Zafón, Delibes i Lope de Vega; Grand Piano, Ocho apellidos vascos, The Grand Budapest Hotel i Nymphomaniac

I never knew such a day could come And I never knew such a love could be inside of one I never knew when my life was more But now that you're here I know for sure I never knew till I looked in your eyes I wasn't complete till the day you walked into my life. I never knew that my heart could feel so precious and pure. The days and the weeks and the years will roll by But nothing will change the love inside No touch has ever felt so... Just spend my life with you Just spend my life with you And I just see you every moment Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda... No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. informatiucomarcal.com Escoltes, ràdio despert. Sintonitzes, ràdio despert. La ràdio de Sant Just. 48.1. Ràdio despert. 48.1. Ràdio despert. Un dijous més comencem el Babilònia i avui tornem a ser la mateixa gent que l'altre dia. Estem el David. Hola, bona tarda. Està la Rosa. Hola, bona tarda. I està el Cesco. Ja no podem anar a manar. És el que hi ha. És el que hi ha, no? Vull dir que els bons estem aquí. No, home, no, que és broma. Que la Lourdes Bureta la tenim a l'Altona i el Jaume no pot venir i llavors, evidentment... És un avió ocupat. Un avió tribolat, digo. Exacte, exacte. És el que hem de fer. Avui tenim temes per parar un carro, no tant com la setmana passada. Tenim literatura. Parlem del Prisionero del Cielo, una obra del Carlos Ruiz Zafón, que a la Rosa no li ha fet molta gràcia. Evidentment. Acabem de parlar de l'Ereje, que el David es va deixar una mica en asques, com es diu en castellà, i a veure si ens remata aquesta informació. Teatre amb un clàssic, El Caballero de Olmedo, del Teatre Lliure, que ha pogut veure la nostra estima de Rosa. I el cinema, parlarem del gran piano, farem una mica d'especial de cinema com espanyol. Ha coincidit, mira, hi ha aquelles coses que passen a la vida. Grampiano, Eugenio Mira, las brujas de Zugarramurdi, Alex de la Iglesia, el 8 apellidos vascos de Emilio Lázaro... no sé en la que es, no? Bueno, sí, Emilio Lázaro, no sé com es diu, han faltado un nom, Cubero Lázaro, no sé en la que es, y del lado del verano de Antonia Sanjuan. Per últim, rematarem amb una pel·lícula punyent que el millor ens dona per parlar una miqueta també, fer una mica de debat, si es dona el cas i tenim temps, que és Ninfomaníac, la 1 i la 2 de Lars Von Trier, que aquí tenim teca per quedar-nos, vull dir, ornis de tanta informació i de tanta claretat cinematogràfica. Home, abans d'anar que et podies quedar orni, O sigui, sec, si feies segons, què? Exacte. I tu que has vist les llugues, no sé què vols. És que aquí passa de tot. I se't podia secar el cervell. Tot, tot, tot. El cervell, el que és el cervell, no? Tu parties en un desastre, no? Sí, sí, però... Amb una pil trapella. Molt bé, tindrem de fons avui tota una senyora, que és la Maralla Carell, que avui compleix 43 anys, justament. La feia més gran jo. Bueno, és que ho té tot molt gran. Bé, ja... No, però està, com està tan, diguem-ho així, retocada. Exacte, és neumàtica. Dius, ja no saps què és fals i què no és. És aquelles que li prens un llumí i pren. Perquè tot és de plàstic. Tot està tibat. Tot està retocada. Això és evident. Llàstima perquè són dones molt guapes i crec que... No li cal. No cal. De seguida es comencen a retocar amb 20 anyets i es comencen a estirar per aquí i estirar per allà. Mira, Nicole Kidman. Amb una dona més vella que aquesta dona, més maca. Sí, guapíssima. I s'ha espatllat. Era un robot. La vaig veure l'altre dia que vam fer a Austràlia per la U. Sí, sí. I dius, ostres Pedri, no pot ser que no pugui somriure. D'aquí sent ens diran, al 1930 la gent es retocava tant. Sí, sí, és veritat, és una bestiesa. Però ho diran amb una veu metàl·lica, que ja ho seran robotillos. I escoltarem una cançó especialment que segur que hem ballat aquí tots, bueno, potser per època, bueno sí, allò de les boates a les discoteques que és Lady Marmalade de l'Slabel, que avui compreix 39 anys, aquesta cançó. La cançó. El búbulé cuixave con asesuà, 39 anys. La cantava la Tina. Exacte, justament parlàvem, però aquesta és la versió original de l'Slabel, però que ja he dit que són quasi 40 anys, aquesta cançó, mare meva, jo la ballava. Bueno, no és que tinguis 60, però... Que eres una criatura, la veiaves a les colomies, quan anava molt bé a les colomies. Sí, no, i quan anava a anar a la discoteca de la tarda, en 12 o 13 anys es recuperaven i m'agradava molt, però bé. Què hem de fer? No ho sé, callo. Rosa. Hola. Prisionero del cielo. A veure, és una novel·la de Carlos Huizafón, que és un autor d'aquí, és català, i situa les seves novel·les a Barcelona, a la ciutat de Barcelona. A més ha posat de moda fer rutes sobre les rutes turístiques per Barcelona, seguint les alentures dels personatges d'aquestes novel·les. Al gener es va fer just una sortida d'aquestes característiques. Estava en una de les promocions que es feia just. És força jove, aquest escriptor. Aquesta és la tercera part de la trilogia que va començar amb l'ombra del vent i que després va continuar amb el joc de l'Àngel. De fet, el joc de l'Àngel, no? Txesco, tu em comentaves que és una preqüela. És la preqüela de l'ombra del vent. Quin protagonista surt al Joc de l'Àngel que després surt a la Sombra del Vent? És el pare del noi. El pare de Daniel. El llibreter. Un misteri que hi ha amb aquest àngel que apareix que és una cosa com una mena de fantasma. Jo a la Sombra del Vent ja us ho he dit abans, és que em vaig quedar a la meitat. Potser perquè no acabava jo d'entrar al tot. Mira que és agradable, que és molt amena. I aquesta que jo us comento avui, el prisioner del cel, el prisionero del cielo, també l'agafa de seguida, o sigui, entra molt ràpid, és molt àgil la lectura. I el que explica també, déu-n'hi-do, et deixa amb ganes de continuar al capítol següent i vinga i vinga. Per això és una novel·la per mi és un gènere que és molt senzillet de llegir. És com un best-seller. Sí, exacte. Jo ho veig com una literatura comercial. D'acord. No, no, això estic totalment d'acord amb tu. És molt fàcil de llegir. Que no és per treure-li mèrit, però és una literatura molt comercial. Però enganxa. Sí, sí, però... No és una literatura, no alta literatura ni molt menys, però enganxa i et provoca el fet de dir vinga, a veure què passarà, què passarà, ja com un misteri, ja... Els personatges estan ben treballats, crec jo. Comences a llegir la història, també torna al tema dels llibres, que també passa a la llibreria, però a la llibreria als anys 1959... L'ombra del vent no me'n recordo de quina edat era. Príncip és als 60. Aquesta llavors és pràcticament... Coetània. Contemporània. Perquè el Félix Romero aquest de Torres... El Fermín Romero de Torres. Sí, sí, als 60. Sí, 1957. És que va fent salts. Va fer feedbacks cap al passat, cap als anys de la guerra espanyola. I ja treballa a la llibreria. No, ell treballa a la Vixveria en el temps actual. Quan fa el salt enrere, cap als saïns de la guerra 6, sobretot de la postguerra, ell està presoner al castell de Montjuïc. Això ho recordo ara. Ell està presoner al castell de Montjuïc. I clar, tota aquesta part és molt bèstia. És molt bèstia. Jo que feia poc que havia acabat de llegir, jo havia comentat que aquí el llibre és el llibre del Birjak. memòria d'uns ulls pintats, que també Déu n'hi do. Allà el que passava, el castell de Montjuïc, amb la gent que anava per allà presonera, o sigui, tu que vas anar de soldat, i el que feien fer, de fusellar altres persones, doncs clar, jo dic, ostres, una altra vegada, el castell de Montjuïc, Déu n'hi do, no? Quina llegenda negra que hi ha en aquest castell, no? És molt dur perquè les condicions que estaven aquelles persones allà empresonats és que era per tornar-se boig. Hi ha un personatge que és el Martín, ja diré el cognom. Ho comentaré una miqueta, que aquesta persona ja està tornat boig i està allà tancat. És una persona que escriu molt bé però que el director de la presó s'aprofita perquè li escrigui o li retoqui uns manuscrits que no valen res, que són molt mediocres, i a veure si d'aquesta manera amb aquest escriptor li arregla i ell es pot fer un escriptor famós. Però això és una miqueta com l'excusa. El tracte que tenen allà és horrible, les condicions higièniques, de pudor, de brutícia, d'infeccions, que diuen que no moren més perquè és impossible que morin més, que déu-n'hi-do si cada setmana morien no sé quants. Però, clar, recorda el conte de Montecrist. Sabeu la novel·la, no? El conte de Montecrist. I de fet és això, és que dius que ho estàs llegint i jo pensava que és el conte de Montecrist. per poder escapar d'allà. Fes passar pel mort, que ara piquin amb aquella saca, treballen amb el que suposa i després que llencin amb els calards. Llavors aquesta persona és que està ressuscitant, o sigui, literalment, no ja és metafòricament, és que literalment està ressuscitant dintre els morts. Dintre els morts. Clar, jo penso... Si em permets un comentari, jo crec que l'ombra del vent era suficient, no calia estirar ni per dalt ni per baix. Hauria d'haver dedicat a una altra cosa. Exacte. Però aquest home va escriure aquell llibre, l'ombra del vent, va tenir tant d'èxit, va ser tan brutal, el llibre més venut amb no sé quants anys a raó de l'estat espanyol. i es va tirar 3 anys promocionant el llibre, 3 anys, no va trobar cap llibre més. Llavors, clar, va voler seguir el que diem, estirar per aquí, estirar per allà, la gent que es forofa, va llegir, jo, el de l'Àngel, com es deia? El joc de l'Àngel. Era una casa, un pis que tenia allà... Sí, exacte. Llavors anava passant una bona situació. Al Born. Al Born. No oblidem que el senyor Zafon va començar fent històries juvenils, de fantasmes, i històries una miqueta fosques, una mica gòtiques, no? Jo Marina, jo un conte que estava prou bé, però clar, és el que diem, potser fer literatura juvenil, el que dius tu, potser el nivell, que no vol dir que la literatura juvenil sigui dolenta, eh? Però bueno, és com el Harry Potter, que està destinat a un públic determinat, aquí va a aixecar el nivell, però aquest nivell potser no el té. No, exacte, que és un nivell molt senzillet, molt com que veu en ve alta de veure, de fons d'altres escriptors que dius que s'ha d'anar a aprofitar totalment, o sigui, no està inventant res, no està creant res, perquè després ja quan surt de la presó, també hi ha, no sé si s'escapa, aquest és tot el periple que passa al personatge, amagant-se, fugint d'Espanya, tornant, no sé què. I veus que també va parar a casa d'un advocat, que també ha caigut en desgràcia i tal, que viu en un pis molt petitet, que el pis és el despatx, que no sé què, i a mi em recorda totalment el PP Carballo. Clar. Totalment. I aquest femint li va ser a fer el que l'altre que li ajudava el PP Carballo. El discúter. Exacte. I mira, no saps ni on, jo tindré el despatx supernet i t'arreglaré. És que és ostres, es nota molt. Es nota molt. i ja et dic que acaba a final feliç, no sé què... Per davadir una estoneta, per no pensar gaire, i una miqueta la idea, jo penso que la idea, i de fer-ho a llegir perquè una persona em va dir, a mi m'ha agradat i tal, i no sé, potser jo interpreto, no? La idea també de la resurrecció d'aquest personatge. Potser gent que s'hagi trobat en situacions difícils, al millor s'han vist una miqueta identificats amb aquest personatge. I entre aquest i dictus? Home, Victus mil vegades. Te'l vaig llegir al final. Sí, Victus. Jo vaig ser de les primeres que vaig comentar aquí. Sí, és veritat. Home, Victus mil vegades. Té també les seves pegues. Té moltes pegues, però Déu-n'hi-do. Victus passa la primera meitat del llibre superbé. Superinteressant. Tota l'enginyer aquella amb totes les proves. Ara la segona part. L'estratègia militar... A la segona part ja... Al final rebifa un altre cop. Sí, al final torna. És que jo em vaig quedar no sé a quina pàgina, a la pàgina 500 o el que sigui. Al final rebifa... No, em vaig quedar a Mataró. Tota la salta als baluars de Barcelona allà rebifa molt millor. I el perquè la gent va aguantar i va resistir d'aquella manera. Sabent que ho tenien perdut. A veure què fa el sinazafon. Una miqueta, en favor seu, el tema de recrear un personatge. De com una persona pot no tenir una identitat abans, o una identitat falsa, inventada, i després pot tornar a reinventar-se. D'aquesta manera vull ser aquesta persona, perquè ara la meva vida ja és així, ara està bé, així és com jo vull ser, i és això el que vull. Fantàstic. Aquesta part pot ser la més maca. El David de Santa Passada ens va començar a comentar l'erege del Miguel de Libes i avui ens farà una mica el colòfon. Molt bé, un final, posa la pell de gallina. No sé on van quedar més o menys, ell els enganxen. Ell forma una secta, diguem-ho així, que tota la gent que segueix els rituals protestants i l'orthodoxia protestant del cristianisme dintre d'Espanya són petits grups de gent dintre de cada lloc. Més de 100 persones no acostumen a ser-hi, en aquest cas que se centra a Valladolid, una cinquanta o així. llavors han d'anar molt al tanto i hi ha d'al·lacions i els acaben enganxant. És curiós com aquella època, clar, jo no sé si aquí el senyor de Lleves fa ficció o realment es basa en realitats, no? Tot i les males comunicacions que hi havia aquella època i que tu podies, diguem-ho, així d'alguna manera marxar i era complicat que t'enganxessin, no? Ostres, els es repleguen a tots, eh? A tots, eh? i no sé com s'ho fan, que el que ell ha marxat, el protagonista que ha marxat i que ja està en camí de l'exili, doncs, pom, també l'enganxen i el tornen cap a Valladolid, no? Cal destacar... A més, això sí que es nota, l'època que és, que vaig comentar que el llibre podia... l'ambientació, tot i que era el 1500, es podia traslladar fins i tot al 1700, perquè era una època així molt... rural, capital de província, en què les coses no canvien gaire. Amb el que sí que canviava, jo crec que no era el mateix, del 1700, 1800 fins al 1500, era l'empapament religiós que tenia la gent. Això no va canviar fins al segle XX gairebé. Sí, però en 1800 ja no hi havia aquest fervor, la gent ja no la cremava en viva. Un humanisme ja s'havia anat colant. La il·lustració també havia fet de la ciutat. Això ja no era així. En canvi el 1500 sí. I com passes de ser una persona respectada a la teva ciutat a ser un apestat. directament, no? Com els tenen un any gairebé tancats a presó. I com... perquè també jo crec formar part de l'estratègia, no? D'anar-te estovant, diguem-ho així, mental i físicament. I quan surten tots per l'auto de fe, doncs ja estan fets una espitra fumana, no? I ara, molts d'ells entre ells que no han tingut contacte visual ja ni es reconeixen, no? I s'han anat traient uns als altres, perquè Perquè, clar, bé, és que la tortura fa que tu allà deixis anar, l'únic que no cantes és ell. Ell i l'altre. I... Però, a més, tots canten. Davant de... davant de... de la menaça de la tortura, tots van caient, però un a un, no? Clar. I com, realment, l'escriptor té el detall, es guarda l'as de la màniga de la... De la que havia sigut la seva... Digue'm, digue'm. No, jo crec una mica que sí que estava basat en fets reals. Aquella expulsió, aquella espurna que va haver-hi d'intentar sortir-se'n de la iglesia catòlica. És que realment el perquè era molt... és que ells no se sentien a gust. Però a partir d'allà és una miqueta pensar en aquella època què podia haver suposat. Intentar pensar d'una altra manera. L'autor no hi entra massa. Sí que aprofundits una mica, però no analitza molt les diferències entre una ortodòxia i l'altra. Però sí que li otorga un sentit comú. el protestantisme que en aquella època el cristianisme catòlic no tenia, se l'havia perdut pel camí d'alguna manera. I justifica plenament la llibertat de pensament de l'època. i que la gent volgués tenir aquesta llibertat de pensament i que no tinguessin que estar amagant-se simplement per pensar i creure en coses diferents. Hi havia un terror, les trobades eren trobades nocturnes a tant de les hores, a les tantes de la nit, i quan entraven i sortien en petits grups perquè no se sapgués, Era impressionant. Òbviament, acaben tots cremats. Jo n'hi do. Quan tu vas començar la setmana passada, el vaig tornar a mirar i el tenia del 98. Va ser quan el va publicar. Quan es torna a trobar amb la seva dida, és la que l'acompanya, els porten a cremar, cadascú sentat amb un burret i una persona que es tira. i el seu oncle s'estudeix la persona que li ha estirat el burret per la que havia sigut la seva dida. Ell diu que és l'única persona que l'havia estimat. Tenim aquest Jaume. Hola. Què tal? Ha estat una aparició. De cop i volta. Amb llumlletes. Ha arribat a l'Angelet. Anunciacions. Anunciacions. A veure si... ui, callo. Ara vull la bestiesa. Quan desapropa la rosa... Jo no sento res. Jo desconecto ràpidament. Molt bé. Doncs Jaume, ara explicaràs alguna història, no? Sí, vinga a veure una pel·lícula ara, jo. Vale, pues espérate un segon. Ara Rosa es parla del Caballero del Almedo i ara ens comentaràs tu la pel·li que has vist. Vale, Jaume? Sí. Rosa, explica'ns això. El Caballero del Almedo de Félix López de Vegas, dentro de la Clàssica castellana. Sí, lo de Oro Español. ¡Olé! Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé. Al López de Vega, recordo que va fer moltes teatres dramàtics. Va fer una renovació important d'aquest gènere. Va fer, per exemple, a Peribáñez y al comedador de Ocaña, a que sabe el caballo del Medo, el villano de su rincón, el castigo sin venganza, la dama boba y el perro del hortelano. Que come y no deja comer. Va haver-hi una versió cinematogràfica. Molt bona. i la d'això i la d'això i la d'això i la d'això i la d'això i la d'això L'Angela Molina, per mi és l'Emma Suárez. No, és diferent. És diferent, és diferent. A mi, a mi és la Juma Zurman. Jo sempre us he dit, és una vegada, i tant. I tant, sí, sí, sí. Hasta la meva dona m'ho diu, ah, ja tens aquí l'Emma Suárez. A mi m'agradaria saber per què m'agrada tant l'Àngela Molina. M'agrada com a actriu. Aquesta dona s'ha passat amb certes històries. Estàs revellidota. Aquest guapíssim és la filla que va fer aquella pel·lícula mediterrània. La Mònica Molina és? O l'altra? Tots som Molina i ja no sé si em perdo jo. Jo també he dit Terrania. Estava molt bé. Molt llarg, això sí, potser massa, però... Que no vamos. Rosa, que m'has passat. Però que és amb un tema molt, molt actual, també. El tema de la intolerància, també. Vinga, el director és el Lluís Pascual. Ell ja ho havia fet abans. Aquesta obra l'havia fet, ui, però a França. A França més amb un escenari supergran. a la Coupe d'honneur del Palais des Papes d'Avignon. Avignon l'havia fet amb un èxit impressionant. De fet crec que a Madrid s'havia fet amb el format més petit que s'està representant, que déu-n'hi-do, l'escenari del llibre és gran, però no és aquell exterior que havia fet en el seu dia a França. Venia allà a preseridar per una crítica boníssima de gent que no havia pogut anar a veure-la allà perquè no donaven més dies de representació. A veure, aquí l'han representat dues companyies, la companyia lliure i la joven companyia nacional de teatro clàssic. Tot són actors joves, excepte la Rosa Maria Sardà, que està genial també. Ella fa el paper de la Bella Fabia, una miqueta així d'alcahueta, celestina... De controladora. Sí, bueno, de controladora. de manipuladora, de trotaconventos, totes aquestes coses. Han hagut de fer tots els actors, perquè la majoria no havien interpretat mai teatre clàssic, castellà i en vers, imagineu-vos. Han hagut de fer classes especials d'edicció del teatre. És molt difícil. Però no és tota l'estona en vers. Han fet una adaptació molt actual, maquíssima. Els actors i les actrius surten amb taxants. Elles surten amb palvilles, però surten amb estressant i amb un jersey normal, com podem anar nosaltres pel carrer. Això sí, quan han de fer un duel amb les espasses, pot treure'n les espasses, es posen una capa, una mica de trets. i llavors està tot ambientat com si fos una miqueta... en plan cadires, aquestes de fusta, cadires d'Anea i això. I està en plan també la música és en directe i la música se li acompanya així de palmes, no en plan flamenco, no, en plan acompanyament. Per exemple, jo que sé si amb els dits, si escriu el so aquest dels dits. Això és xulíssim, fa un efecte maquíssim, perquè el saben utilitzar just en els moments. Hi ha tres persones que toquen la guitarra, tres guitarristes, i un d'ells també després és un personatge, és el pare de la noia de la que s'enamora el caballó d'Holmedo, de la Blanca. I a més a més, els dos guitarristes toquen també el cajón flamenco. El cajón, però bueno, no s'acompanyament de flamencos, sinó de cajón. És xulíssim i ho trobo magnífic. De debò és molt maco de veure. No se't fa gens pesat. És una hora i vint o així. I l'addicció del vers en castellà, xulíssim. Ho han fet molt bé, l'han aconseguit molt bé. Però a més a més, amb molta gràcia, perquè per exemple el que fa de criado, de criat al Tejo, aquest actor és que se l'ha de mencionar perquè és una passada. Mira, us dic el nom. Com es diu? De Tejo, Tejo, Tejo. Pol López. Ja sabeu que sempre el personatge del criat és el contrapunt del senyor. Ho fa genial. I quan han de dir segons quines perrefades de la obra, arriben a fer fins i tot un rap. I arriben a cantar també una altra part, una altra ferment, amb tango, amb música de tango. De debò, és xulíssim. El gracioso. Això es diu gracioso, el contrapunt sempre, i això amb teatre, amb teatre del segledor es diu gracioso. Que veus que és molt fidel del seu senyor, que es preocupa per ell, que el cuida, que l'acompanya a tot arreu, que li facilita al màxim, que veus que l'estima de debò. I és irònic, a vegades, el critica a la seva esquena, depèn, diu, ah, tinc que anar amb aquest home i tal. No, però en aquest cas no, en aquest cas sí. És que hi ha un personatge... El Caballador Medo és un personatge molt noble. És d'un altre poble, és una miqueta la intolerància. És de Dormedo, però va a Medina, el típic, no? A les ciutats que estan relativament a prop. Pots anar a cavall, però amb el camí aneu d'un idò, no? Perquè quan són les festes, on hi ha curses de braus i d'aquestes coses, la gent es desplaça d'una ciutat a l'altra. I aquest senyor és un senyor més cosmopolita, diguéssim, no? Per la seva època ell sí que surt i va i tal. I, clar, s'enamora d'una noia d'allà, de la Blanca. i ella també, però amb els enamoraments que són de l'època, que fins que t'ho aconsegueixes dir, que si amb les notes que si no notes, que si amb l'alcahueta, la felestina i tot això, déu-n'hi-do. Però clar, en el poble, i aquí és on ve la tragèdia, en el poble hi ha un noi, que és de classe alta, que la vol, que la pretén, efectivament. Ella el rebutxa. Ja el tenim, ja el tenim aquí, els temes. Imagineu-vos que acabar amb el duel... No amb el duel, què més que el duel és l'encerrona, no? És l'encerrona que li fan i com al final el maten. I no li estic dient res perquè la història del que va dir el meu... Que no el maten, home, que no... És com si al David li agrada una noia i a mi també, ja he begut oli. Avui dia seria la noia que t'hi triaria. Per mi és la partida d'una altra. Ho recomano moltíssim. Encara està uns dies pel llibre. El llibre és el que està allà a Montjuïc. Sí, el de Montjuïc. Hi ha diverses sales allà. Hi ha una que són grades en forma de quadrat i actuen al mig. Jo també l'he vist. Vaig veure una de casa de Nines, de Lipsen. És espectacular. És la sala gran. Per molt la pena. La setmana que ve parlarem. No sabíem si la Lourdes no podia venir. Així ja aprofitarem i comentarem qui hagi pogut veure o repassar la pel·lícula. Aquesta és una molt bona idea. Fantàstica. La setmana que ve faré una mica d'espacial. un momentet de música, escoltarem aquesta cançó que fa 39 anys i és que va ser la número 1. Posa la música d'unic testimoni, ho pots fer? No, no ho tinc, no ho tinc. Ui, a mi Harrison Ford. A mi Harrison Ford, l'únic testimoni. Exacte. Escolta'm aquest tema de les Marmalades, de les La Belle, aquest Lady Marmalade, una miqueta, i el jove l'explicarà quina pel·li ha vist, que ho tenim en misteri. I ara, bueno... Aquesta ja té. Ah, ja acabes de trencar el misteri, home. Però en tinc una altra, encara. Bueno, doncs vinga, doncs ara passem. He met Marvalada down in Old New Orleans, strutting her stuff on the street. She said, hello, hey Joe, do you want to give it a go? Bona tarda! Home, és una lletja perquè aquesta cançó l'haguessin pogut posar quan parlem de Ninfomaniac. Perquè Jaume, he vist Ninfomaniac, he vist les dues, eh? La primera i la segona, ja he vist, eh? Molt bé, molt bé. Unes tragaderes, però a part aquesta pel·lícula s'ha de tenir tragaderes i la segona part, més tragaderes que la primera encara, eh? Jo crec que sí. És una altra cosa. És diferent del concepte, però la pel·lícula en si mateix, no diré el final, són 4 hores de pel·lícula. Malangia és diferent. És que no té res a veure. Hi ha un nex al comú, que és la Txarret Gensburg, que és la de la dona, que apareix a l'Oterreu a les 3. I una depressió i a partir d'aquí hi ha la membre. Això ho explicarem després, que ja m'estic anant a l'altre lloc. Sí, home, únic testimoni. Això és un clàssic dels vuitanta, això, no? Dels 80 és, oi? Oi que sí, no? Sí, sembla que sí. O dels 90. 80 llargs, em sembla que és. Podríem mirar. No, tranquil, tranquil. Bé, un testimoni, la veritat és que quan has vist una pel·lícula i t'ha agradat i et limites o bé et concentres, més que limitar-te et concentres a dir per què m'agrada tant o per què agrada tant aquesta pel·lícula, no? La veritat és que es rodona, és que ho té tot. Tots els elements que puguis desitjar a nivell de forma, també, però sobretot a nivell de contingut, és que hi és tot allà. Des d'allò de la tragèdia de viure en metròpolis que les corrupcions són enormes i, vaja, catastròfiques, que encara hi ha persones que d'una manera no pas innocents, sinó que jo crec que molt molt humana, doncs accepta i promou unes constants, doncs la veritat és que... la veritat... quin any és? 85, veus? M'ha agradat molt. Hi ha una afirmació del nostre comú amic, el Francesc, que diu que quan una pel·lícula està muntada en paral·lel, o sigui que estàs veient dues accions en paral·lel, és absolutament conservadora. Jo no sé què direu vosaltres d'això. Però la veritat és que em va sobtar. Un muntatge en paral·lel? Un muntatge en paral·lel és molt conservador. En definitiva és de bé conservador. Esclar, és que ja veuràs, no et conformes a vegades amb allò de veure una pel·lícula, sinó que llegeixes altres... La base senzilla, en infomania és conservadora, en infomania... I és un muntatge en paral·lel. I molt paral·lel. Perquè és habitació, senyora, senyora, informació, i tornem, i tornem, i tornem. I no és conservador, perquè Lars Von Trier no ho és. Jo crec que dependrà del director. És una opinió des de fora. És clar que probablement no vindran de posar-nos d'acord en que sigui conservador. O què significa el cinema conservador, clar, és que això és fumut. En definitiu, ho deixarem per anar-ho aclarint de mica en mica, perquè això ja és un tema que tenim introduït a la dinàmica. I llavors, bé, és això, amb la perfecció, l'encant, amb una senyora, perquè hi ha hagut fòrum i tot, que l'he vist acompanyat, i llavors hem fet un petit fòrum, i bé, he dit el mateix que acabo de dir ara, i una senyora em diu, però no m'agrada que acabi malament. A mi m'agradaria que estaven enamorats que es poguessin... Però això és la història típica del cinema, el happy end, les finals oberts, els finals tancats, és una altra filosofia també del cinema. També he quedat amb la pràctica d'explicar la pel·lícula amb bof. Aquesta pel·lícula l'he passada a l'11, que és el lloc on la meitat de persones que hi havia a la sala no tenien vistes. I llavors les tenen així, oi? Van explicant situació per situació. Doncs escolta, que no està gens malament això. Tu que tens i jo que tenim la sort de veure, doncs mira la faré la propera vegada aquesta pràctica perquè trobo que és molt interessant. El Harrison Ford que deies que està bé aquí. Home, vosaltres parlàveu de l'Angela Molina, de l'Emma Suárez, que està molt bé, però per mi Harrison Ford, home. Clar que sí, home. Tenia la meva edat, aquesta pel·lícula. Home, està impressionant, està impressionant, fa superbé, superbé. I la cena aquella del ball aquell, en aquell... al garatge aquell. Ostres, és impressionant. Per mi té una força eròtica allà, impressionant. Exacte. Està més bé el ball que després quan ja s'abracen. És que allà es diu tant, tant, i amb aquella música tan sensual. És allò de potser poder però no fer-ho perquè no creus que estiguem... Sí, sí, sí. I amb aquella cosa que s'apropen, sí, l'agafo, ballo, no ballo... Per mi és una càrrega eròtica impressionant. Diu moltíssima cosa. Molt interessant. Bé, doncs aquesta és la que he vist avui. I l'altra la dic després. Si vols comentar-la... És aquesta del Budapest, amb l'hotel Budapest del senyor... Budapest. No és Budapest, oi? No, és l'altra. El gran hotel Budapest. És aquest? Si em pensava que et feia Budapest, és una altra cosa. Doncs aquesta, sí. Bé, molt bé. Això per mi és molt diferent d'infomania. A mi m'agradaria fer un contrast d'aspectes. Jo Wes Anderson no soc gaire amant de Wes Anderson. A mi em costa una miqueta. Jo vaig veure los Tenenbaums. A mi és que tot m'ha costat moltíssim veure. Ah, però aquí està el repte aquí. És que jo de la vida, com aquella cosa de la vida suaquàtica que era jo, jo em va semblar, em vaig, bueno, no em vaig defenestrar perquè no m'ha voler. Dic, muare de Déu senyor, que estic veient, life aquàtic, es deia jo. En canvi, aquella del tren que sortia al... Viatge d'Argilín. Ah, viatge d'Argilín. Ah, boníssima, boníssima. Ah, que sí. Allà em vaig congrèciar. I què? Per on va? Per aquí o per allà? A Maradriam Boralí. Pel camí del mig. Jo estaria a Baus a la vista? No, no, no. Qui fa de mare? L'Angelica Justin? És la que fa de mare? No, no. La mare que s'ha anat a viure allà a l'Índia, i són els tres germans que van fer aquest viatge per anar a veure la mare. I què tal l'hotel Budapest? Un gran hotel, no? Budapest? Has vist com m'ho ha dit? Budapets. Perdona, perquè les ciutats són dues ciutats, Buda i Pest. Però no Buda i Pets, perquè si no... La ciudad pedo. La meva conclusió quan vam sortir amb el meu company és dir, ostres, tu quina cosa més dura, més rara fins i tot d'ahir. Du, sí, també. Jo penso que sí. Jo penso que genera, doncs, girades de cara. O sigui, que s'hi posa d'esquena determinades... És una pel·lícula que no la pots recomanar, ni molt menys, a persones que ja tinguin una mica el dit a l'ull posat, i sobretot al públic en general. És una mica complicat, perquè és clau i és que és una cosa molt, molt, molt així. Jo crec que sintonitza amb el principi del surrealisme de Luis Buñuel. És un paio que treballa, i jo no soc un entesa en fer cinema ni pensar-hi, que treballa amb una perfecció tot el que és l'enquadrament. tot el que es veu és que és com si fos una pintura d'aquelles ben pensada i ben realitzada i llavors el que probablement ja és una mica més discutible o pot no interessar-te massa és el contingut de la pel·lícula. Amb això puc estar d'acord perquè la que tu es mentes aquesta d'anar a veure la mare allà és la singularitat dels personatges que hi ha. però el contingut en la seva essència de cadascun dels personatges és com una mica que no sabries com agafar-lo. Els temenbaus també hi vindran per aquí. Aquells que a la família tots van vestit de xant al vermell. La selecció, la roja. És una mica surrealista, és el concepte més clar. I què t'anava a dir? És que també fa poc, l'any passat també, Estava en cartellera d'una altra pel·lícula que era el gran hotel Marigold. No té res a veure. És l'excusa d'un hotel però no té res a veure. Jo m'equivoco. És una línia molt perseguida i a veure on ens porta, perquè això és complex. Bé, ja ho sabeu. Jo la veuré, perquè jo soc masoca i m'emprenyo, però jo m'encanta, això és com tot. No, calla. Ho tinc frenat, això, ara. Tinc que seguir. Estic al 55, eh? D'aquí poc, d'aquí poc, caia major i calabutx, eh? Jo crec que pujava el colesterol i et sortia càstig. Sí, directament. Ara li agrada més el Luis Lucia. Sí, sí, sí. No, no, no. Que no el coneixes. En el Guardión del Paraíso, con Fernando Fernán Gómez, el 55, imagina't. Això està hostil. Sí, sí, sí, ja, seguim, seguim. Potser no us ho sabeu. El que tu està fent amb la cinema. L'únic que no comento, jo estic a l'any 89 al cinema. Ja això no hi explicaré. Escolta, que s'estira el temps a sobre. Escolta, jo també he vist Cirque, després m'agradaria parlar-ne. Cirque? Ah, o sigui que és una pel·lícula que es deia Cirque, una pel·lícula. Doncs no sé si tindrem temps, perquè anem a tope. Ja en parlarem un altre dia. No, no, no. A veure, ens queden 20 minuts i ens falten 4 pel·lícules. Ja va molt mal. Jo comentaré molt ràpides aquestes dues espanyoles i em deixaré al final si per ninfomania volia comentar-ho una mica més. Gran piano, ningú l'ha vist? Tu l'has vist gran piano? No, però molt bé. Una pel·li que és un exercici petit, curt, és un tal Eugenio Mira, que és un senyor espanyol, que en aquest cas ha utilitzat actors Elisabeth i John Cusack. I és una mena de producció entre espanyola i anglès, amb una sèrie de vincles en diferents llocs. És un exercici Hitchcock, és a dir, tal com col·loca la càmera, els picats, contra picats i tal. I és una història molt senzilla a la filla de cap. I és l'Ijabut, més conegut pel Hobbit, per si algú no sap qui és. És un geni del piano. A partir d'aquí arriba un moment determinat que ha de tornar a l'escenari perquè va tenir una errada en una de les peces més esquisides de la història de la música de concert. I és un mestre seu que fa aquella peça, que és exclusiva, no me'n recordo com es diu ara, però és una peça molt determinada. Llavors, quan ella està tocant el piano, és curiós, comença a rebre prèviament i durant el piano tota una sèrie de... pel pinganillo, perquè porta un pinganillo, perquè aquesta gent està connectada amb el que seria... una persona que li està pressionant perquè no s'equivoqui amb aquella nota, és una pressió doble, perquè si no el que farà té un fusell i matarà la seva dona, etcètera. Hi ha tot un procés d'entrar en una mena de... de misteri, de thriller, de pel·lícula dramàtica, amb una angoixa que és magnífica i que realment passa tot dins la sala de concerts, gairebé, hi ha algunes sortides a fora i tal que seria fora del teatre, a les bambalines, però tot passa davant d'aquell piano, davant del que fa ell, ell ho fa magníficament, és un tio que toca el piano. i no el bando blanc, en moment, i realment allò que dius com pot ser que et toqui, que no és ell, que toca lògicament, però les mans són seves. És a dir, tot el concepte, el fet del tempo i tal, el control, ho fa ell. Llavors, és una feinada magnífica. Per ser una òpera prima, amb ser una pel·lícula no rodona, més enllà de rodona. Hi ha un misteri que tampoc explicarem vinculat amb una clau que quan toques la nota apareixerà. Una trama que està molt ben parida. Pel·lícula curta, petita, però a la vegada molt gran. Vull dir, que val la pena, mireu-la, perquè és una cosa d'aquelles que dius sorprenent. Ja, l'he jabut, amb els ulls ho diu tot, perquè no pot parlar. I amb els ulls, clar, amb aquells ulls tan grans, no? És una sensació molt ben pensada, molt hitxo per mi. Ja és la segona col·laboració amb cinema espanyol de... L'altre va ser els tips d'Oxford de l'Àlex de la Iglesia. I està molt creïble. Aquest nano, a part del Hobbit, és un actoràs. Tothom té... Ens hem quedat una mica al Hobbit ara perquè anem encaixonat allà, però molt bé. Però al Hobbit no. Bé, sí, als senyals d'aners. Bé, als senyals d'aners, em refereixo a què fa de Hobbit, que fa del Bilbo. És una pel·lícula que ha passat sense pena ni glòria per aquí i pels cinemes d'Antònia Sant Juan. És una comèdia coral que passa per una vegada ni amb un barri marginal de Barcelona ni de Sevilla. A Canàries. Tots parlen amb accent canari. És molt curiós. I fins i tot els actors que han de venir de fora, Eduardo Casanova, Secundela Rosa, parlen amb un accent peculiar. I és una història de barriada. El que passa entre ells, entre la germana, que és una xoni, L'altre, que és un camell de droga i no sé què, ja es lia amb no sé qui. Que resulta que el marit d'una li agrada als tios. I llavors el fill també que li agrada està amb no sé qui. És una pel·lícula almodoboriana, per dir-ho d'aquesta manera, però amb un retoc així com de barriada. Però sense pares disfressats. Exacte. I llavors, és una pel·lícula... Per exemple, la tieta és una cotilla... És tot aquest concepte de pel·lícula de barriada, però amb una classe i amb una elegància. A més, és una Antonia Sant Juan, per allà, clar. Bé, una pel·lícula divertida, que val la pena que una mica ho comentem, no? Ja l'informaria. No, espera, no, encara. A veure, 8 apellidors bascos, en rosa, què tal això? Aquesta també és divertida. Aquesta també és molt divertida. A veure, el director que tu preguntaves abans, Emilio Martínez Lázaro, ja ho havies dit bé. He dit un Lázaro, faltava el cubero, he posat el cubero pel mig, no sé per què. A veure, és una pel·lícula, mira els protagonistes, són el Carles Lehalde, Sí. Genial. La Clara Lago, com no, que últimament surt també a totes les pel·lícules, Carmen Machi i el que fa la Raffi el Dani Rovira. El Dani Rovira m'encanta aquest nano. Ho fa molt bé. Ho fan molt bé tots. És molt divertit. Tots quatre són uns genis de fer comèdia. A veure, resumint, és un acudit sobre bascos i sobre andalusos fet pel·lícula. Així de clar, són els tòpics que des de fora pensem o coneixem dels bascos i els tòpics que des de fora veiem dels andalusos. Molt breument és una noia ausqueira basca, la Maia, que està a Sevilla, les amigues se les han endut allà per celebrar l'acomiadament de soltera i allà coneix, però ja ha quedat, ja està sense la parella, no hi haurà hoda, no hi haurà casament. que ja coneixen un sevillano. que no té res a veure, que a més em pregunten que no sé què, el Rafa aquest, i després, per motius X, ell la va buscar allà al País Basc, allà a Giputco, al seu poble. I allà es va passar, imagina els tòpics i la por que poden tenir dels vascos, que eren les bascongades. I allà es va passar per en Jon, allà no és el Rafa, allà és en Jon. A partir d'aquí, les situacions són molt divertides, molt, molt, molt agradable de veure, és apte per a tots els públics, bueno, doncs val la pena. No explico més perquè és que el que val la pena... Robira és andalús. Vol dir que és de Sevilla, és Rafa. I quan parla sempre diu, no sé què, però mi arma. I a la noia li diu, però no digas mi alma. Cada vez que me sale así, tu cada vez que te salga mi alma, dices, la hostia. Si están allá, la hostia. Són situacions molt divertides. Ella aquí diu, les males llengües, que està inspirada en la pel·lícula francesa de Bienvenidos al Norte. Ah, d'acord. I una mica tals tòpics i les idees a vegades equivocades que podem tenir d'altres comunitats. Jo he vist un tràiler que es veu com li diu a la Carmen Maci com et dius i es diu Anne i de cognom diu Igar Tiburo i quan se'n va diu adios corazones. És que el trailer ja t'ho diu. De debò que és molt divertida. No us espereu, pretensió ni grans coses. És una comèdia molt desent, molt digna, molt fàcil de veure. Sí, sí, de debò. Jo crec que sí. i res una coseta ràpida al cine baix, a més aquesta també la veig veure al cine baix, ja aquesta setmana ja comencen la mostra de cinema Latin America, val la pena, déu-n'hi-do, déu-n'hi-do la de pel·lícules que estan programades, si són els dies, mira des d'avui que és dia 27 de març, dijous, divendres també, demà divendres també, 28, hi ha diversos dies, dissabte i diumenge que acaba, déu-n'hi-do, hi ha una programació molt interessant. Veig que va començar-vos. El Lugar más Pequeño, és avui, demà divendres Eli, una pel·lícula de Mèxic, una tele a Batalla por el Cinco, que és una pel·lícula de Brasil. El Médico Alemán. Aquesta també estarà bé. Glòria. Exacte. Aquí l'han comentat, no? Fantàstic, no? I ja l'últim dia fins i tot hi ha una miqueta de retrospectiva del Luis Buñuel. De la pel·lícula de... Sí, sí, sí, dilluns dia 31, Los Olvidados, que va rodar a Mèxic l'any 1960. És aquesta de memòries del subdesarroll. Aquesta pel·lícula he repassat jo i això és una passada, aquesta pel·lícula. Les 68 la fan. Recomanable, aquesta pel·lícula al 100%, tros de pel·lícula cubana d'aquella època, del 60 i escaig, que és complicat una pel·lícula d'aquella època. Això ja és el broig d'oro, no?, que es diu, per acabar. i la resta són pel·lícules totalment actuals, de l'any 2009 com a molt, 2010, 2011, 2012, 2013, són pel·lícules super recents. I al Caixa Foro també estan fent una música de conferències sobre la música del cinema i d'element visual, com la música ajuda a crear atmosferes, a crear sentiments i tot això. Des del 29 d'abril, que és dimarts, el dia 25 d'abril ja ha començat, però continuen diferents... 5 dimarts més. No, no són conferències. Hi ha algun dia que també passa en alguna pel·lícula, com per exemple la llavor del diable. Però una mica de programes per analitzar la música, com la música influeix molt a la política, com a mercant. Per exemple, la conferència del pròxim dimarts és el territori de la música al cinema, una altra s'hi va posar el poder de la música, la música sempre guanya, el control sobre personatges i espectadors, i una altra lluita de poder a la música al cinema, i l'últim dia la conferència es diu l'Arquitectura Narrativa, el guió musical al cinema. Cada dimarts, cada dimarts a dos quarts de vuit, allà a Caixa Forú. Amb el professor de l'Escola de la Universitat de Vic. El Conrado Xalabardé. Dos minutos para las blojas de Ciudad Ramón. No et dono més. Es una parada d'infomania, que son dos películas. No sé com ho farem. No, no, que és broma, que és broma. Està molt bé per mi l'escena de l'atracament i la fugida. La fugida fins que arriben al castell de les bruixes. i allà s'acaba la pel·lícula per mi. Fins que arriba Zorraga Murdi. Sí. El tros del bar està prou bé. Allò està molt bé. I quan arriba al castell i ja està. El castell s'ha acabat. I què fa la Maria Barranco? No li han tret suc tampoc al seu paper, no? No, no. És que allà està molt bé els dos actors protagonistes. El Loco Silva. I l'altre, com es diu? El Pérez aquell, com es diu? El Mario Casas. Ah, el Mario Casas, sí. I ja està. El nen. El nen participant de l'atracament allò és genial. És boníssim. D'un irreverent que dius, mare meva. I l'actriu aquella que fa de la mare del nen? Ai, sí, aquella, la Macarena... Sí, Alvarez. Alvarez, sí. Està molt bé, allò. Que també surt el de la Odeu de Llano. Allò està molt bé. Hi ha l'Òscar que li va donar... ah, hi ha l'Òscar el que li va donar, la Terera Pávez, però va ser un cos que és reconeixement, perquè el paper que fa allà és molt secundari. I la Carmen Maura fa de Carmen Maura. I la Carona Bang fa de Jamona de la pel·lícula, la Tia Guanorra, que sí que ho està, de veritat. I ja està. I poc més, perquè la pel·lícula va bé. I surta ja disfressat de macho i tal, el d'això, el torrente, el Santiago Segura. Va, dona, posa-t'hi, posa-t'hi. A més, com que són basques, no? Són senyores grans basques, no? Amb el blau d'haver-te afaitat, que dius, home, també dona el pego, no? Clar, són bruixes masques. Com elitistes. Van allà a fer una tipada d'una mena de bachoki, però de carnumana, no? I ja està, Eva, d'això. Ella és un desmadre final, però que no té nom. A veure, vull veure el documental que està rodant sobre el Messi a l'Àlex i a l'Eglésia. Ah, mira, no sabia que feia un documental sobre el Messi. Pot estar bé. Bueno, mirarem a veure què tal. Ja ho veurem. Els en veuràs molts, esclar. Bueno, i per rematar, rematarem amb la final de la trilogia de l'Ars Bon Trier, aquesta trilogia que va començar amb anticrist, va seguir amb malangia i acaba amb ninfomania, que recordem que la traducció és ninfòmana. No és que sigui ninfomaníaco, és ninfòmana, perquè és la figura de la Charlotte Gainsbourg, que és aquesta, com deia el David, aquesta trilogia basada en la depressió i en tot un procés de les persones, que en aquest cas arriba amb aquesta part final, que és la part del sexe aplicat a l'àmbit d'aquesta persona. Aquesta persona, des que té coneixement de les primeres imatges que es veuen, com deia el Jaume molt bé abans, és una història en paral·lel, és a dir, hi ha un esdeveniment que comporta que es trobi la Charlotte Gainsbourg, que com recordarem era la protagonista d'Anti Gris, la protagonista de Malangia, la protagonista d'Infomania, i a la segona part no, o almenys no se sobrentén, jo crec que no. I llavors arribament que es troba la Charlotte Gainsbourg amb l'Stelan Skarsgård, que ja el coneixem tot també, un clàssic del Trier i d'altra gent, I aquesta trobada, ella pateix una mena com de pallissa del carrer, llavors ell se l'emporta cap a casa, li fa pena i comença a tenir una conversa des de que neix fins al moment com ha arribat aquest límit, trobar-la pallissada al mig del carrer. És com comença la primera part. Exacte. Llavors hi ha una primera part que arribem en castella i una segona part que segueix. Jo dic perquè això és on arribarem. És lineal. Aquí Les Montriers no fa un diàleg estrany. És molt senzill d'entendre la pel·lícula. A la igual que a Malangia costava potser més entendre per la forma en què ho treballava. Aquí, jo la trobo tremendament clara, és la biografia d'aquesta ninfòmana, d'aquesta noia, i com aplica el que és la seva vida a aquesta situació, com li comporta per un costat un estat inicial de plaer, de llibertat, i com les arriba a consumir i com l'arriba a perdre tot el que hi ha a la vida. És com qualsevol addicció arriba a un moment que et fa perdre moltes coses. I això va increixent. i a partir d'aquí, l'esgony trier, com ja sabeu, no té manies, amb nuar la gent, que es vegin ereccions sense cap tipus de problema, que hi hagi algun tipus de penetració, no hi ha cap problema, no entrem amb el porno, perquè lògicament no és una pel·lícula pornogràfica, Sí, com els idiotes. Perquè els idiotes hi havia penetració, hi havia ejaculacions, no hi havia cap mena de història. Aquí passa que el com semblen no arriba potser a ser tan salvatge. A la segona part potser ho és més que la primera. Hi ha una escena, per exemple, amb uns senyors de color, que es passen la part de l'escena amb el penis electe i ja està. I dius, vale, doncs ja està perquè hi ha... Un gran estòpic també dels negres. Exacte, perquè hi ha la situació d'arribar al tema de dir jo vull estar amb senyors de color per al tema del tòpic d'un penis determinat i vull que em facin un sàmbit. Llavors explica això. Jaume, he fet la part més així. És el que diem. Aquest muntatge en paral·lel va explicant ella. També hi ha una ordenació de capítols. És el contrast que ella és ninfòmana i ell és asexuat. Ell, com a sexuat, omple la seva vida amb el coneixement. I és un tio que és un erudit. És un lletre ferit, allò que es diu. I ella, en canvi, tot ho somatitza al voltant del sexe. Perquè és el que ha tingut a la vida. No vol dir que sigui tonta ni molt menys. i tot el que li comporta. Aquest contrast, ell fa un comentari i llavors ella automàticament ho agafa i explica un tros més de la seva vida. I per mi és una pel·lícula magnífica. És una pel·lícula que lliga perfectament amb el psicoanàlisi. Ja ho era, també, la que tu desmentaves en definitiva és que una noia que bé que és linfòmana, com dius tu, doncs va explicant les diferents experiències de la seva vida. I convençuda, eh, vull dir que... Sí, llavors a veure, tu m'acabes de donar, jo penso, no ho sé, almenys a mi, Una valoració per mi molt correcta, llavors diu que l'altre és un assexuat, en definitiva és un cessut, una persona amb molt de seny, amb un coneixement enorme del que és la vida i és capaç d'interpretar qualsevol cosa, fins i tot la nymphomania, de qual aquí és on podríem trobar un valor, jo penso, molt interessant en el film, perquè és clar, si fos només allò altre no tindria sentit. A veure, jo d'Anticris potser no, però d'aquesta pel·lícula que has espantat... Pels idiotes. Malangia. No. Malangia, exactament, sí. Allà ell ja juga a aprofundir sobre la validesa del psicoanàlisi. En definitiva diu una persona, o sigui, una persona moltes vegades el que té són diferents problemes quan aparentment no hi ha res que justifiqui o argumenti aquests problemes. I a canvi, el que sí que és cert és que hi ha persones que tenen molts problemes i tenen capacitat per sobreposar-se. Llavors posa les dues germanes, en definitiva, en el primer context, una que aparentment no hi hauria argumentació, i llavors, esclar, aquella quan arriba al final del món, per dir-ho d'una manera, és quan realment es troba en la seva essència. Clar, jo crec que aquí ja juguem a això, i amb Ninfomania sí. M'interessa més Melonkania, a mi m'agrada més. M'agrada més la idea. Ara, també el personatge aquest de l'home que interpreta tot el que li puguis explicar, em sembla genial, perquè n'hi ha que expliquen moltes batalletes, i llavors aquest diu de què va. Jo sé que tu has vist la primera, jo he vist la segona, te l'adavanto que al final és sorprenent, té un cop final que dius, ostres, que fort, no? I veiem l'evolució d'aquesta dona, hi ha unes escenes brutals, amb l'actor de Billy Elliot. Fixa't, en el moment que arriba el moment que em vas a dir que és de Billy Elliot. Durant-hi voltes, qui era, qui era, Sir William Azurman, Sir Christian Slater... Són actors molt famosos, molt coneguts, que el Drier els ha portat al seu territori i ho fa d'una manera magnífica. De tota manera, encara em quedo en Doc Bill, jo. Sí, bueno, és que ell és un altrició. Adéu-siau. Adéu. Adéu. El Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. És un acord molt dur, eh? La pujada de l'IVA... Tothom està marxant pel costat de feina i veus que són gent més o menys preparada. L'única solució, jo veig, ha de ser alguna cosa remonsiva com el que va passar a Islàndia. Cal posar l'alquimisme on n'hi ha. El jutge n'està al costat d'ells perquè ha de trobar alguna solució. que sigui qui estigui davant. L'únic que passa són els interessos de Sant Just. Sempre se t'acosta algú que té alguna pregunta o que té alguna resposta? Perquè n'hi ha d'esperança, no? Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just, la seva història o el que passa a l'Extra Ràdio. I també parlem de televisió, esports, bandes conorats o fins i tot notícies positives. Cada setmana connectem amb el casal de joves de Sant Just, fem un cara a cara amb nois de segon d'ESO i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs, llibres, llegents de concert o cinema. Smooth Jazz. De dilluns a divendres de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, el smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. Les últimes enquestes de mitjans de comunicació certificen que el 0,1% de la població de Sant Just escolta la desvernada. I tu t'apuntes. No et quedis fora de joc. Escolta la Desvernada els divendres a les vuit del vespre i els dissabtes a les dotze del migdia. Aquí, a Ràdio Desvern. Nits electrònica ara és bit. Pits, molt més que nits electrònica. Ara, divendres i dissabte, de 10 a 12 de la nit. Ara escolta's, ràdio d'Esper. Sintonitza's, ràdio d'Esper. La ràdio de Sant Just. Llora't del vell corpú. Ràdio d'Esper. Over the hill I will be waiting for you. I won't pretend that you don't mean nothing to me. Come back now. Come back now. The doubt will creep And crawl in on you The dark can leap And fall upon you Come back Let it be. Let it go. Let it fall. Let it blow. Let it come. Let it go. Let it fall. We will know. Benvinguts al 56 programa Godiva Bonaparte, avui un programa especial dedicat a les grans dones. I've only lost all of my friends I know you're alone Cause I've been there I was storming all of the days Outside your door it's a misery That the rivers will never stream right before I know you've been missing me Well, you know I've been And all my miles away Let me know your reason It's my mistake Not to understand the seasons of your day Let you change Won't you let me come inside? I've only stolen my pride And I know you're alone, cos I've been there I know you've been missing me Well, you know I've been missing you No, no, no.