Sant Justencs, Sant Jutenques, Iboxencs i Iboxenques. Avui arrenquem un programa de cinema a Greyska, una mica diferent. En situem a Los Angeles, 25 d'abril del 2021. Hollywood es prepara per premiar les millors cintes cinematogràfiques dels últims mesos, una cita que sempre aquest any s'ha fet esperar a hagut la situació epidemiològica. La gala dels Òscars es veu afectada per un virus que vei rompre les nostres vides ja fa més d'un any, com si una pel·lícula de ciència ficció es tractés, el Covid-19 ens està posant moltes traves per refer la nostra rutina, però l'acadèmia del cinema americà no s'ha deixat ensorrar per aquesta situació i ha decidit tirar endavant una celebració que molts esperàvem. Avui a Cinema a Greyska, especial durant la tresena edició dels premis Òscar. Benvinguts a Òscars a la Greyska. Comencem! I en aquest programa d'avui, com deien, farem un repàs als millors moments de la 93er edició dels premis Òscar. Farem balanç i crítica de les premiades a categoria per categoria, però abans no podem fer-ho sense saludar el nostre entrenyable Raül Navarro. Bona tarda. Molt bona tarda Raül, com estàs? Benvingut a la Greyska. Sí, aquí he sortit una mica per l'epidemiologia. Epidemiologia. Tampoc ho he dit bé ja, eh? Era que m'ho he apuntat. Dramàtic, saps què m'ha passat? Tenia els auriculars al 100%. M'estava sortint sang dels auriculars. I ja no sabia ni el que... És que no em sentia ni a mi. És que no em sentia... No em sentia ni a mi. No, no, t'ho dic en serio. Ara ja m'he baixat, ja m'he regulat els auriculars i em sento perfectament, a la llibertat de les mil tecles. Potser el jefe avui, amb tots els de la llei. Avui amb totes les de la llei, sí, sí, la veritat és que sí. Em sento poderós, no t'he de que no. Jo em sento que vinc de passada, també puc dir que... No m'esperava. La laia sí que sóc els de la llibertat. Sí, la laia... A veure, la última notícia que s'emegem de la laia és que estava en un cinema. Probablement ha fet un laia viral i s'ha quedat dormida a mig d'una pel·lícula. Potser és nom, no ho sabem. Però el més probable és que s'hagi quedat dormida veient, nom atlant o alguna d'aquestes que ha estat nominada als Òscars, i s'ha fet un laia viral en tota regla, perquè no és normal que estigui aquí, que no hi sigui aquestes hores. Però la feina l'ha fet i ens ha enviat una petita cartellera. Ens ha dit, jo us deixo aquí la cartellera... Ja esperava no venir. Jo crec que ja esperava no venir. Ja s'esperava que es dormiria en la pel·lícula. Però bueno, sigui com sigui, les coses que avui no comptem amb la laia. I avui farem, com deien, un programa especial dels Òscars. Van ser la setmana passada, ja pas de tu la setmana. Anem a la mall. No és molt com a nosaltres, perquè normalment ho portem tot molt el dia. Però aquesta setmana, aquest any no ha pogut ser així, i ho hem de fer així en aquest temps de per mig. Però ens posarem el dia i comentarem les pel·lícules que van ser premiades en aquesta 93-en edició dels premis Òscar. Això és el que t'anava a dir, això. Tu n'hem guanyat, ja sabem que l'hem guanyat dos. No hem de fer porra. Nosaltres podríem respondre a la seva porra, nosaltres no l'hem de fer. Això és veritat, ens estalviem porra, i ens estalviem de tot. Discusions. Sí, sí, totalment. Doncs Raül, si et sembla, arranquem aquest programa, la arranquem ja, i jo volia fer-ho amb la pel·lícula que va ser, diguéssim, la pel·lícula de la nit, només, però tres premis ja va ser arrasar. És curiós perquè tots els titulars deia això, la pel·lícula que arrasen en l'Òscar, la pel·lícula de l'Òscar, no sé què, dius, a veure, només ha guanyat tres. Estava nominada sis i només ha guanyat tres, vull dir que tampoc és que n'hagi guanyat moltíssims com en altres edicions que ens ho hem trobat. Per exemple, l'any passat, per a si tots en va guanyar quatre, tampoc eren tants, però... Però teníem més nominacions, exacte. Clar, jo crec que aquí el concepte d'arrasar, jo crec que serà el que ha estat nominat una vegada i ha guanyat aquest pèmic, aquest arrasat. Sí, sí. I si se'n torna al caset, ho tenim a sobre. Però que clar, aquest seria el que guanya, de la nit. I acabem amb aquesta banda sonora que sentíem de fons, que és una de les fracassades de la nit, podem dir, que és la banda sonora del juicio de los siete de Chicago, que va ser una de les que... Bueno, és un dels grans fracassos de la nit dels Òscars, perquè s'esperava algun acusat, a més, d'aquesta pel·lícula i no va guanyar res. Jo, la veritat, és que no és una pel·lícula que em agradés massa. Em va costar una mica aquesta que comentàvem del juicio de los siete de Chicago, però bé, és una pel·lícula que, si més no, és biogràfica, explica la història d'aquestes set persones que van estar condemnades per unes manifestacions pacífiques als Estats Units. I la veritat és que és una pel·lícula que està molt i molt bé, però se'n va fer una mica lenta. És veritat que el muntatge no està malament, tenim un repartiment de luxe, seixabaron coin, tenim també el Eddie Redmine, tenim molts, molts Oscars dins d'aquest repartiment, i això està molt bé. Però la veritat és que l'acadèmia no els hi ha reconegut res, però, com comentàvem, hem de començar pel principi, comencem per aquell film que sí que ha sigut reconegut, que en aquest cas és Nomadland. L'acadèmia de les arts i les ciències cinematogràfiques als Estats Units va reconèixer la setmana passada amb tres premis Oscars, pel·lícula Direcció i Actriu Protagonista, la pel·lícula Nomadland, de la directora xinesa Chloe Zhao, que es converteix en la segona dona i en la primera asiàtica a guanyar el guardó de Hollywood a la millor direcció, protagonitzada pel Francesc McDormand, que suma la seva tercera estatueta, com a intèrpret i una més com a productora del film. Draul, et volia preguntar sobre la Francesc McDormand. Ah, McDormand. Avui no és el meu dia de pronunciació. No, quan hem de tocar noms, títols, segons cromes, segons qui diria, home, és delicat. És delicat, és delicat. És com el nom de la directora, tu escoltes per tot el reu i que encara li diuen una manera. Jo li dic Chloe Zhao, no sé si és així, però bueno, hi ha una gent que potser li diu Chloe, Chloe Zhao, que potser seria una pronúncia, no sé, però no, la cosa és que és la Chloe. El cas, jo et preguntava més que res per la Francesc McDormand, pel tema d'aquest és el 3 de terciós, que el segon va ser amb 3 pronuncios a les afueres i el primer en Fargo. Fargo, l'has vist? Fargo l'ha vist, sí, en el seu moment, sí, fa molt de temps, sí. Què tal? Prus la sèrie, he vist algú, no l'he vist sencera, però he vist alguns capítols, però... Bé, bé, és una pel·lícula molt entretinguda, la veritat. A mi em va agradar en el seu moment, amb l'escóem i tal. Tu ets fan dels escóems? Sí, sí, m'agraden. Normalment, el que fan m'agraden bastant. Hi ha alguna coseta, però sí, sí. En general, sí. Molt bé, no, i la Francesc McDormand, en aquesta primera pel·lícula que va guanyar l'Òscar, jo no l'he vist, la de Fargo, però pels agents que estiguin com jo, que no l'han vist, els convidem, doncs, a que la vegin. Jo no sé si estan algunes de les plataformes, doncs són a veure, l'he vist. L'hauríem de comprovar, però... Sí, sí, esteu, encara que no estic de plataformes. Per exemple, parlem de plataformes, com una cosa que estan molt elevades, perquè evidentment és una eina molt ràpida i molt... Tenim molt contingut a la mà, però avui dia sabem que és fàcil poder fer-se amb algunes pel·lícules. Algunes són més complicades, però segur que hi ha manera. Hi ha la biblioteca, hi ha maneres. Doncs sí, més que res, perquè a mi la veritat és que ara em crida més l'atenció que mai s'arca una mica de les pel·lícules que ha fet la Francesc McDormand a llarg de la seva carrera i veure realment com han anat... evolucionant. Exacte, evolucionant, a llarg dels anys, no? Perquè com comentàvem, amb nom atlant, guanya la tercera statueta com a millor trio. I la veritat és que... molt marescuda, molt marescuda, perquè aquesta pel·lícula... jo crec que és una de les pel·lícules de l'any, una pel·lícula sense precedents, jo crec que és una pel·lícula molt diferent el que estem acostumats a veure fins ara, i on Francesc McDormand es deixa lluir, es deixa ensenyar, es mostra nua en el sentit sentimental i emocional, es mostra nua davant de l'espectador. No només la Francesc McDormand, jo crec que també té un paper molt important, el que no està... normalment no estic tan en compte, com és el nivell paisagístic, per dir-ho d'alguna manera, aquesta pel·lícula, que fots de les grans ciutats, per donar-nos uns paisatges molt més naturals, molt més lliures, per dir-ho d'alguna manera, que és una mica aquest cant que té aquesta pel·lícula, el cant a la llibertat. Raül, m'agrada molt que hagis fet servir aquestes referències, sincerament, aquesta frase, i amb ella li donem pas al trailer. Mi madre dice que no tienes dónde vivir, ¿es verdad? No, sí que tengo dónde vivir, lo que no tengo... Es una casa. No te preocupes por mí, estoy bien. Mi marido trabajaba en la mina de OSG en Empire, y yo trabajé en recursos humanos unos años. Ahora mismo la cosa está difícil, tal vez debería plantearse la jubilación anticipada. ¿Necesito trabajar? Me gusta trabajar. ¿Cómo os he llamado de furgoneta? Una dona que, després de perdre-ho tot durant la recesió, s'embarca en un viatge cap a l'oest americà vivint com una nòmada en una caravana. Després del col·lapse econòmic, que va afectar també a la seva ciutat, a la zona rural de Nevada, ferm, pren la seva camioneta i es posa en camí per explorar una vida fora de la societat convencional, com nòmada moderna. Una de les coses que més m'agrada de esta vida és que no hi ha un adiós definitiu. Simplemente digo, nos vemos en el camino. Y nos vemos. Y vuelvo a vernos. Està malbé aquesta frase de nos vemos en el camino, perquè això és una frase que aquesta gent, que no és una nòmada, acostuma a dir, acostuma a tractar, no diuen mai una deu, perquè sempre tenen l'esperança de tornar-se a tovar, i estan quasi convençuts que es tornarà a tovar, perquè, al final, tots anem tovant-nos en el camí. Vull dir, és que més que diu aquesta frase, que és el d'Eivita Strenheim, veus que jo també els noms també els tinc estiruquies, de qualsevol manera, enti com enti. Aquest actor, i la Francis MacTormann, podríem dir que són els únics actors de la pel·lícula, com a professió. Perquè aquesta pel·lícula està basada en un llibre de l'enfecció de Jessica Bratler, que es diu País Nómana Supervivientes del segle XXI. En aquesta novel·la, aquesta autora es va estar convivint, i, diguem-ne, avistant a un món de Nómana, de Nómana, costa, és com un d'onim avui, de Nómana, i tots aquests nòmanes que van avistar escrivint aquest llibre són els que apareixen a la pel·lícula. Són reals, per dir-ho d'alguna manera. Hi ha un guió, està molt més guionitzada el que sembla, però no són actors professionals. Doncs és una dada molt interessant a saber, perquè la veritat és que ara veig amb uns altres ulls la pel·lícula, ara veig amb uns altres ulls tot el que vaig veure a les sales del cinema. És una pel·lícula, i jo crec que és un projecte molt personal per la Francesc McDormand, tenint en compte que va ser ella, la que va anar, i si no m'equivoco abans de la gala on va guanyar l'Òscar per 3 anuncios a les afueres, que crec que és el 18, abans de la gala va anar amb la novel·la a la Chloe, li va dir Chloe, vull que dirigeixis això. Algú així va ser? Algú així, no? Diguem que sí, queda més poètic. Potser no va ser 20 minuts a la gala. Potser va ser la Chloe, la que va anar a buscar-la. Diguem que es van trobar. La Chloe en aquell moment tenia una subvenció per ser com a dona directora, tenia una subvenció per fer una pel·lícula i van trobar un projecte que havien de fer un projecte juntes. Es van conèixer, van fer unes migues, i aquest és el resultat. La veritat és que és un resultat molt bonic, molt poètic. L'altre fa una estoneta amb elles fora de micròfons, una paraula que jo crec que descriu molt la pel·lícula, contemplativa. Sí, és una paraula, a mi em sembla molt... em fa sempre a viure, perquè els crítics de cinema sempre fan servir una pel·lícula contemplativa. Què vol dir una pel·lícula contemplativa? Jo he de dir que el meu primer personal és precisament aquesta. Jo crec que tots anem al cinema, veiem cinema, i en un moment psicològic ens pot atraure més un tipus d'història d'un altre. Jo estic en un punt que tot i que estic escrivint coses semblants, però estic en un punt que no em ve a gust veure contemplativament una pel·lícula, sinó que m'animi, que m'entretingui. Jo la veritat és que vaig al·lucinar en aquesta pel·lícula amb això, amb el tracte del temps, com ell, l'electriu, la Francesc, i tots els demés personatges tenen aquesta tendència de evitar el temps, evitar l'espai, evidentment, però sobretot aquests temps i aquelles pauses i aquell text, aquell guió tan escuet, tan senzill, i amb el que acabes entendint tot, tota una vida que t'arriba, com espectador, al culpi, perquè és una vida molt dura, una vida amb la que molta gent s'hi ha vist portada de forma involuntària, que econòmicament, a final de mes, no arribaven, i això és horrible, però és una situació que succeix ha succeït durant molt de temps i seguirà succeint si alguno fa alguna cosa, i la veritat és que la forma d'explicar tot això és realment sorprenent, i aquells plànols de la nada, perquè hi ha molts moments que l'Oesau opta per plànols que no es veu res, que senzillament es veu paisatge. I quins paisatges? Quins paisatges. I a mi em fascina una cosa, la gent que no hagi vist la pel·lícula, quan la veieu ja em direu, per a mi una cosa que em va passar amb aquesta pel·lícula, jo estava veient-la, i jo tenia molt clara la imatge de promoció que havien fet servir tant la productora com la pel·lícula en sí, que era la Francesc Macdormand, i de fons, doncs, es veia, jo què sé, un lloc, no? Es volten. Sí, el que fos com un paisatge, i era curiós, perquè hi havia moments de la pel·lícula que estava veient la pel·li, i deia, mira, aquesta és la foto promocional, o la foto del cartell, digue-li com vulguis. Després, una estona després, tornaves a veure el mateix plano, el mateix, el mateix, el mateix, però en un altre lloc diferent. I jo em vaig quedar assombrat, perquè dic, ostres, és el mateix primer pla, però en un altre lloc, i és com dir, a veure quin és el que em fet servir. Bueno, aquestes gràcies suposo que juguen això, i que sempre sigui el mateix. Crec que aquesta és la gràcia. Totalment, totalment, que aquesta monotonia, que tenen tant... que explica tant en aquesta història, la monotonia, el vagar, el no saber bé on anar, que això també és un altre. També, una de les coses que també ha sorprès molt és el tema de... d'Amazon, això té una barilla. Hi ha coses... La distància psicològica de vegades que es tenen els uns de les altres, i tu has sorprès això dels paisatges, i les imatges, i tal. I a mi m'ha sorprès que Amazon sigui el primer pla d'entrada i acabi la pel·lícula Disney+. Això és el que m'ha sorprès. Això no m'havia pensat, però tens tota la raó. La veritat és curiós, parla d'Amazon d'una manera com superbé, com superbonic, en Amazon pagant bien, en Amazon no sé què, i fa molts comentaris referents a Amazon, i evidentment... Té la pasta dins. Hi ha molta part de la pel·lícula que és gravada en una de les seves plantes d'Amazon, i és al·lucinant també veure-ho per dins, perquè molts de nosaltres tampoc sabem com funciona tot això, i que l'hagin sedit això, i això serien... Sí, evidentment, evidentment. Però, bueno, inclús la França és el mac d'Oman per entrar-hi tot en el seu... en el seu rol de personatge que tenia llibertat total per crear el seu personatge, per fer-ho l'olucionar, va estar treballant en una planta d'Amazon. Sí, sí, treballant allà, i va estar treballant en un altre post, també, que ha sigut després a la pel·lícula, també. Però tenia la primera mà aquest tipus de feines. Clar, jo crec que és la... és com tocar de peus i una mica situar-te ben bé amb quina línia de temps està succeint la història, no? Perquè si no fos per això i pels mòbils, podria passar la història perfectament als anys 80, els anys 90. Però Amazon i els mòbils és el que et situa i et diu, val, d'acord. És això, no? No sé, jo crec que és una pel·lícula molt bella, de bonica, té molta belleza, té molta belleza, i jo crec que això és molt important, no? Com deia, amb nom atlant es va estrenar els cinemes d'Espanya el passat 26 de març. Està encara en cartellera amb els cinemes que l'han recuperat precisament per això, perquè un que ha guanyat els premis Òscars també volen recuperar aquesta inversió després de tants mesos tancats. I a Barcelona el podeu veure les sales i el mò a les sales a Renoir de Blanca, Cinema Girona, i, com deiem, també s'estrena a Disney+. Avui, dia 30 d'abril, o sigui que a partir d'avui ja podeu veure la secció Star de Disney+, nom atlant. I sentim de fons aquesta banda sonora que forma part també de la pel·lícula de Ludovico e Inaudi i que també, doncs, juga molt, amb el piano i amb tot, i la veritat és que és una banda sonora molt bonica i que es recomanem molt podeu trobar també a Spotify perfectament o a YouTube, que investigueu perquè hi ha banda sonores molt interessants aquest any als Òscars i han hagut coses molt, molt interessants, com per exemple, també, aquesta aposta que ens portava Emerald Fennell que... va tenir premi, va tenir premi. Home, sona xula, eh? Sona molt bé, això és una joven prometedora. Aquesta versió és... Brutal, brutal. Va guanyar, com deia, amb el premi Emerald Fennell per una joven prometedora millor guió original, va ser la pel·lícula que va obrir també al Barcelona Film Festival Sí, ens vam parlar la setmana passada, no? Sí, fa un parell de setmanes us parlava d'aquesta pel·lícula que va ser una versió de tòxic d'aquesta cançó, ara no recordo qui és, però és una cançó molt coneguda i que forma part d'aquesta banda sonora la veritat és que té moltes versions, té també la versió de Rain & Men la típica. També té una versió, és una pel·lícula molt, molt interessant per la forma amb la que està explicada el muntatge. A mi em va captivar, em va agradar molt la música moltes vegades penso si ja tenim bona música que existeix aprofitem-la, no cal crear noves bandes sonores quan tens No és incompatible No és incompatible, però en aquest cas fa una feina de banda sonora molt interessant que és rescatar cançons i versionar-les En aquest sentit ho aconsegueix però de llarg, de llarg, de llarg i com deien, a la pel·lícula, s'endulla el premi millor original, també estava nominada a altres categories, com per exemple a millor actriu per Carri Mulligan no ho va poder ser perquè millor actriu com deien Salvando Francis McDormand estava bastant sentenciada aquesta categoria però Carri Mulligan ho va donar tota la pel·lícula, és curiós perquè aquesta pel·lícula de joven prometedora està, si no m'equivoco, produïda la Margot Robbie i l'altre dia escoltàvem el programa aquest que va fer Movistar especial pels Òscars que vam poder veure els Òscars en directe i tal, doncs comentaven que resulta que un crític no sé si era de la revista Variety o d'alguna d'aquestes li va dir a la Carri Mulligan és que aquest paper no li va dir la Carri Mulligan, va fer la crítica a la pel·lícula i va dir que aquest paper era més donat de la Margot Robbie, que és més sexy que no pas la Carri Mulligan i la Carri Mulligan li va dir si dius això vol dir que no es entés la pel·lícula no es entés la pel·lícula perquè la pel·lícula no va d'això d'aquí és més atractiva o menys atractiva la pel·lícula va del que va ja ho vam explicar fa un parell de setmanes però és una pel·lícula molt arriscada perquè tracta el tema de la bussexual d'una forma tan cinema i està allà entre la línia de ciència ficció abans de comentar el raó, com si fos una pel·lícula de Sitges perfectament però no és ciència ficció és la realitat, està passant passa cada dia aquella bussos masclistes, bussos de gènere bussos sexuals i aquest és un gran relat i una forma d'explicar-ho molt, molt vella, molt bonica i la veritat és que val la pena i us recomano que indagueu que busqueu aquesta pel·lícula i si més no, doncs... la veieu, la veieu perquè em era el Fenel, com deia, em fa una gran feina a millor guió original i es mareja a més la creació de personatges i tot és brillant doncs... com era allò, no? Déu que no caïtiro perquè m'hi toca doncs avancem, perquè ara ens anem a parlar de Manc Ai, què passa en Manc, Raül? Què passa en Manc, això? Què passa en Manc? Què passa en Manc? Allí està més pregunta en què passa en Manc Què passa, o? Sí, jo crec que està mirant dels cabells, no? Sí, sí, Netflix va aconseguir els drets però no sé si són els productors Això sí que no ho sé Sí, aquesta pel·lícula aquesta pel·lícula i ella ha dit a nivell visual em transportava a un moment molt xulo però... Òscar, a millor fotografia Bueno, Òscar, a nominació, a totes a nominació a totes ha guanyat fotografia i quin altre ha guanyat? ha guanyat... fotografia i ara t'ho dic, que ho estic buscant Sí A mi no m'ha acabat de fer el PS és en aquesta història amb el... un cidadano king i de més, amb un songwell Producció artística Sí, sí, sí això, amb aquesta història de songwells, el cidadano king i de més, de manque vits a mi no m'ha acabat de no m'ha acabat de trepar potser és una mica el que passàvem abans al moment en el que estic psicològicament que no m'ha deixat entrar perquè crec que és una pel·lícula que en un altre moment m'hauria entrat m'hauria entrat i ara no han entrat més que això que visual, nivell tècnic que era curiós, a treia però, per més, per més Doncs sí, la veritat és que els crítics la defineixen com un meravellós retrat de Hollywood, dels anys d'Aurats dels anys 30 i de la gran depressió amb la escritura del guió de cidadano king que és la base i és el, diguéssim, el taló de fons de la pel·lícula una pel·lícula del 41 que venia després de fer, de revolucionar la ràdio de la R.K.O. amb la la R.L.M. i si tot allò que va muntar no sé si un dia vam parlar del programa de tot aquest show i si anem parlant, anem parlant i això, llavors, era com venia una pel·lícula de un gran boom que va tenir els angles i, home, havia de despuntar aquí i es van posar moltes forces en aquest tinte i, al final, això és una mica el que explica la pel·lícula, no? Correcte, correcte el que passa és que es fa una pel·lícula suporífera que no es pot aguantar és a dir, és molt lenta i avorrida, a mi se'n va fer avorrida sí que és veritat que és la fotografia de l'Obonica, que és la producció artística, doncs et quedes embobat, però a mi se'n va fer molt lenta, molt pesada i és... A més, sí, per David Fincher David Fincher, sí, sí, totalment que és un gran director un director molt obsessiu està com a la línia de Kubrick, una mica, és com el Kubrick del segle XXI i és com, com, molt obsessiu i la seva feina sempre és molt obsessiva Home, de fet, és que, per exemple el fet de que trobem una pel·lícula en blanc i negre era precisament això, no? Aquesta obsessió de Fincher, de humanitzar a Ciudadanokeim que era en blanc i negre, evidentment, per crear el 41 i fins i tot Fincher va demanar que es creguessin unes càmeres especials per poder gravar en monocrom aquestes imatges en blanc i negre per poder tenir aquesta textura. Carai, carai doncs sí, sí, ho va donar tot, però doncs això no li ha servit de tant perquè moltes nominacions ha tingut aquesta pel·lícula, però això no ha servit, era la cinta més nominada i només s'ha endut, com comentàvem, premis menors, dos que en aquest cas és la millor fotografia i millor design de producció, premis menors aviam, enteneu-nos que la fotografia és molt important pel cinema, però els premis majors l'acadèmia considera premis majors, pel·lícula, direcció actors i poca cosa més, aquests serien els premis majors, però encara hi ha així, doncs dos premis ben marascuts, perquè és amb el que destaca la pel·lícula. Un guió que es produeix un guió per aviat finxa, sí, sí i és bestial, vull dir, això jo crec que és una de les coses que et marca, no? Sí, sí, totalment, totalment. Doncs ara com dèiem, passem d'una banda a l'altra, ens estàvem parlant de blanc i negre, ara ens anem al color perquè anem a parlar de la millor pel·lícula de dibuixos, la millor pel·lícula animada. El jo brillante i apasionado que está listo para aportar algo valioso a este mundo. Me ha salido un bolo. Tengo que cortarme el pelo sin falta, tío. Me haces un hueco. Soul, aquesta pel·lícula que ens estrenava Disney per les festes i que va tenir molt bona rebuda, bon èxit, potser serà perquè no van fer pagar més els seus suscritors. Segurament, segurament. I la veritat és que la pel·lícula va complir les meves expectatives, em va agradar molt, em va emocionar i la veritat és que em va semblar que és un can a l'esperança i un can al món de l'art i al món de la cultura que tant necessitava mare, no? Raül, tu com la vas veure? Jo vaig veure i crec que ho vam veure aquí i és una pel·lícula que compleix el seu propòsit, que és estar una més de Pixar i tenir força, tenir aquest punt emocional que ho intento tenir, però per mi es queda... Avui em sembla bé el hater de torn, i mira que no m'agrada ser-ho mai. M'agrada sempre treure coses bones. I li t'ho ve. Fes un esforç. Però abans de dir això, em sembla que vam voler reprendre l'essència de Inside Out i intenten jugar exactament el mateix i per mi es queda com a mig camí. Es queda a mig camí. Jo crec que és una qüestió de que el que intenta tractar aquí és com a algo més afímal. Llavors és més complicat arribar-hi. És una qüestió per dir-hi d'alguna manera del que en el Inside Out és una història que tots ens passen al nostre cap. Al final, crec que ens veiem reflectits. I aquí has de tenir un cert moment pensant certes coses per poder creure aquest món. És una qüestió per dir-hi d'alguna manera. Però per mi això es queda com a mig camí. Intenta jugar precisament i jo crec que si acabava en comptes de jugar tant hagués tirat més a excluir un dels dos camins que no ha deixat d'ofili tota mitja. Encara així funciona molt bé. La banda sonora és espectacular. Ja es m'agrada. Sí, el que és tota la part de jazz està molt bé. Està molt ben aconseguita. Estem sentint de fons aquesta banda sonora que també va guanyar l'Òscar per Tren, Rens, Nord, Ticos, Rost, i John Batist, que se'n van endut l'Òscar a millor banda sonora original. I el que és els moments de jazz són brutals i el que és el que omple la pel·lícula, doncs, té una similitud bastant curiosa amb encerraut amb gènere ja de la casa, de Pixar. Sí, això. Com deia, amb dos Òscars per soul a millor pel·lícula d'animació i millor banda sonora. I ara, doncs, a mi m'agradaria destacar també una... ara que estàvem parlant de música i parlàvem de la banda sonora de soul és un bon moment també per comentar la millor pel·lícula original que se la vando a la cançó Her. A millor cançó. Cançó original, sí. Ah, és pel·lícula. Ah, pel·lícula, perdó. La millor cançó original, com deia, que se la vando el messias Negro Fight For You i que va tenir va tenir molt d'èxit, va ser una cançó que va estar nominada, com deia, amb els premis Òscars que competia amb Laura Paul Cini i, passada això, se'n va endur l'estatueta a millor cançó original. Aviam, ara aprofito per fer una recapitulació una mica, perquè encara no hem parlat del que va ser la Gala. La Gala no es va dur a terme, com sempre, al Dolby Theatre, sinó que es va dur a terme en una estació de trens antigues, sinó que recordo malament la Union Station, que va ser la que va alvargar la Gala a la basprada del diumenge, el Dilluns. Una Gala que va ser pesada, que va ser lenta, que va ser avorrida i que va ser llargíssima, amb poca presència, evidentment, amb poques persones i que va tenir uns preliminars molt estranys i molt impactants, perquè la veritat és que mai ho havíem vist a la Gala, havíem vist, sí que havíem vist la típica, que t'hi fa vermella, que havíem vist mai aquest inici tan curiós amb... amb videoclips. Vam veure videoclips abans de la Gala, videoclips que feien por i que la veritat és que no s'entenien... no s'entenien massa. Bé, jo... a veure, és que aquestes Gales, al final, sempre són llargues, sempre són avorrides, tot i que poden tenir quatre toques curiósos o sorprenents, però per mi, aquestes Gales sempre són massa llargues, potser, per poder mantenir el espectador, i sí que, evidentment, els condinguts que tens no tenen massa massa xitxa, perquè una cosa, com el que dèiem abans, que són molt denominades, molt repartits, premis, això sí, però al final és com que faltava un gran boom, no? Doncs sí, sí, faltava aquest gran boom, que no l'hem trobat en cap moment, i va fer que fos monoten. Ara sí, sentim, de fons, aquest Fight for You, de la banda suronà de les messies judes i les messies negres, que se'n van dos, Òscar, si no vaig arrat, millor actor de repartiment, per tenir el que l'ulla, que ho va intentar, em deja més a l'ir, però que ho ha aconseguit amb les judes i les messies negres, i, com deia amb aquesta gala que comptava amb els nominats i amb els premiats menys a Anthony Hopkins, que estava dormint, quan li vam donar a l'Òscar, que no hi era ni allà. A mi per mi va ser un bajón el tema de l'organització, no, l'organització de les categories, és a dir, acabava amb la gala dels Òscars, ens havíem passat 3 hores, i van posar l'última a un candidat que no hi era, que no hi era, i clar, a mi em va semblar estrany, perquè va acabar la gala super, trapitxada, super, en plan, diòs, cargous tu, Anthony Hopkins, bravo, sóc una foto de l'Anthony Hopkins, com si hagués mort, sóc allà una foto, goodbye, fins l'any que ve, dius, a veure, què vol dir això, em va semblar, superimpactant, en aquest final els trapitós van voler vendre la gala, com si fos una pel·lícula, van fent en quadres, van fer uns case d'inici, també, tal com anaven arribant, els convidats. Sí, a mi se'n va fer moltes coses diferents, me la vaig tragar sencera, i la veritat és que d'una idea també, des d'aquí, des de Movistar, també van tenir alguns problemes, el directe, també van tenir els problemes en directe, i el tema d'anar traduint de forma simultània a tothom no és fàcil, entenc, que no és fàcil. Acabant amb coses que no deien, no? Exacte, exacte, sí, sí. Doncs, com deia, em sentim de fons aquest Fight for You de Judes i el Messias Negro, mentre tant, anem comentant altres premiades, que han estat destacades, com per exemple, feia una estona comentant amb aquest nom atlant i els premis que s'han dut, però també una de les actrius que més fumoleixia, en aquest cas actriu de repartiment, era Minari, la pel·lícula Minari se'n va endur a l'Òscar, el millor actriu de repartiment. Jo també he vist trossos només, no l'he vist sencera, he vist algun trosset, i m'ha semblat que és molt interessant sobretot la feina que fa també Stephen Jones, que jo tinc una aliada a casa de Stephen Jones, ja estàs, tinc els nens veient de Walking Dead, han començat a veure tot, han arribat a la, no sé si és la sisena temporada, la cinquena, la sisena, la sisena, oi? que cau Glenn, tinc el petit que està enamorat de ser encadat i agrada molt aquest personatge i un fart de plorar. Ja ho sap, ja ho sap. Tu estàs parlant d'una altra sena, quan aviat aquesta sena no t'ho diré. És una falsa sena, és una falsa mot i estic fent un spoiler. I el fart de plorar fins que dos capítols després, la torna. Tu que ets tan enginyós, fes un capítol... No, no, que va a contraris, divertit, això. Morirà a por, morirà en algun moment el personatge i el pobre, el teu fill, el deixaràs destrossat dos dies, ho saps? Ja ho he estat, ja ho he estat. Avui he descobert, avui he descobert que és la mentida. Ah, vale, vale, vale. Ja està més tranquil. Per fi comença a veure'ns una mica aquesta claró després de la tempesta, no? Va fer una pel·lícula també així, com... Com de... Com de zombies, també, no? De zombies, també, sí. Sí, sí, n'havia fet una que va venir aquí, Terror Molins, també. Sí, estàs, no recordo el nom, però sí, té una oficina, no? Era una mena de ràbia, no? Sí, sí. I es mataven els uns a l'altre, sí, sí, no? Sí, sí, potser, potser. Sí, potser que no és per si la cosa... Sí, home, aquest tipus de pel·lícula sempre... sempre estan entretingudes, sí, sí. No són contemplatives. No, no, ni molt menys, ni molt menys. No. Doncs, com comentàvem, minaris en duia aquest Òscar molt, molt, molt, molt necessari, perquè la veritat és que pel que m'han comentat fa una feina impressionant aquesta dona a la pel·lícula, i la veritat és que també va ser el punt d'inflexió i el punt d'humor de la gala. Li va tirar els trastos a el Brad Pitt, i això també va estar molt bé, va ser un moment de, ostres, Déu meu, que està aquí el Brad Pitt, saps? I ell es va emocionar molt, amb tot, i va estar molt, molt i molt bé, també. Un altre dels moments així divertits i cònics va ser Glenn Klaus Perreando, perquè... Sí, m'ho han vist tot a l'Òscar, sí. Encara que sí, jo crec que serà el gift de l'any, quan puguem sortir i quan puguem anar a les discoteques, quan ens deixin, doncs ja veuràs que tothom penjar el gift de l'any 2... Creus que estava nominada? Que se'n van amb les mans buides, però va dir 8 nominacions, crec que ha tingut en llarg de la seva carrera. En llarg de la seva carrera. I mai ha aconseguit l'Òscar, mai. Si et dic... També ha sigut nominada com a pitjor actriu en els bratsis, que s'ha de veure en el mateix dia, que això és l'hor divertit. També ha sigut nominada i no l'ha guanyat tampoc. Ni per bé, ni per malament. Carai, doncs quin rotllo, no? La veritat és que això dels bratsis és una cosa molt curiosa, perquè ja fa anys que es celebra i és aquell toc d'humor de... M'he sentit ingut, encara. Sí, sí, no, no. Ues, ues, ues. I és curiós veure pel·lícules que estan nominades als Òscars i a la vegada nominades als malgratsis, eh? Sí, exacte, exacte, perquè és una realitat que passa, és una cosa que passa, sí, sí, totalment. Aquest any, la gran guanyadora, guanyadora, eh? La gran guanyadora dels gratsis ha estat Dr. Dolittle. Dr. Dolittle, bueno, moltes felicitats a Robert de Wayne Junior. Això. És curiós, per exemple, que Borat, aquesta segona... aquesta secuela de Borat, també ha estat nominada als Òscars en dos categories i a mi també ha estat nominada en categories dels gratsis. De fet, el premi, el pitjor actor del partiment ha estat per Borat i ha estat per Rudi Giuliani, que no és ni actor, és l'exalcalde de Nova York, que surta a la pel·lícula. Molt bé, bueno, mira, m'has emportat un premi a casa, que més vols, que més vols, que més vols. Molt bé, doncs està molt bé comentar-ho també tot això. Sí, la Madre del Blues també ha estat una de les pel·lícules destacades de... Perdona, abans de canviar la teva. Rudi Giuliani s'ha endut dos gratsis. Dos gratsis? Dos gratsis. El pitjor actor del partiment i a la pitjor parella en pantalla. Ostres, pobra. Jo no em maria a Bacaloba. Ostres, mare de Déu. Doncs sí, parlàvem del pitjor, parlarem del millor, en aquest cas, vestuari. El millor vestuari se l'endulla, la Madre del Blues, que ha sigut també una de les pel·lícules més marcades de la nit dels Òscars d'Anguany. Fem un petit repàs a les pel·lícules que han guanyat, però d'una forma diferent. Anem a comentar on podem veure les pel·lícules i així, d'aquesta manera, els nostres ullents podran veure-ho. Netflix, la plataforma vermella, ens ofereix Manc de David Fincher, la Madre del Blues, que ha guanyat els premis en el millor disseny de vestuari, millor maquillatge per rockeria i l'únic Òscar amb segell espanyol que ha sigut per Sergio López Rivera. També tenim altres pel·lícules, com el Pulpo Menseñor que ha guanyat la pel·lícula millor documental. Sí, la veritat és que no s'esperava, perquè tothom s'esperava que guanyés la gente topo i de cop i volta se'n va endur el premi al Pulpo i s'està passant. El juicio de los 7 de Chicago, encara que no ha guanyat res, ara ens ofereix també la seva pel·lícula Netflix. I bé, com deien, Hilby, una elegia rural, tampoc ha aconseguit que premi, però Glenn Close, també la té, també està allà, és a dir, està en la pel·li, tampoc ha guanyat cap Òscar, també està a la pel·li. És per la mateixa pel·lícula, que estava nominat, sí, s'imagina. I també la veurem. Notícies del Gran Mundo, amb Tom Hanks, tampoc ha aconseguit cap Òscar, però també estava nominada i també la podem veure a Netflix. Està al migdia de tinguant. Altres cosetes, Amazon Prime Video, ens ofereix Sound of Metal, que ha guanyat l'Òscar a millor so i a millor muntatge. I a millor metal. La tinc pendent, la tinc pendent. Judas i el Messias Negro, com deien, que s'han fet amb els Òscars de millor repart, tenir el Calolla i millor cançor original, que la sentíem fa uns instants. Una noche en Miami, que s'ha anat amb les mans buides, però que també tenia 3 nominacions, Bora 2, que és igual, que també competia per 3 estatuilles, però no s'ha entut res. I ens anem a Disney Plus, per comentar-vos, no a Matlan, la podeu veure, la pel·lícula de Chloe Zhao, a partir d'avui. Soul The Pit Doctor, també la tenim, Mulan, que també estava nominada, i també la tenim a Disney Plus. I ens anem ara a HBO, perquè tenim altres pel·lícules a destacar, com, per exemple, Collective, que no ha guanyat res, però que estava nominada com a millor documental. I millor pel·lícula extranjera, que n'hi ha les dues nominacions. Exacte, i millor pel·lícula extranjera, que no ho hem comentat, però farem ara, millor pel·lícula extranjera, una altra ronda, com Matt Mickelsen, amb un dels discursos més culpidós de tota la nit, que va ser el del seu director, el Zomes, quan trobi el seu nom complet, us el dic, perquè la veritat és que no té desperdici aquest fantàstic... el fantàstic discurs que va fer el seu director, i no... Va ser un discurs molt maco, i la veritat és que val molt la pena, val molt la pena, doncs, si podeu reviure el discurs, perquè parla de la família, d'una pèrdua que ha tingut fa poc, i amb la que va lluitar per fer la pel·lícula, i va dir, ara li he de dir convella, una pèrdua familiar que ha patit el director, i bé, doncs, amb això, doncs, també és una cosa, ha d'estarcar una pel·lícula que em moro de ganes de veure, una altra ronda, hi ha gent que la critica. Això és com tot, Raül, com tot. Abans de res, alguna cosa... I depèn del dia que la veigis, i amb els ulls que la veigis. Abans de res, abans de tant que, Raül, alguna cosa més afegir d'aquests Òscars? Res, poc més. Doncs ens acomiadem aquesta pel·lícula, una altra ronda, que, com deien, és del director Thomas Winterberg, i que ha estat un guardonada amb l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera. I res més a dir, senzillament, que Chaos Walking s'estrena aquesta setmana als cinemes, una pel·lícula de ciència ficció, aventures i fantasia distòpica, també ho fan Erwin i la Bruja, una pel·lícula del Japó, que també arriba a les nostres cartelleres i a Netflix, los Michel contra las máquinas. Una mica d'animació, que ja ho ve, una mica d'animació, crea dos cadascals, l'universo de Lego, o no, la Lego pel·lícula, l'universo de Spiderman. Doncs sí, doncs mira, ens ho apuntem i, Raül, avui vull acabar amb la banda sonora que hem començat aquesta de los 7 de Chicago, perquè la pel·lícula no valdrà massa, però la banda sonora és brutal. Adéu, si ja ho gràcies i no us en nogueu amb les crispetes! ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...