Molt bones benvinguts i benvingudes. Un dia més, el programa que hem vist us agrada, el programa més cinèfil de la ràdio i de la freqüència mòbola d'això és Cinema a la Gresca. Moltíssimes gràcies per escoltar-nos una setmana més. Gràcies a tots i a totes per estar des de les vostres llars escoltant aquest programa que amb tanta il·lusió fem des dels nostres llars. Perquè això és un de casa a casa i tiro perquè m'he tocat. Avui, des de la residència Martímed Cortés, que és la meva residència, us saludo una setmana més aquí, disfrutant de la plenitud de casa meva en aquests moments. Avui, des de l'habitació dels meus pares, perquè sempre grabo des de la meva habitació, però la meva germana té ocupar de l'habitació. Per tant, he hagut de buscar un estudi alternatiu, però des de l'estudi que connectem sempre, tenim l'Alla Vidal des del seu estudi propi. Això sí, aquest estudi que sempre connectem, que en aquest cas és la seva habitació, però avui és una habitació frousent, perquè l'Alla Vidal s'ha posat un fons de pantalla que és preziós, perquè té aquest fons de pantalla frousent. Per tant, donem la benvinguda a la fantàstica, a la inigualable, ella és l'Alla Vidal, que dius, l'Alla, com estàs? Sí, una mica congelada, que crec que m'hauré de posar la batalla. Sí, hauria de posar la batalla, perquè veig molt de gel per aquí. No sé si ho sabeu, però nosaltres fem programa per Skype. És aquesta aplicació tan coneguda que ha donat la volta al món durant aquests últims mesos, i és una aplicació de videollamades, i gràcies a aquesta aplicació podem seguir fent programa. L'Alla Vidal ara mateix s'està brigant, perquè una de les funcions de Skype és poder-te posar fons de pantalla, i ara mateix està en el Polo Nord, en el Polo Sud, nadie lo sabe, però està envoltada de gel, i jo crec que des d'aquí l'Alla ens podries cantar un l'Helitgo, no? Home, crec que seman ha congelat les cordes vocals. Clar, sí, excuses, excuses. Doncs, ja que no el cantes tu, li demanarem a l'entrenyable Raül Navarro que ens canti aquest l'Helitgo, si no abans m'envia la merda, perquè tots sabem que Frozen no és una de les seves pel·lícules preferides. Raül, com estem? Home, envió-te la merda, no. Tampoc t'ho cantaré, eh? Tampoc t'ho dic, home. Ni una cosa ni l'altre, no sóc tan estormista, en aquest sentit. Vale, vale. Jo ja m'esperava el pitjor, sincerament. No, no, no, no. Home, és que t'he provocat una mica. Sí, sí, home, ja ho busques sempre, jo em sembla bé, em sembla bé. Depèn de l'altre, ja, però no, no? Sí, totalment. Ja fas bé de no jugar amb mi, ja fas bé, perquè et cremaries. Raül Navarro. Bueno, o potser em cremaria jo, eh, perquè més se sap. Jo sempre deixo que em donguin primer. Sí, no? A més, a més, a més, a més. I a més, els altres congelant. Això sembla la canció de ielu i fuig. Sí, sí, no us sé per acusar. No us falta les espases, eh? Raül, no sé tu, però jo ja començo a notar una mica de claustrofòbia. Ja porto molts dies tancat i ja començo a dir que avòries i bogeries. Ajuda'm una mica a encaminar un amic a aquest programa, perquè no em veig capaç, eh, avui? Que només dius que avòries i bogeries... Tancat. No, no, tancat, sí. Només ho les dic quan estic tancat. L'Ella Vidal, eh... Jo sóc aquí a l'estudi... Ai, s'ha caigut. S'ha caigut l'Ella Vidal. S'ha fotut un piñazo. Mira, mira. Jo... Mira, ja que parlaves tant. Jo crec que és un programa de ràdio, no cal... Ja que parlaves tant. Sí, sí. Ja que parlaves tant, sí. No, no, he fet una pausa a Consciència. Ja que no paraves de xerrar. Ho fot una cleca. És un programa de ràdio. Aquestes són les descripcions que fa. Totes aquestes descripcions que fa sobre el que estem veient... Nosaltres no venen molt al cas i són complicades d'expressar. Però per això, jo... Inclus, aquestes... marxades o aquestes congelades que té l'Ella, sobretot... les immortalitzaria amb una imatge i les podíem penjar a les xarxes socials. Com a... Mira, totes aquestes vegades que s'ha quedat aquí, la xarxa penjada, és el que l'Ella marxi i ens deixi parlant aquí sols, com acaba de fer. Sí, sí. Dit això. Totalment. No és molt normal, la veritat. No és molt normal explicar i redactar en un programa de ràdio, però tampoc és molt normal estar 60 dies tancat a casa. Per tant, no parlem de normalitats, Raül, no parlem de... Home, a partir de que portem aquests dos mesos, jo crec que ja ha començat a ser una normalitat. No, però el normal és això. Jo, ara, el normal seria que no tinguessin ganes de sortir. És el meu cas, eh, però també t'ho dic, eh. Raül Navarro, ens estàs confessant que no surts en cap moment de casa? No surto, no surto, no surto per bé, no surto per bé. Ni pas allà, ni fes por, ni... Aquests dies, per a les xarxes socials, han arribat una fotografia de l'Alla Vidal fent footing a les 6 del matí. Com que això és ràdio, no podem ensenyar la imatge, però l'Alla Vidal ens corroboren per la salut, per allà per la salut de Sant Feliu, corrents fins arribar a Molins de Rei, corrents. L'Alla Vidal és cert, això? Bueno, no té res a dir. Jo també és la primera notícia que anem... Escolta, però és interessant que s'hagi visualitzat una doble meva fent d'esport a l'aire lliure. Home, tu pensa que si tens un doble podries doblar el