Moisés va anar a la muntanya, i Déu li va parlar. Moisés, jo sóc Déu, i t'ordero que compleixis la meva llei. M'escoltes? Sí, sí, clar que t'escolto, fins i tot un sol podria escoltar-te. Què? Eh, eh, no, mira. Oh, senyor, per què m'has escollit a mi? Senyor, no, senyora! No, senyora, però la història no va així. La història va com surti a mi i tal. Bé, bé, bé, bé. I què vols que faci per tu? Jo et donaré els meus humanaments, i tu els portaràs al poble. Sí, senyor. Senyora! Escolteu-me! Escolteu-me! Pareu atenció! El senyor... Bé, la senyora us porta tots aquests quinze... Bueno, Déu, aquests Déu humanaments, perquè tots el sou aiu. Bona tarda, bon dia, i bones setmanesanta. Benvinguts i benvingudes a aquest especial que us portem des de Cinema de Gresca. La feligresa Laia Vidal procedirà a la salutació Laia Vidal. Bona tarda. Però, quina... quina intimitat és això? No ho sé, és que tantes misses, tantes misses, que al final sembla jo aquí un cap allà. Laia Vidal, com estàs? Jo estic fantàsticament. Sí, estàs bé? Estupendament. Estupendament! No, amb una veu tan íntima com la teva, però... No, és que jo ja no sé... No, el que sí que té veu íntima... Bueno, entrenyable, és el Raül, no? Raül Navarro... Hola! Bona tarda! Què, avui estàs amb els mandos? Sí, sí, però és que... Has decidit que fa una entrada aquí? Sí, sí, sí. M'ha vingut a temps, aquí. Per això. M'ha vingut molt bé. Està tot quadrat. Sí, sí, ja ho veig, ja. Avui portem un especial molt especial, perquè, clar, estem en setmanesanta. Són nostres especials, de fet. Totalment, totalment. I, a més, doncs ara... Incluses normals són especials. Sí, sí. Perquè nosaltres... Exacte. Els especials són encara més especials. Els especials són nosaltres. Que puc parlar? Puc parlar? La gràcies. Que sembla que el programa ens sigui només vostre. Avui a Cínem de la Gresca portem aquest especial per a tots vosaltres. I, com ve ha dit aquesta introducció, avui parlarem dels manaments. Però no dels manaments religiosos, sinó dels manaments de la església cinematogràfica apostòlica i oscaritzada, geogística, gaudística... No. Avui portem els nostres manaments. Que hi ha molts premis, hi ha molts acadèmics del cinema, però aquí els que decidim realment com van, les coses són nosaltres. I avui anem a parlar d'aquests manaments del cinema. El tant tu acaba de canto. Perquè aquests manaments han estat fets, segons criteris molt criteritzats per nosaltres. Però és que és molt curiós, perquè són frases que la gent acostuma a dir. Són frases que la gent acostuma a fer servir en torno al món del cinema, del setè d'art. I això doncs... Moltes t'esgarvifen, eh? Clar, moltes t'esgarvifoses. S'han acabat frases sentèncioses que de vegades es creuen la gent massa. I diuen, això és així perquè sí. I tu dius, espera, espera. Aquest programa de la etiqueta que tenim tots, que això de posar etiquetes, això no m'agrada perquè no m'agrada això. I de vegades són excuses. Sí, sí, sí. Hem de passar. Hem de passar una mica d'aquestes sentències. Com jo he passat una mica del guió, perquè ara estic llegint el guió. Estava molt ben escrit aquesta part d'aquesta introducció. Jo me l'he passat pel forro, però un guió que realment diu això, que aquestes sentències que fa la gent... Aquesta és la gràcia. Sí, sí, és que és meravellós. No, no, mai, però aquesta és una mica la gràcia, que avui tampoc respectarem a la gent i no els hi faré en cas. Aquestes sentències que diu la gent allò de... És que clar, el cinem en català, i aquestes coses que tant es garrifen i que tant de ràbia fan, que dius, què? Sí, hem fet una spoiler una mica del programa d'avui. Em recorda molt el format que fem per les campanades, per les 12 campanades, perquè tenim aquí la llisteta de les pel·lícules, i em sembla molt curiós. Ara que ja hem entrat en matèria i que la gent ja sap més o menys del que parlarem, jo crec que ja és moment de començar a dir... A disparar, no? Les bèstieses, perquè això són bèstieses. Són manaments que són bèstieses. L'Aya, comença tu, perquè jo ja no tinc ni forces per dir el primer malament. És que nosaltres ens semblen bèstieses, però potser hi ha gent que se les creu fermament. Hi ha gent que se les creu, totalment, i per això venim a desmuntar-les. La primera de totes que volíem ressaltar és el cinema d'animació. És per nens. Oh, quina ràbia! És per nens, va, la meva, un, em fa molta ràbia. Fa molta ràbia quan diuen aquestes coses, perquè és en plan... No és veritat. És que la gent sol confondre, moltes vegades, animació com a gènere. I l'animació no és un gènere. Animació és un mitjà. És una manera, una eina per explicar una història. Tu pots trobar pel·lícules d'animació, de terror, de comèdia, de fantasia, de moltíssims gènere diferents, i que sigui animació i això no significa que només sigui per nens, perquè, a més, les pel·lícules no han estat fetes per nens. No, no, no. Els de la nena són gent... Oh, oh, oh. Sí, sí, sí, aquí la música sí. Per ser mateix. Un moment, posa-li fort aquesta música i torna a repetir el castig, perquè això és en plan... No! Què he dit? Allò del cinema, que no és només per nens, el cinema d'animació. Això? El cinema d'animació no és només per nens. No, i aquesta és una mica la gràcia, que intentem portar, avui, desmuntar aquestes sentències. Sí, sí. I portem pel·lícules com, per exemple, la tumba de les luciernagàs. Oh, la tumba de les luciernagàs. No l'he vist. No l'he vist. I sóc a d'olta, ja, teòricament. I d'acord, l'hauries de veure en un moment on s'entén les pel·lícules. L'hauries de veure en un moment on, sentir-te trist, no et sapig de greu. Correcte. És a dir, quan tens una depressió confirmada i que tens... No és el millor moment. No és el millor moment. Si et veus plorat, a la posa. Sí, sí. Una de les pel·lícules més dures d'Estudio Ghibli. Sí, crec que sí. A mi, a mi, parlàvem fa unes setmanes, amb la pregunta del Dan, i de quines la... Sí, va