Virginia Woolf, Blade Runner 2049, Personal Shopper, Persepolis i Room: del llibre a la pantalla, amb Pasolini, homenatge a Chiquito i record a Freddie Mercury

Fins demà! Fins demà! Alguns fallen, bastant, com a coordinador del programa, tinc que queixar-me. Sí, sí, sí. Hola, David, com estem? Molt bé. Deia la salutació, però no, no, que és problema, eh? Faltaria, no. Com es passa? Hola, sí, sí, estava jo, m'he quedat una mica estorat amb jo. Molt bé, molt bé. Hola, quina cara, quina cara, seriós, no emprenyat. Aquí podem, quan podem venir, podem venir, i si no estem els companys per suplir a qui sigui, que és el que hi ha. Jaume. Que no falla, el de... El Nacho no falla. Ah, jo no. És que el Nacho és més primerizo, i encara... Encara, jo no. Sí, encara, exacte. Encara... Encara la passió, no, la separatació, no, ja, després ja... És com un enamorament, això. Exacte, quan portis molts anys... Passa el temps, ja mires el que... A més, és com un... hi ha un matrimoni de vint anys. I ara ja són los ropers, no? Clar, exacte. Bueno, de més de vint anys, ja. Sí, sí, sí. Tu fixa't que els que més fallen són els que porten més temps, que són el Jaume i el David. Sí, sí, sí. I es porten aquí molts més que ningú. S'ho han guanyat, ja, clar. S'ho han guanyat. I ja tenen allò repelat que es diu, eh? Sí. Molt bé. Rosa, guafíssima. Hola. Jo encara m'il·lusió, eh? Sí, clar que sí. Jaume, que no es perdi mai. La Rosa no pot fallar mai, perquè és la nostra part femenina i... Què faríem, si no? Sí, ja. Estic una càrrega sobre el meu. Ja està aquí cada dia. La càrrega de teva singularitat, allà. Ja està sempre... Jo el que estic veient és que aquí tenim un altre micro, vull dir que... Ja. Com és que no se m'ha escoltat? No, no, sí, és que s'escoltava poc, no sé. Pujet el micro cap a dalt, però puja't al... Que s'aixequi el micro. Físicament. Físicament, físicament. Que trempi. Que trempi. A veure? Ja sé que a partir d'una edat això costa, però... Parla. Oh, quin goig. Ara veus, veus, ara la cosa... Ara veus, quan tot està aixecat, tot rotllament. Clar que sí, clar que sí. Molt bé, doncs avui tenim moltes pel·lícules que parlar i res de teatre, ni de rosa, que ha passat. És un descanso, un descanso. La setmana vintre torno. Avui vaig a broncant a tothom, eh? Prepareu-vos, prepareu-vos. Vaig fotent bronques a tothom, eh? Avui t'estàs quedant descansant, eh? Sí, sí, quan diem, vinga, va. No, no. Doncs tindrem llibres amb el Nacho, que es parlarà de la senyora Dalloway, de la vingènia Wolf, i ens farà un matxembrat amb les hores. Correcte, és una pel·lícula mig inspirada amb això. Clar, sí. I de cinema parlem de pel·lícules bastant dispars, eh? Des de Blade Runner 2049, el David, jo parlaré de Personal Shopper, ja veurem què passa. El Jaume Persepolis, no? És una gran pel·lícula, eh? Molt. Sí. Molt gran pel·lícula. Però molt, eh? Vaig quedar al·lucinat, també. I també la de la Rosa, l'habitació, eh? De Rum, també, jo no l'he pogut veure, però el Nacho i la Rosa diuen que és una pel·lícula. Sí, sí, és molt bona, eh? I també d'una molt peculiar, que és Passolini, que també la comentarem, que és a les pel·lícules. Ah, l'has vist. La de Belferrara, que Déu-n'hi-do, la pel·lícula és molt potenta, eh? En parlava de la combinació era bona. Sí, sí, era bona, era bona. T'entrada. I El hogar para niños peculiares de Miss Peregrine, eh? De Tim Burton, que també d'una idó a la pel·lícula, però és que Tim Burton no acaba de... Sí, però té mala llei. Té mala llei, té mala llei. Sí, té mala llei, exacte, sí. És un llibre, eh? Això ja comentarem-te una mica, i està basat en un llibre, i a partir d'aquí, doncs, aquí ha fet la seva visió, no? I ara ja parlarem d'altres cosetes, eh? Parlarem també d'Auto Navi, parlarem de la Belén Atienza, que ens explicarà Rosa qui és, i, bueno, i potser per aquí els homes que volia parlar de Superman, m'has dit, o no sé què era allà, perquè... Superman, i, bueno, tot això. I per aquí, home, en parlarem, a Mare meva, farem un final d'aquest una miqueta, i, Nacho, et cedeixo la paraula perquè parlis, a val del llibre, d'una persona que no m'has mentat. Sí, mira, és que l'altre dia, no ens vam recordar, no sé si ens va escapar. Vam dir-ho, eh? A la prèvia, però... Vam dir-ho a la prèvia, sí, del, bueno, malogrado, chiquito a la calçada, que va morir, que era una persona que ens va fer riure moltíssim, a moltes generacions, perquè Toma portava, sembla que 25 anys, des que va debutar, que tenia 62 anys. Sí, sí. Era un cantador de flamenco... I des dels 12, als escenaris, no vols cantar ni ballar, eh? Sí, sí, o 23, bueno. Sí, sí, sí. Que era, jo, del carrer de la calzada, però això es deia, chiquito de la calzada, era el nom que havia adoptat com a cantaor quan anava al Japó. Allà, va estar dos anys al Japó, allà fent de cantaor. Sí, sí, sí, sí. Un senyor veritablement curiós, no?, que al final amb la seva, o sigui, també comentàvem aquí ara fora d'antena, que la manera que parlava tampoc se la va inventar. Algunes paraules sí, però moltes, això del fistro o coses d'aquestes, és una parla molt local d'allà, d'una zona de Andalusia, i, bueno, el que Toma va fer és posar-la... a la primera línia, i jo crec que això s'ha quedat, eh? I s'ha quedat en castellà, en el català, és com una molèdia universal, diguem-ne, no?, que perdurarà, no sé quant de temps, no?, per exemple, el pecador i tot això. Sí, sí, és que és la zona de Màlaga. Jo tinc família a Màlaga, i tinc família a la zona que li diuen, té un nom aixer d'Oscaracolillos, no?, que és la banda de dalt, la zona més de la muntanya, no?, del que seria la serralada que hi ha por ahí. I tenen una forma de parlar molt peculiar, no és això ni molt menys, no?, però pronuncien i tenen paraules que et quedes com diuen, eps, no, què ha dit, no?, i sembla, crec que sigui a prop de Màlaga, que no està gaire lluny de la capital, a ser uns 40 quilòmetres, doncs el famós a l'aurint de la torre i aquests llocs i tal. No, no, que és molt famós per la... Però, en canvi, el Nil Grande, que és una miqueta més així com a apartat, jo allà m'he passat molt bé amb la forma en què parlen i els comentaris que diuen, eh? Per això dir, que no t'estranyi que... i el que dius tu, aquests vincles, no? Sí que va tenir el mèrit que això ho va transformar en un altre llenguatge, perquè al final dius, és que això no és això, ni castellà, ni res, és una cosa molt seva, no?, que transcendeix i que, bueno, que s'adopta molt. Jo no sé quan durarà, perquè potser, clar, jo pensava l'altre dia, clar, els nanos de 15 anys, això potser no saben res i es perdrà, no? Però bé, durant un temps... No, jo crec que sí, que durant uns anys... Home, pensem que tota la gent que hem xuclat això... Sí, sí. I els meus nàpols que tenen 30 i pico, també, no? Sí, sí, és passant amplia, passant amplia. Podem estar 30, 40 anys