Bona tarda. Benvinguts i benvingudes al programa que tant us agrada. Bona tarda. Benvinguts i benvingudes a Cinema Alegresca. Encara no m'he canviat el nom. Per tant, jo soc Daniel Martínez i estaré una tarda més amb vosaltres gaudint del millor del cinema, del satèart, amb vosaltres, però també amb una companyia i... Bueno, és que no la canviaria per res del món, la companyia que tinc a la meva esquerra, com sempre, la fantàstica Laya Vidal. Com estàs, Laya? Jo, estupendament, com sempre. Avui ens véns amb una mica... Avui ens véns amb una amiga, no? Perquè avui ens véns amb una amiga. Perquè avui la Laya ha arribat a l'estudi amb unes ulleres chonis, liles, chonis, chonis. I tenies tot la personalitat, perquè de cop i volta t'has començat a comportar com una persona diferent, rara, com poligonera. Això t'has fet un pel·lícula tu sol, eh? I per un moment... Així m'assinem, em sembla, a mi. M'he pensat que eres la Jenny, saps? La Jenny, jo què sé, la Jenny d'un camp, saps? Però a veure si ja estava parlant normal, què estàs dient? Jenny! Jo tenim aquí la Jenny. Bueno, avui Raül hauràs de lluitar no només amb la Laya i a mi, sinó també amb la Jenny. Raul Navarro, molt bona tarda. Com si no en diguéssiuficient. Molt bona tarda, no? Molt bé. I si no, i si no és suficient, és a dir, sempre ha de combatre amb la Laya i el Dani, avui ha de combatre amb la Jenny, però també amb les tecles. Sí, una mica. Perquè avui estàs... Ja es nota, ja es nota. L'home de les mil tecles, o sigui que tens feina triple avui en aquest programa d'avui de vendres 28 d'àmats. I no l'haurem de contractar a una altra persona, eh? Sí, la Jenny. La Jenny, la Jenny, la tècnica de sonido. Sí, sí, no, jo la veig, eh? Jo crec que explotaria l'estudi. Tècnica de mañana, poligonera de noche. Jo la veo, jo la veo. Ja ens n'anip quan gravem. Ja, ja, ja, per això, per això. Benvinguts i benvingudes al programa que tant ens agrada fer per tots vosaltres. Un programa on riem, on plorem, però sobretot, on parlem de cinema. Benvinguts i benvingudes a Cinema Alegresca! I arrenquem, com sempre, el programa amb la pregunta de la setmana. La pregunta d'aquesta setmana és bastant xunga, com la Jenny. És tan xunga com la Jenny, jo crec, perquè és una pregunta molt comprometadora. Va ser que avui és el programa de la Jenny, o què? Avui li decarem el programa de la Jenny. Si haguéssim de posar-li un adent... És a dir, si haguéssim d'identificar algú com la Jenny, serien les teves ulleres. Les teves ulleres són la Jenny. Sí, sí, és com la màscara, de la pel·li de la màscara, de la identitat, i quan te la poses, adquereixes la identitat de la màscara. O el Superman, que quan es posen les ulleres és el Clark Kent, i quan se l'estreu ja no és Superman. Ningú se n'adona, ningú, què fort, eh? Igual en tu, l'Aya. No, tu no m'has reconegut a la primera. És la superheroïna del programa, ja ho veig. La superheroïna del polígon, oi? Doncs avui l'Aya Vidalag i el Raül i un servidor haurem de respondre a la pregunta de quina pel·li no et cansaries mai de veure. Té tel·lita, perquè de veritat és que hi ha moltes pel·lis, però el Raül no té molt clar, però l'Aya sembla que... Podria, evidentment, s'hauria de fer una pass i s'hauria de fer una de les pel·lícules que a mi s'ha vist, per tant no em cansaria de veure-la. Tot i que no sé si heu dit alguna vegada, però ho repeteixo, sinó que no sóc de repetir les pel·lícules. Encara que la pel·lícula m'hagi agradat molt, sí, no dic que no l'autors ni a veure, però em costa. Sóc de veure coses noves totes, les totes m'han d'intentar veure contra més coses millor. I sí que és veritat que he revisionat moltes pel·lícules, però no conscienciadament d'allò de repetir una vegada i una altra. Però per això una de les que potser visc més vegades seria a Meli. Potser també per tot, ja no tant per la pel·lícula que també, sinó també per el que viu la pel·lícula, per aquest espedit que té la pel·lícula. És que és molt peculiar. Sí, la veritat és que amb a Meli ens passa una mica això, que no et canses de veure la pel·lícula perquè és tan bonica i t'atreu tant. I té tants matisos que cada cop que la veus trobes coses noves. Totalment, sí, és així. A més la música és preciosa, l'ambientació, la imatge, la producció en general, és molt bonica i els actors ho fa molt bé. I això fa que sigui un projecte que no et cansis de veure com la pizza, que no ens canses de menjar pizza. I com deia l'Alla, té molts matisos i molts petits detalls. Moltes reges de més. La gènere també una mica, no? Un drama còmic o una comèdia dramàtica, mig mig, però a la vegada té aquesta fantasia. Realisme màgic, diríem. I l'Alla, tu parles on tires? Jo crec que és que estava pensant ara i tenia una molt clara, però ara se m'han vingut també unes quadres, és que entre tres crec que no sabria llegir. Jo diria una molt, molt també, molt, que no és una sorpresa per ningú, és Coraline. Coraline l'he vist moltíssimes vegades i no em cansaré mai de veure-la perquè... També és una pel·lícula que treu moltes teories. Hi ha moltes teories de d'on va sortir realment el gat? L'altra mare estava morta o la Coraline va sortir algun cop del món de l'altra mare? Tots l'ho hem d'imaginar. No sé, és una pel·lícula que té múltiples interpretacions en aquest sentit i que... No sé, és molt especial per mi. Aleshores mai em cansaré de veure-la. Però dues altres, que depèn del moment també, però si em vull riure, però riure a l'extrem sense parar, no em cansaré mai de veure l'emperador Isos Locures de Disney. És molt guai. És una pel·lícula que m'he tronxo, m'he partit al meu món, sempre que la miro, em sé tots els acolits de memòria, però tot i així sempre m'acabo de rient. I això també té molt d'amèrit. I després una altra que escolliria és El Club de les Puigdes Muertos, que també té un sentit i un sentiment molt especial per mi. Quines grans pel·lícules esteu portant pel·lícolones? Molta veritat. Molta veritat i pel·lícules d'un gener molt clar. Jo, aviam, jo sí que és de triar pel·lícula, jo recordo que vaig tenir una temporada que... Ja sé que anava tirant, Call me by your name. Correcte, anava a dir Call me by your name. Sí, anava a dir Call me by your name, tens tota la raó. Ho he dit pel meme, però... No, no, és unitat, és una pel·lícula que, a més, ho vaig dir aquí, ho vaig confessar en un programa que no em cansaria mai de veure-la. És una pel·lícula que em transmet tanta tranquil·litat i tanta pau, sempre que la veig, no em cansa de veure-la, no em cansa de veure-la pel que transmet la pel·lícula, pel que transmet els seus actors, pel que transmet tot. Vull dir, em genera una pau interior, aquella pel·lícula brutal. I després, amb quina altra pel·lícula em quedaria així de veure-la? Bueno, Malditos Bastardós. Malditos Bastardós tampoc em cansaria de veure-la, perquè és una pel·lícula tan genial a nivell de guió, a nivell de interpretació... Més ja amb els primers 20 minuts és que t'atrapa. És que amb els primers 20 minuts ja és una pel·lícula, com aquell que diu, d'aquells 20 minuts es podria fer una pel·lícula. Diu al cap, en els primers 10 minuts també és una pel·lícula. Sí, sí. No, no, la veritat és que és exquisita i bé, doncs, serien aquestes dues opcions, no? Doncs per la primera, recorda'm que si alguna vegada em convides a veure una pel·lícula a casa teva de sorpresa, que no hi vagi. Ja sé el que m'esperarà. A veure-la ja. Potser una opció molt bona, o una opció que... Bé, no tant. Potser de 15 anys fan com hi va jornem, en anime? No, no, sí, faran com hi va jornem 2. Ah, sí? Sí, sí. Doncs bueno, potser... Si la fessin en anime potser t'agradaria més allà amb l'anime. Ah, mira, jornem també és una pel·lícula que mai hem concedit a veure. Ah, mira, jornem. Sí, sí, sí. Ah, ja acabàvem, eh? No, mai acabàvem. Mai acabàvem, però hem d'acabar perquè és que, si no, no podem passar la següent secció, perquè ara en tenim una de les ciutats més meravelloses que existeixen. Això és la llavidal i la ciutat de les estrenes. I arranquem el programa d'avui amb aquestes estrenes que venen ja al cinema, però també a les plataformes. Hem de dir que el cinema ja comença a aixecar el cap pel referent de Cartellera. A més, veritat que ara els horaris s'allargen. Ara les pel·lícules, les projeccions ja poden començar... Ja poden, crec que l'última projecció pot ser fins a les 9 o les 10 de la nit. Per tant, els cinemes ja poden obrir fins als 11, 11 i mitja. Això vol dir que... que hi ha sessions, doncs que ja les podem... sessions més nocturnes, que ja poden funcionar, que fins ara no funcionaven. Excepte les sessions golfes ja és com si fos normal. Exacte, les sessions golfes no, però les altres ja van funcionant i les matinals també. Les matinals que funcionen molt bé, sobretot els caps de setmana, pels nens i tal, que ja us podeu anar animant al cinema. I avui la Laia ens porta un parell de pel·lícules que la veritat és que tenen molt bona pinta i comencem per la primera que ens ve dels Estats Units. Correcte, començo amb la pel·lícula dels Estats Units, distribuïda per Focus Features, titulada una de nosaltres. Has tractat un thriller dramàtic sobre la vida rural i familiar, ara concretaré millor a les sinopsis, dura dues horetes gairebé, una hora i 51 minuts, i has estat dirigida i guionitzada pel mateix home, en aquest cas, és Tomas Bezuca, o Bezuca, ha dirigit altres pel·lícules abans, com Big Eden, del 2000, La joia de la família, del 2005, i Montecarlo, del 2011 i passat 10 anys, ha tornat al cinema amb aquesta pel·lícula. En el repartiment principal, si troben un actor i un actriu, en aquest cas són Kevin Costner, recordat per pel·lícules com El hombre de acero, Figures ocultes o Molly's Game, i també apareix Diane Lane, també ha sortit el hombre de acero, i hi ha Molly, però no és Molly's Game, sinó la pel·lícula Molly, i altres pel·lícules com Serenity, o La Liga de la Justícia, i com no, la Liga de la Justícia de Zack Snyder. Zack Snyder últimament està així. Podem deixar de detectar aquestes dos pel·lícules, com si fossin dos pel·lícules. Com si fos separades, no? És una única pel·lícula. Només que més exceses, sí. Sí, sí. Sintigna, el Raül. Mira que no és de superarades, el Raül, però sintigna. És clar, aquesta pel·lícula ja ho mereix. Sí. Mareix l'indignació, no? Correcte. Explico una miqueta de què va una de nosaltres. Tenim la pèrdua del fill protagonista, que és el Sherryp Jubilat, George... No. Tenim un matrimoni, que són un Sherryp Jubilat, que es diu George, i la seva dona Margueret. Ells dos tenien un fill, i el fill acaba de morir, i els dos han perdut. A partir d'aquesta decisió, a partir d'aquest esdeveniment, deixen el seu rancho a Montana, per tractar de rescatar el que és el seu net, que és a un altre estat, que és Aracota. I aquest nen es veu que està ara en custòdia d'una altra família, que és la família dels Weboy. I perquè la Nora s'ha tornat a casa amb un altre home, i ara està cuidant el net. Doncs es veu que la matriarca d'aquesta altra família, després de descobrir les intencions que tenen els avis de recuperar aquest net, decideix fer tot el possible per quedar-se'l, i per no deixar que se l'emportin. Bàsicament. Ja està, eh? Vull dir... Com es nota que vas a Saco, avui, amb la secció, laia? Com es nota... Jo sempre vaig a Saco. Hi ha alguna pel·lícula que t'interessa profunditzar més avui? Perquè sembla que vagis més ràpida, perquè potser vols parlar de Cruella, o què? O no? Potser perquè votem unes setmanes que ens mengem tot el temps, i hem d'espavilar-me en aquesta. Potser que tinguis a veure amb la bronca, que et vaig pegar la setmana passada, que vam estar aquí, que quasi plores i tal. Cal recalcar aquestes dades. Sí, sí. En entenen? Va ser dur, no? Va ser dur per tu, no? Que et cridés, que pluressis... Sí, ara estem perdent més temps. Sóc molt director, laia, tu creus que sóc molt director? Jo crec que hauríem de passar la següent pel·lícula. Jo crec que hauríem de passar a parlar de l'any o de la furia. Abans vull deixar clar que no has maltractat cap col·laborador d'aquest programa. Vull deixar-ho clar, perquè a veure si pensaran que aquí maltractem els col·laboradors i no és així. En any o de la furia, aquí no sé si es maltracten els actors, però segur que les imatges que veureu en aquesta pel·lícula són bastant bèsties i esfaralldores. Home, de fet, tu pots parlar d'això, perquè tu ja l'has vista, de fet. És una pel·lícula que ve d'Espanya... Em sembla que veig de maltractament. Sembla que veig de maltractaments, però potser és un pèl de maltractaments, però no en el sentit que us imagineu. És una col·laboració entre Espanya i Uruguai. Es tracta d'un thriller dramàtic, en aquest cas tenim un altre thriller. Dura 1 hora i 40, 2 minuts, més o menys, i en la direcció i el guió s'hi troba Rafa Russo. Ha fet 3 col·lometretges abans d'aquesta pel·lícula, però també ha fet dos films abans, que són Amor en defensa apropia del 2006 i Snowflake del 2016. I al repartiment principal hi trobem actors que són espanyols com Uruguais, en aquest cas són Alberto Aman, va sortir a la pel·lícula de Cel de Dostinto Sánchez, el presoner que es quedava allà tancat, juntament amb el Luis Tossar, i també hi ha aparegut a les sèries de Narcos i a relatos confinados. Estic així, no es quedava... En fi. També hi apareix Joaquín Furriel, és un actor argentí, ha sortit de pel·lícules com el Arbol de la Sangre o Taxi a Gibraltar, igual que Daniel Grau, de la Sangre, però també el podem veure a la Sessina de los Caprichos i a la sèrie de petites sales. D'alguna manera, a la Sessina de los Caprichos també hi va aparèixer Maribel Verdut, perquè és la protagonista i també apareix en aquesta pel·lícula, i també ha sortit a les pel·lícules com el Doble más Quince entre d'altres. I bé, us explico una mica tal argument, o bé, potser hauries de ser tu, Dani, que ja l'has vista. Bueno, la veritat és que és una pel·lícula que vaig veure en Marc del Barcelona Film Festival, aquest 2021, el mes d'abril, que és quan es va fer aquest festival. Va ser una pel·lícula que jo no tenia moltes expectatives, i la veritat és que em va agradar bastant, molt interessant, és en gènere thrillers ramàtic, com bé, ens ha inventat a la Lalla. Quina és la història? Quina vindria a ser la història? La història és que estem en Montevideo, estem al Bucai, al 72, quan hi ha tot allò que s'està encaminant, tot cap a la dictadura. I la societat, com li afecta aquest camí, que per a la dictadura, que es viu als carrers, quina és la situació, tot el maltractament que hi havia a les presons, com maltractaven la gent a les presons, els hi pagaven, els hi feien de tot, i... Si tenim el protagonista de l'21, ser un altre cop en un altre presó. Sí, més o menys, més o menys. Té escenes realment dures, i la veritat és que és una pel·lícula molt, molt dura, que té coses molt, molt interessants. Jo, quan parlo d'aquesta pel·lícula, m'agrada comparar-la amb 12 anys, amb la Noche de los Doce Años, que és una pel·lícula que es va estrenar fa poc també, i que vindria a ser una mica el mateix, però la Noche de los Doce Años t'explica, doncs, la història del Mujica, i de tots aquests, a dins de la presó, i aquesta pel·lícula, l'any de la furia, és com viu la societat, a les llars, a casa, i com es viu al país, i a la ciutat de Montevideo. És, diguéssim, com els dos polos, però, en aquest sentit, aquesta pel·lícula ens ensenya tot això, també, anar a la història d'una prostituta que es queda embarassada d'un general, i llavors aquí ja ve tot, ve tot lligat. A més, també parla molt de la... Dos guionistes, són els taunistes. Exacte, de la censura, que no em sortia, de la censura en el cinema, que fa uns mesos parlàvem d'Explotesplota, que també fa aquesta... Fa uns mesos llargs. Fa unes setmanes. Fa uns mesos llargs. Fa un any, parlàvem d'Explotesplota, que també comentava el tema de la censura en la televisió, doncs aquí també ho fa amb dos guionistes que es fiquen en temes molt cotidians, però fent menció de la política de contrapartida. És a dir, no ho fan en primera part, sinó que ho fan com amagades. És a dir, tots els guions envien missatges subliminals de temes de la política i del país. Fins que els hi parem els peus i els diuen, si s'equivoa així, ens tanquen la cadena a la misora i aneu a la presó, saps? És molt heavy la situació que es viu. Una pel·lícula molt recomanable i que crec que agradarà molt la gent, la gent. Jo crec que sí. I ara abans de marxar cap a Disney+, que ja sé que la Laia té moltíssimes ganes de comentar la pel·lícula Cruella, que de fet també s'estrenen a cinemes. També s'estrenen a cinemes, és veritat. La podem veure a cinemes o a Disney+, pagant més. Exacte, sí, 21 euros són. Bé, és igual. Ens han enganxat el carro, això. Sí, eh? Amb totes les estrelles importants ho fan. Estic molt indignat amb Disney+, la veritat és que estic molt decepcionat, la veu? Estic molt decepcionat. Que ho sapigueu? Que estic molt decepcionat. I ara, no hem fet menció encara, però també s'ha de dir que Amazon ja és oficial, ha comprat la metro Goldenmire. El Raül aixeca els punys per fer. Sí, ja m'agrada aquesta notícia. Això vol dir que... Amplia catalàx, sobretot a pel·lícules molt clàssiques. 4.000 pel·lícules que vaig llegir l'altre. És un català molt important. 17.000 sèries. I amb molt de valor. Clar, perquè no podem oblidar que els anys 20, 20, 30 era com el monstre del cine, la metro Goldenmire. Me'n recordo d'aquell programa quan em va parlar el Raül. Sí, sí. Doncs bé, que sapiguem això, però ara anem a parlar d'aquelles pel·lícules que ens porta Disney+, per exemple, i així anem profunditzant perquè, com dèiem, tenim aquesta pel·lícula cruel que s'estrena també en cinemes però que ens ve a plataformes. Correcte, és una pel·lícula que s'ha estrenat avui de la productora com no, Walt Disney, Gunfield, Smart Plot Productions i TSG Entertainment. No només ja està involuclada a la Disney. Es tracta d'una precuela de comèdia, això és el que fica a tot arreu, que només és comèdia, veurem a veure si té tox de drama, tox de thriller, etc. I dura 2 hores i 15 minuts, 2 hores i quart. En la direcció si troba Craig Gillespie o Gillespie és el director de pel·lícules com El Chico del Millón de Dolores o Joe Tonya. Gillespie, això. Craig Gillespie, sí. I, doncs, en el repartiment principal com no, si troba la la fabulosa Emma Stone fent de la Cruella, ha sortit a pel·lícules com la Batalla de los Sexos, l'Alan o la Favorita. I bé, doncs, no hi ha gaire explica de l'argument. En aquesta pel·lícula s'exploren els començaments revels d'una de les villains més conegudes del cinema de Disney i que és la Cruella Débil. La pel·lícula està ambientada en el Londres dels anys 70 en plena revolució del punk rock i se'ns mostra una jove Estela, que així és com es diu, ho han decidit dir a la protagonista, per això Estela Cruella. Per fer aquí el joc de paraules. I bé, s'explora la seva infantesa i després com es s'anirà convertint en una jove estafadora i la sèrie d'esdeveniments que la arribaran a canviar la seva personalitat, explora el seu costat malbat i convertir-se en d'estrident i benjativa Cruella que tots coneixem. Home, la veritat és que la Cruella és una de les villanes com tu dius de clàssiques i més estimades del cinema i de Disney, no? Ui, molt adequada aquesta música. Sí, veu una jove en prometedora. L'has vist ja? Sí, l'he vist. I què et va agradar? És que la gent la pintava tant, bona. És que és molt bona, eh? Bueno, no sé què dir-te. És del Montona, em va semblar a mi. Ah, sí? Quina pel·li vas veure, laia? La vas veure pirata o alguna versitat? No, la vaig veure a la cine amb una amiga meva. Doncs és molt bona. No feu cas a laia. No és una obra mestra, tampoc, eh? No és una obra mestra. No us flipeu. A veure, no és que l'ho m'hi vegi ordneïm, però està bé, està bé. No arriba aquest nivell de medicoritat. És una obra broma. Ens anem a la plataforma... És que no sé, ets de batejar encara a la HBO, perquè... La plataforma negra, no? Sí, però és com lleig, no? La plataforma fosca. La plataforma fosca. Bueno, HBO, la plataforma de HBO ens ha estrenat aquesta setmana un capítol documental d'una de les sèries més estimades de la televisió. Correcte, que hi havia molt de hype per aquesta estrena que es va acabar a ser d'ahir. Justament, estem parlant de Friends de Reunion. Friends, la reunió documental de comèdia d'Estats Units dura un hora i 40 minuts i està dirigit i unitzat per Ben Winston, David Crane i Marta Kaufman, que són directors de la sèrie original, de la sèrie de Friends, excepte el Ben Winston, que ha sigut director documental de One Direction. I, mira, s'ha unit a la Greyscom. Vinga, pelintro. I bé, crec que no cal ressaltar que els actors protagonistes del repartiment són els actors de Friends, tenim la Jennifer Aniston, el Courtney, no sé si es pronunciarà bé, Courtney Cox, la Lisa Cutrow... Courtney Cox. Courtney Cox, això. Matt Leblanc, Matthew Perry i David Swimmer, és que jo li entenc els noms. Sí, sí, però no és Swimmer de Nadador, és Swimmer com... Nadador a l'Alemanya. Jaimèr. I bé, doncs tampoc cal resaltar gaire més a les sinopsis d'aquest documental. Bé, doncs amb Marta. No, no, a veure, una mica breument. Tenim la lenc d'aquesta mítica sèrie que va durar 10 temporades des del 94 fins al 2004 i es reuneixen per un especial d'aquesta plataforma. Aquí, en aquest documental, recordaran números anècdotes que van passant al rodatge, rebran a celebritats d'avui dia i alguns convidats que van passar per la sèrie i reflexionaran sobre quina importància va tenir per ells el paper que van fer a la sèrie de Friends i les conseqüències que va suposar sobre les seves vides, la norma fama d'aquest documental. T'ho he vist? Jo he vist episodis sueltos, però no l'he acabat de veure de tot. Jo sóc d'episodis sueltos, però tampoc m'ha enganxat. No ha sigut una cit com que m'hagi enganxat. I tampoc és d'aquelles cit com que penso que vull veure un episodi autoconclusiu d'alguna cosa que em poso Friends. No, penso en altres sèries. Però sí que hi hagi molt fanàtica que s'esperava molt l'estrena d'aquest documental. Totalment, totalment. T'haurà de veure HBO a partir d'aquesta setmana? Sí, per exemple, teniu la pel·lícula Nevell, Vuebre a casa, pel·lícula de... Següela de terror sobrenatural, estrenada l'any 2019, i hi ha altres pel·lícules com Un Pequeño Caos o The Lookout. I després, parlant d'altres plataformes, si no teniu ni Disney+, ni HBO, teniu altres opcions a Netflix, per exemple, que s'estrena la pel·lícula Thailandesa, que és un thriller dramàtic i de terror, El experimento fantasma, i també una comèdia dramàtica basada en fets reals, i ambientada en el mar, titulada Milagro Azul. Després, a Amazon Prime Video, tenim un home de la família, una pel·lícula dels Estats Units, que és un drama d'animals de gossets, en aquest cas. Com no. I també tenim a Filming de la Noche a la Mañana, que és un drama d'Argentí i Xile, i també s'estrena un efecte òptico, aquesta comèdia que es bestrana a Sitges de l'any passat amb la... La Canet Machi, exacte. Sí, sí, aquesta. Sí, sí, aquesta pel·lícula. Com... Com l'has dit? Vaig fer una llevidal. Vaig fer una llevidal, em vaig dormir, i em vaig fer tot, pico, no vaig poder aguantar més. El rebut tampoc la tinc gaire estima. L'has vist? La pel·lícula? No, què va, què va? No l'he vist, no l'he vist. No, què va, què va? I has dit, no, no, no, per tant. No ho sé, potser ho vas somiar. És possible, és possible. Un efecte mandera. L'Alla, què, què, què? Potser és una cosa que m'ha xivat la Geni. T'inventes coses, eh, L'Alla? M'ho ha xivat la Geni, potser s'ho inventes. M'ho ha, adeu. L'Alla has d'anar al psicòleg, prou gentment. Ja comences a fer com un múltiple, com a element. Em fas tu de psicòleg. Com a element, la Xamia l'anacall. El James Macaboy. Exacte, el James Macaboy. Quan queden pocs minuts ja per anar completant el programa. Doncs seguim, seguim, perquè avui també tenim que fer la rapesca i el Raül ja està preparat i disposat per arrancar la seva secció. La rapesca. I arranquem la rapesca. Raül, què ens portes avui? Sempre et faig aquesta pregunta, perquè la veritat és que... No ho tens molt clar, no? Jo tampoc ho sé. L'Alla, avui et tenim el micròfon apagat tota l'estona. Avui no voleu que parli. És que porto la meva amiga Jenny i ja tots són marginacions. Que vull. Home, és que fa una mica de pudor la Jenny. Escolta, que es va dutxar fa una setmana. Escolta, que es va dutxar fa una setmana. Què parlem, Raül? Aquesta setmana, mira, aquesta setmana em venia el cap al gran Hitchcock. Oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi, oi. Sí, sí, paraules millors, el gran director i mestre, no? L'Hitchcock ningú se li resistia a la seva solució, el seu talent. Un director que no creia ni volia creure en la improvisació. Allò de... Mira reta, mira esquerra, però fes el que jo et digui. Ho tenia tot supermesurat. Correcte. Que per molts actors, això era també un pes, no? Però he volgut ni tot ben empamat i qualsevol cosa que s'escapés el seu control li feia entrar en xoc, per dir-ho alguna manera. Sí. Coneguda és la directora en la que em va donar el rodatge de Recuerda. Gregor Ipec li va preguntar quina és la motivació del meu personatge. I la resposta del director seria clara i concisa, el teu sou. Ostres. Que bèstia. Però si no t'he res de veure amb el personatge, o sigui que estava fent... Sí, era... Calla i treballa. Un simplement Calla i treballa, no? Sí, també és veritat. Ui, ui. Quin drama, sí. El teu sou. Nooo. Seria, com dèiem, aquesta improvisació. Seria per això que em veus en aquestes situacions que et estava al mateix... ell mateix aconsellava mai treballes amb nens, ni amb animals, ni amb xals d'auton. L'auton. Encara que no... no ho posaven pràctica i acabais d'incidir en tots tres casos. Evidentment, en els nens... Ui. Els nens es poden formar com... Molt tètric avui. Sí, eh. Evidentment, els nens es poden formar com actors. Incluses l'auton, també, eh. Però també els animals han sigut incinistrats per actuar davant de les càmeres, animals gairebé de qualsevol tipus. Hi ha un animal que en el cinema ha destacat per sobre de tots els gossos. Abans parlaves d'un exemple de la pel·lícula d'aquesta dama. El millòmic de l'home. Correcte. I avui tenim a Cartella també una pel·lícula que deu la seva fama als gossos, com és Cruella, no? Doncs sí, de veritat. Una de les primeres vegades que veiem un gos a la gran pantalla s'ha acompanyat d'un altre gran del cinema, com era Charles Chaplin. Ah, que la secció va de gossos. Eh, deixa'm arribar. Ah, és que com has pilat, eh. M'ha encantat. Doncs això. La primera vegada que veiem un gos a pantalla seria una de les primeres, com a mínim, recordades, seria en Charles Chaplin, en la pel·lícula en Adobe Life, un mig matratza mút, evidentment, del 1918. T'imagines que ara la secció va de perritos calientes? No. I també el 1918, ja que estem en el 1918, també el 1918, néixeria el primer gos famós de la història del cinema, com era l'Intintin, un pastó alemany que apareixia per primera vegada en pantalla en 1922 i que va triomfar en una 20ena de films. Estan a punt, inclús, de guanyar un Oscar a la primera gala dels premis de l'acadèmia. Però, finalment, l'acadèmia no li va poder donar perquè pensava que potser per començar així una gala, un premis. En una primera edició, el primer actor, o no? Ves a saber, ves a saber. Ja, aquest és el problema. Per això al final van dir que deixem-nos de polèmiques no li donarem a l'Oscar del gos. Després li va dir a l'entanyable de l'Asi, que seria el relloc compartint-se en la cosa més famosa del món del cinema. Després, i durant, arribarien d'altres com Beethoven, Toto, Cornillo Blanco, Einstein, De Verso Futuro, Milo, de la Màsqueda, que van estar-me por la bastudella, o tots aquells que ens tancarien la vida com Hachico. Jo encara que veig que penso en aquella pel·lícula. La Plurera. I ara que fa uns dies que ha perdut la nostra companya familiar, se'n fa un dius a la gola, però també en el món de l'animació d'animal han tingut fracossos com Snoopy, Scooby-Doo, Goofy, Bivodi, Balto, Tobi, Nana, Pluto, tenim un món. Que senzill. Incluso arribant a les Linky de Toy Story. També. Per exemple. El tintin. Perfecte, sí, sí. I, d'entre tots aquells, estan el 101 d'almates de la Disney. Acabans que tu has parlat de Cruella, doncs, aquest és el meu tema d'avui. 101 d'almates. M'ha encantat com has ligat amb Hitchcock, i super inesperat. M'encanta com lliga el reu. Doncs això, és que la companyia de la Disney deu tornar a treure la... Tornar a treure la pedó, és que m'ha quedat sense aire. Tornar a treure la de la banca rota, a la companyia, a la de Diva, després de... a restar en aquesta pel·lícula, en 1961, després del fracàs de la bella dut mienta en el 59. Perfecte. El que va fer la companyia replantejant-se la rendibilitat dels metratges d'animació i centrar-se en el pacte matí de Califònia. Estaven per unes altres coses intentant treure diners, que semblava que el pacte matí... Sí, i avui el Disney està més dedicat al merchandising que nota crear pel·lícules. Sí, i semblava que si donava diners, això dels parcs d'attacció, llavors s'estaven enfocant una mica en això. Com a últim recurs van decidir produir-se en d'un d'almates la qual es va suposar un cost de producció molt elevat, perquè va salvar la Disney de la fallida. Però l'adaptació de la cinematogràfica, d'uns d'almates, no sols va salvar la Disney de la fallida, sinó que també va fer realitat el somni de la seva creadora, la Dodie Smith. I és que Smith va publicar la seva novel·la en 1956, volia que la Disney la convertissin en una pel·lícula, el seu somni. La veritat és que apenas va haver d'esperar 5 anys per poder fer realitat el seu somni. Amb la que ha fortunat. Volia haver esperat tota la vida. Encara que el que sí que és cert és que es va produir un petit desacord entre Dodie Smith i Walt Disney i a causa dels protagonistes de la protagonista canina de la història. Van haver diferents variations que l'autora no estava d'acord, però finalment passaria com tots pel tub. Això que li va costar tant a la... A la Travers. A la Travers. Correcte. Dodie Smith va passar la seva novel·la en algunes dades reals de la seva vida. Per la qual cosa part de la pel·lícula està basada en fets reals i el seu marit va tenir 15 cadallets el primer gos d'armata que li va agafar el seu marit es deia Pongo. Tot va quadrant. Tot ja tenia la història mig feta. Per cert, en 1961 a Dodie Dodie Smith i el seu marit van afegir un nou d'armata a la família i es va dir Walt Disney. Es va dir Disney. La següència en la qual es produeix el naixement dels gossets està basant en una experiència real. La família d'armata de l'autora era una aventrada de 15 cadallets de la qual el número 13 va néixer sense vida, com veiem en la pel·lícula. El marit de Smith el va embolicar amb una tovallola i el va fer amb una mica de massatge suau i el va ressuscitar tal com passa a la pel·lícula. L'equip de producció va trigar 3 anys i mig a portar la pel·lícula a la gran pantalla. Tenia una gran feina a la pel·lícula. Com totes. Més de 300 artistes van treballar en aquest gematratge. I perquè us feia una idea del que hi ha darrere d'una pel·lícula d'animació s'estima que d'haver estat dibuixat dibuixada per a un únic artista haurien necessitat 186 anys per fer tots els dibuixos d'aquest film. A més, així com ara és curiós cada una de les diferents seqüències que componen el matratge va ser dirigida per a un artista diferent encara que això és una pràctica que Disney ja feia habitualment. Simplificant les escenes cada director portava una seqüència diferent. Per reduir el temps, no? Sí, el tema de les taques va ser tant, apareixen si mireu a internet hi ha estudis i comptes de totes les taques que arriben a mi haureu-se dibuixat en la pel·lícula perquè fos una idea que són quasi 7 milions de taques. A les produccions de Disney és molt habitual que l'equip de producció realitza un viatge de documentació com es va fer amb l'equip de la Selva o el Rey León o Mulan que es viatza al punt concret per estudiar. Així com també és típic, com en casos com Bambi de ficar un cèrbol dins de l'estudi. I això mateix també es va fer amb 101 dàlmetes en el qual es van ficar un parell de catellets durant un mes a l'estudi per poder estudiar bé els seus moviments. Si ens podem observar l'estètica de 101 dàlmetes i la comparem amb germatratxes anteriors de la Disney volem comprovar que hi ha un canvi d'estètica important el qual va ser obra de l'art d'aquell Anderson. En aquest germatratge es veu clarament el trastat de les línies negres de si guals. Sí, són com els esbossos. És com si fos tots uns gargots la qual li dona un aspecte com més de dibuix fet a mà. Més desgarbat. Al contrari que l'havia dormint que per exemple era molt... Correcte, totes les anteriors ni tires. Això va ser possible gràcies a l'acompanyar Sheriffs per fer la Sheriffs, com es deia això, la xerografia. És com fer fotocòpies d'un mateix lloc d'una calcana. Això agilitzava i era molt més rentable que no haver de fer tants i tants dibuixos. I ja que estem parlant de la xerografia com això. Clar, pensem que Disney hem parlat moltes vegades sempre ha estat innovant en la animació. I aquest seria un altre d'aquests casos. Com deia Disney. Walt Disney no estava pel cas de totes aquestes coses bastants problemes tenien en aquell moment. Li van dir si fem servir aquesta fotocopeadora d'aquestes pel·lícules. Sí, sí. I al final si va sortir bastant bé la jugada. 110 és el primer lloc de Disney que està ambientat en el present. En aquella època present. A més es podria dir que és una pel·lícula temporal. I no seria fins al 1977 amb els rescatadors que la Disney no tornarien a ambientar una pel·lícula en l'actualitat. L'encarregat del guió dels 101 d'Àlmatas va ser Bill Pitt que va haver d'encarregar-se tot sol de l'escriptura del guió, cosa que no era habitual. Precisament la Disney era un estudi que normalment ja feia treballar molts guionistes per a una sola pel·lícula. Per tant, això de nota una mica més de lo mateix. Si l'he deixat d'ésser fes tu. Estic una pel·li. I ja que estem amb l'escriptura del guió i l'adaptació de l'obra de Dodie Smith veiem una mica detalladament algunes de les diferències entre la pel·lícula i el llibre. A la novel·la Roger no és compositor, encara que té un veí que sí que ho és i toca el piano. Ell en realitat és un financer que ha acabat d'anar a la pel·lícula. Els protagonistes humans en el llibre ja estan casats, però la pel·lícula van decidir que seria més divertit començar la història amb Pongro buscant una parella per al sí mateix i per al seu amo. Per a la seva part, Crudela de Vil, en la novel·la, està casada amb un home que fabrica abrigs de pell i coneix a Nita perquè anava amb ella a l'escola. Simplement era per això. La pel·lícula va ser l'únic que va ser animat per un sol artista, el Marc Davies. Qui es va inspirar en Bet Davies d'Evan des Nudo i Isabel per crear aquest icònic personatge. Així com les característiques de l'actiu Mary Wakes que va ser la que va agudar les presses de referència per veure aquests moviments i copiar aquests moviments en el paper. Inclus Wakes, Mary Wakes es posava una perruca negra i blanca en el rodatge per donar encara més el to del personatge. Per entrar més en el personatge. Per a la seva part, Dodi Smith, l'autor del llibre, descrivia a Crudela de Vil i un esponxegut el pel amb una raya al mig una por negra i una por blanca una cosa que era bastant inusual. Per això ens destaca tant. I continuant amb el treball del Marc Davies, sobre Crudela per crear el personatge incendiari de la seva villana que, com deies tu, és una de les més icòniques de Disney. Es va inspirar en un bon amic seu sense que ho sapgués i vaig inspirar-me en tu per crear un vill. Un directe. Si per alguna cosa es caracteritzen les pel·lícules de Disney és per tenir grans moments musicals cançons que... que hi hagi totes les cançons en abundància, a més. Però en 100 d'undàmates apenas se escolten 3 cançons. El tema principal de la Crudela de Vil, que podem... És com a l'adama Ilva Gabundo, que també hi ha cançons, però no contagià un parell o tres. Correcte. Doncs això, gairebé tenim només 3 cançons. En realitat es van escriure moltes més cançons, però aquestes no es van afegir al final. I resulta que hi hagi tan poques sent Roger, un compositor musical, no? A més, vida. Però sí que tenim aquesta essència del jazz, de pel·lícula i tal, que ens acompanya molt bé i és una delícia de banda sonora. Clar. El ventall de cançons va tornar a recuperar-se amb Meulina i el cantador, i no va ser fins als rescatadors, als 77, que Disney va tornar a reduir el nom de cançons. Això ho hem vist moltes vegades a la història del cinema de Disney, que han fet moltes pel·lícules... Sí, va tenir èpoques. Moltes pel·lícules musicals, de cop dents han de ser de musicals, de tot, de cop tornem a pujar de tot. Va tornar una altra cop a les cançons. A llarg de la pel·lícula... I ara la ja hem baixat. Sí, correcte. Aquí estem escoltant la coel·la de Vil. A llarg de la pel·lícula veiem que apareixen tres programes de televisió diferents que estan veient als protagonistes. El primer és el programa de l'Oest, oest de Bellàmpago, que és el que veuen els carallets. Va ser creat pels animadors com un homenatge de l'Oest i les sèries de gossos de Dois, com el Vintintintin. Per això donava aquesta introducció al principi d'aquests famosos gossos del cinema. Femple d'Àlmatas pot presumir de ser la primera pel·lícula d'animació de Disney a haver tingut un remake en Life Action. Va ser el 1996 una pel·lícula protagonitzada fent de coel·la de Vil i de l'Oest i de la pel·lícula destacant. Sí, la Glenn-Claw sempre fa que parla. Dona per parlar la Glenn-Claw, sempre. I amb aquells cabells que li vam ficar. Sí, sí, sí. Totalment. En fi, aquest és el petit homenatge que jo em deixo per la meva pare personal a la meva gossa que ens va deixar la setmana passada després dels set anys. I aquests animalons que tanta companyia i tants moments ens deixen passar al seu costat als que decidim convivre, que és totalment personal. Clar. I que tot just m'interessa que l'existència de cinemes per gossos i de sessions pet friendly a Mèxic o a Madrid, per exemple. Però que s'han fet productes audiovisuals per a gossos, o pensant, també en ells. Us sona la pel·lícula 17 de Daniel Sanchestadeva de la Netflix. Ah, sí? Sí, sí, sí. Sí, jo l'he vist. Més enllà de la tendressa d'una cinta, la qual tots els gossos que apareixen van sortir d'una protectora per acabar de ser adoptats. Molt bonica, aquella pel·li. La notícia és que la pel·lícula compta amb una versió a gossos. Netflix confirmava que el material compta amb les modificacions necessàries al son ambient en primer pla i la justa de la freqüència del sona en alguns detalls auditius que s'han adaptat mentre que en el respectiu a la imatge s'ha submetit el color vermell augmentant la saturació dels tons blaus i grocs i fent un ús de la màscara de la sanfoc per adaptar-se a un enfocament centralitzat. Que curiós. Sí que se li havia que hi ha música per animals, per gossos pagats, però productes reals no ho sabíem. Sembla evident que de la mateixa manera que la vegada hi ha més establiments en els quals es permet l'accés a gossos, el cinema va presentar en propostes que comencen a tenir en compte a gaudir aquests membres de la família que també es diria que hi ha gent més tranquil que prou tenen en deixar-se posar aquells sercellets que la gent el s'hi posa. Sí, aquells sercellets fets amb del llom ganchet, amb ganchillo, o sigui que tampoc cal portar-los al cinema, bueno, portar-los al cinema de moment no, però... Potser posar-los una pel·li a casa, un conmetratge. Bé, no, vinga, va. Però tampoc us passeu, eh. Ara no n'heu de posar aquí coses creepys perquè us coneixem. Potser començarà a posar aquí a it i al gos allà veient-hi o veient psicòsis, saps? I al gos allà veient... Gràcies, Raül, per portar-nos la secció dedicada als gossos i dedicada a aquesta petita que fa uns dies ens va deixar, que també era una més de la família, pels que la veu conèixer, i sempre sap greu que els animals marxin, però mentre estan a nosaltres els disfrutem i molt. Doncs això és tot, gràcies, Raül, gràcies, Laya. Ara anem a fer un petit cinemaprix abans d'acabar i així rematem amb la feina. Molt bé. Doncs vinga, arranquem amb aquest cinemaprix ràpid, a l'avant de sonores, perquè així també comencem agafant energia pel cap de setmana. Vinga, Laya, comencem amb tu. Tinc aquesta banda sonora preparada de quina pel·lícula és. La tinc a la puta de la llengua. El Raül també està pensant què és això? És un David Newman que està... És Disney? No, no és Disney. És DreamWorks. Vale, llavors l'Euribus fa poc? M'ha de gascar. No, no és m'ha de gascar. No és era la rotació del Dorado? No, no és la rotació del Dorado. Bueno, perdoneu, no és... No és DreamWorks, és... Bluesca i Estudios. I Sage. Vale. Ara sí, ara sí. És que tenia dubtes. És Sky, és Sky. Molt bé, Raül, bona vida. I vinga, va, acabem amb una altra banda sonora. Això és un Philip Glass. Glass, la pel·lícula. Glass, la pel·lícula. Això és un opening, és? L'opening de la pel·lícula. La pel·lícula és brutal, però és que ja l'opening ja sona de muerte, saps? Podem avançar una miqueta? Sí. Un pel. L'avancem una mica. Uh, quin canvi. Com estàs? Què? Us surt alguna cosa o no? No, no, no, què va? Tinc ni idea, no? No. Us poso una altra cançó de la mateixa pel·lícula, a veure si us ajuda més. Avancem una mica, per què? No us dono més pistes. No us dono més pistes, eh? Això em sona, no sé de què. Doncs ho deixem aquí. Ho deixem aquí. Va, us ho diré, si us ho dic avui. Això és la show de Truman. Ostres. Sí, sí, un Dreaming of Fiji, que estem sentint de fons. Una de les pel·lícules. Ho hem de venir mai. El Jim Carrey és fabulós, la banda sonora se la recomano moltíssim. I fins aquí el programa d'avui, aquest cine amb l'agresca, que és dedicat, com sempre, a tots vosaltres, als ullens, que ens escolteu a iVox, a Radio Desvern i a Radio Molins. Com sempre, sisplau, poseu-vos bé la mascareta, i comencem amb les críspetes. Fins aquí el programa d'avui. Fins aquí el programa d'avui. Fins aquí el programa d'avui. Fins aquí el programa d'avui. Fins aquí el programa d'avui. Fins aquí el programa d'avui. Fins aquí el programa d'avui. Fins aquí el programa d'avui. Fins aquí el programa d'avui. Fins aquí el programa d'avui. Fins aquí el programa d'avui.