Cinema a la Gresca del 27/6/2020

Molt bones, benvinguts i benvingudes a Cinema la Grés, que jo sóc Daniel Martínez i tornem avui amb un altre programa cinefil a la Cartallera de ràdio Molins de rei ràdio d'Esvern i Vox. Per tant, si ens esteu escoltant en alguna d'aquestes plataformes, o com hem dit altres vegades en una plataforma que no sabem que estem, perquè a vegades jo què sé, potser ens pirateixen el programa. Bueno, no sé, estaria raro, però jo què sé, això voldria dir que fem les coses bé, no? Estem molt contents de fer programa avui amb vosaltres encara des de casa, però estem més a prop que mai, perquè cada vegada la cosa va a millor. Ens hem pogut veure allà a l'equip de programa en diverses ocasions, per tant, això també ens fa molt i molt feliços i que puguem convertir una estoneta més amb vosaltres, encara ens fa més feliços. Per tant, comencem amb les presentacions. A baix, a la meva dreta, la fantàstica, l'Alla Vidal. Hola. Hola. Que escueta, jo estava com super motivat i tu, hola. Què tal, què dius? Tinc un dia de poques paraules. Tens un dia de poques paraules? Bé, és important a altres també puntar les paraules i no en dir-ne de més. Jo em sembla que avui he esmorzat en llengua i crec que estaré tot el programa així. Sí, així sembla. La meva esquerra i, en gran, l'entrevanyable Raül Navarro. Molt a tardar. Què és això, en gran? Sí, perquè et tinc gran i a l'Alla la tinc petita. No ho sé, em refereixo això. Així em dic que, cap al dany, ets més important que jo. Es poden fer moltes lectures, diguem-ho així, no? Sí, és totalment. Però cap serà certa. La certa només la tinc jo. És cert que estem fent programa encara per videollamada, per Skype, per Zoom, per on vulguis, i això és el cadet, que us veig en quadrades i no us veig en persona. Però, bueno, encara i així ja m'està bé. Avui comencem un altre programa confinat després de la ressaca del Formiga Film Festival, que va acabar ja el 21 de juny. És a dir, diumenge passat. I ara ja estem en una altra onda. Ja estem planejant la quarta temporada de cinema a la Gresca i més bojos que mai, perquè l'Alla Vidal té una cosa a dir-nos a cara de la temporada. Que bé. Ah, sí? Sí, ah, sí, això és el que pregunto. Tota n'exclusiva, n'exclusiva. Però què t'has tret de la màniga? No, el millor d'hi ha sigut que l'ingrés és una exclusiva. Sí, t'hi veuràs. L'exclusiva és, vull, vull cobrar, vull cobrar, vull cobrar. Vols cobrar el doble pel programa? Fet, no? Ho signem ja. Cobraràs el doble? Sí, totalment, totalment. No, la veritat és que no té cap cosa a dir-nos a l'Alla, però, bueno, que allà així ha estat bé per a veure si estava atentat, per si estava desperta. Veig que una mica. No massa, però una mica desperta sí que està. I ara ens anem a començar amb... Sí, vaig al cap. Vam començar amb matèria, perquè ja sabeu que sempre fem una pregunta abans de començar el programa. Fem aquesta pregunta estrella, que és una mica per entrar en matèria cinematogràfica. Aquesta és la pregunta d'avui, és la següent. Si haguessis hagut de portar a la gran pantalla un llibre, quin seria? Estaria guai que allò estrella no s'hagués portat mai a la campanya. És clar, és la idèria. Sí, sí. Sí, perquè a més, sí, no, s'havia molt arrugat, també. Jo ho faria millor. I no crec que sigui el cas. Bueno, no ho sé, no ho sabem, vull dir. Va, Dani, per què ho fas pensant a aquestes coses? Home, jo ho tinc molt clar, eh? Jo sí que he de portar un llibre a la... Clar, home, clar, si t'ha pensat la pregunta, també t'ha pensat la reposta. Jo sí que he de portar un llibre a la gran pantalla, seria un llibre de receptes del Carlos Aquillano. A la gran pantalla. Un llibre de cuina a la gran pantalla. Home, sí, sí, sí. Tindria la seva ràcia, no? Home, ha fet en segons cor. No, no, no. Home, sí, seria un vigila. Jo ja ho sé. L'aig de vigilar, pigues. La d'arga marxa de Stephen King. Ué, home, vas forta, eh? Cuidado, perquè les adaptacions de Stephen King no acaben sortint ben padades. Ja, però aquesta és l'última novel·la que em vaig llegir i em va encantar, em vaig fer un vídeo i tot per YouTube sobre aquest llibre. I no existeix una versió cinematogràfica i m'agradaria que la fessin bé, perquè és una novel·la que pareix. Jo potser... Mira, pensarem un llibre que em va... No he tornat a llegir, però en el seu moment, que estic parlant de fa, potser, 25 anys que el vaig llegir, i em va agradar bastant, em va agafar bastant, és El Diablo Tiene Nombre. El Diablo Tiene Nombre, que és una novel·la de misteri, en un ambient de sectes i de més, i coses d'aquest estil, i em va impactar molt, em va agradar molt. Molt bé. I jo, pel que fa, ara, seriosament, jo crec que, com a fan de Sherlock Holmes, de William Shakespeare... Sí, de Sherlock Holmes a William Shakespeare, eh? No ho sé, no ho sé. És super diferent, és super diferent, però no ho sé. Res. Com fan de William Shakespeare, jo crec que portaria una adaptació d'autelo. Probablement deu haver alguna, eh?, alguna adaptació de la obra d'autelo de William Shakespeare, però m'agradaria anar una mica més enllà, en el sentit que les obres de Shakespeare pots agafar, diguéssim, el que és l'escalet de la obra i anar fent, no? I això és el guapo, que tens com una base, tens la base que tens uns personatges i tal, i a partir d'aquests personatges pots jugar bastant amb la trama i amb com ho assemfiques, no? I crec que Othello té molt de potencial. A més, veiem un dels villanos, per mi, una de les grans referències que deu haver fet servir Disney a l'hora de crear villanos, que és Jago, que per mi és un dels grans dolents de tots els temps, i crec que... crec... crec... crec que Othello seria una gran adaptació cinematogràfica, ja no et dic fer-la d'època, podries ser... jo què sé, fins i tot Roger Blade Runner, podries fer-la com vulguessis, que quedaria una cosa... una cosa bastant intensa. Però, bueno, que potser em quedaria amb la versió del Carlos Aguillano, eh, que no m'agradaria... Bueno, Carlos Aguillano... Quins seris que jo us portau un llibre de receptes a la gran pantalla? Bueno, si hi ha algun cuiner cinematogràfic, és Carlos Aguillano, que ha fet unes quantes pel·lícules, eh? Ah, sí? Home, clar... No he fet ni una ni dos, no he fet unes quantes, eh? Començant per Aeobac, per exemple, que forma part del repartiment d'Aeobac, no sé... Ja m'ho he fet moltes, m'ho recordo d'una... d'un... pujasta de l'espanyol, és una mica... Què dius? Una mica boia, boixa... Ostres, com es deia que hi ha... Després el va cuinar el pujasta. No, ell feia com d'amitar en una muntanya, era com un botx, saps? Feia com el botx del poble, però dius d'alguna manera. Però no sabia que era aquest home. Sí, home, sí, sí... Bueno, actor, que seria actor, no? Però ha fet diverses pel·lícules, sí. Sí, sí. Actor, actor, no actor. Cap és petit, suposo, no? Sí, normalment secundari, si de més, però, bueno, aquí estava, aquí ha fet... Ja dic com a lloc d'exemple, que fa un paper molt xulo. És petit, però fa un paper no bai. Doncs ara que ja hem començat una mica a trencar el gel, ens anem a la teca bona, ens anem a les nostres seccions individuals. Per tant, començarem a conèixer les pel·lícules que ens porteu avui, tots i totes. Que arranca la laia, per exemple, Raül, tu, què ho vols fer? El tu mateix. Et deixo triar. El tu mateix, que estàs aquí parlant. I després el que és és que no et deixem espai, no et deixem temps. Com vulgueu, és a dir, a mi m'és igual comandant. Saps què passa? Dani, has estat dit, comença la laia i s'ha bloquejat. S'ha tallat, no? Sí, s'ha tallat. Quina casualitat, quina casualitat. No, a més, abans, s'ha explicat, a seguir parlant de micro, per dir-ho d'alguna manera, de què volies parlar, i des de cadascunat el programa que està sonant la banda sonora. Ah, sí, està sonant la banda sonora. Sí, sí, sí. Que a vosaltres això és la diferència de fer-ho aquí on l'anime. Al final de les qüestions de la banda sonora és el jo. Hi ha dies que sí que m'ho curro una mica més i faig que vosaltres l'esculteu, però avui no ha sigut el dia. No sempre tenim el dia de correcur. Estàs sonant la banda sonora de la pel·li de la lalla. De la teva, de la teva, Dani. De la meva. Ai, quina por. No ho sé. Has canviat. He posat High School Musical. Ah, sí, sí, sí, sí, sí, sí. És que no... No recordo d'haver... No recordo d'haver-ho comentat avui, però sí, sí, sí. Avui parlo de High School Musical. Totalment. No sé si és aquesta la que sona. No. Però... A mi m'agrada la de status quo. No, no, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no. A mi m'agrada la de status quo. És aquesta, la que està sonant. Estic true de status quo. Aquesta, aquesta. Aquesta està guai. Bé. Sí, jo ho... Sí, això ve de una història que jo em vaig prometre vaig fer un pacte de sang amb mi mateix i vaig dir, Dani, has de veure les 3 de High School Musical seguides. I em vaig posar i les vaig veure seguides. La intenció era veure també després de les 3 tota la sèrie que han fet ara de High School Musical i Musical. Ah, sí, de Disney Cruise. Perquè em quedes l'últim capítol per veure. He vist tota la sèrie, però em falta l'últim capítol i volia fumar a tot d'altres els capítols, però no va ser possible. I només vaig veure les 3, les 3 pel·lícules i avui us porto la meva crítica de High School Musical U2I3 o Ui3 i... Oh, 5. Sí. La veritat és que avui us vindria a parlar de High School Musical Ui3 amb una sensació especial de poca qualitat per a la 2. Per què aquesta hòstia? A mi la 2 és la que més m'agrada. Perdona. A mi no és que em desagradi. És a dir, a veure... A mi el que trobo... El que trobo estrany és que perd tota l'essència de la primera. Jo crec que la primera pel·lícula té un gran potencial perquè té unes grans coreografies, té unes grans cançons, té uns personatges que estan molt ben fets, molt ben creats i crec que això és important. Perquè quan tenim una pel·lícula i sobretot quan tenim una pel·lícula musicals, sabem que els arguments de les pel·lícules musicals no costumen ser grans arguments. Tu imagina fer interstellar, per exemple, o fer origen del Christopher Nolan. Els exemples de Christopher Nolan perquè és el més enrabassat a l'hora de fer qui-ons i tal. Imagina't això musicals, saps? Allà en medio de l'espai. No tant de la misa a la mèdia. No tant de la misa a la mèdia. Perquè són arguments tan enrabassats que si a sobre canten seria superdifícil entendre'ns. Per tant, les pel·lícules musicals eren arguments com més sentils, com més simplons, en aquest sentit, que no els vull treure a pes. Queda tot, eh? Sí, jo ho sé que... A part, es veu amb crítica, però menya de tot, menya del senyor, però estic bastant bastant a favor amb el format que va agafar la primera. Jo crec que té uns personatges molt sòlids, té unes disputes entre ells, tenen com, jo què sé, per exemple, el pare, que és l'entrenador del saquefrón, del personatge saquefró, té una... té com problemàtiques amb la professora de teatre, no? I tenim a la xarpei que tampoc pot massa amb el personatge de Vanessa Hartgens. I en aquest sentit, jo crec que està molt ben muntat, que té una... molt ben muntat als vincles entre personatges i tal, està bastant bé. La segona, crec que per bastant, perquè la majestuositat de les coreografies, la majestuositat de l'espai, de l'escola, tot el que es pot jugar amb l'escola, crec que ho perd en Hansen en aquell... en aquell del Llo de Golf, en aquell resort, és un resort, és un campo de golf, allà és un resort dels pares de la Vanessa i de la xarpei. I... que per bastant, i a més, té molts moments videoclip, que és una cosa que amb el Raül hem criticat en algunes pel·lícules i crec que s'ha d'encontre amb els moments videoclip. A mi no em desagraden, però justifica-m'ho, com a mínim fes-me un o dos, però no em faci 50. I la segona part, té molts moments videoclip. És a dir, arena flotando, aquell cantant que se li aixeca la camisa, que dius, a veure, para, corta. On estan les coreografies majestuoses, on estan les pilotes que voten, on estan allà, no sé, on estan les cències. Perquè s'estaven prenent un descans, perquè era l'estiu, les vacances d'estiu. Molt bé, no et pots prendre els descans amb grans coreografies majestuoses? No perquè hem de descansar, s'ha de preparar per la tercera. Ja, clar. Sí, sí, oi jo i me lo creo. I, a més, a la tercera, que jo no crec que sigui la tercera, jo crec que és la segona, és a dir, jo crec que la segona de High School Musical, per mi, és un espinof. És un espinof, i va a qui votar. I la segona és la tercera. Perquè la tercera torna a agafar l'essència de la primera amb un argument, una mica més... Perquè la primera és la novetat, per tant, la primera és la novetat, un argument com més nou, de què em van a contar. I a la tercera ja és com que l'argument ja l'he trillat, ja l'hem aixecat, però, com a mínim, la tercera torna a agafar l'essència de la primera, i té coreografies guapes, té cançons que no estan del tot malament, agafa cançons de la primera versió, té també una història que no està mal, que és tot el musical, que tienen que hacer un musical... Volguis o no? La tercera part, jo crec que torna a agafar aquesta essència de la primera, i això és bastant important. Anem a posar una mica context als ullents, perquè tinguin clar el que significa High School Musical pel món cinematogràfic, i també doncs per la dècada del segle XXI, perquè hi ha gent que diu la millor pel·lícula del segle XXI, o la importància que té High School Musical en el segle XXI, hi ha aquestes coses que dius, a veure, baixa del carro també, perquè... Jo reconec que va marcar la meva infància, és a dir, va marcar la meva infància, i la meva infància, és a dir, que mirar aquestes coses, i em deixaria que em digués diem que això és el director de les pel·lícules, els protagonistes, que s'equifron, entre d'altres. I és una pel·lícula que evidentment es mereixia aplaudida per tota la feina i per tota... la marcat vida, que és High School Musical, Va ser estrenada amb baixes expectatives, però va arribar a grans nivells d'audiència i va aconseguir dos premis Emmy, que això ja és bastant. Vull dir, això ja també té bastant a veure amb el que deia abans d'aquest reconeixement de generacions, no? El que va convertir en una de les pel·lícules originals de Disney Channel. Per tant, és una pel·lícula de les més exitoses de Disney Channel i que ha donat més de sí, en aquest sentit. També va marcar la carrera de reconeixement als seus protagonistes principals. A Sakefron, per exemple, després de High School Musical, hem tingut que esperar el 2017 amb el gran Jouman per veure una pel·lícula que valgués la pena d'aquest actor. Per tant... Vostiques vigilantes de la playa no està bé. Vull dir que els vigilantes de la playa em sobra. De Wayne Johnson, em sobra. Em sobra la pel·lícula. Sobra la playa, més sobra tot. Jo només he vist 10 minuts d'aquella pel·lícula, o 5, no ho sé. Però és avut tremenda. Vull dir que Sakefron té un gran potencial musical, és un actor que val molt si està amb bones mans. En el gran Jouman va tenir grans mans, a més, treballava amb un dels grans, amb Hugh Jackman. Crec que això també el va ajudar. I fa un gran paper, fa un paper molt xulor, canta molt bé, té moments romàntics, té moments de tot. Però si ens centrem en aquests origens de High School Musical, clar, va ser líder de masses. Tots estàvem, que no cagàvem, amb Sakefron i Vanessa Gatgens. Vull dir, això és un fet. I aquest èxit va portar a tenir aquestes dues sequeles, High School Musical 2, que es va estrenar el 17 d'agost del 2007. I després també a Disney Channel, i High School Musical 3, que va ser una adaptació cinematogràfica produïda per Walt Disney Pictures, que va ser estrenada el 24 d'octubre del 2008. I d'aquesta saga també hi ha hagut una altra pel·lícula, que aquesta sí que no l'he vist, que es diu Sharpeys Fabulous Adventure, que es va estrenar el 2011 amb Ashley Tisdale, que va continuar el seu personatge de forma individual, que és el de la Sharpeys, que és una de les villanes Disney... Bueno, villana en la sombra, perquè... En totes les pel·lícules es reconcilien, al final, no sé com s'ho fan, però s'acaben reconciliant. I una mica, doncs, l'argument és molt senzill. És un noi, que és el capità de l'equip de bàsquet de la seva escola, i la seva escola es diu Ace High, mentre que Gabriela Montet, que és el personatge de Banraissa Hutchins, és un estudiant tímida que acaba d'arribar, que l'agrada molt la ciència i les matemàtiques, i els dos es coneixen en una festa de Tany Nou, i, bueno, canten una cançó, en un karaoke, i es coneixen i després coincideixen a l'institut. I allà és quan la seva relació d'amistat creix. Però a Sharpeys Evans i el seu germà, Rajan Evans, s'hi escriuen en el musical de Ivern, de la seva escola, per si els protagonistes, i Sakefrón i el Gabriela Montet, també s'hi apunten d'una manera no tan... no tan particularia, diguéssim, finalment en aquest musical, però perquè tenen com la necessitat de cantar junts, no? I aquí veiem, en aquesta pel·lícula, grans moments musicals, com, per exemple, el moment d'Estictu d'Estatus Cuo, que és aquesta cançó que sentíem fa una estona, que és el moment que estan allà a la cantina, en el bar de l'escola, i comencen a ballar allà amb les safates, comencen a ballar per sobre les taules, i està molt i molt bé. Llavors, una mica, l'objectiu és aquest, no? Hi ha un musical d'Ivern, però el Sakefrón no vol que ningú s'entedi... Bueno, el Sakefrón, no, perdoneu, el Troy Bolton, que és el personatge del Sakefrón, no vol que ningú s'entedi que ell està fent aquest musical o que s'ha apuntat el càsting del musical, perquè, clar, què pensarien els seus col·legues si s'enteren que canta i que canta bé? Ostres, doncs seria un horror, no? Seria horrible. I llavors... Sí, sí, és un... Llavors, clar, és una mica això, no? Tenir-ho tot en la sombra, però fins a quin punt? I també una mica amb el que juga aquesta pel·lícula que m'ha recordat, en alguns punts, el cormatratge que vam tenir també a la Cua de Sirena, que és allò de per què hem de triar una de les dues coses, si podem ser les dues coses, i és una mica també el que diu aquesta cançó, Estic tu de status quo, és aquell moment de dir per què hem de triar si el bàsquet o el musical podem fer el bàsquet musical a l'hora. Per tant, crec que també és una gran crítica social en el sentit que la gent d'aquella edat digui, ostres, sí, puc fer-ho tot, i això també va marcar una mica la seva generació, no?, en aquest sentit. La trama de la primera pel·lícula seria una mica això, aquest càsting, també un gran partit de bàsquet que han de disputar, etcètera. I després, la segona part, vindria a ser, doncs, l'estiu, no?, Verano, Verano, Verano, que tenim la primera cançó que està molt bé, que ho reconec, té un ínic que està bastant bé. I després, ja quan comencen a entrar, en aquell resort de Verano, ja la cosa va afuixant, però, bueno, tenim aquesta pel·lícula que va una mica de... com els joves van a treballar en un resort per guanyar diners durant l'estiu. I la tercera pel·lícula és Final de Curs, que ja tothom se'n va a la universitat i fan un musical de Final de Curs. I, doncs, tant Sakefrone com la Gabriela Montes, doncs, perdoneu, Troy Bolton i Gabriela Montes se'n deia Déu, perquè estan enamoradíssims, i se'n deia Déu per anar a fer els seus camins a la universitat. I, bueno, una mica vindria a ser, això, diguéssim, la sinopsia de les teves pel·lícules. I el que agafa una mica la sèrie que tenim ja Disney+, és a l'institut on es va gravar High School Musical, decideixen fer el musical de High School Musical, i és una mica això, com joves, vindria a ser com un gli. És club. Si hi heu vist la sèrie de Ray & Murphy, sabeu de què parlo, seria una mica això. A partir d'aquí, ens quedem amb la primera. Ens quedem amb la primera, que és una pel·lícula que està molt bé, que té coses molt interessants, i si ens hem d'acabar amb una altra, em quedaria amb la tercera. Com deien, personatges interessants tenim des d'aquests villanos, diguéssim, no som dolents, però sí que tenen aquella ego, aquella superioritat que fa mal als altres nois, perquè tenen molts diners, etcètera, serien els germans evans, i per l'altra banda, aquesta relació d'amor entre Troy Bolton i la Gabriela Montes, i també tindríem a la mica el xat, el millor amic del Troy Bolton, el pare, que també marquen un punt a la trama de la pel·lícula. I ja està. No sé si ho defegiu una cosa més a vosaltres. No, ja vols dir. El més que el tinc, poc a fer així. No hi puc a fer així. No per res, tampoc m'ha creat mai l'atenció, i el que he vist no m'ha acabat d'agradar, però bueno... Creia així i segur que tinc les seves coses, però això ho dic que no hi entro. Jo sí que coincideixo amb el Dani, que va marcar la nostra infància, perquè jo recordo estar a primària, a finals de primària, i tothom estava ballant constantment les cançons de High School Musical, el pati, comentant la pel·li... I de fet, fins i tot, a 6 de primària vam fer un concurs de Playback, i jo em vaig presentar per cantar un dueto de la segona pel·li, amb un amic meu. En aquest sentit sí que ho recordo molt, que tampoc soc gaire fan de les pel·lis, perquè tampoc soc gaire fan de les pel·lis musicals, i... no sé, tampoc m'han cridat gaire l'atenció, però sí que tinc aquest record de l'escola, tothom està ballant, de estar comentant... El Troy Bolton, que guapo és, sí, d'això, entre les manes, sí, tot. Total. Una cosa, Laya, això de que no ets molt fan de les pel·lícules musicals, ens ho podries haver dit abans d'aquest portéssim a veure cats. Ja està. Ja ho sabies, això?No, no ho sabíem. Pensàvem que t'encantaven. Doncs mira, jo puc ramatar avui, si voleu, el fet de... i després deixem a la Laya que si és d'esquita, es destreu, saps? Una mica. Jo també he portat un musical. Ostres. A veure si l'he vist. Sí, si l'has vist, sí l'has vist. Si l'has vist, perquè, a més, és un musical... que... que em t'una t'agrapenta, també, a Brel d'Alfomiga, perquè Dani seguia florit, ens va portar algú a Matatxarboki, i sí, sí, estem parlant d'Arboki, horror, pictor, show. Bé, que m'il·lusió, em fas molt feliç. Sí, sí. No, de veritat que jo... no sóc especialment fan dels musicals, però sí que em trec molt bona lectura de segons quins, i aquest seria un altre, perquè hi ha moltes pel·lícules que ostenten el títol de pel·lícula culte, però algunes són, sense màgeix, eu de tot, realment, no? Però d'Arboki, horror, pictor, show, que sempre té un títol bastant complicat a dir per mi. S'entrava la llengua. Podria tranquil·lament ser l'embaixador de les pel·lícules cultes, per dir-ho d'alguna manera. Perquè els seus seguidors no sols, no només la miden, sinó que la viuen, no? Ha fet tot un moviment. El fenomen que envolta aquesta pel·lícula supera la pantalla, i hi ha un pla de butàques, de fanàtics que interactuen constantment amb la història, que canten, que refugien dins d'aquesta història, més que de la història de les seves cançons, o de la seva essència. Recordo que el cap de setmana que es va implantar l'estat d'alarma, no sé si va ser el 14 de març, bueno, sí, l'estat d'alarma va ser el 14 de març, però el mateix 14 de març, a Barcelona, en el cinema Sabibau, que està en una sala especialitzada en el sing along, havien de fer d'Arboki, horror, pictor, show, i al final, evidentment, es va anular. Però això dic, perquè entengueu que és tot un event. De fet, la pel·lícula es va estar en el 1975, i no va tenir molt d'èxit en els seus començaments, però, de fet, va passar d'aquest cas un total èxit de tequilla, però de tequilla a posteriori, perquè va ser una de les pel·lícules més projectades de l'història. De fet, hi ha un cinema d'Hermanya, amúnic, em sembla que és, que la continua projectant, almenys, una vegada per setmana. Des del 1976, que la van reprendre, la van projectar una vegada per segona. Aquesta pel·lícula d'Arboki, horror, pictor, show és una hoda, a partir d'alguna manera, de la ciència ficció i el terror de classe B, l'oigen de l'idea és una mica boja, perquè realment està basant en l'obra de teatre del mateix nom, i tots dos guions, tant de la obra de teatre com de la pel·lícula, van ser creats per Richard O'Gallan, que és una llegenda del teatre musical i del cinema musical. Pel que sembla, mentre estava treballant en Jesucristo Pedestal, O'Gallan s'avorria molt, entre espectacle i espectacle. Per la qual cosa va decidir posar-se a escriure en guió amb un homenatge a les pel·lícules de terror i sincse ficció, que ell estimava, s'estimava tant. I així va néixer de Rock and Call of Pishog Show, i després va presentar el director, va servir d'impuls per presentar el director Jim Sherman, i que també va fer aquesta pel·lícula, i també va ser tot un èxit, diguem. El que tenia molt clar el director, quan va portar a la gran pantalla el projecte, va creure en aquest projecte la 2600 Judy Fox, i li va oferir això al Jim Sherman. I li va oferir un pressupost bastant raonable, bastant potent per a l'època i per a el que s'esperava en partida d'alguna manera. I amb la condició que havia d'utilitzar o havien d'apareixar en l'anàl·leg d'estrelles, estrelles del rock contemporani, com Mitjaker, que, entre odiàvia, havies passat, inclús, el seu interès en interpretar el doctor Frankan Furter, però que, finalment, Sherman va bautar per reduir el seu pressupost, i podria comptar amb els mateixos actors que comptava l'obra de teatra. I això va ser... Més que un encert, jo crec que sí que va ser un encert, però, a més, ens va deixar poder conèixer Tim Carrey, per exemple, que va ser la seva primera pel·lícula. Després, anys després, el té una diàma a trobar a mi i de més, no? L'única condició que li posava a l'estudi li va acceptar això que facin els mateixos actors de l'obra de teatra. L'única condició que li va posar a l'estudi era que, almenys, dos actors estadounidenses havien d'apareixar la pel·lícula. Per aquesta raó apareixen els personatges de Janet Ibrat, que són la Susan Sandon i el Bobby Boswick, no sé com es pronunciarà el tot, però Boswick, i són els únics actors nutranàricans que s'hoten a la pel·lícula, que fan com aquest enllaçant de tota la història. El que deia el Jim Sherman, sostre que l'elecció de mantenir la lengua original va ser crucial per a la pel·lícula i que es convertís en una pel·lícula de culte. Perquè, a més, així ningú coneixia els actors i és més fàcil que hagi d'entrar, no? No tens cap actor en casillat. Amb aquesta primera idea del 30's and to the Fox, que fossin estrelles musicals, les que interpreteixin els papers, segons algunes declaracions, Elvis Presley i Elvis Presley, era la primera opció per interpretar a Eric, el moteu aquell que arriba al castell, si heu vist el segon d'anys la vista, i que acaben el sopar, no ho faré molt més spoiler. Escolta, jo també l'he vist, eh? Ah, sí? Vale, vale, perdona, perdona. No, no, com ahir s'ha declarat abans. De fet, Presley va mostrar el seu interès per formar part d'aquesta pel·lícula, però finalment va ser Mid Love, el que es va quedar amb el paper. Tot el pel·lícula està dissenyada per causar un cert ressentiment als seus espectadors, que em puc deixar poso, no? En particular, una escena amb el sopar que estem parlant amb el Mid Love, i el que hem de tenir això, tenim un gran Tim Curry, que vam poder disfrutar d'ell en aquesta pel·lícula. Sabeu, no? Teniu localitzat aquest Tim Curry, que, com deien, va fer... de Pennywise després, va fer inclús... bueno, a la Pirata també, en una pel·lícula dels Màpids, va ser Jigsaw, va ser Alegent, una pel·lícula amb Tom Cruise, va ser El Senyor de l'Escurritat, que és aquell diable tan gran, va sortir a Eddie, a Annie, ha fet de Casanel d'Anna Bruixalier, o sigui, ha fet una mica... Jo crec que ha hagut una pel·lícula molt divertida, que és Òscar, de Silvestre d'Estalón, que també fa del Dr. Pulk, que és el que li ensenya a parlar, amb una bona edicció. Tenim a solo un casador, el tenim en milers de pel·lícules, i totes, el rell d'aquesta, que va ser la que li va donar... aquesta gran fama per sortar del teatre a la gran pantalla. Tenim una pel·lícula que comença amb uns javis allà flotant, sussurrant, però a la obra de teatre, evidentment, no començava així, començava amb la Patricia Quinn, que és la mateixa intèrpreta que surt a la pel·lícula, la que fa de Magenta, cantant la cançó aquesta de Science Factsia, Sign Fiction, doble fitre. Ara sí ho dic bé. És una pel·lícula que aquí fa tot l'humanatge, a lo que parlàvem abans, de parlar del dia que la tierra es va parar, de l'home invisible, de quin cong, del doctor X, de taràntula, de moltes pel·lícules mítiques del terror de sèrie B, o Science Fiction. I, evidentment, la pel·lícula es va optar per aquests javis flotants, que eren de la mateixa actriu, sussurrant tot aquestes paraules, aquesta cançó. Per cert, els javis que hi ha al cartei no són els mateixos que surten a pantalla a la pel·lícula. Són de persones diferents. ¿Són d'algú del repartiment o d'algú ràndom? No, són d'una model, em sembla, si no m'equivoco. No ho recordo molt bé, però són d'una model. El que sí que està inspirat és una obra d'un quadre, de Man Ray, del 36, que es diu, El Samansk. Hi ha surts aquests javis d'aquesta manera, allà al mig del quadre. Tenim una localització que era perfecta, aquest castell podrit de Franca, ens perviu d'alguna manera. La pel·lícula es va rodar en aquest castell del segle XIX, anomenat Oakley Court, situat en els estudis greis de Londres, el dissenyador de la sanografia, el Brian Thompson. De seguida va saber que aquest era el castell on no havíem de filmar, aquella pel·lícula. Era un castell que no tenia cap tipus d'estava a punt de vendre, perquè d'origenlo i demés van acabar per fer aquesta pel·lícula aquí, van aconseguir els drets i demés. I, bueno, un castell que no estava preparat per un dudatge. No tenia ni lavabo, no tenia ni calefacció. Ostres! Estava de carè, ni antic. Com pot ser un castell que no tingui lavabo? Estava mig enlunes, no? Estava mig d'aquella manera. De fet, clar, una de les que heu vist la pel·lícula, una de les que ho ha patit molt, va ser la Susan Sandon, perquè en mitja pel·lícula s'ha de passar a 9.20 hores, no? I amb aquest fred que fotia gaire més, al final va acabar ingressada amb una pulmonia. Ostres! La mateixa localització s'ha fet servir per moltes pel·lícules d'altre voltes. Després, ja s'havia fet servir com pel·lícules com de tràcula, gritos de terror i de més, no? Què més? Una última coseta que us explico. L'accent del Tim Carrey, que treballa aquí un paper molt guai de la Franck & Furter, si us fixeu a la pel·lícula, comença amb un accent com a alemany. Bueno, si l'heu vist amb la seva original, clar, no seria segurament... Això no es nota, ja t'ho dic ara. Aversió original té un accent com molt estant, com a alemany, que una mica seria aquesta intencionalitat del Franck & Furter, per exemple. Però al final acaben un mig camí entre això i un accent com anglès molt exagerat. I això és un dia més... Perquè volia donar-li com un toc, un dia, com si fos més una reina, una reina anglèsa, aquelles... Bueno, que molt bé que tenen, digueu-ho bé que dius. I una coseta, bueno, la bata quiogica que fa servir al Franck & Furter té un triangle rosa sobre el seu cor, que et simbola encara que en aquest cas apuntava cap avall, he usat pels nazis, en els caps de representació, per marcar a tots els homes homosexuals de l'època. El triangle, usat pel doctor, camí de cap amunt, s'osa com a símbol de l'ogull, precisament per l'ogontrari. I fes més... Que bo! Us convido que veieu aquestes pel·lícules i disfruteu d'aquesta bogeria, perquè és totalment una bogeria. I... I si trobeu un signalon com el que deien que estava apunt de fer a Barcelona... No us ho penseu, que serà divertit, sobretot per els seus fans que fan una bona festa. Jo no m'ho aconseguiré dues vegades. Ja t'ho dic jo, que la que hi hagi un signalon m'hi fico de cap, perquè he vist aquesta quarantena de pel·lícula i em va entusiasmar. Crec que és una bogeria que, sense precedents, i que a vegades no cal d'una explicació, i no cal tenir, diguéssim... És a dir, a vegades, tendim a demanar explicacions que ens diguin les coses. Per què és això, per què és l'altre, i aquí és... Mira, tu... Fes la lectura que vulguis, perquè jo et passo això, i els números musicals són tremendos, des de l'inici que tenim aquella cançó a l'església, després tenim el de Grubb, que potser és la cançó més coneguda de musical. O l'última escena al teatre, per exemple, que és la que li fa el venatge al Dani Seguí per fer ho aquí. Correcte, correcte. O, si no, el suït transvesti també m'hi m'agrada molt. El curti és estar... El curti, no, el curti... El curri, curri, curri... Sí, timcari, timcari, sí. Timcari, timcari, jo aquí he dit el que m'he d'anar a la gana. Timcari està aquí genial, vull dir, està en un suït transvesti, que és quan veiem la primera imatge de Timcari, és brutal, vull dir, és brutal. De fet, és que en el 81, el mateix Jim Charman va... i escrit també per Víctor Daniel, per el mateix duet, per dir-ho d'alguna manera, es va fer una seqüela. Era shock, shock, exactament. Però no va tenir res d'èxit, i jo crec que gairebé ningú la coneix. Jo crec que gairebé ningú la coneix. Jo crec que gairebé ningú la coneix. No, no, no, totalment, totalment, totalment. I després, com deies, a Midloff, que tenim amb la cançó de Hotpaturi, que també té moltíssima marxa. Vull dir, no sé, és un musical rockero, amb una marxa tremenda. Gràcies, Raül, per portar-nos aquest musical, i ens anem amb l'Alla Vidal, que avui ens parla d'una pel·lícula molt especial. I que ja està sonora, la banda sonora, eh? Doncs sí. Arranquem amb la banda sonora, i l'Alla tot teu. Doncs... puc parlar ja? Sí, sí, tant, i tant. Val, val, doncs... Avui parlaré d'una pel·lícula que molta gent cataloga com la pel·lícula de Fantasia per Antonomàsia, perquè té de tot. És una pel·lícula que té princeses, té pirates, té caballers, té aventures, té moltes coses, i jo la vaig trobar superveriada. És una pel·lícula que no havia vist encara, i la tenia superpendent. De fet, a la meva mare li encanta, i va comprar la banda sonora i tot, perquè és una pel·lícula que li agrada molt. I l'altre dia la vaig veure, i la veritat que sí, que em va agradar moltíssim, sobretot pels tocs d'humor, perquè considero que és una pel·lícula que té... Per exemple, hi ha moltes escenes que són molt a l'estil Monty Python, del tipus d'humor que fa servir. I, a part d'això, és una pel·lícula superveriada, perquè és el que us dic té de tot, i a sobre, per la manera com està estructurada, en forma de compte... Perquè està explicada... O sigui, és un compte que li explica... l'avi al seu net, perquè està malalt. I estic parlant de la precisar prometida, obviament. Perfecte. És una princesa prometida. Un gran... un gran clàssic, una pel·lícula del 87. I res, us parlaré una miqueta sobre algunes curiositats que he trobat respectar la pel·lícula, que, de fet, una valoració general és que... bueno, ja he dit que m'ha agradat molt, però jo crec que la pel·lícula, més enllà de la seva trama romàntica, més enllà de la princesa i el príncep, i tot... bueno, perquè no és un príncep, és el gran hero, aquell que acaba sent pirata, però, en realitat, no és un pirat de la veritat. I tot... com juga amb tot això? Més enllà de tot això, jo crec que la pel·lícula, el veritable protagonista, és l'Iñigo Montoya. Perquè és aquest personatge. Perquè té un arc que es va desenvolupant allà de tota la pel·lícula, i, al final, és el que més es tanca. És el que més sòlid queda. És la meva opinió, eh? A més, és un dels càrregues més memorables a la memòria col·lectiva. Home, té raó. Perquè ens deixo una gran frase. Més enllà del que busques, no? Que diu el to taunista, a aquesta fase de l'Iñigo Montoya és... Sí, el comodecés. Comodecés. És el comodecés. As you wish. Sí, sí, sí. Bueno, de fet, si jo anava veient la pel·lícula i ja pensava que l'havia de tornar a veure, per només per apuntar totes les frases memorables que hi ha. Perquè hi ha moltes fases memorables. Que passa que no les tinc apuntades, però ja... Fades fades. Correcte. Bé, doncs, primer he de saber que la pel·lícula està basada en una novel·la que va escriure el William Goldman, que és un qüionista. I, de fet, abans de començar aquesta novel·la, per trobar inspiració, va preguntar a les seves dues filles sobre què havia d'escriure, sobre què havia d'anar a aquesta història. I una d'elles va dir que havia de ser sobre una princesa, i una altra que havia de ser sobre una núvia. Aleshores, per això, la pel·lícula, el llibre, en aquest cas, es diu La princesa prometida, perquè combina aquestes dues paraules que li van dir les seves dues filles. Sí, sí, al final t'has de tirar cap al teu públic, no? Si en aquell cas ets les seves filles. Sí, sí, de fet, hi ha diversos exemples d'autors que han escrit les històries pels seus fills, o per algú de propè de la seva família. I aquest és un exemple d'això. Sempre us portem curiositat sobre qui podria haver fet tal paper. Sempre això és un clàssic que no pot faltar. A mi el reclip va fer el càsting amb zero anys, o no? Encara un pensament dels seus pares. A mi el reclip va fer una de les rates, que ho hauria payat. De fet, tinc una curiositat d'una de les rates, que passa que... Una de les dues. Les dues rates que apareixen en el pantà eren dos actors que estaven dins de diferències de rata. Jo crec que es nota una mica, perquè sí que és veritat que alguns dels efectes especials han envellit una mica malament, perquè sí que és veritat que s'ha de tenir com a te l'època. I per exemple, les rates, que eren dos actors disfressats. I de fet, un havia de fer els moviments molt lents, i un altre els feia ràpids, i així s'anaven combinant. Però això és una cosa supergrandum que va passar. Sempre es diu que la realitat supera la ficció, i en aquest cas passa, i és que el segon, el que feia els moviments ràpids, es va barallar amb la seva dona, això de manera personal. Es va barallar amb la seva dona, i va cremar la casa del seu gos, de manera que el van posar a la presó per això. I els productors van haver de pagar la fiança per poder rodar aquesta escena de les rates. Sí, sí. Home, és un honor, eh?, a fer de rata i que et pari de la fiança. No vas a cobrar. I no agafin a qualsevol altre. No agafin a qualsevol altre. Bé, doncs això, sobre actes que podrien haver estat. Doncs, per exemple, el que va fer de Jogant... André del Gigante, sí. Exacte. Va estar pensat que primer es el fes a l'Arnold Schwarzenegger. Sí, sí. Per aquella, aleshores, era pràcticament desconegut. Però quan es va... O sigui, quan s'estava pensant la pel·lícula. Però quan es va començar a rodar, ja era bastant conegut, ja havia estat famós, i llavors era molt car contractar-lo. I van optar per fer... Perquè el seu paper el fes al lluitador. André, el gigant, que mesurava dos amb 26 metres. De fet, és molt curiós, perquè aquest personatge, bueno, aquest actor, la gent li tenia molt de pressi, perquè era molt bona persona, cuidava molt la gent, i a sobre va morir mesos després del rodatge, i li va fer molta pena a tot el repartiment. I, bueno, això, i de fet... Es va escriure una... Un... El meu fill es diu que es va ser inspirant que l'actor va conèixer aquest gigant i va inspirar aquesta història del meu petit gigant, aquest actor. I m'hauria agradat parlar més d'aquesta pel·lícula, però no m'ha donat gaire temps per donar. Bueno, Laya, sempre tenim una... Sí, és la pinça que hi ha per al mes. Ja, bueno, és una pena. Tens algun més ràpid? Vinga, va. Va, que estiguem més temps pel muntà, no? Però ràpid, ràpid. Doncs, per exemple, que, de fet, és curiós que la pel·lícula no va ser un gran èxit en el seu moment, que no va agradar gaire, perquè, a més, no sabien com publicitar-la, no va cridar l'atenció de la gent, i, de fet, ha estat curiós com, amb el pas dels anys, s'ha anat fent popular i s'ha acabat convertint en aquesta pel·lícula de culte que tots coneixem. Això, de fet, passa amb moltes pel·lícules, de les quals el Raül ja n'ha parlat. Són cada videoclub, no? Sí, exacte, correcte. Molt bé, doncs, moltes gràcies, Laya. Moltes gràcies, Raül, per portar-nos una setmana més a aquest fantàstic programa confinat. Ens tornem a veure la setmana que ve, si deu vol, i si el cinema vol. Perquè sabeu que ja estan els cinemes oberts, i potser ens pilleu en una sala de cinema fent un marató. Gràcies, i que vagi molt bé. Sobretot, no us en agraeu amb les crispetes. Adiós! Gràcies.