pujant sola. Sí, va pujant sola. Sí, sí, sí. Camina, vull anar amb el que té. Esto con el montano no pasa. Això, no? Jo per mi és una de les pel·lícules que em va trencar la vida directament, que em va costar molt més, ja coneixia l'anime i demés, però és la que em va costar molt més en l'anime, precisament per això, perquè tinc una història i un llenguatge que no és precisament per nens, com diu aquesta sentència. Sí, sí. De poc el s'hi farà malament, però és una pel·lícula... Hi ha pel·lícules més adients. Sí, en tens molt més. Amb tota la veritat que hi ha, de fet. Sí, jo crec que aquesta pel·lícula, si l'havies de patir, no m'ho hauria trencat igual, eh? Ja. Sí, perquè és veritat que el de nen pilla més unes coses o nens que de manera diferent, de quan ets adult, obviament, però no només passem aquestes pel·lícules, que passen tota mena de pel·lícules. I la tombada de les Luciernagas, jo recordo que... que hi ha una escena, per exemple, que per al final és que hi ha la trama de per si ja tracta de la Segona Guerra Mundial des de la perspectiva de Japó, que ja et porta males vibracions. Però és que relata tot d'una manera tan cruda i tan realista, encara que sigui animació, tu empatitzes amb els protagonistes i amb els personatges, hi ha una escena final que a mi em sembla molt forta i em trenca la vida, com tu deies. I sí, sí, i per això volia resaltar aquesta a part d'unes altres, per exemple, amb una altra gènere, completament diferent, aquest, que seria la Fista de les Seixitges. Sí, per exemple, d'exemple. Aquí tenim un exemple de... La cinema que no és per nens. Això per nens, no? Però això és per adults, però amb la intenció de ser 100% per adults, jo no l'he vist per això, però... Jo tinc una cosa, jo... No... La vaig començar a veure, i no la vaig acabar. Ja són els cinemes, o sigui, que el meu no té... El meu no té... Però eren desparables o no? Bueno, haig de dir, a favor meu, que era una Fista del Cine, l'entrada em va gustar només dos euros, però... però de un ido és... És dura, és dura. Sí, precisament és això. I no me t'he sentit que la tombaria a la ciència, una mica per al contrari, per crujera... I, ojo, que... Sí que vaig veure aquest ini, i no... no la vaig... No és una pel·lícula que acabés de veure, que no acabés de veure, perquè... tal, no? Si no, perquè en aquell moment no vaig poder continuar veient-la, i tampoc em va saber... Sí, i tampoc em va saber molt greu, perquè el que estava veient, sí que és veritat que tenia alguna... per dir-ho de manera paròdia, o... o... Sí, és que és tota la pel·lícula. I amb justes posicions, amb, per exemple, recordo el primer escen, així, del supermercat, amb a salvar el sota de Rajan. Té una aquesta paròdia aquí, i em va semblar divertit en aquest sentit. És una pel·lícula satírica. Però la resta... m'anava demançat, ni per nens, ni a vegades, ni per adults, no? Ja, bueno, això ja de ben dels gustos. I després, aquella anècdota que surt molt en els programes de cinema, que, a vegades, quan programen els trailers en els cinemes, no es miren, no es miren el contingut dels trailers. I a la pel·lícula de Buscando a Dori, avança a la pel·lícula Buscando a Dori, van posar el trailer d'aquesta pel·lícula en un cinema de Perú, o de no sé on, d'Amèrica i Latina, si no m'equivoco. La gent es catalitzava. I clar, la gent es catalitzava, perquè els nens estaven allà esperant la Dori, i el Nemo, i els surt allà a la sol xitxa, i la fiesta sàpiga. Sí, molt clar. El cur que solen ficar abans, després de pic, sàpiga en un cur, en lloc del cur, el trailer de la fiesta de la fiesta de la fiesta de la fiesta. El que va durar amb aquesta sessió, segurament, tenia aquesta sentència, és d'animatges, és de nens. Totalment, totalment. Sense mirar-se la història, i això. A mi m'encanta això que deien abans, que no fem massa cas als guions, però jo ara m'estic mirant al guió, i m'heu eliminat una pel·lícula que jo havia apuntat al guió, i que jo entenc que me la vulgueu treure, perquè no us ho havia justificat, però us ho he justificat. Bambi, no és una pel·lícula per nens al 100% i al seu punt de volt, també. És que estava amb una... Sí, no sé qui va posar aquests interrogants. R1, no sé qui va posar els interrogants. Però que sapigueu que no és el guió, però ho dic igualment, que Bambi, jo crec que no és una pel·lícula tan poc per nens. És a dir, toca unes coses, i amb una crueldat, i amb una de lloc, que és molt més clar, també. Si entrem en aquest punt, podríem entrar a qualsevol pel·lícula. Igual, encara que estiguin... De Disney, sobretot de les antigues, de les primeres, Pinocho, Blancanieves, totes tenen com escenes molt impactants o l'amor del Mufassa, per exemple. Sí, a final, tot juga amb això. Totes tenen escenes tragiques. Totes les pel·lícules, però molt cada podem defensar algunes que són més... d'adult. Les infantils, per dir-ho d'alguna manera, tenen la seva lectura. Jo sempre dic el mateix. Penseu que les pel·lícules infantils, les pel·lícules infantils, o encara els del públic infantil, les fem adults. La visió que tenim impresa en aquesta pel·lícula és d'adult. Simplement. I això, el que deien de les pel·lícules d'animació, que a vegades es fan per nens i que després també tenen aquella doble lectura, que passa amb Pixar, que es fan pel·lícules per nens, i que després es pot llegir la lectura quan ets més adult. Podria passar amb Wes Anderson, amb l'Isabel Perros, i amb el fantàstic Mister Fox. Aquí vindria el que comentava abans que l'animació és una eina i és un mitjà de comunicació. I Wes Anderson és un dels directors que millor ho demostra, vull dir. Només cal veure la seva filmografia i les pel·lícules de Stop Motion i no són molt diferents les altres que havia fet o de la seva manera de funcionar. Vull dir. Les escenes així, com de perspectiva subjectiva, la simetria, tot això ho segueix fent. I no deixa de ser animació o persones de