Has bailado con el demonio a la luz de la luz. El Bobo habla sin pesar, pero el listo escucha. ¿Hablas conmigo? ¿Histánica, Chanda? ¡Hemos dos cosas que vosotros no queríais! O bueno, o mal, o mal, o mal. Si no me escuchas, vea't al infierno. Anda. Alegre'm el dia. Molt bones, benvinguts i benvingudes a Cinema de Grés, que el programa que t'alegra el dia estem aquí una tarda més gravant programa per tots vosaltres. Aquesta és el programa de Grés. Es veu sentit al Spotify, i Vox, i el 98.2 FM ràdio Mollins de rei, i el 98.1 FM ràdio d'Esvern. Estem aquí un altre cop en aquesta cinquena temporada, en aquest 5.2 que l'hem batejat. Moltes ganes de parlar de les estrenes, de fer l'última repesca de aquest mes de maig amb aquest especial de Hitchcock, portar-vos les notícies al cinema. I tot això sol no podria fer, perquè avui tinc l'home de les mil tecles i d'entrenyable. Ell és Raül Navarro. Com estàs? Hola, molt bona tarda. Molt bé. Aquí en feina, com dius? Sí, no? Sí, sí. Bueno, nosaltres estem dia bona tarda. De fet, nosaltres estem gravant programes als 12 i 38 del migdia, per tant, estem fent una mica... no sé, fals directe, no? Sí, sí, sí. Aquest fals directe. Bueno, portem uns dies, perquè al final, els d'oradi són els que són i ven com anem. El dia tiene 24 hores, no sé, podria fer anar. No, no, no. I la prova, la semana passada, que va ser tota una bogeria de programes. Sí, un ràdio d'Esvern, que et trobes els estudis, que si ara no sé què, que si ara d'entrevista, bueno, és el que té, no? Vull dir, el món de la faràndola als artistes estem en una mica bojos. En quedarem, a veure si podem encara dopar... Sí, sí. Però hi ha una temporada, perquè aquesta ja... Bueno, aquesta temporada ja està a punt d'acabar, no? No, a mitjans de juliol donarem el 13 final de la setmana temporada, però, bueno, ara, això és una passada, premis ràdims bonics de rei, també, d'aquí Poquet ens trobarem els col·laboradors, ens saludarem i ens direm bon estiu, vull dir. Ah, sí? Sí, la estiu. Aquestes dues també estan bé. Sí, estan molt bé, estan bé. Amb caludeta. Sí, i una serveixeta a la mà, com sempre, això està bé. Ah, d'acord. Sí, sí. Ara ranquem, perquè aquesta setmana portem coses molt interessants, a més, també, com sempre, hem de començar amb la nostra secció preferida, per tant, si et sembla, arranquem. Benvinguts i benvingudes a Cinema la Gresca. Com sempre, com anava dient, arranquem amb aquest fantàstic Little Green Back de George Baker, aquesta meravellosa sintonia que tenim per la secció del que hem vist, aquesta secció que dediquem per comentar aquelles pel·lícules o peces, sèries digues i com vulguis, que hem vist al llarg de la setmana. Aquesta setmana, si et sembla raó, començo jo a arrencar una pel·lícula que vaig veure de l'altre dia, que es diu Matchpoint, no sé si ets bona. Matchpoint, sí. Clar, Bodialen. Exacte, una pel·lícula del 2005, amb Scarlett Johansson, com a protagonista, i tenim també un Brian Cox, per allà, una Pneope Wilton, etcètera, etcètera, etcètera. Bueno, la veritat és que jo em declaro fan de Bodialen, ja ho sabeu, bueno, del director, no de la persona, perquè de la persona jo crec que és difícil. És més delicat. Sí, no em vull posar tampoc en un compromís, però jo a mi m'agrada la feina de director que fa i com, no sé, l'estil de direcció que té i l'estil de pel·lícules que crea, el fet narratiu que té, aquesta manera d'explicar-te les històries enrullant-se, perquè en realitat s'enrotlla com una parciana, sense aportar res nou a la trama, però ell t'explica detalls de coses que a vegades no tenen importància a mi, això és una cosa que sempre m'ha cridat com molt l'atenció, com pots mantenir l'atenció del públic amb una narració, amb una trama que està buida, i això és una cosa que... A veure, l'estan venent, eh? Sí, no, no, és una cosa... És que és veritat, al cap i a la fi, jo crec que els venadors de fum, jo em considero un venador de fum, eh? Sí. Llavors, els que són venadors de fum, hem de saber-ho fer molt bé. Hem de tenir com uns referents, i en aquest cas, a mi, això d'aquestes narracions buides m'agrada molt, hi ha moments que no, hi ha moments que hi ha realment joies de guió que dius... hi ha coses molt molt interessants en la filmografia de Woody Allen, però... A vegades, el bo d'aquestes narracions buides, que dius tu, és que t'atrapen, precisament pel que et fan desconfiar de si veientment està buida, o no? Clar, exacte. Jo crec que és una mica, és a dir, un altre directe que també ho fa molt és Tarantino. Tarantino també té moltes converses buides, però a diferència de Woody Allen, Tarantino arrisca. Tarantino té aquest punt de arriscar, que el que parla no és banal, no és... Algú, no, és algú amb importància, amb solera, i que realment pot afectar l'altre actor, l'altre personatge. El que diu un personatge A pot afectar molt el personatge B. En el cas de Woody Allen, realment són converses molt cotidianes, molt custombristes. Té un punt del Modóvar, evidentment no tenen res a veure, però el Modóvar treballa també des del custombrisme, i en el cas de Woody Allen, jo crec que també ho fa, però des d'un punt com més fantàstic, més fantasiós, treballa molt la fantasia a Woody Allen també. Fantasia en tanguem-nos, no estic parlant d'afectes especials, de drags, i no, estic parlant del surrealisme, la fantasia d'una mirada perduda, d'uns gestos exagerats, d'aquesta controversia entre la realitat i la realitat fantasiada. Jo crec que és molt, molt interessant, i a mi, Matchpoint, sincerament, no em va causar gran sensació les coses com són de fet, a mitja pel·lícula vaig dir, ja en tinc prou, perquè no em va, i amb Woody Allen, normalment, les pel·lícules que veig d'ell em solen atreure molt, però em va costar molt entrar en Matchpoint, perquè crec que és molt predictiva, pots predir molt, pots predir molt el que passarà, i és com, inclús una mica lenta, hi ha moments molt lents, i es fa bastant, bastant pesada, bastant matacote. No, però després té pel·lícules com, per exemple, Scoop, que tenim a un Hugh Jackman, tenim el mateix Woody Allen, tenim també una altra copa a Scarlett Johansson, si no m'equivoco, i és una cosa totalment diferent, un altre ritme té un humor molt, molt interessant, sí que és veritat que quan Woody Allen treballa a les seves pel·lícules hi ha el factor humor, el factor que també suma, perquè ell és una persona que només posar-la davant de la càmera ja et fa riure, vull dir, és que no cal que digui gran cosa que un plan de Woody Allen dels ulls ja et fa com Woody Allen, i no sé, és com que té aquest punt, però bé, bé, bé, no sé, ara, de fet, fa temps que no el sento a nivell filmogràfic, l'última pel·lícula, sí, va crec que va ser la de Briefkins Festival, que va ser per mi una altra punxada. Jo, per mi, la pel·lícula que més s'aguanta de les últimes que fa és dia de lluvia a Nova York, per mi. Bueno, jo tinc pel·lícules de Woody Allen que m'agraden, però no és un director que m'atregui massa. Bueno, ja, però després et posa, un Minna in Paris, i et quedes... Minna in Paris és una pel·lícula meravellosa. Jo soc més fanàtic de les seves comeries, sí, sí, sí, sí, sí, jo crec que és una pel·lícula meravellosa, però sí. O quin la del... El escorpión de Jade, sí. Aquestes estan a l'escorpión de Jade, també estan molt bé. No sé si... No, no es escorpión de Jade, jo crec que és, no? Sí, es escorpión de Jade. Bueno, i després també té aquella irracionalment amb Emma Stone i el Joaquim Phoenix, que també és molt guai, aquella pel·lícula. té pel·lícules que dius... i després té pel·lícules que dius... Uf, uf, uf, uf... Tot són on no m'ho atupelles. Sí, totalment, totalment, perquè és aquesta densitat. El Bodialen hi ha una línia fina i invisible. Si es passa d'aquella línia, es fa tot suporífer. Però si es manté en aquest equilibri... els costis són dels equilibris. Si té un equilibri a nivell de direcció i tal, Bodialen és meravellós. Després hi ha directors que es poden permetre desequilibrar-ho tot, com tornem a la referència de Tarantino, que ens podem permetre que de cop i volta en una escena de Tarantino hi hagi sang i feig de tot arreu. És com aquell desequilibri de passar d'una cosa a l'altra. Però en Bodialen s'ha d'equilibrar molt, perquè és que si no es pot fer, molt i molt dents. Però ja acabant, Matchpoint per mi em sembla una pel·lícula que comença arrenca molt bé, que et fa desconsertar al principi, perquè et penses que la relació que tindrà el seu protagonista amb l'altre personatge, amb el personatge del Matthew Goode, et penses que ha de ser una cosa, però al final no és. Desenquadena amb una cosa que quan veus que desenquadena allò, dius, d'acord, anirà per aquí la trama, ja està, ja és el final de la pel·lícula. Però encara hi ha així la podeu trobar a HBO Max. Per tant, si la voleu veure ja ho sabeu. Molt bé. I ara Raül, digues que portes tu petita pantalla, gran pantalla, mitjana. Jo vaig a la petita. Jo crec que últimament tenim tanta oferta que ens acabem quedant a vegades amb el que volem veure a casa, que no per això ha de ser pitjor. Em quedo amb una gambarrada, que ens ha arribat aquesta setmana passada, la vam presentar a la cartallera, d'una productura que, en priori, no hi comptàvem, que hi pogués arribar a ells. Estic parlant de Chipichop, que va arribar la setmana passada a Distribles. Tu l'has faria veure a veure aquesta setmana, no? No, aquesta setmana l'he aconseguit. Doncs com et diria jo? T'imagines una reunió de guió, en la que s'està donant una tempesta d'idees. A veure com comencem. I ja t'imagina't que en aquesta tempesta d'idees no es descarta cap d'aquestes idees. Tot varia, tot varia dins. I això és una mica com funciona el Chipichop. Ara hem caigut directament modificant el logo de Disney per parts diferents d'animacions, diferents il·lustracions, i a partir d'aquí trepitja l'acció de la dò i és una bogeria. Una bogeria agradable. Jo crec que els que hi hagi, si agraeix Ready Player One o Fairy Guy, els agrada aquesta pel·lícula. Després del gran espany que vam veure amb Space Jam Legacy, trobava una pel·lícula en la que es va regir animació i cinema real, diguem. Després, com tenim com a referència a un Roger Robbie, per exemple, que també en Pablo han dit, és una pel·lícula en la que es foten dels rebuts, dels remakes, de les seqüeles, de la necessitat de la indústria, de reciclar clàssics passant-los pel filtre del 3D, dels fiascos com el Sónic Jech. Recordeu que quan vam estar en Sónic, van sortir unes imatges d'un Sónic bastant més amorf i que es van dur moltes crítiques per això, doncs els recuperen per posar-lo en aquesta pel·lícula, i li diuen directament el Sónic Jech. I a partir d'aquí és una pel·lícula que deu ser una de... Deu dir bé els ulls, perquè és una manató de cameos, referències i tot. Tot plegat... Mira, tenim, inclús, en Meryl Streepolder 20DSL. No totes significativament han d'estar a l'actual, que moltes sí, però a vegades és una referència en el fons, una cosa que s'accegeix el segon pla. Aquest sí que és una pel·lícula que és per passar una bona estona, i d'aquelles que t'inflaça, les ha de veure amb algú, i has d'estar picant-li amb el cols a tota l'estona. Mira, mira, mira, mira, mira. Ostres, jo, jo, que quan era petit, ostres, i és bàsicament d'estar feta només per això, perquè el guió és bastant simple, i juga només amb aquests cameos i aquestes referències. Que bo, que bo, no? La veritat és que està tenint una crítica bastant assertada, i tenim un 6,6 de mitja filmafinítica. Aquesta és una plataforma que hem comentat, que sempre puntua molt baix. Per tant, Déu-n'hi-do, sí, sí. No sé, jo tinc ganes de veure la veritat. Sí, és divertida, és divertida. I us robo una mica més de temps per posar una sèrie, que he descobert feia temps que la tenia en el punt de vista, en el punt de mira, i aquesta setmana li he donat la oportunitat i m'ha encantat. M'has optat perquè no m'esperava que m'enganxessin. Es tracta d'Undon, una sèrie que és d'Amazon Prime, i és una sèrie d'animació, un drama animat, però, a més, animat amb la tècnica de l'autoscòpia, que hem parlat moltes vegades aquí, i l'inventés Walt Disney per Blancaneus, s'ha fet servir vegades, com Love in Vincency. Correcte. Doncs aquesta és una sèrie, com diem, d'autoscòpia, i és d'una... Bueno, està creada per Wolf Wolf Wolfberg, que és el creador de box Jack Horseman, i no té res a veure, per mi no té res a veure. Ni veig d'animació, ni veig d'història. És una sèrie que parla sobre Alma, que és una noia, que té un accident de trànsit, en un moment la veiem, arrenca la sèrie precisament això, així en veia conduint, plorant, i en un moment d'un altre despista, o el wolf li fa despistar, i té un accident. A partir d'aquí té l'habilitat de poder moure-se en plans de realitat i manipular el temps. Arrencar també és pel seu pare, que va morir anys enrere, quan era petita, i a partir d'aquí és mou entre dos mons, el real i l'interior. I al llarg de la sèrie ens preguntem contentament si el que estem veient és real, o és fit del síndrome prostraumàtic de l'accident, o també té antecedents a familiars d'esquisofrènia, per tant, no sabem molt bé si estem veient realitat o no. I jo crec que la botoscòpia, precisament, li dona molta més força a aquesta metàfora visual que ens ensenya aquest viatge vital de l'Alma, que és la protagonista. Per mi va ser una sèrie, o està sent una sèrie molt captivadora a nivell d'imatges, i us recomano que li doneu aquesta oportunitat, perquè a nivell de ciència ficció, jo crec que és una de les millors sèries que hi ha avui mateix d'això, d'una ficció animada. Ostres, en recordes el nom, Raül? Un don. Un don? Sí. Un don, doncs, el teniu a Netflix? Em fa un preu. En un moment hi ha dos temporades, no he acabat de veure la segona, per tant, no sé si continuarà o no continuarà, però en un moment tenim dos temporades. Doncs ens quedem amb aquesta recomanació, i jo, Raül, t'haig de dir que tinc molta por. Per què? Tinc molta por perquè en una setmana s'estrena una pel·lícula que es diu Laetxillar. Ah, sí, en dos setmanes. Sí, crec que sí, crec que en un parell de setmanetes. És el 17 de juny que es feina. Sí, però són dos, tres setmanes. M'hi fa molta por, això. Abans hem d'haver-ho de Jurassic World. Abans hem d'haver de Jurassic World, està clar, però... Tu no et fa por, la Gia? No, especialment. Hi ha algunes que m'han fet més por, encara. Jo tinc por, la veritat, perquè és la meva infància, saps? I cada cop que he volgut afotinar això, em fa molta por, però... No, però té molt a veure a pintar, eh? Té una pinta a nivell visual, però a mínim està guai, a veure... La història, si ens explica alguna cosa de sang. Tinc una mica de cagafàstic a la mateixa. No ho sé, ja veurem, ja veurem. Donem-li temps, donem-li temps, donem-li d'aquestes tres setmanes. No vulguis córrer. I de moment tindrem més estrenes aquesta setmana, no? Sí. Ah, i ja vam començar amb aquestes estrenes. Ah, i vam començar? I tant. La ciutat de les estrenes. És impossible no cantar aquesta banda sonora, aquesta versió del... del tema principal, de la Mia i el Seps. I el Seps. El Seps és el nom del local, que després li diu a la pel·lícula... Ai, de la l'an, de la l'an, de la ciutat de les estrelles. La veritat és que és un temazo, aquesta versió, i, bueno, doncs ara comencem, perquè també tenim pel·lícules aquesta setmana. I, bueno, primer de tot, situa'ls ullents, que durant aquesta setmana s'està donant a terme el Festival de Cants, i que està a punt de clausurar. Acabar avui o demà, oi? Sí, sí, està. Acabar avui o demà. A puntet de clausurar, i entre les pel·lícules que s'han estrenat aquests dies, tenim Elvis, la nova pel·lícula de Marc Lurman, que té moltíssima bona pinta. És que avui a la mateixa setmana em sembla que la veus la guia, o a la setmana següent, va per aquí també. Podria ser, sí, amb mitjans de juny. Serà un juny molt potent, la veritat, sí. Jo suposo que també arriba l'estiu, arriba el temps lliure, llavors les productores comencen a estrenar pel·lícules perquè la gent les pugui anar a veure. I entre elles, doncs, tindrem aquest Elvis de Val d'Urman, que ja feia temps que no veiem cap pel·lícula seva en cartell, i ara el tornem a veure amb aquesta pel·lícula, creador de Molen Ruj, de Romeo i Julieta, entre altres pel·lícules, que ara torna al cinema amb aquesta pel·lícula, que tindrem un Tom Hanks, tindrem diferents coses interessants. I ara arrenquem amb aquesta pel·lícula d'avui, que també s'ha estrenat al Festival de Cans. Sí, és bastant el Festival de Cans. S'estan parlant de top gran màbric, que tot i que es va fer la primera presentació al Festival de Cans, i es va presentar el Festival de Cans, ahir, 26 de maig, es va estrenar en exclusiva, a cinemes. Sí, això és una cosa que... Digues, digues. És una cosa que, amb les grans estrelles, les productores s'acaben sempre fent, d'avantar-se un dia més per poder tenir aquesta exclusiva, en cinemes. O estem veient ara un top gran, i de setmana vinent no l'altre, ho veiem també en Jurassic Park, que també s'ha estrenat diors en comptes d'un divendres. Sí, està molt bé. Tom Hanks, l'altre dia, mentre estrepitjaula que t'hi fa vermella del Festival de Cans, va dir que ell no estrenaria a plataformes mai. Per tant, estrenant ens entenem... Tom Hanks, Tom Cruise. Ai, Tom Hanks, perdoneu, Tom Cruise. Tom Cruise va dir que no estrenaria... Tom Hanks ja ho ha fet. Sí. Tom Hanks ja t'ha pitjat també la que t'hi fa vermella, però no per aquesta pel·lícula, sinó per Elvis, que la comentàvem abans. Sí, sí. I correcte, Tom Hanks sí que ho ha fet amb diferents pel·lícules, sobretot amb la plataforma d'Apple. I, en el cas de Tom Cruise, va estar dient que ell no volia fer l'estrena oficial en plataformes, sinó que sempre ho faran cinema. Però, en tot cas, suposo que després, posteriorment, sí que acabarà plataformes. Perquè això ja... Cada vegada, més ràpid, si t'adones, eh? Sí, sí, sí. Cada vegada, cinema i els dos mesos, com a molt, ja està a plataforma. Dos mesos i no dos setmanes. No, no, però és que és al·lucinant. Abans havien d'esperar un any i mig, fa. Abans de la pandèmia. No, ja, abans d'això. D'acord, que fes les pel·lícules en cinema... I els sis mesos... Els sis mesos amb sort, però, si no, era a l'any 20. Avui hi va haver a Quesa, els videoclubs i tal. I al cap de 4, 5 anys, la podia saber veure a la tele. Sí, exacte, exacte. I ara és petapam. Ja el tenim, no sé, és al·lucinant. Pel·lícules, com per exemple, l'última del 007, que va trigar molt de temps en arribar a cinemes per tot el tema de la pandèmia, i ara de cop i volta amb dos mesos ja l'hem tingut en plataformes. I, en aquest cas, jo crec que Tòpgan Màbric no serà una excepció. De fet, també... Tòpgan Màbric també s'ha retassat més de dos anys en la seva estrena, una mica, per el que tu deies, que es negaven presentant-la en plataformes. Avui moltes de les estrelles que presentarem han estat afectades per tot això. Bueno, de fet, aquesta va ser una de les pel·lícules que més... Més de tot, sí. ...que més retres va tenir pel Covid, però que, a més, també... Ara m'ha dit una altra cop, Tom Hanks. Tom Cruz va insistir molt i va anar a veure-hi... No sé si ho recordeu, aquells audios, aquells vídeos que van rullar per xarxes de Tom Cruz fent una bronca, fotent una bronca a tota la producció, dient... Gràcies a nosaltres, esteu treballant, feu el fotut favor de posar-vos la mascareta i de fer el que toca fer, perquè jo estic mantenint, i gràcies a mi i gràcies a la producció, esteu treballant, o sigui, feu el fotut favor de fer... de complir les normes de seguretat. O sigui, que va ser un missatge que va donar volt al món pel fet que hi havia moltes produccions aturades, Tom Cruz no va aturar, però va reprendre molt ràpid les gravacions. Just, és que just el gener del 2020 jo estava fent un viatge a Roma, i just ell estava gravant allà, el gener del 2020, que ens va gravar aquesta pel·lícula. Estava gravant, no sé si per top gang o per l'altre que... Possible, que l'has fet anar aquí. També estrena. No me'n recordo per quina de les dues, però per una de les dues estava gravant a Roma, i just va haver d'aturar el rodatge, i després van haver-hi aquests comunicats que van... que van venjar d'aquest fet, no?, d'aturar els rodatges i que la gent no complia les mesures segures. Bueno, és que aquesta pel·lícula, a més, ha tingut totes, tenen sempre els seus problemes de portes endins, i aquesta no ha sigut menys, perquè, per exemple, era una espineta que Tom Cruz tenia. Tom Cruz tenia que era a fer aquesta segona part, aquesta... Sí, aquesta continuació de la pel·lícula que el va llançar a l'estrellat, el 1986, que era tocant. I jo crec que jo ho tenia a Ja Claveret. I... oi, molt bé, gràcies. Leon Arberstein, que acaba com vol, sí. Doncs això, jo crec que això ho tenia a Ja Claveret. I la seva intenció era que el mateix Toni Scott, que va ser el director que va dirigir la primera pel·lícula, tornés a dirigir aquesta segona. I aquesta... la planificació ja estava tot en marxa, quan l'any, a l'agost del 2012, Toni Scott, que és el germà d'avui el dia d'escolt, es va suïcidar. I a partir d'aquí, just, es va suïcidar més, si no et tinc malentès, un dia o dos abans de la reunió amb Tom Cruise, per poder vencar el projecte. Llavors ja tot es va penalitzar, es va pensar que, inclús que ja no es feia la pel·lícula, després es van buscar alternatives de directors, i, finalment, serà Josef Kosinski, qui dirigirà aquesta segona part, que també va treballar junts amb Tom Cruise, per exemple, a l'Oblivion del 2013. Bueno, doncs el que comentaves, aquestes complicacions de rodatge. Aprofitant que estem parlant una mica del repartiment de l'equip tècnic, m'agradaria parlar del repartiment de la pel·lícula, perquè tenim un actor que es diu Miles Teller, que també és un dels protagonistes d'aquesta segona part. A mi és un actor que em costa molt. No sé la teva opinió, volia saber la teva opinió. No el tinc ubicat. Ara passarem una imatge per producció. Producció. Ara és la volta de l'ordinador. Exacte, la producció et passarà una imatge ara mateix. Vull plaix. Vull plaix, correcte, correcte. Aquesta pel·lícula jo crec que és la única que a mi m'agrada d'aquest actor, perquè és un pel·lículon. Vull plaix és brutal. La ballosa, interpretació de l'aia sempre, de l'ansietat, d'aquesta ansietat que et genera la pel·lícula. Però aquest actor va fer també, recordem, un quatre fantàsticos, el 2015, que va ser només horrible que ha vist el cinema. A part, ha fet altres coses. El remake de Fondous. Aquest és el TVI, no? Sí, el remake de Fondous. Jo, sincerament, és un actor que no trago, em costa moltíssim. I mira que s'esforça, però no. És com el... Jo el vetajaria com el germà petit de Ryan Gosling. Estàs. Estàs veuràs maiós. Sí, sí. El vetajaria com el germà Peket de Ryan Gosling. Bueno, el que sí que tornen són Val Kilmer, per exemple. Torn a fer, fins i tot, el mateix Peket feia la primera. Qui no torna, per exemple, és la... No recordo el nom de l'actriu, però feia de Marquilis, que ara, aquí, se n'anomodava, en aquell moment, a Tom Cruise, aquest actriu sí que no torna. Curiós, aquesta... Aquesta llegenda de sempre, del problema que té a Tom Cruise, el problema personal, seu, eh?, amb l'Alsada. Sempre... força als altres actors que estiguin per sota d'ell, i que, en aquest cas, amb Aquilis, el directriu, el que feia era que només marxodava, era més alta que ell, i llavors el que feia era que les escenes que compartien, ella ho fes d'escalfa, però baixar uns quants centímetres més. De fet, és molt curiós que, si feu una rebús, una rebús que era de cartells, o de publicitat, de la primera tocan del 1986, veureu que en els cartells, en tots dos, però ella sempre està inclinada, sempre està baix, sempre està a la seva Alsada, sempre està... mai està recta, per veure què és més alta que ell. Res, una tonteria que m'ha vingut ara, eh? Bueno, és que, a més, també, és un actor que sempre a les seves pel·lícules intenta com donar el màxim a nivell físic, a nivell... Sí, està obsessionat en fer-ho tot ahir. Estem parlant que el 3 de juliol farà 60 anys, o sigui, que poca broma, i de fet, ara que comentaves el tema de l'Alsada, un metre 70. Jo faig un metre 84. No és tan poc. Bé, no són 14 centímetres els que portem amb ell. Sí, però un metre 70, que tampoc és que sigui... No, no, no, és un tapó, però... És que té bastant complexa, per allò que es veu. Té moltes obsessions tan cruoses. Per exemple, una cosa que també... i que ha volgut deixar palès a la pel·lícula, és que no volia avions creats per CGI, no volia efectes digitals, i s'ha obsessionat amb que els mateixos actors pilotessin aquells avions, aquells cazes, i es veu que les imatges són realment espectaculars. No esperem una gran trama d'història, perquè no la tindrà, però s'han basat en, precisament, que la força de la pel·lícula ha de ser aquesta acció, aquesta velocitat i aquestes imatges impactants. Sí, no? La veritat és que té bastant bona pinta amb un 7,3 de mitja, 7,4, amb les valoracions de les crítiques, i la crítica l'està deixant molt i molt bé. La pel·lícula ho comentàvem fa unes setmanes, que la crítica li està agradant molt la pel·lícula. Sí, no oblidem que la pel·lícula de 1986 no era res de l'altre món, però al cap del temps s'ha convertit en un com un emblema a 80, o sigui, és com una pel·lícula de culte, o sigui. Sí, sí. En fi, mirem a cinemes, a veure què tal. A veure, a veure, a veure, sí, sí. I ens anem a la següent estrena, perquè portem més pel·lícules, ens anem a una producció nacional, nostre, d'aquí, de casa. Concretament, està dirigida i escrita per l'actor, director, drama, turc, no sé, té tants... És que és tan polivalent. Unament al Maulquesta, no? Sí, és el mestre Pau Dura, que crec que... La gran majoria coneixereu per papers com el de Marli, no? Que feia director de la sèrie Marli. Duts, platges bruts... Si té vides, també va sortir. Sí, sí, no, la veritat és que... Ara també feia una sèrie de Netflix, que ara no recordo el nom, però la veritat és que és un actor molt polivalent, bueno, actor o director, el que deia, és una figura molt polivalent, i que ha prestat la seva pel·lícula a la Festival de Malaga, el 2022. Estem parlant de Toscana, una pel·lícula amb una dorada de 82 minuts, que estrena avui 27 de maig, aquesta sí que s'estrena avui. Aquesta sí que s'estrena avui, sí, sí. Aquesta no té el caché, de ton cruz. Aquesta no, aquesta no. Aquesta té a Edo Soto, el mateix Pau Dura, o a Francesco Guéa, ja per acceptar. Sí, i és una comèdia en Redus, pròpiament dita, perquè, bueno, parlava de la crisi econòmica social, més enllà de pandèmies globals, que es torna emocional i íntima, i les misèries humanes trobaran la llei per fer-nos un riure. Això vindria a ser una mica l'essència de la pel·lícula. Jo, quan he vist el trailer, em recordava molt el Mundo Es Nuestro, dirigida per Alfonso Sánchez al 2012, que va ser. En aquell cas del Mundo Es Nuestro era un atacament amb dos nois, que volien atacar una oficina del banc, i els rents i tot, al final acaben fent com pinya entre tots, aquest síndrome de Stockholm, col·lectiu, i amb les penes i glòdies de tots els que estan allà dins. Però, en aquell cas, amb mig una setmana a Santa Sevilla, que era encara, ho englobava tot més, i és molt divertit, aquesta pel·lícula. I aquesta, de Toscana, m'ha recordat molt, molt, molt amb ella. De fet, llegim una mica de sinopsis, tot un embolic. Mira, te la sent, el ves per la ciutat, i portant en la butxaca un flascor amb esperma, santi, va cap a una clínica de reproducció assistida, per fer un invito amb la seva dona. Desopta un cotxe, el tomba, i la conductora es dona la fuga, i, capaç de posar en marxa la moto, vol un taxi, però no disposa de canvi, i entra en un restaurant que hi ha prop, el Toscana. Allà, Ramon, el propietari, discuteix per... pel telèfon, per uns diners que, suposem, són uns negres amb negra, destinat-se a la forma del local. Quan santi li demana canvi, entre un tio anomenat Tomàs, reclamant-li els diners que li deu en Ramon. Ramon es nega, perquè el negoci li va malament, i llavors, Tomàs treu una escopeta de casa, desesperat, perquè ha consumit l'actu, i ha de pagar una teràpia, i ha deixat d'enviar-li diners a Heidi, la seva ex- dona, Sueca, que viu a Florencia, amb el seu fill Walter, i, a més, i tota la pel·lícula passa dins aquell bar. Sí, és una mica com el bar de l'Àlex d'Ileglésia, no? També. A mi m'ha recordat una mica l'esplètica. Bueno, doncs, Raül, teníem el tràiler. No ho fem sovint, però, si en sembla, escoltem... Segurament explicarà el que hi ha així. Però, bueno, us envidem les veus de Francesc Curella, Edus Soto... Va, t'ho compro, va, t'ho compro. ¿Me gustaría estar ahí ahora contigo, para echarte una manita? No te entretengas mucho, ¿vale? Tienes hora y media para llegar a la clínica con el esperma. No tendrá cambio de 50. Es para un taxi que no nos tiene. Oye, perdona, pero no he encontrado... Coño, Tomás, que te haces todo mal. Ramon, tu me li haste. Te pagué lo que dictaron las leyes. Ahora leyer me las paso por el forro de los cojones. ¿En qué le os ha metido usted ahora? Levanta las manos que las pueda ver. ¿De quién coño te crees, quieres? Bruce Willis. Como si no fuera suficiente el dolor de no poder ver a mi hijo. Desde que Heidi me dio la patada en el culo. Heidi es mi ex. Dive en Florencia, pero es sueca. Ya se queda risa que se llame Heidi, pero es lo que hay. Ah, la risa. Un poco, sí. Cariño, no sé dónde estás. Solo tenías que cascarte y meterla en un bote. ¿Qué es esto? Es para mi mujer. Un regalo. ¿Esto es un regalo? Eso es todo. Yo creo que deberíamos de entrarnos en el tema del chaval. ¿En Álvaro? No sé quién es. ¿Tu hijo? Palter. Palter, coño. Perdona. Tomás, tienes que hablar con tu hijo y no esperar a la siguiente postal. Nunca he hablado con él. No estarás a dieta, pero yo te veo, ¿eh? Pues yo a ti no, fíjate. Mis espermatozoides son pocos y lentos. Demasiadas pajas, ¿no? Esto es de locos. ¡Hiatos ahí! ¡No! ¡Va ahora sí que me has trao! Nos decimos, pero no hizo los tiros. ¡Cago en la puta! Que esto puede acabar en traje. Hace mucho que tienes el restaurante. ¿Cuántos años? 5. Más 6. 10. 9. No sé si que m'has de fer. Bueno, la veritat és que jo vaja en el trailer, m'ha vingut moltes ganes de veure-la, per tant... Sí, te volen, pita, divertida. Sí, sí, sí. Bé, doncs passem de pel·lícula, fem un canvi radical, perquè ens venen... Sèries. Sèries de plataformes, evidentment, eh... important, jo crec que aquesta setmana, tothom, molts dels seguidors ja estan esperant, des de feia dos anys que van fer la tercera temporada, i és que es presenta Netflix avui mateix, la quarta temporada de Stranger Things. Mmm, ja avui, avui, ja. Avui, avui. Ostres, la gent té molta... Ja ho tenim. Tu no tenies massa ganes, no? No, no, la veritat és que falta acabar la tercera, perquè no ho he acabat encara. Però la gent estava molt impacient i té moltes ganes, i a més també han fet una campanya de publicitat, que és bastant forta, bastant potent, i està agradant bastant. Sí, ahir veia imatges d'Internet, de la Plaza de Callao, a Madrid, tot aixecada, com amb carpes de... de... com d'estat biològic i d'anar més, que tot era com una bogeria. Que bé, que guai. La veritat és que quan s'ocorren així, molt, eh? Perquè és tot com que entres més en l'essència, en l'ambient de la pel·lícula, de la sèrie, en aquest cas. Una mica més transmèdia, tot això. Sí, totalment. I, bueno, ja arribem a aquesta quarta temporada, que tampoc era amb els mateixos personatges i de més, i continuen aquesta història. I això no era el pla inicial dels mans d'àfeir, que són els creadors de la sèrie, perquè és... van vendre la idea a Netflix de fer una sèrie en la que cada temporada estiguéssim parlant d'un temps concret i d'una temàtica concreta. Totes diferents, entre així. Ells volien crear un univers centrat en un monstre sobrenatural durant la dècada dels 80, però la segona temporada, que fos directament en els 90, i trataven un problema diferent. I així, en cada temporada, fins a arribar a la cinquena i última, que s'ambientarien el 2020. Jo crec que, en el 2008, tenen temàtica per poder treure-li suc, però hi ha, evidentment, algo que havíem vist a l'HIT, de Stephen King, que volien fer aquests transicions de temps per aquesta sèrie. Què passa, que es van adonar que els personatges, la gent li havia agafat molt de carinyo, i estaven funcionant molt bé, i no deixem escapar tampoc aquest filo? Doncs sí, sí, la veritat és que... Em ressona molt tot el que comentes, perquè, de fet, també ha sigut un... Va ser un bon bazo, la sèrie, quan es va arrancar, quan va començar les primeres temporades, i la gent sempre va seguir molt i amb molta tendresa. Amb el fet d'aquest de... també l'ovintaix, l'orretro, s'està tornant molt, i la sèrie també ha fet que... Aquesta sèrie, precisament, és la que ha potenciat aquesta moda, que tornés una mica, parlaves aquests dies de Head Stopper, amb aquesta música de sintetitzador i de més, i ve precisament d'això, de la moda que va arrancar The Stranger Things. Aquesta moda, buitentera, ha caigut molta força, dins de tot, de cinema i de tot. Estan en més sèries. La setmana passada us ho passaré per sobre, perquè no sé si la vam arribar a comentar, perquè teníem una setmana amb un programa molt boig, però Love, Death and Robots, és la tercera temporada de Netflix. Aquesta sèrie d'animació també, avui us porto molta animació, portem molta animació. Aquesta és la sèrie d'animació d'episodes independents, autoconclusius, però tots tenen una relativa concreta que es basa sobretot en el que diuen els títols Love, Death and Robots. Tenen... Hi ha comèdies, hi ha de terror, hi ha de ciència ficció. Són capítols que no arriben ni a 20 minuts. Són molt ràpid de veure i hi ha unes animacions, en alguns casos, que són espectaculars. Us recomano que veieu cada episodi d'aquesta primera, segona i tercera temporada, en aquesta tercera temporada, inclús David Fincher participa, primera vegada que dirigeix animació. Que guai, que guai. La veritat és que l'estètica és bastant curiosa. Estic veient imatges i és bastant interessant. Per tant, no sé per què ens l'hauríem de perdre. O sigui que ja sabeu... És molt recomanable, és molt recomanable. Sí, aquestes tres temporades, no?, que teniu ja disponibles a Netflix. I si et sembla bé, deixo presentar l'última molt ràpid, i així abanquem... Exacte, perfecte. Acabem aquesta secció d'avui de la cartallera, perquè avui, abans de començar el programa, el Raül en deia aquesta paraula, que m'ha agradat molt, que és la contraprogramació de sèries, perquè això... Això només ho veiem avançar a la televisió. Exacte, abans ho veiem a la televisió, ara també a les plataformes, i aquesta contraprogramació, en aquest cas, ha sigut pel fet que avui s'estrena, també, Obi-Wan Kenobi, la sèrie, aquesta primera temporada, creada per George Lucas i dirigida per... Débora Cao, que també va participar a la sèrie de The Mandalorian. En aquest cas, doncs, era una sèrie que s'havia d'estrena fa uns dies, però, de fet, originalment, s'havia d'estrena el 25 de maig, que és quan complien 45 anys de l'estrena d'una nova esperança d'aquesta pel·lícula d'Estar Wars. El dia d'avui ho friqui bé, per aquí. Però el fet és que, al final, s'ha volgut estrenar el 27 per coincidir amb l'estrena d'Estranger Things. Sí, sí, que no deixa de ser codiós. Sí, és bastant curiós que facin aquest canvi, perquè, a més, també, la data del dia 25 també era una data senyalada. Però, finalment, s'ha decidit, doncs, per contraprogramar aquesta sèrie. Home, si m'interessa en aquest... Tornàveu de... I Juan Macrego. I Juan Macrego, com a Obi-Wan Kenobi, que, quan havia d'haver sigut una pel·lícula, aquesta sèrie, que s'havia d'haver estrenat després de Han Solo, però com a Han Solo es va estrellar, d'alguna manera, van dir-ho. Ostres, la convertim. La convertim i la convertim en sèrie. I ara, per fi, la podem veure. Sí, no, la veritat és que moltíssimes ganes de veure aquesta nova... Jo, la veritat és que, a veure, sí, tinc ganes, però em passa una cosa que, com que... Tretes, no? No, és clar. És que, com que no he vist de Mandalorian, com que no he vist tot això, no sé si m'afectarà. És que de Mandalorian no t'afectarà, perquè a Mandalorian va després de tot això. Ah... Aquesta sèrie va darrere del capítol 3. Del capítol 3. De la primera precuela. Sí, de la precuela. Del capítol 3. I de Mandalorian va després del capítol 4. Per tant... No ens toca, no ens toca. No ens caldeu de veure, de Mandalorian, però podeu veure... Em deixes tranquil. Em deixes tranquil, i a més sembla que la música també serà una part fonamental de la pel·lícula. Això és interessant. Sí, perquè sembla que John Williams s'ha apuntat al projecte i ha gravat amb una orquestra de Los Angeles música que serà utilitzada per la sèrie. Sí, no sabem si serà tot com un grafragit o ja ho entrem als nous exclusius, però sí que John Williams s'ha apujat al cap. Molt bé, doncs ara que tenim clar aquest timeline, aquesta trama i aquesta estrena que la veritat és que molts friquis doncs ens en alegre. Ara sí, ens anem cap a la RAPESCA. Doncs... Avui acabem amb Hitchcock. Aquesta trama que anem acabem. Quina pena, en la veritat. Sí. Sí, sí, l'home de la papada. Doncs res. Doncs les passades setmanes ja vam veure... Bé, baixem. Ja vam veure quines eren les claus del gran mestre Hitchcock a l'hora de fer cinema. Les seves produccions eren realitzades amb una cura extraordinària, una passió exclusiva, una motivitat extrema, que sovint em mascaràvem tècniques poc freqüents, la seva manera de mantenir els suspents, d'ensenyar tot i no ensenyar res, de fer empatitzar amb els protagonistes, explicant-te més a tu com a espectador, que ara no ho passen vells com a protagonistes, era capaç de crear l'ambient correcte per fer-te sentir sense tenir unes ocasions tècniques que facilitessin. Perquè, com he dit des del principi, no oblidem que és un director que ve del cinema mut i del blanqui negre, però que es va saber adaptar i va arribar a ser pioner en els nous sistemes. Moltes ocasions, precisament per saber quan era el moment de privar la pel·lícula d'un aspecte tècnic que els espectadors ja tenien assumit. I m'explico. No sé si sou conscients de la falta de música en la sequència de l'avioneta que ataca Cary Grant, con la muerte de los talones. No hi ha música allà. I que no torna aquesta música, no surgeix a aquesta música fins que l'avioneta s'estrella. I llavors, comencem una altra vegada la música. Això és per...? Però és més exemples. Tampoc hi ha una música en atrapa un ladrón quan Cary... Cary... Cary Grant... Un altre cop Cary Grant. Sí, un altre cop Cary Grant. Va de copilot en el cotxe que condués temeràriament Grace Kelly. Aquí no deixa d'haver suspens, malgrat l'humor de l'escena. Menys grasa li faria per això a la pobra Grace Kelly quan anys més tard moririen un accident de trànsit precisament en aquella carretera o en una molt propera. I tres. I després de la tensa comicitat de la secuència quan arriba el líbio musical. A l'estudiant de música i els sons de Hitchcock, hi ha tres exemples que es repeteixen sempre. Es tracta de música i sòpera musical en tres de les seves pel·lícules. A més a més, en els tres casos, està implicat el compositor Vernon Herman que tu em demanaves l'altre dia. M'encanta, Vernon. En la bonica partituda de Bèrtigo. Si Bèrtigo és per molt una de les millors pel·lícules de Hitchcock, la seva banda sonora també és considerada la més perfecta col·laboració entre el director i el seu compositor estrella, Vernon Herman. La partitura contribueix a crear la irrepetible atmosfera fins al punt que no se sap del tot si la pel·lícula aboca la banda sonora o és a l'inrevés. Una música circular que atrapa com farien els crits inicials d'un altre col·laborador habitual del director, Saul Vaz. La banda sonora i la relació que estableixi entre la música i les imatges, que les acompanyen, fan de Bèrtigo un clàssic indiscutible de la seva música cinematogràfica. Ara pensem en Seiko, un clàssic osis. En especial, en dues escenes per Janet Leigh, l'ostinato durant el viatge en auto sota la pluja i, evidentment, a les estidens violins a la escena de la dutxa, que és el que estem escoltant ara mateix. German tan sols fa servir un conjunt de corda, més el conjunt amb el blanc i negre de la imatge. No hi ha color a les imatges i, en conseqüències, no hi ha joc de timbres a la partitura. Per això només tenim aquestes cordes. En totes dues secuencies hi ha una certa percepció subjectiva de la protagonista. No total, però sí pràcticament. Els cordis inconscients del públic de cinema no estava acostumat a que ell, o la protagonista, morís al veïn mig de la pel·lícula. És per això que fins aquests moments la música no mostra aquesta peça tan obsessiva i frenètica que ja havíem escoltat els títols de crèdit neuament creats per a les seules basses. I Hitchcock ho fa per marcar clarament quin serà el seu mac-guffin a la pel·lícula, el robatori. I això passava perquè era Hitchcock i podia fer que l'espectador espèries mitja hora sense que passés res. Per què el públic sabia que alguna cosa terrible havia de passar i esperarien fins que siguiés el temps que siguiés? Per què? Perquè era Hitchcock. En qualsevol altre cas, la gent perdria l'interès de la pel·lícula als 10 minuts i marxaria a veure la televisió segur. De fet, inicialment, el director ni tan sols volia música a l'escena a la dutxa. Inclus pensaven reduir el matratge, però Alfred es pendria uns dies de vacances en mig del rodatge i Herman va escriure la música d'aquella escena sense que ell ho sapgués. A la seva tornada, aquí, aquí, aquí, aquí, a la seva tornada de les vacances ho escoltaria i es esjectaria de la seva decisió, donant via lliure a Herman. I, per últim, escoltem l'altre sexe, em sembla. Per doble silenci, però també em van donar a la ràdio, però és que el tercer cas és el dels pàjaros, una pel·lícula en la que no hi ha música. Però té una música en el seu sentit ampli. Es tracta de sons pregrabats que s'integren en les seqüències progressivament angustioses de tota la pel·li, fins a aquella angustió silenci final en què els personatges avancen fins al cotxe, mentre sembla ser vigilats pels suceis que han invaït Bahia Udega. Hitchcock explicava que quan rodaven l'escena de l'atac des de l'exterior amb els personatges satèrits dins de la casa no acabava de aconseguir unes reaccions potents per part dels actors. Però encara no teníem preparat els audios de les ales i els crits de les gavines. Així que va demanar un timbal, un micròfon, un altaveu i que veu una German vingués a la mateixa per supervisar el so de tota la pel·lícula. Així, doncs, el que s'escolta és com els músics es preparen per tocar, fent sudois afinant, preparant els instruments, els músics acostumen a fer sudois abans de... mentre s'escalfen. I això és tot el que he pogut resumir el gran mestre aquest mes de maig. Segurament m'he deixat molts punts, i n'he dit malament de molts altres. Però, en qualsevol cas, el veritablement important és que, en aquesta secció, es que aprengueu a repescar pel·lícules i donar-li una oportunitat a cinema que potser no ho heu vist. Moltes gràcies, Raül. La veritat és que, durant aquest mes de maig, hem tingut l'oportunitat de descobrir l'origen del cinema, el que ha sigut un gran mestre i el que ha sigut el referent de molts directors, molts directors, molts... Molts de nosaltres ens hem basat en tot això, i la veritat és que hem acabat amb la música que és part important de les pel·lícules. Molt bé, doncs, ara, si et sembla, fem un petit canvi radical on comentem quatre notícies interessants del cinema. Doncs arrenquem, si et sembla, Raül, amb una notícia que ens fa molta il·lusió totes, que és que a Venecia Frenia ja la tenim disponible amb el seu rendidio, per tant, tots els fans d'Àlex de la Iglesia ja podeu veure la seva última pel·lícula, aquí ja disponible, a la plataforma de Amazon, i bé, doncs, amb moltes, moltes ganes de poder-la veure. Aprofito per fer un momentet de publicitat, perquè aquesta setmana, Marmenia companyia, la companyia que jo dirigeixo des de fa un any, doncs, estrenem espectacle a la Teneu de Sant Jose Svern, l'espectacle porta per nom l'última nit del Xipi, és un espectacle original, un cabaret, una versió, hem agafat, de referència, els cabarets clàssics, però també els musicals de Broadway de tots els temps que han basat la seva història, doncs, a explicar història de cabaret, Chicago, doncs... Aquestes referències fins i tot inclús una mica molt enruix, hem fet el nostre guió original amb cançons que no són originals, sinó que són cançons de tots els temps, tenim cançons pels fans dels musicals, pels fans de les cançons més clàssiques, inclús, doncs, amb referències de pop rock espanyol, pop rock, doncs, més internacional, i tenim moltíssimes ganes que vingueu a veure-ho aquest 29 de maig a la sal 50 de la Teneu, i el 4 del 5 de juny també a la sal 50 de la Teneu, teniu les entrades al meu Instagram, a roba de N.C.1999, i podeu adquirir les entrades per un preu de 10 euros, per tant, amb ganes de veure-us, i, com sempre, no se'n nogeu amb les crispetes, adeu-siau. Adeu! Don't come in, I'll only run in height. Who can it be now? Who can it be now? Who can it be now? Who can it be now? Who can it be now? Can't knock my door, make no sound, to tour across the floor. If he hears, he'll knock all day. I'll be trapped, and here I'll have to stay. I've done no harm a key to myself. There's nothing wrong with my state of mental health. I like it here with my childhood friend. Here they come. Who's feeling so good? Who can it be now? Who can it be now? Who can it be now? Who can it be now? They said the man come to take me away. Why do they follow me? It's not the future that I can see. It's just not the future that I can see. urr pc Who can it be now? Who can it be now? Who can it be now? Who can it be now? Oh, I... Who canna see now? Oh, I... Who canna... Oh, I... Who canna see now? Oh, I... Oh, oh, oh, oh, oh, oh...