Has bailado con el demonio a la luz de la luz. El bobo habla sin pesar, pero el listo escucha. ¿Hablas conmigo? ¿Estás de cachambe? Demas tu cosas que vosotros no queríais. Por favor, no vale, no me alegro. Si no me escuchas, vete al infierno. Anda, alegrame el día. Hola, benvinguts i benvingudes a Cinema Alegresca, el millor programa de ràdio sobre cinema, sobre el sèptim art, i sobre molt més el que se'ns vagi acudint sobre la marxa. Jo sóc la Laia Vidal, ens estem escoltant a través de Radio Molins, de Rei o Radio Desvern o el nostre e-box, o a les nostres xarxes socials també ens podeu trobar a Roba Cinema Alegresca, a Twitter, a Instagram i a Spotify. Ens podeu trobar també a part d'e-box. I bé, estem aquí un dia més per explicar-vos totes les novetats sobre cinema, sobre la cartallera, també recordar altres pel·lícules que potser no... no sabíeu que havíeu vist o que no us en recordàveu, i us les traurem a la llum, com sempre. També tenim recomanacions, tenim de tot. Tenim moltes coses que parlar avui, però, òbviament, no estic sola, com sempre m'acompanya el meu estimat Raül Navarro, que també és l'home de les mil tecles, com estàs, Raül? Molt bé, ho has definit tot molt. Aquest és tot ordenadet i quadradet. Tenim un munt de coses per posar-se a la taula i passar una bona estoneta amb tots vosaltres. Exactament, com cada divendres o com cada dia de la setmana que ens esteu escoltant. No hi ha... No hi ha comparacions. Exacte. Això és atemporal. I tant. I si voleu repetir, també ho podeu fer, que això és a veure dels podcasts, de la ràdio, de dia i de tot. I també sabeu que ens podeu dir qualsevol cosa per les nostres xeces socials, els nostres missatges directes estan oberts, a tothom, qualsevol proposta. Si algú vol venir també de convidat al programa, estarà més que benvingut tant de públic com de col·laborador. És que no hi ha cap mena de problema. Nosaltres aquí, amb els professors oberts, a tothom. Sí, benvinguts i benvingudes a Cinema Alegresca! Que ara estava pensant mentre escoltava la nostra estimada intro d'aquesta nova temporada, que l'última frase que diu Andà. Alegrem el dia. Doncs no sé si li alegrarem el dia a algú, però almenys nosaltres ho intentarem. Tant de bo que ho puguem fer. És la intenció també. I, a més, quan ho fem així en directe, es divendres a la nit. Alegrem el dia i acabem de setmana. El que portem el dia, el que portem de setmana, i alegrem la nit que ve, que la nit la noig és jovent. Doncs bé, aquesta és la nostra intenció. I ara, mentre tant, abans de començar amb les nostres expectives seccions, sempre parlem una miqueta de què és el que hem vist a llarg de la setmana. Comentar una miqueta les nostres impressions, les nostres opinions, sobre algun producte que hem vist tant al cinema com a les plataformes. Ja hi ha un seguit. Exacte, que les últimes dues temporades no ens tanquem només a cinema, sinó que és tot a mena de produccions. Sempre està bé. Mentre sigui aquest tipus de cultura també, i una mica el posant comú aquest boc a odeia. Productes audiovisuals, podríem dir. És una mica el boc a odeia de tots. Exacte. I bé, jo us volia parlar d'una pel·lícula que he vist aquesta setmana. No he vist gaire cosa, perquè tant el Raül i jo t'ho portem com unes setmanes entre els efectivats i tot, una miqueta païdes, però jo us puc parlar d'una pel·lícula que vaig veure ahir, de fet, ahir dijous, al cinema, que és, ni més ni menys, que En canto de Disney. Ah, ja has pogut veure'l. Sí, l'últim clàssic de Disney, el vaig poder veure ahir, i a veure, tinc sentimentos encontrados en el sentit de... la pel·lícula és molt entrenyable. Sí, jo crec que la paraula seria entrenyable i colorida, perquè per si no sabeu de què va, doncs ens parla de la família Madrigal, que és la família protagonista, una família... tots els membres tenen un poder, un do determinat, i viuen com en una mena de lloc secret que es diu En canto, que li dona aquest encant, aquests poders, a tots els membres de la família, excepte a una. Una veja negra. Que és la veja negra, exacte, la protagonista. I bé, és una pel·lícula que tracta sobre això, tracta molt de l'amor familiar, del perdó, de superar les teves pròpies expectatives, i del treball en equip, també, de l'autoestima, també parla. O sigui, parla de... Jo m'he dit que és completeta. Sí, sí, és completeta. Però per la cosa per la qual tinc sentiments trobats, és perquè se'n va a fer molt simple, com les coses que passen, les temes que tracta estan guais, però després... L'argument, sí, l'argument, l'argument i el desenvolupament, és com que se'n va a fer molt curt, molt fàcil de resoldre, realment. I com que li falta una mica de xicha en aquest aspecte. És veritat que és molt colorida, és molt alegre, molt amigable, perquè és musical, no és com Raya, no és com l'última, que no tenia cançons, aquesta sí que té unes quantes cançons. Important dir que no es va doplar en català i en castellà, està amb el doblaje colombiano, i això jo crec que li dona el toc a aquest tipus... L'encanto. L'encanto latino, que és igual que Coco. Però no sé, jo tampoc tenia gaire expectatives, no venia amb molt de hype a veure la pel·li, però sí que és veritat que havia escoltat comentaris com, o jo hi hauré mucho conencanto, o és la Coco de Colòmbia, però d'aquestes que vols, vulguis o no, doncs penses, doncs potser ploro al final, no? I en aquest sentit, doncs, no sé per què no ho vaig connectar. No, no, em va faltar emoció en veure la