Has bailado con el demonio a la luz de la luz. El Bobo habla sin pesar, pero el listo escucha. ¿Hablas conmigo? ¿Estás de cachambe? Demos tus cosas que vosotros no queríais. No me escuchas. Si no me escuchas, vete al infiano. Anda. Alegra'm el dia. Bona tarda! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit! Havíem après el nostre podcast en aquesta temporada, 5.2. Avui, com ens acompanya, el nostre riv ЗvellNYabla... Miig, cada vegada em presentes abans. E路 de reciclar verdament! i això sí que ja no tinc massa control. Les tecles encara. Sí, les tecles sí, les tecles sí. Cada vegada el presento abans perquè crec que cada vegada ens fa falta menys presentació, perquè la Juntjans comença a conèixer, ja saben qui som, i llavors és com vinguevant a impar feina. No vull fer-me tampoc la rugant, perquè a veure si ara es pensarà que ens està pujant la fama al cap. Ah, que ens paren pel cap. Això encara no... Sí que ens paren, sí, però no per això. Sí, s'acutolza el col·leum i aquestes coses, però... No per la fama. Nosaltres en moltes ganes de parlar de cinema, com sempre. I, a més, avui seguirem amb aquesta modalitat que tenim ja des de fa unes quantes temporades aquestes estrenes. També comentarem, doncs, la Rapesca, que estem en aquest més Hitchcock-i-A, i que estem en aquest rotllo tan guai d'en Hitchcock, per tant, doncs, bueno, no sé, benvinguts i benvingudes una vegada més. Arrenquem programes, si ens estàs escoltant per e-books, és Spotify, o també ho pots fer el 91.2 FM Radio Molins de Rei, o el 98.9 FM Radio d'Esvern. Això, cinema de Gresca, comencem! I aquestes cabells, que te n'en recorden, no sé, el Nadal, l'Hitchcock Bells i aquestes coses, els cabells aquests estan tota la temporada sonant, no només el Nadal, perquè... Ara s'allaguen les temporades, tot l'any, eh? Hi ha pobles que no tenen els junts del Nadal, fins i tot. Crec que en algun... No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, sinó quesim un pal�ar el Nadal, o�? Crec que el meu barri i algun oillum de Nadal, encara posada, ja en són d'any i en any. D'aquí poc l'heroi Merlin amb aquests llocs ja tindrà els arbres de Nadal, eh? Ara seran acabar la temporada de l'estiu, tombant les pèrgoles que tenen allà. Pots el Mallorins de Lloimer多ques al Nadal, i la que traigui les pèrgoles, funcionen els arbres de Nadal. Sí, amb la diferència del cap perquè està, no, no, que està... Està de moda així, PATIT aquí pugui tenir El seu jardinet, el seu xilau, les seves llumetes, les seves maldes, allapossades, penjades, les seves llumetes... Llavors, deixes les llumetes posades tot l'any i poses el pommillon o no te'ls pommillon. Home, la veritat és que des que ens van tancar aquell terrible març del 2020, jo crec que, sí, jo crec que des d'aquell moment hem valorat tant el que tenim, les terrasses que tenim a casa, aquells petits remonets... Hi ha gent que només té un metre per un metre, però... Jo soc un d'aquests, culpable. Però allò ja és com un petit oasis dins de la cotidianitat, i això doncs és meravellós, no? Jo, que tinc una terrasseta que no està malament, la veritat és que s'agraeix i ara que arriba l'estiu, ja tinc el lloc on posaria el projecte, posaria la pantalla, la piscina, sí, que per cert, aquest any canviem de model, no sé si els nostres ullerents els interessa, però que sàpiga el que hi ha arribat, el senyor Amazon ja ens ha portat el nou model de piscina. Ah, molt bé, molt bé. Sí, d'aquestes plegables, saps? Heu deixat espai... No fem obra, no fem obra, de moment. Heu deixat espai per passar, jo... Explico als ullerents que, normalment, la família de Dani posa en la terrassa, es posa una piscina que ocupa el 100% de la terrassa, o sigui... És molt més gracadata. Han d'obrir la porta i llançar-se l'aigua. És preocupant, perquè, a més, tenen l'elababo fora de la terrassa. És com que l'elababo era passar per la piscina, de l'agor. Sí, el gos ho troba una cosa intolerable, perquè el gos fa les necessitats a la terrassa, llavors durant quatre mesos de la seva vida no pots fer les necessitats a la terrassa. O sí i no ho veu, ja ho veieu. Sí, pot ser, dins de la piscina, és probable. Però bé, els nostres ullerents, si algun dia volen fer una pol partí a casa meva, només ens entenem. Ostres, no en parles del pregó. Del pregó, entagrada el pregó. Sí, Berto Romero, André Buenafuente, està molt bé, molt divertida. Però, bueno, no s'obriquem. Arranquem el programa, com sempre, amb aquests cabells que recorden el Nadal, però que no, i que ens recorden aquelles pel·lícules que hem vist al llarg de la setmana, si és que no feu com jo, que no he vist res. Per tant, en aquest cas, jo ho hauria de dir que... Doncs que això, que no... No has vist res. Ni un capítol més de Gestoper. Ja m'he acabat de tempurar. En portes tres setmanes a Gestoper. Tu portes tres setmanes a Gestoper i no... La portes a Tòper. A Tòper, a Gestoper. Bueno, l'acord és que... Vaig per la meitat del llibre, aquests dies... Ah, del tercer llibre. Aquests dies m'estic donant a la novel·la. Estàs donant un temps, no? Sí, sí, però la veritat és que no he vist res, i és preocupant. Porto unes setmanes, que és que no veig res, i m'estic començant com a... Com a angoixar. La perpella directa m'està començant a fer uns tics raros, perquè és que necessita veure algú, saps? És de l'audiovisual, no? Sí, sí, sí. En una setmana que ha sigut tan audiovisual a Barcelona, que he vingut a l'ICI, a la fida més gran del món d'audiovisuals, que, per cert, jo he estat espectacular, ho vaig passar al dia sense allà, m'ho vaig passar molt i molt bé, vaig aprendre un món, em vaig fer d'entetes amb tot allò que mai podré comprar, i... però, bueno, em vaig deixar prevar, em vaig descobrir molts sistemes nous, tant de so com d'imatge, per tots aquests bojos, com jo, d'aquest tipus de món audiovisual, és una bona data per visitar la fida de Barcelona. Molt bé, i... Però tot això, avui que estem parlant de munt de coses, aquí, davant, davant... i que podríem parlar de mil coses més, això és una mica una bogeria, no? I jo vull parlar precisament d'això, de Dr. Strange i el multiverso de la locura. Què, ja l'has vist? Ja l'he vist. Ja l'he vist. Vaig anar a dir-ho menys, a veure'l a la família, i la veritat és que... ostres, increïble. Em va agradar moltíssim. Des del principi de la primera temporada, sempre vinc parlant de que el cinema de Superherois no és precisament el meu fort, no m'acaben de convèncer del tot, simplement perquè la temàtica no m'atrau tant com d'altres, diguem. Tot i així, la primera pel·lícula de Dr. Strange em va agradar molt, si t'ho ha raconat, que em va agradar molt. Nosaltres parlem en un mateix, a nivell tècnica, a nivell audiovisual, d'història, de guió, de tot. Molt bé, molt ben construït. I aquesta m'ha agradat encara més, crec, jo. Però... això... Ja crec que és una pel·lícula... impressionant. De fet, a la setmana passada et posaven dubte... si el Dr. Strange era un personatge creat per a Stan Lee o no, i, a més, que evidentment no ho posaven dubte, sinó que jo ho desconeixia, totalment, per aquesta situació que els operadores mai m'han acabat de treure del tot. Però, de fet, el gendari editor... havia reconegut moltes vegades que aquest personatge era un dels seus favorits de les seves creacions. I, a més, en el segle XIII ja va intentar portar-la a cinema, però el projecte no va arribar a bon port. Els efectes especials que s'hi esteixen avui dia, evidentment, ho han aconseguit molt més que no hagués passat fa 30 anys, no? I, ja dic, és un superador i que estàs... era fins a fa uns anys... mig desconegut per al gran públic, diguem, no per als grans amants dels còmics, sinó per al gran públic, i amb uns superpoders difícils d'escriure, d'aquesta dificultat per poder portar la pantalla. Scott Derrickson, director de la primera pel·lícula, anava a repetir la cadira de director aquesta vegada, però a causa de les típiques diferències creatives, Derrickson va abandonar la pel·lícula, i el sustitut ha estat, Sam Raimi, com deia, en la setmana passada, mític director de Bildet i que torna al cinema dels superadoris després de Trinfam la saga d'Espiderman, al començament dels 2000. I la creusa aquesta, que veu-vos amb què l'essència de la seva icònica, Bildet, és el que veureu, en el que redescobrireu en el Dr. S. Treny, aquest raimi del terror, del fantàstic, de la foscor, de moníaca, no? Ja dic, Sam Raimi, director de la pel·lícula, que té un estil peculiar en les seves cintes, on el terror i l'horror no es queden enrere. Sembla que aquesta és una pel·lícula amb un to diferent a les altres pel·lícules de Marvel. Fa moltes referències al seu estil, o a les seves pel·lícules, com deia, amb a Bildet, inclús Bruce Campbell, surta de la pel·lícula, que és el protagonista de Bildet, fa un petit cameo, tant durant la pel·lícula com, ojo, veieu o quedeu-vos com. Veia ser habitual amb les pel·lícules de Marvel per veure les escenes per credits, que no té una T2, ho servís per si de cas, perquè ja esperava escena per credits, es queda, la veu, i a la primera marxa hi ha una altra més. El passat 1 de gener del 2010, la Walt Disney Company es va funcionar amb la Marvel per 5 milions de dòlars, i des d'allavors, hem pogut començar a fusionar idees, fusionar personatges, i tant és així que, en aquesta pel·lícula del multiverso de la locura, podem veure inclús a Mickey Mouse, a Blancanieves, podem veure personatges d'X-Men, personatges d'un món... dins del món de l'MCU, de Marvel, de Marvel's Unies, o d'uns altres mons. Precisament per això, perquè és una pel·lícula en què passa... Hi ha una acció, diguem, tapirant tota la pel·lícula, per això que la setmana passada, igual que jo posava en dubte si era o dubtava, millor dit, no posava en dubte, dubtava, perquè el founder del Doctor Stenj productava si el títol estava menyscollit, el multiverso de la locura, i ha dit jo que sí, està totalment racionat en Raonat, perdó, Raonat, amb aquest títol. Li fa justícia, eh? Li fa justícia. Per veure aquestes pel·lícules de Marvel, a vegades, com és un univers tan estent, Unes proposes revisionals, repascades, pel·lícules anteriors, per poder posar-se en situació, perquè si no, evidentment, hi ha coses que s'escapen. Aquesta és una més, però no s'amoïneu tant per veure absolutament tot l'univers Marvel. Jo crec que si veieu la primera pel·lícula, si no l'heu vist, que teniu el Disney Plus, i també a Disney Plus teniu una sèrie molt interessant, molt, molt interessant, molt divertida, que és Wanda-Vision, o visión y guanda, o guanda-visión. Una visión, una visión. És una sèrie que us recomano molt, que hem parlat alguna vegada aquí, i que aquesta sí que crec que és bastant indispensable per veure-la abans de la pel·lícula, però que si no, sí que crec que potser vas una mica perdut. Sí, ja. I res més, us recomano que moltíssim que la veieu. Perquè, a més, tu la vas veure en una sèrie d'escrínecs, potser? Sí, correcte. A més, la vaig veure en escrínecs, en els filmacs. I què tal? Bueno, a veure, hi ha escenes. No és tota la pel·lícula en escrínecs. Escrínecs recordo que és un 3 pantalla, diguem, o 3 proyeccions, millor dit. És una pantalla frontal i dos proyeccions a les pareds, que el que et fan és omplir-te la imatge com en 360 graus. I la sensació està bé, és interessant, però no aporta molt més a la pel·lícula, també t'ho dic. Sobretot perquè aquestes escenes amb les plantalles laterals no és durant tota la pel·lícula, sinó en escenes molt puntuals, molt concretes. I un al·licient més per al sovint i per nosaltres mateixos és que en aquesta pel·lícula coneixem una nova companya del Dr. Strange, que el qui li posa veu és la nostra Laia Vidal. Home, que bé, que bé, doncs... Per tant, tenim la Laia Vidal una altra vegada en un divés Marvel. Sí, sí, de veritat, molt bé. Felicitats a la nostra companya, que aquest any ho està patant, vull dir, a les platxes. Ara els ullens aniran entenent el per què ja no està cada divendres amb nosaltres, perquè va a tope de feina i no s'ha de cansar mai. La veritat és que sí, des d'aquí un petonet molt gran a la nostra Laia Vidal i ara, doncs, mira, jo crec que és un bon moment per retre i homenatge perquè aquesta secció abans es deia Laia Vidal i la Ciutat de les Estrenes, ara es diu La Ciutat de les Estrenes. Doncs arranquem, com sempre, aquestes estrenes amb la cartallera, perquè ara, des d'aquestes temporades que hem començat a incloure també les estrenes de les plataformes, no hem dubtat en seguir parlant de cinema, en seguir parlant de les sales físiques i és per això que arranquem programa avui amb aquestes quatre estrenes que ens proposen els diferents gènere, diferents directors, i, evidentment, doncs, quatre propostes molt diferents que podrem veure a partir d'avui en cinemes. Arrenquem, Raül, amb aquest thriller de terror sobrenatural, una pel·lícula dels Estats Units, que es titula Ojos de Fuego. Ojos de Fuego, sí. A més, és que és curiós quan hem buscat aquí a la cartallera aquesta adaptació basada en una novel·la de Stephen King, de la clàssica novel·la de Stephen King, que anava a la història amb una noia amb els extraordinaris poders, que ha lluita per protegir la seva família, i així, a la mateixa, de les sinistres forces que volen capturar-la i controlar-la. I aquesta pel·lícula, a mi ens anava moltíssim, i quan he vist el cartell, evidentment, dicostes, això és que han copiat fins i tot el cartell. És un trimec d'un altre intent de portar-ho a pantalla, de 1984, però t'ha comitzat, en aquell cas, per tu, jo, barbim, molt joveneta. Sabem que, si era del 82, doncs tindria dos anyet més, no més o menys, no molt més. Doncs això és un thriller de terror sobrenatural, tenim, inclús, un taquet front en l'apartiment. Sí, ho he vist. He vist el trailer, he vist el trailer. Sí, sí, em van posar l'altre dia al cinema. I, bé, a mi em fa molta por aquesta pel·lícula. No t'acabava de convèncer. No, gens, em dona la sensació que és un altre intent de... Aquest és el problema, que és el que pagàvem fa unes setmanes. Un dia matarà en Stephen King per coses com aquesta. Li donarà un jamacucó, perquè és que... Sí, el problema és que a Stephen King tampoc ho veu sempre amb els ulls, no? Clar, a veure, quan refa l'ingrés de les quals milions de dòlars, doncs, evidentment, se li passa a tots, saps? Però, clar... Amb l'únic que quasi li donen el jamacucó és amb cúbric. Amb la resta, amb el cúbric, perquè eren tu ràpidons. Perquè cúbric, deia, vull a fer-lo tuyo, però ho vull a fer mío, saps? Exacte. És del pal. Mira, i ara troba'l els dretxos. Ara ho veus? Doncs ara ja no. Què és del pal per fer això? Fes una altra cosa i ja està, no? Però ell feia allò fent una altra cosa. Ella feia una altra cosa, correctament. Jo crec que aquesta és la paraula, feia una altra cosa. Doncs això, aquesta setmana teniu estrenes de cartellera, de cinema, i això podeu revisionar l'antiga, podeu revisionar aquesta nova, compareu-la o simplement no naveu-la-la i naveu-la a una altra pel·lícula. Sí, aprofundim una mica més amb la Synopsia abans de passar amb la segona estrena. Vols dir que cal? No, sí, sí. És que sincerament, a veure si així m'autoconvenço d'anar a veure la pel·lícula, perquè la història va sobre Andy Vicky, que porta més d'una dècada fugint en un desesperat intent d'amagar la seva filla, Charlie, d'una fosc agència gubernamental obstinada a aprofitar el seu poderós do com a arma. Vindria a ser això, no? Els pares sobre protectors que hi hem protegit de la seva filla d'això, d'uns poders sobrenaturals. Però bé, jo crec que els que hauran de tenir poders sobrenaturals seran els espectadors per aguantar la pel·lícula. I passem a la segona estrena, que és el milagro del padre Stu, o, crec que el titular original és senzillament, però el padre Stu, sí, correcte, el padre Stu. S'ha de bastir, sempre. És una pel·lícula amb Marc Wolver, Mel Gibson i Jackie Weather. Vingut als Estats Units amb 124 minuts de durada, aquest drama que ens explica una història biogràfica sobre Stuart Long, un boxejador convertit en sacerdot que va inspirar a innumerables persones durant el seu viatge des de l'autodestrucció fins a la redemció. Bé, de veritat és que no sé, jo no havia sentit parlar d'aquesta pel·lícula i em té bastant intrigat, perquè Marc Wolver sempre el veiem en una altra registra, un registre més còmic... Jo he fet una mica de tot, no? Un malote, després ha sigut el comèdian, una mica de tot. Però també l'hem vist fent acció, per exemple. Sí, cert, cert, cert. De fet, potser el que més ha cabalcat molt entre els dos mons de l'acció comèdia i aquesta acció de l'Iran, que tan es porta als Estats Units ara, i sempre. Ara i sempre. T'ha faltat dir maregadament, no? Sí, maregadament. Però sí, sí. És que final entretenen, no? Final, què és una mica el que es pretén en el cinema? Jo sempre, sí. Pots aprendre molt, pots fer... Jo crec que per mi la premissa que tenia a Hitchcock, que després en parlarem, com van parlar la setmana passada, és precisament que anem a entretenir a l'espectador, anem a explicar-li a algú interessant, o com a mínim, que passin a una estona i s'oblidi del que passa més enllà de la butaca. Correcte, correcte, és així. I passem a la següent pel·lícula, Raül. Passem a l'Universo de Oliver, que és un drama espanyol dirigit per Alexis Mordante, que és director de videoclips i de documentals musicals, bàsicament. D'Edoz del Silencio, una mica de tot els pals s'ha trucat. Està pitjor d'una mitjana per Góven Fulgencio, Maria Leon, Pedro Casablan, i entre l'altres, no? Pedro Casablan, què vols, aquest tio, eh? A mi m'agrada molt, eh? Sí. És un actor bastant... També està bastant encasallat, però... Sí, evidentment, sí. Però sempre fa com de dolent, o com de... Però té un perfil molt interessant. Fa moltes comèdies, també. Sí, sí, correcte. Una mica de tot. Doncs això, us parlem de l'escinòpsis de l'Universitat d'Oliver, que situa en l'any 1985, on Oliver és un nen amb una imaginació desbrotant, que es muda amb la seva família al racó més al sud d'Europa, que això deu ser com a Andalusia, no? Sí, sí, sí. Per ahir, per ahir, de veritat. I es muda just quan està a punt de passar el cometa Jalli. Mm-hm. Casualitat, allà. Sí, sí, sí. Aquest és de veniment. M'acarà un avanç i un després en la vida emocional d'Oliver, que buscarà en les estrelles la solució dels seus problemes en el meu col·legi, en el barri, a casa, a sobre del seu avi, sobrenomenat el Mahara, que ja té tela, s'anima a ajudar-lo a interpretar el missatge del cometa i fer un pas al capdavant en el seu nou univers. De fet, no és la primera pel·lícula que parla de cometes i d'aquestes històries. No, no. I ara, de fet, quan n'has dit el cometa, s'ha manat la ment directament a Barcelona Nuit d'Estiu. Sí, Barcelona Nuit d'Estiu, que de fet va sobre també un cometa, les 6 històries d'amor que passen pel fet que passa aquest cometa, etcètera, etcètera. I no sé, és com molt interessant la premisa i, a més, tenint en compte que agafem aquesta història, un nen i tal, doncs pot ser molt interessant. Si vols pel·lícules de cometes, jo us ho recomanaria, perquè aquest problema es queda, no recordo el títol. No recordo el títol. No mires arriba, no. No, no, no. No, és una comèdia. És una pel·lícula sobre el pas d'un cometa, com una mica de multivers, com parla del doctor Estreny. Tot és un grup d'amics tancats a una casa, fent un sopar amb amics. I a partir d'aquí es comença a convergir un munt de multiversos diferents, o d'universos diferents, dins d'aquell sopar, dins d'aquella casa, fora d'aquella casa, i tot pel pas d'un cometa. I tots acaben tornant-se bastant bojos. És molt, molt recomanable. Ara, quan presentis la següent pel·lícula, jo proposco el títol i us ho dic. Doncs mira, ara ens anirem a parlar de ells transporten a mort. Una pel·lícula dramàtica espanyola amb una durada de 76 minuts, més que assequible, i tracta sobre la tripulació de... Bueno, ens situem en el 1492, entre la tripulació de Cristófol Colom, viatgen tres homes que ja haurien d'haver mort. Han aconseguit evitar les seves condemnes participant en l'insert viatge, però en arribar a les illes canaries fugen carregats amb una... una de les veles de l'embarcació. Mentre estan en el vell món, una dona tracta de salvar a la seva germana moribunda amb l'esperança que una remeira pugui ajudar-la. Tots dos viatges tracten de burlar a la mort. Tots dos viatges estan a la Mercè del Temps i la Història. Una narració que oscila entre el rat d'aventures, la revisió històrica, l'experimental i el poètic, que és una pel·lícula que ha estat en el Festival de Sant Sebastià i que té un esment especial. No sé, la veritat és que... Una mica d'història sempre va bé, eh? Sí, sempre, sempre. Cada que sigui destocada, cada que sigui amb aquesta al·legudia de la història, una mica amb aquesta... que segons he llegit aquesta pel·lícula, que és bastant experimental, que és com un to molt poètic i