Comencem! Molt bona tarda, benvinguts, i benvingudes al programa que tant us agrada. Benvingudes i benvinguts a Cinema Alegresca. Jo soc Daniel Martínez i compartim una tarda més, un matí més a l'hora que estigueu, perquè si fa una fa és igual, compartim una estoneta amb tots vosaltres amb aquest Cinema Alegresca. Avui us portem un programa ple de notícies interessants sobre actualitat de cinema. També parlarem de la RAPESCA i acabarem amb uns cinemàprics d'allò més entretingut. Això sí, abans, però, saludem els nostres especials amics, la nostra família de Cinema Alegresca. A la meva dreta, com sempre, avui no hi és, davant, com sempre, com a vegades, Raül Navarro, molt bona, Raül, com estàs? Molt bona, molt bona tarda, o s'estic davant. Avui estàs davant meu, normalment estàs a la meva dreta, però avui... Sí, però avui estic tocant cosa. És l'home de les mil tecles, també, avui, Déu n'hi do, Déu n'hi do, ja no sé quantes medalles més tets de posar, Raül, ja l'home entrenyant, una de les mil tecles, ja ho tens tot, ja ho tens tot, i a l'esquerra, la fantàstica, ella és la Llevidal. Avui sembla una mica un teletubi, perquè va de color així, com Taronja Fuxia Chillón, que la veuries des de l'altra punta de Barcelona. Tronja, no és tronja, és rosa. Per això, rosa, és el que digui. La Llevidal, bona tarda. Bona tarda. Com estàs? Doncs... normal, com sempre. No sabia que t'agradés el tronja. Que no és tronja, que és rosa. A més, és roba d'esport, perquè avui he tingut classe de cos. Ah, avui he tingut classe de cos. Sí, m'he hagut de ballar. He hagut de ballar. Quina coreografia esteu fent, la Llevidal? És una coreografia molt senzilla. Sensual? Sensual? Sensual, també. Ah, vale, senzilla i senzilla. No paga dits, oi? Llàstima que la ràdio no es pugui representar. Us imagineu, vosaltres, una coreo sensual i senzilla, i és aquesta. La Llevidal, la veritat és que millor que la imaginació la deixem córrer, perquè això és cinema a la Gresca. I arranquem el programa, com sempre, amb la pregunta de la setmana a la Llevidal. Avui que vas de tronja, com deien, que tu ets una banderina. Sí, soc una banderina. Soc una banderina. Soc la germana perduda dels teletubis, que no hi havia cap tronja, no? Ni rosa, doncs... Doncs ja està. La Llevidal, avui que vas com un teletubi de color rosa, avui la pregunta és molt especial. I jo crec que t'hauries d'enganar una mica més, t'hauries de posar les teves trajes de gala, això, això, col·locat del jersei, aquest del decatlón cutre, perquè avui, Llevidal, la pregunta de la setmana és a quin actor convidaries a sopar a casa teva? Home, és una pregunta... És d'origlló, és d'origlló, eh? Moltes possibilitats aquí. Totalment, totalment. Lleida, l'objectiu d'aquest sopar és per conèixer el més, per saber més de ell, per tant. Bueno, hi ha més objectius. Clar, caldre escoltar, tindrà clar els seus objectius del sopar. Home, però... Per què rius, Laya? Estàs nerviosa, Laya? No, perquè em fa gràcia. Em fa gràcia com planteges la pregunta. Potser jo només vull sopar amb aquesta persona, i conèixer les seves anècdotes, i el que ha d'explicar. Potser jo vull una persona experimentada. Sí, i l'important és que siguis experimentada. Si ets experimentada, tu passaràs molt bé, Laya. Les primeres vegades com... Sí, és experimentada. Clar, seria el primer cop que sopo amb un actor. Clar, sí, sí. Fes-te aquesta introducció, perquè els nostres vients entenem que estem parlant de menjar, i no d'altres coses. L'Alla Vidal. Aquí et decantes. Jo estava pensant, perquè m'ha pillat una mica d'imprevist. Aleshores, potser... Serà aquí té pill o aquí té mato. Potser pensant-ho millor, escolliria una altra opció, però així, a Bote Pronto, si fos un actor, com es diu, el millor amic del... del Wes Anderson. El millor amic del Wes Anderson. O un dels millors amics del Wes Anderson. El Owen Wilson. Perquè... No sé, és un tio que em causa bon rotllo. No només amb els seus papers, sinó també com actor, em transmet bon rotllo, i aleshores seria un sopar així que li preguntaria coses molt amenes, i tindria una xerra guai. Jo només l'aguanto quan no fa comedies. Com fa comedies? No l'aguanto. Quan no fa comedies, que és gairebé mai, l'aguanto bastant... Sí, no l'aguantes gairebé mai. Fa coses interessants. Ha fet Wonder. Sí, va fer Wonder, per exemple. I ha fet coses que també va fer aquella de... de Wes, de com es diu aquella pel·lícula. La viatge d'Argeling. Ah, també. La viatge d'Argeling, o viatge d'Argeling. Bienvenida a Argeling. No sé com és. Ja ha quedat. És com el seu paper referència. És veritat que ha sortit en diverses més que no siguin de comèdia, però no sé, mira, m'ha vingut. I després, si fos un actriu, segurament seria la Anne Hathaway, que també m'agrada bastant, o la Jennifer Lawrence, que l'admiro molt també per Modern, per l'ambre, i li preguntaria també coses respecte com va ser la seva experiència en aquestes pel·lícules, i, no sé, també coses de la seva vida, perquè no. Jo, si li hagués de fer una pregunta a la Jennifer Lawrence, ho tindria bastant clar. Jo crec que n'hi dia cap al Gorrion Rojo, que jo crec que ha sigut el seu paper més atrevit i més arriscat, i un dels seus millors papers a la... Home, interpreta bastants papers allà. Sí, sí. Fa com de 4 o 5 personatges. Sí, és bastant bèstia. Perquè et deixaves tan xucat, no? I jo crec que tiraria més per aquí. Raül Navarro, tu per aquí tiraries? No ho sé. Mira, jo crec que... I ara ho diré, potser, algun que... que no deixe això, que no... que tal David Hyde Pierce. Uf! David Hyde Pierce. Os poso dos opcions, o David Hyde Pierce, o... Clain Cranford. Perquè el primer que m'ha vingut el cap amb aquesta pregunta és... Ho tenim molt d'alt, això, eh? És que ens havíem d'efectar en situació. El primer que m'ha vingut el cap amb aquesta pregunta és la pel·lícula del Perfector Fiction. No sé si l'heu vista. No. No, és una pel·lícula del 2010, independent, és una pel·lícula molt petita una, però que va sobre un sopar, com aquí que diu, i és molt... molt divertida, en aquest sentit, és molt boja, i aquests dos actors tenen... un sopar entretengut. Vull dir, és recrear aquest sopar. Sí, jo crec que soc una mica masoquista en aquest sentit, jo crec que estan en aquella situació, anem a veure què passa aquí. Perquè la segona opció que he pensat, és que ni vam massaer, per exemple, recordant a l'Oyo, no? Què vols per sopar, tu? Un sopar, però en l'Oyo, com si fossis l'altre que estava amb ell. Sí, sí. Totalment, jo crec que hem sigut de postes molt arriscades, i veient el poster de... Home, ja que venim a jugar, juguem bé, no? Perfecte, en fi, si no l'heu vista, us la racumam. És una petita, no és un pel·lículó, és divertida pel giro que fa, i és molt psicològic en aquest sentit. Mmm. Com un perfectos desconocidos. No, més, boja, en aquest sentit. De fet, jo dic que hi ha un fot que potser és el lector dins d'aquesta pel·lícula, que potser és menys conegut, per dir-ho d'alguna manera, però el David High Pierce és... hi havia una sèrie, que era en un psicòleg, ara no en recordo, no? Feia el seu germà, un personatge molt esbujedat, també, i en aquest cas, en aquesta pel·lícula, fa d'enfitro, i és una bogeria. Déu-n'hi-do, un aposta bastant arriscada, però, bueno, mira... Home, com el Raül, el Raul és molt arriscat, sempre. El tanto, un 6,2 sobre 10 a film infinitiu? Sí, no dic, no és un pel·lículó, ni molt menys. Jo crec que inclús us costarà trobar-la, no sé si està en alguna plataforma, però potser us costa trobar-la. Jo em venia a referir que... film infinitiu sempre a puntua molt baix, i un 6,2 és... Sí, film infinitiu a partir de 6 és una bona pel·lícula. Generalment, i excepcions, però... Estic d'acord, estic d'acord amb aquesta... Com has dit que es deia? El perfecte enfitro. Doncs vaig a buscar a veure si es pot veure en qualsevol pel·lícula. Perfecte, i ara ens anem a la meva resposta, que la veritat és que... Ah, és veritat. És veritat, no me'n recordava. És veritat. És que jo no sé per què m'autoflagelo d'aquesta manera, però bueno, la qüestió és que... A veure, jo tinc bastant clar, jo sé que soc fan a fer ritmo de Quentin Tarantino, i moltes vegades dic, no?, jo abans de morir-me vull conèixer el Tarantino i dir-li què t'ha passat, què t'ha passat en tu vida per fer aquestes pel·lícules tan brutals, no? I a mi em faria molta il·lusió sopar amb el Tarantino, i si no ho aconsegueixo abans de morir, com a mínim... Com que diuen que hi ha algú després, doncs a veure... Però només va la seva faceta d'actor, no de director. Sí, exacte, la seva faceta d'actor. La de director no li puc preguntar res, no? No, no li vaig preguntar res. L'imitat, la seva mateixa pregunta, eh? Sí, sí. Jo per això també tirava una mica, després en aquesta segona opció, a l'Ivan Massaguet, perquè a mi sabem que és un cuinetes, o sigui... És veritat. No, i que prepari ella sopar. Clar, per això ho dic. Però... Jo poso a casa i tu et fiques el menjar. Eh, pues poca broma, perquè el tio... No, això, això. Se'n va a tot arreu. Si el seguiu en xarxes, podeu veure que... Fins i tot treballa amb cuinets professionals, de gran renom, cuinets de menorca, cuinets d'arreu de l'estat, i de veritat és que Déu n'hi do, eh, tio? I a més, la faceta d'actor... Ho té tot. Jo, per mi, és un objectiu. És l'opció més propera, no? El menjar. I vam a Massaguet, vam a Portigui. Per cert, pel·lícula del perfecto amphitrión, a Filming. A Filming? L'Alla, no desapeguis molt del micròfon, perquè anem per tu, perquè això és l'Alla viral. Eh, no, però tu no has respost. Ah, val, sí, sí. A veure, l'Alla, l'Alla. Esperem un moment, l'Alla, estic cansat de que dirigeixis aquest programa, com a tu, i que fas el que et doni la gana. És que em pensava que diries més coses. Si soc un passat, si sempre dic el mateix, que a Tarantino m'agrada molt, que vull que vull que vull tenir teus resposta, vull tenir 10 tarantinos per córrer per casa, que vols que et diguis, que no sé què vols que et diguis. Això de tenir tarantinos... Us ha d'anar una mica cru, això, eh? A córrer per casa, això és nou, eh? T'imagines? T'imagines... T'imagines el sodiós a Ossocho allà. T'imagino el tarantinos. El sodiós a Ossocho, tarantinos. Amb aquell cap, amb aquell cap, aquests gràcia, els minillors... Octillitos, com a los Simpsons. Que horrible, per favor. Bueno, ara sí, senyores i senyors, nens i nenes, no apagau la radio, sisplau. Això és Laia Vidal i la ciutat de les estrenes. Laia, com pots veure, he deixat avant de... el tio Motixalamet. Per una vegada, la meva vida he prescindit de les seves... I els reis en Gosling. Sí, i els reis en Gosling, i... i amb molts, però, bueno... I ara, laia, laia, laia, laia... Laia, laia... Laia, laia, laia... Laia, laia, laia... Laia, laia, laia... Laia, laia, laia... Laia, laia, laia... Laia, laia, laia... I amb molts, però, bueno. Vamos a lo que no se tañe. Anem a parlar d'aquestes pel·lícules que s'estrenen aquesta setmana. Avui dipendres 12 de febre... als cinemes. Ja podem anar les setmanes, que ho estem dient a la nostra audiència, que parin conta perquè hi ha poques estrenes, i que la gran majoria doncs són estrenes a plataformes. Però hem de destacar que avui s'en estrena una que ha vingut del Regne Unit. Correcte. Aquesta és l'estítola la senyora Louri La senyora Loury Eijo. És com si la protagonista fos ella i després el Eijo, així perquè em sobrava. Però en realitat els dos són els protagonistes d'aquesta pel·lícula. És una pel·lícula produïda per Genesis Pictures i Library Films, entre d'altres productores. Es tracta d'un drama biogràfic sobre pintura. Ara veureu per què. Dura un arimitge, aproximadament, i està dirigida per Adrienne Novel. És a la seva òpera Prima. Aquesta paraula que tant t'agrada. És a la seva òpera Prima al cinema, però no és un senyor sense experiència. Perquè és un director de teatre, director d'art i director executiu de la Royal Shakespeare Company des del 1990 fins al 2003. Per tant, és un home que s'ha situat sobretot en el món del teatre, però ara, amb aquesta pel·lícula, es trasllada al món del cinema. En el repartiment principal, li trobem la senyora Lowry Eijo, en aquest cas interpretats per Timothy Spoll. És el que va ser el Peter Pettigrieu de la saga de Harry Potter. No sé si ara el situeu. El col·legossà, no crec que es deia. El ben papau. Ai, mare. En versió catalana. I també ha sortit a pel·lícules com El discursso del rei. I la que fa de la seva mare és Vanessa Redgrave. Ha sortit a pel·lícules com Crimen i castigo, o Les estrelles de cine No Moren en Liverpool. Una pel·lícula del 2007. Us explico una miqueta la trama que ens porta aquesta pel·lícula. Tenim que és un drama biogràfic, per tant, està basada en la vida d'un pintor que va existir a la vida real, que és Lawrence Stephen Lowry. Cada fet va ser una de les figures artístiques més importants del reglament de mitjans del segle XX. I el que passava amb aquest senyor és que era un pintor famós per la seva visió única del nord-oest industrial d'Anglaterra. O sigui, ell estava molt capficat amb la revolució industrial i amb retractar tot el tema de la indústria d'Anglaterra. I el que passa és que tenia molta obsessió amb això, però no venia gaire. És el que passa amb molts pintors que estan en vida, que en vida la seva obra no val gaire, però després, quan es moren, se'ls fa més importància. Doncs amb aquest va passar el mateix. I per culpa d'això va haver de passar la resta dels seus dies treballant com a cobrador del lloguer i fent classes d'art per poder subsistir. La seva vida està clar que va ser complicada i la pel·lícula retrata no només aquesta faceta, la seva vida de pintor, sinó també es centra molt en la relació que mantenia amb la seva mare, que vivia postrada en un llit, estava en els dos junts a casa, i era una relació complicada perquè ella, cada cosa que feia el seu fill, la criticava. I aleshores clar, el fill tenia un munt de conflictes interns, de voler fer el que volia, però l'hora de contentar la seva mare, la seva mare que no el suportava, era molt complicat. I això és el que ens porta la pel·lícula de la senyora Louri Eijo. Doncs ens sumem a aquesta cartellera amb aquesta senyora Louri Eijo, i ens anem ara a un país pròxim, ens anem a França, perquè anem a parlar de la xica Del Brafalete. Ui, quina música, m'encanta. Doncs sí, ve molt al pego, aquesta música, en realitat. Això és Ràbia Tarantella de Ennio Morricone, que la va composar per una pel·lícula, no, per una obra de teat, no, per una pel·lícula, crec, de no sé qui, crec que posa aquí Alonso Anfan, que no tinc ni idea del que deu ser això, però que és molt comuna per la va ser la banda sonora que acaba la pel·lícula Malditos Bastardos, perquè va ser una de les peces que Quentin Tarantella no li va robar d'aquella manera com amb ell li agrada, i va fer... I com altres directors han fet, també. Sí, sí. És una pel·lícula italiana, entenc, però que després s'ha adonat i s'ha popularitzat gràcies a Malditos Bastardos. A Malditos Bastardos, ja passa també amb altres pel·lícules. Doncs ve molt al pes, perquè aquesta pel·lícula, de fet, es tracta d'un drama judicial. Vingut de França, la chica del Brazalete, durar una hora i mitja, també. El guió i la direcció, en aquest cas, estan portats per la mateixa persona, per la mateixa dona, en aquest cas, Stephanie Démontier, directora d'altres pel·lícules, com Terle Batut, o Cleo Ipoll. Clipoll. Clipoll. Unes pel·lícules franceses, òbviament, perquè és francesa. I en el repartiment principal li trobem actors i actrius, com Melisa Gehrs, que és la protagonista i és el seu primer paper a la gran pantalla. Però també apareixen els actors Rotzi Gem, és un actor marroquí que ha sortit a pel·lícules com Persona non Grata, d'aquest any diria, o de l'any passat, i l'alumni seria L'O Salvajes. I per últim també apareix Anaís Démontier, és una actriu francesa, també, com el seu nòmic, una mítica, i va sortir a pel·lícules com Gloria Mundi o Mandíbulas, de Sitges. Va estar Sitges d'aquest any, no? Mandíbulas? Sí. De fet, el Rauli i jo la vam veure. Sí, i tant. A mi m'agrada molt, és molt divertida. És molt divertida. És molt divertida. Jo m'ho vaig passar molt bé, veient-la. Si no