veritat, vull dir. Que no és diferent, això. I les pel·lícules de Wes Anderson sí que són... aquí entrarien fantàstics Mister Fox, Isla de Perros, el que ha dit abans de... que... no, ho ha dit el Dani, que van ficar el trailer de la festa de les altes xitxes allà. I la gent es va escandalitzar. Així em recorda la segona vegada que vaig anar a veure Isla de Perros al cinema, que hi havia la sala, hi havia nens, i hi ha un punt de la pel·lícula, sobretot al principi, quan apareixen els gossos que fan un acudit o hi ha o passa un gag, que és d'humor molt negre, i jo me'n recordo que les dues vegades que vaig anar a veure l'alcinema, quan va aparèixer aquella escena, i va mirar el seu marit o la seva dona en pla, ostres, què hem fet? On hem portat el nostre fill o la nostra filla? No, no, totalment, totalment. És així, és així. I aquesta segur que era gent que pensava que el cinema d'Immersió era només per nens. Exacte, exacte, totalment. Si us sembla que anem a canviar ara de registre, ens anem a canviar també d'amenament. I ens anem a parlar dels aquelles persones que diuen... Aquesta, aquesta em fot una ràbia. Aquelles persones que diuen... Jo no veig cinema pañol o català. Però per què? Per què? És la teva mierda. Direm a pañol no valenada. No sé què, tot allò. Aquí ho heu suavitzat molt en el guió, però es diuen molts tacos i es diuen molts altres coses lleixes quan volem parlar d'alguna cosa. I es diuen molts altres coses lleixes quan volem parlar del cinema nacional. A vegades em dona la sensació que entre poc i massa, aquí a Catalunya, sí que tenim allò de dir, oh, el bon cinema, el bon cinema que fem aquí a Catalunya. I després, al rest del territori espanyol, hi ha com a allò de... No acaba de valorar, no acaba de valorar el que fem i el que es fa bé aquí a Espanya. Clar, és això. Jo he sentit moltes vegades. Sempre parles de cinema o pel·lícules amb gent, no? Ostres, has vist aquella pel·lícula i tal i a més d'una vegada m'han dit, és espanyola, si no és espanyola, dius que ho estàs. Doncs no saps el que et pensis. Tens un problema, també. Però ja no per res, ja no perquè no vegi cinema espanyol, sinó perquè estàs valorant i estàs posant per mi, estàs posant una balança al cinema, perquè els que es diuen aquestes sentències, jo crec que molts són, sinó perquè hi ha una pel·lícula, cinema americà, no? I ostres, per mi estàs valorant això quan fan moltes... moltes merdes, també. Les coses són... Cap país en lliure. No, és que... Aquí tenim aquest estigma de l'espanyolada. Espanyolada, sí, clar. Hi ha una pel·lícula... La niña de tus ojos, Antonio Bracines, en un moment de la pel·lícula, quan parlen d'aquestes espanyoles, és una pel·lícula que estan donant una pel·lícula a Alemanya, a la Guerra Mundial, a la Guerra Mundial, sí. La Segona Guerra Mundial, i estan donant una pel·lícula a Alemanya, i li diuen això, què esteu fent? Què esteu rodant? Un altre espanyolada? Són espanyols que busquem, no? No podem rodar una altra cosa, al final. Sí que és veritat que sí, que he tingut les seves temàtiques, però també he sigut molt canviant, i em veus a la societat com hem estat vivint aquí, i les coses que tenim, que hem tingut per sota, per desgràcia. És una majoria per desgràcia, sí, però... Aquesta sentència, la potència, sobretot el prejudici, és que els cinemes espanyols són tot comèdies dolentes. Sí, bueno, això, i jo crec que això és una de les coses que més s'escolten, el tema de comèdies dolentes, o quantes vegades hem sentit, només es fan pel·lícules de la Guerra Civil. Clar, es fan moltes pel·lícules de la Guerra Civil, però és clar, aquí ha estat la Guerra Civil, que ha passat la Guerra Civil, l'hem tingut aquí, per tant, que els americans només paguen de la Gran Victòria de la Segona Guerra Mundial. Ah, d'acord. Al final, el context és el mateix, en aquest sentit, clar, en aquest sentit, però clar, a part d'això, clar, hi ha moltes pel·lícules, que sí que és veritat que per a èpoques han anat passant moltes coses, inclús el destap, el tal, o sigui, ha passat diferents fases, és clar que sí. Però ara, per exemple, tenim unes pel·lícules, que aquests que diuen, i intento desmuntar aquesta frase, aquestes persones que ens diuen, ostres, és que no veig cinema espanyol, perquè no me'l crec. A mi m'ho han dit moltes vegades, no? No me'l crec. No, no, per la interpretació, no sé què és, que no me'l crec. Saps què passa? Jo crec que sí que és veritat que al nivell, ara s'està igualant tot, i per això ha de venir a les pel·lícules, inclús les textures d'imatge. Sí que és veritat que si tu te'n vas a tot això del 4K i més qualitats, al final està tot esvariant una mica. Però el cinema americà, a partir d'alguna manera, sempre he tingut aquest gra, aquesta visió, com una mena de filtre, que tu et sents que estàs veient una pel·lícula. En canvi, en cinema, ja no espanyol, sinó el cinema europeu, si ho fixeu, sempre té una textura com més realista. Intenta no tenir tant de filtre. Sembla que vulguin buscar el que estiguis dins de la història. I no que veigis la història des de fora, com es tracta en el cinema americà. I de fet, s'hauria de valorar més això. Si tu entres més en una pel·lícula, la gaudeixes més. I encara així, tenim pel·lícules que poden encarar una mica més això. Evidentment, el dia de la bèstia va ser un gran boom, que va posar un cop sobre la taula i dius que aquí poden fer pel·lícules fantàstiques. Abans també hi havia hagut. Però crec que una de les que va fer a l'avant i al després, en aquest sentit, amb una mica més el to va ser el dia de la bèstia, per exemple. Però després d'això, tenim pel·lícules que a Espanya també s'han fet pel·lícules amb actors americans. Si no t'escreus tan en els d'aquí, que són bons i ben bons, però tenim, no sé, los otros, per exemple, que en Espanya és una pel·lícula, és una producció espanyola, o Budiet, per exemple. També, o l'impossible. O l'impossible, per