M'agradaria que tinguéssim l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena. Benvingudes al programa de cinema que tant us agrada. Benvingudes a Cinema a la Gresca. Jo sóc Daniel Martínez i tornem a aquesta quarta temporada seguint a les zones del 98.FM Radio d'Esvern i el 91.2 FM Radio Molins de Rei. Com sempre ens podeu seguir també a ibox i a roba Cinema a la Gresca a les xarxes. I avui donem la benvinguda, com sempre, a la inestimable Laya Vidal. Molt bones, Laya, com estàs? Com que és inestimable. Inestimable companyia. A tu ja t'hi ha pagat el micro, perquè fins que no et presentin no vull que parli. Però quina manera de presentar més aquesta dada? Perquè és inestimable, ets la companya. Ha sortit el teu subconscient i ha sortit el que realment penses de mi. Però inestimable tampoc és dolent, a paraules inestimables. Que vol dir inestimable? In, que no. Estimable, estimar. Per tant, inestimable, que no estima. Ah, sí? No sé ni el que he dit. Inestimable pensava que era algo com la que sempre està allà, saps? No sé, la que no falla mai. És igual, no. Ho he fet sense una. La primera vegada, fer servir adjectius, el significat del qual... No, no, perquè ara em sento content d'haver fet servir aquesta paraula. A la meva esquerra, com sempre, l'entranya, en Blaya és Raül Navarro. Molt bonavarra. Raül, com estàs? Bé, bé. M'ho sento una mica a l'estany, eh? Però és literat, eh? Em sento. Perquè són els auriculars. No et sents de sentiment, no? Correcte, sí, sí. Però bé, bé. Jo dic no sé, avui la laia està deprimida... No, l'ànica de cop és que fas unes presentacions cada cop més estranyes. Tu sí que és estrany. Hauries de fer mirar. Bueno, tu sí que t'hauries de fer mirar. I jo per què? Perquè sí. Sóc i presentes. Saps què? Què? Què? Que estàs en temps pel cop final. Senyors i senyors, nen i nenes, benvinguts i benvingudes. Ah sí, anem-hi. Digue-m'ho al Golaia. Picam-ho una mica. A la Gresca. A la Gresca! Ah, ah, ah, ah... Ai, ai, ai, ai, ai... Fa unes setmanes... assinem a la Gresca... vam viatjar... per arreu del món. Però la nostra ambició... inestimable... ens fa... viatjar més enllà. Avui... viatgem al prehistòric. El prejuràsic. Benvinguts i benvingudes... assinem a la Gresca. Quina entrada, tu, és que... És genial. No sóc fan dels adjectius amb els quals em descrius, però sóc fan dels noms... que els hi fiques als especials que estem fent últimament. A veure, el de Hallowe Sanderson va ser del Raül. No vull atribuir mèrits que no siguin meus. Però sí que és veritat que si anem a la Gresca... és fruit meu i de moltes hores al lavabo. No va anar al lavabo el dia del Hallowe Sanderson. No, aquell dia li va tocar el Raül. Escolta-la, ja. Avui explicàvem els nostres ullents. Tenim ganes de fer un especial, una mica diferent. Un especial on puguem parlar de pel·lícules... que siguin del juràsic. Pel·lícules que tinguin capaç amb els dinosaures. Per això es diu cinema de Tiresca. Perquè volem dedicar-li als dinosaures... aquells animals tan fantàstics... que no hi són ja amb nosaltres. No els vam poder conèixer, perquè suposo que sabeu que l'aire dels dinosaures... va ser molt, molt milions d'anys abans... que l'Homo sapiens aparegués a la Terra. Totalment. O que Dami Eva aparegués a la Terra, depèn de la història que s'ha de viure. De la versió que a mi està gradit. Però sí que és cert que avui anem a parlar d'aquests dinosaures... i avui us faig aquesta pregunta... que segur que us heu fet moltes vegades... o us han fet moltes vegades. Quin és el vostre dinosaure preferit? Teniu un dinosaure preferit? Quin és el vostre? Doncs... és que no sé dir-te els noms... perquè no sóc un especialista de noms de dinosaures... però em quedaríem al triceratops, diria. Triceratops? El triceratops és aquell que té com... Que és entrenyable, no? Sí, és molt entrenyable com el Raül, exacte. És aquell que té com una mena d'escut... al cap, que és com el del Busca del Valle Encantado... és el protagonista. Bueno, no és el protagonista. No, mentida, mentida. És una de les amigues. El protagonista és el Piecitos. No és el Piecitos, és una de les amigues. Doncs el triceratops o bé el del Collal. Aquest sí que és el del Valle Encantado. S'ha de ser de policia. S'ha de ser de policia. No te sent la laia. I mira que estàs sonant. És una manera molt forta. Només sabem que és perquè ets inestimable. Avui sóc la inestimable. Escolta-la ja. Triceratops, Raül. Amb quina et quedes? Mira, potser... Ja no recordo... Dilofo... No recordo el nom. Recordo... Són uns... I ho situaré molt ràpidament. Ara que estàs sonant... Hi ha una altra part. Hi ha una altra part. Que comença amb una platja. Amb un nen jugant a la platja. I surten uns petits dinosaures petits. No recordo el nom. Ja sabia. Després us ho busco. No són els velociraptors. Són de butxaca. Després hi ha una escena més endavant en què surten en el riu i tal. Un dels dolents, per dir-ho d'una manera, que està pixant, quan surta allà amb un dels petits dinosaures de butxaca, riu de i per què és molt petit. És un, que comença a sortir tot, però hi ha criters. Tots a sobre. No sabria el nom. Raül, tens una pantalla al teu costat, tens un ordinador, si vols seguir-ho. S'ho busco. Un dinosaure amb mi i a tu. Recordo que el dinosaure em fa il·lusió, per dir-ho d'una manera, perquè ja que surto, com deia, amb aquesta banda sonora. Increïble. Jo, al principi, la veritat és que et volia... Frenar. Jo també em volia frenar. Pel tema que deia és que volies que