Berna Cogut Massa obstacles Bona tarda! A Wellington Hotel ??? Bona chorca Bona tarda Yummy! Molt bona tarda, benvinguts i benvingudes al programa de cinema que us encanta. Benvinguts i benvingudes a Cinema a la Gresca. Molt i molt contents de comptar amb tots vosaltres, però molt contents avui de comptar amb la presència de l'entrenyable. És Raül Navarro, que té un any més que fa una setmana. Raül, per molts anys. Moltes gràcies, moltes gràcies. Tu en fas 30 molts? 38, ho puc dir. No és un secret. I tant, sempre. És una cosa que s'ha de tenir. Està orgullós de l'edat que ho té. I a més, jo crec que tu estàs un bon moment, perquè xucles molta joventut nostra, eh? Sí, això. Xuclem, xuclem, xuclem... No, ja està aquí. Deixa-ho córrer. Però sí, sí, la veritat és que tu un bon moment, a la mateixa. Sí, és que t'has de trobar un bon moment, perquè també avui ens acompanya una persona fantàstica. Ella és la Laya Vidal. Molt bona, Laya. Com estàs? Bona tarda. Bona tarda, bona nit. Bon vespre. Bon vespre seria molt bé. Sí, sí, bé. Estàs a tope? Va xingar, mira. Estoy como en casa. Està com a casa seva. Em sembla molt bé que estigueu còmodes, eh? Però el més còmode d'aquesta casa és en Josep Montano. Aquest sí que està còmode. Déu n'hi do, eh? Ai, fotem-li les tecles de tècnic de so. Tranqui, tranqui. Tu sóc el cabal d'aquesta taula de so. Tu sóc el cabal d'aquesta taula de so, que vindrà l'Oriol i ens farà aquí... ens donarà aquí el tiquet, saps? De la taula de so. Bé, doncs si no voleu pagar, no passeu per la ràdio durant una temporada, perquè venim molt forts. Anem a l'agresca. I comencem amb una secció que ens agrada molt. Aquesta secció de... Què hem vist aquesta setmana? Quines pel·lícules han passat per la teva retina mitroscòpica dels teus ulls de color marró? Doncs... He vist només pel·lícules d'estrena, del cinema, perquè he estat tant al cinema que no m'ha donat temps de mirar pel·lis a casa. Volia, però al final no m'ha donat temps. Has estat tancada en el cinema durant tota la setmana a l'Alla? A veure, tampoc tant, però he vist 4 pel·lícules del cinema concretament i m'he fet un comentari junts perquè tu també les has vist. Ah, sí? Perquè estaves al meu costat. Parlem de Richard Giewell i 1917. 1917. Encantava-se la veia, però en castellà són de millor, 1917. Més rotunda, 1900. És una pel·lícula que tinc moltes ganes. Tècnicament em crida molt l'atenció. No he pogut veure'l encara, però... Sí, tècnicament és el que val més la pena Sí, val molt la pena en general per tota l'experiència que suposa veure-la perquè ja us dic jo em sentia com en un videojoc perquè tota l'estona la càmera està estratègicament situada darrere els personatges i va seguir-los en forma de treball i sembla que sigui un personatge més dins de la trama. Més immersiu, no? Sí, més immersiu, totalment. Tècnicament és una proesa si no sabeu com està rodada, està rodada amb la sequència. Fa la sequència perquè és impossible fer una pel·lícula amb una sola presa. És impossible. Però sí que té... És molt complicat. Molt complicat. Tant sol Hitchcock que ho va provar que ho va fer molt bé i va fer una feina molt bona. Però, clar, havia de canviar el vall. I ja veies com estiava l'esquena de la sectoració. Plants estratègics. Aquí fa més o menys el mateix. Hi ha com 4 o 5 moments... Els foscos, les aigües... Hi ha moments on podrien haver ficat, però si hi ha talls, no interfereixen en la continuïtat de la trama, sinó que... Sí, totalment. I bé, la posada en escena, els actors ho fan molt bé, també, els dos protagonistes. Després, el disseny de producció i la direcció d'art, sobretot, la cenografia, la fotografia està tot molt ben filat i molt ben cuidat. Perquè ja està tenint compte que les preses duren de vina a mitjora. I llavors, tot ha d'estar molt ben preparat el treball de preproducció, és una passada, per poder arribar a aquell punt de rodar-ho i que quedi tot bé. És veritat que vaig informar-me i em vaig adonar que... bueno, deien que per fer una presa bona havien de fer entre 20 i 30 preses de gravars. Per veure quina sortia millor i que la bona sortia a la 27. Sí, imagina't. Quantes vegades, moltes vegades, de rodar i rodar, i a més també a mi m'agrada l'essència que té de teatre, perquè té una essència com molt teatralitzada en el sentit aquest, que tenim una escena on anem treballant uns instruments, unes coses que tenim que jugar, però clar, la càmera no deixa de gravar. He vist que hi ha moltes escenes, no l'he vist encara, però hi ha moltes escenes a cel o verb, no és plató en aquest sentit, sinó que això... És a l'aire lliure. Amb efectes físics... No hi ha CGI, diria, a la pel·lícula, o gairebé no... A veure, segur, però no no abusen o està molt treballat la part física dels efectes més tradicionals que això és al·licient més, perquè al final és una complicació més, que esclati una bomba allà on esclatar, just quan passin, evidentment, i amb professionals de vida, i no és que hagi sortit de sort, però... que vull dir que té un mèrit... Té molt de mèrit. L'única part més que flugeix a més en aquest sentit seria el guió, però perquè s'han centrat en altres aspectes de la pel·lícula i perquè la història que vol explicar no dona més de si, tampoc. Diguem que la premissa simplificada seria dos soldats aquí donant una missió i han d'anar a un punt A, a un punt B. I això és la història, de qualsevol. Llavors, no crec que se li hagi de demanar gaire més al guió, perquè... No, és que clar, al final, si haguessis de donar-li molt més... molt més recorregut aquesta història o aquest guió, segurament t'hauria de sortir de la pla sequència, perquè... I es faria pretensiós. Hauries de donar-li més, perquè s'havia molt fàcil per peudres pel camí de la història. S'havia molt fàcil. A mi m'agrada molt. Jo la vaig disfrutar moltíssim, jo crec que és la pel·lícula bèl·lica de l'any i amb això... Espera, que encara no s'estrenen a tu. No, però jo la posaria en una altra... Lliga? Sí, en una altra lliga, en una altra carpeta. Vull dir, no l'associaria com una pel·lícula bèl·lica que ens comentaràs després a la cartellera. Tot i que passa, i no hem d'oblidar que passa en la Segona Guerra Mundial, però... 1907 és a la primera. 1907 és a la primera Guerra Mundial, i veiem una guerra que és, perdoneu, per expressió preciosa, en el sentit de que està molt ben feta. Vull dir, no és que la guerra sigui bonica, no m'entengueu malament, però sí que està molt ben fet i hi ha una feina erradera, com deien, de producció brutal. I per altra banda, ens volies comentar en Richard Jowell? Sí, o Richard Jull. Jo, sí, nosaltres aquí, Jowell, li diem, però en realitat sí. Aquestes sí que tenim opinions més diferents. Ens va agradar, però a mi se'n va fer bastant lenta, perquè és una pel·lícula llargueta i sí que... Estaves enfeits reals, en un esdeveniment que va passar als Estats Units, d'un home que descobreix que estava fent de vigilan en un concert i aleshores descobreix un paquet i una bomba, avisa a tothom i gràcies a ell, quan explota la bomba, no hi ha gaire gent al voltant i hi ha molt pocs ferits, pocs morts, i els mitjans el prenen com un heroi, un heroi nacional. Perleshores, es giren les tornes i es contempla la possibilitat que aquest guarda de seguretat pot ser qui ha agificat la bomba i aleshores passa del convertir-se en heroi, d'heroi a el dolent de la pel·lícula. I la pel·lícula tracta tot el procés, aquest investigació, d'aviam si ha estat ell, i està bé, és entretinguda i tracta el tema de manera que es fa entretingut, però a mi se'n va fer un pèl lenta. Doncs jo reconec que a mi em va agradar molt la pel·lícula Clignis Butts sempre en sorprèn últimament cada vegada més, perquè amb la seva edat elocines, perquè ja no és la retentiva que té i tota la feina que porta a les esquenes, sinó és com tota aquella edat que té i tota aquella retentiva junten i fan i creen els projectes que es feien. I no surt de la pel·lícula, diríem. En aquest cas no surt, va sortir a Mula, que és la última pel·lícula que va fer que a mi em va agradar molt, molt més que aquesta, ho haig de reconèixer, molt em va agradar molt, però Richard Giewell té coses molt maques, molt interessants. Hem de destacar Sam Rockwell, perquè és un gran acte. Interveta molt bé el personatge protagonista. Una llàstima que no surti d'actes secundaris, gairebé. Ah, Sam Rockwell dius? Sí, Sam Rockwell. Pensava que parlaves del protagonista. El protagonista ho fa molt bé també, però Sam Rockwell jo li tinc bastant de carinyo des de 3 anuncios a les afueres, tot i que no és un personatge molt entrenyable, però sí que és veritat que sempre fa... No, ho fa molt bé, aquest actor, diguem. Sí, fa personatges com molt justícies, com molt buscar la justícia. El abogado, el policía, el sargento. I a mi doncs m'agrada molt també la trama, la premissa que té i és molt, molt interessant. Ara ens anem a veure què avisa el Raül d'aquesta setmana. Bé, jo aquesta setmana que tenim aquí els gaudi a tocar, he estat veient algunes pel·lícules que tenia per allà de penjades, més de cinema català, més de cinema d'aquí. Jo vaig passar la setmana passada... de... de... Quina lleve m'ha atès? I tot això, que també m'agrada molt. Les situacions per a avui també m'agraden moltíssim. Anem a veure unes altres que no m'han fet tan mal pès. Que quines són? Els dies que vindran, per exemple. No m'ha acabat, no. N'he vist també l'Hetus, que no està nominada al cap pel·lícula, però bueno, ja que estava en aquesta dinàmica, he vist l'Hetus també, no em sembla que ha anat molt, però bueno, ens atenc, ja està bé. Sí, està bé. I poc més, coses així, alguns conmatratges i de més. Cosetes per preparar els gaudis. Sí, sí. I jo doncs he vist una mica de tot, una mica del que ha dit la Laya, però volia destacar dos pel·lícules que no són recents, porten un temps. La primera és, volia comentar-vos, com es diu, de Disaster Artis, que encara no l'havia vist en vara de molt, la vaig disfrutar molt, aquesta pel·lícula on tenim els germans... Ajuda-m'ho a dir, Raül, els germans... Ah, com es diuen? Franco, es llaman Franco, el Dave i el James Franco, que fan un paper molt guai, els dos, fan un molt bon tandem. Una pel·lícula molt xula, les desgràcies de la pel·lícula de Room. Has vist de Room? No l'he vist, encara. He vist escenes, sueltes, però la pel·lícula sincera no l'he trobat enlloc. És un còmode, primer veure el de Room i després de Disaster Artis. Si no, sabem de què estem parlant. Però genial, genial, em va agradar molt, i la veritat és que una pel·lícula que està molt ben resolta. És un debat de cameos, aquí, anem tirant. Sí, hi ha molts cameos, però està molt guai. I després a l'altra banda destaca d'un querque que encara no l'havia vist, i em va agradar molt. Va ser un any o dos de retras. Va ser una mica de retras. Avui ja s'està veient l'Òscar. Sí, no, he vist coses d'aquesta any. Ja ho sé. Però sí que és veritat que això ho tenia pendent. I per l'altra banda, em quedo la última que us recomano, perquè m'he