exemple. Són pel·lícules que són molt potents i tenen aquest missatge que poden fer moltes coses. I a més, hi ha molta variedat de gènere, també. Clar, clar. Que no és només comèdia o terror dolents. No, no, és clar. Però hi ha dades molt de mena. Clar, inclús el que es queda d'una intensitat de nou éxits, espanyol, a vegades va acompanyant-se d'un... no, només una cara de torrente, no? Sí, sí. M'has fet molt de mal torrente, sí, sí. Molt de mal, o molt de bé, també. Perquè, com a mínim, està arrascant una mica aquest públic, no? Sí, però es queden amb una... Clar, i torrente, al final, també, no deixava de ser una venia a la carrera, a Ramolc, d'una pel·lícula que va fer un... va ser la més taquillera d'Espanya, al cinema espanyol, en el cinema espanyol, va ser la més taquillera fins que va arribar a torrente, que era Eurback. Eurback va ser un... un boom total. Va jugar del... del boca orella, i... i home, va ser una... va ser criticada pels... pels crítics, no? Sí. Però per al gran públic va ser un... va ser un sotxop i dos vascos, d'aquell moment, és una pel·lícula del 96, que és més escrita pel Carles Lehalde també, és dirigida pel Juan Mabajolló, i és una pel·lícula brutal, és una pel·lícula molt bona. A més, tenim un robot movie, és una mena... Si posem aquests adjectius, ens en... ens en juntem en aquestes sentències, no? Però és com un... polfíxon a l'Espanyola, per exemple. Sí, no, no. Cinema Bot tenim, i jo crec que no hi ha excuses, no? Jo ara recordava també, si ens anem molt lluny, als anys 80 tenim aquella la vaquilla del Berlanga, del Luis García Berlanga, que és una pel·lícula també, de la història que ha marcat, és un clàssic espanyol, i que ha marcat moltíssim, i jo la vaig veure fa unes setmanes, i és allò de dius, tia, quina pel·lícula més... més curiosa, no? No, és que tot té la teva... el seu lloc. Sí, no, no. I un José Luis Cuerda, no? Si no m'equivoco, em mané perquè no és poc, o també... També, també, també entra dins d'aquest pack. Si us sembla anem passant de manament, que no m'agradaria que anessin justos de temps, ens anem amb el tercer. Laia, llegez-lo tu perquè jo no puc, és que a mi ja és que m'entren arcades, de llegir només aquest guió m'entren arcades, i no perquè estigui molt fes, sinó perquè aquests manaments, és que és la societat, eh, la societat. És irònic que digui jo això, però jo només veig cinema per ser original. Laia Vidal, no m'ho crec, però ja m'ho pots vendre com vulguis, però no m'ho crec, perquè sé que tu, sobretot les pel·lícules colorbles, tu les veus, evidentment, i després, doncs, cinema doblat també. És una frase que sentim molt, no? De cop la versió original com a tal. Està guanyant fosa, passant. Sí, sí, sí. Està bé, està bé. D'aquestes potser és una de les sentències que m'he sentit li puc trobar, no? És a dir, si posés veig cinema en versió original en comptes del jo només, és que el jo només és molt gerit. És la etiqueta que estàs posant, clar. Aquí està el matís, vull dir, a mi em sembla perfecte que hi hagi tota mena d'opcions, i hi ha d'haver-hi tota mena d'opcions, perquè la gent pugui escollir, i la versió original és tan igual de bàlida que la doblada i viceversa. Però una cosa és això, és les preferències personals, i l'altra cosa és dir, no, no, és que jo només veig versió original, i a sobre, si tu veus doblat, et critico cap a malament, i la decisió és només la correcta, i només ha d'existir la versió original. Clar, clar. Si posem això a sobre de la taula, hi ha pel·lícules, posem exemples, hi ha pel·lícules que, ostres, si les veieu doblades, guanyen moltíssim, guanyen molt, perquè moltes d'elles són acudits, sobretot comèdies, són acudits, molt advocats, a la pel·lícula on està feta, normalment, a Estats Units, o el Japó, o on sigui, clar, aquí, no se'n tindrien igual, no? Si una mica el joc que va fer Will Smith amb el principle de belèon, que tots els acudits, els encarava aquí. No és una pel·lícula, però els Simpsons, ho han fet molt. Correcte, també, també. Jo, per exemple, podria posar-hi com a exemple... Podria parlar de Top Secret, que no sé si l'heu vist en versió original. Bueno, no sé si l'heu vist allà. La pel·lícula no està malament, però molts els acudits no s'acaben d'entendre. Però, encara, aquí les tirem a la societat d'aquí, i, amb aquest doplaça, home, guanya, és més divertida, per mi, és més divertida. I una que, per exemple, em va semblar molt divertit, el doplaça, perquè també la vaig veure en versió original. I clar, també és veritat que... És una pel·lícula que és coreana, o japonesa, i, clar, en versió original no m'entra de la massa, per tant, els exigiré subtits. Per tant, aquí ja peus una mica més. Però, clar, veus la versió doblada d'aquí, que és molt divertida, que és confusió. Confusió. Estic fent show. M'encanta el joc, quan ho pronuncies, perquè era escrit, és d'una manera, però pronunciat és com confusió. Clar, és el que juguen, que per mi és la... és la pel·lícula de Dragon Ball. És tal qual, Dragon Ball. Més que la pel·lícula de Dragon Ball que ha tingut a Disney. Que no la veieu, sisplau. No la veieu mai. Si voleu veure alguna adaptació de Dragon Ball, veieu aquesta confusió, que és molt bona. I això, i el doplaça, fa molt més divertit, perquè és una pel·lícula sobre una barriada. I allà, tots els veïns, que l'escuro, amb un accent d'aquí típic, que és el català, que és l'Andalús, que és el Gallec. És divertit, aquesta la reja. La familiaritat és el que fa més divertit. De fet, ja sóc passar, que no només amb aquest tipus de pel·lícules, sinó també, per exemple, amb les pel·lícules de Disney, jo he vist algunes en versió original, i no em causen tanta gràcia o em semblen tan molt morables, com quan les veig en doblades. Més que res, jo crec, perquè estem acostumats i hem crescut les pel·lícules de Disney, i això també té a veure. Igual que amb els Simpsons, i per exemple, amb les pel·lícules de Clint Eastwood, és curiós, com... Molta gent es pensa que el Clint Eastwood té un bofarron, sobretot pel dublatge que li ha donat al Constantino Romero, a pel·lícules com Gran Torino, Million Dollar Baby i això, però l'escoltes en versió original, i és una bolete. És una bolete. És que fa-la molt així, que el Constantino Romero en fet molt de mal, eh? I que el senyor té 91 anys i presenta la seva pròxima pel·lícula en res, vull dir cap o que broma. I ara que ho estem enganyant aquí, jo crec que podríem tirar el següent manament, que s'havia potser del contrari. Sí, aquí hem anat al contrari, totalment, que... L'Alla, digue'l tu, que jo crec que t'ho mereixes, per compensar... Va. Jo només veig cinema, tuplau. Home, ara sí que m'ho crec una mica més. Sí, però... Però això és un arma doblefilta, que hi ha pel·lícules que estan doblades molt malament. Molt, molt, molt. Molt malament. Però molt malament. I una cosa parlarem avui del famoseu. Que el famoseu fa molt de mal. Fa molt de mal el famoseu. Vull dir, és que una cosa és una publicitat, un cameo, i una altra cosa és doblar una pel·lícula sencera, un personatge sencera, en una hora i mig, a dos, amb una persona que no es dedica a això. L'Alla, jo suposo que deus estar indignada. Home, totalment, perquè nosaltres no ens passem tota la vida formant-nos per poder treballar bé d'això i que ens puguin donar bons papers i poder donar la nostra millor interpretació, perquè agafin algú que tingui més seguidors i que pugui donar una millor influència i que, amb el preu d'això, li rebaixi la qualitat amb un doblatge pèssim. L'Alla, li vols dir algú al mariu Baquerizo? Perquè avui portem dos pel·lícules, estem veient-me de Doraemon i Emoji, la pel·lícula, que ha desblat. Emoji crec que també. A les dues ha treballat i la veritat és que no s'està curte. Vull dir, déu-n'hi-do. No li vols dir res al Baquerizo. No, ja no tinc cas en prendre d'ell, no sé si serà una bellíssima persona o qualsevol cari. Precisament és que una cosa no té un altre. Clar, esclar, vull dir. Inclus poden ser grans professionals i el tema del doblatge a vegades és una mica... Jo no dubto que hagin volgut fer la seva millor feina i no s'ho hagin currat i s'hagin esforçat, però a vegades no és suficient. Correcte. Si ja passa a vegades, i crec que ho hem parlat en intimitat, veiem pel·lícules que s'han sigut rodades en català, que l'entenem, i veiem la pel·lícula doblada al castellà i, ostres, i a vegades són inclús... Els mateixos actors. I ja no només això, sinó que molts teus, inclús són dubladors actors de doblatge professional, també. El cap, com el Francesco Della. Totalment. Pensàvem el mateix. I, clar, veus pel·lícules doblades al castellà? Ja, desconec una mica. Sí, sí, sí. Jo crec que aquí vindria un altre aspecte, a part del famoseu, per la qual es pot fastidiar un doblatge, que és no considerar els codis del doblatge i intentar que actors, que no són de doblatges, sinó que són actors d'imatge, puguin fer aquesta feina que no és exactament la mateixa i que té uns codis completament diferents, com és el cas, per exemple, del resplandor. Amb el resplandor va passar que el Cúbric no entenia que... O sigui, ell volia que el doblatge de les seves pel·lícules, en general, fos el més naturalista possible. Sí, sí, no volia controlar. Com si els actors de doblatge estiguessin allà a l'escena. I tu no pots, per més que ho intentis, tu no pots estar en una sala doblant, en la tril i tot, intentar estar a la pel·lícula com si estiguessis allà doblant, interpretant l'escena, no pot ser. I, a més, perquè el doblatge es basa en això, en uns codis determinats perquè pugui funcionar, perquè la nostra huida està acostumada a sentir-hi d'una manera determinada, no cal abusar dels tonillos per fer, no sé, doblajitis, per exemple, però tampoc es pot pretendre aconseguir un doblatge molt naturalista, perquè aleshores queda el contrari, queda irreal. Això és el que va passar amb el resplandor, que es va intentar de manera tan intimista i tan naturalista que sona molt malament. I, a més, està bastant criticat això, perquè el Cúbric sempre ha sigut com un gran personatge que ha estat representat per la seva maniatitis, per tenir tanta mania i per la pulcritut de que tot surti bé i de que surti de la seva manera, no? I coses d'aquestes que passen, com, per exemple, crec que també hi ha un moment a la primera escena que surt la ombra d'un helicòpter, en planul, o algo, que és molt criticat, perquè és com pot ser possible una persona tan maniàtica i tan pulca. Se li hagi passat aquest atari. És molt heavy, molt heavy. És que cal estar, i més amablement d'aquest home, que li està pendent de moltes coses, de molts aspectes. És normal que se li passi alguna cosa. Penseu que no tot és un... i ara estem subtint del tema, però no tot és un que no hagi escapat. A vegades ho has de deixar escapar. És inviable tornar a muntar i tal, quan estàs a la sala de muntatge i dius que he de riscar. I la escena perfecta és aquesta, però molt que surt d'un helicòpter. I la escena perfecta és aquesta. No intentes arreglar, sí, però... Tampoc és un detall que es noti gaire, o que la gent hi percebi. I a vegades, quan les pel·lícules duren 3 hores, ja no te'n recordes de la escena inicial, perquè ja està de la meitat de la pel·lícula i ja no saps ni el que has vist. I aquest és un altre dels manaments. Uf, quina mà de les pel·lícules de 3 hores! Jo... És que no sé si s'ha de pagar en algun lloc, si s'ha de fer soci, o algú, però em vull fer soci d'aquest manament, perquè de debò que jo estic totalment d'acord i estic molt a favor, això. Però sí que és cert que hi ha pel·lícules llarges que són bones. Hi ha pel·lícules com, per exemple, Vengadores and Game, que és una pel·lícula que la marca. Home, sí, tota una revolució quan va sortir, i molta gent anant i al cinema. Que la gent anava a veure la nota tan sols per la pel·lícula, sinó per l'ambient, i per poder veure l'experiència. I aquest factor va incrementar el fet que la gent l'agaudís molt més, i després més o menys. Però hi ha pel·lícules que també, això, o no, que si t'agrada i tal, vosaltres, tampoc se t'han fat enllarga, no? Al final, la Milla Verde, per exemple, és una pel·lícula molt llarga, és una pel·lícula... guapíssima, xulíssima. I mira que té cenes llarges i lentes, eh? Sí, sí, sí, sí, no té... Sí, sí, no té un ritme, però et trapiran. Per exemple, jo recordo també la gran evasió. La gran evasió no fa gaire bé, durar que sigui gairebé 3 hores, i és una pel·lícula que és divertida, te la passes ràpid, i és molt a mena de veure. És que més que l'agudació, és l'afectivitat que tingui la història, quan et regui i tot, perquè és una bona història, és igual el que duri. Aquí el dilema el tenim quan, d'una pel·lícula que té un matratge, que podria tenir un matratge d'hora i mitja, volem fer de 3. Com va passar amb la Liga de la Justícia, de Snider... Clar, clar, sí, sí. Al final, en qualsevol cosa, perquè al final, la setmana passada, per exemple, no sé si... S'estan anava això, no? S'estanava la... Tomi Jerry, per exemple. Ah, sí, sí. I Tomi Jerry, esclar, estem acostumats al capítol, i si fas una pel·lícula d'hora i mitja, les tira massa, t'has de inventar una història massa, massa, massa. I ja t'estàs anant de l'essència d'aquesta... d'aquesta parella, en aquest cas, no? Totalment, totalment. I després hi ha pel·lícules que també han sigut criticades, però també han sigut estimades, com el Lobo de Wall Street, que jo, en aquest sentit, vaig quedar fora de la crítica perquè no l'he vist, però sí que és veritat que hi ha molta gent que diu això, que és molt llarga, que és molt pesada, que és satidiosa... Ah, doncs a mi se'n va a fer molt, no? I hi ha gent que diu que li fa molt, per tant... Aquí hi ha divisió de crítiques... Exacte, exacte. I aquest tòpic que ve ara també és bastant... Molt escoltat. Bastant significant, no? Perquè jo crec que l'hem sentit moltíssimes vegades de les nostres vides, i és... El cinema dels 80, mola, va més... I tant, jo crec que... És que hem nascut els 80, això hauríem moltíssim, no? Hauríem moltíssim. Sí, de vegades paquem nosaltres... Sí, sí, sí, jo m'hi sumo, eh? Igual que abans tu t'hi sumaves al manament de les 3 hores, jo m'hi sumo de moltes vegades amb tu avui en aquesta situació i de dir-me'l, si anem a les 80... La nostalgia. Sí, sí, és una mica això. Però, clar, no... Digues... Que dic que jo soc un fanàtic de les coses dels 80. Vull dir, a mi les 80 m'hauria agradat viure. És que tornem al mateix, una cosa no treu l'altre. No, no, no, no, però clar... Tampoc recordem moltes coses com... Ostres, a les 80... És bo fer-t'hi un o tres. Com a si anem a les 80... No és memorable. No, no, no, no la podries oblidar. Una mica, o Howard, no? Que van parlar amb l'especial de Marvel, o Howard, un gran hero, un nuevo hero, que hi ha una pel·lícula que... No va cridar gaire l'atenció. O mi amigo Mac. Mi amigo Mac, sí. Jo recordo... Mi amigo Mac, però no recordo ni la pel·lícula. Era molt dolenta. Era una mena de... Va ser com una mena de T, que és una pel·lícula del 88, clar, que té dels del 82. Sí, t'atriem aquí, al principi i al final de la dècada, amb dues coses molt diferents, que va intentar ser una mena de T... No, no, en tanta sort, per dir-ho d'alguna manera. Es va quedar anant intentant. 4,3 ha fet un infinitiu, o sigui que... No, no, no, jo ho sé, jo... De un i dos. Jo recordo només l'estaterrestre i que feia un xiulet així... I posava les mans així, eh? Sí, posava les mans així, com si fos un... Home, el 80... Molta pel·lícula d'aliens, no? Estaterrestres... Sí, clar, no, al final és com... És com la dorada dels extraterrestres. No, és com el que parlàvem del cinema espanyol, no? Al final, tot té les seves èpoques, al final, és el que té. Sí, el que té, com... Tampurades, tot, no? Si us fixaran, a partir dels 2000, tenim els superherois, no? I sempre s'han fet pel·lícules dels superherois, però és com... És com el boom, exacte. I els 80, sí que és veritat que van sorgir... pel·lícules de grans sagues, coneguda de sagues com, perquè és el futuro, o indiana Jones... Sí, jo crec que... es recorden molt aquestes, i per això té aquest pensament a part de... Deien pel·lícules molt dolentes, que es feien els... Acaba d'època, hi ha pel·lícules dolentes. Sí, tant. Totalment, però, bueno, hem d'assumar també que els 80 hi havia molt bona música, i això també feia, hi havia... un sabuà feig, una manera de fer, una manera de viure, que jo crec que això també representava les pel·lícules. Però no voldries tindre més amb aquest manament, perquè hi ha una altra que també és molt curiós, i que és molt divertit, no? Els spoilers sempre són dolents. Sí, aquesta... Te l'hauries de treure del cap, Dani. Sí. De vegades la certa spoiler no és dolent. Bueno, Lalla, bueno, és que sempre treu-vos el mateix tema del 6.200, que em vas fer un spoiler molt gran, i després vaig veure la pel·li, i em va semblar bé, però he de conviure-la des de fora, perquè ho veies amb el spoiler, i d'acord, saps? Generalment, els spoilers són dolents, generalment. Sí, però a vegades poden ajudar. A vegades poden ajudar, que et facin un spoiler, et pot ajudar una pel·lícula que no et cuida gens l'atenció, i dius, ostres, ara em queda l'atenció només per veure com la vivim fins aquí. Clar, clar. I jo, per exemple, posaré un exemple que és com a tomates a coger, o sigui, el comida a mi perro. Clar, aquí és exacte la deducció que es va fer aquí, no? El tomates a comida a mi perro és com... Ostres, vull veure la pel·lícula només per veure... Per veure la sena! Com passa? Clar, clar, clar. Clar, seria com una mena de clickbait, no? Clar, evidentment. Com passen els vídeos de YouTube, que fiques un títol així cridant, que cridin l'atenció, que passa una cosa en el vídeo, doncs el mateix passa amb el títol del most pel·lícules. Com has dit això? Com has dit? Clickbait. Clickbait. M'encanta, Lalla, quan fa servir paraules que no fa servir ningú. Que no fa servir ningú. No estàs en l'onda, amic. No estic en l'onda. Tu digues, en serio. Doncs sí, sí, aquí destacaríem pel·lícules com la que ha dit el Raül. També diria, per exemple, soñando, soñando, triomfe patinando... Em mories de ganes de dir-ho. Que aquesta més enllà de com van canviar el títol... No sé, et dona com... Un pensament de... Aquesta noia ha somiat que va triomfar patinant, però en realitat passa, o és una... De fet, és una pel·lícula enganyosa, quan el títol, perquè és un títol una mica ridícul, però en realitat... Perquè al final no guanya, no? No, però al final la pel·li està bé. Vull dir, que hi ha títols que ajuden, que tinguis més curiositat per veure-la, o com arribes fins aquí, com, per exemple, la semilla del diable, o també et diu una pista del que pot passar... Una pista, un spoiler total, sí. Bueno, un spoiler total quan la veus. Tornem el mateix, és perquè gaudeixis el camí, de com el viuen fins aquí. Per això, sí, jo crec que... fer spoiler amb mala intenció és dolent, però fer spoiler per... cridar l'atenció d'algú i no fer un spoiler monumental i donar-li una oportunitat, aquella pel·lícula, jo crec que pot estar molt bé. Fa unes setmanes parlàvem, també, de monol·luix, per exemple, que comença amb aquest anticlímax total, que dient... una nit a mort, i comencem aquí, i a partir d'aquí... que... us explicaré com hem aviat fins aquí. Exacte. I no treu l'atenció de la pel·lícula. De fet, et donen més ganes de continuar-la. Sí, sí, és així, és així. I la veritat és que d'aquí ens anem a un altre manament que també té tela, jo crec que... no sé, em podria ser... similar... bueno, similar, no és similar, però em recorda una mica en els dels 80, no? Perquè a vegades pensem... És la segona part. Sí, és la segona part del manament dels 80. Diu-ho així. Els blockbusters no són bons cinemes. Bueno, a veure... Hi ha blockbusters i blockbusters. Sí. Hi ha algunes... Hi ha blockbusters dels 80, per exemple. Clar, clar. Vull dir que això seria una mica contradicció. Clar, clar, els finales així. Els vuites de 90 va ser com l'època dels blocksbusters, no? Una mica. Sí, sí. Vull dir que sí. Ara també, però són diferents. Ara tot el blockbusters... Això mateix, sí. Sí, sí, sí. Ja ho has dit bé, jo crec que sí. Jo crec que... Ja ho has dit bé. Sí, sí. Ens podem trobar el cinema més independent. Sí. Que encara i així també podria ser-ho, però que és més... Doncs allò ha fet picat a pedra, poc a poquet. I després veiem... Algunes toves, a vegades, eh? Sí, sí. T'hi pica estrena punta. Totalment. Totalment, totalment. Sí, de fer, jo recordo un blockbuster de fa relativament poc, de fa un parell d'anys o tres, que era Mad Max, l'última de Mad Max, que va agradar molt el públic. És molt bona. Perquè sí, sí, jo l'he vist, i realment, jo no havia vist cap pel·li de Mad Max, i realment, pel vestuari, per l'ambient que genera tot, està superbent fet. I les fetes especials i tot. Sí, les... Original. També és una altra cosa d'això, eh? També hauríem de posar un mandament d'això, no? La pel·lícula original està millor. Sí. Aquí trobaria com... Pel·lícules amb moltes explosions i així... Sí, sí, sí. No valen la pena. Això, no, Mad Max, inicialment, estava molt bé i tal. És una pel·lícula que s'ha d'informar d'una pel·lícula de culte, també. Però, ostres, aquesta revolució que vam fer... amb el Tom... No s'ho hauria dit. M'ha mostrat el... Passa la paraula. Això. Està molt bé, aquesta pel·lícula. Sí, sí. Jo ja sabeu que soc més fan del codigot de Vinci, Òngeles i Demonios. De fet, estem sentint de fons Òngeles i Demonios, perquè és una de les bandes sonores de Hans i Mercamim. Més, no sé, m'agrada molt aquesta PSA, 503, es diu. I la veritat és que va fer una gran feina de bandes sonores, però les pel·lícules estan molt bé. Estan molt bé les tres pel·lícules, sobretot les dues primeres. A mi m'ha agradat molt, sempre, aquesta segona, una mica més, Òngeles i Demonios. Però és una pel·lícula... Aquí tindries el següent, no? Sí, aquí tindríem el següent, que ara parlarem del següent. Però la veritat és que és això, no? Com agafa bons actors, com Tom Hanks, entre d'altres, i Juan Macregor a la segona part, i fer que facin una pel·lícula amb un guió tan interessant, i bé, amb bé de llibres. Sí, d'una optació. Són actacions de llibres, que també seria una altra. Sí, el best-seller, al final és el mateix. El blockbuster és el mateix que el best-seller, com la literatura, és el mateix. És dolent els best-sellers, no és literatura, és diferent. És allò que diu la gent. La més triomfa, que sigui bona o dolenta, no depèn de que sigui un best-seller o no. Un altre manament seria no, no? Si d'un llibre sóc una pel·lícula no la veig, perquè serà dolenta, no? També, sí, sí. I això podria ser una... Hauríem d'haver fet 15 manaments, com deia la intro dels dents. Totalment, totalment. I això seria un exemple de que no, que el Código de Vinci aconsegueix realment estar alçada. Ens anem, si us sembla, a la següent, perquè el següent manament no té desperdici, en davant. Sí, sí, ja has fet una delant abans. He fet una spoiler. Sí, una spoiler. Parlem de les segones parts que segons diuen, mai són bones. I les vegades no és del tot així. Doncs no. Correcte, hi ha moltes pel·lícules que gràcies a les segones parts, o terceres, inclús a vegades, poden reviure o revifar una saga, o revifar una història, no? Sí. A l'original, com deia amb abans. Totalment. Un Zonbilen, per exemple, que no ens ho pensàvem, i el Zonbilen II va fer també una bona versió, i va mantenir el nivell de la primera, no? Bé, sí, més o menys sí, manté la mateixa. El problema que té les segones parts, és que peus és la sorpresa. Clar, ja. Això és el que juga en la seva contra, no? Aquest original, no? Afecto sorpresa, sí, afecto sorpresa al peus, totalment. Ja que la primera pel·lícula pot sorprendre o no, pot ser bona o no, però la segona, aquest element ja no el tens, per tant, t'has d'anar a unes altres coses, no? Exacte. I aquí tindrem, doncs, sempre, un típic, no? Com a l'imperior contra Ataca, no? És de les més mavorables, de fet, per la cena, aquesta tan famosa. Clar, el capítol 4, la nova esperança, és molt bona, té moltíssimes coses, però l'imperior contra Ataca és com una molta més i molt més udon, aquest sentit, no? El mateix és que passa per exemple amb Toy Story, Toy Story per aquí. La 2 és la millor. La primera és molt, molt bona. La 3 es queda enrere, eh? És la saga que ha anat creixent i creixent. La 4 es veus, però la 4 ja és... La 4 fa superamor. La 4 té unes dividides, perfecte. És com una mena de Indiana Jones, no? La 4... Fem la 5... A veure si... Però Toy Story, la 2 és preciosa, m'agrada molt, les almacenes de alt, tot allò és brillant. És memorable. I bé, jo també resaltaria, és REC 2, que és REC 2 també, és supermemorable. Jo crec que la U i la 2 són molt memorables, però és que la 2... No sé, planteja coses molt, molt interessants. Bé, aquí no estaríem jo, jo no estaria ja, amb el malament. La segona i la tercera ja no tant. No, no. Una cosa, no sé si em falla a mi la memòria o alguna cosa, però em penso que només ens falta un monament, i encara tenim 5 minuts de programa, o sigui que per primera cop a la història estem aconseguint, anant en temps, senyors i senyors, jo crec que això ho haurem de celebrar després, si els bars s'estiguéssim oberts avui, aquestes hores, que faríem una sorpresa, com que no és el cas... Com que no és el cas, volem continuar. Ara anem amb el desemanament, i jo crec, Raül, que te'l deixo tu. Te'l deixo tu perquè acabis ben amunt. Ben amunt. Doncs això, aquest desemanament, diria algo així, com... Ostres, surt... Fullanito, surt aquest actor, llavors ha de ser bo amb aquesta pel·li. Amigues de pel·li, que surt... Si surt... Té tant de prestigi que hauràs collit un projecte bo. Clar, clar. Aquest actor sempre fa pel·lis bones. Sí, sí, sí. A vegades se li hauria de recordar, inclús els actors, no? Sí, totalment. Tu feies pel·lis bones abans, tu antes molaves. Sí, sí. En pel·lícula és una mica així, sí, sí. Seria, per exemple, el cas de... no sé... Batman i Robin, per exemple. Sí. Aquest van mandar... aquestes dos pel·lícules primeres, que portava... Tim Burton, no, per això. Les dues primeres les portava a Tim Burton, després van aparèixer més i més i més. S'ha quedat naïda, per exemple. És el culpable. Amb un joc cloní, que... Ostres, és que surt un joc cloní, és que... Bueno, sí, però... Però això no... No augmenta el nivell de pel·lícula. A vegades podria ser. Sí, de gràcia. El que va malament molt més és que un gran personatge amb un bon actor és molt potent. Sí. Però si tens un personatge... a fas d'un guió dolent, un bon actor... Per més bon actor que sigui, no podrà fer gaire cosa. O, de vegades, la direcció també compta. Sí, evidentment, evidentment. Però si tu tens un guió ben muntat i un personatge ben desenvolupat... Això ajuda molt. No vol dir que ho pugui fer qualsevol. S'ha de treballar com tot, però... Ostres, és... A mi la ciutat de los mil planetas. Amb la cara de l'Evigna. És a dir, perdona, que és això. Que pel·lícula és aquesta. Era... era algo informable. I jo recordo que la Rihanna surt allà al mig de cop i volta, que no sé què falla la Rihanna. No sé, és algo tremenda, aquella pel·lícula. Jo me'n recordo que era com una imitació entre guardianes de la galàxia, una mica de... de com es diu això, de Star Wars, no? Una mica de tot. És algo tremenda. Finalment, és en la història que es va basar... en una de les mil històries, mil coses que es va basar... Jo el Lucas per escriure Star Wars, o sigui que... Sí o no, però està clar que és una passió cinematogràfica. Però si ho va obviar i va fer la seva versió... Seria per alguna cosa. Totalment, totalment. I un cas que s'ha de destacar, perquè no passava per alto, és el de l'Internat Verde, perquè Rayan Reyl no els fins i tot s'ha rigut d'això. Però a Deadpool, a la segona crequers de Deadpool, a finals, en els crèdits, s'està arribant... Fa una broma. I s'enriu fins i tot d'això, una de... Ostres, quina putada que m'hagi... que hagués acceptat aquell paper, no? Però aquí ja entraríem al principi de tot, quan els actors encara estan començant, i han d'acceptar, de vegades, totalment el paper és per poder donar el seu sal a la fama. Home, l'Internat Verde quan va fer Rayan Reynos, ja putaven unes quantes cosetes fetes, eh? Sí. Ja havia fet coses. No, però almenys ho et met. No, però també et dic que aquest acudit que fa... en Deadpool i a més, tampoc ho diu. Ei, hem posat el guió, perquè... Ja ho sé, però... No s'està dient ell mateix, si no s'està dient ell. Ja està. Ja, però... No sé que ell pensés l'acudit i el fiqués el guió. Sí, però com a mínim té com la descència de fer-ho, perquè un altre actor diria, això no ho faig. I com a mínim diu, ho faig, saps? Que això està molt bé, també. I nosaltres tenim la descència de acomiadar-nos, i ja és l'hora, ja és l'hora d'anar-nos, que segur que la gent des de casa seva volen posar la missa de la dos, i el coronavirus i tot això, i que deixarem que facin les seves processons. I nosaltres marxem també cap a casa a descansar, que també ens toca. Gràcies, gràcies, gràcies per escoltar-nos. Una vegada més, com sempre, si us plau, no us en nageu amb les crispetes i poseu-vos bé la mascareta. I com a mínim, no us en nageu amb les crispetes. Gràcies, gràcies per escoltar-nos. Gràcies per escoltar-nos. Gràcies per escoltar-nos. Gràcies per escoltar-nos. Gràcies per escoltar-nos. Gràcies per escoltar-nos. Gràcies per escoltar-nos. Gràcies per escoltar-nos. Gràcies per escoltar-nos. Gràcies per escoltar-nos. Gràcies per escoltar-nos.