La justa, el magasí matinal de Radio d'Esberna. Cada matí posa del dia amb l'actualitat del nostre municipi. Amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa s'enjust passa per la justa. De dilluns a divendres de 10 a 1, en directe a Radio d'Esberna. Les àvies i els avis són sàvies i sàvies. No deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblid. Festa de vici sense edat. En vici sense edat és una iniciativa solidària que busca combatre la soledat entre els més grans. La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones de data avançada. I depèn de tu, que ho facin sols. Sortides amb bicicleta per al municipi amb la gent gran. Acompanyes a veure el poble on es van criar. Dona els vida, que et torni a sentir el vent a la cara. Et necessiten, i tu a ells també. Des de vici sense edat et necessitem. Festa voluntària. Fes informació al portal JustSolidari.cat o en vici sense edat.cat amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just d'Esbem. Smooth jazz, ono. De billons de divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, la smooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de billons de divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth jazz, clú. I esperem. Has bailado con el demonio a la luz de la luz. El bobo habla sin pesar, pero el listo escucha. ¿Te hablas conmigo? ¿Histánica chambia? Demis tu cosas que vosotros no queríais. Pues bueno, pues vale, pues vale. Y si no me escuchas, vea't el infiano. Anda, alegrame el día. Pó bueno, pó vale, pó me alegro. Doncs això és el que sentim nosaltres cada setmana al programa de Cinema Alegres, que ve vinguts i vengudes una setmana més. Esperem que vosaltres també estigueu alegres al llarg d'aquesta setmana, quan els esteu escoltant. Això és la Laia Vidal. Estem aquí amb un altre programa de Cinema Alegres, que no estic sola, evidentment, com sempre. Tinc aquí a dos companys i amics molt especials, un que el coneixeu de... Bueno, els dos els coneixeu de tot el temps. Però aquesta temporada hem estat només amb el Raúna Barro, molt bones. Bona tarda. Bona tarda, què tal? Molt bé, molt bé. Esperant, perquè les últimes setmanes no s'ha avancat amb molta força, i avui t'he baixat el volum. I ho he començat bé. És que és el que passa, i això és externa, i això és verídic, de que... uf! Casi m'he... Casi m'he revientes los oídos, saps? Les últimes vegades, amb l'entrada, i dic, ui, potser hauria de rebaixar una miqueta, aquesta vegada. No sé si són les mateixes fonts, que he tingut jo, però a les xarxes també em dic d'una mateixa. Jo tenia els auriculars posats i m'han avantat les orelles. Per què? Em pensava que necessitaria fer un canvi de xip. Però bé, no ets l'únic que ets aquí, i l'únic que ets aquí ja la setmana passada, amb el tipus especials en valentia entre cometes, van presentar una sorpresa, que qui segueix, realment, ha volgut... Bueno, no realment ha volgut seguir en el programa, sinó que nosaltres ja m'accepten. Aquí, aquesta és la diferència. Em podeu denigrar més? De negreure-me més, no sé... Ja m'han atajat els vàters de ràdio, molt imatges. És que tenim moltes... Podem posar un mote i tot, si vols. Una cosa, quan presentava jo aquest programa, s'onaven els gunis, i hi havia més nivell, no sé, deixant això en la merda i... I ara és que sonen el gran xum, no t'agrada. No, però no m'agrada, ni com m'esteu tractant a mi, ni com tracteu els ullens, ni res. Però què hem dit malament dels ullens? Res, però jo pico merda. Només he dit que espero que ens estiguin escoltant alegrement el programa. Sí, que ho esteu fent molt bé, que estic molt feliç de que m'hagueu acceptat. El que passa és que ho feu també, que la veritat és que fa por. Però moltes gràcies de deixar-me tornar. Estic molt, molt, molt feliç. Això és una competida en un programa d'aquests. Estic molt nervosa, no cal, tampoc. N'hem per feina. Entrega de premis dels Òscars. Gràcies a ti, mare. Agraeixo la meva família, però m'ha parit de... A vosaltres per... M'ha parit la família, no? La que mereixes és la mare, no? La mama, mama, mama... Mira, la mare per haver-te parit. La família per haver-te educat. I nosaltres per aguantar-te. Què et sembla? Ens hem d'anar meravellós. Sí, sí, la veritat és que sí. Molt bé, doncs recordem que ens podeu trobar les nostres xarxes socials a Robacinema. La creix que estem al Twitter, a l'Instagram, també ens podeu trobar a Facebook. I aquest programa el podeu escortar a través de ràdio Molins, de Rei, a través de la ràdio d'Esvern, de moment, no sabem si ens expandirem. I també a través de... Sí, perquè tenim una proposta de ràdio gastallà. Aquí ho deixem. Gastallà, gastallà. Però també ens podeu escoltar a les plataformes de streaming d'audio, com són e-box i Spotify. I bé, per mi no hem de dir res més. Comencem el programa d'aquesta setmana. Un altre cop benvinguts i benvingudes amb molta alegria a Cinema Alegresca! Us heu perdut el Dani fent. Es pensa que estem en un programa d'SMR, no? Com parlaries en l'SMR, Dani? Així no ho has per refugit, no? Però a SMR es diuen coses intel·ligibles. Ah, pensava que no les havia d'intel·ligent. No ens passem, eh? No ens passem, tampoc. Sí, sí, patates. Així, per què dius? Que la llista del compra diràs ara? Que et toca. Que molt bé. Bé, doncs com no perdem mai les bones costums. Les claus, sí, perquè és el típic que perds, no? Les claus que més pots perdre. Ah, però és un poco que has perdut les claus. No, no, perquè jo tinc un truc. Ara he perdut, és que el que he perdut és el Bob Esponja. Jo a les claus tinc un Bob Esponja. Llavors, quan arribo a casa i no trobo les claus, doncs un Bob Esponja. A mi em passa el mateix. Jo de la Vispa, de Ant-Man i la Vispa de Marbel, i també tinc... Tot molt fricost, eh? Bob Esponja tu al gamma i la Vispa a mi. I també tinc un clauet fet amb no sé quin material és, però és com plaer i dalt dombo. Així que aquestes dues coses són les primeres, en les que en fixo, si vulguis, trobaràs claus. Però bé, ara mateix no estem equipat per parlar de claus, o també és un bon truc. També és un bon truc quan vas borratxo i el teu amic t'ha d'obrir la porta, Busca el Dumbosa, busca el Bob Esponja, busca el Taxa del Bob Esponja, busca de l'Albo Esponja. També tenen ulls, vull dir, també podem veure que hi ha el Bob Esponja. Clar, però potser van més borratxos que tu dins de tot això. Això sí, això sí, això sí. Els camp d'està ben borratxos són els ullens per escoltar-nos i aguantar-nos. Després dius que parlem malament de nosaltres, però tu has estat el que els acabes de dir borratxos. Jo només haig de dir que això és infumable. Jo els he desitjat alegria, tu els dius que són uns borratxos. Mira, com quedem? No, no, jo me'ls timo molt, els nostres ullens, els vostres ullens. Perquè jo ara sóc laborador, no sóc meus, els ullens. Ara també són els teus ullens. Ara t'has ficat en el marro i ara ja no... Només una mica. Doncs bé, doncs, com dèiem abans, comencem programa parlant de les coses que hem vist al llarg de la setmana de productes habituals sobre tripal·lícules, però també podem parlar de sèries, documentatges, documentals, etc. En aquesta ocasió us donaré a vosaltres el torn de paraula, perquè jo no tinc novetats. Jo no he vist res d'aquestes. Doncs jo, a veure, novetats, no, perquè és una pel·lícula molt antiga, però no l'havia vist encara i l'altre dia un col·leg em va dir, vina, que veurem psicòsics. Uau! Ja comença el bé. Tens un bon amic, ja d'entrada. Sí, és un bon amic, és un amic per tota la vida. La veritat és que sí, era l'original, evidentment, en va flipar. I bueno, sí, totalment, totalment. Vull dir, psicòsics, jo del que el coneixia més de psicòsics era la banda sonora de Bernard Herrmann, perquè ja sabeu que soc un fanàtic de les bandes sonores. Uu, no et diguis. I Bernard Herrmann és com per mi un referent, a nivell de bandes sonores i sobretot parlar de psicòsics. I en aquest cas, clar, la banda sonora juga tant a la pel·lícula, però tant, perquè li dona color, li dona tot el color que nota la pel·lícula. Li dona color quan és en blanc i negre. Perquè és en blanc i negre. Sí, tot aquest color és meravellós. I la història és brutal, un anthony Perkins que surt, perquè és un prodigi de la interpretació, el paper que fa per la pel·lícula de Norman Bates, que és com el gran dolent de les pel·lícules de terror i és com un personatge del que mamen després molts altres personatges i que després el cinema de terror que ha vingut a posteriori s'ha fundat molt d'aquest personatge i de la història, de la trama. I bueno, que psicòsics no deixa de ser com un planter de les pel·lícules de terror, i això és meravellós, és meravellós. Home, és un dels clàssics més clàssics pel·lícules de culte superreconeguda. Tu no sabies que psicòsics, no sé si és a Portugal, la van traduir com... Això es pot dir perquè ja és una pel·lícula, crec que és del 1960, del 1960 avui. Sí, bueno, això es pot dir, vol dir que ve a Spoilers. Si es fa de Spoilers, vull dir, això ja és assumpte vostre, de no saber de què va o no l'he vist. Sí, sí, tu... Algun remake, algú. Si psicòsics es va traduir com la madre era ell... Sí, a Sud-Amèrica, un parell de Sud-Amèrica. Sí, també pot ser. Sí, sí, no sé. A veure, buscaria la madre era ell. Home, és que això és molt javí que facin aquesta traducció, que tan explicitat. Jo sabia alguna cosa, jo sabia alguna cosa, que anava una mica de transformisme, jo sabia que hi havia algun moment de transformisme, però no sabia ben bé quin... De transformisme. De metamorfosi. De metamorfosi. I fins que no estàs ben entat a la pel·lícula que comences a veure-ho, és el pal... Bueno, jo sabeu que a mi em costa pillar les coses, per tant, necessito ja estar els últims 10 minuts finals per veure que tampoc és això, però... Però sí que em deixo molt en portar, no? I en aquest sentit, la pel·lícula em va fer entrar molt, els personatges, la... Tot, tot, la trama em va semblar molt guai, i que la pel·lícula, en un moment donat amb el meu amic, vam dir, ostres, ja s'acaba la pel·lícula, perquè passa l'escena, l'escena que tots coneixem, que és l'escena del lavabo, i jo l'escena de la ducha me l'esperava més tard, me l'esperava com al final de la pel·lícula. I veus que a la meitat de la pel·lícula, una mica abans, ja passa aquella escena i la protagonista ha mort. Com pot ser que quedi una hora de pel·lícula i la protagonista hagi mort? És que... Estem per l'arquisto, aquest, o sigui... Sí, sí. Estem... totalment. Amb un altre sedent, per tant. Però et quedes boig, no? Perquè dius, ostres, com pot ser que la protagonista hagi mort? Llavors, te n'adones que potser no era tan protagonista. Exacte. Et volen enredar? Potser no era tan protagonista. No, no, és... és meravellós, és meravellós la... Bueno, el cinema de Hitchcock no cal dir-ho, perquè crec que seria, doncs, dir una cosa d'òbvia, però, bueno, és una pel·lícula que em van enamorar de cap a peus, de cap a peus, sí, sí. Molt bé. I no hi ha res més a dir, eh? Doncs has de continuar amb aquesta sala. Has de continuar amb les recomanacions del teu fill. Clar, sí, sí. Has d'escoltar-lo més, el meu amic, eh? I tant. Sí, sí, sí. I per part teva, Raül, què ens portes? Per part meva, bueno, jo aquesta setmana tinc una setmana amb mogureta i no tinc massa temps. Però dins de tota aquesta bogeria de feines i de més, he pogut veure alguns capítols d'una sèrie que és Masters de l'Universo Revelación, aquesta reformulació de German, del gran German de Masters de l'Universo, però reformulat per Kevin Smith, que és un bon antecedent, una bona premissa. I, bueno, m'ha semblat interessant. Sí, tenim una persona que viu el seu producte original i tu, que has vist un producte que té una para original, però després has vist la nova... Sí, que és una reformulació nova, una nova artesió d'aquest superalloi, no? De Grey School, com el que diu. No n'hi havia molt més que la gent que hi ha conegui aquest personatge, doncs que n'hi ha una oportunitat d'aquesta sèrie que tenia a Netflix. Això és una altra pregunta. Hi ha diferents, diguem, remakes o reformulacions i tal d'aquest personatge a Netflix mateix, però jo es parlo d'aquesta Revelación, que és de Kevin Smith, que ja dic, té un to... Es nota un to diferent, la veritat. I, a part d'això, pel·lícules de fons, una mica més estranyes. I veia una, no sabia ni el títol, d'una mena de formigues llegants en un àrea restringida, en el desert... No ho diria. No ho diria. Les busco a consciència, les busco a consciència. Ja no percebo d'abans i he de dir, que m'ha pogut posar aquí davant i vaig fent. I així, de tant en tant, aixeques la vista i dius, ostres, si això no m'ha aparegut aquí. Què està passant? Com hem arribat fins aquí? Clar, clar, que sí, poso una molt interessant, que vinc moltes ganes de veure... Clar, és clar, entre capes coses, i tot al final acaba sense prestar tensió. Ja que no volia estar fent dues coses a l'Àgara. Bueno, no, però... A nosaltres passa, també, el multitasking. Quan hi ha moltes coses i no tenim temps, a final ho intentem fer a l'hora i depèn de com, doncs, de vegades ens servei i de vegades no. Sí, de vegades no tant, és correcte. Però bé, bé, està bé, tenim una cosa aquí de fons. Vosaltres sabíeu que a Platja Dar-ho hi ha a l'entrada del poble un parc amb formigues gegants? Però no formigues gegants, de veritat, sinó amb estàtua. Està tot de formigues, i de ni se'n senten, sinó mires. Ah, molt bé. I em recordo que, de petita, m'agradava pujar-me a les formigues i fer com si fos un cavall. Jugar a gallinyo en cogida a los niños, no? Una mica. Exacte, i segueixen allà. I jo em recordo de petita veure una pel·li a la tele que també era sobre formigues gegants. I penseu, d'aquí venen les formigues gegants de Platja Dar-ho. Però realment no he tornat a veure aquesta pel·lícula ni anunciada, ni referenciada en lloc, ni res, no sé ni quina és. Ostres, ens hem d'entrar de sal amb el tema. Un dia podríem parlar, posar so de taula, en escenes que recordem de pel·lícules que no sabem quina és, que hem vist de petits en algun moment donat i... Ostres, aquí hi ha pel·lícula quina és, però jo aquella escena la tinc elevadíssima a la cap. Però podria sortir un programa una mica difugent. Una mica fes, eh? Doncs com tots. Per això, cada setmana tenim una pel·lícula estructura. Començant per la Carta I. I això significa que ens viatgem a la ciutat de les Ostresnes. Molt bé, doncs la cartellera d'avui, sobretot a nivell de cinema, ens porta a estrenar les guapes guapes. Sí, avui s'ha de sorpresa per mi, perquè el temps que no ha estat el Dani d'on donaves una copia de la teva cartellera, la dona la tinc, vaig ser una mica pel·lícula. Serà que de tey, sí, serà que de tey. Com jo? Jo què m'he quedat? Jo no tinc res, eh? Ara te'ns facis el torn. Jo no tinc res. Què ens porten a les cinemes aquesta setmana? A les cinemes aquesta setmana ens porten dues pel·lícules d'Òscars, a part d'altres estrenes també que tenen bona pinta, el que passa és que indagarem només en les estrenes dels Òscars, perquè... Ja ens estem ficant amb la temporada d'Òscars, no? Ja es van... No sé si el Dani després en parlarà, però ja es van revelar les nominacions dels Òscars. Sí, la setmana passada vam fer una petita mansió d'alguna de les nominacions més importants, però la veritat és que aquest any tenen coses bastant potents, sobretot de plataformes, no? Tenim en compte que els cinemes cada vegada estan caient més. Sí, pel·lícules que encara no s'han estrenat aquí. Correcte. La setmana passada, crec, o l'anterior, es va estrenar Licorispitza, que també està als Òscars. I bé, es venen cosetes xules, com per exemple Coda, los sonidos del silencio. Aquesta és una de les nominades a millor pel·lícula, però també tenim nominacions a millor guió adaptat a millor actor de repartiment per Troi Kotsur, que és un actor que ha sortit, per exemple, a series com Demal Nalorian, a CCI Nova York, o a mentes criminales, juntament amb un repartiment també bastant interessant, que és Emilia Jones, ha sortit a les sèries Locanqui, La Casa de Novis o a Gosland. També tenim Daniel Durant, ha sortit a la sèrie de Yu, per exemple, i també Marli Matlin, que ha sortit a la sèrie de Mujeres Desesperades, a CCI també, i a Glee. És una pel·lícula que ens ve dels Estats Units, però també hi han participat països com França i Canadà. Les productores, en aquest cas, són dues productores franceses, que són Bendome Pictures i Pathé Films, i les distribuïdores, en aquest cas, són 3 Pictures, és distribuïdora del Buen Patrón, per exemple, o de No Mirés Arriba, del Perro, també pel·lícules nominades als Oscars, i una altra distribuïdora important és Apple i Apple TV, i és una pel·lícula que, encara que s'estrenen els cinemes a avui, 18 de febrer, recentment la tindrem a Apple TV, també. I em sembla que, a Estats Units, hi ha estat des de fa diversos mesos. Mira, veus que és això, que avui dia tot corra molt més. I si no és de manera paral·lela, poc trica en sortir. Sí, és només com un abans, però després ja les col·loca definitivament. En aquest cas, es tracta d'un remake dramàtic sobre discapacitat auditiva, ara entendréu per què, en les sinopsis, també familiar i sobre la música. Tot això té a veure amb la història. I, de fet, és un remake d'una pel·lícula del 2014, també francesa, que va més o menys del mateix. Dura dues oretes a casa i un hori 50 minuts, i està dirigida per Sian Heder. És la seva opera prima, com a la direcció. També ha participat en el guió, ha escrit el guió, i ha sortit com a directora a sèries de com de Paz, l'Ital-Amèrica, i ha treballat prèviament per Netflix i Apple TV. Per tant, això de treballar per plataformes no li ve nou. No ho té controlat. A part d'estar nominada als Oscars, també va rebre dues nominacions als Globos d'Or, com a millor actor de repartiment, es veu que el Troi Cotxurequet ho va fer superbé, perquè ha rebut un munt de nominacions, i com a pel·lícula dramàtica, en aquest cas. I en el festival de Sandence, va rebre 4 premis. El gran premi del jurat, el premi del públic, el premi a la millor direcció, i el premi al millor repartiment en general. Per tant, una pel·lícula que també ens ve potent. De quima coda. Doncs coda, en primer lloc, és l'acrònim en anglès de Child of Deaf adults, que en anglès seria filla d'adults sorts. I de fet, aquesta és la protagonista de la pel·lícula, és la Ruby, que és l'única de la família que té la huida perfectament bé i pot escoltar. La resta de la seva família, dels seus pares, dels seus germans, són sorts. Per tant, ella és la que fa d'interpreta a la família. Amb 17 anys, la Ruby treballa de matins amb els seus pares i els seus germans abans d'anar a classe, i els intenta ajudar tirant davant el negoci pesquet familiar que porten ja un munt de temps intentant portar a flote. Un dia... T'ha agradat? Un dia, estan curiosi d'en trobar noves aficions i decideix provar sort en el cor del seu institut. El cor no d'acord de òrgan, sinó el cor de cantar. Allà no només descobrirà una passió que té pel can i que no sabia, sinó que també descobrirà un noi del qual s'enamora, del qual li ve aquesta atracció física i amb el qual ha de realitzar un duet musical. Per tant, aquí la vida de la Ruby es comença a posar interessant. I per si això no fos suficient el seu professor veu alguna cosa especial en ella i l'anima ha que fins i tot es pensi la possibilitat d'entrar a l'escola de música, que només ho deixi com una afició. Tot això sona molt bonic, però, quan el negoci de pesca de la família es veu amenaçat, la Ruby es trobarà dividida entre el seu amor per la música i la por de donar els seus pares i haurà d'escollir una de les dues bandes. De primeres, no se sap quin canvi escollirà. Déu n'hi do. Lícula intensa. Igual d'intensa que és la següent estrena que també vull destacar de cinema, que en aquest cas és Fli. Fli, una... Que també està nominada. A millor pel·lícula internacional, millor pel·lícula animada i millor documental. Perquè sí, en aquest cas es tracta d'un documental d'animació sobre el tema de la inmigració, té un to seriós. En aquest cas és una pel·lícula que ve de dinamarca, també amb col·laboració de França, Suecia i Noruega, totes països europeus del nord. La productora en aquest cas és una productora danesa de documentals internacionals, com no podia ser d'una altra manera, com és Final Cut for Real, també apareixen altres productores, sobretot d'aneses i franceses. I les distribuidores són Neon i l'aventura. Són distribuidors independents la segona de Barcelona, la de l'aventura, i totes dues són distribuidors de paràsitos en el seu moment. Per tant, també van apostar per una pel·lícula guanyadora dels Oscars. Si també han saltat. Exacte, aleshores potser s'haurien de plantejar els seus poders premonitoris. El vingo o algo. Sí, exactament. En aquest cas és una pel·lícula d'una hora i mitja. El guió i direcció ve a càrrec íntegrament per Jonas Pocher Rasmussen, és un director danès de documentals, però aquest és el primer documental que fa animat. Els altres eren documentals així a l'ús. I no només també té nominacions als Oscars, sinó també els globos d'or va estar nominada en una pel·lícula d'animació i ha rebut numerosos premis i nominacions a diversos festivals com a documentals, sobretot i pel·lícula animada. Per tant, té possibilitats de rebre algun dels premis d'aquestes 3 nominacions, té possibilitats. Molt bé. Us explico una miqueta de Keva, en aquest cas ens trobem amb un refugiat afganès, una persona real que existeix de veritat, que accepta explicar la seva història personal amb la condició que no es reveli la seva identitat. Perquè es veu que la seva vida ho va passar supermalament, té un munt d'anècdotes per explicar sobre el seu viatge d'immigrant, però no vol que reveli la seva identitat. I per fer-ho per tal de fer aquest documental el director va decidir emprar un estil d'animació que no només protegia la identitat d'aquest narrador que ens va explicar en la seva història, sinó que sobre potencia la història que ens explica, combinant així la seva memòria la seva memòria la seva memòria, de manera com més sentida, més poètica, amb coses que només permet l'animació i que no permet l'acció real. Així doncs, al llarg d'aquest documental animat, anirem acompanyant aquest refugiat afganès en la recapitulació complexa dels seus records que estaven una miqueta enterrats sobre la seva fugida, escapant d'un país en el qual aspectes com la seva orientació sexual, perquè és homosexual, no són reconeguts i sí castigats i es fa énfasi en això, però també en el viatge que va haver de passar d'Afganistan. Déu-n'hi-do, intenses, com tu dius, ja no és la primera ni la segona, també la tercera, i no sé què més ens pot portar. Doncs mira, si voleu una coseta tan intensa, però també interessant, tenim Muerte en el Nilo, que s'estrena avui. Ja comencem amb una bona premissa. Triller dramàtic i criminal, Kenneth Branagh, com a director. És el director, per exemple, d'Assassinat en el Orient Express, una altra adaptació de Gata Cristi. Hi ha actors com ell mateix, també apareix, i Gal Gadot, que jo no sabia que el director aquest havia sortit a Harry Potter. Correcte. I de fet, s'ho juga tot en els Oscars, en Belfast, que és una de les preferides. També és veritat que és el director d'aquesta pel·lícula. També s'ha estrenat Casa Te Com Migo, una comèdia romàntica amb Jennifer Lopez o Wayne Wilson, Maluma entre d'altres, vinguda dels Estats Units. Curiosament, tinc coneguts que han participat en el dublatge d'aquesta pel·lícula, i es veu que es va gravar fa un any el dublatge, i justament s'estrena, i s'estrena el dublatge d'aquesta pel·lícula. Jo tinc ganes d'anar a veure-la per fer-me les rises, perquè les pel·lícules de la Jennifer Lopez sempre m'han causat com una tendresa que no en tinc. No ho sé, no ho sé, jo tampoc ho entenc. Veus la Jennifer Lopez i penses, no sé, veig la pel·lícula i penso, ai, pur i sona. Pobreta. Ostres. Sí, sí, total. Doncs una que no té aquestes vibres és la Ija Oscura, per si voleu que en aquest cas és un thriller psicològic i dramàtic sobre la maternitat amb Olivia Coleman, com a protagonista vinguda dels Estats Units, Recnounit i Israel. També s'estrena Primavera en Beachwood, és un drama romàntic del Recnounit i també històric dels anys 20 amb Colin Firth i, de nou, repeteix Olivia Coleman, com una de les actrius principals. I després també s'estrenaria O.G. Mer, el Gemido, una pel·lícula del país basc d'Espanya, en aquest cas és un documental amb cinema experimental, una pel·lícula, doncs això és super, super experimental i bé, hi ha altres estrenes, però si no ens allargarem molt. Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do, quantes estrenes i tenim ple de formes, també, no? Correcte. Potser és de les setmanes que més estrenes o més ens has portat, que també, ja sabem que fas una mica de recopilació, però Déu-n'hi-do és contundent. Jo diria que hi ha més suc en les estrenes de cinema que no tant en les de plataformes. Ara ho veurem. Jo crec que per allò mateix, el tema dels Oscars i, a més, els premis, pot ser, sí, sí, sí, sí. Pot ser, sí, sí, sí, sí. Hi ha algunes que no van desbarar. Entra ara i l'últim divendres de març, abans dels Oscars, encara hi haurà estrenes que estiguin a les nominacions. Déu-n'hi-do. I bé, a Netflix podem trobar l'estrena destacada de la setmana, que és la matanza de Texas, un remake del 2018 de febrer. Vingut dels Estats Units, és una seqüela de terror, com no, d'una hora i 22 minuts. És bastant curtet, aquesta, realment. I en la direcció s'hi troba David Blughardtia. És un director de fotografia, normalment, però també ha dirigit una pel·lícula prèviament aquesta, que és Tejano, del 2018. I aquesta, la matanza de Texas, doncs és la seva segona pel·lícula com a director. Íntegra, no només de fotografia. Principalment en el repartiment trobem de la pel·lícula Carly Yarkin, ha sortit a la sèrie Burrasca, per exemple, o a Felicia y Tomuerte 2. I també apareix Elsie Fischer, ha aparegut a pel·lícules com Mala Conducta, Eight Great i a la sèrie Castle Rock 2. Doncs bé, la pel·lícula ens parla de la Melody, que és la protagonista juntament amb la seva germana adolescent i els seus amics d'Antirruth, que viatgen a un poble remot de Texas, que es diu Harlow. Allà volen muntar el negoci dels seus somnis, però aquest somnis convertirà en un autèntic malson, ooooh, la volta que no espedàvem. Ooooooh, la volta que no espedàvem. Mentre estan planejant una miqueta el negoci, veure plantegint el terreny i construint, tu i tot, sense voler molesten en Leatherface, que és aquest aniquilador assassin sèrie tan reconegut, que continua aguaitant els habitants I, a més, per si no, això fos poc, en aquella zona hi segueix vivint la Sally Hardesty, que va ser l'única supervivent de la seva massacra a l'any 1973. I, ella no està allà en plan... ui, espero que no torni a trobar-me amb el Leatherface, o està allà amagada, amb tamorida, no, no, no, ella està allà decidida a venjar-se a mort, amb el Leatherface. Per tant, veurem quina relació té amb la família protagonista. Déu-n'hi-do, més suquet a la saga, no? Correcte, una altra. Per hi afegir-li, com més això, més marrua a l'univers... Per intentar estirar una mica més el xoc. Exactament. Per què dir-ho... Es pot dir més alt o no més clar. Però Netflix també ens porta altres estrenes com podríem ser Amor Artificial, una pel·lícula de ciència-ficció amb una miqueta de romans vinguda de Tailandia, també s'estrena Ravix, la Invasión, especial missión a Marte. Sí! Per conèixer-ho als Ravix. Sí, m'agrada molt. Doncs mira, que sàpigues que a partir d'avui tens aquesta comèdia d'animació, aventura especial, també amb tocs de videojoc. Sí, em sona una mena dels minios originals, no? Sí, exacte, doncs més o menys de l'estil. I també s'estrena Madres Paraleles, de l'Almodóvar, melodrama sobre la maternitat amb la Penelope Cruz, que també va estar als Goya, de la setmana passada. Sí, correcte. No se'n va endur res, o... No, ho veus? No, em sembla que no. Però, bueno, que sàpigueu que a partir d'avui també la teniu a Netflix disponible, per veure-la, per si us l'heu perdut. I l'altra plataforma que m'agradaria destacar avui és Filming, perquè, curiosament, de Prime Video i de Disney+, no hi ha estrenes noves aquesta setmana. A mi m'interessen molt més les de Filming, precisament. Doncs mira, justament, abans de passar a Filming, HBO només té una estrena destacada aquesta setmana, que és Jun. No, no, Jun, no. Jun. Jun, Jun, Jun. L'ha quedat plena, en anglès, i ha quedat com Jun. Sí, sí, jo he anat a qualsevol altra cosa. També pel·licullen bastantes nominacions, els Oscars, sobretot als apartats especials, de tècnics, tècnics i tot això, que sabeu que també a partir d'aquesta setmana la podeu trobar disponible a HBO. Ara sí, passem a Filming, l'última plataforma de la cartellera d'avui, amb la pel·lícula Petit Maman, una pel·lícula que ja es bastren al seu moment i en cinemes, i ara, a partir d'avui, la podeu trobar allà a la plataforma Filming. La pel·lícula francesa, produïda per Lilis Films, que és la productora de Retrato de una Mujer en llames, per exemple, i de les pel·lícules de la directora, que en aquest cas és la mateixa de Retrato de una Mujer en llames, Girlhood, Tomboy i d'altres pel·lícules, que és Céline Siamma, és la que ens porta Petit Maman. És un drama fantàstic sobre la família i la infantesa, perquè les dues protagonistes són dues nenes, que són bessones a la vida real, però la pel·lícula no fan de bessones, fan d'amigues. És el seu primer paper, com actrius les totes dues, i són la Josefin Sanz i la Gabriel Sanz. I és una pel·lícula corteta també, dura un hora i 12 minuts, o sigui, és lleugereta. Assumible, sí. Sí, correcte. I us explico la sinopsis breu ment. Tenim l'Aneli, és una nena de 8 anys, que justament a l'inici de la pel·lícula acaba de perdre la seva àvia, mentre està ajuntant els seus pares a buidar la casa on la seva mare va créixer i on estava vivint la seva àvia, que ara ja no hi és, mentre ells estan, doncs, això, buidant la casa, ella surt a explorar intrigada el bosc que l'envolta, el bosc que està al costat, i on la seva mare solia jugar de petita. Allà, l'Aneli coneixerà una altra nena de la seva edat, i la connexió entre les dues s'anirà fent superimediata des del moment que es coneixen i donarà pas a una amistat preciosa. Allà, aleshores, amb el temps, juntes construiran una cabana en el bosc i entre jocs i confidències infantils, al final s'acabaran revelant un secret fascinant entre totes dues. Per saber el secret, mireu la pel·lícula. Exacte, per això no farem més pobles, que el Dani no li grava, només veurà. A ningú li graven els pobles. Ja hi ha gent que sí, jo no, però jo hi ha gent que sí. Jo, per exemple, soc defensual dels espòiles quan s'està explicant una pel·lícula i s'ha de fer algun testet de l'argument. El que no soc defensual és de les pel·lícules de culte, destrossar a la gent, les pel·lícules de culte. És el mateix, no és el mateix. No, no em refereixo, el sexto sentit, no. Cap, cap. És que em va fer molt de mal. La Laia em va destrossar la pel·lícula del sexto sentit. Bé, doncs sí, teniu film i ja heu vist petit maman o no us interessa o la voleu veure, però voleu veure altres cosetes. També tenim altres estrenes de la plataforma, com són 15, un documental esportiu sobre el rugby dels anys 80 i 90 d'Espanya. També tenim un drama dels Estats Units titulat El Diablo tiene un nombre. També s'estrena un drama familiar d'Espanya, França i Argentina, aquest més antic de l'any 2018, que es diu Conel Viento. I per últim també s'estrena una comèdia negra italiana, titulada Los Depredadores. De Unidó. Los Depredadores del Caribe. Sí, sí, vos d'haver pensat, Neblan. Los Depredadores. Los Piratas. De Unidó. Sí, sí, sí, sí. Doncs anem per Més de Pedradors, no? De Pedradors de l'Armes. M'acabeu de fixar que hi ha un enmig d'aquesta intro que fa... ¡Aaaah! Ostres. Li he pensat mira, els Depredadores. En Clips els temables que heu triat, que ha estat emparada, vull dir. Estic molt, estic molt, estic molt. Ah, t'has caixat al principi, però al final t'ha agradat. Al final has d'anar a la raó. Això has d'escoltar, això. Dedicat a les que tenen els auriculars. ¡Wau! Doncs dem per veri, veri, veri. Doncs ja es diràs? Jo es dic. Baixa, veri, veri, veri, veri. Si vols, faig jo. Veri, veri, veri, veri. Jo faig la veu del tenor veri, veri, veri. Perdoneu, eh? Avui tinc un cacau aquí amb els botonets, que era un iro. Sí, sí, recordem que el Raúl es va a les mespecles. De mile tecles. De mile tecles. De mile tecles. En fi, doncs bé, com anàvem d'aquesta setmana? Heu pensat ja en les vostres amistats de cinema? Home, jo no he deixat de pensar en una altra cosa. Ja veig, ja veig. Doncs a les nostres xerxes m'agradaria dir que hem tingut milers de les postes i que no s'ha pigut quin esculli per nombrar-la. Però la realitat és que hem vingut algunes més camilers, encara que són les millors que podríem trobar, eh? Són tres respostes en concret. Són les respostes dels nostres collets més fidels, que són el Xavi PSX, el Jordi Berbosa i el Roger Belso, amics de la casa, ja. Aquí convidadíssims com vulgueu. Doncs això. No sé si vosaltres teniu la vostra amistat de cinema. No vull que me la digueu ara. Fem-ne un intens al després, la reprendrem. La setmana passada acabava la meva intervenció posant una etiqueta a aquest subgenre als budi-films. Us vaig comentar que es deien budi-films, o pel·lícules de col·legues. Per aquell que ja hagi buscat la definició de budi-films o ja la sàpiga, va veure que posats etiqueta a coses, que no m'agrada massa, ja ho he dit moltes vegades, les etiquetaré a la meva manera, i sóc del meu punt de vista. Tancant-me, bàsicament, a la etiqueta pròpiament dita. Per què dic això? Doncs perquè si us informeu adiccionaris de cinema o internet, tenis, doncs sigui, veureu que és un subgenre que està marcat a que tots els protagonistes són homes, deixant a la dona un segon pla. Però, com dic, això és el que han escrit certs autors, tot i que veureu en l'evolució de la història del cinema, que d'aquest gènere evidentment va començar a ser així. Malauradament, com el cinema o qualsevol altre àmbit. Però hi ha hagut també classes exemples que això no té res a veure, a l'hora d'encerclar unes pel·lícules dins un gènere. Quina música tan... Sí, sí, és que estem en còligs. Doncs això, si ens ajustem al significat del nom, és això, és pel·lícules de col·legues, d'amistat, en les que, normalment, les personalitats són marcades, marcadament diferents, però que, superades a les adversitats de la trama, generen un enfortiment de l'amistat i el respecte a mutu. Fetes aquestes declaracions, el cinema dels Estats Units té una major tradició en budífilms, que uns altres cinemes, també en la literatura, com a exemple els personatges de Hack Finney, Tom Sayer, la tenuda de Mark Twain del 1884. Però també aquí ens coneixem algun exemple evident d'aquest tipus d'amistats d'aventures, Don Quixote i Sancho Panza, per exemple, no? Com no, i aquest és més antic, eh? I tant, i que després veurem el punt de vista que va de una pixa sobre aquests dos personatges. Posteriorment, aquest gènere va fer el sal a les estudietes, els còmics i a la televisió. Una de les primeres parelles d'acompanyes aventurers que podem trobar són Batman i Robin. A Batireis, la majoria d'heròists d'aventures, dels còmics, s'hi va posar un company. En el cinema trobem molts amics de cinema. A partir dels anys 30 fins als anys 60, dins dels budi-films, destaquen els duets còmics. Un dels més antics són la mítica parella Laurel i Hardy, el gordo i el flaco que es coneixien aquí. Podries per això perquè aquí es coneguessin en l'ordre envers, no? Perquè era Laurel i Hardy, i aquí en vertíssim Laurel, perquè Laurel és el flaco. Hauria de ser el flaco i el gordo. El flaco i el gordo, clar. No tenia tant de gancho? No, evidentment no sona igual. També dins d'això estarien a Bòtico Estelo. I en els anys 40, Bincrosby i Bob Hope, però d'alguna et sabien, una sèrie de films, fins a 7 pel·lícules en aquest àmbit, de les budi-films, anomenava Road 2. Aquestes 7 pel·lícules que anaven sobre aquests dos amics. La pel·li El perro raviós sobre 1949, del director japonès Akira Kurosawa, és considerada com un dels primers influents precursors d'un subgènere que sobra dins d'aquest subgènere, les budi-cop films. Un sub-subgènere. Un sub-subgènere, les budi-cop films. I que ara és més tard, s'arribarien a ser molt popular a Occident, però que el tocarem en carinyo la setmana vinent, si podem. Després, durant la década de 50 i el 60, la parella Reggie, Jerry, Luis i Dean Martin, tothom etsarien més de 15 pel·lícules que poden considerar-se com budi-film. Budi-movis o budi-films. Entre aquestes estaven locos de l'aire del 52, o juntos ante el peligro del 56. Un altre parella destacable era la fumada per Jack Lemon i Walter Matau, en pel·lícules com Van Dejaré Plata del 66, o l'estranya pareja del 56. 56, ara estic... Jo crec que no. L'estranya pareja, has dit? Sí, ara tinc un film. No sé jo, m'he apuntat jo aquí el 56, però no sé si és el 56. Crec que és més aviat el 60 i algo. Aquesta última. 68. 68, sí que amb 4, això sí. He vist el 56. Sí, no sé per què. Tinc aquí apuntat el 56. Però ja m'han sonat amb el 68. Aquesta, com deien, va ser el quart film més envers recordació d'aquell any, del 1968. Òbviament s'havia estrenat a Broadway, com a teatre, en 1965. Després va tenir una següela al 1998, que era l'estranya pareja d'altra vegada. I seria les... 30 anys després, cuida'l. Sí, sí. I seria sèrie també de televisió, en el 1970, en el 1982 i el 2015. Tenint èxit i adaptació en tota mena de... de... Ja sigui pel·lícula, ja sigui de teatre, ja sigui on sigui. Aquí el John Perry i el Paco Moraven van ser al teatre durant molts anys amb aquesta història. Amb aquest duo. Amb aquest duo d'amics. A finals dels 70, arribava el moviment en to birracial, de la mare de Jim Wilder i Richard Pryor. En pel·lícules com No Mechilles, que no té bé, oi? No l'has vista. Acabo de notar que tu no l'has vista. Doncs te la posaré a veure'ls. Fa temps que no us poso a veure'ls, eh? Ja, és veritat. Doncs en Jim Wilder i Richard Pryor obririen del joc a les parelles interracials i així arribaven els 80 barrajant a Xio i comèdia en límite de 48 hores, dels 82, amb Nick Nocte i Eddie Murphy. Per suposat també, amb Mel Gibson i Danny Glover, tothom d'unitzant a Maletal. Encara que aquesta seria un altre exemple de Woody Copp's Movie. Per tant, la deixem per la setmana que veniu. Però què passa als 80? Que arriba un director que en el té islamistat a totes les seves pel·lícules i creacions. Una de les seves banderes, de les seves produccions. Arriba als 80, estiu en espil, eh? Evidentment. I ens defineix què és l'amistat al cinema. Ens va fer molta por amb un monstre com Tiberón. I va tornar després amb un altre monstre que ens ho va dir el cor. Eddie. Està pensant, quin amic té el Tiberón? L'amistat era una mica tòxica, eh? El Tiberón i el... Està patint el Tiberón... Sí, sí. L'amistat que podria sortir d'allà. Aquesta amistat de T, amb el Liot, és ensenyable. Aquí no ha plorat amb aquesta amistat alguna vegada. O totes les vegades que l'han fet a la tele. Hi arriben els Gunis, també amb estiu en espil i darrere. Aquesta és una de les que ens parlava Roger Belso a Instagram, més concretament de l'eslot, El millor amic de Gordy. Què podem dir d'això? El slot és el gran amic de tots. Totalment, jo crec que és un personatge més entrenyable de la ficció i del cinema dels anys 80, i que a partir d'aquí es feia un pas molt gran el tema d'incloure, evidentment, estem parlant de maquillatge, però era una forma també d'incloure la gent amb discapacitat, aquest col·lectiu, que després també podíem veure en pel·lícules més endavant, com Wonder, aquesta pel·lícula que també s'estrenava basada en la novel·la. Correcte. I aquí donava aquest punt de l'amistat, de l'amistat entre persones al final. Però és que els guunis arribaven al 1985 de la mà d'un tio que ens va fer molta por, però al 1986 veiem Cuenta con Migo, que ens la demanava el Jordi Balbosa, que també ens fa molta por. No, ara en seriu. També ens veia molta por el seu creador de la Cuenta con Migo, que s'està basada en una novel·la Stephen King. Totalment, totalment sí. Una pel·lícula que també ens parla de l'amistat d'un d'uns amics, però és que de la mà de Stephen King també ens havien saltat al 1981 una altra adaptació, que també parlava de l'amistat d'un grup de nens, el Club de los Perdedores, que ens parlava que ens la demanava el Xavi PSX. Per tant, tots tres anaven bastant gigantets. Tots bastant en la mateixa època. Stephen King sempre ha jugat molt amb els amistats, amb el grup de mics, tenen un problema, hem de solucionar aquest problema, etc. I també donava entendre que ell tenia pocs amics. Potser, potser. Bé, ells, el Xavi, el Roger i el Jordi, ens parlaven també d'aquestes pel·lícules, i dic entre d'altres, perquè aquests tres ullens, els que vull saludar i agrair la seva participació, són dos que aprofiten dues línies en un comentari d'un post per no donar un exemple, sinó uns quants. El Xavi ens parlava d'eït, i jo també d'una gran amistat que trenca aquest esquema del que us parlava inicialment a les BudiMovies. Posa sobre la taula León, el professional de 1994, amb una amistat intergènere, és a dir, entre home i dona, intergeneracional, ja que parlem de l'amistat aquí d'una molt jove natalipòrmana del seu primer paper i del gran genre. Ostres. Això, el Xavi, però és que el Jordi no és menys perillós, perquè en un moment se'ns ha fet recordar quanta conmigo, però també l'amistat de Maiki Sully al monstruo social. Sí, també és veritat, una amistat molt monstruosa. Molt monstruosa. I que, inclús en la seva secuela, ens van explicar la seva precuela, els seus orígens d'aquesta amistat. I el que passa moltes vegades, que encara que al final acabi sent bons amics, de vegades no es comença amb bon peu. I tant. En canvi, el Roger ens ha parlat d'anys, però també de la pel·lícula les ventajas de ser un marginado, que també fa valorar l'amistat. I no vull acabar sense dir que per fi els 90, concretament el 1991, arriba a la Gran Bufatada de les Budi Movies, femenines, amb una pel·lícula que parca la comèdia d'amistats, i ens arriba Telma i Lluís, una road-movie que ens va fer caure a l'avisme de saber que durant molts anys segles i milenis la societat ha viscut molt desequilibrada, i no precisament el que ens ha fet és fer-ho a tofoc, o pel camí després. Així que deixem-nos de tonteries, etiquetes, massa pretades, i gaudint del cinema, perquè us vull continuar llegint a xarxes, i que la setmana venim donem el top final a aquest subgenre que ens ha surgit d'aquest subgenre, les Budi Cop Films. I és meravellós que puguen parlar d'amistats en Instagram, que són amistats també, les que ens haguessin és com un circle que estan, que no, amistats, amistats, i tot amistats, i visc els amistats. Doncs per tu els tres minutets, quatre, que et quedo per tu. I em sobrenen 30 segons, no te m'ho dius, i tant. Vinga. Mira, parlant... del Sully, del Mike Wazowski... I tant. Què ens expliques avui, Dani? Doncs bé, avui tinc quatre notícies molt breus de les cosetes que han passat en Marc, i evidentment en el cercle del cinema. Primer de tot, destaca com està la situació d'Àlex Baldwin. Recordem que l'Àlex Baldwin fa uns mesos, va tenir un accident en un rodatge amb el que va acabar amb la vida d'una... Ah, és veritat! Sí, bueno... Sí, sí, evidentment. Està passant molt malament, també, a hores d'ara, i és que són esfreïdores les imatges que s'estan publicant, l'advocat de... l'advocat de la família de la... el Lina, perdó, de la Jalina, ha presentat unes imatges d'una reconstrucció 3D, i realment és esfreïdor del moment de l'accident, i és molt bèstia, de fet, volen denunciar-lo i el volen portar judici, i la cosa, doncs, anirà a dir-ho. No ho han fet per... per ficar més proves, no? Per ficar més proves, i per veure que... Baldwin és un dels responsables, no només el responsable total, però és un dels responsables de la mort d'aquesta ajudació. I com l'han regret a partir dels testimonis que hi havia. Correcte, correcte. Altres notícies no tan esfreïdores i més alegres, com pot ser la de Carla Simón i la seva Victòria, aquest primer os d'or per al cinema català al festival de Berlín. El Carras s'emporta aquest reconeixement, el reconeixement més important de la història del cinema català. Carla Simón es mira amb de l'eit aquest os d'or a la fotografia que trobem en l'article del diari Ara. I una altra de les notícies també destacades d'aquesta setmana és que Badlurman ens porta nova pel·lícula, és un biopic que ja tenim Skyler es tracta de Elvis, la història del famós cantant, el rei del rock. Seguim amb els biòpics de cantants, de bandes musicals. Correcte, la veritat que té molt bona pinta aquesta pel·lícula de Elvis presley, aquest biopic de Badlurman que ja ens va portar molant ruix que és com la seva pel·lícula estrella. Ganes de veure aquest biopic on surt també Tom Hanks, com a representant en el paper de representant de l'Elvis. I per acabar, destacar que aquesta setmana passada va ser els Premis Goya, on Blanca Portillo es va endur el Premi Goya a millor actriu, Javier Verdem a millor actor i va ser una gala que iniciava amb aquesta obertura de la cançó de Nino Bravo Libre amb la fantàstica Cristina Castanyo entre altres actors, actius i artistes, i com no el millor moment de la gala va ser el moment on José Sacristán va fer el seu homenatge a aquest món del cinema, el món de la interpretació i cada vegada cobra a la boca aquest home puja el pa perquè és meravellós escoltar-lo. Per tant, si esteu estudiant teatre, interpretació o si us agrada el món del cinema, escolteu aquest monòleg, bueno, aquest monòleg, aquest... Aquestes paraules que fa... Bueno, és que és quasi monòleg, perquè cada vegada que parla sembla que estigui actuant. És meravellós. Per tant, doncs amb aquí acabem aquesta secció i també el programa. Sí, deu dir-ho. Sí, sí, quina... Si no som necromatxins, no som els autèntics. Ja us he dit que... Vosaltres no sabeu de què parlo. Em sobrau 30 segons, t'ho he dit, Raül. Bé, perfecte, perquè aquesta setmana no havia mirat quines bandes ens havien demanat, però just en aquell moment hi ha hagut un missatge d'una persona, que no sé si puc dir el nom, però és igual, que la setmana va poder escoltar una mica més d'Alberiberiberi. Així que podem acabar amb això. Sí, que és meravellós. Per què no? Podem acabar amb Alberiberiberi. No hi ha cap mena de problema. Doncs amb aquesta música us deixem amb el final del programa. Moltíssimes gràcies per haver estat amb nosaltres, per haver-nos escoltat una setmana més en el programa d'avui de cinema, a l'agres que nosaltres encantats d'estar aquí, de tenir-vos també a l'altra banda del auricular. I bé, com sempre diem gaudiu del cinema, i com deia el Dani també, no us anuegueu amb les crispetes. Aureu! Aureu! Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies.