La justa, el Magasin Matinal de Ràdio d'Esberna. Cada matí posa del dia amb l'actualitat del nostre municipi, amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa s'enjust passa per la justa. De dilluns a divendres de 10 a 1 en directe a Ràdio d'Esberna. Les àvies i els avis són sàvies i sàvies. No deixis queis ni les seves històries caiguin en l'oblit. Festa de bici sense edat. En bici sense edat és una iniciativa solidària que busca combatre la soledat entre els més grans. La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada. I depèn de tu, que ho facin sols, sortides amb bicicleta per al municipi amb la gent gran. Acompanya'ls a veure el poble on es van criar, dona'ls vida, que et torni a sentir el vent a la cara. Et necessiten, i tu a ells també. En bici sense edat et necessitem. Festa voluntari. Més informació al portal JustSolidari.cat o en bici sense edat.cat amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just d'Esberna. Smooth Jazz. De 11 divendres de 4 a 5 de la tarda, relaxat amb estils com el Chill Out, la Smooth Jazz, el Funk, el Soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de 11 divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. I esperem. Està bé? Eres tu cosa que vosotros no queríais. Por favor. Por mal hecho. Y si no me escuchas, véate al infierno. Anda. Alegerme el día. Molt bona tarda, benvinguts. El programa que a més us agrada, benvinguts a Cinema Alegresca. El meu nom és Daniel. I estem aquí amb el meu estimat Raül Navarro. Molt bones, Raül. Raül Enekortes. Gràcies que has tornat aquesta temporada a 5.2. En el meu punt de la saga. El programa és el M.Punto de la saga. El punt també és pronunciat. Hi ha molta gent que em diu que és el meu nom artístic. A mi m'agrada que se'm digui Daniel M.Punto. És a dir, el punt també és pronunciat. I la gent no acaba de qualsevol. Però sí que nosaltres venim aquí a fer programa de cinema. I cada tarda, cada nit, cada vespre, és per en funció de l'horari que ens escolteu, us saludem, perquè vosaltres sou els nostres ullens. O això esperem que hi hagi algú a l'altra banda del micròfon. Perquè nosaltres ho fem perquè ens escolteu tant el 91.2 FM ràdio Molins de Riu, el 98.0 FM ràdio d'Esvern, a Evox, a Spotify. I si hi ha algun altre lloc que se'ns pugui sentir, doncs mira, benvinguts, benvinguts, sigui. I ara sí, arrenquem com sempre el programa donant una abraçada als nostres ullens, a la nostra estimada Laia Vidal, que també ja fa uns dies que ha fet com aquest oud del programa, però la sentirem aviat, si deu vol, als micrófons del nostre Cinema a la Gresca. Ara arrenquem el programa Benvinguts i Benvingudes a Cinema a la Gresca. I arrenquem com sempre el nostre programa amb aquesta secció que t'ha ensagrada, que és el moment en el que nosaltres ens esplegem, el moment en el que nosaltres parlem de les pel·lícules de la setmana. I aquesta setmana Raül, què has vist? Aquesta setmana... Petita pantalla, gran pantalla... Petita pantalla, tot, petita pantalla. Aviat veurem cosetes en gran pantalla, que també volem compartir amb vosaltres. La setmana passada presentàvem en la cartellera el projecte Adam, que és una pel·lícula de Netflix. De Netflix, eh? Ara estic allò... No sé si està Netflix, crec que sí. El fet, ho vaig veure en plataformes i vol una pel·lícula fotidista, viatges en el temps, una mica de tot... Correcte, a Netflix em rellen re indols com a protagonista. Correcte. Sí, repeteix el tàndem de Ray & Ray, com a protagonista, i el director, que ara no s'hauria dit de memòria qui és, que és també el director de... Frigay. Per tant, tornen a treballar junts amb un producte que per mi no funciona igual de bé, ni molt menys. Frigay a mi em va agradar molt, funcionava bastant bé. Però aquesta, inclús els viatges en el temps, no acaba de jugar. Juga més a la gràcia que et faci, com que un personatge pugui viatjar en el temps cap a la nere per poder solucionar, poder salvar el món, per dir-ho d'alguna manera, demà de tu mateix, no? Volem conèixer amb el seu jo d'11 anys, amb el que hauríem de salvar el món. No funciona igual de bé. Però sí que em va funcionar bastant millor una pel·lícula que, com deia al principi, l'Aya ens ha deixat aquests dies en un standby, però la podem continuar sentint a pel·lícules com sempre. I dins d'això, he vist aquesta setmana a Disney Plus, dret. Molt bé, no? L'has vista? No, encara no he tingut oportunitat, tot i que tinc ganes de fer-ho i en català, clar, l'esposa d'aquesta. Està molt contenta, l'altre dia vaig parlar amb l'Aya i la veritat és que em parlava coses meravelloses de la pel·lícula, li vaig llançar moltes floretes, diu que està molt contenta ja no només amb la seva feina, perquè és una feina bastant exigent, pel que m'ha comentat, el personatge és molt exigent. És la protagonista, és la millor, el pant. El pant, aquest pant tan meravellós que tenim aquí. Bueno, la veritat és que ganes de veure-la, ganes de gaudir de la pel·lícula i de gaudir també de la veu de l'Aya en català. La veritat és que fa molt bé, és molt divertida, ja no només el sentia la nostra companya, que sempre ho és, d'agraït, però la pel·lícula és agraïda en aquest sentit, no? És una pel·lícula, jo crec que Pixar torna una mica en aquests judígens de fer-nos, intentar divertir-nos una mica més, més enllà de donar-nos un missatge, que també ho fa, com sempre, perquè amb aquesta fórmula, però semblava que els últims temps, Pixar estava molt enfocada a intentar tocar la fibra, no? I en aquest cas, jo crec que veurà molt més a la comèdia, i a arribar. Molt interessant el fet que tota l'equip de producció d'aquesta pel·lícula és un equip format exclusivament per dones. I comencem per la mateixa directora, que ara tu em buscaràs el nom de la directora, perquè jo no la vull liar, però és la mateixa directora que el comatratge de Bau, que el vam veure abans de la pel·lícula de los increíbles dos. Doncs això. I a Bau va funcionar molt bé, se'n van d'un nòscar i tot. Per tant, tenia les portes obretes per fer un nou projecte, un nou projecte que no es distancia tant de Bau, és una límia bastant semblant. En dret veiem una cultura, encara que hi passi, que tots passi en Canadà, veiem una cultura molt oriental també, molt de com d'anime, com de capop, tot aquest tipus de les boigvans. Sobretot parla també d'aquesta transició de nena, d'adulta per dir-ho d'alguna manera, o jova, físicament, inclús, i tot psicològicament és el que comporta una nena de la seva edat. És molt divertida. La veritat és que l'altre dia m'ho comentava la Laia, que per ella ha sigut una experiència bastant xula. I ja no només això, sinó que també ha sigut un repte, com comentàvem, és un personatge que passa de moltes emocions. Sí, sí. Això també és una feina bastant sacrificada, però que està molt contenta amb el resultat i amb la crítica que està a vent i que la gent li està agradant bastant. I és així. De fet, si repasseu qualsevol plataforma, veureu que la gent l'està deixant bastant bé. A mi no sé què em va semblar el fet que he dit dues coses bones, les coses que m'han acabat de convèncer del tot, però el fet que hi ha una mitja pel·lícula final és com que s'estem, potser, massa en segons quins temes, o segons quin punt, o és una pel·lícula que no s'ho pren, que ja sabem com comença, sabrem com acaba. Així de fàcil. Però en aquest excurs és com que es fa... diran que, al final, es fa una miqueta llarga de més. És el que diem sempre, la pel·lícula, la seva, jo crec que en el món el que vivim, la durada de les pel·lícules hauria de ser entre hora i mitja com amb molt, a hora 45, a hora 50, mai arribar les dues aquestes en un pack. Una hora 40, una dura de 100 minuts, i jo crec que això està bastant bé. I la veritat és que això també és una cosa a tenir en compte. Jo sempre ho he dit aquí al programa i crec que és una cosa que és bastant important. A mi em passa, sempre m'ha passat, però em passa ara més que mai, que tinc... Això que els hi passa als nens, que els has d'enganxar, els has d'atrapar, però si no ho fas de la manera correcta, se't desenganxa en aviat. Aquesta cosa que t'ha de cridar, t'ha de mantenir, t'ha de mantenir, i perquè una pel·lícula et mantingui una hora i 40 d'estar, és molt difícil, és molt difícil. I quan parlo de pel·lícules, parlo de espectacles, de concerts, de música, de què sigui. Però t'ha de mantenir aquesta inquietud, aquesta necessitat de seguir veient, de seguir escoltant, de seguir sorprenent, perquè el cap i la fil que vols és sorprendre. Jo crec que el problema potser que li veig en aquesta pel·lícula, ja he dit que m'ha agradat, però la pel·lícula de veritat és precisament potser això. No sorpren, la història no sorpren, perquè ja ho veiem venir per on va la cosa, potser s'ha d'agrair una miqueta, en aquest sentit. O es fa, aquesta sensació. Però bueno, res més a puta, ja t'ho dic. I tu has vist alguna coseta, aquestes dies? Doncs mira, la veritat és que us volia parlar de la pel·lícula que havíem parlat la setmana passada, però ara hem fet una primera visionada, es tracta de la pel·lícula, la nova pel·lícula d'Esteve Carrel, un plan irresistible, ja s'ha canviat aquest actor. M'agrada molt, però bueno, de fet, perdoneu, abans de passar aquesta pel·lícula estem sentint de fons abans de sonar la ret, també, tinguem un compte. I ara sí, us volia comentar així per sobre la pel·lícula d'un plan irresistible. A mi és un actor que m'agrada, perquè la seva manida de treballar sempre és des d'una veritat molt surrealista. Llavors fa que els seus personatges siguin molt patants, molt simplons, però molt surrealistes a l'hora, perquè ell ho viu des d'ell mateix, però és que va lluita per aquella ficció amb la que està treballant. És a dir, quan fa un personatge, són personatges totalment que dius, això és impossible, són fictícies de gran majoria, però com que els porta tant a l'extrem, fa que creguis que és real i que és veritat. Personatges que dius, realment, si conegués una persona així, és que no sé si hi duraria ni 5 minuts amb una conversa amb aquesta persona. Per exemple, el personatge que fa la sèrie Space Force és un personatge que flipes, que és un personatge de l'horrari, de l'esboja ràtica, d'estrambòtica. Juga amb una cosa molt estrambòtica, que ens ha demostrat a diferents pel·lícules que pot ser totalment empàtic. Pot treballar amb l'empatia si vol, pot no fer-ho, pot treballar, pot jugar amb altres registres i ens ho ha demostrat, perquè en Timothée Chalamet també va treballar amb una pel·lícula que és realment impressionat. També pot treballar drama. Però amb aquest tipus de pel·lícules, i repeteixo, no és el tipus d'humor que a mi m'agrada, però com que és ell, si ho signés una altra persona, potser diria, ostres, se'n fa pesat, però com que ho signa ell i ho fa des de la seva veritat, fa que aquella pel·lícula tingui un valor que potser si ho fes una altra persona, no el tindria. És la manera de treballar i des d'on ho treballa. És una pel·lícula que parla sobre política, però que ho fa des d'una visió molt surrealista. I en un món on tot el seu surrealista s'està tornant realitat, que és el que ens està passant ara, jo crec que també és una opció bastant interessant per veure, i a més també la teniu disponible a Plataformes, Amazon Prime, per tant, no ella ho excusa, un plan irresistible d'aquest fantàstic. Estif Carrel, que, com sempre, ens sorprèn amb les seves pel·lícules. Doncs aquest títol és com que va directe. Va directe com la nostra següent sessió. La següent sessió, sexió, això és la ciutat de les estrenes. La veritat és que més que la ciutat, s'hauria de dir el país ja, perquè cada vegada aquesta secció té més fulls, no sé si et passa, però cada vegada hi ha més. No tenim fulls d'això, no tenim guió d'aquí. Té més material, la veritat, cada vegada aquesta secció va agafant més forma, més carrera, perquè era el principi. Començàvem parlant només de les estrenes de cinema, després va haver-hi un moment amb la pandèmia, va haver-hi un moment crític, que ens va evitar, ens va fer que no poguéssim treballar amb les estrenes de cinema, perquè no hi havia cinema. Sí, ho dius perquè, a més, no hi havia cinema, però jo crec que vam consumir més productes audiovisuals que mai. Sí, no totalment. I la cosa podria haver anat millor a nivell d'haver-se valorat més, la professió, etcètera, etcètera. No sé si està passant, esperem que d'aquí uns anys això puguem veure-ho més clar, ara mateix, sincerament. Bueno, seguim amb aquesta precàriat laboral. Jo, des del sentit de dir, bueno, ja sabeu que aquí estem molt ficats en el món del cinema, però, a més a més, a més a més, a més a més, jo crec que aquí estem molt ficats en el món del cinema, de l'art en general, i jo, com a actor, la veritat és que a vegades trobo aquesta sensació de dir, estres, volem treballar. Són molta gent que volem treballar i a vegades costa trobar aquesta oportunitat amb el que estem vivint encara més. Però, encara i així, esperem que d'aquí uns anys, jo estic convençut, puguem dir que la situació està una mica millor. I per poder dir que d'aquí uns anys la cosa va millor, ens hem de centrar en el present. I el present nostre d'ara és que tenim cartellera, que tenim plataformes, que tenim molts medis per veure pel·lícules, per tant, a consumir-les, si us plau. Ja que no vulguis, perquè realment no val. Correcte. Que també és lliure de no fer-ho, eh? No, no, això és doble. Pots anar al prestatge, agafar un llibre, i és igual de vàlid, igual de vàlid. Igual més, sí, tant. I aquest més de març, que ens ve bastant carregat d'estrenes. La setmana passada ja comentàvem unes quantes. I aquesta setmana, pel que fa a cinema, us portem los tipos malos, còdigo emperador, corazón de padre, el mundo es vuestro, y el hombre del sotano. Però comencem pel principi, com sempre, amb aquest Los Tipos Malos, una pel·lícula d'animació dels Estats Units amb la direcció de Pierre Periffel, que s'estrena avui 18 de març, avui divendres. Una pel·lícula que explica la història de cinc famosos delinqüents que tracten de realitzar la seva fanya més difícil. Fins avui, que és portar-se bé. Es basa en els llibres il·lustrats homònims d'Arón Blavéi. Per tant, doncs bé, contem també amb el guió de Ethan Cohen, que és un coen, que això també és com un punestre. Sí, aquests ermanos coen, que sempre ens porten coses interessants. Bueno, hermano-coen. En aquest cas, hermano-coen. Sí, una pel·lícula bastant interessant, típica en aquest cas és d'animació, però sí que és bastant dur. Pel teu banda tenim aquí, fins aquí a Espanya, per entrar en un fil d'intriga, dirigit per Jorge Coira, amb una pel·lícula amb un juistosa, Mariel Vellán, Maria Voto. Estem parlant de Código Imperador. La ciència de Código Imperador diu-lo següent. A veure si gent esteu una mica de tacituda. Juan, Joan, treballa pels serveis secrets, amb la finalitat de tenir accés al xalet d'una parella implicada en el tràfic d'Arnes, que s'acosta a Guendí, l'assistenta filipina que viu a la casa, i es estableix en ella una relació que s'ha anirat cada vegada més complexa. En Badarell, Juan fa altres treballes, no oficials, per dir-ho d'alguna nena. Extra-oficials, llavors. Sí, no oficials, per protegir els interessos de les hélits més poderosos del país, sinó de l'Àngel González, un polític aparentment anodí, en el que han de treure tots els draps bruts del qual han de buscar o inventar amb l'ajuda de Marta, la filla del reconegut actor. Va ser la pel·lícula inaugural que aquest any teníem al festival de Málaga. Per tant, una pel·lícula. Perquè avui comença el festival fins al dia 27 de març. Una setmana completa. Doncs per això. Tot un estrena en totes condicions. Festivals, sales de cinemes, i a vegades tenim el problema com parlàvem les setmanes de Malmaciros, que és una pel·lícula que s'estrenen festivals i fins a dos anys després no la podem veure de cartellera, i en aquest cas tenim la sort de poder gaudir de l'hora. I, a més, també podran gaudir els espectadors del festival de Cinema de Málaga, de la pel·lícula Carras, de la gran triomfadora de la Berlinale, de la nostra estimada Clara Simón. Sí, que hi ha una bogeria amb aquesta pel·lícula. Sí, sí. No entenc més. Ara hi ha molt de furor amb la pel·lícula. Sí, sí. N'hi ha que ho deuen, segons què. Doncs això. I què més es tenen, també? Correcte. Una pel·lícula de comèdia espanyola que s'estrena també avui dia 18, amb una dorada 102 minuts, amb Alberto López i Alonso Sánchez. Una pel·lícula que anar a la història de Rafi, una persona que està completament arruïnada, i escola a una muntaria, correcte. Organitzada per la Marquesa, s'adoneix a tota l'alta societat espanyola, avui la cosa va d'alta societats, per a vendre'ls el seu negoci i donar el pelotafo per fi. Dins està Fali, que ha estat reprogramat i ja no és, diguéssim, un compare. Per tant, junts descobriran que la muntaria no és el que sembla i que en la finca s'està decidint el futur d'Espanya. És interessant aquest director, Alfonso Sánchez, que ha fet unes quantes pel·lícules i totes les van quedar en aquí. És una mena de trilogia, no trilogia, perquè tenim que també ha realitzat el món dels nostres o el món del seu, i ara tenim el món dels vostres. Van fent els jocs de títols i de pel·lícules amb tot aquest gran part d'actors que sempre són el mateix, és aquest grupet, que està guai, i tenim una nova proposta per per a seva. Doncs molt bé, l'assumem al carro també, com aquesta pel·lícula francesa que parlarem ara, El hombre del sotano. El hombre del sotano, el hombre del sotano, és una pel·lícula de Philipp Leguert. No sé si ho ha dit bé, però... Que era guai, que era guai. Sí, que he deixat-lo. Parla sobre tot el socialista parís, una parella d'origen jueu, decideix vendre un soterrani insalubla a l'edifici on viuen. Un home normal i correm, el senyor Fonsig, apareix per comprar-lo. Fins aquí gens inusuals, però l'home, que resulta ser un negacionista de l'olucàs nazi, es muda el soterrani i es converteix en la seva residència permanent. La parella intenta desesperadament cancel·lar la venda sense èxit. A poc a poc la seva presència canviarà la vida de la parella. Molt interessant, també, aquest thriller de 114 minuts que tenim a cinemes, avui. De comèdia espanyola a thriller francès, i ara ens anem a les plataformes, com sempre, comencem amb la plataforma vermella Netflix, que ens porta diferents propostes... Vots dir tu el títol? Se'n fa com... Necrotrònic. Se'n feia una mica estrany. Sí, necrotrònic. Hi ha moltes erres i una carrera de ràpid. Suposo que per això no em podrien veure en aquest títol. Necrotrònic és una pel·lícula de ciència ficció, terror, comèdia australiana, que ens porta KIA ROCH TARNER, i que és la directora, la veritat, és que no sé de quin sexe estem parlant, però porta la direcció de la pel·lícula segur. Segur, segur, això segur, perquè no soc australià d'això de KIA, però aquí és un cotxe, també podria ser un cotxe. També podria ser. Una dura de 99 minuts, aquesta pel·lícula que ens explica la història de Finnegan, la millor dels caçadors d'adimonis coneguts, com Nicromantes, que va ser la primera a descobrir esperits malignes dins d'internet, i la primera a introduir la seva ànima en la web per aportar la mítica batalla entre el bé i el mal, el regne digital. Però alguna cosa li va ocorre allà dins, perquè va desenvolupar algú per les ànimes humanes i es va passar al costat fosc. Bé, una pel·lícula, com comentàvem, de ciència ficció, que va estar al festival de Sitges, a la secció oficial, fora de concurs, el 2018. Estem parlant de gairebé 4 anys després, ens arriba a la... Una mica de fantasia, que també està bé. De cinema fantàstic. No fantàstic, sinó de cinema fantàstic. Correcte, i tant. I també tenim una mica de comèdia, una mica de tota aquesta carta ja de Netflix. Com a comèdia, portem una pel·lícula italiana, dirigida per Simone Godano, que es titula... Madeleine tiene los ojos negros. Ens parla de Clara, que és tan bona mantint, que és la primera en creu de les les mentides, vitàlica, óptica, té alguns problemes per controlar els seus impulsos, mentre que Diego es total contrari, un home amb diversos psicòsics i continus atacs de vida. Es troben en un centre de dia, per l'habilitació de persones perturbades. La prova, que els espera sembla impossible, han de gestionar un restaurant en el centre, evitant qualsevol conflicte amb la resta del grup. Ja estima que no tinguin cap mena d'aptitud per aquest negoci. Potser divertir. Una mica així de... No mentia, això... Compulsiu, no, jo volia parlar... Ejecutiu agressiu. Doncs això. Estefano Carroso i Miriam León, aquesta pel·lícula italiana que ens porta al Raúl i ens anem a un drama, perquè sempre avui m'estan tocando dramas i coses. El rescate de Rubi, una pel·lícula dramàtica estantud... Estava, jo diré, estat unidenca. Estan on idempres. Estats Units. Estats Units de tota la vida. Una dorada d'una hora i mitja que ens porta aquest sí, aquesta pel·lícula on Rubi té molta energia. El seu amo original la va lliure a la societat de Rout, de Rout d'Islànd, per la prevenció de la crueltat cap als animals. Estem parlant d'un animal que, doncs això, podia patir la crueltat animal. Llavors, a causa de la seva personalitat, generalment, incovernable, comença aquesta pel·lícula, aquest animal, que no es deixa governar del tot. Rubi, aquesta pel·lícula el rescate de Rubi, que també ens arriba a la cartellera de Netflix. A Netflix també es porta Golpe de suerte, un thriller, també, d'Estats Units, dirigida pel Charlie McDowell. Lili Collins i Jesse Plimons, en què ens parla d'un home que hi va a la casa de vacances buida d'un mil tuit milionari, però tot es torsa quan ell i la seva esposa arriben en un pla d'última hora i els tuarà allà africats. Què passarà? És interessant perquè, bueno, Charlie McDowell, jo conec d'alguns capítols de la història del bucle. És una sèrie d'Amazon bastant interessant, de temps i, a més, molt intentant. Crec que alguna vegada hem parlat, però ho deixem constància. Resumem la llista per veure'l més endavant. I amb el Golpe de suerte ens suma un altre pel·lícula Netflix a la seva sac, en el seu sac de pel·lícules que no sé quantes deu tenir ja, però cada vegada va creixent més. I ens anem amb aquesta última que ens arriba a la plataforma vermella, que és Can Grejo Negro, un film suec d'acció i aventures que ens narra la història de 6 soldats enviats a una perillosa missió a través del mar de la Mar Gelada per a transportar un paquet que podria posar fi a la guerra. Bé, no sé si ens ve de gust ara sentir més coses de guerra, però si és així, pel·lícules bèl·lics n'hi ha un bon grapat. Ens anem ara... Una nova plataforma. Una altra plataforma, Amazon Prime. I ens comenta Raül? Doncs comencem per una cosa, per una pel·lícula d'Estrena, un biopic dramàtic, un biopic dramàtic de Dragon Unit, dirigit per Steven Knight, que és Spencer, que és el biopic de Lady D. La traducció que ens ha fet aquí, el que heu col·locat així... Boníssim, boníssim. Boníssim, hem tribut molt, ja que ho hem dit, de Lady D... ens ha traduït a Lady Batch Duna. Lady Batch Duna, saps? Perquè això és una cosa que fem molt els... Bé, no... Els guionistes, en general, no? Quan fem guions de programes i no tenim temps ni de redactar, fem un copia pastel, un translate, i ha passat que ens ha traduït a Lady Batch Duna. I a Lady D... D'Erd, d'Erd vaig donar, ja està, i ha fet aquesta part molt ràpida. Dit d'això, aquest és el... Lady D no necessita presentacions, per tant, és el biopic, el biopic de la seva història, d'un cap de setmana crucial, a principis del 190, quan la princesa Diana, la nomen diana Frances Spencer, d'aquí al títol de la pel·lícula, va decidir que el seu matrimoni amb el príncep Carles no estava funcionant i necessitava desviar-se d'un camí que l'havia posat en primera fila algun dia per al seu veïn. I el príncep Carles encara està esperant. La seva dona, la seva mare, té aquí... cola, sí, corta per temps. Doncs això tenim Spencer a la plataforma de Amazon Prime. I, a més, diuen que la seva actriu protagonista, Cristian Estiu, ara, està exquisita. Per tant, haurem d'abraure-la. A veure, què tal? I ara, si ens anem a una altra plataforma, en aquest cas, Filming, que també ens porta propostes molt interessants, entre elles, Eiffel, aquesta pel·lícula també una mica biogràfica sobre la història del creador, del arquitecte, l'artista. Gustaf Eiffel. Digue-li com vulguis, Gustaf Eiffel. Eiffel Eiffel. Eiffel. I, com deia, amb aquest drama romàntic francès, en Martín Burbolón, que ens narra la història de ja ben finalitzat la seva col·laboració amb l'Estatua de la Libertat, que recorda que va ser un regal de França als Estats Units. El celebre enginyer, Gustave Fiel, està en el cim del món. I ara el govern francès li està presionant per a dissenyar una cosa espectacular per a l'exposició universal de París del 1889. Però, Eiffel, no està interessat de sobte. Tot canvia quan el seu camí es creua una misteriosa dona del seu passat. I el foc de la flama, de la passió prohibida, es reviva. I això fa que s'inspiri i que canvi d'opinió amb aquesta proposta del govern francès. I llavors, t'atatxant, torri Fiel. I així estem. Bona pinta, de pel·lícula també. Digues. No, t'anava d'una peu a la següent pel·lícula, que també té molt bona pinta. Però ara sí, haurem de remontar-nos al festival de Sitges de l'any passat per comentar que aquesta pel·lícula va guanyar el premi de millor pel·lícula i millor actriu... Per nom i repàs. Per nom i repàs, correcte. Estem parlant de LAM. Després d'un any de festival, si tancant cartellers en aquest sentit, i Pabla és una cinema fantàstic. Per tant, estem parlant una cosa bastant estambòtica. Una parella sense fills descobreix un misteriós naunat a la seva gran Jadislàndia. El potencial de crear una família els porta molta alegria, però també podria destruir-los. No sé si ho hem parlat en el seu moment quan es va estant a les cinemes, però és una cosa que val la pena, la veritat. En festivals ha sigut la sensació que ha estat passat. Sí, la veritat és que està sent bastant demandada. Per tant, també té lògica que hi entri a la cartera de film. Com també ho ha fet, Home Muerto no sabe vivir, un thriller espanyol que ens porta a film també. Bloody Hell, aquesta pel·lícula d'acció, comèdia, terror, intriga, thriller dels Estats Units, o Stop Filming Us, en aquest cas un documental dels Països Baixos. Doncs no sé si voldries passar per un documental que hem vist abans de Movistar, sobre Freddy Mercury. Amb ganes de veure'l, de fer aquesta documental de James Rogen, que anar la història de l'últim capítol de la vida de Freddy Mercury i de com, després de la seva mort, cuin d'organitzar un dels majors concerts de la vida i desafiar els prejudicis en torno al veïac, la sida. Per tant, amb aquest documental també fan pes i justícia de l'art d'aquest bon home. I acabem ràpid amb Disney, faré una lectura així molt ràpida. Tenim una entrada a la plataforma de Disney molt premiada pels Oscars, molt nominada. I premiada també. No vull dir la primera, que tu saps exactament la primera, sinó en tota la resta. Estic fent una evaluació general. És que la primera que tenim apuntada a l'Evis i a mi m'ha costat una mica... No he entrat en el llenguatge de la pel·lícula, no. Bueno, ja que estem entrem en una pel·lícula amb 8 nominacions, sembla que són, no? Sí, sí. Els premis Oscars d'aquesta setmana per Guillermo del Toro, amb el callejón de les almas perdides. No he tingut l'opció cada oportunitat de veure, però si tu dius que no t'acaba d'anar, un repartiment de luxe, com sempre, un cinema negre... Bueno, clar, és que jo he trobat a faltar el romanticisme que vaig veure, per exemple, a la forma de l'aigua. Aquella fotografia, aquell romanticisme, aquella música, tot. Aquí tot anava bé, perquè tots els ingredients eren bons, però anaven cadascun per la seva banda. I a forma de l'aigua són ingredients que estan treballant tots per un conjunt. Sí, sí, sí. Bueno, doncs, si no us convents com el Dani, el callejón de les almas perdides, també tenim a Disney Plus, el Renacido, el posto de segura també dins dels vostres aventures, d'Alet González, Alejandro González Iñávito, també, per mi, en tres Oscars en el seu moment, incluint-hi el primer Oscar per Leonardo DiCaprio, després de tants anys que ho venia buscant. També tenim de Friends Connection, una pel·lícula del 1971 de Jim Hackman, o sigui, dirigida per William Fetkin, Fietkin, Fietkin, i l'interpretada per Jim Hackman, Roy Snider, Fernando Rey, o sigui, molt interessant, aquesta entrada també del cinema més clàssic, perquè entra aquesta pel·lícula de Friends Connection i també Friends Connection 2. Totes elles, primera, també, va tenir diferents Oscars, va guanyar Oscar a la millor pel·lícula, va aconseguir 5, millor pel·lícula, millor director, actor, guió, adaptat i muntatge, o sigui, imagina't les 8 numeracions que també va tenir per aquí. A la vegada també tenim una altra entrada d'un any després del 1972, també de Jim Hackman, com a protagonista, que és la mentuda del Poseidon. També podem veure un Leslie Nielsen bastant jovenet. I a partir d'aquí, veieu plataformes i veieu cinemes? Sí, veieu cinema i consumiu molt de cinemes i plataformes en sales. Ara, per exemple, sentíem de fons mentre fèiem la Cartallera, que estaven de sonora del musical Cirano, aquesta pel·lícula que portàvem fa un parell de setmanes també a Cartallera, que es va estrenar. Per tant, no sé, consumim cinemes, perquè mentre estan al Raul així tindrà temps per explicar-nos la rapesca. I arranquem, perquè la setmana passada Raul ens va deixar un missatge bastant clar pels nostres ullens i ara hem de saber si han complert amb els deures o no. Alguna, algun ha complert amb els deures. Anirem veient sobre la màxa. Però sí, hem tingut resposta dels ullens, se'n deixeu-se, i ens agrada, ens encanta, els poder sentir-vos i poder formar part d'aquesta rapesca i de tot el programa en general. Hem tingut moltes vegades, i com a públic, si voleu, podeu venir i passem una bona estona tots junts. I tant, perquè els deures que ens havies deixat després de la teva explicació, eren els telefilms sobretot basats a Stephen King. Estifhen King, aquestes adaptacions de Stephen King sempre amb maldites, en aquest sentit, i és que Stephen King és un dels escriptors més polítics dels nostres temps i és conegut mundialment com un referent de la literatura del terror. Va escriure a Càrri, al resplandó, i també altres obres alienes, diguem-ne, en aquest gènere. King és autor de més de mig centenar de novel·les, que es diu Ràpid i corrents, però si no et fos prou, també hi ha publicat sota el seu nom, de Richard Bachman i John Switton. Va començar a escriure des de molt jove, influït per autors, com Edgar Anampoe. Un sol, perdó, és que em sembla un sol, eh? No hi ha problema. Va començar a escriure des de molt jove, això, influït per autors, com Edgar Anampoe o H.P. Lovecraft. John el col·legi va demostrar un gran talent per escriure contres i a partir dels 13 anys va començar a col·laborar amb revistes. Va publicar el seu primer relat curt en 1965, en la revista Còmics Review. Un any abans de començar els estudis a l'universitat de Maine. L'escriptor va reconèixer que en aquesta etapa de l'universitat, la seva família hi va viure austreadament en un ramolc i que escrivia històries curtes per guanyar alguns diners extras. Durant aquest temps va tenir problemes d'alcolisme, una circumstància que King va expressar la seva segona novel·la, el desplendor, a través del personatge de Jack Torrance. A partir d'aquí, la carrera d'Estifen King va progressar fins a aconseguir reconeixement mundial per la seva obra, el seu estil, el seu talent i en general, el seu propi univers de ficció li han convertit en un dels escriptors més llegits del món. Anem al gra. Hi ha unes setanta adaptacions, alguna més, però a dia d'avui no s'ha volgut ser acusat. A més de setanta adaptacions de l'obra d'Estifen King, series o qualsevol mèdia audiovisual. A mi ens hem de tenir adaptacions de d'Estifen King, que es fan des de finals del 70, ens deixa un gran, un grapat de pel·lícules molt diverses que van de l'infernal al Magistral. Tenim una mica de tot. El famós autor David Seller s'ha escrit algunes de les novel·les de terror més populars en la història de la ficció americana i moltes han convertit en pel·lícules igualment aclamades i veixides com Carly, el 1976 i del 2017, per exemple, el 2019, de part de la sèrie, de la mini sèrie dels 90, compta conmigo d'Estan Baimí, ahir... d'Estan Baimí. Estem Baimí és el títol en anglès, però del 1986 i cadena per Beton, el 94, per exemple. Unes altes han tingut menys èxit, però sovint, sovint a la importància dels seus treballes per a la petita pantalla, que s'hi va bé han tingut resultats mextos. La major durada... la major durada de les sèries fan que siguin més fidels a diverses de les sèries, de les seves novel·les, més difícils de traslladar imatges. El 1979, Paul Manage, productor de títols com Dos Hombres y un Destino, la primera plana, es va decidir adaptar la pantalla a petita, una de les novel·les de terror més apassionants de tots els temps. El misteri de Salem's Lot, que hi ha aquí... bueno, el misteri de Salem's Lot se li va posar aquest títol després, perquè en els Estats Units es deia només Salem's Lot, si no m'equivoco. Aquí a Espanya es va traduir aquelles traduccions boges que es feien abans amb els veiaqueses i li van dir, com era, fantasmadors. Fantasmadors, perquè hi havia una pel·lícula en aquell temps que havia tingut molt èxit, que no tenia res a veure, ni en Stephen King, ni amb res d'assemblant, que es deia fantasma, però si tenim una pel·lícula que ha tingut molt èxit, perquè en aquesta no li diem fantasmadors, si no és una sacuela, si és igual. No calia. Doncs feien aquestes cosetes aquí amb les traduccions dels títols o el que volguéssim fer, perquè això no és ni traducció. De fet, la TV Hooper, el director de la Matanza de Texas, per exemple, o Poltergeist, suposadament. Stephen King, que ja havia passat pels cinemes amb l'Estudio d'Inàdia Carry, de Palma, també es instal·lava en els televisors del món. Aquella adaptació televisiva va atabir a un parell de generacions amb els seus veïns amb mullals i finestres. A la Voya en octubre va establir els masses quissits del que estava per venir. Va ser, a més, la segona adaptació d'una novel·la de King després de la pel·lícula de Palma, com deien, i uns anys abans, que es tanca i cúbric, emboliques una molt gran amb la seva visió de la família que vigila l'hotel Overlook en Play-Ber. Després del resplandor, King es va dedicar a veure com bons dels seus treballes regnaven durant la dècada que va començar amb la pel·lícula de Cúbric, 14 pel·lícules entre 1980 i 1989. Van ser massa fins i tot per a la televisió, que no tornaria a estrenar res seu fins que Tommy L'igualen, Valens, es va atabir a agafar tot per a les banyes amb It. Com deien abans, una miniseria que es van fer a això que es va fer llavors. Però en aquesta adaptació de sobres coneguda no vull entrar aquí per això, perquè en aquesta sèrie d'It, o en aquesta història d'It, perquè tancarem el mes fent un anàlisi de curiositats d'aquesta adaptació concreta. Per tant, continuem amb els anys 90. Els anys 90 van tenir un del·lidiós material cinematogràfic i algun retall televisiu del nivell. Dins del primer grup, del primer grup tenim Miserie dirigida per Rob Reiner en 1990 i Petro, analitzada per Catty Bates, oferint una de les seves millors interpretacions que la va portar a aconseguir l'Òscar a millor actriu. Precisament abans d'un tabas, precisament a aquesta pel·li ens feia referència a Instagram el nostre amic de Miserie Martí, però també Karen Aperpetu a la Mira Verde les van convertir en clàssics indiscutibles d'aquesta dècada. Els anys 90, aquells anys meravellosos on teníem en prèntimes sèries com Twin Peaks o Experiente X van marcar una nova manera de frontal fantàstica en televisió. I de la segona, King era un gran fan que va escriure un episodi de la cinquena temporada titulat Xinga, un capítol en el que va escriure el guió i en el que hi va aparèixer com actor. Perquè Stephen King ha estat lligat al cinema sempre que l'hem pogut veure en moltes adaptacions, almenys por estilo Hitchcock o Stan Lee inclús. La seva primera aparició al cinema com actor va ocorrar la pel·lícula del seu amic, George Romero, en Night Riders, com un membre de l'audiència. El seu primer paper destacat va córrer en la Cinta Cribshow, particularment en el segment The Lonesong Death of Jordi Berrill, on interpreta el personatge principal. Des de llavors ha estat ha realitzat alguns camions en produccions basades en les seves obres. Va aparèixer en cementerió d'animales, com un sacerdot en el funeral de Cage, en Ciner, com un farmacèutic, en Rose Red, com un repartidor de pizzas, en la tormenta del segle com un reprotè, en la mini-seria Apocalipsis, com a Teddy Wiesek, o en el resplandeu com un músic. L'hem tingut com a camió, com a éxtat, en molts llocs. Incluso en Night, capítol 2, també, es farà de banaró, en una botiga. També se li va poder veure en la sèrie de comèdia, Chapelle Show, i ha costat a l'escriptora Amy Tan, en un capítol del Simpson. Adicionalment, en actuació, Quim va debutar com a director en la pel·lícula Maximum Overdrive, en la qual també va realitzar un camió com un subjecte que té problemes amb un caixer. Però sí, si estic fent Quim, va dirigir una pel·lícula amb Emilio Oster, personalitzada per Emilio Oster, per què no ha continuat per aquest camí, lligat tant al cinema com a director. Suposo que si us heu preguntat això, és per què no heu vist la pel·li, bàsicament, perquè és un desastre de pel·lícula. En aquella època, eren envidients de les seves addiccions, i quan arribava el set de rodatge no sabia molt bé ni què estava fent. De fet, ell mateix ha qualificat moltes vegades aquesta pel·lícula com la pitjor adaptació d'una de les seves històries. Imagina't! I això, que una de les frases que repeteixen la pel·lícula i en el trailer inclús, és si vols que les coses surti bé, fes-les tu mateix, doncs, ni per aquestes. Doncs, a partir d'aquí, a partir de llavors, i agraïm la decisió per part dels espectadors, quin es quedaria com algun camí de tant en tant i prou. Però continuem amb el 2010, que arriba a Heben, una adaptació de Colorado Kid, que va durar 5 temporades. Però abans d'arribar, va caldre atravesar un irregular camí a la primera dècada dels 2000. Tampoc és que la segona dècada hagi estat una cosa espectacular. En televisió tenim productes tan mediocres com la versió de la novel·la que va rodar com la cúpula, o la niebla de la sèrie, la niebla, que és una mica... Després de la pel·lícula de la Fandarabon, aquesta sèrie no funciona gaire bé. Però la pantalla gran va arribar a l'ímic de Carri, tan oblidable com les artesions de la cel, de la toroscura, o la lleve alta, o l'última adaptació de cementeris animals. Després arribaríem a les dues lliurements d'Aït, o Dr. Sueño. Per cap al descuntat, no tots són el resplandor o sàlemislot en la llarga llista d'aptacions de l'autor. Hi ha una bona quantitat de versions fínmica o televisives de King, o fins i tot de guions originals per a pantalla, que et poden haver passat dos apercebudes. I he recopilat alguna de les adaptacions de més qualitat, i no no ho estan per això menys conegudes de l'horàquing. Us voldria parlar de Golden Gears, del 1991. En el seu moment es va parlar molt d'aquesta sèrie, que no va passar d'una temporada de CBS, a causa de la seva baixa audiència, i que suposava un intent de King d'aigua unitzar una sèrie d'aigua. Però té un intent de King d'aigua unitzar alguna cosa de l'estil de Twin Peaks. Però té una història onoma que rejuveneix amb el pas del temps en comptes d'envellir. Té abundants tics de Stephen King, més humanista i menys escavros dels 90. Malgrat els seus problemes, és una porta estupenda a una cara menys atarrillada d'una sèrie de TV3. Stephen King ha d'anar al tema de les dobles malvats, i és una cosa que de manera metafòdica o literal vertebra tota la seva obra. Què més? Tenim Eclipsi Total del 1995. Una pel·lícula, o sigui, Taylor Hackville dirigeix en polls clàssic d'una de les generàries Kathy Bates i Jennifer Hasson Lake amb la història d'una periodista que torna al seu poble Nadal per enfrontar-se a la història de la seva vida, la seva mare, ha estat acusada de l'un assassinat comés en circumstàncies estranyes. Estones judicial, estones americangòtics, de primera categoria, és distanciada de la novel·la original, però encara així és un bon producte audiovisual. El projecte es va frustrar i King va reescriure l'idea original en la connexió del 2002. A principis de segle, King va treballar bastant per a televisió obtrodins sèries o escrivint guions originals. Són especialment dotables i no gaire conegures. Per exemple, en la tempesta del segle, que després es va convertir en llibre. I aquesta, King va reescriure l'idea original en la convalescència de l'accident que va tenir el Maten, quan el van atropellar en 1999. Aquí, un grup de persones amb habilitats paranormals s'enfronten a una casa encantada. I aquí podríem parlar de Big Diver, de Salem Slot, de 1408, que és un número d'habitació on Samuel L. Jackson i John Kiusack fan de les seves per intentar esbrinar què es va passar en aquella habitació. Mil adaptacions que podem veure en pantalla i a tot arreu. De fet, M. King sempre, o la gran majoria de vegades, quan pensem en M. King, relacionem les novel·les i després relacionem amb les pel·lícules, però amb les novel·les sempre, com relacionem tot el bon. És una versió que s'han fet unes adaptacions mediocres, i llavors agafes com el reforç de la novel·la, que és un novel·lista que ha voltat per tot el món, s'ha traduït la seva obra amb moltes llengües i la veritat és que val molt la pena, tant com aquesta secció. Gràcies, Raül. Com sempre, i ara sí passem a les notícies de cinema. Molt bé. I notícies de cinema, aquesta setmana, com no, també hem de recomanar els nostres ullents que aprofitin per veure pel·lícules per celebrar el dia del pare. Cada mà és el dia del pare. Per tant, podeu veure, no sé, Padre Noymes que 1, per exemple, Padre Noymes que 1, 2, i d'aquí poc hi ha la 3. I d'aquí poc hi ha la 3, en Santiago Segura, que està a tope amb el cinema familiar. Però, si no sou de tradicions, també podeu informar-vos, per exemple, de coses sobre el món del cinema que també us interessen, com, per exemple, Netflix, que està prenent mesures per evitar compartir comptes. Des de fa anys, però sembla que hi haurà un altre recarrec econòmic per tal que això no succeeixi i evitar aquesta compartició de comptes. Altres coses, per exemple, de Batman, aquesta nova pel·lícula amb Robert Pattinson ja supera els 500 milions de dòlars en taquilla mundial. Per tant, la veurem ja d'aquí poquet a HBO Max. Per tant, la podreu veure ja a les vostres llars. Parlant de plataformes, ja està preparada oficialment per Amazon amb la quantia milionària de 8,5 mil milions de dòlars. Per tant, molts diners que Jeff Bezos ha desembutxat per comprar aquesta productora. I això és tot. També podríem parlar d'altres superherois, com, per exemple, Spider-Man, que ja podeu comprar la seva nova pel·lícula de No Way Home, que ja està disponible en compra digital. És tot, ara sí. Ens veiem la Santona que ve amb més cinema de Gréscara. Gràcies i no us ennuegueu amb les crispetes. Gràcies i no us ennuegueu amb les crispetes. Gràcies i no us ennuegueu amb les crispetes. Gràcies i no us ennuegueu amb les crispetes. Gràcies i no us ennuegueu amb les crispetes. Gràcies i no us ennuegueu amb les crispetes. Gràcies i no us ennuegueu amb les crispetes. Gràcies i no us ennuegueu amb les crispetes. Gràcies i no us ennuegueu amb les crispetes. Gràcies i no us ennuegueu amb les crispetes. Gràcies i no us ennuegueu amb les crispetes.