Has bailado con el demonio a la luz de la luz. El Bobo habla sin pesar, pero el listo escucha. ¿Hablas conmigo? ¡Historica Chandra! ¡Demos tus cosas que vosotros no queríais! ¡Más bueno o más malo! Si no me escuchas, vete al infierno. Anda, alegrame el día. ¡Bon ves, pero buena nit! Benvingudes, benvingudes, una altra vegada al millor programa de cinema del món. És del nostre entorn, del Baix Juny Obregat, i de les vostres cases, perquè volem que el nostre programa us sentiu super confortables amb nosaltres. Ja sóc la Laya Vidal. Estem a Cinema Alegresca. El programa ens parlarem, ja sabeu, de la cartallera de les estrenes que s'han estrenat tant a cinemes com a plataformes d'aquesta setmana. També curiositats del món del cinema, la història del cinema. Tot, tot respecte al món del cinema. Clar que sí, perquè nosaltres ens encanta el cinema. També us podeu trobar a e-box, a Spotify, des de la cinquena temporada, que ja som ja, ja portem 5 anys aquí, com ja sabeu, si porteu des del primer dia, doncs, són els nostres ullens d'or, els nostres ullens estimats, i si ens escolteu des d'aquesta nova temporada, doncs també us estimem com a la resta, esclar que sí. Ara estem escoltant des de Molins de Rei, el 91.2, també estem a Radio Desvern, el 98.1, us presento el meu company de ràdio com no, l'entrenyable Raül Navarro, molt bones Raül. Molt bona tarda. Com estàs? S'ha agafat carrerilla avui, eh? Sí, molt bé, que t'has quedat aquí. Amb l'envencida, que guai. Que guai, que guai. Encara estic una mica verda en això de ser la presentadora, no estic molt malament. Però això tu deixo jo tu, però això tu deixo tu, perquè jo ja no crec que estigui verdes, verdes, que, vamos. Sí, sí, sí. Ja ho fas. Ja ho fas molt bé. Ja estàs suficientment ocupat a les tecles. Ah, sí, sí. Tu ets ara l'entrenyable, i també ets l'home de les mil tecles. Sí, a més, que m'agrada molt complicat amb les coses, vam fer encara més cosetes, llavors. Ara tenim doble paper cadascú. Sí, va, això, va, això. Però bé, encantat de gaire ràdio, un divendres més, i que poguem estar en aquesta estona amb vosaltres. Doncs el mateix dic, ja també estic fenomenal, estic encantada d'estar aquí com cada setmana, molt il·lusionada per portar-vos totes les novetats d'avui. I bé, res més, per mi ja podem començar. Benvinguts, benvingudes, a Cinema Alegresca! Però que vegi, és la tèstica que m'ha quedat, eh? Ja veus, eh? Super divertit. Es nota que hem començat la Spooky Season, hem començat l'octubre, el mes del Halloween, vull dir que ja comencem aquí, amb les estrenes de terror, i amb la ambientació, aquesta... I amb les coses estranyes. I amb les coses estranyes, perquè realment... T'ho misteriós. Clar, perquè realment has saltat això, però tocava això. Que no es noti que ha estat un error, eh? Correcte. No, no, ha estat superintencional, tot això. Nosaltres ja sabeu que anem sense guió, però ara sí que tenim una escaleta una miqueta per organitzar-nos una mica. Jo crec que en queda un moment. Sí, ja anem improvisant i el que surti, el que surti. Exacte. Doncs comencem amb això, amb aquesta petita introducció, parlant una mica del que hem vist aquesta setmana. Doncs sí, vols començar a tu, Raül? Has vist alguna coseta interessant aquesta setmana? Aquesta setmana, jo crec que... Bueno, tothom està parlant del jugó del Caramal, no? Com que... M'encanta, perquè jo també la volia comentar. Clar, si no has vist el jugó del Caramal, no ets ningú. Bueno, jo he vist el jugó del Caramal, una miqueta, eh? Doncs guai, te'n podré comentar sense espolles, perquè volem instar els nostres ullens, que si no l'han vist, la vegin, perquè és bastant bona. Però tu sabies que el jugó del Caramal, amb dues setmanes que porten estrena, s'ha convertit en la sèrie de Netflix més vista de la història. Sí, sí, sí, per això d'ella. Sí, sí, és una barbaritat. I tampoc és que sigui, al meu pare, un obra més. A quina balló? No és una obra més de les sèries, no sé, ha enganxat tant, ha tingut un punt monumental. I mira, ja ha passat això. Sí, perquè realment no ens estan ensenyant res que no haguem vist. No, totalment. Amb una altra cara, potser, i tampoc, eh? Tampoc que sigui... Amb una versió exasòtica, perquè es tracta d'una sèrie surcoreana. No, però inclús aquestes produccions, así que a corea al sud ja han fet coses semblants. No he fet nou en aquest aspecte. Però sí que ha fet el bon baló. És més nou en la part occidental, perquè sí que és veritat que a Netflix sí que hi ha molts cadrames, que són sèries vingudes de nord-corea. Gràcies per fer la teusió. Ai, de nord-corea, de sud-cut, de sud-corea, perdó. Ah, sí. Nord-corea seria una miqueta més complicada. És complicat, sí. També tan imparàcitos, per exemple, que es va fer ultrafamosa per haver guanyat, i abans d'haver guanyat els Oscas del 2019, però... L'oportunitat d'aquestes produccions a poder emergir amb tanta força. Sí, i explorar-se molt més tots aquests productes que venen d'altres països que no sempre ha de venir tot Estats Units. I el problema és que abans era molt més complicat, perquè aquestes produccions a corea... Es quedaven allà i ja està. S'han fet sempre. Però costava molt més tuar-les, no? Ja les tenim en una plataforma. En suficient ben, també t'ho dic. L'accessibilitat és molt important. En suficient ben, hem tingut grans èxits, com dius tu, de la pedàcia i tot i de més, i llavors la gent s'acosta una mica més en aquest tipus de cinema, o aquest tipus de sèrie, no? Però tot i així... Això no... Està bé, m'ha agradat, m'ha agradat, diguem, que no he acabat de veure-ne, però... Però... Però això... Tampoc és... No, és típic a sèrie, per si no sabeu de què va. És típic a sèrie, va telroyal. La trama és molt senzilla, va d'un grup de persones, tenim un protagonista, però després tenim altres personatges secretaris, també bastant rellevants. Tots tenen en comú que són gent en pocs diners, que va malament econòmicament, que deu molts deutes a la seva vida, valga la redundància, i que la seva vida és una mica... que els va molt malament per això, per nivell econòmic. Aleshores arriba un subjecte desconegut i misteriós que els proposa participar en un joc on poden guanyar molts milers de milions de guons, que és la moneda d'allà de sud-coreà, i que els hi pot solucionar la vida totalment. I només han de jugar un joc. Aleshores, òbviament, aquests accepten, i es veu que han de participar en una sèrie de jocs que tenen un component infantil. Hi haurà alguns que siguin més reconeixibles que d'altres? Bueno, per cultura. Per cultura, exacte. Allà són molt coneguts. Aquí en podreu reconèixer un parell o tres. O inclús el mateix tipus de joc que es juguen diferent. També, també, també és veritat. Perquè aquí veiem les diferents versions a nivell cultural, com deies. I bé, i a partir d'aquí, descobriran que no tot era com es pensaven, són jocs habituals, com més en aquest tipus de produccions de Battle Royale, doncs ja sabeu, més o menys, com anirà la cosa. Correcte. Si et fixes, no està tan lluny d'un oi, per exemple. No està tan lluny d'un oi, al final és una mica de mateixa essència. I també fa una crítica a les classes socials. Ah, per això, per això. No està tan lluny d'això. Oblidem que el Naloyo, per exemple, si no va condomadament, també s'hi fiquen voluntàriament, com a mínim el Joan Massalier. És veritat. Entra voluntàriament. No està tan lluny. Sí, sí. Però, òbviament, hi ha diferències. Bé, hi ha diferències, evidentment. Però també hi ha similiars. Clar. En les dues es fa una dura crítica, potser més en el jugue de Calamar, però es fa una dura crítica tant. O una, no tan crítica, sinó només una visió, una exploració, tant en les parts més baixes de la societat, el nivell més baix, com a les parts més altes de la societat. Sí, els extrems. La gent fastigosament rica, també s'hi fa una crítica. Els extrems, diguem. Exacte, els extrems de la societat. Aleshores, bé, és el que deia, no és una sèrie, no és res l'altre món, el que sí que té és que és molt evictiva. Sí. Perquè és el que tenen tot el que té a veure amb eliminar la gent, els llocs i tot. Però això continua. I els mesos també són bastant, el meu pare són bastant carismàtics. I bé, tenen molts matisos, no hi ha cap que sigui molt similar, tots tenen la seva pròpia personalitat i van passant coses. Hi ha subtrames, també, vull dir que és una sèrie bastant completa, però això dic, no és res de l'altre món, no és una broma extra, però el que passa que és enganxa i és addictiva. Té la mateixa essència que un gran emana o no, que un programa d'aquest tipus, que a final el que vols veure és què els està passant aquí. Clar, clar, exacte. Què és el que passarà després? Això és el que t'incita, voler veure els següents episodis. I una sèrie molt semblant, que no sé si l'has vist a tu i crec que l'he recomanat més d'un cop, sobretot a la temporada anterior, va ser Alice in Wonderland i In Borderland. In Borderland, sí. In Borderland, que també és una sèrie, en aquest cas, japonesa, de Netflix basada en un manga i van estrenar la primera temporada. A principis d'any, em sembla que a finals d'aquest any, o a principis del següent, estrenaran la segona temporada. Jo estic que em mossego les ungles de les ansies, que vull veure ja la segona temporada. I és això, és una sèrie molt semblant al color... A mi em va agradar més. El color de Calamar és molt semblant a Alice in Borderland, millor dit, perquè a Alice in Borderland és molt més... no és molt més antiga, però és més antiga que el color de Calamar, que ja et dic que porta dues setmanes en estrena i ha matit rècords mundials. Alice in Borderland, a mi em va agradar més. A mi també m'ha agradat més. A mi també m'ha agradat més. Aquest component fantàstic. Tothom coincideix. És increïble. La majoria de gent coincideix. Aquest component fantàstic i de viatges en el temps. Sí, tot el tema de la relació que té amb Alice, amb Alice, el país dels meravellas, amb els jocs de cartes i tot. Està molt més pensat al tema dels jocs i tot el tema de l'enginy, tot està molt més pensat a Alice in Borderland que en el color del Calamar. Però bé, però sembla que ha tingut més èxit aquesta última. No sé si perquè no va haver-hi tanta difusió en el seu moment, o perquè hi ha gent que diu que com que estava desagradant un manga, hi ha un sector de gent que es veu reàcia veure-la, perquè no li agrada aquest tipus de decisions. No ho sé. Jo crec que simplement és una posició de màqueting, que t'ho fiquin més pel ben o menys. També. També es diu que el color del Calamar va trigar-se 10 anys a realitzar-se entre la producció i la postproducció. Hi ha coses que siguin veritat, altres coses que siguin mentides. Jo perfectament m'ho podria creure. Però clar, no voldria dir que falten 10 anys més perquè s'estrenin la segura temporada. Sí, sí. A qui sap, qui sap. Molt bé. Doncs ja vols que coincidem amb el que hem vist d'aquesta setmana, no? Sí. Jo no destacaria res més, perquè si no... Perfecte. Si te'n donarem temps, anem directament al nostre company a veure què ens diu aquesta setmana. Ahà. Square- Square- Square- N'hi ha una, handy, és millor que s'ho fa? tenim molts drames, i moltes tragèdies, i moltes coses, la pregunta de la setmana avui és de comèdia. Quina és la vostra pel·lícula de comèdia preferida? Vinga, va, que aquesta és fàcil! Escolta, m'encanta el contrast que has fet, eh? Com estem vivint una època d'així, els moments, una miqueta d'així tràgics, doncs, què millor que treure'ns un somni. Una mica de comèdia, no? Exacte, amb comèdia. Amb quina que veies tu? Jo ho he dit moltes vegades. Hi ha una pel·lícula que sempre que la veig em treu un somriure, automàticament, que és El Emperador i Ses locures de Disney. És una pel·lícula, a més, superinteressant en els seus trascons, perquè realment va ser pensada d'una manera diferent, si l'analitzes amb el guió i tot, s'anava a dir El Imperio del Sol, de fet, i anava a ser una pel·lícula un clàssic Disney més dels que coneixem, així, més dramàtic i tot, però, al final, amb cançons i tot, o sigui, anava a ser musical l'aïzma, la dolenta, anava a tenir la seva pròpia cançó de dolenta, de Villana, de Disney, i, al final, crec que va ser per desavenences de gent que estava dins l'equip, per timings que no els donava temps amb el guió i tal, al final van dir, mira, deixem aquesta història a part, reformulem una altra cop la història i fem la primera pel·lícula de comèdia absurda de Disney. La qual cosa va ser una gran decisió al meu pare i els va sortir una pel·lícula molt, molt, molt còmica. Sí, no? Sí. I quina seria la teva decisió? Jo... no sé si... Jo, diria, començaria per dir-li al Dani que aquesta és una pregunta que sempre he odiat, no? Jo de posar etiquetes a tot i dir, aquesta és la pel·lícula que més m'agrada, aquesta és la comèdia que més m'agrada... Això implica que d'altres no es poden agradar. Clar, és que per què hem d'escullir? Per què no ens podem quedar en tot? I per què no podem rebutjar certes altres coses? Dit això, clar, evidentment, però si és una pregunta directa, hem de respondre. Em quedaria amb milers. Em quedaria amb milers. En quedaré amb una que, al final, faig servir la mateixa tàctica, que és la primera que em passa pel cap, i em quedaria amb cantant de la lluvia. Perquè, a més, fa un parell de setmanes, vaig poder anar a veure el musical que estan fent a Barcelona. Em va agradar moltíssim, el Turoli. El Turoli, el Turoli. És espectacular, directament. I això, és la primera que ha vingut el cap, i crec que és una gran comèdia que ha quedat molt. Més que el comèdic, que també ho és. Jo crec que és una pel·lícula també que té una part superbonica, que et treu un somriure tan de gràcia, sinó que et treu un somriure de la precisitat que estàs veient davant. Està gaudint de la pel·lícula. Per això et sents un gozo dins, sents una alegria que et fa, veient les escenes i tot que et fa, doncs somriure automatitzat. I estic totalment... Podríem dir milers i milers de comèdies, però... Potser és un especial de comèdia. I si els ullens tenen respostes en aquestes preguntes d'algània, també s'ha de saber a les xarxes socials, o als comentaris d'Espós, d'Instagram, o de Twitter... On vulguin, ja on vulguin... Hi ha un vulguin que ho esponguin el Dani. A nosaltres, per privat, també... Si volen, també el posem al telèfon del Dani, que el Tuki, el li expliqui... El pateu-lo a missatges, per mi. Ha dit això. Anem a la meva estimada ciutat, que em treu un somriure. A la ciutat de les escenes. Ai, la meva estimada ciutat, que també em treu aquest somriure. Avui hi ha el pronòveu de somriures. I d'aquí és sanitat de temps, perquè ens el fem menjant. Una miqueta. Quan estàs feliç, tampoc tens temps per pensar en segons quins temes, com, per exemple, la mort. No és un tema gaire còmic, la veritat. I bé, deixa-me aquesta primera pel·lícula, que no tenim temps per morir ni per passar a la mort. Per això, la primera pel·lícula que us presento és Sintia en por per a morir. Aquesta estrena tan esperada de fa molt de temps... S'hauria d'haver estrenat l'any passat. És una de les pel·lícules més endarrerides per la Covid. Jo crec que sí. Que inclús han hagut de regrabar, rodar-te nou a certes escenes. Perquè, evidentment, James Bond s'ha convertit en el llarg dels temps amb un producte, no? I amb un escaparat d'objectes i de productes. Que, evidentment, James Bond ha de tenir l'últim telèfon. Un... de tal marca, l'últim cotxe de tal model. Clar, han passat dos anys i això... Ha quedat una mica usurera. Ara no ho podríem fer, m'ho invento, que no tinc ni idea. L'iPhone 12, quan ja estan pel 13 o al 14. Hauríem d'anar a gravar certes plànols de tall i coses així. Sí, totalment. Doncs sí, una pel·lícula molt endarrerida, molt esperada per fi la tenim a partir d'avui, o d'octubre, als cinemes. La pel·lícula, com és la saga de James Bond, ve del Regne Unit, de la productora, en aquest cas, dues productores bastant conegudes, la Metro Golden Major i la Universal Pictures. òbviament, com és una pel·lícula de James Bond, es tracta d'una sequela de thriller, d'acció, aventures i, sobretot, molt espionatge. Crec que l'enterior d'aquesta va ser Spectral? Pot ser? No, Spectre? Sí. Spectre va ser l'última, per si voleu revisionar-la, abans d'anar a veure el cinema. Acaba a ser que és bastant llargueta. No. No em diguis. No. No ho esperava gens. Us previngueu que la pel·lícula dura gairebé 3 hores. 2 hores i 43 minuts. 2 hores i 3 quarts d'hora. Això vol dir que aquelles escenes que han hagut de repetir, realment, el que havien d'haver fet és teure-les. Doncs sí, si així hauria durat dues hores i mig. Com d'un, per exemple, fa dues setmanes així. Doncs sí, sí. Si aneu a les 4, penseu que sortireu a les 6 i gairebé a les 7. Ja tenim la tarda feta, tu. Totalment. Si aneu a veure-la, la tarda ja la teniu feta amb aquesta pel·lícula. En aquest cas, la direcció ve a càrrec de Keri Joji Fuku Naga, és un director de California, encara que no ho sembli pel seu cognom. Jo ho hauria dit, eh? Ja, encara que no ho sembli pel seu cognom. També ha format part del guió, he de dir. I és el director de sèries com, per exemple, Maniac, que està a Netflix, o True Detective i de la pel·lícula de Jane Eyre, per exemple. Aquí va anèixer diferents gènere's, i ara no s'han frescat amb aquesta nova entrega de la gente 007. Molt bé. Òbviament, repeteix en el repartiment el Daniel Crec. Per última vegada? Per última vegada, sí. Abans de tornar a refer una altra cop la saga, que volen tornar-la a refer amb una dona, em sembla. No sé qui és, però això. L'hem vist en altres produccions, com, per exemple, la nació encautiva o Punyales, por la espalda del 2019. També hi apareixen en aquesta nova entrega, el Rami Malek, un dels actors preferits del Dani. Aquí el tenim de manera espiritual. El actor de, per exemple, Bohemian Rhapsody. Ja recordo. Espero que li poseu cara. I també a les aventures del doctor Dolittle, acompanyant el Robert Downey. Jojo, molt millor, sí. Però també hi apareixen altres actrius, com serien Lia Seidu, que va sortir al Gran Hotel Budapest, per exemple, a l'Angosta del Giorgos L'Ànzimos, a Cursk, i també apareixerà a The French Dispatch, del... del Wes Anderson. Ah, sí, la nova. I també apareix la Shana Lynch. Va aparèixer, per exemple, a pel·lícules, com Brotherhood o Capitana Marvel. I bé, us explico una miqueta de què va aquesta nova entrega i última del Daniel Craig, com a Agente 007, així, amb els cèlbres pia britànic creat per l'escriptor Ian Fleming, que això no ho sabia. Que, bueno, és que no sóc gran fan de la sacada. Un dia podíem portar a la Pesca, i això té suc, té suc. No has portat mai, no? No, per això. I són passons que sempre ha volgut portar, però... Aquí veï de cinema, home, és un clàssic. Home, és que té un món, és com el Doctor Who, si parlem de sèries. Sí, correcte. Doncs aquesta és la pel·lícula número 25 de la franquícia. Ara veu quantes n'han fet. Doncs aquí el James Bond es veu que ha deixat el servei, ha deixat de fer despia, i està gaudint d'una vida tranquil·la a Jamaica. Tranquil·la, tranquil·la. Però si en el James Bond, òbviament com ja estàs dient, no serà gaire tranquil·la. El seu descans no durarà gaire, perquè el seu vell amic de la CIA, el Félix Later, aparxarà com no, demana-li ajuda per una nova missió. Aquesta missió que li encomana és la de rescatar un científic que està segrestat. Però resulta que, com no, aquesta missió serà molt més complicada del que s'imaginava, perquè en mig d'aquesta missió apareixerà un misteriós dolent, que és el Ramí Malek, armat amb una nova perillosa tecnologia que pot posar en perill tota aquesta missió, i no només això, sinó també a la humanitat. Però això no acaba aquí. La preocupació i els dubtes del Bond l'assetjaran quan descobreixi tots els secrets foscos que amagala Madeleine Swan, que són secrets que, si surten a la llum, acabarien amb la reputació de la gent 007 en aquesta última seva missió de la seva vida. O sigui que això no pot permetre. Doncs sí, sí, sí. En Gisborne de vacances, ja és l'última. No durarà gaire. Encara que se les agafi el Madeleine. Correcte, que és la següent pel·lícula que portem. M'encanta com estàs lligant les pel·lícules. I abans perquè me n'estallats, si no, em gancho un altre. No, ja, ja, ja. Exacte. Tenim aquesta nova pel·lícula, Mediterrani, que s'estrena avui de vendre l'1 d'octubre. Una pel·lícula que, en aquest cas, ve d'Espanya i Grècia. Ara entendreu quin és el paper de Grècia en aquesta història. De les productores, LastorMedia, Fast & Films, Arcadia Motion Pictures, K2 Producciones, Eretic, Un Munt de productores, però unes altres més conegudes serien TVE Espanyola, Movistar Plus i TV3. Totes aquestes n'han participat. Perquè veigis, això és una mica la nota trista. Perquè a final necessites moltíssimes associacions i productes... Per treure endavant un producte. Per poder treure endavant aquesta pel·lícula. Aquesta qualsevol altra, a Espanya. Totalment, i a més, tenint en compte que en el repartiment hi ha gent bastant coneguda. Sí, igual una cosa o una altra. No hauria d'acostar a primera vista, però... Exacte, és el que dius, que una cosa o no treu l'altra. Per exemple, en el repartiment hi trobem cares molt conegudes com Eduard Fernández, que ha sortit a la sèrie de 30 monedes, a Mientras Dura la Guerra, a la pel·lícula La hija de un ladrón, entre dades pel·lícules que també han guanyat Gaudis i Golles, també tenim el Dani Rovira, el nostre estimat actor de la pel·lícula, per exemple, de Superlópez, Los Japón, però també a la recent Jungle Cruise, que ens va portar el raül en el primer programa de la temporada, i també hi apareix Ana Castillo, actriu que ha aparegut a pel·lícules com Edu, l'última on va sortir, i a la miniseria la línia invisible, entre d'altres. En aquest cas, en la part del guió i també el director, és el Marcel Barrena, és director d'un cor que es diu Montpetit, però la producció més coneguda que ha dirigit és la pel·lícula 100 metros, que és una pel·lícula... També amb el Dani Rovira. Sí, també amb el Dani Rovicho, i que el gènere que tracta és molt semblant al gènere d'aquesta nova pel·lícula. Per tant, són pel·lícules molt similars en aquest aspecte. Méditerrani, en aquest cas, seria un drama, basat en fets reals, en aquest cas, sobre la imigració. I ara, quan res expliqui de què va, doncs ho entendreu bé, igual que el paper de la Grècia. Tenim una pel·lícula que ens situa a la tardor del 2015, aquí és on està ambientado, però tampoc ens n'anomenen gaire enrere. Tenim dos sucorristes protagonistes, que són l'Òscar i el Gerard, l'Eduard Fernández i el Dani Rovira respectivament, que viatgen fins a l'illa grega de Lesbos, perquè estan afectats per una fotografia d'un nen que en vista les notícies, un nen que va ser ofegat a les aigües del Mediterrani. En aquella època, en el 2015, el 2016 i tot, va ser el boom aquest de la gent immigrant, segueix passant. Bon album. Sí, sí, no te t'entens. Exacte, que va rebre un incult important si és tota aquesta temàtica. I aleshores es veuen molt afectats per aquesta imatge, que crec que va ser una imatge real. Sí, no, i tant. Es va colpir el code a tots. Per això, i aquests no és per menys, també els afecta a un munt, i aleshores, per això, des i deixen viatjar fins a l'illa de Lesbos, afectats per aquesta fotografia. Però quan arriben, descobreixen una realitat que no s'esperaven, una realitat que els colpeixen encara més al cor, i més de persones arrisquen la seva vida. Cada dia, creuen l'oceà en pasteres, en pateres, per tal de fugir de totes les guerres i conflictes que estan assolant als seus països. Això és una cosa també bastant recent, que no ha deixat de passar malauradament. Exacte. El que ha passat és la notícia. Exacte. Aquest és el problema. El que ha passat és la notícia, exactament. Però el que més els colpeix de tot no és que aquesta gent arrisqui la seva vida, que també, deixi el seu rescat. Vull dir, ho fan sent amb la inseguretat de saber si podran sortir amb vida d'allò. Aleshores, això els trenca encara més al cor. Per això, al costat d'altres membres del seu equip, lluitaran per complir la comesa de totes aquestes persones que ho necessiten i que volen anar a trobar una terra millor. Per a tots ells, tot tant els rescatadors, com els rescatats, aquest viatge en aquesta pel·lícula del Mediterrani, ho suposarà, una audícia que canviarà les seves vides. Per això, el Mediterrani és una lluita per sobreviure el tamar, perquè és un... òbviament, és supercomplicat, i més amb la inseguretat que comporta, que el mar és un mitjà moltes vegades hostil, on cada vida compta i és igual de valiosa, i per això volen rescatar-los. I tant, malauradament, sí, sí, sí, la veritat és que sí. Doncs això... Però bé, com deia el Dani, doncs... Tot continua. Compensem les tragedies i els dramas amb les comedies i els somriures. Amb altres estrenes, que tenim també en el cinema, tenim, per exemple, Clowns Planet, és un documental sobre Pallassos, que ve d'Espanya. I bé, que sapieu que també s'ha estrenat avui. També tenim Bella i el Circo Màgico, una pel·lícula d'animació infantil que ve de Noruega. I per últim, Benedetta, un thriller dramàtic, religiós, eròtic i homosexual. I bé, té un món de gènere que ve de França i d'Holanda. Déu-n'hi-do, sí que hi ha coses aquí, ficades, no? Sí, sí, sí, de molts tipus, de molts gènere. I tant, però també a plataformes tenim entrades aquesta setmana. Correcte, comencem amb Netflix, que és la plataforma estrella que presenta moltes vegades estrenes noves cada setmana. En aquest cas, no és una excepció, tenim una pel·lícula bastant... bastant reconeixement que s'ha estrenat. De fet, es va estrenar fa dos dies, el dimecres 29 de setembre, que es titula Fuimos Canciones, una pel·lícula espanyola que es tracta, en aquest cas, per seguir-me amb el tema de la comèdia. Una comèdia dramàtica de una hora i tres quarts, dura una hora menys que la de 007, una mica més a seguir-la. I em fa molta gràcia, aquestes nomencatures de comèdia dramàtica. No, a mi, o em fas plorar, o em fas aquí una de les dues coses. Les dues coses... Les dues coses... Moltes històries tenen un drama implícit. No, sí, clar, evidentment. Però aquí el que més destaca és la comèdia. Per tant, és el primer gènere, i la dramàtica seria el subgènere, dins de la comèdia. Que d'aguantar el bajón. Clarament. Després d'haver el Mediterrani, veieu Fuimos Canciones... Ostres. No sé si la baixa és bona oposta. Interessant. Dirigit, en aquest cas, per Joana Macías, una directora madrileña, directora de pel·lícules com Bajo y el mismo techo, o Embarazados. I en el repartiment principal hi trobem també persones conegudes, com serien Maria Valverde, ha sortit a pel·lícules com Nuestra vida en la Borgoña, Aranya o Galveston, o a 3 metros sobre Cielo, també. També surt Àlex González, ha sortit a moltes sèries, sobretot com, per exemple, Toy Boy, Vivir sin permiso o El Príncipe. I per últim, una altra noia que també apareix és Elisabet Casanovas. La recordareu d'estrenes recents com, per exemple, Xàbales, la pel·lícula Ardara o Sèries Drama, i per la sèrie que els va fer coneguda va ser Marli, que va ser la que feia de Tanya. Aquí en peu. Aquí segurament algú hagi captat la referència. No, i tant, avui. Això és bo. Exacte. Us presento una miqueta a les sinopsis de Fuimos Canciones. Tenim una adaptació d'una biologia. Crec que aquesta és l'adaptació del primer llibre, i una biologia són dos llibres, suposo que faran una segona part, o no, depèn de l'èxit. Depèn com vagi. Si funciona molt bé, faran inclús tres, encara que no hi hagi... La segona, en dividida en dos pas, per T1 o per T2. Doncs bé, és l'adaptació d'aquesta biologia titulada Cançons i records, Canciones i Recuerdos, però en aquest cas, la primera part, s'ha estitulat Fuimos Canciones, escrita per la valenciana Elisabet Benavent. L'adaptació d'una noia que té 30 anys, que es diu Maca, i està malgastant la seva vida treballant com assistent d'una influencer de moda bastant tirana, que la tracta com es clava, fins i tot. De fet, és una que va sortir de Masterchef, es diu Miri. Miri, Miriam, no sé, queda el... Si m'has matat amb eu l'hi, ja t'he dit que amb Masterchef ja m'has deixat a teva. Aquesta de Masterchef és una influencer de veritat, i fa d'influencer també en aquesta pel·lícula. Doncs bé, aquesta prota, la Maca, també està entre que... l'influencer aquesta, la tracta una mica, i que passa a l'estona amb nois, on no arribes a comprometes mai emocionalment, doncs la seva vida està una mica que no acaba de ser del tot feliç. Per sort, el costat seu té les seves dos millors amigues, sempre disposades a donar-ho tot per ella, perquè els seus problemes no semblin tan greus, però tot i així creu que li falta alguna cosa a la seva vida, però no sap com remediar-ho, no sap com canviar-ho. Tot sembla normal, com sempre, fins que arriba el seu gran amor, i error també de la Maca, que és el Leo, que és un home que en el passat li va trencar el cor, que li va aniquilar la seva autoestima, i li va fer perdre la fe en els homes. I quan arriba a ella la seva vida, doncs ella es queda com, ostres, no ha tornat aquest malaït, però al final hi acabarà posant la vida potes en l'aire, i haurà d'improvisar una miqueta a veure què passa. Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Sí, una altra una miqueta... ...enrabassada, correcte. I tenim més estenes dins de la plataforma. Exacte. Un documental que ve de Estats Units, que és... Un documental que és Clitxers del cine de Hollywood. La lista definitiva té un pint interessant, la veritat. Més que el següent també t'ho dic. Un documental de Estats Units, que obri sobre el cine també amb tocs de comèdia, que es va estrenar aquest dimarts. Aquest dimarts també es va estrenar Britney versus Spears. Exacte. Un altre documental, en aquest cas, tractant tota aquesta polèmica que va sorgir de la frivir, Britney, tot això. Si no sabeu de què parlo, mireu el documental si us interessa. I també tenim bastantes estrenes d'8-1 d'octubre a Netflix, com seria el cas de Culpable. Tot en recordes d'una pel·lícula que va emportar la llibertat de cine que es deia The Guilty. Sí, tant. M'encanta aquesta pel·lícula. És un remake de The Guilty, d'Estats Units. Ah, vos me n'asuntes. És amb el Jake Guinen del Balgochí. És molt conegut. Guinen Hall. Hailen Hall. Hailen Hall. Sí, The Guilty. The Guilty va molt bona. Molt recomanable. Inclus, us vaig posar una mena d'esperiment. És una pel·lícula que inclús podeu veure com a ficció, sonora. Correcte. És a dir, jo he fet una pel·lícula i és molt divertit. Aquesta és una pel·lícula en què no hi ha una pel·lització, sinó que hi ha un home amb un telèfon tot a la santa pel·lícula, i el seguit d'aquesta pel·lícula se'l so. Si no la veieu i només l'esculteu, us vaig a fer aquest exercici. Vosueu-vos els audiculars i veieu i esculteu només l'audio. És una pel·lícula, o sigui, una pel·lícula o una... Un producte. Algú sonó que funciona molt i molt bé. Feu cas el Raül, perquè si ell ho ha aprovat i funciona és que funciona. I tant. Doncs que sapigueu que teniu aquest remake de Guilty, que és culpable a Netflix. També tenim Lady D, el musical... No, culpable és a sentir que ha fet això. No, perquè la primera de Guilty tinc ganes de veure-la, no l'he vista, però recordo que el Dani la va veure i li va encantar. Jo tinc moltes ganes de veure-la. La meva idea de sentir-ho culpable és el que ha fet Lady D, el musical. Potser algú que ens escolta li agrada Lady D, qui sap? Sí, sí, és la barbeja. Doncs tenim aquest drama biogràfic també a Netflix. També tenim la família Adams. La tradició continua, la segona entrega d'aquestes noves pel·lícules que van fer el 1990, aproximadament, de la família Adams. També tenim algú com tu, una comèdia romàntica adolescent, de la qual es va estrenar a finals d'agost el remake d'Alien Como El, que jo faig la veu protagonista. Després també tenim Trimadores Compulsives, un remake còmic dels Estats Units del 2019. I per últim, la maldició en aquesta pel·lícula de culte de terror japonès, que es va estrenar el 2002. Per si voleu ja entrar dins aquest mut de Halloween, aquí tenim altres opcions, altres alternatives. I Fosk és la web en què es veu atrapat el següent film. Fosk és internet en general, però hi ha una zona d'internet bastant més fosca que la superfície a la qual estem acostumats a navegar, que és la deep web o la dark web. I d'això va aquesta última pel·lícula que us presento avui, que ve d'Amazon, de la plataforma Amazon Prime. Es titula Silk Road atrapado en la dark web. Una pel·lícula que s'ha estrenat avui també el d'octubre, vinguda dels Estats Units, distribuïda per Lionsgate, i es tracta d'un thriller dramàtic sobre drogues i internet, com us dèiem abans, amb la dark web, la deep web i tot això. D'hora gairebé dues hores, 1 h i 50 minuts, ha estat dirigida i cogionitzada també per Tyler Russell, és un director d'altres pel·lícules, com per exemple Operation Odessa, The Seven Five, Bad Boys of Summer, entre d'altres pel·lícules. I també en el repartiment principal, i trobem a dos actors, que són Jason Clark, de theme interior d'animals, per exemple, de Serenity o El dia que vendrà, i Nick Robinson, de la sèrie Con Amor Victor, per tant ha portat també a la pel·lícula de Con Amor Simon, i a Passagero Culto, entre d'altres produccions. I bé, la trama també és bastant senzilla, tot tenim un informàtic d'estar per casa, que fa les seves cosetes de tant en tant, que es diu Ross Ulbric, que és el protagonista de la pel·lícula, i un dia donat, doncs, d'això, curiosejant i trastavellant una miqueta amb la informàtica, doncs crea la Silk Road, que és una web que existeix, no sé si existeix encara, però almenys va existir a la vida real, que és una web que està dins d'aquesta dark web, d'aquesta tip web, l'internet així més profund, i una web pensada només per vendre drogues, per fer aquest tràfic de drogues. Mentrestant, mentre aquesta Silk Road es va fer més coneguda dins aquest lloc fosc d'internet, tenim una agenda a la DEA, que és l'administració per control de drogues de la maixada dels Estats Units, doncs tenim una agenda d'aquesta maixada, que s'infiltrarà a la xarxa per tal de trobar qui són els responsables i de tenir-los. Déu n'hi do. Doncs anirem indagant amb aquest protagonista, i, mentrestant, tu ens indagaràs en el que queda de plataformes. Correcte. Tenim també Amazon Prime. Continuem amb Amazon Jove. Exacte. Tenim Meyamo Poli Murray, és un documental biogràfic sobre feminisme que també s'ha estrenat avui de Vendresú. Avui de Vendresú també tenim Black Ass Night, una pel·lícula de terror sobre vampires, per si no teniu Netflix, però si teniu Amazon Prime i voleu també posar-vos una al·muda. Halloween. Doncs això també teniu Black Ass Night i Bingo Hell, que també és una pel·lícula de terror fantàstic dels Estats Units. Si no teniu cap alta plataforma o voleu saber què s'estrenen altres plataformes també tenim a Disney+, altres estrenes, com són Lego Star Wars, Quentos Excalofriantes. Tevan parlat de Star Wars Visions, per exemple. També tenim ara una altra estrena de Star Wars, com és això barrejada amb Lego, que és això, una pel·lícula d'animació i un comèdia de terror. Tenint en compte que és Lego, la part de terror no seria terror. Seriós, sinó que seria també amor. Tots la comèdia o qui sap. Tu no t'has atxecat a mitja nit i t'has tapetxat una peça de Lego. Això és que fa por. Ostres. Alguna vegada m'ha passat. T'ho he demanat a nit. A totes hores també pot passar. Sí, totalment. També tenim Noche de Bodas a partir d'avui a Disney+, una comèdia negra i thriller de terror molt recomanable. Jo la vaig veure al cinema. És molt citgesiana. Sí, és festivalera. És festivalera. Això és la paraula que buscava. Noche de Bodas, Radio Note també es diu. També tenim l'Oimpossible, aquesta pel·lícula superconeguda de l'Antonio Bayona, de drama de catàstrofes basats en fets reals del 2012. Té gairebé 10 anys. I per últim, també tenim la plataforma Filming, que ens ha agradat destacar-la aquí, que ens porta altres estrenes, com, per exemple, The Beast, és un remake policiac d'acció, drama i també un thriller criminal, que es va estrenar a Idijous 30, un drama de Corea del Sud, de fet. I per últim tenim una pel·lícula de França, que en aquest cas és un terror adolescent sobre homes llop. Ja... Fiquem aquí, eh? Fiquem aquí citges, que encara no tocaré el tema, però ja... Ens anem ficant una miqueta. Tavors clàssics. Fiquem citges de l'any passat. Sí, que a partir d'avui divendres 1 la teniu a Filming. Doncs a partir d'avui continuem amb el meu. Bé, sí, sí. I ara que som a l'octubre, aquesta introteba té molt més sentit. I tant, i tant, i tant. Hi vaig Davis, vaig lasskillar. I va ser bastant. Si va amb pis i 01 joc. llavors, Don Quedo una mica aquí. Perquè la setmana passada ja ho veu veure que... Ja has guardat una mica de terror i en general, 256 psicològics... 議... Sí, vaig deixar aquí l'esquerra, que és més del que diem, aquests personatges clàssics, i us vaig deixar a l'esquerra frankenstein, no? Ahà! Perquè era considerada, com diem, una de les primeres pel·lícules de terror, i un dels primers personatges de terror, del cinema. Sí, sí. Doncs, com com anem a partir d'aquí, de la considerada això, la primera pel·lícula de terror, d'excel·lència, no? Sí, acplicant-se més. De fet, tirarem més enrere encara, per acabar d'entendre la importància que té aquests personatges al cinema. Concretament agafarem el nostre d'Oleon per viatjar el 5 d'abril de 1815. Ah, ja sé per on vas. Ah, amic. En una situació que lamentablement estem patint molt a prova els últims dies, aquí a la illa de Palma, amb el volcà, en aquest cas, les conseqüències, per les conseqüències de l'exposició d'un volcà a Indonèsia. Aquí és el concepte. Entre el 5 i el 15 d'abril de 1815, l'adopció més gran dels últims 1.000 anys va provocar uns tsunamis a Gantiabali, inundacions a la Xina, i després una epidèmia de col·lea a la Índia. El núvol de centre va enfosquir el cel des d'Australia fins a Mèxic, i va arribar a la més fèrie occidental. A l'Europa, que sortia de les guerres napoleàniques, va cremar camps de Blatx a Alemanya, mentre que a Ungría que hi ha un estany en eu de color margonós, de color blanc, de color camp, ben gelats, tempestes, la temperatura va caure en picat a tot Europa, i a la conseqüència més terrible va ser la pitjor fam del segle XIX. Si gauden a tot el món. Correcte. Així va ser el 1816, l'any sense estiu. El país europeu que va patir amb més rigor aquest hivern volcànic, però d'alguna manera va ser Suïssa. I és que a prop de Ginebra, a la vila de Diodati, al costat del llac de 15 Ginebra, en una nit cèl·lebre, com deia laia, ja coneix, d'aquestes tenebres, amb aquest fet fred, Mary Shelley va pedir la criatura de Frankenstein. No sabia que havia estat a Suïssa. Sí, o sigui, es van haver de recluir, van haver de estar confinats, ella amb el seu marit, amb un amic, amb Lord Byron. Correcte. I van intentar, van mirar a jugar, era en quatre persones van proposar jugar aquest joc, descriure una història de por, i els dos que van proposar el joc no van participar, van participar només Ben i Shelley. Ah, jo pensava que havien participat els quatre, però a mig camí es van retirar. Bueno, tres quarts de l'un mateix. Qui sap, quina és la versió? Vaig a YouTube que vaig aprendre a fer pastissos, que és el que vam fer nosaltres en el nostre confinament. Bueno, si en aquella època que hagués exercit YouTube, més d'una hauria fet servir un tutorial. Per això. No ho aprofitàvem per fer algú tan legudiós, i profitors com Mary Shelley. Que recalcar que Mary Shelley en aquell moment tenia 18 anys. Correcte. Sí, sí, era molt joveneta. Era la filla de l'anarquista Godwin, i de la filòsofa, Mary. Wolstons Graf. I era la criatura, era la criatura de la revolució francesa, de la qual la seva mare va escriure anomalies feministes, en 1792. La dona revolucionària i les seves reivindicacions, potser, són el veritable monstre. Incluso jo crec que la novel·la de Shelley, seguint la tradició de la seva mare, és com un al·legat feminista. El monstre de Frankenstein és com una dona oprimida, per la societat de l'època, en certa manera. Home, té molt tipus d'intès. Per això dic. Sortit de les entretenies d'un desastrecològic, d'una època de crisi política i econòmica, plena i certesa, tancades les velles creences al paradís perdut de l'anticrògim, el mitre de Frankenstein ve i vindica avui la vigència, la seva capacitat per explicar-nos des de fora el temps. Però per què? Tant llegir desencarar aquest llibre des de fa dos segles, o seria una icona universal si no fos per a les adaptacions cinematogràfiques. Per això una mica de tot. Per això dic. El mitre en sí, per si esteix, però que les mateixes qüestions que responien el moment de la seva creació per a Shelley, segueixen encara obertes. És universal i temporal, perquè l'espòs que respon segueix vigent. Correcte. De fet, la novel·la no es diu Frankenstein només, també es diu El Governo Prometeo. El monstre de Mandy Shelley, encara una contradicció social, s'hi posa profundament avalades en els seus temps per universals, en tant que no han estat superades, com deien. L'adualitat dels monstres, dels nostres caràcters, la possibilitat que el pitjor que hi ha en nosaltres convisqui amb el millor de la segregació o l'imaginació social per a aquestes alinees a nostres mateixos. El general de la procedència, l'especte físic, tot això és important avui dia, però sembla que ha de ser molt important per a tots. Totalment. I el Frankenstein podria ser un reflex de tot això. Ja en una societat més temprana, no? Sí, per això. El tema tractat ja es va, a parlar amb la metròfossa Isdovidi, o en el mitre de Prometeo, l'al·lusions literàries que es consideren una font d'inspiració important per a l'autora. La primera part de la mitologia grega, la primera part per a la mitologia grega, i l'altra, dels signícies del calendari cristà, on es fa referència a la història de Tità Prometeo. El constructor, com estic avui, el constructor d'Homes. Quivalència del coneixement de la tecnologia aplicant tècniques escultòriques que crea vida encara que aquesta insolència no serà en té sàpels deus i serà encomptat. Clar, realment el Prometeo de la mitologia grega seria l'equivalent al Frankenstein, que no és el monstre, que és el Viktor Frankenstein. Frankenstein és el doctor. És el doctor que crea el monstre. La criatura o monstre sempre refereix a criatura o monstre. No té nom. Ni tan sols li posa un nom. No, no, no. El Prometeo de la mitologia grega, que és el que crea vida a través d'aquestes escultures, seria com que modela una nova vida a través no de l'escultura en aquest cas, sinó de peces o de cossos. Sí, com si cridés un lego. Sí, perfecte. És precisament això. El monstre de Frankenstein no és icònic en si mateix. L'icóna és la caracterització que Boris Karloff va fer per la pel·lícula de James Guait del 1931, i que va convertir el personatge complex i duramentat de la novel·la original en un ésser menys expressiu. Però visualment poderós. El monstre de la novel·la no era verd, ni grunia, ni tenia cargols al coll, ni es movia feixugament. Ni parlava en plantllet. Però la pel·lícula de Guait va cala profundament en la cultura popular contemporània, amb un antiheroi perfecte, amb un look difícil d'oblida. I sense quedar aquesta imatge. Una de les millors adaptacions seria la núvia de Frankenstein, del mateix Guait, que ha autocrantitat a un personatge femení que en la novel·la només es dona com a possibilitat. Es parla molt per sobre. No volia fer aquesta versió, però l'estudi el va convèncer a donar-li carta blanca i es va donar el caprich de fer un pròleg en el qual es feia al·lusions a la reunió de Vila diodati, on parlàvem que Shelley va crear aquest personatge o aquesta novel·la. Com a curiositat, la novel·la no apareix el personatge de la nòvia de Frankenstein perquè és una hipotètica al·lusió de la criatura de Frankenstein, li dient-li que em sento supersol, sóc l'única criatura de la meva espècie que existeix al món, m'agradaria tenir una companyia de vida. Aleshores no direm res. Heu de llegir la novel·la perquè és una gran novel·la, però aquí hi ha unes quantes discrepàncies entre la criatura i entre el Frankenstein. No és un personatge que s'utilitza la novel·la, però sí que es fa una petita al·lusió. I a partir d'aquí es tiren per poder fer aquesta nòvia de Frankenstein, que potser és una gran adaptació, o sigui, una gran pel·lícula en aquest sentit. Exacte. Sigue com Simi i sigui el cert que el monstre de Frankenstein ha crescut unida a la història del cinema. La seva imatge ha impregnat el nou art d'un segle XX des de la versió muda de la qual us vaig parlar la setmana passada, fins a les últimes pel·lícules arribades de les fàbdiques de Hollywood. El cinema, la televisió, la literatura o el còmic, fabricada amb trossos de mites com el del romàntic Faust o el Golem Jueu, inspirat als robots rebels i els superordinadors assassins, els aplicants de Ray Runner, i fins i tot als mutants d'X-Men o Pinocho, que neixeria poc més de 10 anys després de l'alt de Shelley. Tenim criatures creades per l'home, que d'una manera no acaben d'encaixar en la societat. Doncs això. D'això, us emplasso a poder parlar d'aquest personatge més en profunditat. Jo crec que hem preparat algun espacial amb aquests personatges. La setmana passada vam dir el malo del terror. Tinc moltes més coses per parlar de Frankenstein, que podem tidar cap al següent monstre que us presentaré la setmana que ve, que és a la setmana que ve o a l'altre. Qui sap, quan serà? Ho veurem properament. Superinteressant. La història de Frankenstein la vaig llegir en el seu moment a Batxillerat, i em va calar bastant fons, perquè no tenia ni idea d'això. Més profund del que sembla, en moltes qüestions filosòfiques es tracten de l'existència humana, de la identitat, que realment val la pena llegir a la novel·la, i us ho recomano encara de ment. Fem la nostra recomanació de manera ràpida, perquè ens queden un minutet. Avui què portem? Fem una recomanació de la novel·la, de la novel·la de Francesc de Barcelona, i a Filming, de manera simultània, que ja és una cosa bastant habitual. El primer festival dedicat al cinema francòfon de la ciutat de Barcelona, que és el Hola La Film Fest. M'encanta el nom, Hola La. Entreu a la seva web. Voleu veure moltes pel·lícules que presenten aquests dies. És una de les convidades que has conllut pel·lícules per poder projectar la festival. Aquesta és del 17 d'octubre. A les 6 de la tarda. Dit això us deixem amb la cançó de la setmana. Ja sabeu que podeu proposar-nos bandes nores per acabar cada programa de la setmana a les nostres xarxes socials, a nosaltres per privat, per tenir un munt de maneres de fer-ho. I en aquest cas volem acabar el programa dedicant-li a l'usuari Absis43, que a través d'Historis ens va proposar la banda sonora de Ballet of Lucy, Jordan, que és un track del soundtrack de Telma i Lluís. Per això ho volem acomiadar el programa d'avui amb aquesta banda sonora. Vosaltres ens esculteu i nosaltres també volem parlar-vos a vosaltres en el proper programa. Gràcies per escoltar-nos i visca al cinema. Adéu! Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies.