... Molt bones, benvinguts i benvingudes una vegada més al vostre podcast preferit. El vostre programa preferit si ens esteu escoltant per la FM i el vostre podcast si ens esteu escoltant per Evox o a la carta. Jo soc Daniel Martínez i això és Cinema Alegresca. Una vegada més tornem als micròfons per parlar de cinema, d'aquest satèar que tant ens agrada i avui vinc tant acompanyat com sempre. A la meva esquerra, la fantàstica, ella és Laya Vidal. Molt bones, Laya. Hola, Dani. Ai, que vergonya, Laya, després de quatre temporades. Què va? Com ha de tenir vergonya? No ho sé, com que estàs tan timida, no ho sé. Potser li passa alguna cosa. Que m'has de dir alguna cosa, Laya? No, només que tinc moltes ganes de fer el programa que farem avui. Per què? Perquè, doncs... m'agrada el tema. El què? No hem de despatllar-ho abans, Dani. Ja, ja, ja. Estem creant hype. Què? Ja, la meva dreta, com sempre l'ha entrenyable. Raul Navarro, què dius, Raul, com estàs? Què deia, ja ho deig? Són de som? No, Raul, que no sabia. Raul, què fas? Que no sabia de dir, Raul. Bona tarda. Bona tarda. El carismàtic. Sí, sí, sí. Sí que s'ha de dir que el Raul ens acaba de destrossar aquí el tot, però, bueno... Jo crec que ha estat performant. No, és que li posem més amistèria, i després els uïns es escolten i pot anar de per tant. O veuen per ibox, veuen el títol. Clar, correcte, correcte. Intentem ser una mica originants amb el títol. Això és veritat, sí, sí, el nostre departament de títols, la veritat és que s'ocorre bastant. Però, bueno, també s'ocorre molt el departament tècnic de Cinema La Gresca. Avui la Ellie, que està amb nosaltres, gràcies, Ellie. I ara sí que ja tenim a tothom presentat, tot dona, tothom i a tothom. Tot dona. Ah, sí, comencem, senyores i senyors, Cinema La Gresca. I comencem amb aquesta música, que ens podria començar a donar pistes, que ens podria donar algun senyal, si no s'apiguessin del que estem parlant. El que passa és que el Raül ja ha fet aquí, de tan pitjada. Jo ho sé, de fer una estona, tampoc és... Tu sempre t'entires en retard, Raül, però això no és una novetat. Això sempre et passa, no sé com tu fas, però sempre és com que t'entires en... Aquesta temporada encara, la temporada passada? Sí, la temporada que hi ha... A l'extrem? Sí, sí, totalment, totalment. L'Alla Vidal, aquesta banda sonora que sona ara de fons, que la pujarem una miqueta perquè els nostres vients la puguin sentir, és una banda sonora d'Alexandre Desplat, que treballa molt amb el director que avui li dediquem el programa, que és Wes Anderson, i aquest en concret és la banda sonora de Fantàstic Mister Fox, que avui també en parlarem. Farem un recull d'aquest director i en parlarem de les pel·lícules més originals, de les pel·lícules que també han destacat més a llarg de la seva trajectòria. Ara, però, m'agradaria que s'entressin uns instants a situar-nos, i sobretot a situar a Wes Anderson. Tu, que ets gran coneixadora d'aquest director, podries explicar quines són les coses per les que destaca a la gran pantalla? Aviam, destaca en primer lloc per moltes coses, però jo crec que la més evident és per l'apartat visual que té les seves pel·lícules. És un director que treballa molt amb l'ús del color, fa servir sobretot uns colors molt pastells, de vegades crideners, com que fa una barreja, però sobretot destaca per la simetria que hi fica en els plans de les seves pel·lícules. Fa servir sobretot el Pla Zanital, que és el Pla Vis des de dalt, doncs com el Pla Subjectiu, diguem, de vist des dels ulls del personatge, i després això de la simetria, plans molt frontals, molt generals, molt simètrics, fa servir també el Zoom per apropar-se molt sovintament a les coses, de passar d'un pla molt general a un pla bastant detallat, un pla bastant curt, i bé, més o menys, destaca per això sobretot per l'apartat visual i l'estètica. Sí, l'estètica és un gran fort, a Wes Anderson, no, Raül? Sí, totalment d'acord amb el que diu Laya, jo crec que el que vol que té Wes Anderson és que és un director que, quan se usa la butaca per dir-ho d'alguna manera, no t'enganya i et diu, veuràs cinema, no intentaré vendre la història, o no intentaré fer-te entendre una realitat diferent, no, no, no, no, veuràs cinema, et deixaré clar des del principi, amb aquests tipus de planos, molt més... Sí, que és un tipus, sí, en aquest sentit. Jo destaca molt bé, a part del que diu Laya, també l'estabilitat de càmera. Sí. Uau. Prens molt fixos. Diu molt amb tota aquesta estabilitat, aquests travelings. Juga molt amb els travelings. Tu et dones molta seguretat, no?, confiança en el que estàs veient. No, jo crec que al final és una mica de traducció, jo crec que, per mi, és una mica de traducció que us deia, no?, el fet de que t'està posant davant d'una pantalla. No t'estan intentant ficar dins d'una situació, dins d'una escena, amb la càmera, voltant els actors. Sí, tu si estàs veient... Estàs veient una pantalla. Exacte, si estàs veient una pel·lícula de Wes Anderson, no t'hi sents com un personatge més dins la pel·lícula, sinó que està molt clar que estàs... és el que està dient el rol, que estàs veient una pantalla, perquè és tot molt frontal, sobretot és un director superperfeccionista, supermillimètric, que ho calcula cada pla, el calcula el milímetre, i aquí es veuen els detalls, que està perfectament calculat. És un director que li fica molt d'emfasi en això. Doncs sí, la veritat és que és un director que, a mi, el que m'agrada molt és això que deia o no, que no et sents com un personatge més, sinó com si estiguessis... És una gent externa. Sí, és com si estiguessis... Saps els agents, quan la gent que està de seguretat, que estan en una cabina de control i tenen tot de pantalla, amb les càmeres de seguretat? Doncs és una mica això, veure des de fora el que està succeint. I això et crea que puguis entendre la història d'una manera impressionant, d'una manera molt diferent. I la manera d'explicar les històries, la manera crua d'explicar algunes històries, sobretot en animació, com explicar amb tanta cruesa algunes històries com són els seus personatges, la creació de personatges que té aquest director és molt potent, perquè els personatges tenen un inici, un final, un recorregut energètic, una profunditat, tenen sentiments, tenen de tot, però està molt treballat i té una compenetració amb els seus companys d'equip en aquest sentit amb el repartiment. Té una connexió brutal, el director, perquè jo crec que arriba a fer el que el director vol i el que el director busca, que això a vegades és molt difícil. I en aquest sentit jo crec que ho juga molt, no? Sí, de fet és un director que... que, com que he dit des de ben aviat, però d'alguna manera, no fa càstings per buscar actors, sinó que són els actors que van a buscar-lo en vell, perquè volen participar en els seus projectes. I aleshores és molt més agraït en aquest sentit i el juga molt més en això. Sí, com deies, jo crec que... que el potent que debo ser en Déu són no són aquestes històries molt amavassades ni molt menys, són totes bastant senzilletes, bastant... totes molt semblants de totes les pel·lícules que va fent, i un personatge... T'agrada escoltar una mica ambigües? Sí, però jo crec que això precisament et col·loca, precisament una altra vegada, en aquesta butaca, i en què vegis algo des de fora, que no siguin tan enrerepassades en aquest sentit, i que siguin, com si fixeu, quasi tots els personatges, els seus personatges són personatges perduts, que volen trobar el seu lloc, des de la imatge i des de la situació. Sí, sí, totalment, i jo crec que aquests personatges tenen, doncs, aquest objectiu comú en les seves pel·lícules, que és el trobar el seu lloc en el seu món. Exactament, qui són ells, que hi fan en el que no es troben, i cap on van. Sí, sí, i el que ens ajuda molt a entendre els personatges s'anarà absurd, però ho aconsegueix als colors. Els colors ens ajuden molt a entendre la situació del que està passant, on està passant, i una de les coses que té Wes Anderson, com hem comentat anteriorment, són aquests colors, i juga molt amb els colors pastel, amb aquests colors més clars, juga molt també amb la simetria, com ja hem comentat abans també, i crec que són dos punts a destacar, que són molt interessants, podeu trobar articles superinteressants a internet, vídeos, fotografies, comparen els fotogrames de cadascuna de les pel·lícules, és curiós això dels colors, ja ho havíem mencionat abans, però si us fixeu en les pel·lícules, i en els cartells, i tot, cada pel·lícula té uns colors determinats. Un to determinat. Tenim el gran hotel Budapest, que seria com el Toquet Rosa, després de Fantastic Mr Fox, juga amb aquests vermells, i colors més càlids, i després per altra banda, Isla de Perros, per exemple, que és blanc, gris, marró, tots aquests tons, una mica més afegats. Sí, al final ho he sabut el que fa, és agafar decidir la seva història, quin color té, i a partir d'aquí, moure's en aquesta diversitat de tons, però sense sortir d'aquest color. Cada pel·lícula intenta no sortir d'aquest color, si que porta l'extrem, totes les tonalitats d'aquest color, aquest contrast, però és el que dona aquesta més personalitat d'aquestes pel·lícules. Jo crec que és una excentricitat portada al límit, són coses molt excèntriques, coses que les agafa en aquest sentit, com deia amb els colors i la simetria, i les porta al límit, fins a no poder més, i això és el que fa, de Uesendor, un director, un dictador, un dictador únic, un director únic, i el fa inigualable en aquest sentit per això, i el fa en el seu estil. Al final ja teníem un cúbric per exemple, sense anar al mig. La majoria, molts directors, sí que treballen en aquesta simetria, sí que potser no ho fan tan ambident, i és per una qüestió, jo sé que em repateixo, però és una qüestió d'anomateix, perquè t'estan situant en una escena, en una cenografia, en un moviment, i potser a vegades no és tan palès el fet que estan jugant amb aquesta simetria, i amb aquest equilibri, i amb aquesta fotografia. Quan com és subtil. Correcte, costa molt més fixar-ho. Quan tens un pla fixa, molt concret, ho veus de seguida, aquestes similituds. I això repeteix constantment a les pel·lícules. Sí, correcte. I ja en directors, a partir d'aquí, que s'obsessionen molt més, o que donen molt més llibertat i com que ja tenim un cúbric, que també estan molt excessius per al control, no només de la fotografia, sinó absolutament de tot. I en Anderson Bosch és un més. S'ho va agafar com a referent? Sí, segurament, segurament, sobretot a nivell d'aquest tipus de composició, i aquest tipus de coses, de fet, en Anderson era enamorat de la fotografia, i d'altres no tenia pensat de dedicar-se al cinema, i que no era la que era. I, a mi, m'agradaria que el tenia. Sí, sí. De fet, també una de les coses que Anderson ho ha destacat en algunes entrevistes és que en ell li agradaria molt fer una obra teatral, fer també passar-se al teatre. Clar, això, aquest amor pel teatre l'ha deixat molt clar, també, amb les seves pel·lícules, gràcies a aquests plans, sequència, entre i surt els personatges són situacions en què ha deixat molt clar aquest neguit o aquesta sensació de vull fer això. De teatralitat. Sí, vol fer alguna cosa de teatre, potser, d'aquí un temps el veiem fent o dirigint alguna producció de Broadway, més se sap, però és un projecte que també potser tindria molt d'èxit. Perquè, al cap i a la fi, les seves pel·lícules són molt obertes, planos molt grans i, no sé, una boca de teatre, una boca de escenari, també podria cabre tot això. Final, és totalment compatible. Si tornem a posar exemples enrere, tenim un Orson Welles, que també ha treballat en el món del teatre i en el món del cinema, i també tenia aquesta obsessió pel control de la imatge, pel control de la composició, ens ha donat, va crear grans plans, en final no estan al migdia, sinó és la manera de fer i l'estil es pot traslladar a qualsevol migdia. I l'evolució, em fa molta gràcia, un petit incís. Jo primer, tots parlem de l'estil de Wes Anderson, fa una estona escoltàvem un podcast que parlava que si la primera pel·lícula, i aquí hi ha la primera Pere, que va a botelgóquet, que t'adivava d'un comatatge anterior, que no el considerava de Wes Anderson, perquè no era estil de Wes Anderson. Jo diria perdona, però la fecua Sanderson, és el seu estil evolucionat, evidentment segur, com tots, i si tu agafes... I això s'ha de tenir en compte quan es valora una pel·lícula. I això s'ha de evolucionar, i al final tu el que busca és una mica, buscar si el teu sacer de veure el món, veure la cinema, i plasmar-ho. Però tot i així, pot tenir diferents moments en què pots plasmar-ho d'una manera o d'una altra. No deixa de ser el teu estil, simplement el teu estil. Un dia de pluja, el teu estil en diuen de sol. I nosaltres que evolucionem com a persones també, i això ens afecta també a la manera de fer les coses, i que no és el mateix veure una pel·lícula de les primeres que va fer Wes Anderson, de les que ha fet últimes. Vull dir que en tot aquest temps ha anat canviant, ha anat aprenent coses, ha anat tenint experiència, i això s'ha anat plasmand també, mesura que ha anat fent les pel·lícules. Seria absurd buscar la mateixa manera de fer que ara mateix que no en el passat. Clar, i inclús a la mateixa, l'espectador sembla que sempre volem una mica més. Quan ens han donat certes coses que ens agrada, el que volem següent és que ens torni a sorprendre. Veure el mateix, però amb un plus. Sí, correcte. Vull veure més. Són molt exigents, l'espectador. Sí, sí, sí. També portem un ritme visual, i a final, tota l'estona volem veure coses noves, i a vegades és una qüestió de fer un exercici. Clar, i a final és un exercici d'explicar el que m'hagis d'explicar, i amb el punt de vista que m'ho vulguis explicar en aquest moment, que ha sigut segons tu, tornant per d'aquí ja no fas servir un traveling. Això és que en aquest vaixell hem fet servir traveling, però almenys no és guatarnós. Ja no és el seu estil. O és l'humors. Sí, clar, però això. Que deia que l'humors forma part del seu equip del seu repartiment de planos, que també és un del seu sagells per si un dia no el fa servir. No vol dir que no sigui guasadena. d'elements o potser no? O coses noves. O coses amplials. A vegades passa això. Però és qüestió d'anar-ho jugant. Tu evoluciones com a creador, com dalt, tu vas evolucionant i evidentment vas guanyant experiència i vas guanyant tècnica, però hi ha vegades que, llavors, aquella tècnica que vaig fer servir la primera vegada, la vull reprendre, vull deixar tot això, que ja sé fer, vull anar a jugar amb una altra cosa. I, al final, el que veus com creador és vull lloprendre i vull jugar amb més coses. Els directors també volen trobar... D'aquí ve el fet del que diem, perquè ho he sabut, s'han d'estirar l'animació en stop motion, en aquest cas i de més. Bueno, que després és una mica amb el de mateix. Una obsessió de la fotografia, que tal, que ja he fet pel·lícules, o estàs vull anar un pas més enllà. És per alimentar amb més coses. I ho fa molt bé. Totalment, totalment. Ho fa molt i molt bé i ara d'aquí uns instants ens anirem a l'animació, però abans sí que volia comentar que a vegades els aspectes tècnics no ens acompanyen durant tot el nostre recorregut, perquè en aquest sentit doncs vas creixent, però si hi ha una cosa o una persona o persones que t'acompanyen al llarg de la teva vida són els amics. I en Wes Anderson ha tingut dos amics que han fet molta companyia al llarg de la seva carrera com a director, a la seva filmografia, tenim per una banda el seu gran amic, Owen Wilson, que l'hem vist a moltíssimes pel·lícules i a més també ha col·laborat en el guió i en les idees de diferents llarmatratges de Wes Anderson. I per altra banda, un actor que no s'ha perdut només que una pel·lícula, Bill Murray, ha actuat a la gran majoria de pel·lícules com deien de Wes Anderson, menys a Bottle Rocket, que no va participar i a l'esdanimació que ho ha fet si no m'equivoco com actor de doblatge. Sí, com tots, sí. Com tots, perquè clar. Tots els que s'obtien a la pel·li, és molt difícil. Però sí, sí, vull dir que aquest grupet d'amics que amb el que... és un gran tàndem, jo crec que un gran trio en aquest sentit, amb el que treballa doncs molt i molt bé i amb el que pot aconseguir moltes coses. Un gran director com és Bill Murray i un Owen Wilson amb aquestes idees, amb aquesta frescó que li aporta també al director. De l'altra banda, també una curiositat, és que ni més ni més Martin Scorsese és un fan a fer ritmo de Wes Anderson. I fins i tot en una entrevista va arribar a dir que podria ser el seu ARD, el seu succesor. Per tant, podria arribar a ser-ho, no ho sé si tant, però també és tenir una mica dels eines pujats. Jo ho veig més algegica. En aquell moment el senyor Scorsese se li va pujar una mica els punts i es va motivar. No passa res. Després quan no li van donar cap hòscar a l'Irlandès, llavors es va flujar. Tenim punts forts i punts baixos. Però no són coses que passen d'amigos Scorsese. I ara sí, ens anem a l'animació, que jo crec que és un dels punts forts més actuals, més novedosos d'aquest director. I avui ens portes, crec que són les dos únicas pel·lícules que ha fet en l'animació, però que valen molt la pena per una banda Fantàstic Mister Fox i per altra, Isla de Perros. Per quina vols començar? Doncs per la primera. Perfecte. Comencem pel principi. Comencem pel principi. Som-hi. Comencem per Fantàstic Mister Fox, una pel·lícula que es va estrenar el 2009. I bé, com a protagonista hi ha la família del Mister Fox, que són el senyor Fox, la senyora Fox, i el seu fill Aix. Doncs bé, resulta que és una família on ell, doncs, roba gallines en una granja, i aleshores, s'ho passa molt bé amb els seus amics fent això, és una guineu, per tant. I amb la seva dona, fins i tot. I amb la seva dona, fins i tot, sí, exacte. El que passa és que la seva dona, doncs, que t'embarassarà del seu fill, i aleshores ja el senyor Fox s'ha de comportar d'una manera més responsable i promet no robar més gallines. Li fan un ultimatum, eh, la dona? Li fan un ultimatum. I clar, i aleshores ell es veu com en una espècie de dilema moral, perquè s'està reprimint d'una cosa que ell l'omple i que li agrada tot per respectar aquesta promesa que li ha fet a la seva dona. Llavors, la pel·lícula, entre altres coses, doncs, explora una mica tota... Jo diria que l'altemàtica principal de Fantastic Mister Fox és l'exploració del jo, més salvatge i més natural del nostre jo, que ens sentim nosaltres mateixos, diguem. Totalment, totalment. I, a més, això ho explora d'una manera molt assertada amb aquesta adaptació de la novel·la del Rualdal, perquè és una història original del Rualdal, i clar, els protagonistes són animals. Per tant, s'explora tota aquesta part més salvatge amb aquests protagonistes animals, que si fos en persona seria més complicat fer aquesta mena de metàfora. Totalment, totalment. Aquesta pregunta que et faria ara també te la faria a mi isla de perros, però ja en sabem la resposta, perquè ho hem comentat a vegades aquí, a Cinema de Gresca. Però sí que et voldria fer aquesta pregunta, perquè jo crec que en Wes Anderson és molt interessant. És una pel·lícula per nens? Fantastic Mister Fox? No. Jo aquí faria la inflexió de què és una pel·lícula per nens. Exacte. És una pel·lícula d'animació per nens. Hauríem de començar per aquí. La pregunta és la mateixa. Ja, però bueno, portava animació. Sí, sí, les he canviat, les he canviat. Tenint en compte que l'animació no és un gènere, no és una manera de fer... No és un gènere? És una tècnica. Clar, és una tècnica. És una tècnica de fer cinema. No és una tècnica, ja ha pensat exclusivament per nens, per començar. Responent més o menys la teva pregunta, jo diria que no està pensada, perquè la vegin nens, la poden veure nens, òbviament, però això ja depèn de la responsabilitat que vulguin posar-hi dels seus pares. Jo crec que els nens entendran una cosa totalment diferent als pares. Sí, és que no és com Pixar, per exemple. Pixar sí que... A veure, és que sí que... A veure, el que vull dir és que... Aquestes dues pel·lícules poden veure nens i adults. El que passa és que els nens no entendran el trasfons real que vol ficar Wes Anderson a la història d'Isla de Perros i de Fantàstic Mr Fox. Raül, vull rebot, vull rebot, perquè t'estic veient, i vull veure la teva opinió. Sabeu que m'agraden molt aquest tipus de debats. No és que no estigui d'acord amb la laia, eh? Jo crec que el tema que hi ha una petita diferència de concepte és aquest fet que... Això, que hi hagi animació que es consideri per nens i nament, o que es pugui entendre d'una manera diferent. Evidentment, un nen veu una pel·lícula davant d'una pel·lícula. Hi ha sigui d'animació, o no sigui d'animació. Entenc o rep uns missatges que un adult no rep. I al dintre ves. O igual que laia pot rebre un missatge d'una pel·lícula concreta i jo no el puc rebre o al dintre ves. És assenent, això depèn de cadascú. O em vull anant a parar, que evidentment hi ha uns continguts que són més... que sembla que s'hagin de posar una mica més a l'abast dels nens o a l'abast dels adults. I amb arrels molt infranquejables, si que és veritat. Però tot i així, jo crec que és una qüestió que tothom pot veure una mica tot. I els nens... Jo crec que això, aquest error que a vegades cometem, de dir, posem aquests tipus de pel·lícules als nens, perquè són d'animació, o perquè són de certa... de certa temàtica. Jo crec que avui hem de començar a canviar una mica aquest tipus de coses, no? Al final, un nen pot veure una pel·lícula i li pot aportar moltes altres coses, que tu no el veuràs a veure. Començant, quan vaig fer l'estudiada de segons quines coses de cinema i tal, em van dir una vegada això. Es considera cinema per nens, el cinema d'animació per nens, però no el fan dels nens, o fan adults. Llavors és una lectura que nosaltres pensem que els nens s'entendran. Però a vegades agafen un concepte que no és el que tu li estàs donant. Tu, quan estàs veient una pel·lícula amb els teus fills, que no és per nens, ja saps el que vull dir, els hi preguntes que n'entens? Sí, que n'entens, sí. Ja et sorprendria, perquè moltes vegades s'inclusen fer-te una lectura molt més enrerebassada que no tu. Per fer-ho dir, que no hi ha de tot, en aquest sentit. Jo crec que és una qüestió d'això, de llibertat. Entenem-me. Podem entendre ser els nivells o certes coses, els barbines, però jo crec que és una qüestió de llibertat. És un moment molt important, de sentit. A final, quina és el contingut exactament correcte. Tu pots distudar molt, veient aquestes pel·lícules perquè siguis adult, tots ens en tenim i ens agrada veure pel·lícules d'animació per nens, sense olors. El de ves, també funciona. Sí, pot ser molt interessant. Jo ho deia més que res. De fet, no te patia. que està bé que ha de batimir tot això. Jo em referia a més que no és tan... entre cometes. Animació per nens, ja sabeu el que vull dir. Em refereixo més a Isla de perros que no Fantàstic Mister Fox. Fantàstic Mister Fox i que la veig més... potser adequada entre cometes. Però em referia a més al tipus d'humor que es fa servir... Segons quines escenes que hi ha, per exemple, a Isla de perros, que jo me'n recordo que la vas anar a veure el cinema a dos cops, i en els dos cops hi havia famílies amb nens, i hi havia una escena concreta que és quan... ja facem a Isla de perros. Sí, ens haurem de parlar. Que és quan presentaven els protagonistes, la banda de gossos protagonistes, que feien una espècie de... hi havia una escena molt violenta, després feien un acudit d'humor molt negre. I en aquelles dues escenes, en les dues ocasions, els pares van mirar els seus fills i van amb una cara de... o mare meva, on els hem portat, a quina pel·lícula estan veient. I ho deia més que res per això, perquè moltes vegades, almenys, en les pel·lícules d'animació, el Wes Anderson fa servir això. Humor negre, humor una mica àsid, humor una mica cru, com el que deies, de les històries. I per això pot ser que els nens els incomodi segons quins, també et dic, si són més sensibles, els incomodi o no acabin d'entendre. Però, bé, ho deia més que res per això. Bé, jo veu, agafant aquest relleu, aquest sentit, jo veig més que pot incomodar més els adults que acompanyen els nens, que no els nens. Ja, això també és veritat. Potser ho han entès o no ho han entès, però s'escanalitzen els adults, els nens. Sí, com això també. I a vegades els evitem ser els continguts que la cantonada se'ls troben, o a la televisió, o a l'escola, o a qualsevol, o a casa. Sí, sí. A vegades els evitem de segons quines coses... Ostres, sí, què volem fer? Totalment, totalment. Estic molt d'acord amb aquesta reflexió. Crec que ens hem de quedar amb això i... No m'ha acabat? No, no m'ha acabat. No m'ha acabat, però que ens hem de quedar amb això, jo crec. I... no t'escapes, eh, que avui també et toca parlar, perquè tens un parell de pel·lícules al comandat de vosaltres. Si ho haguessin tingut tant temps. Bueno, va, sabem que ets un bon improvisador, Raül. I el cap i a la fi estem en una illa, ara, amb uns gossos que estan abandonats. Per quina raó, la ja? Perquè... El 2020. Home, home. Per una epidèmia. Una epidèmia, sí, sí. És una situació bastant semblant... Clar, és una situació bastant semblant. Aviam, la pel·lícula d'Hiverros està situada en un Japó... No, en un Japó distòpic, en una ciutat fictícia distòpica de Japó, on hi ha hagut una epidèmia de grip canina que afecta els gossos. I, com hi ha sobrepoblació en aquesta ciutat, l'alcalde Kobayashi, que és el que governa aquella ciutat, decideix transportar tots els gossos de l'illa... de la ciutat en una illa que està deserta i està plena de porqueria, que és la Isla Besura. I allà, doncs, estan tots els gossos i es converteix en la Isla de los perros, per això es diu Isla de perros, la pel·lícula. L'alcalde té un fill, que és un nen de 12 anys, que és l'altre protagonista, i aquest fill tenia un gos, i la troba molt a faltar, aleshores, com és molt intel·ligent, perquè ja podries... Ja que sigui més pensable... Vinga, requisita i net pensable. No sé si és un... un... un vot a favor, el Japó, o... Un cotra nostre. És una mica... una mica tòpic, no? Però... doncs agafa un avió i se'n va a buscar el seu estimat gos perdut, i allà es trobarà amb els protagonistes, que són uns gossos, i l'ajudaran a la recerca d'aquest... d'aquesta mascota, que està perduda allà. El que és molt curiós d'aquesta pel·lícula, i no només d'aquesta pel·lícula, sinó també una altra puna destacada de la firmografia de Wes Anderson, és la manera que fa servir la música a les seves històries, com la fa servir, en aquest cas, el compositor també és l'Alexander Desplat, i... exacte, l'estem escoltant ara mateix. Tant de fons, ara sentirem una mica més amunt. Aquests tan bors japonesos, no? Aquesta banda sonora és brutal. No per com són les cançons o la melodia en sí, sinó com està d'integrada dins la pel·lícula, com està d'integrada dins la trama, que és una trama molt fosca, molt crua, i aquesta música ho demostra. Amb aquesta música tu l'escoltes i penses, ostres. Aquesta història... Cuida-ho, cuida-ho. I és el que té. Fa servir molt bé la música, no només a les pel·lícules, sinó també a la resta. En totes, al final juga una altra vegada a situar-te en la teva posició, i que... ambientar-te en el que ell vol, que vegi. No catifiqui, sinó que vegi. Home, Alexandre Desplat és un gran compositor de banda sonores, i jo crec que fan un equip genuí, un equip fantàstic, i entre ells dos fan que a la gran pantalla vegi algú diferent. Jo crec que això és indispensable, i en Isla de Perros és una mostra més del gran gènic que s'amaga dins d'aquests dos grans professionals del món del cinema, no?, en el sentit més musical Alexandre Desplat fa una gran feina. I Isla de Perros també, un altre punt que m'agradaria destacar d'aquesta pel·lícula, és la manera que fa servir... com fa servir el llenguatge verbal en aquesta pel·lícula, que és que tenim per una banda la trama dels japonèsos, per altra banda la trama dels gossos, i és que només aquí, i també en la pel·lícula original, es va duplar la part dels gossos, només els gossos parlen en castellà, en aquest cas, i després hi ha un parell de personatges humans, que també hi ha la traductora i la estudiante d'intercambio Tracy, que... A més te la coneixes bé. Es parlen en castellà, però la resta d'habitants de Japó parlen en japonès original i no es va duplar ni res, i és una manera que... que fa servir... de dicotomia, del llenguatge, dins la pel·lícula superinteressant. Clar, totalment. Sí, jo crec que aquí està molt bé, jo crec que el Wesantesson va fer una gran feina, i tu també, perquè vas haver de posar-te en l'apell d'aquest personatge, d'aquesta noia, i de l'estudiante intercambio, i a més vas haver de fer una mica d'esforç en algunes parts, perquè vas haver de parlar en japonès. En japonès, sí, sí. I clar, això, jo crec que va ser una gran feina de dublatge per teva, ja saps que aquí en el programa no parlo per mi, també parlo pel Raül, perquè estem superorgullosos de la feina que fas com actriu de dublatge, i en aquest paper, jo crec que és imprescindible la teva feina. I crec que és molt interessant el que arribes a fer amb nosaltres, amb els espectadors, que arribem a connectar amb aquest personatge moltíssim, i jo crec que això és brutal. Per parlar en japonès, del teu esforç, d'aquesta petita escena on està parlant japonès, jo crec que és brutal, per tant, felicitats també per la teva feina. Gràcies, Dani. Sí, ha quedat maco, no? Sí, ha quedat molt bonic, no? Que m'emocioni tot, eh? Estic suant. I el millor és que és veritat, a sobre. Sí, sí. No ho sé. El millor és que és tota la raó. Doncs, seguim amb aquest especial de Wes Anderson. No sé, és el que dic, que va ser una experiència molt guai, va venir un assistent per ajudar-me a parlar en japonès, a pronunciar totes les paraules i tot, que, de fet, era un dels actors de doblatge, també, que estava a la pel·lícula, que doblava el professor, i és un actor que et parla, entre castellà i japonès, a la perfecció. Aleshores, va venir i em va ajudar a fer aquesta frase, i tots... a veure, vam trigar el seu temps, perquè em va ensenyar, també, a pronunciar cada escena de les paraules bé, i el que significava molt important. Això és molt important. Sí, perquè tu pots parlar en un altre idioma, sense saber el que estàs dient. Ara mateix estàs perquè era una conversa del personatge, amb l'àvia, que l'estava acollint a la seva casa, i aleshores li parlava... No tinc gana, vull anar a dormir. Sisplau, no em molestis. Moltes gràcies, alguna cosa així. I va ser una experiència molt guai, la veritat. I hi ha l'última cosa que voldria portar a dir de peros, perquè, si no, no donarà temps de parlar. I a la classe de... ja l'ho he dit. M'encanta, aquesta trosa. Oh, ja està, ja l'ho he dit. No, no, és guai. M'agradaria destacar un parell d'escenes de la pel·lícula... Que no te'l faràs, Raül. Això ja queda... Tava com en recordo, així. És que era una pel·lícula, uns diàlegs, que... No, ja no m'ha agafada. Jo ni me'n recordo d'això. Tenia uns takes, que cada take era de cinc frases, frases, frases, frases, i sense parar de parlar. I ara, a mi m'hi veus monòlegs, perquè... A més, tenia molt de rima, eh? A més, és això, que el personatge que tu dobleves, precisament això, que xerrava moltíssim i molt ràpid. Sí, molt ràpid. Superactivista i super... Va ser complicat en aquest sentit, però ja et tinc una experiència superxula. I això, l'últim que voldria apuntar, són un parell d'escenes que hi ha a la pel·lícula, que estan supervent marcades, supervent... Realitzades, que són la sena del sushi, que, de fet, té un tracte de música exclusiu per aquesta sena, que és quan li fiquen... Intentaré no fer gaire espanyol, però li fiquen una mena de verí dins d'un plat de sushi, a una persona, i aleshores es veu tot... Ui, es veu tot el procés de com realitzar aquest sushi, des que tallen el peix, fins que el preparen, li fiquen les espècies i tot, més fent servir un altre cop aquest pla esenital, el pla des de dalt, el pla subjectiu, i veiem les mans de la persona que realitza tot supervent... Molt detallament. Exacte, que tu penses que això realment ho estan fent així, a la vida real, i tu tu creus i està supervent fet, i després, molt relacionat amb aquest sentit, també la sena del cap al final, quan estan operant... Tinc una operació de treure un... no sé si era treure un ronyó... Sí que vaig l'en, però ara estàs sonant la música de la sena del sushi. M'hi canvo, m'hi canvo. Sí, és una música molt... que està molt marcada, igual que tota la sena. I després això, un altre, on estan fent una operació, traient un ronyó i tot, i es veu... És que sembla una sena real, de persones de veritat, de tant ben fet a castar, i res, volia marcar això, que hi ha senes que estan supermil·límetrades i tot, i a l'Estop Motion, que jo crec, és la tècnica d'animació ideal pel Wes Anderson. Perquè és una que em pot controlar moltíssim, ha hagut aquesta perfecció, aquest milimetrisme i aquesta... Aquesta profunditat visual, el final, que és una mica el que necessita, perquè és el que ha dit donar a les seves pel·lícules, però tant, a l'Estop Motion és la tècnica clau. Correcte. A veure si fa més pel·lícules. Tot i que, per exemple, com abans que parlàvem de... És la idea, el fantàstic Mr. Fox. És una... un... Un stop motion, no sé com... Com una mica a nivell de fluida, és una mica... Lent. Robòtic? Sí, és com una mica agressiu, en aquest sentit, no? És com un stop motion molt agressiu. Però ja es busquen això, eh? Ja es busquen això, però... Precisament per això. A mi que no que s'obtava quan Wes Anderson presentava aquesta pel·lícula, era una mica això, no? S'han fet pel·lícules d'Estop Motion molt ben... fluïdes i amb una perfecció i tal. Aquí es buscava una altra cosa, es buscava precisament... A més, com rotícia, perquè hi ha moments en què mengen i tal, que és com el caròs, que dius, ostres. Sí, a més, si seus són com animats, desacats tota l'estona. Sí, sí, eh? El titular del fantàstic Mr. Fox. Protagonitzado por animales dins de carros, sí. El titular del fantàstic Mr. Fox també, perquè les dues apareixen animats i... Correcte, al final és això, no? Aquest cabell de punta, aquell... Sí, crec que és precisament això, no? Que quan veus la primera vegada s'obta una mica com... Sí, una mica portaveu, no? És com... no, brut, però sí... com molt agressiu, no? Aquest tipus de... de modelatge, per dir-ho d'una manera. Totalment, totalment. Jo crec que jugar molt amb això i és molt, molt interessant, no? Ara sí, ens anem de l'animació a les persones, perquè anem a comentar una mica algunes de les pel·lícules que també ha dirigit el director, algunes de les més... importants, perquè n'en té moltes, n'en té unes quantes, i ara ens anem a comentar, Raül, si et sembla, un parell que tu tenies curiositat, també, de fer esmena, en primer pla, el Montreis Quindom, i en segon, tenim viatges d'Argeling, o si les vols fer al revés, cap problema, com vols? O si em vull pensar una altra, ara? Com si vols parlar del gran hotel Budapest, cap problema. Aquesta teva... Aquesta teva buscació. Ah, així en treus feina. No, mira, jo, en Wes Anderson, jo crec que el vaig descobrir amb la IFA Quàtic, per dir-ho d'alguna manera, no? Sí, descobrir per dir-ho d'alguna manera en el sentit de que em va tocar més. Vull dir que veia l'acadèmia Bosch, m'ho deia més. No t'havia cridat l'atenció. Sí, no havia acabat de connectar amb ella, que a vegades després veiem que l'agafes amb una altra... És que és el que dèiem abans, no? Acadèmia Rochmer és Wes Anderson, però ha canviat molt l'estil de Wes Anderson, d'acadèmia Rochmer, aquí. Ha canviat molt. Evidentment. O ha canviat molt o podem fer coses diferents, no? Sí, sí. Abans parlàvem de l'opció d'entrar al teatre. És una mica sent el mateix, no? Potser en aquell moment era el que volia fer. Sí. L'AiFa Quàtic em va semblar una pel·lícula, que em va sobtant el fet de... Igual, una mica aquesta part visual, no? Aquest repartiment tan bèstia, tants actors coneguts, que no? Volíem que no, això sempre ha quedat. Sempre ha influït. Això sempre ha quedat, això, els produtors ho saben, per això. Moltes vegades tinc aquest dió, farà fulanito. Fulanito, jo havia pensat en aquest, o un amic meu, no, no, no. Farà fulanito, sinó no hi ha pel·lícula. Si no no ven. Això, final, jo crec que acaba sent una mà de doble fil, perquè, al final, vols fer coses diferents, o vols sorprendre diferent, i a vegades si no tens aquest control de les projectes que pots fer, perquè t'ho produeixis tu, o perquè tinguis la productora dienta que sigui a tot el que t'ho vulguis, que són pocs els casos. T'hauràs de menjar una mica el que t'imposen. D'ella, aquesta pel·lícula que... que té... des del 2004, és una mena de... de la similitud amb Jacques Cousteau, amb el Nautilus... Ja, Nautilus, el vaig... A les... Sí. 2.000 llogues de... No, no, no. Parlo de Jacques Cousteau. No sé si deia Nautilus a menjar... La Tucata Cousteau. Bé. I sobretot aquests documentals, l'anima de l'Alessa, i, a més, que en aquesta pel·lícula, en concret, s'obten molt el fet de trobar aquests animals que... aquestes criatures marines, que l'ocionografe... Estif Sisú, que és el Vilmour, reina protagonista, i la seva tripulació, captant amb les seves càmeres submarines, i aquestes... aquestes criatures marines, que estan criades per Henry Sèlig, que és el creador de... Ah, sí? De Coraline? De Coraline. Pesadill antes de Navidad, el director. Director, sí. D'això, llavors, tenim aquest tipus de visualització. És de la història, tornem al mateix. No és res d'en el jamón. No té res que sigui especialment... original, per dir-ho d'alguna manera. Però sí com ho tracta, i de manera que ho tracta, que al final acaba que sent com una mena de documental. Una mica tot. I això li dona una... un punt de vista diferent, no? O la força que necessita. O aquesta força que necessita. Sí, correcte. D'això, això és com la pel·lícula que jo, menys a menys, començo a interessar molt més pel Wes Anderson. I seria uns anys després, el 2012, quan... no estava pensant, jo, que si Wes Anderson es prenava pel·lícula, un dia passàvem per Barcelona, amb la meva dona... Ens envencinem, que tenim una estona. Vinga, avancem, què fan? Saps aquella vegada que no tens control de cartell en aquell moment? És que no sé què fan. I veus un carteig, una pel·lícula, que te'l tenia controlada que hagués de sortir i res, que era Muntra i Skidnam. I el mateix, el que hi ha d'atenció... Ostres, mira quin departament... Van sortir encantats. Aquesta pel·lícula a mi em va encantar, en ella també. Pots superar una mica el mateix, no?, perquè anàvem sense aquest tipus d'espectativa... D'expectativa? I vam entrar bé a la pel·lícula, no?, vam veure un bon espectacle, i ens va agradar moltíssim. Precisament per això, no?, perquè tornem a una història, que tampoc és de l'altre món, però no deixa de ser una història... De moda, amistat, jo ho veig una mica a aquest punt. Sí, un entrenit de les dues. I que funciona molt bé. Funciona molt bé amb aquests nens, que tornem al mateix, són personatges pels duts, que busquen al seu lloc, dins de tota la situació, dins de tot el món, i dins de tota aquesta imatge. Llavors, no sé, és una pel·lícula que a mi em va agradar moltíssim. I ja dic, ja no només pel repartiment, sinó que està molt ben... Molt ben buscat, molt ben... Aquests actors hi ha alguns que ho fan molt, molt bé. Tenim un virus Willys, per exemple, que entrava a jugar en aquesta lliga de Wes Anderson, però també un edu o no, que és increïble, el pelve que fa era més molt divertit. Ja dic, és tot un conjunt de coses que la fan una mica més gran encara. Que guai, que guai. No, la veritat és que Wes Anderson té aquest... aquest imat, no sé, ha trobat la fórmula correcta, perquè nosaltres puguem veure pel·lícules d'ell i no ens cansem. I això és... és algú màgic, és algú màgic, la veritat. Sí, sí, totalment. Doncs ara tiro jo, si us sembla, vaig a comentar un parell de pel·lícules que tenim també en Tinté. T'agafo una mica el relleu, quan comentaves d'Academia Rushmore, jo la vaig veure aquest confinament, i la veritat és que és una pel·lícula que tu la veus, i si no has vist qui la dirigeix, jo la veritat és que la vaig veure i vaig dir, no és el Wes Anderson actual, no? És el que t'esperaves. Exacte, no és el que m'esperava. Ostres, m'he perdut alguna cosa, no? Però sí que és veritat que els personatges... sí que tenen un... un... un recorregut. Sí que tenen un recorregut molt semblant al que tenim ara en les pel·lícules actuals de Wes Anderson, que és aquesta eccentricitat dels personatges, no? Aquesta... no sé, personatges una mica tossuts, amb un objectiu que volen superar, que volen fer, i jo crec que això és molt interessant, no? Tenim aquest alumne que està apuntat a totes les... a totes les estresculars de l'escola i fa el que li dona la gana a l'escola, fa el que vol, que està muntant una cosa, que monto una altra, sembla el rei del Mambo. A mi em d'acord a algú, eh, per això? Sí, sí, quan la vaig veure també em vaig sentir molt identificat. Però em mirava la pel·lícula... Jo no parlava de tu, parlava del meu cosí. Bueno, del teu cosí. Sí, sí. Ai, del teu cosí. Pregunta-li el Montano, qui és el teu cosí. A veure si ho sap, si s'ho