2014 en cinema: Interstellar, indie i espanyol

Cinema sense condicions. Fins demà! Hola, hola, bona tarda, molt bon vespre. Estem aquí a Ràdio d'Esbert amb aquest últim programa de l'any 2014, amb una mica d'enderrariment per una conjunció d'aquestes que no voldries que et passessin, però al cap i a la fi, doncs bé, amb una certa coherència. Fa no gaire estat el dia més curt de l'any. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Teníem un convidat, però, degut a aquest endarreriment que jo mateix he tingut, ha hagut de marxar i no s'ha pogut quedar. José López Pérez, que esperem que torni a venir, que avui havia d'estar la segona vegada que estigués aquí entre nosaltres l'encarregat, el responsable, el creador del blog de cinema notodocine.net. que us recomanem des d'aquí molt recomanablement, molt ferventment, perquè és molt interessant i com el mateix títol diu no només parla de cinema. I bé, tota la responsabilitat d'aquest endarreriment és meva, és de la persona que us parla ara mateix. I, per tant, aquí comencem. Aquí comencem a parlar de cinema segurament fent un petit resum de l'any i també parlant de les pel·lícules que hem vist darrerament. Em feia molta gràcia, la veritat, Jaume, parlar amb José López Pérez aquí en directe amb el programa. Ara has canviat de micro i t'he de buscar per aquí perquè tenia ja situat a l'altre, així que de seguida podràs parlar i et sentiran tots els oients. A veure si ara estàs ja per aquí... Sí, ara bé perquè aquest retard en el qual hem començat el programa havia provocat la incertesa de si el gravaríem o no. Ara vindrà i començarem a parlar de les millors pel·lícules que s'han realitzat durant aquest any. Tu per quina començaries, a veure? Jo crec que ja ho tens clar, Jaume. Primer perquè no he vist moltes pel·lícules aquest any, ho he de dir. Un dels propòsits que em faig important per l'any vinent és precisament aquest. Veure com a mínim una pel·lícula per setmana, què et sembla? No semblaria tan difícil, oi? Però després ho és de vegades, perquè et surten mil coses, perquè de vegades vas cansat... Per una cosa, per l'altra, i et costa. Però bé, jo si he d'escollir la pel·lícula de l'any, en principi em quedo amb una que vaig veure fa no gaire, que és d'aquesta temporada mateix, i que és l'última pel·lícula de Christopher Nolan, Interstellar, perquè aquest home és qui és, ha fet el que ha fet, I per aquesta pel·lícula, tot i que ha estat una mica controvertida, jo crec que fins i tot una mica poc entesa, no sé, per la complexitat, perquè se li demana aquest home moltíssim, i jo crec que ho dona, però no sempre... tothom que veu la pel·lícula es queda conforme amb el que veu perquè és un cinema difícil, exigent i jo penso que fins i tot la combinació aquesta d'elements que té que ja hem comentat aquí i jo he comentat més d'una vegada d'utilitzar el cinema d'acció de la manera com ell ho utilitza. Bé, jo crec que no podem estar... Jo, com a mínim, no puc estar-me de dir que el cinema d'acció, segons com encara té una certa pàtina, una certa consideració per part de molta gent d'un gènere o d'una característica menor. I quan s'utilitza molts efectes especials, com ell fa, com ell juntament amb el seu germà, ara no recordo exactament el nom, crec que és Jonathan, Jonathan Nolan, però potser m'equivoqui, doncs l'acumulació d'efectes especials de cinema d'acció sembla que m'invi una mica la consideració de molts crítics. Jo, com a mínim, ho veig així, potser m'equivoco. A mi em sembla que tota l'acció que posen a la seva pel·lícula, que de vegades és desmesurada, és extrema, és exagerada, tota, tota té un sentit. I això té molt valor. I jo, sincerament, i ho torno a repetir, ja ho he dit en alguna ocasió, no he vist mai un cinema de la potència, de la profunditat del que fa aquest director. És a dir, no crec que es pugui catalogar el que fa, com a cinema superficial pel fet que tingui aquests efectes especials i aquesta dosi d'acció. No perquè el que explica i el que fa ho fa amb una profunditat suficient com per dir que ningú ho ha fet d'aquesta manera com ell ho ha fet fins aquell moment. Llavors, pel·lícules com Inception, com les tres pel·lícules de la nissaga de Batman que ell ha actualitzat i li ha donat Una importància que segurament mai no havia tingut aquest personatge i que s'hauria de revisitar perquè cada escena, cada línia de diàleg, cada moment de les tres pel·lícules té un significat molt profund. I quan vas analitzant i quan vas parlant amb persones que tenen la mateixa sensibilitat potser que tu mateix, que jo mateix, en aquest sentit, vas veient que té molt a veure amb la vida mateixa. Jo penso, per exemple, en l'escena de la tercera part, que en principi va ser la que menys em va agradar, però que de mica en mica va agafant també una importància molt especial. A la tercera part, si recordeu, hi ha una escena molt important en la qual ens expliquen que el personatge de Batman està dintre d'un pou i hi ha tota una sèrie de gent que no pot sortir d'allà. Només quan se n'adona una persona que ha de sortir pels seus propis mitjans, sense utilitzar artificis, sense buscar excuses, és capaç de sortir d'allà. Molt poca gent és capaç de fer-ho. Llavors aquí no hi ha un discurs retòric, no hi ha ni tan sols una característica aristocràtica ni prepotent, simplement hi ha