Música Bona tarda, gent de Molins, gent de Sant Just, gent de Rèu del Vasvi Obregat, benvinguts i benvingudes al programa de cinema que tant us agrada. M'he quedat aquí amb altra galaengües, que se'n diu, perquè sempre és que aquesta frase és complicada de dir. Vinc aquí amb tot el hype, amb tota l'el·lusió del món i la laia amb el mòbil. Això m'indigna. Laia Vidal, bona tarda. Estic fent publicitat del vostre programa. Jo intento presentar, intento fer-ho bé, i quan estava dient benvinguts dir que no puc dir-ho, si és que està mirant el telèfon, si està jugant el candy-crack. No, no estic jugant el candy-crack. Puc fer dues coses a la vegada, Dani. Mira, ja comencem amb el cliché aquell de la vegada, les dones poden fer dues coses a la vegada. No he dit les dones dirig jo. Ah, tu, només tu? Doncs quin cliché més bèstia. Bé, el Raül el veig aquí molt aplicat escoltant-nos, perquè li agrada molt com fem el programa a nosaltres, però ell també vols participar, no suposo. Home, sí. Et presento, no? I a la meva dreta, com sempre, tinc el Raül Navarro, que és entrenyable amb tots vosaltres el creador de la secció La Rapesca i el director de la secció també. Ah, sí, sí, sí. I el productor, i el guionista, i el tot. Veus? La meva presentació m'agrada bé. L'home aquesta, a final és el resum de mi mateix. Mira, tampoc em passis, tampoc em passis. Intento tocar tots els pals malament, intento tocar tots. Tots els toquem. Jo he dit benvinguts, benvinguts en comptes de dir benvinguts, tot ho fem tot, malament, però ho fem tot. Però això és el que consisteix. Si voleu escoltar un programa bo, canvio de canal, canvio de freqüència. Això sí, el nostre programa és espontàni i fresc. Si voleu escoltar alguna cosa fresca i espontània, aquests 50 minuts són per vosaltres. Benvinguts i benvingudes a Cinema La Gresca. Heu vist aquesta setmana? Vinga, cinefils i cinefiles, que esteu a l'estudi número 1 de ràdio Morins de rei. Desparteu, deixeu les pantalles de mòbil, l'Alla Vidal, sobretot tu. Què fas amb el mòbil avui tot el rato? Què has vist aquesta setmana? Quines pel·lífies? Vinga, comencem jo. Aquestes semanes mateixes coses, en realitat. No, és veritat. És que som com cul i merda. No, sí, és veritat, hem vist coses molt similars. Ens fem molts tasques al programa, però després, fora de micros, quedem per veure molt de cinema. Sí, quedem i fem cinema. Tardes de cinema, que la gent no pensi malament. Tot de coses de cinema, d'actuació, de càstings. No, perquè no sabem qui ens escolta i a vegades potser es pensarà que quedem per veure cinema. A veure, aquesta setmana vam anar a veure... Ara, perdona, però m'ha semblat com que hem deixat com enrere el Raül, però totalment. Totalment, perquè ha sigut com que heu anat a veure el Dani i l'Alla. El Raül no compta. I si el Raül no compta, el Josep Montano encara compta menys, perquè no li hem ni presentat. Josep Montano! Tens de som, és meravellós. Però això és culpa teva, Dani, perquè tens el presentador. No és culpa teva que em distreus perquè estàs amb el mòbil. Bé, jo a part de veure paràcites que he seguit la teva recomanació i m'ha agradat moltíssim. És que si no t'haig d'afinar aquí, ens tirarem un altre sobre i... Has de ser al bord del programa. Has d'escoltar. Padre, borde, ja mola com et quedes. Dios, fuerza... Sí, ja m'ha agradat molt. La teva recomanació i no t'has equivocat, no m'ha agradat. És una pel·lícula molt xula, que es gaudeix molt, es disfruta molt i jo crec que molta gent com tu hauria d'escoltar més les meves recomanacions i no tan les vostres. No t'acostumis, no t'acostumis, no t'acostumis. Fasca, t'he fotut aquí un tasca. Però si és una crítica social molt interessant de Corea... Tu també l'has vist, la Llevidà. L'hem vist els tres. Ara ens toca que la vegi el Josep Montano i així l'haurà vist tot el programa. És una pel·lícula coreana, te la recomanem molt. I està molt cinema. No surt a l'espai ni res. Ja sé que t'agraden molt les pel·lícules de l'espai, però no té res a veure. És millor que a Dastra, també t'haig de dir que és millor que a Dastra. No necessita massa. I tampoc surt cap insecte ni cap paràsit. És paràsit, un metafot. Sabeu que High Life ho està patant molt a les llistes de la millor pel·lícula de l'any? Sí, sí. Tu digues en sergi, l'altre dia vaig estar mirant llistes de la millor pel·lícula de l'any. Amb quin criteri? Amb cap. Ho està patant i dius, però a veure, quina pel·lícula... Però, per favor. Hem vist diferents. Bueno, també, avui hem de veure quines llistes faríem nosaltres. Sí, això és un altre. Això ja serà més endavant, perquè ja sabeu que cada any fem el programa especial de les 12 campanades, que aquest any també vindrà. I, bueno, us esperem que l'esculteu, perquè serà un programa molt interessant amb el recull de les 12 millors pel·lícules de l'any per nosaltres, evidentment. Això mateix. I aquesta setmana de l'Alla i jo hem vist dos pel·lícules junts. La primera pel·lícula que vam veure és la Oveja Xau, una gran hagedon, perquè de l'Alla se li va picar al cap que volia veure aquesta pel·lícula de dibuixos. És que quan la vam presentar aquí a la cartallera, el Dani va dir que tenia bona pinta, que semblava divertida i tal, i a mi em va entrar curiositat, no sé per què. Jo és que la primera l'he vist. Oveja la sèrie de petita, però la primera pel·lícula no l'he vista. Jo la primera pel·lícula em va agradar moltíssim, i la segona, doncs, la vaig escoltar molt. És molt divertida. És que sí, fa molts paral·lismes i molts referències al cinema i al cinema de l'espai, sobretot. I tenim referències d'audició en el espai. Jo tenim una DT, que si la Pilla està bé, hi ha alguna referència de T, té coses molt xules. Perquè la pel·lícula va d'un platillo volante, que a terra a la terra... Un ovni. A mi m'agrada molt la paraula ovni. Que a terra a la terra i... A terra a la terra. A terra a la terra. A terra al planeta. A planeta a terra a la terra. I apareix un extraterrestre que es troba amb l'Ovella Xaun i amb els seus companys. I és tot una recerca de com tornar aquest extraterrestre al seu planeta. Totalment, és això. És bàsicament això, i es fa molt divertida. I després vam veure una altra pel·lícula, que a No Terceveura tenim a Alemírran i a Lian. Ajuda-me a dir Macovic, mai me'n recordo el nom d'aquest bon home. Al·lusquem, en un moment. Sí. Alemír... Maquelen. Maquelen, això. Alemír Macelen. Sempre li dic... Com jo, Macovic, saps? Com el compositor que ell, que li diem... Sí, sí. Tenim... Ah, sí, el... El capuchino. El capuchino. El capuchino. El capuchino. Bé, doncs... Vam veure la pel·lícula de la Gran Mentira, es deia? La Gran Mentira, exacte. I molt guai, molt xula, la vaig disfrutar molt. La veritat és que va... Sí, molt, molt interessant. Va cobrir unes expectatives que eren inexistents, perquè no tenies... No tenies ni idea de què anaves a veure. Bueno, era allà de dir, hòstia, ja, per aquest pal de pel·lícula. Però la vaig veure i vaig dir, hòstia, m'ha agradat. A més, els últims minuts són els que més m'agraden, perquè hi ha un dels personatges que dobles tu, l'Alla, i em fa molta il·lusió escoltar-te sempre, doblant pel·lícules. D'aquí poc atindrem amb Jojo Ràbit, que això em fa moltíssima il·lusió també. Cada cop menys. Una pel·lícula molt interessant. I queda menys per Jojo Ràbit. I bé, la gran mentira, perdó, és una pel·lícula també que us recomano. No és una estafa, la gran mentira. No, no és una estafa, no. I per l'últim, també, Withering with you, o com es digui... Withering with you, el tiempo contigo. El tiempo contigo, que també visc aquesta setmana, em va agradar molt. Us la recomano una pel·lícula d'Ànime, que és per disfrutar... El director de Your Name, és el següent pel·lícula, del Makoto Shinkai. I jo també, aquesta setmana, de fet, fa 3 dies, pràcticament, vaig veure Elojo. Oh! Aquesta pel·lícula que va triomfetant a Sitges. Sí. Em veja màxima, per això. No tinc cap moment encara de veure-la. Doncs està algun cinemes, encara. Sí que, si podeu... No, ni tant, ni tant. O quan podeu, o com podeu... Com podeu, doncs aneu a veure-la, perquè val molt la pena, és una pel·lícula brutal. O sigui, sí que és veritat que... Jo vaig trobar que tenia un parell d'arrots de guió, llacunes d'aquestes, que no saps ben bé per on estan tirant, ni per què estan passant les coses gairebé cap al final. Però sí que és veritat que la pel·lícula, en sí, és molt rodona i només passa una localització, que és aquest ascensor. És com un forat, com es diu Elojo, un forat, un ascensor, una presó, és com una baralla de tot això. I si no sabeu de què va, us explico. És com aquesta mena de presó. No sabem si és el futur o el present, però jo diria que és una societat més o menys semblant a la nostra, tot i que no fiquen gaire èmfasi en això, sinó que només se s'entrenen Elojo. I és com una presó on hi ha diversos nivells, i a cada nivell hi ha dues persones, que han de conviure durant un mes. Què passa? Que en aquella mena de presó, en el seu pis, només tenen un llit, un vàter, i una pica d'on treurà aigua. Llavors no es poden morir de set. I una vegada al dia, hi ha un forat al mig, no es poden veure els pisos de dalt i els pisos de baix, i una vegada al dia, dues vegades al dia, tampoc ho especificen gaire, va baixant una plataforma que porta un banquet de menjar. Llavors, què passa? Que si estàs en el primer pis, clar, la plataforma B del pis 0. Si estàs en el primer pis, tens tot el menjar que vulguis, i tens, jo què sé, 10 minuts per menjar-te tot el que vulguis. Després de tot el que hagi quedat, baixa la plataforma 2. I les del plataforma 2 poden menjar els que han deixat, les de la plataforma 1. I això, baixant pisos i pisos, 10, 20, 30, 40, 50, 60, 70, o sigui, un munt de pisos. I la pel·lícula només és això. Però van passant un munt de coses, no diré quants pisos hi ha, perquè seria un spoiler, però és molt impactant tot el que va passant. Hi ha unes escenes que no tan pel gore, per la sang i tot això, que hi ha alguna escena que batela, però jo m'imaginava bastant en la situació, i jo no podia mirar de... De patir, eh? Sí, exacte. Però és un patit que gaudeixes, perquè està ben fet. Jo ara també pateixo, però no gaudeixo massa, perquè no em vull quedar amb les ganes de deixar el programa mitges, vull que surti tot el programa avui sense, per tant... Si la podeu veure, aneu a veure-la. Exacte. Ens anem ara a saber quina és la secció d'avui de la Rapesca. Per tant, música Montano, ens anem en aquest shake, senyora. Anem a remenar aquesta caixa amb els papers a dins. Recordem que sempre tenim aquesta caixa amb papers. I ara ens anem a veure quina és la secció que et toca fer avui, Raül. Avui, avui hem de parlar... Us heu marificat, que puc tu dia sense venir. Avui hem de parlar de... Oh, un tema superinteressant, jo crec, que pot ser un tema del que hem parlat poc, però també molt, és a dir, és allò de dir... Ah, vale, doncs parlem d'això, no? Parlem de la sèrie B. Hola! No la sèrie B, és a dir, no... No d'una sèrie que es diu la sèrie B, no? Si no, la sèrie B en referim a aquestes pel·lícules secundàries, no tant... Com a tipus de cinema. Sí, el tipus de cinema de la sèrie B. Sí, sí, sí. Doncs això té molt a veure avui, eh? Ho he pillat, ho he pillat. Té molt a veure avui, perquè hi ha una cosa important de la sèrie B a la Cartallera. Doncs per descobrir-ho, ens anem ara mateix a la llavidal i la ciutat de les estrenes. I avui a la llavidal i la ciutat de les estrenes, com no ha d'estar a la llavidal, perquè si no seria a la ciutat de les estrenes, només, i avui portem abans, però, la puntuació de les pel·lícules de fa dues setmanes, perquè recordem que la setmana passada no va haver-hi programa, en programació normal ja que era festiu, i doncs avui parlarem de les pel·lícules que vam comentar fa dues setmanes. Comencem amb la primera, la hija de un ladrón. Sí, perquè anem, com ja sabeu, si esteu escoltant el programa habitualment, doncs sabeu que portem les puntuacions de les pel·lícules de la setmana passada, no en aquest cas, de fa dues setmanes, de menys segons les pàgines de crítiques que ha trobat per internet de cinema i fent una mitjana de totes elles. Primer, com ja ha dit el Dani, ha fet aquest mini-spoiler. Sí. Comencem amb la hija de un ladrón. Tòtica de les quatre pel·lícules de fa dues setmanes, tot es tenen bastanta bona puntuació. És la que t'ha anat a dir, he obtingut una puntuació molt alta. Sí, sí, és la menys alta, però és bastant alta. Tenim la hija de un ladrón amb un set. Molt bé, la veritat és que té un iurement. Sí, sí. I és una de les que opta més premis Goya, diria, o Gaudí. Gaudí, jo crec que se'n va més que fa el Gaudí. Sí. Després tindríem, amb un palet més, el timpo contigo. Withering with you. Withering with you. Això, withering with you. Amb un set 25, que avui no està malament. Jo li posaria un palet menys, però això ja és una opinió personal. Sí, un set està bé. Un set 25, a veure, és que és molt filaparim, no? Però un set, sí, està bé, jo m'agrada. I després tindríem... Ai, que no us he dit! També he vist punyales per l'espalda. També he vist punyales per l'espalda. I què t'ha semblat? Em va agradar molt. És xula, eh? És molt divertida. La disfrutes molt. Jo la he disfrutat molt, aquesta pel·lícula, també. Jo vaig gaudir més de la segona part que de la primera part, també t'he de dir. La primera part se'n va fer una miqueta, Gaudí. Sí, la primera és la presentació de les personatges, els personatges, el crim i tot això. És molt tarantinyana, la primera part. Però després la segona part sí que l'humor, perquè és una pel·lícula de comèdia. Totalment, sí. I, de fet, en sortitjar les nominacions dels... dels globos d'or. Dels globos d'or. És una pel·lícula que va a categoria de millor comèdia o musical, juntament amb Jojo Ràbit. Ah, molt bé. Per tant... La veritat és que és una pel·lícula rotllo en redes. Sí, però la comèdia està a propòsit. O sigui, no fa gràcia perquè sí, sinó perquè està buscat, que faci gràcia, i fa gràcia. Sí, no, la veritat és que... El personatge del detectiu, sobretot, en fa molta gent. Dani, crec que està súper ben aconseguit. Superfresc. No sé, té una cosa que no et recorda el James Bond, les últimes pel·lícules. Estava força bé, aquest canvi de rol. Molt bé. Sí, em va agradar molt. I després, juntament, amb punyales per l'espalda, tenim aquest documental etern de 16-17 hores, no sé quant durava. Sí, sí, aquest documental. Que rotllo, sèrie. El Montano i l'Esposa les mans el cap. El meu, Dios mío, però que té molt de xosats. El cinemes estava en una reducció de 4 hores, però recordem que en realitat és com una sèrie. Així que per això dura tant. Doncs el punyales per l'espalda com Woman Make Film, que és com es deia aquest documental, tenen un 8. Molt bé. Així que molt bona puntuació. Sí. Jo no l'he vist encara. Però té una ambientació, em va agradar molt. La càmera, l'esmou... No ho sé, m'agrada molt. Ai, ara que has dit la càmera l'esmou, m'he recordat del pla aquell amb el que ens vam quedar quan vam veure la gran mentira. El del cotxe. Hi ha un pla que comença amb el reflex de la ciutat en el capó d'un cotxe, i aleshores la càmera gira un munt fins a barcar tota la ciutat, i és un pla maquíssim, que el Dani i jo ens vam quedar. I es vencen a mirar. Has vist aquest pla? Que guai. Sí, sí. Vam congeniar, vam arribar a l'acord de que era un pla molt guapo. Però ara no podem parlar de pla, sinó que parlem de la cartellera. Són pel·lícules que s'estrenen en aquesta setmana i que volem destacar més. Comencem amb la primera pel·lícula que ens ve dels Estats Units. Sí, correcte. Es tracta d'un thriller de terror, però que conté com diferents subgèneres dins, que és una pel·lícula de Nadal. És una pel·lícula Slasher, d'Assassins en sèrie, i també una pel·lícula dins el feminisme. O sigui, barreja moltes coses. Estem parlant de... De Navidad Sangrienta, que sempre m'agrada recalcar els títols de les pel·lícules de les traduccions i tal. Aquí s'ha dit Navidad Sangrienta i el títol original és Black Christmas. Seria Nadal Negra. Home, queda molt millor Navidad Sangrienta, la veritat. Sí, a veure, sí. A mi és perquè Navidad Negra és com... Navidad Negra. No sé, és molt raro. Oh, Black Christmas, podrien haver-ho d'això. Sí, era jo Black Friday, no? És que són una mica com el Black Friday. Són una mica rars. És com l'episodi de Black Mirror, que es diu Right White Christmas, doncs aquest és el contrari, Black Christmas. És una pel·lícula produïda per la Blam House Productions, que és una productora que sol portar pel·lícules de terror. Totalment sí. Com de James Hallir, o Halloween, o Verdador Reto, Fliadeo Tu Muerte, totes aquestes. I la Universal, que també és la distribuidora. És una pel·lícula que dura una hora i 40 minuts, aproximadament. Dirigida i també en part en el guió per Sofia Tacal, que és una