fos un programa diferent. I començar amb un Jurassic Park, que és algo molt típic i molt tòpic, però jo crec que no es pot frenar. És una música molt, molt, l'èpica, molt sentida. Home, hi té un programa de dinosaures, s'ha ficat la música de Jurassic Park. Seria un pecat. No s'ha sentit malament. Hi hauria moltes que podrien estar alçades molt guais. No s'ha sentit malament. Avui he posat la banda sonora de Jurassic World, perquè és per Michael Cappuccino, pel meu amic Michael Jacquechino, que no és la John Williams. Per tant, era per no sentir-me malament. Cappuccino o Jacquechino? Jacquechino, Jacquechino. Jacquechino va començar fent banda sonoras de videojocs, que un dia podien fer-ho d'això. Ah, sí? D'això, deia, aquestes dinosaures, que vas buscar el nom, que me'l recordo, perquè quan vaig llegir el llibre de Michael Cragton, de Jurassic Park, una de les primeres escenes que s'obtien al llibre era precisament aquesta, i em va acceptar que l'haurem escatès per fer la tercera pel·lícula. I és aquesta petita escena de la platja i els dinosaurets aquests petits de Butxaca. Déu n'hi do, déu n'hi do. Sabeu com anec dutar? Sabeu que hi ha moltes... Hi ha guinyos de diferents... a Jurassic Park, hi ha el protagonista... Bueno, hi ha... perdoneu. Hi ha un dels guardes de seguretat, que al final és dolent, un doctor, perdó. Hi ha un doctor allà, a Jurassic Park, a la primera. Hi ha un doctor que és dolent, que és així, graçonet, amb ulleres... No, no, Dennis Nettrie. El Dennis Nettrie. El doctor és informàtic. És informàtic, això. Ah, ah, ah. Doncs, amb aquest personatge, Steven Spielberg va aprofitar i va posar molts cameos, i és que hi ha moltes de les vestimentes que porta aquest personatge, que s'assosiguen a vestimentes dels gunis. De fet, són vestimentes dels gunis que les van anar portant ell durant tota la pel·lícula, i és un cameo guai, no? Perquè vas veient diferents vestimentes que són les mateixes que dels gunis, però, evidentment... I ara comencem ja molt, molt endavant, més d'on estem, que jo crec que com estem ja és suficient. Però no podeu estar de vista aquest personatge, hi ha la seva història. La seva història, perquè algunes coses han sonat per allà que aquesta tercera part de la segona trilogia, aquesta Jurassic World, que es quedarà, algú de relació tindrà amb aquest personatge. Per allò que hi hagi, eh? Té una sortida de tràiler, ni res, encara, no? No, però jo hi hagi alguna coseta. Potser després són... Prumors, notícies, això. Prumors d'internet, però... Si recordeu aquell personatge, el que passa amb ell, com vol trair el John Hammond i... Tu també. Doncs aquesta del Barquim crec que tindrà la relació amb aquesta tercera i, de moment, última pel·lícula. Sí, sí, la veritat és que molt interessant el que han fet, aquest rescat que han fet de Jurassic Park, amb aquest Jurassic World, perquè la veritat és que el que hem vist fins ara és meravellós. El que va fer Juan Antonio Bayona va ser molt interessant, una aposta molt arriscada, perquè Juan Antonio Bayona sabem que és un creador de móns, i la veritat és que va crear el seu món dins del parc juràsic. Va ser molt, molt interessant. Però, com dèiem, al principi del programa, jo no vull que aquest programa sigui un programa dedicat a Jurassic Park, perquè és, diguéssim, el tòpic, no? Està bé que sigui com una tidita, això, que ens ho tirem, freiem ràpid. Van fer una aura pesca, no sé si va ser a la segona temporada... Sí, pot ser. Però està molt bé i és inevitable poder haver de passar per aquí. Però podem transitar per altres llocs. Podem anar molt més enllà. Dani, tu no respostes a la teva pròpia pregunta. Quin és el meu dinosaure preferit? Quin és el meu dinosaure preferit? El megalodón. No és que sigui el meu dinosaure preferit, però sí que és una pel·lícula que donaria molt a parlar, no? Perquè és una pel·lícula una mica xunga. Però sí que és un dinosaure, no? Sí, és un tauró dinosaure, no? És un tauró del juràs. És com el Leviathan, no? Bueno, aquí podríem fer diferents apreciacions, però... Sí, sí que és el que entenem com a dinosaure. Aquí, clar, a partir d'aquí... Podríem ficar a Godzilla, no? Clar. Aquest dinosaure té una manera amb una forma més antropomàfica, no? I el mostro de l'agonia és que seria... Correcte, és que venien... Clar, és que... No són dinosaures tal qual, serien, com a monstres, que tenen una similitud amb els dinosaures, no? Sí, hi ha alguna manera. Ah, ha vis... ha vis... dinaseuritzat, no? No? No m'has sortit la paraula. Dinaseuritzat. Això, dinaseuritzat. Això, una mica, a la franja, o sigui, el marge és molt més petit, el que estem parlant ara, però és com si fóssim, com si estiguessin parlant dels dracs, com a dinosaures, quan realment no ho serien, no? Ja, serien dues criatures diferents. Tantarà una és fictícia... I la tres reals, clar. Jo crec que la màgia que tenen les dinosaures i que han tingut sempre, i que es manté encara avui dia amb tant vius, per dir-ho d'alguna manera, és precisament això, no?, que són animals que han existit. I llavors, al pensar que en algun moment, aquestes bèsties han estat aquí, i tapitxen tot això, és el que les fa més... més poderoses. I crec que han estat convivint a la Terra els temps que l'aumenten. Sí, correcte, correcte. Millions i milions d'anys. I sobretot, el fet que comentàvem abans que han existit i l'ésser humà no va coincidir mai amb ells, fa que la imaginació es vagi molt més enllà. A l'hora d'imaginar-nos com serien a partir