Cinema sense condicions del 1/3/2022 — A quemarropa (Point Blank) de John Boorman: somni, Jung i cicle artúric; i a cartellera: Licorice Pizza, Les il·lusions perdudes i Tros

Pel·lícula de la setmana: A quemarropa (Point Blank, 1967)

Tesi central del programa

• Lectura principal: la pel·lícula s’interpreta com un gran somni/agonia final de Walker (Lee Marvin) després de ser tirotejat a Alcatraz; el film esdevé un noir metafísic i oníric sobre la venjança, la traïció i el desig.
• Walker com a fantasma/autòmat: actua amb fredor extrema, gairebé sense emoció ni diàleg; és imperterrit i indestructible, cosa que reforça la hipòtesi espectral.
• Ambigüitat autoral: John Boorman juga a dues bandes. En públic havia dit: > "What you see is what you get"

però en xerrades acadèmiques admet que el film és un somni dins el cap d’un moribund.

Escenes i detalls que apunten al somni

• Diàlegs clau:

- > "Allò cert és que has mort a Alcatraz" (dita per Chris/Angie Dickinson a Walker) - > "La comèdia s’ha acabat" (consciència interna que talla la fantasia)

• Escena del llit buit: Walker descarrega cinc trets al llit amb llençol blanc: buit, forats al drap, idea de "point blanc" com a "punt buit".
• Coreografia del billar: girs successius on les identitats es barregen (Chris → Lynn → Mal Reese → Walker): visualització del flux mental cíclic.
• Nom i memòria: Walker no recorda cognoms bàsics (ni el de Chris ni el seu), incoherència pròpia d’un somni.
• El gat sobre el llit blanc: porta d’habitació, llit impecable amb un gat blanc que miola i marxa; tall a sala buida: trencament de la continuïtat temps-espai.
• Flashbacks cíclics: el muntatge intercala records en espiral, rimes visuals i accions paral·leles que retornen com en un somni.

Estètica i posada en escena

• Minimalisme i geometria freda: enquadraments simètrics, espais angulosos i arquitectura impersonal; el diàleg es redueix a l’"imprescindible".
• Vestuari com a cuirassa: vestits impecables que operen com armadures; fredor emocional i visual.
• Disseny sonor: trepitj amplificat de Lee Marvin com a motiu inquietant que anuncia presència/obsessió.

Final críptic i interpretacions

• Walker no baixa a recollir els diners; Fairfax manipula des de l’ombra amb un franctirador.
• Últim pla en panoràmica que puja i gira fins a mostrar Alcatraz, tancant el cercle amb el pla inicial:

- Interpretació 1: Walker no pot baixar perquè ja és mort (círcle oníric complet). - Interpretació 2: el grau s’ha assolit (venjança/itinerari iniciàtic) i els diners ja no importen.

Mite artúric i Jung

• Boorman, admirador de Jung i del cicle artúric, infon una lectura mítica:

- Triangle Walker–Lynn–Mal Reese com a Artur–Ginebra–Lancelot. - El viatge iniciàtic per reconnectar amb l’inconscient col·lectiu: el somni com a trànsit cap a la saviesa o l’anihilació. - El "rèptil" (passió/mal) que pertorba l’ordre; eco de la serp bíblica i del caos que reclama retorn a Camelot.

Context, influències i producció

• Lee Marvin (trauma de guerra al Pacífic, culpabilitat del supervivent) aporta duresa i deshumanització funcional al personatge.
• Final Cut insòlit: Marvin dona a Boorman control de muntatge final en el seu 2n llarg (1967), fet molt poc habitual a Hollywood.
• Afinitats i deixanties: Soderbergh (admirador confés) i ecos estètics que arriben a Tarantino.

Conclusió

• A quemarropa és un noir elevat a categoria metafísica: un estat mental sobre la venjança i la identitat, concebut amb forma austerament moderna i una ambivalència que el manté vigent.

Cartellera i comentaris

Licorice Pizza (Paul Thomas Anderson)

• Virtuts: recreació 70s (35mm, lents d’època), banda sonora evocadora; episodis brillants (Bradley Cooper com a John Peters).
• Però...

- Excés d’endogàmia cultural (referències molt USA/hollywoodianes). - Narració a salts sense ponts (situacions "pim pam" sense explicar-se). - Romance feble i to dispers. Valoració global: correcta però no excel·lent.

Les il·lusions perdudes (Xavier Giannoli, Balzac)

• Molt recomanable: gran recreació històrica, interpretacions sòlides i diagnòstic demolidor del periodisme i la corruptibilitat pública.
• Adapta tres parts de la Comèdia Humana; cinema amb gruix intel·lectual i artístic.

Tros (Pau Calpe Rufat)

• Tríler rural a les Garrigues (camp de Lleida), amb Pep Cruz i Roger Casamajor.
• Herències, rancor i violència soterrada en un poble petit: opera prima digna amb possible reconeixement als Gaudí.