una reflexió sobre el que són les capacitats de l'ésser humà, de la persona, i el fet de parlar que hem de ser independents i que hem de ser nosaltres mateixos. Per exemple, jo com a mínim veig això amb aquesta escena i analitzant-la amb altres persones que ja he dit que he conversat, doncs quan anem parlant de la vida, d'altres temes, doncs veiem que això té molta importància. Per tant, una resposta una mica llarga per dir que la meva pel·lícula preferida d'aquesta temporada, segurament d'aquesta temporada, no, d'aquest any, doncs és Interestelar, de Christopher Nolan. Molt bé. Tu per quina començaries? Et deus haver vist d'altres, no? Sí, però no gaires, ja dic. He vist poquetes pel·lícules aquesta temporada. Sí que he vist algunes més, però no he seguit massa l'actualitat. He vist algunes ja d'altres èpoques, que també suposo que aniran sortint al llarg del programa. Però aquesta és la que m'ha quedat com a pel·lícula més simptomàtica del que s'està fent ara mateix i del que pot tenir més importància i del que jo recomanaria a tothom que ens estigui escoltant així sense condicions. És a dir, no dient vaig a veure una altra pel·lícula del director de Batman o del director que... que a Inception, és a dir, que a Origen em va fer un embolic considerable, sinó que vaig a veure una pel·lícula amb una consistència, amb una densitat, amb una importància molt gran, i llavors potser, jo recomano això, recomano que qui s'hagués fet un embolic en el seu moment veient Origen, per exemple, que no m'agrada dir-li així, Inception, doncs que la torni a veure, que la torni a veure sense allò que potser la primera vegada li va resultar carregós o li va resultar una mica feixú, sinó deixant-se portar per tot el que ens explica. De fet, Inception i Interstellar per mi tenen una relació molt gran, una connexió molt gran, i és que les dues són capaços de deformar el temps i de fer que diferents personatges... visquin i es moguin a ritmes diferents. I quan semblava que era impossible que un director fes el que havia fet Christopher Nolan a Inception, és a dir, allargar aquest temps, estirar-lo, arronsar-lo de la manera que ell ho fa, doncs ens demostra a Intelesterol que se li pot donar una volta encara més de rosca al que és el jugar amb el temps, el fer el que vols, amb les característiques que et dona i les possibilitats que et dona el discurs cinematogràfic i ara sí, ja de nou quan es posi als auriculars perquè si no no em sentirà ja tenim aquí de nou a José López al qual li agraïm molt aquesta paciència i que hagi tornat aquí per fer el programa avui amb nosaltres José Bona tarda. Bona i freda tarda. Freda i benvingut a aquest programa que serà el més curt de l'any per les circumstàncies que ja he explicat al començament i que bé, que m'alegro molt que el Jaume et pugui haver recuperat allà amb una trucada telefònica Tot és qüestió d'estar sintonitzat, que diu aquell. Mai millor dit, en aquest cas. El nostre amic ens acaba de fer una glosa, gairebé, vull dir, un apassionament total sobre la pel·lícula del senyor Nolan. Interestelar. Interestelar. Un panegiri, que es diu això, que m'agrada molt aquesta paraula. Què tal? Jo la tinc en la llista com una de les millors pel·lis de l'any, òbviament. La pel·lis em va agradar. Bastant. Però no crec que encara sigui l'obra definitiva de Christopher Nolan. Encara ho pots millorar, això. És que cada vegada que veus una pel·lícula seva, et quedes així amb la boca oberta i dius, no pots superar-ho. Jo ho veig així. Tu potser dius que estàs buscant encara el seu estil. Sí, sí. Jo crec que una pel·lícula més gran, més forta, més intensa que Inception, difícilment es pot fer. Sí, interès telat. Bueno, no, no, digues, digues. No acabes de veure que... És un condicionador d'aquell que ha d'opinar. Digues el que és. Aquí sense condicions, home. Tu què creus? Tu creus que li falta a Nolan encara? Aviam, jo crec que el problema que té el Christopher Nolan és que ell es creu el més llest de la classe i va massa sobrat. Jo totes les seves pel·lis Per una banda m'agraden, però per l'altra... Jo la part final de la pel·lícula no crec que sigui Rodona. Jo crec que fins a... Quan queden 10 o 15 minuts, la pel·li va perfecta, tot el que explica és molt raonable, està molt ben interpretada, però al final... Se li escapa la mà. És la meva opinió personal. Què et va mancar en aquest final? Jo crec que al final és... com molt efectista, al final està bé, però just el que passa abans del final, perd una mica d'apistonada, de coherència, de lògica. De totes maneres, és una molt bona pel·lícula i jo crec que és una de les millors pel·lícules de l'any, sens dubte, i és una pel·lícula que serà recordada tant pels amants de la ciència-ficció com del cinema en general, perquè té una gran banda sonora de Hans Zimmer, tots els protagonistes del primer a l'últim, tots ho fan molt bé, i la idea inicial és una idea, com és el Nolan, molt ambiciosa. Poder tan ambiciosa... que tancar bé això és complicat, és molt difícil. Parlant del Hans Zimmer, ens vam trobar tu i jo, José, ja ho vaig comentar, però m'agrada recordar-ho ara, a l'Auditori, a l'Auditori de Barcelona, precisament... Un lloc i lloc on... I curiosament, exacte, un lloc on havies gravat bona part de la teva pel·lícula, que m'agrada molt, que m'agradarà molt comentar una miqueta amb tu aquí, que puc dir que per fi l'he vista, potser no amb les millors condicions de projecció, allà al... Al Barradas, a l'Hospitalet, a la meva ciutat, sí. Exacte, no estava malament, però clar, és una pantalla petita, un projector que tampoc estava en les millors condicions. El son no era Dolby 3.0, que la pel·li és clau i ja es veuen el disc que hem fet, però bueno, és que aquella sala és una sala de cinema i no... no vam poder projectar ni Blu-ray ni DCP, que hauria d'haver sigut per això. Doncs jo em quedo amb les ganes i no em comprometo, simplement dic, afirmo, que quan pugui tornar-la a veure amb una pantalla més gran i d'allò, tornaré a veure-la perquè... em va satisfer molt, ja t'ho vaig dir allà en directe i no amagua ningú. Quan una cosa m'agrada, doncs m'agrada. I em va agradar molt una cosa que vas dir que m'agradaria que comentessis aquí, perquè és un dels temes que a mi, des que vaig veure la plaga, tot ho he de dir, m'intriga més. Bé, ja havia vist moltes pel·lícules documentals, perquè soc molt aficionat a... aquest gènere, que jo no considero que sigui una cosa diferent al cinema. Jo no crec que és un gènere, és a dir, és una forma de fer cinema en la qual no hi ha actors i estàs arrelat a el que està mostrant la càmera. Doncs tu vas dir una cosa molt interessant després de la pel·lícula, que tu havies intentat introduir la ficció en la pel·lícula. I això no es nota quan la veus, però quan tu ho dius i ho expliques, comences a pensar-ho i t'adones que sí. M'agradaria que ho expliquessis una miqueta més. Sí, aviat, ho explico. Les tres vides de Pedro Borrezo, que és la meva pel·lícula, parla de tres temes, que són la música, l'ecologia i el misticisme, perquè el personatge, el Pedro Borrezo, és un expert en aquestes tres matèries, i en el primer moment el que no vam voler fer és doncs aquest tipus de documental en què no passa res, o al contrari, que està tota l'estona la gent xerrant i que arriba un moment que és com un bombardeig. No, o sigui, la idea fonamental era que fos igual que una pel·lícula de ficció que anés fluint exactament igual i que tingués el seu tempo i el seu ritme i que no fos un ritme contemplatiu, sinó que fos un ritme... adequat a el que s'està explicant. És a dir, que la diferència entre una pel·lícula de ficció i un documental, més que la temàtica, més que una altra cosa, és aquest ritme que tu dius. És la manera com imprimeixes la relació entre els personatges i la narració, diguéssim. I diguéssim que el documental està... Hi ha molts tipus de documentals, com de cinema en general, però hi ha un documental que és de tesis, en el qual s'explica una teoria. Aquí podríem comptar, jo què sé, pel·lícules com la del Pino Solanas, Memòries d'un saqueo, sobre com van saquejar l'Argentina. Documentals contemplatius, en els quals es veuen rius, la natura, el que es vulgui. I nosaltres el que hem volgut fer amb aquesta pel·lícula és... fer-ho d'una manera una miqueta diferent i que en cap moment hi hagués un temps mort, o sigui que sempre hi hagués humor, de fet a la pel·lícula també hi ha una mica de ficció, però tot el que és la fotografia, la idea i el treball de la pel·lícula des del primer moment jo volia... que estigués més a prop de l'espectador. No distància, sinó tot el contrari. Per això la càmera sempre està molt pegada a allò que s'explica i molt pegada, i això es veu en el concert, amb el Pedro Urrezo, que és el que ens interessava, el seu missatge, no? Molt bé. Doncs a veure si tenim ocasió de veure-la de nou en pantalla gran. Seria un plaer, la veritat. Ara estem contents perquè ara som candidats als Premis Forqué, el millor documental del 2014, i això és una cosa que ens ha agradat molt. Fantàstic. Com és lògic. Molt bé. Doncs vinga, a veure, demanant-te... Més pel·lícules. Sí, demanant-te únicament... Jo, si vols, jo m'he fotut una llisteta i el que he fet és dividir aquestes pel·lícules entre estrangeres, entre cometes això, i espanyoles. No perquè el cinema espanyol sigui un gènere, Però sí perquè crec que és una manera que el gran públic no podrien comparar, per dir alguna cosa, per exemple, el Hobbit, la batalla de los cinco ejércitos, amb una pel·lícula espanyola d'un pressupost petit. Jo, per exemple, hi ha hagut tres pel·lícules índies que m'han agradat moltíssim. Sí, és veritat. El cinema indi, jo crec que fora de Bollywood, és un dels cinemas més emergents, i a mi m'han agradat molt tres pel·lícules en concret, una es diu The Lunchbox, que en castellà seria La Friambrera, del Rites Batra, La Carmanyola, en català, i del Anuraj Kasiab, que jo crec que és un dels grans directors asiàtics joves, juntament amb el brillante Mendoza de Filipines, Una pel·li que té elements de cinema social, elements de cinema d'acció del Quentin Tarantino. T'explica moltes coses de com funciona la Índia. Té fins i tot moments documentals. Que és Guns of Washipur, l'han dividit en dues parts, Guns of Washipur per primera i per segona. S'explica com van néixer les màfies a la Índia i cada pel·lícula s'apropa a les tres hores. Però són dues pel·lícules... S'han de veure juntes, diguéssim, com Novecento i altres d'aquest estil, però són dues pel·lícules extraordinàries. També m'ha agradat molt una pel·lícula coreana que, curiosament, parla dels talps i també parla de les màfies, del parc