Zafón i El laberinto de los espíritus, Kerouac i On the Road, i l’adéu a George Michael i Carrie Fisher

Comencem un any més, al Babilònia. Què tal, David? Com estem? Bé, bon any, tothom. Tot bé? Sí. Sí, fantàstic. Nacho? Bueno, estic content de començar l'any. Sí, no? No havia començat l'any passat, no? Ja, ja. Perfecte, doncs ja està, som els tres. Avui la Rosa no ha pogut venir, i el Jaume tampoc, però bueno, ja com ja sabeu que això és una miqueta com campixa, no? Vull dir, arriben uns, se'n van uns altres, entren sempre els mateixos, eh? Vull dir que aquí no fem ningú fora, eh? Però bàsicament, doncs el que fem és això, una miqueta, doncs quan es pot, eh? Doncs podem venir, no podem venir. Bé, fem una mica de sumari, i a partir d'aquí, doncs, recordarem que és el que farem, com sempre, eh? Seguim la mateixa fórmula de l'any passat, i bé, doncs, parlem primer en aquest cas de llibres, i després de cinema. Comencem amb llibres, amb un llibre que està llegint el David, però que jo l'he llegit, i li penso destrossar absolutament, li faré uns espòilers, que es quedarà, vaja, que sembrarà un avió, tu. No, El Labrinto de los Espíritus, del Carlos Ruizafón, que és un llibre meravellós, que el David està descobrint-lo ara, i oi que sí? Bueno, ja el tinc més de la meitat, diguem-ho així. Molt bé, doncs, segueix perquè val la pena fins al final, eh? Vull dir, fins a l'última coma, aquest senyor escriu, com li dóna la gana, eh? Sí, però no... Ara, aquest és el quart de la saga, ens demanem. És el quart, però és indistintiu, eh? Sí, sí, sí, sí, però el primer i el quart, molt bé, però els dos del mig, no massa bé, eh? Bé, jo, a veure, a mi el que nombra de guerra és el tema, jo el que es feia el Fermín Romero de Torres, que era, em sembla que era el, no me'n recordo ara, El Juego de l'Àngel no, era l'altre. La primera, no? Aquest està molt divertit, perquè tot és ell, llavors ell té una, el personatge aquest és... A veure si no me l'he llegit. Que no et confonguis, hi ha un que sí que és molt fluixet, que és El Juego de l'Àngel, que és aquell de la torre, que està allà, aquella noia, aquell, que és el David Martín i tot això. Sí, aquell, aquell està molt fluixet. Aquell és molt fluixet, però hi ha un altre, que si no te l'has llegit, és el Fermín, clar, és el Fermín, porta el paper a ell, que està Montjuïc, això d'alguna cosa. A veure si és La Sombra del Viento, sembla que és. La Sombra del Viento, El Fuego de l'Àngel, El Prisionero del Cielo. El Prisionero del Cielo. És que em sona, potser aquest em sona. Doncs aquest no l'has llegit i ha llegit-lo perquè també és interessant, eh? Vull dir, interessant perquè ho porta aquest personatge, és un personatge divertit de l'Espanya, genial, té una verborrea que és per molt... Sí, sí, sí. Bueno, ara comentarem això. També parlarem després de En el Camino, el Nacho es farà aquí un... Un clàssic. Un clàssic, un clàssic, no? Un clàssic, un clàssic, no? Un clàssic, un clàssic, no? Sí, sí, sí. Un clàssic, no? Vull dir... Que és un personatge, és un període... Però interessant i del que després s'ha derivat coses, també, no? Clar, clar que sí. Un llibre que ja no és que sigui nou, no? Però bueno, val la pena... Però val la pena, exacte que sí, recuperar clàssics. Que ho estem recuperant, eh? Que jo aquest any també estic així també recuperant cosetes, que ja la setmana que ja en parlarem també. Cinema, doncs tenim novetats i tenim també algun clàssic per aquí, donant voltes, que sempre és interessant. Parlarem de Rock One, parlarem d'Inferno, bueno. Parlarem d'una pel·lícula coreana, de Donzella, el Nacho. Parlarem de cinema més o menys actual, de fa pocs mesos. El