doble de pel·lícules. Clar, és que estaries en el doble de doblatges. És raro, això, en el doble de doblatges. És molt bèstia, eh? Seria de doble. No té res més a dir. El doble, no? Físic? De cos? Sí, de doble de veu. Totalment. Si això ho he explicat algun cop, diria que a la ràdio no. No sé si vosaltres ho he explicat algun cop. Però jo anava a tenir una germana a Bessona. Oh! Ostres! Vam passar coses dins el ventre de la meva mare, i al final vaig sortir jo sola. Ostres! Confessions! Confessions, eh? Deu-n'hi-do. Què fort! Doncs mira, tu digues en sèrio que no he fet la broma expressament, eh? No sabia res. No, no, i jo tampoc m'he posat el fons congelat fent al·lusió a quan em congelo jo, de connexió, però mira, ho has filat bé. Ho hem filat tot molt bé, la veritat és que sí, eh? Està quedant un programa filadíssim, avui, la Llavidal. No te'n se'n vagis, perquè... Està quedant un programa molt filat, però de sistema no en parlà tan gaire, no? Home, poca... Tot és relacionat, el fi. Parléssim de l'Iloinvisible. Hauríem de parlar de l'Iloinvisible, perquè ja tot fos lligat, el fi. Clar, clar. L'Alla, jo de l'Iloinvisible no penso parlar en aquest programa. Ja t'ho he dit 50.000 vegades. D'aquesta pel·lícula no se'n parla, ni menys dels seus putos bolets. Ara sí, comencem amb la pregunta que fem cada dia. Ja sabeu que en el programa confinat estem llançant una pregunta, i la pregunta d'avui és la següent. En el món del cinema, en el món de... Ui, l'Alla Vidal s'ha quedat a una cara de mala llet. En el món del cinema, en el món de les sèries, en el món de l'audiovisual, en general, tenim moltes famílies. Sabem que coneixem moltíssimes famílies que s'han creat pel món de l'audiovisual, com el Simpsons, entre d'altres. Si només ens poguéssim quedar en una família, en tot el confinament, en quina família ens quedaríem? Ostres. Una mica així, eh? És molt guapa, aquesta pregunta. És molt guapa. Doncs mira, m'han vingut dues respostes al cap, a l'hora. L'Alla Vidal, respon primer. Jo crec que per sentir-me acollida i sentir-me gust, encara que no fos en el millor lloc del món, aquella pregunta que vas dir l'altre dia, de quina casa ens quedaríem, jo crec que la casa no, però la família sí que escolliria la de Charlie i la fabrica de xocolata. Ah, molt bé. Perquè és una família molt entrenyable, que es cuiden tots, entre tots, i estaria bé sentir-me com el Willy Wonka en un moment determinat de la pel·lícula, que se sent acollit per aquesta família. Però, d'altra banda, també se m'ha vingut el cap, que si volgués... Ja està. Ja està. És. Potser... Potser què? Què? Se m'ha tallat? Sí, sí. Potser què? Potser si volgués estar en una família estrembòtica i estrafalària, em quedaria amb la família Adams. No! M'has tret la meva! No! No! No! Per sortir-ho amb un comodin, eh? Però no! Vaja... Això et passa per no dir tu primer la resposta. Totalment. Quina ràbia. Estic totalment d'acord. La família Adams seria una opció superesbuja rada, perquè la fa... Seria la fàcil, eh? Seria la fàcil. Bueno, clar, perquè en el nom posa família, no? La família. Ja passem de tu. Ens anem al bol Navarro. Bueno, ens en quedo jo amb la família del Charlie, i tu et quedes amb la família Adams. No! Ara no! Ara no vull! Jo aniré per una altra banda. He de conèixer que quan has dit família, potser vosaltres, com deia, us ha vingut la família Adams, perquè en el seu nom comporta la... la... la... La paula família. A mi m'ha vingut, també, una altra... una altra època de cinema, la gran família, una pel·lícula de Fernando Palacios, Fernando Palacios del 62, amb Alberto Closa, si de més. És el primer que m'ha vingut al cap. Però pensant una mica més, que m'heu donat una mica més de temps, eh... He pensat en dues famílies, una codiosa, que seria la... no sé si us sonen els Lit Ray. Lit Ray? No, ni m'ho menys. Ray serà Chucky, la seva parella, i el seu fill en la semilla de Chucky. O... o... o... És bon. Jo crec que em creiem els Huber, que són la família de... la... la pequeña missatge, en una pel·lícula del 2006. No sé si l'heu vist, l'heu vista? Jo la vaig veure... Jo la vaig veure a la filmoteca de la uni, però em vaig adormir. Vaja, et vas veure una laia vida. Així. És un sorprend, un sorprend. Així que diria que no, no l'he vist. Doncs... Mira, us la poso a veure. No sé si la podem aconseguir en alguna de les plataformes... milers de plataformes que tenim ara mateix, però... Us la recomano, és una pel·lícula molt divertida. Aquesta de la pequeña missatge. La pequeña missatge. A més, tenim un actor que l'any i l'any setmana passat ens... ens feia una referència per a un altre pel·lícula, no? Recordo el nom. Ah... Sí, el Carre, l'estiu Carre. Correcte, l'estiu Carre. És que no hi ha nom. No està en exprim, eh? No, no. Quan vulgueu en vella, la podrà veure. Aquesta pel·lícula va ser una família molt especial, molt divertida, i que ho faria tot per fer qualsevol cosa... per a un dels seus membres. I això és el divertit. A més, seria bé estar amb la família de los increïbles. Ara ho penso. Sí, als parcs, no? Oh! Sí, sí. Jo he volgut anar una mica més enllà, eh? Sí, més enllà, més enllà. Quina és el teu dany, el teu recurs a la família Adams? El recurs? Sí. Tata, tata... No, tu recurs és adíssima. La família Adams, amb tu, amb qui no et quedaries? Ah, vale. I jo dic, tata, tata... Vale, el meu recurs, el meu recurs és ni més ni menys, que una de les sèries més icòniques de la televisió, de Fox... No, no estic parlant del Simpsons. Una de les sèries que ha adorat, crec, uns a temporades, que es va acabar fa un mes als Estats Units, estem parlant de Modern Family. Ah, molt bé. Una de les sèries molt divertida. També, a Modern Family, segur. Vull dir, jo vull ser com el... Jo vull ser de gran com el... com el fil. Jo ho tinc claríssim, jo vull ser el fil de gran. De gran vull ser com el fil. I és que a mi m'encanta el fil, el cam i el mig també són divertidíssims. Vull dir, és una família superentrenyable. Tens una mica de tot, si vols una mica de mala llet, te'n vas amb el J, si vols una mica de cultura colombiana, te'n vas amb la Sofia Vergara, que també està per allà. Vull dir, no sé, és com una sèrie superentrenyable, superdivertida, que ens ha mostrat també els actors, com han anat creixent, com s'han anat fent grans durant 10 anys, i jo crec que és una sèrie que ha deixat patjada a moltes generacions, i que us la recomano moltíssim, si no l'heu vist encara. Vull dir, és una cítcom per excel·lència. Mira, faig un parèntesis d'aquí, perquè, a més, jo estava buscant... Vaig anar a buscar una casolera que estava buscant una imatge, i la Montse que la tenia aquí, la meva dona... Montse! M'ha dudat, m'has dit així d'un paper ensenyat que ella aporta la família de pagàcitos. Uoooooooh! Justament està, jo buscant la vanesa de laferència, simplement per saber, per recordar el nom, perquè no recordava el nom de la família, no l'he trobat, al moment, però... És que deu tenir un nom estrany. Uau! Jo crec que m'haig de treure el barret, perquè, se'ns dubta, la família de paràcitos és una família que deu ni duret, que deu ni duret. Sí, sí, no, la veritat és que se les empesquen totes, i els tios i les ties s'ho corren molt. Molt bé, doncs, dit això, ja que ha d'escoltar família... La família Quim es diu... Com?La família Quim. Quim. Quim, que és un... És un cognom molt comú a Corea del Sul. El Quim Jonu... Seria com el García, com el García, aquí. A mi m'ha vingut el cap, el Quim Jonu, no? El Quim Jonu també és corea, crec. Bueno, està a l'altra corea. Sí, és a l'altra corea, és veritat. Sí, sí, diguem que no és el mateix, tampoc. No, no, no, no, no és el mateix, però jo tampoc he anat a Corea, o sigui que en cada tinc un passi. Raül Navarro, et sembla? Sí, comencem comentant una mica els deures d'aquesta setmana. Teníem uns deures, teníem uns deures bastant importants, que era veure una pel·lícula en concret, i aquesta pel·lícula és la Comunitat d'Àlex de la Iglesia. Per què ens vas enviar aquesta pel·lícula de deures? Bé, aquesta pel·lícula us la proposava pel mateix ventre, el que estem parlant últimament, aquest monotema, en un nom més de nosaltres, sinó absolutament tothom. La Laia en feia referència a l'altre dia, que totes les pel·lícules que estava veient, i estava recomanant per dir-ho d'alguna manera, tenien que veure amb tancats, no?, amb estar tancats, amb estar aïllats una mica de tot, i, clar, una mica amb base a això, amb base a l'entrada indiscreta, que també parlàvem fa unes setmanes, em va venir això, el fet de que avui dia sortim als balcons, veiem els veïns que no hi han vist mai, i es tenim al costat, i potser parlem una mica amb ells i tal. I llavors, em venia el cap a aquesta pel·lícula de l'Àlex de la Iglesia, que és la Comunitat. Aquí hi ha una gran comunitat de veïns, no només blanca possible, sinó amb aquests tocs negres de simisme, inclús. Em va acudir això, però això us lo proposava. L'heu vist, però això? L'heu fet des deutes? O m'esteu fent com moltes vegades que em quedi jo sola a la guerra? No, no, aquest cop no. Aquesta guerra la guanyarem plegats. Todos para uno. I uno para todos. Bé, i qui és la vostra opinió d'aquesta pel·lícula? Doncs que no m'esperava el que vaig veure. No t'ho esperaves, oi? No, sí. És un bon començament. Però em va passar el mateix amb la vida de Brian. Ah, bueno, sí. No té res a veure amb l'altre, però sí. No tenen res a veure. Totes dues són subvenents, clar. Sí, sí, sí. Si tu la comences a veure sense esperar-te el que veuràs, és superinesperat. I, a més, té com un parell de girs a mitja pel·lícula, que la tiraran cap al final, que es torna superestrambòtic. Tot. Doncs jo estic molt d'acord. Àlex de la Iglesia, no sé si us està passant a vosaltres, però jo, durant aquests dies de confinament, m'estic fixant bastant amb diferents directors que tenia pendents. I un d'ells és Àlex de la Iglesia, perquè la seva manera de fer cinema em recorda molt amb pinzallades tarantinianes, que ja sabeu que a mi el tarantí no m'agrada molt. I és com que també ho porta aquí, no? Ho porta a la península bèrica, o a l'Espanya, amb un segell medium Spain, que també és molt interessant. I la manera com a bordo les situacions de les seves pel·lícules em sembla molt interessant, molt interessant. I aquesta pel·lícula em quedava molt pendent. El Raül ja m'havia parlat d'ell en diverses ocasions, però no havia tingut oportunitat de veure-la. Finalment la vaig poder veure, em va agradar molt. S'ha de dir que abans vaig veure el dia de la bèstia, que ja em va agradar molt, perquè vaig fer com un marató, vaig veure dos d'Àlex de la Iglesia, vaig veure el dia de la bèstia i tot seguit vaig veure la comunitat. I clar, m'havia agradat tant el dia de la bèstia, que la comunitat no és que se'm quedés petita, sinó que era una altra cosa diferent. I em vaig quedar com, ostres, que guai, no? Que un mateix director pugui fer coses... No, no molt diferents, però sí que dues coses paraleles. I com és la comunitat que té de tot, té homenatges Star Wars, que durant aquesta setmana aquest petit homenatge, la veritat és que també es va agraint, perquè recordem que dilluns va ser el dia mundial de Star Wars, per col·lentar un ne any consecutiu. I la veritat és que també és una cosa molt xula. Coses guais que té la comunitat com a pel·lícula, a mi m'agraden molt les persecucions, sobretot les persecucions que hi ha al final, en els terrats... Sí, això és el que em referia a Mastrambòtic. Carles, saps? Em va recordar una mica a Valar de Triste de Trompeta, que al final també hi ha una persecució així... molt semblant. És un director que l'acció... La Golova està bé, la Golova molt bé. Sí, sí, això sí que ho ve. I sobretot si té aquest tox de cinema negre, no cinema negre, però de comèdia negre, amb aquest cinisme, en aquestes persecucions, que encara li donen un tren més cru, més dur. I sí, home, jo crec que és una pel·lícula que per això es recomanava, la vaig veure en el seu moment... Més recordo, mira, ja he fet referències, que la vaig veure de cinebaix, quan la van estrenar... Ah, sí? Em va quedar molt aquesta pel·lícula, i crec que recordo que, amb gent que la vaig veure en aquell moment, o que li vaig posar la veu de la que em veia, aquella esforça tipica de... Jo és que no ve el fin espanyol, perdona, d'aquesta en Valar, d'aquesta en Valar. I jo crec que Àlex de la Iglesia, ja amb el dia de la bestia, com deia el Dani, ja va fer un canvi en el cinema espanyol, amb una edició que hi havia de cinema espanyol, va començar a donar-li, precisament, aquesta acció, aquesta forma visual, de que entrenem les pel·lícules d'un american, les pel·lícules d'una manera, i una mica el toc a sobre de la taula de l'Àlex de la Iglesia, que era dir, aquí es poden fer pel·lícules com això. Llavors, aquesta comunitat, a mi em sembla molt interessant, en veus el que deia de la situació en aquest tema de mateix, i aprenc una mica aquestes paraules que deia el Dani, per exemple, el de Star Wars, que aquesta setmana passada és com algodava aquest e-mail... Bueno, el dia de la força. El dia apuntat. El dia de la força. Llavors, hi ha moltes coincidències d'aquesta pel·lícula, que d'exemple aquesta, que ningú li va demanar... no es van demanar per missos, ni a George Lucas, ni res, per posar... Clar, aquest és un dels dubtes que va sortir... per posar aquesta imatge d'alguna idea. Clar, clar. Llavors és una mica complicat. De fet, Àlex de la Guéssia no les tenia totes en sí mateix, que no li censuressin aquesta escena, o li fessin treure, o qualsevol altra cosa. De moment, aquesta escena continua. Per tant, o jo és el que és el que no ha vist la pel·lícula, o li ha donat una mica de part. Que no apareix una pel·lícula de la pel·li. O sigui, que apareix més vegades... Sí, sí. Per això, quan es va estrenar, sobretot amb DVD, amb aquesta por de, ostres, saber de si, per qui me l'enganxaran, o d'haver de pagar una multedada per poder tenir aquesta escena. De moment, s'ha sigut així. Després, més per a l'Elismas, amb el dia de la bestia, que deia l'Anny, no? És molt curiós, perquè... deies, té semblances en el dia de la bestia. Sí, clar, evidentment, té semblances no només pel director, no només per l'equip, sinó perquè, per exemple, si ens anà més lluny, aquest pis, on passa gairebé tot de la pel·lícula, bueno, de fet, moltes de les escenes... Aquest pis s'haurà convertit milers de vegades. Dins de la mateixa pel·lícula estàs convertit. S'ha rodat en aquest pis, que és un pis real, s'ha rodat diverses escenes, o diversos pisos, que simulen ser pisos diferents, d'entre d'altres coses. Moltes de les escenes que tenim a la pel·lícula estan rodades en el mateix pis. Després d'això, aquest pis també es va rodar el dia de la bestia. Era el pis del professor Caban, per exemple. Aquell de... Està foment del parquet, no? Sí. Doncs una mica és aquest, és el mateix pis. Per això dic que hi ha moltes coses que ens recorden en aquesta pel·lícula, i que és una pel·lícula molt guai, és una pel·lícula que ens... Incluso ha parlat que no sé si a final es farà o no es farà, que es farà un remake americà de la comunitat. Incluso es parlava de... de... de René Selgué, que, a més, fent papers aquí, que jo que no sé com acabaria d'entrar això, d'acollar passada a Madrid, a Detroit, per dir-ho d'alguna manera, jo crec que són personatges... Clar, són personatges que tenen una... una forma de ser molt... molt d'aquí, no?, molt... Una manera d'aquest cinisme, d'aquest humor negre, que no sé si allà, quan hi hagués igual. Però, bueno, tots es veurà, però jo em quedo amb aquesta, que està molt bé, aquesta pel·lícula. Bueno, ells tenen els seus fots rums, també, vull dir. Sí, sí, evidentment, evidentment. No quedaria tan lluny, no? Però bueno, que seria una mica això, eh? Sí, sí, totalment. Doncs moltes gràcies per aquests deures. Jo els vaig disfrutar molt, la veritat, a més. La vaig veure amb el meu pare, perquè el meu pare l'havia vist, i m'havia dit, aquesta està guai. I perquè li vaig parlar del dia de la bèstia, i és com que em va mirar així, com dient... Bueno, no, perquè és el que dius tu una mica. El dia de la bèstia no a tothom li agrada, no?, la temàtica de la que tracta, i no tothom ha acceptat tant potser aquest tipus de cinema més... astrafolari, no?, però la comunitat, com que és una cosa més quotidiana, a la gent li crida més l'atenció, no?, en aquest sentit. I la veritat, la vam veure junts i la vam disfrutar molt. Bé, veus? Doncs només per aquestes escenes, o per aquests moments, vull dir, per aquests moments de la pena, de la pena. Sempre una pel·lícula molt en companyia. Mira, arriba un moment, que això és... Jo crec que sempre ho hem parlat en aquest programa, no?, que no és tant la qualitat de les pel·lícules, no és tant la situació en què acabes de veure, sinó que és la companyia, la predisposició que tinguis, una mica el que deia abans també era l'Alla, el que no facis perjudicis, no?, vallés a veure una pel·lícula, s'ha de veure, s'ha de saber què va s'ha de veure, normalment et sorprendrà. Ja pot ser més bona, més dolenta, que tampoc crec que hagin de ser bones o dolentes, no?, una pel·lícula que t'aporten menys, que t'aporten menys. Però jo crec que el gran del cinema és, precisament, això, que et faci aparir-te, principalment, de tot, que és la primera clau, i sobretot, si ho fas amb bona companyia, doncs és molt més divertit encara. És que, realment, la pel·lícula sí és el de menys. Jo crec que és el que menys t'aporta, que la manera com tu revis una pel·lícula depèn totalment del context i de molts factors externs del moment que la vegis, amb qui la vegis, on la vegis, el moment anímic que tu tinguis quan l'estiguis veient, depèn de moltes, de moltes coses. I per això... I per això, Raül, quan acabi tot això, veurem l'Alan als tres junts, perquè la puguis disfrutat, tant com hem disfrutat nosaltres. Segurament, segurament. Una bona companyia ho avuies diferent, ho avuies diferent. És igual que amb d'espel·li o desitges. A més, la llave d'Ali, jo podria en funcionalon, podria en cantar. Jo crec que, a final, tots hem vist pel·lícules dubtoses, però d'alguna manera, que ens han agradat molt en el seu situació. I quantes vegades tenim aquest racó i aquell racó d'una pel·lícula que, ostres, com em va agradar... I de totes sabeu, convences algú, però mira, mira-te-la, i acabes dient, però per què em va agradar aquesta pel·lícula? Potser no anava la pel·lícula en sí, sinó la pel·lícula amb tota aquella situació que tenies. Clar, era el moment i tot. I el revés també passa? Sí, i el revés també està molt guai, la pel·lícula aquesta. Que... Tint, tint, tint, tint, tint, tint, tint, tint, tint, tint, tint... Sí, sí, sí, ho vaig explicar, però em va passar amb l'anàl·la mecànica, que la vaig començar a veure amb 15 anys, i vaig veure, no sé si, mitja hora o així, i ara vaig treure perquè no podia, amb el que veia. Després la vaig tornar a veure amb 19 o 20 anys, i ja em va semblar una pel·li meravellosa, però... Clar, és clar. De moment que la vegis. Clar, és que tot això se li suma, evidentment, que tens un moment, no? Tens una edat en què certes pel·lícules et diran més, i certes pel·lícules que no et diran tant. Per això, a vegades, inclús com diem abans, pel·lícules que... Estic en aquell racó, que em agradava molt, que a tu no se'l veurà, i no en tens el parquet, però simplement el parquet és perquè has passat un temps. Ha passat un temps, has trobat condicions psicològiques diferents, i de la mateixa manera... Té una manera de percebre les coses, també és diferent. I de la mateixa manera, l'opció que t'ho dius, que veus en el pel·lícules, no t'acaba d'agradar, doncs doni una segona oportunitat més endavant, i potser et convents més. O no, no té per què, però... Sí, sí, no, jo crec que, si tornés a veure alcohol, no em tornaria a agradar. Això sí. Hi ha coses que t'he vist clars, no? La llavidal. El que sóc capaç de fer, perquè t'agradaria que el Mi Bayour Name, no ho saps tu prou. Per tant, ves en compte, amb el que dius, perquè... Saps que està en la distància. Perquè sé el que t'agrada, i sé moltes coses, vull dir. Perquè, per exemple, potser un dia em presento a casa teva amb la pel·lícula, un vol de, jo què sé, de nachos, d'aquells nachos que tan t'agraden amb la carn picadeta i amb el formatge per sobre, eh? Que sé que t'agraden, i potser disfrutes la pel·li. Potser vinc jo, també. Ah, amigo, és que clar, és que això t'ha fet molt. Vols explicar el que s'acaba a sobre i s'ha acabat? El prese... No, el presec, no, que s'ha escombrat el nacho. El presec. Bueno, parlant de presecs, anem a parlar de les pel·lícules que ha vingut l'Alla Vidal. Què? No sé res a veure, però és que... És que m'ho fa molt difícil enllaçar aquest programa, és que em complica la vida. Doncs potser sí que t'he de veure amb presecs. Doncs mira, quina il·lusió. No, de res a veure. Bueno... Un presec és una fruita petita en comparació amb el maló o la síndria. Per tant, com que és una fruita petita, i avui ens parlaràs de cormatratges, que és una cinta petita, doncs anem a parlar... Tampoc hi ha tanta distància d'una cosa a l'altra, no? Bé, hi ha fruites més petites que el presec, però tu deixaré passar-ho. Bueno, sí, la sidera, l'albercoc, però és igual, és igual. Els jerts, els... Que sí, que sí, que ens parles de cormatratges, avui l'Alla Vidal. Bé, també he vist una altra pel·lícula, eh? És igual. Tu parles de cormatratges. Doncs parlarem abans dels cormatratges. Així m'agrada. Doncs resulta que el Raül em va passar l'any llars per veure els cormatratges de l'any passat del Festival de Molins, de terror. Sí. I hi havia un que ja l'havien vist, que era el de Third Hand. O no sé si... No. Ah, no, aquest el vaig veure jo pel meu compte. Sí, que vam anar a les seccions diferents. Sí, sí, perquè nosaltres junts vam veure la secció dels nens. Sí, correcte. I després jo, el dia anterior, sí que vaig veure uns quants altres cormatratges de persones de veritat. No són persones de veritat, sí que hi havia això. Ai, got! Total, que hi havia algun que ja havia vist, però els altres no. I els he vist tots els que hi havia en aquest any llars. I he de destacar-ne... Un que m'ha agradat molt, els altres... Hi ha alguns altres que m'han agradat, els altres no tant, però un que m'ha agradat molt i que us el recomano i que el podeu veure a YouTube, és la Nòria. YouTube, a mi meu, sí, sí, el podeu veure tot el que veu. Sí. I és un cormatratge que m'ha sorprès, no m'hauria d'haver sorprès, però aquí és un cormatratge animat que està molt ben fet i és espanyol. Sí, sí. La cabla ens va anar, no? Sí, exacte. I res, m'ha sorprès molt tant la història, que perquè és un d'aquests cormatratges típics, perquè, normalment, els cormatratges animats no necessiten diàleg. És un cormatratge que juga molt amb la música, sobretot, amb l'atenció de l'ambient, amb els colors, amb l'il·luminació. Hi ha un pla concret, ja tirant cap al final, que té una bellesa lumínica que m'he quedat flipant. I res, és una història que va sobre, sense fer-vos gaire spoiler, dura 12 minuts, tampoc és gaire llarg. Així que us el recomano, si el voleu veure. Va d'un nen que està a sol a casa i va construir amb el seu pare una nòria de joguina. Hi arriba un punt determinat on l'està construint i comencen a atacar uns monstres que venen de les ombres. I ell, doncs, fots d'ells i els persegueix per tota la casa i això. I no dirà res més, perquè, si no, és spoiler. Però de veritat, és un curt que potser no t'explica una gran història, però sí que jo crec que aconsegueix ser molt efectiu. I aquest seria el resum. Quan les imatges que donen, l'ambient, la música i la nominació, tot. És, no sé, m'ha causat molt bona impressió. Encara que no expliqui una història molt... un argument molt enreveçat o molt profund. Seria un argument i, inclús un punt de vista, molt a l'estil guillom del todo. Una mica amb aquesta ambientació que li pot donar guillom del todo, per exemple, en la veritat del faume. És una ambientació molt així, però en animació. De fet, és que Carlos Baena és un gran animador que tenim aquí a Espanya, que treballa, inclús, en produccions com Star Wars, Toy Story, pel que juràcico... Sí, sí, jo em conec. Buen amb l'animació, eh? Sí, sí, per això dic. Amb tots aquests projectes, per tant, tenim algú que sap del que està parlant, sap el que està fent. I, de la nòria, com dic, és un curmatratge, un curmatratge que a mi també em va agradar moltíssim. De fet, amb Polins, com deia, va guanyar... va participar en les dues sexis, però sempre que tu parlaves, fa dos anys, va participar en la secció, aquesta infantil, per dir-ho d'alguna manera, i a la secció principal. I, a l'incendia, va guanyar la principal, el que s'hauria de dir, però ha estat nominat al goia. O sigui, és un curmatratge molt complet. Sí, sí, jo el concebo més com un curmatratge per adults, que no tant per nens. Sí, però com... Els nens el poden veure, o sigui, perfectament... El poden veure, encara que hi ha alguns plans dels monstres que fan una mica de llullo. Però jo, per la... Jo he dit que no era profund, però sí que tracta alguns temes que, des de la ment d'un nen, potser no es conceben de la mateixa manera que la ment d'un adult. Passa com una mica com en Pixar. Clar. Però veus, el recomano molt. I l'altre del qual volia parlar... és... Hi ha hagut alguns altres que m'agraden menys, altres més, i un que m'ha decepcionat bastant, en el sentit, que no està malament, però jo crec que el podrien haver explodat una mica més, és un que es diu Óscar Svel, com la campana d'Òscar. O el... No és tant una campana, és més... Un cascabell. El cascabell de l'Òscar, es diria. I aquest va d'un home que està campant al camp, sol de nit, i està amb el seu fill i un gos. I llavors resulta que, en un moment determinat, comença a escoltar sorolls procedents del bosc i no sap el que és i es comença a espantar. I es trobarà una cosa inesperada. Però, doncs bé, està bé la idea i, sobretot, el final està bastant bé. Però el curt dura, no sé si entre 10 o 12 minuts, i els primers 6 o 7 minuts, són plans de tensió constant, d'ell, d'escoltant, mirant, encapallat, i es fa massa llarg. I jo crec que en aquest temps es podria haver optimitzat i es podria haver recorregut a altres maneres de crear tensió. Però jo crec que intenta crear tanta tensió al principi amb coses tan repetitives que, al final, t'acaba avorrint. A mi m'estava donant son, o sigui, imagina't. L'Àia Vidal, no és difícil que tu et donis son veient una pel·lícula. Per tant... Una pel·lícula era un curt. És una pel·lícula, igualment, és una pel·lícula curta. En anglès, short film. Short film vol dir pel·lícula curta. Bueno... Jo recomano... Veure els primers dos minuts, saltar al minut 7, 8, 9, i, a partir d'allà, concundimatlo perquè no et perds res. Ai, mare. Bueno, és molt interessant aquesta proposta de curmatratges que ens portes avui, però, amb consta, que has vist alguna pel·lícula, també. Sí, sí, totalment. I parlaré ràpid. Tot amics? He vist una pel·lícula que es diu Una cuestión de tiempo. que és una pel·lícula d'amor. En anglès és About Time i és una pel·lícula d'amor. La vaig començar esperant una cosa i vaig acabar-la trobant un altre. És una història d'amor d'un noi que em vaig sentir molt representada pel noi, perquè és un noi molt amable, molt gentil i tal, i per això em vaig pensar que és una pel·lícula d'amor. No sé si hi ha hagut una pel·lícula d'amor. Pense que no trobarà l'amor de la seva vida, però de cop troba l'amor de la seva vida i és molt guai. No sé si s'ha d'aconseguir que l'estat espanyol no hagi d'anar enrere en el temps. I aleshores farà servir aquesta habilitat per corregir els errors que l'impedeixen a estar amb la noia que li agrada. I al final no és tant la història d'amor el que captiva aquesta pel·lícula, sinó que jo la concebo com un humanatge a la felicitat en els petits moments de la vida. Perquè al final van molt més enllà, parlar de la relació amb el pare, parlar de la concepció que tenen amb els fills, no només amb ell com a fills, sinó amb els propis fills que té amb aquesta noia. I que no és el Ramon, sigui a més del Mundon, però que està bastant bé. És una qüestió d'estat espanyol, que és una qüestió d'estat espanyol. Molt bé, molt interessant, aquesta qüestió de temps. La qüestió és una qüestió de temps, ja ho sabem. També ens passa que la programa... En aquests de quan entén, sobretot és una qüestió de temps, pel que parla l'últim. Sí, el que parla l'últim avui... Serà una qüestió d'estat espanyol, però no ho sé, tu tens alguna cosa a comentar? Jo em faig una paraula en tisora, no? Un, dos, tres... Mira, et comento jo una molt ràpid, una i únicament una. Em sembla gent... No sé si us heu sentit parlar de la notícia que aquests dies s'ha sentit de ton cuís, que vol rodar una nova versió d'emissió impossible a l'espai, literalment. Volem pujar a l'estació espacial, a l'estació internacional, crec que és, a una pel·lícula. Què dius? A la NASA li han obert totes les portes, evidentment. Suposo que això serà quan passi tot això de quan entén. Però, bueno, el projecte està aquí en vent. I parlant d'això, m'ha vingut el cap, això de cada ton cuís sempre el típic que diuen, que és una pel·lícula de les seves pròpies escenes de brisc. I ja ho es pensàveu, i quina serà la pel·lícula més briscada de la història. I he donat una pel·lícula que havia sentit el paro de l'alguna vegada, però no li havia donat més importància, no? És una pel·lícula que es diu Roa, cuidada amb les dues serres, però és el gran Eugido. És una pel·lícula d'entrada. No sé si sols es va convivastre en uns cinemes. És molt dolenta, ja aviso d'això. És molt dolenta aquesta pel·lícula. La podeu tenir inclús, la podeu veure inclús a YouTube, de manera completa. Duplar-la inclús, també. És una pel·lícula que sembla ser la més perillosa de gravada de la història, perquè està agafant amb animals salvatses de veritat, i realment allà. Llavors, la publicitat que li donàvem en aquesta pel·lícula és que cap animal va prendre mal, però sí, tot l'equip de producció de la pel·lícula. Tenim un Noel Marshall, que era, per exemple, el productor de... Sí, correcte. Ara l'has trobat d'aquí, Dani, aquesta, aquesta. I estamos viendo imágenes en directo. Doncs Noel Marshall és el productor d'un dels productors de l'exercista, que es va casar amb Tippi Hedrend, que era l'actriúdut amnistària de los pájaros, de Hitchcock. Totes dos aportaven fills de parellas antaríos. La filla de Tippi Hedrend és, com molta gent coneix, o no? Melanie Griffith, l'ex parella d'Antonio Vanderas, i m'estic ficant en un munt rosa, que no m'agrada, però... Sí, un munt de rosa per fill. Per donar una mica de situació. Bé, aquesta parella, quan es van casar, van anar de viatge a Mossambic, a una reserva d'animals, i es van trobar en una situació una mica estranya. És que es van trobar dins d'una cabana abandonada, que estava plena de jaunes. Jaunes s'havien ficat a la cabana, però vius allà, com aquí. I ells es van trobar en aquella situació, i això es va fer pensar, ostres, podíem fer una pel·lícula. Això va passar en el 1969, llavors, en el 71, van... van... cridar, o van començar a cridar, un yeó dins de la seva casa, a Califòrnia. Aquest yeó, per dir-ho realment, era manso, perquè l'havien quedat des de petit, i ara es feia amb ell. Llavors, això els va venir per fer aquesta pel·lícula, rodada, realment, a Mossambic, en aquesta situació. Ningú va voler finançar aquesta pel·lícula, per tant, ells mateixos van posar els diners. Se'n van apuntar com a protagonistes a tota la seva família, els seus tres fills i ells dos. Si veieu la pel·lícula, és molt curiós, perquè té escenes com gravades d'aquí, d'allà, són situacions en què hi ha un món de lleons, de tigres, pumes, leopards, o sigui, ja de tot. Van comprar una reserva, van ficar tot de felins, de grans felins a dins de la reserva, totant menys salvatges, i això els va passar una mica de factura. Tots els compriments diuen que a prop d'un 70... d'unes 70 persones que formaven part de l'equip, es van fer mal d'alguna manera o d'altra. De fet, inclús el mateix Noel Marshall va haver de ser a TSA a un hospital perquè un jaúl li va donar un cop a la cara i li va fer una sotuda, o sigui, un tall. La Melendic Dificit es va trencar una cama perquè la va trepitjar un elefant, o sigui, tot un seguit de coses que ningú va sortir i les de tota aquella història. I és curiós al fet de dir, o sigui, aquest tipus de tren que estava acosada per als uixells, amb els pàjals de Hitchcock, va canviar els uixells per als jaons, que no sé què és, pitjor. O sigui, tot aquest Carme Díaz en Hitchcock, que també tenia tela, o està amb jaons o tigres allà amb una... allò més salvatge possible. Com a curiositat, si la voleu veure, jo l'he vist així, per sobre, i home. És curiós al fet del muntatge, sobretot, com que està agafant escenes d'aquí d'allà, com que... Ens falta el contraplan, això. El que dèiem en un altre lloc o en un altre moment, perquè ara no li dèiem el tigre. I per quin moment he d'agafar el contraplan? No, no, no, això és una mica la veritat. Però, per exemple, aquest tio que estem veient en pantalla, aquest té una ferida a la cara, és el mateix que has dit tu, que van a l'hospital i van a muntitzar? Aquest no és Noel Marshall. Aquest segurament... És Noel Marshall. El que també va tenir una esgarrapada a la cara, va ser el director de fotografia, em sembla. Llavors pot ser qualsevol en aquest sentit. La feina és que ningú volia participar allà, però totes es van veure allà ficats. És molt curiós, perquè... Estan molt tranyes. Hi ha animals salvatgers... Si us fixeu, la majoria de escenes es veuen com en veuen of, perquè, clar, estan gravant jaons, que s'estan vadellant davant de càmera, com si fos un documental, tal qual, i que es posen una veuen of dels personatges parlant com si estiguessin al costat, dels jaons que s'estan vadellant. Realment, està gravat en un alt apuesto, o la majoria de plens són plens generals molt llargs, perquè no els exhibeixi ni mou de la boca als personatges, perquè així pugui implicar la veuen of que els hi toqui. És una de les coses de quan treballes amb animals de debò, és que tu no pots obligar l'animal que es baralli de tal manera amb un altre bitxo. O sigui, que tot serà molt natural i molt orgànic, que tu no pots preveure què farà aquell animal. No és com un actor que tu li pots dir que faci això, que faci l'altre, sinó que un animal es va separar al seu espí. Correcte. És clar, que el faci el que tu vulguis, serà difícil. I tant. I a l'últim menú, te t'esteu, Dani, ho sento. Ha, ha, ha! És que sou la tera, eh? La setmana que ve, torno a començar, jo. Com teniu ja? Sí, sí. No, la setmana que ve jo no veure res, i així pots parlar-t'ho. Molt bé, doncs ràpidament, tan ràpid i fugàs com sóc jo. El dijous passat es commemoraven 75 anys de la mort d'Adolf Hitler. Per aquesta raó, vaig veure Malditos Bastardos, que és una de les meves pel·lícules preferides, i vaig aprofitar per commemorar la mort de Tarantino, aquesta versió de Tarantino, que tant ens agrada, i la veritat és que és un pel·lícul on, i és molt, molt interessant. També, la setmana passada vaig veure a la din, aquesta nova del Guy Ritchie, que és una pel·lícula superinteressant, excepte els moments de videoclip, que estic d'acord amb el Raül, que potser s'obren. També he vist alguna cosa de Clint Eastwood, com l'esquins de 17 tren a París, que teniu a Amazon Video, que val la pena veure perquè és una pel·lícula que dona bastants girs de guió, i és bastant... Bé, bastants no, un. Un gir de guió, però és bastant interessant. És una pel·lícula lenta, però que no està malament. Per últim, acabo amb... Em van fer que no és poco, que m'agrada molt, de José Luis Cuerda, una pel·lícula impressionant, una pel·lícula espanyola de l'Iran i Estrafo Lària. 5 i n'indereim, que ja l'he vist per fi. Un gran musical, evidentment, un dels meus musicals preferits, perquè no l'he vist, però ara ja s'ha sumat el carro dels meus musicals preferits. I, per últim, el capitán, que també podem veure a Amazon, una pel·lícula de l'any passat, si no m'equivoco, i m'agrada molt, que m'agrada molt. Moltes gràcies per ser-nos aquí al programa d'avui. Moltíssimes gràcies per escoltar-nos una vegada més. Ha intentat fer-ho el més ràpid possible. Ho has fet perfectament. Ara sí ens acomiadem fins a la setmana que ve. Espero l'Alla que pugui sortir del reino de Llo. Raül, espero que tu us creixis igual de trenyable. Fins la setmana que ve. No us ennoveieu amb les fispetes. Adéu. Fins la setmana que ve.