Has bailado con el demonio a la luz de la luz. El bobo habla sin pesar, pero el listo escucha. ¿Hablas conmigo? ¿Estás de cachambe? Vemos tus cosas que vosotros no queríais. Por favor, por favor, por mal hecho. Si no me escuchas, vete al infierno. Anda. Alegre'm el día. Doncs clar, català alegro, com vols que no te l'alegri. Benvinguts i benvingudes a Cinema La Grés, que el programa catalegre el dia. Avui arrenquem el programa des d'una localització molt diferent, perquè no estem als estudis de ràdio Molins de rei. Ens trobem el 08960 ràdio d'Esvern, el 98.1 FM, amb moltes ganes d'arrancar aquesta primera gravació que fem des dels estudis de ràdio d'Esvern. Doncs mira, per coses de la vida que estem aquí gravant, i la veritat és que els fa moltíssima il·lusió, perquè ja sabeu que ràdio d'Esvern també es pot sentir. El nostre programa se met cada setmana, per tant, també convidats esteu d'escoltar-lo al podcast, d'escoltar-lo a ràdio d'Esvern, ràdio Molins, a l'Instagram... bueno, el Instagram no s'escolten programes, s'escolten més aviat i Vox o Spotify. Però una barra, bona tarda. Bona tarda. Estic una mica hiperactiu. No sé si ho has notat. M'has atopat, m'has atopat avui. No, no, no, riuen els divendres i... M'has les coses a fer? Els divendres fa bastendres. Sí, sí, sempre. Com estàs? Què tal? Com va tot? Molt bé, molt bé. La veritat és que, com dius, molt content de poder gravar aquí, per primera vegada, diguem, dins del cinema a la Gresca, ens ho traurem, eh? No ens ho traurem, això de cinema a la Gresca, és una cosa que ens acompanyarà tota la vida. Sí, sí, sí, sí. Sí, és el nostre suplici. Però bé, ja et dic contentíssims. Intentem fer-me una mica amb els mandos? Estàs a gust, estàs a gust? Sí, sí, sí, d'entrada, sí, home. Perfecte. Sí, sí. Si la taula de so està al teu gust, tot... Fins que la cagui amb alguna cosa. No posis el vinil, eh? Que sé que hi ha un toc a discos per allà, ara no comencis a posar aquí a pujar vinils. Vinga, això és Cinema a la Gresca. Comencem! Potser aquesta podria haver sonat una mica més fort, però pot passar més. Sí, sí, sí. Mira bé, mira bé. Mira què hem vist. Què hem vist, Raül, aquesta setmana? M'hi he vist moltes cosetes. Tu has vist alguna cosa? Sí! O has quedat amb els headstoppers de fa dues setmanes? Headstoppers. M'ho repetiràs, eh? M'he quedat amb la banda sonora, amb la banda sonora d'aquesta senyora que és impronunciable al seu nom, a Dices Car, no sé què més. Ai, vale. Aquesta senyora, sí, sintetitzador. Bueno, està guai, molt guai. Jo crec que també ho havies dit, no? Sí, jo crec que sí. Raül Navarro, què has vist aquesta setmana? Mira, jo crec que aquesta setmana... Mira, soc seguidor des de principis de temporada, que ens van entrevistar el Valle Castellà, amb la Laya, com a mi, tu estaves en saltes projectes. Sí, sí. I ens van entrevistar, i des que veus, anem seguint els seus programes, i feien una pregunta a xarxes, que era quina era la teva, o que recomanessis una pel·lícula o una sèrie de la fi del món, no? Sí. I jo els hi vaig comentar, i us comentaré avui, sobre el col·lapse. Has vist el col·lapse? No, he vist el col·lapse. No has vist el col·lapse? En colapsaria, si veig la col·lapse. Sí, segurament sí. Segurament sí. És una sèrie pròpia de filming, que això ja comencem per bon camí, en què jo vaig estar molt content. A més, va arribar aquest col·lapse, ho ha arribat durant la pandèmia, en l'any 2020, i jo crec que estàvem tots molt sensibles en aquest fet, i tot plegat, i jo crec que en algun moment tots hem pensat a la fi del món en aquells temps, o fins i tot segons quin dia avui. I el cas és que vaig estar content de que arribés a veure aquesta sèrie, una mica vers en aquest sentit, sense una gran punt de promoció amb mi i una àvia darrere, sense uns comentaris a xarxes, que li dono un mes sin tant de bombo, i llavors la vaig gaudir sense saber que anava a veure. I em va agradar moltíssim. És una sèrie de, crec que són 8 capítols, autoconclusius, però de la vegada estan lligats entre sí, d'una manera molt subtina, això sí, i parlen sobre una suposa la fi del món. I una de les coses interessant que té és que en cap moment parlen, quan parlem de pel·lícules o sèries sobre la fi del món, sempre ens ve al cap, o sigui, sempre ens expliquen el per què, que si hi ha un monstre, que si hi ha una catàstrofe, qualsevol cosa. I en aquesta sèrie no ho expliquen, simplement ho deixen obert. Perquè l'important no és això, sinó és el drama que pateixen els personatges. Els actors es prenen cada vegada. Sí, els personatges. El sector està bé patitant, la veritat. Perquè, a més, té una curiositat, a més de que és molt crua en molts dels capítols, de una curiositat és que està rodada cada capítol, que està rodada en un únic pla de sequència. I això fa, visualment, encara més potent. Et fa que entri una miqueta més en el punt de vista d'aquella situació, que et formis part d'aquella situació. I em va encantar, la veritat. Molt, molt recomanable. Doncs mira, ens apuntem a aquest el col·lapse que podeu trobar filmint, i per allà no vamos. I per una altra banda, ja et deixo, també en parlant, aprofitant la fi del món i tot plegat, he repressat una sèrie que tu sí que també has vist, que és Tenta Moneras. Aquests dies he tornat a veure la primera temporada de Tenta Moneras. Aquesta sí que la compartim, no? Sí, a mi és una sèrie que a mi em va fascinar. Jo la vaig veure amb molta il·lusió, perquè, a més, a Xeveu el que feia era penjar cada setmana un capítol. Llavors t'havies d'esperar cada setmana i t'havies d'enganxar un nou, com antigament, com en Antonio, com en Antonio. Llavors havia d'anar veient cada capítol, i és que t'enganxava un huevo. És brutal. És impressionant. Jo vaig esperar a veure la sencera, tenir la sencera per poder-la audir. Sí, és el que fa la gent intel·ligent, sí. Per no haver de parar. Em agradava molt, i aquesta setmana, com a casa, la van començar a veure, vaig tu enganxar. És una sèrie que t'entrada amb tatrau, o sigui, t'enganxa, amb aquest fantàstic impressionant. Però sí que és veritat que té l'aguna... Té moltes... Jo crec que és una sèrie que... No l'aguna, sinó que té baixades. Jo crec que la paraula és descompensacions. És a dir, que hi ha coses que estan una mica descompensades. Per exemple, tenim actorazos, que fan papelones, i actors que intenten defensar un paper de merda. Llavors, aquí és el tema de... Bueno, tenim una Carmen Machi, que sabem que és una actriu per excel·lència. Sí. Que sempre, en el registre de comèdia, ha funcionat molt bé, però la poses en un thriller o en un terror psicològic, i encara funciona. Fa molta por, la Carmen Machi, en concret, sí. Sí, perquè, a més, també, com que no perta aquesta façana humorística que té ella, això fa que encara sentis més por pel personatge. I després hi ha altres actors que intenten defensar personatges més cotidians, però que, a l'hora, això els alluny a més, que l'espectador rebi aquests items més de cotidianitat. És com aquesta dificultat de... Bueno, el que diem sempre, de los modelos actores o de tota aquesta història, de que, bueno, el que has dit moltes vegades, de, bueno, pues me quito la camiseta, y enseño Pecho Lobo. Pecho Lobo o... O Pecho. Perquè tant és d'un sexe com de l'altre, si qui passa el mateix. Hi ha actors, no sé, qüestions d'actors, perquè de poc a l'actor, en si mateix, és el que diu, vaig a treure una samarreta. No li diuen que estigui la samarreta, evidentment. El director escoll un perfil d'actors, ja. Però, bueno, Tret d'això és una sèrie totalment... No sé, l'estètica és meravellosa. I és divertiment o pur i dur, sí, sí. I tens tu, vinga, ja no et trec més. En el meu cas, com que has parlat de sèries, jo començo amb sèries, i vull, no parlar d'Herstoken, vull parlar d'un tema que havíem estat comentant fa unes setmanes, que va ser Sherlock, que vam estar parlant d'Artful Conan Doyle, Sherlock Holmes, etcètera, etcètera, i agafo el... d'això, el relleu, per parlar de la sèrie Sherlock, que la vaig començar l'altre dia, a la primera capítol, i em va semblar un material molt interessant. Em va semblar una sèrie realment interessant, sobretot perquè després es va fer les pel·lícules de Guy Ritchie, i a mi m'ha remès molt el material de Ritchie. M'ha recordat molt, sobretot la banda sonora, m'ha recordat moltíssim a la banda sonora que Hans Zimmer va composar per les pel·lícules de Ritchie. I la sèrie en si té un... té un algo, Ritchie, saps? Ritchie. Ritchie, no? Sí, té algo. Sembla com un spaghetti, una salsa. Salsa Ritchie. No, la cosa és que té un algú que a mi em recorda a Guy Ritchie. Em recorda molt la càmera, aquesta càmera que es mou, aquests personatges, aquests picats contra picats, aquest moviment, aquest tempo. Guy Ritchie, juntament amb Tarantino són directors que jo sempre els assimilo molt, sempre els tinc com allà, que són estètiques que a mi em remeten molt, potser perquè m'agraden, i per això és com les... Exacte, les poso com a paral·lisme. I realment el material que hi ha a la sèrie, no sé per què estic dient tan material, però bueno, la sèrie de Sherlock crec que té moltes referències a tot això, de més que Benedict Cumberback fa un personatge molt interessant, i el seu company de cena, que ara no recordo un nom, el Hobbit de tota la vida, el Hobbit, el nostre amigo Hobbit, també és meravellós aquest Watson, aquest Watson que veiem, no sé, amb ganes de seguir la sèrie i d'anar-vos explicant, però de moment les primeres impressions són molt bones. No, jo les comparteixo, vaig veure quan van fer l'especial de Sherlock, no hi ha vist aquesta sèrie, i vaig veure els dos primers capítols i totalment ho comparteixo amb tu. Sí, sí, i això que diuen, que els tres primers capítols són els més feixucs de la sèrie. Ah, mira, doncs, mira. Sí, que els primers són més feixucs, però que comences a entrar en els personatges a partir dels 4 o 5 capítols. No sé, ho haurem de veure. Per altra banda, si deixessin les sèries a part, m'agradaria parlar també d'un tema que jo crec que és bastant interessant, que és la saga de pel·lícules de Kingsman. Ah. Sí, del Kingsman Servicio Secreto, la segona... No me'n recordo com es diu, però, bueno, aquesta saga de pel·lícules, jo crec que és una saga bastant interessant, una saga que no sé si obriqueu, però tenim un Tarot Neggerton per allà, tenim la primera, crec que és com Samuel L. Jackson, Samuel L. King. Després, bueno, tenim un repartiment bastant interessant, i a mi és una és una saga que realment em provoca bastant interès. També potser perquè té un estil molt semblant, a Guy Ritchie, tornem a Guy Ritchie, no sé per què, tots els caminos lleven a Guy Ritchie. Sí, sí. No sé, és una saga de pel·lícules que m'agraden molt. La primera, en concret, va ser bastant a la segona. Vaig trobar que era una molt bona defensa de la primera, sobretot perquè teníem cameos del Tonjón, complicat, fer cameos, aquestes coses, i la veritat és que tenim el cameo del Tonjón. Sí, l'hi devien. I també és que Tarot Neggerton i el Tonjón sempre han acabat treballant junts d'una forma onada. Llavors, no sé, és com molt curiós. Tenim la primera, que és del 2014, la segona, el 2017, i va ser ara el 21, i vam trobar la tercera. Aquesta l'has vist, jo no l'he vist. No tinc molt bones referències, però encara no l'he vist. No té molt bones referències, però jo crec que és per la següent. Voldemort. Voldemort. Ralfitness. Jo crec que és un actor... Jo no sabia que era el Voldemort fins... Fines. Jo no sabia que era el Voldemort fins que vaig veure el documental aquest que van treure el Nadal, que van treure aquell documental de l'aniversari, si és Voldemort, saps? Que no hauria de ser un problema, al final, és el bo dels Fines. Perquè el seu germà no... Sí, no. La qüestió és que aquesta saga de pel·lícules, jo crec que hauria de ser dos. I aquesta tercera... A veure, no sé com dir-ho això. La tercera, jo crec que és una pel·lícula més interessant, a mi em va resultar molt interessant a nivell de trauma, a nivell de història. Però potser hauria agraït un xiamalan. Sabeu que xiamalan multiple ens va deixar tots flipant quan al final de la pel·lícula enlliga la pel·lícula amb una pel·lícula que ell havia fet 20 anys abans, que estem parlant del protegido. Doncs aquí, jo crec que hagués molat molt algú així. És a dir, tu agafes el producte, tu agafes el tal, fas una pel·lícula que, bueno, que val... No cal que sigui tan arriscat com va fer xiamalan. Pots dir que té a veure amb Kingsman, vale, pots dir-ho. Però que no sigui com el reclam, perquè tu vas allà a veure Kingsman. No has entès que la gràcia és que sigui aquest el reclam, la gràcia per ells, per la pasta. Però jo crec que no els funciona, perquè després tenen crítiques dolentes i tenen un cinc de mitja. I si no hagués sigut per aquest tipus de promoció, jo crec que aquest cinc hagués pujat a un 6 i mig de mitja, perquè realment la pel·lícula és bastant interessant. Tenim escenes realment interessants que fins i tot et poden arribar a remetre a 1917. Vull dir, jo hi ha escenes que a mi em remeten molt el tipus de treballar de la pel·lícula 1917. Vull dir, no ho sé, hi ha planos interessants, hi ha coses que realment... Hi ha coses de la trama que trauria, evidentment. Hi ha coses que no tenen massa lògica, hi ha trames que dius... Però la història en sí crec que és interessant si la desbanca és una mica de Kingsman, el servició secreto, i ja la lligues al final. Perquè al final ja la lliguen, ja la lliguen amb la pel·lícula, però és com... No ho sé, que potser ho hagués desvinculat una mica més. Perquè, clar, no tens de cop i volta, no tens d'Aron Egerton, no tens res perquè és com el que ha passat abans. Saps? Són com els Orígens. És una pel·lícula que va dels Orígens. No és una tercera part. Una tercera part, però una precuela, no? Sí, clar, però no sé, no m'ho venguis com Kingsman, saps? Ven-m'ho com... La precuela de... Ah, tu el que molestes és el títol. La publicitat en general. El títol i la publicitat en general. Vull dir, jo crec que no està ben formulat. Però és un tema propi, és un tema personal. La pel·lícula està bé i és interessant. Per tant, no s'ha de decidir res més. No, no? No sé si els premis s'ha de rebre. Ah, sí? Començant amb re. Ara representa que serien d'estar amítim en programes. Però ara deuen ser el compte o les 11 de nit. Jo què sé, perquè com que ha fet els premis... Ah, pensava que ho deies, perquè com que han canviat d'hora... Sí, exacte, ara em trobo... No sé quin hora de com seràs Aren. Vues a saber. Podria demanar a els lluis que els tiquessin, diguéssim quin hora és, No té cap sentit perquè no estem a l'estudi ara mateix, perquè hem gravat a les 10 del matí. Sí, sí, sí. Llavors, quina hora és, Raül? Doncs... les 10 del matí. Ah, perfecte. Això és la Cartellera. Ens anirem a la Ciutat de les Estrenes. Bé, doncs dit això, que et sembla si fem una Cartellera així mega expres i em deixes una estoneta per a la Rapesca. Tu tens teca, avui, amb la Rapesca. Bé, jo crec que amb un programa, amb un tema com Hitchcock, tindré teca, no només per a 4. És el Vodem Hitchcock. El Vodem Hitchcock. No, la veritat és que em sembla perfecte, Raül, o sigui que ens anem a les Estrenes així ràpidament. Què destacaries tu, per exemple, de cinemes? Jo, de cinemes, destacaries, sense dubte, Espejo, Espejo. Jo, per mi, em quedo amb aquesta espanyola dirigida per Marc Creuet, que és el director del dret d'Huerto, que va tenir tan d'èxit en el 2017, però també de la sèrie Benvinguts a la Família, per exemple, que a mi m'encanta. És una sèrie molt, molt divertida, que podré trobar a Netflix i a TV3 a la carta. I aquí fem publicitat, també. El repartiment està malent al Tèdios, Antimillan, Natàlia de Molina, Carlos Sadeces, Carlos Barrem, Betsy Túrner, Maria Dane, Toni Acosta, Loles León, o, inclús, la última petició que podrem veure en cinema de Verónica Forquer. Oh, ja només per això ja crec que es mereixen al cine. Doncs sí. Us parlo una mica de la sinopsis. En la vida braguem constantment amb nosaltres mateixos. Una part de nosaltres vol alguna cosa, però l'altra desig al contrari. Alvaro, que és Santimillan, Cristina, Paula i Alberto, són quatre empleats en crisis que treballen per una mateixa empresa cosmètica, lluitant pel que volen mentre s'enfronten els seus tropis reflexos davant el mirall. Ambició, por, amor i traïció es barregen en aquesta divertida i original comèdia sobre la identitat. A vegades el teu pitjor enemic ets tu mateix. I això, amb un mirall, ho podem comprovar. Abans parlem de tinta moneda, el mirall és espectacular. Sí, sí. Gràcies, això. És genial, és genial. Doncs sí, aquesta és la que destacaries de Cartallera. Raül, jo me n'aniria ara a comentar alguna coseta d'Amazon Prime, perquè hi ha tres pel·lícules que poden ser molt interessants. Som-hi. Dos i una sèrie. Dos i un programa de televisió o sèrie, digue-li con vulgis. Digue-li con vulgis. Mira, jo rancaria Memma, que és una pel·lícula que a mi em va agradar molt per la seva estètica, per els actors que surten a camí, doncs m'agraden molt el... T'ho diré cantant. Anna Taylor-Joy. Anna Taylor-Joy i l'home que es diu... Bill Nagli. El Bill Nagli, que a mi m'agrada molt, el senyor. És, bueno, actorazo inglés, vull dir, meravellós. Una pel·lícula que podreu veure a partir del 20 de maig a Amazon Prime, és una comèdia dramàtica, que ens ve de la reina unit que ho comentàvem, i és... Emma, és la història de Gineostin, el cinema. És la història de Gineostin, el cinema. I, bueno, ens explica la història d'aquesta Emma, que és intel·ligent i rica, jove, que, bé, doncs és una reina sense rival en el seu petit poble. És una nova adaptació de la novel·la de Gineostin, publicada al 1815 sobre la vida de la jove Emma. El guió és a càrrec de la novel·lista, guanyadora del premi búquer Eleanor Caton, que l'any 2013 es va convertir en la més jove a rebre al prestigiós guardó. I és una pel·lícula que, si no m'equivoco, va estar nominada als Òscars de l'any passat. Sí, com a millor mastuari, sembla, i algo així. Sí, és una pel·lícula que estèticament és meravellosa, i a mi em falta una mica de punx, perquè a mi aquestes pel·lícules d'època m'agraden amb una mica més de punx, però reconec punx en el sentit de l'humor, de l'estridència, de tot, no? Però em va semblar molt, molt interessant. I ve d'això, com deies, d'una novel·la de Gineostin, que és, jo crec, una guió perjuícies de les més adaptades de la doctora. Correcte, correcte, sí, sí. Doncs jo et recullo el guant, i tido molt per sobre, que viva Amazon Prime també aquesta setmana, avui mateix, Trolls 2, la gira mundial. Trolls 2, més de lo mateix. La Laia, la Laia dublava alguna cosa a Trolls 1? Sí, feia algun personatge. A Trolls 2 no ho sé, però a Trolls 2 sí. I us recomano una coseta que vaig veure de la primera temporada, em va agradar molt, vaig passar una molt bona estona, que és Loll, Situíes Pierdes, que torna en aquesta segona temporada, presentada en aquest cas, ja el primer era presentada a la Santia Escobura, i en aquesta Carolina Iglesias i Síbria Abril. No sé si són 12 personatges famosos, comedians, que han de fer... Intentar no viure. Durant 6 hores que estan tancats. Totalment recomanable. Sí, sí. Què et sembla si tirem, si vaig a la La Pesca, i després si tenim temps... La prenem al programa. Sentim la pressa, però entre premis i històries, avui anem una mica de bòlit. Sí, sí, doncs vinga, va, som-hi. Això és La Pesca. Unes setmanes més, la tercera, d'aquest mes de maig, ens atuem amb el mestre dels suspents, parlant de com treballava, més que dels seus pel·lícules concretes, perquè, al final, qui no ha vist una pel·lícula de Hitchcock, el director del cinema, que va estar passant a l'estat, que va estar passant a l'estat, que va estar passant a l'estat, que va estar passant a l'estat, que va estar passant a l'estat, que va ser la de cinema que va estar passant a les tres setmàtates del cinema, el que едem, en el cinema mut, en el sonor i en el color. En els dos programes anterior, vam quedar en molts aspectes que feien diferents el cinema de Hitchcock. Les seves seines, per convertir-se en un dels realitzadors més frequentats de la història. I és que ell sempre concebia la totalitat de la pel·lícula, el seu cap, abans de posar-se de la càmera, i, d'aquesta manera, me'n moditzava les escenes que, per a ell, eren indiscutibles que apareguessin al muntatge final. Tots recordem escenes cerebres de les pel·lícules, com aquella de la dutxa en psicòsit, que es basa en l'anomenat muntatge accelerat. Això és una multitud de plans molt breus, des de diversos angles, que s'accedeixen ràpidament en la pantalla per compons de l'acció. Això, a més de respondre a l'intent Hitchcockiano, de crear neguit emocional amb l'espectador, mitjançant els focaments inusuals, li servia per deixar la seva imprenta personal a la pel·lícula. Era una manera de garantir-se que els caps d'estudi no anaven a tocar les seves escenes, perquè senzillament no sabrien com muntar-les, no sabrien per on començar. D'aquesta manera, lli donen a la sala de muntatge un munt de plans aparentment caòtics i inconnexos, els executius es convencerien que únicament Hitchcock sabria com treu alguna cosa en sentit de semblant caos de material. I en certàvem, ells sabien perfectament el que havia de fer. Però només en el muntatge va destacar, també, on col·locava la càmera i quan o com la movia. Podríem dir que crearia així també la visió actual dels videojocs. I això, de quan Hitchcock va morir, els videojocs models ni tan sols existien. Però el seu gust de la càmera és molt similar al que podem veure en diversos videojocs actuals, on el jugador veu l'acció d'una primera persona i a través dels ulls del seu personatge. La manera molt similar, Hitchcock usava la càmera per situar l'espectador en la primera persona de l'acció i va ser un dels principals desenvolupadors de les tècniques de la càmera subjectiva. A vegades, la càmera escrotava els espais, gairebé com si estiguessin implantant els ulls d'algun curiós que ens somés per l'escenari. I així feia part d'hi sap l'espectador d'aquesta espècie de curiositat per comprovar que hi ha una habitació en un carrer, en un veïnat, en moltes altres ocasions la càmera vola lliurement com a representació directa d'aquesta curiositat innata de l'espectador. Moltes altres vegades, en canvi, la càmera es converteix en els ulls del personatge principal i l'espectador veu directament el que el protagonista està contemplant, normalment mitjançant un pla contra pla que bascula entre su objecte observat i la reacció del protagonista. En aquest esclar, no es tracta de contagiar l'espectador d'una curiositat abstracta, sinó de les concretes pors del protagonista davant la situació. Què més podem dir? Hitchcock en general no componia les sequències entre posant una intenció estètica. La seva intenció seria ser primer abans de res