Escriptura i comunicació amb Vicenç Villatoro: ràdio vs televisió, gèneres i pacte amb el lector; Maquiavel vs Savonarola; Rwanda 1994; i la història del transport públic a Barcelona

Bona nit Benvinguts, benvolguts i bentrobats. Un escriptor és una persona que escriu i que utilitza paraules escrites en diversos estils i tècniques per comunicar idees. Els escriptors produeixen diverses formes d'art literari i escriptura creativa, com ara novel·les, contes, poesia, obres de teatre, articles periodístics i ons o assajos. Des de l'alfabetització es pot considerar qualsevol persona com un escriptor, però el terme sol restringir-se als que desenvolupen una activitat professional amb aquesta activitat, ofici. Encara que aquest terme sol restringeix als que desenvolupen aquesta activitat professional, no cal adoptar un punt de vista mercantilista. Qualsevol que desitzi ser-ho pot convertir-se en escriptor, malgrat que el seu treball no arribi a publicar-se sota cap format. Per ser escriptor cal un bon coneixement del llenguatge, la síntaxi i la gramàtica, capacitat per escriure creativament i amb imaginació, coneixements de diferents estils literaris, bons dots organitzatius amb capacitat per complir els terminis, aptituds per la negociació, el màrqueting i la promoció, aptituds per investigar i parar atenció als detalls, encaixar les crítiques, ja que haurà d'alterar les obres per satisfer les exigències de l'editor, motivació, autodisciplina, paciència i decisió, coneixements d'etic, el tic són les tecnologies de la informació i comunicació i de mecanografia, pocs escriuen a mà, sentir-se a gust treballant només sovint, ja que escriure sol ser una actitud que es fa en solitari. Els escriptors han de ser bons lectors des del començament per arribar a escriure bé. És gairebé un fet que tots els grans escriptors van començar llegint molt des de poca edat. És molt important llegir allò que ens agrada i apassiona i si no ens agrada no forçar-ho, canviar de gènere, escriptor o estil literari. Quines habilitats ha de tenir o ha d'atindre un escriptor? Creativitat, curiositat, organització i planificació, atenció al detall, constància, paciència, habilitats comunicatives escrites i capacitat analítica. Doncs, totes aquestes qualitats les té el nostre convidat. És la quarta vegada que ens visita. És la quarta vegada que s'asseu en aquest petit estudi Radio Sber. és la quarta vegada que gaudirem de les seves ensenyances explicades amb sensibilitat i griteri. És un privilegi, és un privilegi tenir en directe un comunicador vital, dotat d'un enorme enginy. Un mestre exquisitament educat i respectuós. Vicenç, Villatoro i la Moia. Benvingut, com estàs? Molt bé, moltes gràcies. Content de ser aquí. No, de tornar-hi. No, perquè anar als llocs està molt bé. Però tornar-hi vol dir una cosa. Vol dir que, i sobretot quan més d'un acord entre diversos, vol dir que hi ha una experiència satisfactòria anterior. És a dir, quan vas a un restaurant i segons què et porten, aquí no hi tornarem més. És a dir, quan tornes als llocs vol dir dues coses. Que tens ganes de tornar-hi i que els que t'han convidat tenen ganes que tornis. Per tant, diguem-ne, és una satisfacció bastant al quadrat. Saps què et dic? Escolta, tindrem d'obrir la porta perquè aquí ja no hi acabem per metre o quadrat. És una veritat objectiva. I acabem amb tota l'aire de la boca oberta que ens has deixat. Vicenç, la teva relació amb la vida és vivint-escrivint i escrivint-vivint. La pregunta és, a mà o a màquina o en PC? No, més a començar a mà i, diguem-ne, d'una manera clara, vaig mantenir molt temps a mà contra la màquina d'escriure, però la mà ha perdut, no del tot, però ha perdut en un percentatge rellevant contra l'ordinador. És a dir, la màquina d'escriure és una tecnologia, és com el FACS, no? És d'aquelles tecnologies que són superades per una cosa que és millor en tot. Hi ha altres tecnologies que sembla que són superades, és una cosa que sembla millor, però com no són superades en tot, es mantenen. Una és la ràdio. Quan va sortir la ràdio, la ràdio només parla. La tele parla i ensenya a la vegada, i diu, home, s'ho menjarà. Diu, no, però la ràdio té un avantatge competitiu que és compatible amb la vida. Que és compatible amb la vida. És a dir, tu pots conduir sentent la ràdio. I com condueixis mirant-te a la tele, la cosa acabarà bastant fatal. Per tant, les tecnologies... I a mà, escriure a mà, té virtuts respecte a, diguem-ne, a escriure a m'ordinador, però escriure a m'ordinador té virtuts respecte a escriure a mà. I per tant, acaba repartint-se. Mentre que, per mi, entre escriure a mà i escriure a màquina, les virtuts estaven en escriure a mà. Una d'elles, eh? Que no passa amb l'ordinador. Que pots escriure a qualsevol lloc. I jo, a mi m'agrada escriure a llocs on es mogui alguna cosa. Vull dir que no en una habitació tancada i a les fosques, sinó en un bar, en una biblioteca, en llocs on hi hagi vida al voltant. Mira, com anècdota veig així, farà relativament poc. Quan dic relativament poc, la meva memòria significa, potser, dos o tres mesos. Amb els últims 20 anys a Catalunya, més de 200 emissores de ràdio s'han creat. O sigui, de vials, eh? Sí, sí, sí. Avui, qualsevol poble, jo no sé quina és la diferència entre poble, vila, ciutat, no sé. Pensa com amb els poliesportius. Avui és difícil a Catalunya que trobés un poble de més de 2.000 habitants que no tingui una pista poliesportiva. Exacte. Tinc una piscina o bé tingui una ràdio. Una ràdio. Primer perquè la tecnologia s'ha veritat, però també per això, perquè hi ha uns avantatges tecnològiques. Ahir feia una conferència a Sabadell i em van trucar. Diu, escolta, necessitaràs projectar un PowerPoint? Dic, no, jo porto una tecnologia més sofisticada. La pissarra. Dic, home, la pissarra és una evolució positiva del PowerPoint. És a dir, el que fa el PowerPoint, la pissarra, és una tecnologia més sofisticada. La pissarra, per exemple, permet, que no el PowerPoint, que en un sol punt concentris la mirada i vegis el grafisme, el gest de qui parla, la veu de qui parla, tot en el mateix lloc. Mentre que, quan vas a una conferència en PowerPoint, has de decidir cap on mires. O al ponent o a la pantalla. La pissarra és un PowerPoint work in progress, que es va fent mentre tal i en funció de la gent que hi ha. La pissarra no es penja i no depèn que aquell dia no funcioni la màquina. Això, el PowerPoint, és una mica el paleolític de la pissarra, que és, diguem-ne, el neolític, ja és, diguem-ne, és la tecnologia avançada. I la ràdio, en aquest sentit, no és el paleolític de la televisió, és una realitat que té uns costos, que té una agilitat, perquè no hi havia estat corresponsal o enviat especial com a periodista a llocs. Per exemple, que arribo a Praga i a les manifestacions a favor del Havel, doncs, amb un telèfon entro a Catalunya Ràdio. Si jo vull entrar a TV3, necessito, ara sí, ara tindríem sistemes, però en aquells moments necessitaria llogar un equip, un enllaç. La ràdio té una, diguem-ne, una agilitat, té una calidesa, i això, i és compatible amb la vida. Tu pots rentar els plats i escoltar la ràdio, tu pots viure i escoltar la ràdio. Però dius, no, ara vaig a mirar la tele. Doncs mires la tele i prou, no pots fer res més. I si fas alguna altra cosa, no estàs mirant la tele. Ja estàs allò fent canxet, eh? Però no mires la tele. Veus, parlem de comunicació, i tu, com a comunicador que ets, escriptor, periodista, professor de Tartulià, on et trobes millor? És a dir, on creus que és més B baixa del quadrat? No, i a veure, a mi m'agrada, probablement, on jo em trobo millor és escrivint. És a dir, trobar jo, eh? I a mi mateix. I això tinc una prova física, que és que quan no estic escrivint, no em trobo gaire bé. No que no estic escrivint físicament, eh? sinó que no tinc un projecte d'escriptura. Diu, vostè és feliç escrivint? Diu, no ho sé. Però sóc molt poc feliç no escrivint. Però jo crec que... Si em jutgés a mi mateix com a producte, no com a benestar personal, si com a producte, jo crec que en aquells gèneres de la paraula, on a més a més és possible aportar l'entonació, la gesticulació, que són gèneres de paraula presencial i viva, jo crec que en aquests, diem-ne, soc més resulton. No sé si millor, però més resulton. I per tant, m'agraden. M'agraden particularment. I això, eh? Diem-ne, la convicció que la comunicació es pot fer per canals diversos, però que quan aquests canals conflueixen, es multiplica. I per tant, quan tu, per exemple, perdó, soc molt rotllero, però el WhatsApp és criminal perquè, com no té to de veu, acabem posant emoticons per substituir el to de veu i no té gesticulació, la possibilitat de malentès es multiplica d'una manera exposicada. Sí, però el WhatsApp ja tens comunicació oral, eh? Sí, sí, sí. No, no, però vull dir, el missatge prescrit de WhatsApp és un missatge que, és a dir, com que la mateixa frase, no m'emprenyis més, la mateixa frase, com l'has dit, amb quin to de veu i amb quin gest. És que al final les coses, i tu d'això en saps, és això, no són el que diuen, sinó de la manera, com es diuen. Diem-me el mateix, puc saltar el teu coll o puc somriure. Exacte. La mateixa frase. Doncs en el missatge de WhatsApp, no, no m'emprenyis més. I dius, això m'ho està dient perquè està molt enfadat, està d'enconya? O està dient, com s'està movent, com mou vos mans. Exacte. I llavors, la quantitat de mals entesos que ha generat a la vida al WhatsApp podrien omplir llibres, com la carta, perquè, diem-ne, perds claus d'interpretació del que t'estan dient. Aquestes presiditats que té està cara a cara. Exacte. Exacte. I això, la gestualitat, el to de veu, totes aquestes coses. Resumint, Vicenç, comunicador, Vicenç, escriptor. les dues coses que d'alguna manera... Són la mateixa. Sí, el que passa és que un és comunicador que pot ser auditiu i l'altre, la teva faceta de tertúlia, de professor, de presentador de programes, de televisió, etcètera. I mentre la d'escriptor... Però el fet de la comunicació és el mateix, el que són diferents són la quantitat d'eines que utilitzes en cada ocasió. No les eines, que en el fons sempre és la paraula. sinó les eines confluents que em fa servir en cada cas. T'estimiran i penso la pissarra fantàstica. La pissarra és com les rodes. I com t'hi dius. I la llibreta i boli per anar a escriure, home. Sí, això és... La sort que t'he preguntat que et deia si a mà o ordinador, ja a mà. T'estava dir facetes teves, escriptor i comunicador. Per cert, en les teves referències biogràfiques, no recordo haver llegit una faceta. Metier, que queda més integral, eh? Del mestre Villatoro. I que per a mi és destacadíssima en el teu currículum. I és historiador. T'agrada i utilitzes molt sovint la història en les teves publicacions i converses, correcte? Sí, però, diguem-ne, no sóc historiador, no sóc... Això t'ho dic, però t'ho dic que no he llegit, però per a mi una de les multitasques que ets... Per a mi, diguem-ne, ara, el present no és interpretable sense el passat. Jo en un... Vaig fent dietaris, i hi ha aforismes en els meus dietaris i un darrere tema en recent és el més interessant del present és la quantitat de passat que incorpora, que conté. Però és veritat, diguem-ne, no, no, ostres, algú vol interpretar qualsevol cosa que passi ara a qualsevol lloc del món i si ho fa com si el món hagués començat abans d'ell i no entendrà res. I, per tant, saber els precedents de les coses, saber, diguem-ne, la tossuderia de la història, no? Allò... I que té a veure amb una altra tossuderia que també a vegades oblidem, que és la tossuderia de la geografia. A la jove és molt tossuda. Els dius, ostres, tu, agafes un mapa del món i resulta que les grans batalles totes han passat en relativament pocs llocs. I, bueno, per què? Doncs, bueno, perquè la història ha portat aquí, però també ha portat la geografia. Aquests són llocs de pas, són llocs de... i aquest coneixement, jo crec que per aquest ordre, primer de la geografia, damunt de la història. Pierres Vilar arriba a Catalunya com a geògraf i fa una aportació d'una rellevància extraordinària a la història, però ve de geògraf, perquè no s'entén la geografia sense la història i la història sense la geografia. Però és que no s'entén el present sense la història i sense la geografia. I, per tant, un periodista que és algú obsessionat pel present necessita, jo crec que diguem-ne que és una eina imprescindible, l'interès per la història i l'interès, si tens uns quants anys i t'hi has posat, et porta un cert coneixement. El Joan Culla era profe d'història a periodisme. A periodisme. El Joan B. El Joan B. Culla, amic de l'ànima, diguem-ne. I tant. Per tant, aquesta relació, diguem-ne, aquesta obsessió per la història des del present, per mi, diguem-ne, és gairebé una derivada de la vocació periodística. T'estic mirant i saps què? Gràcies. M'has fet treure 50 anys de quan era, vaja, 50 anys de la meva vida enrere, quan tenia 20 anys, un dels llibres que més em va impressionar va ser La història d'Espanya del Pier Vilar. del Pier Vilar. Un llibre de 100 pàgines. Sí, sí. O 110, oi, petitíssim, que llegia en menys d'una hora, tan condensat, tan ben escrit. I clar, és de quan era jove i tenia pel·le. I a més, i quan anava així, jo al començament, recordo la data perquè era el començament de la universitat, i era un llibre que em va impressionar el Pier Vilar amb aquella història d'Espanya tan condensada. ensenya escraig, pàgines. Catalunya és l'Espanya moderna és un monument, però llegir només la introducció de Catalunya és l'Espanya moderna, que és la seva síntesi en un cert sentit, és absolutament il·luminador. És brutal. Perquè et pots mirar les coses d'una altra manera. És a dir, és allò... I en part, a partir de la geografia, dius, escolti, Catalunya què és? Una façana litoral, una muntanya, una muntanya alta, diguem-ne, uns Pirineus potents i un corredor. Un corredor que és el Vallès i un lloc de pas. És a dir, l'alcalde Martorell, que era diputat quan era jo, després va ser president de la Diputació, deia, Martorell és el lloc de pas inevitable entre Àfrica i Europa. I dius, hòstia, Salvador, no ho és, i per això vas a Martorell i hi ha 300.000 ponts, des del pont del Diable fins al del TGV, diguem-ne. Perquè és el pas natural i aquest país què és? Mar, que t'obre la Mediterrània, muntanya, refugi i un corredor que ha fet que, per anar de molt al sud fins a molt al nord, s'hi hagi de passar. Allò és que és un país on la gent ha passat, per tant, on la gent també s'ha quedat, perquè quan passes a vegades et quedes, un país que ha tingut una projecció cap a l'exterior brutal a través de la seva potència marítima, però un país que ha tingut un rerepaís, perquè, diguem-ne, les muntanyes no són ben bé sempre una frontera, però són una cosa molt important que és font de rius i, per tant, on hi ha muntanyes hi ha rius i on hi ha rius hi ha, diguem-ne, hi ha territoris irrigats. Ostres, doncs, això que et mires un mapa i dius, ostres, és veritat, això no dic determina, però la història que passa s'entén a partir d'això. Per què això passa aquí i no allà? Doncs, miri, perquè hi ha un riu, perquè hi ha una muntanya, perquè la civilització està al Nil i al Ganges i al Tal, perquè hi ha aigua, diguem-ne. Josep, Joan, sapere i aude amb el mestre Villatoro, sapere i aude. Després en parlarem d'això. Aviam, ara que tu deies els llibres de comunicació, Sant Jordi, molts llibres publicats, i jo que vaig estar amb tu. La gent ja ja està. Bé, Sant Jordi és bonic, és molt bonic, eh? I, per tant, que allò... Sí, sí, però... A peu i a cavall, eh? Escolta, a peu, no? Sí, però... Escolta, hi ha tants lectors com tanta literatura publicada. Bé, jo crec que hi ha més lectors que mai i més literatura publicada que mai. Sí, el segon, sí. Sí, el primer. Però més de... és com quan vas a Venècia, diu, aquí hi ha masses turistes. Però també hi ets tu, eh? Sí, també hi ets tu, eh? Digem-ne, no, es publica massa llibres. Diu, no publicaràs el teu? Tothom pensa que és l'altre el que porta el massa. Jo crec que Sant Jordi té una característica que el fa molt diferencial en el mercat de llibre, que és que la gent no es compra un llibre per ell, compra un llibre per un altre. I llavors això porta això que deies, eh? Es llegeixen tant. No perquè molts d'aquests llibres són per regalar. i el... És a dir, si tu compres un llibre per tu, creus saber, tens decepcions, eh? I tens sorpreses positives, però creus saber què t'agradarà. Quan tu compres un llibre per un altre, agafes una característica que és... Hòstia, és molt del Barça. Doncs mira, n'ha sortit un que sembla acabar-lo al Barça. Doncs aquest li agradarà. Igual no li interessa per res. És a dir, Sant Jordi és una interpretació del gust aliè o dels interessos aliens. i això porta que amb un llibre regalat no sigui llegit. Però, però fins i tot això té una certa bellesa, no? Aquest posar-se... És com comprar roba per algú altre. Dius, ostres, a mi potser no m'agradaria, però ell s'ho posarà o ella s'ho posarà, no? Jo crec que això té una calidesa que ho fa bonic i que supera, diguem-ne, el caràcter mercantil de la festa, que el té també, eh? Doncs mira, això em serveix com a entrada de dir-te que jo a la diàrea de Sant Jordi quan signaves al costat de l'Eduard Mendoza vaig pensar en un hipotètic paral·lelisme entre els dos llibres. M'explico. L'Eduard Mendoza, la ciutat dels prodigis, que és una novel·la que fa un retrat viu de l'evolució de la ciutat de Barcelona i entre les exposicions universals entre el 1888 i el 1929. No es tracta d'una novel·la històrica l'ús, com ja adverteix el seu autor a l'Eduard en el pròleg, sinó d'una transcripció de la memòria col·lectiva d'una generació de balseronins, prenent-se les llissències literàries necessàries per fosgar a una història novel·lada. L'Eduard Mendoza mostra l'evolució d'una societat completa des del seu estancament inicial fins al seu desenvolupament industrial, econòmic i social. Ugell, la febre de l'aigua, fa també una transcripció de la memòria col·lectiva del segle XIX i el primer terç del segle XX i tu també mostres l'evolució d'una societat des del seu estancament inicial fins al seu desenvolupament industrial, econòmic i social. Saps què tinc, Vicenç? Que jo vaig pensar, dic, mira, el destí fa que estiguin junts signant els seus llibres i ho veus? Sí. El que relaciona un lector amb els dos llibres. Encara et donaré una altra relació. Però al costat, eh? Sí, sí. No, no. Jo tinc un gran apreci pel d'Oro de Mendoza i... Quins anys, quins anys més gran que tu. Sí, no, no, però... I es conserva bé, com tu, eh? Un altre possible llaç. Com es diu el protagonista de la Ciutat del Fum? Del Sardes Prodigis. Un ofre Bouvila. Traduïu Bouvila al català. Bouvila? Pep. Un ofre Bouvila. Un ofre Bouvila. Un ofre Bouvila. Un ofre Bouvila. Oi? Diem-ne. Oi? No sé si és volgut, no és volgut, però és, eh? Diem-ne. Bouvila, que més rodes... Sí, em fas feliç. Imagina't, un lector, humà com jo, que t'hagi fet aquesta relació i que tu diguis, és que encara hi ha més. És bona aquesta, eh? No sé si... Amb la Deuda no n'he parlat mai, eh? Però jo crec que la Deuda fa una cosa diferent, que a mi em sembla admirable, eh? Que... No crec que fa una novel·la historicista ni sociologista. Jo crec que ell fa, amb la Ciutadans Prodigios, una novel·la de... diem-ne, de gànsters a Barcelona, sí? I agafa el que és clau en la novel·la de gànsters, o en la pel·liure de gànsters, que és com una generació jove vinguda de fora, de fora de la ciutat, des del Bouvila ve del món rural, però el Don Vito Corleone ve de Sicília, com la primera generació, que ja no és d'on venia, però encara no és d'on ha arribat, el sistema que té de fer-se un lloc en el món nou és la violència. I això, que dir-ho en termes polítics i sociològics, porta equívocs i coses dolentes, dir-ho en termes literaris com una constatació, quan parles dels gangues de Nova York o quan parles de la Ciutat dels Prodigis, veus que és versemblant, que és... I ell jo crec que fa una gran novel·la d'això, diguem-ne, de qui es fa un lloc sota el sol venint de fora. I llavors, com són d'importants les afinitats del lloc de procedència. Els gangs de Nova York són gangs d'origen, els irlandesos i els jueus i els italians. Com això... Jo crec que fa una novel·la... I a mi m'agrada molt, molt, molt, diguem-ne, Eduardo Mendoza d'abans de la Ciutat dels Prodigis, de la veritat sobre el que es fa a la volta, o tot aquell... aquelles del seu detectiu, diguem-ne, sonat. Sí, sí. Les aceitunes, que trobo que són extraordinaris. A més, tu tens una memòria fantàstica. Doncs mira, parlar amb Eduardo Mendoza, ell no ho reconeixerà mai. És un tema de sensibilitat, que no és el que jo desitjo, però tinc la sensació, la sensibilitat, que ha escrit la seva última novel·la. Mai se sabrà, però jo diria que el transbord a Moscú, que forma part d'aquesta última trilogia, tinc la sensació que ha escrit la seva última novel·la. Tant de bo que continuï. Jo crec que tot escriptor... Té 81 anys? Sí, però és que encara que tens... Tot escriptor, quan està escrivint aquella novel·la, pensa que pot ser l'última. Ara. Tot, eh? Però jo et dius, però clarament tinc la sensació que si tens més números, tens més números. Per això dic. Tens més números, però jo crec que passa sempre. 13 de març 1862, dia que va arribar l'aigua a Gramunt. Urgell, la febre d'aigua. Vicenç, explica'ns aquesta apassionant l'epopeia humana. No, és l'epopeia d'un territori, d'una època, sobretot. Una època que creu que per fer fora el mal del món, que el mal és la pobresa, que el mal és la guerra, però per fer fora el mal del món hi ha una... hi ha una eina infal·lible que és la ciència, la tècnica, fer coses. I per tant, fer ponts, fer canals, fer trens, fer ports. i llavors hi ha un moment, és a dir, què tenim? Tenim un tros de l'urgell que alguns anomenen en alguns moments el Clot del Dimoni, però que en qualsevol cas és una terra desaprofitada i és desaprofitada perquè no hi ha aigua. I hi ha un moment determinat que dius, ara, primer, l'aprofitaríem i segon, tenim els mitjans tècnics per primera vegada de la història per portar-li l'aigua. I ho vam fer. I llavors van canviar, l'aigua va canviar un territori perquè l'aigua té una capacitat de transformació de la terra i de la gent extraordinària. La gent de Secà no és igual que la gent de Regadiu. La gent, eh? No és que els reïn, eh? Però la visió del futur, la visió del món és radicalment diferent. El de Secà diu, vés a saber l'any que ve. El de Regadiu, en general, fins ara, ha pensat l'any que ve serà com aquest. No és el mateix un pescador que un pagès. No, no, no, no, no. No. Però, però tots, tots dos, sobretot el pagès, però també el pescador. Estan amb la natura lligats. Sí, però té una dependència de l'atzar. el pagès de Regadiu no mira cada matí si plou o no. És a dir, un, diguem-ne, un terrassenc que estava en una agència de la caixa de Terrassa en zona de Regadiu, amb ullerus, però, un dia veu que plou a bots i barrals i entra un pagès i dius, a veure, els pagèsos els hi agrada que plogui. I li diré, quin bon temps que fa. Diu, bon temps, està plouent. Diu, però això és bo. Diu, no, l'aigua no ha de venir de dalt, l'aigua del costat. Si depèn que l'aigua vingui de dalt i que Sant Pere obre la xeta, sempre estàs patint, mentre que el pagès de Regadiu, si el Regadiu es consolida, és un pagès que creu que l'any que ve l'aigua tornará a baixar quan toca i podrem fer el que toca. I, per tant, té una expectativa respecte al futur, té menys conservadurisme respecte al passat. jo quan vaig començar la novel·la sobre el Canal d'Urgell, sabent que el Canal d'Urgell havia transformat aquell territori i aprofitant un comentari del mateix delegat de l'agència de la Caixa de Terrassa, diu, no he vist mai moure tanta pasta com a Mollerussa, agafo un ric de Mollerussa i dic, em van dit això? Se'm queda mirant, diu, a Cervera els fan, a Mollerussa els gasten. a Cervera, que és, s'agarra i és, diu, allà fan, amb el blat fan que l'és. Diu, ara, sota la rajola, perquè vés a saber l'any que ve, i, per tant, la casa de pedra, que ha de durar. A Mollerussa, l'any que ve també n'hi haurà, no? Doncs va, tu, quin cotxe diu que ens comprem? Quina casa diu que ens fem? El Big Ben, mític, era Golmès, eh? I ara tornarà a ser Golmès. però és a Mollerussa, és en el regadiu, la joia de viure, la paella valenciana, l'horta de València, on hi ha aigua, hi ha aquest barroc festiu, i on no hi ha aigua, hi ha aquesta austeritat, rassalosa, conservadora. Tornem a Pierre Vilar, eh? La geografia no només marca la història, sinó que fins i tot marca el caràcter de les persones. Pep, bona aquesta, eh? Sí, ja m'ho he apuntat. Ja m'ho he apuntat. Ja m'ho he apuntat. Ja m'ho he apuntat. Ja m'ho he apuntat. Ja m'ho he apuntat. Sí, sí. Molt ben dit. Molt ben dit. Els escriptors, Vicenç, produeixeu, produeu diverses formes de literari i escultura creativa. Alguna de les nombroses formes en què un escriptor pot exercitar-se, la prossa, l'assaig, el text teatral, el dramaturn, la poesia, el poeta, periodisme, guionista o qualsevol dels gèneres literaris existents. Tu has tocat bastantes tecles d'aquest piano que es diu formes d'art literari. On et trobes millor? És a dir, on creus que ets més? B baixa al quadrat. No ho sé. Perquè jo crec que els gèneres són, en un cert sentit, regles del joc, però els gèneres són fonamentalment contractes entre l'escriptor i el lector. És a dir, tu, quan tu comences a llegir una cosa, la que sigui, estàs rebent una proposta de contracte, una proposta de pacte, que pots agafar o no. Un comentari típic d'una persona que ha llegit no hi ha entrat. No hi ha entrat. No t'hi ha entrat. No m'ha agradat. No hi ha entrat. Hi ha un... I llavors, per exemple, si jo subeixo un gènere literari, sigui la poesia, o sigui dintre de la narrativa, el gènere negre o el gènere fantàstic, estic proposant-li al lector una manera de llegir-la. Si jo li faig una proposta al meu lector de novel·la realista, a la pàgina 150 no pot sortir un mag que canvia el món de la baix, el dimoni que mata, no sigui, no pot ser, perquè jo li he donat unes claus de lectura, vol dir que no pot haver-hi fantasia a la novel·la, i tant, però l'has de pactar des del bon començament. Si no fas una bona proposta de pacte comprensible, quan et treus de la... De la xistera el conill. pam, pam, pam, el conill, escolti, tornem als calés, vostè m'ha estat enredant. És a dir, aquest, per exemple, això és molt obvi en la frontera entre la comèdia i la tragèdia. Un mateix fet, és a dir, hi ha comèdies on hi ha esdeveniments dintre de la comèdia que si els traguessis d'allà i els posessis en un altre context, farien plorar. És a dir, per exemple, una tonteria... Quantes vegades hem dit tu i jo el text i el context. el context i el pacte, no? Diem-ne, en el... Em sembla que és a Tobias o no a Tobias. En el Lübitz que el fugen de Varsovia i s'han colat dos nazis en l'avió. I llavors el que va disfressat de Führer li diu tiris de l'avió i els altres diuen Heier-Hill i les tiren de l'avió. Que un tio els tiri d'un avió és tràgic. Si aquella seqüència la poses a una pel·lícula dramàtica, hòstia, trasbalsa. Però tu saps que les regles dels jocs són la comèdia. I això passa pel dret i pel revés. No sé si treureu una pel·lícula La vaquilla, que era una comèdia en torn de la guerra. Del Berlanga, no? No ho sabria dir. Sí, sí, que la vaca de les dos van dur. En aquella pel·lícula se'ls escapa un tiro i mor algú i la pel·lícula s'ensorra. És a dir, és una pel·lícula en la guerra, hi ha dos bàndols, hi ha una vaquilla, hi ha els uns i els altres. Però pot funcionar com a comèdia perquè en cap moment hi ha un tret. Si en un moment hi ha un tret i un mort, diem-ne, la força dramàtica d'una mort trencaria trencaria el pacte de la comèdia. Per tant, els gèneres per mi són sobretot dir, escolti, ens posem d'acord sobre com s'ha de llegir això meu. I una cosa es pot llegir com a poesia, una altra es pot llegir com a... Però fins i tot dintre de la narrativa. Això té una clau de comèdia, això té una clau de tragèdia, això té una clau de fantasia, això té una clau de realisme, perquè si el pacte no és signat, el lector l'estàs enredant. El lector té drets, el lector té drets i l'escriptor té obligacions. I és curiós ja que, un petit incís, Albert Ranga, aquesta situació que dius de dualisme, ho té amb el seu cini. Ara, quan te ho estaves parlant, recordo aquella de... Americanos, nos lleguen, el Bienvenido, Mestre Raja, nos lleguen aquí ricos i sanos, viva el tronío d'un poble que no sé com su poderío, i al final les quedan que els americans no arriben. Però està en clau d'humor, si arriba a ser en plan drama, aquell poble que s'ensorra perquè en tot... Podia ser molt dramàtic. Podia ser molt dramàtic. No, no, no. La vaquilla del mateix Berlanga, fixa't que el cine de Berlanga tenia aquesta... La dicotomia. La dicotomia aquesta. Ell situa, i això que jo crec que tècnicament és molt interessant, ell situa, diguem-ne, la frontera molt extrem. És a dir, el poble dels americanos no és Hollywood, és xungo. La guerra és la guerra. Merceta, merceta pura. Està en el límit, però no passa el límit. No passa el límit. No hi ha un nen que es mor de gana perquè els americans no han tirat llet en pols. No n'hi ha. Si tu hi fots un nen que es mor de gana per això, has matat la bienvenida a Mr. Marshall. Vull dir, quan tu deies al començament, que ser escriptor en concepte és relacionar-te amb la vida també a través de l'escriptura, però després és una altra cosa que és un ofici. Que t'he dit el volmetier. Un metier. I llavors l'ofici obliga a pensar coses com aquestes. Els genis no les pensen, els hi surten sols. Els que no som genis el que fem és pensar-hi. Ostres, tu, ser-ne conscient. El geni ho fa sense consciència perquè té aquest do. Però els que piquem pedra el que fem és haver-hi de pensar. Ostres, tu, si estic escrivint la vaquilla que no hi hagi cap mort perquè la mata no mato el mort, només mato l'obra. I i prens moltes decisions d'escriptura que a vegades a l'actor li sembla per raons metafísiques o per raons ideològiques i són per raons de cuina perquè necessites més sal, perquè necessites més sucre, perquè necessites que s'espasseixi o necessites que s'igualeixi. Hi ha moltes, moltes decisions d'escriptura que són literalment de cuina, d'ofici. Això no ho pots... És a dir, la gran decisió d'algú que escriu narrativa, la primera, si algú ho ha fet i ho fa, ho sap que és la primera. Quan tu escrius un text narratiu, la primera pregunta que fas és qui ho està explicant això. No, la primera i ho he après de tu, el més important, el títol. Això m'ho has ensenyat. El títol, el títol m'ho has ensenyat tu? El títol és fonamental. Pel títol arriba al final. Arriba al final, tu en tens un, i després va canviant. Però tu tens un full en blanc. Jo començo a explicar, molt bé. Qui ho està explicant? Ho està explicant un narrador omniscent? Déu, ho sap tot. Ho està explicant un dels personatges? Quin dels personatges us ho explica? Els fets són els mateixos. Perquè aquesta és una decisió que dius, jo vaig tirant i quan arribi a la pàgina 23 ja ho veurem. No, amb la primera lletra que poses ja estàs dint vaig entrar a la ràdio o el dia que va entrar el villador a la ràdio. L'has de prendre ja, i aquesta és clau, però aquesta és una decisió que té a veure amb raons estètiques o metafísiques o ideològiques, però que té a veure fonamentalment amb raons d'ofici. Si tu tries la primera persona, la narració serà més càlida. És més càlid el dia que vaig entrar, però només saps el que sap el personatge. Si tries la tercera persona, el villador no va entrar, pots dir, mentre el villador no entrava, tots els altres deien, hosti, tu ja torna a ser aquí aquest pesat. Si jo dic, mentre jo entrava, ells pensaven al meu lloc, te'n dirà, i com saps què pensaven això? Tu saps el que penses tu? No saps el que pensen els altres. Però el narrador omnisent sap el que pensa tothom i el que pensarà i el que passarà. És més informat, però menys càlid. La decisió, ho dic gairebé com un consell de l'escriptura, la decisió és d'ofici. És què m'interessa, què va bé allò que vull explicar. Ja està ple, eh? Ja, ja. Un petit resum. La teva novel·la sobre l'apassionant epopeia humana de la construcció del Canal Llugell, per mi, més enllà de la història concreta, és una novel·la que és una metàfora de tots aquells episodis històrics, alguns de ben pròxims, en què la gent es revolta espontàniament contra una situació injusta i hostil i somia a una revolució per canviar-la, amb esperança i sacrificis, amb errors, contradiccions i heroïsme i una sensació de decepció i de fracàs. Entenc que només després de molt de temps sabrem si aquesta gesta que semblava fracassada és o no la llavor d'un canvi positiu. no pas d'un paradís a la terra, però sí d'un món millor. És correcte això. És absurd. I see trees of green, red roses too. I watch them bloom for me and for you and I think to myself what a wonderful world. I see skies of blue, clouds of blue, clouds of white, bright blessed days and dark sacred nights and I think to myself and I think to myself what a wonderful world. what a wonderful world. and I think to myself the colors of the rainbow so pretty in the sky also the faces of the people of the people passing by I see friends shaking hands and how do you do and how do you do and how do you do they're only saying I love you I love you I hear babies cry and I watch them grow they'll learn much more than they'll learn much more than we'll ever know than we'll ever know and I think to myself what a wonderful world the colors of the rainbow so pretty in the sky also the faces of the people passing by I see friends shaking hands how do you do they're only saying I love you my hear babies cry and I watch them grow they'll learn much more than we'll ever know oh and I think to myself what a wonderful world oh I think to myself what a wonderful world what a wonderful world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world Sherry Ann Lins is a musician and composer and American the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world the world lindies the world the world the world the world this is a republican de maig, és la quarta vegada, malauradament serà l'última amb aquest format del Benvinguts. Jo no dic que algun any tornem a fer ràdio i tornaràs. Però mira, tal dia com el 10 de maig, avui queden 235 dies per finalitzar l'any, l'any de traspàs. Però mira si van passar coses el dia que tu vas venir aquí, com esdeveniments. El 1330, a Castella, la càmera del Consejo de Castilla, acorda que s'ha procedit sempre, com a reflexió, que sempre sigui major el número de castellanos en cada sala que el de naturales i los fiscales que han de ser sempre castellanos en los órganos de representación catalana. Això al 1330. 2024, dos anys després, o 300 anys més tard. Tela, eh? Doncs mira, tal dia com avui, a Barcelona es va fer la primera representació de Terra Baixa, de l'Àngel Guimarà, al Teatre Romea. Però, el 2005, per mi, un fet representatiu a Barcelona, es va inaugurar la rehabilitació del Mercat de Santa Caterina, pels arquitectes Miralles i la seva senyora, la seva dona, la Benedetta Tacle, i a la resta del món, avui, tal dia, el 1508, al Vaticà, Miquel Àngel, sinó el contracte per a la decoració del fresc de la volta de la capella Cistina. i avui, parlaven de llibres, i esperava que tu vinguessis, tal dia com avui, per recordar que el 1933, a Berlín, els nazis cremen milers de llibres, d'autors jueus, comunistes, etcètera, a la Bebel Platz, i el de la Jors d'Alemanya, ja ho veus, un escriptor, el dia que... I el 1940, Europa, Alemanya, comença l'atac, contra França, Bèlgica, els Països Baixos, l'Ulçamburg, comença, tal dia com avui, la segona guerra mundial. Naixements, mira, una persona que coneix poquíssima gent, però, jo, a Girona, li tenen molt, molt respecte. El 1878 va néixer Celestina Vignó, Vigneaux, i civilis, mestra i pedagoga catalana, va ser la pionera de l'avantguarda educativa a Catalunya, i va morir en 1964. Doncs, la gent de pedagogia a Girona tenen a la Celestina Vignó, Vigneaux, la tenen en record. I el 1966 va néixer, una metgessa teòloga i monja benedictina catalana de referència, la Teresa Forcades. I a la resta del món va néixer Alfred Ester, aquell actor que cantava i va bailarí estatuenienc, el 1899, imagina't. I va néixer, una persona que ha tingut una influència i que també es parla de referències. A Milà, la Miuzia Prada és la dissenyadora italiana de moda i empresària de Prada, i també de Miu Miu. I en canvi, del versatge, de la Nona Tela i dels seus germans parla molt més, en canvi, la Prada és un imperi tremínio. Però també va morir gent, i va morir gent, i estem a la ràdio, el dia que tu véns. El 1937 va morir a Barcelona el Josep Torra Civil Alta, més conegut per Toreschi, el locutor de ràdio, transformista i ventril·luc català, que va donar nom a un estudi de ràdio, a Ràdio Barcelona, l'estudi Toreschi. I, ui, a la resta del món, a la resta del món també es va morir gent, i va morir el Lluís XV, aquell rei de França, membre de la Casa dels Borbons, el 1615, ja hi ha el Lluís XV, també és... I van passar coses, van passar coses. El 1904 va morir un, a Londres, Sir Henry Morton Stanley, de nom i naixement Joan Rowlands, l'explorador aquell famós de... quan va trobar el doctor Livingstone, I presume, el doctor Livingstone, suposo, tot que s'ha discutit en nombroses ocasions, l'autenticitat d'aquesta expressió, no? Perquè li van encarregar el David Livingstone, o sigui, va trobar el David Livingstone, que era un explorador escocès, aquest home que era de Galis, o sigui, un galès, trobar un escocès, no? Que havia desaparegut, i el va trobar el 10 de novembre del mil... Un altre 10, però de novembre del 1971 amb aquesta famosa frase, el doctor Livingstone, I presume, no? Bueno, mira si hi ha coses, i aquí és també per fer un altre programa, eh? amb aquests dos individus, el Livingstone i el... i el... i el... com es diu? i el... i el... i el Henry Morton Stanley, telemariner, la vida d'aquests dos individus, que el test i el context, i el... i el... i el... i el... i el... i el... això avui no tindria sentit, fa cent i escaig anys va tenir molt sentit, no? Aviam, recordem l'Horasi, ara torno, perquè és que amb tu és el sapereaude, no? i amb el senyor Horasi, eh... el poeta tranquil, com tu. Quin Horasi flac? Va néixer flaco, eh? Però... el te lo deixen... No, no prim, no. El quinto Horacio flaco, en castellà, és el quinto Horaci flac, en català. Va néixer l'any 65 abans de Crist i va morir l'any 8 abans de Crist. Va néixer a Benúcia, al sud d'Itàlia, en una família humil. El seu pare era llibert, però es va forçar per donar la millor educació al seu fill, primer a Roma i després a Atenes. Va lluitar en defensa de la república amb el bàndol dels assassins de Julio César, contra August i a Filipos, no? Després de la victòria d'August va tornar a Roma i va ser amnistiat, malgrat que li van fer o li van ser confiscats a les terres de la seva família. Va escapar de la polvessa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar a Mecenas. D'aquí ve, ser un Mecenas. a més d'una profunda amistat, Mecenas li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia fins al punt de regalar-li una finca al camp on va retirar-se sovint per poder escriure. Va restar apartat de carres polítics que no li interessaven fins al punt que va repulsar i va ser secretari privat i va ser secretari privat d'August. a l'Horasi va morir-li. a l'Horasi va morir pocs mesos després de Mecenas i va ser enterrat al seu costat. però aquest individu, l'Horasi, ens ha deixat. Era un gran divulgador i creador de locucions llatines d'aquelles tan famoses com Aigua encervare mentem Mantener la mente tranquil·la El Beato Xile El dit xoso aquel El carpe diem Que el carpe diem no l'utilitzem el carpe diem sol però la frase és Carpe diem Quan mínimum Credo la postero que significa Captura el dia i no tinc ni segur que un altre igual vindrà després. El dirà necessites que és el correcte necessitat Bueno Hi ha moltes tuts Disiparin loco És bueno perder el juicio alguna vez El nàstit Vox Missa Reverti Que la paraula pronunciada No té retorn Bueno I moltes més He fet un resum Per dir-te Amb tu Sapere Alde Aviam Tercera història Amb el Amb el mestre Que és el que havíem parlat Marcabel Versus Sapere la rola Aviam Jo podria explicar Moltes coses Però L'important és tu Tu ets el que ens tens Que explicar històries Què? Qui era el Maquiavel? Maquiavel Que diem-ne Que ha quedat Mal vist En la història Perquè diem-ne El seu Ser maquiaveli Ara ho tinc apuntat És una cosa bastant negativa I per exemple A Can Balatxe El tango Es diu Que sempre ha habido Chorros Maquiavelos Un gran tango Per mi és un dels tangos Que sí Can Balatxe Bueno n'hi ha molts Però aquest No vull dir que Maquiavel Que és És probablement El primer La primera persona Que pensa la política En termes moderns I escriu un llibre extraordinari Que és el Príncep Que no és Per dir-ho així Una Una prescripció moral Sobre com ha de ser El polític Sinó que expliquen El polític Com ho ha de fer Per sortir-se És a dir Tots nosaltres Tenim els nostres principis Però si el nostre fill Un dia ens pregunta Diu Molt bé Els principis aquí Però tu què m'aconselles Diu És molt lleig Fer-li la pelota al jefe Diu Però si vols pujar Més aviat Fes-li la pelota al jefe I el Príncep És Més això Més uns consells A un Príncep Per Per Per mantenir I incrementar El seu poder Que no Una guia moral Però Machiavel És algú Que creu Fonamentalment En la negociació Que creu Que creu En Diguem-ne És un racionalista Ell és un admirador Curiosament Parlam d'Uràs És un admirador Del període republicà romà És a dir Del preimperial Del model de la república De les virtuts republicanes I és Per dir-ho així Jo diria que seria Un Un reformista I Sabonarola És un fanàtic religiós És un fanàtic religiós I tots dos conviuen En el final I en algun moment Mentre dura De l'època dels Medici I els Medici Que són un període Extraordinari De la història d'Itàlia I de la història de Florència Són també Uns tirans I Diguem-ne I una gent Que era capaç D'una crueltat infinita Amb els que van fer La construcció dels Pats I llavors Aquest joc a tres Entre El món El món Corrupte Però brillant Del Medici Un Un Sabonarola Que diu Ni corrupte ni brillant Déu és el president de la república I un Maquiavel Que diu Bueno A veure com ho endrecem Això A veure com I Bueno I van escriure un llibre Impossible Que són Els diàlegs Entre personatges Que eren a la mateixa ciutat En el mateix moment Que no sabem ni si es van conèixer És a dir Maquiavel Que a més jove va veure Sabonarola Però no tenim cap constància Que Sabonarola Sabe res de Maquiavel Però que Però que representen Concepcions del món Oposades Que encara trobaríem avui I no ens anem en forma de fanàtic religiós De fanàtic d'una altra cosa És a dir D'aquesta gent que creu que té la veritat revelada I que Per tant L'ha d'imposar Perquè és veritat I l'altre Els que creu que això de la veritat És una cosa que es pacta I que Bueno Set de meves i tres de teves I jo crec que Això per exemple En el segle XIX En torn de la guerra de Cuba En el segle XIX La poesia patriòtica espanyola Deia Aquesta guerra no és entre dos països No és entre dos imperis Un cap us i un cap a baix Aquesta guerra és Cito literalment Entre un poble de soldats Cavalleros I una turba vil de mercaderes I la moral del cavaller O la moral del fanàtic religiós O la moral del mercader El mercader Tu dius 10 Jo dic 7 Doncs 8 i mig O la moral del cavaller Que és Això és 10 i és 10 Ja està S'ha acabat Jo crec que Es pot projectar Sobre la Florencia dels Medici O es pot projectar Sobre el diari d'avui Ben trobats oients Una migrera història Un matí El nostre convidat Segut al meu costat Vicenç Viatoro Va llegir En un diari de Madrid La unitat d'Espanya Ni es vota Ni es negocia I va llegir En un altre diari de Barcelona El mateix dia La independència de Catalunya Ni es vota Ni es negocia Va obrir aquesta llibreta Que sempre porta al damunt De notes Sobre la versió A la negociació pròpia De Sabonarola D'allà surt el llibre Massafoc Apassionant viatge a la Florencia Del segle XV Subtitulat Diàlegs extremadament apòclifs Què? Anoto a la meva llibreta Una frase del Vicenç Les CUP I VOX Disparen des de llocs diferents A la mateixa diana La democràcia liberal El foc Què? Per cert Van cremar Sabonarola Un lleidatà i un valencià Sí, sí Exacte Un lleidatà Per encàrrec d'un valencià Un valencià Que quan arriba Al papat La frase que Diu Oh, Déu meu L'Església en mans dels catalans Sí, sí Fort això, eh? Borja Però és a dir El box de la CUP És una manera de recordar Que això no és Que no és historicisme Que és allò que el present Està carregat de passat Però per mi són això És a dir Qui creu Que les coses Només poden ser d'una manera Hi ha una pel·li No molt especialment bona En que Quan entren els alemanys a París Dues persones Conceixen En el mateix taxi Fugint I un és un comerciant Jueu polonès I un altre És un militar polonès I fugen dels alemanys Tots dos Per raons òbvies Diguem-ne I en un moment determinat El jueu Que és el Dani Kay Diu La meva mare em va ensenyar Que davant de qualsevol cosa a la vida Sempre hi ha dues possibilitats O agafes o no agafes O vas o no vas I el militar li contesta Per l'home d'honor Per l'home d'honor Només hi ha una possibilitat I Jo em sento més a prop del mercader Que de l'heroi Per això La meva àvia deia Nen Paga Perquè És Norma d'aquesta casa No deure res No sé parent de ningú En aquest sentit Aquests som parents I llavors el meu avi Em va ensenyar Que no el practicava Però el meu avi Andalus Em va ensenyar Una altra frase Que és Haz lo que debes Aunque debas lo que haces I En aquesta En el contrast Entre aquestes dues frases Hi ha Contrastos polítics Hi ha contrastos econòmics Hi ha contrastos emocionals Que en el fons són aquest La turbabil de mercaderes O el poble de soldats cavalleros No? Que en contra de soldats cavalleros També poden ser Monges Monges soldados Normalment Doncs mira He aprofitat La teva Vinguda Per parlar De Maquiavel I a segona rola Per dir O per intentar Desfer alguns mites De Maquiavel Que tu ja Has fet un petit espòiler Maquiavel Que durant la seva carrera Com a funcionari Va gestir importants llocs A la Florència Que va ser un territori Lliure Sota el govern D'una república Que va durar Fins a 1512 Quan els Medici Van tornar al poder Maquiavel Va perdre el seu lloc Els Medici Van governar a Florència Del 1612 Al 1627 I Quan els van fotre fora Una altra bajada Del poder Però el 1632 Maquiavel Va publicar El que seria El seu treball Més reconegut Al príncipe Es diu Que és una de les primeres Obres De la filosofia moderna Especialment De filosofia política I en que considera Que la veritat Afectiva És més important Que qualsevol Acte Ideal Es tracta També estava En conflicte directe Amb les doctrines Dominants Catòliques I escolàstiques De l'època Pel que fa A la política I a l'ètica Tot i que és Relativament curt El tractat El príncep És el més recordat De les hores De Maquiavel I el responsable De posar la paraula Maquiavelic Com a sinònim De perfidia I d'astúcia Maligna Va ser el primer Maquiavel A engegar Una ciència Del que és social Exclusivament Des de l'àmbit Humà I sense ingerències De qüestions morals O religioses Va crear I d'esmetre El racionalisme pràctic Doncs mira Alguna de les frases Més reconegudes De Maquiavel La naturalesa De les pobles És molt poc constant És fàcil Convencer-los D'una cosa Però és difícil Mantenir-los convençuts És bona aquesta De Maquiavel Maquiavel Sempre és descriptiu No diu que això estigui bé Diu Sàpiga vostè Que això va així Sí, sí Després espavilis Vostè Faci el que toqui Però va així I va així I va així I l'altre Un altre camí I fixa't Ja parlem de fa 500 anys Va dir Les injustícies S'han de fer Totes a l'hora Per tal que Per provar-les menys Facin menys mal Mentre que Els favors S'han de fer A poc a poc Amb l'objectiu Que s'apreciïn millor És veritat Quan tu fes En canvi La clata i l'altra Te'n fotin una I ja està Ja bom En canvi l'altre Poquet a poquet I llavors ho valoraràs Maquiaveli Me'n propens a afegir una tercera I tant El príncep Per mantenir-se en el poder Ha d'aspirar a ser estimat Però si no ho aconsegueix Ha de ser temut Ara Es pot combinar I diu Es pot combinar perfectament El ser temut I el no ser odiat El no ser odiat Però L'aspiració ha de ser estimat Però si no Però es diu Que es pot combinar El ser temut I no ser odiat Que no és el mateix que ser estimat Que li tinguis por Però que no l'odis Tampoc cal que l'estimis No, no Mira que era bé Que Màquiaveli Que deia Cal fer comprendre els homes Que no t'ofenen Si et diuen la veritat Però quan tothom pot dir-te-la Et falten el respecte És una descripció real En canvi Se li trobeix Se li trobeix Una frase molt famosa Que no va dir Al fi Justifica els mitjans Ja que resumeix Moltes de les seves idees És veritat o no Però em sembla que mai Va dir aquesta frase No hi ha cap constància Jo crec que és més maquiòlic Sabonarola Sabonarola sí que creu Que la fi Que és la Pot cremar Les fogueres De les manietats Perquè la fi Que és divina Ho aguanta tot Màquiavel Però fixa't 150 anys més tard Un jesuita Un escriptor espanyol Baltasar Graciel Afegint aquesta frase Va agafar la frase De Màquiavel 150 anys més tard I va dir Quan la fi És lícita També ho són els mitjans Bona aquesta Bona però Però Porta el desastre Porta el desastre Perquè tothom creu Que la fi és lícita Per tant diu Escolti, a quant s'han d'afusellar per això? Ho veus, no? Això és A l'altre el fi Justifica els mitjans I l'altre no Quan la fi es lícita També ho són els mitjans Mira, Màquiavel Que té aquesta malafaba Que genera una paraula negativa Màquiavel Va ser acusat de corrupció Va ser torturat Per Per Sota aquesta acusació Que és una acusació Ara en diríem De l'oufer O com carai se'n digui O i el l'oufer I el van Perquè no Mai Mai es va provar Que hi hagués cap corrupció I en una novel·la de Somerset Maughan Que parla de Màquiavel Màquiavel No és un cínic Però és algú Que ho relativitza tot Però hi ha una cosa Hi ha una virtut republicana Que A la que mai traeix És a dir Ell pot mirar per l'interès Però hi ha una virtut republicana A la que mai traeix Que és L'amor a la pàtria L'amor a la pàtria En el seu cas a Florença Diu Escolta Jo faré el que calgui M'anibraré I tal Diu Però hi ha una cosa Que jo no faré mai Que és fer una cosa Que perjudiqui Florença Florença com No els Medici Ni els no entre Ah Florença Hòstia És poc maquiavel·li Que en el mal sentit de la paraula I per tant el personatge És més amable I més Més horacià Més horacià Del que pot semblar I no és estrany Que això Que els seus llibres de teoria Són entorn a Titus Livi I són molt Entorn a això Abans que aquest personatge Quan deies Horaci no va voler ser secretari D'Octavi D'August Lògicament Lògicament Perquè quan ser secretari D'August Era el primer pas Perquè l'August Després et manés Decapitar 15 dies després És a dir De les personalitats Agocèntriques I tiràniques Més val No estar-hi mai Massa a prop Perquè és el pas anterior Estar-hi molt lluny Sí Però tampoc està A males No, no Ni en vida Donem vídeos Això mateix Aclarim Horacianament Que els nostres Ben trobats oients Que són intel·ligents S'ho deuen saber Però Per si de cas Hi ha algú Que s'incorpora A última hora I no sap El que és L'offer L'offer És l'ús D'accions legals Per causar problemes A un oponent Això està tret Un oponent Sí, sí, sí No, no Sí, sí, és això Polític O O O Que sigui O econòmic O comercial Sí, sí, sí En fi De l'offer En comencem A saber bastant Ja en aquest país Concretament A nivell polític Sí I probablement A altres Però sí, sí I després A poder econòmic Aviam Abans de donar pas Al Joan i al Josep M'agradaria fer un petit resum Sabonarola El que practicava I tu ho projeixem Predicava Denunciar la corrupció Els abusos del poder Les injustícies Les qualitats Els assajos Els pecats I va ser La seva màxima Exigir Per estirpar Aquests aquells mals Les fogueres Que hem parlat també De les nazis Que volies comemora Les novel·les Del Bebel Plat Crema llibres Crema llibres Sabonarola Per això t'ho estic dient Crema quadres Per això et dic Botticelli es diu Que porta Que porta ell mateix quadres No, no I la foguer de les vanitats És que Dien a tothom Escolta i porti Les seves riqueses aquí Que s'incremarem La seva vanitat Sí Les riqueses És a dir Tot Jo en diria més cert Les frivolitats No, no, no Vull dir Que la riquesa No és pecaminosa No, la riquesa cultural Sí, bueno Sí, sí No, no, això Un quadre Això venim dels Medici Que Són de mànica molt ample Molt ample I per tant La reacció Puritana Contra la corrupció Necessita que hi hagi corrupció abans Si no, no funciona Però el que porta És un cop de pèndol I llavors Sabonarola En aquest sentit Però Maquiavel Es carrega Sabonarola En unes cartes Per on cauen els Per on cauen els Sabonaroles del món Diu Són molt puritans Menys quan els toquen ells Home El Llorenç I llavors Aquí és on es lia la cosa El Llorenç de Medici El Llorenç de Medici Sí És el que va portar el Sabonarola Sí Perquè convenia Sí, després li crema Els quadres, els llibres Els versos de Pedrarca Teles, disfreses, cosmètics Botitzeli Sí Però En un moment determinat En què ell Ell Sabonarola Diguem-ne Ha denunciat Alguns tipus de comportament dels Medici Per nepotisme Per afavorir a uns Per ser injust En un conflicte Que se li presenta a Sabonarola Fa en sector del mateix I llavors és quan Maquiavel diu Ei, ei, ei Això no s'hi vol Això no s'hi vol És a dir El purità El seu risc És Que Diguem-ne Predica la puresa dels altres Però llavors ha d'acreditar la seva Perquè si no acredita la seva L'hem parida És a dir Un predecessor de l'estat islàmic En coses En coses De homèni Sí És a dir En aquesta idea Que el poder polític És d'origen religiós I d'objectius religiosos Ell diu No Comptarem ser una república I tant Però La república de Déu I qui és el president de la república Que no és el terme que existiria I és el Jesucrist Ei El 1714 A Barcelona Quan Diem-ne Queda vacant El lloc de capità general De la defensa barcelonina Perquè ara no em surt el nom Que per i de nom de carrer Diem-ne En Villarroel Don Villarroel Exacte Don Villarroel El Consell de Cent Nomena capitana general De la defensa barcelona La Mare de Déu de la Mercè Sí, sí, sí Diem-ne Que De mèrits militars Diem-ne Discutibles Sapere Sapere Aude Sapere I see trees of green Red roses too I see them blue For me and you And I think to myself Proper diumenge 12 de maig 2024 Eleccions al Parlament de Catalunya Imprescindible portar el DNI I memòria La llengua La cultura El 155 El dèficit fiscal De vegades On sap de quin costat està Simplement veient Els que estan a l'altra banda Ni oblit ni perdó La realitat supera la ficció I think to myself What a wonderful world The colors of the rainbow Juan, què? Sapere Aude avui, eh? Sapere Aude Jo, ja que Per continuar el que ha dit el Ferran Però sense buscar-ho tan complicat Només demano que vagi amb voti Que no es quedi a casa Simplement Bé, continuem Que portin DNI memòria, eh? Que portin amb DNI memòria Això ja s'entén que sigui així Però a més que votin Bé, avui anem a fer història Fé una història recient i molt trista O sigui, avui no farem ni coses alegres Ni ironies ni res Abans vull començar amb una cançó No he trobat exactament Una cançó enreferenciada En aquest moment històric Però sí que posaré una cançó D'una lluitadora Sud-africana La Miriam Makeba Que en principi Va tindre una cançó Que no tenia res a veure amb Lluïta Que era molt divertida Que era el pata-pata Endavant amb el pata-pata Que no tenia res a veure amb el pata-pata Que no tenia res a veure amb el pata-pata Non tenia res a veure amb el pata-pata Bona nit Míriam Makela, també coneguda com Mamà Àfrica. Va ser una cantant sud-africana i activista dels drets civils. I una persona que va lluitar contra el racisme durant tota la seva vida. L'apartheid era el seu objectiu màxim. Va morir als 76 anys. Bé, 7 d'abril de 1994, 15 de juliol de 1994. El genocidi rolandès. 800.000 víctimes. En 3 mesos, eh?, que es diu aviat. Entre 100 i 250.000 dones i nenes violades. D'aquelles violacions, segons Nacions Unides, van néixer més de 20.000 infants. 2 milions d'accel·liats. 93 persones encausades pel Tribunal Paral Institut Internacional. 62 d'elles amb sentència condenatòria. 850.000 persones jutjades pels tribunals del seu país. 430.000 acusades per haver comès assassinats, tortures o actes desonaritzats contra cadàvers. Fa 30 anys, total 30 anys, d'aquest genocidi. Sí, l'abril del 1994, ara fa 30 anys, una onada de violència va esclatar a Rolanda. En només 3 mesos, quasi un 80% de la població tutsi i milers de ciutadans hutus moderats van ser exterminats. representaven l'11% del total de la població i quasi 4 de 5 tutsis que vivien al país. Una altra minoria, els toars, uns pigmeus caçadors, van perdre 10.000 dels seus 30.000 habitants. I uns altres 10.000 van tenir que abandonar el país. Els exiliats, tutsis, uars i hutus es van refugiar al Zaire, a Tanzània, a Burundi. Però què va passar per arribar a aquesta matança? Escoltem alguns protagonistes. Ara parlo, com el meu admirat Vicenç, ara parlaré en primera persona de la persona que ha relat els fets. Són les 3 de la matinada. El meu nom és Júlia i dormo sempre amb un ull obert i la meva filla, de tan sols un any, arrapada al meu cos. El marit i els meus altres dos fills, però van de descansar al costat meu. Som amb una aula de l'escola tècnica Jikongoro. De sobte, sentim un remou de cotxes i cops secs, trets i explosions. Ens havien dit que l'escola era un refugi. I ara ens trobem exposats a les milícies extremistes hutus que fa dies que sembren la mort i la violència per tot Rwanda. El soroll dels vehicles, els cops de porta i els crits desperden els centenars de famílies tutsis que ens amuntem a l'escola. Ja fa dies que ens hem deixat sense aigua i qui s'arrisca sortir és assassinat. Un grup decideix sortir per prendre cara i els atacants agafant pedres i paus que troben pel camí els deixen sense vida. Però no hi ha res pitjor que les bales o les granades i els matxets dels militants. Tots aquests aconsegueixen esponsar la porta. Comença el bany de sang. Amb una brutalitat maticuosa es cometen cada recor de l'edifici. Maten joves, nens i vells. No hi ha cap tipus de concessió. Quan els militants entren a la nostra part del refugi, entren decidits a executar-nos. El meu marit crida que jo sóc Hutu i em plora que a mi no em matin. Sí, sóc Hutu, però em vaig casar amb un Tutsi. I aquest era un dels pitjors dos pecats que es podia cometre. S'inicia una discussió entre els atacants. Ens treuen de l'alba. El passadís és ple de morts i homes armats brandant metxets. Porto la meva filla embolicada al cos. Ens ordenen que us hi donem la nena perquè és filla d'un pare Tutsi. Mentre reso per la meva vida, un jove entre els assassins aixeca el metxet i adverteix que matarà a qualsevol que gosi tocar-me. Un desconegut m'ha salvat, però m'atac i perdut els meus altres dos fills i el meu marit. El meu salvador assassí em porta lluny de l'escola. La Juliet, que així ens es deia el nostre protagonista, es va salvar de la matança de Murambi, una de les més mortíferes del genocidi de Ruanda. Aquella escola tècnica és avui un dels espais principals de records dels 100 dies més cruels i tràgics de la història del país i del continent africà. A aquella matança s'hi van assassinar unes 50.000 persones, majoritàriament Tutsis, però també hutus opositors. Es creia que les escoles i les esglésies eren un lloc on en principi no es cometien matances. No va ser així. Avui, la Juliet Moukakabanda, la nostra protagonista i supervivent de la matança de l'escola d'Ajikonkoro, és una de les guies del memorial que recorda aquells trets. Però, què passava a Ruanda? El bucà de bodi ècnic, sempre el mateix, fins llavors amagat, va esclatar el 6 d'abril del 1994 amb l'assassinat del president hutú, Juvenau Haaviarimana. Centenars d'anys enrere, els tuars, aquests pigmeus dels quals hem parlat, van començar a poblar aquestes terres. Després van arribar els hutus, majoritàriament pagesos, i finalment els tutsis, que es dedicaven a la ramaderia i a les pastures. Far-ho est? La convivència entre ells es va trencar al segle XVI, quan els llibres tutsis van emprendre unes violentes campanyes contra els hutus per sometre'ls i convertir-los en subtits del Moana, el seu rei, i de la noblesa tutsi. Els tutsis eren minoritaris, però sempre havien acaparat el màxim de poder. Per tal de poder conregar les terres i pasturar, els hutus havien de subscriure l'anomenat Ubujaik, un contracte que els obligava a servir els senyors faudaus tutsis durant generacions i generacions. D'aleshores, en sa, la minoria tutsi, aproximadament un 14% de la població, va anar conquerint totes les esferes de poder i els millors llocs de feina. Veiem que ara, des d'un punt marxista, la història es va repetint, no? Ara podríem parlar de moltes d'aquestes coses, també. Bé, arriben els europeus, arreglar-ho tot. La primera potència que va trepitjar el país va ser la Imània, 1897-1916. Però després de la Primera Guerra Mundial, per mandat de la Societat de les Nacions, va donar el control del país a Bèlgica. Gairebé 20 anys després, el 1934, els colons belgues van agrojar el receu entre rolandesos, imposant-los un carnet ècnic i consolidant el privilegi dels tutsis, que ocupaven les millors posicions de l'administració colonial i oferien un relatiu bon tracte als pigmeus caçadors, mentre continuaven considerant total i absolutament súbts els hutus. A mitjà segle XX, l'administració belga va començar a virar la mirada sobre els tutsis a favor dels hutus, per equilibris i, sobretot, per interessos en els països veïns. I perquè l'administració tutsi resistia el domini colonial i l'assimilació cultural i religiosa. A partir d'aquí, la disputa pel poder i el control dels recursos i els territoris entre hutus i tutsis van propiciar diverses revoltes i conflictes violents, fins i tot després d'haver sovit la independència el 1961. Les Nacions Unides van exigir que es convoqués un referèndum sobre la continuïtat de la monarquia tutsi. El resultat va ser rotund i va conduir el país cap a la república, ara controlada pels hutus. Centenars de milers de tutsis van abandonar el país i van crear el front patriòtic ruandès, el FPR, més tard protagonista de les revoltes. Passaven els anys i les ferides entre uns i altres s'arreujaven amb episodis constants de violència i venjances. L'any 1972, a la veïna Burundi, hi van morir més de 200.000 persones. Majoritàriament hutis a mans de totsis. Tot es va donar una volta amb tot això. El ressentiment contra la minoria tutsi va créixer de forma exponencial, exigint una reacció contundent al llavors president Gregoire Callibamba. Això va portar un cop d'estat per part del general juvenal Javi Arimana. L'any 1990, dins d'una forta crisi econòmica que va deixar sota mínims el preu del cafè, la gran matèria prima que tenia Rwanda, el FPR va iniciar una invasió de Rwanda des d'Huganda. No va ser fins tres anys després que es va signar un acord de pau, l'acord d'Aruxa, que va propiciar un govern de transició compost per hutus i tutsis. Una pau circumstancial. Les milices radicals hutus, anomenades Interawame, s'anaven organitzant. es van armar i seguint les crides de la ràdio-televisió en lliure dels mil turons, tal com es donaven a Rwanda, el país dels mil turons, van iniciar la caça del tot ser. El detonant, abril del 1994, l'avió que transportava el president Javi Ramina, juntament amb el president de Burundi, Ciprient Llartamina, va estar allà, quan va ser batut en un atemptat d'auditoria, no reivindicat i encara qüestionat. Però davant de l'avanç de les forces tutsis, les milices hutus van trobar un moment ideal per emprendre una represària. Els cent dies més tenebrosos de la història del país dels mil turons. El desplegament d'aquestes milícies, que controlaven, a més, la policia, l'exèrcit, va ser ràpid i minuciós. A les grans ciutats es van imposar controls a tots els carrers. Als mercats i a les zones més freqüentades es demanava el famós carrer d'identitat que havien ideat els belgues. L'aspecte físic era més inqüestionable. Els hutus, generalment, eren de mena robusta i encara molt rodona i pell molt fosca, mentre que els tutsis tenien una pell molt clara i el nas i els llavis més fins. Els controls hutus atacaven certes persones simplement pel seu físic. En aquests controls, els tutsis eren executats sense vacilacions. Al camp, les milícies anaven poble per poble, a caçar, ben bé a caçar, les tutsis que intentaven esquivar barracies, refugiats a les esglésies, considerades com a llocs segurs. No hem d'obrir que més del 90% dels ruandesos són cristians. Però aquests jocs sagrats tampoc van ser segurs. La matança de l'escola de Morambi, explicada en primera persona, ens ho demostra. Així com l'acomolació de població tutsi en estadis de futbol i grans edificis, ideals per poder perpetrar execucions en massa i en poc temps. Mentrestant, el front patriarctic tutsi també responia en violència, però potser de forma menys sistemàtica. En definitiva, morts per totes les bandes. No va ser fins al 22 de juny, quan ja feia tres mesos i mig que havia començat el genocidi, que l'ANU va autoritzar França a desplegar una missió de 2.500 soldats per restablir l'ordre a Rwanda. La presència d'aquestes tropes no va evitar, al contrari, perdó, va evitar que el govern francès fos acusat d'haver intervingut en defensa dels Hutus. Si no recordo malament, fins al... No sé si va ser al Pompidou per reconèixer que tot això havia estat una salvatjada. Per què? Qüestions econòmiques. Al final, tutsis i Hutus moderats van formar un govern provisional d'unitat nacional. Però els diferents camps refugiats morien per les malalties i els assassinats van continuar. Es van celebrar judicis davant del Tribunal Penal Institucional Internacional que es va crear amb la resolució 955 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Aquest tribunal va condemnar 62 persones i va absoldre 14 durant els 21 anys que van estar en funcionament. va ser molt criticat i acusat d'aplicar la justícia dels vencedors per no haver perseguit el líder principal del front patriòtic, Paú Cagame, avui president del país. Què dir? En mig de les matances, el juny i juliol del 1994, l'interès de bona part de la societat es centrava en el Mundial de Futbol dels Estats Units que acabaria guanyant el Brasil de Romàrio amb la final disputat el 17 de juliol. Justament quan es posava fi als cèndies més salvatges i inhumans que han viscut els adormits volcans de Rwanda. Però una cosa positiva, per primera vegada el Tribunal Penal va considerar genocidi la violència ètnica. A més, va complir dues fites més. La primera acceptació la culpabilitat de crims de genocidi de la història en missió feta pel exprimer ministre de l'interí del govern rolandès Jean Cambamba, condemnat a cadena perpètua i la creació d'una unitat per estudiar els crims amb implicacions de gènere comerços durant el genocidi a Rwanda. Recordem la definició de genocidi segons la Convenció de l'ONU article número 2. Toc de vida per pedrat amb la intenció de destruir total o per xaument a un grup nacional ètnic, racial o religiós. Gràcies. Violència ètnica, violència religiosa, violència cultural... Pep, tu què? Violència què? Avui jo ja vaig fer el meu cup de violència amb el meu de vaques, tota l'explicació dels botxins i això que no vaig fer massa... No m'hi vaig, no m'hi vaig... Fins i tot allò del Vicenç que és una persona pacífica, amb el Sabonarola s'ha lluit també. Bé, doncs jo parlaré avui del transport públic a Barcelona. Una altra forma de violència. Sí, però és diferent. Home, la rodalia, ja m'ho explicarà. Bé, a dintre de la ciutat. Amb el tramvia, l'autobús i el taxi, em te quedaré jo. Déu-n'hi-do. Bé, la nova Barcelona que va sortir després de l'enterroc de les muralles necessitava un transport públic eficient i el necessitava de manera urgent. Calia establir uns itineraris, una freqüència de pas, uns volums de passatgers, una cosa que el fes útil. Solament, allà, Urgell ja ho era, però necessitava que a més a més fos útil. I tot això no va sortir de cop. Però l'aparició dels vehicles de motor, fossin de vapor, de benzina, de gasolina o elèctrics, van anar, doncs, arrecurant els vehicles de tracció animal fins que aquests van desaparèixer. Sembla que el primer tramvia va néixer a Gales, al poble d'Oistermoth, el 25 de març de 1807. Els primers serveis van ser amb cavalls i l'aspecte era el d'una diligència amb rodes de vagó de tren, aproximadament. I en lloc d'estendres per a Europa, primer va ser adoptat per a Amèdica. El 1832 s'inaugura el tramvia a Nova York. El 1858 ja el trobem a la ciutat de Mèxic, Alhavana, Santiago de Xile i entre el 59 i el 68 a Rio de Janeiro, Buenos Aires, Callao, Lima, Montevideo i a Europa el 1854 a París i a Dusseldorf el 1876. El tramvia a Barcelona arriba el 27 de juny de 1872 amb la inauguració de la primera línia entre el Pla de la Boqueria i el Josepet, la actual plaça de les Eps. Si ho mirem des de la nostra perspectiva potser no li veiem tanta utilitat, és més aviat lent, les vies ocupen un lloc a la calçada, la tracció animal era comuna a tot arreu en aquella època. A valls i mules tenien molta força i són perfectes per arossegar grans pesos. I el que ara, com que no hi estem acostumats i ens ho hem mirat d'una altra manera, les vies eren un avantatge. El baix coeficient de fregament entre el carril i la roda permetia menors forts i els animals i un consum energètic molt menor respecte als transports sobre paviment amb rodes de fusta o de ferro. El no circular a l'amunt de les llambordes també era més còmode pel passatger. No vibrava, diguéssim, el vehicle. El 1879 la línia Madrid-Aleganés va ser la primera de l'estat que va utilitzar la tracció a vapor. El fum i el soroll van fer que aquest sistema no fes fortuna com a transport a dintre de les ciutats. El tramvia Barcelona sí, va tenir èxit i va comptar amb una de les xarxes més grans i eficients d'Europa. La primera línia que feia servir vehicles de dos pisos va ser construïda i explotada per l'empresa de Barcelona Tramways Company Limited que era de capital britànic. I l'any següent una nova línia comunicava la buqueria amb la barceloneta i el 1884 una tercera línia anava fins al poble nou. Davant de l'èxit altres empreses van provar sol i van aparèixer a tramvies de Barcelona-Sants i a Sant Andreu de Palomar la línia de Circunvalació impulsada per la societat catalana de tramvies el 1887 i algunes més. En conjunt tot era una mica caòtic. Alguns dinaris es duplicaven i no hi havia un criteri unificat amb l'ample de vies. També va tenir un cert èxit el tramvier de vapor. Primer en màquines importades d'Anglaterra suïssa i després en el 1884 la maquinista terrestre i marítima va fabricar dues màquines de vapor per al tramvier de Sant Andreu. Algun accident avaries i el ja esmentat soroll i fum van fer que l'Ajuntament posés limitacions per circular per certes zones més residencials. L'aparició del tramvier elèctric va posar fi a aquests problemes. Milov i Sant Sebastià el 1896 i el 1897 van ser els primers de les ciutats a electrificar els seus tramvies a la península. Madrid i Barcelona s'hi van posar a l'hora però aquest cop Madrid va passar davant i va inaugurar els nous tramvies el 3 d'octubre del 1898 mentre que Barcelona la primera línia electrificada de la circunvalació va iniciar el seu camí el 26 de gener de 1899. El canvi ja va ser irrevencible i el 1907 tota la xarxa de Barcelona ja era elèctrica. El servei va millorar molt la possibilitat comercial i la fiabilitat dels cotxes van augmentar però tot això va exigir fer una notable inversió de capital que a l'edat va afavorir l'inici d'un procés de concentració empresarial. De la dotzena d'operadores que hi havia al començament de segle va passar la pràctica d'unificació d'una sola empresa a partir de 1911. El 10 d'agost de 1905 es constitueix a Brussel·les l'empresa de la Tranways de Barcelona S.A. amb un capital belga i alemany d'11 milions de francs. Ràpidament la nova societat va anar absorbint les altres que operaven a la ciutat i tot va culminar el 1911 amb l'adquisició de la Societat de Tranways de Barcelona de Sant Andreu i Extensions. La xarxa de la ciutat arribava a 125 quilòmetres de vies i es va unificar en la seva amplada a l'ample internacional. La xarxa es va ampliar i modernitzar progressivament en règim de monopoli i aquí apareix una altra mitjada de transport que vol fer la competència al tramvia l'autobús. Podríem dir que els autobusos són una mena d'evolució natural de la dirigència que va passar de la tracció animal al motor de vapor i al de gasolina. i tothom tira aigua al seu molí i aquí és difícil dir quin és el primer autobús. Segons uns, el primer sistema de transport públic organitzat apareixen antes del 1826. El primer òmnibus d'atracció mecànica va aparèixer el 22 d'abril del 1833 a Londres. Els carruatges de vapor eren menys propensos a volcar, viatjaven més de pressa que els d'atracció animal, eren més econòmics de conduir i causaven menys desperfectes a la superfície de la carretera a causa dels seus neumàtics amples. I a Barcelona, què va passar amb els autobusos? Primer faré un incís per dir que parla únicament del transport de superfície del metro i en vam parlar amb altres programes. Deixem-me recordar un parell de Londres. Després del de Londres, el metro de Sarrià és el segon més antic del món que es va inaugurar el 1863 i les locomotores eren de vapor. Sis mesos abans ho havia fet el de Londres. I en un inici no estava pensat com a tren urmà sinó de rodalia però l'absorció de Gràcia, Sarrià i Sant Gervasi va canviar la seva naturalesa i es va convertir en el primer ferrocarril urbà de l'Estat. Es va rectificar el 1915 els impulsors de la Canadenca van crear la companyia ferrocarrils de Catalunya van aconseguir el control del tren de Sarrià el van modernitzar i l'any 1929 el van soterrar coincidint amb l'exposició. A la vigila de la inauguració els responsables van anar que els trens no podien entrar a les estacions ja que havien fet les andanes més amples. Durant tota la nit van estar treballant equips d'obrers i l'endemà es va fer la inauguració com si no hagués passat bé. També van parlar de línies de metro amb les seves vicissituds de les seves estacions fantasmes etcètera. Tornem a la superfície i parlem d'autobusos. La catalana era una empresa especialitzada en rípers. Els rípers eren diligències col·lectives sense vies que circulaven estirades per dues o quatre mules. I els responsables de la catalana van veure la possibilitat de competir amb els trenvies quan van descobrir una novetat que circulava per París del 1905 uns vehicles de dos pisos amb motors de gasolina. Dit i fet. Van obtenir el permís de l'Ajuntament per canviar els rípers que feien el trajecte de la plaça Catalunya a la plaça Trilla de Gràcia passant per la Rambla Catalunya. Suposo que perquè passés de Gràcia i passava el tramvia. El 1906 ja circulaven els cinc primers òmnibus i no cal dir que van causar gran expectació i van tenir molt èxit perquè en molt sentit comercial la catalana oferia un bitllet cinc cèntits més barat que el tramvia i abans de les 7 del matí el trajecte costava la meitat de preu. Mariano de Foronda el segon marquès de Foronda que era el director de la companyia de tramvies elèctricos de Barcelona va veure de seguida el perill que suposava aquella novetat pels seus tramvies i va lluitar amb tots els mitjans per obriotjar els flamants òmnibus. Denúncies a l'Ajuntament pel soroll la pudor el fum la gran quantitat d'accidents això de rell era fals també ho era que circulaven a molt més dels 8 quilòmetres per hora per mesos aquells vehicles primitius perquè aquells vehicles primitius tenien molt poca potència i els costava molt aquell trajecte que tot era encara que no fots era tot costarut l'alment de nada de Barcelona de Gràcia. Aquelles altes pressions fetes de sota mà pel marquès de la Foronda devia ser com una mena de Florentina de l'època van fer agafar por als usuaris i l'Ajuntament hi va posar traves i finalment el 1908 la catalana va fer fallida però era clar que l'autobús era amb bon invent i que milloraria i que tornaria i així va ser. El tramvia sense cap competència va continuar creixent però la ciutat també ho feia i cap a l'any 20 el tramvia es veia desbordat. L'Ajuntament insistia en la necessitat d'augmentar els vehicles i com que els tramvies del marquès no donaven abast també era una època després de la primera guerra mundial que se deixaven també matèries primeres etcètera va donar un altre poter als autobusos. La campanya de desprestigi i denúncia es va tornar però es va imposar la realitat i es va crear i consolidar la companyia general d'autobusos de Barcelona. I el marquès de la Foronda que era un gat vell va canviar de tàctica i el 1924 va decidir que com que no podia vèncer el millor era liar-se amb l'enemic. Va comprar accions a la nova empresa fins que va aconseguir el control. Eliminada de la competència va fer que tramvies i autobusos fossin complementaris. A l'any 30 1930 apareixen els nous autobusos amb el segon pis cobert i això els feia semblar encara més grossos i més forts i la por que volquessin que el mateix Foronda havia ajudat a escampar anys abans va tornar a aparèixer i per vèncer aquesta por la companyia va construir una plataforma on posàvem un autobus i l'inclinava fins a 30 graus sense que volqués perquè veig per donar aquesta sensació de seguretat. El marquès de Foronda havia sigut militar va lluitar a la guerra de les Filipines i també es va dedicar a la política. Tenia un caràcter dur o autoritari que li va provocar més d'un enfrontament amb els treballadors acomiadava vaguistes contactava esquirols i si calia conduïa trenvies per aturar una protesta o una vaga. Com és això? No tenies? Per el civil o per el militar eh? Per el penal o per el civil Ell tampoc era gaire estimat a la ciutat va estar al front de la companyia de trenvies del 902 1902 fins al 1931 Tampoc les autoritats republicanes el veien amb bons ulls i el van obligar a dimitir. Val a dir per això que no el va fer malament del tot potser no el va fer tot ell i els seus col·laboradors però en el seu mandat es van introduir mesures i millores tècniques que es van limitar a la majoria de companyies del país creació de parades fixes abans el trenvia parades com si fos un taxi numeració de línies o avenços en la creació d'horaris o introduir els bitllets numerats per facilitar el control van ser algunes de les seves aportacions els cap i cua una darrera curiositat ell va ser un gran col·leccionista de bitllets de trenvia i de trens però tan coneguda la seva afició que popularment el col·leccionisme de bitllets i de transport era conegut com a forondotelia aquesta paraula mai ha estat acceptada per la Real Acadèmia Espanyola en canvi sí que existeix la paraula provient del català que tu acabes de dir ara cap i cua és com un palíndrome numèric podríem parlar de trenvies durant hores els diferents recorreguts ja que fas més voltes que el 29 dels diferents models el trenvia de dos pisos que gairebé ningú recorda ja que l'autobús de dos pisos sembla que sempre ha tingut més bon record i va circular més temps els trenvies de dos pisos o imperials van ser molt comuns amb tracció animal no van tenir tant èxit després de l'electrificació excepte a Anglaterra i les colònies jo recordo trenvies de dos pisos a Hong Kong i una altra excepció a Barcelona on amb les reformes successives van circular diferents models començant pels de tracció animal adaptats després del motor de gasolina fins a cobrir el segon pis igual que els autobusos i aquests darrers van circular fins a començaments dels 60 del segle passat els trenvies de dos pisos tenim un record difuminat perquè recordem més els autobusos les jardineres sí però els trenvies de dos pisos jo recordo més vegades el trenvies el trenvies no el tubus de dos pisos clar però s'ha dit que el de dos pisos ens esborava la memòria de l'altre però jo sí que recordo vagament perquè per casa passaven de trenvies i de sentir-los quan giraven per la ronda cap a la plaça universitat feien un nyec que se't clavava a l'orella però jo ja estava acostumat i dormia igual però se sentia molt sí un altre d'aquests més recordats eren el que deies tu Joan les jardineres van circular de 1906 fins al 1963 eren trenvies oberts dels costats que donaven un toc alegre i festiu perquè anunciaven l'arribada del bon temps encara que la seva funció era pràctica ventilació en temps de calor tothom recorda els tocillos de la gent amb el braç aixecat aquella l'oreta d'aixella el 1906 es va encarregar Can Girona l'empresa metal·lúrgica del Poble Nou la construcció de la primera sèrie de trenvies elèctrics jardinera per reforçar el servei d'estiu i les diferents línies del front marítim l'empresa en Girona que d'altre dia parlàvem del Girona torna a sortir la matinada del 19 de març de 1921 on quart de quatre entrava a les cotxeres d'Horta l'últim trenvia clàssic de Barcelona quedava únicament el trenvia blau que recorria l'avinguda del Tibidabo de la Baix aquest va ser inaugurat el 29 d'octubre de 1901 juntament amb el funicular operat per la societat anònima Tibidabo impulsats tots dos pel doctor Andreu que havia promogut el parc d'atraccions del Tibidabo i l'organització de l'avinguda l'any 79 el trenvia blau passa a ser propietat de l'Ajuntament per tal de permetre la seva viabilitat i potenciar el seu caràcter turístic però el gener del 2018 va fer el seu darrer viatge teòricament de manera provisional havia tornat a la circulació al cap de dos anys portem sis i el més calent és a l'aigüera tot sembla que estem ubicats i el nou projecte ha d'incloure l'organització de l'avinguda del Tibidabo des del plaça Kennedy fins a la plaça del doctor Andreu el nou traçat de la via l'habilitació de les cotxeres del servei i la remodelació dels cotxes del trenvia i fons del TMEB expliquen que per tot a terme aquesta restauració caldrà l'autorització del Departament de Cultura perquè ha declarat que aquests vehicles són patrimoni històric ferroviari i com a béns culturals d'interès nacional per tant han de complir tota una sèrie de clàusules fets i resultats tot parant si no es produeixen canvis tot apunta que el cost de tot plegat s'enfilarà fins als 19 milions la veritat seran 30 i aquesta última xifra feta pública segons transport públics de Barcelona ho tenim clar és més car el camp del Barça farem un trenvia que doni voltes El 5 d'abril del 2004 el trenvia convencional va tornar als carrers de la ciutat i les dues xarxes actuals tram baix i tram besós estan en un procés d'unificació en això hi ha la divisió d'opinions i ho deixarem aquí vull recordar que per acabar la cosa que de tant parlar sembla que tots l'hagin viscuda la vaga dels trenvies del 51 aquest va ser el boicot dels ciutadans de Barcelona van fer a la companyia de trenvies a partir de l'1 de març d'aquell any tot va començar per l'augment del preu del billet un greuge comparatiu que s'estabilia amb el preu del mateix servei a Madrid naturalment era un malestar que venia de lluny i va suposar una de les primeres manifestacions massives contra el règim tot va acabar amb la destitució del governador civil Eduardo Baez Alegria de l'alcalde de la ciutat Josep Maria Albert d'Espujol i l'anel·lació de l'augment dels billets tots hem sentit explicar aquell diumenge que tot i que plovia en acabar el partit del Barça tothom va tornar a peu malgrat que el governador va ampliar els voltants del camp de trenvies ja dic anem sentit parlar tant que sembla que hi fossin tots però jo no hi era estava a punt d'arribar però encara no hi era acabarem parlant dels taxis el carril bici el deixem per una altra reencarnació els primers taxis amb motor de gasolina van aparèixer a Barcelona el 1906 al mateix temps que els autobusos és un començament modest una sola parada a la Rambla amb sis cotxes que van haver de conviure encara amb els carrelatges de lloguer arrossegats per cavalls fins al final de la primera guerra mundial igual que amb els autobusos algun dels primers taxistes eren antics conductors de cotxes de cavalls i des d'aquell 1906 comencen a passar coses augmenta la circulació amb el nombre de cotxes pocs de particulars cotxes de lloguer cotxes de luxe per ocasions especials com ara casaments portades de llarg de barall altres recepcions etc. i davant de tot això la Guàrdia Urbana imposa la matriculació de vehicles a partir del 1907 el 1910 per afavorir la venda d'automòbils les empreses del RAM van crear un servei de lloguer de cotxes o taxis amb conductors propis que rebien el nom de cotxes de plaça el 5 de juliol va començar el servei amb 21 vehicles i la companyia general va pagar 250 pessetes a l'Ajuntament en concepte de llicència i impostos en 8 anys el 1924 les parades de taxi ja eren 60 no queda clar l'origen del carnet de conduir es va instaurar aproximadament el 1900 i en la comunicació del primer carnet s'indicava que el permís de conduir hauria d'estar expedit pel governador de la província on visqués cada ciutadà i es feia referència que per obtenir el carnet caldria passar una sèrie de proves o respondre algunes preguntes encara que no es donaven exemples exactes i no sap ben bé quines coses serien aquestes quan un ciutadà passava les proves de rigor havia de fer el pagament de 15 pessetes això sí 15 pessetes per obtenir el carnet això sí que quedava clar entre el 18 i el 1930 es van donar les condicions per assolir-ho tot això per exemple no es podia patir qualsevol tipus de malaltia a la vista ni a l'oïda suposo que també perquè hi havia abans aquelles ulleres de cul de got que devien distorsionar molt i segons quines coses no podies l'edat màxima per conduir Déu-n'hi-do eren els 77 anys perquè en aquell l'esperança de vida no era tan nosaltres també ens quedem dos telediàris ara no hi ha ara mentre tu tinguis nassos de presentar-te no ho sé encara no sé com va però ara no hi ha límit no hi ha límit ara falta que llavors passis les proves però no hi ha límit i com no podia ser d'altra manera les dones necessitaven a més a més de tot això el permís dels pares o del marit clar no sé qui va ser la primera barcelonina que va conduir el cotxe però l'estat espanyol va ser Emilia Pardo Bazán escriptora i gran lluitadora pels drets de les dones allà ho va fer el 1904 als 53 anys per demostrar que les dones eren capaces de fer qualsevol altra cosa que poguessin fer els homes la primera catalana que va tenir carnet de conduir va ser Clotilde Godó-Pelegrí nascuda a Igualado el 1855 en 1885 i que moria a Tiana el 1988 103 anys conduint almenys va conduir per la vida com va poder el seu pare va ser alcalde d'Igualada i ella va ser pianista deixeble d'Enric Granados la seva fama de pianista i amant d'Enric Granados ha deixat enrere l'anècdota de ser la primera dona que va haver de conduir i no he trobat la data que li van donar però suposo que seria cap a mitjans dels anys 20 del segle passat va tenir una vida molt curiosa era deixeble d'en Granados va tenir de deixar els 19 anys perquè la seva mare la va casar amb un tio que la maltractava va tenir dos fills se li van morir molt petits i es va es va separar i va i va obtenir la nul·litat del matrimoni son pare tenia molts calés i el papa Pius de Zé va intervenir tot en la cosa verda després es va tornar a casar quan mort havia sigut amant d'Enric Granados casualment ella per ajudar perquè Enric Granados sempre anava una mica a curs d'Hermilla doncs li va pagar el bitllet del vaixell a la dona perquè l'acompanyés i es van morir tots dos quan va ser torpedinat el vaixell ella encara se va tornar a casar i es va tornar a separar però bueno si ja som figues una altra part vaig ser tan curiós que m'ho vaig acabar llegint pas damunt damunt una mica la seva biografia perquè surt a diferents llocs l'exposició tornem tornem a la tornem a la a la qüestió dels cotxes aproximadament per aquestes dates el 1924 l'Ajuntament de Barcelona crea un codi de circulació que entre altres mesures feia obligatori l'ús del taxímetre aquí el nom de taxi taxi, taxímetre cinematògraf, cine amb moltes coses d'aquestes també era obligatori portar pintada sota la finestreta dels passatgers una ratlla de diferent color segons el que es cobrava per quilòmetre blanca 40 cèntims per quilòmetre vermella 50 groga 60 blava 80 s'havia suposat que era també depèn de la qualitat del cotxe que aturaves l'exposició del 29 va aprofitar un creixement exagerat de la flota de taxis que anivien gairebé 4.000 per una ciutat d'aproximadament un milió d'habitants Déu-n'hi-do tots aquests vehicles competint amb els tranvies els nous autobusos l'encara més nou metro van provocar una autèntica guerra de preus acabada l'exposició com era de preveure moltes companyies van van van tancar i el 1930 el juliol l'Ajuntament va establir l'obligatari de tot d'un mínim de dos anys d'experiència per obtenir la llicència de taxista i la tarifa única de 60 cèntims per quilòmetre que eren els de la ratlleta groga aquella ratlleta groga es van ampliant fins que s'han quedat amb el color els taxis d'ara on veu que són els taxis de Barcelona o segons on vagi són els d'Alexandria que també s'ho entenen el mateix color exactament que els de Barcelona no sé per què com a curiositat els taxis d'Alexandria no sabem el què al començament de la guerra civil la CNT va confiscar les cooperatives més importants i va col·lectivitzar tots els taxis la manca de combustible i recanvis va portar a la suspensió del servei el 39 es restableix el negoci i la poca quantitat d'automògils l'esquestat de combustible va dur a la reutilització de cotxes de direcció animal i el gasògen aquella mena de gran dipòsit caldera que generava gas alimentat de fustots llenya carbó i closques d'ametlles i a partir d'aquí l'està ja és coneguda a Parco i a Turull el taximetral fins a les setmanes de veïna la filosofia en majúscula representa l'esforç humà per obrir-se a pas a les tenebres amb la sola llum de la raó és la tècnica que disciplina i ordena el pensament però la filosofia modesta i en minúscula és també la radical aspiració a una vida lliure i autònoma i genuïnament humana que només és concebible com una vida conforma a la raó Vicenç saps que et dic que s'hauria d'afegir el teu currículum a la teva biografia historiador i filòsof perquè tot això sapereu de avui ens has donat una lliçó enorme mira quan has parlat del paral·lelisme o del versus Nicolau Maquiavel versus Girolamo segona rola se m'ha ocorregut que si algun dia que és molt difícil no tens idees o no saps què fer i un altre paral·lelisme que l'ha de tocar la teva pluma i la teva intel·ligència és a Warfare de dos matemàtics filòsofs i astrònoms contemporanis el Giordano Bruno versus Galileo Galilei ahí lo dejo de preguntar apuntat per si de cas que pot ser pot ser també un tàndem fantàstic saps que et dic que l'agradora de Sant Jordi que és una distinció de la Generalitat de Catalunya que es va crear el 1981 en la finalitat de distingir les persones naturals o jurídiques que pels seus mèrits hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o més generalment en el pla cívic i cultural està perdent el temps sense pensar en Vicenç en Villatoro i la molla mira Vicenç saps què deia Aristòtil? Aristòtil deia que la grandesa no consisteix a rebre honors sinó a mereixer-los i tu te'ls mereixes moltes gràcies i tu i tu i tu i tu i tu i tu i tu i tu i tu i tu i tu i tu i tu i tu i tu i tu i tu vinga al final ets l'últim entrevistat del benvinguts benvolguts i ben trobats tindrem encara 3 programes encara però no tindré sentat aquí a un historiador un filòsof un escultor a un professor com tu digue'ns explica'ns l'últim missatge pel benvinguts en veu del Vicenç no a veure jo crec que aquesta taula té coses extremadament exemplars i per tant haver-hi estat i haver escoltat i haver après i en ocasions també haver discrepat ha estat un honor i ha estat ja ha estat la participació en una cosa que té que té que té valor d'exemple és a dir jo crec en la paraula crec en la paraula crec en la i hem anat en la capacitat que té la paraula de vehicular el pensament crec en la crec en l'intercanvi de les paraules i per tant si pareu de fer això feu alguna altra cosa però feu feu jo crec que hi ha un moment en el Gato Pardo en el que en el príncep de Salina se li ofereix un càrrec públic i ell diu que no diu vostès ho faran potser millor diu però pels sicilians el problema no és fer-ho millor o pitjor el problema és fer és a dir fer és una cosa sospitosa és una cosa i per tant jo crec que estem en un període de la història en el que fer és sospitós com en l'època del Gato Pardo bé només us dic una cosa feu feu feu Vicenç m'emociona aviam avui avui hem viatjat amb iocacions aleatines pel Canal d'Ogell el Reneixement per Àfrica amb trens tramvies autobusos i metros hem viatjat amb els amb els suyents com en manca de tres programes recordo que demà avui important perquè has vingut tu però demà 11 de maig el dia més dolç de l'any el dia de Sant Fons mira va néixer el Salvador Dalí i va néixer el Joan Margarit el meu estimat i recordat Margarit i va néixer el Camilo José Cela i va néixer l'Andrés Iniesta i saps que et dic i a més vaig néixer jo i per molts anys per molts anys per molts anys ben trobats oients percebarem en la idea de la creació d'un museu Salut i ràdio diumenge recordeu votar amb el DNI i amb la memòria aviam vejam a veure aviam consultant les coses bona setmana Salut i ràdio I love you I hear babies cry I watch them grow They're like much more Than I'll never know And I think to myself What a wonderful world Yes I think to myself What a wonderful world . . . . . de dilluns a divendres de 4 a 5 de la tarda relaxa't amb estils com el chill out l'esmooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suau 100% música relaxant cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda Smooth Jazz Club t'hi esperem ara escoltes ràdio d'esfer Music Club Què tal? Molt bona nit Tornem a ser aquí amb tots vosaltres a la sintonia del Music Club aquest programa que us acompanya cada dimecres de 10 a 11 de la nit per oferir-vos una bona selecció de cançons sense paraules, amb sessions realitzades per un servidor i que avui ens transporten cap a un estil de música que sona arreu d'Europa que aquí a casa nostra Catalunya li costa una mica però que des d'aquí el que intentem és promocionar aquest estil avui hem fet una selecció de temes que van sonar l'any passat, el 2013 i que estan dins d'aquest estil quin estil és? Doncs el New Disco és música house amb tones, amb samplers, amb melodies que ens recorden aquelles dècades de principis mitjans dels 80 on la música disco tenia un paper destacat dins de l'actualitat musical avui fem un repàs de cançons que sonaven l'any passat algunes són clàssics que han reversionat alguns personatges al llarg d'aquesta última dècada i d'altres són cançons clàssiques que s'han readaptat a la música disco o altres cançons que són d'aquella època i que sonen amb ritmes diferents en definitiva una bona sessió de 59 minuts que us portarà fins a les 11 de la nit amb això que es diu New Disco amb aquest programa Music Club que la disfruteu Vinga, fins la setmana, vinen Music Club Music Club Music Club Music Club Music Club Music Club Music Club Music Club Music Club Music Club Music Club Music Club Music Club Music Club Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! !