pel·li, potser. Bueno, a vegades el que diem sempre, tu no he de saltar, no? Potser. Potser que fos més infantil, potser, amb un toc més infantil que d'altres produccions de Disney. Bueno, és que Coco era a Pixar, no? Sí, Coco era a Pixar i encantó. Encanto era a Disney, però bé... Tothom diria que sigui una mica el mateix. Hi ha en certes diferències. Potser volen jugar el mateix, tenint en compte els altres racistes. Potser això és el que no acaba de quadrar. Potser, però, per exemple, Rajat era de Disney també. Sí, sí, sí, i era molt completet en el seu argument. Sí, però potser no estava buscant aquest tipus de... de... de llàgrima fàcil o... Digue-li com vulguis, eh? No hi ha la seva atenció, per tant. És diferent. Sí, és veritat que en cada pel·lícula es busquen coses diferents. I també t'aporten coses diferents. Aleshores també és veritat que la Raya no la vaig dublar jo i la Brota d'Encanto no, però... Això també ho fa. Això també em flueix. Jo crec que a la gent, en general, li està agradant. També dedica a les estrenes més destacables de Disney pel que tinc vist, però bé, allà està. Si us agrada, doncs aneu a veure-la, i si no us va agradar, o si sí, doncs ens ho feu saber a les nostres socials. També, correcte. Que ens agrada veure tota mena d'opinions. I tu, Raül, què? Què ens has de saber? Jo, mira, he vist filmant una plataforma, una de les plataformes que sempre... He vist una pel·lícula que no vaig poder veure al Festival de Sitges, que estaven allà. O d'acord, que em vaig quedar una mica amb les ganes, perquè, a vegades, en algun joc, l'he vist vataixada com la nova One Cut of the Dead, una pel·lícula japonès en un one cut, en un pla secuència. En aquest cas, en viatges en el temps, és una pel·lícula que és una pel·lícula que és una pel·lícula que és una pel·lícula que va jugar amb el temps, i va jugar amb el futur, la màquina, va jugar amb el temps, però només amb dos minuts de diferència. Ah, ja sé, quina vols dir? És el que estava pensant. Aquesta també em vaig quedar ganes de veure el Festival de Sitges. Doncs, això, m'has dit una pel·li. Massa allà, de los dos minutos infinitos. Això. Sí, el títol ja té una pel·li. Sí, que 22 infinitos, al segle. Sí, i té el seu sentit. T'entratenir bastant, en verdad, sí, estava bé. No és... no espereu que no hi hagi una contraplàtide. Això ja és una altra lligua que dius de molt bé. Però funciona, és... Curiosa, sí que és veritat que a moltes estona estàs dient que coi estic veient aquí, que això és una bogeria, quina fumada és aquesta, no? Però bueno, funciona, funciona, el que pretén funciona, llavors. Entratén. És molt cuteta, més. No sé si arribin els 70 minuts. 70 minuts, una hora i 10, una hora i quart. Sí, és molt cuteta, és molt ràpida de veure. I així et torno una mica boig. Potser és boig, no? Està boig. Si la voleu veure, ja com deien, les plàformes no sé, ignoreu si hi està en una altra... Plataforma, però en filmin, la tenim. Em sembla que diria que només està filmint, perquè sent una pel·lícula de Sitges, ja sobre, tan recent, dubto que alguna plataforma, com HBO, Amazon Prime... No, no, no parlava tant d'aquestes, com si hi ha una salta, no? No, no sé si hi ha alguna més que la pugui tenir. Correcte, si hi ha avui, això ho vol dir. Doncs sí, si la voleu veure, doncs està a filmin. També dedica, l'argument és curiós, tenir en compte que és viatges en el temps. És molt xorra, eh? Molt xorra, ja t'ho dic ara. És que ja té pinta, però per això se'n feia curiós, perquè tu quan penses en una pel·li amb viatges en el temps, no se t'acudeix que siguin dos minuts. Per això mateix crida l'atenció. Sí, però al final li té avançuc en aquesta part, també. Sí, té pinta, té pinta. I això és el que hem vist aquests dies, i ara tu ens parlaràs a la teva ciutat de les estrenes, de... Les estrenes d'aquesta setmana, correcte? Benvinguts i benvingudes a l'Aeridal i la ciutat de les estrenes. Doncs bé, primer us parlarem, ja sabeu, els que haureu vist i escoltat el nostre programa, freqüentment, doncs, que primer comencem amb les estrenes de cinema, i després ens anem cap a les plaerformes, i si és la primera vegada que ens escolteu, doncs ho acabeu de saber ara mateix. Surpresa! Surpresa! Surprise! Un programa de cinema parlant de cinema! Oh, unexpected! Doncs bé, tinc dues estrenes de cinema per destacar. La primera de totes és una que em fa especial il·lusió, i ara explicaré per què. I la segona em fa il·lusió a mi. Exactament. Doncs primer us parlaré de la que em fa il·lusió a mi, com no, sóc la que porta la secció, i us vull parlar de El amor en su lugar. És una pel·lícula espanyola, produïda per No es trobo pictures, va ser productora també de pel·lícules nacionals, com Palmeras y la Nieve, o Paradise Hills, que també va estar al Festival de Sitges. Doncs es tracta, en aquest cas, d'un drama sobre el nazisme, basat en fets reals, i quan us digui el nom del director, si esteu al tanto de la seva filmografia, és com que jo, almenys, quan em vaig entrar de cadirigia a aquesta pel·lícula, em va semblar com allunyat del seu estil normal de fer pel·lícules, del seu gènere habitual. Sí que seria més el thriller, no? Intriga, una mica de terror, així. Sí, thrillers, i en aquest cas és drama sobre el nazisme, però si mireu el trailer o l'essència de la pel·lícula, notareu que hi ha molt de l'essència de aquell director, que és Rodrigo Cortés. Rodrigo Cortés, director de, per exemple, l'episodi de la broma a la minxer història. Hi ha històries per a no dormir, que va estar al Festival de Sitges, i del qual tu ens vas parlar, Raül, aquí, en el programa. També és director de pel·lícules com Bloodwood, del 2019, Lúces Rojas... Sí, Lúces Rojas, jo no l'he vist, però tenia bona pinta. I de Burit, també. Sí, eh? No sé, molt dubtosa, també. Està molt bé, per la posada en escena original. Sí, és una pel·lícula claustrofòbica, que és el que ja procura ser. Doncs bé, és una pel·lícula que dura gairebé dues hores, una hora i tres quarts, aproximadament. I, en el repartiment principal, encara que sigui una pel·lícula nacional, són actors i actrius internacionals. En aquest cas són Clara Rugart, és una actriu de Nesa, que ha sortit a pel·lícules com Alcanzando tu sueño o I am mother. També tenim Ferdi Walsh Pilo, és un actor irlandès. Ella ha sortit a Sing Street, però també a la sèrie Vikingos. I, per últim, també apareix un actor suec, anomenat Magnus Kripper, o Crepper, que ha sortit a films com Reina de coracciones o Connociendo a Astrid. I per què dic que em fa il·lusió que està pel·lícula? Doncs perquè faig un personatge. Un personatge en el doblatge. I, a sobre, va ser molt especial, perquè vaig poder treballar directament amb el mateix Rodrigo Cortés, que va estar dins la sala, i estàvem amb el director de doblatge, el director de la pel·li. I, de fet, em va fer molta gràcia, perquè jo vaig arribar a l'hora, i ell va arribar com 15 minuts tard, o no, 15 minuts o 5 minuts tard, dient, ostres, m'he dormit, m'he dormit, ho sento, ho sento. I va ser molt divertit veure aquesta faceta, com més despistada, aquest aspecte, i jo com, ah, no, tranquil·lo. Tu com la gran professional que ets. No passa res, tranquil, ja estàvem aquí preparats, però tu al teu ritme no pateixis. Ja has fet la feina, no? Com si s'haguessin invertits els roles una miqueta. I, clar, sempre és molt guai treballar amb el mateix director de la pel·lícula. Ja ho vaig fer només una vegada anterior amb Musa, amb el Joma Balagueró, correcte. I és molt diferent, també, segons amb quin director toqui, perquè cadascú té la seva manera de dir les coses, però amb el Rodrigo Cortés era... Ho mirava, ho assajava, com, diverses vegades, perquè en ser una pel·lícula de cinema, sí que tens més temps a l'hora de dublar, i pots anar més amb la calma, que no tan... No tan amb sèries documentals, que sí que s'ha de fer cert nombre de takes, sí o sí, cada dia, i els has d'anar sempre amb molt opinion, però amb les pel·lícules de cinema és més calma a tot. M'has agraït, més agraït, no? Sí, perquè pots treballar millor. Ja que no diuen informació sobre el que faràs, que, a vegades, una miqueta cegues, jo no sabia ni que aquell dia conèixeria el Rodrigo Cortés. Aleshores va ser un sorpresa total. I això, doncs, fèiem els assajos, com 3 o 4 o 5 vegades, les vegades que calgués, ho gravàvem, i aleshores els dos ho escoltaven, i el Rodrigo anava dient, aquí, pon-li en matí de... No sé què, en aquesta frase, m'agradaria que estiguessis més expressiva a nivell de tal, o que projectaràs més. I poques vegades en sortia la primera, cada frase. També està bé, això. Exacte, perquè et fica en canya. I, a més, és el mateix director de la pel·lícula, que és el que ha treballat amb els directors en persona, amb els actors en persona i tot, i per mi és una experiència molt agraïda. És un personatge petitonet, vaig tenir com 20 algú takes, o sigui, poquet, però tot i així, jo el vaig caudir molt, va ser cortito per un tensor, diríem. Molt bé, molt bé. I ara, després d'haver explicat una miqueta... Una experiència. Exacte. Ara us explico de què va a la pel·lícula. Sisplau. Doncs en situen el gener del 1942, on 400.000 jueus de tota Polònia, per tant, la pel·lícula transcorre tota a Polònia, més de 400.000 jueus porten més d'un any confinats pels nages en un ghetto estret en mig de la ciutat. Però, a fora del mur, la vida segueix endavant. O sigui, el temps s'ha de tès, com pels jueus, però perquè estan confinats. És com nosaltres quan vam estar confinats també per la pandèmia. Però el temps seguia, i la vida seguia fora. Doncs això és el que està passant. Però dins del mur, els habitants intenten lluitar per sobreviure aquests 400.000 jueus. Estan tot aquest panorama, tant convuls i tant de guerra. L'alt mur de Maons no aconsegueix parar a un grup d'actors jueus que són els protagonistes de la pel·lícula, que s'hi situa a l'hivern. Per tant, en una nit d'hivern supercongelada, ens trobem a Polònia, recordem, aquest grup d'actors vol interpretar una comèdia musical en el teatre Femina. No hi ha el context per anar a veure obres de teatre, hem de dir, però ells intenten fer-ho de la millor manera possible, portar-ho endavant, tot i les convulsions, tot i estar buscats pels nazis. Són un grup d'actors que no volen que el seu temps es detengui en aquell moment, sinó que volen continuar amb la seva obra, i això és el que passarà al llarg de la pel·lícula. Els espectadors volen que... ells volen que els espectadors riguin i s'emocionin davant la història d'amor que estan interpretant en aquesta comèdia musical, perquè és una comèdia musical romàntica, però aquest amor també s'acabarà portant a la realitat en alguns dels personatges i voldran fer oblidar aquesta situació tan difícil que està vivint tothom a la gent que vegi l'obra de teatre, i volen bordar-lo aleshores. Hi ha com aquesta dualitat entre el context tan convuls de guerra del moment i aquesta història del grup d'actors que vol portar la seva obra de teatre endavant i fer que els espectadors s'oblidin del tot el que està passant. Doncs és un idò, és un idò. És un drama intens, eh? Sí, això ho sembla. A més, aquesta situació sempre m'ha creat atenció i d'aquests tipus de pel·lícules. La situació històdica... és una situació històdica que ja m'agrada veure en cinema. Deixem de veure-ho jo més. Sí, sisplau. Però m'agrada conèixer aquesta història. Sí, sí, a més, és una història que sembla inspirada en un llibre, també, que també està alhora basat en fets reals. Per tant... Sí, és que aquesta història final... Partim d'un context real. Ja, amb això ho dient tot. I passem d'un context real a un context no tan real. Exactament. Vés a saber. Però sí més no un context que reprem unes històries de fantasmes. Que van més enllà, perquè van cap al més enllà, i per tant tenim els cazafantasmes 3 massa ja. Que no és una continuació del remake femení que va haver-hi al 2016, això va ser com una cosa a part. Sí, sí, sí, totalment. Si no, que és una sequela de la pel·lícula del 89, em sembla que és. Sí, la segona part, sí. La primera és del 84, segona del 89. Sí, que han passat uns quants anys ja. Déu-n'hi-do, uns quants, uns quants. Mare meva, però... Igual que les seves anteriors predecessors, és una pel·lícula de fantasies sobrenatural amb tocs de comèdia, òbviament. Em fa molta gràcia les productores que hi participen. Hi ha una que es diu Demontecito Picture Company. Ah. També tenim que li enviar pictures, Ghost Corps, parlen de fantasmes, doncs Ghost més fantasma, i Sony Pictures, que també és la distribuidora. Tenim una pel·lícula que dura dues hores, dirigida i co-gionitzada també per Jason Rayman. Per tant, el fi del director original. És el que us anava a dir, perquè de fet el responsable de les dues originals és Ivan Rayman, que és de fet el productor d'aquesta nova, i el que dirigeix és el seu fill. Això. Ivan Rayman, sí. Sí, era el director de les dues anteriors, i ara les produeix aquesta última. I en el repartiment principal hi trobem... i fan un cameu als originals, però els protagonistes són nosaltres en aquest cas, i són més nens-barre-adolescents. En aquest cas són Finn Wolfhard, és el Mike a la sèrie de Stranger Things, el que està amb Like Eleven, i també és el Richie als Remakes Dit. Està ficat en històries aquestes de fantasia, i de fantasmes, i de coses així. Exacte, dels 80. Remakes dels 80 dels està ficat. Sí, s'estan casillant allà. També tenim Carrie Coon, que és una actriu que hi participa a Denest, a la sèrie de Sinner, o a Los Archivos del Pentágono. Aquesta pel·lícula que li agradava tant el Dani. També tenim McKenna Grace, ha sortit de pel·lícules com Jo, Toni, Capitana Marvel, o Annabel, Vuelve a casa. També pel·lícules així, tipus sobrenaturals... Una mica de tot, no? Sí, ha agafat el repartiment, que està experienciat en aquesta mena de pel·lícules. I també ha aparegut aquest repartiment nou, també hi apareixen actors destacats, com Sigourney Weaver, Paul Rat, o Bill Murray. Per tant, l'acoperant, no? Exacte, té com la barreja de la nostàlgia, amb coses noves, que vol... Bueno, i aquí estem barrejant també Stranger Things, una mica, per Icuni, no?, una mica. Sí, una miqueta de les dues coses. Realment, a veure, Stranger Things també té molta inspiració. Sí, evidentment. Tot està una mica influent. Sí, sí, sí. Cinema dels 80, profeta en el 2000. Femiliar, però... Doncs bé, aquesta nova entrega dels castafantasmes ens presenta a la Caeli, que és una mare escultera que es muda a un poble petit amb els seus dos fills, en Trevor i en Ilafibi, i s'han mudat a mig del no res, que no tenen res a prop en comparació a com vivien abans. De fet, s'han mudat a la gran jacana retat del seu avi. Però, de seguida, aquesta família anirà coneixent alguns del secret seleccionats amb ells mateixos i en aquest lloc. Perquè, que hagin anat a viure allà, com és la granja del seu avi, no és casualitat, sinó que tenen com una mena de connexió en aquest lloc esperat, hi ha coses d'ells que no sabien poder ser-us potser. I ja que aquest al llagat del seu avi connecta amb els origens dels castafantasmes, amb la primera pel·lícula, i aquí es fa la comparació. Però, juntament, amb un cismòleg i mestre que acaba d'arribar també en aquesta localitat, perquè han estat passant un seguit de terratrèmols misteriosos, que aquest és el polrat, descobriran la rèplica d'un per any per capturar fantasmes. I això és una cosa molt insòlita, perquè es veu que no s'han vist fantasmes en aquest lloc, en aquesta granja i en aquest poble perdido de la mano de Cristo. Durant 30 anys, des del 1980, que justament va ser l'època quan les coses fantasmes originals estaven en el seu màxim esplendor. Doncs amb ganetes, amb ganetes de veure-la. De fet, tu la vas a veure, no? Jo, aquest pont, em vaig a veure, ja tinc entrades per veure en el que hi és sistema del 4DX, que em fa moltes vegades. A veure si hi ha molts efectes especials i podeu gaudir de la pel·lícula com més real. Sí, més ficats en dins. Exacte, més endinsats. I tenim més estrenes de cinema. Correcte, a part d'aquestes podreu veure... Hi ha molts estrenes d'aquesta setmana, només us ho destacaré unes quantes, perquè si no, no acabem mai. Tenim un thriller dramàtic sobre el coronavirus, que es va estrenar a l'1 de desembre, és espanyol i es diu Ego. També tenim una comèdia familiar espanyola, en aquest cas, és la família perfecta. També per als més petits i pels amants de l'animació, tenim Clifford, el gran perro rojo, que jo dedica jo de petita vella, la sèrie i les pel·lícules. Per tant, m'ha vingut una mica de nostàlgia també. També tenim 6 Dias Corrientes, és una comèdia sobre treball, sobre la feina espanyola. També tenim Black Box, un thriller dramàtic vingut de França i Bèlgica. I per últim tenim l'Helada de les Estacions, que és una altra pel·lícula d'animació infantil, en aquest cas també ve de França, Bèlgica i Espanya. I més o menys aquestes serien totes les estrenes destacades. De un i dos, però encara queda una altra, queda l'estrena dels Nadals d'aquest any. Sí, de tant en tant les estrenes es fan reestrenes. Normalment l'estiu i l'hi veuen a un Nadal. Sí, aprofitant aquesta època més de festes, que la gent té vacances, i aprofitant que s'estrenarà a prop la quarta... de quarta entrega d'aquesta pel·lícula, tenim la primera de Matrix. Matrix, l'original del 99, pel·lícula de culte, de thriller futurista, d'estopia, una mica cyberpunk, fins i tot, science-fiction, acció i fantasia dirigida per les germanes Głodszewski, ve als cinemes a partir d'aquest divendres. Preparant una mica la repressa de la franquícia. Exacte, de fet no m'estranyaria que fins i tot algun cinema fes alguna marató de les tres pel·lícules de Matrix abans de la quarta. Segurament, això ho segur. No m'estranyaria pas. Però, mentrestant, tenim plataformes, tenim més estrenes, o més novingudes a les plataformes. Comencem per Netflix. Netflix sempre ens porta material, no? És la plataforma que més contingut ens ofereix setmana, rera, setmana, i aquesta vegada no és menys. Tenim una pel·lícula que es diu La Cumbre de los Dioses, i té bastant l'atenció. És un drama d'aventures d'intriga animat, que ve de França. És tipus... Dónde está mi cuerpo? Recordes d'aquesta pel·lícula?Sí, de vegada no molt. És tipus això, l'animació i tot això. Recorda aquesta pel·lícula. Doncs és una pel·lícula també... No gaire llarga, dura una hora i mitja. I hi ha la direcció i cogió, si troba, Patrick Invert. És un director d'una pel·lícula ja, també, d'animació francesa del 2017, en aquest cas, que és El Malvado Zorro Feroz. Doncs apareix aquesta és la segona pel·lícula, però l'estil d'animació és diferent. És més adulta tipus. És més adult, en aquest aspecte. De fet, no és per menys, perquè l'argument també és bastant adult. Tenim en Fukamachi, que és un fotògraf de natura que descobreix que té un vincle amb el seu passat a un indret remord del Nepal a Kathmandu, on estan les muntanyes de Leverest i tot això, més o menys. Aleshores, ell és un fotògraf natural que descobreix això, que té com un estrany vincle en aquest lloc i decideix anar-hi. Aleshores, allà troba una canbra que suposadament va pertany a un muntanyent que va desaparèixer a Leverest, que es diu George Mallory. Que ara mateix no ho he investigat, però va existir a la vida real. I tant, i tant. No és descobridor, però sí dades primers que van pujar a Leverest. Doncs això, descobreix una canbra que podria pertany a aquest muntanyent i decideix investigar més el respecte. Però no ho farà sol, perquè el protagonista coneixerà un altre escalador professional, que es diu Habu Joji, i tots dos s'endinjaran en una aventura junts en aquest indret remord del Nepal per desenterrar aquesta peça perduda de la història. Interessant, de veritat. Sí, té bona pinta. Si mireu el trailer és bastant d'èpic. Ja tenim una coseta nova per veure en plataformes, però tenim més estrenes a la Netflix, com tu deies. Va un plim sempre. Tenim un munt d'estrenes també, només us en diré unes quantes, perquè és que si no, no acabem. Tenim el Circo de los Horrores, pel·lícula del 60, de terror dramàtic que podreu trobar a partir d'avui. Com m'agrada, que comencen a ficar pel·lícules així una mica més clàssiques. Normalment era Amazon Prime, que hi ficava aquestes... Però ara Netflix s'està ficant les feines amb això. També tenim Men in Black Hombres de Negro, l'original del 97, particular de sci-fi, fantasia i comèdia exció, basada en còmics de Marvel, la qual cosa no sabia que estava basada en còmics de Marvel. També tenim una sequela d'animació, que es diu la Serpiente Verde, vinguda de la Xina. Tenim El Poder del Perro, un western, i mira, parlant de westerns. I drama psicològic, que es va estrenar recentment a Cines, i ara a Netflix, a partir d'aquest dimecres, l'heu tingut a la plataforma. També s'estrena avui l'Obeja Shaun, el vuelo antes de Navidad. Un típic migmatratge de Nadal, especial Nadal, d'algunes sèries concretes, en aquest cas, de l'Obeja Shaun. Com m'agrada, l'Obeja Shaun? A mi també. El Xai Shaun? El Xai Shaun. I per últim també tenim una comèdia dramàtica i romàntica de l'estat d'units que s'estrena avui divendres, titulada La Cinta de Música. Molt bé, i tenim més plataformes, tenim Amazon, que també tenen alguna anul·latat. Correcte, si no teniu Netflix, o si no us interessen les estrenes que us acabem d'anar de dia ara, Amazon Prime teniu una pel·lícula força curiosa, estrenada des de fa dos dies, des del dimecres, un de desembre, que es diu Instintos Occultos. Una pel·lícula nord-americana distribuïda per Lionsgate especial, o sigui, tot passa en una naua especial, dura gairebé dues hores, una hora i 48 minuts, i el director també és el guionista de la pel·lícula, i es diu Neil Berger. Em fa molta gràcia en Berger, en planta. Neil Hamburguesa, es diu. Neil Berger és el director de pel·lícules com El illusionista, Sin límites o Divergente. Ah, ja el situo, clar. I principalment en el repartiment també apareixen cares conegudes, en la pel·lícula de la pel·lícula de la pel·lícula de la pel·lícula. Fa poc va estar Artemis Fowl, també a la saga de vestries fantàstiques, i com trobar-les, de Harry Potter, i també a la pel·lícula en Gosta, i a la de El sacrificio d'un cierve sagrado de George Slantimos. Sí, correcte. També apareixen Lily Rose Deep, és un actiu que apareix a Task, a la bailarina, un ompre fiel o de King, amb el timotitxalamet. També tenim Ty Sheridan, una miqueta semblant en quant a ambientació, aquestes dues pel·lícules. I per últim tenim Thion Whitehead, que és el protagonista d'Unkerke i de l'episodi interactiu de Black Mirror. Ah, vale. Doncs tenim tot aquest repartiment i més, en aquesta nova pel·lícula, Instinctos ocultos de Madden Prime. Ens trobem l'avant d'una audícia de 30 joves, que són enviats a l'espai, des que són petits, des que són nens, no han conegut cap altre món, tot el que han viscut és a la Nova Especial, per tant no coneixen res. I són enviats en una missió multigeneracional amb el propós de trobar una nova llar per l'espècie humana. Es veu que la Terra s'ha quedat petita i agafen aquests 30 nens i nenes per buscar vida en altres planetes que sigui habitable per l'ésser humà. Però, a poc a poc, la tripulació comença... O sigui, la tripulació d'aquests 30 joves que no han conegut res més a part de la Nova Especial, començaran a recuperar l'estat més primitiu de l'ésser humà, perquè han estat especialment entrenats per ser racionals, no tenir emocions, ser com robots, fer fideles a la seva missió. Però, a poc a poc, a mesura que vagin creixent, perquè van creixent de nens fins a fer-se més adolescents i finalment més adults, van descobrint aquests instins tan violents... Tant bàsics per a una altra banda. Tant instintius per a l'ésser humà. I que podrien convertir-se els mateixos en la manassa de la seva mateixa missió. Sí, sí, si a final som nosaltres mateixos, acabem amb nosaltres mateixos. L'ombre és un lobo per a l'ombre. Doncs tenim Disney, que també ens porta com petites rapesques, aquesta setmana. Tenim Anacleto, Agent de Secreto. M'agrada molt, molt divertit, aquesta pel·li. Doncs, a partir d'avui, de fet, hi ha una pel·lícula de Disney+, també tenim No Culpes al Carme, de Lo Que Te Pasa por Quilipollas, una comèdia romàntica també que ve d'Espanya, i per últim, El Diario de Grec, que aquesta sí que és una pel·lícula original de Disney+, diria, que s'estrena avui també. És una animació de comèdia i aventures sobre... Alguna de les noves, no? En aquest cas és d'animació. Sí, en aquest cas és d'animació, correcte. I inspirada en els nivells del Diario de Grec, correcte. En certes pel·lícules, no sé si en tres, quatre pel·lícules del Diario de Grec, amb acció real, vull dir, eh? En aquest cas és animació, i a més és molt curiós, perquè l'animació és igual que els dibuixos que hi ha als llibres. Sí, i el diput Monigote de Palma. Monigote total, eh? Si mireu el trailer, us sortirà. Bueno, original. I també tenim a Filming, algunes... parletes. Correcte, tenim a Filming, l'exorcista, el comienzo, la versió en prohibida, es diu així. Déu-n'hi-do. Pots ficar-li més... Més dramatisme. El comienzo, la versió en prohibida. És una precoela de la pel·lícula d'exorcista, com no, de l'any 2005 i Thriller de terror. Òbviament. També s'estrena una pel·lícula del regne unit de fantasia i d'intriga nomenada The Show, i per últim tenim la Cigüenya de Burgos, un documental espanyol. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Serà per oferta. Sí, sí, molta coseta. Hi ha hagut algun altre que us ha cridat l'atenció. I Peblen de Genes, vaig jo, que tinc per una estoneta. Molt bé. Sempre amb aquesta intro, amb el very, very, very, l'alarma. I avui, de totes maneres, avui aquest very, very, very baixarà aviat perquè us vull ensenyar coses noves. Amb el que ens agrada el very, very, very. Sí, sí, sí. Doncs això, avui acabem amb el Western, després de tres setmanes. Correcte. Aquesta és la tercera setmana que parles del Western. I acabem avui, i vull fer-ho d'una manera més visual encara, tot i que sigui ràdio i estem en ràdio, és difícil, i m'explico. El gènere, com deien, va ser un dels més incipients de l'encarà nou cinema, l'altre del cinema. Recordem que dels d'Umière, des dels Umière, i aquests Westerns clàssics, tan sols, els separen tentanyets i escatx, explicant una història, per tant, recent d'un país. És veritat. Ha estat repetint durant tots aquests dies. Fixa't si era recent que us puc posar un exemple que és Guaiaterp. No sé si us sona a Guaiaterp. Ni idea. No us he sentit parlar del mític sheriff de Topstone, Anna Lisona, implicat en l'històric tiroteig a O'Cay Corral. Us estic parlant d'un personatge real. Amb els seus claros curos, una mica, però... Però aquí no té claros curos. Però un dels personatges reals més famosos del salvatge oest. De fet, ha sigut interpretat més d'una vintena de vegades al cinema per a tots de la talla de Henry Fonda, de Blancaster, James Stewart, James Gardner, Carles, Selva, Kilman o Kevin Costner, d'inclus, entre d'altres, entre molts d'altres. Bé, doncs Guaiaterp acabaria l'última etapa de la seva vida treballant al nunat Hollywood. Assassurant els actors que interpretaven a Cowboys. De tots ells, sembla que el seu alumne avantatjat va ser una jove estrella del futbol universitari el que tots anomenaven Duke, però que era conegut pel públic com John Wayne. Ah, vale, galla bé. I tant. Que curiós. Sí, sí. Doncs aquest guaiaterp l'assassurava. Assassurava a John Wayne i a tants d'altres Cowboys com es comportava això 30 anys abans. Sí, o sigui que els feia com una mica de mentor. Sí, sí, sí, per això dic que és curiós, perquè mireu si era incipient i d'actual. Jo n'has dit que treballava. En el... no, al nunat? Ah, no, al cinema, o sigui, al Hollywood, al nunat. O sigui, acabat d'apareixar... Ah, vale, vale. Pensava que treballava en el nunat. No, d'acabat d'aneixa. Ah, vale, vale. Hollywood. No d'acabat d'aneixa Hollywood. Si no va a deixar de treballar a Hollywood mai, no. No. Bueno, estic parlant de guaiaterp. A veure, ens entrem. Estic parlant de guaiaterp, que era un xerif d'Arizona, implicat en mil històries, i, al final, va acabar treballant a cinema, a Hollywood, com a assessor d'actors. Ara sí, ara sí, m'ho crec, clar. Potser no m'he explicat bé, ja t'ho explico bé. Per tant, com veiem, els formaments del cinema encara s'estaven consolidant, a nivell tècnic, com a nivell namoradiu. Clar, és que quina època era? Clar, estem parlant dels anys 30. Ostres, és clar, el cinema acabava d'aneixa. Clar, el cinema, els anys 30. Però, i el uest americà típic, estem parlant dels 1890. Clar, clar, sí, que era molt recent, que has comentat. Clar, per tant, com veiem, això, s'estava consolidant encara, a nivell tècnic, com a nivell namoradiu. Un bon exemple és el conegut plano americano, o plano tres quarts, que tot i que s'havia fet servir abans, abans del cinemagut del western, és amb el western... No tenia nom. Amb el que reprenia tot aquest sentit. Ah, o sigui, que el plan americà es diu així per les pel·lis de western. Aquest plan no consisteix pel que no el conegui en enquadar el personatge des de sobre del cap fins als genolls. La raó, molt senzilla, l'espectador necessita veure com els personatges de s'enfondaven la pistola per disparar. Per això se'l conegui també com plan o vaquero. Hola, què xulo. Un altre rumor que no sé si serà cert és que el tallar pels genolls s'estalvia amb el gasto de botes i d'esperons. T'imagines allà, un cowboy amb sa batilla d'estar a casa? És que no devien ser barates, tampoc. Com a mínim té lògica, però l'important d'aquest enquadre és l'acció que realitza el personatge. Ja sigui una baralla o una conversa, o un partit de tenis, però l'important és l'acció que realitza. Normalment els plans americans no estaran representant una persona dreta, o sigui, samorges, per això hi ha altres menys de plans més útils. Sí, ja ho enteneu ràpidament. Tens després aquest recurs s'ha continuat explotant, coneixent-lo també com a pla conjunt, o pla de dos, de dos personatges junts. I us posaré un exemple molt visual. Les bessones del resplandor. A l'enquadre baixa fins als genolls. Per què? Perquè es pugui veure com les dues nenes estan agafades de la mà. D'aquesta manera cubri que aconsegueix que dos nenes petites, ens produeixin terror. I només perquè es donen la mà, sinó perquè estan amb unes mirades assassines, amb una música tètrica de fons... Mil coses, mil coses. Tot acompanya i tot guanya. I ara sí, continuo, que ja m'he perdut pel camí un parell de vegades, jo volia fer èmfasi en un altre apartat tècnic que el gènere del guèster també ha deixat en un bon legat. La setmana passada us parlava del moviment del gènere a Europa, de la seva època daurada i de caiguda, i en definitiva de la seva evolució. Doncs les bandes sonores no són una excepció en aquest fet, però a la vegada són uns dels grans legats que ha deixat d'aquest tipus de cinema. Per això us vull fer un passeig per aquestes grans peces. Oh, us fotrem música? Sí! Això sí, us heu fixat, ha deixat de sonar la música, i comencem a jugar una mica amb les nostres uides, amb les nostres orelles. Doncs let's go, vinga! En un ídici, els temes sonors dels westerns eren per ambientar, per situar l'espectador en un moment i una època concreta. Un dels més prolífics seria Dimitri Triomkin. Ell va ser el gran compositor del Hollywood Classic per a pel·lícules com Caballeros sin Espada, Juan Nadie o Qué bellos vivir. Moltes d'elles candidats als Oscars. I també moltes bandes sonores per a FXX, Hitchcock, com Axtranos en un tren, Yo Confieso o Crimen Perfecto. I d'entre tot aquest gran pantalla també va fer seu, al western, en composicions com Río Rojo, Río Bravo, Dolor al Sol, Dolor de Titanes, o la que escoltarem ara, que per mi és una de les més icòniques de les seves vaqueres. Anàvem a dir un exemple, però potser és la que sona ara. A l'esquadra hi ha molt de guitarra, molt de tompeta. Sí, una miqueta flamenco fins i tot. Molt a prop de Mèxic. Ja veus. Amb aquesta frontera. Tipotexes, o sigui. I aquesta és la versió original de la pel·li, però també es va fer una altra versió cantada a la mateixa. Escoltem una miqueta que vive aquesta donada, perquè sí, podeu distinguir molt més aquestes melodies. El que es fa més famós sempre són les tornades. Aquesta no ho he dit, aquesta és la banda sonada de l'Àlamo. Ah, la banda. I aquesta tornada és la que vull que preveu atenció. Si l'has reconegut, no fem espòiles. Doncs bé, com deien, també hi havia cançons... On estic aquí? Aquesta és la cançó cantada. Recordem que el Raúl és tècnic. Teníem aquesta amb lletra. Soc jo, o sona també com una cançó de la Enca, una mica. Podria sonar, també. Es podria arribar a fer una campaneta, li fiquem unes campanetes i ja la tenim. Sí, i ja està, i ja tenim la melodia. Sí, però molts anys després, algú faria algú semblant el que estàs proposant, i seria tarantino per als seus mal ditos bastadors. D'això em sonava. És maco, perquè sembla amb bales, també. I, a més, estem parlant d'una pel·lícula, abans veiem, sobre la Segona Guerra Mundial, la pel·lícula Bèl·lica en aquest aspecte. Els nazis i demás. I, clar, recuperar aquest clàssic del cinema del Western... Era una obligació, un mestre. Doncs res, en mig d'aquesta gran carrera de Dimitri Tionkin, apareixia, en força, el 150, un jove compositor que començava fort amb un dels seus primers treballs, els 10 mandamientos, al 1956, i estem parlant d'Elmer Verstein, un gran compositor de mítiques bandes sonoras com el braço d'or, la gran evasió, o els cazafantasmes que abans parlàvem. Ah, és aquest i costiu? Sí, i tantes, tantes, tantes. És un dels més prolífics, diguem, del cinema. Per dir, he dit això, el braço d'or, la gran evasió, els cazafantasmes, de pel·lícules ben diferents entre sí. Però el cas és que ell seria qui revolucionaria, revolucionaria, la banda sonora del Western americà. Després d'aquestes bandes sonoras, com la que escoltàvem en el que gairebé tot es feia amb quatre guitarres i tres trompetes, El Río Verstein... És veritat, és veritat. El Río Verstein amb les seves composicions d'aventures per canuquesta, per canuquesta, i amb aquestes trencadesquemes, diguem. Això és el que faria en el Western, en el 1960, El Río Verstein. Superrandilucuén, eh? Mira, ara em comença a sonar el que sortirà. Aquesta és la banda sonora de los 7 magníficos. Si us fixeu, canvia totalment al to. Hem passat de les dues guitarretes i les trompetes a fer una gran orchestra. Hem passat de fer una base d'una cançó a fer ja la cançó definitiva. I una delícia, com dèiem, de banda sonora, nominada a l'Òscar de 1961, que va guanyar dia l'Èxodo. Que l'Èxodo ja l'hem escoltat, no? No, no és un Western. Guanyaria l'Èxodo, la banda sonora de 1961, a l'Òscar de la millor banda sonora, però no només no va guanyar l'Òscar, sinó que no va ser publicada aquesta banda sonora dels 7 magníficos fins a 30 anys després. Per què? Perquè la marca de les guitarretes, Marlboro, va comprar els seus drets per les seves campanyes publicitàries. Cadascú no li va servir de res, perquè ja no. Va ser una banda així, aquestes campanyes molt publicitàries. Ah, clar. Però es copia molt l'Àscar de la Té. Va comprar els drets directament, per això no van poder publicar la banda sonora. Però això, el tema de Western, per als 7 magníficos, s'inspita directament en l'estil d'Aaron Coplan, qui havia estat el seu professor, el professor de l'Elmer Westing, quan aquest era un estudiant de piano. I a veure si trobeu una mica aquestes similituds, que són bastant semblant. Podríem dir que fins i tot sembla que pertanyi a la mateixa banda sonora. Sí, podria ser. Amb la gran diluqüència aquesta d'orquestra. Podria funcionar perfectament. Ja veus, perquè té el mateix estil també. Doncs això, si us fixeu, tenen molta similitud, com a mínim en l'estil. Però clar, si dèiem que Western es va inspirar en el seu professor quan ell estudiava piano, i estem parlant també de banda sonora per a gran orquestres, sabeu qui era el pianista que tocava dins l'orquestra que va gravar el tema per a la pel·li dels 7 magníficos? Qui? Doncs ni menys que John Williams. John Williams, que també faria les seves composicions per a Western. Com que és que aquest senyor és polifacètic. I, exemple d'això, serien de Cowboys de 1972. ... Doncs... Sembla com d'aventures, de pel·li d'aventures. Tot i que les pel·lis de Western també... Hi ha molts orquestres i les guitarras i trompetes a mig del seu trasllat del Western dels Estats Units a Itàlia i Espanya. Arriba Sergio Leone i porta de la mà el gran erriomonicone. Eniamoricone, perdó. Per que comenci a fer tot allò que li roti i envujim una mica més en tot això de les bandes sonores del Western, en aquest cas, de l'espagueti Western. ... Volies acabar amb aquesta ja, eh? Vull acabar amb aquesta, vull acabar amb aquesta. És la més coneguda de tot. La primera amb què he pensat quan estàvem parlant del Western. Doncs fins aquí hem arribat. Això és el Western, les bandes sonores i una mica aquest repàs del gènere que hem fet aquestes dues, tres últimes setmanes. Estàs doncs supercomplet, eh? La veritat. M'ha agradat, perquè el Western ja et dic no és un gènere que ara mateix estigui molt en AUG. De fet, és difícil veure pel·lícules de Western noves avui dia. I tampoc és un gènere que a mi em crides molt l'obtenció. Per això hi ha moltes coses que m'han vingut de improvist i de sorpresa perquè no... no... no en sabia. I sempre està guai a prendre coses noves. I més si és sobre el món del cinema. I sempre se li ha donat una oportunitat als gènere's. I aquest cas és un que val molt la pena donar-li la oportunitat. I aquí, en aquest programa, sempre donem la oportunitat a una o gent. Correcte, en aquest cas, perquè acabi el programa amb la bandes sonora, que el llegeixi en aquest cas. Tenim el tema principal de Pirates del Caribe, que ens el demana la Mont Molant, que és la Montse, la dona del Raül que ens ha volgut demanar aquesta bandes sonora. No és molt de western, però és molt èpica. M'ha pecat aquí, també, eh? Estes aventures, també. És èpica, com el nostre programa, també. Però fins i aquí hem arribat. Aquí ens acomiadem fins i la setmana que ve, amb més i millor. Adéu-siau! ...