negativa. Penseven afectar al públic prement les seves emocions primàries, però, de la por, la curiositat, etcètera, i no recorren a l'emoció estètica. Prema aquestes emocions bàsiques que hi ha segament en què es necessita d'utilitzar un tipus de pla per a cada situació emocional concreta. Així, els moments de clímpics emocional estan caracteritzats per a encuadraments sinusuals, verticals, oblícs, deformats, etcètera, prenejats per a la causa del neguit visual de l'espectador, o bé per a plans molt pròxims per a involucrar l'espectador en l'acció. En canvi, els moments tranquils es caracteritzen per a plans molt més horizontals i ben encuadrats, on la càmera pren més distància de l'acció i on la imatge és més convencional, permetent que l'espectador relaxi a la seva otaca a no percebre gens de res anormal. En 1958, en Vèltigo, va inventar un moviment de càmera que després s'havia utilitzat en moltes altres pel·lícules, i que, amb el temps, es va batejar com el frum de Hitchcock. Està quedat un frum combinat amb un moviment físic, traveling, que per no era. El personatge es mou cap endavant mentre el traveling va cap endavant. El contrast entre les dues maniobres crea una sensació de malestar i de distorsió, i per això es va fer tant i tant important perquè a nivell negatiu donava molta força als planos. Hitchcock va ser també un dels prioners a utilitzar el color com a llenguatge en si mateix, llavors va ser imatat per multitud d'altres directors, i de fet això s'ha convertit en una cosa molt comuna del cinema costatiu, fins al punt que s'hi esteixen estudis sobre les tonalitats concretes associades fins i tot a gent a les concretes. Hitchcock usava el color per establir el to emocional d'una seqüència, però també per altres fins i d'ersos, particularment al centrar l'atenció sobre determinats objectes o personatges. L'exemple més famós succeeix en vèrtego, durant la primera part de la pel·lícula estan completament absents de la pantalla, dos colors bàsics com el vermell i el verd. En queda que l'espectador no ho sap, la seva percepció conscient sí que nota una falta d'equilibri traumàtic, i això crea un cert neguit visual en el públic, d'acord amb el neguit que ser una protagonista a causa de la seva solitud. L'espectador encara que inconscient i sense donar-se, ser que els colors que estan absents i no els troba. Per això, quan acompareix per primera vegada Quim Nova, que és l'objecte de l'obsessió d'alluny s'estigua, ho fa vestida de verd i assegura que ha costat un aparell de color vermell molt intens. Aquesta, subjecta de visió, satisfa tant el protagonista que troba l'objecte de la seva obsessió com el públic, que se sent a geoget amb veure que, per fi, aquests dos colors apareixen en pantalla. Així no importa que cada espectador com creu senti la mateixa atracció que sent el protagonista al veure Nova, perquè, mitjançant un procés paral·lel, l'espectador sentirà el mateix que ell quan veu aquella dona en un restaurant. En la seva etapa de blanc i negra Hitchcock, recorria els contrastos d'alluny de manera semblant o com usava feia servir el color. Encara que lògicament, la paleta de possibilitats són... era molt veritat, era molt diferent en aquest sentit. En molts dels moments climàtics del seu cinema, quan el protagonista està a punt de fer avançar la història, apareix algú del nou res, que desconeix la tema principal, les dificultats del protagonista i que la sensació de donar-se, amenaza amb avui anar la situació amb la seva sola presència. Hitchcock utilitza la casualitat o la mala sort per posar l'espectador a la vora de la seva utaca, ja que veiem el protagonista en perill, però s'humiten ni a punt d'una i no a punt d'una situació quotidiana, que res té a veure amb la menaça principal, de la qual resulta difícil sortir i que li està imperint a aconseguir allò que necessita. A les pel·lícules de Hitchcock hi ha gairebé sempre una espècie de deu maliciós que s'encarrega de les tablos a bromes als personatges, i com més delicada és la situació del personatge, més bromes aquest tipus li gasten. Però Hitchcock, el suspens, no consistia en mantenir el públic en l'ignorància i en voltant de missatges o deixant que les amenaces els sobrepassessin. Si no el contrari, la gent que mirava la pantalla havia de tenir molta informació, havia de conèixer allò que podria aconseguir els personatges del film, i havia de saber on, quan i com espedava el perill. En cas contrari, el que supereix l'efecte és clar, o l'efecte crit, o l'efecte subtat, que dura penes unes segons i no és l'efecte suspens. Efecte suspens que Hitchcock podria prolongar gairebé tant com hi vulgués. És per això que Hitchcock va fer sempre una autèntica campanya en contra de l'Ocurdo Nuit, les típiques pel·lícules, les altres flibesques de les que hem parlat setmanes anteriors, on tots són preguntes i els misteris van destapant poc a poc. Hitchcock, al contrari, mantenia únicament un misteri, o unes poques preguntes sense respondre, els vini pel que la història funcionés, però a la resta de les respostes les llogava l'espectador per endavant. Els personatges del film, en canvi, havien la informació exclusivament en un moment clau, quan els espectadors ja havien processat el que estava succeint en pantalla. La famosa bomba sota la taula. El director ensenyava la bomba sota la taula, però els personatges ignodaven aquella bomba sota la taula, i així l'espectador partia perquè tenia més informació que els mateixos personatges. Jugant en aquesta mateixa línia, a Hitchcock va donar l'origen a un recurs que ja s'havia fet servir des dels principis de l'humanitat, quan l'espectador va començar a explicar històries, però li va donar nom. Bé, no sabem si ell o els seus