I benvingudes al programa de cinema que tant us agrada. Bé, no sé si us agrada o no, però nosaltres ens encanta fer-lo. I jo crec que això també es transmet, aquest bon rotllo, aquesta felicitat que us portem a les vostres llars des de les nostres llars. Recordem que encara estem en quadre, en tenen, confinament, i encara estem fent programa des de casa, però amb la mateixa felicitat que sempre. Seguim portant-vos al cinema, a les vostres llars, per gaudir del bo i millor, del satèl·lic del satèl·lic, amb aquest cinema de Greyska confinat, jo sóc Daniel Martínez, i us portem una setmana més al programa, a les vostres cases. Avui, com sempre, tenim els nostres fantàstics Raül Navarro i la Llaida, el que saludarem en uns instants, però abans hem d'avançar un aconteixement històric, una cosa que ha despertat, a grans sensacions positives entre l'equip del programa, i no és que passem al Dilluns a fase 1, perquè aquest programa s'està agradant just el matí de divendres, que és quan s'està decidint si Barcelona passa en fase 1. No és aquesta la gran notícia, sinó que la gran notícia és que s'ha confirmat que en l'habitació de la Llevidal arribarà el wifi. Això vol dir que a partir d'ara tindrem programes sense talls per fer aquesta notícia veràs i real, hem convidat el programa, com a cada setmana, a la Llevidal, perquè ens confirmi si aquesta notícia és un bolo o és veritat. Llevidal, bona tarda, bon dia. El que sigui, com estàs? Bona, el que sigui. Podem confirmar la notícia que diu que els teus pares han decidit que posaran més wifi a la teva habitació? Podem confirmar-ho. El que no puc confirmar és la data. Quan ho faran? Això és com tot, vull dir. És com, per exemple, la data de les estrenes de les pel·lícules. Ningú sap quants estrenaran les pel·lícules que s'havien d'estrenar. Ningú sap quants estrenarà l'amplificador de wifi de la meva habitació. És una bona notícia. Avui l'Alla hem decidit des de la direcció del programa que li dedicarem al programa als teus pares, perquè així, com a mínim, quedi com un pacte de sang, un pacte de sangre, aquí, per tant, no ens podeu basebre. Ara no podeu tirar-nos enrere, per a l'Alla Vidal. Senyor Vidal, senyor Agiménef, no us podeu tirar enrere. I ara, doncs, heu de tirar endavant i posar-li més wifi a la vostra filla. Per tant, gràcies i enhorabona pels èxits. I a l'altra banda del micròfon, sentim, tota aquesta esbujerrada presentació, tenim una persona molt entrenyable i amb molta paciència. Ella és Raül Navarro. Què et dius, Raül, com estàs? Estic perdent la paciència. No amb vosaltres, no amb vosaltres, ni molt menys, ni amb la wifi de l'Alla, ni res semblant. Una mica amb tota aquesta situació. Ja comença a desbordar una miqueta. Igual que deien que les primeres setmanes... Jo crec que ho deia sempre, no? Jo crec que ens han passat a tot. Les primeres dies, les primeres setmanes fan gràcia. Ara ja, puc refitar el temps, fa decossetes. Ara, quan hi ha portes uns quants dies o unes quantes setmanes, i hi ha inclús mesos, es fa més complicat, es fa més complicat. Però, bueno, encara hi ha així, i sí, intentem continuar tan amb paciència. Hem de ser forts, Raül. A més, nosaltres som creadors de mons. Per tant, el cap i a la fi, quan et cansis d'un món, em pots anar a un altre. Encara que sigui des de la teva habitació, des de casa teva, des del món, ja sigui mitjançant de televisió, ja sigui mitjançant el portàtil i escrivint guions, que sabem i ens consta que ho fas. Sempre va bé, no?, es veir-se una mica d'aquesta realitat tan crua, i viatjar altres mons, altres universos. Sí, no, no, evidentment. Evidentment sempre ajuda. El que passa és que, clar, aquesta situació, com diem, també influït en poder concentrar-se en crear aquests mons, no? Però, bueno, intentem fer el que puguem. El que puguem. El que no s'ha de fer és estar quiet. No puc estar més d'acord. I deixar-ho estar al contrari. S'ha d'insistir a tota la vida. Totalment, estic supercat. A tu, Raül, s'ha de ser fort i no hem de deixar que aquesta sensació estranya, aquesta muntanya russa que molts diuen, ens invaeixi als nostres dies. Sí, i tant, i tant. Bàsicament això. La que també és tan una... Sí que sí, que sí, que sí, que sí, que sí, Raül. Ah, no, no, li dic, i mentre estàvem, intentem amb el cinema, que és el final, el cinema, les sèries, qualsevol tipus d'entretaliment, un bon llibre, que ens mantingui entretinguts i dins d'aquests mons, si no els creiem, com a mínim, en els d'altres, que sempre és bo. La cultura, en general. Correcte, correcte. Sí, sí, totalment. I ara això sí, agafem aquesta muntanya russa que deia que ens hi pujarem a sobre, per navegar el món, el nostre món, el nostre món de màgia, el nostre món fantàstic, que estem parlant del nostre programa, sinó amb la Gresca, si us heu oblidat, tenim un programa. I aquest programa s'ha de fer, s'ha de conduir, encara que estiguem des de casa, i això que us ho he preguntat, en el sentit de que, clar, no és que ens haguem oblidat, perquè seguim fent programa des de casa, però no ho trobeu a faltar l'estudi? Home, moltíssim. Moltíssim. Jo trobo comences a faltar el muntano, l'estudi... No t'ho imagines prou. No t'ho imagines prou, sí. Ha trobat por. Ja en muntano, a qualsevol. A qualsevol. El sou a faltar molt. Estic patint bastant, aquests dies, aquí. Però estàs fent molt bé, Raül, estàs fent molt bé, i... Bueno, aquí estem. Diguem que abans de gravar el programa estiguem com una hora, provant entre el programa sou i tal, i no vivim d'afiladual. Però bé, anem fent, anem fent pràctiques. També s'ha de dir que l'Aya Vidal i uns servidors mos hem llenguat. I, clar, ens toca, després, xerrar i xerrar i xerrar aquí, una bona estona abans de fer programa, que això també es nota. Però bé, així ens esfuguem de coses. Totalment, totalment, totalment. I ara sí, perquè no se'ns oblidi, tenim un programa que fer. Tenim unes obligacions. Ens anem a fer programa, comencem, com sempre, amb aquesta pregunta, que us faig sempre, que és una pregunta... L'Aya, si has d'atacar-me i fer-me zasques, no estàs en bones posicions, fins que no t'arribi més wifi, no pots fer-me zasques. Però, si ets un servidor... Doncs que no tinguis aquí el repetit de wifi, no em podràs fer més zasques, ho sento. Però sí, estic d'acord amb tu, l'Aya, que sóc molt guapo i una bona persona, gràcies pel que acabes de dir. Encara que s'ha t'hagi tallat, hem entès el tabú. Un missatge, no? I ara sí, anem a fer aquesta pregunta que portem fent des que estem confinats, quants problemes fa que estem confinats, Raül? Aquest quin número és? Si et dic la veritat, quan vaig començar a penjar-ne iVox, vaig començar a anulmar-los d'alguna manera, primera setmana, segona setmana, tercera setmana. Si et dic la veritat, ja porto com dos o tres setmanes que no el numero, i li vaig dir que no sé quantes setmanes són ja. O sigui que... Bàsicament... Bàsicament més i mig, quasi, no? O un mes, dos mesos, no? Sí, sí, clar, evidentment. Però això va ser dos mesos. Sí, no, els programes ja deuen ser. Digue'm que l'únic programa que no vam fer va ser el del dia 13 de març, perquè ens vam anar a enganxar amb carreres, a partir d'aquí i no en parat, tampoc. O sigui que ja està bé, un bon record. Molt bé, jo estic molt content de com estem portant sobretot tu, Raül, el nivell tècnic que també té molt d'americat que estàs fent des de casa teva. I també doncs agraïa Radio Molins, no?, que ens ha anat també donant material tècnic per poder fer programes. La setmana passada ja vam estrenar equip nou des de les nostres llars, i això també s'agraeix molt. Comencem amb la pregunta d'avui, nois i noia. Anem a començar amb aquesta primera pregunta, que, bueno, primera i única et pregunta, perquè això no és una entrevista. Jo ja em penso que això és un programa d'entrevistes, però no. La pregunta d'avui és, jo, d'una pel·lícula, d'una pel·lícula, d'un formatatge, a partir d'un grup de WhatsApp, quin grup de WhatsApp seria? Mmm... És bastant de pensar. Vull dir, nosaltres tenim... És guai la pròpia, per això m'agrada. Sí, la veritat és que estic inspirat. Jo crec que ho tindria clar. Aviam? Sí, ho tindria clar. Vull dir, moltes coses. Crec que ja s'ha fet, per una banda. I... Ens seria amb un grup de WhatsApp, en què totalment el sabí tu. Vosaltres ja en coneixeu. Sabeu que els grups de WhatsApp no són compatibles amb mi. Tinc el vostre i poca cosa més, una família d'aquella manera. Cadir, que estàs dient això, però jo amb tu, com a mínim, comparteixo 3 grups de WhatsApp. Sí, sí, però... 4, eh? Potser fins i tot 4. Sí, no, a veure, jo vull dir, que comparo el meu mòbil amb el de... en general, i veus allà aquest munt de grups i tal, jo puc comptar... Doncs aquests 4 que potser compartim. I poc més, per no dir res més. Però vull dir, el que totalment... No... No he entrat dins, i podria haver fet, però em nego, és els dels grups de l'escola, dels nens. És un clàssic, eh? Sí, és un clàssic. Per això dic que també està fet, perquè si no... Si recordeu la pel·lícula de Santiago Segura, que tindrem la segona part, una de les bases és una mica això, aquests grups de WhatsApp. I, home, donen per molt. Jo no hi estic dins, però per exemple, la meva dona sí, m'agraden totes algunes coses, que dius... Ostres, no n'hi do, vols dir? Que és... però, bueno... Sí, sí, totalment. Tu faries aquí una pel·lícula a partir de grup de WhatsApp, de l'escola, eh? Seria bastant curiós, eh? Vull dir, tindríem allà personatges bastant... bastant... El pare de l'Àmpa, la mare Ravel, tindríem després el pare Happy Flowers, no? Tindríem aquests personatges aquí... Hi ha molts personatges, no en tenim més. Hi ha molts personatges i molts històries, que pots acabar rascant d'aquí. Al final de qualsevol lloc, pots treure una bona història, si comences a tirar i comences a donar l'imaginació, perquè en aquest grup de WhatsApp pot aparèixer qualsevol cosa. No, hi ha, a més, col·laborats, també, no? Sí, sí, però sí. Per a solters que es lien entre ells, aquestes coses seria també... Pots tirar el grup en un vulguis. Tant el comèdia com el tengòl, com qualsevol cosa. Molt interessant, molt interessant. Molt bé, doncs una aposta segura i clara i confirmem, eh? Que de moment estem compartint 3 grups de WhatsApp, Raül. O sigui que anem creixent, eh? Potser l'any que ve seran 4, allà veurem. L'Àya Vidal, a partir de quin grup de WhatsApp faries tu un guió d'una pel·lícula? Jo també he hagut de revisar una mica per asseurar-me, però crec que ho tinc bastant clar i agafaria un grup que tinc de WhatsApp que es titula La Quarta Paret. Oh, i la sàpigues. És clar, i per què agafaria aquest grup? Doncs perquè a dins, i som gent de teatre, de la meva classe de teatre actual, que vam decidir començar una web sèrie d'Instagram a partir d'uns personatges que ens vam inventar que descunden nosaltres i que interpretem que descuden nosaltres. Aleshores seria superinteressant allargar aquests capítols que fem de cada personatge i de vegades entre molts personatges que interactuen entre ells i transformar-ho en una pel·lícula. O sigui, que no és que ho faries, sinó que ja ho has fet. És a dir, que li dedicaries... Ho hem fet, però... Li dedicaríeu més temps. Però a miniatura, a escala de miniatura. Bueno... Molt bé, molt bé, una gran aposta. Ja tens el càsting fet i tot, perquè tens... El càsting als personatges i tot només faltar les trames. Que segur que n'hi ha. Moltes, moltes. Una aposta segura a la Llevidal, una aposta segura. I per últim, la meva aposta, que també és molt segura i molt previsible, jo, sense dubte, agafaria un dels grups de WhatsApp més icònics del món mundial, un dels grups de WhatsApps amb més gresca que pots trobar a l'aplicació i és que estic parlant de grup de WhatsApp de cinema a la gresca. Home, no, la clau hauria sigut que haguessis dit una altra dada. Sí, hauria sigut. Us hauria sigut quedat en banca, eh? Jo agafaria el grup de la meva família. El de la família, sí. També seria un bon grup, eh? També seria un bon grup, sí, sí, la veritat és que sí. Però, en aquest cas, no, agafaria el de cinema a la gresca i agafaria molt... Hi hauria moltes trames, hi hauria moltes coses per explicar, hi haurien moments molt divertits, molt icònics. Em seria difícil portar a la gran pantalla una de les frases més importants del grup de WhatsApp, que és els tres punts suspensius del Raül Navarro, que ja han passat a la història com unes de les expressions més conegudes al WhatsApp de cinema a la gresca. Per tant, això em costaria una mica portar-ho a la gran pantalla, aquests tres punts suspensius, que signifiquen moltes coses, Raül, aquests tres punts suspensius. Pots significar el que tu vulguis, precisament és això. Aquest silenci... La seva gracia està en la seva ambiguitat. Correcte, en què et deixo pensar a tu, que no sé si sempre és perillós o no. És perillós, no? Això, això. Els tres punts suspensius, vols dir? Sí, sí, sí, sí. Que dic que per això ho deixo en la teva ment, en la vostra, que penseu més enllà d'aquests punts. Ai, mare, ai, mare. Una cosa de desagilament. Queda lliure a la nostra interpretació. Correcte. És perillós, eh, que deixis de lliure a la nostra... És molt perillós, és perillós. És com donar-li un pot d'aquest xup atrantino, saps? És superperillós. I, sí, després d'aquesta secció, que tant ens agrada i que haurem de modificar en el nostre timing del programa, ens anem al programa d'avui i us portem un programa molt xulor, perquè farem un format diferent, i, si ens agrada, es quedarà una mica durant aquests dies de quarantena, i, si no, farem el que sempre fem al programa, Carpetazo i Vida Nueva. Vols dir, com les teves seccions, no? Vols dir? Les que s'han intentat. Sí, com les mine seccions. Sí, que fem un Carpetazo, i ja està. La meva secció que està allà amb talaranyes, ja té talaranyes. Sempre hem fet el Carpetazo en les teves seccions. Amb la Laia, ara l'hem hagut de fer a la força, perquè no hi ha estrenes, i sí que ens quedem amb la meva. Amb la teva, sí. En realitat, des de fa dos mesos, estem fent la teva secció amb la Vida. Vull dir, totalment, totalment, perquè la meva ja es va fer Carpetazo quan vam començar. Quan vam començar el programa, ja la meva ja va començar. A la segona temporada, jo crec que ja no ens han recordat. A partir de la segona, ja va ser. A la segona temporada va ser. Quina gràcia, la novetat. A partir de la segona, va dir... Sí, una mica això. La deixàvem pel final, i si no de temps, tampoc ho passenà. No ho has d'anar. Tu t'hi n'has de t'ho t'hi n'has de t'hi. I ara sí, comencem amb aquest format que anem avui. Aviam què tal, aviam què tal, meu. És un format molt xulo, jo crec, que serà que cadascú ho expliqui una pel·lícula, però més a fons. Fins ara, feia una vomitada de les pel·lícules que havíem vist a llarg de la setmana, i ara el que farem serà agafar una d'aquestes pel·lícules i dedicar-li més mimo, més carinyo i més atenció. I les coses clades, és una democratització de que ningú cap dels tres es quedi sense temps. Sí. Aquesta és una cosa molt ràtica, totalment. Perquè si no sempre hi ha un que d'acord, saps? Sí, la veritat és que la Xisburga es va quedar a la ràdio, a l'estudi, i no podem fer servir la Xisburga per mediar el temps. Perquè ens aniria molt bé la Xisburga d'ara per mesurar el temps i saber quant de temps dedicar-li a cadascun de nosaltres. Sempre tenim el cronòmetre del mòbil. Ja, però no té tanta gràcia. Tens la pràctica. És igual, Laya, gràcies per la teva bona intenció. I ara sí, ens anem... Mira, si ens anem més lluny, Laya, volia començar per tu, perquè no sabem de si sí que sabem de quina pel·lícula parlaràs, però jo crec que també és per això que volem començar amb tu, perquè volem començar una mica pels ciment del programa en el sentit de que quan comencem, quan naixem, ens posem una mica filosòfics, quan naixem, comencem a veure pel·lícules infantils, els 3, 4 anys, menys els nens, el Raül, que els dos mesos ja anaven al cinema. Sí, sí. Els dos mesos no, però l'any potser ja anaven al cinema, no? Sí, sí, tant i tant. Això ho dic a... És primordial, això. Una mica comencem amb el cinema d'animació, amb el cinema infantil, i per això comencem amb la Laya Viral, perquè és la més infantil de tots, no és broma. Comencem perquè la proposta de la Laya Viral requereix això, no? Té tots els inputs per ser una pel·lícula infantil, encara que també és una pel·lícula que ens donen moltes portes, no? La Laya Viral, estem parlant de... Estem parlant de la saga d'Esrec. Correcte, i això confirma, perdoneu-vos-te, i no t'ho n'ha de fer, en què es comença el primer rol, que és dir, que l'animació és per nens, i jo crec que precisament Esrec és una de les que va començar a atuntuar... Ah, tant, que tot això. Tot aquesta teva dia. Quan he fet la presentació, ho he deixat una mica obert, per això precisament, perquè... Has deixat els punts suspensius. Sí, he deixat els punts suspensius. M'he quedat una mica empanadit, no em volia referir que l'animació és infantil, ni molt menys, perquè sabeu que no ho crec, però sí que és veritat que en aquest cas, aquest format sí que és infantil, però que deixa molt entre obert, deixa moltes coses entre obertes, i deixa molts segons significats. Parlem de reg, la Laya Viral. Jo crec que és inegable que l'animació és un de... No diré gènere, perquè no és un gènere, és el tipus de format, diguem, que un dels que més veuen els nens, o es veuen a l'edat infantil, però això no vol dir que totes les pel·lícules d'animació, o que la majoria de pel·lícules d'animació, siguin només disfrutables per nens, i al contrari, en moltes pel·lícules passa, i Esrec és un gran exemple d'això. A veure, jo us volia parlar d'Esrec, no us parlaré tant de la saga, sinó més aviat de la primera pel·lícula, tot i que aquesta setmana eris la segona, i per això he volgut portar la primera pel·lícula d'Esrec en aquesta secció d'aquesta setmana, i m'agradaria molt parlar d'Esrec 2, perquè és una pel·lícula molt xula, però us parlaré de l'1. Faré una miqueta tipus... Tipus que em fa el Raül, de portar-vos unes quantes curiositats, i parlar-vos més a fons de la pel·lícula, i començaré dient que Esrec és una pel·lícula dels Estats Units del 2001, que va ser dirigida per dues persones, el neus holandès Andrew Amatsson, que també va dirigir Esrec 2, i les cròniques d'en Arnia, per exemple, la primera i la segona, i també va estar dirigida per l'americana Vicky Jensen, que després va dirigir L'espanta Tiburones, una pel·lícula que fa molt de temps que no heu vist, i no recordo com era. L'espanta Tiburones és un clàssic, sí, sí. Sí, també és un clàssic. A la versió original tenim les veus de Mike Myers, de Cameron Diaz, Eddie Murphy, i John Leighton, entre d'altres, mentre que el doblatge en castellà... A mi m'agrada molt el doblatge d'Esrec, en general, de tota la saga, en general. Em sembla un doblatge molt guai. I trobem les veus d'Arocurs i Raya, que són Juan Uñoz i Jose Mota, però també trobem a Núria Media Brilla, quan Joan Carles Gustem, entre molts d'altres actors de doblatge molt bons, que a mi m'agrada molt com fan el doblatge en aquesta saga. No sabia que aquesta pel·lícula estava basada en un llibre, en una novel·la, i ho he descobert que està basada en una novel·la titulada Shrek, també, del 1990, del William States. I bé, jo pensava que era una pel·lícula original, però no sé com és el llibre, però jo crec... O m'atreviria a dir que supera el llibre. Perquè Shrek és una saga super-supermítica, que... o sigui, jo crec que la gent la té en tant d'estima, i s'ha convertit en un ícone de la cultura popular, perquè va ser una de les primeres pel·lícules que va trencar amb tot el segell de Disney. I aquí ve la seva originalitat, per la qual va guanyar el primer Òscar d'animació, que va ser l'any 2012. Ui, ui, atabem, Laya. Vull bé. Ui, ui, ui. Ho veieu? Com necessiteu el wifi, senyor Osvidal? Senyor Vidal i senyora Jiménez, necessitem més wifi. Que li... la música, tot. L'agraeixeré? Laya, Laya, Laya. I es que continuo. I ens comentaves, Laya, aquesta música de Shrek, que també és força important. Sí, o sigui, és un dels punts, jo crec, que ha quedat més recordats en la ment de la gent, quan els parles de Shrek. No només les cançons de diferents artistes que s'han inclòs, com, per exemple, les de Smash Bros. Mouth, que són Allstar i I'm EverLiber, que són la primera i l'última, quan comença a acabar la pel·lícula, o Alleluia, per exemple. Jo crec que aquestes cançons s'han quedat molt gravades, però també la banda sonora original, aquell quan comença la pel·lícula amb el llibre o brinça, i sona la música de Fairy Tale. I una altra cosa que no sé si sabíeu, és que hi ha una obra de teatre, de Shrek. Ah, sí? Jo n'havia escoltat a parlar, però realment tampoc en tenia gaire idea. I, de fet, va ser una adaptació que es va fer l'any 2008 a Seattle, i després es va portar a Broadway. I va ser una obra de teatre de Broadway. Però després es va sediar els drets d'autor a altres companyies, de teatre independents, no només a Broadway, sinó que ha sigut una obra que s'estès per arreu del món. I ara m'agradaria parlar una mica d'unes quantes curiositats que he trobat perfecte a la primera pel·lícula, perquè parlar de tota la saga de Shrek i de tot el que implica podria dedicar-hi un programa sense perfectament. Per això, m'he limitat només a la primera pel·lícula, que és com la més recordada i la més icònica, tot i que la meva preferia és la dos, però això ja parlarem una altra ocasió. Us porto curiositats a la primera pel·lícula. La primera curiositat és que s'anava a fer la pel·lícula en stock motion, i al final, per dos motius, perquè resultava molt car, i perquè no convencia el resultat, al final es va optar per crear la pel·lícula en ordinador. Però us imagineu, on és res que no és stock motion? Sí, però crec que seria com... No tindria el ritme que té aquesta pel·lícula. Aquesta vapidesa, aquesta fluidesa, no la tindria igual, evidentment. Què va, què va? Jo crec que van fer un encert en no fer-la en stock motion. A més de la que diem, que és molt més car, en aquest sentit. Sí, sí, sí. Exacte. Una altra curiositat és que dues de les escenes o dos dels elements que va costar més d'animar va ser el funk. El funk de quan s'està banyant les Shrek al principi de la pel·lícula que surta a la Cienaga, que està banyant, i a l'aigua també va costar molt. El funk, l'aigua i el foc per animar. I sobretot, per la cena del funk, els animadors es van haver de banyar en funk de veritat per saber quina era la textura correcta del funk i com fluien el cos, i van haver de fer això per poder-ho fer després en aquesta escena. Clar, és que a final els fluïts, cabells, tots aquests tipus de detalls, si passa una més complicat. I parlant de... Quan tu fas la repesca, Raül sempre ens portes aquells actors que van poder ser, o que van ser la primera opció, però després no van acabar sent-ho. Doncs jo us porto la primera opció que va haver, per fer la veu de Shrek, d'un actor que es va negar a fer-ho, i va ser Nicolas Cage. Ostres. Nicolas Cage va ser la primera opció, se li va oferir i es va negar perquè, segons ell, no volia semblar onògra. Bueno... No volia semblar onògra i es va negar. I després, el 2013, va admitre que, després de tot l'èxit que ha tingut la saga, que potser va ser un error i ara se'n penedeix. Això passa sempre, gairebé sempre. Mai, en final, en aquest sentit, mira, és el que és i vam fer testar. Totalment, totalment. Tots hem tingut un Nicolas Cage en algun moment de la nostra vida. Hem tingut o hem sigut un Nicolas Cage? Totalment. Doncs parlant abans de la música, això és una curiositat que jo ja sabia i estava estant extesa, però no sé si vosaltres sabreu. Que és que la cançó del principi, la de All Star, la de... Doncs aquesta cançó no era la definitiva que s'havia pensat per ficar. Era una cançó provisional, perquè normalment, això també el Raül ens ho ha explicat a les seves rapesques, que sol ficar unes músiques provisionals per veure més o menys com quedarà la pel·lícula i després es fiquen les definitives. Però en aquest cas, aquesta va ser la provisional, però en els primers espectadors que vam veure la pel·lícula, els va agradar tant com quedava que es va quedar com la definitiva. I això també va passar, crec, amb les cançons de 2001, d'Audició en el Espàdio. Passa moltes vegades i és que és complicat, és complicat. M'he vist en aquestes moltes vegades, no? Jo també poso músiques que podrien ser l'estil de lo que estic buscant, quan em poso l'edit A i muntar. I sí que una vegada t'has acostumat a aquest ritme, a aquesta melodia. És molt difícil canviar després, eh? Jo t'entenc. És molt complicat, molt complicat. És molt complicat, perquè ja l'has fet amb aquesta melodia. Llavors és complicat canviar. A mi em passa moltes vegades, respecte això de la música, que jo escolto una melodia que ja existeix i m'imagino una història, i després escric aquesta història o desenvolupo aquesta història en base a la melodia aquesta que ja existeix, que m'ha inspirat. Però després buscar una música diferent, que no tingui copyright i tot això, és molt difícil, perquè ja m'he inspirat en aquesta melodia. Llavors suposo que en aquests casos sol pass... Ah, sol passar... Clar, clar que sí. Clar, claríssim, quan busques una fan d'inspiració moltíssimes vegades. L'última curiositat que us volia portar és que l'Esrec, des del 2010, des del maig del 2010, té la seva pròpia estrella al passeig de la Fama. I no és l'únic personatge de ficció que té la seva estrella. Tenim, per exemple, el Mickey Mouse, també està algú ni de pu, o la Rana Gustavo, el Simpsons, Godzilla, hi ha molts personatges de ficció que tenen la seva estrella, i Esrec és una d'elles. Molt bé, eh? Molt bé. I abans d'acabar, o sigui, ja no us tinc més curiositats, però volia, sobre l'Esrec, volia recomanar-vos... Perdó, eh, ja d'acabo, però volia recomanar-vos un canal de YouTube que parla sobre teories alternatives d'Esrec, que et fan veure la història d'una manera superdiferent, i aquest canal es diu El Mundo de Zoul, que és un canal així de... De teories conspiratives, sí. Superperturpatores i tot això. Molt bé, doncs queda dit, l'Aya, haurem de fer un especial d'Esrec, perquè t'has quedat moltes coses en el tinter, i es veu que ho vius, ho sents. La veritat és que sents la saga, la portes a les venes, i això doncs és molt guai. Ara passem a una altra pel·lícula per comentar, Raül, és el teu torn. Anem a parlar de la pel·lícula que ens portes aquesta setmana, que em consta, si no has fet cap bogeria, que probablement has fet alguna bogeria que serà musical, però com que no sabem com fan les coses... Raül, ens has fet un canvi... Jo he fet bogeria, sí que ho s'havia dit una pel·lícula musical, però no m'he quedat amb aquesta pel·lícula. O sigui que ho s'havia fet un petit testet de... Jo heu vist això per parlar d'això, però com m'heu dit que no, ho deixem córrer. I llavors, clar, ha sigut cosa de l'últim moment, he pensat, i en què els puc parlar avui aquests dies de confinament, que tenim una mica més de temps per veure més continguts, i descobrir, o redescobrir, coses que... que ho veiem en temps de pressa, a partir d'alguna manera, a casa, entre vàries, crec que la més referent és el cas d'una sèrie, on he dit una franquícia, que ha retornat des de la meva infantesa. O bé, més que ha retornat que diria que els meus fills m'han fet que torni amb ella, perquè és una franquícia que mai havia menys xat. Aquell més fanàtic i el que més ho està ficant per ben, per dir-ho d'alguna manera, ha estat el Pau, el meu fill de 5 anys, que ha volgut... Bueno, que ha volgut... que l'inspirem tots d'aquesta sèrie, i reconec que ha repetit la vella, però... Diguem que trobàvem sentiments retrobats, per dir-ho d'alguna manera. Estic parlant dels power rangers. No sé si he vist alguna cosa dels power rangers. M'he pensat que anaves a tirar per qui, eh? Clar, perquè saps que el Pau és un fanàtic últimament, sobretot dels power rangers, no sé què li ha donat, o què li ha vist, perquè jo de petit els vella... I em passava una mica això, no? Em pensava que sempre tenia una sensació difícil d'explicar, per dir-ho d'alguna manera. Entre excitació i indignació, per dir-ho d'alguna manera. Per uns moviments cinemàtics esquizofrènics, pels dums 5 anys, pels seus colors jampans, la seva col·lecció de monstres que es movien amb el vell de San Vito, uns dolents que criranès i estrònics, per dir-ho d'alguna manera, fins al verícul, sobretot les seves lluites i robots gegants, per exemple. El que més em xocava i més em continua xocant relativament, era saber que era una producció americana, i que passaven els anys i continuem tenint la mateixa sensació i producció. No és un problema d'efectes o de qualitat de l'època. És una sèrie que va aparèixer al 1993, que evidentment va venir de Godzilla, Ultraman i de Tokosatsu, dels Tokosatsu, vull dir. Aquest moviment de pel·lícules, els Tokosatsu són aquest moviment de pel·lícules de ciència ficció i efectes especials nascudes als anys 50, en real de Godzilla o Gojira, que reflexava la poble del poble japonès durant l'atac nuclear d'Ido Xima i Nakasaki i algun altre signe. De fet, Tokosatsu significa literalment filmació especial, i això és el que hi ha en aquestes produccions, les pel·lícules d'acció real en què es feia un úsint intensiu dels efectes especials. El verdadeu i gent dels power rangers és una sèrie Tokosatsu, com dèiem, anomenada Supercentai, i que aquesta, aquesta mateixa, té el seu origen en la versió japonèsa de nostre amic i vestit en Spider-Man. És una pel·lícula... És una sèrie estantada al 1.275, on ja podem veure el pul concepte i estructura de les power rangers. El Spider-Man japonès era tot un exid al Japó, però tenien un problema. No venien suficients joguines de la sèrie, perquè no hi havia més que un heroi, lluitant contra dolents, i no tenia més repartor, i no tenia més armes, no tenia molt més que el personatge, i ja està. Així que van tenir una idea que va ser robots gegants. Això ho van arreglar tot. A l'Homagic Garceta van fer aquests robots gegants, i així neixeria aquesta sèrie, que era Supercentai. A mi, a primer... Perdó, a partir d'aquest primer grup, guardarien la constant de cinc adois vestits de diferents colors, lluitant contra monstres amb un poderós al senal. Aquí ja tenien joguines per donar-hi venda. Això a Estan Lee li va agradar i va voler portar-ho a Estats Units. Però, llavors, als 80 Estats Units, els nens estaven molt acostumats a superarors de DC, de Superman, de Lliga de Sustícia, a nivell d'animació dels 70. A més, tot el material estava en japonès. Això ho dificultava molt més. Encara, i així, ho va voler vendre a les productores de televisió, tot i que totes es pixaven de riure i no li va comprar absolutament ningú. Així que ho va deixar córrer. El 1984, el productor musical Haim Saban, creador de les bandes sonodes èpiques de l'inspector Gats, de les mestres de l'univers, va viatjar al Japó i va veure a la televisió la famosa sèrie, el Supercentai. I es va nombrar igual que li va passar a Stanley. També va voler exportar-ho a Estats Units i reprendre a jo que a Stanley, com deien, no ho va poder fer. Amb una diferència. Ell es va donar que les escenes d'acció no es mostraven les cares, perquè tots anaven disfressats, les lluites, les escenes d'acció, no? Així que va pensar, si gravo les escenes de personatge sense disfressa a Estats Units i inserto les escenes d'acció japonèsa, d'aquí... Què puc treure, no? De fet, així, abarateria costos, per tant, podem veure que d'aquí aquesta disparitat de... de... de planos, que podem veure amb aquests planos contra planos de les powers rangers, que són sempre molts sucans, de dir que no es veu els personatges disfressats mai... actu... Diguem que interactuant amb els personatges no disfressats. I aquesta és la diferència. Llavors, clar, gravaven les escenes normals, per dir-ho d'alguna manera, a Estats Units, que és els que us costaven més, i insertaven les d'acció que eren les més costoses. Ah... Que curiós. Sí. Seria d'aquesta manera que el 1993 es podia veure, per primera vegada, els powers rangers, com a tal, en producció americana, que s'ha arribat a veure a 150 països per més de... de 20 anys, que ja poden més de 20 anys fent-los, i tenint tan èxit que el 2002 va comprar els drets a Disney. Ah... Es va mantenir durant gairebé 10 anys, uns 8 anys. Es va tornar ara a vendre, a Haim Saban, que els va comprar el 2010, una altra vegada els va recuperar. En tots aquests anys, mantenint-se fidel-se el seu estil, han hagut com unes 20 generacions de powers rangers diferents, amb inspiracions o dramàtiques diferents, per exemple, powers rangers fortamístiques, que es va basant en el món màgic de Harry Potter. També versions inspirades en els ninjos, en els dinosaures, o els powers rangers de l'espai, on es creuàvem en algun capítol les dues ninjos. Sí, és tot molt boig, en aquest sentit. Hola! No sabia res d'això, ni que havien tingut tantes versions, ni que havien pertengut a Disney? Sí, sí, sí. No haguessin revenut els drets. Potser es podien tenir a Disney Plus, no com es tenim a Netflix i a totes les plataformes. La història d'aquesta franquícia és molt interessant, faig un petit testet. I es pot veure en l'exemple d'una sèrie documental, no sé si la coneixeu de Netflix, que es diu The Toys That Made Us, us parla de les joguines mítiques de la història i tot el que l'envolta, en aquest cas, la sèrie o les pel·lícules o tota aquesta franquícia dels powers rangers. I per acabar, ja que havíem de parlar d'una pel·lícula musical, us parlarem una mica de la música. Per acabar, us donaré un experiment per fer a casa. Rons Wasserman compondré la famosa música de l'entrada dels Go Go Power Rangers. Va escriure poques hores després de veure el primer capítol, les primeres imatges de la sèrie original, i s'ha mantingut amb diferents alteracions, però s'ha mantingut la mateixa essència. S'ha convertit en un eslògan popular que sempre va associat a la sèrie. Inclus, si agafeu un telèfon que marqui tons, malent, sí que és molt obli, sí que és el que sigui, però que marqui tons, i preneu el 332, 393, podeu escoltar Go Go Power Rangers. Bon, la tonata, eh? En sèrio? Sí, correcte. Podeu fer la prova a casa i ho podeu comprovar. Ho fem en directe. Quin número? 332-393. 332-393. S'ha de complicar. No, però estàs trucant. Sí? No s'ha de trucar. No, no, no. Ah, s'ha de pujar. Doncs jo estava trucant, eh? No, no, no, no. És que saps què passa? M'ha recordat que, per exemple, amb la versió d'Emili Blanc de Mary Poppins, van fer un telèfon que tu trucaves i et contestava la Mary Poppins dient-te coses. I jo a la gent és... Sí, sí, hola, sóc Mary Poppins, no sé què em sé quantos. Si necessites un ninyero ben al cime, tal via, no sé què no sé quantos. Però hi ha entes el que vols dir, que quan li dones el botó, és el títol... Els tons, sí, sí. Molt bé, doncs ara, evidentment, aquí, tècnicament, és molt més difícil provar-ho, però gràcies, Raül, per tota la informació sobre els powerrangers, el meu intent frustrat de trucar el telèfon dels powerrangers, però no es tenia malament tenir un telèfon de powerrangers per quan necessites ajuda, eh? Jo ho faria, però és que no hi ha tons quan pitjo els botons. Jo tampoc, ho dec tenint silenci. Això es pot activar, eh? A tots els mòbils. Sí, sí, és bastant frustrant, eh? Jo pensava que seria més fàcil, per això he anat tan directe a provar-ho, però no és la màgia del directe, no? Va ser provar-ho i et frustra. Però ara ens anem a la secció que, en teoria, no ens hauria de frustrar, perquè anem a parlar de musicals, i el musical sempre s'ha dit que és un genera com més alegre, no? Reprenc aquest musical, aquest gener de musical, amb la meva secció. Avui anem a parlar de la pel·lícula de Damien Chazelle, La l'An, la ciutat de les Estrilles. I la pel·lícula preferida del Raül. La pel·lícula preferida del Raül, després de Jumanji. Bienvenidos a la jungla. Correcte. És la segona pel·lícula preferida del Raül. I comencem parlant d'aquesta fantàstica pel·lícula de Damien Chazelle. La vaig veure a principis de setmana. Ja l'he vist diverses vegades, és una pel·lícula que m'agrada molt, ja sabeu que a mi els colors m'agrada molt, i aquesta pel·lícula transmet una alegria amb els seus colors, que és impressionant. A mi li tinc molt de respecte a aquest senyor, Damien Chazelle, que en poc més de 30 anys s'ha plantat a la catifa vermella dels Òscars. Hi ha dos vegades, amb hui, plaix, i amb l'Alan. I si no m'equivoco també, filsment també s'ha plantat tot i que no va aconseguir res, però també va estar per allà. I, evidentment, amb l'Alan se'n va endur 6 guardons, si no m'equivoco. Ara ho dic de memòria, però si no m'equivoco, van ser fins a 6 els guardons que s'han vendut per la pel·lícula de l'Alan, que vindria a ser la seva segona pel·lícula professional. Hem de tenir en compte que abans de l'Alan ja tenia engegat un projecte de l'Universitat, un del seu projecte d'universitat, que és Guy en Madeleine, on a Parc, que és el seu debut indie al 2009, va ser la seva primera pel·lícula, que va ser un treball de fi de carrera, i aquesta pel·lícula ens narra la història d'un músic i una ballerina que viu en la seva història de amor i desamor. En sona d'alguna cosa, això? Sí, en sona, perquè és... del que va una mica, és com una idea del que ve a ser la pel·lícula, la l'Alan, perquè Guy en Madeleine, on a Parc, veig, vindria a ser la versió indie de la gran producció de l'Alan. Aquest va ser el debut indie de Damien Chazelle, que anys després tornaria a la gran pantalla amb el títol canviat, i tot renovat amb una estètica diferent, aquesta primera pel·lícula, si no m'equivoquis amb l'enquinegre, l'Alan destaca per tot el contrari, per els seus colors, no? I alguns dels números de l'Alan estan pensats també per aquella pel·lícula que va ser el 2019, aquesta pel·lícula que us hem citat. Ens anem al càsting, això que tant li agrada el Raül, de dir, com ha dit la Laya, d'aquest possible càsting que podria haver estat en un missi. I és que el repartiment inicial no era a Memma Stone i Rayan Gosling en cartell, ni molt menys, era per dos actors també... Bueno, un actor i un actriu molt coneguts a Hollywood. Estem parlant d'Emma Watson, la Hermione de Harry Potter. Havia de ser la mia de Mian Chazelle en aquesta pel·lícula, Emma Watson, però el seu compromís amb la vella i la dèstia no li va permetre fer aquest paper de l'Alan. Compromís molt curiós, perquè Rayan Gosling va decidir no fer la vella i la dèstia per fer l'Alan, perquè Rayan Gosling se li va proposar fer el paper protagonista de la vella i la dèstia, el protagonista masculí... O de vella. Sí, no de vella, evidentment, el protagonista masculí, però ho va descartar per poder protagonitzar l'Alan i a la inversa Emma Watson va descartar l'Alan per poder protagonitzar la vella i la dèstia, que sincerament va ser una bona decisió, perquè està exquisita com a vella en el remake de persones de Disney. I el que havia de fer del personatge de Rayan Gosling és ni més ni menys que Miles Teller, que el podem veure com a protagonista d'AWI Plash, una altra de les pel·lícules de Mian Chazelle, que també va rebutjar la pel·lícula per estar amb altres produccions. Per tant, aquest seria el repartiment inicial una parella formada per Emma Watson i Miles Teller, que seria una parella molt més jove que la parella de Rayan Gosling i d'Emma Stone, perquè són dos actors que són més joves. Per tant, es va haver de reescriure el guió, perquè el guió estava fet per una parella més jove i el fer-ho una parella més gran, que és la de Emma Stone. I Rayan Gosling es va haver de reescriure el guió perquè encaixés més amb els actors. L'està massa aviat.Hora de dir-los de saig, totalment. Com deia, amb hores i hores de saig. Van haver moltes hores de saig no només per part d'Emma Stone, sinó també per part de Rayan Gosling. En aquest cas, Rayan Gosling havia fet diverses coses de ball. És a dir, tenia bastanta experiència en els dos camps, tant el de ball com el de camp, sobretot en el de camp perquè ell té un grup de música, per tant, forma part d'un grup de música, per tant, el tema del camp el tenia solvantat, però no tocava el piano. I es va haver de prendre a tocar el piano, i es diu que gran part de les escenes on veiem Rayan Gosling tocar el piano són les seves mans originals i que són les seves pròpies mans que toquen el piano. Per tant, és aquest sobra esforç actual que van haver de fer corsets intensius de can i de ball durant mesos. Com deiem, Rayan Gosling toca el piano en diverses parts de la pel·lícula, hi ha hagut canvis de guió també, com hem citat, i aquesta pel·lícula en algunes escenes està basada en fets reals, perquè s'han agafat diverses coses també de la vida dels actors. Per exemple, veiem una escena i una de les escenes inicials on tenim a hem estorn plorant, en una audició, quan de cop i volta la interrompeixen de forma desalmada un ajudant de producció en mig del càsting. Es diu que Rayan Gosling va patir això mateix mentre estava plorant en un càsting, el van interrompre una productora de la pel·lícula o d'aquell projecte. Va ser una mica el que li va passar a Rayan Gosling, es va agafar aquesta idea perquè li passés el personatge de Emma Stone. Per l'altra banda, aquest guió ja el tenien escrit amb el seu col·lega, però estaven intentant buscar finançació. Van aconseguir parlar amb productors de focus i van acceptar realitzar aquest model projecte de 1 milió de dòlars, però volien alguns canvis. Per començar, Sebastián no podia ser pianista de jazz, sinó guitarrista de rock. I per altra banda, també havia de canviar el final de la pel·lícula, no podia ser un final de gradols, sinó que havia de ser un final conservador, un final feliç. I per això es deia que no van acceptar aquesta idea perquè era canviar el projecte inicial. Per tant, va passar això. No va ser fins que Hollywood va veure que podia triomfar un whiplash, que van dir que aquí aquest tio sap del que parla, anem a veure què vol fer i com el podem finançar. I va ser quan va començar aquesta idea, aquest projecte de l'Alan i aquesta producció que, si no m'equivoco, va ser d'uns 30 milions en el pressupost. Evidentment, sempre comenta el seu director de Minxes, sempre comenta que és d'aquelles persones que reivindica el difícil que és entrar a Hollywood, el que li va costar i aquesta felicitat, no, el perfí entrar en aquest món tan complexa i tan difícil, que és aquest inici a Hollywood. Evidentment, ens queden moltíssimes coses en el Tinté. Podríem parlar d'escenes tallades com Samuene in the Crown, escenes de música que el compositor va fer moltíssimes i moltíssimes hores, va fer moltíssimes i moltíssimes proves de cançons, també en Llaços en Whiplash, hi ha una de les cançons que sona de fons a les dues pel·lícules i misteris o cults, detalls musicals o cults que van sonant al llarg de la pel·lícula. Evidentment, avui acabarem amb el principi de la pel·lícula, acabem amb l'inici de tot, que és aquest Another Day of Sun, que es va fer amb un pla de sequència trampa de tres parts. I fins aquí la meva oda a l'Alan, que m'estimo molt, i que m'agrada tant com m'agrada aquest programa. M'agradaria seguir aquest programa moltíssimes hores més, no és possible, però. I per això pleguem aquí moltíssimes gràcies per escoltar-nos i esperem que gaudiu del cinema a casa vostra i, sobretot, no us ho anueu amb les crispetes. Adéu-siau. Adéu. ...