dels seus ossos i de totes les restes que ens han trobat. Clar, però això, el que és aquest miticisme que tenen aquests animals, que quan els nens petits, no hi ha nens petits, crec que no els agraïn els meus arbres. O que no els hi atreguin, d'alguna manera. Diuen que... Avui parlarem de diversos llibres, crec que jo, a part de Michael Creighton, evidentment, també podem poslar de... viatjar al centre de la Terra, de l'Azucard d'Oi... Del Julio Verne. No? Viatjar al centre de la Terra? No, viatjar al centre de la Terra és de... Doncs potser m'estic equivocant. Això, d'Azucard d'Oi. No, perdona, el món perdut. Això. Sí, el món perdut. Sí, correcte, el viatge al centre de la Terra sí que és de Julio Verne. És que no m'estava quedat. El món perdut, el món perdut. El món perdut és el de Azucard d'Oi. Podríem parlar d'això, podríem parlar de moltes coses. Hi ha un autor espanyol, que es diu Octavio López, que ve de llibres o tres, bastant interessants sobre els dinosaures i la seva vida en el cinema. Hola. Si no el coneixeu, és molt, molt interessant aquests llibres. Primer va ser escriure Finesoico, que és un repàs d'aquestes pel·lícules de dinosaures. I després, que fa bé... Si jo crec que va ser... Si no al principi de la pandèmia, poc més o menys, va ditar un llibre que es diu... A veure, que t'ho dic aquí. Fa un milió d'anys. Fa un milió d'anys. És una primera edició, perquè és un primer volum, per dir-ho d'alguna manera, perquè ens hauria d'anar a ser dos. Sí, tindrà més continuitat. Que parlen d'això, de l'origen des de... La primera pel·lícula que es va detectar sobre dinosaures, que era a Gerti, un dinosaure en un curs matratge, que es va detectar sobre dinosaures. Ah, sí, amb sona, amb sona. I fins aquí, fins al 87. No era com estava fet d'animació, o eren personals? Sí, és una mena d'estotmoció. Era un estotmoció. És que les pel·lícules de dinosaures han passat, i aquí volien anar. Les pel·lícules de dinosaures han passat per moltes fases. Per moltes etapes, sí. Per què s'han fet moltes més pel·lícules? És aquest, l'estotmoció. Tenim totes aquestes pel·lícules, amb el món perdut, o viatge al centre de la Tierra, totes aquestes pel·lícules que amb aquest estotmoció feien aquests dinosaures que tenen el seu encant. Igual que parlaven amb Quincón, que també tenien dinosaures, també tenien aquestes baralles a la isla que la verà amb els tíbrexs, també amb els tíbrexs. Sí, el tíbrex és com el rei dels dinosaures. Suposo que aquesta fama portada des del cinema, o des dels mitjans. De fet, hi ha molts documentals que han dit que hi havia un dinosaure que era pitjor que el tiranosaure, que potser no era ni tan gran com el tiranosaure, però que podia ser pitjor que ell, i que se li ha creat molta fama, el tiranosaure, i el tiranosaure no ho és tant com s'espera. I després, el que fa a Juràcic Park, que la lien part amb els fresquitos, que van fotent allà tirant-los nous, com si fos el nou iPhone 5 o el iPhone 12. El fet és que al final aquesta creació de dinosaures ha anat evolucionant en aquest sentit. I ara faltaria aquest pas fins als dinosaures com, realment, científicament, que la majoria eren alats. Tenien plomes, per dir-ho d'una manera. Sí, perquè de fet els ocells són els descendents dels dinosaures. I molts d'aquests dinosaures tenien plomes. Clar, ja tenim una imatge, fa unes setmanes parlàvem de les bruixes, que teníem un mitjana molt ben definida en el que eren la bruixa, i amb els dinosaures hem pensat una mica en el mateix, que han anat evolucionant la seva imatge, en aquest cas d'un nèsser real. Que, clar, ara tenim una imatge molt així de dinosaures, bàsicament per, com diem, Steven Spielberg, tal qual. Sí, per això, pel cinema. El cinema, perquè Steven Spielberg ha fet això, igual que tenim els velocis raptors de dos metres, i els velocis raptors van existir, però els velocis raptors feien... No vivava un metre d'alçada. El cinema té el component d'aquesta ficció. Ja em sembla perfecte. Steven Spielberg, evidentment, ho va fer tan bé, va fer uns...Molt creïble. Tots els dinosaures tan reals, tan ben fets, que, evidentment, ens hem d'adoptar. Evidentment, els hem d'adoptar. I això, i a partir d'aquí, tenim moltes tècniques, tenim una tècnica que avui dia seria impensable, agafar animals i, per dir-ho d'alguna manera, modificar-los, tunejar-los. És a dir, agafar una tortuga, posar-li una cresta, enganxar-la ja amb gola i... Estic maltratant l'animal, no? Això no era com en pel·lícules caseres, dels típics nens que volen fer una pel·lícula. No, a Hollywood s'han fet aquest tipus de pel·lícules, per això dic. El que passa és que, clar, evidentment, tot evoluciona. Sí, sí, sí. Òbviament. I, a fin, tot això. Hi ha els animatrònics de Spielberg, hi ha mena de G, i tot... Ha evolucionat, també, tot això. Sí, sí. Laia Vidal, abans que t'adormis, escolta, una pel·lícula, tu, que t'hagi marcat la infància de... de... de dinosaures. A veure, no és exactament... no tracta de dinosaures com a protagonistes. A veure. Però jo volia parlar, avui, si o si, de noig i del museu. Home! És una pel·lícula que, quan es va estrenar, i la tenia amb bucle, constantment a casa, veient-la, i és una pel·lícula així de comèdia, si no l'heu vist, surt el Adam Sandler. Ah, no, és això. Sí, sembla molt, però sí. Sí, sí, sembla molt, sempre els confonc. Home. Home, també. No sé per què sempre els confonc. Bé, sempre hi ha, nen, aquests actors, ja sortíem del tema. Sempre hi ha aquests actors que... la teva ment, no sé per què, els els sucia, no? A mi sempre m'havia passat, els tinc una mica més, el Robert De Niro i el Pacino. Sí, a mi també, sí, sí. No sé per què, tampoc s'assemblen tant, vist un altre, o la Natalia Portman i la Keiran Ailey. Correcte, una vegada vaig dir, fins i tot una mema d'aquests dels d'Internet, que sortia la mà del Pacino dient-li, Robert De Niro dient-ho. Sí, el Pacino, és això. El altre Robert De Niro. Mira, llavors no és només una cosa teva o nostra. Doncs sí, és una pel·lícula que tracta sobre un pare, que el contracten per ser de guardat de seguretat d'un museu durant la nit, i aleshores descobreix que per una cosa d'un faraó, diria, per unes gemes que hi ha... Un faraó interpretat per Ramí Malek. Sí, correcte, és veritat. És veritat. Després d'aquesta gran aportació de l'Ani, descobreix que el museu durant la nit cobra vida pròpia. Aleshores es va trobant amb tot d'aliments, de figures que cobren vida, de tot hi ha... no tenim un Robin Williams, tenim el... Dic and Dike. Dic and Dike, també. Dic and Dike, també. Dic and Dike, també. Dic and Dike, també. Dic and Dike, també. Dic and Dike, també. Dic a realistic. I no és un dinoseure del Carnióso sinó dels ossos. És molt graciós perquè això s' writings com un gus 무 est 왜 candy es comporta com un gus any. Aquí hi ha diversos gachs amb Escop. I la pel·lícula li guardo molt de carinyo, fa molt que no la veig. Vindria ser un Toy Story a lo gran bé. Sí, Toy Story amb persones de veritat. No, amb les figures del museu. Sí, amb les figures de Serra i tot. La veritat és que tinc molt bon cor. Molt bon record. M'ha quedat el ra per dir. Tinc molt bon record d'aquesta pel·lícula. Jo crec que és la típica pel·lícula que veus de nenit que és fascinant. M'encantaria que passés això. Ja passen moltes pel·lícules. És al·lucinant. Tenim la sort que a la nostra ciutat, aquí al costat de Barcelona, tenim museus impressionants com el Cosmo Caixa i d'altres que sembla que estiguis realment en un museu... d'aquest caïde, d'aquests museus així, que sembla que es mogui tot, però en realitat no es mogui res. És una passada. Us volia explicar unes quantes curiositats de fet d'aquesta pel·lícula. Una relacionada amb els museus, és una pel·lícula que està localitzada en un museu, i resulta que a la primera pel·lícula va ser gravada el Museu d'Història Natural de Nova York, després la segona, el Museu de Smithsonian, i per última la tercera entrega es va gravar el Museu Britànic de Londres. Tot això té com a conseqüència que gràcies a aquestes tres pel·lícules, però sobretot gràcies a la primera, la pel·lícula va fer que l'audiència, el nombre de visitants que anessin al Museu d'Història Natural, i en general a molts museus del món, o d'estats units almenys, s'incrementés concretament en aquest museu, l'Història Natural de Nova York, en un 20%. A partir de la pel·lícula va haver-hi un creixement de 20% de gent que anava a visitar el museu. D'un ideó, d'un ideó. És un increment important, no? Una altra cosa que hi ha a la pel·lícula, que és el que passa, no només per aquesta pel·lícula, sinó en el tema dels dinosaures, en general, que és molt provable que gràcies al cinema i gràcies a la representació que han tingut els dinosaures, sigui més acurada a la realitat o menys. Gràcies a aquestes pel·lícules hi ha gent que s'hagi interessat pel món de la paleontologia, per estudiar més els dinosaures, per interessar-se per aquest tema. I jo crec que amb els dinosaures ha passat una mica això, que gràcies a la Jura Cipart i a altres pel·lícules, sí que la gent s'ha interessat més, i això és important que passi, no només amb els dinosaures, sinó també amb qualsevol altre tema que estigui reflectit en el cinema. No, i tant, jo crec que això és això, que gràcies a aquestes pel·lícules, com dius tu, aquest boom que va haver per la paleontologia i demés, que ara que, bueno, si vols cobrar, o bé, com a mínim, és complicat, és complicada. I, si a més, dones-me un alt en gran, que t'expliqui allò dels reglaptors, i l'ungla, la panxa, l'estoma, etc. Com aquell nen de la pel·lícula, segueu en les ganes, la veritat. Ja, ja. I després, per últim, per parlar d'aquesta pel·lícula, us volia comentar que en les tres entregues hi ha tres actors que van repetir paper, que van ser el Ben Steeler, per el seu paper de protagonista, però, després, també, el Lou Wenguinson, com el Baquet, i el Robin Williams, com el president Roosevelt. I resulta que dues coses curioses sobre aquests dos personatges és que el Robin Williams s'ho va prendre superen sèrio, el seu paper, i va estar documentant-se, va estar fent una llarga investigació sobre aquest president per poder encarnar completament el paper d'una manera molt... que es veies reflectit, la personalitat que tenia realment aquest president. Molt veridic, no?, per fer-lo el més veridic possible. Exacte, s'ho va córrer molt. I després, és molt curiós, també, que el Lou Wenguinson originalment només anava a fer un petit cameo, però, les primeres vegades, que es va gravar aquest cameo, va agradar tant, va tenir tan bona collida, que van decidir donar-li molt més proteúnisme a la pel·lícula, i així va continuar el seu personatge fins al final de la trilogia. Molt bé, és una bona aportació, no?, perquè Lou Wenguinson també, doncs, aquest tipus de papers, jo crec que és en els que està més... Sí, i realment se li veuen en socials, quan tu veus la pel·lícula. No, no, totalment. Tot i que hi ha pel·lícules a Lou