Benvinguts, Benvolguts, Ben Trobats del 4/11/2022 — Sàtira i revistes d’humor (La Codorniz, Hermano Lobo, El Jueves…), la Marxa sobre Roma i els gratacels — i no-gratacels — de Barcelona

Panorama del programa

"La revista más audaz para el lector más inteligente"

Programa miscel·lani amb tres eixos principals:

• Història i pràctica de la sàtira i l’humor gràfic a Espanya: de La Codorniz a El Jueves, passant per Hermano Lobo, Por Favor i El Papus, amb la mirada privilegiada de Josep Hilario Ifon.
• Història contemporània: la Marxa sobre Roma i el feixisme italià (context, propaganda, declivi i memòria), conduïda per en Joan, amb interludis musicals (Faccetta Nera i l’himne partisan “Bella Ciao”).
• Arquitectura i ciutat: gratacels i projectes no construïts de Barcelona, del primer Urquinaona a les torres del 2000, i els gratacels “que podien haver estat” a Plaça Catalunya (1918 i 1955).

També hi ha interludis musicals que accentuen els temes (Louis Armstrong “What a Wonderful World” i “Smile” de Chaplin) i una peça de cultura pop: la sorprenent trajectòria de la família musical The Kelly Family.

1) Sàtira, humor gràfic i revistes a Espanya

Filosofia de la sàtira

• Sàtira ≠ humiliar: tot i l’aspiració a “fer gràcia sense humiliar”, la sàtira és, per definició, aguda, picant i mordaç; pot fer mal segons a qui interpel·la.
• Rebuda diversa: la mateixa broma pot ser entesa de formes radicalment diferents. El dibuix és menys ambigu que la paraula: el text té segones lectures que desplacen el sentit.

La Codorniz: llegenda, estil i censura

• Revista (1941–1978), surrealisme i humor abstracte; va esdevenir institució cultural durant el franquisme.
• Censura i protecció: malgrat suspensions i avisos, va navegar el límit amb habilitat. Segons Ifon, també beneficiada per un cert estatus/proximitat de la seva redacció a Madrid.
• Llegendes urbanes: portades “famoses” que mai es van publicar, mites que apuntalen la seva aura (“la revista más audaz…”).

Hermano Lobo i els setanta efervescents

• Hermano Lobo (1972–1976) com a “generació jove” de La Codorniz: va anar més lluny en el to i en el risc amb la censura.
• Els 70: període més fèrtil de l’humor gràfic a Espanya: La Codorniz, Hermano Lobo, Por Favor, El Papus i El Jueves convivint i dialogant.

Territoris i escoles d’humor

• Madrid vs. Barcelona: diferències d’ecosistema i recepció. Forges com a paradigmàtic “humor madrileny”.
• Bruguera i l’escola catalana: Vázquez (germinador de personatges), Ibáñez (Mortadelo y Filemón), Penyarroya… L’ofici de crear personatges com a nucli.

El Jueves: naixement, línia i evolució

• Fundat el 7 de maig de 1977: “El Jueves, la revista que surt el divendres”. Primer número: “Espanya va de cul”.
• Viratge popular: renúncia deliberada a l’elitisme intel·lectual per tocar “el carrer”. Innovacions meta (crèdits humorístics).
• Canvis i polèmiques: sortida d’Ifon (1978), mort del Gin, noves direccions; crítica a una deriva més grullera però comercialment efectiva.
• Ecosistema: El Víbora i la línia antisistema, adaptacions al cinema (“Makoki”, “Històries de la puta mili”), i la compra per part dels autors.

Panorama internacional de l’humor satíric

• França: Charlie Hebdo com a sàtira política dura, excel·lència gràfica; límits en temes com la religió i la immigració.
• Itàlia: humor més d’opereta, mediterrani i directe.
• Anglaterra i EUA: del Punch clàssic a l’humor sense paraules (Chaplin, Mr. Bean, Tati). Saturday Night Live com a matró del “humor d’actualitat” (el gag “Franco sigue vivo” com a iconografia global).

“Con la Iglesia hemos topado”: línies vermelles històriques de la sàtira a Espanya.

2) Interludis culturals i pop

The Kelly Family (fenomen europeu)

• Fenomen de supervendes als 90 (origen als 70), 20+ milions de discos a Europa.
• Clan familiar itinerant (EUA, Espanya, Irlanda, Alemanya), educació a casa, vida en vaixell i posterior conquista d’Alemanya (macroconcerts a Dortmund).

Música que il·lumina temes

• “What a Wonderful World” (L. Armstrong): pausa evocadora entre blocs.
• “Smile” (Chaplin) — versió Sidonie: pont cap a la reflexió sobre l’humor sense paraules i la cultura del gag visual.

3) Història: la Marxa sobre Roma i el feixisme italià (Joan)

Del mite a la propaganda

• 28 d’octubre de 1922: “Marxa sobre Roma” — milers de camises negres pressionen el rei Vittorio Emanuele III, que evita l’estat d’excepció i obre la porta a Mussolini.
• Propaganda: moltes imatges icòniques són, en realitat, de la “marxa” del 1923, ja escenificada.
• Mussolini, l’oportunista: de socialista i anticlerical a pactista amb monarquia, Església i empresariat.

Context i genealogia del feixisme

• Traumes de postguerra (Caporetto, atur, “victòria mutilada”), veterans i classes mitjanes radicalitzades.
• Gabriele D’Annunzio i l’epopeia de Fiume (1919–1920): preludi estètic i polític del feixisme.

Caiguda i epíleg

• 1943: destitució; rescat de Gran Sasso (Skorzeny); RSI (República Social Italiana) titella dels nazis.
• 1945: captura i execució de Mussolini a Milà.
• Responsabilitats: repressió, guerres colonials (Líbia, Etiòpia), suport a Franco, persecució de jueus.
• Memòria i política: genealogies del MSI i connexions amb l’actualitat (referència a Meloni).

“Giovinezza… per Benito Mussolini!” — l’himne com a engranatge de mobilització i culte al líder.

• Tancament amb “Bella Ciao” com a coda antifexista i referents culturals:

- Llibre recomanat: M. Mussolini. El fill del Segle (A. Scurati). - Pel·lícules: de “Una giornata particolare” a “Salò” (Pasolini) i “Sono Tornato” (joc ucrònic amb el retorn del dictador).

4) Arquitectura i ciutat: gratacels (i no-gratacels) de Barcelona

Què és un gratacels?

• Debat obert (alçada, pisos, ús): edificis habitats i que destaquen en l’skyline. Antenes i torres de comunicacions, fora.

Cronologia essencial

• Primer “gran” a BCN: Edifici Urquinaona/Fàbregas (1944, 15 pisos).
• Banco Vitalicio (Passeig de Gràcia/Gran Via): anys 50.
• Porcioles (1957–1973): permissivitat de “remuntes” i edificis singulars — skyline més dens i discutible.
• Segona onada (70s–2000s): Torre Colom, Torre Tarragona, Hotel Arts i Torre Mapfre;

- Torre Mare Nostrum (Gas Natural) (Miralles-Tagliabue) — considerada pel MoMA; casos de “síndrome d’edifici malalt” ja resolts.

• Desplaçament cap a Diagonal Mar, Fòrum i Fira/L’Hospitalet: reequilibri territorial del vertical.

Els gratacels que podien haver estat

• 1918 (Plaça Catalunya, solar avui Triangle/Fnac): projecte Howells & Rogers (130 m, 30 plantes). Hauria estat el primer gran gratacels d’Europa. Va quedar en paper (context econòmic i resistències).
• 1955 (Plaça Catalunya): projecte Josep M. Bosch i Aymerich (140 m, 40 plantes, usos mixtos, heliport). Guanya concurs i té suports, però litigis de propietat i oposició ciutadana l’aturen (sentència del Suprem, 1968).
• Altres “fantasmes” il·lustres:

- Font monumental de Gaudí a Plaça Catalunya; - Plaça de les Glòries inacabable; - “Vel de la Núvia” (Zaha Hadid) a la Sagrera; - Propostes d’hotel flotant i barri penjat a Montjuïc (Bosch i Aymerich).

Clau de lectura

• Barcelona protegeix el centre: aposta per concentrar l’alçada a perifèries recents per mantenir el caràcter mediterrani del nucli històric.
• Política, mercat i litigis han estat decisius per al skyline tant com l’enginyeria.

“Com més treballo, més sort tinc” (Bosch i Aymerich) — el mèrit no sempre és suficient davant la fricció urbana.

Idees força

• La sàtira és lectura contextual: depèn de qui mira, d’on es publica i del clima polític-cultural.
• La memòria del feixisme és també memòria de la propaganda: desmuntar mites (Marxa sobre Roma) és clau per entendre’n la pervivència.
• L’skyline de Barcelona és fruit d’equilibris: creativitat i límit, centre i perifèria, projecte i realitat.