tal, però encara hi ha així... Interessant. Sí, i també és interessant... m'agradaria fer una mansió, encara que no és tan el guió, però crec que també és molt guai, el documental que ens arriba aquesta setmana, que és un documental de Giuseppe Tornatore, i que es diu Ennio el Maestro. Molt bé. I serà un documental que s'estrena avui, 13 de maig, amb la intenció d'ensenyar la vida del icònic compositor davant de sonores, des dels Espagueti Westerns, de Clint Eastwood, fins al cinema paradiso del propi Giuseppe Tornatore. Ens explica aquesta història del mític mestre, i sembla ser que hi haurà, hi haurà també espai per escoltar la veu de Giuseppe Tornatore. Evidentment Ennio Morricone, suposo que també hi haurà algun testet, d'alguna entrevista, o alguna cosa... Però és que Bernardo Bertolucci també està a parlar, per tant, vull dir, no sé és com... Totalment incomodable, sí, sí. Molt, molt interessant, no sé, ho he vist i m'ha semblat molt, molt interessant. Molt bé, mira, tinc el títol de la pel·lícula. El títol, el títol. Cometas, eh? Cometas. No ho usarava, dir-ho, perquè si m'equivocava. És Coherence. Coherència, no? Coherence. I la podeu trobar a Amazon Prime. Ah, mira. Així que, és una pel·lícula del 2013. Vasta Sitzes, va tenir bastant d'èxit allà. O sigui, és una pel·lícula molt, molt interessant. Bueno, mira... D'aquelles de Seure i... i per Àlia Tanseo, també t'ho dic. Home, poca broma, eh? Estem parlant d'un 7.1 a Film Infinity, que ja sabem que la plataforma... Bueno, el web Film Infinity és un web molt exigent. Nosaltres aquí sempre l'hem tingut molt com a referència. I a un 7.1, la veritat és que és molt, molt, molt interessant. Moltes ganes de veure-la. Per tant, ens ho apuntem. Va guanyar el Festival de Sitzes a Millo Guió. I també els Premis Got, tan nominada a Millo Nou Director. Per tant, molt... Més que recomanable, com diuen. Doncs si no l'heu vist, ja t'hi dic. Molt interessant, eh? Ja m'he impactat moltíssim. Molt bé, doncs passem a plataformes, no? Passem a plataformes, perquè aquesta setmana, jo crec que estem acostant a l'estiu, i això sempre ha sigut una senyal de... Bueno, s'apropa en estrena supolenta, no? De fet, tenim un judici que està venint. Sí, està fent xup-xup. Pablo, a nivell personal, eh? Està fent que... que vingui, que vingui. I una batard, també, no? La batard es fa al mes. Sí, la batard es fa al mes. Si no, el tornaran a atreçar, eh? Bueno, no sé, ara ja jo crec... Recordem que a batard 2 s'havia d'estrenar l'any següent d'estrenar a batar. Ja, ja, ja. Jo crec que ara mateix ja... és a dir, ja han ensenyat el pastís. Ara no poden amagar el pastís. Ara ja tenim primer tràiler, tenim ja promoció, vull dir, és difícil, ara. Ara ja està clar. Estiren enrere, sí, sí. Bueno, doncs, comencem amb Netflix, si et sembla, per una pel·lícula que fins ara estava Amazon Prime, no sé si continua estant, però donen salt, també, a Netflix, que és una teva cautiva, una pel·lícula del 2019, que ja ens va que s'entén al seu moment, a la seva cartellera de cinema, abans de... abans de l'apocalipsis, la nostra Laya Vidal. En aquest cas, estem parlant de una pel·lícula de ciència ficció, vinguda dels Estats Units i dirigida per Rupert White. Està personalitzada per John Goodman, Stone Sanders o Vera Farmiga, per exemple. I ens parla que en un barri de... en situen un barri de Chicago, gairebé una dècada després d'una ocupació per una força extraterrestre, aquesta nació captiva explora les vides de tots dos costats del conflicte, els col·laboracionistes i els dissidents. I fa deu anys, els aliens van arrasar el planeta, el planeta dels humans. Avui, un grup de rebels intentarà començar a recuperar. Doncs, mirants, quedem amb aquesta estrena a Netflix, aquesta pel·lícula que ens ve del 2019. I passem a les següents. Aquestes més recentes de l'any passat i es diu El Maestro de les Fugues, una pel·lícula de Polònia, acció comèdia, que ens narra la història d'un crim ambientada en els últims dies del comunisme a Polònia. La història d'un lladre heroi, una mica Robin Hood, un lladre heroi popular... Això m'ho he patillat jo, no sé si és una mica així... Sembla que ha funcionat. Robin Hood sempre ha funcionat. Robin Hood a mi m'ha semblat lladre heroi. És lo indispensable perquè hem patit si se'n ve. Sí, sí. Doncs això, aquest lladre heroi popular, que va escapar 29 vegades de la policia. Nimro... Naimro? Sí, algo així. Estava vivint en els seus propis termes contra el sistema, i l'enculcida... Bueno, l'amor, l'amor d'aquesta... de Muro, d'aquesta noia de Berlín, ho va canviar tot. És el que diem, no? Atacaments i sempre s'ha d'empatitzar, amb els atacadors. Mira la caça de papelia més, no? És llegit aquest matí, un article molt interessant, escrit pel nostre amic Xavi PSX. Sí. És precisament d'això, de com ens agrada empatitzar amb aquests atacadors de cinema, de sèries i de més. Aquests jovinguts, no? Sí, totalment, sempre, sempre. Doncs anem a una altra pel·lícula que va viure aquesta setmana a Netflix, encara que es va estrenar el 2015. És una comèdia espanyola dirigida per als Félix Sabroso, en què tenim un gran gestat d'actors reconeguts, com Javier Cámar, Can de la Peña, Carmen Machi, Julián López, Sécun de la Rosa, Pepón Nieto, Antonio San Juan... I aquesta pel·lícula és una comèdia, com una mena de metacine, d'alguna manera, en què Víctor, que diu haver rodat algunes pel·lícules que no ha aconseguit estrenar, reuneix, al voltant del seu llit de mort, amb la finalitat de representar la seva obra d'apòstuma als seus més fidels col·laboradors. La seva esposa clara, una dona rica a la recerca de la seva identitat. Andrea, un actriu que arriba a acompanyar-la del seu dentista. Raül és el seu fidel guionista i amic, que correix amb la seva parella una dibuixant frustrada i insegura. A més, estan Fabián i Marta, dos membres del servei que actuen com informers. Tots participen d'una insòlita convivència que serà com el rodatge d'una pel·lícula, en la qual té lloc un confús debat sobre les relacions i l'odigen de la seva inquietud en front de l'activitat creativa. Una pel·lícula que és una alegoria sobre la identitat i sobre l'ego dels artistes, en aquest difícil punt de creació. Doncs ens ho anotem, aquesta pel·lícula que podeu veure a Netflix des d'allà. O sigui que ja sabeu. I ens anem a... Des d'allà? No, perdó, des de demà. Si començo a ser meticulós, és des de demà. El dia 14. 14 de maig, perfecte. I ara sí, ens anem a una altra estrena, que també serà a partir de demà 14 de maig. Anna de Dia, una pel·lícula dramàtica espanyola amb 105 minuts de dorada, que ens narra la història d'una jove formal i educada en una família de classe mitjana tradicional. Està a punt d'acabar el seu doctorat en dret i entrar a formar part d'una empresa i casar-se, però no a ser realitzada. Un dia descobreix que una doble idèntica a ella ha ocupat el seu lloc. Duen a terme totes les seves responsabilitats i obligacions. En llavors es debat entre lluitar per la seva identitat perduda, o, pel contrari, intentar buscar la seva pròpia identitat aliena a tot el que suposava la seva vida normal. Una pel·lícula nominada El Goya, a millor direcció novel·la, el 2018, i en el mateix any també a la secció oficial de llar-matratges a concurs del festival de Málaga. Tenim, no ho he dit, Ingrid Garcia Johnson en el repartiment d'aquesta pel·lícula, que és un actriu que està creixent de forma exponencial, ara mateix en el cinema espanyol. Jo crec que li agura un futur molt interessant. Tot i que, a vegades, té aquell... Costa. Sí, té aquell tempo pesat. Costa, sí. A mi també en costa, també en costa. Sí, una mica. No m'acabo de... Depèn del paper. Sí, correcte. I depèn d'aquí el divideixi, etcètera. Correcte. Ens anem a la cartellera, en aquest cas, d'Amazon, perquè també entren noves pel·lícules en el seu catàleg. Com és el cas de Lola Índigo Laninha, una pel·lícula documental espanyola. Que bé, doncs ens explica la història d'aquesta cantant, que després del seu fugàs pas per operació en triomfo, també coneguda, com Mimi Doblegués, s'ha convertit en una de les grans estrelles del panorama musical nacional gràcies a èxits com Ja No Quiero Na. Ja No Quiero Na. Ja No Quiero Na. Bé. Ostres, la disconec. Sí, no és així. Sí, segurament, segurament, segurament. No sé. No, no, és que igual que els superadoris encara puc trobar, segons quina música em costa més. Passem en un altre tipus de vistaments. I parlant de vistaments, continuem amb Amazon, amb Fàtima la pel·lícula, que... És això? No ho has sentit mai? No, sí, és sentible, sí. Però d'aquí ha d'anar-hi més importància. Ja No Quiero Na. Ja No Quiero Na. Ja No Quiero Na. Jo t'he d'admetre que se'n divendres, em posa d'això i dius, jo no em vull donar, no em vols donar. Bueno, sí que he de donar. Sí, això sí, això. I ara estem ja amb la caludeta. Tant de soroll. Tant de ganes de terrassa, de debò, és al·lucinant, és al·lucinant. Bé, doncs passem a la última pel·lícula que ens porta. Mazzón, de fet. Sí, que m'he quedat a mitges. Fàtima, la pel·lícula. La pel·lícula. Lola Índigo i Fàtima, la pel·lícula. La niña, Lola Índigo, la niña. Sí, sí, són dos tipus de pèditions totalment diferents. Harvey Keitel, el cap davant, que no és poc d'aquest apartiment. Això és una pel·lícula, no? Sí. Em sembla que no és poc. També, també, també. Doncs aquesta pel·lícula senten en explicar la història d'un dels desenvolupaments religiosos més recordats de la història. Ens posem a situació a Portugal, en l'any 1917. Tres nens afirmen haver vist a la Verge Maria. Que bé. Quan la notícia és estent per tot el continent, milers de pel·legrins acudeixen el lloc per l'esperança de presencial mateix. Mira, que passa que no sabien que això havia passat i ja està, que no es va quedar allà, no? Molt bé, doncs mira, amb Amazon Prime hem estopado, però també ho hem fet amb film i... Sí, home, és que això... Home, és que... Que guai que és això. Jo també. Aquella escena de la tia que allò del parxec entra al hospital, comença a xiuar això. Oh... A més, és que estic veient, la faig una publicitat, autopublicitat, estic veient... Bueno, estic, no sé si jo vull dir alguna cosa, estic escrivint una novel·la, en què fa res, fa uns països de dies, escrivia un capítol que em recorda tant, aquí al virus. És que és meravellós, és meravellós. I, a més, aquí és boníssim, perquè això es diu Twisted Nerd i posa l'autoria, diguéssim, és de Bernard Herrmann. I dius, com pots dir això? Que Bernard Herrmann encara no hem parlat, perquè només portem un especial de Hitchcock, però jo suposo que en algun moment haurem de parlar de Bernard Herrmann, perquè també que... Sí, sí, totalment. Però bé, ara estem acabant ja aquesta cartellera, que, de fet, ho hauríem de fer el més aviat possible, si volem tenir un moment per en Hitchcock. Estem una vegada ràpid, les plataformes que ens quedem. Vinga, sí. Doncs sí, exacte. Filming ens porta a una pel·lícula que es diu Culpa, dramàtica, espanyola, d'Aivon Cormentzana, i que ens porta el repartiment amb Manuel Avellers, una pel·lícula que narra la història, que després de ser agradida sexualment per un conegut i incapàs d'afrontar la situació, una dona deixa enrere tota la seva vida i a refugiar en una cabanya. Estic parlant d'un drama i em surt aquí, que guarda espaldes. Avui estan quedant tot. Sí, les diuen tot. Podem tornar a tirar-la com la línia. Sabeu? Estic espantant l'esovidòn. Podem fer algun mal cutre, que és... Ara, bueno. Ara, ara. I will always love you. I will always love you. Estic fent una mica de principi hegità. Jo crec que avui els audients et fins tal, fins al nostre nosaltres, però jo crec que estem començant a recuperar una mica la gresca. Una gresca amb la Winnie the Pooh. Em dius amb això, un rollor bisón, i encara, un rollor bisón, això sí que té gresca. Semblem els ninotets aquells dels cotxes, que els hi balla el cap. Doncs una mica seria això. Well, pretty woman, t'imagines que resulta pareix. Tens temps de notícies, no sé si ho tenies controlat o no, però demà, dissabte, a la set de la tarda, que és en el Foment, fan un viatge a través de les bandes sonodes. Sí? I això, amb què? A la set de la tarda. Ara que ho dius, i no ho sabies, ja tenim l'emotiv del terror Molins. I saps quina és? No has vist el mail? Tarror Molins, el musical. Serà d'en pel·lícules musicals de terror. Serà brutal, brutal. Aquesta 41 nena d'exició anirà sobre els musicals de terror. Doncs sí, perquè fa por que estava pensant en coses molt semblants. Estic molt emocionat. Quan he llegit el mail aquest matí, no pot ser que els musicals de terror seran com el motiu principal i central d'aquesta edició que tindrà lloc del 4 al 13 de novembre en versió presencial i del 27 d'octubre al 13 de novembre en versió on-line. Increïble, no? Sí, però és el que és l'entena. Jo puc ser a la taula, que com a cinemagresca, volem fer un formatratge musical, de terror i animem els ulls que vulguin participar. Obrim càstigs. Té ramas llamadas. Té ramas línies. És molt dèbils. Jo crec que seria potent. No ho puc dir. Jo ho tinc imaginat. Algú t'hi puja, t'imagines? Sí, va per aquí. És una mica de terror, això. També podem fer alguna cosa. Ho veig, ho veig. Un gris zombie. La pel·lícula. Ho deixem obert, no et dic que no. Ho deixem obert, però tanquem una cosa i obrim una altra. La rapesca, comencem. Comencem. M'encanta, perquè està tan dents el programa. Tant multiverso de la locura. Jo crec que estem recuperant aquesta essència de bogeria. Volem tenir una càmera. T'hem començat a tirar papers, però no sé per què. T'he vist que has fet així. T'hem fotut en guió. T'he vist? Sí. La setmana passada ens vam quedar en que Hitchcock inicialment no tenia tan èxit amb la crítica com amb el públic. Algun dels motius era que a Hitchcock no li agradava filmar arguments complexos. Hitchcock estimava els suspens i pensava que aquest suspens s'ha de construir i que s'ha de demanar. Hi ha una sensació d'interrogants argumentals de les que crec que avui dia es torna a abusar massa. Penso que d'exemple, en un exemple ràpid, que van parlar fa uns dies, que ja ha començat amb una incògnita. I acaba la pel·lícula i dius on estan els secretos. T'has explicat un món d'història, en comptes d'ensenyar-lo i posar-me en una situació... No, faig més crítica. Jo crec que la feina més dura i més difícil a l'hora de fer un projecte artístic, audiovisual, és l'hora de triar el nom. El cap i la fi representa el projecte. Quan no tens un bon títol d'una pel·lícula, hi ha una pel·lícula a vegades que juga molt a la teva contra. Això, per exemple, Hitchcock era un especialista i no donava massa a història, li agradaven molt els títols curtets, psicosi, la soga, rebeca... Intentava solucionar-ho amb una paraula. I això mantenia l'intriga. Bé, una història simple, que permet utilitzar molts recursos visuals que expliquen i subrayen anàments simples i que l'espectador podran entendre de manera intuitiva. En canvi, una història complexa escaparia la comprensió intuitiva i faria que aquests recursos visuals resultessin inútil, bombardejant el espectador amb massa informació simultània, que hauria de ser resumida artificiosament en diàlegs. I això, per exemple, és un escenari de la teva contra. Qualsevol espectador té gravades a la retina i mateixes de les seves pel·lícules, però és poc probable que recordi un diàleg de memòria. A vegades passa, però un diàleg de memòria és difícil de recordar i imatges o escenes o fotogrames concrets és molt més fàcil de tenir-lo sent ment. A vegades, a la televisió de la teva casa amb el seu apagat, però l'argument del qual pot s'entendre a grans trets, evidentment, sense necessitat d'escoltar els sectors. Els seus començaments, el cinema mud, van marcar profundament el seu estil i la seva manera de dirigir, fins al punt que arribava a menysprear obertament els diàlegs. Segons Hitchcock, sempre m'ha costat molt aquest punt, no? No. No. Segons Hitchcock, els personatges s'han d'expressar la seva emoció mitjançant la interpretació facial i gestual dels sectors. El que diguin les paraules que pronuncien són el de menys. És més, en moltes seqüències dels seus metratges, les línies de diàleg arriben a contradir el que els sectors estan expressant amb el seu rostre i els diàlegs que eren, doncs, com a un mer... suroi de fons, per dir-ho d'alguna manera. I en qualsevol cas ha de ser, com a últim recurs, per explicar aquells elements documentals, massa complexos, com per poder expressar-ho mitjançant la simple imatge. Però que així i tot resultin necessaris en la trama, sempre, tots pots estalviar. Això és el que em parlo algunes vegades, en el cinema mut o en segons quins directors com Hitchcock, t'arribaven a posar en una situació i tu senties coses veient la pel·lícula i senties una tensió. I avui dia, inclús, a vegades, s'ensenya tant que els actors o el personatge, quan arriba a una situació misteriosa, sempre té un diàleg en plant, o què està passant aquí. És per complementar una cosa que, si ho haguessis fet visualment, t'hauria s'estalviat aquest diàleg. Hitchcock detestava particularment el que anomenava teatre filmat, aquelles pel·lícules que ho basen tot en els diàlegs i deixen de costar dels mecanismes purament audiovisuals, que per a ell era l'essència màxima del cinema. El que estem pensant als personatges és que hem de poder veure-ho, veure-ho a les seves cares. Paradoxalment, malgrat de la seva formació al cinema mut, i malgrat dels seus governments preus dels diàlegs, Hitchcock va ser un dels pioners a utilitzar sons i música, no com a meu fons ambiental, sinó com a recurs per introduir un element emocional o fins i tot informatiu en una escena, o per introduir personatges dels quals no veiem en pantalla. Un exemple cèl·lebre i mil vegades imitats succeeixen els pàgados, per exemple, quan els protagonistes estan tancats en una casa i saben que estan envoltats suceis, però ho sabem únicament perquè escoltem aquells suceis fent sud-oia a l'estadió. També serviria, per exemple, per expressar les emocions dels personatges, com, per exemple, la impressionant sequència del disjuntament en xantatge, on la meitat d'una xervada suposenament indescendent sobre un crim en el qual està involucrada, en Ionda acaba escoltant obsessivament la paraula naif, ganivet, i nosaltres podem entendre perfectament el seu estandànim. A la vegada del silenci més absolut pot ser tan important com el so, quan s'utilitza, evidentment, en el moment just. També parlant del perill, el perill en llocs inesperats, ell sempre deia que a moltes pel·lícules de suspens, d'uns altres directors li avorrien perquè estaven aferrades a determinats ciclitzers establerts, per exemple, el dolent amb aspecte sinistre, els paris que esperen en carrers i llocs foscos, segons ell, aquests ciclitzers estaven tan assimil·lats per l'espectador que aquest ja sabia quan succeïien. I què succeïia en aquell moment? Ells queixava que en moltes pel·lícules no eren realment de suspens, simplement limitaven a donar insults, a fer sustos, però no creaven una veritable sensació d'insertesa, sostenuda, que és el que ell sempre havia defensat. Són moltes les pel·lícules que ha fet Hitchcock, com a realitzador, però les descobrirem al lloc dels temps, tant de sonodes com deies tu, com la seva manera de revolucionar el cinema. Doncs sí, Hitchcock sempre ha volgut revolucionar els públics encara que el públic era aquí realment, tenia menjant de la mà. El que ha fet la crítica, al final, jo crec que l'ha acabat revolucionant i la gran majoria de crítics ara, si no admiren la feina de Hitchcock, és com que no s'entén, perquè Hitchcock és com el pare del cinema que coneixem, i molts dels referents que tenim ara, molts dels directors que tenim ara, han utilitzat de referent a Hitchcock, i a mi, com a mínim, em resulta més evident, és el de Tarantino, que té unes referències molt, molt Hitchcockianes, i que té aquesta manera d'ensenyar-te, aquest format d'ensenyar-te la història molt, molt narratiu, que també ho tenia Hitchcock d'una altra manera. Ho ha fet més bufins i demés, que ha dit que a les setmanes 20 anys ho parlem. Sí, no, hi ha els planos, els planos de Hitchcock, aquell planol del cotxe, mentre aquella dona, si cosis, està escapant d'algú que, de fet, en el fet d'escapar-se el que està fent és adentrar-se en un altre problema, i com en aquell rostre, en aquella cara, ja ho veus tot. Hitchcock, tu mostra tota la pantalla, i això és meravellós. Gràcies, jo crec que ara és moment de fer una mica de festa abans de marxar, perquè el que vull és estar desitjant, i després ja ens acomiadem en el programa d'avui. De fet, ha sigut un programa bastant esbojarrat, perquè no dir-ho, amb moltíssimes ganes de... ...cinema, de festa, i de passar amb bones coses entre tots. Sí, sí, y como siempre, queridas, queridos, amigos, familias, gracias por venir. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós. Adiós.