Wenguinson que, quan estan més humanitzats, també és molt interessant, veure aquest actor que t'ensenya les seves vísceres, que és més visceral, que t'ensenya més que les pel·lícules de comèdia i tal, que molts actors els hi passen, però, per exemple, Robin Williams és el que tu comentaves, que és un actor que sempre suaveix molt... Sí, suaveix molt. Molt, molt, molt, molt apit, tot el que ha fet. Molt bé, doncs, molt bona arrancada, no?, fins al final, Raül, fins al final. Gràcies, Dani. Bona arrancada per ser inestimable. Sí, molt bona arrancada per ser inestimable. Raül Navarro, disma, quina pel·lícula tens tu en el record? En el record. Mira, jo crec que la primera pel·lícula que tinc en el record em va passar una mica, com li va passar Spilbert amb Jurassic Park, no?, i és que jo us diria, us parlaria abans, heu parlat, heu fet un esgol d'aquesta pel·lícula que és en Busca del Valle Encantado. Busca del Valle Encantado és una pel·lícula del 88, per tant, jo tindria uns 6 anyets, més o menys, i és una pel·lícula que vaig veure ben petit, que... jo crec que és molt tendre, que t'arrenca somriudes i unes quantes llàgrimes també. M'he quedat tot. Sí. I, a més, feta consciència, és una pel·lícula més produïda per Steven Spilbert i Lluques, era aquest... Aquest combo. Aquest combo que només s'havia donat en el... en Indiana Jones, fins i tot només s'havia donat en Indiana Jones, aquest combo. I, en aquest cas, es tenim com a productors amb una pel·lícula dirigida per Don Bluth, el qual no va tenir, i tampoc, gaire marge de moviment, perquè tot el dia tenia el darrere a Lluques i a Steven Spilbert. Sí, realment és com si ells haguessin sigut els directors en les sombres, no? Respirant-li al Clate i dient, això ho volies de canviar, això ho deien a fora, això ho deien aquí... Sí, el director és Don Bluth, però... Director d'Apostreo. No sé fins a quin punt. És una pel·lícula que, en un primer moment, tant a Spilbert com a Lluques, volien que fos una pel·lícula en la qual no hi aparegués ni un sol diàleg. Què dius? Fos totalment... Com fantasia. Sí, correcte. És que, més, tenien com a referent això. És que fantasia també ho hauria portat per si dona temps després, hi ha un curt, un dels curs que, conforme que té a veure amb els dinosaures. Correcte. Doncs això, precisament per això, perquè tenien com a referent fantasia, no volien cap tipus de diàleg a la pel·lícula. No estan això, en l'últim moment van replantejar aquesta iniciativa i, pensant, principalment, en el públic infantil, van decidir que la pel·lícula no fos muda. Jo crec que més van ensaure tant. En aquest cas, com a mínim. Aquesta pel·lícula... va ser un èxit en tequila, també, no? Va ser la pel·lícula més tequila d'animació de tots els temps, fins que va arribar, trepitjant-li per sobre, la sirenita. Ostres, és veritat que és d'un any després. Correcte. A partir d'aquí, la vam fer una mica més fora, però és una pel·lícula que va tenir molt d'èxit, sobretot a Japó, també. A la llibertat va tenir molt d'èxit, inclús una banda sonora que va tenir un fa molt en aquell país. I aquí vinc una mica a lo que anàvem abans. Teníem un John Williams amb un Jurassic Park, una banda sonora increïble, molt, molt bona. Però en aquesta pel·lícula tenim una banda sonora de James Horner, que és impressionant. És que James Horner fa que hi ha unes banda sonores molt tedes. Tenim de fons, de fet, una de les cançons originals. No parlava precisament de les que estan cantant. Sí. De fet, he estat buscant les altres, però m'ha sigut impossible trobar-la al YouTube i al Spotify. Aquest era una mica el repte. Aquesta banda sonora mai s'ha editat en sí. S'han editat algunes parts de la banda sonora de la pel·lícula, però com a suïts, no com a banda sonora... Sí, no està a la banda sonora per escoltar-la. La banda sonora completa no està veritat. Molt bé. Volia fer aquí el lío. És bastant complicat. És una franquícia, perquè aquesta pel·lícula no ha sigut només una pel·lícula, sinó que hi ha hagut fins a 14 següeles. Què? Aquesta pel·lícula hi ha 14 següeles. Una sèrie de televisió i 8 jocs basats en els seus personatges. Sí, 8 videojocs, això. Una franquícia. Uau. No sabia que hi havia tants. La sèrie sí que la coneixia, però... No, hi ha un món de pel·lícula, hi ha un món. Com deien? L'inici d'aquesta idea, per fer buscar el Valle Encantado, va sorgir durant la producció de Five All al Nuevo Mundo, en aquella Steven Spielberg, també, començava a produir animació. I llavors, el que va... Steven Spielberg va voler fer una mena de recerca de... Volia fer el seu propi bambi. I amb això, amb el piecito, com deien abans, ho va aconseguir. Que suposo que és l'aquesta veu que estem en sentit. Amb aquest piecito, i els seus amics, els seus personatges, estava Petito, Petri, Cera... Sí. I Púes. Sí, correcte. I Púes. Aquesta pandilla de dinosaures... Molt icònics. Volia fer precisament això, una mena de bambi prehistòric. I tant va aprofundir en els seus coneixements o en la seva recerca de la vida prehistòrica, que es va empapatant d'aquest museu de Los Angeles, també, el museu d'història natural, que, finalment, uns anys després, tindria jo que... 5 anys després, de fet, tindria jo que aquesta gran juràcia park, que és el que se li quedava allà en el... en el Tinté, per dir-ho d'alguna manera. Sí, que realment, el bus que el veia encantat és anterior, la juràcia park. Sí, és del 88. No sé si ho havia vist o no. Sí, ho ha vist. Doncs Déu-n'hi-do. Una de les coses que, com sabem, sempre... Estimina Spielberg, quan hi ha alguna cosa per allà, va fent, i al final... Va fent de les seves. Ho va aconseguint. Em comentaves un fantasia, d'alla. Jo crec que és un projecte icònic de Disney, que va obrir moltes portes que coneguessin el que eren capaç Disney i subpatrulla. Vull dir, una mica era el que va obrir els ulls al món, i dir, ojo, que està Disney... Home, no s'hauria de dir-te, perquè... Sí que ho veiem així amb els nostres ulls d'ara. Però la pel·lícula va ser un fracàs total en el seu moment. En la seva primera edició, sí. Sí, sí, el que va ser exacte. El 40, sí, sí. Tan és així que, si no hagués estat per Dumbo, després, hauria caigut en bancarrota, o possiblement hauria costat més remuntar, almenys. Sí, de fet, Disney sempre ha estat una mica així, no? Sí, ha tingut les seves etapes. El tibàxiu, sí. Exacte, i ara estem en l'erat dels Life Actions. No els hi falten diners, però a qualitats... Bé, això és una mica més qüestionable. Doncs sí, a veure, fantasia és una pel·lícula que és muda, precisament perquè fa servir la música, música clàssica, de compositors coneguts, melodies molt reconegudes, com el Cascanueces, per exemple, que també hi apareix, però en aquest... És millor que la de Disney. Eh? És millor que la de Disney, no? Que mala que és esa pel·lícula, dius. És xuleríssima. Es podien haver quedat en aquesta versió, que és... Ja, ja veus, ja veus. Uf, no, no, no. Doncs en el cas de fantasia, que està dividida en diferents curs, que expliquen diferents històries, tenim un curt... Ai, curt, he dit... Doncs curt. Hi ha un curt, precisament, que té a veure, no només amb els dinosaures, sinó amb la creació de la vida a la terra, que aquest curt es diu la consegració de la Primavera, perquè precisament fa servir la música de la consegració de la Primavera, de Igor Stravinsky. Que precisament, com a curiositat, era l'únic compositor que estava amb vida quan es va estrenar la pel·lícula, i quan va veure com s'havia adaptat la seva música, va estar gens d'acord amb el tracte que li havien donat a la seva peça musical, ni per l'orquestra, ni per com havien adaptat la història, perquè és que la història és completament diferent, com havia imaginat ell a l'hora de composar la melodia, i va estar totalment en el desacord, i no li va agradar gens. És com estic fent King amb el resplendor. Bueno, però estic fent King, no li ha d'anar res de res del que fa ningú, perquè el pobre està agafal. Ja, però ell diu una justificació en algunes coses, perquè hi ha algunes adaptacions que són una mica dolentilles, però el resplendor... El resplendor és brutal, però, clar... Això, però... Però també és brutal, Mary Poppins, i la... I no l'he vist encara. La seva escritora, bueno, és que ja no comentaré que no l'agicis, perquè em sembla una barració, però, bueno, avui l'Alla, quan m'arribis a casa, te la mires. Bueno, com que sé que no ho faràs, tu seguiré dient fins que ho facis, però, bueno, també va passar en Mary Poppins, va guanyar Òscar, es va guanyar popularitat per tot arreu, i l'escriptora, jo crec, encara va demandar-hi tot el Walt Disney per allò que havia fet, perquè havia posat música al seu llibre. D'aquests casos en trobem molts, però fantasia és un d'ells, no? Fantasia és un d'ells, totalment, perquè resulta que l'original anava sobre com es revia la primavera a Rússia, cosa que no té res a veure amb la creació de la vida a la terra, com comença aquest curt. Resulta que aquest curt està dividit en quatre fases. La primera és més com més abstracte sobre l'univers, sobre com es genera no vida, sinó més els volcans, com es va regirant la terra perquè hi pugui haver vida. Aquesta és la primera fase. La segona fase és quan comencen a aparèixer els primers micro-organismes al mar, i apareixen les cèl·lules com es reprodueixen i com es van multiplicant, com van surgint aquests cada cop més complexos, que he de dir que aquesta part de petita em feia molta por. Em feia molta por, sobretot per la música, perquè era molt tètrica, i sempre em havia de tapar els ulls per passar aquesta part, perquè no podia rebobinar cap endavant. Sempre havia de tapar-me els ulls i... La mini l'Alla. No, mama, no vull veure aquesta part! No, no, això m'ho quedava per mi. Jo no volia admetre que em feia por, perquè res veia una mica la mirada i ja està. I després, la tercera part, és ja com surten els dinosaures, i es veuen allà tot d'espècies, dels bilofiraptors, els dinosaures amb plomes, hi ha la famosa escena d'entre el triant dels euros-rex i l'altra dinosaure, que és el Rívor, que ara no recordo el seu nom, però que hi ha una batalla èpica, i després els Simpsons van fer una paròdia d'aquella escena amb el Bart i l'Elisa. I ja per últim tenim la quarta fase, que és l'extinció dels dinosaures. No hi apareix el meteorit en aquesta versió, sinó que és més que hi ha una insulació. Una insulació i els dinosaures moren no congelats, sinó de molta calor. De cert, sí, de calor. Clar, perquè en aquella època no havia surgit encara la teoria que havien mort per un meteorit i per congelació. No havia surgit. Es pensava que havien mort per insulació, i llavors per això ho van representar així. I després que es veuen allà tots els escalets, dels dinosaures i tot, ja apareix l'aire freda de la Terra, i així és com acaba aquesta versió de la consegració de la primavera de Fantasia. I bé, la volia destacar. M'agrada molt que hagis comentat això, i a més també m'agrada poder agafar el vol, perquè em sembla molt bé, molt interessant, lligar-ho també amb la pel·lícula que us volia parlar jo. Jo us volia parlar d'una pel·lícula que es diu The Good Dinosaur, o com l'hem conegut aquí. Viaje de Arlo, el Viaje de Arlo, i de fet, en el Viaje de Arlo parlen una mica d'aquest meteorit, no?, però què passaria si aquest meteorit es desvies de la Terra i no et xuqués amb la Terra? És una pel·lícula per la qual partes aquesta pel·lícula de Pixar. Exacte. I de Disney també, jo crec. Sí, Disney Pixar. Disney Pixar, i que aquest meteorit marxa, no passa per la Terra, sinó que passa de llarg, i llavors als dinosaures hi ha un moment molt divertit, que es miren allà, com si fos un estel fogat, s'ho miren com diuen, bueno, seguim la nostra via, perquè tal. I bueno, la pel·lícula no deixa de ser com uns dinosaures humanitzats, i a mi això, hi ha moments que em fa fins i tot el respecte, perquè estàs veient una pel·lícula que els dinosaures parlen, i bueno, clar... Home, si no seria muda. Totalment, totalment, però com que després un dels personatges d'aquesta pel·lícula és un humà, l'humà no parla, l'humà fa sorolls, i els dinosaures es parlen. Clar, si és al revés, han fet que els dinosaures es desenvolupin, com si fossin la humanitat, i en canvi, i així és com va desenvolupar la història, tenim un inici que els dinosaures estan creant les seves famílies, estan creant també com una granja, i els veus allà creant una vida nova. I és bastant curiós perquè nosaltres, un dinosaure granjero, no? Això no l'havia vist en un dia. Són els herbívors, o sigui, és l'espècie del piecito, de fet. Sí, sí, l'espècie del piecito. Són com els dinosaures més pacífics, com els han retratat, normalment. Sempre els han retratat molt pacífics, molt... De fet, és el primer que veu a l'engran, quan el viu a Josep Parc, és el primer dinosaure que veu. És quan es treuen les ulleres allà, el moment de les ulleres allà, i el moment aquell que surt del cotxe així... És el primer dinosaure que veuen, sí. També perquè és el que té el col més alt i és el que es pot veure més en la distància. No, no, aquell moment és brutal, és brutal. Però sí, és un personatge que ha sigut protagonista en moltes pel·lícules de dinosaures, una d'elles aquesta. I bé, el viatge d'Arlo no deixa de ser això, no? Animació tòpe de Disney Pixar. Pixar? Disney Pixar? Que tens ganes d'anar a la va? Vull pensar més i més. Disney Pixar. Disney Garita. A mi una de les coses que em flipa de Disney, últimament, està fent molt guai és l'aigua. Té una manera de fer l'aigua, que és preciosa. Vull dir, no sé, és molt bonica. Tu saps allò que estàs posant el passebre per Nadal i fas l'aigua amb un tros de paper de... De plata. De l'alumini del bal. Del bocata. Tornes un rió i et n'has d'anar. I després veus una pel·lícula de Disney i dius, hòstia, quina aigua més ben parida. I ho veiem afrausent, ho veiem aquí. És al·lucinant com als dissenyadors, com als dibuixants, fan una magnífica feina, com sempre. I és així. Sí que és veritat que a mi, com està dissenyat l'Arlo, no m'acaba de fer com el Pes. Ah, molt de llibertat. Que el disseny no li va acabar de convèncer. No em va acabar d'agradar com és l'Arlo. És a dir, jo crec que el volen fer molt diferent a la seva família, perquè destaqui. I crec que això és un error, perquè... No sé, no m'acaba d'agradar aquest disseny que té. És una història d'amor odi entre el personatge humà i el personatge dinosaure, i que han de donar el millor d'ells per tornar a casa. Jo, com a opinió personal, hauria de tornar a veure la pel·lícula, perquè només la vaig veure quan es va estrenar. Però jo recordo en Ària moltes ganes, en plan, és una pel·li de Pixar que guai, i sortir un pèl de sabuda, perquè em va semblar una pel·lícula del Montón, i que feia servir recursos que ja havia vist en altres pel·lícules, com el rei León, com My Sage, recordo. No sé ara quines escenes concretament, però sí que hi havia moments que deia, això és igual que el que he vist a... no sé què. Llavors la vaig veure poc original en aquest sentit. Sí, que passa que al final, quan vas a veure cinema... Ja ho has vist tot, en realitat, sí, sí. No, i jo crec que a vegades posem el gestor massa alt. No, no ho dic per tu, sinó perquè inclús per a mi, per a tothom, posem el gestor massa alt en aquest sentit. De dir, vaig a veure jo perquè... No ho sé, vaig veure una app moltíssim. Clar, clar. Si ja vas a veure a Pixar pensant, ostres, Pixar, guau. Vaig a veure una app 2, no, no, si vas a veure una app 2, et posarà app 2, no? I quan vas a veure una pel·lícula, jo crec que hem d'anar una mica més oberts de vent. Sí, ostres, a veure què em trobo. Clar, perquè al final no deixa de ser un entreteniment, i simplement si aconsegueix això, per molt que faci servir recursos que ja han vist moltes vegades, doncs... És la manera com es fan servir sempre. És que ara que deies A.S.A.H., em recordava aquesta banda sona de David Newman, que és brutal i que també parla de dinosaures. Sí, la tercera entrega de A.S.A.H. Correcte, correcte. Viajant a la prehistòria. Viajant a la prehistòria d'aquesta manera, doncs també podem conèixer els dinosaures i que també tenim personatges superentrenyables, en aquesta saga, i és al·lucinant la de vegades que ens ha fet riure A.S.A.H. com a mínim, a mi, en el cinema, la petita pantalla a casa, també ha aconseguit DreamWorks. És, crec que és DreamWorks o Sky? No, Sky. Sky ha aconseguit que carriquem, que tinguem uns personatges entrenyables, i no sé si es van fer fins i tot 4 o 5 feliçs. 5 feliçs que hem fet, correcte. Brutal, moltíssimes, i bé, han treballat una mica de tot, han treballat d'espai fins i tot, crec. Sí, han anat a tots els llocs que poden... Fiel o tierra mar de todo, vull dir. La 3 dels dinosaures era un viatge en el tiempo, crec, que anaven per l'aire dels dinosaures. Al final, això és un recurs que també s'ha fet servir en tot el cinema de dinosaures, també, no? Hem vist pel·lícules, sobretot, pel·lícules d'acció real, per dir-ho d'alguna manera, tot i que els dinosaures, en tota la majoria, en esta motion, com diem abans, hem vist dinosaures en l'espai, hem vist dinosaures a la gran ciutat, hem vist dinosaures per tot arreu. És molt curiós si penseu en el fet d'això, no? Perquè en els anys 50, 60, va haver tot aquest boom, que sí que pel·lícules d'aquestes fantàstiques, d'aquest índole, secundades per a l'estiu NSP, els 90, i la resta, més enlloc, estem tirant a l'animació. És un recurs molt més... no fàcil, un recurs molt més... molt deable, no potser. Més assequible per portar un dinosaure, que és una criatura molt més... Clar, perquè al final el que estem fent és precisament el que ara ja és abans. Nosaltres, com a NSP, mai van poder estar junts, per diferències de milions d'anys. Llavors, si fem una animació, al final estem intentant entrar molt més en aquell món, deixant nosaltres una mica d'abana. Deixant anar a la imaginació. Aquí podrem tirar a moltes variants, i aquestes conjuncions, que també les han hagut. Jo us vull parlar, per exemple, que abans que parlàvem de l'estiu NSP, que el 93 va sorprendre, va sorprendre tot el món, les coses com són, amb el seu Jurassic Park, com veiem abans, en el 88, ja feia els seus pinitos, el mateix d'any 1993, produiria també una pel·lícula d'animació, que era Rex, un dinosaure en Nova York. Ah, sí, correcte. És una pel·lícula que també està produïda per NSP, però sí que... Ella està ficada en el tema dels dinosaures. Sí, hi va haver una vegada que se li va ficar això en el cap, i al final tot anava tirant cap aquí. Que ja ho entenc, ara estàs buscant, aquí fent una recerca d'informació, i un estudi complet, i va anar per una pel·lícula, però va anar per una altra. Com deia, en aquesta pel·lícula, de Rex, un dinosaure en Nova York, doncs això, simplement és un divertiment per als més petits, que amb la seva doble sessió, si veiem després Jurassic Park, és com un boom. Clar, jo me'n recordo, quan era petit, al canal 33, hi havia una sèrie, que jo era una sèrie documental, de Jurassic Park, no sé si no en recordareu, jo me'n recordo perquè em flipava molt. Quan tu ets petit, jo era gran, ja. Ja ho sé, però que potser feies zàping, potser, jo què sé. La cosa és que, clar, per a Jurassic Park, és una sèrie que jo tenia superoblidad, i ara m'ha vingut el cap, que dic, hòstia, que fort, no? Era una sèrie documental que anava sobre un senyor que estava fent com un zoo, que va muntar com un portal del temps, i era com una sèrie documental. Tu estàs mirant com un documental. Però amb persones de veritat? Sí, sí, amb persones de veritat. El senyor Allà era el típico... d'això, doctor, més que doctor, era com el talentó, i va muntar com una espècie de portal, on ell entrava al portal i podia viatjar al passat, i anava en format documental, anava investigant i tal. I llavors, el tio, el final, que les bèsties, o els dinosaures, feia que els perseguissin, i llavors ell anava corrent davant dels dinosaures per enportar-se als al món, i així muntar com una mena de zoo i que poguessin seguir vivint. Era una passada, jo me'n recordo... No me'n recordo, gastos, a més. Jo me'n recordo que estava superflipat, jo, amb aquesta sèrie. M'agradava moltíssim quan era petit, era allà de dimarts. Si parlem de sèries, parlem de dinosaures, jo diria que era tiramés enrere, però a nivell de remake, la sèrie de dinosaures. Dinosaures. Això era una mena de Simpsons, amb dinosaures, saps? Era un Simpsons, un pare de família, tipo així, però això amb dinosaures fets de... de podies expandir... Sí, sí, sí, que no era una feta més especial. Molt mítica, aquest bèbédi. Tu no, mami. Sí, jo sé quina és. No l'he vist cap a Pizodi, però sí que sé quina és, perquè... dels típics vídeos de les sèries són les finales més tristes, les sèries d'animació i tal. Correcte, aquesta sèrie és que acaba com acaba. I té un final molt previsible per una banda, però per una altra, que si has vist la sèrie durant tots els episodis i tal, sí que es fa trist. Totalment, totalment. Em sembla molt d'agreu, perquè aquest també serà un final trist, perquè hem d'acabar ja. És un final amb el cop final, ja caigui. Amb el meteorito, ja puc. Moltíssimes gràcies, Laya, Raül. Encara que no ha vingut del preu històric, heu estat aquí una estoneta en el nostre estudi, has aguantat els nous insults, Laya, cosa que t'agraeixo. Mai se m'oblidarà aquest inestimable, però... Sí, la veritat que ho he fet amb tot el bon cor, però, bueno, al final, també... Has sortit el tiró per la culeta. Clar, és que m'emprenya una mica, perquè ja saps que tu sempre em fas fascas i a vegades també en surten coses llexes, però ja saps que jo t'estimo. T'estimo tant que et diguis, si us plau, no te'n noeguis amb les crispetes. Que vagi molt bé, adeu-siau. Adeu. Ah! Ah!
Cinema a la Gresca
Xerrem de cinema, de les pel·lícules que us agraden, de les nostres, festivals, premis, pelis dolentes, de bones, etc. Amb Laia Vidal i Raúl N. Cortés.