hogar de Miss Pellegrin para niños peculiares. Parlarem de Lolita, de l'Stanley Kubrick, que sempre és un referent. I a veure si podem parlar d'un parell de biòpics, perquè hi donen voltes, per rematar, doncs, al dia d'avui, eh? Molt bé. Per tant, bueno, em toca a mi, no? Començar, bueno, hem de dir que, com ens ha agafat les vacances pel mig, no? Doncs, bueno, doncs, fer esment de la mort de George Michael. Doncs, un referent, sense cap mena de dubte. Jo no sé què ha passat l'any passat, fill. Però ha hagut una... Exacte, no? Una estesa. I a banda de David Bowie, que tenia una malaltia terminal, doncs, és que molts d'aquests artistes, doncs, ha sigut una... Sí, molt joves i com d'amor natural, és a dir, no sabem bé... La bona vida que portaven. Sí, sí, és que no sabem ben bé per on van els trets, no? Vull dir, jo, clar... El Prince, bona vida, no crec que portés. Exacte. I el George Michael, me parece que menos tovi. Tenia un passat de... Tenia un passat, però clar... D'alcoholisme, de drogues, també... Això passa a factura molt, eh? Clar, és com Michael Jackson, no? Clar, que pots morir de qualsevol cosa, no? Però, però... Clar, la princesa Leia Garry Fisher també tenia un passat... També d'alcoholisme... Truculento. Sí, sí, tots tenen... Exacte. Bueno, que ja sabeu, no? Que va morir el dia següent la mare. Sí, del disgust. Clar, el disgust, pobreta, no? Que era molt coneguda, ara que cantava aquella... Good morning. Good morning. Good morning, que passi a dic, hosta, era aquesta. Mira, mira, mira. Clar, que has de dir, Reynols. Sí, sí, sí, sí. Clar, és el que diem, no? Vull dir que hi ha hagut una sèrie de... Bueno, d'esdeveniments també del món del cinema, com tu deies i tal, no? Ara faré una cosa més xusquera i més pàtria. També va morir la dona de Manolo Escobar. La famosa Anita. Bueno. Ah, sí? Sí, pobra senyora. Va morir també. Estrada. Es veu que va morir de pena. Amb el temps, també. Manolo Escobar va morir l'any passat, em sembla, no m'he equivocat. Sí, no fa massa, no? I es veu que va caure en una depressió i s'ha parlat que va morir de pena. Va morir de pena aquesta senyora. Era Alemanya, no? Sí, sí. Era Alemanya, sí. Anita, no sé què. Sí, però no. Que bonic, que bonic és això, no? De morir de pena. Sí, sí, sí. No, no, clar. En poc es mora, no. En poc es mora, no, però dius, ostres, que bonic, no? Però ja existeix el romanticisme, existeix, no? Vull dir que encara... Bueno, doncs mira, parlant del romanticisme, això del laberinto de los espíritus, té molt de novel·la romàntica del segle XIX, eh? Jo li trobo una certa percepció, eh? Bueno, ja, doncs quan l'acabi ja m'ho diràs. No, però hi ha un element sinistre, un element fosc, i això és el romanticisme. Ojo, que no la liem, vull dir, que no barregem... No hagas espòilers, que no sales de la TZN. No, no, no, que no barregem la literatura, vull dir, romàntica, amb el concepte de romàntic de la Bàrbara Carlin, o de jazmín, no? Ja ens entenem. Allà, ja, de la Diana Spencer. Vull dir, estem parlant de la línia del senyor Wilde, d'Edgar Alampoe, que era aquest període, no? Que com a tal... Doncs jo li trobo una aquesta coseta, eh? Vull dir, perquè a vegades és molt fosc, no? I a vegades és el personatge de l'Alícia Gris, no? Sí. Perquè ja la coneixes. Fem fatal. Fem fatal. Això és molt d'aquesta línia, també. Sí, sí. Està molt bé. Bueno, el laberinto de los espíritus del Carlos Ruizafones, en la quarta entrega i última de la sèrie de la tetralogia, com és això? Libros del Cementerio Olvidados. No, la tetralogia del Cementerio de los Libros Olvidados. Això és el que em sortia de paraula. I bueno, doncs, aquest home amb 10 anys ha escrit aquests 4 llibres. I ara què farà? No ho sé. Va fer aquella trilogia juvenil, no me'n recordo ara, i Marina, que és l'única suelta que va quedar per aquí, i aquests 4. Ho he fet 9 llibres. Perdó, 8 llibres. Home, amb aquest s'ha desfundat, eh? Sí. Ja que reconeixo. És que ha escrit d'una manera... Escriure així és, crec que no complicat. Vull dir, amb aquesta planor i a la vegada amb aquesta profunditat... Aquesta profunditat i sapiència, és que en sap un nas aquest tio. Vull dir, i a banda d'això, que no te s'escapi tota la informació que deixa anar, perquè hi ha molta informació, eh? Sí, però inclús els que tenim una certa edat, ja dic certa edat, pillem molt de llenguatge que crec que molta gent no l'enganxarà més jove. No, oi que sí? Això està molt clar. I les formes, sobretot el Fermín Romero de Torres, els comentaris que fan, no? Que són això molt dels 60, 50, 40, no? Encara moltes no és que hagin viscut, evidentment, en aquestes èpoques, però... Sempre hi ha una permeabilitat, no?, entre dècada i dècada, i captem, enganxem moltes coses que encara ens assonen. Clar, però saps el que passa? Que això ha depenat també una mica, també, i jo això sí que ho habituo, amb el vincle que tinguis amb la teva família. És a dir, sí, ojo, eh, perdoneu, no? Sí, també pot ser, sí, sí. Que si és de família catalana-catalana, aquells comentaris, a lo millor, costa més trobar-los. Jo que vinc de família murciana i andalusa, els comentaris que fa el Fermín Romero... Jo, és que jo em foto uns fars de riure, perquè jo això escoltava de petit. No, per a mi en sonen, eh? No, sí, sí, no vull dir que no, però que depèn de quin espectre familiar, a lo millor tot això ha quedat molt esveït, com dius tu, o la gent molt jove es perd davant d'aquests comentaris tan xusqueros, perquè són boníssims, de debò. I nosaltres els captem, perquè per oïdes o pel que sigui, els tenim aquí. Bé, és que el problema és que el llibre, per molt que jo vulgués fer un espòiler increïble, seria molt difícil, perquè... És complexa, la trama. És complexa, la trama. Llavors, clar, o tinc que explicar els tres anteriors, que no ho faré ni molt menys, perquè evidentment no és el cas, i aquest, el que fa, no és tancar portes, però sí que tanca bastantes portes, i aquest sí que s'hauria de llegir com l'últim. Això sí que està clar. A igual que el primer, segon i tercer es pot... El pots agafar, com un llibre. Aquest jo crec que s'hauria de... Perquè tanca coses. Coses de personatges que tu ja vas veient que van sortint, d'anteriors, no? Elendaya, famós el policia, l'esgraciat aquell, no? Sí, però aquest no sortia cap altre llibre. Sí, i tant. Sortia el fumero, però... És que em sembla que tu no... La pressió del filó no te l'has llegit. Elendaya surt per allà durant voltes pel castell de Montjuïc, parlant clar, putejant el Fermín Romero, eh? Per això dic, que potser no el tens present en aquest llibre. No, potser no. Però, bueno... És que comença ja, en plan... A saco. Amb lo de... Quan està de polizó en el Fermín, el vaixell, i cau la caixa a l'aigua... Això és genial. Allò dius, hòstia... El problema és que això no ho veurem mai al cinema. Perquè ha prohibit els drets de... Ah, sí? Sí, no, no? Això no s'ha fet. A l'altre jo ho pensava. No, no, no. I mira que és un magnífic guió, eh? Vull dir que és un magnífic guió, no, a veure. Però et dic una cosa. S'ha negat. Que hauria... Que hauria en el... No, no. Jo crec que ha fet bé. Perquè és impossible traslladar l'atmosfera d'aquests llibres a un film. És impossible. És molt difícil. És molt complicat. I si es fa, ho ha de fer un director. És com quan, per exemple, per dir alguna cosa, eh? Per posar un símil, és com quan es va voler traslladar Màquina Baja, del còmic de l'Ibar, a cinema. Quin desastre. Era un desastre absolut. Per dir tota la gràcia. Sí. Per molt que ho haguem els actors, però molt que s'hi esforçessin. Em sembla que un va ser el... Un era el Ferran Ranyer i l'altre va ser el Pepe Rubianes. Pepe Rubianes, sí, que feia de Màquina Baja, no? Era ell. Per molt que ho fessin bé, sí, sí, sí. Però no traslladaven l'atmosfera que realment era una mica grotesca. Era com el Mortadoli Filemon vist en film, no? És que a vegades això ha funcionat i a vegades no. Amb el Sonor de les Anells, per exemple, sí. Sí. S'ha aconseguit l'atmosfera. Totalment. Bueno, jo crec que millor. Oi que sí? Jo diria que... I són tia puristes que a la primera estaven molt contents, però a la segona i a la tercera ja van renegar com... Però no poden renegar perquè es va fer el mateix, al mateix moment. Ja, ja, però... Es va fer amb uns anys... Perquè diuen que va trair la trama i tal. Bueno, això sí, però bueno, però que... Sí, sí. Però està molt ben parit. Amb el Hobbit ja és un altre tema. Ja és un altre tema. El Hobbit ja ho ha allargat. És com un xicle, perquè el Hobbit és un llibre així. Era una pel·lícula. Era una pel·lícula. Clar, és una pel·lícula. Posen de tres hores i ja està. Clar. I a més, he pensat en tres dimensions. Ja és un altre concepte, no? Vinga, com que... Bueno, doncs això. Doncs ràpidament, ja per acabar, doncs és que tampoc vull parlar de molta cosa. Simplement estem... No, però els personatges estan molt treballats. Molt treballats. Molt treballats. És que és una passada. Vull dir, personatges que coneixem o que hem vist en altres llibres. És el Fermín Romero de Torres, que és l'especialista que hi diu, no?, que recomana a la llibreria del Sempere, no?, que està, doncs, el David, el seu pare, no?, que també el seu pare, no sé com es deia, Joan, bueno, el seu pare i tal, doncs és el que també és la trama, no?, d'un dels llibres, del llibre del Juego de l'Àngel, amb la Isabella, per allà donant voltes... És que tota aquella família està vinculada, no?, a una llibreria de barri, no?, i a partir d'aquí, doncs, el que passa al seu voltant, amb uns personatges misteriosos, el David Martín, el, com es deia, el Càrax, el Julián Càrax, no?, El Mataj. Que és el Mataj, no?, vull dir, hi ha una sèrie de personatges, però hi ha un Julián Càrax, també. Sí, que sortiu al primer llibre. Que sortiu al primer llibre, i que també aquest sortirà una altra vegada. Ja no et dic per còmnic, però perquè ha d'envestir les coses, no?, llavors les ha d'envestir. Sí, perquè va quedar obert. Clar, i aquí una miqueta... El personatge queda obert. Sí, senyor. Llavors aquí tanca moltes cosetes, no?, i llavors a partir d'aquí és un llibre molt interessant, no?, perquè realment és aquella Barcelona, és una Barcelona molt concreta, és a dir, o et parla del barri del Raval, de la banda baixa, carrer Art de Triomf i aquella zona d'allà, o la zona del Tibidabo. Per tant, són dos espais molt foscos, la filla, cap caràcter de les aigües, el Pinar, aquella zona d'allà, i el Raval més brut d'aquella època, perquè és que encara tu vas pel carrer Art del Teatre, jo que treballo a prop, i és que fa angoixa, eh?, el carrer Art del Teatre, angoixa no que faci por, eh?, clar, ara està molt net de prostitució, però en aquella època i tot això... No fa pas massa anys, eh? No, no, no, gaire. Jo recordo un reportatge de TV3 que els càmeres van tenir que sortir per potes. Ah, això mateix. Per potes. Perquè allà... Començà a treure la càmera i els xulos que hi havia a parella van dir, nen, ja es poden fotre la càmera. A més, eren un dels llocs que es fornicava amb peus allà directament, que tant, és a dir, que no... És que abans de les oliviades, per allà, no? No, mare meva, mare meva, per això que és clar que no... Però, bueno, recomanable al 100%, David, quan acabis el tornem a comentar una miqueta, eh? I val la pena comentar. Vamonos a los 60. Vamonos a los 60. Vinga, Nacho. Per tancar amb el zafón, digue, jo no soc zafonía, no? Vull dir, perquè, no ho sé, vaig començar el primer llibre, no em va encaixar i tal, però no sé per què últimament he rebut molts impuls, no? Molt zafonialismo. Zafonialismo. Zafonialismo per tot arreu. Tothom diu, hòstia, doncs està bé, està bé, està bé. I al final, doncs hauré de començar amb el zafón, eh? Perquè, bueno... Torna a arrencar. A més a més de persones molt diferents. Quan persones molt diferents, la meva mare, la meva mare que té ara 77 anys, i, bueno, i se l'ha llegit, i diu, hòstia, està molt bé, està molt bé. Un amic, un altre... De molts espectres, vosaltres, dic, bueno, però això... Això és alguna cosa, perquè si agrada tant a gent tan diferent, hi ha alguna cosa. El que passa és que no t'esperis una lògica. És a dir, són com... Aquí és un espectre de coses, aquí un altre, aquí un altre, i has d'intentar memoritzar. Jo et recomanaria que, si ho fas, llegeixes els quatre. De debò. Perquè és la millor manera de recordar les trames, perquè, si no, costa, eh? Jo, aquest quart, hi ha hagut de revisar alguna cosa, perquè jo, bueno, me'n recordo, però hi ha hagut de fer un resum, mirar... Començaríem el primer, que tinc a cas que me'l van regalar, que vaig començar i no vaig... No, no, no, no vaig comúdre, no? Diguem-ne, perquè no sé pel que fos, no? Però, bueno, ara me l'agafaré d'una altra manera. Sí, m'agafa tu amb un altre... Però jo, en general, estem aquí per recomanar. Sí, sí, sí. Molt bé. Et poso el Jos McEll de fons perquè tornis a ser xilent i tal, allò, romanticoide. És de la seva època guam? No, això és de l'època solitari. Guam. Lluís tu a Child. Totes les nenes portaven les fotos de Guam, quan jo era... I ja que tenim una edat, diguem-ne, portava... I mira quina sorpresa. Després el Jos Michael, mira, era davant els nois, no? Vull dir, és el que hi ha. L'altre no. L'altre, l'Andriu Richley, es deia que ell era davant les noies. No passa res, eh? Vull dir, que en refereixo... Ja s'ho repartien. Però, esclar, imagino que moltes dones que, bueno, es van quedar... Oh. Oh, com dir, clar, pensen que les fans sempre és el que diem, no? Vull dir, la il·lusió d'ah, no? Però, bueno, que no passa res. El fet, en el seu moment, va ser arrasador, eh? El fet, va ser bestial. I en la terra és bo que és un rol, eh? Aquest tio. No, no, i en la terra és bestial. Una amiga meva, que és de que viu a... Bueno, una amiga meva que se'n va anar a Miami, perquè, bueno, es va casar amb un tio... Amb un mayamès, no? Amb un mayamès, m'he millor dit, no? Va anar a un concert. Jo hauria anat, eh? Vull dir, m'hauria agradat veure. Hi ha gent que jo... Que vull dir, que ja s'ha aparegut i hi ha gent que a mi m'agradaria veure en directe per la qualitat vocal Es veu que el tio és una tralla en directe i mira que tenia una edat i tal i això, eh? Però es veu que el tio té una veu espectacular. Clar, imagino que és com tot, no? Quan estava bé. Clar. Però, bueno, vull dir que... És clar, a mi Wayne House, no? Quan estava bé en una canya i el dia que apareixia una mica afectada, diguem-ho així, al concert se n'anava a Norris, no? Però fixa't, eh? Whitney Houston, grans veus. Ara la Mariah Carey també es veu que també està a mig... Grans, grans veus. Clar, vull dir, és com a... I és una llàstia. És com una maledicció que va associar. Exacte. Anem a parlar del llibre del Bitnik. Anem a parlar... Exactament. Jo parlaré... És un llibre que ja és clàssic, és un llibre d'un autor que es diu Jack Kerouac, és molt conegut, i es diu On the Road, en el Camino. Diguem-ne que seria el primer llibre d'aquests de carretera, no? Que després s'han fet llibres, s'han fet pel·lícules, s'ha fet, bueno, és un moment en finals dels... llibres dels cinquanta-set, sembla, la història, és més... Bé, són vivències a prop d'aquests anys, diguem-ne. No està molt clar, no està molt ben identificat, però en els anys cinquanta, diguem-ne, no és encara seixanta, no? Bé, llavors, és l'història d'uns amics que són joves, però que són uns amics molt concrets, que, bueno, aquí tenen noms figurats, però veritablement són Alan Gisberg, que és el famós poeta de l'àcid, William Burroughs, Jack Kerouac, i un altre, un quart element, que no era ni artista ni poeta, però que tots l'adoraven i tots l'estimaven i llavors que estaven enamorats d'ell, que es diu, bueno, el Jack Moriarty, que és que, bueno, que és una persona que era, bueno, tota vitalitat, diguem-ne, llavors, bueno, és una història real d'aquesta pandilla, no?, que tenien un estil de vida, bueno, molt artístic, però no tan basat, no pel seu bar, sinó perquè ells volien viure d'una manera molt determinada, viure viatjant, viure sempre amb la mínima quantitat de dòles a la butxaca, allò de no tenir possessió, tot i que eren gent que no eren pàries, era una mica voluntari el tema, no?, era una mica burgesat, unos franciscanos, vamos, bueno, no alta burgesia, però que sí que no eren una gent que no tingués on cauràs morts, diguem-ne, que amb la gent que convivien, amb aquests viatges, sí que eren gent més pàries, no?, era una elecció, no?, sí, era una elecció, però que volien descriure, volien una forma de vida, en aquell moment era una forma de vida molt diferent a la societat d'establir-te, diguem-ne, és com uns precursors de moviment o hippie, uns precursors de molta, de molta cosa, els famosos hipsters, el terme hipster, ja existia en aquella època, i definia, ah, no ho sabia això, sí, sí, el hipster, famós hipster, després ara s'ha posat tant de moda les barbes i tal, es deia aquest tipus de gent que eren una mica rapats allà, que anaven així, també així, amb barbes, això era un termini més respectiu en aquella època, no?, gent que anava allà voltant pel país, una mica per convicció, una mica, i tot això, el que ara s'ha dit així, llavors, era aquest tipus de gent, no?, gent que anava vivint, que anava seguint, potser, els circuits del jazz, perquè aquesta gent es passen tota l'estona, anant a clubs de jazz, llavors arriben a les ciutats, i, bueno, són una gent que volen viure-ho tot, no?, dius, són una gent que volia que estava loca per vivir, loca per salvar-se, diguem-ne, s'estan salvant d'alguna cosa, no?, i estan fugint d'alguna cosa, i estan vivint, tot i que prenen drogas, i prenen alcohol i tal, però, bueno, té una intenció, una intenció de viure-ho tot, no?, de no parar, de no poder estar tres dies en un lloc, sinó gafant un cotxe, i tal, i van fent viatges per tot el país, compartits, llavors es feien molts viatges compartits, allò, aquestes coses que estan tan de moda ara, els ubers i tal, això era com molt normal, diguem-ne, no?, si anaves allà a l'agència de no sé d'onde, dic, estic buscant gent, perquè, clar, les distàncies eren molt grans, llavors t'hauries de rellevar, hi havia un conductor que rellevesa l'altre i tal, llavors, es troba un desconegut, si, d'on vas tu?, a Fresno, ah, doncs vinga, si tu condueixes fins a no sé d'onde, a Porto, o paguem la mencina a mitges o coses d'aquestes, no?, hi havia com tota, molta cultura de gent que es movia molt als Estats Units, no?, amb viatges durs, no com ara, no?, perquè hi havia moltes zones de carretera i feia fred i tal, cotxes dolents, cotxes dolents, però, aquesta gent, bueno, és tot un estil de vida que, a més a més, aquest llibre té un significat, però jo vaig anar per aquella zona, recordo vaig anar per San Francisco i tal, me'l vaig, me l'he llegit diverses vegades, però en aquella poca me l'he vaig llegir, perquè tota l'acció, bueno, la majoria de l'acció és a la costa oeste de San Francisco, per allà d'envoltant, i van a recollir el raïm per allà, per tot el valle de Napa, i van fent coses, o sigui, és tota una imatge de com era l'Amèrica d'aquella època i sobretot és una aclaració d'intencions d'aquesta generació que volia viure d'una altra manera, que volia viure sense possessions, que volia viure d'una manera molt hippie però amb un avançament al que era l'època hippie, perquè estem parlant de finals del 50, encara això n'havia començat, i al final, són vivències de gent que han estat poetes, escriptors, William Barrows, Alan Gisbert, Kerouac, que té algun llibre més, és molt conegut per aquest llibre, i ha inspirat molt, és un llibre molt d'iniciació per un jove, un jove que comença a iniciar-se la vida i aquest llibre cau a les seves mans i això li fa somiar molt, perquè és una vida molt de carretera, molt de llibertat, és un llibre molt clàssic, que segur que molta gent... Una pregunta, aquesta gent havien participat de la Segona Guerra Mundial? Aquesta gent, sí, sí. Però jo crec que hi ha una correlació entre una cosa i l'altra. Sí, perquè aquests ja tenen una edat. Sí, oi que sí. O sigui, ells no són tan... Clar, què feia? 15 anys o així que havia acabat la guerra? Ells no són tan joves. No, per això. No són... O sigui, tot i que... Una persona jove sí que l'agradava molt, però ells no són de la primera volada. No ho fan... Llavors... No tenen 17 anys, 18. No, diguem-ne, que l'escriu ja... Ja a Voreja no passen, diguem-ne. Sí, sí, aquest de fet, el Queroac té un... o sigui, un dels ingressos que té és que té el xeque de veterano de guerra. Clar. Llavors, bueno, doncs està el tema una mica... Jo crec que el fet d'això que dius tu de voler sortir, d'esvergir... Sí, sí, sí. Jo crec que va lligat amb el fet d'haver participat en una guerra. Pot ser, sí. És una bona... Crec, eh? Dóna la sensació de... Ho hauria de ser, eh? Evidentment, no? A mi no tothom ha de ser el mateix, no? Però jo crec que sense la Segure Guerra Mundial aquest moviment, bitnic, com es diu, no s'hagués produït en aquest sentit. Podria ser. Podria ser. Una manera de dir... Va, anava a disfrutar la vida. I diuen bitnic perquè anaven seguint el bit, el so aquest del jazz. Anaven seguint els clubs de jazz, arribaven a una ciutat, el primer que feien era buscar un lloc allà per instal·lar-se, s'instal·laven tota la colla allà i venga, sortien allà a quemar-la a noix, diguem-ne, a viure la nit, però no a cremar-la, o sigui, a respirar-la, a gaudir-la, a agafar-la, com si fos una cosa que es pogués allà a baixar. I anaven a clubs de jazz on estaven els millors clubs de jazz del País, negres allà, que es passaven tocant hores i hores i hores els clubs allà, que fèiem obsessions d'allò fins al límit, exacte, fins al límit, per això. Del bit, del bitnic, és que fa la pinta de la típica gent que ha assaborit el gust que fa la mort i ha dit, ostres, anem a gaudir de la vida, i llavors, pum. Però molt enamorats de la vida, no en un sentit negatiu. No, no, no, tot el que feien era per pura vida, diguem-ne, no? Sí, sí, a gaudir-la. No cremar-la, no cremar-la, com pugui ser algú que diu, aquí a beber, a drogar-se, està... No, no, no, no. Però aquesta línia seria potser més punk, no? Vull dir, el cremar la vida, no? El vida ràpid, no? I és un rococó d'això, no? És una raca exacta. Això és un renaixement. Seria el bitnic, seria el hippie, seria el punk, per posar una línia que no és aquesta, però que pot haver-hi unes línies que van cap aquí, no? Perquè el punk era morir-ho el més joven possible i passar bé el que farà. Aquesta és la intenció, no? O el que sortia a Trainspotting, no? Ah, bueno, també és veritat. És que allò és molt, molt, a veure, no direm que sigui punk, però realment... Aquest any fan la segona part, ho sabíeu? Ah, sí? Sí, Trainspotting 2. Però la fa el mateix director i tot? Ja he vist el tràiler. Sí, crec que sí, el Danny Boyle. Ah, ostres! Sí, sí, sí. I la fa l'Ewa McGregor, no? Sí. Sí, sí, sí, sí, tot els mateixos personatges. Ostres! Però què, 10 anys després? O 20 anys després, no sé. Clar, perquè jo no sé quan, o més, no? Ostres, és veritat, perquè la cançó 595 fa 20 anys, fa 20 anys, és veritat, tens raó. Fa 20 anys, ara et quedes així, dius 20 anys, clar, és veritat, he pensat per la cançó, perquè la cançó que sortia, aquella del Danny, era una cançó molt bèstica, sortia molt canyera, i tal, és del 95-96, ara que dius, tens raó, ostres! Per això dic que aquest any la torna a fer. Underworld, que era aquella de... Sí, sí, Underworld, exacte, era aquesta pa, que era genial. Sí, sí, sí. Ostres, molt bé. Molt bé, doncs, vinga, una recomanació per descobrir una època, un període, per descobrir una època, per descobrir, és una novel·la iniciàtica, sigui com sigui, encara que els personatges no siguin joves, joves, però és una novel·la iniciàtica, però és una cosa que tothom ha somiat, de dir, hòstia, mararia jo viatjar, i al final és això, és el principi de tot aquest concepte de road movie, conceptes de pel·lícules, jo vaig per un país i vaig, em van passant coses, per què? Perquè jo em tiro a sobre del país i em passen coses. D'alguna forma, si us recordeu la pel·lícula aquella de Naufrago, el Tom Hanks, quan acaba tot, què és el que fa? Agafa el cotxe i carretera, manta. Sí, sí, és veritat, és una fugida endavant. Sí, sí, però aquí ho ha estat tants anys, tant de temps tancat en aquella illa, que pobra, a més ho ha perdut tot, ha perdut la nòvia que l'esperava i tot, i quan això diu, jo m'agafo un cotxe, me'n vaig a patejar, tio. Ha patit una guerra, com deies tu. Sí, d'alguna forma. Si fos una guerra. Sí, és com una redempció, no? Exacte, això és el que és. Bé, doncs, com abans de parlar de cinema i ara que estem així al minut 25 i tal, posem la cançoneta del Josh Michael. posem, mira, tu que abans deies de l'època de Wom i tal, doncs de l'època prèvia, entre una cosa i l'altra, va treure un parell de balades d'aquelles que treuen el sentit, no? Que encara pertanyia a Wom, però ja s'estava separant, no? I va treure una que es deia Different Corner, que no la posem ara, però hi ha una que es deia Cars Whispers, que tothom la coneix i que si qui no, anava d'una bestiesa, però vull dir, que no ha, bueno, igual la dic, que no ha rimat doce bolleta con esta canción, vull dir, no és persona, no? Que havien lentas. És tot un clasic. Home, que tingui l'edat per haver-ho fet, clar. Home, no, evidentment, això està clar. Però ja, però quan l'escoltareu, cada seguida pensareu aquelles coses que hem fet amb les discoteques quan es posava la música lenta a les discoteques, recordeu? Sí, ara ja no. Aquesta la posaven, aquesta la posaven segur. Fins demà! Fins demà! ! Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit