, sí, sí. Fugeix. Fuig. Sí, sí, sí. I es troba quan arriba a casa de la germana o a casa d'aquella amiga i es mira els peus i... Ostres, dius que he vingut amb la sabatia d'estar per casa, pobre. Home, clar, mare meva. Quan fuges d'això, dona igual, pots anar... Sortir corrents. Sortir corrents, no? Per desgràcia. Com per demanar-los a aquesta tolla que tinguin cura de la salut mental i que millorem-se, home. Mira, jo ho estava pensant també. És que és una manera de... Mira, no tenen sensibilitat per res, aquests. Ja està. Per davar-ho, això. Exacte. Són uns brutos acabats. Solament deien que, ostres, pobres de família Franco perquè estaven tocant el mort. Vinga, home. Romanyons. Bé, vale, ja. Que m'estigui encenent i al final no podré... Anem avançant a fer coses positives, va. Ja ho veig. Molt bé, xatos. Doncs avui pararem... Mira, vam fer una sortida molt xula aquest diumenge passat. Vam anar a l'Ella, a Marfil. Doncs ja ens ho parlem una miqueta i, bueno, doncs mira, parlem una miqueta de vi, que sempre va bé. Que bo que era. Sí, oh, que bo. Molt bo. La pança, oi? Sí. Després tornarem aquí a Sant Lluís per parlar de l'exposició que es fa al Cella Can Ginestà, Weekend Song, El viatge. I tornem a marxar a Barcelona, en aquest cas a la capital, perquè també parlem d'un museu que ha estat renovat, una zona, que és el Museu d'Història de Barcelona, el MUVA. i parlem una miqueta d'aquestes novetats i del que s'estava plantejant. I cinema, supernovetat amb el Jaume, l'irlandès, de Martínez Corsese, pel·lícula de 3 hores i mitja, que ja ens comentaràs. Que ja l'hagués comentat dilluns passat, però no... Sí, sí, sí. Molt bé, una passada. Una passada, no? El viajante, que es parlarà, Rosa, d'aquesta pel·lícula guanyadora, de l'Òscar, de no fa gaire, també amb... Té diversos premis, sí. I amb un contingut, que també fa referència, molt potent. Jo us parlaré també d'una pel·lícula dirigida per una dona que és mexicana, que es diu Alejandra Márquez Abella, justament Les niñes vien. Serà una revisió diferent del paper de la dona, en aquest cas, i a més la vaig veure a consciència per una vegada setmana. I també una que es diu Marilyn, que parla una mica del transgènere. Parlem també una miqueta d'això, no d'una forma molt clara, però també és aquestes pel·lícules ambientades a Argentina, amb aquesta zona de la pampa, i que sempre tenen aquesta cosa peculiar. El Jaume ens parlarà de dues pel·lícules també, una menys meravellosa, i l'il·lusionista, i ens faràs també una bona referència. I la Rosa s'ha encenat a la primera pel·lícula de Germans Cohen. A veure si ens dona temps i parlem d'aquesta gore, sangre fàcil, que és molt gore. Hosti, sí, total, és una cosa... Al final... Sang per tot arreu. Se'ls hi va al cap totalment, però bueno, és la primera pel·lícula, les primeres pel·lícules canalles que feia... Jo crec que és la primera pel·lícula, era tota una descoberta. Jo juraria que sí, que Sag per fàcil és la primera que va fer. Sí, crec que sí. Anys 89 o 88, i a més és aquelles que han vellit malament. 84. 84, que han vellit malament, allò que dius. Sí, té un regustre aquí de ràdio, allà decadent. Sí, sí, sí, sí. Clar, i que allò va ser el que va donar la punteta perquè fes el que han fet després, que ha sigut magnífic, eh? El que fan els Cohen. Bé, doncs comencem per Alèia. Vinga, xin-xin, no? Comencem allà. Xin-xin, bé bé. Ja tenim aquí aquest Marfil tan bo, Eolibori, que és l'altre també, la línia que tenia. Dies dies, parlem, parlem. Bé, doncs vam fer la visita al celler, a Marfil Alèia Vinícola, que funciona com si fos una cooperativa, encara que és una propietat privada. El que és molt interessant d'entrar allà per situar-lo és la ciutat d'Aleia, el celler és modernista. Ens va explicar que l'havia construït un disceble d'Antoni Gaudí. Que es deia Jeróni Martorell. Jeróni Martorell, exacte. Molt bé. Amb aquells naus tan grans, amb aquells arcs. Arcs parabòlics. Parabòlics, però superalts, eh? Molt macos, molt macos. Un alçà impressionant. A més, a tres nivells, sobre el nivell del carrer, perquè ara sabeu que l'Eia és al principi ja, bueno, la cerrarada litoral, i té aquells desnivells, aquella muntanyeta, clar, doncs el celler aprofita aquest desnivell, i llavors comencen des de dalt, tot el procediment, des que porten el raïm, fins que ja es fa tot el procediment de pensar, de recantació, de les cuves, cuves de ceràmica, de no sé què, les tradicionals, ara les actuals també, no, de fer-ho, no són d'alumini, és alumini, sí. És alumini, després, bueno, totes les barriques de fustes, franceses, de roure, tot això. Quan, en el seu moment, també van exportar moltes, moltes barriques, que aquí ja estaven utilitzades, les van a portar a Londres, això és molt, aquesta anècdota és molt interessant, molt divertida. Abans deia la gran sort que la persona que ens ho explicava, el guia, era molt amè, molt didàctic, feia unes comparacions didàctiques molt xules, el George, que ens explicava, per exemple, imagineu que aquest tank, on es fa, on es deposita el raïm i es fa una primera maceració, perquè amb la pell i tot, es va explicar que el color del vi es treu per la pell, perquè si no tot el vi és blanc, de color blanc, però si li deixes la pell és això el que li dona, o bé l'ossadet, si li deixes poca estona, o bé si deixes més hores i tal, llavors és un viner, no? Doncs imaginau que això és una gran tassa de te i el vi és la bolseta del te. O sigui, és molt bé. Si deixes molt de temps, és més fosc, si deixes el moment, queda poquet, és veritat, té tota la raó del món. Figures així. Molt bé, molt interessant. Tot el procés de fabricació del vi, de tot el temps que ha d'estar allà reposant, les barrelles, els copaig que han de fer, clar, el vocabulari és una mica tècnic, no?, per nosaltres. Sí. Els copaig que van fer, segons l'anòleg o la persona que està allà encarregada de veure quin tipus de vi volen fer, no?, quanta... acidesa, sí, característiques monolèctriques, després volar. Volem parlar. I després fas... Anòleg, sí, sí, sí. Anòleg. I després ja fas la cata, fas un tastet de fins una cata, que et deixen tastar el blanc, el blanc d'Alella, el marfil d'Alella, el rosar també. També el marfil. Que l'estat de moda ens ha explicat que fer aquests rosarets molt pàlids no són gaire intensos perquè són la moda francesa. Exacte. Perquè aquí us recordeu que els rosars nostres eren més potentius. Vermellot. Tiràvem més cap a vermellot. Exacte. I després el negre, que és l'ibori també, que d'on i do, eh? El cap a... Ens va agradar, eh? El negre i el blanc també molt. Era molt perquè portava 60% de garnatge i 40% de cirà. Exacte, sí, el negre era això. I perquè jo sóc bastant forofó del cirà i llavors a mi m'ha encantat aquest, no? El cirà té molt bon rèn. El que era més avorrit era el rosat. El rosat no va tenir gaire èxit. Era molt sucí. Exacte, que era com molt lineal. I va dir-ho ell també, eh? Sí, era una mica més amarga. Exacte, i en canvi el blanc sí que és el marfil. És un clàssic. I el blanc vol bo amb la pança blanca i què més van dir? Sí, portava... Pensava que hi havia un percentatge d'un altre raig. Xarel ho era, no? Sí, o Xarel. O no recordo què era. El cava el tenia allà? No ho heig d'apuntar. Sí, sí, sí, hi havia cava. Cava també tenen, sí. El cava, el no tastar-lo, tampoc vam tenir la percepció. Jo no sé, és que jo no el coneixo, no n'he provat mai, el marfil. També es diu marfil, em sembla, o no sé. Però no vam... Jo he pensat que provaríem cava, que hagués anat bé. Home, ja de cara d'altres de Nadal, no? Clar, per això, perquè potser haguéssim comprat, vull dir que... Sí, quan acaben la visita tenen la botiga, una petita botiga. Tenen també un restaurant, en plan així, Macia Antiga, amb la llar de foc, allà. I ja pots quedar-te a dinar, també, si vols. I tenen aquesta, una petita botiga, amb els vins d'aquest caràcter. Però vam marxar a un altre lloc i vam menjar molt bé, també. I també vam menjar molt bé. No farem publicitat. És curiós, aquesta producció, no? Aquestes van dir no sé quantes 60.000, no sé quantes ampolles de vi que peguen l'any. Sí, 60.000, sí, sí, sí. Clar, perquè només és en el moment de la barema, quan hi ha la barema i com pots fer, no? I que, però clar, la sortida comercial és sobretot a les botigues especialitzades, restaurants... Però jo crec que a grans supermercats és difícil trobar-ho, més a botigues especialitzades. Denominació d'origen, Aleia. Aleia. Allà on vam dinar, també vam veure, allà. Sí, sí, sí. També vam veure el Marfil, també l'Aleia Blanc, també. I un altre que vaig provar jo que també era un de l'Aleia, però en canvi aquí no era tan bo. Aquell que et van posar a tu ja no era tant, no era el Marfil. No era tan bo, era més a taula. No, no, tampoc. És una zona molt maca, eh? La ciutat, l'Aleia, es pon el poble, el que és un poble. És maco, és agradable. Sí, que és maco, sí. Molt petit onet, eh? Però, bueno, és maco. Té aquelles cases de, no sé, són d'indians o... T'has de dir una cosa. Però això, el modernisme aquest s'hauria d'investigar, a veure si es pot fer alguna ciutat, també. T'has de dir una cosa. Recordeu que vam passar per un garden? Ho dic perquè vam veure un garden que vam dir, mira, hi ha aquesta cosa aquí, que no entrem i tal, no? Darrere es veu que és bestial, és immens, està ple d'arbres, de flors i tal, però es veu que és una borrada, perquè un amic meu m'ho va dir, diu, dic, vam anar al garden. Diu, però no hem entrat, diu, perquè jo no era garden ni res, semblava com regals. De botiga de Nadal. Diu, al darrere hi ha una esplanada que és un dels més grans que hi ha a Catalunya. Diu, què dius ara? Diu, quina ràbia, clar. Ai, mira, hem de tornar. Hem de tornar amb l'excusa, mira. I anem a dinar al restaurant del Marfil, no? Del Marfil, sí. Molt bé. Bueno, doncs mira, ja hem fet aquest repàs. Va estar molt bé, va ser un dia molt maco, sí, la visita va ser molt agradable. I si fa bon temps, a més a més, pots fer també la visita a les vinyes. Que nosaltres no vam poder perquè com que havia plogut l'anterior, doncs que ha estat tot molt embarrat i com que no era convenient passar per allà. Bueno, un altre dia. Però bueno, i també sí, qui vulgui fer també, així, cates més especialitzades, els dos també. També hi ha. Per línia. Vull dir, és que l'Ella... Ah, vinga. Hi ha set, hi havia set, no? Set, set sellers, sí, sí, sí. I bueno, ja explica el que era la denominació d'origen a l'Ella, que ha de ser pel tipus d'estaterra, no? Han de tenir el sauló, aquella terra. La sauló, sí. Després el reïn ha de ser Pansa Blanca, també. Molt bé, molt bé. Ha de tenir aquest microclima perquè ells estan entre la serrada litoral i la mar Mediterrània. Això els suposa hiverns més suaus, queda arrasarat del vent que ve de l'interior, del fred que ve de l'interior, queda arrasarat. I a l'estiu també són estius més suaus, no són tan calurosos, perquè també, clar, tenir el mar a prop, també ho suavitza més. De tota manera, val a dir, d'això no se'n va parlar, però cada vegada van més amunt a buscar terrenys per fer... Perquè mirar allò que ens va ensenyar, eh? Estava allò de la muntanya, eh? I en vaig quedar. No, no, més lluny vol dir, a part de... No, clar, per la producció. Més amunt vol dir cap a Vic, per exemple, no? Vull dir, que hi van i ho busquen i, bueno, es fan estudis, no? Doncs això em diu molt d'ells, perquè el que fan moltes d'aquestes grans, no vull dir el nom, però aquestes grans marques de caves, que a Nadal surten totes i que fan molta, molta, molta publicitat per a la televisió, clar, se'ls hi acaba. Llavors el que fan és exportar de Checoslovàquia, de parir coses, llavors fan uns mejonges. Que depèn de quin moment et pots trobar un cava, que no és barato, d'aquests de la típica ampolla que tenen un femení, no vull dir el nom, ens en tenim tots, que pot ser molt bo, depèn de la temporada, pot ser molt durant aquesta temporada. I això passa, eh? I estem parlant d'un cava de 10 euros, 11, que no és que diguis un cava de 3 d'aquests de... No, amb això. De marca blanca. De marca blanca. Saps que dius, més marca blanca és el que tu que et fots, però si agafes una cosa que ja té una referència... I això és un problema. Llavors aquestes grans marques que mouen molt, a vegades, però com el que diem, no? Aquests com a menys diuen anem a buscar això. Les altres no, ja no arribem. Una cosa és buscar i l'altra és trobar, oi? Exacte. Tu vas allà i veus aquestes caves i dius, a veure quantes vinyes tenen, no? Dius, bueno, si això han d'ocupar una publicitat mundial, doncs no, no lliga. Molt bé, Rosa. Doncs vinga, l'exposició. L'exposició, el Weekend Song. Weekend Song, el viatge. El viatge. És l'exposició que fan al celler de Can Ginestà, que la van inaugurar el 21 de novembre i es podrà veure fins al 21 de desembre. O sigui que n'hi ha temps, eh? Molt bé. Es subtitula La vida és un viatge, un viatge de viatges. És del Roger Córdova. Schwagenberg. Mare meva. O sigui, de pare d'aquí i de mare, doncs està clar que deu ser o alemana o austriaca o alguna cosa així. De fet, sí que hi ha fotografies també pregrafades, ho té per temes o per visions o moments de viatges, no? O diferents concepcions de viatge, no? El viatge de la memòria, que és quan veus les fotografies. Bàsicament són fotografies, però també hi ha un, dos, tres, quatre o cinc pantalles de televisió on fan multatges de vídeo també, dels mateixos viatges, eh? O el viatge a la memòria és de la seva infantesa, amb els germans, els cosins, els pares, els que ara són els avis, tant en fotografia com també amb aquestes imatges en vídeo, no? És molt maco. Viatges també a l'espai, també, no? En l'espai. Viatges, doncs, viatges als Units, a Islàndia, a Finlàndia, a Costa Rica, uau, una passada. Aquest ha viatjat tota la vida. A Indonècia. No? I és bo que és força jove, eh? No és massa gran, no? I amb la parella també es veu, no? O amb altres persones, amb amics, però bàsicament viatges així en plan una o dues persones, no molta gent més. Molta fotografia així de carretera, de fars, hi ha dues fotografies precioses de fars, maquíssims. Després hi ha també el viatge, parla del viatge de la ment, no? Del viatge que trasllada a un altre estat, no? De placidesa, de recordar coses maces, de trobar-te bé amb tu mateix. Aquest és molt maca, perquè fa com una composició dual de la fotografia de la persona amb el... pot ser, doncs, una noia... Les fotografies són precioses, eh? Una senyora, un senyor, un noi, només jove, un nen, no? Amb els suïts tancats, hi ha fins i tot un dels cambrers del bar de Camp Ginestan. No, sí, és el cambrer o el propietari, és igual, però hi ha una persona també personal. I llavors amb els suïts tancats i veus una fotografia, més o menys, que li està fent costat, on suposadament aquesta persona pot estar somiant o imaginant on s'està transportant, no? És molt xulo també. Que maco. Sí, és molt maco. Ja dic, i el muntatge en vídeo, que també, a més a més, hi ha aquest muntatge en vídeo, és molt xulo. Mira, la presentació de la... jo crec que val la pena veure la presentació que fa i l'explicació que fa, no? A l'entrada de la... de l'exposició diu... Un escrit. Diu, la vida és un viatge, un viatge de viatges, no? A Weekend Song, el viatge és una exposició audiovisual i fotogràfica sobre aquells viatges literals i metafòrics que componen la història de les nostres vides. Des del viatge físic, que fem desplaçant-nos, fins al viatge astral, que permet a l'ànima volar. Això que us deia, no?, d'aquesta dualitat, aquesta doble fotografia, no? A travessies temporals, que fem en recordar mons imaginaris que l'art ens concedeix, també el que l'art s'imagina, no?, el viatge que et permet viatjar. O ponts invisibles que es construeixen quan ens mirem els uns als altres. Aquesta exposició és un viatge al nostre interior, un mirell en el qual perdre's i un reflex són trobar-se. Viatjar és el nostre denominador comú. Són partícules viatjant a la velocitat de la llum per l'univers, sense mapa ni destí. L'únic que podem fer és gaudir del projecte. Que comenci el viatge. Que maco, no? És molt maco, és molt poètic. Té un altre, que si voleu també la llegeixo, que és molt rapidet, el viatge, que aquest sí que és un poema que ho fa així. Diu, la vida és un viatge, un viatge de viatges, transcendir el temps i l'espai, escapar de la realitat i fluir contracorrent. Trencar murs dimensionals eternitzant instants fugassos. Abandonar el teu cos, les teves pors i volar sense ales. Cristal·litzar mons imaginaris, aturar el temps, viatjar sense destinació, sense mapa ni por al desconegut. I perdre's. Aturar-se a mirar. Reprendre el viatge i no parar fins a trobar-nos ballant en un petó infinit. Aquests viatges componen la partitura de la teva melodia, la nostra melodia. Weekend song, el viatge. Ui, és molt maco. Sí, sí, sí, un petó infinit, eh? Sí, i surt molt la idea del petó. Hi ha parelles sense petons, diferents tipus de parelles sense petons. Ah, guai, sí. Que interessant. És molt agradable, és molt xula. Bueno, doncs en passaré, perquè jo passo per davant i mai tinc temps de veure-ho. Doncs val la pena una estoneta abans. Ja, a veure si puc. I després hi ha una estoneta ací també que està preparada, que està fins i tot amb un sofà, que pots seure allà i veure el vídeo que té allà muntat, el vídeo muntatge. Molt bé, doncs vinga. A mi s'ha vingut d'una pel·lícula, ja la deixo llesta, que he vist aquesta tarda, és el Pirata i la Dama. Sí. Aquesta pel·lícula, el que m'ha agradat més de tota, perquè és molt fluixota, no és allò, és que ells són dos amants, no? Vull dir, ells són ja així una mica espigats. I llavors diu, no existeix ni el passat ni el futur, diu, és el present per nosaltres. Això és el que conta. També està molt interessant això. Sí, sí, sí, està molt bé això, sí. Home, no hi havia pensat com això. Bueno, mira. Molt bé. Recomenació. Sí. Molt bé. Doncs ara seguim parlant una miqueta d'espais expositius. En aquest cas és el Museu d'Història de Barcelona. no estem parlant de l'exposició, estem parlant d'un museu potentíssim, eh? Un museu... Un museu què és? De Rancia Bolengo, que és una que ja... Sí, sí, sí, aquest ja porta, eh? Sí, sí, t'ho explico ara així ràpidament, perquè una mica ho tinguem present, però és un espai... Mira, doncs es va començar a fer excavacions l'any 1931, fins a la Guerra Civil, que va tallar, evidentment, tot això, no? Perquè, bàsicament, es volia col·locar allà, bueno, es van trobar una sèrie d'elements, i es volia col·locar la Casa Padallars, que és la casa on està el Museu d'Història de Barcelona, a la plaça del Rei, al Muba, que es coneix com a Muba, a màquina intercalada. Aquesta casca s'ha portat pedra a pedra, del carrer Mercadès, que estava a la Via Lalletana, doncs, al fer els fonaments, es va trobar, no? I hi ha una fotografia que, bueno, que és aquesta. Això, és molt complicat des d'aquí veure-ho, però això està a plaça del Rei, eh? Vull dir, tot el que està tapat avui en dia... Està al subsol, no? Està al subsol, no? I llavors, clar, tot això es va obrir, i es va deixar durant molt de temps obert, no? Perquè, clar, i això era part de la Barcelona romana, que ja veieu que n'hi ha de tot, que hi ha fins i tot amforats i coses d'aquest tipus, clar, i evidentment la ciutat romana que es col·loca sempre. Però es va molt bé aquest museu quan veus els diversos nivells de construcció. Tens la Barcelona romana, tens la Barcelona al medieval, de la primera educa medieval, i la construcció a sobre del període medieval. És a dir, és molt interessant veure això. Està al costat de l'església, això? Al costat de... Seria al costat... Bé, si d'on està la catedral, diguem, on està la part de la capçalera de la catedral, doncs així, al costat, la plaça del rei, una placeta que hi ha dins. Sí, sí, sí, hi ha de conèixer. Per tant, que és molt bé. Llavors, sabem que allà l'any es van descobrir aquestes restes, i ja es va obrir l'any 43 al Museu d'Història, amb aquest espai, i llavors després es va afegir al Saló del Tinell, part del que seria el Palau Comtal, que això és una cosa molt interessant, i la capella de Santa Àgata, que també es va fer. I a l'any 44 es fa al carrer dels Comtes, que és el carrer que baixa cap avall, i allà es va trobar la seu episcopal, la primitiva seu episcopal visigòtica d'aquell període, i al 68 el baptisteri, que últimament s'ha reestructurat tot i han fet una secció molt, molt interessant. La veritat és que és un passeig molt maco, que va des de l'època romana fins als principis, fins al que seria la construcció de la capella de Santa Àgata, que allò deu ser del 1300 i poc. És a dir, estem parlant d'aquest període com a tal. Pel mig també hi ha petits interludis, no massa amplis, no?, que parla de la Barcelona islàmica, aquell petit període, no?, que va tenir un nom molt curiós, aquella Barcelona, si em permeteu dos segons. Ho busco? No, no, no, és que és coneguda com Medinat-Barxaluna, va ser coneguda, no?, entre el 711 i el 801, Barcelona va estar dominada pels àrabs, i es deia Medinat-Barxaluna, és molt curiós, no? Barcelona. No se sap gaire, no?, saps que potser va venir amb el seu moment al Mansur, no?, a l'any 1000 i va destruir no sé què, però aquesta ocupació la coneix molt poca gent, no? No és tan habitual. Bé, totes aquestes cosetes, no?, l'arribada del jueu, tot aquests elements que van donant punts d'inflexió, però sobretot conèixer aquesta Barcelona romana que tenim a sota. La de sobre ja la coneixem, o ja la tenim més coneguda, fins i tot jo que faig aquestes sortides i tal, hem fet la Barcelona romana per fora, i ara falta veure aquesta Barcelona amagada, no?, que és meravellós perquè hi ha, hi ha, doncs, d'homus, no?, hi ha trossos de moussac, hi ha pintures murals, hi ha una pintura mural que a mi m'ha cridat molt l'atenció. Hi ha les bugaderies, les tinturaries, les cel·les binàries, on es feia el vi, també es veu el procés de decantació, com ho feien en aquella època. És molt interessant una cosa, que és l'opus signarium, que és la manera de fer les dipòsits, no?, amb una mena d'alament rosat, no?, que el que feia és que el vi no es perdés, que no es filtrés, no? era com una primera ceràmica, una cosa molt interessant, que ja anirem... Escolta, serà més interessant que a ella, això, no? Bueno, el que passa és que és això, que és un espai com que, bueno, que una mica s'ha d'entendre, perquè tu arribes a... Serà més arqueològic. Sí, sí, sí. És a dir, la part de Roma i Visigòtica és molt arqueològica, el que veus són forats i pedres, bàsicament. Però, bueno, si t'ho van explicant o vas veient, val la pena. I la part medieval sí que és molt sencera. Quan entres al Palau Comtal i quan entres al Saló del Tiner i que ja coneixem una mica tots, però que també té les seves històries, no? I ja no et dic quan s'acaba, doncs, amb el que seria l'interior de la capella de Sant Àgueda, que és preciosa, no? Amb el retaule de Jaume Oguet, que també l'explicaríem, no? Vull dir, amb el cas que es plantegés. Però, bueno, això és el que seria per un costat i per l'altre el que m'han explicat a mi. Vull dir, que m'han explicat no. Apunteu-se que... Sí, sí, bueno, això ja... Ja farem promoció per internet i tal, no? Val la pena. Xesco Ramos, amics. A l'Instagram i al Facebook. Dic que sí, dic que sí. Ja aprofitem l'espai. A més, és un molt bon guia, un molt bon guia d'art. Però igualment, a banda d'això, val la pena visitar-lo, si no potser, lògicament, d'una forma guiada, hi ha audioguies que també et van ensenyar, no? i que, bueno, val la pena fer un recorregut. Bé, dejamos el mundo... Però si és un recorregut millor. Sí, home, ara ho veig més confí per preguntar coses. Torno a dir el nom, no és broma. Digue el nom de la página web. No, no, no, si no tinc web. Molt bé, però és una... És més aviat. O del Facebook, aquest. Sí, sí, no, no, dono igual. És el meu nom, ja està. Xesco Ramos. No, no, no hi ha... Xesco Ramos, busqueu, amb aquesta cara que tinc, i si no, busqueu un Xesco Ramos, que no hi ha molts, amb ulleres, així que mira fixament. Bé, doncs... Parlem de cinema. L'irlandès, Jaume, 3 hores i mitja. Jo, sí, molt bé, molt bé. Escolta, jo llegiré aquí 5 o 6 opinions de persones així, que se suposa que en saben més que jo, esclar, vull dir, això també... Això és impossible. No m'ho crec, jo tampoc. Que provocador que sóc, eh? Diu, la millor pel·lícula sobre el crim, sobre el crim d'Escorcés, des d'uno de los nuestros, i això... Ui! Em queda la memòria, perquè aquella a mi em va... Allò era bastial. Allò era meravellós, era pel·lícula. Diu, la joia de la corona cinematogràfica d'Escorcés. Aquest és un tal Invit Lambert. Llavors, ja aquest, el Guillermo del Toro, diu, l'irlandès és una obra mestra, senzillament. El Petsy, i quan Petsy i De Niro, estan junts a pantalla, et fa creure en el poder de l'art. Impressionant. També són coses, no? Us ho llegeixo perquè penso que... No, no, no, i tant que sí. Aglutinen, no? Sí, sí, sí. Llavors diu, Robert de Niro està sensacional en l'obra mestra sobre la màfia d'Escorcés. I l'últim és Un logro mayor d'Escorcés. O sigui que... D'allò. Jo, en canvi, estic amb que encara hi ha un que ho fa millor que l'Escorcés, que és l'Alpeixino. Ah, bueno. La veritat és que... Aquest deixa l'anar, eh? És que és el Hoffa, representa que és aquell sindicalista, que es diu que no se sap. Bueno, diuen ells a la pel·lícula, però aquí sí que t'ho detallen, eh? Com va a desaparèixer. Sí. Llavors, bé, com que ja he dit totes les paraules maques, ara, doncs, en crida, doncs... Però exactament una mica de què va, any 50, no? Sí. Bueno, la mort de Kennedy... La mort de Kennedy, no, 60, llavors, no? 60, 60. 62. Però ja comença abans, això, vull dir, ja abans, ja... I el Hoffa aguanta més, va més cap aquí, eh? Sí, és cert. I llavors, jo, a veure, jo vaig quedar impressionat, i d'entrada no sabia ben bé per què, perquè totes aquestes petites coses que he dit és que són molt atinades, vull dir, són senzillament clavades del que et proporciona una pel·lícula com aquesta. I llavors vaig arribar a una mena de conclusió, i la conclusió és que aquesta pel·lícula abraça, eh?, d'una manera correctíssima tot el que és l'imaginari que ja tenim creat nosaltres. Vale. Eh? Nosaltres estem formats precisament d'haver vist coses, no? I aquesta formació està tota aquí en la pel·lícula. Guita, Rosa, tu que ho veus, guita quina imatge més impressionant, no? Home, sí. Aquest... Aquest... Tot de senyors d'aquí blindant, blindant, amb una... Se suposa que hi ha una altra, no? Que està aquí darrere. No, aquí el que estan és protegint aquest. Sí, sí, sí, clar, clar, clar. Fent una pantalla humana. Sí, sí. Una muralla, clar. Una cosa molt bona. És que sembla en quina negra, no? No. No, no, és en color. Encara voldria dir una altra cosa. Vosaltres heu observat que aquestes pel·lícules de la Netflix... De la Netflix... Netflix, Netflix, sí. Que esteu veient, perquè les veieu molt i tal. Algunes, no, no. Jo no tinc Netflix, eh? Jo no tinc Netflix, eh? i vaig veient alguna cosa. Vale. No heu observat que diríem que tenen una estètica més simple que no pas al cinema? Sí, totalment. Doncs aquí també, eh? Jo això vaig dir-ho la primera vegada. I això també és Netflix. Això també és Netflix, sí. Ah, cagó en l'olla. Quina mania, eh? Però jo m'ho he adonat, eh? Heu d'observar això, eh? Perquè després, ho vaig dir... A part de... És curiós, perquè aquesta imatge no. Aquesta imatge és d'una complexitat i d'allò. Però llavors, quan aquest diu que quan els dos, el De Niro i el Pessi, estan en pantalla, diu... Penses en l'art? Sí. És veritat, perquè és la base, eh? Clar. La base és quan ells dos sempre parlen. Sempre estan junts i sempre van d'allò. Però el que vaig observar, i això ho vaig veure en el cinema verdi, és que li manca aquella qualitat que podem trobar, jo què sé, amb els Padrinos o... O a Casino. O a Casino, oi, sobretot a Casino. Clar. És que jo t'he de dir, això recorda per la forma de muntatge, per el ritme cinematogràfic a Casino? La cadència, i m'estàs dient que la cadència és més pausada, més tranquil. Més pausada, exactament. Perquè hi ha els moviments d'execuacions, llavors allò és bim-bam-pum i tal. Doncs perfecte. I permeta'm una cosa, perquè veus, això m'ho acabes de refutar perfectament, ho acabes de dir de Netflix. Ja m'he recordat balada de no sé què, i és una pel·lícula de Netflix, són quatre o cinc històries, o sis històries, vinculades amb això. Ja no l'he vist, aquesta. I em va semblar una pel·lícula, a banda d'una o dues històries que més o menys s'agafen bastant bé, em va semblar una pel·lícula molt fallida i amb l'estètica de Netflix. Llavors això és el que a mi em preocupa una mica, que estem agafant una línia... Tot i que hi ha aquests autors que... Més simplista, no? Potser. Clar, hi ha molt de pressupost perquè Netflix deixa anar unes milionades increïbles, evidentment per això s'explota aquest producte en tots aquests canals. Clar, tu ho saps aquí. A vuit euros al mes multiplicat per milions de seguidors, doncs imagina't el que treuen aquests senyors, no? Harvey Keitel, el passió, bueno, ja ho he dit, no? Ho he dit tot aquest... Però a mi em fa poc que la part artística, la direcció artística d'aquestes pel·lícules perdin presència per culpa de ser Netflix. Per altre costat, vull dir, és comprensible que, bueno, com en el temps de, no sé, per exemple del Cinemascope també ens va desorientar aquella estètica, no? Era molt més plana, no? Sí, sí, panoràmica, exacte, clar. I quan no era així es veia... Clar, com algú, sí, sí. Això. Doncs allà, ho vam fer bé aquest pas, no? Aquesta novetat, per dir-ho d'una manera, no? Les altres coses, Cinerama i... Clar, això no funciona tan bé. Això ja, no, però és que això era publicitari i prou per mi, no? Però aquí el que em va semblar és que... A mi el que em fa nos és que jo crec que Netflix hauria d'apostar per noves, per nous directors o directors línia Netflix, però no, jo no crec que aquests grans directors haguessin de vendre a una major d'aquestes característiques, perquè no deixen de ser. És a dir, això és com si et vens a la 20th Century Fox o et vens la... Avui en dia, aquests canals de televisió són les grans noves productores de cinema, la filleta, no? o ho fas com ells diuen o... Amb la seva línia o malament rai. Però bueno, és el que hi ha. Però encara un lloc és impressionable. Però molt bé, eh? Sí, sí, sí. No hi ha dubte. Sí, és una pel·lícula però s'està exhibint en els cinemes. Clar, clar, clar. Sí, sí. Sí, vull dir, amb dos o tres, o no gaire, cinemes, eh? Són uns quants. Precisament el de Sant Boixi. Ah, molt bé. El de Sant Boixi sí que ho passen allà. I m'imagino que durà... I també el Verdi, em sembla. El Verdi sí, home, ja ho veig veure. Ah, vas veure tu. És que un amic també me'l vaig trobar a dir a l'autor i vaig a veure l'erlandès. Dic, hola, vinga. Per això he dit que tens per estona. Sí, no? Per això he dit que molt bé. Molt bé. Fantàstic. Doncs ara anem a parlar d'una altra gran pel·lícula. Jo la tinc amb molt bona memòria i ara es parla a Rosa del Viajante, guanyadora de l'Òscar, la millor pel·lícula estrangera. A mi, a mi, a l'estrangera, sí, de parlar no anglesa. Exacte, no? 2014 o 2016? 2017. Això, a mi, el postminat massa lluny. A l'Òscar va ser el 2017. La pel·lícula és d'una eina anterior. A l'eina anterior l'havia guanyat també a Cannes el Premi el millor guió i el millor actor. Perfecte. I també a la Seminchi el Premi de la joventut. I va estar nominada al Globo d'Or el 2016 també. Molt bé, molt bé. Com a millor pel·lícula estrangera, sí. Magnífica pel·lícula. Estava... Bueno, no és que estigui basada. Ojo, a veure. És el mateix... El director guionista és l'Àsgar Faradi que és iranià i ha fet aquesta... A més a més, va fer també una pel·lícula que es deia Nader i Simin. Ah, sí? Història... No, Nader i Simin. Una separació. Una separació. No l'he vist, però... Aquesta també és molt bona. Jo sí que l'havia vista ja, aquesta. Molt bona la història d'una separació allà, en un país on la religió majoritària és la religió musulmana. Ostres, molt bé com toquen el tema, eh? A més, ja per mitjà la història que un dels dos penso que ser ja la que vol marxar a viure a l'estranger a Europa vol venir i que la tenen un fill i bé, és... Com tracten tot això? Està molt bé. Està molt bé. Dius, estàs en un país? Doncs això. L'hauríem... Pròxim. No? Irà molt, l'hauríem mitjà. I... I com ho tracten? Doncs aquí és amb... A veure, no és que estigui basada però està una mica sí que està inspirada amb la mort d'un viatjant d'Arabzur Miller la novel·la... Bueno, novel·la i obra teatral d'Arabzur Miller Sí, sí. I ells fan, els protagonistes són una parella relativament... Bueno, jove, força jove, que ell és professor de literatura a un institut, no? Sí. Això és un ensenyament secundari i tots dos estan al matrimoni estan treballant amb una companyia de teatre no se sap molt bé si són amateurs o no no tenen massa no recursos, no? No se li deu així massa jo penso que igual són així en plan amb pocs recursos no vol dir que ho fan bé però ho fan molt bé i estan per això seria teatre dins el cinema, no? Sí. estan assajant i després s'estan ja representant ja en l'estrena i tal aquesta obra d'Arabzur Miller la mort d'un viatjant i clar, sabeu que la mort d'un viatjant parlava de la història d'un senyor que era viatjant que anava pel país pels Estats Units doncs venent el seu producte però era una persona mediocre no era tampoc no tenia no tenia gaire en canvi es creia que sí que l'important era doncs agradar molt a la gent agradar molt a la gent i així doncs triomfaries no? El son americà però aquest senyor no ha arribat i ho fa fins i tot està a punt de perdre la feina un desastre un dia tenen dos fills ell està a casa també tenen dos fills i un fill amb un viatge que ha d'anar a parlar amb el pare que ell està de viatge a Boston en una altra ciutat descobreix que està enganyant la seva mare amb una altra dona i el fill no perdona i el fill no perdona el seu pare amb la vida això no li perdona mai no perdonen els fills no els fills això no això costa ni el es veu que costa ni el clínis amb allò dels 13 maris els fills van dir que no el païs doncs una mica era per situar-la per situar la pel·lícula era mort d'un veatxant aquest senyor acaba suïcidant-se a la novel·la a la teatre i bueno com que ells estan representant això però es veu la seva vida la vida d'ells ell està fent classe a l'institut llavors a l'edifici on viuen aquesta parella està a punt d'ensorrar-se perquè estan fent una obra al costat que estan tocant la cimentació i bueno està a punt d'ensorrar-se i l'han d'abandonar l'han d'evacuar aquest edifici a més veus entre els veïns com s'ajuden com ei mira que el meu fill no vol aixecar-se veu que és un nano amb una discapacitat física, mental que està allà al llit i ell entra a casa dels veïns s'ha generat gran ajuda el seu fill que no ho tenia ja 40 anys i l'ajuda també a sortir d'allà com els veïns van dient però què passa no, no, va, és que l'edifici que caurà i hem de marxar tots i vinga, va sortiu, sortiu que aquí no podem estar va, que és perillós entre tots els ajuda gent amb molta educació moltíssima educació i bueno se'n van clar, no tenen on anar a viure i llavors el director de l'obra del teatre que estan fent els diu doncs mira jo ho sé d'un pis que és un pis meu que s'ha quedat buit ara la llogatera ha marxat i us podeu quedar allà bueno, potser ells se'n van el veuen i va, doncs vale doncs mira, s'ha de neteja s'ha de posar però bueno, vale s'instal·len allà amb les seves coses i tal però hi ha una habitació amb les pertinences d'aquesta senyora de l'anterior llogatera i no hi ha manera que aquesta senyora vingui a buscar-les afirats que si posen les pertinences a la terrassa que si una nit plau que si no sé què i no arriba a venir bueno el tema amb aquestes és una miqueta per veure la la confusió no, amb aquesta senyora llavors ells estan allà i passa una situació molt violenta que no es veu però sí que veus després al final el resultat no que ella ha d'estar a l'hospital ella s'avança a casa està a casa i llavors el marit encara ha de fer unes gestions i ha de venir a comprar una cosa al supermercat abans d'arribar a casa a sopar a portar coses pel sopar i bueno toquen a la porta ella obre pensant que és ell clar ja et dic si vivien en un lloc que tothom es coneixia i tal doncs ella estava acostumada potser no va ser molt imprudent també no doncs obre la porta de baix a portar automàtic i deixa la de dalt també i ella s'anava a dutxar i ja la següent escena ja està allà a l'hospital amb un trau aquí al cap que no vegis amb tot pena de sang no sé què no saps què més ha passat allà perquè ostres o sigui que l'han atacat violentament així de clar després es veu que és que clar l'anterior inquilín llogat era la senyora des de vida dissoluta que es veu que rebia molts homes no sé què i clar aquí està la història però s'imagina aquest fet el que canvia la vida d'aquestes dues persones evidentment i la reacció de l'home i la reacció d'ell i d'ella i amb una societat així i amb una societat així que dius ostres ho denuncies ell sí que és favorable llavors és a partir d'aquí tota la reacció d'ells dos enverina d'alguna manera la reacció i el caràcter de l'agressor que sembla una persona que no ha trencat mai un plat no? sí tenia aquesta sensació que és un home exemplar però segons quan mira la màquina la càmera ostres li veus una mirada que dius hòstia sí que és capaç però en canvi de cara a la dona s'ha deixat pensar per la temptació que diu ell no per la temptació és que acaben descobrint qui va ser clar però de cara a la galeria ell dissimula ell com que no no sé de què va vull dir aquesta cosa de l'agressor una persona que també està casada una altra persona que també porta una doble vida que també està casada que està casat que la seva filla ara és casada que bueno clar ostres però en canvi està tota la vida enganyant la seva dona amb altres dones o pagant o el que sigui però és molt interessant el tema perquè és una societat musulmana com reacciones davant d'això exacte una crítica com ostres sense violència perquè no hi ha violència però sí que veus tota la ràbia que hi ha interior d'ell i és el tema d'això com es conjuga tot això de si es denuncia no es denuncia ella no vol denunciar perquè dius ostres si vols de tornar a explicar tot arreu i no sé què i clar ja no és plan dius és igual totes veïns ja ho saben qui et va trobar a la dutxa com estaves Nua com estaves a veure qui t'ha trobat i és una miqueta la relació entre ells i sobretot el tema del perdó del perdó és el tema del perdó és un gran de si s'ha de perdonar no s'ha de perdonar el per què per viure tranquil no era tranquil per poder passar pàgina per tirar endavant exacte jo crec que el perdó és un invent que no sí no el perdó en aquest aspecte clar però ells tenen religió a la religió sí que hi ha una mica aquest valor igual que ara que dius això aquesta setmana ho he escoltat que o sigui els turcs s'han atracat en els curs sí i estan ocupant les seves cases han fotut a fora tot el en el lloc sí sí però tota una franja que han creat de seguretat per dir-ho d'una manera i tots els curcs que vivien en aquesta franja fora de casa vull dir aquestes franges millor dit d'aquella zona d'allà sempre estan iguals palestins no sé què polèmiques no sé quant són aquestes fronteres polítiques que no són fronteres naturals exacte llavors aquí és el problema que encara hi ha molta problemàtica d'identitat i nacionalisme d'aquesta manera però tu t'imagines una persona que està a casa seva i tal doncs imagina que et facin fora de casa en el que t'ha costat això has de tornar a començar molt bé seguim una miqueta parlant de en aquest cas d'una pel·lícula de diguem feta per dones és a dir feta per dones bàsicament protagonitzada per una senyora que es diu Ilse Salas i dirigida per Alejandra Márquez a Vella són les niñes vien una pel·lícula d'any 2018 fa un anyet i que ha guanyat em sembla que són 4 premis Ariel que són aquests premis que es donen no sé on es donen si és a Mèxic directament o es donen a nivell bé són bastant importants com es lleuen aquests premis Ariel no sé si és a Argentina o és el BAFTA és com si fos un BAFTA d'aquests així com a europeu no sé o iberoamericà dona igual va guanyar a la millor pel·lícula millor pel·lícula millor actriu ella i millor vestuari i tot això és una pel·lícula que a mi em va posar els pèls de punta perquè és una pel·lícula i com et torno a insistir dirigit per una dona és una pel·lícula que va estar amb aquesta digues sí sí sí digues el Premi Ariel és un premi cinematogràfic considerat la cadena mexicana mexicana d'artes i ciències cinematogràfiques fantàstic doncs llavors una mica seria aquesta part va guanyar 4 premis allà perquè és una pel·lícula que bàsicament és el que comentàvem em sembla que amb aquesta em vas dir que era el cicle el cicle sí comemoratiu d'aquest dia contra la violència de les dones al cine baix sí feien 4 pel·lícules una d'elles era aquesta les nines bien sí és una pel·lícula que sembla que no passi res passant moltes coses i això és a mi el que a vegades amb el cine em posa una miqueta nerviós perquè estem parlant de la societat bé no bé superbé de Mèxic vull dir aquesta línia ella ho fa ella sembla que no passi res a la vida és el que tracta Roma no bueno doncs mira no anem malament no anem tan lluny no dir que potser Roma va per aquí una mica la societat ben estant exacte de luxe exacte exacte exacte evidentment però aquí jo crec que és més aviat la visió femenina és a dir d'aquestes dones que són dones d'aquests marits potentats que tenen negocis i que elles evidentment no treballen estan amb un altre clar estan amb un altre nivell exacte ella està preocupadíssima perquè resulta que és el seu aniversari i ella està evidentment a la perruqueria fent-se les ungles el que vulguis i tal que em sembla totalment joable i amb això no hi entraré però està preocupada per el que serà no, és veritat jo no hi entraré si s'ha de fer les ungles que se la passi clar no, però vull dir que no entraré amb el concepte cadascú ha d'estar guapíssim per qualsevol situació va, va no, no però és veritat però el problema està en la preocupació que té ella perquè resulta que ha entrat una papallona i que no la volen treure perquè dona mala sort per la seva festa i el jardiner diu que no sé què una papallona negra negra, sí llavors aquestes coses ja plantegen el què què passa? estem amb els anys 80 també clar les formes de vestir aquelles ombres aquells pentinats aquelles coses llavors la típica que ha entrat dins la societat i és una mica hortera llavors clar aquestes que són ja finetes a si mateixa i llavors exacte i la seva única obsessió era d'ella la seva il·lusió és a veure si encara que estigui amb un marit i que estigui bé i que tingui un cotxe de color xampany que això era molt típic de l'època aquestes coses aquests cotxes d'aquell moment i tal la seva il·lusió és trobar-se a Julio Iglesias en aquella època en aquella època era l'homàs els 80's a liar-se amb ell si pot ser i viure al corte inglès d'Espanya venir aquí i viure al corte inglès diu d'Espanya o diu de no sé on com dient com viure clar venir a Espanya perquè en aquella època a Espanya és que mi marit va anar a Madrid a fer negocios o Madrid o era als Estats Units era com la madre tierra aquestes coses una miqueta que dius aquestes coses com dius madre mia com una mica colonialista tot plegat és una cosa com molt estranya i llavors veus que arriba aquesta crisi i el normal és que tu vegis veient com van caient lògicament aquesta gent clar com va passar aquí també la crisi que molta gent va perdre bueno vas veient o vas intuint però ella sembla que no li passi mai res és com que intenta viure en un altre món mentre el marit està a casa i està tirant-se l'alcohol està jugant no sap cafè i juga amb un cotxe dirigit d'aquests dels anys 80 i en canvi ella segueix la veus com es maquilla com se li acaba la crema bona la que val una pasta llavors llavors va allà a l'espai de compra d'allà no sé hi ha una mena de centre comercial llavors no està la crema que llavors la mira amb cara de menyspreu a l'altra és una línia has utilitzat paraules que no són correctes per la crema que busquen per què? perquè amb aquestes àrees així no hi ha no no no però clar no però perquè ella amb una botiga amb una perfumeria especialitzada no però és un centre comercial de gran nivell d'aquests que hi ha per allà també és un cort inglès però allà clar no sé exactament i llavors clar veus tot això les relacions que hi ha entre elles tot entre elles com estiren dardos és aquesta cosa plana i a més és una pel·lícula molt plana amb aquesta idea i bé i com això va passant va pujant va baixant torna a pujar una altra vegada i quan el moment en què torna a pujar una altra vegada bueno es veu un moment molt al final que no vull deixar anar en què fins i tot el marit s'espanta de veure com ella per no perdre les aparences reacciona d'una manera molt puntual i això és el que dius ostres vull dir ella una directora se l'ha rebentat no però sí són moltes sorpreses clar és una directora que el que està fent és veure una visió femenina però una visió femenina molt com diríem vull dir del que seria per desgràcia aquest concepte horrorós de la dona florero determinada i la planteja com a tant és un retrat perquè estàs explicant és un retrat jo he vist algun traire i he vist algun trosset jo crec que ja que hem parlat dels germans coet jo crec que la crueltat insuportable o no sé què és una crueltat intolerable és una exposició també també una mica aquesta idea ostres quina pel·lícula i deixem que faci un apunt molt ràpid i així ja seguim parlant de les pel·lícules perquè és una pel·lícula que avui comentar dura una hora i vint minuts es diu Marilyn és un senyor que es diu Martín Rodríguez Redondo la protagonista un nano jo crec que que deu ser on deu tenir estar amb l'adolescència que es diu Walter Rodríguez i és una pel·lícula ambientada a l'Argentina però de la zona de la pampa on hi ha vaques per allà és una zona així però bueno no és gaire idílic és d'aquestes zones és de part més de feina de part més de feina exacte com els rancheros i clar i dins d'aquell espai inhòspit absolutament que es coneix tothom que el pare és un vaquero de tota la vida la mare bueno treballa més hores que un rellotge el germà és un nano també més o menys de 18 o 20 anys que està per allà sí que és allò i en canvi aquest noi surt amb una sensibilitat especial llavors aquest nano vull dir em refereixo que ell comença a fixar-se li ha de cosir no vol dir res vull dir que agafa de cosir no agafa robes es comença a fer robes per ell roba a les botiguetes les poques botigues que hi ha allà que és una benzinera cullerets perquè ell el que vol ser és dona és una mena d'un transgènere molt suau avui diguem el plantejament i clar llavors aquí això comença a moure's coses dins d'aquesta minisocietat aquesta microsocietat que a la fi i a cap les festes són allò els quatre del barri amb una música petxanguera que fa petxum petxam petxum petxam amb unes cares de fàstic perquè tots es coneixen vull dir és vull dir una cosa absolutament apartat del món és com fer això una festa al mig de no sé de la manxa a la selva directament i clar imagina't una persona amb aquestes connotacions encara millor imagina't com li fa l'aullada a un nano que és el fill del caporal del que porta la granja que ell explota quan la mare se n'entera li fot de pantallots a rebentar-lo gairebé a mi el que em crida atenció és que ell mai aixeca la veu mai es revela la submissió llavors aquí ja ho deixo aquesta no la desvella aquesta no la desvella aquesta no perquè la pel·lícula també és molt lineal és molt és explicat l'argument és molt argentina no no m'hi deixa moltes coses ui mare meva que t'expliqués més però vull dir que en refereixo no però vull dir és una pel·lícula que és lineal també molt argentina que dic jo però després dius ostres el que ha passat per aquí deixa-ho anar deixa-ho anar sobretot insisteixo al final i callo perquè si no hi ha un altre bueno tenim set minutets no sé l'il·lusionista una ment meravellosa sangré fàcil tu mateix jo gairebé prefereixo començar si més no per l'il·lusionista l'il·lusionista és una pel·lícula que desorienta molt jo personalment que sempre he estat així com molt molt indiferent amb el que és la màgia això de fer aparèixer coloms o mocadors o tal la veritat és que aquesta et queda una t'intriga t'acaba atrapant i vaig dir bueno és que no ho endevinaré perquè esclar jo ja amb els anys que porto ja sé no l'endevinaràs com ho ha fet això ni com es fa això diu això és una qüestió que tu mires cap aquí i te la foten per allà vull dir és una mica això però el que el que passa amb la pel·lícula aquesta és que va més enllà del que és la realitat de la màgia que tot plegat dedueixo que és doncs un seguit de temes no que que bueno que vull dir que controlen els espais amaguen i tal i qual i ja està no no aquí està parlant de l'ànima fins i tot o sigui de la manera que una persona que no té és és un que ha de ser on representa què és allò és Anglaterra crec Anglaterra sí és Anglaterra jo crec que és allà és Londres allò exacte i llavors sí sí però potser no Londres ben bé però bueno vull dir una mica les enfones jo tinc imatges de veure com si fos el Londres de la zona menor i llavors doncs allà parla d'aquesta d'aquesta il·lusió al cap i a la fi o sigui la il·lusionista el que provoca és una il·lusió en els altres però no precisament bona no precisament agradable sinó tot el contrari no i com que al vell mig de tot això hi ha contrastos extraordinaris de bondat i maldat no doncs el paio domina el tema d'una manera extraordinària i acaba la pel·lícula i la veritat vull dir no us ho les puc explicar perquè no la vaig acabar d'entendre vull dir perquè sí allò que dius bueno veiem això què és un espai imaginari o veritablement és un espai de l'ànima de l'ànima ah ah però això ho deixo aquí no molt bé sí interessant jo és una pel·lícula que no l'he vist vull dir jo la l'he vist la fa aquella el Norton em sembla que es diu ah sí l'Ever Norton sí ell és el l'il·lusionista i l'altra vull dir bueno la menta meravillosa meravillosa també uff escolta tu vaig arribar però com el fan patir pobra criatura sabeu tot això de de tots xocs i totes aquestes coses que en l'època aquesta del nas això anava tot a marxa sí jo es veig allà insistint i si no ara bé també hi ha una part que representa el que ell no precisament viu sinó s'imagina que viu que és el que proporciona sembla ser i tal com ho explica en la pel·lícula l'esquizofrènia tela eh vull dir molt interessant però és el plantejament d'aquella època sí de com planteja l'esquizofrènia com es planteja aquest tipus de i la crea l'invent de personatges el fet de donar-se importància o per donar-se importància com es transforma transforma tot el seu espai amb una mena d'atenció constant entre una cosa i l'altra que el que provoca és que no que no no ho pots controlar allò allò se te'n va perquè no sí a part que és irreal no i el que és molt maco és la seva dona que l'altre dia vaig parlar d'Elizy Martin amb l'Avinoche com a protagonista doncs aquí és la que fa la pel·lícula era ser una vez amèrica la recordeu aquella noia està diu no me'n recordo com es deia sí sí sí me'n recordo de la pel·lícula però me'n recordo com es diu la noia ja el trobaré però està i d'allò i aquí també ella és la recolzadora però esclar ell s'escapa recordem que ella és el Rassel Crau una mica per tenir la referència ho fa molt bé sí no no no la veritat amb altres no és que Rassel Crau quan està ben dirigit és bo és quan el desmal eren aquests directors que acció i tal ja és que fos la veritat em va interessar molt perquè m'ha donat pistes per parlar i insistir en que ha de ser una època passada estem en un altre principi de les coses i evidentment aquestes persones que tenen aquestes problemàtiques no han de patir com patien abans ni pensar-hi no no no i sobre el tema estem evidentment però són períodes no? passats i que bueno doncs que una miqueta s'han de l'altre dia ai no recordo on va ser que vaig sentir que aquella gent que no que no entén aquella gent que no vol conèixer la història passada repeteix les mesmes errades en el present o així em vaig quedar com dient ostres que quina veritat és a dir per això dèiem no el que dèiem no? qui no ha conegut el franquisme repetirem el franquisme una altra vegada no? qui no ha conegut aquestes tècniques terribles repetirem aquestes tècniques és diferent perquè la ciència canvia és aplicable a tots els països i a tots els moments històrics per això dic que has de conèixer la teva història per no repetir-la per no repetir-la per dolenta sí, sí, exacte és a la part dolenta sí, sí jo sí que havia sentit aquesta frase no sé ben bé qui la va pronunciar per primera vegada però sí si no té interès en el passat acaba fent el que va ser el futur repetir els futurs està condenat a repetir els futurs bueno ja que has esmentat els Vox en un principi la gent vota alegrament a Vox sense saber tot el tarannà que hi havia no, no en aquest cas són els mateixos protagonistes ens queden 10 segons hem de dir adeu adeu-siau que vagi bé vinga, que vagi molt bé ens veiem adeu-siau adeu-siau adeu-siau la ràdio d'esferm la ràdio de Sant Junts durant el ràdio d'esferm l'esferm l'esferm l'esferm l'esferm a