gronistes, però el cas és que ell ho va començar a explotar cinematogràficament parlant. Estic parlant del MacGuffin. Segur que heu parlat, heu sentit alguna vegada, jo crec que inclús alguna vapeça hem fet anterior en les primeres temporades que parlava del MacGuffin, però què diria així us ho recordo. El MacGuffin és un element de suspens que fa avançar la trama, encara que en realitat no tingui la major elevància en ella. És a dir, és un element excusa que és d'habitar l'importància per als personatges i que els incita per seguir-lo o salvar-lo, depèn del cas, però que no té gent d'importància en els dies narratius per a l'espectador. Seria en 39 escalones on començaria a popularitzar aquest tema amb MacGuffin. És considerat com el primer MacGuffin de la història. En aquesta pel·lícula resulta en ser el pla d'un motor d'avió avançat, emmagatzemat enlamint d'un intèprets de Bodeville, però en realitat la pel·lícula t'acta sobre la lluita desesperada d'un home acusat injustament per resoldre un misteri per poder netejar el seu nom i viure en pau on s'hi mateixa. I avui dia encara es fa servir aquest concepte al MacGuffin, en realment, al Mararable Fiction, per exemple, a l'Aneï del Senyor dels Aneïs. Inclusament a dos de dos seria un MacGuffin per tota la sala de Star Wars. Si m'apureu inclús, el mateix personatge d'Indiana Jones és un MacGuffin, ja que sense ell els aconteixements de les seves històries haurien estat els mateixos. Ell no és ell el que fa canviar el curs d'aquestes històries o d'aquests aconteixements. Bé, crec que la cosa ja està desvàdia amb massa i pot ser un bon moment per deixar aquí la repès capatjada amb un MacGuffin per la setmana vinent on la reprenem amb l'últim capítol, m'agradàvem, de la gran mestre Hitchcock. Bé, doncs em sembla que m'he quedat sol a l'estudi. Ja deia jo que no em contestava, no interactuava amb la meva presentació que he fet amb metalleta, però vamos d'aquí a que marxi. Hi ha un pas, demana-li culpa als alçullents per aquesta bogeria que portem de temporada en general i de programa en concret, però no sé buscar... Mira, mira, està a l'estudi al costat. Sí, ha aprofitat que jo he començat a parlar de la meva repèsca i jo crec que l'interessa poc perquè ha anat a l'altre estudi. Em sembla que l'estan entrevistant. Ah, clar, serà per l'espectacle que es trena properament. Ah, doncs, mira, farem una cosa, farem com una connexió pirata i connectarem amb l'entrevista a veure què ens hauríem d'aprofitar i així m'està el viu i a veure l'entrevistar-ho. Llavors, res més, m'acomiado, intento punxar aquí l'entrevista de la Justa, que li està fent anar mateix en aquests moments de la Mireia. Aquí al ràdio les veu i res més. Veus? Veus? Veus que et puc punxar l'entrevista? Bé, us deixo per l'entrevista. Així serveu de l'espectacle que fa, properament, el Dani, amb la sort de la seva companyia Maraméva. I ens escoltem la segona moment. Adéu. O peça, que es trenem, en menys d'un any. Llavors, molt contents, molt feliços d'aquesta obra que es trena i bueno, és que estem molt contents. Hi ha canvi d'actors o d'actrius, canvis de cares, de veus, que més o menys estem acostumats a escoltar amb amamia o amb Maraména Quim Nadal. Sí, sí, sí. Hi ha coses molt guais. Moltes coses molt guais. Sí, és que... perdoneu que no pugui parar de somriure, però sempre que vinc a la ràdio parlar de Maraméva és com que... Sí, és com el meu fillet. La companyia, jo me l'estimo molt, m'estimo moltíssim a tots els integrants que formen part d'ella perquè la viuen, la viuen, i s'estan desvivint. I realment, en aquest xipi, veureu cares noves, incorporacions noves a la companyia, inclús tenim una noia que s'ha entrat en contra rellotge, en menys d'un mes ha entrat a formar part de la companyia per fer-se càrrec d'un personatge semi-principal. Per tant, és un repte molt gran, però segur que ho farà genial, com la resta dels seus companys. I després veurem que ara, en el xipi, a la versió de l'octubre, no les veu veure, i ara, doncs, si ho fareu. Sí, sí, i no sé... després canvis de personatges, jo, per exemple, en el xipi, la versió d'octubre, feia el protagonista. En aquest cas faré un actor, un personatge més secundari, perquè, a més, també torno a agafar la responsabilitat de dirigir, i em veig incapaz de sostenir un protagonista. Si un protagonista és impossible quan estàs dirigint, i més si ets tan metòdic com jo, que m'agrada com que les coses surtin bé. Escolta, per la gent que no sap ni qui és el xipi, ni què vol dir l'última nit del xipi que ens estigui escoltant, és un era, en lloc emblemàtic de Sant Just, però fer-nos una mica cinc cèntims de què va ser aquest xipi. Doncs sí, mira, el xipi va ser un cabaret... bueno, no sé si el definiria com a cabaret, el definiria com el local de festiu, l'udicó festiu, que allà havia Sant Just era restaurant, bodes, botizos, comunions... Es manegava allà molta influència, hi havia molta gent d'influència que anava en aquest meravellós establiment, que va tenir més o menys en cabuda entre els anys 50, 60, que allà es van adateriorant i van a tancar les seves portes. Nosaltres què fem? Nosaltres ens sementem d'això, ens informem, ens documentem, i quan tenim tota la informació, l'agafem, la tanquem i la deixem en un racó. Què vull dir amb això? Vull dir que no ens basem en fets reals. La nostra història agafa com a referent al xipi. Us inspireu. Exacte, nosaltres agafem com a base que hi havia un local que es deia xipi, que estava aquí Sant Just, que estava situat al carrer de la Creu, perfecte, fins aquí tot bé, però nosaltres ara agafem tot això i el que fem és escrivim una història amb personatges inventats, amb coses que realment no van passar, no era realment ben bé un