m'equivoco, ja ens suporta la laia, però crec que s'estén d'aquí poc. Ah, sí? Ah, doncs... Però sí, d'aquí Poquet. I ara no, però... Estarem pendents d'aquesta estrena. I ens en hem de descobrir la sinopsi, no de Mandíbulas, sinó de la xica del Brazalete. Ja arribarà. La xica del Brazalete ens parla d'una noia, que és l'Elis, que té 16 anys, i ella està acusada d'haver assinat la seva millor amiga. Aleshores, la pel·lícula transcorre durant tot el judici, tota la pel·lícula al judici d'aquesta noia. I es veu en el judici que els seus pares la defensen de manera indiscutible, perquè no es poden arribar a creure que hi hagi comès un acte com aquest. No obstant, això a mesura que la seva vida secreta comença a revelar-se la vida d'aquesta acusada, la veritat es convertirà en una cosa qüestionable. Aleshores, la pel·lícula ens planteja les preguntes de qui és realment l'Elis, és qui de veritat la gent es pensava? Coneixem de veritat a les persones que estimem? Ai, aquestes trames... Passa't allà, ho he vingut abans. Aquestes trames que són ben curioses, perquè és allò de dir... anem a posar una mica de merda i a veure qui collons és aquesta noia. Sí, perquè a més en el tararí les veu que a mesura que va avançar l'El judici es van adjuntar en proves, cada qual més estrafolària que posen en dubte la inocència d'aquesta noia. I és com, ostres, des del principi sembla que no ha trencat mai un plat, sembla molt inocentota, però després ho hof. També pot ser que siguin coses d'interesos com la vampira de Barcelona. Què té a veure? La vampira de Barcelona m'ha vingut una mica de referència, perquè tracta una mica d'això, d'una noia que ha comès uns crims i que, en realitat, s'està lluitant per saber si ben bé aquells crims es va cometre o no. I si posa la burgesia de parmig, la gent burgesa ja, quan fot la mala gent burgesa, les coses de palàcia ho van espantar. I tant. I així continuem. Que, bueno, no anem en carro tirat per cavall, però quasi, quasi. Hi ha altres estrenes que també ens vols destacar. L'Alla, comencem per Mèxic. Sí, Mèxic ens porta un trama social del 2018, titulat El Hombrigo de Guidani. No sé si es pronuncia així, però mira, té el teu nom en el títol. Sí, sí. També s'estrena una pel·lícula espanyola, en aquest cas una comèdia romàntica, que es titula Este amor es de otro planeta. I, per últim, una pel·lícula que ens ve d'on diversos països. Entre ells, Ukraine, Georgia, Lituania, Estats Units i Canadà, es titula Anton Suamigo i la Revolució en Rusa, i és un drama d'amistat i de guerra, i on té importància també la Revolució Rusa. Els anotem, els tenim presins, però és que les estrenes ara ja no només es limiten als cinemes, sinó que també tenim les estrenes a plataformes digitals. Aí, dijous 11 de febrer, es va estrenar Punto Rojo a Netflix. Correcte, és una pel·lícula sueca produïda per SFE Studios. Més billodit, és un thriller psicològic. En aquest cas, dura una hora i 25 minuts, la direcció també és la persona que va co-escriure el guió. En aquest cas és Alain Darbog, és un director d'obres sueques, com són curmatratges, series de televisió, i una pel·lícula titulada Un Plan Perfecto, també de Suecia. I en el repartiment principal, i trobem... L'hi hagin posat un titulant en l'espanyol? M'he dit, no? No, tenia un altre títol, però... Ah, Un Plan Perfecto, dius. Bueno, era Perfect Plan, en realitat. Perfect Plan, Perfect Plan. Perfect Plan, però el van traduir. I en el repartiment principal, i trobem un actor i un actriu que fan de parella, en aquest cas, són Joan Kunk. Són uns noms una mica estrans, en aquestes pel·lícules. Joan Kunk és un actor de pel·lícules de Suecia, Finlandia, Regna Unit, i Dinamarca, i d'altres països. I després també hi apareix Nana Blondel, sortida a series com Heysel i Twin, i a la pel·lícula Sister in Arms. La gent sueca, si us plau. Podríeu deixar de posar-vos noms suecs, perquè clar, per l'Alla no pot. Són noms estrans. Home, noms estrans, no, som noms suecs. Ja, ja, clar, clar. Estrenys per nosaltres. Sí, per nosaltres sí. A veure, si plou una miqueta d'aquesta pel·lícula, d'aquesta punta rojo, i per què es titula així? Tenim una parella, que es diuen David Inatja, que està passant per una situació complicada a la seva relació. Els falta la xispa, que els fas tan amurats. Aleshores decideixen viatjar al nord de Suecia per tenir un cap de setmana romàntic i així tornar a reviure aquesta flama, que ja no està gaire bé a la seva relació. Aleshores, per això, planeja fer una mica de muntanyisme, i es perden per allà per les muntanyes i tot, i munten en la tenda de campanya i tot molt bé. Mira quina il·lusió tu. Però durant la primera nit veuen una cosa estranya, a la seva tenda de campanya, que els crida l'atenció. I és que quan s'apropen, hi ha un punt vermell que no se sap d'on ve, que els apunta, i no veuen l'origen. Ah, i d'aquí d'artítol. Exacte. Per això es diu Punto Rojo. Perquè hi ha un punt que els comença a apuntar i no saben d'on ve. Aleshores, aquí començarà una carrera per fugir d'un possible atac. Normalment, un punt vermell significa un francotirador que t'està apuntant. I com no saben, en realitat, quines l'origen estan una mica perduts, i es passen tot de la nit buscant la persona que els té en el punt de mira. Però, aquí hi haurà un handicap, que és que les condicions meteorològiques no els ajudaran, perquè ells estan en mig del bosc, en mitjans de muntanyes, recordem, i en plena nit, per tant, a Suecia, les temperatures són extremadament baixes. Sí, que és la versió sueca d'on grans. Sí, sí, exactament. El blanco perfecto i Punto Rojo. Correcte. I aquesta la podreu tenir a net. Jo ja el tenim. L'hem copiat d'una altra pel·lícula, però ja el tenim. Ens falta el títol. Més que d'un trenxera, eren el desert, i aquí és, doncs, de nit, i en les muntanyes navades. Sí, és que el desert a Suecia pobra. Exacte. Una cosa, una cosa, si tens un problema, a veure, totes les parelles que ens estiguin escoltant, si tens un problema de parella, el pitjor que podeu fer és un cap de setmana perduts en la mentalla. Allats. Però el sabó, el moment donat, comenceu a discutir, comenceu a cridar, i només hi ha un cotxe. I com ho veu, com ho veu, que dormís en el sofà a tot el fin de setmana? No, vas amb dos cotxes. Vas amb dos cotxes. Podries anar amb dos cotxes, però si hi ha algun problema, perquè clar, és que si no, ja em diràs tu. És en lloc de dormir en el sofà, jo dormo a la tenda i tu dorms a fora. A la neu. A més, en una tenda campanya, una caravana. Ja és massa. Segur que estàvem en els seus municipis. Tu dius que la gent fa unes cotrades últimament, per no gastar-se els calés. L'Ei, no ens movem de Netflix, perquè seguim amb l'amor, que l'amor està en totes partes. L'amor està en l'aire. L'amor el quadrada, l'Ei. Sí, també... d'un amor de parella, en aquest cas. Que bé, tu. També una pel·lícula que es va estrenar ahir, 11 de febrer, en aquest cas, una comèdia romàntica d'una hora i 40 minuts. Dirigit en aquest cas per Philip Zip Silver, ha dirigit dues sèries, una pel·lícula totes 3 de Polònia. I en el repartiment principal hi trobem també actors de Polònia. En aquest cas, Miroslau Baca, ha sortit a pel·lícules de diversos països, com les més recents són Légioni i El Correo de Barcelona, per si són alguna, doncs surt aquesta persona. I després també apareix Matus Vanesiuk. Ha sortit a pel·lícules com Aquello que amamos, Rascacia a los Flotantes i Seven Emotions. Carai. I bé, l'argument és bastant senzill, en aquest cas. És un periodista que és molt famós i de tanta fama que té se li ha pujat tot el cap. I està supercregut i es pensa que tothom està sota d'ell. I va mantenir una actitud molt soberbia. Doncs es veu que arriba un punt de la seva vida on dubta de les decisions que ha d'aprendre per què s'enamora d'una model misteriosa que coneix un dia i que porta una doble vida. Perquè ella és com una hana muntana. Perquè es posa... Es posa una perruca que és arrisada i aleshores, quan se la treu, sembla que tinc una altra cara, completament. Per què? Per què? I aleshores es veu que aquest periodista la coneix en un àmbit que és completament diferent del modelatge d'ella i se n'adona d'aquesta doble vida que porta i a partir d'aquí, ells s'arribarà a qüestionar les coses i les decisions que ha pres a llarg de la seva vida fins ara. A veure, fer-se una hana muntana tampoc és una bona opció si no hi es purnen el matrimoni i ni en re, o sigui que... No, no, jo t'estic dient l'Alla perquè ja t'he vist els ids amb una perruca posant-te una perruca allà. No funciona, allà, no funciona. Altres estrenes. El 10 de febrer es va estrenar pel·lícules com, per exemple, Notícies del Gran Mundo. Sí, aquesta pel·lícula del Tom Hanks que es va estrenar cinemes, doncs a partir del 10 de febrer ja la teniu disponible a Netflix. Perfecte. I bé, recordar que és un drama d'aventures, acció i western. Però també en el mateix dia del 10 de febrer es va estrenar padre de 4 i vuelve el tio Sofus i padre de 4, unes vacaciones muy locas dues pel·lícules de comèdia del mateix estil. I després el 12 de febrer a Netflix també podeu trobar un monòleg de comèdia del Dani Rovira, concretament, òdio de Dani Rovira. És un espectacle d'aquest tipus stand-up doncs estrena. I després també tenim El Camino de Chico, una pel·lícula d'animació de fantasia Vingura de la Mèxic, i per últim, una tercera entrega de comèdia romàntica, adolescent amb l'actor que té tanta grada, el Noa Centidelo que és, a tots els xicos, para siempre. Gràcies, Raül, gràcies, Laya, per aquesta puteòsic final de Netflix, ràpidament. Acveo també presentar en la Playa de Xècil. Sí, la Playa de Xècil, una pel·lícula de drama. Sí, jo també la vaig veure i tampoc m'ha quedat gaire. A mi ja m'han dit diverses persones, jo l'hauré de veure perquè no l'he vist, i a veure... Jo la vaig veure quan vaig anar a estrenar el documental a Madrid, a l'Arabi, a la Nada, em van posar el mèdic o l'home així. Sí, l'home sí. El mèdic o l'home així, sí? Ah, sí, sí, sí. Aquesta, bé, guai. Però la tornada de Xècil. I, uf, se'n va fer un viatge tan llarg. Podries haver d'ormir. Sí, sí, sí. No hi hauria hagut molta diferència. El doctor de la felicitat. El doctor de la felicitat. El mèdic o el mèdic? Sí. Doncs si us agrada aquesta pel·lícula, doncs que sé que la tindreu disponible. De fet, ja la teniu disponible en ATPO, a partir del 7 de febrer. Un thriller dramàtic en èctiques. I després també hi ha pel·lícules com Black Art, In The Absents Of Light, en aquest cas és un documental original d'ACBO, des del 10 de febrer el teniu disponible, que és un documental sobre l'art afroamericà. I, com de poc, es parla d'ell. I per últim també hi tenim Mula, pel·lícula del drama del Clinisboot, d'Estrenar del 2018. A mi és un director que m'agrada molt. M'agrada molt. I fa unes pel·lícules realment interessants. Mula, si val la pena per una raó, és per veure-la amb ell curra. Amb els anys que té, que no sé si té 80 i pico anys, el tio curra com ningú. Home, és que voten uns anys actuant, o ens quedem i... i fa molt bona feina. Sí, treballa molt bé, però... Mira, podríem comir de sopar. Doncs mira, perquè no... Home, jo... no sé. Des que li va treure el Millandola del Baby a la Isabel Cochet, que tu ja el tens... També, no? La Cochet, pobra... Cochet, pobra... Volia fer una punta sobre la cartella que ha fet la Laia, si us fixeu, en plataformes i, a més, trobo que està molt guai, eh? O sigui, cada vegada hi ha més documentals. S'estan assenant molts documentals, moltes... Aquest veó, sobretot, porta molts documentals. Sí, dies documentals, inclús. O sigui, trobo molt, molt, molt bé. Molt bo. Molt per això. Home, a final és un gènere més. I Acveós, sobretot, és la que porta més documentals originals. Sí, és un llenguatge molt interessant, la realitat, el documental. Doncs gràcies per la punt. La veritat és que sí, ho tindrem en compte, també, a l'hora de mirar les nostres cartelleres al llarg d'aquestes setmanes, però em penso que és una cosa que va a l'alta. Abans anava a la baixa, ara, cada vegada més, tenen en compte aquests documentals, i això... Sí, jo crec que a final és això. Sí que és veritat que a vegades fa una mica de mandra a la Seu, d'haver un documental, però jo crec que és molt enrequidó. Abans només veiem els documentals que feien a la dos, no? Sí. La típica idea de documental... Les llenes, allà. D'animals i tot això, jo crec que ha quedat una mica despassada, ja. Correcte. I ara hi ha documentals de qualsevol temàtica que et puguis imaginar. Abans també hi eren, però no teníem tant de sortir, no teníem tant de moviment. Ni teníem tanta visibilitat. És una bona plataforma, és un bon trampolí. Sí. L'Alla Vidal, seguiríem una bona estona detallant altres estrenes que ens porten a les plataformes, però ho hauríem de deixar aquí? Sí, jo, per mi, podem deixar. L'únic que voldria destacar seria Falling, que s'estrena a Filming, i és el drama dirigit per Vico Mortensen. Aquesta pel·lícula que... No sé si va ser la primera pel·lícula que va dirigir. Correcte. I que va portar aquí, de fet, els cinemes de Barcelona, i va venir presencialment a presentar-la i tot. Doncs que sapigueu que la teniu des del 12... O sigui, des d'avui. Des d'avui a Filming. Perfecte. Gràcies, L'Alla, per la teva simpatia, per la teva seta nou, i ara sí... Això sempre. Ara sí, ens anem a l'Arrapesca amb Raúl Navarro. Vinga, Raúl, shake, shake! De què parlarem avui? Avui... Mira... És que no sé com introduir el tema, perquè fa un parell de setmanes em vas recomanar una pel·li sense grans expectatives, eh? Vaig dir, mira-te-la, no està malament. T'he tingut, ara ja està. Sí que és veritat que no m'agradava voler vendre, perquè jo sé que com ja l'havia vist, hi havia una mica per on anava la cosa. ¿Estem parlant d'aquesta pel·lícula? Estem parlant d'això, estem parlant d'això. Ui, ja caigut. Però, mira... He volgut... Jo crec que... És una cosa que també vull vindicar una mica, que això sí que... Allò que no existeixen les bones pel·lícules, les males pel·lícules, que al final és dels cinemes per entretenir, la part d'aquesta màxima. Jo, quan sé davant d'una pel·lícula, sigui un drama, sigui el que sigui, jo vaig a entretenir una, no? Però molt que en un documental, com veiem abans, ens puguem... educar, inclús, eh? Sí, és un documental pot entretenir. Sí, però al final el fies el mateix, no? Entretenir-nos-ho. I, contra això, res a dir, perquè d'aquí podem veure qualsevol cosa. Jo he vist coses molt dolentes, ja t'ho dic. Però sempre s'ha d'entendre, té a veure... aquella coseta que t'ha fet... cridar d'atenció una miqueta d'una pel·lícula, que sempre pot ser... un plan, o un... No me'n vas una hora, és igual, el que sigui. Sí, és veritat, que en algunes que són inservables, però encara que digui així, sempre hi haurà alguna coseta que pugui més o menys fer el pes, no? D'aquesta pel·lícula, per això dic, no entraré a el que penso de segons quines coses, que em semblen una mica... Si no quedem, no quedem bo, no? Però em quedem bo. I jo crec que en aquesta pel·lícula m'he de quedar amb la història de la censura. Jo crec que per mi és la gran... gran part interessant de la pel·lícula, no? Tota la resta, per mi, ho tiraria. Però aquesta, de tot el que tracta sobre la censura, que en Espanya i demés, és un tema que m'ha semblat molt interessant, perquè, no sé, poc ho havia tractat molt alguna vegada, en alguna pel·lícula, que sempre s'havia sentit parlar d'aquesta censura. I, de fet, des de fora, no sembla que parli d'això. Des de fora, sense veure-ho de la bolí. Clar, sense veure-ho. Clar, perquè jo no l'he vist, i estic recordant el tràiler com era, i et quedo més amb les cançons i tot això. Pals ullens, estem parlant d'Esplota a Esplota, com hem dit, la pel·lícula musical. La lala en espanyol. La pel·lícula de l'any aquí a Espanya. Podria fer una llista millor, eh? Home, la pel·lícula musical a Espanya. Ha sigut molt a anunci. La pel·lícula musical de l'any. És l'única pel·lícula musical espanyola que s'ha estrenat. Per això dic, per això dic. És una mica trist, no? És la millor pel·lícula de l'any, perquè només s'ha estrenat. Potser amb el meu favor, en les temes que no vull entrar, que és el tema de coordinació, de veus, de... Jo donaria la raó amb moltes coses, eh, Raül? Però, bueno... Sí, sí, per això dic. No, per això dic. Si encara fos l'autotune. El problema és que li foten l'autotune quan no està cantat. Ostres. I al revés, no? No, però sense entrar aquí, no em quedo amb aquesta censura i de més. No sé si heu parlat alguna vegada del Código Hayes. El Código Hayes, no? El Código Hayes. El Código Hayes. A veure, el cinema, des de fa molt temps, ja sabem que existia, en general, aquesta censura. Ara, avui dia, jo crec que encara continua assistint, de certa manera, per sort. Molt, molt més lleugera. Però és una censura més d'aviat per part dels productors, potser, no? Això ho vull que surt, i això ho vull que surt, però una qüestió més aviat, econòmica, més camural, no? Encregeixi el cinema. En el cinema, des que es va inventar el cinema, totes aquestes pel·lícules s'han anat transformant. I, per exemple, durant els anys 20, 30, en els Estats Units, en Hollywood, el cinema era un gran boom, era un gran espectacle en aquest sentit, i no es podia, per exemple, ensenyar el malíc, les aixelles, els petons, és una cosa que veiem en el... en el cinema paraíso, per exemple. Paraíso, no? Els petons no podien ser de més de 3 segons. Ostres. S'havien de batallar, sí, sí. I per això em sembla interessant el pel·lícules, pel·lícules, pel·lícules, i per això començàvem amb això. Perquè parla patitzament d'això, d'això no pot estar més de la no sé quant, les faldilles no poden estar més de la no sé quant. O sigui, tot aquest cosetes em va semblar molt interessant. Per això, llavors els cineastes i els estudis tenien llibertat, però existia aquesta censura per organismes externs, i els criteris per... per què regien aquest en diferència, a més, a cada estat dels Estats Units, per exemple. No eren mateixos, com si fosis aquí, que no eren mateixos estàndards i que s'hagi dit que valència. Ja, ja. En 1927, Heis va elaborar una llista amb aquells temes que, en la seva opinió, devien ser habitats per a les produccions cinematogràfiques, i en 1930, tres anys després, va crear l'Estudio Relations Committee per aplicar aquestes normes, perquè tenien autoritat real. Per tant, els cineastes continuaven saltant-se les normes de Heis i una mica a l'aturera. Clar, perquè era una proposta més que res. Sí, llavors, amb l'ajuda d'un sacerdot catòlic, d'un respectat editor del moment, d'un bé catòlic, van elaborar un codi que era de censura cinematogràfica, que es va conèixer com el codi o Heis. El codi o Heis va ser aprovat al 1930, com dic, però s'havia sense ser obligatori i s'havia sense existir un organisme eficaç, un organ eficaç, perquè es portés a compliment de totes les normes. Pablo, durant diversos anys, es van seguir les pel·lícules fent amb tota la llibertat del món. I els cineastes, com deien, es passaven aquest codi una mica a sobre, inclús el desafiaven fent pel·lícules totes les cantaloses, per a el que era a l'època. Els principis d'aquests codis seria, per exemple, no estava autoritzat que ningú, que cap film rebaixés la modal de respectadors. És a dir, mai havien de conduir els respectadors a prendre partit per un crim, per qualsevol cosa dolenta, per un pecat, per qualsevol cosa. Els gènere de vida descrits en les pel·lícules havien de ser correctes, però correctes, què? Depèn de quin gènere o no es podia apuntar millor o pitjor. El sexe no podia ser explícit, ni molt menys. Els vals provocatius, els nusos, estan prohibits. També la blasfèmia, la luz de paraules malsonants. Tenim aquí un exemple que hem parlat alguna vegada del vint o sellevó, m'importa un bledo, m'importa... Ah, ja. Francament té que dir que no m'importa, que el van fer aquí. Ni la ridiculització de la religió. La relació sexuals fora del matrimoni no estaven permeses, excepte si es presentaven de manera poca atractiva o poca explícita. Llavors sí. I molt menys permeses estaven les relacions interracials o el que ells deien per versions sexuals com l'homosexualitat. L'assassinat i la violència podien mostrar, si fixeu, també vam tenir molt bum de cinema negre. Perquè sempre es tractaven sobre crims i poques vegades es veia el crim literalment. Esclar, es veien com ombres, no? Esclar, esclar. O s'explicava el crim? Sí, s'explicava o s'intentava resoldre, però poques vegades es veia. I això, per això, es va fer tan famós perquè sempre ja intentava esvinar de tot. Uns altres rags gusts, no sé com es diu en català, m'ha sortit així, representatius de tot això del Còdio Heis era que tot aquell que fes un acte delictiu havia de ser castigat al final de la pel·lícula. Sempre havia d'acabar a la presó. Com a càstig per haver-ho ensenyat. Sí, sí. Els espectadors eren tractats, com a nens, que s'havien d'educar. I encara i així es van fer moltes pel·lícules, moltes pel·lícules mudes també que van poder subsistir i sortir endavant amb totes aquestes... Sense aplicar la censura? Amb aquesta censura, sí, que havien d'esquivar, igual que va passar aquí, per exemple, d'esquivar de manera molt ingeniosa i per això els guionistes s'havien d'estrena, a partir del servei. No, la veritat, molt interessant, mentre anaves parlant, Raül, m'he posat en el piquipè i el Còdio Heis i han repassat algunes de les coses que anaves seguint amb algunes de les coses, algunes de les claus. Sí, he dit algunes així per sobre. M'ha semblat molt interessant, perquè és un document que, com ve deies, va néixer als anys 30 i que... va haver-hi molta utilitat, més de 30 anys, que va bastant utilitzar-ho, per tant, d'una idea, i també, doncs, si ho voleu investigar a casa o si voleu mirar, és bastant interessant i que encara, el que tu deies, no s'ha abandonat del tot? No, jo crec que es fa diferent, per utilitzar-ho d'alguna manera. És això del Lobo, que el Lobo va canviant d'especte. Sí, correcte. Doncs molt bé, gràcies, Raül. Ara sí, si ens dona temps, ens anem al cinema prics. Doncs sí, a Cinema Prics, aquesta ja és la segona setmana que l'hi dediquem al primer, la setmana passada ja vam dedicar una estona de Cinema Prics a Hans i Mèria, avui ho tornem a fer amb aquest trivial per descobrir més coses del compositor. Us explico, hi ha dos... hi haurà com dos tipus de preguntes, una amb respostes i l'altra, que seran com preguntes ràpides. Comencem amb el trivial on us donaré diverses opcions per respondre amb tu mateix, Raül. Recordeu, totes les preguntes que fem seran amb menció o amb... Una explicació. Sí, exacte. Relacionat amb Hans Zimmer, exacte. Comencem amb tu, Raül, com deia, et pregunto pel país europeu on va néixer Hans Zimmer. A, Alemanya. B, França. C, Itàlia o de Mordor. Sí, clar. És alemany? És alemany. Saps què passa? Està d'esperar a Austria. Sí, perquè pensava que era a Austria. Doncs no, és alemany. Ens ve d'Alemanya, el senyor Simar. No t'ha ficat aquesta opció? Sí, sí, si no ho he adoptat. L'Ellvidal, aquest torn és per tu, aquesta pregunta també. Película Bèlica de Christopher Nolan en van de sonora de Hans Zimmer. A, hasta el último hombre. Per què? Perquè és d'Od Tnet. T'un quer, què? Correcte. Una banda sonora molt interessant i que marca molt el tempo, que marca molt el temps, és molt, molt interessant. Sí, me'n recordo que el trailer... Tic, tac. Raül, aquesta per tu. Va relacionar amb la primera pregunta que té fet, però ara en comptes de preguntar-te al país, ens anem a la ciutat. Al carrer. I aquí un carrer, l'edicaxi. Hans Rimmer, com hem dit és alemany, quina ciutat va néixer o de quina ciutat per tany? A. Frankfurt, B. Milán, C. Mónic o D. Berlín? Doncs m'has vanetat, perquè si jo pensava que era austríac, ja no, malament. Vaig amb Mónic, va. Doncs no. Frankfurt. Frankfurt, sí, sí, Frankfurt. Si no, és de Berlín, eh? Sí, sí, sí, perquè Milán no... No, Milán, no. La llavida a aquesta pregunta és per tu. El film de Gladiadors, hi ha un film de Gladiadors on el que Simmer va guanyar un globus d'or per la composició d'aquesta banda sonora. Quina pel·lícula de Gladiadors és? Aquesta banda sonora. Sí. Aquesta. Ah, sí. No és aquesta. De molta pinta de Gladiadors, això. T'imagines, t'imagines. No, que això és del Mèquel Jacachino. Jacachino. Bueno, total. De Capuchino. A. Brithard. B. Lalaland. C. Gladiator. D. Menur. Sí, Lalaland. Lalaland és de Gladiadors, que ho sàpigues, per si no t'havia quedat clara la narrativa. Una pel·lícula de Gladiadors on Hans Simmer va guanyar el globus d'or i té una banda sonora realment impressionant. Una llavidad, el Brithard. Amb temes o trossets que podien sentir després en unes altres bandes sonores seves, també. No dic clagis, però són autopragis, tampoc. Doncs, Brithard? Doncs no. Estem parlant de Gladiator. Gladiator. Clar, clar. Però aquesta pista... Gladiator, Gladiator. Raül, aquesta és per tu. Grup espanyol, grup de pop, de música pop espanyol, amb la vocalista Anato Roja, on Simmer va participar com a pianista en una de les gires de concerts a nivell internacional. Això sí. Tu digues en sèrio. Sí, sí. Què li va passar al Nacho Cano? Sí. Què li va passar al Nacho Cano? Me cano, me cano. Me cano, eh? No sabia això, mira. Doncs sí, bastant. Tu dius. Va estar durant la gira del 84 al 85. Pudet. Crec que va anar al Japó, va anar a varios llocs. I sobretot hi ha un vídeo on Sorrell, si no m'equivoco, a Salamanca. A Salamanca, sí, sí, allà. No en Nacho Cano, no? Tocant allà, tiquitiqui, el piano, a Hans Zimmer. Sí, sí, la foto és molt curiosa, un american hablava allà. Home, sí, sí. És una mica mal luc d'americano. Sí, sí. No tinc de veure aquesta fotografia. Doncs va ser pianista d'americano. I ens anem amb tu, laia. Quants premis de l'acadèmia Premis Óscars ha guanyat el compositor? A, un, B, dos, C, deu, D, cinc. Ostres, de dos a deu, ja... Un, dos, deu, cinc. Doncs... cinc? Doncs no, n'ha guanyat un. Ha estat nominat 10 cops, però només ha guanyat una vegada pel Rileon. O sigui que de moment es queda així de cosa. Ràpidament, aquestes preguntes ràpides. Comencem amb tu, Raül, si et sembla. S'ha acabat pel·lícules protagonitzada per Johnny Depe, i ja en van de sonora de Hans Zimmer. Ai, que ho vols aganxar, home, que no és de Hans Zimmer. Bueno, sí que va fer la segona espat. De fet, ho posa. Ho tinc aquí de Hans Zimmer, o potser no. Piates del gaire. Correcte. M'ho vaig apuntar perquè sabia que em diries això. Films musicals de Disney pel qual Hans Zimmer va guanyar un Oscar a Rileon. El Rileon. Correcte. Pel·lícula de detectius i crims dirigida per Guy Ritchie, i protagonitzada per Robert Deuene Jr. en van de sonor de Hans Zimmer. Això és los homes. Correcte. Doncs aquí acabem amb aquest especial de Hans Zimmer. Moltíssimes gràcies per sentir-nos. I si voleu escoltar també Hans Zimmer, us ho recomanem molt. No us anuegueu amb les crispetes. Adéu. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda.