Has bailado con el demonio a la luz de la luz. El bobo habla sin pesar, pero el listo de escucho. ¿Me hablas conmigo? ¿Está de cachambe? Vemos tus cosas que vosotros no creéis. Por favor, no falo, por mal hecho. Y si no me escuchas, vete al infierno. Anda, alegrame el día. Hola, benvinguts! Benvingudes a Cinema Alegrés, que en aquest vespre de divendres 26 de novembre, o matí, o tarda, o nit, o el dia en el que ens esteu escoltant. És igual això, perquè aquí venim a parlar de cinema, amb molta gresca, molta energia, igual que aquesta intro que sempre ens acompanya al principi del programa i que ens motiva un munt. Estem aquí a Radio I molins de rei 91.2, també, a Radio Desver 98.1. Això s'ha omnat una miqueta un rap, no? 98.1, tal. Aquí, doncs, podeu trobar de tot, tots els gènere's possibles, tant de cinema com del que se'ns vagi acudint, ho trobareu, sobre la marxa. També ens podeu trobar a L'Ivox i a les nostres xarxes, a Roo, a Cinema Alegrés, que hi també a Spotify, com us hem anunciat en aquestes cinc, en la temporada que ja portem aquí. Però no estic sola, jo sóc la Laya Vidal, i al meu costat, on, en aquest cas, el meu front, ens trobem com juguem les tecles, perquè també és l'home de les mil tecles i el meu estimat, Raül Navarro. Molt bones, Raül, com estàs? Molt bona tarda, molt bé, molt bé. M'has de comentar... De comentar novetats i coses del passat sobre cinema. Sí, una més que l'altra, sí, sí. Passat, present i futur. Us demano avortar aquí, com cada setmana. Doncs bé, un cop fetes les presentacions, benvinguts i benvingudes a Cinema Alegresca! Molt bé, doncs esperem que els nostres ullens estigueu bé, que estigueu a punt per escoltar el nostre programa i participar-hi també a la xarxa socials, us esperem. Ens agrada la interactivitat i ens agrada que també ens comenteu cosetes de com veieu el programa i tot plegat. Mentre estan nosaltres, anirem comentant què és el que hem vist aquesta setmana. Raül, tu? O sigui, què has vist? Feria de començar jo, perquè tinc coses per comentar. Sí, perquè t'ho fas a sobre, eh? Exacte, exacte. Però tu estàs content del que has vist aquesta setmana? Sí, bueno, content. És veritat que he obert una mica més les mires, en el sentit que sempre en costa molt més veure sèries i a més. Ara he tingut una mica més de temps aquesta setmana i m'ha dit que potser a veure una miqueta arrancar sèries noves, més aviat, més que de tuval antigues. I estic en aquesta busqueda, a veure si trobo alguna cosa que em crida atenció. També dic que, en el meu cas, jo no sóc de l'antal Nadal, però sí que és veritat que ja estan començant a posar les llums de Nadal pels carrers, ja estem a punt d'entrar al desembre, estem a punt d'entrar en Mut Nadideno, Mut del Nadal, de la Neu, dels regals, de les reunions familiars. Encara no, però ja comencen. Ens ja comencen amb els mitjans de comunicació i amb les pel·lícules que s'estrenaran, però això vindrà pròximament. En el meu cas, jo encara no m'hi he inclòs en aquest Mut Nadalenc, però sí que voldria comentar un parell de pel·lícules. A mi la vam comentar aquí quan es va estrenar, fa ara 3 o 4 setmanes o més, va ser a l'octubre, de fet, i és The Friends Dispatch, la crònica fantesa de Wes Anderson, l'última pel·lícula que ha llançat el cinema, i que encara el podeu trobar, perquè no fa tant que es va estrenar. I jo tenia moltes cartes de veure-la, i a veure, sincerament, és una pel·lícula que voldria tornar a veure, que tampoc em vaig entregar gaire en alguna espai. Però el que vaig veure, em va agradar el que passa que és això, que hi ha coses com que estan una mica inconeixes, informació que t'expliquen molt en el moment, però no arriben a explallar-se del tot, vull dir que passa tot molt ràpid, i no t'acabes d'entrar a les coses, i que requereix un segon visionat. Us recordo que tracta d'un diari, una crònica que es fa a França, amb actors molt reconeguts, i està dividida en articles, com en capítols, i en cada article és una història diferent. Hi ha diferents personatges, que no tenen res a veure entre ells, i està bé en aquest aspecte que passa que és això, que no tenen relació, que de vegades la informació és massa ràpida, com t'ho explica, l'estil de Wes Anderson es manté a l'hora de fer cinema. Òbviament, si sou fans del director, i de la seva manera de fer pel·lícules, us agradarà a nivell estilístic, i a nivell visual, i de música, i tot. En aquest aspecte em recorda molt el veu del Budapest, i de dir, amb tots aquests plans simètrics, amb la paleta de colors molt ben definida, i sí que és veritat que hi ha una història que és en blanc i negre, la qual cosa és guai, i després les altres, doncs cadascuna té la seva manera de fer-se, el seu estil, però sense deixar a banda aquesta manera de fer de Wes Anderson. Aleshores està guai en aquest aspecte, però sí que és veritat que la vaig trobar inconexa, a la manera d'explicar les històries que volia explicar. Encara que eren interessants, algunes més que d'altres, he d'admetre. Això sempre passa, quan estàs explicant diverses històries, una antologia d'històries, és complicat mantenir el nivell, o el mateix nivell de nens, a totes. Però en aquest aspecte, bé, no és una de les més destacables de Wes Anderson, però sí, si us agrada l'estil del directe, doncs us la recomano, i si la veieu i us ha passat com a mi, doncs segurament quan les trenin a plataformes, doncs la tornaré a visionar, a veure què em sembla aquest cop. Molt bé, molt bé. I després, la segona pel·lícula que volia destacar també, va ser una que vaig haver de veure per teatre, ens van fer veure que no havia vist, que és Mystic River. Ah. Mystic River del Clint Eastwood. Clint Eastwood, sí. Una pel·lícula curiosa, curiosa, perquè... Molt bona. Sí, em va agradar. Henry Baker, no? Sí, sí, sí. Sí, sí, exacte. I bé, a mi em va sorprendre, perquè és una pel·lícula que juga amb la teva ment com espectador. És a dir, et dona pistes, perquè la història tracta de tres amics, que un va patir un trauma quan era petit, que no explicaré el que passa, tot i que passa al principi de la pel·li, però això el condiciona a nivell de quan creixi, quan es fa gran, té aquest trauma encara, i això li afecta a l'actitud. És un molt, molt treball de personatges en aquest aspecte. I aquests tres amics creixen, es fan adults, i la filla d'un d'ells desapareix. Aleshores, la pel·lícula va sobre la investigació de què ha passat amb la filla i tot, i es fan flashbacks cap al passat, cap a què és el que va passar, com va afectar aquest trauma en la vida actual dels personatges principals. I bé, juga molt amb qui haurà estat, i et dona pistes de qui haurà estat, però no tot és el que sembla, només diré això. I en aquest aspecte guai, perquè és una pel·li, que a part d'això no hi ha gaire més a nivell de trauma, però és lenta en aquest aspecte, però és lenta però entretinguda. No... Et manté tota l'estona amb vil. No hi ha moments que es facin pesats, o que pensis que estan de relleno, ni res, sinó que en aquest aspecte té un ritme lent, però entretingut, diria. I la vaig gaudir, em va agradar el plot final que fa, i tot. Jo la vaig veure fa molts anys, a aquesta pel·lícula, que recordo que si em va agradar... Perquè és del 2003, diria. Sí, sí, sí. És un tigueta. Ah, doncs això, quasi 20 anys, no? Exacte. 18 anys, imagina't. Bueno, un tigueta comparada amb altres pel·lícules, doncs tampoc tant, no? Però avui ni que no és tan actual. I d'un clinís bud, com a director. Correcte. És potent, ja. Sí, sí. No com a actor, com altres pel·lícules que ha dirigit. En aquest cas no ha sortit. Però és igual de bona. I tant. Mira, un actor que... La setmana passada que rancava amb el Western, no? I és un actor que va començar amb el Western. Per tant... Doncs mira, tu he ben lligat. I tant, i tant. I jo continuo pel que he lligat. Ja que estem amb el Western aquestes setmanes i tal, aquesta setmana he vist, més dur de ser de la Caida, una pel·lícula nova de Netflix. Ah... Que és un Western de dos hores i mitja. Aida bé. Ostres, doncs si és nova l'haurem portat, no? El programa? Sí, però ara no en són. Si l'has esmentat potser sí, eh? Em sona d'haver portat algun Western. Possible. Doncs aquesta, de demà és dur de ser de la Caida, és una de les setmanes noves de Netflix d'aquests dies. I, bueno, vaig estar veient... No he acabat de veure, també t'ho dic. Falta el final de la pel·lícula d'hora. Però mira, si l'està remenant... I està bastant bé, l'auditat. És una... Bueno, està bé. És un Western una mica atípic, en el sentit de... En el sentit de Passengers to Gosland? No, no, no, no, no. Encara que té cosetes, eh? Encara que té cosetes. No, en el sentit de que són... Ja d'entrada et posa que són personatges reals, que van existir, tot i que tota la història que et expliquen és ficció. És una barreja una mica estranya, eh? És una d'artítica... I per basar en personatges reals, però també inventada? No, no, basats en personatges reals, però és una història de ficció. Ah, hola, que curiós, això. Sí. És com si que fessis el Napoleó, jo què sé, el Cervantes, el Shakespeare, i que fessis una història completament nova. De fet, és la típica història de l'OES, de com hem parlat aquests dies, de revenges i de més. Tots els actors, els personatges de l'avance principal, són personatges... són persones de color. Per tant, ja xoca una mica això, que en aquell ambient, en aquell moment, tots els personatges principals, eh? I això també li dona més gràcia, no? Eh... Això, i després, com a contrapunt, el que deia, no, he vist algunes sèries, he vist de lancar algunes sèries... Vida, que no parlem molt de sèries, perquè clarament el cinema l'agraeix que... Però si tens alguna sèrie per comentar, doncs... Sí, em va cridar l'atenció, he vist un paio d'aquest vídeo, ja, d'aquestes ràpides, tipo Simpsons, per dir-ho d'alguna manera, que té més d'animació, i es diu Ultra Secretos. És una... És de Netflix també, i és una sèrie... molt esbutja rara, més en aquest estil de pare i família i demés, però sobre conspiracions, és una... conspiracions típiques d'estats units, i demés amb el president... El... el... el àrea... Sí, sí, milers de coses. És una doctora que està especialitzada al seu... El triàngulo de l'Esmerbú... i està especialitzada en aquestes conspiracions, en crear aquestes conspiracions. Ultra Secretos, és a dir. Ultra Secretos. Doncs això. Si aquestes serien les teves recomanacions de aquesta setmana. Sí, sí, sí, sí. A veure, ho he de buscar. Ah, és tan típic. Doncs sí que és veritat que és com un estil així, tipo padre de família... Sí, no he mirat qui és el creador, però tampoc és aquest estil exactament. És un estil que desencanto, també, del... Sí, sí. O Big Mouth, també. Sí, és aquest tipus de series, eh? Me la vaig arrancar a veure què he de dir. Bueno, la tinc aquí per veure què tal. I... Està bé. Correcte. O són les rosa sites de Disney Plus. Sí, i aquesta mena. Doncs això, animació per adults, però com en diuen ara, no? Doncs això. Això és el que hem vist aquesta setmana. El que s'ha estrenat a aquest divendres i durant tota la setmana a plataformes, perquè sapigueu que és el que podeu veure a partir d'aquesta setmana. Bévinguts i benvingudes a la lluvidal i la ciutat de les estrenes. Doncs jo he de començar dient que tinc un problema, Raül. Tinc un problema? Malament. És que últimament estic tan ocupada a nivell d'anar al cinema que no puc... O sigui, vull veure tantes estrenes, vull veure tantes pel·lícules, i no sé d'on treure el temps. Ah, doncs sí que és un problema, això. És un problemon, o sigui, no puc, no puc. Les pel·lis que he de veure han de ser a casa, o bé en algun moment puntual però a part d'això, hi ha tantes estrenes que vull veure i més que s'estrenen aquesta setmana. És complicat, és complicat. Jo igualment les he de denunciar per si algú més s'anima i em vol acompanyar o em vol... no sé, s'ha quedat per anar-les a veure. I veiem si aquestes pel·lícules que els recomanes són un desencanto o són com aquesta, en aquest cas, un encanto. Un encanto, correcte. Ah, m'encanta, és que m'encanta la manera com tens de lligar les coses, Raül. Doncs la primera estrena destacada de cinemes, que comencem per cinemes, com sempre, que us volia parlar, és encanto, pel·lícula dels Estats Units produïda i distribuïda per Walt Disney Pictures i Walt Disney Animation Studios. No és una pel·lícula de Pixar que es recalca, és una pel·li de Disney, un clàssic de Disney. Després de Raya i l'últim drac, doncs aquesta seria la següent. Una pel·lícula d'animació familiar, d'aventures, comèdia i fantasia i 40 minuts aproximadament està dirigida i guionitzada per tres directors, bueno, dos directors i una directora, de fet. Un dels directors que és el que ha dirigit més coses és Byron Howard. Aquest només ha participat en la direcció, els altres dos també, en la part de ta guió. És el director de pel·lí... co-director, millor dit, de pel·lícules com Volt, Enredados i Zotrópolis, tres clàssics de Disney també. I en col·laboració Zotrópolis també hi va participar Jaret Baix, que és un dels altres co-directors d'aquesta pel·lícula d'Encanto. I per últim també hi participa la Caris, o Xeris Castro-Smith, que és la primera vegada que té un rol en el cinema com a directora, però és una dona també dramaturga, actriu, escriptora de televisió, productora i co-directora nord-americana. Però que té també els colombianes. I per això hi ha participat en el guió i en la direcció d'aquesta pel·lícula també. Perquè cal recalcar que si no sabeu de què va en Canto ara us ho explicaré, però la curiositat és que no s'ha doblat ni en català, ni en castellà. Passa el mateix que passa amb Coco. Cap Coco pel·lícula de Pixar ambientada en el dia de discurs màxica. Culturament en mèxic. Aleshores només es va doble en anglès, i després en la versió latinoamericana en mexicana. I va guanyar a un Òscar la millor cançó en versió americana. Tot molt boig. Tenint una versió original potentíssima. I aquesta també li passa el mateix. També té un munt de cançons colombianes o del folclore colombia. I qui sap si passarà el mateix. Volem veure en la gala dels Òscars de l'any que ve. I això aleshores de què va la pel·lícula ens situem en el cor de colòmbia d'una família extraordinària que és la família protagonista. Aquests són els Madrigal que viuen amagats a les muntanyes de colòmbia. Per què? Perquè és una família màgica. I és que viuen en una casa també mágica en un poble situat en un racó meravellós que es diu Encanto. Per això es diu així la pel·lícula. I a aquest lloc li dota a tots els nens de la família madrigal un do únic aleshores. Que ha d'escoltar un poder especial. Hi ha un que té superforça, hi ha un que té el poder de curar, un altre té el poder de parlar amb els animals. Però es veu que una de les nenes d'aquesta família que es diu Maribel és la protagonista no ha arredat cap poder i la màgia d'encanto no li ofereix cap poder. Aleshores ella creix sent l'única com humana per si dir-ho. Aleshores un dia la Maribel està una mica frustrada per això òbviament perquè tots els membres de la família tenen un poder superguai i ella doncs és l'única que ha quedat com una mica relegada en aquestes coses. Va, ja la veia negra. Exacte, la veia negra de la família. Però mentre creix una miqueta frustrada, trista i tal la Maribel descobreix que la màgia que envolta el lloc on viu, Encanto, està en perill, tota aquesta màgia. Ella no, perquè és l'única que no en té, però la resta de la seva família sí. Aleshores decideix que ella que és l'única membre normal d'aquesta família tan particular, tan curiosa, el Madrigal, ella serà l'única esperança per salvar la màgia d'encanto i per conseqüent salvar la màgia de la seva família tan extraordinària. Déu-n'hi-do. Jo he llegit d'aquesta pel·lícula que té inspiracions similituds amb 100 anys de soledat de Gràcia Márquez. Sí, sí, sí. Interessant. No sabria què dir, però 100 anys de soledat d'on és el Gabriel Gràcia Márquez? Ustres, la màgia. És col·lumbià, no? Si és col·lumbià, doncs seria un bon gui. Sí, sí, sí. Després ho busquem i ho confirmem. Mentrestant us vull parlar de la següent pel·lícula que té una filla com a protagonista perquè es diu La Ija. Justament. Una pel·lícula espanyola produïda per la Loma Blanca Pc Movistar Plus televisió espanyola que en el sur entra d'altres productores. Es tracta en aquest cas d'un gènere completament diferent a la pel·lícula anterior. En aquest cas és un thriller dramàtic i criminal. Si no us agrada gens l'animació, les aventures o la comèdia, doncs aquest teniu la part oposada. És una pel·lícula que s'està dirigint i coguionitzada per Manuel Martín Cuenca. És director de la pel·lícula com Últimos Testigos, la mitad d'Òscar Caníbal i la més recent, El Autor. On el seu actor protagonista és també el actor protagonista d'aquesta pel·lícula, que és Javier Gutiérrez. Jo el vaig conèixer com a sàtur d'Aguilarroja, però en les seves últimes pel·lícules, on ha aparegut, són Bajo Cero d'aquesta any també, Hogar i Campeones. Ja veuràs cap a la banda sèrie, la meva dona estava enganxadíssima veient Estoy Vivo, que també és el protagonista. Ah, que també hi apareix. Últimament està on fa ir. Sí, sí, en els últims anys va a tope. La Isla Mínima també hi ha aparegut. Campeones. Exacte. Campeones, que és la que hem mencionat abans. Ah, sí, perdona. M'ho he sentat. No, no, és que ens agrada molt la pel·lícula. La recomanem molt. I després hi ha l'Òpez Arnaiz, que ha sortit de pel·lícules com Mediterrani o, mentre es dure, la guerra i també a la sèrie l'altra mirada de TVE. Doncs veus, explica una miqueta les sinopsis que ens presenta la pel·lícula La Ija. Tenim l'Airene, que és aquesta Ija, que té 15 anys i viu en un centre per menors infractors del qual s'acaba d'escapar, o sigui, ella vivia allà i s'escapa, perquè està farta d'aquesta vida. També, per si no fos poc s'acaba de quedar embarassada i està decidida a canviar de vida d'aquesta vida que portava en el centre de menors gràcies al Javier, que és un dels educadors del centre i casualment també és el seu tutor legal. Aleshores decideix estar amb ell, anar a viure amb ell i que l'acostudi. Aleshores ell li ofereix això, li ofereix que es quedi amb ell i amb la seva dona Adela a una casa que tenen aïllada en un lloc d'alcamp, en un lloc agrest del camp, a la Serra, perquè es pugui amagar bé, que no la puguin descobrir, i port pugui portar terme el seu embaràs de manera eficient. Aficient? Està amagada. Un embaràs de manera eficient, això és curiós, sí, sí. Una... Un excresió curiosa que s'ha acabat. Sí, sí, sí. L'única condició que li posa el Javier això és que, a canvi, ella accepti lliurar-los el bé bé que neixi, com neixi, que li fareixi. No obstant, ella accepta el pacte de primeres, però, a mesura que vagi avançant aquest embaràs, ella com no s'anirà encarinyant amb aquest fill que porta dins, perquè realment la sinopsia es dona a entendre que ella no vol, no volia aquest embaràs, que ella no desitjava el bé bé. Aleshores, el seu tutor legal diu que tu pots quedar amb mi i no denunciaré la teva desaparició i que estàs amb mi si em dones el teu bé bé. Ella accepta perquè no el vol, però, a mesura que vagi avançant la pel·li, s'anirà encarinyant amb la idea de tenir-lo i això desencadenarà el conflicte entre aquests tres protagonistes. Complicades, situacions complicades. Situacions complicades i realistes, també. Sí, sí, sí. De vegades, jo sempre ho dic, de vegades, les històries més realistes són les que fan més por, perquè són les que et podrien passar a la vida real. Correcte. I dit això, tenim unes altres estrelles, unes amb cinema. Correcte. Que serien La Casa Gucci, una pel·lícula dels Estats Units i Canadà, es tracta també d'un drama criminal, no tan thriller, però també és un drama criminal. Basat en fets reals, dirigit per Ridley Scott i protagonitat per Lady Gaga, Adam Driver, el Pacino, Jared Leto, altres persones, celebritats bastant reconegudes. Sí, no, no, no. M'ha causat curiositat que sigui la Lady Gaga, que hi participa en aquesta pel·lícula. Després d'haver bajó la misma estrella, ahir la bajó la misma estrella, ha nascit una estrella. Ha nascit una estrella. Ha nascit una estrella, bajo la misma estrella, no. No, no, no, no, no, participen en aquest tipus de pel·lis. També hi s'estrena Resident Evil, bienvenido a Raccoon City, una pel·lícula dels Estats Units, Regna Unit i Alemanya, que està basada en el vídeo-joc. Reprens d'una altra vegada aquesta temàtica, aquest Resident Evil, però aquesta vegada sense Mila Llogòvic, que tenia tot el poder sobre aquesta franquícia. I, en aquest cas, s'han desvinculat d'això. A veure què tal pels fans d'aquest vídeo-joc. Ja t'ho diré, ja t'ho diré. Si a mi em té atenció, la veritat. He jugat molt aquests vídeos-jocs i les pel·lícules les he vist però no em feien el pes del tot. Aquesta, a veure què tal. Exacte, a veure aquesta. Sí, amb millvat, amb qualitat. També s'estrena una pel·lícula bastant aclamada Sitges, que va guanyar Premis, que és LAMP, pel·lícula islandesa, sueca i de Polònia. És un thriller fantàstic i dramàtic, un força curiós. Em sembla que és la pel·lícula que han portat des d'Islàndia dels Òscars. Sí, sí, sí. No sé si l'han seleccionat. No sé en quin estat s'ha quedat la situació. Però sí, sí, va tenir un èxit a festivats com a Sitges i a més, va ser tot un bon buff. Jo no la vaig poder veure, no. Doncs mira, la tenim a cinemes. Em van parlar molt bé d'ella, però jo no la vaig poder veure. És una de les estrenes que vull veure fet als cinemes. Ara sí d'una temps. També s'estrena Imperdonable, un remake dramàtic que diu molt similar, del Regne Unit Alemanya i Estats Units i m'agradaria destacar-la perquè aquí he ficat un paper, he tingut un paper de doblatge que va ser molt guai i va ser una experiència superchula perquè va ser dirigit per la Núria Trifol, que és un actrim que jo et miro moltíssim des de ben petita i va ser la primera vegada que treballava amb ella i em va agradar molt l'experiència. Va ser molt xulo. Ella també hi participa, una pel·lícula, i això la volia destacar per aquest motiu. Una pel·lícula bastant curiós i bastant xula. Una altra que hem d'apuntar, en aquest cas, me la apunto jo. Per part de les estrenes de cinema, això seria tot. Passarem a plataformes. Passarem a Netflix amb una pel·lícula nova que es diu Herida. Exactament, continuem amb estriles dramàtics. La cartelleta d'avui va d'això. Tampoc. Perdona, és que com una llegi la direcció i el repartiment no em choca tant, però la direcció és com... Per això es diu Herida. Sí, sí. Ara arribaràs tu. Això la dirigirà per Halbury. Correcte. La seva copè a prima com a directora. Exacte. Com a directora és la seva primera pel·lícula, però com a actriu, a partir de tant a tant d'altres. Sí, com a actriu, és bastant recorregut. Per exemple, va sortir a la tercera pel·lícula de John Wick, recent. La segona de Kingsman, també. Kingsman el círculo d'euro i és la cafada tormenta a la saga X-Men. No has dit cap de les molt dolentes, tampoc, eh? Encara ha sigut bona. No, he ficat les més recents. Per això, per això. De què va? Sí, va de... A la pel·lícula és la cafada protagonista i fa d'una lluitadora dels MMA, que són els arts marcials mixtes. És una competició de boxa. Aleshores, ella fa de lluitadora de boxa que fracassa en la seva professió. L'únic que se li dona bé, que és estar en el ring, barallar el ring, i això la fa caure en una depressió i sentir-se en desgràcia. Al mateix temps, a la seva vida hi tornarà, en aquest moment, el seu fill Manny, que és un nen de 6 anys, que té una cuanera on ve bé i apareix de cop a la seva vida. I, aleshores, ella aquí es veu obligada a tornar a la seva antiga feina, que no és de boxa, per poder fer-se càrrec del seu fill. Però, alhora, tampoc vol deixar aquesta afició, que és la boxa, i haurà d'enfrontar-se a una de les rivals més temibles del món dels MMA, d'aquestes arts marcials mixtes. Per això, per aconseguir tot això, primer haurà de lluitar amb els avis dimonis i convertir-se en la mare que el seu fill realment mereix. Un dramont... Això te la diré, en totes les dades. Igual que tenim més estrenes a Netflix, precisament per l'endemà Jays. Les lleis de la frontera. Correcte. En aquest cas, és un... thriller, amb comèdia, també adolescent, dramàtic i kinky. No sabia... No sabia que era kinky. Això... Això és perquè... No he vist gaire les pel·lícules kinky. No, m'hi has escolt en segons qui es parli. També, també. Per si sóc un jove i no sabeu qui és el cinema kinky, és cinema sobre delinquents que han arribat a ser famosos gràcies a els seus delictes. Sí. No sé si ho he d'escrit bé. Sí, sí, sí. Podríem posar un diari a la pesca. Doncs sí, la veritat. Podríem fer-la del cinema kinky, la veritat. I és una pel·lícula espanyola que es va estrenar el passat dilluns 22. També s'estrena un xico que salvo la navidad. Ja us he comentat que ja comencen a haver-hi estrenes de Nadal. Sí, no parar, eh? Exacte. És una pel·lícula de cinema familiar i Nadalen, com de fantasia i de comèdia vinguda d'Ada al Regne Unit i de la República Checa, que es va estrenar a Timecres 24. I també s'ha estrenat una sequela d'animació de fantasia, animació i arts marcials, el que comentàvem abans, que és sequela de la Serpiente Blanca i és titula de la Serpiente Verde. També, una pel·lícula de cinema familiar de Nadal i de comèdia. Us vull portar una destacada que és Navidad de Nocho Beach. Una altra estrena nadalenca, en aquest cas... Més, més, més. Sí, sí, no pararem, eh? Bastant potent que sí que s'estrena avui divendres 26 de novembre de tots els Estats Units i es tracta d'una pel·lícula de cinema familiar de Nadal i de comèdia. Jo crec que tu t'agradaria, Raül, perquè el cinema dels 80, segurament el Xavi i PSX també li agradaria perquè va de videojocs dels 80. Per el títol ja té... Sí, exacte. D'una hora i 37 minuts... Un estil fregail, diguem-ne. Un fregail de Nadal. Un fregail de Nadal, seria, exactament. Dirigit, en aquest cas, per Michael Douce, ha dirigit pel·lícules canadenques perquè ell és canadenc, però també la sèrie Spreacher i Future Man. I en el repartiment principal li trobem a Winslow Feckley, ha sortit a pel·lícules com Ghost in the Graveyard, venen a jugar o cuentos al carrer la notxe d'aquest any. També apareix el Neil Patrick Harris, aquest actor de comèdia de sèries com Connocia Vuestra Madre i la recent una sèrie de catastròfiques des ditses. Que és una de les que apareixen aquests dies també. També? Sí, sí, sí. Doncs ja em comentaràs què et sembla, perquè... Ja l'havia estat veient. Una vegada va sortir en els capítols tu de l'esticle de planet. Està bé, està bé. De fet, té només tres temporada i està força guai. També apareix Steve Thun, ha sortit a les pel·lícules La Guerra del planeta de los Simios, tal girl de Netflix entre d'altres pel·lícules. Doncs bé, situem el context que ens situa la pel·li, ja us he dit, és als anys 80, en aquest cas a la ciutat de Chicago. Tenim la consolea de Nintendo, la nova consolea de Nintendo que ha arribat a la vida de milers de nens. És una cosa superinnovadora. Tothom està expectant per aconseguir aquesta consolea de Nintendo, però només uns pocs afortunats poden arribar a aconseguir-la, perquè està molt codiciada, i no està a l'abast de tothom. Aleshores, ells ja no volen jugar als jocs típics de Nadal, als jocs tradicionals, sinó que tothom vol aconseguir aquesta consolea de Nintendo, està supercodiciada. Costi el que costi. Aleshores, la pel·lícula ens parla del Jake, que és un d'aquests nens, que, com els altres, està també obsessionat amb trobar, amb aconseguir jugar aquesta consolea i tenir-la a casa, i traçarà el pla perfecte juntament amb els seus amics i amb la seva família per aconseguir aquesta famosa consolea. Déu-n'hi-do. La veritat és que la premissa és tal qual, una pel·lícula de Nadal, un pare de Napudos, tot aquest tipus de coses, però anem a ficar al món dels videojocs, que sempre és interessant, i sempre dona joc. Aquí tenim Amazon Prime, que també entra en pel·lícules noves. Correcte, que serien Descarrilados, una comèdia road movie sobre l'amistat espanyola, que s'ha estrenat avui també. Sí, doncs aquesta. A Marturo Valls, Ernesto Sevilla, a la Mil·lan, entre Esconics... Sí, que es va ser aquest estiu mateix. Sí, doncs ja la tenim amb Amazon Prime. I també tenim una comèdia adolescent d'italiana, en aquest cas es diu Anida Cane, que la traducció seria Años de Perro. I a Disney+, també tenim altres estrenes com la gran família espanyola, comèdia familiar, dramàtica i romàntica espanyola, també del 2013. La última de Terminator, Terminator Destino Oscuro. No sé si és la 6, la 7, la 8... Sí, sí, sí. Però que s'equivo això, que la teniu a partir d'avui, a Disney+, també. Los Muppets en Navidad, Carta 60 Clause, pel·lícula Nadal... Aquests espacials no fallen. Exacte, pel·lícula del 2008 també la teniu a partir d'avui. I s'ha estrenat, de fet, el Dimecres, parlant de sèries, la de Falcon, la de Ojo Ojo de Alcón, que també l'han fet Nadalenka. Sí, sí, he vist el trailer d'alguns tots aquí... La beta emblemàtica Nadalenka, ja estem en un Nadalenka full, i encara no estem a la sempre. Però també tenim 100 Años de Perrodón. Exacte. Trailer criminal, vinguda d'Espanya, Francia, Argentina, Nadalenka, 2016. Si us agrada la Casa de Papel, veieu això, que tenim aquí... No és una sèrie, és una pel·li. És una pel·li, amb l'Histosa, a dir a més, és potentia. Doncs ja sabeu, a tot això, a Disney Plus i la última plataforma que voldria destacar és Filming, com no. A la que estic enxofadíssim últimament, ja t'ho dic ara. Doncs mira, si segueixes així, a partir d'aquesta setmana podràs trobar pel·lícules com Traïdores, un documental sobre el terrorisme d'Eta, que ve d'Espanya i d'Argentina també de l'any passat, també d'Argentina i d'Argentina. És un documental sobre el feminisme també espanyol. I per últim, un musical dramàtic i romàntic, que es diu Anet i Veda, França, Alemanya, Bèlgica i Japó. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Estava començant a parlar i no tenia ni que ho sé. Déu-n'hi-do, la música també, que ha sonat tota l'estona. Sí, és amèlí, però a piano, que sé que t'agrada. Però jo vaig a donar-li una mica de canya. Sí, pucs aquí. Vinga, vinga. La alarma, la alarma. Peri, peri, peri, peri. Peri, peri, peri, peri. Peri, peri, peri, peri. Com que hem dit, el nostre programa és un programa de varietats i us podem portar a tant músiques super relaxants i boniques com la de Meli, com aquesta música de canyera. És la que també relaxa. Relaxa, no sé què relaxa. Vinga, Raül, què ens portes avui? Venim en Canya. Clar, la setmana passada vam entrar amb el Western. Encara que aquesta m'agrada moltíssim, vam fer aquest petit canvi, vam fer una mica de canvi. Oh! Sí, sí, el programa està ple de sorpreses. I ens quedarem amb aquest ambient. Està guai, està guai. Molt millor, no? Sí, sí, sí. Doncs, bé, la setmana passada veiem com el Western va néixer, va creixer i va de caure, que no morir, per sort, encara. I, pel camí, ens vam trobar amb l'espagueti Western. És veritat que vas comentar que aquesta setmana... Correcte. Tu la ja em preguntaves el per què era aquest nom, no? Bé, ja vaig explicar que després del seu gran boom del Western a Hollywood, en el que d'alguna manera estaven explicant una història contemporània, va donar el gran salt a Europa el 160, especialment a Itàlia i aquí a Espanya. Com a punt, diré que el Western europeu més antic va ser l'emperador de Califòrnia, del director alemany, Luis Trenca, ara en 1936. Per tant, molt abans d'això. Però... 30 anys abans. 30 anys abans, sí. Però va ser un casallat, així que tornem en 60, quan a Itàlia i a Espanya començaven a produir Westerns a baratins costos, i en brutant o violentant a medicanes. Jo suposo que devia ser pels paisatges, no? Sí, perquè tenien uns paisatges bastants similars als que tenien l'Uest de Estats Units. Per tant, s'aprofitava. Doncs això, de portar aquí els Westerns a baratins costos, sobretot, i en brutant i en violentant aquestes trames, això electrítica no va quedar massa d'entrada. Pensaven que canviaria la forma i el terme espagueti va ser, pels crítics, una manera de menysprear el seny, el gènere o el subgènere. Ah, o sigui que era un terme despatiu que li van donar la vota. Correcte. De fet, tot i que, finalment, a nivell popular es va englobar com a espagueti Western, no només les pel·lícules italianes, sinó també les espanyoles, que aquestes últimes va haver l'intent de batejar-les com Paella Westerns o Judicio Westerns. Ostres, no sé què són les pitjors. Prepareixis paqueti Western. També, evidentment, la manera respectiva per part de la crítica estrangera. I és que van ser més de 500 pel·lícules del gènere que es van rodar a Europa. Més de 200 van tenir com a localització la comunitat de Madrid. Una xifra que supera els rodats de Westerns en una altra region d'Espanya, a les que, tradicionalment, s'associa a aquest fenomen comaral de Ciutad de Tabernas en el medi. També dic que Madrid està com a la messeta d'Espanya. Potser això ajudava. I, sobre els menjars, també dic si volien despre... No, si volien menys pre, al gènere, haver escollit altres aliments, perquè els espaquetistes tan bons la paella. La paella, el Judicio, que vols que et digui, podries haver agafat un col·les de Brussel·les. Exacte, coliflor. Coliflor Western. D'algú d'aquest naixement i auge del Western prioritat d'Europa, es va desenvolupar una activitat econòmica que acabaria construint en colmenar viejo el primer acudat d'un poblat de l'Oest a Europa. I a la construcció, posteriorment, en hoy el del Manzanar és del primer poblat de l'Oest amb caràcter estable, conegut, com Golden City, on es votarien títols com por un puñal de dólares. Ostres, títols reconeguts, eh? Correcte. Tot i aquest baix pressupost amb el que ajudaven aquests films, utilitzant d'acudats i demés, la crítica, per fi, havia d'admetre que s'havia assolit un més que acceptable nivell artístic. I algunes d'aquestes pel·lis van ser tractades amb respecte, especialment la trilogia del dòlar del director italià Sergio Leone. I, d'aquesta manera, l'espagueti Western es convertiria en un fenomen de masses pel·lícules de gran èxit. Amb aquest esperit de continuar evolucionant o agafar aquests grans trames, aquestes grans trames, perdó, del Western, i portar-les més enllà de les fundades del cinema de l'automedicà, anys després trobaríem Tampopo, una pel·lícula japonesa de 1985 que es va publicitar com el Ramen Western. Ramen Western. M'encanta el fet de barrejar Western aquí. Sí que és veritat que això és sovint autopol·licitat. La pel·lícula no tenia tant de veure amb el Western. Tants duels i tants tiros i tot segurament després aniria a dinar junts. Doncs això, tot i que aquesta pel·lícula no tendria tant l'esperit de Western com el que tecaixi Mique el 2007 i votaria amb el gènere tot un Western votat al Japó sota la influència del saspaqueti de Sergio Leone, com no. Sí que vam servir de molta referència. Sí, per això, i tant, i tant. Per tant ja vam conèixer el Western Clàssic, la setmana passada, del Western Clàssic de John Ford, per exemple, ara l'espaqueti Western del Sergio Leone o la companyia, però potser et posats a tiquetar una cosa que no m'agrada gens, ja ho he vist moltes vegades, ho dius, i tiquetar, però que hi ha uns altres tipus de Westerns que s'han batejat de segons quines maneres i són reconeguts, i els nomeno. Ara diràs la cebolla Western. Deixem de banda, ja els menjats. Deixem de banda, els menjats. Vam conèixer a ser una mica més... Esperem que hagueu dinat o hagueu sopat o hagueu menjat algú i ens t'esculteu aquesta secció. Les pel·lícules d'Àsid Westerns són aquelles pel·lícules del gènere dins d'un moviment més de contra-cultura, més com una formulació per criticar i reemplar el capitalisme en formes alternatives d'intercanvi. Un exemple seria d'Edmund, de Gingwarmusch, amb el Johnny Deep, que ha trepitjat diverses vegades el Western, d'Edmund, o amb el General Solitario, o amb Rango. Per una altra banda, tindrem el Charlie Western, i el Charlie Western va ser un moviment sorgit a Mèxic, des dels anys 30, a la denominada Época d'or del cinema mexicà, de forma similar al Western, al cinema de Charles, va ser una forma de reforçar la imatge nacionalista del país, amb la cerca de herois que representessin els ideals de la societat del moment. Era una barreja d'acció i números musicals. Amb noms de... Sí, són musicals. Segur que ho localitzem molt ràpid amb Coco. Aquelles pel·lícules que veu Coco, damagades, això són un Charlie Western. Això són els Charlie Westerns. Amb noms destacats, com Pedro Infante o Jorge Negrete. Després tindríem la comèdia Westerns. A l'any 70, l'esperit de Western ja començava de caure, de hagut el cansament del públic. Tot són cicles i etapes. Correcte. Aquí veiem com un usa abusiu i racional de la violència va ser llavors quan va fer que cauré, que caigués una mica en l'oblit, pel públic. S'havia de distançar la tensió. Llavors, quan el director d'Italià Enzo Balboni va reinventar el gènere amb la pel·lícula Leia Maman Trinida on els actors Bud Spencer i Terence Hill el van dotar d'un caràcter còmic desconegut fins a les hores i l'èxit, i la pel·lícula va ser tot un èxit, un èxit absolut. Per què portava una cosa innovadora? Correcte. Comencem a fer una mica de sàtida i de paròdia, d'aquelles històries que tant havien explicat a Hollywood i a Hollywood també van començar a viure una mica i a fer aquestes paròdies. I una d'elles, una de les primeres, seria la batalla de les colines del whisky en 1965. Sí. Una pel·lícula de Jim Asturges ha format molt comentari, cuidador, però no ha utilitzat ni més ni menys que per la paraula en càster. A més tard, arribarien els tres amics, en Maverick, o les adaptacions de les sèries a la gran pantalla, com de Wild, Wild West o el genero solitari. Prefereixo el primer títol, que has dit? Sí. Incluso a Espanya es retrobarien amb Chiquito de la Calzada, que va ser el primer títol de la plàdida. Que em va fer gràcia, perquè a l'especial que vam fer a Halloween, no vam nombrar Abrácula, que també era Chiquito de la Calzada. Quines referències? Anem acabant amb el western contemporani, també conegut com el new western. Serien aquelles pel·lis que estan ubicades, especialment en una època contemporània, utilitzant temes i trames pròpies del vei oest. Una mostra seria el mariachi de Robert Rodriguez, per exemple. Però no cal que siguin pel·lícules actuals d'ara. No, en aquest cas sí que són actuals d'ara, en l'actualitat, però amb les trames de l'anticoest. Ah, vale, vale. I en la mateixa localització. Després tindríem el horror western. És potser un dels gèners, dels subgèners més joves en la tradició del western, que evidentment barreja el salvatge west, amb el terror o el fantàstic. Tot i així, tot i que és el més jove d'aquests subgèners, té els seus origens en pel·lícules com la maldició del zombi de 1959. O en una que vam nombrar a l'espacial de Halloween, ara sí, que és Billy el Niño contra Dracula, el 1966. Els típics crossovers. Aquest generat també són crossovers, òbviament. I tant, per això, per això. I encara que aquí també també tenen cabuda ràvenus, per exemple, del 99, o Bon Tromejuque del 2006. Després tindríem l'espais western, o l'espais frontier. Com no, ja té un subgènere d'espai. I tant. És un subgènere de la ciència afició que utilitza les trames i personatges propis del western clàssic, ubicats en un món futurista. Influències subtils poden incloure l'exploració de fundades noves, de la ciència, mentre que les influències més evidents poden presentar texans literals a l'espai ultraterrestres que utilitzen armes de rayos i munten a caballs robòtics. Ja sé, no sé si et volies referir això, però Star Wars no tindria com. Star Wars seria una... Entenies molt dins d'aquesta categoria. I molt més de Mandalorian, per exemple. Mandalorian té unes referències al western brutals. I tant, o la pel·lícula de Han Solo, també. Sí, sí. Evidentment, això està dins. Però, jo sé molt més... molt més literal i aniré a posar l'exemple de los 7 magníficos del espacio del 1980. Que pel seu títol no cal més explicar-se. Exacte. Acabem amb el red western. Per això, però, com diem, això de tiquetar és un no parar, i no m'agrada tant. Però, es podria dir, es podria parlar, inclús d'un subgènere, nascut a l'antiga Unió Soviètica, que és el red western, o Ostern. Ostern. O sigui que a la Unió Soviètica, a Rússia, també hi tenien westerns. I es diu red western, perquè venia de Rússia. Correcte. Ah, vale, vale. Per tant, deixem-ho aquí, i us convido que la setmana vinent cada més en aquest gènere, aquesta vegada sí, molt més immersius. Sentireu la sorra sota els vostres peus, el calor del sol sota el vostre cap, i el cinema a les vostres solelles. Doncs, molt bé. Doncs m'ha encantat aquesta part final de la teva secció. Ha estat super, super, super interessant. M'has resolt el dubte de per què es deia spaghetti western, i ho has complementat amb més informació, per la qual jo, agraïda. Doncs, entrem en una musiqueta, molt... Canviem una altra vegada de registre. I us parlem que, doncs, això, que aquesta setmana s'estem una mica en terra, ningú, en quants festivals que a vegades recomanem, festivals, events i a més. Ja sabeu que nosaltres estem ficats en totes les històries, i ens encanta, doncs, recomanar els que estiguin a l'aire, ara mateix, perquè si us interessen a vosaltres també, doncs els podeu visitar, i podeu donar-nos un cop d'ull. Doncs això, tenim diverses recomanacions. El problema és que ja una d'elles no la podem fer, perquè s'està adueixant en aquest moment, a l'Apenni, que és la proyecció de Benereta, per part del Cineclub Hall 2002, de Molins del Rey, començava a les 9, per tant, esperem no ens estigueu escoltant en directe, i estigueu gaudint de la proyecció, i ens escoltareu a la remissió del Radio Desvern i Vox Spotify. En aquest cas ens podeu escoltar en diferit, que no hi ha problema. I si ens esteu escoltant en directe, doncs, s'ho hem d'agradir, però que sàpigueu que us esteu perdent Benereta, i que no hi ha remissió possible. Del que sí, esteu mitja temps de portar als vostres petits de la casa, el mi primer festival de cine. Un festival de cinema per nens i nenes de dos a 12 anys, per tant, això de que sigui pels més petits és literal, si podeu portar gent. D'un any no, d'un any no, perquè segurament no s'entén de res, però a partir de dos anys sí que podeu. Una és l'oportunitat per descobrir un cinema singular, inédit, i darrereu del món, de fet. Després de l'anterior edició que van fer online, tornen força a les sales de Barcelona, Madrid i d'altres poblacions, i, òbviament, també online a filmin, fins a aquest diumenge 28. Si voleu informar-nos més, doncs està tota la informació a la seva web. Han fet com el festival de Molins, és a dir, el de l'any passat va ser tot online, doncs per les circumstàncies, i aquest any han volgut fer-ho un model híbrid, que jo crec que és el model més sensat en aquests mateixos moments, i esperem que els hi vagi molt bé fins a aquest diumenge. I fins a aquest diumenge també acaba el sung igualada que van presentar la setmana passada, que us recordem. Sí, com a recordator, i breu, fugàs. I ja fa uns dies que va arrencar l'alternativa, una oposta pel cinema d'autòmes experimental, que el festival ofereix al públic i als professionals una oportunitat única de gaudir d'activitat que defensa la diversitat, la creativitat i la reflexió, i des d'una basant més experimental. Doncs això, exacte, més experimental, més de riscar, sí, això, més arriscada, més com per provar, a veure què surt, que nosaltres ens agradem molt, això, i volem promouir, promoure també. Doncs està també des del 15 de novembre en marxa de manera... També igual, presencial i on-line a filming. Filming és com la plataforma per excel·lència que s'està ficant el dia en festivals, totalment. I tant, i tant. I bé, nosaltres ja, fins aquí, arriba el programa d'aquesta setmana, se'ns passa volant, com sempre, vull dir, no hi ha problema. Esperem que vosaltres també us hagi encantat el programa d'aquesta setmana i volem acabar amb la banda sonora de Lujen, com estem fent en aquesta temporada, en aquest cas volem acabar amb una peça de Cristóbal Tapia de Beer de la sèrie Utopia. Ens l'ha demanat els nostres companys i amics que van venir aquí a la hormigonera, i així doncs volem fer honor a aquesta petició amb aquesta banda sonora del sèrie Utopia i bé, per vosaltres, Juan Antonio i Jordi, va a la banda sonora d'avui. Adéu-siau, no us en nuegueu amb les crispetes, com deia el nostre estimatori a la temporada anterior, que gaudiu molt de cinema d'aquest cap de setmana, ens escoltem la setmana que ve, ens podeu seguir per tot arreu a les xarxes el nostre programa i tot, i fins aquí. Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu! Adéu!