Un any marcat per la pandèmia de la Covid-19, aquest octubre s'ha viscut del 8 al 18 d'aquest mateix mes un esdeveniment únic en el món del fantàstic i del terror, propi d'una pel·lícula de terror com el que estem vivint en els últims mesos, però això no és cosa de pandèmies. Estem parlant de la 53è edició del Festival de Sitges. Avui, la Llevidal, Raül Navarro i Daniel Martínez us portem un programa 100% Sitges, 100% Cinema. Esteu a punt? Això és Cinema La Gresca. I amb aquesta música tan impactant d'una de les pel·lícules que us presentarem a continuació, saludem a la fantàstica i terrorífica, Llevidal. M'ha encantat, eh, Dani? Sí. T'has sortit? Fantàstic. Ostres, que fort. Que fort. La veritat és que estic com una mica tremola tot, saps? Sí, estàs emocionat pel programa que ens espera. Sí, perquè és el que deia al principi l'entrada, ara ja hem anat a un punt que no sabem disternir entre la realitat i la fantàstica. I clar, i això fa por, i això fa molta, molta por. Sí, però potser amb el especial que ens espera va bé i tot. A mi se sap, una persona que és superimprevisible és Raül Navarro, que avui està també als comandaments, perquè avui és l'home de les mil tecles Raül Navarro. Estàs bé? Què dius, Raül? Com estàs? Hola. Molt bona tarda. Bona tarda. Bé, molt bé, molt bé. Aquí hi ha tant d'amisteri que heu ficat pel mig i tant de foscor, per dir-ho d'alguna manera. És que hem d'ambientar-ho. Ja ho feu bé, sí que és veritat que la situació que tenim fa una mica de por, però bueno, ja portem una anyeta així. Sí, totalment, totalment, ja fa gairebé un any, bueno, nosaltres amb la situació de por ja fa quatre temporades. Sí, exacte. Des del principi tenen por des de la primera temporada. Bueno, jo crec que tenen por des d'un paradís de cinema, que acabem de trapitjar Radio Molins de Rei per primer cop, jo crec que els nostres ullens tenen por. Des del primer programa de la primera temporada, uf, quina por, els ullens pensaven, uf, quina por. Correcte, però hem de dir que la Covid no ha ajudat i portem uns mesos amb aquesta por, amb aquesta incertesa, i jo crec que el Festival de Cinema de Sitges l'ha viscut fins l'últim moment. Avui dediquem aquests 50 minuts al Festival de Sitges, aquesta 53er edició del Festival Internacional, el primer festival del món de cinema fantàstic i de terror, i jo crec que val la pena, val molt la pena comentar aquestes pel·lícules que s'han estrenat al llarg d'aquests dies, des del 8 fins al 18 d'octubre. Han passat moltíssimes pel·lícules, destaca també el panorama nacional, que aquest any ha estat a la alça en comparació amb altres anys, també destaca els cormatratges, que són l'inici de molts actors, actrius i també de molts directors, perquè el cinema moltes vegades comença pel pot petit, perquè és on diu en aquella la bona confitura, i els cormatratges són l'inici de molts, de molts directors, per tant, comença aquí un programa obert a tot el nostre públic que pot compartir les xarxes a Roba Cinema la Gresca, nosaltres ho compartirem amb vosaltres. Aquest any destaca, que tenim aquesta versió híbrida, híbrida del festival, per tant, hem de destacar que avui s'obriran dos fronts de comunicació en el sentit d'opinió, perquè aquí vindrà una mica el front de la laia i el raül que han sigut aquest any els acreditats de forma on-line, per tant, també tindrem aquest punt de crítica cap al festival o d'opinió que també podreu anar debatint aquests temes de com ha funcionat aquesta plataforma on-line i forma presencial, que ha sigut jo aquest any el representant de Cinema la Gresca, moltíssima il·lusió de viure al festival, han estat pur amb i per tots vosaltres, i la veritat és que ha arrancat d'una forma molt i molt on-fire, va arrancar un buit d'octubre molt fort aquest festival també, perquè el panorama que es veia venint, o aquella tormenta quan estàs a la tempesta, quan estàs a vegades, jo què sé, mirant des de la finestra, i després ve una tempesta que quan vingui... Veus els núvols grisos allà? Allò de que era la del pulpo, que era del pulpo, i correcte, jo crec que ja s'ho esperaven una mica des del festival, que passés tot això ara ja fa una setmana que va acabar el festival, perquè en el moment que estem rodant, que estem amaten a aquest programa és 23 d'octubre, per tant, divendres 23, evidentment ens podeu escoltar en podcast o ens podeu escoltar també i s'ha de donar aquesta data, que en el moment que es semet aquest programa hi ha aquesta diferència de data que ja ha acabat el festival. I tenint en compte això, que ha sigut un festival marcat per la pandèmia i que al final ha tingut que patir les conseqüències de la pandèmia, amb restriccions... S'ha hagut d'adaptar, com tot? Restriccions de forament, al final també els últims dies va patir restriccions en temes d'horari i van haver-hi sessions que es van haver de cancel·lar per la pandèmia, de foraments, tot una mica, i això ens ha fet que el festival tingui la seva essència, però que li falta alguna cosa més. Sí, s'ha trasbalçat una mica. Encara dins de l'horolent, com que diu, ha sigut els tres últims dies que havia enganxat això, que en certa manera era com el plan B, però perquè no tenien previst que el si enganxés no avancava, correcte. Perquè més ha estat, és que és el que has dit que va ser de cara més al final. Sí, això ha sigut lo bo, dins de tot. Que no ha caigut més exactament. Sí, sí, dins de tot. Doncs sí, avui m'agradaria també comentar una mica aquesta situació on-line que s'ha viscut en el festival, perquè és una cosa típica que normalment no es veu amb el festival de Sitges, i m'agradaria que des de... La nosta sí, eh? Sí, nosaltres sí. La nosta sí. La nosta sí, perquè... La nosta ha sigut el contrari, eh? Totalment el contrari. Jo crec que el tema on-line està a l'Alça, i si et vens a referir al Formiga... Sí, sí, correcte. Un dels festivals que