Música de buscació Molt bona gent de reu del món. Benvinguts a un programa més de cinema a l'agresca. Jo soc Daniel Martínez i estem des de casa confinat. Seguim passant les penúries de casa nostra. No, perquè ara cada vegada està resultant més divertit, més productiu, cada vegada estem fent servir més el temps, els horaris, ens portem millor amb els que estem a casa. No és el meu cas, però penso que tampoc és el cas del nostre entreny amb la Raül Navarro. Molt bona. Com estàs? Bé, bé, no ho sé. Que converteixes la ideologia amb mi o no? De les semes productius. No tant. No, no, no, jo ho dic al contrari. Sí, sí, per això, per això, per això. Per això, per això. Sí, no, no, ara anem fent, però sí que és veritat que està costant, està costant, costant més del que un planeja, en aquest sentit. Però, bueno, algunes coses sí que anem fent. Sí que anem fent i anem fent... Encara que sigui els trossets i els tometes, anem fent aquestes pincelades. Un més que l'altre, si us plau. Nosaltres som persones... Nosaltres som persones que anem bastant a l'hora. Vull dir, anem bastant... Les coses ens passen bastant així, i ens passen bastant bé, i ens passen bastant bé. Però hi ha gent que va enradaride, que va atreçada, com la nostra fantàstica Lalla Vidal, que les coses li passen un any després. Lalla Vidal, molt bones. Jo crec que tu ets la que estàs aprofitant en el temps, la que estàs disfrutant de la vida, i t'acabes d'entrar a aquella confinament, probablement. A veure, també t'he de dir que uns dies més que altres, o sigui, tots tenim dies on ens sentim més motivats per fer coses. Però sí, sí, jo, com més temps passa, més em faig la idea que estic aquí i que no aprovido el temps com hauria, i cada cop més em motivo a mi mateixa per ser més productiva. És com anar a la inversa de vosaltres. No, no, és important, és important anar a la inversa. És com un salmón enllemen... Que va contra corriente. És el que... que la connexió m'està fallant més de l'habitual, així. Que no és poc. Així que espero que durant el programa tampoc passi gaire, però... No t'ho preocupis, no teníem intenció de deixar-te secció avui, o sigui que tampoc passa res. Avui, sempre al principi del programa, des que estem a casa, m'agrada fer-vos com a alguna pregunta, així, doncs, per trencar una mica l'ambient i per veure com van les coses, no? Avui us pregunto si el confinament fos una pel·lícula... Quina seria? Si el vostre confinament fos una pel·li, quina pel·lícula seria? No val atrapada en el tiempo, eh? El dia de la marmota, no val. No val, però al final és aquest. És aquesta, oi? En el meu cas, jo que ho vaig dir la setmana passada, jo vaig deixar-ho obert, en prova amb vosaltres, no sé si l'heu compert o no, però per mi seria la ventana indiscreta, la ventana indiscreta. Aquestes històries que es veuen als balcons, ja sigui a través dels mobis o les càmeres i tal, o el que veus quan surten els balcons, que veus mil històries al voltant, l'altre dia, incluso, vaig agafar la càmera per primera vegada en tots aquests dies, la càmera vaig estar disparant unes quantes fotografies de balcons diferents i una mica de viscions diferents, no? Llavors, em recorda aquesta pel·lícula, la ventana indiscreta. No, no, està perfecte. Respondent a la teva pregunta, si he fet els deures, he vist la ventana indiscreta de Hitchcock, i jo crec que serà també un dels temes que parlarem avui al programa. Laia Vidal, veient-te, crec, que no has vist la pel·li? Em va passar totalment. Ja, ja m'imagino. Laia, és que, de bo, ara farem aquí una quantitat d'espoilers, que... Mira, sí, sí. Bueno, però... que t'hagi passat, no vol dir que no ens hagis de dir la teva pel·lícula resum del confinament. Doncs estava pensant i jo crec que seria Corelain. Perquè... la Corelain, quan arriba a casa seva, està superavorrida, explorant, no sap què fer, i aleshores troba una porta secreta que la porta a un món on s'avadeix i és molt millor que el real. Llavors, jo faria com una metàfora en el sentit de... que hi ha moltes coses per fer aquí a casa de manera realista, com ordenar l'habitació, com netejar, com cotillejar els veïns, aviam què fan... Però jo prefereixo anar a la meva bola i estar a les meves coses i aprofitar tot el que tinc pendent per fer per mi mateixa. Llavors, jo ho resumiria amb la pel·lícula de Corelain. Doncs la meva pel·lícula és la fiesta de les salchiches. No volem saber el paquet, amb què? No volem saber el per què, però el meu confinament es resum amb la fiesta de les salchiches. Si voleu saber per què, heu d'anar a la pel·li. Molt de por. No, gràcies. Jo crec que és una de les poques pel·lícules que, últimament, que no he acabat de veure. Doncs que em vaig posar... Doncs mira que el final és tremendo, eh? El final és el resum del meu confinament. No em vaig posar, no em vaig posar. La vam posar un dia, la vam conèixer la meva dona i els 10 minuts van dir, això què és? Què és això? Jo la vaig anar a veure una pista tineu, o sigui, veient. Tot i que... He de reconèixer que té una padòdia inicial de salvar el so del Rayan, bastant divertida. Però per això no em va semblar gaire, gaire. Està a Netflix, per què l'interesseix? Ah, bé, doncs a Netflix la fiesta de les salchiches, ja sabeu. Si la voleu veure, així sabeu com és el meu confinament. Basado en hechos reales. Doncs ara sí, ens anem una mica a comentar aquestes pel·lícules que hem vist durant aquesta setmana. Ara entraré a una música, de Quida Fons i aquestes coses. Tunt, tunt, tunt, tunt, tunt, tunt, tunt... No sé si hi vaig a temps, eh? Tunt, tunt, tunt, tunt, tunt, tunt, tunt, tunt... Tunt, tunt, tunt, tunt, tunt, tunt... Va sentir, va sentir, ja ho veig. I ja ho he sentit alguna vegada, que jo no sento la música i la dalla tampoc, sinó que és l'única, el Raül, perquè és el que està fent de tècnica. I clar, jo intento tirar... Intento tirar les símptomes i tot, com puc, no? Intento dir, ara anem aquí, ara anem allà, i el Raül les va tirant, no? Com puc, també t'ho dic, eh? Com puc. Sí, com podem, tots com podem. Això és saber si quins poden. Anem a parlar una mica d'aquestes pel·lícules que hem vist. Jo també, quan faci la meva crítica que avui em deixaré pel final, perquè la setmana passada vaig ser el primer, quan faci la crítica de pel·lícules, també faré un petit resum de Disney+, perquè ja he tingut gràcies al meu company, Raül Navarro, que tinc accés a Disney+, i ja tinc la meva petita opinió. Sí. Encara que no m'ha donat massa temps per trastejar-lo, però el que he pogut ja tinc una petita visió de la plataforma. Bàsicament ens assumirien nostàlgia i prou. Nostàlgia. Sí, sí, totalment seria una paraula molt resum, però si voleu saber-vos, heu d'esperar al final del programa. És que és un enlace, és un dels transvivents. Això és un transvivent que t'espera al final del programa. No sé com esteu dient de King Clanier, perquè no sé quin actor és. No l'has vist, no l'has vist. No sé quin actor és, i llavors no domino. Raül Navarro, què has vist aquesta setmana? Però espera, espera, va. Què parlem? Cadascú de tot el que visc o anem a intercanviar? Ah. Com tu vols? Ho posem de forma democràtica, votem. Qui vol explicar-ho tot d'una tirada? Qui vol explicar-ho tot d'una tirada? Aquest xec l'ama. Que a mi m'és igual. Qui vol explicar una pel·lícula cadascú? I no em sento... És que no sé el que em veu. Has vist moltes coses, laia, aquests dies? No, no, no. Ha vist quatre. És per saber si les pots dir. Quatre pel·lis i una obra de teatre. Ah, bueno, molt bé. De teatre que has vist, que ara em pica la curiositat. Mira, de teatre he vist la família i real. Ah, molt bé. La van fer a TV3 abans d'ahir, diria. Sí. Que ja l'havia vist, o sigui, ja... La vaig veure, sí, una mica de refil·lon, però considero que és una obra que està molt ben pensada i molt ben executada, tant pels actors, com ho fan, que tenen el sentit de l'humor molt arraigat, i llavors ho fan meravellosament bé, els personatges que interpreten. I després, és musical, llavors. Totes les cançons són reinterpretacions d'altres cançons que ja existeixen, però amb lletra diferent i adaptada a l'obra en sí. I llavors, no sé, és una obra molt còmica, hi ha un moment que... No, no, la gravació que vam fer a TV3, que també va passar la primera vegada que la vaig veure, que hi ha un moment d'impros, que els personatges comencen a improvisar, i de cop, el que fa del rei Juan Carlos, li dona el riure i no pot parar de riure, li dona un atac de riure i és molt graciós. I no sé, és una obra molt recomanable, jo la recomano que us la cala, veieu. I no us ho preneu molt seriosament perquè tot és sàtira i és humor. Bueno, bueno, s'ha d'aprendre també seriosament, eh, tot això. No, ja, però... Però s'ha de diferenciar. Sí, sí. I després d'aquest apunt teatral, ara sí, Raül, què has vist aquesta setmana? Jo que he vist, de veritat, i aquesta setmana... El problema que tinc jo, potser, és que començo a veure coses i jo no m'apunto enlloc. I a veure aquest moment, que em fa aquesta pregunta, i jo que he vist aquesta setmana. I era fer un repàs, i com a... que els dies, ara, s'ajunten tant, tot són iguals, en aquest dia de la Malmota, és bastant complicat. Però, bueno, dissinueixo, d'entretot, més sèries que continuen la mateixa línia, més sèries que no pel·lícules. Jo crec que per una mica és una qüestió que sempre em queixo que no tinc temps per veure sèries, i ara tinc temps, i no tinc temps per veure pel·lícules, perquè vaig aprofitant per veure sèries que no he vist. Clar. Per tant, he vist... Estic veient, que no he acabat, estic veient, la sèrie de Doce Monos, perquè la pel·lícula és una pel·lícula que m'agrada moltíssim. Hi ha una sèrie de Doce Monos. Sí, hi ha una sèrie de Netflix, és de Netflix, i és de Doce Monos, i és, bueno, la premissa és exactament la mateixa que la pel·lícula, del TV Guilherme, i la dota que, bueno, és tan detinguda, la veritat. A part d'això, bueno, és com la mateixa història més... més... més allargada. I per una altra banda, he vist també una sèrie que m'agrada bastant, que es diu Viajes Sangriento, que també és de Netflix, que els que us agradin, us vegin aquestes sèries infantils més dels 80, 90, diguem, més dels 90, més dels 90, com Pesarillas i el Glut de Medianoche, per exemple, és una sèrie bastant, bastant detinguda. En teoria són petits mini cults de terror, però és una inversió o són persones? No, no, no, no, no, no, no, no. És una sèrie tal qual. Com ha dit el que es deia, jo? Viajes Sangriento. També la podíem englobar dins... Com? Viajes Sangriento. Viajes Sangriento. També la podíem englobar igual que... que són capítols independents i totes tenen en comú la tecnologia. En aquest cas, són totalment independents. De fet, anem clics quan entres a l'informació i et pots veure els capítols independentment, i per separar-ho. I la premissa que tenen més al diatges és el terror, pràcticament. Són tots de gènere, per mi, d'alguna manera. I són bastant d'interessants, en realitat. Són bastant d'interessants. Alguns millors, alguns pitjors... Però, bueno, estan bastant detinguts, en realitat. M'agrada. Ni a si pel cabell. Sí, i són uns capítols d'uns 20 minuts, 15, 20 minuts, més o menys, 25... 25 i 30 minuts, fica-hi. Perfeu, més o menys, que són un acercit plàticotets. Aquesta no sembla d'interessant, la veritat. Feig mala punt. I a part d'això, ja t'hi dic. Series molt variades. També moltes series que renco, no m'acaba d'agafar el capítol pilot, i llavors ho deixo estar. I sí, hi ha alguna pel·lícula així més de... d'entida, una mica més del repès, que en aquest sentit. Però, bueno, que poc hem d'estar quasi ràpid. Per tant, us passo de paraula i continueu. I jo després us enganxaré amb aquesta... de la mental indiscreta, que a veure si heu vist o no ho heu vist. Mal. Perfecte. La Llevidal, teu torn, your turn, baby. Què has vist aquesta setmana? Es posa guapa i tot, eh? Es plantina, s'ha cicat el pelo, se queda parada, perquè, clar, l'Huix i l'Eva, mal. La Llevidal, buenas tardes, i provant un o dos. Sí, m'he dit una de cada setmana. Jo crec que si sortissis al balcó i cridesis una mica, ja ens aniria bé. Jo crec que ja en registraríem els soldis de casa teva. No vull deixar la veu d'àni que tinc projectes de doble batge per fer. Sí. Projectes personals o projectes professionales? Per dir-ho d'alguna manera, eh? Les teves projectes personals són professionals, però ja m'han sentit des. Hola. Hola. La Llevidal no vol respondre. No vol dir res. És que quan arribo al meu partit, és quan es para més. Jo no ho entenc. Perquè ara sí mila més dades. Sí, sí. Bé, doncs, jo us porto quatre pel·lícules que he vist aquesta setmana. Dues són animades i dues són persones. I, justament, les que són d'acció real són les dues espanyoles. Molt bé. Sí?Doncs us portaré. Us l'esporto per ordre cronològic com les vaig veure. Perden alfabètic. La primera va ser Valada Triste Trompeta. Oh, molt bé. Que la tenia pendent des de feia molt de temps, i... I t'ha gustat? Entenc. O sigui, no tinc paraules per explicar el com vaig acabar veient aquesta pel·lícula. Com vas acabar? Ostres, si es pot explicar... Les has de començar a insultar, eh? La Llevidal, la pel·lícula, tampoc cal insultar la pel·lícula. Que aquí hem parlat de la fiesta i no l'hem insultat. O sigui, que no cal insultar. No estic insultant, només estic expressant... la fumada que em vaig tregar. Però parles de la pel·lícula o... Vas fer un bon pit i un porrac, o així, abans de començar, o què? Jo crec que amb un pit, l'hauria de suportar més. Però sap a què? Perquè avui, jo crec que hauríem de deixar fins aquí el programa, perquè la Llevidal s'ha xecat amb el seu esquerre i està de mal humor. Avui la Llevidal està tirant a terra, totes les pel·lícules. Estic de mal humor quan parlo d'aquesta pel·lícula. No, ja... Hi ha gustos per tot, mira, hi ha gent que li deu semblar una obra d'art, i a mi em va semblar un... Però... m'estan de tinguar. No sé, o sigui, hi ha pel·lícules que no estan fetes... No. Jo estic castigat. És una pel·lícula que va... O sigui... Perquè no s'ha pigat a què va, doncs tracta el tema de la guerra civil espanyola i el franquisme, des del punt de vista d'un... D'un... D'un payasú, o sigui... M'estan parlant d'una pel·lícula d'Àlex de la Iglesia, no? Sí, sí, sí. De la volada triste. En Carlos Adeces, Antonio de la Torre... Sí. I que va guanyar... va guanyar Premis, va guanyar Goyes, pel que veig, no? Sí, sí. Sí, però saps què passa? Saps què passa, Dàniq? Call me by your name també va guanyar un... No te metes con Call me by your name, no, ara en sèrio, Laya. A veure, un moment, un moment. Que no em pugui morir de casa no vol dir que no t'he pogut pegar un puñetazo en la pantalla. O sigui, que ves en compte amb el que dius. Doncs això és que... Ja pel·lis. Ja pel·lis, que en guanyes Premis, i no tenen per què agradar-te. Laya, si has de seguir... M'estic d'acord, m'estic d'acord. El cine... no, a veure, Raül, no, no estem d'acord. Estaràs tu d'acord, però jo no estic d'acord. Sobretot amb la compatibilitat entre Premis, entre Premis i... No ho vull dir així, entre Premis i qualitat. No és seria la paraula, eh, però, bueno... Que no ha de ser compatible, precisament. Exacte. Sobretot segons qui és Premis. Bueno, Valada Triste Trompeta, aquesta pel·lícula del senyor Àlex de la Iglesia, que es va estrenar al 2010. I, bueno, la música és per Roque Baños. És una pel·lícula que narra una història de... Això d'un payaso triste que viu l'època del franquisme. Con Trompeta. I al principi... I al principi surt... I al principi surt del Santiago Segura, que és el pare del Proto. Mm-hm. Ahà. I res, i aviam, jo he d'admetre que la fotografia i l'ambientació estan molt ben aconseguides, la veritat. Sí, sí. I diria que és l'únic aspecte bo de la pel·lícula, en la meva opinió. Perquè, aviam, la primera naïtat de la pel·lícula és suportable, perquè... No sé, està tractada més o menys amb sentit. Però és que, a partir de la meitat, els esdeveniments cada cop es van tornar més surrealistes. És que és una pel·li molt surrealista, però... Però a mi se'n va fer insuportable, jo ho sento. És la meva opinió. És com... Em va recordar el jòquer. A un jòquer, però amb el fet. Hòstia... Home, d'estar parlant de la mateixa història, no? Però, bueno... Raül, un moment. Ara anem a crear un debat. Raül Navarro, bona tarda. Bon dia. Hola, hora que sigui. Què opines de la pel·lícula una balada de trompeta tristet? T'ho dius? T'ho dic a l'Iconpolis. Balada tristet, trompeta. Li he canviat els títols per complet. Balada tristet, trompeta. Què opines d'aquesta pel·lícula? Trompeta. Bueno, a veure, jo sí que he fet el que la tinc ja més vagament recordada, perquè ja fa uns anys que es va estrenar. Però a mi no em va ser veritat. Em va semblar bastant entretinguda, sí que és una nada. Però precisament perquè juga això, tècnicament, em va agradar bastant. Tenia una, com deia, una voltografia on no tinc nivell tècnic, en aquest sentit. Una interpretació, com sempre, magistral d'Antonio de la Torre, brutal. El que em va agradar és que també no em va agradar. Però sobretot a l'Antonio de la Torre, com sempre, em va semblar molt destacable. I no és una pel·lícula ni molt menys, però a mi em va entretenir bastant. Va ser tan interessant, com a mínim. I també per l'última toca. I al general, com el toca, dins d'un tema que normalment no entra en això. Dins d'una època que no entra en aquest tipus de pel·lícules. Ja. De reconèixer que l'ex de l'Eglésia ja té aquell puntet de fumada a vegades a les seves pel·lícules. I a mi realment és el que m'agrada de les pel·lícules de l'ex de l'Eglésia, que tenen aquests gir, aquestes coses que dius, és que jo no esperava això de la pel·lícula. I a mi m'agrada molt, m'agrada molt que tinguin aquest gir, que no hi hagi una pel·lícula de migrant noche, que són les més recents. Però també segur que la seva filmoteca més clàssica també trobarem aquesta senada d'Olla. I també és la gràcia del cinema de l'Eglésia. Que no t'hagi agradat, no vol dir que... Si vols trobar nades d'Olla i coses inesperades, mira aquesta pel·lícula. Sí, perfecte. És un bon argument per captar atenció del nostre públic. Has dit que havies vist quatre pel·lícules, i de moment portem quantes, una? Una. La Llevidal, quines són les altres pel·lícules que has vist? Ara aniré per una animació que és d'Estudio Ghibli, de fet, que es diu Arieti, el Mundo de los Diminutos, que és també del 2010. Recordem també que Netflix acaba de penjar el teu tercer pack d'Estudio Ghibli a Netflix. Per tant, ara tenim gairebé totes les pel·lícules d'Estudio Ghibli a Netflix. Diria que estan totes ja. Sí, sí, quasi, quasi. Doncs això no és una de les més conegudes, però a mi em va agradar bastant aquesta pel·lícula, i de fet, la considero una de les meves preferides d'Estudio Ghibli fins ara. Perquè no n'he vist ni la meitat, així que he vist. Però de les que he vist és una de les meves preferides. Em va recordar molt a mi vecino Totoro, en el sentit que tot passa en una casa de camp, en el tema de l'ambientació, és molt semblant. El que passa que jo pensava que seria una còpia, tipo Arthur i el Mundo de los Minimois, o Arthur i los Minimois, però no és així per res, o sigui... ¿Los divinutos? Los divinutos. Una... O sigui, us explico una mica de què va. És una casa de camp on viuen uns essers diminuts, una família d'essers diminuts, que són la noia protagonista, la seva mare i el seu pare, i també hi ha algun altre que pugui la parlar. I viuen amagats en una casa de camp, on hi ha un nen que està malalt i li han de fer una operació del cor, i aleshores està allà per respirar i repur i descansar una mica abans d'aquesta operació. Aleshores, la pel·lícula t'explica els dos punts de vista, el punt de vista del nen i el punt de vista de la família diminuta, que a la viure, o ja de sobreviure, robant el menjar de la casa on resideixen, i aleshores, al final, es conèixeran els dos protagonistes, el nen i la nena, i acabaran desenvolupant una amistat. I, llavors, la pel·lícula tracta molt sobre el tema d'ecologista. Ghibli és molt ecologista, en aquest sentit. Doncs tracta el tema de la natura, de l'amistat, dels prejudicis... I no sé, i és una pel·lícula que se'n va fer molt entretinguda i em va agradar molt. I la trobo infravalorada, de l'estudi del Ghibli. Arieti i el Mundo de los Diminutos, una pel·lícula que té una puntuació mitja d'un 7,2 sobre 10 a Film Affinity, una pel·lícula del 2010, que recordem que és producció d'estudi Ghibli i de Walt Disney, una pel·lícula també de Disney. Per tant, tenim aquesta doble producció, també tenim Nippon Televisión, entre d'altres, i la podeu trobar a Netflix. Per tant, no hi ha excusa per veure-la. Però a Disney+, no està, encara que sigui de Disney. Ja, és bastant curiós, això, però és real, vull dir. De coproduccions a Disney, jo crec que no hi ha cap a la plataforma. Ja, ja. Però que són coproduccions, eh? Diria que no hi ha, i no sé si em posaran a noture. No, igual que tampoc han ficat el que és el Segei... Per dir-ho d'una manera, no sé ja la paraula. El Segei Sadios, que tenien els nudans d'una Disney, com a Toadstown, per exemple. El Segeo Escuro. Tampoc hi ha pel·lícules de Toadstown. Però és només Disney i Disney, sí, sí. És una plataforma molt enfocada, molt. Totalment. I bé, doncs ja tenim dos de les pel·lícules que ens volies comentar, una d'acció real... Sí, de la tercera. I ara entenc que la tercera també serà d'acció real, no? Perquè estàs intercalant aquí una i una. Exacte. Però la tercera no tinc gaire cosa a dir, perquè ja la van portar quan es va estrenar els cinemes, que és bastant recent, i ja vam dir tot el que havíem de dir a aquesta pel·lícula, que és Campeones. Molt guai. Que bé... Bueno, ja ho va... No sé si ho va dir el Raül en la setmana passada, però la web de la televisió espanyola, la carta, va ficar a un munt de pel·lícules, per veure gratuïtament des de les seves aplicacions. I una d'aquestes era Campeones. I llavors ho vaig proposar a casa, i que estaven disponibles fins el 8 d'abril, crec. No sé si encara estaran disponibles, si ho hauran allargat o què. Però li vaig dir a la meva mare si la volien veure. I va dir, sí, doncs posem-la i tal, perquè el meu pare no l'havia vist, i llavors que l'havia... Clar, i que l'havíem tot en família. El que passa és que des de la televisió no es podia accedir a aquest apartat i no funcionava. I llavors vaig mirar... i vaig dir a la meva mare si estava en alguna plataforma i està disponible a Amazon Prime. Així que, si la voleu veure, la teniu a Amazon Prime. I la vam veure des d'allà. I bé, doncs, tinc poca cosa a dir la veritat, perquè és una pel·lícula que crec que està molt ben enfocada, que tracta molt bé el tema de l'acceptació, de siguis com siguis, has d'acceptar a tothom, i no has de discriminar a ningú per un cap mena de motiu. I això es veu molt bé amb el personatge principal, que... que ara no me'n recordo com es diu l'actor. Sí, el Javier Gutiérrez. Això, el Javier Gutiérrez. Que això es veu molt bé amb el seu personatge i l'evolució que té a llarg de la pel·lícula és brutal. O sigui, es nota molt. I res, doncs, jo la recomano veure, perquè tracta molt de respecte tota aquesta situació. I, a més, l'argoment també és bastant entretingut i interessant. Doncs molt bé. Jo després us portaré també una cosa que va bastant... Bueno, és que em va genial, eh, que parles d'avui de campeones, perquè una de les pel·lícules que us porto, per mi seria la segona part de campeones. Deixo aquí una altra d'això, una altra... Un altre secretito, aquí, si voleu saber de què parlo, us haurem d'esperar de quan acabi la laia. Avui vaig deixar en caramelet. Estàs molt misteriós. Estic molt misteriós, avui. Laia Vidal, quarta i última pel·lícula d'animació. Sí, i també animi. Animis joconers. Vaig veure a Silent Boys, que és una pel·lícula que, quan la van estrenar els cinemes, la categoritzaven com la nova Jornings. M'ho ha dit, sí. Bueno, de totes. Bueno, el Raül està allà a la ciutadomola. Ah, no, no, és que, vosaltres no ho escolteu, estàs sonant campeón. Ah! No buscant rock and roll. No buscant to'l'ho que tingui. No buscant to'l'ho que tingui. És deixa el momento. És deixa el momento. El momento. Continua, continua. Està molt trobada. És una pel·lícula que hi va molt, molt. Coque Maya. Ah, del Coque Maya. Recordes el Coque? I el Maya. Ah, el Maya, també. Jo ens anem a Silent Boys, una pel·lícula del 2016. Sí, que deien que era molt semblant a Your Name, però no en el sentit de l'argument, perquè l'argument no té res a veure, sinó en l'impacte que va causar a Japó i que causaria aquí els cinemes a la seva estrena. No crec que hagi estat en impactant, però crec que és una pel·lícula que heu d'estar preparats per veure, perquè és una pel·lícula que tracta el tema del bullying, sobretot, el bullying i l'assetjament escolar, i d'una manera molt realista en certs moments, i crec que les persones més sensibles en aquest tema podrien veure-les una mica afectades. Aquest és un dels aspectes positius que jo crec que té, que és això, el tractament molt realista, i que realment tu empatitzes amb els personatges, tant amb el protagonista, que és l'assetjador, i que després es radimeix, i que, bueno, us explico una miqueta de què va. És una escola on una nova que ve és surta, i aleshores hi ha el guai i el graciós de la classe que li comença a fer bullying i a riures d'ella, i els amics d'ell també comencen a criticar-la a les esquenes i tal. Això a primària, però aleshores passen uns anys, i la majoria de la pel·li transcorre a l'època d'institut, quan ja tenen uns 16 a 17 anys, més o menys. I aleshores el protagonista, arran de tot això que va passar de fer-li assetjament i tal, doncs la gent va començar a veure el malament i ha deixat-lo de costat, i ara és ell qui no té amics i qui està illat a l'escola. I se sent culpable per tot el que va fer, descobreix on està ara estudiant aquesta noia sorda, i s'intenta fer amic d'ella, i és una pel·lícula que tracta el tema del bullying i el tema de l'amistat, sobretot, entre aquestes dues persones, i entén. D'una manera que a mi em va sorprendre i em va agradar molt, perquè gairebé no hi ha amor en aquesta pel·lícula, té més amorosos, i això ho valoro molt en una pel·lícula, perquè normalment és un aspecte que se sol aprofitar, perquè és anar-lo fàcil, no? I va ser molt guai. Que passa que sí que veig que té coses dolentes, com el final, al final jo el veig massa poc realista, i sense fer spoilers, i no sé, i també es barreja molt, es lia molt la manera de tractar certs assumptes, i hi ha coses que no queden gaire clares, no ho sé, això amb aspecte més negatiu, però jo hi ha una pel·lícula que recomano veure, sobretot per... per el teu tema, l'enfoque realista que dona el tema de l'amistat i el tema del bullying, que no és una cosa que s'assolgui tractar les pel·lícules d'anime més dirigides a adolescents. A Silent Boys, una pel·lícula del 2016, que, com deia, és una pel·lícula d'animació, d'anime i dramàtica, podeu trobar-la a Netflix, i, com a dada curiosa, es va estrenar el 17 de setembre del 2016 a Japó, i un mes abans, a l'agost, s'estrenava Jornheim. Per tant, van sortir molt juntetes, i també comentar que de Silent Boys té una qualificació de 7,2 sobre 10 a Film Affinity, i Jornheim té, a la mateixa plataforma, un 7,8. Per tant, van molt justetes, i també dic que Jornheim té molt més vots, hi ha molta gent que l'ha apuntuat, que no tant com a Silent Boys que no l'ha apuntuat tanta gent. Però sí, dir això, aquesta comparació entre les dos pel·lícules, que van sortir molt juntetes al Japó. Però que no tenen res a veure, o sigui... No tenen res a veure? És que per això, perquè per l'impacte que causarien a la seva estrena, i perquè es van estrenar molt juntes entre sí. Va saber estar o va saber l'altra? Però no tenen res a veure. Us recomano que veieu les dues. Doncs perfecte. Una altra recomanació més que ens queda apuntada a l'agenda. Avui ens has comentat bastant tema d'anime, que ja està bé, no? Perquè normalment el Raül la vegada sí, però jo sí que és veritat que és un gènere que no acostumo a entrar-hi gaire, i que tu ens portis també coses d'anime, és molt, molt interessant. Gràcies, Laya. I ara sí, passem a la meva secció. I anem a comentar les cinc pel·lícules que... Ja sí, anem a prics, avui? No, no, ja sí, anem a prics. Mira, no ho fem durant la temporada regular. Ara que estem fent això estrany, farem el cinema prics. Està molt guai, eh, de fer viatges d'una parella. Saps el que seria guai? Que us ho fes jo vosaltres, que no esculteu les músiques? Seria molt original, Raül. Llavors, tu puntuaries el que vulguessis, i estaríem molt bé. Jo et dono una idea, si vulguessis, podries fer el cinema prics pels propers dies, i això serà el que té tota la pinta, que seria dir frases de pel·lícules i que ens saltessin, o un diàleg, o qualsevol cosa. Tatarèar. A mi m'agrada això de tatarèar. Estaria molt guai. O eliminar una pel·lícula amb Mínica. A mi m'agrada això, ho veiem nosaltres, no ho saps? Sí, només ho veiem nosaltres. Ja, ja, ja, és veritat. Creia un conflicte intern als nostres rics. Bé, doncs, comencem, perquè, com us he dit abans, avui tinc coses superxules. No he tingut massa temps per veure cine, però perquè també he dedicat bastant a sèries. He estat veient, mira, el working, amb el Daniel Radcliffe i el Steve Buscemi, que és una sèrie de TNT, que va sobre Déu i un pensament diferent a Déu. La segona temporada no estic entenent res, perquè hem fet un gir absolut. I no acabo d'entendre... No acabo d'entendre que ens vol dir la sèrie, però la primera temporada està molt bé, la primera temporada de Working Miracles, o Miracles Working, no me'n recordo com es diu, i està bastant guai. Ràpidament, les pel·lícules que he vist. Comencem per les que potser tinc menys coses a dir. Django, Django desencadenado. No tinc moltes coses a dir, perquè jo crec que ja he comentat el programa alguna vegada, i si no ho faré ara ràpidament. Una pel·lícula de Tarantino, Bastial, és una pel·lícula que és preciosa, preciosa en el sentit de que la gent que ens agrada Tarantino és Tarantino en estat pur. No és com Once Upon a Time. És la típica pel·lícula que pot agradar la gent que no li agrada Tarantino. I això també està bé, perquè així hi ha gent que no li agrada Tarantino, però no hi ha gent que no li agrada Tarantino, perquè és una pel·lícula que és un assignment que no li agrada Tarantino. És un projecte que és una oportunitat per veure el cinema d'aquest director. Django és una pel·lícula que està genial, seguint el ritme macabra, que té un amic al director. Tenim un Christopher Waltz que està brillant. També tenim un Jimmy Fox, que també ho fa molt bé. Jo crec que és un dels millors papers de Leonardo DiCaprio. Crec que el dirigeix amb molta astúcia el tarantino, en el sentit de que li dona un altre aire, no aquell aire bundedós que té sempre l'actor, sinó un aire de realment dolent. I l'altra persona que s'està salent amb el seu paper és ni més ni menys que el senyor... Ai, ara no em surti l'endom. El... Sí o no, de pol ficció, en el... Ah! Samo, l'ajuda! Samo, l'ajuda! Samo, l'Alejaxon! No em sortia, eh? Samo l'Alejaxon. Fa un paper laçó en aquesta pel·lícula, també, molt guai. I ja està molt bé. Bé, parla de racisme, parla d'una època així... Ja sabeu que el tarantino em va inventar una mica la història, i jo crec que és una de les coses originals del director. Passem a un altre pel·lícula. Abans d'ell, que us portava la segona part de campeones, i no mentia, no és que sigui la segona part de campeones, però per mi ho ha sigut, perquè és com la perfosca de lo que ens explica campeones. Estic parlant d'especials. La pel·lícula, la nova pel·lícula que van treure els directors d'Intocable. I és una pel·lícula que està molt i molt bé, s'havia estrenat fa molt poquets, estrenat fa molt poquet, i està molt bé, és una pel·lícula francesa, i diguéssim que és la perfosca de tractar amb nois i noies amb discapacitats diferents, no? I és molt interessant, exacte, sobretot, amb autisme. La pel·lícula es centra bastant en l'autisme i les diferents tipus d'autisme, no? Però està molt i molt bé com gestiona la pel·lícula. A mi se'n va fer molt ràpida, se'n va passar molt ràpid. És com si fos una mena de documental, encara que no ho és. A vegades em recorda una mica això, perquè explica el dia a dia de dos associacions que funcionen perquè la gent amb discapacitats puguin tenir o la gent amb autisme pugui tenir un dia a dia normal, perquè no siguin tractats com bèsties, no? Perquè a vegades hi ha alguns biòxics mèdics que els lliguen, que els foten de pastilles fins al cul, i una mica aquestes associacions, el que intenten és això, però hi ha una sèrie de problemàtiques que els impedeixen a vegades fer el seu dia a dia amb normalitat. I està molt bé, és una pel·lícula molt xula, que arriba molt al cor, i està molt bé. Hi ha algun moment que sí que és veritat que repeteix una mica el guió, repeteix una mica la estructura, però en general està molt bé, és corteta, o a mi se'n va fer molt curta, vull dir, està molt bé. Home, dura gairebé dues hores, eh? Dues hores, no, però a mi se'n va fer molt... molt light, no ho sé, em va passar molt bé, em va passar molt bé. Tenim un vídeo que està genial i està molt bé. Una curiositat que heu de trobar superràndom, que no té res a veure amb res d'això, és que un dels protagonistes va sortir a una pel·lícula també que es diu Django. Ah, sí? Però no és la mateixa. No, no, del 2017, una francesa. Ah, pues mira, que sí. I ara ens anem a una altra pel·lícula, passem d'especiales, a de Majorovitz Histories. Una de les coses que té Netflix és que a vegades, quan remenes i remenes el catalac, trobes coses interessants. I és jo el que faig per remenar català, per remenar el catalac, és buscar per internet pel·lícules interessantes de Netflix, les mejores pel·lícules de Netflix. I llavors et surt el que fem nosaltres, recomanacions, i vaig trobar aquesta pel·lícula, que és com un budialen dirigit per no a... Va un bac, em recorda bastant a un budialen, encara que no ho és, però la forma la té molt, tracta sobre el vàrio germans, com la visió que tenen del seu pare i quina vida fan amb el seu pare, no? Està molt bé, perquè tenim uns actorazos, vull dir, tenim uns actorazos en primera línia, tenim un Benes Thieler, tenim una Emma Thompson... I tenim una Adam Sallert, que jo crec que és un dels millors papers que ha fet en la seva vida. No és una pel·lícula de comèdia, i fa un paper dramàtic que està superbel d'Adam Sallert. Us la recomano molt, és una mica lenta, ets de reconèixer que és una mica lenta la pel·lícula, però està molt bé. I ara sí, ja, per rematar... De com es diu? De Majorovitz Stories. És com la família Majorovitz, és el cognom. Està molt i molt bé. Per rematar, vull acabar amb una pel·lícula que em va agradar moltíssim, que vaig estar veient un capítol de Glee i parlava amb d'ella, havia vist una altra pel·lícula que també parlava amb d'ella, i el Raül m'havia enviat una cosa fa un mes que també parlava amb d'ella, i jo no la coneixia, no la coneixia, vaig descobrir-la i he sigut encantat d'haver-la descobert. The Rocky Horror Picture Show. Ah, sí que ho. Quina meravella de pel·lícula. Quina meravella de música. Digues. Que és molt el teu estil. És molt el meu estil. Jo vaig veure i dic que no me la pudo creer que ha estat tant dos anys sinó d'haver-la vist. Uau, quina pel·lícula. L'apena és que estava programada perquè el dia que es va adecatar l'estat de l'Arna, el dia 14, havia de ser un singaló a Barcelona, que tenia molt bona pregunta, i al final es va cancel·lar, evidentment. Però és una pel·lícula que és divertida. Però és com que van haver-hi diversos missatges que em deien que l'havia de veure. És molt bèstia. L'univers s'ho va planificar per enviar-me missatges dient que has de veure la pel·li. Amb una sosa ens ha d'endonar un joveneta, un Tincarri, no? Sí, un Tincarri, vull dir, no sé, em va al·lucinar. La banda sonora la tinc en el mòbil, la vaig escoltant cada dia gairebé, i és que està molt bé. És una pel·lícula que no va tenir l'Èxit que va tenir en la seva època. Això és molt bé. No sé si és una pel·lícula que no va tenir l'Èxit. No és una pel·lícula que va tenir en la seva època. És una pel·lícula que va apariclar molt, perquè va xocar molt. És una pel·lícula del 75, que té un argument molt disparatat. Ara, avui en dia, els temes que tracta són molt normals de tractar. El tema de la GTI, el tema transsexual... No sé si és una pel·lícula brillant o no és una pel·lícula brillant. No sé si és una pel·lícula brillant o no és una pel·lícula brillant. Però la poder-la veure en versió original, perquè llegint els subtítols, i jo crec que això també va ser un regal per mi, i la vaig disfrutar molt. M'agradaria fer-li un especial, parlar de pel·lícules de culte i poder parlar d'aquesta, perquè avui no ens donarà temps, però és que és una pel·lícula brillant. És genial, és genial. No li he pogut dedicar molt de temps, però ens anem ràpidament, Raül, si et sembla, a fer una petita pinzallada d'aquesta ventana indiscreta, que encara que sigui ràpida, així també... Sí, a l'esganes de la d'allar, a veure-la, i així la setmana que ve la podríem comentar amb més profunditat. Doncs sí, bueno, si tu l'has vist, veiem una pel·lícula que és del 1954, i així de parafem Giscord, i que, com deia la setmana passada, és una mena de 3.0L per fer bé, en què podem veure diferents apartaments d'un mateix edifici, d'una barriada millor dit, en què, bueno, tenim un fotògraf que ha regut el que s'ha tancat la cama, s'ha de quedar a casa, com se s'està passant, per això deia que em recordava tant, s'ha de quedar a casa això, amb la cama anguixada i sense poder fer res, i ha volgut, i no s'ha fet molt bé ja fer-ho amb el seu temps. En tot això veu el que es dedica a mirar per la finestra, bàsicament, i a veure totes aquestes escenes que imagina que hi ha darrere de cada història, de cada finestra, i veu alguna cosa que li sembla un assassinat, per dir-ho d'alguna manera, o d'algú més escabros, i comença a intentar investigar demagades des de la finestra aquest apartament i la resta, no? Ningú li creu, ningú li dona més importància, i al final s'escapfica, i acaba fent que gent del seu voltant s'interessi i acabi prengant-se molt més que ell, inclús. I és una pel·lícula, això, a aquest fotògraf, és el James Stewart, tenim a Grace Kelly, a Hitchcock, que està determinament enamorat, i ho podem veure amb aquells planos que li dedica concretament a Grace Kelly. I, bueno, és una pel·lícula que sí que el seu nom original era Rio Window, que és original com les vides ocultes, com darrere de les façanes, per dir-ho d'alguna manera. És com la finestra darrere, de l'aliment del protagonista. Però aquí es va traduir com la ventana indiscreta, que és una referència més al prohíbit de mirar, en el que no d'hauries d'estar mirant. I, bueno, el que ara deia és una pel·lícula tota, totalment decorat, un decorat que va ser treballat o construït durant un mes per a 50 persones, un parell de mesos, perdó, per a 50 persones, que ocupava uns 30 metres d'als i 60 metres d'ample, constava 31 apartments, dels quals tots estaven totalment amoplats, inclús amb llum i aigua, però ens podria viure allà. De fet, Georgina Darcy, que és la ballerina que viu davant, que fa de mig torso, que va viure, va viure durant el mes del rodatge, va viure dins d'aquell apartament. És una pel·lícula que té tota la grandiositat del cinema d'estudi, del segon decorat, on hi havia quatre versions de decorats per les quatre hores del dia, les quatre hores i humínices del dia, teníem el Madrid, teníem la Tarda, el Sant Mixia, la Tarda i el Bespre. I per això anàvem fent tot el canvi de decorat, que arribaven uns 45 minuts en canviar les junts i canviar-ho tot. Tenim moltes coses interessants. Hitchcock era un brumista i donava indicacions contràries a actors que havien d'interactuar, i això li donava aquesta incertesa als actors i semblava com que no sabíem molt bé el que estaven fent. I en algunes escenes, com podem veure en aquesta pel·lícula, per exemple, amb un matrimoni que dona el matagàs del balcó, és bastant divertit. No t'incités molt més, així que si la setmana que ve, l'Alla o qualsevol dels agents que ens pugui escriure a les xarxes, la veuen, podem continuar lescant una mica més d'aquesta pel·lícula, que és totalment recomanable. Totalment. Agafem la teva proposta, Raül, i la setmana que ve reaprenem aquesta ventalent discreta, perquè jo també tinc coses a comentar, que em va agradar molt, i que hi ha cosetes que estan molt interessants, i, per tant, ho deixem per la setmana que ve. L'Alla, si us plau, tens una segona oportunitat per veure-la, no ens fallis, que sabem que no ho faràs, potser sí. I ara sí, ens acomiadem una setmana més des de les nostres llars, des de les nostres cases, moltíssimes gràcies pel suport per estar-nos escoltant, i això, quan mirem, ens ho carregarem entre tots. Aquest virus ens el carreguem entre tots des de casa, gràcies, i a seguir menjant crispetes, sense envegar... Que no us envegueu amb les crispetes, carai. Adeu! I was born for, for you can't hurt, spend your life regretting. And now, Jango, now your love has gone away, but you've lost it forever, Jango.