posat bastant de piles aquests dies. Diecisiete, que és una pel·lícula de Netflix, i que em va agradar molt, que està nominant als Goya de la setmana que ve, i molta sort, perquè és una pel·lícula que està molt bé d'un noi que no té una situació molt agradable, perquè els pares no estan en situació, no estan en la situació de la seva vida, no els situen, no detallen gent mort total, però no els situen en cap moment. Tenim la àvia, que la àvia sí que està molt malalta. Tenim el germà, però posem un handicap, que és que ell està en una centre de menors, perquè ha robat i ha fet coses que no estan ben vistes, sota l'ull del còdic penal. I va una mica d'això, la pel·lícula, i m'agraden molt. I ara sí, ens anem a veure què ens porta la cartellera d'aquesta setmana. Això és l'Alla Vidal i la ciutat de les Estrenes. L'Alla. Avui què ens portes a la cartellera? Però abans de dir-te això et vull dir una cosa. Avui no hem dit el tema del Raül. Jo pensava que dius, calla, no diguis bé. No, no, no, us heig d'explicar. Anem sotint així, com de puntetes. Us heig d'explicar una anècdota que m'ha passat avui, per això avui no he demanat la banda sonora de Raül, perquè avui m'ha passat una cosa, estàvem aquí als estudis de redacció de la ràdio, i això no és que jo, com sempre, redactant el meu guió, preparant tot els meus gags, preparant els gags, els acudits del programa d'avui, tot, i quan ja he acabat d'escriure-ho tot, una feina de dos o tres hores, m'he trobat a la... Intensa, sense interrupció, no? Sí, des de les tres de la tarda, aquí patint. M'he trobat a l'Adrià, com es diu l'Adrià, sí, el nostre col·lega de Ready to Play, i, bueno, un noi supersim per aquí, per la cor. I això que em diu, mira, vinc a editar els podcasts del programa, tal i que qual, i li dic, escolta, anem a fer-li una trastada al Raül, que avui és el seu aniversari, anem a fer-li una putadeta d'aquestes. Digue'm un tema, i avui que t'hi dic per aquí, saps? O sigui, el tema l'escollir de l'Adrià. Sí, avui el tema l'escollir de l'Adrià, i volia fer-te la putada de dir-t'ho en el moment, saps? El moment de la secció de... parlen d'això. Però serem bons. M'ha encantat el manga, hi hauràs, que... M'ha encantat el meu foc. Sí, sí, sí. Avui, Raül, no, l'Adrià s'ha portat molt bé, perquè t'ha donat un ventall bastant gran, però sí que has fet el que tens molta feina. Ens has de parlar avui del naixement de l'evolució, del cinema d'animació. Un... Però és que l'extens, o això? Ah, sí, a grande braç. A palo general, no? A grande rasgos. A palo seco. Tu mateix, vull dir... Això és per això, s'extens, eh? Jo vaig fent amb l'Alla, una mica, la secció, i si un cas tu, doncs, fes el que vulguis, si et vols. Tocadeli a l'Adrià, i en fem tots junts. Si et vols fer l'anaquiri amb un bolígraf, et presteu un bolígraf? No, no. La complicació que li vaig a aquest tema és l'extens que pot ser. Bueno, si ens quedem a mitges, ja farem. Sí, no t'amoïnis. Ja el tocaré i li faig amb ell. Jo tinc gags i bromes aquí, preparades per programes. Ah, va bé, va bé. Hauries de fer tu la secció del Raül Abouidani, ja que és el seu cop. Ja ho veurem, ja ho veurem. Va, això és avisa i no vinc. Sí, això sí que ho fa molt bé l'Alla, eh? L'Alla, el dia del seu aniversari, no va venir, i la tia s'ho curra bé. L'Alla, ara que estem parlant de tu, escolta, la Catallera, abans de parlar de les pel·lícules d'aquesta setmana, ens anirem a la puntua. Correcte. La setmana passada, vam tractar quatre pel·lícules en profunditat, les quals van ser la inocència, que és una de les candidates als Gaudí, d'aquest diumenge. També es va estrenar El Faro, una pel·lícula que, bo, tinc un munt de ganes de veure-la. Encara no els visc? No l'hi he vist, perquè vaig sacrificar la meva secció de veure El Faro per veure la inocència. És una pel·lícula de la qual no he parlat, però aquesta ve, a mi m'agrada. També es va estrenar en 1917, i per últim, La Guerra de les Corrientes, aquesta pel·lícula del Benedict Cumberback, que parla sobre l'Edison. No l'hem vist aquesta, no? No. El muntà no es preguntava la setmana passada. No sabem si l'hem vist. L'Havis? Ah, mira, l'Havis, l'Havis. Doncs pots passar dins i fer tota crítica. Doncs ara direm una miqueta de les puntuacions mitjanes que he anat trobant en les pàgines de crítiques de cinema on-line, començant des de la més baixa fins a la més alta. La més baixa, ho sento muntant-ho, és la de La Guerra de les Corrientes, perquè competeix amb 3 pel·lícules bastant bones, i he obtingut una puntuació de gairebé un 6. Està amb un 575 més o menys. Ha passat, però no és una nota molt destacable, però tampoc està malament. Després ja tornem a reprendre el senyor Benedict Kunkerbach, perquè el tornem a veure més endavant en totes les pel·lícules d'aquest podi. Després tindríem la inocència, que ha rebut una puntuació mitjana d'un 6.5, jo li posaria un palet més, jo li posaria un 7, però un 6.5 tampoc ho veig malament. És una pel·lícula força xula. Sí, tampoc li has posat molt més. No, no, o sigui, està bé, està bé. No és res d'altre món, però els seus competidors els gaudí és una de les millors. També he de dir. Després estaria el faro amb una molt excel·lent puntuació de 7.5. Sí, ha agradat... Molt excel·lent, és un notable, però molt excel·lent. Ha agradat molt aquesta pel·lícula, i és la veritat que té molt bona pinta també. I després, com no, està 1917, amb un 8.25. Déu n'hi do, i aquí tornem a veure el Benedict Kunkerbach. Perquè fa un cameu, una veritat de perició. Sí, al final de la pel·lícula. Doncs anem a la Cartallera d'aquesta setmana, que també ve carregadeta de coses especials. Recordem que ja tenim els nominats els Òscars. Per tant, les coses ja comencen a veure'ls d'una altra manera, les nostres Cartalleres. Veiem Cartalleres amb estrelletes, i en el cas de Jojo Ràpid, em porten les quantes, perquè està nominada en diverses categories. A 6 Òscars, concretament. Correcte. A partir d'aquesta edició dels Òscars d'en Gwany, comencem la Cartallera amb Jojo Ràpid, que ens ve a els Estats Units, i, com no, d'Alemanya. Sí, és una coproducció entre aquests dos països, produïda i distribuïda per Fox Searchlight i 20th Century Fox. Es tracta d'una comèdia bélica, combina dos gèneres bastant curiosos, combinats entre sí, comèdia i guerra. Dura una hora i 48 minuts, aproximadament, una hora i tres quarts, dirigida també pel guionista aquesta, Ica Guaititi, un director que l'hem pogut veure dirigint pel·lícules com Lo Que Fem el Cé les Sombres, tant la pel·lícula com la sèrie, que us la recomano totes dues, també Thor Ragnarok i la sèrie de Mandalorian, dirigit un dels episodis. En el repartiment principal tenim el nen protagonista, que és el Roman Griffin Davies, és el suprimipapè. També surt la Scarlett Johansson, que la recordareu com no de la protagonista, d'una història d'un matrimonio, un altre dels pel·lícules candidats de l'Òscar. I també candidata amb millor actriu... Secundària, per aquesta mateixa pel·lícula, per Géjo Ràbit. Després també surt Toma Sintma Kensi, una actriu a qui tinc apreci perquè he dublat en aquesta pel·lícula, així que no ho podia callar més ho sento. L'has dublat, però físicament, o és a dir, l'has dublegat? L'hi he ficat la veu, en castellà. Perquè és neosalandesa, té un accent pronunciat d'anglès, i l'hi he ficat la veu en castellà i molt guai. Jo només he vist els troços de la pel·lícula en sur al meu personatge, però us dic que és una pel·lícula que té molt bona pinta, pel que he pogut veure. I aquesta noia, la Toma Sintma Kensi, ha sortit a la pel·lícula de King, de Netflix, per exemple, la del teu estimat Timothee Chalamet. I també hi ha pel·lícules com The Changeover i No Dejes Rastro. I, per últim, també hi apareix el mateix director, el Taika Waititi, fent del Hitler amic imaginari del protagonista. Estem sentint a fons Jojo Stim, la banda sonora oficial de la pel·lícula, que ha estat feta per Michael Capuchino, el nostre amic. El nostre estimat amic, que algun dia l'hauríem de convidar. Sí, a veure si li diem algun dia el nom bé, i el Jaquino, el Michael Jaquino, o alguna cosa per l'estil. Jo ja li dic Capuchino, perquè... Hi ha altres cosetes que ens ho hauríem comentat a la pel·lícula. Una curiositat que us vull explicar és referent al títol. Un dubte que té molta gent en plan preguntant-se per què aquesta pel·lícula es diu així, perquè es diu Jojo Ràbit. Doncs us explico el significat d'arribar d'aquest títol. I és que el nom del protagonista, del nen protagonista, és Jojo. Jojo Betzler, concretament. I aquest és el significat de la primera part del títol. Però després, el sobrenom de Ràbit li posen al mateix nen quan es nega a complir amb el ritual de degogullar un conill en una de les escenes. Per tant, li diuen, com no pots fer això, et diem Ràbit. Llavors per això es diu Jojo Ràbit. Llavors, quan tu no ho saps cridar o crides d'una manera molt falsa, t'hauríem de dir... Laia Cridanera. Laia Cridanera, no? T'hauríem de dir? Laia Cridanera. Home, seria una bona opció. No miris així, que em fas por. Bé, ens anem una mica amb matèria. Les loques que ens planteja la pel·lícula és que és una sàtira anti-odi, perquè tracta del nazisme de la Segona Guerra Mundial, però des d'una perspectiva satírica i còmica, però sempre sense perdre el sentit de la crítica. Llavors, primer, el que heu de saber és que aquesta pel·lícula està basada en una novel·la, perquè també està nominada millor guió adoptat, de fet, que la novel·la és de Cristin Leunens i es titula El cel angaviat. No es titula Jojo Ràbit, de fet. I en aquesta pel·lícula, el protagonista, com hem dit, és el nen Jojo Bettler, que és un solitari nen alemany, que, per tant, a les joventuts hitlarianes, i ell és molt partidari d'aquest bàndul i té com els nazis, com els seus ídols, com els seus herois. Però en el seu petit món, es veurà trasbaldat, perquè la seva mare està amagant a una jove jove a casa seva. Déu meu! I aleshores, clar, ell és tan partidari del nazisme que quan veu a la nena jove a casa seva es queda com, però què fas, mare? Què estàs fent? Estàs incomplint la llei. Llavors, ajudat pel seu amic imaginari, que és ni més ni menys que el dictador Adolf Hitler, però la seva versió de nen innocent... Sí, com la versió bona, no? Una versió molt caricaturitzada del personatge. Doncs aquest nen Jojo reflexionarà sobre el seu nazionalisme sec i sobre la Segona Guerra Mundial, en general. Doncs, jo sense llegir la sinopsia ja tenia ganes de veure-la, però ara que ara l'has llegit, amb la teva dolça veu, encara tinc més ganes de veure aquesta pel·lícula i d'escoltar-te en aquesta pel·lícula. I ara ens anem a la segona pel·lícula en carteller, d'aquestes setmanes, parlem de Malaçanya 32. Exacte, una pel·lícula espanyola produïda i distribuida per La Warner, es tracta d'una pel·lícula de terror, terror sobrenatural, concretament, dura un hora i mitja, no és bastant llargueta, i el director en aquest cas és Albert Pinto, que és un dels directors de matar a Dios, de fet, i també ha dirigit sis curmatratges, i aquesta és la segona pel·lícula, i es manté en el terror, com ve diem. En el repartiment principal trobem dos actors, un actor i un actriu. L'actriu és Begoña Vargas, ha sortit a sèries com La Otra Mirada, Boca Norte i Altamar, i també apareix Ivan Marcos, ha sortit a la sèrie de les xiques del cable de Netflix, i també a la pel·lícula de Les saltes pressiones. La curiositat que us porto sobre Malaçanya 32 és que la casa, en té lloc la pel·lícula, que és en el carrer, efectivament, de Malaçanya 32, no existeix aquesta casa, per què? Doncs perquè el carrer acaba en el número 30, per tant, el número 32 no existeix. I quina edifici han agafat per la casa? Doncs han agafat una edifici que es troba la cantonada entre el carrer San Bernardino i el carrer Dos Amigos, que són dos carrers que es troben a Madrid. O sigui que la ficció... No busqueu la casa 32 de Malaçanya, perquè no existeix. La ficció passa a Madrid, eh? Sí, sí, està a Madrid concretament. I l'eslogan de Malaçanya 32 és benvinguts a casa Ceba. Ceba d'aquí, haurem de veure la pel·lícula per descobrir-ho. Si veieu la pel·lícula, haureu de saber que la trama se situa a finals dels anys 70 en plena Espanya de la transició i els protagonistes són la família Olmedo, que és una família que es trasllada del poble a la ciutat, concretament a la ciutat de Madrid, la prosperitat que els falta en el seu poble s'ha mudat. Tenim a la jove Amparo i a la resta de la família que s'instal·len en aquest antic pis del número 32 del carrer Malaçanya. Però hi ha una cosa que cap d'ell sap, i és que la casa que han comprat no és tan sols. No són ells només els que es troben en aquesta casa. I aquesta cosa, desconocuda que els acompanya, posarem per ell la vida de tota la família. Hi ha una jueva amagada a la casa. I aquí es fa un crossover entre Malaçanya 32 i Jojo Rabbit. Sí, sí, totalment. Estaria molt guai, però dubto que succegui. Malaçanya 32, aquesta pel·lícula que passa a Madrid i també que passarà pels vostres ulls, si teniu ganes de veure-la. Ara ens anem a la tercera pel·lícula que us comentem aquesta setmana, i és Los Consejos de Alice. En aquest cas, aquesta és una pel·lícula que ens ve de França distribuïda per Alpha Pictures i es tracta d'una comèdia dramàtica que se centre sobretot en el tema de la política. Dura 1 hores i 3 quarts, i en aquest cas el director també és el dionista i és Nicolas Pariseur, que és director de pel·lícules com La République o el Gran Juego. I en el repartiment principal trobem un actor i una tribu i un altre cop. L'actor és el Fabriz Lucini, no sé si es pronuncia així, però ha sortit a moltes pel·lícules franceses. La última va ser la biblioteca de los libros rechazados i per últim hi apareix la Anaïs de Mustier, que també ha aparegut a múltiples pel·lícules franceses, però l'última va ser Gloria Mundi, del 2018 diria. Seguim, eh? Seguim amb la banda sonada Jojo Ràbit, el que passa és que és molt extensa, molt variada. Molt variada, sí, sí. I és molt, molt interessant. Ens anem a altres cosetes d'aquesta pel·lícula que ens comentes, aquests consejos de Alice. Heu de saber que els consejos de Alice va participar al Festival de Cans, del 2019, a la secció quinzena de realitzadors, i allà va obtenir el premi Europea cinemes label a la millor pel·lícula europea. En tenim una pel·lícula premiada. Molt guai. En aquest cas no us porto l'eslogan, perquè no l'he trobat ni el trailer ni el pòster, però sí que us porto una crítica que va fer la revista de cinema britànica Screen Daily. I és que segons aquesta revista, cataloga la pel·lícula com una exploració divertida i comovadora de la manera en què vivim ara a través de dues generacions. Doncs ens quedem amb aquesta crítica de Screen Daily i ens anem a les sinopsis. Exacte, us explico una miqueta de què va la pel·lícula. Tenim per una banda l'alcalde de la ciutat de Lyó, de França, que es troba en una situació delicada, i és que ell porta 30 anys dedicant-se a la política i després d'aquests 30 anys es comença a quedar sense idea d'una mena d'avui existencial. Per superar aquesta etapa, doncs decideix contactar amb una brillant filòsofa que és la jove Alice Heyman, i entre els dos aniran mantenint aquesta relació i es desenvoluparan situacions on les seves personalitats aniran canviant tràsticament la seva manera de veure i d'entendre el món. Doncs molt bé, una de les pel·lícules interessants que ens portes en cartallera ens anem a un altre film, en aquest cas tornem a veure en pantalla si no m'equivoquo. Moltes hòsties. Estaria molt guai, però no Will Smith, no? Tampoc. Ens anem a parlar de Bad Boys for Life. Ah, sí, vosaltres sí, con mujercitas. Hombrecitos. Bad Boys i mujercitas. Dos sombrecitos. Tenim una pel·lícula dels Estats Units produïda per Colombia Pictures i Distribuïda Personi Pictures. En aquest cas tenim un thriller policiac d'Axia i Comèdia, que realment és una seqüela de la saga de dos policies rebeldes, és la tercera entrega, i dura dues horetes. Tenim dos directors, en aquest cas són Vilal Fala i Adil El Arbi. Són noms diferents i raros, perquè són dos homes belgues que han dirigit tres pel·lícules de Bèlgica, i una sèrie americana que es diu Snowfall. I una peculiaritat d'ells dos és que sempre treballen junts. Belgues, belgues, el nom no té pinta, no? No té pinta. Això t'he fixat, que està canviant una mica el model. Fins ara, aquests últims anys estàvem tirant de remakes i ara estem donant pas del remakes al... a la... a les seqüeles de pel·lícules de fa 20 anys o 40 anys que algunes són més suplíables i altres no tan, però que tornem... Aquí hem vist un filó, anem a tirar aquí i anem a fer unes seqüeles d'algú que estava per allà i ja no fem un remake. Bueno, dins de la dolenta. Bueno, la tendència és més o menys el mateix. Rebut, remakes, seqüeles de coses que hi existeixen en lloc de les noves històries. Això s'ha fet sempre. Les remakes s'han fet sempre. I les seqüeles així no tan, però també s'han fet. Posa'ns una mica en situació. Sí, abans d'això tenim el Will Smith i acompanyat el Martin Lorenz. Bueno, dos optors. Tenim, us explica una miqueta el context. Tenim la primera entrega de la saga de dos policies rebeldes, com ja hem dit, es bestran a l'any 1995. Fa 20 anys, 25 anys, i va recaptar 66 milions de dòlars, només als Estats Units, i 141 milions a tot el món. 8 anys després, tindríem el 2003 la següent seqüela, que seria dos policies rebeldes, amb un actor espanyol fent de dolent. Això no ho sabia. Doncs, en aquest cas, el rendiment d'aquesta pel·lícula va ser anterior a la primera, perquè aquesta segona va aconseguir recaptar 138 milions, només als Estats Units, gairebé el mateix que va recaptar internacionalment la primera, i després a tot el món va obtenir 273 milions de dòlars. I ara tenim la tercera entrega, que no, de fet, és l'única que no dirigeix el Michael Bay, que va ser qui va dirigir les altres dues. I el slogan del film és que valquem junts, morim junts. Relacionat amb els dos protagonistes, òbviament. Molt bonic, molt entrenyable, tot plegat. Tot o de su ningú. La sinopsis, us explico una miqueta d'aquesta tercera entrega, i és que tenim un altre cop els detectius Mike Lowry i Marcos Bernet, tornant a fer de les seves. Ara tenim el Mike passant per una crisi de la mitjana edat, i en Bernet pensant en retirar-se. Els dos estan una miqueta de capa caïta, com diríem. Això sí, els arriba un nou cas. I també hi ha un altre, així que hauran de treballar junts un últim cop. I aquesta vegada, tindran una nova amenaça que se'ls presenta i hauran de treballar junts per combatre aquesta una moderna unitat policial. O sigui, que es faran una maletada. Potser. Faran cross-overs i norvers i tot el que tu vulguis. Aquí ho barrejaran tot. Gràcies, Lalla, per portar-nos aquestes estrenes. També recordar que als Estats Units hi ha un confuego d'Espanya Derechos del Hombre i d'altres països Tintoretto, un rebelde en venezia al 20 de gener. Aquesta encara no s'estrana, d'aquí 3 dies. Molt bé, doncs ara sí, ens acomiadem de tu, però no massa, perquè segueixes el programa, com sempre. Això ho decideixi a Raúl, jo no tinc potestat per fer-ho. I ens anem a la secció de... Raúl, com es deia? Rapezca. I molt bé. I movent una mica l'escalet, et pregunto com ha anat la feina, Raúl? Ja ho visc bastant calladet, per tant, m'ha fet treballar. Sí, sí. Des d'aquí és a l'autocions de la gent de... I tant, i tant, i tant. Ja s'ha enganxat. El Redito Gresca és un títol que sona molt per la ràdio, això de diòstres. Anem a fer un crossover, no? Sí, sí. Bé, com dèiem, és un... Avui ens has de parlar de... Cinemanimació. Bueno, del neixement, o com m'han evolucionat. Per això dic que, precisament, jo crec que és un tema molt, molt extens, molt complex. No podem aprofundir, no tenim temps, ni del cinemapix, però, bueno, encara hi ha així. Això ja és un clàssic. Comencem matitzant una mica... una mica el significat de cinemanimació. El cinemanimació és una categoria de cinema, que es caracteritza potser per no recordar una tècnica de volatge d'imatges reals, una de les més tècniques d'animació. Les tècniques traïsines d'animació han estat, durant molt de temps, el dibuix animat. És el que coneixem, com l'animació, com el dibuix pla, en dues dimensions, i fotografiat, imatge per imatge. O potser també inclús a l'animació en volum, que se li diu, que són models reduïts, és a dir, maquetes, marionetes, com a stop motion, també fotografiat, imatge per imatge. O avui dia, més, hi ha perodiador, que és encara més evolucional. Per tant, el cinema d'animació no existeix, el cinema d'animació no existeix, sinó que consisteix a produir la il·lusió del moviment, que aquesta seria una mica la diferència bàsica. La definició correcta per que us fes una idea, d'això que us dic, la definició correcta de la paraula animació prové del jati, del l'exem ànima, que significa ànima, que ho coneixem per ànima. No és molt complicat. A mi m'agradaria que tinguéssim un objecte inànima. Aquesta seria una mica l'explicació de la paraula d'Hombe. Per tant, ja ens dona la idea que estem, això, animant alguna cosa que no té vida. No com una imatge real que estem desfent i desgranant un moviment que ja existeix. Per tant, l'animació cinemàtica seria com la reproducció d'aquestes imatges, tenint en compte la persistència de visió de la persona, del segons de retentiva que té la nostra visió per enllaçar una imatge amb l'altre. Una vegada dins de l'animació podem tenir diferents tipus d'animació. Tenim l'animació tradicional com dèiem, que és el dibuix animat, amb 2D i tal. Tenim l'animació per volum, com han dit. Però a partir d'aquí també evoluciona la rotoscòpia. Quan havíem parlat de Blancaneu ho havíem parlat. És una màquina que projecta una imatge real, una gravació, la projecta en un suport. Ja es pot dibuixar o es pot calcar una imatge de Blancaneu. Per aconseguir aquests planos dolç. Per fer-ho més ràpid, també. Sí, sí. Tenim l'animació 3D i tenim avui dia la captura de moviment. Posen unes pilotetes per tot el cop i el personatge animat cap al moviment i es moui al cap. I aleshores amb CGI generes aquesta animació o els efectes especials. Avui dia ja, amb aplicacions del mòbil ja podem aconseguir això. No cal les pilotetes. Bé, anem una mica a la part d'història. La idea de recreure la il·lusió del moviment crec que és una... és una cosa que ve des de l'antiguitat, molt abans del naixement del cinema. És la base del cinema al final. Alguns de les històries de la història es remunten inclús a la prehistòria. Si us fixeu les pintures d'opestres el que estan intentant són estan intentant expressar moviment o que eren escenes de casa. Era darrere de l'altre. Per anar a estar intentant reproduir el moviment. La prehistòria ja s'intentava fer animació. El que passa és que no hi havia els medis per projectar-ho, evidentment. No estava per allà a Walt Disney, sinó que hi havia el cap aquí. Un ga, un ga, un ga. No s'ho haguessin entès. Inclus després es troba en aquesta tendència de representar diferents moviments en el seu art. I si us fixeu ja anem pujant així, per tant, des del ben inici que tenim aquest intent d'animació. El primer intent d'animació, com el coneixem, potser mitjançant una projecció d'imatges ja entren en el cinema. Com si fos el cinema o un proto-cinema d'1.840 de la mà de l'Alemany Atenus Atenius Quich Quiusche, que va inventar l'Aienterna Màgica, que no sé si vols sentir per alguna vegada que és una projecció d'una imatge que ho heu fet alguna vegada, segur, posant la imatge en una aienterna que es projecta de la pared, això de l'Aienterna Màgica. I a partir d'aquí van haver bastants avanços, però no seria fins al 1.824, quan Peter McRoyet començaria a... A prendre-se una mica en sèrio, no? Sí, a prendre-se dos d'una mica en sèrio, encara que els invents que va crear eren més... els prenien més com a joguines, que com un... com un art, i va començar a fer l'estudi, aquest del principi de la persistència de visió, que parlàvem abans. Un exemple molt... Jo sempre recordo per... Això de la persistència de visió seria Slipy Hollow, a la pel·lícula Johnny de Tim Burton, fan el joc amb una gàbia i un ocellet, amb un gubi, perquè entengueu bé la persistència de visió. Si no ho veus de la pel·lícula, la veieu, aquest va bé. Bé, després arribarà el TraumaTrop, que ja seria més la imatge amb el proper moviment. Inclus, volem parlar de les sombres chinèscules. També és una manera d'intentar aquesta animació. A partir d'aquí, comencem a intentar projectar aquestes animacions i seria, fins a abans, que al cinema el 1888, al francès el 1829 que es considera el pare de l'animació, va intentar inventar el Plexinoscopi. El Plexinoscopi és això, es va aprendre com si fos una joguina, però intentava inventar una tècnica prescinematogràfica de l'animació, que sortien com... no sé si recordeu aquelles joguines, aquelles càmeres, que mireu per allà per l'ull i anàvem passant imatges. Algo semblant, però va intentar que això aparegués projectat i li va posar música, li va posar efectes sonors, i a partir d'aquí va estar molt d'anys, va estar des del 1892 fins al final del segle XIX fent aquests xous i aquestes proyeccions que inclús algun a l'actualitat, encara es conserva, com el poble Piorot, que és un minicur matratge, per dir-ho d'una manera, de 4 minuts. Estaven així les pel·lícules? Clar, no, no, això, això. Després aniria evolucionant tot, però si us fixeu, arribar després, per exemple, en el 1917, arribar allà, si anem allà en auge, o ja ben avancat, arribar als rotoscopis, que ara parlàvem abans, i clar, amb el 37, ja, Walt Disney, ja fa servir aquest rotoscopi i molt ben fet servir els blancaneus. A partir d'aquí és la bugeria de Disney, que a l'àrea també ens ha parlat abans d'això, em sembla. Sí, una mica el tema de la Blancaneus, que ja ha sortit a anar d'aquest programa alguna vegada, i la Blancaneus és un punt de partida, que mires una mica, de dir, a veure... Hi ha més coses, però és el referent, això és com sempre, hi ha un que despunta o que guanya la fama, però segurament hi ha molts més. Sí, hi ha molts més. Però guanya la fama per la situació, no? Perquè aquí hi va estar on va estar, amb un Walt Disney, que va començar fent animació, però fent anuncis publicitaris en el garage de cases, de canses. I molts curmatratges abans de la pel·lícula, sí. Evidentment, això seria molt més tensiu i molt més profund, però si voleu, ho deixo aquí, i així et deixo una mica a tothom de cinema. Gràcies, Raül. La veritat és que ens has fet obrir una mica aquest baúl dels records, ens has fet recordar cosetes que teníem en ment, però que no, et saps allò, que li has de treure una mica de pols, i està molt interessant. Crec que ja havia parlat alguna vegada en aquest programa, segurament, però us recomano molt a tots els que no hagueu anat al museu del cinema de Girona, que és molt, molt, molt interessant, val bé, no sé si l'entrada val 3 euros, i és molt... Molt assequible. Molt assequible, i és molt, molt interessant, i tot això ho tingueu, i tota la història del cinema és del seu inici, i és molt interessant. Doncs cap a Girona que ens anem, no? Doncs sí, ja porto molt de temps volentinar, i encara no he tingut l'oportunitat. Doncs mira, ja tens parella pel ball. Gràcies, nois. Doncs anem al concurs més... Bé, al concurs de Cinema La Gresca. Benvinguts i benvingudes a Cinema Prix. Déu-n'hi-do, ens ha donat temps de tot. Això és com un rècord històric. Encara queda uns 6 minuts de programa, o sigui que això és un rècord històric, però estic content, estic content que doni temps. Laia, avui portem... No sé per què dic laia, si també tinc el Raül. Laia i Raül, avui tinc l'honor de portar-vos al programa, com sempre, a unes bandes sonores, perquè m'agrada, m'agrada fer-vos patir una mica, i us he portat bandes sonores bastant interessants, de diferents autors, de diferents compositors, i espero que tingueu sort que ho aneu endivinant, i aviam qui s'emporta la palma, no? A veure, a veure. Pusem molta tensió, perquè comencem amb una primera, i comencem forts. Laia Vidal ja la té. Ells reconeixen que quan he estat preparant la llista, i m'ha sortit aquesta banda sonora, m'ha recordat molt a les converses que vaig tenir amb laia Vidal fa una setmana, perquè jo l'escolto bastant a la Laia quan parla, i em va dir que la banda sonora d'aquesta pel·lícula li agradava molt, i vaig pensar l'anys de posar en el programa en algun moment, i jo crec que el millor moment és si n'he de fixar per deixar-te en evidència, per veure si realment saps de quina pel·lícula estem parlant. És un gran compositor, el compositor... Com es diu el compositor d'aquesta banda? James Horner. Raül, que ara vas a dir? Sí, James Horner. I això és... Abatar. Poc ahontes. Poc ahontes en azul. És abatar, és abatar. És curiós, perquè els James van una mica junts. Els James Cameron i James Horner sempre han anat una mica de la maneta. Sempre els directors agafen aquests compositors fetits. Igual que el Tim Barton i el Daniel. Correcte, sí, sí. Preciosa aquesta banda sonora. Molt bonica. Sí, jo vaig estar molt enganxada aquesta banda sonora quan va sortir. Et va donar una inspiració aquesta banda sonora? Sí. Doncs és molt important que et doni inspiració una banda sonora, laia. I ara ens anem, és que el Raül s'està quedant com... Perquè jo sé coses. No, no, no, sembla bé. Què, què, saps? Sí, sí, bromes internes. Després em fotré una bronca que fliparàs. I ens anem una banda sonora. Una banda sonora molt guai. Raül, com ho tens? Bé, jo ho ve. Jo ho saps? Sí, va. Saps, molt bé. Doncs endavant. Malditos bastardos. Això és Malditos Bastardos. M'encanta la pel·lícula. Jo us he dit mil vegades. És una de les més... I aquesta banda sonora a Western. És molt suda. La pel·lícula és una banda sonora. Home, té un gustillo, eh? Sí. Sí, sí. I aquesta banda sonora a mi, el que m'agrada, és que Ennio Morricone, per fi, va ser reconegut. Va ser reconegut. Com que va fer la banda sonora de la pel·lícula i això, doncs... No, això ho va fer per aquesta. Va ser per el Django. Per Django va ser més endavant? Va ser per el Django. I qui encara no estava reconegut? Aquí. No, mentida, ni per Django, per els odiosos 8. Els odiosos 8. Doncs mira. Aquí hi han robades per tantín. Sí, perquè estan signades per Ennio Morricone. Sí, perquè són bandes sobre les seves, que havien fet per nosaltres pel·lícules, i ell les va robar, perquè el Morricone no volia participar, no volia participar, no volia participar, i tantín no estava obsessenat. I va aconseguir per els odiosos 8, i se'n va a l'endúal d'Oscar. Doncs sí, sí. A la primera vegada vindàs. Ja vindràs, no? Ja vindràs. Molt bé, doncs, ens anem a una altra banda sonora, que és per tu, la Yam. És que em sona molt i em fa molta ràbia. Ja, ara vindrà l'estribillo, i ja la divinaràs. Això encara em fa més ràbia a mi, com a presentador puñetero, clar. Sí, és que diria... És que té un DGA, però no sé si és exactament, diria que no. No ho sé, la Yam. Hores de... Disparo. De riscar-te. Disparo. Mira, me arriscaré, diré una, de la que no estava pensant, diré, solo en casa. No. No? Estava pensant en Eduardo Manos Tijeras. No és solo en casa, no solo en casa. És una cosa. Si et poso un altre tros de la banda sonora, veuràs clarament... Ah, clar, ah. Raül? Sí. És UP. És el capuchino. Ai, doncs... I d'on és aquest track? Ja aquí no. És de... Pardon's Phone, es diu, el track. I és una de les escenes de la pel·lícula, també, que és com una música més... Sí, és... Sí, exacte. Potser, potser. Doncs no ho he dit. Ho associava amb Neu i G i Bern. Bueno, és de la part en què estan a les catàletes, aquelles. Sí, sí, sí. I ara ens anem avui amb una banda sonora que trio jo, perquè em ve de gust, i és una banda sonora de Hans Zimmer. Això diuen. Raül, o això diuen. I me'n vaig molt content amb aquesta banda sonora, amb aquests 503 d'Àngeles i Demonios, que em flipa, que m'agrada moltíssim, que estic molt content de compartir programa de nou amb vosaltres, amb tots els nostres ullents i ullentes, i molt feliç d'estar aquí una vegada més gràcies a tots. No us en elgueu amb les crispetes i a gaudir del cap de setmana. Adéu. La ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, és durant el repunt. La ràdio d'Esvern, la ràdio d'Esvern, és durant el repunt. La ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, és durant el repunt. La ràdio d'Esvern, la ràdio d'Esvern, és durant el repunt. La ràdio d'Esvern, la ràdio d'Esvern, és durant el repunt. La ràdio d'Esvern, la ràdio d'Esvern, és durant el repunt. La ràdio d'Esvern, la ràdio d'Esvern, és durant el repunt. La ràdio d'Esvern, la ràdio d'Esvern, és durant el repunt. La ràdio d'Esvern, la ràdio d'Esvern, és durant el repunt. La ràdio d'Esvern, la ràdio d'Esvern, és durant el repunt. La ràdio d'Esvern, la ràdio d'Esvern, és durant el repunt. La ràdio d'Esvern, la ràdio d'Esvern, és durant el repunt. La ràdio d'Esvern.