Benvingudes a Cinema Alegresca. Què tal, com esteu? Soc Daniel Martínez, des de casa meva, que una setmana més us portem programa confinat amb la bonica gent de ràdio Molins, que s'està amatant el programa en directe, i també amb la bonica promítia de la Maria de Espanya, que fa el fantàstic favor de transmetre el programa. Si ens estàs escoltant per ibox, genial, i si ens estàs escoltant per una plataforma pirata, doncs mira, si ens pirateixen el programa, vol dir que alguna cosa fem bé, no? En aquest cas, tornem a estar a les nostres llars per portar-vos el programa, com sempre, a més, cinemacamai, amb aquesta tercera temporada de 1 i 2, 3 temporades ja, anem a camí de la quarta temporada, i no seria possible, si no fos, per aquest trio, aquest trio triomfal que estem formant durant fa ja més de tres anys. Estic parlant de la fantàstica Laya Vidal, molt bones, Laya, què tal, com estàs? Molt bon dia, tard de nit, el que sigui. Sí, jo ja les presentacions ja no sé com fer-les, perquè intento ser inclusiu i incloure tots els dies tota la gent, totes les ràdios, totes les amizores, però és que cada vegada és més impossible, perquè estem creixentant com a programa que acabaran un moment... Sí, molt bon dia. Gràcies, gràcies per felicitar-me. També hem de felicitar la persona que fa possible el tema tècnic, perquè no és en Josep Montà, no?, encara que ell sí que ens ajuda a posar el nostre programa, a que se meti el programa, però qui realment... I donem una salutació des d'aquí. Totalment, que el trobem molt a faltar. Però el que realment està al capdavant de les tecles durant aquests últims programes és ni més ni menys que l'entrenyable Raül Navarro. Molt bona tarda, companys. Què tal? Com estàs? Bé, cada vegada més hem feinat, tio. Però bé, hem fet... Sí, sí, jo he anat al confinament... Ho he dit les últimes setmanes i ho continuo dient. Vaig empujar, no sé... El primer mes que... M'he passat com a que he caigut de vacances. Anem fent un paró, ni demés. Ara hem agafat l'embrançida i... Déu n'hi do. Mireu, no sé si us passa a vosaltres, però a mi m'està passant una cosa. Jo vaig començar una mica com tu, no? Com més tranquil, però... Però no tant, no? M'han començat a venir les feines de l'escola i tal, i ja em va començar a venir com la feina. I ara m'està passant, que vaig tenir com un temps com més de tranquil·litat, amb més tal, i va començar a créixer la feina, diguéssim, confinada, no? El treball confinat i tal. I ara ja porto una temporada que estic bastant de feina en confinament, diguéssim, a casa. Però ara està venint també la feina de la nova normalitat. I se m'estan juntant els dos pics. La feina de la nova normalitat i la feina del confinament. I m'està resultant això amb un big bang que aclussionarà en el meu cos i farà que la meva habitació estigui esquitxada de sang de 15 dies, perquè es plotaré com seguim així de feina. Però, bueno, jo crec que la llevi d'ara... T'hem dit que estic a la mateixa situació que el Dani. Estic molt adientificada amb el big bang emocional, no? Exactament. Sí, home, jo crec que a final tots, no?, és una mica el que veiem. I també és bo, també és bo per el fet que... Bueno, crec... No crec que en aquesta paraula de la nova normalitat, perquè si és nova no és normalitat, fins que no porti un temps, això pot començar, però sí que aquesta nova situació, no? Seria com un temps d'adaptació, no, diguem? Sí, sí, sí, al final... Jo crec que és bo, en aquest sentit, que hem de començar a bancar perquè, si no, això durarà infinit. I tampoc és qüestió... que durarà, perquè durarà. Però és un problema d'adaptació, més aviat, més que de solució. Sí. Totalment, totalment. Ens hem d'anar adaptant i ara... Cada vegada ens estem adaptant una mica més, no?, ha fet, per exemple, el programa des de casa, i avui haig de compartir una cosa amb vosaltres. I és que en veureu en algun moment del programa, els ullens no, però vosaltres sí, perquè ho estem fent via Zoom, que vaig mirant a la finestra, i és que fa com una hora que tinc uns veïns que estan en el terrat de casa seva, i no sé què n'hi ha que us estan fent, però tenen allà una escala i tinc por que es facin mal, perquè estan allà al terrat dels dos, i dir que és que, clar, no sé, estan molt alçats. Doncs, Dani, hi va una portina, però està concentrat en el programa. És que sí, que estaré concentrat pel programa, però és que em causa bastanta... bastanta... no sé, patiment, saps, allò? Allò de veure algú en perill, veure algú en perill em causa bastant de neguit. Doncs tancar, per exemple. Tancar-la tanco, que així m'entraï d'ed, que ja comença a fer calor, però sí que és veritat que em causa aquest nivell d'angoixa. I aquest nivell d'angoixa és el que parlarem avui en el programa, perquè parlarem de diferents pel·lícules que hem vist, però també parlarem una mica del gener de terror, i aquest gener de terror que ara estàvem parlant de la vida quotidiana, d'aquest sentiment d'angoixa, de quan veiem persones en perill, també el transmetem en el cinema amb el gener de terror. Això serà més endavant, perquè abans, com sempre, hem de començar parlant amb la pregunta de la setmana. La pregunta d'aquesta setmana és la següent. Avui ens centrem una mica amb els nostres directors i directors de cinema, perquè durant aquest confinament hem estat veient moltes pel·lícules, i jo he estat veient diverses pel·lícules. Una d'elles ha sigut el de gènere biogràfic, no? Com, per exemple, vaig estar veient la teoria del todo l'altre dia, que és una pel·lícula molt interessant, que parla sobre Stephen Hawking, i és una pel·lícula superinteressant. A nivell actual està molt bé. Treballa de nivells fantàstics, el noi com l'Eddie... El... ens surt el nom del personatge, el Newt Scamander. El Newt Scamander és que... Redneck. Redneck. Aquest tio que crec que va guanyar Redneck, aquest senyor, aquest noi, no sé com dirigir-me ell, però aquest actor que, si no m'equivoco, va guanyar l'Òscar a millor actor per aquesta interpretació a la teoria del todo. Per tant, és una... és una pel·lícula que està molt ben interpretada, està molt bé, i és una biografia. Per això avui llenço una mica la pregunta, vinculant una mica al tema biogràfic i al tema dels directors, us llenço la següent pregunta. Si haguessiu de triar un director que hagués de portar la gran pantalla, la biografia de la vostra vida, la història de la vostra vida, quin director, directora seria? Deixo a la, ja, que ho té clar. Jo ja sé quin són els vostres gustos, sé, però em podeu tirar. Però encara llexi... És que estava pensant en alguna alternativa, perquè m'agradaria com enfocar la meva vida en dues aspectes, com en dues visions completament diferents. Però ara mateix no trobo el director o directora que seria el de l'altre basant. Si se m'acudeix a llarg del programa, ja ho diria al final, però una de les basants seria, sense dubte, Tim Barton. Clar. Tim Barton, per suposat... Estaria molt millor veure la teva vida reflexada a l'estil de la imaginació i de la manera com concepte aquest director als mons. Jo tampoc ho tinc massa clar. Jo crec que aquesta pregunta, més aviat, respond no a la vida que hagis tingut, sinó més aviat a quina vida hauries volgut tenir o quina visió de la teva vida hauries volgut tenir. Totalment cert. Clar, a partir d'aquí depèn del dia, potser. Hi ha dies que dius, ostres, la meva vida la podria dirigir, no sé, clínics, però, no? Sí, tindrem els grans. Estim a l'espílbre, per exemple, si no, podem tirar a mil coses més. I, si no, podem tirar qualsevol cosa. Si vols agafar la paraula més clua i més negra... Tarantino. Jo no l'escolliria, és un director que m'agradava molt, però no l'escolliria per fer la meva biografia. T'agraeixo que no l'escollessis perquè l'escolliria jo. És a dir, tenir el plaer, tenir l'honor, que l'última pel·lícula del Tarantino, perquè recordem que va dir que em faria 10 i ja en té 9, perquè no amb la meva vida, perquè no. Vull dir, potser... Pots explicar unes coses reals i unes altres que ell li doni la gana, no? Totalment, totalment. Seria fabulós, seria fabulós. I si expliquéssim en una biografia, si parléssim amb una biografia, és a dir, si els directors, si, en aquest cas, estic en espílbre o clínics, agaféssim la vida al raúl i fessin una pel·lícula. Si t'invarten, agafés la vida a l'alla i fes una pel·lícula, i el Tarantino agafés la meva vida i fes una pel·lícula, perquè m'agafàvem les cuines de la escala. Comencem. En quines bot Бàel у Terrиса coincidiríem amb els tres punts? Primera, en què som les causes de cinema. Seg pandemia, convertim cinemagresca. Trobo que els tres pel·lícules.... DSS onions, per interès, les tres pel·lícules... i ens hauríem d'explicar les tres pel·lícules. Encara que fossin directors diferents, històries diferents ens vincularia a tots, perquè ens vincula bé el cinema, el programa, però també hem d'explicar els espectadors, que ara mateix ens hem unit amb la fantàstica gent de M&K Space, i estem duent a terme aquest projecte, aquesta mostra, una mostra que serà el primer festival de... La primera edició del Formiga Film Festival, una mostra de transformació social. És un festival de notificar-ho, i també aprofitem els nostres estimats directors, que ho tinguin en compte també per les nostres biografies, no? Però, a més enllà d'això, avisar els nostres ullents que, a partir del dia 8 de juny, a la sala 7 de Cinebaix, a la sala virtual de Cinebaix, podem veure aquest festival on-line, aquest festival en directe on-line, en aquesta sala 7 del 8 a 21 de juny. La setmana que ve tindrem més informació, perquè dedicarem el programa a parlar del Formiga Film Festival, però ja que comencin a sentir aquest aconteixement històric pel programa, i també pel Vas Llobregati per Catalunya en general, perquè és un aconteixement que ens fa moltíssima il·lusió, i que des d'aquí sàpigueu que estem fent aquest Formiga per tots vosaltres. Correcte. Sí o no? Sí, no es podia haver explicat millor. I, a més, estem molt motivats amb això. Correcte, estem aquí gastant tots els nostres fulsos, els que ens quedaven, per això estem cada vegada més feina, tant els companys de mTK com nosaltres, donant tot el que podem per poder fer això de manera meteòdica, per dir-ho d'alguna manera, perquè tot amb això del Covid, els problemes que hem tingut tots s'han multiplicat en el festival o en la mostra que s'havia de fer in situ en el cinevaix de Sant Feliu. I tot això t'has tocat tot, perquè és molt incert, no sabem quines és la situació, i ens hem volgut avançar i adaptar, però això dèiem abans de l'alternativa. I voldré adaptar així perquè ho volíem, ensenyar als espectadors i a tothom. Per tant, convidem els nostres ullents que, si teniu algun projecte, si teniu alguna cosa pendent en el Tinté, que la pandèmia no us aturi. Segueu endavant, seguiu lluitant perquè ho aconseguireu. I ara sí, comencem amb la nostra programació del programa, perquè tenim moltes coses a parlar, tenim moltes coses, comencem amb aquesta escaleta. Recordem que és la segona setmana que dediquem una pel·lícula per persona. És a dir, que nosaltres tres hem triat una pel·lícula, una saga per parlar, i us portarem aquesta pel·lícula avui, aquesta recomanació que us fem, que descu una pel·lícula diferent, una saga diferent. I si us sembla, per anir-nos una mica al relleu del Timbarton de la Laya, agafaré una mica aquest relleu i començaré jo comentant la pel·lícula que us porto aquesta setmana, i així també, com que vosaltres porteu pel·lícules amb gèneres molt similars, us deixo el vostre espai més aviat cap a... Bueno, després de la meva secció, i així també fem com dos blocs diferents. Comencem parlant una mica d'aquest gènere fantàstic, comencem parlant de l'estil bartonià, de les pel·lícules de Barton. Sabem que és una persona, un director, que té una manera de fer molt diferent als altres, que té una visió, una manera d'explicar les històries que és molt especial, molt concreta, i això jo crec que també agrada molt els seus fans i fa que tingui aficionats de Barton arreu del món, per aquesta manera d'explicar les històries, per aquesta manera de fer-nos entrar i encabir la nostra vida a les seves històries i que ens sentim identificats i que ens reflectim en les seves ficcions. I avui dedicarem la meva secció a parlar de la pel·lícula de l'any 2005. Es va estrenar aquí a Espanya el 2005, i és una pel·lícula molt dolça. Estem parlant de Charlie i la fàbrica de Chocolate. Moltes coneixerem el personatge de Charlie, el personatge de Willy Wonka, els Umpah-Umpahs, aquests personatges principals de la pel·lícula, evidentment en tenim molts d'altres, però sí que farem un petit repàs als actors i actrius que formen aquest repartiment. Tavim un jonitip que encapçala aquest repartiment amb un personatge protagonista, el de Willy Wonka, un personatge que hi ha molta gent que li recorda aquest personatge del llibre de Roald Dahl, perquè no hem d'oblidar que aquesta pel·lícula està basada en el llibre de Roald Dahl, que és un llibre que li agrada molt a Tim Burton. I en jonitip va voler que hagués molt remarcat això, perquè fins i tot va intentar seguir molt al peu de la lletra de la pel·lícula i de la pel·lícula i de la pel·lícula. I també va posar les especificacions d'identitat i de físiques del personatge. Per exemple, es va posar lentes, es va posar l'entilles de color violeta, perquè el color fos un més semblant del personatge. El dic que la major part del temps de les ulleres aquelles de sol gegants. Sí, molta part del temps porta aquestes ulleres que, en aquest cas, no ballen amb els ulls, per tant, sí que és veritat que no s'identifica, no es veu. També es va... I el barret, aquell, també? El barret, gegantiu, el cabell, en realitat, se li veu ben poc. També es va posar en els dins com unes plantilles, unes prótesis, perquè tingués una dentadura més perfecta, no? Sí, perquè se li veu superblanca i superperfecte. Totalment, el seu pare és antista, recordem, i això també era una cosa que era important, no? Després tenim a Charlie Bucket, tenim el fantàstic Freddy Hickmore, és un actor que jo li tinc molt d'agressi, perquè... Digues, digues. Sí, sí, perdó, que quan no va dir, s'ha tallat. No hi ha problema, digues. A la trama del dentista és curiós que la van introduir... O sigui, la trama de pare i fill, la van introduir en aquesta pel·lícula, aquesta de remake, perquè ni a llibre ni a la versió original apareix. Cap menció al pare del Willy Wonka. Correcte. Doncs mira, això també és una cosa molt interessant. Que li va afegir profunditat al personatge. Totalment. A quins podràs ajudar bastant també, perquè sé que és una gran pan de la pel·lícula, i això també ens ajudarà a visualitzar una mica la imatge que va aconseguir Tim Burton. Charlie, com dèiem, tenim l'actor Freddy Hickmore, que després hem vist en sèries com, per exemple, Degut Doctor i altres pel·lícules. Però jo em quedaria amb el Degut Doctor, perquè és la sèrie més recent que he fet. De fet, és molt curiós, no sé si es veu, que aquest noi parla castellà, fluït. Sí, correcte, perquè els seus pares són gallecs, té un pare gallec o algo així, pot ser? Sí, o un altre, no sé, un parent, crec. Sí, té un pare gallec, i, de fet, l'Andreu Bonafuente l'ha entrevistat fa un temps, i a la resistència també té una entrevista. Ahà, l'ha entrevistat en castellà, i té un castellà molt fluït i molt... molt... molt entenador. I, bueno, el Freddy, la veritat és que va fer un gran paper, va aconseguir convertir el Charlie en realitat, i jo crec que fa un Charlie molt seu i molt xulo. Molt entrenyable. I hem d'aclarir... Està molt estimat, Raül. Totalment, molt entrenyable. Hem d'aclarir que Johnny Depp va ser la persona que va dir i va recomanar el Freddy Hickmore a Tim Burton, perquè Johnny Depp ja havia treballat amb en Freddy en altres produccions, i creia que podia ser molt interessant i va ser en Depp qui va proposar aquesta participació a la pel·lícula. També tenim una Elena Boham Carter, que aquesta setmana ha sigut el seu aniversari, per tant, per molts anys, i tenim una Elena Boham Carter que participa... És que estàs escoltant felicitats. Sí, felicitats. Que participa en la pel·lícula Com a Mare, en aquest cas amb un paper de bona, en aquest sentit, perquè moltes vegades estem acostumats a veure Elena Boham Carter veient fent papers de dolenta, no? Astrafolaris. Sí, astrafolaris, Tim Burton la fa servir molt, també a Harry Potter. La veiem amb un papers molt més crux, molt més cruels, i en aquest sentit fa un paper molt dolç i molt entrenable. També tenim un tiproi que fa de unpa-lumpa, que jo crec que també és un dels personatges més entrenables de la pel·lícula. Mítics. I cal tenir en compte això, que és una mateixa persona que va fer de unpa-umpa en totes les versions que anem veient enllà de la pel·lícula. També tenim un Christoper Lee, que fa de Dr. Gwonka, el pare de Willie Gwonka, i un repartiment més extens, però que no aprofondirem més, perquè jo crec que els més importants ja els hem mencionat. Ara sí, anem a profundir amb algunes curiositats que puguem tenir de la pel·lícula, que sempre és molt interessant. De fet, aquesta pel·lícula hi ha algunes mansions. Ja sabem que els directors els agrada mencionar els treballes anteriors. Per exemple, hi ha una escena on veiem que Willie Gwonka talla, amb unes tisores, una cinta vermella que dona, com a inaugurada, la fàbrica de xocolata. Es diu que aquesta cinta vermella, aquestes tisores, fan referència a la pel·lícula Eduardo Manos Tijeras, que fa referència en aquesta pel·lícula també de Tim Burton i de Johnny Deeb, que estan allà tallant... Bueno, és una de les coses que diuen, no sé si és ben bé cert, però sí que tenim aquesta referència. Està una mica agafat per pinces, eh? Sí, està una mica agafat per pinces, però sí que és veritat que a vegades els directors intenten ser discrets en algunes ocasions, i en aquest cas, potser, era una d'elles. També hem de tenir en compte que abans de la lecció de Tim Burton, com a director de la pel·lícula, s'havia parlat d'un Robert De Niro per interpretar el Willie Gwonka. Era una de les opcions que tenien el Warner Bros, que és qui va fer la pel·lícula, o Warner Bros, o qui sigui, qui tingués el projecte entre mans en aquell moment, tenien la idea d'aquest Robert De Niro com a... Aquests són els noms que sempre sonen, el Robert De Niro, Nicolas Cage, estaba a la llista, Jim Carrey, no? Sí, Daniel Radcliffe, també. Will Smith, o sigui, aquests. Sempre estan a la llista. Daniel Radcliffe com a Charlie. Suposo que això, les productores, al final, quan han de fer un projecte, miren una mica el panorama quins són els actors més sonats del moment i es colleixen, evidentment, quan entra en joc el director i tot l'equip, les coses canvien, evidentment. El que passa és que una de les coses bones d'aquest repartiment, i que al final es va veure la gran pantalla, que és aquest Johnny Depp, una de les coses bones és aquest duo, Dip Burton. Hem de tenir en compte que ja treballen junts des de fa molt de temps i s'ha dit en alguns moments que Johnny Depp i ell aporten tant de temps treballant junts que se saben perfectament el que li agrada l'altra persona. És a dir, tenen un sentiment d'amistat. Ja és més enllà de la feina, sinó que s'ha creat una màgia, una relació de treball i amistat. Això que el dic era abans, ara ja fa un temps que no treballen junts. Sí, ara ja fa un temps que no, però l'època d'Aurada, que seria la primera dècada dels 2000, no, al final s'ha donat aquest temps, però sí que és veritat que tenien aquella compenetració de mirar-se els ulls i saber que és el que vol l'altre. Diria que l'última vegada que va anar... I l'allà, ja t'està ballant. A Sombres Tenebroses, diria. Sombres Tenebroses han treballat junts, correcte? Sí, diria que és l'última, paler. Potser, potser. També una de les anècdotes d'aquesta pel·lícula no és que tenim un riu de cacao líquid, un riu de xocolata, que en realitat, pel que les fonts diuen, és un riu de xocolata real, és un riu de cacao líquid real. Perquè sembla impossible, però ho van aconseguir. Van aconseguir elaborar aquest riu de cacao líquid que desborda per l'empresa de Willy Wonka. Barton va fer servir un subministre continu de xocolata de 740.000 llitres i d'aquests llitres, aproximadament 120.000 llitres, van ser per la cascada. I 630.000 pel riu, que mesurava el riu 54 metres de llarg i entre 7,5 i 12 metres d'amplada. Perquè jo suposo que deu fer com obertures, i al riu hi havia moments que d'amplada feia 7,5 metres, i hi havia moments que em feia 12 metres d'amplada. És impressionant la quantitat de llitres de xocolata. Ni efectes especials ni res, aquí. Si no és real, no passa. Totalment, i aquí ve una de les anècdotes del rodatge, i és que una de les càmeres, mentre estaven gravant, va caure al riu de xocolata entre el rodatge. Aquest accident va costar 500.000 dòlars. Uau! 500.000 dòlars va costar aquest accident. La càmera va a caure al riu de xocolata i què farem? La càmera es va espantllar. I què és el que hi ha? Cages de l'ofició. Totalment, totalment. Aquests cages de l'ofició són coses que passen, que poden passar, i és el que hi ha. I una altra de les anècdotes en aquest càsting, jo aniria quan estaven allà sopant un dia, sopaven, que li estava proposant la projecta, el Tim Burton li va dir, vull parlar-te d'una cosa. Conèixes la història de Charlie de Fàbrica a xocolata? Doncs bé, m'agradaria fer-la. I em pregunto si t'agradaria interpretar. I el Johnny Dibb no el va deixar acabar la frase, i li va dir, accepto, accepto, per suposat, com t'enmi. Sense ningú dubte. Va haver aquella confiança mutua de dir, més igual el que m'estic venent, perquè vull participar en el teu projecte. Fiques-la allà. De fet, com va passar amb Eduard Omanos Tijeras, que van quedar els dos, i va ser un amor a primera vista, quan el Tim Burton li va explicar el projecte al Johnny Dibb. Totalment, jo crec que tenen una compenetració, o tenien, no, perquè ara m'estàs fent dubtar, allà, amb el que m'has comentat abans, però és allò que tenien, tenen una bona relació, no ho sabem, això serà una secció del cor. Sobretot dedicar la revista Al Corazon. O a l'especial de Tim Burton, quan el fem. O un especial de Tim Burton, del Tim Burton. El Tim Burton. El Tim Burton. Sí, sí, totalment, jo crec que haurem d'encaviar un especial, properament, per parlar, no només del Charlie de Fertiguer Chocolate, sinó de la seva filmografia, però avui sí que acabem, perquè vull concloure ja la meva pel·lícula d'avui, la vaig disfrutar molt, la vaig veure l'altre dia, perquè ja feia dies que no la veia, i mira allò, remenant per mètre't, la vaig trobar, i la veus amb uns altres ulls, perquè jo ja feia anys que no la veia, i la veus amb uns ulls totalment diferents. Amb unes coses que dius, ostres, detalls, coses surrealistes, coses que dius, ostres, que bo, no?, i que estan super, super, super bé. I per concloure ja, diguéssim, la secció m'agradaria dir alguna anècdota, no?, i hi ha molta gent que opina que Willy Wonka de Johnny Depp s'assembla molt a un Michael Jackson, que podrían ser personatges molt semblants. I de fet, al respecte, el Tim Burton ha comentat en algun moment que la gent ha mencionat certes similituds amb Michael Jackson, però hi ha una diferència entre els dos. Sabeu quina diferència hi ha entre Michael Jackson i Tim Burton? Doncs que a Michael Jackson li agraden els nens i a Willy Wonka no. Per tant, és una resposta bastant contundent la que va donar a tu, i que podrien cavir molts debats, eh? Podrien cavir molts debats, aquesta resposta. Però sí, és veritat, a Willy Wonka no li agraden els nens, i sembla que a Michael Jackson sí, per tant, pots llegir com vulguis. D'algú s'ha parlat, d'algú s'ha parlat. Sí, hi ha molts documentals que parlen del tema, però pots llegir com vulguis. És un tema controversial. Sí, sí, totalment. Controversi, totalment. Doncs gràcies per deixar el meu espai al meu minut de glòria. Avui he començat jo primer, per tant, estic feliç, perquè he pogut parlar plenament del projecte de Tim Burton, d'aquest Willy Wonka, d'aquesta Charlie, la farica de xocolata. Però ara ens anem a posar una mica més tan abrosos, una mica més foscos, perquè anem a parlar de pel·lícules de terror amb el Raül i la Laya. I la Laya avui ens porta. Què ens portes, Laya? O Raül? Ah, comencso jo, comencso jo. Vull entrar i posar el Raül perquè l'altre dia vaig parlar massa, i... No m'ho puc creure, us havia confinxat. Que fort, us havia confinxat. Vale, vale. Doncs em sembla genial, vull dir, Raül, tot teu. Bueno, jo, aquesta setmana, he revisionat, acompanyat dels meus dos fills, una saga que els ha agradat molt, cosa que jo tenia els meus dubtes d'entrada, i és que el 2007 va ser un bon any per al terror del cinema espanyol. Recordem que teníem a Bayona, amb Allofanato, per exemple. Però, a més a més, una petita producció que havíem fet a Sitges, i arribava a les pantalles. La primera entrega d'una... d'entrada independent, d'una saga que marcaria un avanç i un després al cinema espanyol, més concretament al terror. I parlo, sobretot, que marcaria aquest avanç i un després a aquesta primera pel·lícula. Hi ha una baladeró Ipaco Plaza, que ja havien treballat junts amb una altra cinta de terror, per dir-ho d'alguna manera. És un documental sobre operació en triomfo, la primera d'aquesta operació en triomfo. A mi em feia bastant de por, que això... Van continuar amb el terror, i estic parlant que després farien wreck. Rack, que no és wreck, eh? Deferent del que va explicar la laia d'altre dia. És una pel·lícula que recuperava una mica el font-frutatge, que en el 1999, per exemple, havia potenciat una altra vegada 10, 8 projectes. I aquí hi portaven aquí a Espanya, i d'una manera molt realista, i d'una manera molt especial, a l'hora de fer, de fer, literalment, la pel·lícula, de fer tota aquesta producció. El que wreck va suposar al seu moment, i l'emprente que va deixar, és la multitud d'obres, que es va inspirar després amb aquesta essència, per dir-ho d'una manera. Es va vendre a molts països i va treure un fa. Cada sa part és el tema dels Estats Units, que després de que Espanya s'estreni aquesta pel·lícula, van córrer a comprar els drets, però no per fer-la allà. O sigui, no per projectar-la allà, sinó per fer-hi la seva pròpia pel·lícula, el seu propi remake, que estrenarien, inclús, abans, que la pel·lícula original, per dir-ho d'alguna manera. Què dius de veritat? Sí, ja es va estrenar primer 40 anys, que és el nom de la remake, i després es va estrenar al wreck. Però després, estem parlant d'un any i mig, després es va estrenar al wreck. Uau! Sí, sí que van comprar els drets aviat, llavors. Sí, sí, sí, van anar tot molt ràpid. De fet, això, aquesta pel·lícula és molt dolenta, dolentíssima, però és curiós de veure, perquè forcen totes aquelles situacions que, precisament, són el punt fort del wreck. Reque està gravada cosa que no normalment no es fa, tot i que hi ha molts casos que s'han fet, però normalment no es fa perquè no és viable, perquè a nivell de diners i de planificació és bastant inviable fer les pel·lícules d'una manera cronològica, que va rodar de manera cronològica, en aquesta, evidentment, es va fer. I es nota perquè els actors, evidentment, mantenen l'estat d'anim, diguem-n'hi, i llavors ho poden potenciar molt més. No es podria fer si no es faci, però és molt més fàcil per ells per poder potenciar-ho cada molt més. Fins a nosaltres, en jo com el Dani, ho sabem perquè estem estudiant, precisament, per ser això. Correcte, correcte. I el Dani no pot estar parlant perquè no estava escoltant. Per ser què? Per ser... Per ser peixatés, Dani. Per ser peixatés, ah, vale, sí. Sí que estava escoltant, vale? Com ets? Doncs això. Jo crec que la gran força que té Rec, sobretot, més enllà de ser un funfotaix, més enllà de ser una pel·lícula de tableau, més enllà de tenir tombis, per dir-ho d'alguna manera, més enllà de milers de coses, de tenir actors no coneguts, que jo crec que era molt important, i els directors així ho diuen, que era molt important a l'hora que es fes... creïble, tota la història, és molt important aquesta improvisació, que hi ha en aquesta pel·lícula, quasi en tots els àmbits, per dir-ho d'alguna manera, ni els protagonistes, o sigui, ni els actors, sabien exactament tot el que passaria en cada moment, i ni exactament, per dir-ho d'alguna manera, l'equip no tenia ben clar com, què, perquè hi havia molts... Moltes sorpreses, diguem. Sí, es jugava molt amb sorpresa, perquè hi haguessin reaccions reals. Reaccions reals, i ara estic recordant, per exemple, una escena gairebé al principi, en els 20 minuts per pel·lícula, a més o menys, en el que... Suposo que tothom l'ha vist, però si no, us emplasso que la veieu, precisament perquè ara, per exemple, a Netflix, han posat absolutament tota la... bueno, crec que absolutament no ho sé, però... tota la filmografia de Jaume Balagró, és a dir, que tenim l'Osin Nombre, tenim Míndez Duermes, tenim... Tenim Musa? Moltes. Musa, però això dic que es conec si estan absolutament totes, però que han posat molta filmografia d'ells, eh? Entre elles, aquestes, no? Aquesta de bec. Com deien, hi ha una escena molt... que em sembla significativa, i és el moment en què entren els... són un equip de televisió que està fent un reportatge a Rollo Callejeros, i estan seguint el dia a dia, o a la nit, millor dit, d'un parc de bombes de Barcelona, que ja està tancat aquest parc de bombes, però és un parc de bombes real de l'Eixample, i tenen una trucada d'alerta que hem d'acostar-se a un pis, a un edifici, de la Rambla, de fet, és el número 84 de la Rambla de Catalunya, i precisament això de la UFORT, que havia de ser un espai real, per tant, no hi ha set de rodatge, no hi ha plató, no hi ha res, està tot gravat dins del mateix edifici, i hi ha un moment en què els bombers entren dins d'un dels pisos, i avançant per un passadís, s'espanten perquè un d'ells, sense voler, a les fosces tira un gerro a terra, i es trenca, evidentment, fa sudor, i punt. I fan el que et sobresurt els actors, perquè precisament ha sigut un accident, evidentment, ho incorpores perquè la teva premissa és improvisar, i no parar mai de gravar la revista d'aquesta pel·lícula, i llavors continuen com si tal. Si veieu la pel·lícula de 40 anys, o com a mi em veieu aquestes hores i ja està, hi ha una escena que recrea en aquesta escena, però en el passadís, clar, aquí els americans han dit... Ostres, aquí ens hem d'espantar, però, clar, ho fem perquè ara estan jo. Per tant, el que fan és que surti un gat en aquell moment i trenqui el gerro. Fiquen al gat, ja ho veuen, i que trenqui el gerro, però, evidentment, la reacció dels actors no és exactament la mateixa. Hi ha una altra escena molt curiosa en aquest sentit, i és que hi ha un moment en què estan abaixant el portal de l'edifici o a baix de les escales, i tal com estan discutint i parlant un dels bombers, i faig una mica de spoiler, cau des de dalt, de les escales, volant... Pum, cosa terra, vam, i s'està veient al terra, no? Això els actors tampoc ho sabien. Tampoc sabien que passaria res, que cregueu dir res d'allà. Evidentment, les reaccions no tenen... no tenen desperdícia en aquests moments. I aquesta és una mica l'essència que té aquesta pel·lícula, i per mi, per això, en veritat, es va tractar com unes millors pel·lícules de terror i demés. Evidentment, és una molt bona pel·lícula de terror. De fet, unes dels vídeos que es van fer virals en aquell moment va ser que van posar càmeres quan es van començar, que s'ha fet després en alguna ocasió més, es van començar a posar càmeres dins de les sales de cinema per gravar la reacció del públic davant de la pel·lícula. I això és el que es venia una mica com viral, no? Després d'això, s'ha fet servir com a campanya publicitària en altres pel·lícules posteriors de terror. Sí, sí, sí, inclús en el bocadillo. Però... que també és de terror. Jo també pensava en el bocadillo, ja. Que també és de terror, també és de terror. Bé, conseqüència d'aquest èxit, la pel·lícula... Evidentment, va tenir aquesta secuela de 40 anys. Bueno, secuela, no, perdona, remake de 40 anys. 42, inclús, determinat. Va fer les secuales de rec 2, que continuava la línia, i tot passava en el mateix edifici, exactament igual, que la primera. Rec 3, que ja la va dirigir en solitari Paco Plaza, que jo era una mica el projecte que teníem, no? La va dirigir Paco Plaza i parlar una mica d'aquesta infecció fora, o paral·lenament, d'aquest edifici, no?, en una boda. I després tindríem rec 4, molts anys després, és la que més es va retreçar, dirigida per Jaume Balagró, que li dona una volta més a tota la història i té aquest relat fora d'aquells en claus de l'edifici o de la boda, i parla del com acaba tot o com abans a la història. Pregunta, que s'acaba de codir, aleshores. No estaria bé fer una cinquena pel·lícula, no tindria cap boda, si ja s'ha tancat tot, o sí? No, té cap boda, sempre s'han de deixar aquests fills obert, sempre, perquè ja no saps per on anirà les coses, ja sigui per una qüestió d'èxit, o sigui per una qüestió d'inquietud. I en aquesta, evidentment, també es deixa aquesta petita porta oberta, el que pugui haver, en el moment que el si convingui, que pugui haver aquesta cinquena part. Però el que dius, la quarta potser no va funcionar tan bé com les tres primeres? Jo dic la veritat, jo, Pablo, per mi sincerament, per mi és la més fluixa de totes, i tot que Jaume Balagró... Quan ho estaves explicant, m'ha donat aquesta sensació. Totes quatre són pel·lícules molt diferents, tot i que tracten al mateix tema. Tenim les estils de pel·lícula molt diferents. A la primera sí que tenim un fotatge real total, molt immersiu, molt. A la segona, per mi això ja perdo una mica més, perquè intenta tractar molt més a l'acció, té molt més moviment. Potser el tema d'ambientació i, a més, no entra tant, perquè el que vol és moviment i és el que dona i ben donat. Però canvia molt l'estil, per mi. Aquí entrem en que en comptes d'una càmera, hi ha milers de càmeres per tot arreu, llavors podem canviar la situació i llavors no ens deixa ficar-nos del tot en una situació. A la tercera sí que comença com un fotatge, com una càmera amb mà. Però en un moment donat de la pel·lícula, aquesta càmera acaba a terra i es trenca, i és com un missatge dels directors, el pacoplasa en aquest cas. D'acord, aquí hem acabat de gravar amb mà, hem acabat de jugar amb les càmeres, i ara anem a fer una pel·lícula, que no tinc res a veure, que és una pel·lícula convencional, i amb càmera subjectiva. Subjectiva, objectiva... M'he liat. Però... Subjectiva. Subjectiva, no sé per què he dubtat, jo, ara. Una càmera subjectiva fora d'aquesta escena. I la quarta manté, precisament, això. No sigui intervent en càmeres, en totes i tal, però ja no juga el mateix, i és un altre tipus de pel·lícula diferent. I podríem parlar que hi ha pel·lícules, com, per exemple, Agonjam, que és una de les pel·lícules que vam veure al festival de Sitges, que han begut d'aquest sentiment i d'aquest esperit del darrer? Sí, evidentment. El fundfotatge veu una mica de lo mateix. Veu d'un projecte d'Ebligovic projecte, també, o de tantes altes, de lo que us toca aníbal, per exemple. Tot ve una mica relacionat a lo mateix. De fet, de reg, per exemple, s'han fet, inclús, no és una versió, no és el reg, en videojoc, però sí que hi ha videojocs que estan molt basats a la història de reg, inclús en els personatges. Totalment. L'últim que... Podria parlar molt d'aquesta saga o d'aquestes pel·lícules, però em sembla molt interessant i molt destacable el tema de l'actor que fa aquest monstre final, per dir-ho d'alguna manera, que és Javier Botet, que és increïble el que arriba a fer. No tant actualment, que també és molt bonic actualment, sinó sobretot el que pesa molt més. Aquí hi ha el maquillatge, que es fa per fer aquest monstre, que al principi en el guió original no havia d'haver cap monstre, sinó que seria... un cura que es fa vell allà dins de l'edifici, i, de més, que Javier Botet estava contractat per fer aquest paper, però tot va... Desbaria una mica més i es van tirar a la piscina per fer aquest monstre d'esfaçadíssim i tal, que és molt, molt, molt bonic, molt guai, que té una feina, com dic, de maquillatge, té unes 10 hores de paciència, però d'una manera... Mare meva. Trigaven 8 hores per posar-li el maquillatge a Javier Botet, dues hores per ho treure. Això, una mica ja ho diem. Amb un Javier Botet que estem acostumat a veure'l en aquestes assistures, de fer aquests monstres, que aquests personatges estan tan, tan, tan, tan maquillats. És ara que comencem a veure en pel·lícules, com aquella que diu, sense maquillat. Estem parlant d'un actor d'aquella ve dos metres d'alçada, un metre en un aspecte d'alçada. Sí, sí, sí. És impressionant. Déu-n'hi-do, estic veient imatges, i la veritat és que és bastant curiós, no? Com comentaves, jo crec que és un actor que ja, a nivell físic, també està molt donat a poder fer aquests tipus de personatges. Sí, correcte, Botet. És un actor que ja ho porta, ja ho porta en el seu ADN, gairebé. I el contacte, com aquella que diu, només per això. De fet, havia de fer el mateix paper en 40 anys, en la versió americana, però finalment no ho va fer per una qüestió de... de permisos i de més que no estaven, de llicències que no estaven totalment tancades. No va anar a fer això, eh? Sí, i acabo ja dient que... Igual que tu deies que hi ha uns altres actors que podrien haver fet d'aquest acàl·lic. Evidentment, en aquesta pel·lícula... s'havia pensat, ni se l'havia plantejat, ni se... Espera, escrivint al guió, el guió s'havia pensat en Mercedes Milà per fer d'aquesta reputera. Evidentment, això no va anar més enllà. I per fer aquesta reputera d'aquest programa fictici, que és el Mientras Usted Duerme, que, si el recubeu Jaume Balagru, va rescatar una mica per fer la seva pel·lícula Mientras Duermes, que és una pel·lícula brutal, que em va encantar d'en Lluís Tossard i Marta Etura, que llavors era amb parella, i això encara és més potent. De fet, aquesta està a Netflix, i he mirat... I hi ha 8 pel·lícules del Balagru. Això deia. No, sí, és que ho vaig mirar aquesta setmana, que per això ho hem vist totes aquestes. I si podeu veure aquesta Mientras Duermes o tantes altres, que frágil i demás, que estan molt bé, estan molt bé. Déu-n'hi-do, estic veient la filmografia de Javier Botet, perquè m'ha aplicat bastant la curiositat, i estic veient pel·lícules Hollywoodenses a tope. Vull dir, estic veient molt Hollywood, però també estic veient, per exemple, un amigo, que havíem vist també en el festival de cinema de terror molins. Sí, sí, sí. Un personatge genial en aquesta pel·lícula. M'està cridant molt l'atenció. Potser durant els propers dies hi endago bastant amb la filmografia de Javier Botet, i també amb la de Paco Plaça i Jaume Balagaró. Però ara ens toca, jo crec que ara sí que no m'equivocaré, perquè no ens queda ningú més per presentar, per tant, crec que serà més fàcil d'una pass a la següent secció, gràcies, Raül, per la teva secció dedicada a REC. Jo crec que molts de nosaltres tindrem ganes d'ara veure aquesta trilogia, aquesta saga. Bueno, trilogia no, aquesta saga més ben dit. I ara sí, dono la paraula, ni més ni menys, que la fantàstica. Laya Vidal, tot teu. Doncs, efectivament, jo també us volia portar avui una pel·lícula de terror. M'he anat... Més el tema clàssic, no molt enrere, tampoc, però us volia parlar avui de les meves pel·lícules de terror preferides, o no la meva preferida, quan a més temàtica clàssica, que seria la mosca. Oh, molt bé, aquest clon en ver. Us volia parlar de la pel·lícula La mosca de... Perdó, no sé si s'ha matallat. Sí, s'ha tallat una mica, però hem sentit que és la mosca, sí, sí. Si s'ho talla més, aviseu-me. Doncs us porto la pel·lícula de la mosca del director de David Cronenberg, director de pel·lícules com Ràbia, per exemple, que van poder veure el remake de l'any passat a Sitges. Sí, sí, sí. I protagonitzada per Jeff Goldham, com actor de Jurassic Park, Independence Day, va sortir al gran hotel Budapest, per exemple, i té una sèrie Disney+, ara, que no... Sí, la ciència, no? Super xula, la sèrie. Us la recomano moltíssim. És una sèrie on hi ha diferents temes, diferents coses del món, i ell dona el seu punt de vista. Sí, la tinc molt pendent, per això. Sí, sí. I, també, juntament amb la Gina Davis, va sortir, per exemple, a Beatles, també pel·lícula de Tim Burton, o a Telma i Luis. Una curiositat que he trobat és que està dublada el català, i jo no ho sabia. Ah, no, qualsevol pel·lícula que hi hagi passat també per TV3, no? O que sigui dins d'això, oi, bé, bé. Sí, sí. Totalment. Comentant una miqueta ja... ja havien passat la major part del programa, us volia comentar unes quantes curiositats que he trobat relacionades amb tot el que hem dit, i és que relacionat amb el Tim Burton, ell va ser el primer director a qui se li veu ferir dirigir aquesta pel·lícula. Ah. Ostres, però, llavors... Sí, sí, va ser... És que ell no havia fet gaire bé, crec que no havia fet gaire bé, que llarg matratge. Ell va ser el primer, perquè de fet va negar l'oferta, i en el seu lloc va treure la pel·lícula de la... No me'n recordo com es diu, la fantàstica aventura de Piguí. Ah, vale, vale. La gran aventura de Piguí, això. Pel·lícula que vaig veure i em va horroritzar, no em va agradar. Normal. Encara que no sé com hauria estat una versió de la mosca del Tim Burton. Jo crec que prefereixo l'actual, eh? Sí, el bien, bien. Perquè, si és una pel·lícula que m'agrada tant, ja, deixant davant d'una miqueta de curiositats, que no hem digat, massa, però bé. M'agradaria parlar una mica de per què m'agrada tant aquesta pel·lícula, i és que la primera vegada que la vaig veure, em vaig quedar tan fascinada que no us manteixo i és història real, la vaig veure i, immediatament, després d'acabar-la, la vaig tornar a veure una altra cop. O sigui, vaig veure dues vegades seguides. I és una pel·lícula que m'agrada molt, principalment, per dos motius, i és que per als limitats efectes especials que hi havia en aquell moment, i que, sobretot, es fan servir efectes especials, però la majoria són molt rudimentaris, està superbent aconseguida i té un punt de morbo tan estigós en alguns punts que et fa tenir un ús a l'estómac. Home, és el que la fa gran, eh? Sembla dubte. Sí, o sigui, i això m'ha causat... O sigui, més difícil, a mi, que em passi això en una pel·lícula, i em va passar i vaig flipar molt. I la... Ui, et parlaim amb laia. Se m'escolta? Més o menys. Ara sí, ara sí, ara sí. Ara sí, ara sí. De veritat, ho sé. Ara arriba l'amplificador tard. L'amplificador, sí. És més referent al final de la pel·lícula que no diré com acaba, ni què passa, per si no l'heu vist, no ho fes, poiles, i recomanar-vos-la encara que, si sou d'estómac sensible, passeu-vos-ho dues vegades, però sí que la recomanaria per veure. Doncs és respecte a aquest final, perquè és una pel·lícula que, més enllà de la trama que té, no és només una pel·lícula que tracta d'un científic per un error que té en el seu experiment el final que va convertint-se en un híbrit entre mitat humà i mitat mosca. Va molt més enllà d'això, la pel·lícula, superprofund. Jo crec que tracta temes molt més humans. I el final, sobretot, és un dels finals més tristos que he vist en una pel·lícula de terror, que jo més que una pel·lícula de terror, sí que en general, en el còmput general, és de generar de terror, però amb aquest final se li afegeix un punt dramàtic que poques vegades he vist en una pel·lícula. I va ser, em va semblar, tan impactant el punt tràgic i dramàtic que hi ha en aquest final, que per això la tinguin al top de pel·lícules de terror. Perfecte. No es pot dir millor. No es pot dir millor. No es pot resumir de cap altra manera aquesta pel·lícula. L'Alla Vidal, gràcies per portar-nos la mosca, em sap greu que li hagis pogut dedicar tan poc temps, i això té una cosa bona, que ja sap que la setmana vinent... Bona setmana vinent, no perquè fem aquella especial de la mostra, del film, però la següent sap que comença ella, està claríssim. Totalment. I també us animo que si més endavant volem fer una especial de David Cronenberg, també ho tinguem present. Podria ser molt interessant. I fins aquí, nois i noies, gent darrere. Moltes gràcies per escoltar el nostre programa. I ens veiem a la propera capítol de Cinema de Grés, que, sobretot, no se n'anuegueu amb les crispetes. Adéu. Bona setmana vinent, nois i noies.