també va marcar en aquest confinament, el Formiga Film Festival, juntament amb MTK que ens vam juntar i vam fer aquesta fantàstica primera edició, i que estem molt contents i molt orgullosos, però en aquest sentit el festival em porta 53 edicions, i és la primera que fa on-line. L'Aya, com ho has viscut? Doncs havíem... La notícia que hi hagués una acreditació on-line estava bé, perquè al principi pensàvem, ostres, només ens donen l'acreditació presencial, i el Raül i jo ens quedarem sense veure gaire contingut del festival, però aleshores ens vam donar l'oportunitat de tenir aquesta agreditació on-line, i accedir al contingut del festival de manera virtual, i va ser... Jo ho vaig veure com una oportunitat. El que passa és que no ho han acabat de gestionar tot bé. Pintava molt bé, des de la teoria, però després, a l'hora de la veritat, i a l'hora de la pràctica, s'han passat unes coses, una mica... pel forro, diguem, i al principi semblava que hi havia un contingut molt bariat i molt ampli de manera on-line, que entrava dins aquesta agreditació, però al final, a última hora, van posar unes limitacions de pel·lícules, sobretot de pel·lícules, perquè teníem unes 25 pel·lícules per veure en total, entre els dos, perquè compartíem la agreditació, i en total es podien veure 22, com a màxim. Aleshores, la resta per arribar a aquestes 25 eren curt. Aleshores, en aquest sentit, no ho van veure com ha de ser del tot transparents, però bé, dins el que cap... Jo crec que això ha sigut una qüestió de falta de comunicació, o de deixar de coses clares des d'un inici, ja no amb el compte gotes d'anar sobre la marxa, sinó des del inici. Sí, perquè, a més, hi havia molta gent que anava demanant informació, que és normal. Quan tu demanes una acreditació, o et donen una acreditació, el que vols és estar informat de com funcionarà, del plantejament, de quina serà la plataforma i tot, i quant de temps veig de visualització tindràs per cada pel·lícula, si estarà disponible durant totes les dates del festival. Molts detalls que no van deixar clar fins al cap del divendres anterior a la setmana que comença el festival. Les hores, en aquest sentit, ens queixem una mica. Sí, i ens queixem de manera a nivell personal. Sí, evidentment. Constructiu sempre. A nivell del que teníem aquesta acreditació, però a nivell del públic que entrava a la plataforma i jugava a ser les pel·lícules i a més, aquí no ho ha patit aquest problema. No, no, nosaltres estem parlant de la acreditació de pressa. Però l'opció de que les pel·lícules, o la majoria de pel·lícules, estiguin de manera onlèmica... Sí, sí, sí. I nosaltres, per nosaltres, igual, eh? I sí, la veritat és que ha d'anar una llibertat, una situació en què tenim a la mateixa, que és tot tan incert, i a la vista està de tot el que està passant, i el que està tornant a passar, i és tot tan incert que, bueno, que donar aquesta opció o tenir aquesta opció, a dir, bueno, que si no puc desplaçar fins als sitges, pot veure-ho en un any. Des de casa meva, i ja està. I això parlant des de nosaltres, que ens agafa relativament a prop. Però això del que fa també ha sigut, també, jo crec que ha sigut una bona porta, a poder obrir el festival a gent que li queda més juny. Exacte, i que mai havia pogut venir... O que volia venir o tenir l'oportunitat de venir, però no ha aconseguit l'ocasió de venir, i aquesta opció, doncs, és el que dius, que obre portes a gent, i no sé si estava només a Espanya disponible, l'opció online diria que sí, que era només la península. Però igualment, si algú d'Andalusia, o de Mallorca, o de les Illes Canàries, vulguis venir, i pel que sigui, no pot, doncs, l'opció online el que li permet és veure moltes pel·lícules, perquè és que, ja et dic, el 80-90% del contingut del festival estava online. Clar, i a més et dona l'opció, de no, que ara vivim molt amb Netflix i en altres plataformes, perquè el veu de la pel·lícula, tenir uns sitges amb, si ho faig, manteta. Sí, sí, i personalitzar-te a casa, també. Clar, i més en els últims moments, en els que la cosa ja estava com estava, i ha canviat aquesta temperatura, comença a fer més fred, i tal, és poder veure-ho a casa, calentets... Sí, sí, és un bon plat, també. També, ara vaig a dir, igual que hem dit les coses que hem vist en contra, i encara podem dir alguna més, en el nostre test personal, decidirem-ho, aquestes coses bones que té, aquesta pel·lícula online, i és el fet de, aquí no li ha passat, jo crec que tots els que anem a Sitges ens passa que a mitja pel·lícula, quan anem a veure una demanató, ho hem vist ja sis pel·lícules un dia, i la meitat que ja no les veus perquè t'adones, perquè ja estàs cansat, però qualsevol cosa et fa una laia viral. Laia viral, sí. I clar, i aquest... aquesta plataforma, que et permet poder parar la pel·lícula, o si t'has quedat dormint, dius, o demanar-te'l a tu, no posar, i me la veig tranquil. Correcte. Tot això també són un avantatge, a la final. Totalment, a mi és una... una edició que ha tingut un ambient molt descafeinat, perquè els primers dies de festival, no sé si us recordeu els que heu anat alguna vegada en aquest festival, que abans de la projecció de la pel·lícula, una capçalera on surt el King Kong, allà, salvant uns... bueno, agafant uns avions, llançant-los a terra. Sí, exactament. Sí, sí, això, això. Aquest so... Els que hagueu anat a sitges reconeixereu. Ara mateix això. I aquí la gent comença a aplaudir. Correcte. Aquest ambient d'aplaudiments de... És un dels contres de la opció online. O sigui, totes les opcions tenen pros i contres. I un dels contres de la versió online és no poder estar en aquella sala amb tot l'ambient, amb la pantalla gran, sense llum, i que és un dels atractius més forts del festival. És veure... Hem comentat moltes vegades que hi ha pel·lícules que no les veuries en la teva vida i les que ho deixes sobretot per aquest ambient. I, a més, rell del que dius, jo que deixo a l'organització del festival és una tonteria, eh? Però aquesta tonteria del King Kong a la platja i tal, que ho hagin mantingut a la versió online, que a cada pel·lícula, quan la començaves a projectar, poguéssim veure això. Jo tinc un petit mini-cinema a casa, com que he dit, hi ha el projector i a més. I poder posar això i en la família... Fet tot l'ambient, no? Està veït. Fet tot l'ambient. I això, no és que... És que és un seguit de festival, realment. És un seguit divertit. Seguit moltíssim. I vam haver d'esperar, com us deia, a Gaudita, aquest ambient més festivalero, fins al dia 17 dilluns. És a dir, estem parlant del pont, d'aquell pont que va haver-hi del XII. Vam haver d'esperar fins al XI al XII per començar a gaudir d'aquest ambient. Jo, a la pel·lícula que recordo que va haver-hi molt d'ambient, va ser amb 10 hores, que va ser una pel·lícula que sí que la sala ja estava amb una capacitat superior a la dels altres dies. Hi havia molta més gent, hi havia bastant d'ambient, i podies gaudir d'aquests aplaudiments que et deixen sort, perquè no escoltes... Jo, l'altre dia, escoltava el clip aquest que ens ha posat el Raül, i al final se senten com unes ratetes, com unes rates fent... En el cinema això no ho acostumes a sentir, perquè com que el deixen tan fort, que no se senten aquestes ratetes. En aquests dies de festival, que hi ha hagut els ibaixos, hi ha hagut dies amb més gent, amb més gent, doncs també ho hem notat. També recordem que el dia 15, més o menys, el dijous 15, i vendres 16, es van tancar molts espais del festival, com vindria a ser les fan-shops, les botigues del mercadillet, aquell que es va llavantat... Sí, hi ha unes paradetes de merchandising i tot. I també hi ha una mica de Sant Sebastiàs, que va tancar tot per tema Covid. També els futracs van passar a fer tot el menjar per emportar una d'altres restriccions del festival. L'Orda Can Fals també va tancar. Exacte, l'Orda Can Fals. I algunes de les sessions que hi havia a la nit, es van haver de cancel·lar pel tema que no podia ser. Tot ha sigut com una mina amb el son, però el cap i la fi també... Jo no les tenia totes. Jo el dia 8, quan vaig trapetjar el terra, el sol, de sitges, i vaig anar a fer el check-in. Les primeres paraules que vam intercanviar amb l'home de l'hotel va ser que jo no m'ho creia que es podia fer el festival i ell em va dir que no, fins avui no m'ho he cregut. Perquè era allò de dir... Ja és tanta incertesa el cap i a la fi. Correcte, fins que no començava el festival, fins que no arrancava la primera projecció, que en el meu cas era península, fins que no començaves a veure els personatges en acció, no et creies que estaves a l'auditori Malia veient la primera projecció teva de la 53è edició de festival. Perquè era tot tan surrealista, tot el que havíem vist en pantalla durant tants anys, s'ha fet realitat. Tot aquell mal son de posa apocalíptic l'estem vivint. I en aquest sentit ha sigut bastant... bastant com un mal son, però així hem pogut viure el festival amb una qualitat impressionant, amb pel·lícules realment bones. Jo, com deia l'entredeta, destaco fins i tot el cinema nacional que aquest any ha sigut impressionant tot el que hem pogut veure de cinema nacional. Tenim una vampira de Barcelona que surt amb una gran direcció de Lluís Anés, amb una gran interpretació Nora Naves, Bruna Cosí, Roger Casamajó, Francesc Corella, entre d'altres, gran, gran interpretació també de tots els actors i actrius de No Mataràs, per exemple, com per exemple Mario Casas entre d'altres, amb les pel·lícules que s'ha estrenat també el festival amb gran èxit, que es va estrenar la setmana passada en cinemes, i com no... O un mal nació. No anava aquí, anava amb Juan Mabajolló, en Baby, que també ha tingut molt d'èxit, perquè és una pel·lícula que no tenia diàlegs, una pel·lícula sense diàlegs, impressionant, si us la recomano moltíssim, una pel·lícula sense diàlegs, una pel·lícula espanyola sense diàlegs, i també una pel·lícula que no tenia diàlegs. I com tu ve deia, un mal nació és que va obrir aquesta 53è edició, un mal nació que teníem un miquies per bé, que va venir també a la catifa vermella, una catifa vermella també molt marcada per actors, actrius i protagonistes espanyols, evidentment, perquè el tema del Covid tampoc permetia que per exemple David Lynch vingués a buscar el seu premi honorífic. Oh, quina pena. Sí, sí, una llàstima, però això ha sigut així. M'agradaria fer una mica de crítica, com fem sempre en el nostre programa especial de Sitges, i començar a veure aquelles pel·lícules que ens han agradat més o menys. Volia començar per una que compartim amb el Raül, que jo crec que val la pena comentar, jo crec que és una pel·lícula que començarà si estàn esperada pel que fa la crítica. De fet, ja ho és, ja quan va venir a Sitges, ja tenia aquell nom que s'ha anat fent en els festivals, ni més ni menys, que de Get the Hell Out, una pel·lícula taiguanesa que ha tingut molt bé. Està aquí a l'espera, que no s'havia sentit per la dia. Estaves expectant. Jo crec que és l'únic que hem coincidit, tu i jo. Crec que sí. La vampira, potser, no? Sí, la vampira també. La vampira l'hem vist els tres després. La vampira ens la reservem per més tard, perquè val molt la pena dedicar-li el temps, i ara ens centrem en aquesta pel·lícula taiguanesa amb aquest Get the Hell Out, una pel·lícula sobre el Parlament... el Parlament d'allà, no? Taiguanesa. Tot el que comporta, quantes vegades hem vist en fàpings o en talls de notícies i a més, aquests, diguem, guionicalls que es munten en aquell paulament d'inclus baralles i cops i de tot. Sí, la gent se li va molt l'olla. Aquestes situacions que hi ha en aquells... aquells personatges, per dir-ho d'alguna manera, que són tan... pratius, no? Tant estrenbòtics, en aquest sentit. Total, és una pel·lícula. També t'ho dic, eh? Jo aquí potser ho tuvo a faltar-ho. Una mica això, eh? Ja que estem en la situació que tenim, que tenim, una mica de salsilla, eh? Deixeu-vos emportar més. Jo us puc tu el fan i vosaltres feu, saps? Fernando Simón, si no s'estàs escuchant, no? Fem serietat i més el volit. No pago bé, però sincerament, no? Sí, en general, una mica de salsilla, ja que esteu allà, anem-nos a una mica d'amor, no? Sí, sí, totalment. Ja que fem una pel·lícula posa apocalíptica, fem-ho bé. I aquesta pel·lícula ens ho dona, aquesta pel·lícula comença precisament posant-te en aquesta situació ensenyant-te què és el que passa en aquell paulament d'un dia normal que ja són aquestes baralles, aquests cops, aquesta... aquesta bogeria que tenen i, a partir d'aquí, renca, dient-te, això és el que tenim, i a partir d'aquí no n'hi ha millor. En aquest sentit. I tot és com un encompte enrere, per un apocalipsis tombi, en el que... Bueno, diguem que això es porta a l'extrem i jo crec que els tombis, al final, és gluda menys. És com que estan allà de fons. Les pel·lícules no són més. Al final, el zombie, l'element zombie és... Sempre és el menys important. Però en aquest cas, jo crec que inclús gairebé més, en aquest sentit, a finals, t'està fent una ajuda a la puder, t'està fent una corrupció, t'està ensenyant, totes aquestes coses, que és el que havíem, que ja ho tenim a totes les veus, com a mínim, escoltem, no? T'agafa tots els recursos que té i els posa dins de la pel·lícula, no? Sí, sí, sí. Té molta amb els recursos. És com que tot l'estona està tirant coses a sobre de la taula, quan creus que ja t'has sorprès bastant, et treu una altra tonteria, perquè són petites tonteries, però et fan viure. Jo recordo aquesta pel·lícula, que vam veure a casa amb la família i tal, que vam fer com aquesta sessió, i vam viure molt, perquè no deixava de treure, i temps a sota de taula, i l'explicava ja sobre, i això, però estic parlant, i no vull fer spoilers, perquè el xulo d'aquestes pel·lícules es veu, com totes, no?, com tot el cinema. Però, hi ha una escena en què, simplement, estan allà en una escena, en una centraleta, o en una entadeta del paulament, precisament, en el hall del paulament. Sí, correcte. I allà comença un karaoke. És un karaoke. Així no res, amb la lletra, però que vagi seguint. El personatge que està allà comença, els dos personatges comença a parlar que si tal, que si tu no recordes la cançó que cantaves, quan no sé què, justes, i li posen el karaoke i posen les lletres, perquè vagi seguint, que també t'has de veure-ho encara, de poder seguir amb l'idioma, però està molt bé, o petites escenes, suposo que el Dani també parlava de l'Alboestem, d'aquests guinyos alboestem, i moltes petites cosetes, és aquelles pel·lícules, jo me'n recordo com un... un tére del Mortarello, d'aquelles coses que tu estàs veient en una primera escena, que ja és absoluta, però sí, o una mica a Montipaito, i veus que per darrere estan passant milers de coses, que no saps on mirar, perquè si és que em fa més gràcia el que està darrere, que el que està davant, i ja m'està fent gràcia. I és tot una bogeria de pel·lícula, que ja dic, que el que fa és jugar això, i jugar amb referències al videojoc, amb referències, com diem, Alboestem, als cada hoques, a qualsevol cosa. Si... No ho tinc aquell moment, però te'n posen allà, segur. Mai m'ho ha recomanada. Sí, totalment. Diverteixes. Mai abans havia estat tan divertit estar en un Parlament, això segur. Doncs ens anirem ara si l'Alla, que la teníem aquí de punta de la llengua, que ha donat molt de parlar, la crítica molt contenta, el públic molt content d'aquesta pel·lícula. Per tant, anem a desvellar una mica aquestes intríngulis de la Vampira de Barcelona. Abans sí, destacar la nostra audiència, que avui no farem referència a cap palmarès, sinó que senzillament ens centrarem amb la nostra crítica personal. El palmarès el deixarem de costat, creiem que no és oportun, tampoc, fer aquests comentaris o aquestes opinions, o aquestes balances, sinó que senzillament us donarem el que a nosaltres ens agrada d'aquesta 53-en edició. I anem a comentar una mica aquesta Vampira de Barcelona de Lluís Danez, que vam veure junts... Sí, presencialment. O sigui, la vam veure el divendres, de fet, el segon dia del festival, a les 8.30 del matí. Ens vam haver de llevar molt per veure la pel·lícula. I la veritat és que la vaig gaudir, no em vaig adormir, per sort, gairebé en algun punt, sí. Però... Ja està. No, no, no. No em vaig arribar a dormir. En algun punt, gairebé. Però això ja és... És que ja ve implícit de mi. Ara no tens excusa, eh? Aquest moment no tens excusa, quan has vist 50 seguides, sí, però quan és la primera, el dia... Era molt d'hora el matí, era a les 8.30 i no havia pres un cafè. Estic superd'esperta, estic superd'esperta. I dir, si és un superd'esperta, si et va dormir, no? No, però... Però la vaig gaudir molt. L'únic dolent que li posaria és que se'm va fer una mica lenta de cara cap a la segona meditat al final. Però és una pel·lícula molt original, molt... molt... disfrutable, perquè... Bé, barreja el català i el castellà. I, a més, és una pel·lícula que és en tot, en blanc i negre, però té petits traços de color. Alguna escena concreta, si veieu la pel·lícula o l'heu vist, ja sabeu quina escena em refereixo, és tota sencera de color, però sobretot juga molt amb el contrast del vermell. Òbviament, perquè estem parlant de vampira, de Barcelona, vampira, sang, doncs té a veure amb el vermell. Però és una pel·lícula també que comentàvem amb el Dani, quan acabàvem de veure-la, que és com molt teatral, però, alhora, també utilitza recursos cinematogràfics molt interessants, sobretot de cara a les transicions entre escena i escena. I també fa servir el joc d'ombres i tot. És una pel·lícula que és molt variada, no sé, i, a més, la història que planteja de la... el Raül ens sap molt més de tot això. Aquesta història ja fa molts anys que li vaig seguir la pista, perquè, bueno, tinc aquestes paranoies a vegades, que agafo un fil d'una història que m'agradi. És una història real, llavors. Sí, sí, és una història real. És una història real de Raül, sobre d'en Riqueta Martí, que surt de la pel·lícula. Que, a més, és una escuda sanfaliu. O sigui... A vegades... Has acabat de prop. A vegades es nomben les persones il·lustres, però segons quines altres, no tampoc es va amb la mansió. I això és una història que a mi m'ha atrapat molts anys. Vaig seguir... O vaig exigir molts coses sobre aquest cas. I aquesta bol·lícula, sí, m'ha agradat, sí que hi ha coses que... Aquestes certes licències, que ja em semblen bé, cap a una banda i cap a l'altra, tampoc ni a favor ni en contra, que són licències que, al final, quan has d'adaptar... Has d'adaptar-se. I, no, jo crec que l'he assoltat, al final, a mi m'ha agradat bastant. Sobretot a nivell tècnic, com dèiem, a nivell de... d'això, d'aquesta essència com de teatre, que teníem aquests canvis de llum, aquests canvis de sonografia, amb moviment. Sí, però a mi, sobretot, m'agrada això. Aquestes sonografies que canviaven en moviment. Estaven molt junts. No canviaven de plano, canviaven de sonografia, sinó que canviaven de llum, tot el decorat, que sí, que té molta... molta semblància amb el gabinet del Dr. Caligari, no? Carpetera, el tema virtual de aquesta edició. Per això dic que jo crec que més li anava el pèl, no? Sí. Amb aquests decorats de... d'alguna manera, de cartró, de sonografia de teatre, tal qual. Clar, no hem d'oblidar que el Lluís Danez és un gran escenari. Sí, sí, per això. I també jugar amb... Amb els seus recursos. Amb els seus recursos. És molt ben jugat. Precisament és això el que intento dir, no? Jo crec que estan molt ben jugats en aquest sentit. I... I això, a mi em va fer bastant el pes, la veritat. Una gran recomanació d'aquest festival. Jo també estic molt d'acord amb la vostra opinió. Crec que ha sigut una pel·lícula que ens ha sorprès a tots i a totes. Una pel·lícula que té uns recursos impecables pel que estem parlant, no? Perquè hi ha pocs recursos i s'han fet servir molt, molt bé, tant en compte que és una pel·lícula que s'ha rodat en un hangar, que també, doncs això comporta unes dificultats. I la veritat és que està molt ben rodada estèticament, té una estètica preciosa, i això de que jugui amb el blanc i negre, i amb el color en alguns moments puntuals, doncs és... A mi s'està més ben jugat, perquè si ho fixeu, a part que el tema del blanc i negre està molt ben il·luminat, crec, per un augustre, té molt bon contrast en aquest sentit. Si ho fixeu, l'única escena de color que hi ha... Bueno, no sé si és la del Borreig, no? Correcte. Sí, és la que referia abans. Sí, i el mateix Lluís Danyés ha dit que, precisament, aquesta escena és l'única que està en color, perquè és l'única, o per dir-ho d'alguna manera, és l'única situació que avui dia, lamentablement, continua succeint. I és per això que aquesta és l'única que està en color. Perquè recorda més l'actualitat. Perquè és una cosa que encara continua passant, aquestes coses, lamentablement. No, no, la veritat és que... Doncs sí, és una de les pel·lícules que... ho ha petat en aquest festival de sitges. Com deien, a nivell nacional també teníem aquest... Juan Mabajo, jo no sé si he pogut veure aquest baby, sinó que us ho veu. El recomano molt, la veritat, perquè és una pel·lícula que és molt interessant a nivell de recursos també, fa servir recursos actorals brutals, perquè els actors han de donar més de si mateixos, perquè no tenen el diàleg per ajudar-se. Però no parlen en cap moment. En cap moment, però no et fa falta, perquè tot és com que... No sé com explicar-ho, perquè no és necessari parlar-ho. Ja és difícil amb les imatges. Juan Mabajo, jo a mi el que m'agradaria és que, mira, va tenir el gran boom amb Ayuback, no he tornat a tenir cap gran boom, per dir-ho d'alguna manera, però des de llavors, tot el que ha fet ha sigut com experimental. Vaig a fer coses diferents, i això està molt bé. Si no s'ha estancat, ni se n'han tingut. De fet, no he tornat a fer una pel·lícula que està així, tipo Ayuback, aquestes comèdies, estan bòtiques i tal. Hi ha anat una experimentació diferent, a nivell acudal, a nivell d'anal·lació, com en aquest cas, que desconeixi aquesta pel·lícula. Doncs sí, la veritat és que val molt la pena. També val molt la pena, com ho comentàvem abans, aquesta pel·lícula del Mario Casas, no mataràs. Jo ja sabeu que Mario Casas no li tinc un carinyo especial, podríem dir que és el rei en Gosling espanyol, i en aquest sentit jo crec que, també, per l'inexpresió que té, a vegades, facialment, perquè fa uns papers molt dramàtics sempre. De vegades també és el tipus de papers que t'han posat. Jo a mi m'agrada molt quan és dirigit, per exemple, per a l'Àlex de l'Eglésia. A mi l'Àlex de l'Eglésia és un gran director. També hi havia una... Correcte, 30 monedes. Sí, sí, i de fet, ara us en parlaré de 30 monedes, abans d'estar cada no mataràs, que és una pel·lícula que m'ha sorprès moltíssim, té un ritme trapidant, i la veritat és que, actualment, està molt bé el Mario Casas, està fantàstic, i us la recomano molt i molt, ja està cinemes, per tant, a veure. Sí, sí, està des de la setmana passada. Correcte, i ara sí, destacar-vos de 30 monedes, jo crec que és una sèrie que tindrem a HBO, que val molt la pena. Com dèiem, Àlex de l'Eglésia és un gran director d'actors, i això es nota moltíssim, i té un algo, jo diria que aquesta sèrie és una barreja entre Àngeles i Demonios i Stranger Things. És una barreja així, superbrutal, que parla de l'Eglésia, de les coses paranormals, de tota una mica... És triller o no? És triller de fantasia, dramàtic, té una mica de tot, menys comèdia. I segur que també la té. I segur que tenim Àlex de l'Eglésia... Una comèdia molt més negra. Negra, segur que en tindrà. I sí, i de fet tenim grans actors, és que Eduard Fernández, què hem de dir d'Eduard Fernández, d'un dels grans actors d'aquest segle, és que és un gran actor, i quan el dirigeix a l'Àlex de l'Eglésia, no sé si l'ha de dirigit anteriorment, ara no hi taic, però en aquesta sèrie està fantàstic, Eduard Fernández. Està molt bé. També destacar la interpretació de Carmen Machi, que està brutal en aquesta sèrie, està magnífica. Ah, doncs surta dues desitges, no? Aleshores? Carmen Machi, correcte, tant. Carmen Machi i Pepón Nieto comparteixen projectes, perquè els dos treballen a 30 monedes, i treballen també a la pel·lícula que van estrenar d'un efecte òptico que també estan... El Joan Cabestany, no? El Joan Cabestany, que també la vaig veure, una pel·lícula que, pel meu gust, li falta una mica de... És com un dia de la Marmota, així, molt repetitiva. A mi em va sobrar bastanta repetició, però, bueno, també... També cal tenir en compte que... No sé, això va a qüestió de gustos, però a mi em va costar una mica la... Gràcies, és que no l'hem pogut veure perquè no ens entrava. No. La Llamidal ho deixa... Per l'any que ve, piqueu més opcions. La deja constar enacte. I abans hem enrencat el programa amb una fantàstica banda sonora de la pel·lícula Becky, que volia destacar també, perquè és una pel·lícula amb Kevin James i Lolo Wilson, Kevin James ha treballat molt amb Adam Sadler, és un gran actor de comèdia, que ha posat en la tril·la psicològica i la veritat és que està molt i molt bé. És una home-invasion, no? Espera, espera. Eduard Fernández va sortir a Perfectos Desconocidos. És veritat, tens raó. Eduard Fernández és un dels pròtes de Perfectos Desconocidos. I ara tornant a Becky, com et deia... Que volia... Reoblinem. Això de home-invasion està vendit? Sí. És que ja saps que jo tinc problemes amb els... amb els termes en anglès. És una home-invasion a Becky, que està superbé, tu passes molt bé, és un divertiment pur i dur, molt esbujarrada i que jo m'ho vaig passar molt bé amb aquest Becky. Aquestes pel·lícules són de les millors. Jo me'n recordo que la gent cridava, aplaudia, bueno, hi havia moments superdesagradables i la gent s'ho va passar molt bé. És una de les pel·lícules que s'ho ha passat millor al públic respecte a tot el festival. D'aquestes d'aquest tipus són les que més molen amb tot l'ambient i tal. És veritat que les pots veure a casa i les que ho deixes igual, però com estan envoltats, doncs hi donen plus. Totalment, totalment. Jo estic molt a favor d'això, d'aquest ambientazo. I una de les pel·lícules que es disfruta també molt en ambientazo, perquè ho han fet saber al públic del festival, és Mandíboles, que és una pel·lícula que ens porta avui al Raúl Navarro, que ens farà... La porto, no. Que ens va comentar la Raúl. La Laya també la ha vist, la podreu comentar als dos. Jo no l'he vist i em quedo al marge, però sí que me l'han recomanat molt. És molt divertida. A mi em va fer riure molt. De fet, la premissa sigui... Jo vaig veure el director i el director va portar una pel·lícula al festival de 6 des de l'any passat, que era la Txaqueta de Piel de Cierbo, que la vaig veure i em va sorprendre moltíssim, perquè és una pel·lícula super senzilla, i es va partir la... La caixa, no? Es va partir la caixa. I jo igual, em va semblar superdivertida. I vaig pensar, és del mateix director. Però la premissa no m'acaba de convèncer, és estremòtica, igual que fa a l'altre. O sigui, són dos tontos muy tontos. Sí, sí. La ciutadana de tontos muy tontos, una mica la francesa. I amb aquest tox realista... Com la tortilla. La tortilla de la francesa. Obren el malet del cotxe i es troben una mosca gegant. I aleshores el que decideixen és ensinistrar-la per guanyar molts diners i fer servir-se rics. Aquesta és la premissa de la pel·lícula. Ensinistrar la mosca. Sí, ensinistrar la mosca. És una verga estranya, amb això, no? Jo crec que és un... Dos tontos muy tontos. El Marc Lewowski té una mica això, també, de Lewowski. I això, amb aquesta premissa tan absurd, però ens entrava la creació en l'any. Aleshores... Li vaig donar una oportunitat i la vaig guanyar molt. És molt divertida. Me n'alegro molt. I la veritat és que... També que com a roadmovie, perquè van amb el cotxe i això, i van transportant la mosca i es troben un grup de joves que també gran part de la pel·lícula tenen molt de protagonisme, és molt divertida. Em pensava, mira, acabar així. Tenia pintat que acabava així i de cop em van fer un fasc en tota la boca. Ostres, doncs mira. Sí, jo era una mica bastant bé en aquestes cartes, perquè, al final, no t'esperes moltes coses de segons quina part de la pel·lícula. I amb aquest... Un món negre que té sobretot en la segona part... Sí. Amb aquell gos. Et porta fins a un vol. La veritat és que és una pel·lícula que és molt divertida. És molt divertida. M'agradaria que m'agradaria molt que hagueu disfrutat amb aquesta pel·li. Alguna cosa que vulguis destacar, Raül, d'aquest festival on-line, alguna pel·lícula que hagis vist, que ens recomanis? Mira, tant com el recomanar, però he vist diverses pel·lícules cinta de sang, des d'unes lacs. Sí, també molt divertida. Pantalons assassins, que jo vaig veure com una pel·lícula de vampios. Obviamente era una pel·lícula de vampies, que era una pel·lícula de sang, de la lluna, quan els veuen... Les càmeres... Sí. Em va sorprendre perquè pensava que era la seria pitjor del que vaig trobar. A principi del festival vaig fer com una ambietud d'allista, que es va escaldar, però tot de pel·lícula és d'aquest estil. La mosca és gran. Les pantalons són assassins. No he pogut veure les xarxes. Ah, sí, la del... Les tombis nazis a sobre de taulons voladors. No sé què pot fallar en aquesta llista. A part d'això, he vist també Psycho Godemann, que en l'últim dies del festival que ella també era de l'online, per deixar part entrar a la cosmèdica... La cosmèdica de l'enemigo. La cosmèdica de l'enemigo. La cosmèdica de l'enemigo. Hi ha moltes persones que tenen la sensació que poden arribar temps a veure Psycho Godemann. I... Oh, me'n vaig bé, no, és una pel·lícula, ni molt menys. Aquí també... parlant de barreges, crec que és una barreja entre eti, que té aquests dos nens que troben un extraterrestre i l'ensenyen i poden conviure amb ell i tal. Tenint en compte que hi ha moltes persones que tenen la sensació que poden arribar temps a veure Psycho Godemann. I a partir d'aquí, és tot una bogeria el més pur estil Power Rangers. Perquè tots els personatges, tots aquests dolents, aquests extraterrestres, són Power Rangers. Si veieu, tot l'estètica era Power Rangers. Té, inclús, músiques amb una tonada molt semblant d'haver-se inspirat. I tal com diu el nom de la pel·lícula, Psycho Godemann és bastant gore en alguns moments. Crec que és una pel·lícula que es diu, a veure, la veritat. Me n'alegro molt que gaudeixutat encara que sigui en aquest format online, perquè... Què vols dir, encara que sigui? Ja, ja! Tota l'estona igual. No, perquè és el que comentàvem abans, que el Cap i la Fi és un festival que mola gaudir-lo en format presentat. Però la situació del que tenim és la que tenim, i a final hem d'adaptar-nos una mica, no? I m'hi he quedat adonant a la comunitat de veure més continuït. Estàvem-nos una mica tot. Sí, no, no, me n'alegro, m'alegro que hagueu gaudit. No és ni millor ni peor, és diferent. És diferent, és diferent, sí, sí. El que passa és que a vegades no acabo de concebre aquest nou enfoc que li estan donant la cultura d'intentar fer-ho tot online. Jo crec que em falta algú, saps? Per això a vegades paquem o peco. Jo entenc, jo entenc, eh? Un dia ho parlem si voleu i li donem una oportunitat. És com llegir un llibre format digital en lloc de format tradicional. Sí, perquè a mi m'agrada l'oral, les fulles del llibre. Doncs això és una mica el mateix. A mi m'agrada estar en una sala, poder menjar crispetes, poder passar l'estona allà en una sala de cinema. A mi és el que m'agrada. Tinc el Netflix i totes les plataformes perquè jo crec que una cosa no troba en l'altra. Hipòcrita. Però substituir una cosa per l'altra és el que a mi encosta, però jo crec que no és l'objectiu del festival. No han substituït, simplement han picat aquesta opció que abans no estava i ja estàvem. I al final es fan ampliar. Està claríssim. Com més opcions tinguis millor, perquè així et podran veure en el mundo entero. I ara com a mínim, si... que me'n recordo que quan va passar-lo del bocadillo del Huismicho, que va venir gent darrere d'Espanya només per veure la pel·lícula i es van caurejar moltíssim. Perquè a mi no estàs a casa. A mi no estàs a casa i no et passa. No sé si l'hauríem picat online, aquesta. Potser no. Potser no. El seu experiment potser no. I jo crec que va ser un experiment d'aquest festival va ser aquest península. Però jo sí que crec que va ser un experiment una mica del director, no intentar allargar la trinta o bussant que teníem fa uns anys. Va veure que va ser un èxit. Que hi havia tirón i clar, doncs van voler arrancar amb aquest península, que jo crec que es va quedar a les portes d'intentar ser una gran pel·lícula com ho és. Trinta o bussant està una pel·lícula totalment de 100, que es pot veure i és un divertiment, tot pur i dur, però falta moltes coses, falta naturalitat, a nivell escènic, a nivell artístic, a nivell de llums, a nivell actoral, a nivell de la naturalitat, que és el que tenia la primera, que té moltíssima naturalitat. I és una pel·lícula molt comercial, com tu ho dius l'allà, i jo crec que això, doncs, els fans de la primera, que una de les premisses que més ens agradava de la trinta o bussant, és aquesta càmera que juga tant, en la pel·lícula, dins d'un tren, que jo crec que això és magnífic. D'estar a altres pel·lícules, Blackbeard també una pel·lícula superinteressant, habitual, per veure si pot escriure un guió, tal i que qual, i van passant coses, a mi em va agradar, la vaig disfrutar molt, la veritat, no me l'esperava, va ser la última pel·lícula que vaig veure al festival i la vaig veure perquè em quadrava per horaris i vaig dir, mira, la vaig a posar, i la vaig disfrutar, sí, després un Teddy, que tampoc està malament, sobre un home llop, també, també, també, són pel·lícules d'aquestes que no... Pel·lícules d'horars donen el confinament, també. També, també, també. Vull dir, és que hi ha molts... Hi ha moltes coses, és que hi ha hagut molts inconvenients durant aquest any, i que hagi pogut haver-hi una 53è edició, i a més, online i presencial, és que té molt de mèrit, té molt de mèrit, té molt de mèrit. L'Allevidal, alguna cosa més a destacar tens un minut. Sí, ja voldria destacar dues pel·lícules, una és Jumbo, que va ser la primera pel·lícula que vaig veure del festival, molt, molt interessant, em va fer pensar molt, és una pel·lícula que va del romans entre una noia i una atracció, d'un pare d'atraccions, que la premissa, doncs, em va cridar moltíssim l'atenció, i no té res de comèdia, no està tractat des de la comèdia, des de la paròdia, simplement és un drama d'una persona que no s'esperava que li passés això, i totes les conseqüències que li repercuteix, tant a nivell personal, com a nivell psicològic, com a nivell familiar, quan li ha d'explicar la seva mare, per exemple, i tot això com afecta el seu entorn, i és una pel·lícula que realment fa reflexionar. És una de les meves preferides del festival. I per últim també m'agradaria destacar, Vissius Fan, una pel·lícula que tracta sobre un crític de cinema de terror, que per error s'infiltre en una sessió d'aquesta d'alcoholicosanònimos, d'Ají, però de assassins en sèrie. Ah, bien, bien, bien. I aleshores ha d'adaptar, i és molt esbujarrada també, la recomano molt. Moltíssimes gràcies, Laya, per les teves recomanacions. Gràcies, Raül, per estar present una vegada més al nostre fantàstic programa, com a tècnic de so, aquesta vegada, i també com a col·laborador, com sempre, com a company del programa. Gràcies, gràcies a tots i a tots els que ens heu escoltat. I avui acabem programa amb una entrevista inèdita a Pepón Nieto, que vam fer amb els companys del Diari de Barcelona. Aquesta entrevista és per vosaltres. Gràcies i que la disfruteu. Adéu-siau. Adéu. ¿Cuál ha sido ese viaje más desastroso? Ui, me acuerdo, estas navidades no las anteriores fui a Cuba, fui a La Habana y luego a Baradero. La Habana me lo pasé muy bien, me encantó. Y en Baradero me sentí fatal. El que coño hago aquí. Esto es como estepona, pero mal. He marcado varios sitios en guía, en la guía. Ahora hay que ir interesantes. ¿Cómo en las películas, verdad? Sí. ¿Quieres ir mañana al asunto de la libertad? Claro. Bueno, yo creo que la película es infinitamente mejor que el guión y me infinitamente mejor que el trabajo que habíamos hecho Carmen y yo, por ejemplo. Yo creo que la película ha ganado muchísimo con el montaje. Hay mucha decisión de Juan de secuencias que en principio estaban escritas en un sitio, ponerlas en otro, cambiarlas de sitio. Yo creo que en ese sentido es cine, cine con mayúsculas. Es un puzzle montado por Juan de una forma magistral. No hay un truco para entender la película. Yo creo que la película habla de cosas, habla de la soledad, habla de la soledad dentro de la propia pareja, habla de cómo nos aferramos a lo que nos dicen que está bien, habla del turismo, de cómo estamos perdidos en la ciudad, cómo las ciudades comen al individuo, habla también del síndrome del nido vacío, del terror que un padre siente hacia el peligro que puede tener su hija cuando se va de casa, y habla de un montón de cosas. Yo no creo que haya ningún código secreto para entenderlo, ni tampoco haya ningún mensaje. Yo creo que Juan, desde luego, no tenía esa pretensión. ¿Cuál era el museo que decías? El Metropolital. Yo me siento muy identificado con la película, con distintas situaciones, con muchísimas escenas de la película, y me siento identificado con mi personaje, con el personaje de Carmen. Me he sentido muy perdido, yo también muchas veces. Esta cosa que tiene uno cuando se va de viaje, dice que quiero llegar a mi casa y contarlo, porque yo ni me siento aquí bien ni quiero estar aquí, y en realidad he venido aquí porque me han dicho que tengo que estar aquí, hay que venir aquí y hacer la foto aquí, y yo ni me interesa esto. Entonces, en ese sentido, sí que me he sentido muy identificado. Cada día que pasa, la cosa se pone peor, y peor, y peor. ¿Cómo es rodar con Alex de la Iglesia? Yo es la quinta cosa que rodo ya con Alex. Nos conocemos muy bien. Para mí es una alegría cada vez que me llama, porque sé que me invita a jugar con los juguetes. Alex es el niño vasco rico, es superante que tiene todos los juguetes del bloque, y te invita y baja con todos los juguetes a la calle, y encima, además, están enrollados, que cuando se va porque lo llama la madre, él te deja los juguetes para que siga jugando. O sea, es muy guay trabajar con Alex. Y Alex tiene la capacidad, es muy duro también, porque es muy exigente, y luego de lo que roda Alex, no hay otro director en España que haga eso, y te dice, tírate por el barranco y te tiras por el barranco, porque es que en realidad te convence de que estás en el Eurodiño, y luego termina la jornada y te das cuenta que has estado en Vietnam. Últimamente he trabajado mucho con Carmen Machi, que me cuentas de ella. Bueno, pues mira, Carmen y yo nos conocemos desde hace muchísimos años, 20 años más. Somos muy amigos, hemos veraneado juntos, todo, y nunca habíamos trabajado juntos. Y habíamos coincidido algo de un reparto, pero no teníamos secuencias juntos. Y de repente hicimos juntos una película dirigida a Marina Cereceski, y luego hicimos la de Juan Cabestani, y luego, en este 30 monedas también, estamos juntos, y de repente, en muy poco tiempo, hemos hecho varias cosas juntos. Pero ha sido al final, ha sido ahora, porque llevábamos mucho tiempo diciendo que es raro que no nos llamen nunca para nada juntos. Yo quiero currar contigo, porque somos muy amigos y no habíamos coincidido. Pero ahora, últimamente, sí. Teatro o cine? Pues es que yo me gusta las historias, contar historias, me gusta hacer personajes que sean importante para la historia, que cuentas, luego me da igual. Y luego, quizá egoístamente, como actor, tengo que decir que en el teatro es donde más dueño eres de tu trabajo. No puedes cortar, no hay nadie que corte y pegue, no hay nadie que te ayude, y no hay nadie que nada. Estás tú con el espectador en frente y con el fin vas del público, y eso es muy gratificante. I, por último, es tu primera vez en el Festival de Sixes. ¿Cuál es la sensación? Pues estoy muy contento de haber venido a Sixes con dos películas tan diferentes, con 30 monedas, y un efecto óptico de dos directores tan distintos, y con dos personajes tan diferentes. Es una apuesta de cada trabajo desde un sitio muy distinto, y me gusta mucho haber venido con estas dos cosas, y que me vea la gente en dos registros tan distintos. Muchas gracias, y mucha suerte con los dos proyectos que no sé si estás metido ya en alguna... Bueno, estoy haciendo los hombres de Paco, que hemos empezado hace poco, y nos queda hasta bien entrado el año que viene. Así que eso y el teatro es lo que me tiene enganchado. Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música Música
Cinema a la Gresca
Xerrem de cinema, de les pel·lícules que us agraden, de les nostres, festivals, premis, pelis dolentes, de bones, etc. Amb Laia Vidal i Raúl N. Cortés.