dient, hasta luego, lúcar! Sí, sí, sí, aquestes coses, sí, sí, sí. Coses d'aquestes, no? Però, bueno, és el que hi ha. Bueno, una mica tristó, ja està. Avui també escoltarem Poray, si tenim temps, no? Avui fa 26 anys que va morir Freddie Mercury. Ostres! Per tant, que, doni i do, com passa el temps, escoltarem un tema, a veure si tenim temps, per aquí. I, bé, doncs, Nacho, segueix parlant, perquè has de parlar-nos de la Virginia Woolf. Correcte. Bueno, doncs, parlarem d'una escriptora molt coneguda, bé, més aviat tan coneguda per la seva vida personal i per les seves referències després, com per la seva obra. Per la seva vida personal, doncs, va ser una persona molt atormentada, va ser una persona que estava mig embogida, es va suscitar, va tenir aquesta vessant una mica de lesbianisme, tal, que en aquella època també estem parlant dels anys 20, bueno, i una persona després que, bueno, referències en el cinema, que si té por, qui té por de la Virginia Woolf, diguent, és una persona, no?, bueno, molt coneguda per la seva vessant personal i quasi tan coneguda o més coneguda per la revolució artística que va fer. Llavors, la senyora Virginia Woolf va escriure la senyora Dalloway en el 1925, que va ser una de les seves primeres obres ja madures i que es considera una trilogia amb el Faro i The Waves, les oles. L'important d'aquesta obra és la revolució estilística que va suposar, està alineada amb el que va fer Joyce o amb el que va fer Proust, o sigui, una gent que va portar mòdus del cinema, diguem-ne, perquè, a la fi, això és cinema escrit, diguem-ne, que això no existia abans, clar, en el 1925. L'altre dia parlàvem del Golasado Potenkin, és el mateix any, el 1925. Clar, sent raó. O sigui, estem parlant, així està la cosa, diguem-ne, al món una mica, no? El cinema està començant i suposo que aquestes maneres noves d'enerrar acaben passant a determinats escriptors i acaben sent, bueno, un altre estil, una altra generació literària del que era abans. Llavors, aquesta obra és semblant a l'Ullises de Joyce que és un dia, doncs aquí igual, són un dia gairebé sencer des del matí fins al vespre, en el que anem veient la vida d'uns personatges i en el que, clar, l'estil és molt especial perquè no té capítols, o sigui, tu vas passant, o sigui, és una narració contínua, contínua, contínua, contínua, contínua, contínua, en un punt i seguit salta un altre personatge, no posa ni espais ni res, vas passant, té diàleg però tampoc té molt diàleg, llavors és com si hi hagués una càmera que anés passant, o sigui, estem ara i ara passarem a la Rosa i veiem el que està passant la Rosa, després passem al Jaume i després hi ha un moment que sortim al carrer i veiem no sé què passa i llavors veiem el que està pensant i el que està sentint i tornant. Si fos carretera perduda, no? Bé, jo crec que la gran, sí, una mica sí, una mica no, de seguint, la gran cosa d'això és que t'està explicant el que està veient una persona, que són coses normals, perquè no tothom veu coses allò impactants a la seva vida, sinó que veu coses molt quotidianes, però t'explica tant del que està veient amb una perspectiva tan àmplia i des de tant punts de vista, és com si hi hagués moltes càmeres dintre del seu cap i tot el que enfoca i tot el que pensa i tot el que pensa que estan pensant, segur que aquesta persona estava pensant de mi quan passava per aquí, que jo estava pensant, no sé què, et dona tanta informació que és una novel·la que comencen a exigir-la i dius, a part que té un estil brutal, o sigui, té unes comparacions molt bones, el llenguatge està manegat d'una manera molt important, sense ser avorrit, no? perquè no té cap preferència cultural de cap tipus, que això és d'agrair molt, molt d'agrair, perquè a vegades aquí es perd algú amb aquestes coses, no, aquesta tia explicant està molt lligada a l'època en què l'està explicant, perquè és un passeig allà, en el 1925, en el qual és Londres, és l'època postvictoriana, en què l'imperi està en el seu apogeo, hi ha una classe una mica alta que estan allà, que es dedica a fer festes, que passeixen pel carrer, que passeixen els nens, allò les nanis i tal, tot això es veu, a més a més, sobte, sobte, és un dia esplèndid a Londres, no plou ni res, sinó que fa sol i estan tots contents, perquè és una mica així ja més de juny i tal, i tot això és com un can a la vida, no?, d'aquesta dona que vol viure molt i que és una dona que té, jo em vaig sobtar, per exemple, m'havia pensat que era una personatge jove, i no, Clarissa Dalloway té ja 52 anys, però té 52 anys, que se sent molt jove, tota la gent que l'envolta també és molt jove, tot i que estan en unes vides una mica ja constrenyides, no?, perquè és el que toca, no?, l'aristocràcia i una mica, no?, la seva vida, saps, una mica la prefigura, no?, fins al dia de l'amor, diguem-ne, jo faré això perquè ja ara sou una persona que la vida ja ho tinc fet i tal, però ella intenta i en totes aquestes sensacions que veu de la vida, i fa moltes reflexions, sense que haguin frases fetes d'aquestes, rotllo d'Oscar Wild, saps d'Oscar Wild que sempre està posant, ella t'explica en el que veu, fa unes comparacions i tu quan va ser així veus que d'alguna manera et va quedant alguna cosa a sota, no?, alguna cosa a sota d'aquesta manera de veure la vida tan intensa, de veure tot el que l'envolta, d'aquest prisma tan fort, tan tan, aquesta lenta, tan amplia, d'alguna manera t'amplia tant que acabes veient coses, no?, a la quotidianitat, la grandesa de la quotidianitat, de la mediocritat fins i tot, o de les coses simples i tal, que tenen per sota, doncs, molta història, no?, la gent, la gent que aparentment té vides simples, doncs, ella l'amplifica molt, no?, i doncs, clar, això s'ha de ser molt bo per fer-ho, perquè si no quedaria una cosa avorrida i incomprensible i fins i tot, ja dic, amb poc interès, no?, però aquesta dona, clar, a part de l'estil, l'estil és molt bo, eh?, per fer unes comparacions, sense que siguin molt repetides, però sí que molt justes en el moment que toca i molt poètiques i molt brillants i es diu també que és un estil molt femení, jo estic d'acord, diguem-ne, en el sentit positiu de la cosa, no? Té una sensibilitat especial que potser tu, si miras a prou, prou a mi m'avorreix molt, però bueno, jo, en canvi aquesta, aquesta, aquesta, te la vas, o sigui, del que té, arribes un moment i clar, com l'acció tampoc hi ha tanta acció perquè t'ho veus a explicar coses i tal i a escriure el que veu, doncs bueno, t'avorreixes, no és que t'avorreixis, sinó que quedes una mica així com, bueno, aviam si abans una mica l'acció, però s'aguanta, s'aguanta, es va aguantant, es va aguantant, es va aguantant, i era un llibre que ja al principi em va costar d'acabar-lo, és veritat, no? Perquè vaig començar, i llavors, quan l'he acabat, ja l'he pogut tornar a llegir, llavors