Honjung, que es diu New World Nuevo Mundo, que és el nom de l'empresa amb la qual aquest talp, recomanat per la publicia, s'ha d'introduir. I hi ha un conflicte molt important en el qual en un moment de la pel·lícula, que és una pel·li que sorprèn molt, el protagonista ja no sap si s'ha de cantar per la llei o per anar en compte de la llei. Una altra pel·li que m'ha agradat molt, Loc, de l'Steven Knight, és una pel·li amb la qual té tots els elements perquè sigui avordidíssima. Aquesta la vaig veure jo, sí. Perquè sigui avordidíssima. Aquesta és la que he vist. Aquesta és la història d'unes hores amb les quals, amb una autopista anglesa, un senyor d'uns 40 anys passa les decaïnt perquè li passa de tot, té un conflicte amb la dona, amb la família, per la gent que no l'hagi vist, millor no explicar-la, però tota l'estona és el cotxe i ell. Això sí, és una meravella la part dels diàlegs a les trucades que li fa la gent propera, tant de feina com la seva dona, els seus fills, amics, i ell ha de resoldre un problema molt greu emocional i un problema molt greu laboral dintre d'aquest vehicle i no pot tornar-se. i no pot fer res més que continuar a l'autopista fins que arriba el seu destí i és quan s'acaba la pel·lícula. Aquesta la va veure la Carme Nabot primer i ens la va recomanar i després vaig anar a veure-la jo. Vaig quedar molt parat. Jo ara que l'estàs comentant estic pensant que d'alguna manera és com si fos un argument de western. d'aquell personatge solitari que ha de portar a terme una missió, que no pot tornar enrere, com tu dius, que no pot comptar amb ningú, però que sí que d'alguna manera demana ajuda, condueix els altres. Un sol ante el peligro. Més o menys, més o menys. Només que un sol ante el peligro... Amb elements socials, perquè hi ha coses del Ken Loach... Però comparar tan solo entre el peligro al personatge del Gary Cooper és un pusilànime en comparació amb aquest home, perquè aquest home és que ho mou tot, és capaç de fer qualsevol cosa, perquè allà el Gary Cooper va demanant ajuda a uns, als altres aquest diu, no, no, escolta, tu has de fer això, ho has de fer ara, i quan veu que no hi ha més remei llavors el truquen de casa, el truquen d'una altra banda... Jo crec que la importància, la potència que té aquesta pel·lícula és el fet de la seguretat que té el personatge per portar a terme aquesta missió. I que vas descobrint que té una lògica interna i una moral interna fins i tot a prova de roca. És a dir, fins i tot està disposat a perdre-ho tot, perdre la feina, perdre la família, perdre-ho tot, però perquè crec que ha de fer una cosa bé. A mi em van relliscar un període de coses, el fet d'anar parlant allà amb el passatger de darrere, aquest imaginari, que com tu dius tampoc direm qui és, una sèrie de coses que em van resultar massa melodramàtiques, massa exagerada. Però bueno, al moment de veure-les no. Jo crec que és una de les millors pel·lis de l'any, aquesta loc. A mi em va agradar. I una pel·lis arriscada. Sí, sí, sí. I bueno, amb elements mínims. fa molta cosa. M'agrada molt que parlessis de cinema indie, perquè jo aquí fa temps, quan vaig estar veient un cicle d'Imagine India, que no sé si et sona, que és tot el que es fa també, a part del que és Bollywood, vaig estar mirant pel·lícules i recomanant-les, però clar, és molt difícil de recomanar-les, perquè són pel·lícules... que no es passen gaire enlloc, i això Jaume ho destacava, i té raó, no?, perquè és difícil de dir-li a algú, mira, doncs aquesta pel·lícula és una meravella, i on la pots veure? Aquesta, per exemple, Can Soc Washipur, és una de les pel·lis favorites del Quentin Tarantino, i òbviament ho és perquè té molts elements del cinema del Quentin Tarantino. jo intentaré aquestes vacances diverses és molt recomanable recuperar-la i veure-la jo crec fins i tot que està disponible vídeo on demand o sigui que és una a més la distribueix Ishan Entertainment que saben molt bé amb el tipus de pel·lícules que treballen també m'ha agradat molt una pel·li d'acció no té res a veure amb les que hem parlat fins ara però per diria pel·lis molt diferents una de l'Antoine Fuqua I amb un actor que jo crec que és un dels grans, que és el Denzel Washington, o Denzel, li hem de dir Denzel, a Sant Sebastià va dir que es deia realment Denzel, i la peli és Die Qualiser, com tu deies. Com es deia aquí, el negociador o no? El protector. El protector. El protector. L'equalizer està molt bé, perdona que t'interrompi, perquè quan penses una mica el sentit de la pel·lícula és com l'igualador, és a dir, és la persona que davant d'una gent que abusa completament de les altres, doncs intenta igualar les capacitats que tenen uns, que són enormes, de fer el que els dona la gana... i abusar de totes les maneres possibles, i els altres que fan el que poden, i llavors ell compensa això, i col·loca els més desfavorits en el mateix lloc que els altres, amb les seves accions. Jo la vaig veure ja a Sant Sebastián i no em va desagradar gens. És una pel·li de cinema escapista ben feta, amb un bon guió, bones interpretacions, i per aquest tipus de cinema és una pel·lícula molt digna. Una mena de samurai, no?, d'alguna manera, allà, tancat en si mateix... Bé, podríem dir que té elements de moltes coses, fins i tot podríem dir que té elements de la sèrie Kung Fu de televisió, el Kui-chan Kane, un personatge solitari que al començament no saps d'on ve, però que té unes virtuts i unes capacitats fora de lo normal, però no ho sembla... és una persona molt decidida a ajudar els altres. M'agradaria tenir aquí el nostre metge de capçalera, el nostre especialista en medicina, metge de fet, perquè ens comentés, perquè m'agrada molt la relació que hi ha amb un personatge que quan va a un bar fa el que fa... Sempre, tot faci el que faci, ho fa d'una manera com molt maniàtica, molt allò com d'haver de col·locar totes les coses en un lloc, sempre fer els mateixos moviments, i com si això tingués, d'alguna manera, a veure amb les seves enormes capacitats, com tu dius, per detectar les accions dels altres, per defensar-se, per arribar gairebé a un punt de ser, gairebé un superheroi de Marvel, pràcticament. Sí, i ho havia sigut 20 anys abans, clar, això ho veus al final del pel·li, però... Ja al començament ja veus que no és una persona normal. Sí, sí, sí. M'agradaria saber si es pot racionar d'alguna manera aquesta característica maniàtica amb el fet aquest de tenir aquesta capacitat enorme per... Molt cinema treballa molt inconscientment, molts espectadors no s'adonen, la psicologia i la psiquiatria. Evidentment personatges d'aquest caliu, lògicament la definició del personatge té molt a veure amb això, molt. Fins i tot tot el que és fer un dia i un altre i un altre la mateixa dinàmica, això té molt a veure amb això. I de fet, això té un nom. Té uns quants, no? Sí, però aquesta persona no està transtornada. No, potser el que té és la ment com buida, d'alguna forma. És a dir, no omple la vida ni la seva ment d'altres coses. Únicament llegeix el llibre, que és el viejo i el mar del Hemingway. Sí, el que m'agrada és aquesta de dir, no, però aquest home no està malament, vull dir, dius tu, no? No, és que no. Realment el personatge no té cap malaltia ni cap problema psicològic. Al contrari, el que passa és que és una persona que ve de tornada i es fica de nou... amb un món del que s'havia marxat per defensar gent a la que estima. Això seria, diguéssim, una... Sense espulejar la pel·lícula, seria una manera d'explicar-ho perquè la gent hi vagi i que és una pel·lícula i li agradarà. Va recordar també una mica la història de violència. La de Vigo Mortensen. Una miqueta, eh? Tot i que la història aquella... Al començament pot ser, després ja no. Sí, després ja és diferent. Aquí sí que hi ha un desdoblament de personalitat i... Aquí sí que... Molt bé, molt bé, carai, quin resum portem. Sí, sí. Va, va, endavant, endavant. I, bueno, anem a pel·lícules espanyoles. Començaré, com he fet abans, he començat amb pel·lis poc conegudes, doncs ara faré exactament el mateix. Una pel·lícula gallega que trobo que és meravellosa, de l'Ignacio Vilar, i la seva cinquena pel·lícula, que es diu A es morga, Això traduït al castellà seria juerga, farra, parranda. D'aquesta mateixa novel·la, del Blanco Amor, va fer a l'any 78 el Gonzalo Suárez una pel·li però que en aquell cas era una comèdia. Aquí és un drama... brutal, molt ben interpretat per dos grans actors gallecs i pel carrer Lejalde, que fa tot el contrari del que fa Vuit cognoms bascos. És un personatge xungo, odiós, però és el típic, el rei de totes les fiestes. I ens explica una història dels anys 50, en plena dictadura, amb les aldees... Entre Montforte de Lemos, on són els meus pares, per cert, província de Lugo i Ourense, la rua, el barco de Valdehorras... D'un dia, tot passa amb un dia en el qual dos amics que van de farra i que són... veuen molts, són puters, enganxen pel camí a un amic que anava a treballar. I a partir d'aquí van sembrant el desastre a tots els llocs on van. Però la visió que té la pel·lícula està molt bé perquè et mostra una ambientació de Galícia, perfecte. Tot el que és els anys 50 i tot el que són aquelles aldees i tot el que és el tren propi d'aquella zona, és una pel·li que diu veritat, que es nota, si coneixes una miqueta la zona, és una pel·lícula que el que diu realment és veritat. I els tres actors... el Miguel de Lira, que és un actor que ara també té en cartellera Os Fenómenos, que va estrenar fa dues setmanes, i el Morris, que és un actor que també està a Os Fenómenos, fa molta televisió en Galícia i ha fet a secundari a moltes pel·lícules com Retornos, per exemple, de fa tres anys, doncs aquests tres fan un equip, anem a dir, de locos majares de la vida i de la fiesta i de l'alcohol, que t'acaba impactant la pel·lícula perquè, a més a més, com que té una vessant literària molt important, la pel·lícula t'acaba impactant. És una pel·lícula que no arriba als 90 minuts. I la pel·lícula té un gran ritme i en cap moment s'atura. I tu coneixes els lupanars de l'època, hi ha per exemple un lupanar que es diu La Montfortina i un altre que es diu La Nonó, i vas veient com vivia la gent a les farres, quan no hi havia ni discoteques, ni la major part del que avui en dia tenim. És una gran pel·lícula aquesta, és morga. I Carle Jalde, que es va erigint com segurament un dels actors més versàtils, que és capaç de fer una miqueta de tot. Sí, en aquesta televisió et parla un gallec perfecte. Jo en la comèdia crec que últimament està com massa exagerat, ja no és com Ayrbach, que ja... Vam parlar la setmana passada. Però jo crec que és molt exagerat. En canvi, quan fa drama, quan fa melodrama... Aquí jo crec que és un gran actor, té una gran veu i té un encís especial per la llum i per la càmera. Aquí, aquests tres actors són merecedors de, com a mínim, estar nominats als Goya. De fet, estaven els tres nominats als Forquet. Doncs vinga, estarem pendents d'ells. A veure què guanya. Una altra gran pel·lícula per mi és la mínima. del Alberto Rodríguez, que ja en la seva anterior, Grupo 7, ja era una pel·lícula extraordinària. I aquí hi ha dues grans interpretacions del Javi Gutiérrez. segur que tothom el coneix pel personatge que fa Aguilarroja, diguéssim que és l'ajudant, digue-li com vulguis, del David Janer, del prota, de l'Aguilarroja, i el Raúl Arevaló, i és una pel·li que compta uns fets reals que van passar a Andalucía als anys 80, d'un cas d'un assassinat, d'una mort, d'un poble de l'amarisme andalusa. tots els personatges són ambivalents i la pel·lícula té com una màgia especial per la manera com està narrada i t'acaba sorprenent molt el que acaba passant i un dels protagonistes és i així enllaço amb altres de les pel·lis el protagonista del Niño que és una altra de les bones pel·lícules diguéssim que seria una bona pel·li comercial i escapista com hem parlat abans de The Qualiser És una pel·li molt espanyola perquè t'explica una història molt entre Andalusia i Gibraltar, tema de narcotràfic i té una visió, diguéssim, molt diferent del que hem vist amb escenes d'acció molt ben fetes. No té res a envajar, crec jo, a una pel·li made in Hollywood. L'escena de l'helicòpter, per exemple, és una autèntica meravella. No l'he pogut veure. Tinc moltes ganes. Ara és la mínima, sí, però aquesta no. Amb el Luis Tosar, amb la Barbara Lleni, amb el Sergi López... Bueno, té un grandíssim repartiment. Quan parles de cinema escapista, m'agradaria que definissis una mica més bé això. Bueno, pues cinema escapista, pues es fàcil d'explicar. És una pel·lícula en la qual tu passes una estona a la sala, una hora i mitja, dues hores, el que duri la pel·li, i no t'avorreixes... I potser quan has marxat de la sala ja no te'n recordes, però quan l'estàs veient estàs entretingut i t'ho passes bé. D'acord. Sí, sí, sí. D'acord, d'acord. Això seria el típic, t'has emprenyat amb algú, amb la teva dona, no sé què, i començas a veure aquesta pel·li fa que t'oblidi d'això durant l'estona que... Però això no obsta, com has dit abans, amb The Qualiser, que pugui tenir també moltes coses per poder parlar. El niño, quan l'acabes de veure, com que és una bona pel·lícula, perquè la pel·li aguanta perfectament i té moltes coses. Aguanta l'anàlisi. Sí, aguanta i es pot parlar d'ella i es pot... Perquè, a més a més, no oblidem una cosa. El Daniel Monzón és el director de Celda. Sí, Celda 211. Sí, és un gran director de cinema comercial. Podríem parlar molt, per exemple, de la Caja Kovac, que també era una bona reacció. A mi em va encantar, ja sé que a tu no t'agrada tant perquè ho he llegit amb el teu blog, alguna vegada el Corazón del Guerrero em va encantar, em va captivar. Jo crec que la més fluixa va captivar. I sobretot pel final, perquè tot el bo que va creant al començament amb els jocs de rol i amb el paral·lelisme de la història que explica el Joan... I la Neus Essent, sí. Queda una miqueta com desmuntat. Jo crec que aquesta pel·li... A mi em va semblar molt potent, saps? Allò de l'elogio de la locura, diguéssim. Sí, però no li cal, perquè és massa obvi, massa explicatiu. Segurament, sí. Però, bueno, és una bona pel·li. També va fer una comèdia, ara no recordo el títol. La del quadre, no? El robatori. El robo más grande jamás contado. Sí, sí, sí. Crec que és un bon director de cinema comercial. I escapista. També. Molt escapisme, eh, de moment, tenim. I... Una altra bona pel·li espanyola, que jo crec que és la que millor reflexa el món de Bruguera i el món del Francisco Ibáñez, Mortadelo i Filemón, i El Cachondo. Quines ganes, tinc de veure-la també. Aquesta pel·li a més té una molt bona pel·lícula. Aquesta està estrenada de la red, fa dues setmanes. No, més, més. Porta quatre setmanes. Ah, doncs pensava que eren dues només. Sí, ara, crec que dues setmanes són el cinquè. Jo crec que és la millor adaptació que s'ha fet d'aquest univers, perquè a més a més fa una cosa molt xula que també la fa el Juan Tamariz quan fa màgia, que a mi m'agrada molt, i és que el Tamariz t'explica el truco i després te'n fa una altra de més complicat. Doncs aquí el Javier Fesser, que ja va fer el primer Mortadelo però amb... I el segon. I el segon també, els dos. Jo crec que sí. Jo crec que el segon ja no el va fer. Jo diria que sí. Jo diria que són seus els dos. Jo et diria quasi segur que no. No tinc ara perquè em falla l'ordinador, no puc buscar-ho. Va ser l'època que ell va fer Camino. Jo crec que ha fet El milagro de Petinto, El primer mortadelo, Camino i aquesta. Jo crec que aquesta és la seva demografia complerta si la memòria no em falla. La teva memòria és molt bona, tot s'ha de dir. I el que fa, la pel·lícula fa una cosa molt xula, i és que comença com si fos, com molt bé en diu el meu bon amic, el tiro i marxante, com si fos un llens bon. Converteix el mortadelo, mortadelo i filamon, en un llens bon, i després d'aquesta mitja hora veiem el mortadelo... de Bruguera, el mortadeu aquest cutre, xapucera amb el professor Bacterio, que no funciona mai les coses bé, amb el superintendente de la tia, que tot és un desastre, però està molt ben fet perquè diguéssim que són com dues pel·lícules en una. Després està molt arrelada amb l'actualitat, es fica molt amb Gran Hermano... Surt també un cameo de l'Arguinyano en dibuixos animats. És una pel·lícula molt divertida, molt entretinguda, els rompetejos, molts personatges que a diverses generacions s'han agradat de Bruguera, de l'Ibanez i del Vázquez, que jo crec que són els dos grans. I és una pel·lícula, jo crec, que es mereix, com a mínim, ser considerada una de les grans pel·lícules espanyoles d'aquest 2014. Vázquez, que per recuperar una mica pel·lícules de fa algunes temporades, que té també una gran pel·lícula, que és el gran Vázquez, realment, d'un dels grans directors per mi. Oscar Aibar, no sé com es diu. Sí, Oscar Aibar. Veritablement, un dels grans directors per mi. Pel·lícules impressionants. Comercialment no l'han acabat de funcionar. Ell va començar com a guionista en el món del còmic i va conèixer personalment el Vázquez. Treballaven junts a la revista Cairo. I la seva primera pel·li era un western ciència-ficció apocalíptic que es deia Toyadero. I tant, impressionant. Amb el Joaquim Nino Jose Ligi Pop, recordo molt bé aquella pel·lícula. Després va fer una amb el Pepe Corbacho, que ara no me'n recordo, la màquina de bailar jo diria que seria. Sí, sí, sí, exacte. Sí, sí, la màquina de bailar. I després va fer platillos volantes, també, que és una petita delicadesa. Aquesta és la quarta amb l'Àngel de Andrés López. Exacte. I el bosc. El bosc és també un prodigi de pel·lícula. Sí, és la que va fer després del Grand Basket. Exacte. Molt bé. Doncs sí, sí, anem recuperant coses i anem avançant també amb la temporada. Tens alguna pel·lícula més? Aquest és el resum. Sí, aviam, aquest és el resum. Però hi ha moltes més, està clar. Hem dit 24 més, si vols. Evidentment hi ha alguna pel·li més. A mi, per exemple, una altra que m'agrada molt és una coproducció entre Espanya i Argentina, que es diu Relatos Salvajes, de Daniel Stifron, que és el creador de la sèrie de televisió, una molt bona sèrie, Los Simuladores, que es va fer una versió argentina i una versió espanyola. Jo aquesta pel·li, una cosa que m'agrada molt, deia és els bons actors que té a Argentina. Això s'ha de reconèixer, la seva filmografia funciona molt bé perquè té grans actors. Aquesta pel·li seria... Com un compendi o una barrella, perquè són diverses històries, segur que tothom recorda aquella famosa pel·li d'un dia de fúria, i són històries en les quals els protagonistes es veuen ficats en una cosa molt injusta i han de fer alguna cosa. i dintre d'aquests alats alguns són més interessants que d'altres, però a mi, per exemple, em va agradar molt el que protagonitza el Ricardo Darín. Has vist la pel·lícula? No, no, no, però és igual, explica-ho tranquil·lament. He sentit a parlar molt i m'han explicat moltes coses, vull dir que no, no hi ha problema, perquè expliquis tot. És un enginyer d'explosius i, bueno, li passa casualment, i això no és un spoiler, això fins i tot surt al tràiler, li passa una cosa molt concreta i és que ell... aparca un moment per comprar-li al seu fill un pastís, perquè és el dia del seu aniversari, i la Guàrdia Urbana no ha posat prohibit aparcar. I en el moment que ell tria el pastís i paga... l'agroes porta el cotxe això li crea un cert conflicte perquè arriba tard a casa i la pel·lícula mostra la reacció que fa una persona intel·ligent quan el sistema li va la conta perquè a més li passa una cosa que jo crec que a tots ens ha passat alguna vegada que és quan el cotxe l'emporten el primer que et diuen és vostè primer no paga i després protesta, però si vostè no paga d'aquí el cotxe no sale, ara m'he passat el castellà sí, no, cap problema, pots parlar dels dos ídios però aquesta seria diguéssim la línia argumental i sempre et trobes un mur d'incomprensió que de vegades dius per molt funcionari que sigui no sé què, no entenc què m'ha passat que no hi havia senyal que m'ha passat això amb la meva filla, el pastís que el porto aquí, res, vostè o paga o no s'emporta el cotxe I això Kafka ja ho va explicar molt bé, oi? Amb les seves pel·lícules com El Proceso, El Castillo... En què podem entrar encara en una situació kafkiana, no? D'entrar dintre de la burocràcia i no poder sortir d'aquí. Hi ha un altre gran actor, Leonardo Sbaraglia. Jo crec que aquest és un dels grans actors argentins juntament amb el Dalín. I aquesta és una història molt interessant i és una cosa que segur que alguna vegada a tots ens ha passat. I és... anar conduint tranquil·lament per un lloc tranquil·líssim i trobar-te de cop i volta algun sonat que, com no tinguis cuidat, passa alguna cosa. I, evidentment, en aquesta pel·li passa una cosa molt salvatge, perquè no obliden que es diu Relatos Salvajes, però que comença d'una manera molt quotidiana. Una altra de les històries també molt interessants és, i això també surt al tràiler, la Julieta Zibelberer és el protagonista, una gran actriu argentina, com deia, i és un dia que plou molt, que fa molt de fred, una cafeteria aïllada, i entra a la cafeteria una persona sola, i ella, el rep a la cafeteria, li diu, uno solo, i aquest argentí li respon, Veu que va bé de matemàtica. I aquí comença. I aquí comença la cosa perquè resulta que aquest senyor, que és una persona orgulosa, va ser la que va fer que aquesta noia i ova tingués una tragèdia familiar i personal enorme. I aquí ella es planteja la possibilitat de tenir una vengança. Perquè la vengança és un dels eix motifs d'aquesta pel·lícula de ratos salvajes. Una pel·lícula molt recomanable en tots els aspectes. Doncs he estat buscant, mentre parlaves i t'escoltava atentament, t'escoltàvem tots dos, Jaume i jo, el que deies, hi tenies raó, tenies bona memòria. Mortador i Filemon, la segona part, que era Missions Salvar la Tierra, està dirigida pel Miguel Bardem, i el que sí que ens havíem oblidat... És que ho sí, no és germà, del Javier Bardem i del Carlos, i fill del director de cinema. Doncs el que sí que ens hem deixat de dir del Javier Fesser és recordar, hem dit pràcticament tots els largometratges, però ens hem oblidat de parlar de tres curtmetratges que són una petita meravella tots tres. Aquest ritm millor. Aquest per mi és el millor i embrionàriament aquí ja estava el milagre de Petinto. Sí, sí, correcte, correcte. Després tenim el secleto de la trompeta i una petita joia que està feta dintre d'un projecte per les Nacions Unides, que diferents directors havien fet històries sobre l'Àfrica, hi ha algunes molt bones de la Isabel Cuixet, si no recordo malament, i d'altres directors, i ell va fer Vinta i la gran idea, una joia de curtmetratge. en què estàs tota l'estona pendent d'una nena preciosa del Senegal, si no recordo malament, i de la seva història particular, com es mou amb els seus companys i com té una gran idea i el seu pare la vol portar als funcionaris i també entra en una mena de dinàmica kafkiana a la qual no li van enviant d'una banda a l'altra i quan al final l'espectador sap quina és la gran idea Saps allò que et queda? És com sense respiració gairebé de pensar, mira, mare meva, quina idea, quina idea per comparar el món en què viuen ells i el món en què vivim nosaltres als occidentals, la Rocamano completament vinta i la gran idea. Sí, és molt bon director. És una meravella. I, Jaume, també ens podies dir tu quina és la teva pel·lícula. Jo crec que la sé, eh? Jo crec que la sé, la teva. No, no crec. Sí, la dic, la que crec que... El Congreso. És aquesta potser, aquesta com a mínim vas dir que t'havia... El Congrés. Aquella del... Oi que sí? Com es veu? Però què més? El Congrés es diu? Sí, em sembla que sí, es deia així, d'aquella actriu que la posen a prova i que ha d'anar a un congrés i que està dirigida pel mateix directe que aquella pel·lícula d'animació que era Valls amb Bachir... i que vas per La Maravella, sí que jo volia veure, però ja et dic, aquest any ho he trobat una mica difícil anar al cinema. Sí, coneixes, no? La Maria Ansatrapi. Sí, no. No, no, no, no. El director de Valls, en Bachir, és un director jueu, si no estic equivocat, i bueno, ara s'ho diré el nom. Ara, buscant-ho aquí una miqueta, no? La Satrapi és la directora d'aquella altra història també de l'Iran. I també d'animació, ara no me'n recordo. Sí, és d'animació. I ha fet una película de ficció també amb un tema semblant. Sí, havia fet ara fa no gaire Pollo amb cirueles també, que és la seva pel·lícula. Pollo amb cirueles, exacte. I l'altra era Persepolis. Persepolis és la que tu deies. Sí, però jo penso que aquí el que ha passat, si més no, durant tota aquesta estona és aquell cinema d'autor que més em funciona a mi, no? Vull dir, per exemple, els germans d'Arden i la pel·lícula aquesta última. O la del Woody Allen, per exemple, que no l'hem dit, màgia de la luz de la luna. Sí, també, no? Sí, jo crec que... Jo crec que també és una molt bona pel·lícula. És una bona pel·lícula. Ari Folman, és el director de El Congreso i també de Val Sant Baixir. Ja he trobat el nom aquí. Sí, és que era com una descoberta, no? Vull dir, allò sí que et sorprèn totalment de la manera que passem de la vida a la fantasia i com anem imaginant. doncs també estaríem parlant de Kafka, aquí també és clar, perquè dius allò, però com és possible que ens passin? O els relats salvatges, no? Estaríem exactament igual. I llavors la fórmula aquí, expressiva, diem-ne, jo crec que funciona molt bé. Els germans d'Ardeny, jo penso que sí. M'hi ha fet pensar... Són dels grans. El que passa és que jo aquest any no he tingut temps a veure aquesta pel·li. Soc un fan, els he entrevistat més d'un cop. Són l'emblema del cinema social d'esquerres de Bèlgica. Sí, sí. Té una mitja dotzena de pel·lícules magistrals, he vist el tràiler. Sé que ho fa molt bé la Marion Cotillard, que jo crec que és una gran actriu. Una actriu. Jo ho feia molt bé amb la pel·li anterior amb el Jaxo Diars. Però no l'he vist. I com que aquesta no l'he vist, no puc parlar d'una pel·li que no he vist. Però, evidentment, estic segur que és una de les grans pel·lis. Seguríssim, eh? I la veuré aviat. No, no, i tant. No us la perdeu. Bé, nosaltres per aquest any ja hem acabat, no? L'any vinent més. l'any que ve exacte tornarem a estar aquí parlant de cinema i esperem veure't molt per aquí José López Pérez sí, de tant gràcies per convidar-me gràcies per venir de nou perquè ja havies marxat i t'hem recuperat vinga doncs moltes gràcies per la teva tornada val a dir-ho i fins l'any que ve sense condicions a tothom molt bones vacances a reveure Fins demà!