aprecia. Perquè el Montano encara no sabia que era un cosí. Doncs sí, la veritat és que és una pel·lícula que em sento bastant reflectit, perquè a més va amb la seva americana, amb la seva corbata, amb el seu tot, és impolut ell, i va fent coses i s'anamora d'una profe, que dius... Però sí, sí, s'anamora d'una profe i té aquell... Que és molt petit, home. Home, que és molt petit. Tot el que... Ai, està mos, no? I la veritat és que és bastant curiosa. Tot el recorregut que va fent el personatge, també, amb l'altre personatge que està protagonitzat per Vilmourrae, que també té soledat, té soledat el personatge de Vilmourrae, i també li dona aquest equilibri, no? Aquesta... Sí, aquest equilibri entre els dos personatges, que fan que la pel·lícula pugui encaixar perfectament amb molta generació. I per l'altra banda... Rau, no sé de què rius. No, no, bé, bé. Jo ho entenc. És una dona interna. Sí, sí, interna, ja, ja. Sí, sí, ja ho veig. Volia comentar alguna altra pel·lícula. En aquest cas, m'agradaria fer referència al gran hotel Budapest, que jo crec que és una de les pel·lícules importants del director. I, bueno, volia fer referència... A mi m'agraden molt les pel·lícules d'hotels. Jo a les pel·lícules d'hotels m'agraden molt. Jo la vaig veure fa molt de temps. Quan es va estrenar, de fet, la vaig veure al cinema. El 2014? Sí, correcte, el 2014. Jo vaig anar a veure la pel·lícula i recordo que ens vam quedar en plant. Què és això? Perquè jo encara no ho coneixia, ho és Anderson, jo encara era... A mi m'agradava tot, en aquella època. Allà no ha canviat gaire. No, no ha canviat gaire. Però tenia un esperit crític que era diferent, no?, i en aquest sentit... Ampli. Ampli, un abanico molt ampli. I en aquest sentit té moltes curiositats, aquesta pel·lícula. Per exemple, aquest hotel que veiem al llarg de tota la pel·lícula, com he dit, jo soc gran fan de les pel·lícules d'hotels, i en aquest sentit tenim un hotel, que és aquest hotel protagonista del film, i hi ha una anècdota molt gran, és que ell va estar mirant, va estar informant-se a la biblioteca d'archius del Congrés, buscant hotels on pogués gravar la seva pel·lícula. Però cap hotel tenia els requeriments que ell volia, que fos un hotel dels anys 30, que estigués bé per rodar, tal. Què va fer, doncs, molt fàcil, no va rodar cap hotel. El que va fer va ser construir una maqueta de 3 metres en uns platós de Berlín, va construir una maqueta de 3 metres, amb la que va fer els planos exteriors de l'hotel. I llavors, aquí quan veiem aquest hotel, per això quan veiem la pel·lícula, ens recorda com està dibuixat l'hotel. Veus en l'hotel i dius que estigui dibuixat. No és que estigui dibuixat, és que és una maqueta, i per això ens recorda aquests colors roses, que estan molt a la pel·lícula, el blau, aquest murat, aquest color murat. Altres anècdotes també curioses del rodatge. I llavors, l'interior no es va rodar? L'interior... El plató. Sí, són tots platons. L'interessant que té aquesta estructura que diu el Dani, és precisament que s'hi fixeu. És com una casa de nines, llegant. Tota la pel·lícula estàs rodada com dins una casa de nines, com si fos una recursa una mica antic. Però com el III de l'Ues del Percebe, els còmics, que no em miris així jo, ja. Tinc una edat. En el que tenim, una segmentació de l'edifici, en el que veiem, tot el que està succeint dins, i amb aquest puto pes pensem una mica no mateix. Estem veient aquesta casa de nines una altra vegada des de la butaca cap a l'escenari del teatre. Com seccionada, per la veritat. Totalment, totalment. També, aquesta busquera va servir per a Wes Anderson, per localitzar uns grans magazines abandonats, que tenien aquest estil, Art Nouveau, on es van rodar parts de la pel·lícula. Altres curiositats que tenim d'aquest film podrien ser, per exemple, el vestuari. El vestuari de Wes Anderson és un vestuari molt típic, bueno, molt atípic, perdó, molt curiós, molt lluminositat, per dir-ho d'alguna manera. I una de les anècdotes és que Wes Anderson no només repeteix amb actors, no només fa servir moltes vegades els seus actors per les pel·lícules, sinó que també repeteix, al darrere de la càmera, també repeteix amb el vestuari. Milena, a veure si us sona aquest nom, Milena Canonero. És una persona, una gran professional, que va participar amb ell a Viaja d'Argelin, a la F4, i que també va ser dissenyadora d'un dels directors més importants, que és Stanley Kubrick, que és un gran admirador Wes Anderson d'Estanley Kubrick, i que pot comptar amb una de les dissenyadores del gran Stanley Kubrick. Tanquem el cercle, que deiem abans d'aquestes similituds amb el director Kubrick. Totalment, totalment. Crec que ens ha quedat un programa molt rodó, els que els agrada Wes Anderson, espero que l'hagueu gaudit, i els que no el coneixiau, espero que conegueu a Wes Anderson una miqueta més, que tingueu ganes de veure les pel·lícules, i jo crec que és a disfrutar. L'exemple que ens ha explicat el raó del cinema, crec que és un exemple clar. No cal que busqueu més. Si ja us ha agradat el que heu sentit amb el nostre programa, aneu a la biblioteca, aneu a internet, a Netflix, a una plataforma digital, busqueu una pel·lícula a Wes Anderson, sense llegir res més, sense llegir repartiments, sinopsis. No, deixeu-vos en portar i deixeu-vos en lliçar. Veieu cinema? Sí, sí. Gràcies una vegada més per escoltar-nos. Nosaltres seguim aquí a Cinema de Gresca, a Ràdio Molins de Rei, a Ràdio d'Esvern i a Eivox. Moltes gràcies, i com sempre, no us anuegueu amb les crispetes. Fins ara, adéu! Ràdio d'Esvern i a Eivox. Ràdio d'Esvern i a Eivox. Ràdio d'Esvern i a Eivox. Ràdio d'Esvern i a Eivox. Ràdio d'Esvern i a Eivox. Ràdio d'Esvern i a Eivox. Ràdio d'Esvern i a Eivox. Ràdio d'Esvern i a Eivox.
Cinema a la Gresca
Xerrem de cinema, de les pel·lícules que us agraden, de les nostres, festivals, premis, pelis dolentes, de bones, etc. Amb Laia Vidal i Raúl N. Cortés.