el tornes a llegir i llavors sense altres coses, no? Veus que hi ha coses per sota, no? Saps aquestes pel·lícules que tornes a veure i dius, ostres, veig coses, m'està dient coses per sota, no? I això està bé, doncs aquest llibre seria aquest estil. recomanable, ja dic, s'ha de fer una mica d'acto de fer, de dir, bueno, jo continuaré amb aquest llibre encara que pensi que això, ara porto 50 planes i, hòstia, què passa aquí, no? Això anirà tan lent, això, no, doncs, si persistim una miqueta, al final jo crec que hi ha recompensa. S'anima. No és que s'animi, però tu vas sentint coses per sota i sobretot, ja dic, aquesta poesia que té i tal, bueno, un llibre molt valorat per la crítica, per la ruptura que va suposar, ja dic que... Tampoc és molt gruixut, no? No, té 255 planes, però bueno, aquesta és lletra grossa, eh? Ah, val, val, val. Podria ser 200 perfectament i no es fa... Ja dic, el que no tingui cap preferència cultural, vull dir, perquè tu ho pots entendre, és la preferència cultural de què era la vida a Londres en aquella època, però això ja sabem com és. Quin període és. I ja està, i t'explica i per què és, ja dic, és un cant de la vida, un cant de obrir les finestres i veure la vida que passa per sota, no? i agafar-la, no? Voleu agafar-la i de la meva vida mediocre doncs jo puc estreure, no? Perquè a la fi està parlant, és el missatge aquest, no? D'aquí hi ha molta cosa molt interessant si tens un prisma interessant, no? Ah, i bueno. Molt bé. I això, bueno, té algun lligam, ja hem parlat en el món del cinema, en el món del teatre i tal, i bueno, en concret, hi ha una pel·lícula que és Les Hores, que és una pel·lícula que sembla del 2001 o alguna cosa, ja fa temps, sí, fa un temps. Sí, que bueno, no és que sigui un, una, o sigui, posar el llibre com a pel·lícula, però sí que són tres històries en què l'obra de Mrs. Holloway és el fil conductor, la primera que és la relació directa perquè és la escriptora, la Virginia Woolf, que està escrivint aquest llibre, que està embugint, que al final acaba suicidant-se i tal, i que està lluitant amb si mateixa per parir aquesta obra, la Virginia Woolf, i llavors enllaçen el present amb una dona que està llegint aquest llibre i que conec un poeta que té similituds, aquesta transposició en els anys actuals té una transposició d'alguns personatges del que era el llibre, i bueno, hi ha tot una barreja, que és una pel·lícula, aviam, parlem un altre dia potser en més detall, però sí que, és una obra que ha inspirat molt, ha inspirat molt a l'IT, i a aquesta de Sorà, és una pel·lícula que era... Del Daldri? Del Daldri, correcte, del que surt allà una mica, o sigui, Cupid, no? Dic, hòstia, i de personatge, no?, que és molt fort, aquesta dona, que hi ha força, i sobretot aquesta vitalitat, tu veus una vitalitat allà brutal, no?, que se l'està menjant per dintre, no?, que tanta vitalitat se la menja i acaba... I el paper que fa també la... Sí, sí, sí, la Nicole Kidman... No, Nicole Kidman i l'altre... L'altre, qui és la... La Julianne Moore? Sí, sí, sí, que és la del present, que és l'amiga del... del poeta aquest que s'està morint de càncer i tal, la de Sida, correcte, no, aquesta és la Meryl Streep. Meryl Streep? Jo dic la Julianne Moore, la que fa la mestressa de casa als anys 50. Correcte. Vale, correcte, aquesta que està llegint el llibre, correcte, correcte. Sí, sí, sí, sí. Doncs, bueno. Bueno. Dos, recomanable i... Perfecte. Passo el testimoni... El David? Ah, jo, va. Perquè ja passem al cinema i parlem de... Bueno, aquí podem... Sí, bueno, jo no l'he vist encara, per qui l'han vist, em sembla que... La Rosa, no sé si l'has vist tu. No, no l'he pensat gaire. El Jaume... Sí. Bé, vas... Bueno, vas a dormir o si no? Va... Com t'ho diria? És que Blade Runner està molt amunt. Llavors, aquesta... Està molt ben feta. Si no tingués el referent de l'anterior, diries que és un... És un gran film. Però, hòstia, és que allò li pesa massa i aquesta... Fa uns esforços prou... Prou notables. Prou lloables. Prou lloables també. Per desmarcar-se i marcar una estètica pròpia. Perquè és molt complicat. Era molt fàcil seguir l'estètica de la primera. I aquí, no sé si és gràcies al director de fotografia, que no sé qui és, però és molt... És reconegut, em sembla. Doncs, tot i ser la mateixa ambientació, ho veus diferent. Han passat, cronològicament, de la trama de la primera pel·lícula, la segona, han passat 30 anys o així. I... I encara que l'ambient pot ser el mateix, és bo que hi ha hagut aconteixements que han fet que tot allò sigui un pèl diferent, no? Bé, si a la primera pel·lícula, diguem-ho d'alguna forma, els protagonistes eren els replicants. A veure, m'ho sonen les dues, no? però ja era la recerca de... Bé, del teu creador. I ja està. Aquí, d'alguna forma, és el creador que busca l'ésser creat. I... amb el mateix, d'alguna forma. Potser aquella, aquella primava més el seu... un existencialisme més... més pur. El fet de dir... a més a més, amb el... amb la... com es diu això? amb la... llucidesa de saber quan et moriràs. Perquè això et dona una altra perspectiva vital. Molta gent que sap quan s'ha de morir, perquè... perquè sigui, perquè per desgràcia una malaltia li anuncia... Suposo que ja aquí no, però ja aquí et crieix en aquells moments doncs una llucidesa i un saber estar doncs que dius ostres, què passa aquí? doncs... amb la primera el paper del Roger Auer doncs... tot i ser evidentment un personatge brutal doncs al final doncs li surt el poeta de dintre, no? i la... i prima i decideix doncs no... no sacrificar el seu perseguidor sinó tot el contrari salvar-lo doncs en post de... com un crit de la vida, no? cosa que a ell se li ha estat negada. Amb aquesta segona doncs ja... bueno, veiem tot plegat molt, molt més decadent. Tot el que es podia veure tot més consolidat a la primera i una societat més... més ferma, més sòlida. Aquí ja hi ha una mena de deixadesa ja... a nivell moral, anímic, amb molts estaments, no? El sistema que que en la primera pel·lícula podies veure molt implantat en tota una colla de Blade Runners doncs convençuts de la feina que feien... Aquí hem entrat en crisi. Aquí ja tot ha entrat en crisi. Llavors... llavors... gairebé els propis Blade Runners els fa llàstima liquidar els... els que encara queden replicants per la terra, no? D'alguna forma. Ho han de fer perquè és la seva feina però... Veus que no, que no, que jo allà jo ja no... Pobres dius, ara, pobre aquest, s'està tevedint tants anys i tants anys i ara has de venir jo que l'he trobat i cargar-me'l quan ja té una vida muntada i aquí no està fent cap mal de cap mena. I això es percep amb el personatge de Ray Angos que té aquest aire melancòlic. No aquí, no, en totes les seves pel·lícules. Sí, sí. doncs, ho notes, potser li han sabut trobar el paper i... doncs, després, posteriorment veus també el Harrison Ford que també té aquest aire allà, d'atacar-ho com és ell ara, no? Un avi deixat. És que és així ara el Harrison Ford, és un avi deixat. És que veus molt pentinats, barba de quatre dies, però tot... però a més a més quan ets jove et donen un punt o et pot donar per parlar l'ofenia de l'aspecte com a tu. Un punt... No, però és veritat, jo sempre... Aviam, em perdó, jo quan sigui gran vull ser sempre politinet i ben afaitat perquè un avi gran sense pentinar, sense afaitar, doncs... Fa pena. Fa pena, perdó que t'ho digui, sembla deixat, sembla que no hi ha ningú que el cuidi o que no es cuidi ell mateix i la pinta del Harrison Ford és idònia per aquest punt perquè és un avi que està allà vivint en un punt que no toca viure i clar, evidentment, està baixat i és això. I el... Molt bé, David. Molt bé, David. Jo... Jo aquí és una mica més dolent i jo crec que és que van dir, bueno, necessitem a Harrison Ford perquè és un avi i es van trobar amb això, que Harrison Ford és un avi deixat. Per tant, doncs mira, seràs un avi deixat perquè... Ja va bé, sí. Ja va bé. I a l'altre... Potser ha vingut tot rodat, no? El Teniente Castillo més encara. Hosti, sí que estava cascat el James... El James... Edward James Olmos. Sí. Edward James Olmos, sí. Sí, el Teniente Castillo ho recordo de que sortia... Aquest està molt més canviat. Aquest està... I amb un asilo allà... Fet caldo, però jo crec que... Decrèpit. Que potser està en un asilo de veritat, pobra, no? Perquè... És que no he perdut la pista. Jo sé molt bé, però és que són... Clar, és intentar... Estem deixant-nos a tots fatal, eh? Home, no, però és que... No, no. Escolta, estic pensant que jo aviat estaré en un... No, no, no, no. Estem parlant que potser no calia aquesta referència. La pel·lícula ja es podia fer d'una altra manera, però això de treure aquests personatges que estan ja, bueno, estan com estan, perquè... Per això dic que la pel·lícula tota ella transmet una decadència, no? El fet que, per exemple... El director també, no? La... No, no. Si hem pogut fer CUC1-3, no? Directament ja. No, la... Per exemple, l'empresa, com es deia? Tire Corporation. Tire Corporation. Ja no és Tire Corporation, sinó, ara ja ha comprat un... Sembla que ets un... Un CEO d'aquests... Jove, sec, però alhora, alhora, doncs, el tio despietat, no? Que per ell, els replicants, doncs, són un producte, una maquinària al qual ell torna a fabricar. D'acord? Un cop solucionat el tema, l'hi torna a fabricar i, doncs, igual que el producte surt a rat, doncs, que res, que ja està. O sigui, passa la brossa, no hi ha cap mena de problema. Per tant, quan és un ésser humà, en el fons, no hi ha cap diferència. Hi deu haver tants humans que pensen això. Sí. Bé, és una manera... Moltes vegades... Bé, això ho hem vist moltes vegades, des d'aquella pel·lícula de Starship Troopers, en què l'enemic el deshumanitza és convertir-lo en insecte, d'alguna forma. Aquella no, eh? Bé, però en el seu moment, el senyor Bergevin va saber fer punyent allò, va fer molt punyent, eh? Encara que potser ara aquestes alçades estigui tot una mica ja passat. però aquí també, o sigui, els replicants, doncs això, són unes eines, ja està. No vull entrar més en la emotivitat que després en el personatge Ryan Gosling, ni en el paper d'anar d'armes, per exemple, que fa un paper molt... bueno, molt així, molt... molt raro. Serà que el Nacho està com una miqueta... No, molt raro. És el que em va grinyolar un punt. Em va grinyolar. Quan la veixi, em sembla que també estàs a favor del Nacho. Jo en el seu dia vaig anar a dir, jo no vull veure Blade Runner, perquè ja l'he vista, jo vull veure una altra pel·lícula 30 anys després, o sigui, no volia... Les referències al fan service aquest em va fer mal, per què surten aquests i tal. I la pel·lícula em va semblar fluixa, fluixa. fins i tot em va semblar... És a dir, tu és que està molt ben feta, els escenaris, és veritat, però el que ell es va comentar aquí en el seu dia és que em va semblar poc original respecte a qualsevol pel·lícula sense ficció que veus ara. Com si haguessin agafat els mateixos i veus qualsevol pel·lícula d'aquestes que vulguis, no? Tenen una decoració similar i en canvi la potència que tenia o l'innovació que tenia la primera Blade Runner, no? Que sortia en un escenari... No, no la té aquesta, no la té. No, llavors que... Hi ha poca cosa, hi ha poca cosa que la digui... És que de bones a primeres surt perdent. Sí, sí, però... La segona surt perdent. Però surt perdent no comparat amb la primera, sinó comparat jo crec que amb si mateixa i amb altres pel·lícules. Vull dir, no sé, jo em vaig quedar... M'està fred, no? Sí, mira que anava amb ganes de... I digues, et vas a dormir al final. No, no és aquesta... No, hi ha moments que se't fa un pèl llarga. Se't fa un pèl llarga. Aquesta, sí, va ser aquesta. Sí, si ho vas dir-ho. Va ser aquesta. I ara està pensant quina... Sí, sí. Allò que vaig explicar que estava... Jo, va haver-hi un moment en què no puc ser responsable de les neus. Jo sembla que la dona també. I el tercer, que estava una mica més enllà, aquest estava amb el cap així, no? D'esquena. Directament rocant, no? Sí, sí, sí. Mare meva. Gairebé, gairebé. Sí, perquè és molt llarga. No, vaig trobar, per exemple, més interessant, i això és veritat, l'anterior del Denis Villeneuve, que és la llegada. Sí. Va, aquesta ha sigut molt diferent. Que no passa aquesta. Tot i tenen un final... Una miqueta així. Però té una primera hora molt bona. Molt potent, sí. I per tant, jo m'esperava més d'aquest home i, bueno... També anava més senyeta un tio. Sembla ser que una altra vegada ha tornat a... Que diguem que el Denis Villeneuve ha tornat a relliscar. És a dir, que sembla que prometa una cosa... Quan ha relliscat abans? No, amb aquesta de la llegada. Amb aquesta de la llegada. Sí, però jo ha de començar molt bé. No, però jo parlo amb Blade Runner, també. Em refereixo cap. Que sembla que comença molt bé tot i llavors a partir d'aquí, és un moment que la cosa comença a... Sí. A fer-se agobiar, repetitiva, no? No sé si aquí passa el mateix, amb Blade Runner. No aixeca el volt i al final acaben unes escenes d'acció que dius, i ara això per què? Això per què pinta, clar. L'escena final, saps? L'escenes finals, aquelles que estan allà en el mar i no sé què, i es persegueixen allà i els naus, la part final de la pel·lícula. Sí, clar. Ah, sí, sí. Que hi ha una lluita allà i la dolenta aquella que lluita i no sé què i tal i dius, saps allò com que ai, em he de despertar, però per què? Moltes escenes. Això com per treure el tràiler, diguem-ne, no? Sí. Per el tràiler. Bé, és el que hi ha. Bé, doncs ja anirem veient-la i anirem comentant, eh? Bé, doncs passem a una altra pel·lícula una miqueta així també rareta que és el Personal Shopper eh? del Oliver Assayas, no? I que aquí vam mitificar nosaltres i molt la Viaja a Silsmarí magnífica amb Juliette Vinoix i la Karen Stewart que és la noia del Crepúsculo que també surt amb aquesta pel·lícula i que jo realment ja et dic a mi Viaja a Silsmarí em va semblar una pel·lícula magnífica amb una estètica preciosa eh? I és d'ell, és de Oliver Assayas, no? Per tant és un... Sí, sí, I aquí et trobes amb una pel·lícula més urbana tu has vist Viaja a Silsmarí? No. No? Vale, vale, és que la comparativa és una mica odiosa per un costat amb la Juliette Vinoix sí, exacte perquè clar, surt Juliette Vinoix hi ha molta potència i uns escenaris meravellosos dels Alps tot això que aquí no hi és aquí és una pel·lícula molt més urbana i la premissa és més complicada no més complicada és més estranya més forçada sí, és com una cosa molt forçada una miqueta allà la cosa fluïa no? directament perquè estàvem parlant d'una escriptora no m'hi equivoca que tenia la seva secretària ella no? o el mestic diària actriu actriu perdó actriu actriu actriu de molta fam allà que ha fet moltíssimes pel·lícules exacte i llavors ella ja està una miqueta al crepúscul ja de la seva carrera exacte i té bueno, sí que té la veritat que té una llunanta una secretària i després però a part també hi ha una altra noia que a veure, la secretària la persona fidel però a part és que ara l'han embarcat en un projecte que és una pel·lícula que parla precisament d'això d'un actriu exacte un actriu de teatre però bueno, és un símil i que havia de fer la mare i llavors hi ha una exacte ja ha de fer l'actriu d'un actriu i diré una actriu jove amb uns mètodes com molt sí molt expeditius molt trepa directament sense nètodes sense privatia és molt atrevida a l'hora de fer cinema és el més nudo el més nudo sí, però amb una exacte amb una altra revisió doncs aquí aquesta persona aquesta secretària teòricament que amb aquesta pel·lícula té un paper secundari bueno, secundari és important però està allà acompanyant doncs aquí té un paper principal perquè és la persona el xòper és la persona que s'encarrega de portar-li la roba a una persona que és una mena d'estrella però no sabem de què no especifica no especifica és una dona que ha d'estar en moltes catifes d'aquestes en moltes presentacions però no sabem si és escriptora no crec és que és actriu si és celebrity no sabem el que és però és una dona que es compra roba a Milán a París a Cartier i tal llavors ella és una noia molt normal a més vesteix molt normal és molt curiós que és la mateixa Karen Stewart la que fa secretària o la que fa d'ajudant a Kristen perdó no sé per què deia en Karen perdó doncs això doncs amb aquesta línia i llavors ella sobre és medium recorda aquest element que és element que per mi és entrat en calçador allà dins i ella ho diu que és medium i fa por que ha mort el seu germà això passa al minut número 1 de la pel·lícula i ella vol retrobar-se perquè són bessons llavors diu quan ell mori que li farà alguna senyal li farà alguna recordes això no? alguna mena de de retornar però no és no és que sigui medium professional sinó que ella amb aquest lligam que té amb el germà desenvolupa una connexió especial no però ja ho diu ella diu que és medium no professional sinó que ella té aquesta capacitat en general però només amb el tema del germà però focalitza amb el germà que és el que realment costa que aparegui i a partir d'aquí doncs és aquesta combinació a mi hi ha una escena que m'agrada molt que és l'escena del fantasma ho sento em sembla meravellós aquella foscor clar és que és pel·lícula amb fantasma que té un rara fons vinculat allò que és el color verd sí però a mi no sembla molt bé allò a mi em sembla una cosa molt aquesta estèticament està bé és un tio que estèticament crec que hi ha vegades que llueix molt bé i que després per exemple tota la part dels whatsapps es fa pesada i llarga hi ha un moment que comença a haver una situació que genera aquest tema uns vincles que no queden tampoc gaire clars al final intuïm que és una persona que és clar no vull parlar massa per no trencar el tema però per entendre'ns és a dir és aquesta persona que sembla ser que està amb una adepre per la mort del germà perquè vestís malament porta el cabell brut i en canvi és una persona xopper que fa la seva feina per inèrcia que té aquesta dona famosa que és una filla de sa mare que és una tia desagradable i tal que té a la vegada una parella que sembla ser aquesta parella connectarà amb ell via whatsapp crec jo plantegem aquesta història però també per una altra banda es barreja aquesta història de fantasmes per allà donant voltes que és aquesta intenció a mi em sobren els deu minuts finals de la pel·lícula em semblen absolutament absurds jo hagués acabat i no diré res quan està allà i veus que passa una cosa i cau una cosa al terra et situes allò és magnífic perquè és el moment en què hi ha dius ostres perfecte deixem-ho aquí hi ha tot això però al marxar en un lloc més exòtic per una sèrie de coses a mi em sobra no té la potència de viaje a Sils-Marí jo t'ho dic jo ella està millor és a dir la Kirsten Kirsten Stewart està molt millor per mi que no a viaje a Sils-Marí està millor més protagonista i més important allà ara és aquest vinoix que se la menja perquè és que la vinoixa es menja qualsevol cosa que hi ha al davant tot i que no és malactriu ho tinc entès no, no, no és que en un principi era un dia amb un sol recurs quan feia la saga de Crepúsculo i tal aquesta noia sempre feia la mateixa ganyota ella es mossegava el llavi feia així i tal però ha anat evolucionant vull dir i de debò és una noia que ara és magnífica és com l'Hermione la que feia d'aquesta cosa del Harry Potter doncs també ha evolucionat aquesta nena també tenia una sola cara i bueno i ha fet regressió i altres coses doncs bueno es defen bastant bé bueno una proposta diferent de Viaja Sis-Marí no t'has de veure però és interessant jo crec que fins a un límit i bueno hi ha parts que el Nacho no l'acaba de convèncer del tot per aquest tema és que barreja forçada la història és raro la barreja bueno a mi veiem com la barreges no no la barreges del tot no la barreges del tot hi ha moments que et deixen una miqueta inalvis com per exemple surta de l'hotel i segonen les portes i no saps ben bé què és qui passa al davant hi ha coses que et deixen una miqueta amb la sensació de desconnexió però bueno bueno l'anem veient i l'anem comentant això està clar Jaume Persepolis sí aquesta sí que és aquesta no hi ha cap dubte vull dir és la pel·lícula per excel·lència és curiós eh com surten coses d'aquesta és francesa la pel·lícula i l'han fet a la Majerti Estrapi i en Vincente Farronaut oi? i aquesta aquesta és passejar-se o sigui és passejar la casa la la càmera per la vida per dir-ho d'una manera i i anar reflectint totes aquelles coses que ens som jo crec fins i tot molt comuns o sigui que gairebé tothom s'hi troba perquè si analitzes una mica com són les coses doncs no és que sigui tan diferent la repressió de portar un vel i tapar la cara que jo què sé que portar ara un llacet d'aquests no? vull dir és una manera d'imposar un criteri no? i llavors si no el segueixes estàs perdut i lògicament doncs aquesta frustració pot malmetre pot malmetre moltes persones jo crec que la pel·lícula és poètica totalment vull dir jo no ho he dit abans quan parlàveu del del d'això del Black Runner i i això ja n'havíem parlat abans oi? jo a Black Runner li vaig trobar una poesia fantàstica o sigui que tot sí que a mi em va arribar molt sobretot fins al final gairebé després al final sí que vaig trobar que calia acabar abans allò i no d'allò però li vaig trobar una poesia i quan dic poètica és que la mateixa imatge tal com va doncs no només ens mostra el que hi ha sinó que a més a més ho deixa amb una constant poètica que és el que que per mi que moltes vegades jo no ho sé percebre això però en aquesta pel·lícula sí tu ho vaig clavar vull dir ostres tu aquelles quatre ratlles aquells tres o quatre punts blancs amb el martor negre i tot i bueno i acabes entenent és que és una estètica molt minimalista amb la forma de representar el dibuix però té una potència i té una poètica com tu dius que a mi em va semblar o de les millors pel·lícules que he vist animades els últims anys és certament el dubte llavors David jo la primera part de Black Turner segona part jo hi vaig trobar tot això esclar l'estic païnt encara perquè clar quan no ho has assimilat doncs ho estàs ho estàs païnt no que arriba un punt que gairebé ni t'interessa qui és aquest o qui és l'altre i si tornes i tal sinó que estàs gaudint d'aquella formidable manera de reflectir no? bé és això vull dir des del país ve cap aquí quan és aquí llavors troba troba que només troba festes i coses i pensava altres vegades això les formes de divertir-se per dir-ho d'una manera però no d'instal·lar-se d'una manera com cal i no ho sé molt bé molt bé fantàstica és la perigua que sempre és recomanable de reprendre-la i de remirar-la una altra vegada perquè val la pena que està basada en un còmic amb el gran sotrapi que ella és franco-iraniana és que aquesta imatge mateixa que porta que crec que la vaig triar jo no me'n recordo ara però és que veus que simplifica les línies d'una manera extraordinària vull dir que una línia serveix per separar una altra cosa i en fi que és encantadora totalment i ara què? de què vols parlar? Greystock o de Superman? si parles dos minutets que vaig a posar música i tocar la resó no, no, parla, parla parla que sí, que sí vaig veure el Greystock aquest dia ui, el meu és el Greystock si us plau no sé, hemos sido no, no, tira, tira que no, que està bé que està bé recordar aquestes pel·lícules és que parlàvem fa una estona d'aquests espais tan esplendorosos dels reïnats que viuen allà no ho vegis i tal i quan ell arriba allà no ho aconsegueix perquè jo penso que la pel·lícula estava fet més per admirar i quedar tan maledit que no pas per mostrar precisament aquesta disjuntiva llàstima perquè hi ha moments que gairebé hi és i llavors vaig pensar hòstia que bé però quan aquell home gran es posa el carretó que ell i vol fer d'anar patint dic home dic jo és que no recordo gaire la pel·lícula no recordo gaire no entonces recordeu d'allò i cau escales avall no me'n recordo gaire jo no fa massa la van fer per la televisió la van recuperar el que està bé és fins a arribar allà saps perquè ell acaba de fer un discurs ara ja tinc l'hereu i tal i l'hereu està per ell això està clar però llavors veus que ell se'n va del món per dir-ho se'n va vol dir que s'oblida del que hi ha per allà i se'n va directe i dic bueno què fotrà és com allò la crida a la natura pot més no però això no és pas el Greystock no és pas el Tarzan això és l'avi és el ah vale és això però sí l'avi és el sensimisme després el que hi ha molt bo Greystock és la relació eros i tanatos hòstia és formidable no no tinc molt present oi sí és que té coses molt bones com ell amb la mort de l'avi doncs és clar queda totalment fora només a més troba el goril·la mare la goril·la mare allà a Montsolò i bueno però en aquell moment sí que ja està és que no m'ha vingut la imatge que quan ell troba això la goril·la i l'ajuda a fugir i quan tots dos allà i li tiren sí i li tiren un tret i tal el que està molt bé és la relació que té amb ella que és bueno és és el clímax no de la pel·lícula i es respira un erotisme allà tio que allò és massa eh vull dir molt bo i bueno ja està la recuperaré perquè tant ves parlar de la pel·lícula que és que jo no me'n recordo potser sí la vaig veure però fa molts anys estem parlant de la pel·lícula de l'any 90 llargs no m'he equivocat no por ahí 80 i alguna cosa diria 80 i alguna cosa diria 80 i alguna cosa diria Christopher Walken no Christopher Lambert Lambert això és que em sona sí el que no vaig conèixer és en vella amb ells la la la la la la la la la la la la la la la Anna MacDowell sí sí ah sí aquesta molt bé doncs fem una cosa abans que Rosemparri de l'habitació de The Room escoltarem re aquesta cançoneta del Freddie Mercury del Cuira en aquest cas re una estoneta perquè avui hagués, bueno, en teoria fa 26 anys de la seva mort Terrico Mercurio, vull dir que doni-do, doni-do, la cita se m'han portat justament d'una pel·lícula dels immortals, recordeu el Who wants to live forever justament la cançoneta que és com una baladeta i ara per la rosa d'aquest tema tan potent, del The Room, doncs tranquilitzem els nervis There's no time for us There's no place for us What is this thing that builds our dreams yet slips away from us Who wants to live forever Who wants to live forever There's no chance for us It's all decided for us This world has only one sweet moment set aside for us Who wants to live to live forever Who wants to live forever Who wants to live to live forever Well, I must die Bueno, estàvem aquí concentrats, eh? Amb els anys se li veuen les costures, però del baix, eh? Sí, i tant, i tant. No fa massa, ho vaig recuperar per alguna cadena, aquestes de... de què sé, la sexta o la quarta... Sí, o por ahí que fan aquestes coses a vegades, no? Que ho miren un rato perquè després et cusen anuncis... i jo vaig dir, hòstia en té moments que estan prou bé però hi ha moments d'una estètica així és pel·lícula de l'aigua per recordar-te de quan eres més jove sí, però ja està, però el film en si és infumable la banda sonora és bestial això és el millor que té i el son cònic, ja està bé, doncs res, hem rebut a Freddie Mercury que mai ningú més tindrà aquesta veu és una veu prodigiosa, el que tenia aquest home perquè fins i tot va morir de la sida, van intentar agafar un altre vocalista i l'únic que arribava a la seva alçada era Josh Michael, però és el que va dir que tenia la seva carrera, és l'únic que arribava amb aquests aguts impossibles, perquè és que això és un registre de veu de quatre octaves això és una borrada el que fa aquest home i molt poca gent, és a dir això ho fa Michael Bolton, ho fa ell i evidentment cantants d'òpera que puguin tenir aquesta capacitat però aquesta versatilitat, això no ho trobarem, però bé mai trobarem un home que estigui en els camps de futbol i avui a Red Champions i a les pistes de ball dels gays exacte, al mateix moment mai trobarem un home que pugui estar clar, clar, clar un altre dia parlaré d'aquests aquests ídols, no? aquells que tan agraden el món heterosexual, que és molt curiós jo el vaig anar a veure Freddy Mercury, George Michael al Minestadi l'any 86 no sé si van tornar l'any 82 no, perdona, el 86 jo tenia 8 anys, xaval jo també vaig estar-hi al Minestadi a Minestadi, que va sortir amb la capa sí, amb la Union Jack i tothom xiulant exacte i es va quedar amb tot Déu perquè es va girar i hi havia la senyera la senyera, sí, sí jo estava amb aquell concert la senyera 86 és veritat no sé si ha tornat alguna vegada més aquella feia en ràdio gaga i tot allò sí, sí, sí no sé si ha tornat alguna vegada més no ho sé jo ara hauria de mirar-ho jo crec que no, eh no, perquè el 91 es va morir i morir el 91, clar per tant, no, massa va ser un concert abans ja no ho sé, jo no ho recordo bastial va ser bastial millor que he vist jo en ma vida sí, jo recordo un solo que va fer el Brian May de la soapbox d'Opera, bona, ja va ser bé, d'una igual basta, que s'acaba el temps Rosa, l'habitació ja com que comencem a dir la història no l'habitació no, l'habitació l'habitació de rum de rum de rum bueno, és una pel·li canadenca irlandesa les dos nacionalitats des de l'any 2015 o sigui, és molt recent està dirigida per l'Eni Abrahamsum i escrita per la Emma Donoghue de fet està basada en una novel·la de la mateix títul de la Emma Donoghue no sé si la novel·la està basada en un fet real o no sí, sí, sí sí no, no, que sí, que sí que no que no ho sé no ho sé d'entrada sembla que és novel·la primer les edades tècniques i després ja expliquem una mica el que es pugui explicar de l'argument les protagonistes són la Brie Larson com bé diu el David amb nom del formatge Brie que ja és actriu directora guionista i cantant estadounidense ella va guanyar per aquesta pel·lícula els premis Oscar el Globus d'Or el de la crítica cinematogràfica el Premi SAG el Premi BAFTA i el Premi Independent Spirit Déu-n'hi-do Déu-n'hi-do Déu-n'hi-do Déu-n'hi-do, eh Déu-n'hi-do vull dir-n'hi-do ràpid però són sis premis eh sis premis molt i contundents molt importants molt potents tots i el nen un nen que fa del seu fill el nen que fa del seu fill es diu Jack of Tremblay és canadènc ell fa el personatge de Jack i aquest nen també va guanyar el Premi de la Crítica el millor artista jove és un nen que la pel·lícula fa 5 anys després hi ha el Joan Hallen la Joan Hallen el William Aquest és un actor us en recordeu de la pel·lícula Fargo el Ros exacte estava nominat el Maritín de 6 aquest és molt bo és molt bon actor sempre fet Déu-n'hi-do Déu-n'hi-do que passa qualsevol cosa és com més secundari però és boníssim és d'aquests secundaris meravellosos una de les poques pel·lícules que li he vist fent de protagonista és aquella que ell és com es deia la pel·lícula no me'n recordo sortia ell la Maria Velo i el l'Àleg Baldwin que l'Àleg Baldwin fa d'un d'un capó d'un casino i ell és aquest home és un gafe professional s'acosta a les taules per donar mala sort fins que un dia passa tot el contrari està predestinat amb aquella cara i l'he posat i tal tornem a l'habitació és que això és el món de l'habitació tot comença a l'habitació tenim una noia molt jove que té un nen el Jack i ella mama no se sap el nom és mama i bueno resulta que estan vivint en una habitació i ella està en una habitació res que té una banyera un lavabo tot junt no hi ha cap en banc que ho separi un armari una mica de cuina un llit per dormir i ja està un llum a la teleta de nit hi ha un llum un fluorescent també per allà i després a dalt no hi ha cap finestra només a dalt al sostre hi ha una clara bolla això és el món ella fa la seva vida ella fa la seva vida amb això després ja es comença a veure però al principi el que veus és com es planteja això ella com està educant aquest nen dins d'aquella habitació on no poden sortir hi ha una porta però la porta està tancada una porta de ferro tancada i es veu que hi ha una combinació de números crec que ells no ho saben la combinació de números però bé llavors ella està educat el seu nen allà o sigui l'ha tingut allà i al principi era tot la mama diu tu ploraves molt tot el dia i veies la tele això també és una tele fins que et quedaves dormida allà de tant de tant cansament desgotada que estaves diu però un dia ja vaig néixer jo que vaig venir del cel no sé què hi vaig néixer jo i a partir d'avui ja tot va canviar és una miqueta el relat comença el nen explicar-ho però ella l'explica que allò és el seu món és l'habitació però clar també després existeix la realitat de la tele i hi ha uns personatges que uns són reals altres no per exemple hi ha la Dora Exploradora surt uns dibuixos tios home aquest no és real grusos que et diguis tu i el mirant amb una sortida d'aire que hi ha res molt petit és com unes reixetes allà dalt de tot i ja està aquest és el món a més ja li fa fer exercici també de l'habitació com si l'entrenen una miqueta també per com que agafi força una mica de força a les càmeres el que sigui 5 anys i vint allà i ella també diu ostres sense llum natural 5 anys el nen 5 ella porta 7 ella porta 7 i ara m'has deixat amb ganes de saber per què ai senyor ho diem? no no m'ho suposo de fet segur que se sap home què fa ella sense poder sortir una noia jove amb un nen que ha nascut allà està claríssim la criatura què li va passar no no cap sóc tonto directament però no home sí i a veure expliques després clar com és que tenen menjar imagina el menjar sí que els hi arriba sí hi ha algú que entra i els hi porta el menjar i els hi porta roba i els hi porta coses oi que el marit t'ha tancat el marit ala que fort fins aquí podem explicar però ja està el bo és que podria ser una pel·lícula com moltes perquè aquest argument s'avisen moltes però la diferència és que aquest món tan peculiar entre la mare i el fill que té com un ressò saps el que feien en la vida es vella sí que el pare li evita al fill la brutalitat del que està vivint amb un joc amb un conte aquí hi ha algú semblant la mare viu per això perquè si no no viuria viu per això viu per per protegir el fill d'alguna manera protegir la ment del fill que no que aquesta situació no l'efecti d'alguna manera i amb aquestes petites idees de guió perquè clar la cosa dintre d'aquella habitació no dona per tant doncs i que dona sí recordo que hi havia aquí una imaginació i com estava a tractar tot i l'actuació és molt bona les dues perquè si no no seria les dues ho fan perfecte és de lucimiento tu acabes creient i tens l'angoixa t'acabes ficant dintre d'allà i dius hoste això és habitació et fiques a l'habitació és habitació i és sorprenent sobretot això com amb tant poc material això dona tant de ser el guió dona tant de ser l'actuació la reflexió i tot és tant i bueno després ha acabat un final que bueno es pot suposar no es pot suposar és tot molt realista és tot molt realista i acaba sent sí et pots pensar que està basada en un cas real fins i tot però té això d'aquestes pel·lícules inspirades són els recursos al molt poc al molt poc toma recursos i he fet amb tres duros i me'n dius molt impressionant les situacions molt bones molt recomanable la referència és bona l'austrofòbica l'havien recomanat i la veritat és que m'han saltat impactant quan parles d'ella la dona i jo parlem de vegades te'n recordes de l'habitació hòstia sí és d'aquestes la recuperaré perquè sí m'interessa el tema i a més no fa gaire vaig llegir un llibre de Paul Penn que es diu El brillo de les luciérnagues i vam estirando por ahí cap a una altra línia però és un tema familiar i vam parer los tiros també cosa molt curiosa que està molt bé fantàstic la veieu ja tornem a comentar molt bé doncs ens queden 5 minutets parlarem acabant del Pasolini del Belferrara i el que ens doni temps acabem de parlar molt bé a mi em va sorprendre moltíssim jo soc molt amant de Belferrara de la família d'aquestes pel·lícules tan potentíssimes com es deia aquella de la edició Bad Lutena de Dacson Dacson Dacson també era potenta era genial el funeral exacte el funeral aquesta estètica tan peculiar em refereixo sempre que es recerca aquesta mena de uns personatges secs a vegades amb aquests espais tan foscos que hi planteja una mica hi ha tot una forma de representar però hi ha una part que justament al fer Pasolini a mi em va semblar una cosa i és que el Belferrara el que està fent és imitant la manera de fer cinema de Pasolini és a dir jo crec que és aquesta la percepció que ella intenta fer què és són els últims moments de la vida de Pasolini és William Dafoe el que fa de Pasolini com a tal i a partir d'aquí el veiem a casa amb la mare amb la seva germana insisteixo l'estètica molt dels anys 70 i van morir bueno va morir no el van atropellat no no no el van no el van atropellar amb un cotxe no no no en aquesta pel·lícula no queda massa clar no no queda clar és a dir sí perdona amb un cotxe sí però abans li deuen una pallissa i després li deuen la pallissa el cotxe per sobre exacte sí sí això sí però el motiu de la mort a veure ella estava a mig moribund perquè era una pallissa de caldeu vull dir que en aquest cas i llavors ho rematen passant-li la roda del cotxe pel cap directament no es veu bastant clarament amb aquesta línia però és aquest moment final no i és magnífic perquè hi ha coses que no saps o jo no sabia sense seguidor de Pasolini com d'altres sobretot dels cineastes italians que jo soc bastant forofo doncs que per exemple tenia previst escriure un llibre d'acord un llibre amb una temàtica absolutament fora de lloc no vull dir amb la que resulta que un noi més a dir un pare amb el seu fill volen buscar les portes del cel no i llavors comencen a pujar a les escales al cel no i arriben allà llavors agafen personatges d'antics d'antics actors de les pel·lícules de Pasolini que són molt reconeguts no aquest senyor és una miqueta sota dels personatges principals recordo ara dels contes de Canterbury i tot això vull dir que eren aquests personatges una miqueta així com provincians no amb aquelles cares i tal i dius ostres aquest em sona aquest em sona i llavors clar més grans evidentment ha passat el temps i per una altra banda ell també vol fer una altra pel·lícula una pel·lícula i amb aquesta pel·lícula és una pel·lícula que aprofitant l'estrena de Saló que és el moment aquest justament no hi ha per una altra banda una altra pel·lícula que pretén ser també amb un alt contingut orgàstic no que té a veure també amb bueno entrem amb el món de l'infern de Dant però d'una manera diferent no és un altre espai que ell vol tractar no però a mi el que més em va agradar de tot és com suplanta el paper diguem de director de Pasolini quan presenta el llibre i quan presenta la pel·lícula és a dir quan ell diu vull fer aquesta pel·lícula i pum i a partir d'aquí es veuen escenes d'aquesta pel·lícula és com si ho estigués dirigint Pasolini i ho està fent Abel Ferrara m'entens el que vull dir és una transposició i ho aconsegueix i a banda quan ell està el William Dafoe que jo no el veig del tot creïble del tot ho fa bé però però a banda d'això els trets facials clar molt marcats té una boca molt particular això mateix i està bastant prim i marca molt clar i no em recordava gaire Pasolini és una miqueta més de maquillatge potser l'hagués servit per donar-li una semblança i no dir és William Dafoe que està fent de Pasolini faltaria aquesta línia però en general és una estètica molt de imita com una mena de documental evidentment però no però és ficció al 100% però és una estètica documental i com l'entrevisten també entrevistes que també donen aquesta sensació de docudrama però a mi la pel·lícula en si és una estètica bastant fosca en general vull dir aquesta cosa hi ha alguna escena pujareta de to no podem arribar a parlar de pornografia ni molt menys amb una certa eròtica però bé és una pel·lícula que s'aguanta molt bé i és una pel·lícula molt creïble i ens marca aquest final de Pasolini a més va guanyat no me'n recordo se'l van carregar per Saló i que sí per haver estrenat la pel·lícula no se'l va carregar perquè se'n va anar amb un nano jove i al final la van voler atracar i li van donar no hi havia cap motiu així no era motiu purament sexual vull dir intentar estar amb un noi jove un menor es veu clarament i llavors aquest menor intenten robar-lo i se'ls va la mà i comencen a donar perquè en cap moment jo no veig al final que hi hagi cap persona com a tal sí que és criticat per Saló evidentment els hi tiren a sobre i l'entrevisten i li diuen de tot però aquí no es veu es veu una mica aquesta patxoc a més explica per què fa Saló els seus ideals que està molt clar els seus ideals comunistes la seva potència en contra de certs elements molt bé ho arrodoneix molt bé bueno ens queden 45 segons és el que hi ha la setmana que ve doncs parlem de Miss Peregrine vull dir ens hem deixat una mica sobre la taula cosetes i el que faci falta molt bé d'acord després ja tenim marxem anem ben acomiadats i ja està exacte marxem amb Freddy Mercury adéu adéu el just a la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell que fins ara mutis 400 pisos per vendre si és la parada la seva voluntà