directora que ha dirigit una pel·lícula que es diu Sempre Amigues, i una sèrie de televisió que es diu Into the Dark. En el repartiment principalment trobem quatre noies, que són les quatre protagonistes d'aquesta pel·lícula, que serien la Imogen Puts, surt, per exemple, l'Àlquil Giants. És la que dobles tu? No. Aquesta és una altra, però no me'n recordava que sortia, sí que és veritat. Fa de la germana gran del personatge que doblo jo. Ah, vale, molt bé. I Vivarium, també. És la noia que surt a Vivarium, una altra pel·lícula de Sitges, que us recomano molt, i que també vam poder veure el Festival de Molins. A les 12 hores? A les 12 hores, exacte. També hi surt Alice Shannon, que és el suprimer paper. Ok. La Lili Donog, que ha sortit a sèries de televisió com Los Goldberg o James de Virgins, que està a Netflix. Molt bé. I Brittany O. Grady, que ha sortit a una sèrie que es diu Star del 2017, i una pel·lícula que es diu Above Suspicion del 2018. I quina curiositat ens portes amb aquesta pel·lícula? N'Haviera Sangrienta és una pel·lícula que, no sé si se us ha fixat, que avui estic vendre a la estrella de desembre. Ah. I... És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. És veritat. Això és veritat. La vengança està a la seva llista de desitjos. Venga, hombre! Però quin és l'Ogan, no? La vengança! No vull una barbibull, la vengança. La vengança és un plat que sempre se sirve frio. La pel·lícula és una pel·lícula de Nadal, i està a punt d'arribar el Nadal. I la Universitat de Hawthorne es prepara per tancar per vacances. Aprofitant aquesta festivitat, la protagonista i les seves amigues també estan preparant per el seu compte una sèrie de festes per celebrar l'època de Nadalenca. El que no s'esperen és que aviat apareixerà un assassí, que no se sap qui és, perquè porta una màscara, i aquest assassí comença a matar a cadascuna de les companyes de la germanó d'aquesta universitat. Així que, a mesura que creix el nombre de víctimes d'aquest assassí, el terror també anirà creixent entre les noies, però la assassí descobrirà que en aquesta nova generació de dones, elles, no estan disposades a ser les víctimes. Per què es recalca això? Perquè aquesta és una nova versió d'un clàssic de terror del 1974, que es diu Nadal Negra, Black Christmas, així que es tracta d'un remake, i a la pel·lícula original les noies eren més submises. Per això dic que en aquesta pel·lícula sí que té tracta més el feminisme, de no nos vamos a dejar vencer por este asesino, i amb aquest esperit de grup aniran totes a per ell. Val, doncs també és una manera de recalcar aquest feminisme al empoderament femení, que també està agafant cada vegada més empoderament a Hollywood. Ens anem a la segona pel·lícula que comentem avui a la secció de la ciutat de les estrenes, amb la Laia Vidal. Ens anem a Espanya, aquí mateix no cal moure's massa, amb aquesta pel·lícula que es titula... Session salvaje, que de fet no és una pel·lícula, és un documental, i és un altre documental sobre cinema. Sí, exacte, també va estar sobre Sitges. Ja m'ha estat la curiositat. La pel·lícula s'ha presentat al festival de Sitges 2019. Avui tenies el guió, Raül, per una vegada que et fem una còpia del guió, i no ho mires. Bastant tinc jo el meu d'estar pensant com... Si mai et fem fotocòpia del guió de la Laia, i avui que te l'hem fet, tenies la pel·lícula... I fas una spoiler aquí en tot arreu. Però, guió, Dani, de què estàs parlant? Me la invento, tada. Doncs aquesta... Hem dit que a la Gartallera hi havia alguna cosa relacionada amb la sèrie B, doncs ve de part d'aquest documental. Perquè és un documental produït per Apache Films i Morbido Films, m'agrada molt el nom, distribuï de part, con un pack distribucion, i dura una hora i 24 minuts. És bastant... ja us heret. En la direcció també hi ha gent que ha participat en el guió, que són Paco Limón, només ha fet una pel·lícula de terror, que es diu Doctor Inferno, i també hi ha Julio César Sánchez, que és la seva òpera prima. En el repartiment no és que hi hagi gent actuant, sinó que hi ha gent donant el seu testimoni, i són gent bastant important en el món del cinema espanyol, com serien Àlex de la Iglesia, Javier de la Iglesia, Simón Treu Trobat, Paco Cabezas, Fernando Guillén Cuervo, Alvaró de l'Una, Carmen Carrión, entre molts... Sí, hi ha una mica l'aversió del que la pel·lícula que ens presentàvem fa un parell de setmanes de l'Antonio Vecines, del cinema espanyol, però més encarat en la sèrie... Més encarat a la sèrie vet. De fet, l'eslogan de la pel·lícula és l'altre cinema de barri. Que guai, m'agrada molt que comentis aquesta pel·lícula, perquè ens va molt bé per lligar amb la secció del reu. Sí, sí, de fet... De fet, de fet ara el que vaig fer podria haver acabat amb aquesta pel·lícula, i així podria haver-hi... Bueno, no he caigut. Això passa però no llegir mai el guió. Clar, si llegís el guió ho sabria reu. Ara ja que estem, us explicaré més enllà de què és un documental de sèrie vet, una miqueta més com està fet i tal. Doncs és un documental que recorre l'època d'Aurada del cinema de sèrie vet espanyol, que va concretament des de l'època dels anys 60, fins als 80, en aquest documental. Aquest era un tipus de cinema de vers pressupost, però que, encara que fos de vers pressupost, tenia una gran receptació entre la gent, entre la ciutadania i tot això. I a més s'atrevia a explorar diferents generes cinematogràfics, cosa que no era tan habitual en el cinema comercial, que era com més reservat, més... M'estàs fent menys secció? Més segur. Bueno, si vols ja... Avui el raó no cal que faci secció. Mira, ara passaré a dir una cosa dels sinopsis que no destriperé res de la teva secció, perquè és una cosa que han dit els directors de manera textual, sobre el documental, que és que amb aquest documental volen reivindicar que el cinema espanyol ha fenestrat de manera injusta. Ells diuen que era un cinema que exigia cineàsters rebels, i en absolut, domesticats en lluita contra la censura, en aquella època, contra la competència dels ratonits, i capaços de llegir l'ament de la seva audiència. Això és el que recalca als directors sobre la pel·lícula. Molt bé. Totalment d'acord. I la pròxima pel·lícula que comentarem, és Pròxima. No, és el títol de la pel·li. Sí, sí, sí. El diu Pròxima. Sí, com ho saps, si no t'has llegit el que hi va. Avui el Dani... T'has d'anar a la boca. Vinga, avui sí. Avui estic molt zasquero. Però ens anem a parlar d'aquesta pel·lícula que ens ve de la Francia i de l'Hemània, que sí, dius que amb el cap que sí? Sí, perquè està parlant amb el Montàno. Estàs parlant amb el Montàno. Amb l'equiat de signes. Està preguntant que sí, era de l'espai, oi? Sí. I l'Alla Vidal, que contestes, aquestes pel·lícules de l'espai... Sí. Doncs ja està estricant... Ràpid del concés. Ja està estricant en explicar aquesta pel·lícula que el Montàno s'ha pujat al to dels altaveu per sentir-ho millor. És un drama d'acció especial, que dura 1 hori 45 minuts, 1 hori 3 quarts d'hora, aproximadament. La directora i co-gionista és Alice Winkall. Ha fet dues pel·lícules, un al 2012 a Castiu Augustine i un altre al 2015, que es diu Disorder, el protector de les dues franceses, perquè ell és una directora francesa. En el repartiment principal trobem Eva Green, que l'han pogut veure recentment, a pel·lícules com L'Ogard de Miss Pere, Green Paraníos Peculiars i Dumbo, les dues del Tim Burton. Però també va ser de Nexo Reales, una pel·lícula de thriller que us recomano que veieu, perquè és molt, molt interessant també. I també apareix Matt Dillon, que també és un actor... Sí. No. Que sentim seriosos. A pel·lis com todo por Greys, a La Casa de Jacques, una pel·lícula que van portar a principis d'any. I el curda nímic del Giorgos L'Àntimos, també hi surt. Les curiositats d'aquesta pel·lícula us portaré una curiositat bastant extensa, en aquest cas, que parla una mica sobre el paper de la dona a l'espai, que no ha estat gaire freqüent. I és que encara que el personatge que interpreta la Eva Green, que és la protagonista, és fictici, l'experiència que has d'anar a dins d'aquesta pel·lícula pròxima és molt fidel a la realitat. Ja que, en els més de 200 caminades que hi ha hagut cap a l'espai realitzades en tota la història, només hi han participat 15 dones, en totes aquestes. A més, fins l'octubre d'aquest any del 2019, no s'ha hagut a terme una caminada realitzada exclusivament per dones. Quan dius caminada, vols dir que van caminant fins a l'espai? No, no, no. Vull dir el trajecte. O sigui... Ah, valeu. És que es diu així. Es diu caminada. Sí, sí. Ostres, caminant, però hi ha caminos. Si a la luna s'ha de fer camino. Un camino hacia la luna, sí. Doncs una altra dada és que... Ara us parlarem més de noms, i és que els Estats Units no va menar una dona a l'espai fins l'any 1983. I de fet va ser la Sally Wright. Així es deia. La primera americana en participava en una missió especial. I de fet va ser 20 anys després que els soviètics posessin en orbita la seva candidata, la Valentina Terejkova. Així que en aquest sentit es van adelantar els russos fins que els estan unidents. La Núvia Azul, és que és boníssima per això. Mira, aquesta apareixia a l'OVH, això. Exacte, opareix com a cliché, com a això, però és que és boníssim, és que és escoltar la Núvia Azul i pensar amb audició en l'espàdio i amb tot, no? Perfecte. També tens una secció dins de la secció, dins de la secció, que és, diguéssim, com les crítiques... Sí, perquè en aquest cas no he trobat l'eslogan. Ah, molt bé. No he posat les crítiques que surten al tràiler. I quines crítiques? I al tràiler, catalògon, la pel·lícula, com absolutament impressionante, i Eva Green està sombrosa. Molt bé, eh? La segona és bastant més... com més interessant. Absolutament impressionant. És com, bueno, quan tothom paga, saps? Quan tothom paga per posar això. Però l'altra de la Eva Green és més interessant. Molt bé, doncs ens anem a una altra de les pel·lícules, però abans anem a parlar de l'espai. Sí, anem a parlar de l'espai. Tot i que és una pel·lícula de l'espai, no es fica tant d'emfasi en el viatge, a l'espai en sí, sinó més aviat en la relació entre la protagonista i la seva filla. Per què? Perquè la protagonista és una dona, és la Eva Green, que es diu Sara, i ella és una astronauta francesa que s'entrena a l'Agència Especial Europea. Ella és l'única dona dins del programa per les raons que ha explicat a la curiositat. I com és l'única dona? Ella, això la fa sentir pressionada davant dels seus companys, perquè, clar, és l'única. I llavors ha de ficar el 100% de si. Ella viu sola, amb la seva filla set anys, l'Estela, i se sent culpable per no poder passar més temps amb ella, perquè l'estima molt i voldria passar més temps, però per culpa de la feina, doncs no pot. Però quan trien a la Sara, a la protagonista, perquè formi per d'una missió especial, d'un any que es diu pròxima, per això es diu pròxima la pel·lícula, perquè la missió es diu pròxima, es posarà a prova la relació entre la mare i la filla. I d'això va precisament de pel·lícula. Tot i que l'espai té molta relació, però el més important és la relació entre mare i filla. Oh... Saps qui tenia bona relació amb la seva mare? Qui? Forrest Gamm. No té res a veure amb el que estàvem parlant, però m'ha vingut de guàrdies. Així és aquest programa. La relació entre la mare i la filla, Forrest Gamm tenia bona relació amb la seva mare. I tant, sí. Perquè li va dir-lo dels bombons i aquestes coses, no. Sí, no els bombons. Ja amb boba, també hi ha una relació amb boba. Clar, a mi i a vegades em diuen, ostres, és que tu ets Dani com un Ferrero Rocher, i jo els dic, no, no, jo soc un kin de sorpresa. Però ara ens anirem a veure el programa. No, no, jo soc un kin de sorpresa. Però ara ens anem a un altre de les pel·lícules que tenim a la Cartellina. Sí, una pel·lícula que passarem ràpid, perquè tampoc... no ho sé, bueno. És una pel·lícula que es diu... Mira com del Dani. Sí, heu passat de mi bastant ràpid, però no he passat res. Exactament. Doncs és una pel·lícula que es diu Spy Cat, tot i que el seu títol original és Marnys World, que seria el món del Marni. O de la Marni, en aquest cas. I aquí s'ha dit Gato Espia. Per què? Ara us ho diré. És una pel·lícula que, d'animació, que a ver a Alemanya i Bèlgica, la distribuidora ho he ficat perquè em fa molta gràcia. Es diu Flints i Pinícules. Ah, guai. És una distribuidora de Madrid. Ah, sí? És Madrid-Lenya? Sí. És una comella familiar, d'una hora i 24 minuts, moltes pel·lícules d'aquesta cartellada durant una hora i 24 minuts, ara que m'hi fixo. Els directors també han participat en el guió d'Einstein, que els dos han fet una pel·lícula junts que es diu Luis y los alienígenes. Luis y los alienígenes. D'any passat, també d'animació. De la fet, la pel·lícula està basada en el conte dels germans Grimm, en els músics de Bremen. Molt bé. I ara, quan us expliqui de què va la pel·lícula, ho notareu clarament. I a l'eslogan, ara sí que l'he trobat, en aquest cas, i diu una missió secreta, una aventura és un error. No, no, no. És perquè l'eslogan estava en anglès i ficava Orksom, que és com una vareja entre Or, que és com garra, arpa, i Ósom, que és impressionant. Llavors he volgut fer un joc de paraules entre arpa i una altra paraula que sigui un nombre. I he trobat apassionant, llavors arpa-sionant. Sí, però arpa és que Urpa, no és arpa, és Urpa. Urpa-sionant seria. És que l'arpa és allò que es toca, saps? Ja, ja, però... No, no preocupis. Jo et corredgeixo perquè ho necessites. Ens anem a l'escenari, si us plau, d'aquesta pel·lícula. Doncs bé, l'escenari és bastant simple. És una gata que es diu la gent 004, més concretament, Marni, que mai ha sortit de casa, i l'únic que sap del món exterior és el que ha vist per la tele, i creu que totes les històries que surten per la tele són reals. Per això la Marni desitja viure la seva propia aventura i allunyar-se de la rutina i sortir de casa. Aquí m'estan intentant distreure, eh? No, què va? Un dia ella surt al món exterior per emprendre una emissió molt important i durant el viatge conèixerà a tres companys més, que són un gos, un asa, i un gall, i aquí ve la referència dels músics de Bremant, que a tots ells l'ajudaran a cumplir el seu objectiu i entendre el món d'un hombre era més divertida. I ara sí que ella s'ha acabat, com que no puja la música perquè volem ballar. Ja està, ja està, ja. Ja ens hem tret de sobres que volíem ballar aquesta cançó d'alla, fos com fos, però ens ha quedat molt clara la gent 004. Sí, sí. Jo crec que ja és que no t'esculptuen. La referència d'Espaicat és perquè és un gat, la gent, no? Perquè la gent és un gat. Sí, clar. Doncs ja està. Gràcies, Laya, per les estrenes d'avui. Ara ens anem a altres pel·lícules. Sí, és que si em deixes acabar... Em deixes fer la meva secció? Altres pel·lícules, sí, però... T'heig de fer la capçalera un moment. Les pel·lícules que s'estrenen el 13 de desembre. Tenim una de les pel·lícules prioritats del Raül, que no l'he volgut ficar per evitar-li el mal tràngul. Jo t'ho agraeixo. Però és que jo mengi el siguiente nivell. Ja ho faré una setmana que ve quan veieu la pel·lícula, no? Sí. Vamos a ver la pel·lícula. Exacte. I, de fet, també us porto un altre d'Estat Units, que es diu Western Stars, que s'estrena el 12. O sigui, ahir. Però també l'he volgut incloure. Com els agrada, eh? A la gent del cinema liar-la, eh? Després d'Espanya també tenim bastantes estrenes. Tenim la pel·lícula Moira, el documental El escritor de un país cinc libreries, i un altre documental que es diu Pintores i Reyes del Prado, que aquest és un documental juntament amb Itàlia, però també s'estrenat el 9 de desembre. S'estrenen moltes coses del Prado, perquè amb l'aniversari i tal ara s'estan fent coses... També hi ha un documental que es diu El Cuadro, que no l'he vist, però bé. I després d'altres països tenim les bones intencions i curiosa, les dues venen de França, i després, fin de segle, que és una pel·lícula que ve de l'Argentina. Gràcies, La Lleral. Moltíssimes gràcies per fer aquesta fantàstica secció que fas, com tu, de fantàstica. De res. I ara sí, ja te'n pots anar a la teva ciutat de les estrenes, perquè ara ens anem a la falacanya i anar a pescar. Senyores i senyors, nens i nenes, això és La Rapesca. Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música 3 minuts que tens de programes són per tu per fer aquests 4 apunts i ara sí anem a parlar d'aquest tema d'avui, que és la sèrie B, un tema molt interessant, molt ampli, i amb molt significats, també ho podríem dir així, perquè vosaltres quan sentiu parlar de cinema de sèrie B, en què penseu? En baix pressupost. Si en baix pressupost i també amb baixos recursos. Perfecte, vosaltres potser perquè tenim un punt de vista diferent en aquest sentit, no diferent. Espacial? És el que és, és el que és. De vegades com vulguis. No, vull anar al fet que durant molt de temps, per exemple, o en alguns circles, el cinema de sèrie B està actat com un cinema de mala qualitat o dolent, o pel·lícules dolentes, no té per què ser així. També hi ha pel·lícules comercials molt dolentes, anem parlant d'unes quantes, i nosaltres que la laia ens ha habitat, gràcies a Déu. Però jo crec que el cinema B és molt més que això, i és com ve de allau un cinema que originalment, diguem, que és com de baix pressupost, per dir-ho d'alguna manera. Sí, també tenia a veure amb uns medis molt més austès, diguem, per dir-ho d'alguna manera, també. Però tot això té un origen, i per què se li diu cinema de sèrie B? Tot això comença, clar, evidentment, amb la història del cinema, que la temporada passada que us explicava i tal. En els anys 20, el cinema estava creixent, tot just estava començant a creixer, estava creient en les millors, en aquestes grans companyies de cinema. Estava exurgint el línici del cinema. Era una indústria cada vegada més sòlida. El que passa és que en el 1929, a Estats Units, va arribar el que se li va dir la gran depressió, un crac econòmic, el crac del 1929, correcte. Què va fer que la gent ja n'és menys al cinema? Què passa que aquestes productores, aquesta gran indústria, ja estava molt consolidada i necessitava de molts diners? Sí que és veritat que les pel·lícules s'estanaven en grans actes, en grans events, que s'estanaven en teates especialitzats només en estrelles. Potser estiava un any en aquests diputats d'estrena. Avui dia potser era el preu, sembla ridícul, però en el seu moment tenia un gran valor. Era tancat o més que avui. Diguem que una pel·lícula podria costar, per veure una pel·lícula d'estrena, entre un dòl, un dòl a 25. Què passa que això, evidentment, en un moment en què hi havia tal problema econòmic, va fer que les sales cada vegada estiguessin més buides? Llavors això va fer que la indústria hagués de buscar un altre model, perquè tot just està arrencant el que es coneix després, com l'estar-sistem, el estudi o l'estudio-sistem, o els gèneres cinematogràfics. Diguem que tota una indústria que estava molt tancada en aquests recursos, clar, evidentment, si baixen els espectadors, els preus també hauríem de baixar, per continuar creant les sales. Després d'uns, les estrenes continuaven sent cades, perquè eren com més de l'elit, però cap d'un temps la pel·lícula li havien de disminuir. I ja costava entre 40 i 75 cèntims, entre una sala de cinema per veure la pel·lícula. Que ja dic, tant de bo, valguis això. No sé, s'ha d'anar d'incontrar l'inflació. Realment suposo que estaria més o menys a la part. Tampoc ho he parat a calcular. Tampoc és el punt d'aquest fàcil? Clar, amb aquest crac econòmic, en creixi continuar van baixant els espectadors, llavors van haver d'ingenjar sales d'alguna manera. I van començar a intentar creure que per preu d'una pel·lícula poguessis veure dos. Una doble sessió, que coneixem. Això ho va estar ensfeure molt de temps. Molt de temps en el que va començar a funcionar aquest sistema. Llavors teníem una pel·lícula principal i una pel·lícula que feia com de talone, en particular d'alguna manera, una pel·lícula de menys importància. Que seria pel·lícula de serie B o no? D'aquí vindria una mica la domicilatura. Aquesta pel·lícula principal seria la gran estrena, la gran força que tindria aquest event. Per tant seria la pel·lícula A, la principal. I d'aquí la segona seria la pel·lícula B. Això es diu de serie B. Cinema B. Perquè el cinema A seria el cinema B, no serie B. Més o menys és el mateix, però el concepte és una mica diferent i us explicaré per què hi ha d'acord amb el punt. Què passa? Això es va començar a instaurar, inclús un any després que les meios vegin aquest negoci, un 75% de les sales ja feien la doble sessió. Clar, per això va ser un negoci. Llavors les grans companyies de cinema van començar a crear divisions només per fer serie B. No és que fessin unes altres productores, sinó que eren les mateixes que feien una divisió per fer pericules de serie B i fer-les com a xorros. Aquest sentit els donava més diners perquè tinguessin una mica aquest monopoli. Què passa? Després de tot això, en el 1948, va haver una fallada judicial que va en contra dels estudis de Hollywood per aquest monopoli perquè finalment van controlant els mateixos totes les estrenes i tenien aquest monopoli. Això va ser el que va fer i van deixar de produir-se. Moltes d'aquestes divisions tanques importes començessin a recollir i es quedessin només amb els productors principals. I aquesta segona fila, o aquesta serie B, deixés de tenir tanta importància, tanta relevància. Com veia, sí que hi havia moltes productores que van continuar fent aquestes pel·lícules de serie B. Llavors el concepte ja va canviar una mica més. Ja va ser el que vam dir, que ja començaven a detectar uns altres tipus de gènere que potser el cinema comercial no estava tan abocat a tocar. O, a vegades, no tan gènere sinó temes temàtiques, més ciència ficció, sobretot, aquest tipus de pel·lícules de terroria, que eren més abocades a un altre tipus de públic. És normal que quan pensem en cinema de serie B pensem en cinema de terror. És a dir... Sí, en plan, en efectes especials. Sí, precisament per això. Precisament per això, perquè... S'afarraven molt en aquest gènere. Clar, s'afarraven i jo crec que encara, avui dia, si pensem en pel·lícules de... considerades bé, que avui dia ja no estan avui i ja es parla més de cinema independent, no? Exacte, sí. A més, avuquem més a aquest tipus de gènere. És precisament per això. Perquè