I al més kat steeper, aleshores, actions incompresables fiberfílics qui són la sylleta d'beats de la grilleian. com isjecanarias .. cordial Bona nit, benvinguts i benvingudes a Cinema a la Gresca. Jo sóc Daniel Martínez i tornem avui amb un altre programa del cinema milrefrescant del cinc quarts del cinema. El programa del cinema més refrescant de l'estiu, perquè encara que ens diem Cinema a la Gresca, és un címil amb el Cinema a la Gresca, i ara aquí no li ve de gust un Cinema a la Gresca. Aquí no li ve de gust un Cinema a la Gresca. Segurament ara la Llavidal, perquè la Llavidal ja sabem que és molt maniètica amb aquestes coses, i probablement ella preferirà la comoditat d'una sala de condicionat i aquestes coses. Però el Cinema a la Gresca també molt a molt, i li agrada molt el nostre entrenyable Raül Navarro, que també el tenim aquí present. Per tant, ja estem tots a punt avui per començar el programa. Ara sí, dono peu perquè diguin alguna cosa, perquè vull, com a superlança, o m'he acabat tomant un cafè, i avui veig com superallançadíssim. Llavidal, bones, com estàs? Escolta, a mi també m'agrada el Cinema a la Gresca. Segur? No m'he enganyat? L'any passat vaig anar-hi dos cops de veure dues pel·lícules de Cinema a la Gresca, el Cinema a la Gresca, el queixa Foru i el queixa Foru. O el Cosmocaixa. Ara no, no ho sé, aquí. Qui era l'altre? Va ser una experiència molt guai, que volia repetir aquest estiu, però serà una mica complicat. El Cosmocaixa ja ha anunciat la seva programació de Cinema a la Gresca. Sense ficció, no? Sí, de ciència ficció. Per tant, l'Alla ha complicat res, perquè les projeccions seguiran en pèl. Doncs això no ho sabria, gràcies per la formació del... On que no t'agrada el Cinema a la Gresca, doncs no ho saps, és normal. Que sí que m'agrada! I Raül Navarro, tu que ets una apassionat del Cinema a la Gresca, i si vulguessis, t'hi tiraries allà, a les lliures veient Cinema a la Gresca, com estàs? Bé, bé, home, jo t'hi diria sempre. Si anem així fresquet, com diem, sempre, sempre és una bona excusa. A més, com a els últims temps vaig posar el projecte i tal, amb aquesta pandèmia, aquest pencament que hem tingut forçat, m'ho vaig estar plantejant per posar-lo aquí per tots els veïns i tal, a què passa que tenim unes malheides junts allà, en el jardí, com que que diu, en la zona comú, que impulsibilitaven bastant la proyecció, però ho vaig provar, ho vaig provar. Raül, jo conec un electricista que et podries solucionar aquest problema. Sí, no?Sí, sí, que et talla ja quatre cables, i ja està així, tu, que projectes el que vulguis. Ja, però com que no es podia sortir, no podria atacar tant que talles cables. És veritat. De seguida va començar la primavera i a més, i les dies s'allargaven, i ja encara pitjor, havia de ser molt més tard. Però bé, bé, ho aconseguirem algun dia. I tant, que sí, sinó que ja farem alguna cosa, perquè sempre el cinema a la fresca és una cosa molt entrenyable, com tu, Raül, i molt fantàstica, com la Laia Vidal. És com la suma de vosaltres dos. Si vosaltres dos us unísiu i féssiu un projecte en comú, seria un cinema a la fresca, perquè suma les dues coses. Enrenyabilitat i la fantasia de Laia Vidal. Jo crec que ara mateix, tal com estan les coses, es posa més en el meu favor un petit somni. Ja em complé un tancament, que els heu de ser profitors del festival, del Fumigofil Festival, però jo tinc una altra petita ja, que ho puc dir, i jo crec que sí, si algú em pot ajudar, ens t'hi dèiem. Una autocina, una autocina, jo tinc el... Ara que té potencial a això, i ja fa temps, ja fa anys que tinc, inclús, pensat en la situació, la ubicació i tot. Sí, que és posar-ho sí. Doncs sí, sí, totalment. I, a més, home, la setmana passada ens parlaves de Rocky Horror Picture Show, i jo no veig millor cançó per fer en una autocina, vull dir. Sí, sí. Seria genial. A més, amb els actors que es van movent per allà, entre els cotxes, i van fent les performances allà amb tots els cotxes. Ja, tot és inmersiu, tot és inmersiu. Jo no ho descarto, no ho descarto. Podríem provar encara que fos amb nosaltres, saps? En un reconeig ens posem allà a la pantalla en el cotxe. Si li diem a l'Albert Marçà, segur que s'apunta. I tant, i tant, segur. Molt bé, doncs ara que ja hem fet les presentacions pertinents, que ja tothom sap qui ha vingut a la reunió, qui hem assistit a la nostra reunió amb Skype, perquè recordem que els programes els estem registrant per videotrucades, encara no podem anar a estudiar. Comencem amb la pregunta del dia, amb aquesta pregunta que sempre us faig, i que crec que avui més que mai doncs és una pregunta molt estiuenca, molt plaiera, no? Si haguéssiu de transportar-vos a una pel·lícula d'estiu, quines serien? Hi ha moltes pel·lícules d'estiu. Sí, sí, sí. Podríeu anar-ho fàcil i dir tiburón, però clar... Sí, no? Que potser seria l'últim estiu, no? Potser seria l'últim. Mira. Exacte. Si vols un estiu temerari, seria una bona opció. Clar, clar. Jo no em tradia tant a una pel·lícula que m'agradés o que... No és que no m'agradi, però vull dir que seria la meva idílica per poder-hi tornem en aquell estiu, si no, et diré el primer que m'ha vingut el cap. I ja que em parlàvem d'això dels autocines i demés, m'ha vingut el cap i ja sé què és. És d'això, però diu T-dancing. Diu T-dancing perquè fa uns temps hi hagi una notícia d'aquests... aquests events, que són aquests cinemes immersius, en els que es fa tota una festa i tota una vent al voltant d'una pel·lícula, amb ambientació, amb la ubicació, amb la decoració, amb tota la festa, ambientades en una pel·lícula. També ho han fet amb Tigorón, que em sembla molt més divertit, encara. Però m'ha vingut això, a dir T-dancing, però això, no? Perquè hi ha un event que vam fer, si no, recordo una mena de Madrid, que era el moment de fer aquestes cinemes immersius, i agafaven, tu comproves l'entrada, agafaven un autocar, et portaven a un resort molt semblant al de... al de T-dancing, també n'havia entrat en el 160, i allà et posaven la pel·lícula i passaves tot un dia d'activitats. Que guai. Algú sí que és superbon, aquesta. Sí, sí, sí. No, no, jo m'hi apunto quan vulgueu, ens anem a Madrid i ho fem, vull dir. No, no sé, ara... Deixem passar, potser, tot això de la pandèmia. El event que vam fer de Tiburón també té la seva cosa, eh? També era molt divertit, perquè veies la pel·lícula... El event que vam fer d'aquest cinema immersiu, referent a Tiburón, veies la pel·lícula, diguem-ne, un flotador, on una barqueta, a mig d'un llat. I ara projectaven, i, a més, la leta del tauró no va sortint per entrar a les persones que estaven allà veient la pel·lícula. Ah, jo vull anar allà, jo vull anar allà. Com és d'allà? Aquella... Silver Lake no era, no? El de... Diancin? No, la pel·lícula no. Ah, ah, ah... Sí, algú sí, però no ho recordo, ara. Silver Lake. No m'ho recordo, ara. Sí que hi ha una pel·lícula que es diu Under the Silver Lake, però és de fa dos anys, així. Pare, pues no. Pues me lo patechebo aquí por la patilla. L'Alla, mirá, quina seria la teva pel·lícula, estiu, en cap? Dónde diries tu? És que no se m'acudeix cap, ara. M'has pillat. Un piquen. A veure, L'Alla, per favor, no em diguis que no se t'acudeix cap. Cap, cap, hi ha moltíssimes pel·lícules d'estiu. Moltes, tantes com dits del peu tenim, o no sé... Ara més, encara més. Totes aquelles que van de campamento. Campamento. Campamento. Doncs no sé, Dani, és que m'has pillat. Digues tu la teva opció. Ah, tu la tens clar. La meva opció és claríssima. La meva opció, si tinc una oportunitat a passar un estiu amb el millor actor d'aquest segle, en Timo Tixalamet, jo no dubtaria... Espera, espera, que t'apago el micro. Amb la campanya italiana, a Gaudí de Colmi Bayour Name, a menjar algun pressa i a passar-ho molt bé. Vull dir, jo... En qualsevol època de l'any. Bueno, si has de parlar d'estiu, de cinema fresca i de cinema, en tot el seu registre, potser cinema per a dir-se seria una bona opció. Que, de fet, la tinc pendent per veure i ara l'estan restrenant amb els cinemes i a veure si hi vaig. I tant. I tant. No t'ho pots perdre. Molt bé, doncs gràcies, nois, per aquesta secció. Comilladem el programa, no és broma, és broma. Comilladem el programa. No, no. Que la Laila es va quedar amb la paraula de la boca, la segona passada. Deixem que s'expliqui. Sí, és cert, és cert. També, si fem festa, tampoc passava, és tan metodic, eh? Sí, jo ara... Ara si li enciaré el micròfon i començaré a fer coses aquí. Començaria a treure la por... Jo et deixo aquí i treballar. Laila Vidal, tot teu. Quina pel·lícula ens portes avui? Doncs jo avui us volia parlar d'una pel·lícula que em sembla de les més originals i peculiares de la dècada passada. Que és una pel·lícula del 2014. És súper de baix, per supòs, no és de ser i bé, però és d'una d'aquestes pel·lícules que demostren que en poc recursos pots fer... Una pel·lícula bastant entretinguda i bastant divertida, que a mi m'agrada molt, i que és el que hem de fer amb les somres. Oh, un guai. És molt xula. És una pel·lícula que fusiona molt, de forma molt interessant, la comèdia, el terror i la fantasia. Tots aquests tres gèners estan supers integrats a la pel·lícula. Que, de fet, és un fals documental, en realitat. Sí. Que un fals documental, perquè no ho sàpiga... Un documental fals, sí. És un... Un documental fals. Un documental de ficció. És una pel·lícula gravada en format documental, però que la història és totalment inventada, igual que els personatges, i tal. Perquè la pel·lícula, de fet, tracta de quatre vampirs, cadascun pertanyent a diferents segles, que comparteixen pis i viuen a la societat neuzelandesa, perquè està situada en una ciutat de Nova Zelanda, i han de conviure entre ells i adaptar-se als nous temps. I, de fet, jugar amb aquesta trama. És una pel·lícula que va ser dirigida per Taika Waititi, i Gemma Inclement, que són dos directors neuzelandesos, i, bueno, són que reguen de barrejar tot el tema de l'imaginari vampíric, tot això dels tauts, dels crucifixos, la inmortalitat dels vampirs, la capacitat que tenen de volar, el tema dels ajos, tot això, i ho barregen amb el contrast que genera l'actualitat, i que envolta els protagonistes. Aquests protagonistes que són tan pinturescos i tan peculiar. Llavors, la pel·li jugar amb tot això és un joc de recursos, és un joc de contrastos, diguem. És molt guai com contrasta tot aquestes dues dualitats. És molt guai, tia, la veritat. A veure, els pròtes són... Tenim a quatre vampirs, els són el viago, que de fet és el mateix Taika Waititi, que en aquesta pel·lícula és com una pel·lícula feta per amics, perquè tant el guió com la producció, com la direcció, com els actors, són els mateixos. Sí, és una producció superpotenta. Són una pel·lícula entre ells, clar. Clar, clar, perquè es van fer per passar-se bé, i ja es nota, tu quan la veus és una pel·lícula molt divertida. Sí, sí, una pel·lícula molt divertida, la veritat. Però tot i així aconsegueixen que no es quedi només en un humor entre ells, que només en tenen ells, sinó que és molt fàcil entrar-hi en les seves dinàmiques i el seu joc, i per això es fa tant divertir i tant amb ell. Doncs tenim a 4 vampits, que són el Diego, el Dicon, el Platislav, tenen noms així super... de Transsilvania, no? El tipus de dràcula. I després tenim a Pétir, que és com el vampir. Més encià, diguem, cada fet està inspirat en el vampir de Nosferatu, de la pel·lícula de Monó, del 1922. I això, si veieu la pel·li, es veu superclarament, perquè és una clara referència. Doncs tots aquests viuen en un mateix pis, i estan... s'han d'enfrontar... Aquí... Ara me'n vull quedar amb les ganes. I de com tenen els problemes. Com enfronten els problemes que molts problemes tipus, com s'han de repartir les tasques domèstiques, com s'han de gestionar les sortides nocturnes per tal de satisfer la seva dieta, que és de... de... de... de veure-se en comana. I es basa, bàsicament, en això. I, de fet, el punt de... en el nus, el punt de conflicte, sorgeix quan apareix un nou integrant en el grup, que és el Nik, que és un home de contemporani, un home dels nostres temps, que és convertit per un dels vampirs. Llavors, el Nik haurà d'adaptar-se a la seva nova condició de vampir, i també començarà a viure amb aquests altres quatre vampirs, i s'haurà d'integrar no només en la seva nova condició, sinó en la convivència amb ells, amb els seus nous companys. I això l'ajudarà també al seu amic, Tu, que és un amic mortal, i aconseguirà adaptar-se o no en aquesta nova vida. I, de fet, és curiós, perquè la pel·lícula, o sigui, d'aquesta idea tan interna entre amics, és curiós perquè va començar per un curmatratge del 2005, que això ja va parlar al Raül que va ser de l'any 2005, que va ser de l'any 2005, que va ser de l'any 2005, i és dels mateixos directors que van fer aquest curmatratge de baixíssim pressupost. No l'he vist, per això el tinc pendent, però que va servir de fonda inspiració per fer la pel·lícula. I, de fet, la pel·lícula de Lo que Fem-Us en les Somres va ser en alguns festivals, com el de Sitges, per exemple, on va guanyar el premi del públic aquell any, o el Festival de Sàndens. I, de fet, jo recordo que la van portar a la cartellera de la ràdio quan es va estrenar, però que la seva estrena va ser bastant modesta i discreta. Jo no la vaig veure a gaire cinemes, ni de fet la vaig veure al cinema, jo la vaig veure per internet, com la seva estrena va ser això, tant poc parlada, per si dir-ho, va ser el boca a boca el que va fer que es convertís en una pel·lícula superpiratejada i supervista a través d'internet. Clar, seria l'equivalent a camp de videoclub, no? És una mica una pel·lícula que estava predestinada, si aquests videoclubs s'havia d'avui, seria una de les que, de boca a boca, triomfaria. De fet, jo crec que no sé si d'això, però no sé si és a Amazon Prime, potser que està disponible allà. Està, no ho sé, ara s'ho hauria dit, però... No sé si és a Amazon o a Netflix, ha de t'ho dir. És per mirar... Jo crec que està a HBO, perquè de fet l'any passat la pel·lícula es va convertir en una sèrie. Vam treure la sèrie del Gatmo Ser les Somres, una sèrie de 10 episodis de 20 minuts, més o menys, 25 minuts, que de fet ara hi ha la segona temporada, i jo l'estic veient, jo m'he vist la primera, i de fet us he de dir que la primera, no sé si ho vaig comentar, la primera temporada al principi em va costar enganxar-me, perquè estava tan capficada en la pel·lícula, en com era la pel·lícula, que la sèrie no m'acabava de convèncer. Però després la segona meitat de la sèrie és molt guai. A més que hi ha un petit cameu en un dels episodis dels directors i dels actors originals, i és supercuriós si ja has vist la pel·lícula prèviament, trobar-te amb aquest... Veient la segona temporada i m'estan cantant. La segona temporada, jo crec que és superior a la primera, encara no l'he acabat per això, però de fet us animo molt a veure-la, perquè és hilarant. A mi almenys em fa molta gràcia. I de fet és el que us deia que la sèrie és bastant diferent. Hi ha moltes diferències, ja que no estan els mateixos personatges. Ara tenim el Nandor, la Natja, i ara no me'n recordo un altre. Bueno, hi ha diferents personatges, i de fet introdueixen un nou concepte de vampir, que no està a la pel·lícula i que em va semblar superbona idea, que estan els vampirs tradicionals i després estan els vampirs d'energia, que hi ha un vampir que estan amb ell convivint en el pis, que és com un humà, però és un vampir d'energia en el sentit que és una d'aquestes persones tan avorrides, tan monòtones, que et parla d'una manera que t'adorms, que s'alimenta d'això, s'alimenta d'avorrir-te i s'alimenta d'adrenar-te l'energia. I això seria un vampir d'energia. I és molt guai com ho han integrat. És un dels punts forts de la sèrie. Però encara que hagi canviat tant, m'entén molt la seva essència. Pel que jo crec. I tornant a la pel·lícula... De fet, si veieu la primera escena, és molt curiós com la primera escena ja enganxa, perquè és una escena tan ben muntada que et presenta molt bé a cadascun dels personatges, que tu veus en 6 minuts, que crec que dura la primera escena, que perquè està a YouTube i la podeu veure, et presenta molt bé les personalitats de cadascun dels personatges. I tot i que tots són vampirs, tots són molt diferenciats. Tots tenen una manera d'actuar, una manera de pensar. I diverses aquests contrasts, que deia abans aquest joc de contrastos, no només entre la situació, sinó també entre ells mateixos, entre les pròpies personalitats de tots els personatges, és com a generar aquest joc dins la trama tan interessant. I per últim volia parlar del fet de fer servir el format del fals documental per aquesta pel·lícula, perquè permet a la gent que fa servir el fals documental, és com una gran llibertat, a l'hora de deduar a terme, a una proposta, perquè es produeix una mena de connexió entre l'especte i entre la pel·lícula que es vol transmetre, o la història que es vol transmetre, a través de la paròdia. Crec que és una manera de... que aquesta pel·lícula, si no hagués estat per aquest format, no hauria tingut el mateix efecte. Crec que és la millor manera de transmetre aquesta història que va ser amb el fals documental. I, a més, és una bona manera, amb un pressupost, bastant limitat, aportar com una mena de bar semblant-se tot i que tu, com a espectador, ja sàpigues que tot això és fictísic, que tot això és mentida, li aporta com un punt de veritat que no siguis molt curiós. Està bastant a la barreja, entre, diguéssim, Modern Family, amb friends, i amb entrevista a un vampiro, saps? És una mica la barreja de les tres, en plan... Sí, podria dir que sí. No l'he vist i l'haig de veure, eh? Perquè m'ha quedat potenció i... I durar una hora i vint, així, potser. No arribin, és curte. Us animo a veure-la. I la sèrie també la sèrie està molt bé. Una temporada i la segona meitat de la primera temporada. A mi m'agrada molt. On està la sèrie, us saps? La sèrie ha estat a HBO. No sé si a Netflix també, eh? No sé si està més enllà d' HBO. Jo ajudaria que sí, però, bueno, ho esbrinem i a veure. La pel·lícula jo l'he vist a HBO. M'hi continuem i us ho dic. Ok. Correcte. Molt bé. Ara anem amb les pel·lícules d'avui, comentant aquesta recomanació del dia. Gràcies, Laya, i ens anem al Raül, a veure què ens porta. Ah, m'han tocat a mi. Avui el que es vols quedar sense temps és tu, no? Sí, perquè saps què passa? Estic planxant unes camises. I mentre vosaltres parleu, acabo de planxar. Jo aniré, jo aniré. Si la Laya parlava d'una pel·lícula que ha hagut la seva... El seu èxit, a internet, en aquest cas, o a les plataformes, i de més, fent aquest címil dels videoclubs, jo aniré a una pel·lícula que va ser un èxit amb videoclubs, també. Que us parlaré de Caratequid. Oh, molt bé. Caratequid, termini del 1984, una pel·lícula de culte que va adaptar al gènere de les saps socials, al cinema familiar i d'aventures, que era pròpi dels anys 80. Està dirigit per John J. Abilson, guanyarà un Òscar per la direcció de Rocky, al 78, i que... i el guió, inclús, el guió està assignat per Robert Mark Kamen, conegut a part de les pel·lícules de Caratequid, també va ser coescritor de la majoria de les pel·lícules de Luc Besson, del director francès, com la Sagrada Van Jansa, com la Transporter, com el quinto elemento, com Lucy, el seu èxit d'aquí ja va respondre molts crítics. Encara que en general la recepció de la pel·lícula va ser positiva, tant per la crítica com per el públic. Però encara així, com dèiem, aquest gran èxit ho va ser per aquests videoclubs. Encara que la història és una cosa molt predictable, que té la pel·lícula en si és la química, entre els actors, el Raph Malkio i Pat Modita, i les interaccions entre ells, aquesta dinàmica entre el pupil i el mestre, en aquest moment de cera, policera, que tots hem fet alguna vegada. La frase que tots...Sí, sí, sí. Bueno, Pablo, no sé si l'heu vist, l'heu vist, la ja per començar? No, no l'he vist. Jo l'he vist, però fa temps, si l'hauria d'haver fesca. La història no va molt més enllà que el que... en Daniel LaRusso, que és el Raph Malkio, és una dona escena americà que acaba de mordar-se amb la seva mare per una qüestió de feina i conèixer l'encarregat de manteniment de l'edifici, on es muren, que és el senyor Miyagi, que és un ancià japonès, que intenta que està ocupat en casar-ho mosques, en el seu jardinet i de més. Finalment, el Pat Nodita, que és el senyor Miyagi, entra en Daniel LaRusso, en l'art del karate, per fer foton a uns matones de l'escola. De l'escola tot i que... Raph Malkio, quan va fer aquesta pel·lícula, ja tenia 22 anys. Sí, que... Jo crec que ha tingut aquesta cadena molt de temps. Jo crec que a cada dia avui sembla molt més jove del que és. Com deia, amb l'entrena i de més, fins al punt que va ser, per dir-ho d'alguna manera, una parada obligatòria per participar en un combat dels nostresials. Parlàvem abans de la clàssica escena del dona de Cera Pulizera, amb aquest cotxe, amb aquest fort superdelux del 48, que els productors de la pel·lícula van regalar a Raph Malkio després de la pel·lícula. I no sé si el tindrà, però si no, això, quan entri o surti a Sobasta, serà tot una pasta, el que valdrà, en aquest sentit. Si no, no, totalment. Una cosa que ho dius, aquesta pel·lícula va ser produïda per Columbia Pictures. Columbia Pictures, en aquell moment, en aquella època, per tenir a la companyia Coca-Cola. I el gegant dels refrescos, que avui dia també continua sent, i obligava que els seus productors apareguessin en pantalla. Llavors, és com allò típic d'Amèrica de Família, que posaven les marques per allà del mig i els productes, per fer aquesta publicitat, no sé si tan subliminal. Això ho feia la Columbia, amb els productes de Coca-Cola, o ho feia Coca-Cola, m'hi serviria, obligava. Raph Malkio no estava del tot d'acord, intentava que en les presses, diguem, en cada escena, intentava que la iauna no surti al nom, perquè va discutir amb els productors, i a més, amb els seus 22 anys. I encara així, sempre l'enganxaven, i havia de repetir l'escena una i una altra vegada. Perquè els productors estaven molt interessants al que s'utilitza aquestes marques. Molt curiós que un dels... El paper de Raph Malkio, el de Dani Laduso, un dels que va fer el càsting, diguem, per poder fer aquest personatge, era Kyle Eastwood. No sé, ja ha d'entrar al cognom, us ho ha de sonar, i sí, era el fill de Clint Eastwood, però no va guanyar el paper, i el seu pare, Clint Eastwood, va prohibir qualsevol producte de Coca-Cola en les seves pel·lícules i en els seus rodatges. És a més, amb vengança del seu propi fill. És a més, si hi ha escenes, o hi havia localitzacions, en què hi havia una màquina espanadora de jaunes de Coca-Cola i tal, el que feia a Clint Eastwood, i fa, encara fa, és canviar de substituir aquella màquina per a una Pepsi, per donar l'aliment, encara més a la boca. És el problema de ficar-se amunt dels grans. Potser aquell mucs no era tan gran. Home, sí, ja tenia el seu recorregut, a Clint Eastwood, de tot, però d'una altra. Sí, sí, sí. O bé. Coses rares. Sí, sí. Un altre de les trios que veiem per primera vegada en pantalla és Elisso Itzú, que fa de Ali, de la nòvia de Dani Laduso, que la vam veure per primera vegada aquí, en el Cadet de Kit, i després la tornaria més famosa encara per pel·lícules com Cóctel, o con Redresso al Futuro, amb la dosi i la tres, la primera no surteia, però la dosi i la tres, sí. Què més? La senada de... de la puntada final, aquest gol cop de la Gruya, no? Que entren a Ralph Macio amb el senyor Miyagi, es va agafar per dir 36 vegades, perquè no eren capaços, que, evidentment, això, els que sàpiguen encara, que jo no en sé, no ho estan mirant, i aquest cop o aquest moviment no és un moviment propi de la lluita, sinó més bé de les cates, d'aquests entrenaments i de més, i no és un moviment per fer un cop. Per tant, havien de fer-ho creïble fins que el protagonista pogués semblar que impactava la cara del Johnny, que és el seu rival, en aquell... en aquell combat. Al final dels credits hi ha un agraïment especial a DC Comics, i això és perquè en el còmic de la Giora Soparadoris, de la companyia, hi ha un personatge anomenat Karate Kid, i DC, que tenia el nom de registrat, va donar permís especial per aconseguir signar el nom en la pel·lícula. Per tant, si us quedeu en els tècnics fins al final, et trobo aquest... aquest... agraïment especial a DC. Com dic, va ser la pel·lícula més jugada del 1985, o sigui, un any després va abraçar a videoclubs. Existeix una... una sèrie... no sé si és YouTube, sé que estàm, no sé si és una plataforma, no tenim el mateix problema d'abans. Una sèrie que es diu Cobra Kai, els personatges originals ja adults. Llavors ho podeu continuar seguint aquesta història. Va haver dos següeles més amb una línia molt semblant, amb el duo Machio Modita, un lliurament, una quarta entrega, amb una Elisa Vitsuan, en la seva versió femenina, i l'últim remei del Jadim Smith amb el Jaquichan. A més de centenars de paròdies, que tots hem pogut veure, com la salchicha peleona, per exemple. Què més, jo i aquí una mica ja acabaríem. I m'ha semblat curiós, aquesta partida d'investigació psicològica, o de poc temps, o de molt tensió. En els 30 anys següents, a l'estona de la pel·lícula, molts psicòlegs infantils i psicòlegs en general, han teoritzat que Daniel, Daniel de Rousseau, no el nostre Daniel Martínez, era més abusó, encara, instigador que no el Johnny, que entaudia el matón de la pel·lícula. Això es deu al fet que moltes escenes, en les quals el Daniel es fa, ara, són, en realitat, actes de repressàlia. També es va observar que, en els primers afuntaments, entre Johnny i Daniel, el primer intenta marxar-se i abandonar el conflicte, mentre que el segon, el de Té i, fins i tot, li dona un cop de competició. La broma de la dutxa no mediava cap provocació, i en el torneig de Caraté, el no conèixer, la normativa del torneig, Daniel, es torna un perill per a la resta dels participants per usar tècniques no permesses en una competició. Per tant, aquest bo que tenim com a referent a la pel·lícula que protagonista Bo, entaudia, potser és el dolent i es té de part o en part del que no toca. Clar, aquí entra una mica la ètica i la moralitat. Correcte. Entra una mica el tema més filosòfic. I aquí és on es veu el problema. Si més no, aquesta pel·lícula ens ha deixat, els que ens diem, Daniel, una podó que a mi m'agrada molt. A mi m'agrada molt, que és el Daniel Sant. Daniel Sant. Correcte. I jo he tingut feina, amics... Ei, Daniel Sant, Daniel Sant! I a mi no em desagrada, o sigui que si a partir d'ara em voleu dir Daniel Sant, no passa res. Clar, de fet, Pat Morita es va fer molt famós per aquests també... sobrenoms, o amb aquest personatge, i també per aquestes tècniques, i va fer de professor dels Mossials. Jo crec que em pari més de pel·lícules, però el fet és que ell no tenia ni idea dels Mossials. El Pat Morita sí que és americà, però amb ascendència japonesa, i tot això va haver de fer amb dobles i aprenent una miqueta d'aquí d'allà, per tant, ell ni idea. De fet, ell era actor de comèdia, i els productors no estaven del tots convençuts que ell pogués fer un còmic, pogués fer un personatge amb certa seriositat. I, finalment, ho va fer. Doncs sí, sí, sí. Va fer aquesta pel·lícula del cara que té aquí, va fer el seu personatge, per tant, va aconseguir aquest repte que tenia, i això és una mica la feina dels actors, anar superant-se i anar fent aquests reptes que s'hi van posant dia a dia. Gràcies, Raül, per la teva secció, per la teva aportació d'avui, aquest cara té aquí. L'Alla ens ha portat la pel·lícula de... què fem o sent en les somres, i ara ens anem a la meva aportació d'avui, que la veritat és que m'ho ha posat el llistó molt alt. Nosaltres avui hem fet una mica de barreja de dècades i de anys, i jo crec que això, doncs, sense voler-ho, però també està bé, perquè fa que sigui el programa més variat, de l'Alla ens parlava de la dècada del 2010, el Raül de la dècada dels 80, i ara ens anem als 90. Ens anem als 90 per parlar una pel·lícula de Tom Hanks, i quan digui de Tom Hanks, vull dir de... Vull dir de Leonardo DiCaprio, no? Sí, vull dir de Leonardo DiCaprio. No, vull dir que... Ai, no rica el de mi. Vull dir que no només és actor, sinó que també... rieu amb mi, no? I tant, i tant, sempre. Sí, segur. El que hi ha amb Tom Hanks és que no només surta la pel·lícula, sinó que també la dirigeix i també la guionitza, perquè és el text de seu, la direcció també corrada per seva, i en aquest cas, doncs, també fa un dels personatges que seria principals, però que no veiem fins a la meitat de la pel·lícula, més o menys. Vale, ens anem una mica a la trama de la sinopsia del film. Tenim el Guy Patterson, que treballa en una botiga d'electromèstics familiar, que és del seu pare, el seu somni, però, no és vendre a l'electromèstics, sinó que el seu somni és tocar la bateria, perquè li graven molt. I per casualitat, es presenta un concurs amb un grup del seu barri, un concurs de la universitat, d'Inomakiboku, o de l'institut. Sí, crec que de la universitat. I es presenta en el concurs i amb aquestes, doncs, bueno, el grup, diguéssim, aquest grup de barri es queda sense bateria, li diuen, escolta, vols participar com a baterista i tal? I diuen, doncs, perquè no. Llavors participen en el concurs i guanyen, no? Guanyen i els... els hi aplaudeixen, bueno... Més que guanyar són l'èxito del barri i tothom els imola aquest grup, perquè fan una cançó molt guai, i cauen, oi? Que molt, molt. Comença una mica amb aquesta operació, oi? Amb aquest dir, ostres, jo estic fent això, m'estic dedicant això, estic ajudant a boticar els meus pares, però jo vull algo més, jo vull fer els meus somnis, llavors és quan coincideix amb l'oportunitat aquesta a tocar la bateria en aquest grup, i es comencen a fer una mica famosos, perquè ell li dona una mica més de canya en el grup. El grup té cançons que són una mica més lentes, i ell, com que és la bateria, hi marca el tempo, doncs li dona més canya, i això fa que el grup es posi les piles i treguin un nou ritme amb unes cançons que els fan triomfar i pujar als primers llocs de venta com als Wonders, de Wonders, que és el nom del grup. Llavors, aquí és on apareix una mica, diguéssim, la coincidència, tot i que Tom Hanks ja va dir que no volia fer-ho coincidir, perquè no volia que hi haguessin similituds, però sí que és veritat que hi ha similituds molt grans pel que fa amb els Beatles, perquè clar, els Beatles era un grup que va tenir molt d'èxit, que els va passar coses molt semblants al que els hi passa a The Wonders, i guarden moltes similituds als dos grups. I encara que Tom Hanks mai ha volgut fer una pel·lícula sobre els Beatles, el grup de The Wonders té moltes similituds, com dèiem, amb el grup dels The Liverpool, coincidint, fins i tot, amb la forma de saltar la fama o amb la composició dels membres. Per tant, té diferents coses que s'assemblen bastant als Beatles. En aquest cas, és una de les anècdotes de la pel·lícula. En altra de les anècdotes de la pel·lícula, és que Tom Hanks va escriure el guió durant la gira promocional de Forrest Gamm, a l'avorriment que tenia fent les entrevistes sense parar. Perquè tenia fent entrevistes i tal, i suposo que entre entrevista o a la entrevista... Sí, no, és que les promes donen de sí, eh? Donen de sí, eh? Donen de sí. Estàs molt concentrat allà amb fer la promo, però després entre una i altra... Has de començar a tenir un salt de solucions, eh? Totalment, totalment. Estàs promocionant una pel·lícula, però alhora ja estàs pensant en el que vingui després, no? Clar, clar. I en aquest sentit és el que va fer Tom Hanks, no? És una pel·lícula que jo la vaig veure fa poquet. Em va agradar bastant, de veritat. Em va agradar, sí, de veritat, que en alguns moments potser es fa una mica repetitiva, té algun bucle i alguna cosa, que dius, aviam com arranca això, aviam com va, però la veritat és que té coses molt interessants. Té una cançó que és solíssima, que és la cançó que... Dat Sing You Do, que és, diguéssim, la cançó així com més potent de la pel·lícula, que és la que sona a tot, a la pel·lícula. De fet, va tenir una nominació als Òscars per aquesta cançó. Va estar nominada millor cançó. També va tenir una nominació als globus d'or, per la mateixa categoria, per millor cançó. I el seu protagonista, Tom Everett Scott, va debutar en el cinema en The Wonders. Però Tom Hanks, en principi, es va negar a contractar-lo, perquè li recordava molt a ell, de jove. I això va ser una de les coses que li va fer compensar, ostres, però al final de la seva dona, la Rita Wilson, el va convèncer i li va dir, que era un títol agafal, perquè... I llavors, doncs, gràcies a aquest empujón, van ajudar-lo una mica... Van ajudar-lo una mica, diguéssim, a fer aquesta contractació d'aquest personatge, i és una dels punts forts de la pel·lícula. De fet, un personatge és el protagonista, que li dona molta força a la pel·lícula, i això té molt d'amèrit. Té molt d'amèrit que hagi fet aquesta aposta a Tom Hanks, perquè és un actor que li dona bastanta energia, i tenim un repartiment que és bastant interessant, perquè tenim, com deia, el Tom Everest de Scott, però també tenim a Leap Tyler, a Johan Thorne Sage, no sé si ho dic bé, Steve Zahn, Ethan Embry, entre d'altres, i és una pel·lícula que té una dura de 108 minuts, i, com us comentava, una mica fent així per sobre la meva crítica, ara que jo us he posat un context, que us he dit algunes opinions, i, bueno, alguns comentaris de la pel·lícula, curiositats, dient-vos la meva opinió, doncs això hi ha moments que es fa una mica llarga, una mica pesada, però senzillament, per això, per aquest buc mini-bucle, que va tenir la pel·lícula. Però no deixa de ser com una història d'amor, no només de la música, sinó també romance entre ells, on el nostre protagonista té una parella, el líder de la banda té una parella, també, però el nostre protagonista s'enamora de la parella del líder, i llavors hi ha allà com unes intencionalitats durant tota la pel·lícula d'amor, fins que al final acaba el que ha de passar. El que ha de passar. I, en aquest sentit, és una pel·lícula que jo ara llegia, que diu gent que està infravalorada, que no s'ha valorat prou algunes coses, que té una gran banda sonora, i sí, és cert, té una gran banda sonora, i és una pel·lícula que senzillament jo crec que és divertiment o pur, és una pel·lícula per disfrutar-la, per disfrutar de la seva música, i crec que no s'ha de buscar massa més. No és un fòresgam, no és una pel·lícula, diguéssim, de... de... de prestigi. La seta transcendència, no? Sí, però jo crec que tampoc ho busca. No, no, per això dic, per això dic. Tom Hanks tampoc busca fer una pel·lícula de culte en aquest sentit. Jo crec que senzillament, la companyia de Cusfe ho va fer, ho va fer bé, perquè és una pel·lícula que està ben feta, que està ben rodada, que té qualses matisos, que estan superbé, però senzillament hi ha vegades que hi ha gent que vol cinema, doncs, a buscar molt la perfecció o una gran pel·lícula. I ja no només és això, sinó que tampoc és com un punt intermitge entre la conformitat i el tema de l'exigència. És un punt intermitge, dir, bueno, una cosa que estigui bé, que estigui ben feta, que pugui disfrutar, però que tampoc sigui una pel·lícula d'Òscar, no?, en aquest sentit. I jo crec que ho aconsegueix, ho aconsegueix fer un producte perquè és molt interessant, que és molt entretingut, que té bona música, que té punts divertits, té punts molt còmics, i jo crec que també no deixa de ser una mica... entre una mica road-movie, no?, perquè té aquest punt de road-movie, també té un punt de boy-band, no?, de la història de la boy-band, evidentment, perquè no deixa de ser això. I té unes coses que també una mica l'interessant és el que comentava abans, aquesta similitud amb els Beatles, que fa que en algun moment... Puguis identificar-lo, no? Exacte, ho puguis identificar amb la vida real. I, bé, Tom Hanks fa un paper que no és molt rellevant l'inici de la pel·lícula, però sí que ho comença a ser a partir de la segona meitat de la pel·lícula, que és quan ja tenim el nus, hi ha una mica desenvolupat i comencem amb el desenllàs. Entre el nus i el desenllàs és quan comencem a veure aquesta importància del personatge de Tom Hanks, que jo el veig molt jove per aquest personatge. Potser... ell interpreta com un personatge de productor musical, de... com un rotllo humana, i el veig molt jove per aquest personatge, però encara no... Aquestes coses no tenen a veure, Tom. No, no, totalment, totalment. Aquests són els que, si potser hagués dirigit jo la pel·lícula, no. Aquests hauria agafat potser... Però això passa sempre, Dani. Totalment, això passa sempre. I jo moltes vegades, quan veig una pel·lícula, per no dir que hi hagi sempre, que és un bici que tenim als amants del cinema, pensem les coses com si les estiguessin dirigint nosaltres, no? I en aquest sentit... Sí, correcte. Sí, sí, és una cosa que hi ha, no? I, en aquest sentit, jo, quan veig de Wonders, no sé, potser m'imaginaria una persona més gran fent aquest paper de... de... de productor, no? Però, evidentment, fangs no deixen de ser un dels grans de Hollywood, ho fa superbé, i... i xapou, vull dir, això, cap problema. I ara sí, ja tenim les tres pel·lícules sobre la taula, i jo us convidaria una mica a parlar d'aquest estiu que es presenta, de com... de com heu vist la temporada, de com veieu aquesta... aquesta arrancada d'aquesta quarta temporada, i com creieu que està evolucionant una mica cinema a la Gresca, perquè ja portem tres temporades, ara començarem amb la quarta? Ah, començarem la quarta, al final? Bé, no ho sé, a veure... Estem pendents de confirmació, però jo crec que de l'Alla s'ha portat bastant bé. No, el cas és que els suïllents vulguin una quarta temporada, però nosaltres n'hem fet, saps, però... Aquesta és la cosa. Si haguéssim de preguntar, jo crec que per això fem quarta, no? Perquè, com no ho pensem, anem tirant, abans que... No fa pràctem, eh? Per això. Anem allà, ja els diem, té el programa d'avui. Ja ens pararan, ja ens pararan. I ho accepten, que és el més important. El dia que no ho acceptin ja veurem què fem, no? Però de moment jo crec que tenim una valoració positiva, no sé si vosaltres pensem o igual, però crec que hem superat aquests límits, aquesta problemàtica, aquesta pandèmia, hem pogut fer programa de forma virtual. Jo crec que haurem de trencar una mica la Guardiola i comprar-li un wifi millor a l'Alla i tal. Això sí, això sí que s'hauria de fer. Per la propera temporada, però sí, sí, la veritat és que... Estic molt satisfet, estic molt content de compartir aquests moments amb vosaltres. Ara potser sí que és veritat que allà tenim una mica les rutines més diàries fetes, però quan no les teníem, quan estàvem tancats a casa, quan estàvem aquí tot el dia a casa amb ple confinament i sabies que els divendres, a partir de les 11, tenies programa. La Cine Me la Gresca, que és quan enregistravem el programa, era com guai. És una de les coses... Era una mica de teràpia per dos, tres, crec jo, eh? Al final, crevàvem, però crevàvem, després de tres hores xerrant. Estàvem tres hores xerrant. I tot i que sí, com deies tu, ens enregistravem. M'hi dàvem de l'enregistra allà a les 11 del matí. Normalment eren les dos gairebé quan començàvem a gravar. Però per això, perquè s'ha servit una mica de teràpia, jo crec que a tots. I sí, estic totalment d'acord amb tu. Jo crec que tot i amb els... amb els... obstacles que hem tingut, no només nosaltres, sinó tothom, hem tingut aquesta espineta de dir, ostres, és que hem de continuar fent coses i de més, i jo crec que ens ha anat bé a tothom. Per tant, per això el que deies, millor si no ho preguntem, fem i nosaltres anem tirant i ja ens pararen quan ens vulguin parar. I el problema el tindran tant als ullets com a ràdios, com tothom, quan no ens vulguin parar, perquè, si a vols, no tindrem límits. Totalment, quan vulguin parar-nos, no ho farem, no ens aturarem. Per tant, en aquest sentit, agrair a Ràdio d'Esvern, a Ràdio Molins de Rei, que ens donen suport, que li donen el play cada setmana per fer que el nostre programa soni per les zones de les seves ràdios, també agrair als nostres ullets que ens estan escoltant setmanalment, i com no, jo, aig de fer un agraïment més personal, a la fantàstica Laia Vidal i el Raül Navarro. Per tant, gràcies, nois, per estar aquí sempre, per estar present en el nostre programa. Espera, espera, que no sé com m'ho ha vist Laia, eh? No, ja m'han contestat. Ja ho sé, ja ho sé, és igual. Però sí, sí, sí, que el Dani aquí està xerrant i a mi no em deixa. Coberta? Potser no hi ha més, però no ens tenc compte. Digues, digues... D'estar a part del que penses tu del Dani i del programa. Bé, doncs tan collòvia, que els meus dos companys han tancat, han caigut de la xarxa, de les problemes que deia i amb què estàvem tenint... aquest confinament i tots aquests dies. Així que us emplacem a que escolteu l'últim programa de la temporada, la setmana vinent, i que no ens falleu, que us volem tornar a veure també a la temporada 4. Molt bé. Hola. Hola, no. Adeu. Vinga, va, la 3, Laia, fem l'última despedida, per l'última despedida de la temporada, va bé? Adeu. Adeu.
Cinema a la Gresca
Xerrem de cinema, de les pel·lícules que us agraden, de les nostres, festivals, premis, pelis dolentes, de bones, etc. Amb Laia Vidal i Raúl N. Cortés.