cabaret com nosaltres ho pintem. Nosaltres pintem un cabaret mig prostíbul i no era així, realment. Nosaltres el que hem fet és adaptar-ho mitjançant a referències. La gent que li veien els musicals veuen referències a la jaula de les loques. Volem referències a cabret, a Chicago... Inclus els més escèptics podran veure referències a Shakespeare. Per mi m'agrada molt Shakespeare. Quan el dramatisme hi ha escenes molt Shakespearean, evidentment, adaptades a la contemporaneitat, però hi ha una mica de tot això, perquè el cap i a la fi... A mi em fa molta gràcia quan la gent, lo típic, que passa sempre a Eurovisió o a qualsevol tipus de concurs, que passa allò de, és que m'hi han copiat la cançó. Home, clar, és que és molt difícil no copiar les coses. És molt difícil. Llavors, nosaltres què fem? Nosaltres acceptem que no és que copiem, és que agafem del que coneixem. Quan no sabem crear més, perquè no tenim les eines suficients per crear, el que fa a l'ésser humà és a tots els estímuls que va rebent... Es va transformant en alguna cosa nova. I nosaltres és el que fem. Has dit que us veu documentar, que vau buscar fons d'informació... Ah, Jordi Amigo. Gent del poble, estic pensant, eh? Josefina Modulell també crec que va passar pel vostre arxiu de la meva companyia per informar-vos, i a través d'això veu imaginar-vos, ho imagino, perquè, clar, fotografies en tenen poques, no? Hi ha molt poques fotografies. Hi ha molt poques fotografies. I, a més, també hi ha molt poca concreció dels anys que nosaltres estem creant la història, i hi ha molt poca documentació concreta del que es feia allà. Llavors, és molt difícil, és molt difícil fer alguna cosa en pes. Clar, perquè que hi havia diaris, les crits de la pista... Hi ha diaris, fotografies de la època, inclús follatons de la festa major... Hi ha coses, hi ha coses, però tot és molt burros, tot és molt... No pots agafar-ho d'enlloc, no hi ha d'on agafar-ho. Sí, ha recorregut també la memòria social. La memòria em refereixo a la gent que recordi que en aquella època va ser-hi, no? I que et pugui dir, va passar això, o venia aquesta gent, perquè venien personatges, personalitats. Sí, sí, venien personalitats, però, clar, cadascú t'explica la seva història, saps? Perquè, per exemple, a mi em van dir que havia vingut la Lola Flores, que et trobes una altra persona i et diu que la Flores s'havia despullat allà. És allò de dir, fins a quin punt hi ha la realitat, perquè, clar, això no són testimonis de l'època que et vinguin a dir. No, són testimonis de fills, de nens, de testimonis. Llavors, és com... I al final et trobes amb aquesta encrocijada, que jo m'hi he trobat quan escrius, quan crees coses, et donen molt en compte, perquè et trobes amb aquestes encrocijades de, bueno, vale, fins a quin punt és real. Per això, llavors, jo em cobreixo les esquenes dient, és una creació pròpia. Inspirada? Sí. Quan dic creació pròpia, vull deixar ben clar que jo porto des de l'octubre treballant, des que vam fer la Chipping Night, vaig començar a treballar, vaig començar el procés, per la Chipping Night va néixer. És que és un material que té molt de potencial, vale? Llavors, vam començar amb la Chipping Night i ara, quan se'ns va donar l'oportunitat de fer el nou espectacle per la festa major de la Teneu, jo vaig començar amb el guió, vale? Vaig escriure el guió, vaig escriure un guió d'unes 25 pàgines. Això tu sol, eh? Sí, això, aquesta primera versió la vaig fer jo. Vaig fer una primera versió on vaig escopir tot el que a mi em semblava i el que jo volia treballar, vaig afegir personatges nous, vaig canviar trames i vaig presentar el guió a la companyia. Clar, la companyia... vam llegir el guió i em van dir, hòstia, això mola, però s'han de fer canvis, s'han d'adaptar, s'han de fer coses. Jo al principi vaig pensar, ostres, anem justos de temps, què passarà, no? Doncs aquest experiment ha resultat que al final, gràcies a que la gent ha donat i ha portat el seu punt de vista, hem pogut tenir un guió adaptat a la companyia. Val? Per què? M'explico. Perquè hi havia punts que jo deia, escolteu, el vostre personatge, com diria això? Llavors jo els deia, escriviu això, escriviu l'altre, i a més també, clar, hi havia una trama que jo tenia molt clara, però hi havia llagunes, hi havia coses que no quedaven clares, i quan vam llegir la companyia vam dir, això estaria molt guai fer-ho entre tots. I s'ha convertit en un projecte col·lectiu, un guió col·lectiu. Per això m'agrada, i vull remarcar, que és un guió que està fet amb la mà de totes, perquè la companyia ha participat en tot. És una cosa col·lectiva, és una cosa que és de grup, és un cor que va vibrant tots junts i totes juntes, i tots estan fent una feina realment excepcional, i això a mi m'agrada, saps, el fet que ells es puguin sentir, partir saps d'una idea que jo vaig portar, d'un guió que jo vaig portar i que jo vaig crear, que s'hagin pogut crear altres coses més adaptades. Llavors és un guió de totes per a totes. Que bonic. A més, forma part d'aquesta festa major de la Teneu, teniu tres únicas funcions, de moment, o això a saber si després hi torneu a repetir, que segurament d'alguna altra manera, sí, 29 de maig i 4 i 5 de juny. Correcte, a les 3 dies a les 7 del vespre. A la sala 50 de la Teneu, 10 euros el preu general, 8 euros socis i socias, i les entrades estan disponibles en Tràpolis. En tota forma, en Tràpolis. Correcte, m'agradaria remarcar que hi ha hagut una modificació d'última hora, que són 7 euros les entrades dels socis, i 5 euros les de menors. Per tant, són preus totalment assequibles, i que, si us plau, us convidem a fer una mica de poble, perquè sempre hi ha aquesta sensació que tenim, és que s'enjust falta fer això, és que s'enjust falta fer no sé quantos. Ho estem fent. En faltava una companyia de teatre. Tenim teatre musicals, s'enjust. És una realitat que no només fem teatre musical, sinó que donem suport al patrimoni cultural del poble. Si us plau, ajudeu-nos. Ajudeu-nos a créixer, ajudeu-nos a seguir. I no estem parlant d'una ajuda econòmica. Estem parlant d'una ajuda com aquesta. Olé, olé, mira, mira. Això, els aplaudiments, omplir la sala del cinquantenari, els aplaudiments és el que nosaltres volem, i només depèn de vosaltres. Per tant, si us plau, omplim la sala de plaudiments, el 29, el 4 i el 5, i després farem gires, si us agrada. Farem gires, si us agrada, perquè ens encantaria. Sí, sí, i de fet, jo vull que em preservis un minutet, perquè vull fer uns agraïments. Ara o al final? Vinga, comencem el minut. Vull fer uns agraïments molt bèsties, perquè hi ha molta gent que està treballant alredera, que és molt guai que això ho sentin. Lluís Terres, que avui no ha estat amb nosaltres, gràcies per confiar en mi, des del primer minut, i per donar-li suport a la companyia, perquè sense Lluís Terres, ara probablement no estaríem aquí. Raül Navarro ha fet un cartell de la hòstia, que podreu veure d'aquí poquet, penjat per totes les cartelleres de Sant Just. Si us plau, feu-li fotos, feu-li promo, el cartell del Raül Navarro, que és meravellós, que estem molt orgullosos de que sigui l'emblema d'aquest espectacle. I després, tota la companyia, tota la companyia, a la Emma Plaza, que ha estat al meu costat, com ajudantia de direcció, al Carles Fernández, com a director musical, que és meravellós, al Gerard Cruzet, que farà un xipi que flipareu, perquè és que el Gerard estava a veure amb amia. I a més està fent un xipi totalment diferent del que jo vaig fer, un personatge protagonista totalment diferent. El director coreogràfica i, a més, la nostra meravellosa Rita, que, bueno, és que serà superguai. La Margarita, que en aquest cas serà l'Alba Prim, l'Alba Prim meravellosa. També tenim a l'Elisabet Giner, a la Maritxell Giner, bueno, és que potser en deixaré algú i em sabria molt de greu, però és que tota la gent que està participant de la companyia, gràcies, gràcies, gràcies i gràcies, perquè és que sou meravellosos, i de debò que és que sense vosaltres, sense aquesta feina que esteu fent, aquest esforç, ara sí, si me'ns esteu sentint, si me'ns esteu sentint, us demano un últim empujón, perquè ens queda una setmana de sajos i això ho hem de treure, ho hem de aconseguir i això ha de triomfar. Marta Pérez, la nostra tècnica de so, és que... Home, i a la Teneu, també, a la Junta de la Teneu, per també donar-vos aquest espai durant la festa de la Teneu. Marta Malaret, vicepresidenta, el Miquel, el president, a tota la Teneu, que ens està fent un suport increïble, ens estem sentint superacollits a la Teneu i això és motiu d'orgull de tenir una entitat com aquesta en el nostre municipi. El Nico Rosse és el nostre fianista que s'ha incorporat ràpidament, també, a la companyia i que és meravellós. I, repeteixo, espero no deixar-me ningú, però si em deixo algú, perdoneu-me, perquè sou molts... Però ho doneu, us paralodits, perquè és que... És increïble, és increïble la xarxa que s'està fent. Increïble, és per nervos a veure, eh? Que recordeu les dates i recordeu que les entrades estan en Tràpolis, que els peus són diferents els que havíem dit, però que tot i així, menors 5 euros, socis 7 euros i entrarà a la General 10. I, Dani, abans de marxar, que ens queden un parell de minuts, fes-te major. Què passarà, mare meva companya? Tornarem a tenir algun mamamia símils... Tindrem algú de mare meva companya? Em vols fer parlar massa aviat. Mireia... Bé, no estem amats, eh? Només... a veure, dic... Vaig a deixar aquí... Si vols deixar com una primitiva spoiler, sense fer spoiler massa. Deixant-ne l'aire. Només dic que el cas al de joves, la fase en el cas al de joves, brillarà com mai ha brillat. Només dic això. Hi haurà elements voladors? Només dic això, que el cas al de joves, que ens queden al de joves. Fes-te major. Doncs, Dani, tornem a apuntar aquesta data. 28 de maig, 4 i 5 de juny, a les 7 del vespre a la sala cinquanta d'en Arriba, la te neu, entre a la vent d'entrar a Polis. L'última nit del xipi amb mare meva companyia, dirigit per Dani Daniel. Ema, punt, Tadazaga. El punto es pot dir en castellà, jo? M, punto, Tadazaga. És un nom molt conflictiu, eh? Jo ja ho sé. Són uns anys ja presentar-te com a Dani al Martínez. M'he deia Redondo, llavors, clar, clar. A mi no és que no m'agradin Martínez, eh, per favor, però és que tenint aquest meravellós cognom de la meva àvia, per favor... Aprofitem-lo. Aprofitem-lo. Doncs sí. Dani, que vagi molt bé. Molts molts èxits amb la companyia, amb totes les obres que us vinguin, endavant, i que creeu vosaltres, també, que us inspirin i a seguir fent aquesta tasca, també, d'història, de Sant Just. Com diem sempre, seguim fent màgia. Oh, que bonic, que vagi molt bé, Dani. Adéu. � But I can't do it alone. She'd say... What's your sister like? I'd say maim. She'd say you're at the catch, and we'd shout a crowd again when she'd go. I'd go. We'd go. I el veu aquí? Come with me now Brings a new life into my life Come with me now You are the reason of my life Come with me, make me smile Roll me away Come with me now I need to go to a my life Come with me, make me smile I need to go to a my life You are the reason of my life Come with me, make me smile & & I need you good cause you are my life. I need you good cause you are my life. I need you good cause you are my life. I need you good cause you are my life. I need you good cause you are my life. I need you good cause you are my life. I need you good cause you are my life.