són uns temes, com ve deia ara ja, són persones o directors o productors més radicals, més transgressores en aquest sentit, i parlem de coses... ...més arriscats. I que no es tallaven per un patró que tenien les productores generalistes, o més comercials. Clar, això fa que, evidentment, vagis cap a aquests gènere, no? Doncs això, amb aquesta fallida... d'aquesta fallada judicial, en contra del monopòleg de les meios, juntament amb la petició de la televisió en els Estats Units i a més, van començar això perdent força el tema de la doble sessió. Per tant, a la sèrie B... També va anar perdent importància. També va perdent importància, tot i que es va bucar a la televisió amb els serials. Els serials també van començar a surgir, i a partir d'aquí també ho poden conèixer com a sèrie B, precisament perquè ve d'aquí. Aquestes divisions es van començar a bucar en aquests gèners fantàstics, tal. Sobretot molt en els nens, el públic infantil era una manera d'entrar, però aquí hi havia diferència, el fet que les pel·lícules sí que són més agucades aquests gènere que parlàvem abans, però en aquest cas estaven intentant canviar aquest gènere més d'aventures, i tenien gent com aventures de Tracy, de Siscoquí, de Backroyers, de Flashgorron... Tot això també en sona. A partir d'aquí estiraríem el xiclet, una mica rascaríem, arribaríem al nostre vols, però ja no entro aquí. Tot això va començar a perdre una mica de força, i va guanyar per una altra banda. Totes jo, junts amb què arribarien, i començaríem a tenir més força als westerns, i li tauria molt més de pes en els cinemes a les pel·lícules de CDB o les pel·lícules de cinema B. I avui dia el concepte que tenim és molt diferent, crec, jo. Gràcies. Per sort, és molt diferent. Ara tenim un concepte d'això, simplement un baix, per supost, o una oportunitat, que abans ja ho era, per directors o professionals, que no podien optar a les grans companyies, podien tenir la seva oportunitat d'evocar-se en el cinema. Avui dia també ho és, i abans també ho era. D'aquí van surgir, en aquestes pel·lícules de CDB, van aparèixer Humphry Bogg, van aparèixer directors com Jack Doon, amb la mujer Pantera, tot això va ser també un esclat de grans professionals. Clar, també les pel·lícules de cinema de CDB eren com idees una mica més esbujerrades que el cinema comercial. Clar, per això és un moment. Però, principalmente, per això, si parlem d'una tienda de les obres, per exemple, no crec que sigui el cas del que estem parlant, però per fer-ho molt més en tenible... Sí, més comercial. Volem entendre-ho avui. Si tu li vas a un productor, dius que tinc una idea de fer una pel·lícula o una planta carníbora, perquè la porta està a sortir. Ja els anys 60, estem parlant molt. Per això dic. Els anys 20, que ja estaven en aquestes pel·lícules, els anys 20, tu penses en aquesta història? Mira, no t'obro ni la porta. S'ho pensen dues vegades. També altres problemes, altres situacions socials. Clar, evidentment. De guerres, que començaven a esclatar ja guerres importants al rot del món. Això també seria una gran temàtica per aquesta CDB. I això es va explotar bastant. Molt interessant, avui la secció, la veritat tòtica, la teva secció no és de CDB, avui hem parlat de CDB. No, perquè no considerem... El cinema ve. Exacte, el cinema ve, perquè considerem que les nostres seccions són de primera categoria, vull dir. Això està claríssim. Jo, de totes maneres, i no sense corregir-te, però crec que el cinema ve no és de segona categoria. Aquesta és la diferència. Doncs ara et dic una cosa. La meva secció sí que és de CDB, perquè gairebé mai la podem fer. Amb tots vosaltres, això és Cinema Prix. Falten dos minuts, amb 15 segons o 20 segons, més o menys, arribar a les 9 del vespre, si ens esteu escoltant en una altra franja horària, doncs la franja horària que sigui, i abans d'acabar, avui tenim unes frases de cinema que us tenim preparades, que ens heu de respondre de quina pel·lícula són, o de quina pel·lícula és. Raül, comencem amb tu, amb una frase que et tinc preparada, que és la següent. És una pel·lícula del 1942. Ha anat una mica lluny, i és la següent. Creu que és el principi d'una hermosa amistat. Casablanca. Correcte, és de la pel·lícula Casablanca. També és molt general, aquesta frase. Sí, és una frase molt bonica. La meva professora de llengües la feia servir. Crec que aquí començaré una bona amistat. Sí, sí, era una bonica. Això ho deia a principi de CUP, no? Sí, sí. A principi de CUP, després ja quan estava amb el mes de febrer, la meva professora de llengües la feia servir. Sí, sí. I ens anem a una altra frase. Aquesta és per tu. La llavidad ens en remuntem al 1975, els orígens del cinema d'un dels grans. La frase és la següent. Vamos a necesitar un barco más grande. Ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai, ai. L'Àia no pot ser que estiguis dubtant. Baby shark, toot, toot, toot, toot, baby shark. Estàs amb una pista, si és molt fàcil. Tiburón, sí, sí. El tiburón d'Esteve Stilbert. No ho hauria sabut. Doncs vés en compte l'Àia, que no et pilli un tauró, perquè, ai, ai, ai, Déu n'hi do, com està la platja últimament sort? Que el mes de gener no ens banyem. Estem al mes de febrer encara. Ah, al mes de desembre? Ja no sé quin mes estem. Estem al mes de desembre, no? Al mes de desembre, de desembre. Sort que no ens banyem al mes de desembre, perquè si no ens pillaria un tauró sobre Déu. Depèn d'on estiguem. Que estem tan bons. Gent del món, moltíssimes gràcies per escoltar-nos. I ja sabeu, no us anuegueu amb les crispetes. Adéu, si ja ho. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu.